La mare s’endormisca i es deixondeix cíclicament, irregularment, sota la llum d’una bombeta de baix consum i potència constant. Just al costat, la infermera i l’auxiliar parlen dels seus primers amors en veu baixa, prou alta perquè ens arribi. Son de somnis i vigílies de realitats que s’entrecreuen. Naveguem pel nostre interior on mai descobrirem, però imaginarem, possibles complicitats ocultes, potser per sempre externament ignorades. El temps va i ve.
Comencem a llegir l’excel·lent traducció de Josep Maria Pinto que continuarem per Nadal; qui sap si hauríem d’esperar la primavera:
Em tornava a adormir, i de vegades no tenia sinó curts desvetllaments d’un instant, el temps de sentir els cruixits orgànics de la fusta del terra i dels mobles, d’obrir els ulls per fixar el calidoscopi de la foscor, de tastar, gràcies a una lluor momentània de consciència, el son en què se submergien els mobles, la cambra, el tot, del qual jo no era sinó una petita part i a la insensibilitat del qual em tornava a unir ràpidament. O bé, tot dormint, havia arribat sense esforç a una edat ja passada per sempre més de la meva vida primitiva...
Marcel Proust: Combray. Viena edicions
El Barça, en el seu cent dotzè aniversari, guanya el Madrid per un a zero. Fantàstic! Dubto que recordem la data i el resultat en els nostres sons i vigílies futures.
30.11.09
29.11.09
exteriors
Pel carrer (de) Pelai avança lentament una marxa encapçalada per un home que aixeca el cap i llança foc al cel. No sé si arriben a dos-cents, però la gent s’atura a contemplar-los, els fan fotos, riuen, s’ho passen bé. Els dos-cents només demanen que els deixin actuar al carrer. És curiós, tots volem una casa i ells reivindiquen el carrer. Consentirà l’Ajuntament que ocupin el carrer sense pagar cap cànon?
Al Portal de l’Àngel, baixant a mà dreta, hi ha una filera d’homes i dones impassibles, d’esquena al McDonald’s, que reivindiquen la fi de les “corridas”. Imatges de sang, impactants.
Més avall, un altre grup defensa tots els animals (els animals d’un cert pes, s’entén) sotmesos als homes: porcs, gallines, peixos... Van passant un audiovisual i tenen fulls on pots firmar. La campanya incideix especialment en els zoològics, amb enquestes incloses que constaten que els visitants a penes es miren el nom dels animals.
A la plaça de la Catedral ja s’ha instal·lat la fira de santa Llúcia. Aquest any ha aparegut Millet caganer. És possible que es quedi un percentatge de les vendes?
La marxa del carre Pelai ja ha arribat a la Via Laietana. Un equilibrista s’avança amb un monocicle. Cau, riu, s’aixeca. Riem: no passa res.
Em distrec repassant mentalment possibles novel·les per al Dimarts de sang. Vaig a parar a una novel·la que situa l’acció a l’Àfrica de la qual se’n va fer una pel·lícula. Penso que cada dia, a la sobretaula i alguns dies en altres moments, puc veure a la televisió documentals sobre els animals africans en perill d’extinció o no –els animals són bells-, però rarament puc veure programes que parlin sobre els humans africans i la seva supervivència. Deixo aquí un vídeo que parla dels africans a través d’una magnífica cançó que va seguint les imatges, o viceversa. Com que ja sabeu de quina pel·lícula es tracta, suposo que no pujaré un fragment del llibre i que en triaré un altre del mateix autor.
P.S. Torno a la realitat de la prosa. A Dimarts de sang tenim més seguidors que participants en el joc, i encara menys encertants. Per si algú encara té ganes d’endevinar el llibre d’aquesta setmana, deixo aquí una pista i n’escric una altra, definitiva, al bloc.
Al Portal de l’Àngel, baixant a mà dreta, hi ha una filera d’homes i dones impassibles, d’esquena al McDonald’s, que reivindiquen la fi de les “corridas”. Imatges de sang, impactants.
Més avall, un altre grup defensa tots els animals (els animals d’un cert pes, s’entén) sotmesos als homes: porcs, gallines, peixos... Van passant un audiovisual i tenen fulls on pots firmar. La campanya incideix especialment en els zoològics, amb enquestes incloses que constaten que els visitants a penes es miren el nom dels animals.
A la plaça de la Catedral ja s’ha instal·lat la fira de santa Llúcia. Aquest any ha aparegut Millet caganer. És possible que es quedi un percentatge de les vendes?
La marxa del carre Pelai ja ha arribat a la Via Laietana. Un equilibrista s’avança amb un monocicle. Cau, riu, s’aixeca. Riem: no passa res.
Em distrec repassant mentalment possibles novel·les per al Dimarts de sang. Vaig a parar a una novel·la que situa l’acció a l’Àfrica de la qual se’n va fer una pel·lícula. Penso que cada dia, a la sobretaula i alguns dies en altres moments, puc veure a la televisió documentals sobre els animals africans en perill d’extinció o no –els animals són bells-, però rarament puc veure programes que parlin sobre els humans africans i la seva supervivència. Deixo aquí un vídeo que parla dels africans a través d’una magnífica cançó que va seguint les imatges, o viceversa. Com que ja sabeu de quina pel·lícula es tracta, suposo que no pujaré un fragment del llibre i que en triaré un altre del mateix autor.
P.S. Torno a la realitat de la prosa. A Dimarts de sang tenim més seguidors que participants en el joc, i encara menys encertants. Per si algú encara té ganes d’endevinar el llibre d’aquesta setmana, deixo aquí una pista i n’escric una altra, definitiva, al bloc.
27.11.09
il·luminació de novembre
Es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors
Vida coetània
Veient que el mes de novembre era més aviat insignificant i lúgubre o amb tendència a la foscor, algú va decidir incloure Llull al calendari, ja a les acaballes del mes, per tal que l’il·lumines una mica. Tants anys després de la seva mort, Llull encara no ha passat de l’estadi de beat, potser perquè la seva heterodòxia, basada en un pensament sovint original, d’una llibertat inusual a l’època, continua despertant sospites i malestars entre els més dogmàtics. Però Llull, amb santedat o sense, sempre il·lumina.
Aquest personatge, més conegut i reconegut a l’exterior que dintre de les fronteres de la seva llengua materna (s’estranyaven no fa gaire dues alumnes italianes d’un màster de filosofia de la ignorància sobre la seva persona i obra en el nostre territori), va escriure pràcticament sobre tots els temes, sobre tot els saber i la vida de la seva època. He pensat que avui no estaria malament recordar un petit fragment que d’alguna manera, fruit de la meva subjectivitat, em porta a l’Estatut i part del seu entorn.
Si els jutges e els advocats eren hòmens de veritat e hòmens qui amassen bones obres e que no es corrompessen per nulla re, ell són hòmens qui molt de bé e d’endreçament poden donar alls pobles en la major partida. Mes per ço car ells són hòmens mals en la major partida e de mala entenció, no són neguns hòmens per què el poble sia tan torbat com és per ells.
[...]
Com en l’ofici de jutge e d’advocació haja menys de bons hòmens e de vertaders que en altre ofici, e com en ofici de jutge e d’advocació ha mester majorment bons hòmens e hòmens savis e hòmens vertaders, banauirats són Sényer, aquells jutges e aquells advocats qui no es corrompen ni es torcen per diners ni per precs ni per nulles altres coses.
Ramon Llull: Llibre de contemplació (cap. 114).
Sovint s’acusava Ramon Llull d’exagerar. Evidentment el món ha canviat molt des que va escriure les línies de més amunt. Llàstima que en el seu temps no hi haguessin els polítics tal com els coneixem actualment; estic segur que podríem llegir pàgines molt sucoses... i rigoroses.
Vida coetània
Veient que el mes de novembre era més aviat insignificant i lúgubre o amb tendència a la foscor, algú va decidir incloure Llull al calendari, ja a les acaballes del mes, per tal que l’il·lumines una mica. Tants anys després de la seva mort, Llull encara no ha passat de l’estadi de beat, potser perquè la seva heterodòxia, basada en un pensament sovint original, d’una llibertat inusual a l’època, continua despertant sospites i malestars entre els més dogmàtics. Però Llull, amb santedat o sense, sempre il·lumina.
Aquest personatge, més conegut i reconegut a l’exterior que dintre de les fronteres de la seva llengua materna (s’estranyaven no fa gaire dues alumnes italianes d’un màster de filosofia de la ignorància sobre la seva persona i obra en el nostre territori), va escriure pràcticament sobre tots els temes, sobre tot els saber i la vida de la seva època. He pensat que avui no estaria malament recordar un petit fragment que d’alguna manera, fruit de la meva subjectivitat, em porta a l’Estatut i part del seu entorn.
Si els jutges e els advocats eren hòmens de veritat e hòmens qui amassen bones obres e que no es corrompessen per nulla re, ell són hòmens qui molt de bé e d’endreçament poden donar alls pobles en la major partida. Mes per ço car ells són hòmens mals en la major partida e de mala entenció, no són neguns hòmens per què el poble sia tan torbat com és per ells.
[...]
Com en l’ofici de jutge e d’advocació haja menys de bons hòmens e de vertaders que en altre ofici, e com en ofici de jutge e d’advocació ha mester majorment bons hòmens e hòmens savis e hòmens vertaders, banauirats són Sényer, aquells jutges e aquells advocats qui no es corrompen ni es torcen per diners ni per precs ni per nulles altres coses.
Ramon Llull: Llibre de contemplació (cap. 114).
Sovint s’acusava Ramon Llull d’exagerar. Evidentment el món ha canviat molt des que va escriure les línies de més amunt. Llàstima que en el seu temps no hi haguessin els polítics tal com els coneixem actualment; estic segur que podríem llegir pàgines molt sucoses... i rigoroses.
26.11.09
aplec
L’Arare, que diu que llegeix Solitud, em recorda indirectament que ahir era santa Caterina, però ja és massa tard per menjar els primers torrons de l’any seguint l’antiga tradició torroellenca que no sé si encara perdura. I ja no sóc a temps de menjar-ne a l’aplec a l’ermita que aquest any s’ha celebrat el diumenge anterior a la festivitat.
Estic segur que als lectors de Solitud –ja ho he dit altres vegades-, als lectors satisfets de la lectura, és clar, els agradaria participar de la trobada a l’ermita que imagino que no deu ser excessivament diferent –les vegades que hi he anat així m’ho confirmen, tot i que no sabria dir qui feia de Mila- de la que se celebrava en temps de Víctor Català.
Tota la vida de l’encontrada, de Llisquens fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentranten aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs.
[...]
A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picaries enginyoses de conte popular...
I els goigs de sant Ponç que jo reconverteixo en els originals actuals de la verge màrtir, escrits posteriorment per mossèn Viver:
Puix que de Déu coneguéreu
tan altes perfeccions,
donau-nos salut i vida
gloriós Màrtir Sant Ponç.
Caterina, nostra guia,
far encès pel flam del cel:
doneu-nos, o Verge pia,
vostra fe, valor i zel.
Bé, ja tastaré els torrons amb un diumenge de retard, quan els habitants de l’”encontrada” acabaran les restes dels seus, si encara els en queden. De moment recito els dos fragments dels goigs per demanar que salut i vida, fe, valor i zel em portin... què em podrien portar? Dubto que sigui un Estatut com cal, que ja no ho era quan va anar a Madrid, encara menys quan en va sortir, i que serà uns parracs després de passar pel TC. Potser, doncs, directament la independència? Mai no he estat una persona de grans esperances, ni he tingut gaire fe en la intercessió dels sants; tampoc en els homes i les dones. És clar que si no hi ha esperança podem recórrer als fets.
Estic segur que als lectors de Solitud –ja ho he dit altres vegades-, als lectors satisfets de la lectura, és clar, els agradaria participar de la trobada a l’ermita que imagino que no deu ser excessivament diferent –les vegades que hi he anat així m’ho confirmen, tot i que no sabria dir qui feia de Mila- de la que se celebrava en temps de Víctor Català.
Tota la vida de l’encontrada, de Llisquens fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentranten aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs.
[...]
A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picaries enginyoses de conte popular...
I els goigs de sant Ponç que jo reconverteixo en els originals actuals de la verge màrtir, escrits posteriorment per mossèn Viver:
Puix que de Déu coneguéreu
tan altes perfeccions,
donau-nos salut i vida
gloriós Màrtir Sant Ponç.
Caterina, nostra guia,
far encès pel flam del cel:
doneu-nos, o Verge pia,
vostra fe, valor i zel.
Bé, ja tastaré els torrons amb un diumenge de retard, quan els habitants de l’”encontrada” acabaran les restes dels seus, si encara els en queden. De moment recito els dos fragments dels goigs per demanar que salut i vida, fe, valor i zel em portin... què em podrien portar? Dubto que sigui un Estatut com cal, que ja no ho era quan va anar a Madrid, encara menys quan en va sortir, i que serà uns parracs després de passar pel TC. Potser, doncs, directament la independència? Mai no he estat una persona de grans esperances, ni he tingut gaire fe en la intercessió dels sants; tampoc en els homes i les dones. És clar que si no hi ha esperança podem recórrer als fets.
25.11.09
totxo, memo...
Hi ha vegades que escrius i ho fas a disgust perquè just abans de començar ja saps que el que diràs no és el que vols dir, que no ho diràs com ho vols dir o, més encara, que és inútil que ho diguis.
Com a professional o com a assalariat –no té interès la tria-, saps que el calendari escolar del curs vinent que acaba d’establir-se no té cap importància a l’hora d’aconseguir millors o pitjors resultats acadèmics. Saps, també, per entrar en aquestes comparatives inútils que no signifiquen res, que les vacances d’estiu que tens són, si fa no fa, les mateixes que tenen els finlandesos –mirall d’un país, el nostre, que necessita estadístiques externes perquè no té prou confiança en si mateix-, encara que ells les comencin a final de maig i les acabin a meitat d’agost (qüestions de clima que aquí es diu que no s’ha de tenir en compte). Igualment saps, que el trimestre més llarg ja no és el segon, sinó el primer. En fi, saps moltes coses sobre el calendari que és i serà motiu d’estèrils discussions que no tenen res a veure amb l’ensenyament o l’educació, de les quals potser parlaràs un altre dia, però no avui; que en facin un simulacre de diàleg els altres, els totxos.
Desvies la conversa i et plau parlar de llengua. Penses que la paraula totxo és massa contundent, massa constructiva, per parlar del Consell Escolar de Catalunya, del qual amb prou feines saps qui és qui, excepte que té un president emocional. D’aquest CEC que no fa gaire va proposar que es canviés el nom de les vacances de Nadal i de Satmana Santa per vacances d’hivern i primavera i que sembla que ara –i mireu que són molts i se suposa que diversos- han ajudat a decidir que el dia de després de Reis sigui lectiu, no sigui cosa que les joguines distreguin dos dies seguits els infants i quan tornin a les aules ja no sàpiguen com seure o es perdin una lliçó magistral. És clar que els del CEC, pares noëls de fireta, potser reparteixen joguines per Nadal, com els finlandesos. Hi ha cops que et sembla que la paraula totxo és massa constructiva, perdó per la redundància, que diria un totxo, i en triaries una d’equivalent d’una altra llengua, més suau, més onomatopèica: optaries per la paraula memos que potser connotaria que els del CEC –i tots els que s’hi vulguin incloure- tenen una noció vaga del país on viuen i de les seves tradicions.
Un altre dia, com deia, si us vaga, podem parlar d’educació i ensenyament, però, val la pena?
PS Com es deu dir totxo en finès?
Com a professional o com a assalariat –no té interès la tria-, saps que el calendari escolar del curs vinent que acaba d’establir-se no té cap importància a l’hora d’aconseguir millors o pitjors resultats acadèmics. Saps, també, per entrar en aquestes comparatives inútils que no signifiquen res, que les vacances d’estiu que tens són, si fa no fa, les mateixes que tenen els finlandesos –mirall d’un país, el nostre, que necessita estadístiques externes perquè no té prou confiança en si mateix-, encara que ells les comencin a final de maig i les acabin a meitat d’agost (qüestions de clima que aquí es diu que no s’ha de tenir en compte). Igualment saps, que el trimestre més llarg ja no és el segon, sinó el primer. En fi, saps moltes coses sobre el calendari que és i serà motiu d’estèrils discussions que no tenen res a veure amb l’ensenyament o l’educació, de les quals potser parlaràs un altre dia, però no avui; que en facin un simulacre de diàleg els altres, els totxos.
Desvies la conversa i et plau parlar de llengua. Penses que la paraula totxo és massa contundent, massa constructiva, per parlar del Consell Escolar de Catalunya, del qual amb prou feines saps qui és qui, excepte que té un president emocional. D’aquest CEC que no fa gaire va proposar que es canviés el nom de les vacances de Nadal i de Satmana Santa per vacances d’hivern i primavera i que sembla que ara –i mireu que són molts i se suposa que diversos- han ajudat a decidir que el dia de després de Reis sigui lectiu, no sigui cosa que les joguines distreguin dos dies seguits els infants i quan tornin a les aules ja no sàpiguen com seure o es perdin una lliçó magistral. És clar que els del CEC, pares noëls de fireta, potser reparteixen joguines per Nadal, com els finlandesos. Hi ha cops que et sembla que la paraula totxo és massa constructiva, perdó per la redundància, que diria un totxo, i en triaries una d’equivalent d’una altra llengua, més suau, més onomatopèica: optaries per la paraula memos que potser connotaria que els del CEC –i tots els que s’hi vulguin incloure- tenen una noció vaga del país on viuen i de les seves tradicions.
Un altre dia, com deia, si us vaga, podem parlar d’educació i ensenyament, però, val la pena?
PS Com es deu dir totxo en finès?
22.11.09
reflex de lluna
La Joana se’n va quan el dia encara no clareja, no la sento marxar. Jo, amb sol que comença a declinar –per què se’n va tan aviat el sol?- , pujo i baixo el passeig de sant Joan. S’escurça la tarda en una sobretaula entotsolada i rutinària de lectura de diari.
Quan torna, la Joana em diu que caminant caminant ha fet cap a l’ermita de sant Moí. Com a proves em porta boires, fulles seques de colors rogencs i grocs, molses enfiladisses, pedres amb pintures romàniques, bolets estranys, i tres cavalls esquerps dels colors dels reis mags, olor de cel i terra que em tornen la infantesa encara no perduda.
Miro la lluna que creix i ja s’amaga i hi veig reflectides infantesa, cels i terres, olors, reis mags, cavalls esquerps, bolets, pedres i pintures, molses, fulles seques de colors de tardor i boires. Planyo el reflex.
Quan torna, la Joana em diu que caminant caminant ha fet cap a l’ermita de sant Moí. Com a proves em porta boires, fulles seques de colors rogencs i grocs, molses enfiladisses, pedres amb pintures romàniques, bolets estranys, i tres cavalls esquerps dels colors dels reis mags, olor de cel i terra que em tornen la infantesa encara no perduda.
Miro la lluna que creix i ja s’amaga i hi veig reflectides infantesa, cels i terres, olors, reis mags, cavalls esquerps, bolets, pedres i pintures, molses, fulles seques de colors de tardor i boires. Planyo el reflex.
la novel·la
Tenia moltes esperances posades en la seva novel·la eròtica, d’una llibertat total, però en el primer capítol se li va escapar de les mans el personatge principal: després de la seva ejaculació precoç, la protagonista no en va voler saber res més de l’assumpte, de manera que al final l’autor es va haver de conformar amb un conte curt més aviat moralitzant.
Pere palau
Com qui no vol la cosa, un post de la Clidice (deixeu-me fer autopublicitat: aquí cada dimarts les primere línies, o així, d'una novel·la) s’ha convertit en una mena de meme que ha trobat resposta, que jo sàpiga, en els companys blocaires d' aquí, aquí, aquí i aquí, a més de als comentaris pertinents. El seu estímul també em fa posar en moviment.
Fa anys, sense saber ben bé els motius, vaig començar el que pretenia ser una novel·la eròtica (1). Ja tenia els personatges bàsics, una visió més o menys discreta del conjunt, final a part, una escenografia, i quatres coses més que em van fer pensar que podia començar l’aventura. Al final de les set o vuit primeres pàgines, em vaig adonar que el que havia escrit era més aviat una presentació costumista d’una sordidesa notable i que, sobretot, les meves lectures eren més interessants que la meva escriptura. Molts anys després, vaig pensar que a partir del “quadern groc”, podia començar una altra història força nova, més interessant de contingut que d’estructura, però malgrat la idea mental, que estic disposat a passar a qui vulgui recollir-la, la magnitud de l’empresa em va fer desistir temporalment, i potser per sempre.
En el fons, el que em passa és que, en la mesura que em conec, desconfio enormement de la meva capacitat de passar-me hores i hores escrivint una història que ja de bon principi se com acabarà i que em veig capaç de resumir en dues o tres pàgines. Segurament, aquesta incapacitat té també a veure amb una carència heretada per part de pare i que no es manifesta en la família materna: la meva incapacitat d’observació dels petits detalls i la meva dispersió mental i volitiva, que, juntament amb la manca de concentració, fan inútil qualsevol intent d’aconseguir algun resultat prou satisfactori per a mi i encara més per a possibles lectors. Si afegeixo l’avorriment que em produeix repassar el que he escrit i que mai no sé en quin calaix ho he guardat, el panorama assumit de la incapacitat és total.
Dit tot això, i ja des de la perspectiva de lector, encara avui el que m’interessa més d’una novel·la és una cosa intangible, inexplicable racionalment. Més enllà del tema, del moment (és indiferent que la història –si existeix- s’ambienti a la Roma clàssica o en un futur a eons del nostre present), dels mateixos personatges, dels paràgrafs inicials o finals (admeto que tot té la seva importància), de l’originalitat real o pretesa, de la visió del món que presenta..., més enllà de tot això, el que m’interessa d’una novel·la és aquella màgia que trobo tan poques vegades i que inconscientment em fa canviar l’expressió de la cara, em fa sentir, encara que només sigui en algun moment, un moviment en l’espinada que prové de les neurones o del cor i que em porta a la paradoxa de no voler parar de llegir i al mateix temps de no voler arribar al final. I en tot aquest procès, té tant a veure el que es diu com la forma i el ritme amb que s’expressa. En el pol completament oposat, i per ser breu i exemplificatiu, es troba tot allò que d’una manera propera o remota s’acosta a Ventdelplà, modalitat narrativa actualment obsoleta, però molt present en les seves múltiples variants, que pot tenir una mica de gràcia si es tracta d’obres fetes fa tants anys que ja no sé ni situar. És clar que tot això no deixa de ser una opinió personal sense cap altre ànim d’expressar la meva visió personal. Entenc que actualment la màxima aspiració de molts autors o lectors s’acosta més a Ventdelplà o similars, és a dir, primers llocs en els rànquings que ... Uf, el que us deia, que ja vaig per no sé quantes línies i m’he perdut i no he aconseguit exposar més que d’una manera vaga el que volia dir.
(1) Quatre noies, que estudien filologia catalana, decideixen pagar-se la carrera fent striptease (m'encanta la paraula, del seu de les poques que comencen amb hac aspirada al diccionari) al so de les melodies de sardanes de Juli Garreta. La seva primera actuació es produeix en un comiat de solters en què el nuvi és un destacat dirigent d’una escissió d’un partit d’esquerra nacionalista. Setmanes més tard, les noies, que ja són conegudes com les quatre barres a causa...
Pere palau
Com qui no vol la cosa, un post de la Clidice (deixeu-me fer autopublicitat: aquí cada dimarts les primere línies, o així, d'una novel·la) s’ha convertit en una mena de meme que ha trobat resposta, que jo sàpiga, en els companys blocaires d' aquí, aquí, aquí i aquí, a més de als comentaris pertinents. El seu estímul també em fa posar en moviment.
Fa anys, sense saber ben bé els motius, vaig començar el que pretenia ser una novel·la eròtica (1). Ja tenia els personatges bàsics, una visió més o menys discreta del conjunt, final a part, una escenografia, i quatres coses més que em van fer pensar que podia començar l’aventura. Al final de les set o vuit primeres pàgines, em vaig adonar que el que havia escrit era més aviat una presentació costumista d’una sordidesa notable i que, sobretot, les meves lectures eren més interessants que la meva escriptura. Molts anys després, vaig pensar que a partir del “quadern groc”, podia començar una altra història força nova, més interessant de contingut que d’estructura, però malgrat la idea mental, que estic disposat a passar a qui vulgui recollir-la, la magnitud de l’empresa em va fer desistir temporalment, i potser per sempre.
En el fons, el que em passa és que, en la mesura que em conec, desconfio enormement de la meva capacitat de passar-me hores i hores escrivint una història que ja de bon principi se com acabarà i que em veig capaç de resumir en dues o tres pàgines. Segurament, aquesta incapacitat té també a veure amb una carència heretada per part de pare i que no es manifesta en la família materna: la meva incapacitat d’observació dels petits detalls i la meva dispersió mental i volitiva, que, juntament amb la manca de concentració, fan inútil qualsevol intent d’aconseguir algun resultat prou satisfactori per a mi i encara més per a possibles lectors. Si afegeixo l’avorriment que em produeix repassar el que he escrit i que mai no sé en quin calaix ho he guardat, el panorama assumit de la incapacitat és total.
Dit tot això, i ja des de la perspectiva de lector, encara avui el que m’interessa més d’una novel·la és una cosa intangible, inexplicable racionalment. Més enllà del tema, del moment (és indiferent que la història –si existeix- s’ambienti a la Roma clàssica o en un futur a eons del nostre present), dels mateixos personatges, dels paràgrafs inicials o finals (admeto que tot té la seva importància), de l’originalitat real o pretesa, de la visió del món que presenta..., més enllà de tot això, el que m’interessa d’una novel·la és aquella màgia que trobo tan poques vegades i que inconscientment em fa canviar l’expressió de la cara, em fa sentir, encara que només sigui en algun moment, un moviment en l’espinada que prové de les neurones o del cor i que em porta a la paradoxa de no voler parar de llegir i al mateix temps de no voler arribar al final. I en tot aquest procès, té tant a veure el que es diu com la forma i el ritme amb que s’expressa. En el pol completament oposat, i per ser breu i exemplificatiu, es troba tot allò que d’una manera propera o remota s’acosta a Ventdelplà, modalitat narrativa actualment obsoleta, però molt present en les seves múltiples variants, que pot tenir una mica de gràcia si es tracta d’obres fetes fa tants anys que ja no sé ni situar. És clar que tot això no deixa de ser una opinió personal sense cap altre ànim d’expressar la meva visió personal. Entenc que actualment la màxima aspiració de molts autors o lectors s’acosta més a Ventdelplà o similars, és a dir, primers llocs en els rànquings que ... Uf, el que us deia, que ja vaig per no sé quantes línies i m’he perdut i no he aconseguit exposar més que d’una manera vaga el que volia dir.
(1) Quatre noies, que estudien filologia catalana, decideixen pagar-se la carrera fent striptease (m'encanta la paraula, del seu de les poques que comencen amb hac aspirada al diccionari) al so de les melodies de sardanes de Juli Garreta. La seva primera actuació es produeix en un comiat de solters en què el nuvi és un destacat dirigent d’una escissió d’un partit d’esquerra nacionalista. Setmanes més tard, les noies, que ja són conegudes com les quatre barres a causa...
21.11.09
haikus del president
Com que és dissabte,
llegeixo haikus de Herman.
Cal estar al dia.
Llegeixo al diari la informació sobre Herman Van Rompuy, recent elegit president del Consell Europeu. No es diu gaire cosa políticament interessant, potser perquè encara no hi ha hagut temps de recopilar suficient informació sobre el polític. Tampoc és que m’interessi gaire, com a la majoria dels meus conciutadans, el que passa a Europa, malgrat que les decisions dels qui a penes coneixem –els nous i els vells- cada dia ens ens condicionen més el marc en què ens movem en les nostres petites sobiranies. Som així, encara ens pensem que el petit clos de la nostra casa de sempre ens pertany com fa segles.
En fi, ja veurem, o no, que ens porta i comporta Van Rompuy; mentrestant, entro al seu bloc, on des de 2005 va penjant haikus. Imagino que aquests petits poemes tan curts i flexibles, aparentment a l’abast de tothom, com els rodolins de les auques, són ideals per a un polític. Tot i que no conec el neerlandès (em sembla que, com el català, té molts monosíl·labs i mots aguts), m’ho passo bé llegint els seus poemes; fins i tot m’atreveixo a adaptar-ne algun perquè no sabria com traduir-los. Espero que ni els belgues de parla neerlandesa ni el president em retraguin la meva imperícia en aquest intent de síntesi de biografia vital. Desitjaria que la política europea m’interessés tant com les 17 síl·labes dels seus versos. Potser algun dia.
Colors diversos
de llengües, déus i torres.
Som a Brussel·les.
Cada any que passa,
els estius que s’escurcen.
Tardor allargada.
No sé si en aquesta adaptació he tergiversat massa el sentit. Deixo l’original per si algú troba una aproximació més fidel:
La vida és vela
que el temps de la mar solca.
La mar, eterna.
(Het leven is varen
op de zee van de tijd maar
alleen de zee blijft.)
No continuo. Si voleu llegir o comentar els haikus del president, aquí els teniu. Posarem, després, un enllaç al seu bloc o esperarem que actuï el polític?
Dibuix d'AVH
llegeixo haikus de Herman.
Cal estar al dia.
Llegeixo al diari la informació sobre Herman Van Rompuy, recent elegit president del Consell Europeu. No es diu gaire cosa políticament interessant, potser perquè encara no hi ha hagut temps de recopilar suficient informació sobre el polític. Tampoc és que m’interessi gaire, com a la majoria dels meus conciutadans, el que passa a Europa, malgrat que les decisions dels qui a penes coneixem –els nous i els vells- cada dia ens ens condicionen més el marc en què ens movem en les nostres petites sobiranies. Som així, encara ens pensem que el petit clos de la nostra casa de sempre ens pertany com fa segles.
En fi, ja veurem, o no, que ens porta i comporta Van Rompuy; mentrestant, entro al seu bloc, on des de 2005 va penjant haikus. Imagino que aquests petits poemes tan curts i flexibles, aparentment a l’abast de tothom, com els rodolins de les auques, són ideals per a un polític. Tot i que no conec el neerlandès (em sembla que, com el català, té molts monosíl·labs i mots aguts), m’ho passo bé llegint els seus poemes; fins i tot m’atreveixo a adaptar-ne algun perquè no sabria com traduir-los. Espero que ni els belgues de parla neerlandesa ni el president em retraguin la meva imperícia en aquest intent de síntesi de biografia vital. Desitjaria que la política europea m’interessés tant com les 17 síl·labes dels seus versos. Potser algun dia.
Colors diversos
de llengües, déus i torres.
Som a Brussel·les.
Cada any que passa,
els estius que s’escurcen.
Tardor allargada.
No sé si en aquesta adaptació he tergiversat massa el sentit. Deixo l’original per si algú troba una aproximació més fidel:
La vida és vela
que el temps de la mar solca.
La mar, eterna.
(Het leven is varen
op de zee van de tijd maar
alleen de zee blijft.)
No continuo. Si voleu llegir o comentar els haikus del president, aquí els teniu. Posarem, després, un enllaç al seu bloc o esperarem que actuï el polític?
Dibuix d'AVH
20.11.09
20 N (ara fa, si fa no fa, 600 anys)
Els aspectes sobre la cortesia i el menjar dels darrers apunts em fan pensar en Lo Crestia d’Eiximinis, en el tercer llibre, on dóna consells de comportament a la taula que de tant en tant algú reprodueix amb la finalitat de provocar somriures en veure alguns costums del segle XIV que actualment han estat feliçment superats. N’actualitzo –literalment i malament- i en copio alguns:
Sempre que hagis d’escopir a la taula, escup darrere teu si hi ha espai suficient, mai no escupis en el banc en què seus, i si no hi ha espai, escup entre les teves cames i amaga la teva escopinada tant com puguis. Mai no escupis de tal manera que l’escopinada hagi de passar per sobre la taula ni per davant de ningú.
Estant en la taula, encara que estiguis prop del foc, no t’eixarranquis de manera que se’t vegi alguna part vergonyosa ni res dels genolls cap amunt.
No escupis mai en la mà res que hagi estat dins d ela boca, perquè és gran immundícia; i per aquesta raó són poc polits aquells qui mengen cireres o prunes o fruita amb pinyol i escupen el pinyol a la mà. Basta que baixant el cap, escupis el pinyol sota la taula.
Si et convé riure mentre menges, posa’t sempre la mà davant de la boca de manera que ton mastegar no faci fàstic als altres.
Si t’han convidat, procura que els altres no t’hagin d’esperar, arriba a temps.
Si has convidat algú, mai no lloïs el teu dinar, ni ton convit, ni el teu vi, ni res del teu, perquè és cosa dels altres lloar-ho, i, si no ho fan, romanen descortesos, i tu, no lloant-ho, romans cortès i prudent.
No facis tan poc bocí que sigui ridícul, com feia aquella nòvia que d’un pinyó en feia dos o tres bocins.
Mai no t’aixequis de taula per anar a lloc privat ni per servir secretament a natura, ni immediatament després de dinar no aniràs a fer aquestes coses, perquè és molt menyspreable. I si necessites fer el contrari per algun accident, no mengis amb els altres, sinó tu sol en la teva habitació.
Francesc Eiximenis: Lo Crestià
Segurament m’he precipitat a l’hora de triar els fragments segons el pla inicial, perquè m’adono que mentre alguns costums que blasmava estic segur que ens semblen realment reprovables, d’altres segueixen ben vius ara, fa just 600 anys de la mort -qui sap si un 20 de novembre- de l’escriptor. Per què uns sí i els altres no? L’evolució dels costums, que sovint ens sembla tan lògica, és un misteri per molt que intentem racionalitzar-ne les causes o considerar-les d’una lògica indiscutible.
Per cert, algú sap si en els blocs es prepara alguna celebració amb motiu d’aquest aniversari?
Sempre que hagis d’escopir a la taula, escup darrere teu si hi ha espai suficient, mai no escupis en el banc en què seus, i si no hi ha espai, escup entre les teves cames i amaga la teva escopinada tant com puguis. Mai no escupis de tal manera que l’escopinada hagi de passar per sobre la taula ni per davant de ningú.
Estant en la taula, encara que estiguis prop del foc, no t’eixarranquis de manera que se’t vegi alguna part vergonyosa ni res dels genolls cap amunt.
No escupis mai en la mà res que hagi estat dins d ela boca, perquè és gran immundícia; i per aquesta raó són poc polits aquells qui mengen cireres o prunes o fruita amb pinyol i escupen el pinyol a la mà. Basta que baixant el cap, escupis el pinyol sota la taula.
Si et convé riure mentre menges, posa’t sempre la mà davant de la boca de manera que ton mastegar no faci fàstic als altres.
Si t’han convidat, procura que els altres no t’hagin d’esperar, arriba a temps.
Si has convidat algú, mai no lloïs el teu dinar, ni ton convit, ni el teu vi, ni res del teu, perquè és cosa dels altres lloar-ho, i, si no ho fan, romanen descortesos, i tu, no lloant-ho, romans cortès i prudent.
No facis tan poc bocí que sigui ridícul, com feia aquella nòvia que d’un pinyó en feia dos o tres bocins.
Mai no t’aixequis de taula per anar a lloc privat ni per servir secretament a natura, ni immediatament després de dinar no aniràs a fer aquestes coses, perquè és molt menyspreable. I si necessites fer el contrari per algun accident, no mengis amb els altres, sinó tu sol en la teva habitació.
Francesc Eiximenis: Lo Crestià
Segurament m’he precipitat a l’hora de triar els fragments segons el pla inicial, perquè m’adono que mentre alguns costums que blasmava estic segur que ens semblen realment reprovables, d’altres segueixen ben vius ara, fa just 600 anys de la mort -qui sap si un 20 de novembre- de l’escriptor. Per què uns sí i els altres no? L’evolució dels costums, que sovint ens sembla tan lògica, és un misteri per molt que intentem racionalitzar-ne les causes o considerar-les d’una lògica indiscutible.
Per cert, algú sap si en els blocs es prepara alguna celebració amb motiu d’aquest aniversari?
18.11.09
evocació africana
-Què li sembla si li posem la vacuna?
Havia anat al consultori per altres assumptes, però en repassar el seu historial, la infermera es va adonar que tenia l’edat en què es recomana vacunar-se contra la grip estacional. Ell, sempre cortès i confiat, no s’hi va saber negar i li va oferir el braç. La punxada, previsiblement indolora, li va produir una sentida inesperada.
-Crec que m’ha tocat una vena! –to excessivament aprensiu de vacunat primerenc?
-Impossible, és una intramuscular –veu conciliadora, però taxativa i escèptica, sòlidament segura, producte d’anys d’experiència.
En treure l’agulla, la sang li va començar a regalimar braç avall, però, cortès com era, no va fer cap comentari inapropiat; de totes maneres, es va atrevir a demanar el nom del producte que li havien inoculat per si de cas es produïa una reacció adversa.
-Ai, crec que ens hem equivocat –l’infermera va remarcar l’hem-; resulta que era una dosi de l’antitetànica. No es preocupi, ara li buscaré l’antiviral de la grip.
Ell, que ja hem quedat que era cortès i entenia les pressions de la professió, es va mostrar aparentment impertorbable. També és veritat que estava tan sorprès que no va tenir temps de reaccionar com ho hagués fet un altre mortal menys acostumat a acceptar que la vida (i la mort) no és més que un joc d’atzar. Ni tan sols, de moment, es va preocupar perquè fos la segona dosi d’antitetànica que rebia en dos anys.
L’agulla, a l’altre braç, no li va fer cap mal, i abans d’acomiadar-se encara es va veure amb cor de donar les gràcies, tot i que algú excessivament susceptible hagués pogut imaginar un lleugeríssim matís irònic en les seves paraules.
Més tard, a casa, va comentar la visita a la seva dona, sense explicar-li el motiu de la consulta inicial, que ja no recordava. La va escoltar sense sentir-la quan ella li retreia la seva cortesia que de vegades es confonia amb una resignació excessiva. Mentre l’esposa parlava, ell no parava de donar voltes a la mateixa idea: hagués desitjat que la infermera s’hagués anat equivocant indefinidament i l’hagués vacunat contra l’hepatitis A, l’hepatitis B, la febre tifoide, la febre groga, la ràbia i la meningitis meningocócica, perquè el que ell volia de veritat des de feia temps era viatjar a Kenya, perdre’s una llarga temporada en aquell país africà on sabia –ho havia vist en alguns documentals- que encara era possible trobar una cultura en què el concepte de cortesia era ben diferent. En fi, potser dintre de dues setmanes, podria tornar a presentar-se a la mateixa consulta i demanar amb qualsevol excusa que el vacunessin de la grip A. Qui sap si li tocaria la mateixa infermera...
(em temo que són possibles algunes coincidències amb fets i personatges reals)
Havia anat al consultori per altres assumptes, però en repassar el seu historial, la infermera es va adonar que tenia l’edat en què es recomana vacunar-se contra la grip estacional. Ell, sempre cortès i confiat, no s’hi va saber negar i li va oferir el braç. La punxada, previsiblement indolora, li va produir una sentida inesperada.
-Crec que m’ha tocat una vena! –to excessivament aprensiu de vacunat primerenc?
-Impossible, és una intramuscular –veu conciliadora, però taxativa i escèptica, sòlidament segura, producte d’anys d’experiència.
En treure l’agulla, la sang li va començar a regalimar braç avall, però, cortès com era, no va fer cap comentari inapropiat; de totes maneres, es va atrevir a demanar el nom del producte que li havien inoculat per si de cas es produïa una reacció adversa.
-Ai, crec que ens hem equivocat –l’infermera va remarcar l’hem-; resulta que era una dosi de l’antitetànica. No es preocupi, ara li buscaré l’antiviral de la grip.
Ell, que ja hem quedat que era cortès i entenia les pressions de la professió, es va mostrar aparentment impertorbable. També és veritat que estava tan sorprès que no va tenir temps de reaccionar com ho hagués fet un altre mortal menys acostumat a acceptar que la vida (i la mort) no és més que un joc d’atzar. Ni tan sols, de moment, es va preocupar perquè fos la segona dosi d’antitetànica que rebia en dos anys.
L’agulla, a l’altre braç, no li va fer cap mal, i abans d’acomiadar-se encara es va veure amb cor de donar les gràcies, tot i que algú excessivament susceptible hagués pogut imaginar un lleugeríssim matís irònic en les seves paraules.
Més tard, a casa, va comentar la visita a la seva dona, sense explicar-li el motiu de la consulta inicial, que ja no recordava. La va escoltar sense sentir-la quan ella li retreia la seva cortesia que de vegades es confonia amb una resignació excessiva. Mentre l’esposa parlava, ell no parava de donar voltes a la mateixa idea: hagués desitjat que la infermera s’hagués anat equivocant indefinidament i l’hagués vacunat contra l’hepatitis A, l’hepatitis B, la febre tifoide, la febre groga, la ràbia i la meningitis meningocócica, perquè el que ell volia de veritat des de feia temps era viatjar a Kenya, perdre’s una llarga temporada en aquell país africà on sabia –ho havia vist en alguns documentals- que encara era possible trobar una cultura en què el concepte de cortesia era ben diferent. En fi, potser dintre de dues setmanes, podria tornar a presentar-se a la mateixa consulta i demanar amb qualsevol excusa que el vacunessin de la grip A. Qui sap si li tocaria la mateixa infermera...
(em temo que són possibles algunes coincidències amb fets i personatges reals)
17.11.09
descans setmanal
Dia de descans setmanal aquí i dia d’enigma a Dimarts de sang, on avui comença una altra ment criminal més aguda que la meva. S’espera la vostra participació en la resolució del cas, va!
Aquests dies, en què estic entrant i sortint de la literatura medieval, i més antiga encara, se’m creua amb freqüència preocupant un dels primers personatges, potser el primer, que és un enigma en si mateix. Alguns considerarien que les seves actuacions són actes criminals inusualment cruels, genocidis inclosos: pluges que acaben amb gairebé tota la humanitat, incendis devastadors, conversió en estàtues de sal dels qui li planten cara, extorsions diverses, tortures infinites en el temps i l’espai... D’altres el veuen com una mena de justicier que fa complir les seves pròpies lleis i que no té pietat envers aquells que no mostren cap penediment, però fins i tot quan es penedeixen, els fa sofrir, i fa enfrontar pares i fills, marit i muller, germans... Posseïdor de diverses i misterioses personalitats, apareix sota múltiples noms i disfresses en incomptables temps i territoris on centenars, milers, milions de detectius aficionats i professionals l’han buscat i el busquen; de vegades desapareix en els mateixos nassos d’aquells que diuen que l’han trobat i altres cops la seva localització ha estat absolutament infructuosa. Tant uns com els altres dubten en algun moment de la seva existència, tot i que de tant en tant, sobretot en altres temps, va fer aparicions públiques molt celebrades, segons expliquen les cròniques. Milers de seguidors organitzats o no el protegeixen i estenen el que diuen que és el seu pensament i milers de contraris el volen eliminar. No s’ha vist un cas semblant en la història de la humanitat.
Però deixem-ho estar, que avui és el meu dia lliure i el cas dóna per pàgines i pàgines segurament poc rigoroses. Potser algun dia en parlarem.
Aquests dies, en què estic entrant i sortint de la literatura medieval, i més antiga encara, se’m creua amb freqüència preocupant un dels primers personatges, potser el primer, que és un enigma en si mateix. Alguns considerarien que les seves actuacions són actes criminals inusualment cruels, genocidis inclosos: pluges que acaben amb gairebé tota la humanitat, incendis devastadors, conversió en estàtues de sal dels qui li planten cara, extorsions diverses, tortures infinites en el temps i l’espai... D’altres el veuen com una mena de justicier que fa complir les seves pròpies lleis i que no té pietat envers aquells que no mostren cap penediment, però fins i tot quan es penedeixen, els fa sofrir, i fa enfrontar pares i fills, marit i muller, germans... Posseïdor de diverses i misterioses personalitats, apareix sota múltiples noms i disfresses en incomptables temps i territoris on centenars, milers, milions de detectius aficionats i professionals l’han buscat i el busquen; de vegades desapareix en els mateixos nassos d’aquells que diuen que l’han trobat i altres cops la seva localització ha estat absolutament infructuosa. Tant uns com els altres dubten en algun moment de la seva existència, tot i que de tant en tant, sobretot en altres temps, va fer aparicions públiques molt celebrades, segons expliquen les cròniques. Milers de seguidors organitzats o no el protegeixen i estenen el que diuen que és el seu pensament i milers de contraris el volen eliminar. No s’ha vist un cas semblant en la història de la humanitat.
Però deixem-ho estar, que avui és el meu dia lliure i el cas dóna per pàgines i pàgines segurament poc rigoroses. Potser algun dia en parlarem.
16.11.09
fruites de tardor
M’agrada la fruita, tot i que a part de la poma diària en menjo molt poca; però m’encanten les formes, el tacte, l’olor (desgraciadament, tinc el convenciment que hi ha aromes que es perden, o potser és el meu nas), el procés de maduració a l’arbre, les piràmides a les botigues, els gastrònoms fruiters de carrer...
Després de l’exuberància de les collites primaverals i estiuenques, espero amb impaciència l’aparició de les fruites tardorals i hivernals autòctones: el raïm (el moscatell que assenyala la fi de l’estiu: “vinyes verdes vora el mar”), les taronges (que ja vam quedar que encara verdegen al passeig de sant Joan), les serves, els gínjols, les castanyes, les magranes, els codonys..., les olives, que per sant Antoni ja s’han collit...
Dels codonys, m’agrada la flor blanca, espectacular i una mica desmanegada i irregular, com ho seran després els fruits, de pell duríssima, d’olor que fa net i sabor aspre en cru.
La setmana passada vam fer codonyat. Recordo el codonyat de la meva infantesa que ens arribava d’uns parents de Tivissa, amb un color de sang presa i una consistència important. Com que a la mare ja no li puc preguntar com feia el seu, que durava ben bé tot l’hivern, vam anar agafant idees diverses per fer el nostre. Internet és ple de receptes, així que no us marejaré amb excessius detalls i passaré a descriure alguns moments del procés.
Se sap, per fer codonyat només es necessiten els codonys i el sucre, tot i que si ve de gust se li pot afegir llimona (una mica de suc o de pela sempre va bé), canyella... En el nostre cas, van ser tres codonys (un quilo dos-cents) i 700 grams de sucre (el sucre va a gust del consumidor). Vam començar bullint els codonys durant un quart perquè fossin més fàcils de pelar (molta gent els fa amb la pell); després de pelar-los i tallar-los, els vam deixar macerant a la nevera en el mateix recipient en què els vam coure i amb el sucre durant 24 hores; en aquest procés van anar amollant el seu suc (no em vaig poder estar de tastar-ne algun tros), cosa que permet que posteriorment no calgui remenar pràcticament gens i que no s’enganxi el sucre que ja s’ha desfet; van coure a foc lent durant una hora i mitja llarga fins que es van menjar el seu suc; després, amb la mateixa espàtula que havia servit per remenar-los, els vam convertir en una massa homogènia i vam acabar amb el batedor de sopa, res d’aparells elèctrics; finalment, vam ficar la massa en un motlle d’alumini i en una tassa. I espero que ens duri dues o tres setmanes. Llàstima que potser vam posar massa llimona.
PS Si m’atreveixo -no a Barcelona, on fa temps que tenim el forn espatllat i amb poques esperances de tornar a ser el que era-, intentaré fer una tatin de codony, perquè encara em queda la recança de la que menjava a la malaguanyada “La cuineta" de la Cala, extraordinària i delicada menja.
Després de l’exuberància de les collites primaverals i estiuenques, espero amb impaciència l’aparició de les fruites tardorals i hivernals autòctones: el raïm (el moscatell que assenyala la fi de l’estiu: “vinyes verdes vora el mar”), les taronges (que ja vam quedar que encara verdegen al passeig de sant Joan), les serves, els gínjols, les castanyes, les magranes, els codonys..., les olives, que per sant Antoni ja s’han collit...
Dels codonys, m’agrada la flor blanca, espectacular i una mica desmanegada i irregular, com ho seran després els fruits, de pell duríssima, d’olor que fa net i sabor aspre en cru.
La setmana passada vam fer codonyat. Recordo el codonyat de la meva infantesa que ens arribava d’uns parents de Tivissa, amb un color de sang presa i una consistència important. Com que a la mare ja no li puc preguntar com feia el seu, que durava ben bé tot l’hivern, vam anar agafant idees diverses per fer el nostre. Internet és ple de receptes, així que no us marejaré amb excessius detalls i passaré a descriure alguns moments del procés.
Se sap, per fer codonyat només es necessiten els codonys i el sucre, tot i que si ve de gust se li pot afegir llimona (una mica de suc o de pela sempre va bé), canyella... En el nostre cas, van ser tres codonys (un quilo dos-cents) i 700 grams de sucre (el sucre va a gust del consumidor). Vam començar bullint els codonys durant un quart perquè fossin més fàcils de pelar (molta gent els fa amb la pell); després de pelar-los i tallar-los, els vam deixar macerant a la nevera en el mateix recipient en què els vam coure i amb el sucre durant 24 hores; en aquest procés van anar amollant el seu suc (no em vaig poder estar de tastar-ne algun tros), cosa que permet que posteriorment no calgui remenar pràcticament gens i que no s’enganxi el sucre que ja s’ha desfet; van coure a foc lent durant una hora i mitja llarga fins que es van menjar el seu suc; després, amb la mateixa espàtula que havia servit per remenar-los, els vam convertir en una massa homogènia i vam acabar amb el batedor de sopa, res d’aparells elèctrics; finalment, vam ficar la massa en un motlle d’alumini i en una tassa. I espero que ens duri dues o tres setmanes. Llàstima que potser vam posar massa llimona.
PS Si m’atreveixo -no a Barcelona, on fa temps que tenim el forn espatllat i amb poques esperances de tornar a ser el que era-, intentaré fer una tatin de codony, perquè encara em queda la recança de la que menjava a la malaguanyada “La cuineta" de la Cala, extraordinària i delicada menja.
15.11.09
tango
El metro va (gairebé) buit a la parada de la línia groga de Verdaguer. M’assec a l’esquerra d’un seient de tres places, just a tocar del lloc on el vagó s’acaba i s’articula; entre la noia llatinoamericana i jo queda una plaça buida. Llegeix un llibre de butxaca que no aconsegueixo identificar per més que ho intento únicament amb el moviment dels ulls perquè qualsevol altra opció seria una intrusió grollera. Un instant després d’asseure’m, una noia que imagino del país, potser d’Agramunt, s’ha assegut en el seient de davant, al costat de la porta; ha deixat la motxilla al costat i ha tret una ampolla d’aigua de Bezoya de litre i mig i un llibre de coberta granatosa sense cap il·lustració. De sobte sento la necessitat de fer una fotografia, imagino l’enquadrament: gran angular, primer pla del llibre i les mans de la noia de la meva dreta una mica fora de focus; la noia de davant, totalment nítida i agafada dels genolls fins al sostre; o potser al revés: primer pla nítid i fons borrós. Passen les parades: Girona, Passeig de Gràcia, Urquinaona, i no trobo les paraules ni la gosadia per demanar-los si em deixen intentar la imatge. Un moment abans d’arribar a Jaume I m’adono que tinc la possibilitat de la composició a través del reflex del vidre de la finestra en què fins i tot apareix la part dreta del meu cos. El metro alenteix la marxa i una i altra posen els punts i desen els llibres. Pujo al seu darrere. Les perdo. No sé per què em ve al cap la melodia del Misteri d’Elx, allargada, monòtona, inacabable: “Ai trista vida corporal!”
Al principi del carrer de la Pietat, un argentí canta un tango.
Al principi del carrer de la Pietat, un argentí canta un tango.
14.11.09
la llengua dels massatges
Vaig a pas ràpid a veure la mare, però al Passeig de sant Joan m’entretinc un instant a mirar un taronger que ja té la fruita verda, gran com un puny, que aviat començarà a agafar color. A punt de girar pel carrer València, em sobresalta una noia oriental que fa una diagonal per tallar-me el pas i em deixa una targeta a la mà. A penes tinc temps de veure-la en aquest contacte fugisser: una mica més alta que jo, esvelta, cabell curt, llis, encastat al cap, cara seriosa, pòmuls lleugerament marcats sota un maquillatge discret, caçadora vermell fosc i pantalons negres, les dues peces de cuir, botes negres de pell lleugerament porosa. Imagino que la targeta és de publicitat d’un restaurant i me la fico a la butxaca sense mirar-la pensant que ja la llançaré més tard.
A la nit, ja a casa, em trobo la targeta i li faig una ullada.
Els orientals sempre em sorprenen: com ho sabia que necessitava un massatge? De tota manera, no acabo d’entendre quina garantia ofereix una noia guapa, fins i tot molt guapa, a l’hora de fer un massatge, perquè en el meu cas el que valoro és que realment sigui professional, que tingui experiència. Em pregunto, a més, per què si tot el text està escrit en castellà, han inclòs una paraula en català: jovenetes. És que els hipotètics clients catalans, a diferència dels de fora, valoren especialment aquesta característica en les massatgistes? Encara no ho he decidit, però potser trucaré per preguntar al director de màrqueting de les noies el motiu de la inclusió del mot que trenca la unitat lingüística. La trucada em fa una mica de por, perquè els orientals sempre són tan subtils, distants i misteriosos, però tan efectius a l’hora de vendre, que aneu a saber si m’acaben convencent que realment necessito que el massatge me’l facin noies orientals, guapes i jovenetes sense cap titulació homologada al país. Quant al "todo completo 24 hores", en el meu cas em semblaria excessiu, tampoc no estic tan malament, i, possiblement, excessivament onerós.
A la nit, ja a casa, em trobo la targeta i li faig una ullada.
Els orientals sempre em sorprenen: com ho sabia que necessitava un massatge? De tota manera, no acabo d’entendre quina garantia ofereix una noia guapa, fins i tot molt guapa, a l’hora de fer un massatge, perquè en el meu cas el que valoro és que realment sigui professional, que tingui experiència. Em pregunto, a més, per què si tot el text està escrit en castellà, han inclòs una paraula en català: jovenetes. És que els hipotètics clients catalans, a diferència dels de fora, valoren especialment aquesta característica en les massatgistes? Encara no ho he decidit, però potser trucaré per preguntar al director de màrqueting de les noies el motiu de la inclusió del mot que trenca la unitat lingüística. La trucada em fa una mica de por, perquè els orientals sempre són tan subtils, distants i misteriosos, però tan efectius a l’hora de vendre, que aneu a saber si m’acaben convencent que realment necessito que el massatge me’l facin noies orientals, guapes i jovenetes sense cap titulació homologada al país. Quant al "todo completo 24 hores", en el meu cas em semblaria excessiu, tampoc no estic tan malament, i, possiblement, excessivament onerós.
13.11.09
cercles concèntrics
Fa mesos, potser anys, que no llegeixo llibres nous de memòries, o dietaris o coses semblants, tret, suposant que ho sigui, de Tractat de Geografia, d’Isidor Cònsul i d’algunes pàgines d’obres velles més d’un cop rellegides. Aquest tipus de literatura, en la mesura que hi ha una tria de moments amb intencions diverses per part de l’autor i també tenint en compte que la memòria endolceix o agria un passat sempre boirós, no deixa de ser una obra de ficció, per molt que a les llistes habituals aparegui en altres modalitats.
Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?
Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?
12.11.09
dels plaers de la comprensió
En algun moment d’aquest mes, els alumnes de 5è de Primària i de 3r d’ESO de Catalunya seran l’objectiu d’una avaluació diagnòstica de competència comunicativa, és a dir, que s’avaluarà la seva competència lingüística a partir bàsicament de les seves respostes sobre comprensió lectora (se’ls passaran diversos textos seguits d’una petita bateria de respostes opcionals) i, a més, se’ls demanarà que redactin text d’un mínim de deu línies sobre un tema prèviament proposat. Molt bé, no valoraré la prova quant la seva oportunitat, idoneïtat, dificultat (penso que la majoria dels alumnes que tinc poden treure unes notes acceptables), resultats, finalitat, etc. El que em sorprèn una vegada més és que en aquesta mena de test de capacitat lingüística s’hagi optat únicament per valorar la llengua escrita i s’hagi deixat completament de banda la llengua oral. Suposo que les autoritats pertinents em diran que això ja s’ha fet en algun altre moment o que està previst fer-ho no se sap quan. Perfecte, però l’avaluació actual (insisteixo que no opino més que sobre els aspectes científics) és incompleta i els resultats en cap cas serveixen per saber la competència comunicativa de l’alumne. Aquesta poca importància que se sol donar a la llengua oral i la sacralització de la llengua escrita és una constant des de fa temps en el país, acostumat a començar la casa per la teulada. I així ens va. Jo mateix sóc un exemple d’incompetència oral malgrat tants anys d’estudis, molts d’ells centrats en la llengua i la literatura, els quals m’han proporcionat una certa competència escrita. Jo mateix, i molts com jo, a l’hora de comunicar-nos oralment únicament som capaços de balbucejar quatre generalitats poc cohesionades que a penes serveixen per intentar expressar una idea intel·ligible que la ment ha elaborat, o com a mínim ha intuït, amb tota la seva esplendor. De fet, la situació no és tan greu mentre no es vulgui sortir a competir a països més civilitzats on fa temps que saben (aquí fa molts molts anys també se sabia) que una educació integral comença per una oralitat programada, rica i eficient més enllà del parvulari (no ens endinsem ara en les èpoques en que parlar era la forma de comunicació majoritària). I per suposat, sense expressió oral eficaç no hi ha comprensió oral i viceversa.
P.S. Un exemple d’incompetència comunicativa recíproca o d’incomunicació, no sé si divertit o de mala fe o alguna cosa més, és el que s’ha produït amb la campanya extremenya que porta el lema de “El placer està en tus manos”. Hi ha qui diu que el govern extremeny es podria haver gastat els diners en una altra cosa i hi ha alguns pares que pensen que si els seus fills i filles comencen a masturbar-se es quedaran cecs en quatre dies, com passava abans (una espurna d’informació per als qui no estan al cas: aquí, aquí i aquí). És clar que el fet que la Junta hagi encarregat part de la campanya a una botiga eròtica (Los placeres de Lola) per a dones... ja se sap. En fi, potser he llegit malament els comunicats; a mi, la campanya m’agrada, llàstima que m’agafa massa gran i no m’admetran com alumne.
P.S. Un exemple d’incompetència comunicativa recíproca o d’incomunicació, no sé si divertit o de mala fe o alguna cosa més, és el que s’ha produït amb la campanya extremenya que porta el lema de “El placer està en tus manos”. Hi ha qui diu que el govern extremeny es podria haver gastat els diners en una altra cosa i hi ha alguns pares que pensen que si els seus fills i filles comencen a masturbar-se es quedaran cecs en quatre dies, com passava abans (una espurna d’informació per als qui no estan al cas: aquí, aquí i aquí). És clar que el fet que la Junta hagi encarregat part de la campanya a una botiga eròtica (Los placeres de Lola) per a dones... ja se sap. En fi, potser he llegit malament els comunicats; a mi, la campanya m’agrada, llàstima que m’agafa massa gran i no m’admetran com alumne.
10.11.09
si avui és dimarts, això ja no és negra o criminal
Finalment, com es veu al títol de l’apunt, a partir d’avui hi ha una migració cap a un bloc nou i exclusiu. Per què? Perspectives? No m’ho plantejo, i no sé si la meva companya de tants crims incruents ho té més clar, perquè les nostres darreres converses virtuals, sense mirades per veure més enllà de les paraules, no ens han permès endinsar-nos en el món de les intencions ocultes, si les hi ha, i ens hem quedat en la realitat lúdica que és la que ns motiva.
En fi, que aquí es troba el bloc i ja veurem com evoluciona i quines novetats afegirem ara que té autonomia. Considereu-vos convidats a fer de detectius o de criminals, o de les dues coses, segons el vostre gust; també de voyeurs, és clar. Doncs res, que si no ho impedeix cap crim, continuarem fins que s’acabin els casos, cosa improbable, o fins que criminals i detectius es jubilin: tot pot passar ràpidament en el món virtual. Mentrestant: que corri la sang!
En fi, que aquí es troba el bloc i ja veurem com evoluciona i quines novetats afegirem ara que té autonomia. Considereu-vos convidats a fer de detectius o de criminals, o de les dues coses, segons el vostre gust; també de voyeurs, és clar. Doncs res, que si no ho impedeix cap crim, continuarem fins que s’acabin els casos, cosa improbable, o fins que criminals i detectius es jubilin: tot pot passar ràpidament en el món virtual. Mentrestant: que corri la sang!
9.11.09
la paraula és déu
És diumenge; llegeixo Joan segons la versió dels monjos de Montserrat. Començo pel principi:
Al començament existia la Paraula i al Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai.
Jo 1: 1-5
Aquests versets amb què acabo la meva (darrera) trilogia sobre la poesia em semblen espectaculars: tanta concentració expressiva tan fàcil d’entendre! Diu el primer llibre de la Bíblia: Al principi Déu creà el cel i la terra...” Però Joan, molts anys després, ens recorda que Déu, l’essència de Déu, era la Paraula, i que al principi no hi ha més creació que la de la paraula (prescindeixo de les majúscules que singularitzen i subjectivitzen). Molts anys després tenim ben clar que la paraula que fan servir els déus, els reis i reitons, els poderosos i els dèbils, crea llum enmig de les tenebres i també enfosqueix la llum amb les seves tenebres, i que de la mateixa manera que en ella hi ha la vida també hi ha la mort.
Goethe va voler refer Joan i va escriure: “Al començament existia el fet”. S’equivocava. Per a bé o per a mal, el fet és obra morta sense la paraula o, si hem de ser fidels als temps, en la majoria dels casos sense paraula publicitada. La paraula, ara com abans, és déu. Que hi hagi molts incrèduls és una altra història.
Al començament existia la Paraula i al Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai.
Jo 1: 1-5
Aquests versets amb què acabo la meva (darrera) trilogia sobre la poesia em semblen espectaculars: tanta concentració expressiva tan fàcil d’entendre! Diu el primer llibre de la Bíblia: Al principi Déu creà el cel i la terra...” Però Joan, molts anys després, ens recorda que Déu, l’essència de Déu, era la Paraula, i que al principi no hi ha més creació que la de la paraula (prescindeixo de les majúscules que singularitzen i subjectivitzen). Molts anys després tenim ben clar que la paraula que fan servir els déus, els reis i reitons, els poderosos i els dèbils, crea llum enmig de les tenebres i també enfosqueix la llum amb les seves tenebres, i que de la mateixa manera que en ella hi ha la vida també hi ha la mort.
Goethe va voler refer Joan i va escriure: “Al començament existia el fet”. S’equivocava. Per a bé o per a mal, el fet és obra morta sense la paraula o, si hem de ser fidels als temps, en la majoria dels casos sense paraula publicitada. La paraula, ara com abans, és déu. Que hi hagi molts incrèduls és una altra història.
8.11.09
la meva poesia
Encara que alguna vegada n’he parlat, qualsevol pretensió de definir la poesia que jo –remarco el jo- pogués intentar seria un intent tan subjectiu, pobre i inútil que considero que no val la pena que m’hi posi. Competit, a més, amb els qui han dit frases enginyoses o han escrit tractats minuciosos i contrastats per explicar l’essència de la poesia em sembla extraordinàriament agosarat. Tot i així, i reprenent una mica el fil del darrer post –pobres oients!-, voldria dir quina és la meva poesia, encara que sigui indirectament.
La meva poesia, la que m’agrada, és com una pel·lícula: paraules (i silencis), imatges (estàtiques i dinàmiques) i música (antiga i moderna, sons i pauses). La importància i la gradació de cada component depèn en cada cas de la història (tantes maneres d’explicar una història, fins i tot en els que no expliquen històries!) i de l’espectador. Hi ha poesies –pel·lícules- que només tenen paraules, i m’agraden; i ha poesies –pel·lícules- que només tenen imatges, i m’agraden; hi ha poesies (poemes, dirien alguns) –pel·lícules-, que només tenen música (poques), i m’agraden. Però quan trobo una poesia en què paraules, imatges i música s’harmonitzen... Aleshores penso –sento-: és això! Com en les pel·lícules, arribar a dir –sentir-: és això! moltes vegades m’exigeix un esforç, tornar a començar, tornar a veure, rellegir; algunes vegades, una lectura ràpida és suficient. Però en els dos casos no puc estar-me de tornar a veure, de tornar a llegir paraules, contemplar imatges i escoltar música. Pot ser d’una altra manera?
La meva poesia, la que m’agrada, és com una pel·lícula: paraules (i silencis), imatges (estàtiques i dinàmiques) i música (antiga i moderna, sons i pauses). La importància i la gradació de cada component depèn en cada cas de la història (tantes maneres d’explicar una història, fins i tot en els que no expliquen històries!) i de l’espectador. Hi ha poesies –pel·lícules- que només tenen paraules, i m’agraden; i ha poesies –pel·lícules- que només tenen imatges, i m’agraden; hi ha poesies (poemes, dirien alguns) –pel·lícules-, que només tenen música (poques), i m’agraden. Però quan trobo una poesia en què paraules, imatges i música s’harmonitzen... Aleshores penso –sento-: és això! Com en les pel·lícules, arribar a dir –sentir-: és això! moltes vegades m’exigeix un esforç, tornar a començar, tornar a veure, rellegir; algunes vegades, una lectura ràpida és suficient. Però en els dos casos no puc estar-me de tornar a veure, de tornar a llegir paraules, contemplar imatges i escoltar música. Pot ser d’una altra manera?
6.11.09
ritmes llatins
Quan arribo hi ha dos alumnes esperant-me. Obro la porta. Seuen. Els altres van arribant lentament de la classe d’educació física, amb el cos cansat, però relaxat. Mentre s’acaba d’omplir l’aula vaig escrivint quatre versos a la pissarra:
... que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
És la una, només els queda una hora de classe abans de la pausa del dinar. És la tercera vegada que ens veiem aquest curs, una al setembre i dues aquest mes. Mentre jo no hi era han repassat tota la Renaixença: han passat pel romanticisme, han definit la represa renaixentista, saben obres i autors, han llegit alguns textos, coneixen les lletres d’alguns poemes... N’hi ha prou amb les lletres?
Els dic que dedicarem dues sessions, potser tres, a la mètrica, a la versificació. La meva feina és només guiar-los –sempre des de la subjectivitat-, donar-los materials per a la reflexió, arribar a algunes conclusions, les seves i les meves. Comencem amb una mena de recreació de ficció antropològica que ens porta al principi de la humanitat i a la seva necessitat de comunicar-se: potser sons guturals; més tard, paraules que expressen necessitats primàries; algú que, amb signes icònics, deixa constància del temps; passem ràpidament pels segles fins arribar a l’escriptura grega, després a l’alfabet llatí, minories il·lustrades que dominen els signes, igual que durant l’època medieval...; parlem de la necessitat, no només utilitària sinó estètica, de comunicar; fem un gir i ens centrem, concretem, deixem de banda el concepte de poesia, tan complicat, i parlem dels versos. Per què en un moment determinat algú decideix fer versos? Diverses respostes, però una de les més satisfactòries –jo dirigeixo i coordino- és que en un temps de no lectors la manera més efectiva que tenien aquells que volien que es recordés allò que desitjaven comunicar era a través dels versos perquè és més fàcil recordar una lletra quan va acompanyada de música. Quina música? La que proporciona el propi vers a través d’una rima (en termes generals ja recorden el concepte) i jugant també amb la mida dels versos (també recorden alguns aspectes del concepte). Ara seria el moment de repassar el que saben i d’afegir detalls. Però aquest és l’instant de fer una pausa i de plantejar la pregunta que ens portarà als versos de la pissarra: Hi ha algun músic? Aixeca la mà un alumne de la darrera fila, just en diagonal al lloc on em trobo. Parlem dels instruments musicals i arribem a la conclusió que entre els primers hi devien figurar els de percussió, fins i tot els que no som músics i tenim una oïda deficient ens trobem de tant en tant percudint sense cap vergonya qualsevol superfície. Li dic al músic que es llegeixi els quatre versos lentament i li pregunto si s’atreveix a percudir-los. Mira, llegeix i: pam pam PAM, pam pam PAM., pam pam PAM..., interpreta amb la mà picant la taula el ritme del poema. Perfecte; jo, menys entrenat, no ho sabria fer tan bé. El música somriu i explica els motius del ritme que ha tocat. La resta entren en el joc. Els dic que estan interpretant una música vellíssima que ja feien els grecs i els romans, música, doncs mediterrània, música llatina (la música grega els és massa exòtica). Ja hem creat l’interès i la tensió suficient per poder escriure més versos i teoritzar i practicar. Uns quants exemples sobre rima perquè tinguin ben present que en la música dels versos el que importa no són les grafies sinó els sons, ja parlarem de lletres. I entre els exemples m’atreveixo a escriure dos versos horribles que faran que alguns s’equivoquin perquè donaran més importància a l’escriptura que als sons i em diran que tenen rima assonant o potser consonant:
M’agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa.
Jo, és clar, els corregiré, però no els diré que els versos adolescents són meus pensats per a l’ocasió, tot i que alguns ja ho han imaginat, però són discrets.
És un gust treballar amb aquests alumnes (tampoc no els ho dic avui). Continuarem la propera classe amb les músiques i les lletres poètiques; mentrestant, qui saps si escoltarem els ritmes còmplices, discordants, entrecreuats, continus, satisfactoris o decebedors, llatins d’aquí i ultramarins –i més estranys encara- que sonen a l’exterior. També mentrestant, anirem pensant quants versos d’ara tenen música i quants tenen lletres, i qui sap si ens endinsarem en els sons de la música contemporània... Que la musa de torn tingui pietat de nosaltres per l'atreviment!
... que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
És la una, només els queda una hora de classe abans de la pausa del dinar. És la tercera vegada que ens veiem aquest curs, una al setembre i dues aquest mes. Mentre jo no hi era han repassat tota la Renaixença: han passat pel romanticisme, han definit la represa renaixentista, saben obres i autors, han llegit alguns textos, coneixen les lletres d’alguns poemes... N’hi ha prou amb les lletres?
Els dic que dedicarem dues sessions, potser tres, a la mètrica, a la versificació. La meva feina és només guiar-los –sempre des de la subjectivitat-, donar-los materials per a la reflexió, arribar a algunes conclusions, les seves i les meves. Comencem amb una mena de recreació de ficció antropològica que ens porta al principi de la humanitat i a la seva necessitat de comunicar-se: potser sons guturals; més tard, paraules que expressen necessitats primàries; algú que, amb signes icònics, deixa constància del temps; passem ràpidament pels segles fins arribar a l’escriptura grega, després a l’alfabet llatí, minories il·lustrades que dominen els signes, igual que durant l’època medieval...; parlem de la necessitat, no només utilitària sinó estètica, de comunicar; fem un gir i ens centrem, concretem, deixem de banda el concepte de poesia, tan complicat, i parlem dels versos. Per què en un moment determinat algú decideix fer versos? Diverses respostes, però una de les més satisfactòries –jo dirigeixo i coordino- és que en un temps de no lectors la manera més efectiva que tenien aquells que volien que es recordés allò que desitjaven comunicar era a través dels versos perquè és més fàcil recordar una lletra quan va acompanyada de música. Quina música? La que proporciona el propi vers a través d’una rima (en termes generals ja recorden el concepte) i jugant també amb la mida dels versos (també recorden alguns aspectes del concepte). Ara seria el moment de repassar el que saben i d’afegir detalls. Però aquest és l’instant de fer una pausa i de plantejar la pregunta que ens portarà als versos de la pissarra: Hi ha algun músic? Aixeca la mà un alumne de la darrera fila, just en diagonal al lloc on em trobo. Parlem dels instruments musicals i arribem a la conclusió que entre els primers hi devien figurar els de percussió, fins i tot els que no som músics i tenim una oïda deficient ens trobem de tant en tant percudint sense cap vergonya qualsevol superfície. Li dic al músic que es llegeixi els quatre versos lentament i li pregunto si s’atreveix a percudir-los. Mira, llegeix i: pam pam PAM, pam pam PAM., pam pam PAM..., interpreta amb la mà picant la taula el ritme del poema. Perfecte; jo, menys entrenat, no ho sabria fer tan bé. El música somriu i explica els motius del ritme que ha tocat. La resta entren en el joc. Els dic que estan interpretant una música vellíssima que ja feien els grecs i els romans, música, doncs mediterrània, música llatina (la música grega els és massa exòtica). Ja hem creat l’interès i la tensió suficient per poder escriure més versos i teoritzar i practicar. Uns quants exemples sobre rima perquè tinguin ben present que en la música dels versos el que importa no són les grafies sinó els sons, ja parlarem de lletres. I entre els exemples m’atreveixo a escriure dos versos horribles que faran que alguns s’equivoquin perquè donaran més importància a l’escriptura que als sons i em diran que tenen rima assonant o potser consonant:
M’agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa.
Jo, és clar, els corregiré, però no els diré que els versos adolescents són meus pensats per a l’ocasió, tot i que alguns ja ho han imaginat, però són discrets.
És un gust treballar amb aquests alumnes (tampoc no els ho dic avui). Continuarem la propera classe amb les músiques i les lletres poètiques; mentrestant, qui saps si escoltarem els ritmes còmplices, discordants, entrecreuats, continus, satisfactoris o decebedors, llatins d’aquí i ultramarins –i més estranys encara- que sonen a l’exterior. També mentrestant, anirem pensant quants versos d’ara tenen música i quants tenen lletres, i qui sap si ens endinsarem en els sons de la música contemporània... Que la musa de torn tingui pietat de nosaltres per l'atreviment!
5.11.09
vianda de músic
Fa dos dies que he passat del sedentarisme més aviat estàtic al sedentarisme dinàmic i això m’ha obligat a una readaptació horària i, conseqüència d’aquesta readaptació i de la flaire de menjar que puja per les escales de la feina ja de bon matí, a tenir més gana de l'habitual a l’hora de dinar, cosa que no suposa que mengi més sinó que començo amb més avidesa. Abans de cuinar, a més, imagino plats complicats i suculents que la mateixa pressa per posar-me a taula m’obliga a canviar per menges més senzilles i raonadament agradables preparades en un temps limitat. També és veritat que sovint gaudeixo més amb la cuina de tota la vida que de les novetats exòtiques aparentment sensacionals que imagino.
De tota manera, un tipus de cuina de tota la vida que mai no he aconseguit que em fes el pes, tot i que es feia alguna vegada a casa o a cases de familiars i amics és aquella en què s’utilitzaven els menuts i les extremitats dels animals. Imagino que actualment aquest tipus de cuina es fa molt menys per raons de temps i de modes. Per a donar una idea més concreta del tipus de plat a què em refereixo, copiaré els ingredients d’una recepta que vaig llegir fa uns dies escrita per un músic, Enric Vilà, que l’any 91 la recordava amb la intenció que no es perdés. Explicava Vilà que quan anaven a tocar pels pobles era costum que es quedessin a dinar en algun mas o en alguna casa del lloc i que de tant en tant els feien un plat amb els següents ingredients:
De tota manera, un tipus de cuina de tota la vida que mai no he aconseguit que em fes el pes, tot i que es feia alguna vegada a casa o a cases de familiars i amics és aquella en què s’utilitzaven els menuts i les extremitats dels animals. Imagino que actualment aquest tipus de cuina es fa molt menys per raons de temps i de modes. Per a donar una idea més concreta del tipus de plat a què em refereixo, copiaré els ingredients d’una recepta que vaig llegir fa uns dies escrita per un músic, Enric Vilà, que l’any 91 la recordava amb la intenció que no es perdés. Explicava Vilà que quan anaven a tocar pels pobles era costum que es quedessin a dinar en algun mas o en alguna casa del lloc i que de tant en tant els feien un plat amb els següents ingredients:
Caps de xai (tallats en quatre parts)
Peus de xai
Tripes
Patates
Llor, pebre en gra, sal i bitxo coent
Sobregit d’all julivert i tomàquet
Picada d’ametlles, all i julivert amb un raget d’oli, conyac i safrà.
I el conjunt en aquest cas encara és discret pel que jo volia exemplificar, però em nego a espantar paladars sensibles. Si algú té ganes de reproduir la recepta, només cal que ho digui, que li facilitaré el procediment.
P. S. Hi ha qui es menja les tomates amb pell i hi ha qui se les menja pelades o les pela per afegir-les en alguna sofregit. Si no es té pràctica o s’escalden prèviament, el procés pot ser dificultós. Des de fa uns dies tinc un estri especialitzat en tomates totalment aconsellable per als qui no sóm gaire experts; a Barcelona es troba a força llocs amb preus diferents (del mercat de la Boqueria a Vinçon). Aquí us en deixo la imatge.
4.11.09
oralitat: notes ràpides (i text literari)
El novembre, familiarment, continua sent un mes nefast, de morts anunciades o precipitades; no li donem més voltes.
Fora de la família, però no tant, se’ns ha mort José Luís López Vázquez (remeto a les meves lectures de la Júlia, de la Iruna, i encara d’altres) avui m’assabento de la mort de Francisco Ayala, de qui he llegit molt poc, i de Claude Lévi-Strauss, de qui encara he llegit menys (comentari llegit als comentaris del diari: No lo conozco ni le he leido, me suena el apellido de los vaqueros pero no creo que sean parientes. En fin, mi conduelo para la familia, creo que se va uno de los grandes pensadores del siglo pasado, como mínimo me suena el nombre cosa que no pasa con los premios Nobel.), tots dos d’una generació anterior (si comptem de quinze en quinze anys) a la de López Vázquez. De l’actor, ho he vist pràcticament tot, dels altres dos, segurament no sabré gaire res més del que sé.
(sembla, segons les enquestes, que el proper govern de Catalunya serà convergent (amb socis o sense) i si no és convergent, repetirà el tripartit. Tant en un cas com en l’altre (no hi ha més possibilitats fins a la fi del meu temps), la meva desafecció és total, sense possibilitat de desinfecció, el meu futur mental és la marginació, el desig de l’oblit de la realitat)
Penso una altra vegada que en el cas dels creadors literaris es fa servir poquíssim la paraula artistes per designar-los, en canvi, són artistes els que interpreten personatges en teatre o en cinema. Certament, tots dos creen, però qui és que crea més (es tracta d’una qüestió quantitativa o qualitativa?)? Què creen? Què és l’art?
Quina incidència i han tingut en la meva vida López Vázquez, Ayala o Lévi-Strauss? Deixo de banda consideracions qualitatives, sempre tan difícils de mesurar. En els dos darrers casos, cap. En el primer, no ho sabria dir.
Copio un text d’Ayala que ara no tinc ganes de comentar però que dóna matèria suficient per enfocaments diversos tantes vegades fets i que qui sap si un dia intentaré, quan el meu pensament sigui més fèrtil i produeixi un llenguatge més ric, menys deutor, fins i tot en l’escriptura, dels altres ritmes comunicatius (quimera):
Continuamente se repite la queja acerca de lo poco que en este país se lee; y no hay duda: se trata de una queja muy justificada. La escasa afición a la lectura viene a acentuar entre nosotros los efectos de lo que sin embargo es un fenómeno de extensión universal, fenómeno que resulta de factores varios, todos ellos concurrentes al mismo efecto de empobrecer el lenguaje. Entre esos diversos factores quisiera ocuparme hoy en concreto del fuerte predominio de la comunicación oral sobre la comunicación escrita en la esfera pública, originado por los medios audiovisuales.
A este propósito habría que referirse una vez más a la pretensión, exagerada desde luego pero no carente de base real, según la cual debe darse por ya periclitada la era del libro; esto es, la llamada "Galaxia Gutenberg", que abarca desde la invención de los tipos móviles para la imprenta en el Renacimiento hasta los progresos electrónicos de nuestro siglo. Según ese postulado, estaríamos entrando ahora en una época, parecida en esto a la Edad Media, en que la escritura y lectura eran práctica reducida a un pequeño sector de clérigos dentro de una sociedad donde la inmensa mayoría de las gentes eran analfabetas. Confirmación de la analogía podría serlo otra de las quejas hoy frecuentes: la de que son "analfabetos funcionales" muchos de entre nosotros que, habiendo aprendido a leer en la infancia, no leen, o incluso lo han olvidado, y apenas son capaces ya de entender un escrito sencillo. Recuerdo a este propósito cierto incidente, al que hace no menos de de veintitantos años diera publicidad la Prensa en Nueva Cork, cuando, requeridos por el juez que los había procesado, unos mozalbetes fueron incapaces de leer sus propios diplomas de graduados en Enseñanza Media. De entonces acá, situación semejante ha dejado de llamar la atención y, como cosa más o menos corriente en todas partes, no alcanza constituir noticia.
Lo cierto es que vivimos unos tiempos en los que prevalece resueltamente la imagen sobre la escritura, aún en aquellos medios publicitarios -periódicos diarios y, sobre todo, revistas ilustradas - donde ambas, escritura e imagen, aparecen combinadas. Más frecuente es, sin embargo, que la palabra hablada se combine con imágenes animadas, según ocurre en el cine y la televisión, o que, como en la radio, llegue sola a los oídos del receptor. Ciertamente, la información -y toda clase de publicidad- se ha desarrollado fabulosamente a través de los medios electrónicos, alcanzando así a la totalidad de la población; pero son mensajes que la gente recibe de manera directa por la vista y el oído, sin mediación de la lectura. Ahora bien, las noticias de varios tipos que los modernos medios de comunicación emiten vienen dados con la urgencia que hace inevitable una elocución precipitada, torpe, imprecisa, primaria y muchas veces confusa, con abuso de formas verbales mostrencas y giros expresivos de la más elemental pobreza repetidos hasta la náusea, sin contar con las distorsiones idiomáticas a que en las noticias de origen extranjero da lugar a la traducción improvisada de unos textos a su vez poco cuidados en su redacción originaria.
Por lo demás, de esta sociedad de masas han desaparecido por completo cualesquiera otras formas de oralidad pública. Basta comparar lo que había sido durante el siglo pasado y hasta el primer tercio del presente la oratoria parlamentaria -y en general, la oratoria política, mítines y debates públicos- con las prácticas que hoy pueden pasar por su equivalente: discursos leídos, o mal pronunciados con la vacilante gramática de la improvisación, en los que el efecto persuasivo se confina más a la elocuencia de los datos aportados que a la del orador, para darse cuenta -sin que ello implique valoración alguna, pues en cada tiempo las circunstancias mandan y dos ponen- de que en el nuestro no existe una expresión verbal pública que pueda servir como modelo de lenguaje para e común de los oyentes. En verdad, el habla que desde los medios audiovisuales asalta sin tregua los oídos de todo el mundo, ya provenga de informadores profesionales, de promotores comerciales o de personajes de la vida política, es la misma habla negligente que todo el mundo usa para comunicarse con el prójimo en el trato cotidiano: un amanera de expresión descuidada, imprecisa, hecha a base de perezosas y siempre repetidas fórmulas, en la que los más torpes vulgarismos se mezclan en grotesca amalgama con la pedantería de tantos vocablos mal traducidos de manuales sociológicos o científicos o de los folletos que instruyen en el manejo de nuevas tecnologías; y todo ello engastado en impresentables construcciones gramaticales, cuya incorrección queda cubierta y aceptada como buena por la autoridad que parecería prestarles la instancia pública desde donde se emiten.
Por lo demás, en esta sociedad amorfa y atomizada que es la actual también han desaparecido los diversos círculos sociales -los famosos salones literarios del pasado, hasta incluso las más modestas tertulias cafeteras de ayer mismo- donde, con diversos grados de refinamiento, era cultivado antes el arte de la conversación. Nada puede extrañar, siendo así, que el lenguaje generalmente hablado se degrade, reducido su empleo a las urgencias de la más elemental y funcional comunicación. El común de los hablantes no encuentra, pues, otra norma idiomática a que atenerse -dado que su práctica de lector es tan deficiente, tan escasa- y da por válido aquello que oye decir por la radio o desde la pantalla televisivas.
De otra parte, y siendo también cada vez menos frecuente el ejercicio de la escritura epistolar entre los particulares, que abandonan la correspondencia postal en sus comunicaciones a distancia a cambio del teléfono, el único reducto que le queda ya a la conciencia idiomática será el libro y su lectura. El escritor, por el mero hecho de escribir, se enfrenta con la tarea de dar una expresión de máxima eficacia a su pensamiento, cualquiera sea el objeto de que deba tratar, instrumento de su actividad es el idioma, y manejar cualquier instrumento requiere aprendizaje, destreza. Más aún: deberá él mismo forjarse un instrumental adecuado a la obra que se propone llevar a cabo, eligiendo las herramientas apropiadas en el arsenal que, sobre la base de la tradición literaria, le proporciona el lenguaje corriente en su tiempo. Y cuando esa obra intenta acceder a la categoría de creación artística, incluso será capaz, si su autor es bastante afortunado, de encontrar formas idiomáticas nuevas, elaborando ese lenguaje corriente hasta elevarlo a un plano estético.
Francisco Ayala: Oralidad y escritura
Fora de la família, però no tant, se’ns ha mort José Luís López Vázquez (remeto a les meves lectures de la Júlia, de la Iruna, i encara d’altres) avui m’assabento de la mort de Francisco Ayala, de qui he llegit molt poc, i de Claude Lévi-Strauss, de qui encara he llegit menys (comentari llegit als comentaris del diari: No lo conozco ni le he leido, me suena el apellido de los vaqueros pero no creo que sean parientes. En fin, mi conduelo para la familia, creo que se va uno de los grandes pensadores del siglo pasado, como mínimo me suena el nombre cosa que no pasa con los premios Nobel.), tots dos d’una generació anterior (si comptem de quinze en quinze anys) a la de López Vázquez. De l’actor, ho he vist pràcticament tot, dels altres dos, segurament no sabré gaire res més del que sé.
(sembla, segons les enquestes, que el proper govern de Catalunya serà convergent (amb socis o sense) i si no és convergent, repetirà el tripartit. Tant en un cas com en l’altre (no hi ha més possibilitats fins a la fi del meu temps), la meva desafecció és total, sense possibilitat de desinfecció, el meu futur mental és la marginació, el desig de l’oblit de la realitat)
Penso una altra vegada que en el cas dels creadors literaris es fa servir poquíssim la paraula artistes per designar-los, en canvi, són artistes els que interpreten personatges en teatre o en cinema. Certament, tots dos creen, però qui és que crea més (es tracta d’una qüestió quantitativa o qualitativa?)? Què creen? Què és l’art?
Quina incidència i han tingut en la meva vida López Vázquez, Ayala o Lévi-Strauss? Deixo de banda consideracions qualitatives, sempre tan difícils de mesurar. En els dos darrers casos, cap. En el primer, no ho sabria dir.
Copio un text d’Ayala que ara no tinc ganes de comentar però que dóna matèria suficient per enfocaments diversos tantes vegades fets i que qui sap si un dia intentaré, quan el meu pensament sigui més fèrtil i produeixi un llenguatge més ric, menys deutor, fins i tot en l’escriptura, dels altres ritmes comunicatius (quimera):
Continuamente se repite la queja acerca de lo poco que en este país se lee; y no hay duda: se trata de una queja muy justificada. La escasa afición a la lectura viene a acentuar entre nosotros los efectos de lo que sin embargo es un fenómeno de extensión universal, fenómeno que resulta de factores varios, todos ellos concurrentes al mismo efecto de empobrecer el lenguaje. Entre esos diversos factores quisiera ocuparme hoy en concreto del fuerte predominio de la comunicación oral sobre la comunicación escrita en la esfera pública, originado por los medios audiovisuales.
A este propósito habría que referirse una vez más a la pretensión, exagerada desde luego pero no carente de base real, según la cual debe darse por ya periclitada la era del libro; esto es, la llamada "Galaxia Gutenberg", que abarca desde la invención de los tipos móviles para la imprenta en el Renacimiento hasta los progresos electrónicos de nuestro siglo. Según ese postulado, estaríamos entrando ahora en una época, parecida en esto a la Edad Media, en que la escritura y lectura eran práctica reducida a un pequeño sector de clérigos dentro de una sociedad donde la inmensa mayoría de las gentes eran analfabetas. Confirmación de la analogía podría serlo otra de las quejas hoy frecuentes: la de que son "analfabetos funcionales" muchos de entre nosotros que, habiendo aprendido a leer en la infancia, no leen, o incluso lo han olvidado, y apenas son capaces ya de entender un escrito sencillo. Recuerdo a este propósito cierto incidente, al que hace no menos de de veintitantos años diera publicidad la Prensa en Nueva Cork, cuando, requeridos por el juez que los había procesado, unos mozalbetes fueron incapaces de leer sus propios diplomas de graduados en Enseñanza Media. De entonces acá, situación semejante ha dejado de llamar la atención y, como cosa más o menos corriente en todas partes, no alcanza constituir noticia.
Lo cierto es que vivimos unos tiempos en los que prevalece resueltamente la imagen sobre la escritura, aún en aquellos medios publicitarios -periódicos diarios y, sobre todo, revistas ilustradas - donde ambas, escritura e imagen, aparecen combinadas. Más frecuente es, sin embargo, que la palabra hablada se combine con imágenes animadas, según ocurre en el cine y la televisión, o que, como en la radio, llegue sola a los oídos del receptor. Ciertamente, la información -y toda clase de publicidad- se ha desarrollado fabulosamente a través de los medios electrónicos, alcanzando así a la totalidad de la población; pero son mensajes que la gente recibe de manera directa por la vista y el oído, sin mediación de la lectura. Ahora bien, las noticias de varios tipos que los modernos medios de comunicación emiten vienen dados con la urgencia que hace inevitable una elocución precipitada, torpe, imprecisa, primaria y muchas veces confusa, con abuso de formas verbales mostrencas y giros expresivos de la más elemental pobreza repetidos hasta la náusea, sin contar con las distorsiones idiomáticas a que en las noticias de origen extranjero da lugar a la traducción improvisada de unos textos a su vez poco cuidados en su redacción originaria.
Por lo demás, de esta sociedad de masas han desaparecido por completo cualesquiera otras formas de oralidad pública. Basta comparar lo que había sido durante el siglo pasado y hasta el primer tercio del presente la oratoria parlamentaria -y en general, la oratoria política, mítines y debates públicos- con las prácticas que hoy pueden pasar por su equivalente: discursos leídos, o mal pronunciados con la vacilante gramática de la improvisación, en los que el efecto persuasivo se confina más a la elocuencia de los datos aportados que a la del orador, para darse cuenta -sin que ello implique valoración alguna, pues en cada tiempo las circunstancias mandan y dos ponen- de que en el nuestro no existe una expresión verbal pública que pueda servir como modelo de lenguaje para e común de los oyentes. En verdad, el habla que desde los medios audiovisuales asalta sin tregua los oídos de todo el mundo, ya provenga de informadores profesionales, de promotores comerciales o de personajes de la vida política, es la misma habla negligente que todo el mundo usa para comunicarse con el prójimo en el trato cotidiano: un amanera de expresión descuidada, imprecisa, hecha a base de perezosas y siempre repetidas fórmulas, en la que los más torpes vulgarismos se mezclan en grotesca amalgama con la pedantería de tantos vocablos mal traducidos de manuales sociológicos o científicos o de los folletos que instruyen en el manejo de nuevas tecnologías; y todo ello engastado en impresentables construcciones gramaticales, cuya incorrección queda cubierta y aceptada como buena por la autoridad que parecería prestarles la instancia pública desde donde se emiten.
Por lo demás, en esta sociedad amorfa y atomizada que es la actual también han desaparecido los diversos círculos sociales -los famosos salones literarios del pasado, hasta incluso las más modestas tertulias cafeteras de ayer mismo- donde, con diversos grados de refinamiento, era cultivado antes el arte de la conversación. Nada puede extrañar, siendo así, que el lenguaje generalmente hablado se degrade, reducido su empleo a las urgencias de la más elemental y funcional comunicación. El común de los hablantes no encuentra, pues, otra norma idiomática a que atenerse -dado que su práctica de lector es tan deficiente, tan escasa- y da por válido aquello que oye decir por la radio o desde la pantalla televisivas.
De otra parte, y siendo también cada vez menos frecuente el ejercicio de la escritura epistolar entre los particulares, que abandonan la correspondencia postal en sus comunicaciones a distancia a cambio del teléfono, el único reducto que le queda ya a la conciencia idiomática será el libro y su lectura. El escritor, por el mero hecho de escribir, se enfrenta con la tarea de dar una expresión de máxima eficacia a su pensamiento, cualquiera sea el objeto de que deba tratar, instrumento de su actividad es el idioma, y manejar cualquier instrumento requiere aprendizaje, destreza. Más aún: deberá él mismo forjarse un instrumental adecuado a la obra que se propone llevar a cabo, eligiendo las herramientas apropiadas en el arsenal que, sobre la base de la tradición literaria, le proporciona el lenguaje corriente en su tiempo. Y cuando esa obra intenta acceder a la categoría de creación artística, incluso será capaz, si su autor es bastante afortunado, de encontrar formas idiomáticas nuevas, elaborando ese lenguaje corriente hasta elevarlo a un plano estético.
Francisco Ayala: Oralidad y escritura
3.11.09
negra o criminal (9)
He rebut, discretament, alguns tocs d’atenció pel fet que els fragments proposats els dimarts pertanyen a obres de la prehistòria del gènere policíac, sobretot en el cas el cas dels autors estrangers (en el cas dels de parla catalana, la prehistòria és, generalment, més propera). Em temo que l’espai continuarà així durant alguna setmana, sense que això vulgui dir que hi hagi cap pretensió de fer una història vagament cronològica del gènere a través dels seus textos; es tracta simplement d’una tria com qualsevol altra. De totes maneres, avui em ve bé transcriure els primers paràgraf d’una novel·la publicada en anglès (d’autor nord-americà) l’any passat i editada en català fa més o menys un mes. M’ha semblat que els tres primers paràgraf, amb les extrapolacions que calgui, són adequats –a mi m’hi ha fet pensar- a la situació dels casos de corrupció que ens inunden aquests dies de forma més continuada en els mitjans i dels quals nosaltres ens fem ressò. La mentida –cadascú és ben lliure de buscar les gradacions i justificar-la- és una característica pròpia de qualsevol activitat humana en tots els seus àmbits, des dels familiars als empresarials i als polítics, i ... Bé, m’aturo perquè se suposa que els dimarts no toca escriure textos filosòfics sobre la moralitat o l’ètica. Vet aquí el fragment (si voleu, podeu jugar a canviar polis, advocats, etc., pels substantius que preferiu):
Tothom menteix.
Els polis menteixen. Els advocats menteixen. Els testimonis menteixen. Les víctimes menteixen.
Un judici és un concurs de mentides. A l’audiència ho sap tothom. El jutge ho sap, i fins i tot els jurats. Quan entren a l’edifici ja saben que vénen a escoltar mentides. Ocupen els seus llocs a les tribunes disposats a escoltar mentides.
La clau de tot, si et toca seure a la taula de la defensa, és la paciència. Cal estar a l’aguait. No pas a l’aguait d’una mentida qualsevol. Has d’esperar-ne una que la puguis atrapar i picar-la com ferro roent fins que surti una fulla ben esmolada. Aquesta fulla, la fas servir per obrir el cas en canal i escampar-ne les tripes per terra.
La meva feina és aquesta: picar la fulla. Esmolar-la ben esmolada. Fer-la servir sense pietat ni remordiments. Ser jo la veritat en un lloc on tot són mentides.
A part de les pistes de més amunt, una altra, potser definitiva: l’autor (no el narrador ni el protagonista) té una certa relació, a partir d’enguany, amb Pepe Carvalho.
Ep, m’ho deixava: la Maria Antònia Oliver és l’autora d’Estudi en lila, la darrera novel·la esmentada a “negra o criminal”.
P. S.
Tothom menteix.
Els polis menteixen. Els advocats menteixen. Els testimonis menteixen. Les víctimes menteixen.
Un judici és un concurs de mentides. A l’audiència ho sap tothom. El jutge ho sap, i fins i tot els jurats. Quan entren a l’edifici ja saben que vénen a escoltar mentides. Ocupen els seus llocs a les tribunes disposats a escoltar mentides.
La clau de tot, si et toca seure a la taula de la defensa, és la paciència. Cal estar a l’aguait. No pas a l’aguait d’una mentida qualsevol. Has d’esperar-ne una que la puguis atrapar i picar-la com ferro roent fins que surti una fulla ben esmolada. Aquesta fulla, la fas servir per obrir el cas en canal i escampar-ne les tripes per terra.
La meva feina és aquesta: picar la fulla. Esmolar-la ben esmolada. Fer-la servir sense pietat ni remordiments. Ser jo la veritat en un lloc on tot són mentides.
A part de les pistes de més amunt, una altra, potser definitiva: l’autor (no el narrador ni el protagonista) té una certa relació, a partir d’enguany, amb Pepe Carvalho.
Ep, m’ho deixava: la Maria Antònia Oliver és l’autora d’Estudi en lila, la darrera novel·la esmentada a “negra o criminal”.
P. S.
2.11.09
dia de difunts
Avui no tenia intenció d’escriure res, però durant la nit se m’ha presentat una cara amb un somriure d’orella a orella i el cabell esbullat i m’ha dit: “per què no escrius el que vaig escriure?” Jo li he respost que era massa llarg, que no tenia temps, que, a més, els drets d’autor... -Doncs –m’ha dit-, uns quants fragments, fes-ne un resum, per a diversió dels qui m’han llegit i per si algú em vol llegir.
No era pas el veïnatge de la mort el que temien, ja que estaven acostumats des de petits a contemplar-la des de les calaveres de sucre, amb el nom de cadascú escrit al front, que es regalaven mútuament el Dia de Difunts. Hi jugaven unes quantes hores o uns quants dies i després mossegaven els cranis blancs, amb una gana que era llur companya de sempre; així, la diversió, la fam i la mort anaven juntes d’una manera que els era familiar. Per atreure’ls, els xarlatans feien ballar esquelets de fusta, aprofitant la complicitat del crepuscle, i ells contemplaven embadocats els moviments grotescos del titella, tractant de descobrir els fils invisibles. Somreien, a resultes de la poca felicitat interior que els era possible, i acabaven comprant una pinta barata o un llapis de mina dura que no escriuria mai.
[...]
La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal·lar en un mausoleu romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: “A Càstula, flor d’immarcessible poesia.”
Lalo Nevares tingué l’alberg que desitjava,, només havent de córrer uns quants metres, perquè li sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció d’estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frase impregnada de retrets: “Tu ja tens una vida millor. ¿Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes?”
[...]
Els carrers del cmentiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal alegria. Davant d’algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament, mentre feinejaven. Sortien fumerols d’alguna finestra, i olors mai no percebudes en aquell medi. Lalo va aturar-se i respirà a fons.
-La Trini sempre ha cuinat bé –va dir don Monxo.
[...]
Però Lalo Nevares, que havia viscut la meravellosa experiència del creador enamorat de la seva obra, va sentir que la rebel·lia se li enfilava per l’ànima. Contempla per darrera vegada les creus, els cimboris i l’àngel de pedra, i amb lentitud, marcant cada paraula, va dir:
-No sé ben bé com anirà. No sé tampoc com explicar-t’ho. Però vindrà un dia que el cementiris seran per als vius.
Lalo ignorava que, de vegades, Déu posa la profecia en llavis dels humils.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.
No era pas el veïnatge de la mort el que temien, ja que estaven acostumats des de petits a contemplar-la des de les calaveres de sucre, amb el nom de cadascú escrit al front, que es regalaven mútuament el Dia de Difunts. Hi jugaven unes quantes hores o uns quants dies i després mossegaven els cranis blancs, amb una gana que era llur companya de sempre; així, la diversió, la fam i la mort anaven juntes d’una manera que els era familiar. Per atreure’ls, els xarlatans feien ballar esquelets de fusta, aprofitant la complicitat del crepuscle, i ells contemplaven embadocats els moviments grotescos del titella, tractant de descobrir els fils invisibles. Somreien, a resultes de la poca felicitat interior que els era possible, i acabaven comprant una pinta barata o un llapis de mina dura que no escriuria mai.
[...]
La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal·lar en un mausoleu romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: “A Càstula, flor d’immarcessible poesia.”
Lalo Nevares tingué l’alberg que desitjava,, només havent de córrer uns quants metres, perquè li sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció d’estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frase impregnada de retrets: “Tu ja tens una vida millor. ¿Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes?”
[...]
Els carrers del cmentiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal alegria. Davant d’algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament, mentre feinejaven. Sortien fumerols d’alguna finestra, i olors mai no percebudes en aquell medi. Lalo va aturar-se i respirà a fons.
-La Trini sempre ha cuinat bé –va dir don Monxo.
[...]
Però Lalo Nevares, que havia viscut la meravellosa experiència del creador enamorat de la seva obra, va sentir que la rebel·lia se li enfilava per l’ànima. Contempla per darrera vegada les creus, els cimboris i l’àngel de pedra, i amb lentitud, marcant cada paraula, va dir:
-No sé ben bé com anirà. No sé tampoc com explicar-t’ho. Però vindrà un dia que el cementiris seran per als vius.
Lalo ignorava que, de vegades, Déu posa la profecia en llavis dels humils.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.
1.11.09
Tots Sants
Dia quasi d’estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m’adono que va a tota pla la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d’un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M’agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d’oncles, i aquell cosí que se’n va anar massa d’hora, víctima d’un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d’un trajecte vital que s’escurça, un camí que s’aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d’inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.
Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l’any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d’estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d’un cementiri pot ser alliçonador.
Isidor Cònsul: “Tots Sants” (fragment), dins Tractat de geografia. (2008)
Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l’any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d’estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d’un cementiri pot ser alliçonador.
Isidor Cònsul: “Tots Sants” (fragment), dins Tractat de geografia. (2008)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
