1.6.13

revival (3). Uf!


Sembla que aquesta matinada de juny la temperatura s'ha amorosit. Finestres obertes en aquest veïnat interior. Arriben converses, crits i silencis de joves des d'un pis de l'esquerra, i música. A penes sóc capaç de reconèixer tres o quatre cançons. Què en sé, de la música que s'escolta ara, dels milers de cantants i de grups dels darrers trenta anys? Ben poca cosa. He seguit, excepcionalment, alguna cosa, però tan poc i tan esporàdicament que gairebé em fa vergonya. És possible que cada generació tingui la seua música concentrada en un espai molt curt de temps? Segurament és així, però la música continua i bona part de la gent deu estar al cas del que es fa després de la “seua música”; jo, no, no gaire.

La meua música deu anar des de la infantesa a poc més dels vint anys. La d'aquell moment, però també l'anterior, tot el que arribava a través de la ràdio o els discos, no importava el gènera, malgrat que, esclar, tenia les meues preferències. Després, un desert amb alguns oasis. Per què? Ho ignoro.

Avui, sense cap ordre ni ànim de ser exhaustiu o selectiu, escolto cançons que em sé perfectament. Trio només dues llengües. Que lluny! Que lluny, també, del meu pensament actual, però...


Uf!

31.5.13

revival (2) o la història de l'ou com balla


Com deia ahir... Passàvem tardes i nits escoltant els mateixos discos perquè en teníem pocs. Una habitació amb un finestral que donava al terrat sense vistes -ni en necessitàvem ni en volíem- i nosaltres que, satisfets, cantàvem -ells més afinats que jo- les lletres que apreníem de memòria, més per repetició que per convicció. Quan venia alguna noia -poques vegades-, canviàvem la música perquè les cançons tenen destinataris diferents. Després, hi tornàvem, i rèiem, i no hi havia més món que el de cada dia.

Passat el temps, segurament encara ens veiem més com al principi de la cançó que com al final, possiblement perquè cap ha arribat a ser notari, i si algú en fos, potser no s'ho creuria.





En la cançó (tradueixo el resum per als anglòfons), Brel explica una història ben precisa. Presenta tres joves de vint anys que, a la nit, després d'haver begut, es burlen dels vells notaris. Temps més tard, els tres joves, esdevinguts notaris, són ridiculitzats pels joves que en el mateix lloc els canten la mateixa lletra que ells havien entonat anys enrere.

30.5.13

potser no cal títol


Feia en Francesc en el seu penúltim post -ara ja deu ser l'antepenúltim- una radiografia, una síntesi, de la generació que era jove a finals dels 60 -també principis dels 70, afegiria jo; també afegeixo que es pot veure material d'aquesta generació a La revolta poètica d'Arts Santa Mònica-, una època d'efervescència d'idees, de joves compromesos o descompromesos, o tot alhora. Després, ell mateix, concreta i valora la situació d'aquests joves en el moment actual. Suposo que tots els joves, en estils més o menys diferents, són molt semblants i segurament, al cap dels anys, en la majoria dels casos arriba el desengany, l'assimilació per part del sistema, etc. Potser una de les diferències més notables de les últimes generacions de joves respecte les anteriors és un sentiment de desesperança, de buit existencial, no momentani, com seria natural, sinó projectat al futur.

Sé que no m'explico prou, així que ho faré d'una altra manera. Copiaré un post d'una jove valenciano-finlandesa de 25 anys. Fa temps que la segueixo. Té una prosa de contingut i de forma potents, clara, directa. Amb poques concessions al lector perquè, sobretot, parla per i per a ella mateixa. Que estiguem més o menys d'acord amb la seua visió del món és secundari, l'important és que explica el que jo no he sabut concretar al final del paràgraf anterior i que sé que es correspon amb el que pensen, amb els matisos que es vulgui, un bon grup de joves, que tampoc no sabria precisar si són una gentada. Nosaltres, de moment, hem sobreviscut; ells sobreviuran? Tots segur que no.
imarts 28 de maig de 2013

Que me digan qué coño va a pasar con todos nosotros, cuánto tiempo más aguantaremos. Que me digan qué nos queda, si hay algún árbol al que agarrarse para que no se nos lleve esta riada. Si hace un año y medio me hubieran dicho que iba a estar aquí me hubiera reído, por lo imposible. Ahora ya ni siquiera lloro: tengo veinticinco años y ninguna, absolutamente ninguna esperanza de que el tiempo que me quede vaya a ser mejor que el tiempo ya vivido. 

 

Cada noche duermo en una cama distinta. A veces es un sofá, a veces es un colchón hinchable, a veces la vieja cama plegable del despacho de papá y mamá en la que se acostaban mis primos cuando teníamos cinco años y venían de visita, a veces cuando llega la hora de dormir y me preguntan dónde me voy a acostar sin molestar a nadie me voy a pasear hasta la mañana siguiente, porque ya no puedo decir “mi habitación”, porque mi habitación dejó de serlo hace mucho. No es fácil volver después de diez años con los bolsillos vacíos y el lastre de tres perros, no es fácil. Ni para el que vuelve, ni para quienes se quedaron anclados en una vida perfecta, una casa perfecta, una justa recompensa al esfuerzo de los abuelos para que pudieran estudiar. Ellos no tienen la culpa, eran otros tiempos. Pobres, pensaban que sería igual para nosotros. Y no lo es, ya no va a serlo. 

 

Yo tampoco la tengo, la culpa, me gustaría pensar… aunque tampoco sabría señalar culpables. Me gustaría, me gustaría ponerles cara y piernas y nombres y apellidos a todos los que de manera directa o indirecta nos han llevado –a mí y a miles como yo- a asumir tajantemente la desesperanza, a sumergirnos en el círculo infinito de la ociosidad, a la sucesión de los días sin atisbos de mejora, a resignarnos a que nada volverá a ser como antes, a que de ahora en adelante todo irá a peor. Y joder, aún me pregunto por qué no nos avisaron, por qué nos hicieron pensar que todo sería distinto. Nos enseñaron el caramelo, empezaron a retirarle el envoltorio, llegamos a olerlo y entonces… cuando alargábamos la mano para cogerlo, lo lanzaron lejos. Tan lejos que no llegaremos, nunca, a alcanzarlo. Y sólo nos quedará en la memoria el recuerdo de lo que pudo ser, y una eterna frustración. 


Se esperaba tanto de nosotros. Y teníamos tanto miedo a decepcionar. Por eso sacamos las mejores notas, hablamos varios idiomas, leímos todo lo escrito y más allá. Se esperaba que fuéramos unos putos genios y no vieron que no íbamos a tener lámpara. Y dónde metes ahora las expectativas, ¿te las comes, las cagas, y abonas el huerto? Porque al menos tienes un puto huerto y sabes que de hambre no vas a morirte. De aburrimiento quizá. De frustración. De vacío existencial. De envidia hacia quienes están mejor. Pero de hambre, no. Ya pasaba en guerra, cuenta el abuelo, que en Alcoi la gente pasaba hambre, pero en los pueblos no. Que la guerra era la guerra, pero los árboles seguían dando, las plantas seguían dando, y siempre había alguna gallina por el patio. 


No nos moriremos de hambre, dicen. Pero es que sólo de comer, qué quieres que te diga, tampoco se vive

29.5.13

precisió filològica


Tots tenim uns conceptes de les paraules que coneixem que són sobretot fruit de la pràctica de la llengua que aprenem de petits i de joves. Més tard, els contactes amb el nostre entorn, la literatura, les consultes en els diccionaris, i tantes altres coses, ens permeten ampliar el nombre de mots i de matisos en una successió que només la mort és capaç d'estroncar.

Alguns dels mots que coneixem tenen un significat inequívoc, però d'altres tenen matisos semàntics que depenen de la nostra experiència vital. Així, per exemple, quan un català diu que s'ha menjat una paella, és molt possible que la seua imatge del significant inclogui alguna gamba, cosa que és improbable que passi en el cas d'un valencià. També és possible que hi hagi conceptes que malgrat que semblen clars presenten una certa vaguetat, una generalització poc precisa, per exemple, gentada; és el mateix una gentada per a un habitant d'un poble petit que per a un ciutadà de Barcelona? Els diccionaris a vegades no ajuden gaire, sobretot amb exemples com aquest: Hi havia una gran gentada. Existeix una petita gentada? Una altra paraula similar: aglomeració. Ens trobem en el mateix cas, el concepte depèn de la subjectivitat. Quan es considera que hi ha una aglomeració? La consulta del diccionari ens porta a una definició absolutament parca, sense cap exemple numèric ni de cap altre tipus: Massa o conjunt de les persones o coses aglomerades (i no transcriure els exemples, penosos).

En el cas del mot aglomeració, com en moltes altres ocasions, la precisió en el llenguatge depèn que ens posem d'acord amb el nostre interlocutor, però, excepcionalment, també poden recórrer a altres ajudes, sovint institucionals. Es diu en les ordenances municipals de Barcelona, per exemple:

En el cas de que no existeixi carril bici o altra via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per: a) les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.
Als efectes expressats en aquest article, s'entendrà que hi ha aglomeració quan no sigui possible conservar 1 metre de distància entre la bicicleta i els vianants que hi circulin, o circular en línia recta 5 metres de manera continuada.


P. S.: Convindria afegir que, amb freqüència, costa d'adaptar els nous matisos aclaridors al pensament i, per tant, a l'ús habitual en la parla. Així, per exemple, ni els ciclistes que circulen per Barcelona ni la majoria de vianants ni la guàrdia urbana han assimilat la precisió que aporten les ordenances municipals quant al terme aglomeració (per altra banda, no tothom té facilitat per prendre mides a cop d'ull). També és veritat que la majoria dels ciclistes i molts vianants són poc amants de la investigació filològica.

28.5.13

àngels


Després de dinar miro al diari què fan aquesta tarda a Barcelona: una exposició nova, música d'aquí o d'allà, una pel·lícula comentada, alguna conferència... Vaig baixant columnes de lletres que no m'atreuen fins que arribo als àngels. Ei, els àngels! Els àngels en els relats de la infància de Jesús, per Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia. Els àngels....! Però, no. No m'interessen gaire els àngels de la infància de Jesús. Què se sap d'aquests àngels a part del que queda escrit a la Bíblia? Segurament són àngels excessivament ortodoxos i tranquils per al meu gust. I, sobretot, pagar 5 euros... On anirem a parar si fins i tot les conferències celestials s'han de pagar als conferenciants de la casa. I això que el Seminari Conciliar m'agrada, encara més des que van desaparèixer les parts exteriors substituïdes per un bonic reixat.

En fi, decideixo anar a Gràcia a enregistrar unes quantes imatges per als meus propers videoclips sobre música i lletra de Víctor Bocanegra i, de retruc, de Miquel Pujadó. Filmo breument a l'encreuament dels carrers Siracusa, Mare de Déu dels Desemparats i Fraternitat. Només acabar m'interpel·la una dona encara jove.

-Perdone, que estaba grabando video?

-Sí.
 
-Bueno, pues a lo mejor he salido yo.

-No senyora, sí s'ha fixat tenia la càmera molt enlairada, em fixava en les plaques dels carrers.

-Haurien d'anar als llocs on hi ha gent, no aquí.

-Veurà, a mi ara només m'interessaven els noms dels carrers. S'ha fixat que...

-No cal que m'ho expliqui... Aviat no es podrà sortir de casa sense que et gravin.

-No es preocupi, tingui la seguretat, que no vindré a casa seua.


I tot i així, penso que la dona té àngel, que potser m'interessaria la seua història, però avui només tocaven carrers.

Continuo les gravacions, però vaig pensant fins quin punt pot ser ofensiva aquesta facilitats d'alguns de tenir sempre la càmera a mà. Curiosament la dona acceptava que les càmeres s'ensenyorissin dels llocs turístics. Quins són els llocs turístics? Els no turistes som turistes? I si en lloc de fer una filmació, hagués fet una foto? I si hagués muntat el cavallet per pintar -extraordinàriament malament- els carrers i alguns dels seus personatges? I si el que he vist o imaginat aquesta tarda s'hagués convertit en un poema o una narració plena de detalls subjectius i objectius? La qüestió és veure o bé és compartir la mirada? Tinc moltíssimes més preguntes: una casuística inacabable.

Se saps que els àngels ho veuen tot, fins el que passa dins de les cases, fins i tot quan les cases són a les fosques. Esclar que ja comptem amb la mirada dels àngels i la seua discreció absoluta. O no?

27.5.13

paraula de Déu


-¿Usted ha tenido trato con Dios?

-Naturalmente. Cada noche le llamo por teléfono.

-Sin embrago... -empecé a decir, pero me vi asaltado por la perplejidad. La cabeza empezaba a alborotárseme otra vez-. Si todo el mundo se pone a llamar a Dios, habrá una saturación de líneas, y siempre estará comunicando, como, por ejemplo, el servicio de información telefónica al mediodía.

-No hay que preocuparse por eso, Dios es, digamos, una presencia simultanea. Y así, aunque un millón de personas le llame a la vez, Dios habla a la ve con un millón de personas.

-No entiendo mucho de esas cosas, pero ¿está esa interpretación dentro de la ortodoxia? Es decir, desde un punto de vista teológico.

-Soy de los radicales. Por eso no me llevo demasiado bien con la Iglesia.

[...]

-Me lo dio el jefe hace unos años -dijo de pronto el chófer.

-Qué le dio?

-El número de teléfono de Dios.

[...]

-Así es. Sólo me lo dio a mi, y reservadamente. Es una excelente persona. ¿Le gustaría tenerlo?

-Si es posible... -respondí.

-Bien, pues se lo daré. El número de Tokio es 3358...


Haruki Murakami: La caza del carnero salvaje (1982)



No sé que em passa amb els llibres de Murakami: hi ha vegades que no puc parar de llegir-los, altres vegades he de fer un esforç per continuar; algun cop, quan ja em sembla que no hi ha res a fer, començo a trobar estímuls indefugibles. Ahir, en arribar al punt copiat més amunt, ja estava ben enganxat, però vaig voler fer una pausa.

Vaig trucar al número telefònic de Tòquio. No és que tingués res en concret a preguntar, però em feia gràcia sentir la veu de Déu i saber com anava la cosa. Sé que cada dia hi ha milions de persones que parlen amb Déu, però, segons la meua informació, fa centenars d'anys que ell no dóna respostes directes, així que tenia una certa curiositat. Potser li preguntaria per què tenia tantes reticències a dialogar.

Abans que pogués parlar, des de l'altra banda del telèfon, una veu -em sembla que el seu nom era Pau Miki- em va comunicar que em corresponia un altre número: 93457... Vaig trucar immediatament, i al tercer so, sense que jo obrís boca, un interlocutor que responia al nom de Pere Sans i Jordà em va dir que ho sentia molt, però que el telèfon a què havia trucat de moment era exclusivament informatiu, que si volia parlar amb Déu havia d'anotar el 91457..., que potser dintre d'uns anys ja podria establir comunicació directa amb Ell des del número que m'havien proporcionat a Tòquio, però que la veu de Déu per al meu territori de moment s'havia de buscar a Madrid. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Vaig estar a punt de marcar el tercer número, però vaig pensar que segurament me'n donarien un altre d'Alemanya, o potser de Brussel·les; i encara no era segur que no m'enviessin una altra vegada a Tòquio, passant per Pequín, per Nova York o qui sap per on. Ho vaig deixar estar, vaig decidir que de moment ja m'estava bé continuar llegint Murakami, que Déu, encara que sempre fa gràcia sentir-ho de primera mà, no em diria res que no hagués dit abans a través del seu best-seller.

26.5.13

els diumenges, sardanes (3)


Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, és un dels llibres que més m'ha interessat en els darrers anys. Entre l'autobiografia, les memòries i l'assaig, la ficció i la realitat, la prosa despullada i el lirisme, l'exaltació i la contenció. El llibre també és una història lúcida, heterodoxa i parcial de la sardana i, esclar, de la cobla. En propers diumenges, més:

-... i sembla que no era especialment simpàtic. Però saps què tenia? Un nas empresarial que era l'hòstia. Vaja: el mateix nas pel negoci que tenia tota aquella gent que va muntar el cristo de la Renaixença. Allò sí que a ser una operació de màrqueting! M'imagino en Pep Ventura desembarcant a la plaça del poble amb tot el circ, ell i els músics seguits de la colla d'en Pardàs, un calavera que no se'n perdia cap, sempre boig per ballar i per veure què arreplegava, ja m'entens, feia com d'animador. Com tots els saraus que porten cua, va començar com una cosa liberal i es va fossilitzar a mans dels conservadors. És normal que triomfés: t'imagines com devia petar una cobla en aquella època, en una plaça de pagès? Si aquella gent sentia música un cop l'any! Ara: que no convencia del tot, que alguna cosa fallava, que la lloga sortia cara? Cap problema: al bolo següent en Pep Ventura treia un músic o n'hi afegia un altre. I així anava provant instruments fins que, pam!, ja tenim la fórmula magistral. La cobla moderna, tal qual!
Òbviament, m'estava rescabalant d'haver sucumbit al mite. El deixaria talment: a pèl.
-... però encara et diré més: que la gent no en tenia prou, que volien més música? Allargo la sardana. I així va néixer la sardana llarga, treu-t'ho del cap, tantes punyetes de musicòleg. L'última jugada ja va ser una cosa fina, però segurament devia ser cosa d'en Clavé, que era més intel·lectual i més polític, més murri, vaja. Va ser ell qui va pressionar en Pep Ventura perquè s'oblidés de l'òpera italiana i fes sardanes amb tonades de la casa, que és el que llavors tenia glamur. No em negaràs que la història té conya, Xavi. M'entens, perquè em fascina aquest paio? Xavi? Xavi?
Simplement. Simplement de sobte es va girar panxa enlaire com un bistec a la graella. Sense ni mirar-me allisà la tovallola, furgà dins la bossa, i mentre ajustava les culleretes protectores als ulls va deixar anar, com renegant:
-I l'invent encara dura, tu. Quins pebrots!






25.5.13

la culpa no és del temps




Passo pel carrer del Carme i m'aturo un moment davant de l'antic Espai Mallorca, on altres vegades -poques- havia entrat a mirar els llibre que eren tan difícils de veure en altres llocs o a comprar qualque vi de Benissalem o, simplement, a gaudir, si s'esqueia, de la música dels mots de mar enllà. Quina pena, aquests aparadors buits, aquests blancs de pintura que amaguen l'interior, aquestes pintades massificades al costat de les reivindicatives, aquests noms que encara queden escrits al vidre i que aviat desapareixeran d'aquí: Ramon Llull, Llorenç Vilallonga... Quina pena la misèria del consell insular i del gremi d'editors...

Deien que per sant Jordi s'obriria el nou Espai a la plaça de Vicenç Martorell, a quatre passes de l'antiga ubicació. Potser ja s'ha obert, però encara no hi he passat. Sigui com sigui, quina pena que tants com diem que som deixem de fer i permetem. Això sí, després el crit al cel.

Em ve a la memòria un poema, només alguns versos dispersos, de Joan Alcover. El busco:

Pujam a la muntanya, i des del cim
als horitzons s'escampa la mirada,
i per record, abans de la baixada,
qualque floreta anònima collim.

I passen els hiverns, i quan obrim

el llibre on la flor jau oblidada,
del mirador de l'alta serralada
ella ens renova la visió sublim.

Guarda la tradició catalanesca

la cançó popular, flor de garriga
que al cim de l'avior s'obrí a la llum.

La cantau, i de sobte se'n refresca
la dolça imatge de la pàtria antiga,
i sent de la seva ànima el perfum.

24.5.13

els herois i les grandeses (i misèries)


Un dels arguments més habituals que fan servir alguns partits i particulars per oposar-se al dret a decidir o a la independència de Catalunya és que produirien una divisió -ells en diuen fractura- entre els habitants del territori, com si ja no existís aquesta divisió, com si els catalans tots fóssim u, com si no fos bona la diversitat del país, com si la confrontació -civilitzada- no fos la sal de la vida. Precisament una de les gràcies del nostre país és la seua varietat.

Aquest tipus d'argumentació es repeteix ara a Barcelona arran de l'aparició de la samarreta del Barça sobre el cos de l'estàtua de Colom. Deixaré de banda la meua opinió personal que no té cap importància: Colom amb la samarreta del Barça, que li va fins als genolls, s'adiu perfectament amb la cutreria de la resta de la Rambla, és un bon colofó provisional en la disneylàndia de bona part de la ciutat. L'argument a què em referia l'encapçala el senyor Collet, de l'Espanyol, que ha declarat que l'ajuntament afavoreix sistemàticament el Barça i, a més, acusa de prevaricació, és a dir, de saltar-se les ordenances municipals, qui hagi permès la publicitat culé. El senyor Collet potser té raó, però em temo que no diria res si la samarreta de Colom fos blanca i blava. Tant li fa.

Jo, que estic per la discrepància, però també per la concòrdia, m'atreveixo des d'aquí a fer una modesta proposició. Molt prop de l'estàtua de Colom hi ha la de Salvat-Papasseit. No és tan gran ni tan visible com la de Colom (encara que tot és qüestió de perspectiva), però segurament és proporcional als seguidors que tenen un i altre equip. Estic segur que qualsevol patrocinador estaria disposat a fer la despesa que suposaria vestir-la amb els colors de l'Espanyol. És veritat que es podrien preveure protestes que considerarien que l'acció és un sacrilegi, sobretot per part dels lletraferits. El senyor Collet, però, sempre podria dir que ells són tan catalans com qualsevol i, sobretot, que dissimular el cos estrafet i horripilant de l'escultura és un acte d'amor a la figura del poeta. Potser colaria.




Addenda

Proposta relativament intrusiva per a l'Europa:

23.5.13

Moustaki

Alexandria, 3 de maig de 1934 - Niça, 23 de maig de 2013

Nits escoltant Moustaki, quan teníem ben poc, però ens sentíem lliures i una mica estrangers.






I encara després


una qüestió de percentatges?


Passen pel meu costat. Em sembla notar un to justificatiu quan ell diu a ella parlant d'una altra:

-Som més amics que nóvios...

Són, doncs, les dues coses en un percentatge desigual que ja no arribo a saber si ell especificarà. També em queda la curiositat de saber si ell està satisfet amb aquesta desigualtat percentual o preferiria canviar-la, o si voldria arribar a eliminar un dels dos estats. Esclar, i ja posats, també m'agradaria saber què pensa ella (més amiga que nóvia? Només amiga? Més aviat coneguda?) d'aquesta doble condició i si, en el cas que ell li ho demani -o sense demanar-li-, li aconsellarà que s'inclini cap a una o altra banda... I l'altra? Es considera més amiga que nóvia o qualsevol altra combinació?

Per altra banda, m'adono que em refereixo a dos conceptes que no són gaire fàcils de concretar en l'actualitat, encara que tots dos es basen en l'amor. En el cas dels amics, el diccionari indica que hi ha d'haver una afecció mútua més enllà dels lligams de la sang i de l'amor sexual. No veig prou clar si el diccionari vol dir que en els casos de parentiu o dels amants ja es dóna per suposada l'amistat o si l'amistat exclou la família i el sexe. En fi... En el cas dels nóvios, crec que el diccionari encara no té res a dir, però paraules semblants remeten a prometatges i matrimonis, en cap cas a amistat.

Em temo que el diccionari va una mica endarrerit respecte els conceptes d'amic i de nóvio que feia servir ell, i tants altres com ell. Quant al concepte específic d'amor, que és l'element comú en tots dos casos, és tan complex, les casuístiques són tan variades i extenses i els percentatges tan diversos que m'esborrono només de pensar-ho.

22.5.13

la calidesa del fred


La vida i la mort només són provisionals, però la llibertat dura per sempre.
Lucille Vinson

¿Cuando uno se muere... se muere o no se muere?
Moncho

En los libros podemos refugiar nuestros sueños para que no se mueran de frío.
Don Gregorio



Avui, en passar per davant de la Massana, he pensat en un antic alumne que fa uns anys s'hi va matricular: Com li deu anar? Què deu haver fet? A la plaça del Pi m'ha fet girar una veu que deia el meu nom. M'ha dit que aquests dies havia pensat en mi mentre repassava el material de les velles classes de llengua i que havia trobat la clau: la filologia i la filosofia, tenen com a finalitat bàsica organitzar el pensament i expressar-lo. La Massana no li va donar la llibertat que volia, que imaginava, i va plegar; demà sabrà si l'admeten a Filosofia. M'ha dit que ara dibuixa i pinta poc.

Després de separar-nos, he pensat que potser ell em podria explicar la primera frase, a la qual fa dies que dono voltes infructuosament Potser la pregunta de la segona quedaria per més endavant. Amb la tercera no sé que haguéssim fet, abans hauríem d'haver parlat llargament dels nostres somnis.

Aquests dies fa un fred impropi de maig, o a mi m'ho sembla. Potser és que m'he tallat els cabells.

21.5.13

monotonia de la dreta, potser també l'esquerra


Pujant a mà dreta, abans d'arribar a la plaça i després de creuar la Gran Via. És possible que la repetició m'hagi fet descomptar:

Joieria, roba, roba, en transformació (ja pots comptar), restaurant (sempre més o menys, com els altres), roba, restaurant, en transformació (quina frisança!).

Roba, roba, roba, joieria, restaurant, banc (incògnita sobre el seu sanejament), joieria.

Restaurant, roba, joieria, restaurant, banc, farmàcia (abans d'un (o d'una?) Maragall), roba, sabateria, banc.

Roba, restaurant, restaurant, roba, llibreria (lamentable oferta de poesia), hotel, sabateria, sabateria, restaurant.

Hotel, roba, roba, roba, roba, roba, restaurant, roba, joieria, roba.

Joieria, roba, banc, roba, roba, farmàcia.

Restaurant, en transformació (no se m'acut que hi pot anar), dissenys diversos, roba, roba, sabateria, roba, roba.

Roba, roba, sabateria, roba, roba...


La gent s'hi passeja i mira els aparadors -i les façanes- i alguns, que deuen ser molts, entren i compren. Hi ha portes que la gent obre per pujar als pisos on viuen i treballen, en notaries, editorials, empreses de neteja..., i el que calgui. Hi ha finestres des d'on la gent mira els qui passen. Deuen haver-hi cambres on passen coses, els detalls de les quals ignoren els qui passen: hi deuen xerrar, menjar, fer l'amor, dormir.... A peu de carrer, però, la monotonia seria exasperant, si no fos pels qui hi passen.

20.5.13

un poc de Pere Quart


-I tu, què vols?
-Has vist com plou?
-Sí, i què?
-Doncs, ja t'ho dic... que és ben bell!
-Si tu ho dius... Jo no tinc sed.
-Has vist els horts... els alls, les cols?
-... i els naps. Jo sóc de l'urbs!
-I les flors, els pous, la pau dels camps?
-I els llamps i els trons i els rocs i els tolls i el fang i el fred...
-I el sol quan surt?
-Ja fa jorns que no el veig.
-Mes...
-Prou, no dic res més.
-Ei!
-Au, bon vent!


Els dilluns, encara que siguin festius, són dies de monosíl·labs, sobretot quan fa dies que plou. Dies de diftongs decreixents (daus, deus, dius, dous, duus), encara que s'allargui el dia. Quina sort, els catalans, de tenir tants monosíl·labs, i encara els que ens falten (pau, peu, piu, pou, puu (?). Un poble que té tants monosíl·labs, un poble tan estalviador de sons, no pot morir, al menys en dilluns. A la fi, som un poble que demana poc, un xic del que és just; ei, si pot ser:
 

19.5.13

els diumenges, sardanes (2)


Continuo amb les sardanes dominicals fins que s'acabi la història que he fragmentat.




Gairebé estic convençut que la sardana, per moltes i diferents raons, algunes de les quals únicament puc intuir, té mala peça al teler com a música popular, és a dir, com a música que s'escolta i es reprodueix amb normalitat arreu del país entre la gent de qualsevol edat, condició i origen. Tot i així, la sardana és ben viva. El dia de la cloenda de la Barcelona poètica, vaig a anar a escoltar la Rosa, per qui tinc una debilitat que algun dia explicaré, i em va sorprendre amb la interpretació d'una de les sardanes més boniques i conegudes de la història. Un principi musical inquietant a càrrec de molt bons músics, un desenvolupament per part de la cantant que alguns s'enganyaran si el troben massa ingenu o frívol, perquè no és més que el reflex de l'acceptació del que diu la lletra en clau actual. Mentre escoltava cantar la Rosa em preguntava si és possible sentir el romanticisme de les antigues paraules des del neoromanticisme escèptic actual. Jo crec que la Rosa fa seus els sentiments que s'expressen, ni que sigui com una petita part de la seua vida, malgrat que en algun oment sembli distanciar-s'hi; algun dia li ho preguntaré.



18.5.13

outsiders


Alguns outsiders sempre m'han fascinat. No només aquells més coneguts que tenien la voluntat de ser i que mai no van triomfar en vida, sinó també els anònims, els fidels a si mateix només reconeguts en àmbits absolutament restringits. Hi ha els outsiders d'un cert patetisme, aquells que es mouen entre la riota i la condescendència del seu entorn i que s'acaben convertint en un element imprescindible de la seua societat, que deposita o veu en ells.., però deixem de banda les anàlisis sociològiques. A Barcelona, i a tot arreu, hi ha hagut algun d'aquests personatges i potser encara en queden, no ho sé.

Acabo de llegir una novel·la de vampirs -ei, les meues lectures són eclèctiques- en què apareix un d'aquests personatges marginals que aconsegueix la simpatia dels seus conciutadans. Es tracta de Joshua Norton.

Sembla que Joshua Norton va nàixer a Anglaterra i va emigrar als Estats Units de jovenet. Encara jove, el fracàs en els negocis el van trastocar i malgrat tot va convertir-se en el primer emperador (i l'últim) dels Estats Units. La gent de San Francisco va acceptar la seua nova personalitat i es va convertit en un dels habitants més populars de la ciutat. Els impressors publicaven les seues proclames, els sastres el vestien, els restauradors l'alimentaven..., i si tenia algun problema, les autoritats municipals s'encarregaven de solucionar-lo. Ell, acompanyat per dos gossos, vetllava pel benestar dels seus súbdits. Alguns, pocs, potser pensaven que no tocava, però jo crec que ho desmentien les seus proclames, copio de la Vikipedia (no hi ha entrada en català):

... el fraude y la corrupción previenen un expresión justa y apropiada de la voz pública; esa violación directa de las leyes ocurre constantemente, ocasionada por la muchedumbre, los partidos, las facciones y bajo influencia de sectas políticas; el ciudadano no tiene esa protección y propiedad personales a las que tiene derecho.

“En vista de que un grupo de hombres que se llaman a sí mismos Congreso están ejerciendo en este momento en la ciudad de Washington, violando el edicto imperial del 12 de octubre, se declara abolido y que este decreto debe ser cumplido a cabalidad. Entonces, se le ordena al comandante en jefe de las fuerzas militares, general Scott al momento de terminado este decreto, al mando de las fuerzas necesarias desalojar las salas del Congreso”

Ja ens agradaria a alguns que es fes cas d'un text semblant.

Poca broma: es diu que 30.000 persones van acompanyar Joshua Norton en el seu enterrament. La persona apareix com a personatge a Les aventures de Huckleberry Finn: és el rei, també a Bonanza i altres sèries de televisió, al còmic The Sandman... En el meu cas, procedeix de, amb perdó, Chupate esa!, de Christopher Moore.

P.S.: Fins i tot es van arribar a imprimir uns bitllets de l'emperador que li permetien, només a ell, comprar en qualsevol botiga de San Francisco. Si algú es fa amb aquests bitllets, que sàpiga que es cotitzen a preu d'or -o més- en les cases de subhastes i entre els entesos.


17.5.13

fal·làcies patètiques


A partir d'un post de la kika em passo una bona estona mirant un programa d'Intereconomia en què el convidat especial és l'Alfred Bosch. La paciència del polític és infinita i la seua capacitat de resposta notable. Suposo que els polítics s'han d'explicar a Espanya i han d'explicar la seua visió de Catalunya i la relació amb l'Estat, ni que sigui per cortesia, per si de cas, encara que el diàleg sigui pràcticament inexistent.

No tinc interès a reproduir les converses ni vull expressar la meua opinió sobre els detalls. És esgotador que es parli sempre de la sacralitat de la Constitució, un instrument d'ordenació de l'Estat que tothom sap que es pot no només modificar en part del seu articulat, sinó canviar de principi a fi; com també es pot fer amb qualsevol llei, o promulgar-ne de noves. És arqueològic i sospitós sentir parlar d'ètnies. Ho entenc, però em cansa sentir una altra vegada els territoris que s'han independitzat durant determinat període. I moltes altres coses. Els arguments que em resulten més prescindibles són els que es basen en la història peninsular, sobretot per tres raons. La primera, perquè cadascú utilitza dates diferents ( la conquesta de Mallorca per Jaume I, el decret de Nova Planta, la proclamació de la República...), de tal manera que les argumentacions poden esdevenir inacabables només que se citin quatre o cinc esdeveniments per segle. La segona, perquè les diverses interpretacions -alguns cops veritables disbarats o concrecions excessivament específiques o superficial- mai no permeten arribar a conclusions comunament acceptades o acceptables. En tercer lloc, i des del meu punt de vista el més important, perquè els fets del passat, els certs i els inventats, són pura ornamentació dialèctica a l'hora de decidir el procés d'autodeterminació de Catalunya. Que importa si Catalunya va ser regne o no, si va tenir o no independència en altres temps? El que importa és únicament el present i la projecció de futur. Els habitants de qualsevol territori poden tenir en un moment determinat la voluntat de tenir un estat propi o de preguntar-se si el volen, i no cal que hagin de justificar aquesta voluntat més que a partir de la pròpia voluntat. Després vénen els detalls, es pot topar amb altres voluntats, es pot canviar d'actitud, etc., però aquestes són altres històries. Que el món no va així? Llàstima.

Per si algú té interès a mirar l'origen immediat dels paràgrafs anteriors, adjunto la darrera part del programa al·ludit al principi; aquí es pot trobar sencer.



16.5.13

elogi de la mediocritat


Fa setmanes -o potser més- que tinc la intenció d'escriure un elogi de la mediocritat, és a dir, dels mediocres. Res que sigui irònic, sinó un text farcit d'arguments inqüestionables, contundents, convincents; si convé, amb exemples agafats de la vida quotidiana, dels mitjans de comunicació, de la literatura...

Aquesta nit he intentat embastar amb paraules els meus pensaments sobre el tema. He desistit potser per sempre: tot el que em sortia era -ja m'ho pensava- d'una mediocritat aclaparadora, per fer plorar.

15.5.13

aliments


Dia tristot, de plovisqueig matutí i de tarda incerta. Arribo fins a Arts Santa Mònica amb la intenció de veure l'exposició sobre l'àpat dels germans Roca. A l'espai de la planta baixa, la foscor amb taques de llum a les parets: plats i productes, sofisticació. El terra, de color marronós, té tacte de terra, ens parlen als sentits. Al mig, un espai circular marcat amb plafons amb obertures. Hi entro. Una taula rodona amb estovalles blanques; al voltant, asseguts amb cadires de cul massa tou, els autoconvidats circumstancials. M'assec entre dues parelles, una que parla i l'altra silenciosa. Ens envolten música, descripcions, a les parets interiors i també sobre la taula. Abstracció completa del món exterior. M'hi quedaria. No sabria dir si en aquest moment apreciaria els altres estímuls sensorials: el el gust, el de l'olfacte, el del tacte dels plats -o el que sigui- que només imaginem. Penso en Soylent green -aquest any en fa quaranta de la seua estrena-, en Edward G. Robinson, assegut davant de la pantalla, escoltant la música i mirant la natura mentre va morint.
 
Llegeixo que una part important de la població infantil del país té sobrepès, alguns són obesos; segur que és a causa de la crisi. També llegeixo que la FAO, és a dir, la ONU, ens recomana menjar insectes: fàcils de trobar o de criar, de gran valor proteínic, lliures de greixos. A l'Àfrica fa temps que en mengen, també a Àsia. Al mercat de la Boqueria hi havia una parada d'insectes que va haver de plegar perquè la legislació espanyola i europea no contemplava el cas; suposo que reobriran, i els altres mercats, i botigues diverses. A parts de mosquits -aquesta mania d'anar amb la boca oberta!- , no sé si he menjat altres insectes. Ja es veurà.

Continuo una estona més, no gaire perquè vaig malament de temps, a Arts Santa Mònica. Al primer pis fan una mena d'homenatge (no ho acabo d'aclarir) a la cooperativa la Fageda. Em sembla que intervé en diferit l'expresident Pujol. Veig la gent molt atenta. La meua intenció, però, és fer una mirada ràpida a l'exposició itinerant a La Revolta Poètica (1964-1982). A penes llegeixo res, fins que una cal·ligrafia infame em fa aturar en una vitrina. Reconec la meua lletra, però he oblidat completament les circumstàncies de l'escrit ( i les errades gramaticals, que podria atribuir a la pressa). Per què la poeta guardava aquesta carta meua que ja no recordava, escrita, possiblement, a finals de l'any 77 o principis del 78? Per què algú ha decidit que tenia res a veure amb la revolta poètica? Miraré d'esbrinar-ho. Alguns diuen que el que escrivim a internet viatjarà a través del temps i dels llocs per sempre més; sembla ser que també ho fa el paper; aquests papers que eren nostres, però que en algun moment van deixar de pertànyer-nos i que els destinataris, primers, segons o tercers, faran servir com els plagui.

Continua el dia tristot, una mica nostàlgic dels temps dels papers i de les revoltes, i de la poeta.


14.5.13

vida


Nàixer, créixer (florir, fruitar?), minvar, morir. I encara sobren el primer i el darrer, dels quals no tenim memòria. Hi ha qui busca altres sentits a la vida. Molt bé, cal distreure's amb alguna cosa mentre es va vivint. Jo mateix... Ara m'allargaria innecessàriament.

A vegades copio fragments d'algun llibre: novel·les, contes, poemes... Sovint m'oblido d'apuntar el títol i l'autor. Francament, no només no recordo a qui pertany el text, sinó que tampoc no se m'acut per què el vaig copiar.