sacralització

Ahir, pujant per la Rambla de Catalunya, vaig veure en un altaret de l'aparador d'una de les antigues ferreteries del passeig un reclam que pot tenir múltiples explicacions, però que, d'entrada, només em van portar a una conclusió lògica: la gent no compra caixes fortes per guardar diners.


A partir d'aquí les hipòtesis poden ser ben variades: la gent no té diners, la gent els guarda als bancs, la gent els desa en els llocs de casa que considera més protegits, els qui poden ja els tenen a Suïssa o en qualsevol paradís fiscal, es vol fomentar l'ús de dues caixes fortes...

És clar que a la ferreteria potser pensen que en aquesta societat cada vegada més virtual les vides de molta gent giren a l'entorn de l'ordinador -un déu benèvol i exigent, omniscient i omnipresent- i la seua desaparició significaria un buit existencial que ni tots els diners del món podrien reparar amb la rapidesa que volem actualment. No m'estranyaria. I qui diu l'ordinador diu el mòbil o la tablet o qualsevol altre giny digne d'adoració.

entre la llum i la fosca

El fred, a Barcelona només un simulacre, m'agafa incrèdul i desprevingut malgrat els advertiments dels homes -la nostra dona va marxar a TVE- del temps. Combino mentalment i a la pràctica diverses possibilitats entre roba d'estiu, d'aquella que abans en deien de mig temps i d'hivern amb resultats mitjanament satisfactoris en les provatures reals del carrer. Em resisteixo al canvi que només em sembla positiu perquè puc distribuir -i augmentar si convé- de manera més raonable el material habitual que m'acompanya per gairebé el doble de butxaques.


A casa, poc o molt, ha entrat la tardor i sé que malgrat que torni a pujar la temperatura i el sol entri pertot ja no aniré amb màniga curta i el cos se'm pansirà una mica més a l'espera dels rebrots primaverals. A fora han arribat els dies tristos de les hores pesades de les tardes fosques que necessiten un període d'aclimatació abans de fer-les meues. La nit, immutable, sempre la tinc.

La Joana, que em diu que ha menjat un gulasch excel·lent en un mercat de Budapest, m'ha portat un sacher des de Viena, exactament com el de la viqui, que potser tastarem amb una mica de Beerenauslese cuvée del 2009, de Kracher. També m'ha portat uns quants núvols per cavalcar quan els dies siguin grisos. D'alguna manera hem de passar l'hivern.

Al cel tardorenc:

qui pogués cavalcar

els seus núvols blancs!

N. Soseki

s'acosta novembre

Quines seran -serien- les meues darreres paraules ja a la tomba de ciutat o poble, o escampades -tramuntana o mestral, potser ponent?- les cendres per no sé on? Tant se val. Qui lligarà -lligaria- les seues paraules amb les meues per contradir-me o confirmar-me? Tant se val. On han anat a parar les paraules del pare i de la mare i de la germana que no vaig conèixer, i de tots els altres? Tant se val.


Potser quedarà un pensament tènue, desdibuixat, venial, un llibre que fulleja una altra mà, una màquina que ja no servirà, una imatge, en altres temps gloriosa o enganyosa, que s'anirà esvaint com els perfums en l'aire. Tant se val.

No hi haurà cap poeta que menteixi sobre mi. Tant se val.


Deia Reuben Pantier a la mestra que ja no el podia escoltar:

Doncs bé, Emily Sparks, les teves pregàries no van ser inútils,
no va ser endebades el teu amor.
Tot el que he stat a la vida ho dec
a l'esperança que vas posar en mi,
al teu amor que sempre em veia com una bona persona.
Estimada Emily Sparks, deixa'm explicar-te la història.
Em salto la influència del pare i de la mare;
em va ficar en un embolic la filla de la modista
i així vaig anar a voltar pel món,
vaig viure tots els perills coneguts
del vi i de les dones i dels plaers de la vida.
Una nit, en una cambra de la Rue de Rivoli,
mentre bevia vi amb una cocotte d'ulls negres,
se'm van omplir els ulls de llàgrimes.
Ella es va pensar que eren llàgrimes d'amor i va somriure
pensant en la conquesta que havia fet.
Però la meva ànima era a tres mil milles d'allà,
en aquells dies en què tu em feies de mestra a Spoon River.
I precisament perquè ja no em podies estimar,
ni resar per mi, ni escriure'm cartes,
l'etern silenci va parlar en lloc teu.
I la cocotte d'ulls negres seguia pensant que les llàgrimes eren per ella,
i per ella els petons de mentida que li vaig fer.
No sé pas com, des d'aquell instant, vaig veure les coses d'una altra manera

Estimada Emily Sparks!


Cap poeta dirà, ni sabrà, les meues paraules, les darreres; potser ni jo mateix. Ni les coneixerà cap mestra amb qui a vegades parlo a través de la paret de pedra en crepuscles d'estiu. Tant se val!

Qui numquam quievit, quiescit?

Fa no res parlava de la meua impaciència i avui apel·lo interiorment a la meua paciència per no córrer, per recrear-me en la lectura del llibre que fullejo avant i enrere. Sé, ja, que és un llibre que rellegiré ordenadament i en desordre, segons em suggereixin les veus dels personatges.


Antologia de Spoon River, de Edgar Lee Masters (1868-1950) (Llibres del Segle, 2012, traducció de Jaume Bosquet i Miquel A. Llauger)), comença amb un poema titulat ”El turó”. Ubi sunt?, pregunta una veu que cita noms i més noms i afegeix a vegades algun detall que els singularitza. Tots, tots, estan dormint al turó. I a partir d'aquest moment el poeta deixa parlar els més de dos-cents personatges (és impossible precisar el nombre) enterrats al cementiri del turó de Spoon River. Un per un, o en escassos casos col·lectivament, els morts van amollant el seu epitafi. Lacònics o loquaços, diuen les darreres paraules, mots ja sense mentida perquè després de la mort només val la seua veritat més profunda, a vegades sintetitzada en un sol fet, un sol detall, una marca per sempre més..

Amors i odis, sinceritats i hipocresies, retrets i comprensions, moments decisius i fluir sense temps, innocències i culpabilitats, duresa, molta duresa, i fragilitats, misèries, moltes, i grandeses, poques, acceptacions i renúncies... Condensació de vides senceres en les darreres paraules dels morts de Spoon River abans de desaparèixer definitivament.

Un fresc de l'Amèrica rural de finals del XIX i principi del XX, però sobretot una narració poetitzada ( o una poesia narrativa) de la comèdia humana que encara toca el cor i el pensament als nostres dies. Una obra major, intemporal, clàssica.

Trio dos poemes d'entre els que he papallonejat, conscient que, especialment lírics, no són els més representatius del llibre, però que cadascú, quant el llegeixi, triï els seus. Se m'acut que quan l'hàgiu llegit, si és que encara no ho heu fet, podríem fer un petit joc consistent a copiar-ne un de sol; encara que potser l'editorial no ens ho permetria, això.



William i Emily

Hi ha en la mort alguna cosa
semblant a l'amor!
Si amb algú amb qui has conegut la passió
i l'ardor de l'amor juvenil,
sents també, després d'anys de vida
plegats, que es va fent dèbil la flama
i, així, junts us aneu esvaint
a poc a poc, tènuement, delicadament,
com si estiguéssiu als braços l'un de l'altre,
desapareixent de l'estança familiar-
aquesta és la força harmònica entre les ànimes
semblant a l'amor!


I ara les darreres paraules d'una mestra:


Emily Sparks

On és el meu nen, el meu nen-
a quin lloc llunyà del món?
El nen que jo estimava més de tota l'escola?-
Jo, la mestra, la conca, el cor virginal,
que vaig fer de tots ells els meus fills.
Coneixia de veritat el meu nen
en jutjar-lo d'esperit ardent,
actiu, sempre tan ple d'aspiracions?
Oh, nen, nen per qui jo resava i resava
en tantes nits de vetlla,
te'n recordes, de la carta que et vaig escriure
sobre l'amor bell de Crist?
La rebessis o no,
nen meu, onsevulla que siguis,
treballa per salvar la teva ànima,
que tot el teu fang, que tota la teva escòria,
puguin fondre's en el foc que hi ha en tu,
fins que el foc no sigui res més que llum!...
Res més que llum!


A continuació hauria de copiar les paraules del nen, de Reuben Pantier, enterrat no gaire lluny de la mestra, suposo, però potser és preferible que cadascú les busqui.

tres o quatre llibres

Llegeixo que Victus de Sánchez Piñol ha arribat al capdamunt de la llista de llibres de ficció en castellà. I jo que em pensava que explicava fets històrics... Vaig llegir que l'autor havia començat el llibre en català però va haver de passar-se al castellà perquè, per raons que no recordo, no se'n sortia. Em pregunto si els lectors que esperen la traducció al català se'n sortiran allà on no va triomfar l'autor o val més que ja s'hi posin.


Ja vaig augurar que el Llibre de la Creació tindria molts lectors. Per als qui encara no l'han llegit: cal saber molts matemàtiques per treure'n profit. De moment la seua total comprensió es troba lluny del meu abast i dubto que ja sigui capaç de fer gaires progressos numèrics. De tota manera, és bonic.

Avui -feia més d'una setmana que no comprava cap llibre-, m'he aturat davant de l'expositor d'una llibreria on, costat per costat, hi havia dos volums amb la mateixa obra amb l'original angles i les traduccions al castellà i al català respectivament. He tingut un moment de dubte: la versió en castellà, 17 euros; en català, 25 (i això que ha col·laborat la Diputació de Girona). Una diferència notable. Estic segur que la majoria hagués buscat l'edició original sense traduir, però... Bé, aquesta situació durarà poc, estic segur que quan Catalunya sigui independent les mateixes obres seran més barates en català que en castellà, i si això no és així serà perquè els catalans tindran un sou molt més alt que els espanyols.

paciència

Sembla que amb l'edat hauria de tenir més paciència, però no és així sinó el contrari. He dit paciència, no comprensió. Comprenc la gent, les seues motivacions, les seues actuacions, però la paciència que tinc per escoltar-los se'm torna escassa en segons quins casos. Per exemple en els actes públics, manifestacions artístiques molt especialment incloses.


Per exemple, avui he assistit a una sessió de Poetrry slam en què intervenien cinc participants. Ja hem començat malament: una veu en off ens ha dit que no es podia fumar ni beure ni menjar ni tenir els mòbils encesos ni entrar després de 15 minuts d'haver començat les actuacions (però si tots érem a dintre...). A veure érem 35 o 40 persones adultes -tres o quatre força- que sabíem aproximadament què anàvem a veure, excepte una noia que rondava per allà abans d'obrir la porta i m'ha preguntat què feien a les vuit.

Bé, cap problema, però la petita introducció m'ha fet seure, momentàniament, menys distès. El primer participant ha demanat uns aplaudiments per trencar el fred; d'acord, es tracta d'una cortesia acceptable. He aplaudit, també per cortesia, en acabar la seua actuació excessivament llarga -parlo, és clar, des de la meua subjectivitat- i que no m'ha interessat especialment. Cada poeta ha recitat i representat el seu text i ha començat la segona ronda en el mateix ordre. Aplaudiments de rigor en alguns casos i convençuts en altres. Tres quarts d'hora aproximadament i ja n'he tingut prou i he enfilat la porta amb el temor que no em deixessin sortir.

En altres temps m'hagués quedat fins al final, però avui ja en tenia prou. M'interessaven dos participants i no m'han decebut: paraules que em copejaven o m'acaronaven, complicitats subtils o novetats enginyoses, sensacions que em feien concentrar en els mots que anaven fluint... En els altres tres casos, el seu seguiment m'exigia un petit esforç extra que no he volgut repetir.

Avui era Poetry slam, però encara tinc menys paciència amb el teatre, que mai no ha sigut el meu fort, o amb el cinema, que cada dia trobo més inversemblant que hi hagi crítics que estiguin disposats a comentar determinades pel·lícules, quan seria suficient dir que és vulgar, que el que diu i com ho diu ja ho hem vist altres vegades i amb més qualitat...

Entenc que avui dec tenir un mal dia culturalment parlant, que realment la gràcia de la cultura, com de tot en la vida, rau a trobar una joia enmig de la mediocritat reiterativa, que per poder apreciar la bondat de qualsevol cosa cal haver tastat les irrisorietats de moltes altres, però avui, i cada vegada menys, no tinc paciència, i si continuo teclejant cada dia es per veure, suposo, si qualsevol nit em surt un text mitjanament civilitzat o moderadament salvatge, encara que per saber-ho m'hauria de rellegir i la majoria de dies no tinc prou paciència.

gènesi i esborrany condensat de la primera pàgina de la història del gènere negre

Queda clar que, en el millor dels casos, els estudiosos del gènere situen el naixement de la novel·la negra, i no em refereixo a obres de misteri o semblants, al segle XIX, però tothom acorda que els grans del gènere són del XX. Malgrat que actualment hi ha molts lectors d'aquest tipus de literatura, la majoria la consideren un gènere menor, que els serveix més que res de distracció i poca cosa més; alguns fins i tot s'avergonyeixen de confessar la seua preferència per uns textos que, al meu parer, són, a part de possibles i sempre discutibles valors literaris, un testimoni sovint força precís de la societat del moment en què s'escriuen.


Per tal d'esvair hipotètics sentiments de marginalitat, voldria esmentar una sèries de llibres de novel·la negra comunament considerats de gran qualitat pels entesos generalistes, però que hores d'ara tenen pocs seguidors, al menys al nostre país.

El personatge protagonista és un jutge que podríem considerar del Tribunal Suprem i que malgrat que es conegut amb noms diversos sovint se l'anomena simplement Senyor o, amb menys freqüència, Totpoderós. De fet es podria dir que és una mena d'oligarca o terratinent que imparteix justícia als territoris il·limitats que posseeix. El serveixen diversos cossos de policia judicial, el més eficient dels qual el formem uns agents que s'anomenen àngels (no queda clar si só del sexe masculí o femení, o d'ambdós, i no ho dic perquè això tingui cap importància), comandats per un nombre limitadíssim d'arcàngels. El mateix jutge s'encarrega de legislar i, a vegades de fer complir la llei directament. Les penes que imposa als culpables són variades, des de la pena de mort executada per diversos mitjans al desterrament no només dels culpables sinó també de les generacions posteriors de la seua família. De la mateixa manera que habitualment mostra un rigor extrem, que alguns poden trobar exagerat, en l'aplicació de les penes, en altres casos, pocs, es manifesta enormement generós a l'hora de concedir mesures de gràcia, encara que molt menys que el seu fill, que continua la tasca judicial, amb freqüència invocant el pare, en els darrers llibres de la sèrie.

Per tenir una idea més clara de les seues actuacions copiaré breument dos casos, relacionats entre ells,  del primer llibre en què va aparèixer de protagonista (em salto la presentació del personatge).

Es tracta d'una parella que vivia en els immensos jardins del protagonista i a qui el jutge havia concedit llibertat total, amb una excepció: no podien menjar fruita d'un arbre determinat que el protagonista es reservava per al seu ús personal. Resulta que un dia la dona va fer cas d'una mala companyia que no parava de mortificar-la i va collir una poma de l'arbre i, a més, la va deixar tastar al seu company. El jutge, també anomenat l'Omniscient, se'n va assabentar aviat, perquè tenia un servei d'informació totalment eficient i segurament un sistema de càmeres ocultes estratègicament distribuït; va cridar la dona, anomenada Heva i li va retreure el crim; després d'un diàleg breu i sentenciós, la va condemnar a tenir forts dolors en els parts i la va foragitar del jardí, que va donar a uns servidors fidels amb cara de ximplets anomenats querubins; a més, va dir a la parella que a partir d'aquell moment ells i els seus fills haurien de treballar força per poder aconseguir menjar de baixa qualitat. No hi va haver apel·lació a la sentència, entre altres coses perquè encara no hi havia advocats ni jurats ni, de fet, ningú que fos humà i tingués una mica d'empatia pels reus.

Pocs temps després, en el mateix llibre s'explica el segon crim. En aquest cas es tractava del fill més gran de la parella, anomenant Caín (o Caïm, segons les versions) que un dia es va enfadar perquè li semblava que el jutge mirava amb més bons ulls el seu germà petit anomenat Abel, segons sembla perquè li agradaven més els presents que li feia (en l'època de la història era pràcticament obligatòria fer regals al jutge, encara que no els necessités per a res, simplement com a mostra de submissió). Doncs un bon dia, Caín es va afartar del tracte discriminatori i en lloc de protestar al jutge -que per cert, no parava de fer-li brometes- va matar el seu germà. Jahvé, el jutge, de seguida va conèixer el crim, però va voler preguntar a Caín, que va respondre que no sabia on era el seu germà i va afegir una frase que s'ha fet cèlebre i encara la fa servir molta gent en situacions diferents: Que potser sóc el guardià del meu germà? En fi, el jutge no el va condemnar a mort, però li va imposar una pena pitjor: anar vagant per tota la terra sense parar i que la terra li fos estèril (en els seus primers casos, la imaginació del jutge en imposar les condemnes és escassa). Caín, tot i que al territori que habitava hi havia quatre gats, tenia por que algú el matés pel seu crim, però el jutge li va dibuixar una marca al front i va fer dir que si algú el tocava se'n recordaria. En aquella època la gent vivia centenars d'anys, d'aquí que, com he dit més amunt, molts convinguessin que la pena era realment excessiva.

He explicat els casos sense el contingut filosòfic i simbòlic i a penes amb context, però les històries protagonitzades pel jutge, sempre de gran interès social, contenen tots aquests ingredients i de tant en tant passatges de gran bellesa literària...

entre la paella i el gulasch

A les dotze m'ha trucat el marit de la meua cunyada mitjana que havia anat a veure un Meeting Point que li ha semblat decebedor. Hem quedat que em passaria a recollir cap a la una per anar a dinar. Hem deixat el cotxe a l'aparcament subterrani de davant del Palau de Mar (quin país tan curiós el nostre, que es permet anomenar palaus els magatzems comercials) i hem anat baixant fins a la platja, on abundaven els surfistes que aprofitaven les onades de rebaixes del migdia de cel de cotó i blaus intensos.


Hem passejat pels carrers simètrics de la Barceloneta amb més roba als balcons i més restaurants que a qualsevol lloc de la ciutat i hem tornat al passeig del Borbó que mai no va ser rei. A l'Almirall, tenien reservades les taules buides, així que hem optat per can Costa: una amanida i uns calamars a repartir entre dos i una paella a partir. L'escamarlà i el llagostí, excessivament cuits. Parlem del país i de petites coses de la nostra quotidianitat. Ell fa postres i cafè, jo, que he repetit d'arròs, m'abstinc. Cau un xàfec que a penes dura tres minuts, però que fa acostar els clients exteriors a les taules més protegides mentre els cambres s'apressen a treure les fundes blaves de les cadires; després, el cel agafa un blau encara més enlluernador i els núvols una tonalitat de dibuix de nen idealista. Una parella de brasilers discuteixen el compte amb el cambrer, més tard amb el propietari: una paella per a dos són dues paelles o una paella individual repartida entre dos? Arriben dos agents motoritzats de la Guàrdia Urbana per aclarir els matisos semàntics, però malgrat el meu interès filològic no ens quedem per escoltar els arguments i la conclusió.

Anem pujant, entre gent de totes les races, edats, colors i -segurament- opcions polítiques, fins a les botigues, abans inevitables i ara només una ombra antiga, dels antics porxos. Vora mar fan unes obres que paguem tots i que enriquiran uns quants. Ens aturem més avall a escoltar el meu jazz preferit: hi ha qui balla i tothom sembla content.

En J. em deixa a la vora de casa i continua autopista amunt. Més tard truco a la Joana, que aquest matí ha agafat l'avió cap a Budapest. En J. deu haver trucat la meua cunyada mitjana, però hem quedat que només em diria alguna cosa si hi havia alguna novetat important. Del marit de la meua cunyada gran no en sé res.

El termòmetre marca 8º a Budapest. A casa, a l'exterior, 18. Fa anys que no menjo gulasch; així que li he dit a la Joana que si en tasta i el troba bo, me'n podria portar una mica. Que us hi jugueu que quan torni em dirà que aquí encara fa massa calor per menjar gulasch?

Va: Ei, ei ei...! Una mica de música per començar a animar la setmana.

Jordi Castellanos, un de nosaltres

L'any 1973, amb un franquisme que s'entreveia a les acaballes -ja s'havia extremunciat tantes vegades-, però ben viu, va aparèixer la Guia de la literatura catalana contemporània. Coordinava l'obra ja començada  Jordi Castellanos i sis crítics (Josep M. Castellet, Joan Ferraté, Albert Manent, Joan-Lluís Marfany, Joaquim Molas i Joan Triadú -s'havia pensat, a més, amb Joan Fuster; llàstima que no hi col·laborés) havien fet una tria de 50 títols a partir de 300 llibres preseleccionats, escrits dels de 1900 fins l'any 1970. Especialistes diversos, inclosos els sis savis, s'encarregaren de comentar -en alguns casos eren crítiques antigues- les obres, fins arribar a les poc més de 400 pàgines. Vet aquí el canon publicat aquell abril; entre parèntesis, els exegetes:


1900.Visions i Cants, de Maragall (J. M. Capdevila)

1901. Els sots feréstecs, de R. Casellas (J. Ll. Marfany)

1905. Solitud, de Víctor Català (M. de Montoliu)

1906. Els fruist saborosos, de Josep Carner (C. Riba)

Horacianes, de Miquel Costa i Llobera (M. de Montoliu)

Pilar Prim, de Narcís Oller (M. Serrahima)

Glosari, d'Eugeni d'Ors (R. Casellas)

1908 La muntanya d'ametistes, de Guerau de Liost (C. Riba)

La dama enamorada, de J. Puig i Ferrater (X. Fabregas)

1909. Cap al tard, de Joan Alcover (J. M. Llompart)

1910. Nausica, de Joan Maragall (Carles Riba)

1912. Els orígens del coneixement: la fam, de R. Turró (J. Serra i Húnter)

1913. Somnis, de Guerau de Liost (J. Folguera)

1914. Auques i ventalls, de Josep Carner (M. Manent)

La paraula en el vent, de J. Carner (C. Riba)

Primer llibre de poemes, de J. M. de Sagarra (J. Folguera)

1917. L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (F. Formosa)

1920. Pinya de rosa, de Joaquim Ruyra (J. M. Capdevila)

1923. El poema de la rosa als llavis, de J. Salvat-Papasseit

1925. Les bonhomies, de J. Carner (A. Plana)

1927. Els marges, de C. Riba (J. Molas)

1928. Sàtires, de Guerau de Liost (M. de Montoliu)

1930. Estances, de C. Riba (J. Bofill i Ferro)

1931. Mort de dama, de Ll. Villalonga (J. M. Llompart)

1932. Vida privada, de J. M. de Sagarra ((M. Serrahima)

1934. Camins de França, de J. Puig i Ferrater (D. Guansé)

1935. Ariadna al laberint grotesc, de S. Espriu (A. Vilanova)

1936. Sol, i de dol..., de J. V. Foix (P. Gimferrer)

1938. La fam, de J. Oliver (J. Carbonell)

1941. Nabí, de J. Carner (G. Ferrater)

1942. Elegies de Bierville, de C. Riba (J. Ferraté)

1946. Cementiri de Sinera, de S. Espriu (J. Teixidor)

1948. Entre la terra i els núvols, de P. Bertrana ((j. Ll. Marfany

Odissea d'Homer, traducció de C. Riba (J. Ferraté)

Primera història d'Esther, de S. Espriu (J. Molas)

1954. El caminant i el mur, de S. Espriu (J. M. Castellet)

Memòries, de J. M. de Sagarra (D. Guansé)

Mites, de Jordi Sarsaneads (A. Vilanova)

1956. Del “Diari 1918”, de J. V. Foix (j. Romeu)

1958. Tots els camins duen a Roma, de Gaziel (R. Tasis)

Homenots, de J. Pla (A. Manent)

1959. Vacances pagades, de Pere Quart (S. Beser)

1961. Bearn, de Ll. Villalonga (J. Molas)

1962. La plaça del diamant, de M. Rodoreda (J. Triadú)

Nosaltres, els valencians, de J. Fuster (M. Manent)

1966. El quadern gris, de J. Pla (J. Fuster)

1967. La vida amarga, de J. Pla (J. M. Castellet)

1968. Les dones i els dies, de G. Ferrater (J. Triadú)

1969. Diari 1952-1960, de Joan Fuster (A. Manent)

1970. Poesia rasa, de J. Borossa (P. Gimferrer).



Algú es podria preguntar per l'equilibri de la tria d'autors i crítics  o perquè no hi ha -parlo per mi- Pedrolo o Bladé o Terenci o Porcel o Calders... Algú es podria preguntar per què no van començar uns anys abans... Tothom pot dir la seua, però aquesta antologia comentada que no sé si mai s'ha reeditat va ser un dels primers alés frescos que ens situava en la nostra realitat literària i cultural encara mig oculta i que ens auguraven una llibertat que encara pugnava per trencar les darreres cadenes. Exagero si dic que mai no s'ha fet una obra de tanta condensació i varietat com aquesta? Possiblement, un sempre tendeix a la hipèrbole quan parla dels sesu amors.

I repeteixo, qui va coordinar tot aquest esforç va ser Jordi Castellanos, un d'aquells professors que, com tants d'altres, va sobresortir no per parlar d'ell mateix, sinó per fer la tasca humil, poc agraïda i necessària, de mostrar els altres.

Jordi Castellanos ( Tagamanent, 11/9/1946 - Barcelona 19/10/2012)

poètica (intemporal) de la humanitat

Llegeixo (o escolto) dos poemes sobre la humanitat gairebé al mateix temps i sense pretendre-ho. El primer, de Raymond Queneau, que imagino que aquí, no sé a França, és poc llegit, i més recordat per la seua prosa que per la seua poesia. De fet, segurament tots els membres de l'Oulipo són poc seguits o marginals en aquest moment. El poema pertany a L'Instant fatal (1946) i no cal dir que si el copio és perquè em sembla una reflexió intemporal sobre l'espècie humana.


L'espèce humaine m'a donné
le droit d'être mortel
le devoir d'être civilisé
la conscience humaine
deux yeux qui d'ailleurs ne fonctionnent pas très bien
la nez au milieu du visage
deux pieds deux mains
le langage
l'espèce humaine m'a donné
mon père et ma mère
peu-être ds frères on ne sait
des cousins à pelletées
et des arrière-grands pères
l'espèce humaine m'a donné
ses trois facultés
le sentiment l'intelligence et la volonté
chaque chose de façon modérée
l'espèce humaine m'a donné
trente-deux dents un cœur un foie
d'autres viscères et dix doigts
l'espèce humaine m'a donné
de quoi se dire satisfait.


Una mica més tard escolto Pepe Garcia, més conegut com “Lo Canalero”, que encara no té pàgina a la Wiquipèdia. Lo Canalero, mort l'any 2004, és un mite entre els cantadors de l'Ebre, dels qui amb una rondalla improvisaven lletres al ritme de jotes. La música de la jota, sempre festiva, acompanyava una lletra que tant podia parlar de casaments com de batejos, d'esdeveniments de la terra, de records del temps; sovint esdevenia de crítica social amb un to moralitzant, mai de revolta, com a màxim, de retret.

Agraeixo a la iruna que em fes arribar les cançons (algun dia acabara d'arrodonir i ens presentarà públicament el seu bloc sobre Lo Canalero, qui sap si amb diferents col·laboracions). Sobre les imatges que veureu si cliqueu el vídeo, són una tria de la humanitat local, la que ens representa; qualsevol adequació del text a la imatge és fruit de l'atzar per molt que algú hi pugui veure alguna relació.

autopistes, camins i boscos

El meu amic m'assegura que les fotos que ha fet just abans de travessar la frontera no tenen cap manipulació. Me'l miro amb una mica de desconfiança, però tampoc no m'estranyaria gaire: els nacionalismes francesos de moment no fan perillar l'estat centralista i tenir al sud un estat democràtic ja els va bé; en realitat segurament no els fa ni fred ni calor.


Aquesta tarda parlava amb un petit empresari sobre l'estat de la qüestió i hem anat a parar a les peles -vull dir dels euros- en el futur més immediat. Em deia que en aquest aspecte des d'aquí es pot fer ben poca cosa, que els moviments econòmics ens venen mediatitzats per Madrid o per Europa. No deixa de tenir raó, però penso que malament si només ens fixem en l'arbre, el reguem i en tenim cura, i permetem que ens vagin cremant el bosc. Compte, que Catalunya és una abstracció formada per uns quants milions de catalans ben concrets.

l'ascensor

Quan l'ascensor sobrepassa el primer pis descobrim la nostra mútua afició al Barça. La conversa , de menys de vint segons, es torna intensa fins que obro la porta, tres pisos més amunt; ell continua un pis més. Fa més de vint-i-cinc anys que ens coneixem i encara no havíem arribat a intimitats tan profundes; no, menteixo, oblidava que fa cosa d'un mes vam compartir superficialment pensaments estelats.


Ara, quan ens tornem a trobar trenta segons, o una mica més si la conversa ho exigeix i deixem oberta la porta de l'ascensor, dividirem els nostres coneixements de variacions infinites sobre l'estat del temps amb les inacabables possibilitats de l'equip que seguim; potser també direm alguna cosa sobre els vents que mouen l'estelada.

Com que ja hem agafat confiança, segurament que d'aquí vint o vint-i-cinc anys m'atreveixi a demanar-li -potser m'ho ofereixi ell- de pujar a casa seua a mirar un partit del Barça al seu canal de pagament. Sobre si hi haurà a la saleta una estelada o una quadribarrada simple, no m'atreveixo a pronosticar.

poètiques de sang

Per a l'A. El gatot i la Júlia, investigadors incansables i resolutius



Començo una novel·la gairebé triada a l'atzar, simplement perquè m'atreu el títol: A la comisaria no les gustan los versos (La comissaire n'aime point les vers), de Georges Flipo. Una policia que va cap als quaranta, que viu sola, amb un petit sobrepès que la mortifica, i que més aviat se'ns presenta antipàtica. Ella, especialment amb l'ajuda del jove tinent expert en literatura recentment assignat a la comissaria, ha d'investigar la mort d'un rodamón que duia una carta adreçada al Príncep dels poetes (aquí ja sabríem qui és) de l'Académie amb la fotocòpia d'un poema. És possible que els versos corresponguin a un inèdit de Baudelaire. Un poema que sembla premonitori, perquè encadena una sèrie de morts (la mateixa comissària sofreix un enverinament en menjar una paella que, per cert, contenia xoriço) entre alguns dels qui s'hi relacionen que, a més, apareixen vagament al·ludits en el text. La història va de menys a més des del punt de vista del seu interès i al final fins i tot poden comprendre i sentir simpatia per la protagonista que ens havia irritat al principi.

Com a curiositat, a la llibreria Jaimes, del Passeg de Gràcia, amb un fons important de literatura francesa, tenen la novel·la en la seua edició original, però la següent de la sèrie encara només en castellà.

Deixem, però la història i centrem-nos en el poema. No desvetllo cap secret, perquè una simple consulta a internet ho confirmaria, si dic que que el sonet és obra de l'autor de la novel·la, que es va haver d'assessorar per construir uns versos prou convincents. Flipo (llegir com paraula aguda) va entrar doncs en el camp de la impostura, del pastitx o de la imitació que ha donat algunes peces interessants al llarg de la història de la literatura i que, en part, són fruit de l'admiració per determinat poeta o determinada obra. A vegades es tractava simplement d'un tour de force o d'una diversió; sense anar gaire lluny, em remeto al bloc on durant mesos vam inspirar-nos en els exercicis d'estil de Queneau.

No sé si actualment, més enllà dels plagis inconfessats i de les influències no conscients, hi ha gaires autors que d'una manera explícita es dediquin a la imitació, és a dir, a intentar, més enllà del divertiment, que els seus textos puguin ser confosos amb els d'altres autors de prestigi reconegut -els reconeixements literaris ara són escassos-; posem per cas, i pel que fa a la literatura del país, a escriptors com Espriu, Ferrater, Vinyoli... A mi, vistos i llegits alguns poemes contemporanis, no em semblaria malament aquest tipus d'exercici, com el d'aquell qui comença a dibuixar abans de posar-se a deixar anar colors.

Bé, i ara el sonet. Demano comprensió amb la versió lliure del primer quartet que vaig penjar l'altre dia, paraula totalment canviada inclosa:
L'Une et l'Autre

Quand mon âme vomit la beauté, le divin,
Les chœurs harmonieux et la femme trop pure,
Ma gourme la conduit par une sente obscure
Vers la case aux relents de vanille et de vin.

Nu sur le lit m’attend le corps noir et puissant
D’une esclave à l’œil las, délivrant sa chair veule.
Sous sa bouche corail, frémit, se cambre et feule
Une vestale juive au saphisme innocent.

Hanches et seins blafards, ventre et cuisses d’ébène
Ne sont plus qu’un grouillis de stupre et de désirs.
Ô temples entr’ouverts, ô fervente géhenne !

Attisez mon ardeur, arrachez mes soupirs !
Et je crois voir languir, en un spasme éreinté,
L’avenir infécond de notre humanité.



P. S. Sóc lector de les novel·les de Lorenzo Silva,-autor madrileny casat amb una catalana i premi Nadal  de l'any 2000- protagonitzades pel sergent de la guàrdia civil Bevilacqua i la ara caporal Chamorro, i autor d'una mena de història de la guàrdia civil que tinc pendent de llegir. No crec que la concessió del premi Planeta d'aquesta nit per la seua novel·la La marca del meridiano tingui res a veure amb la situació actual de país ni amb les paraules sobre el cos que va dir fa uns dies un..., ni coses semblants.

algunes de les meues Tereses

Si no fos per Verdaguer gairebé m'hauria passat la data sense cap record. Encara que no cal cap data per recordar i, a més, la Joana m'hi hauria fet pensar.


Tantes Tereses a la meua vida, i tan estimades... Les que no hi són: la meua àvia de Valladolid de qui tinc més present paraules i melodia que cara; la iaia de casa, que em mira amb bonhomia amb unes ulleres gairebé com les meues; la seua filla: qui va tenir una padrina com ella? La mare de la Joana, que em va acollir com si fos el seu fill, amb la mateixa paciència.

Demà, és a dir, avui, quan hi parli la Joana, felicitaré la meua cunyada. Abans o després trucaré la Teresa de Lleida, amiga de joventut de trobades intenses i massa intermitents. ja al final del dia parlaré amb la meua germana, que també es diu Maria.

I ara, ves per on, m'ha vingut al cap la Teresa d'Arenys, amb qui un dia vaig compartir al seu poble paella, valenciana, i crec que no vam parlar de la Tereseta-que-baixava-les-escales, que aleshores no estàvem gaire per aquestes coses fora de l'horari de feina.

bestiari semiil·lustrat

Trobo, en les primeres pàgines de la novel·la, un sonet i se'm demana si el conec. No el recordo, com no recordo tants versos i tants textos com he llegit. Em diuen que potser és de ... Podria ser, hi veig unes quantes pistes. Consulto la traducció de Llovet i no el trobo. És possible que la censura de l'època el fes oblidar? Després de tants anys encara no s'ha recuperat? Trobo la solució finalment.

Tradueixo des de la versió castellana procurant apropar-me una mica als alexandrins que imagino en la versió original francesa. M'agraden les novel·les, sense importar la seua qualitat, que em fan deixar la lectura per un moment per anar a altres fonts. Ara, en un exercici de complicitat, no sé si fàcil o difícil, podria demanar a qui passi per aquí, quin és el títol del poema -m'encanta aromes de vainilla i de vi- del qual deixo el primer quartet del sonet, però em conformaria si diguessin a quin poeta es poden atribuir aquests versos:

Quan buida la meva ànima bellesa, divinitat,
els cors harmoniosos i la dona més pura,
la duc amb el meu ímpetu per la drecera obscura
fins al clos on hi ha aromes de vainilla i de vi.


P. S. Per raons que no exposaré perquè crec que és una obvietat, em sembla lamentable -molt menys lamentable que les paraules d'alguns que l'han fet servir- una part del fragment del vídeo de més avall, talment con un joc expressiu primitiu dels meus exalumnes d'ESO als quals procurava raonar els aspectes positius i millorables dels seus treballs. El que mai no vaig fer és impedir-los que mostressin la seua feina, encara que que els insinués que hi havia millors maneres, i més efectives, de presentar el seu pensament.

Em sento en una mena d'obligació moral de pujar aquest vídeo sobre elefants– sembla que el volen fer desaparèixer- que m'interessa molt menys que el poema mig copiat més amunt. Només acabar-lo de pujar a YouTube rebo al següent correu: Hola, saragatonabloc: Tu vídeo "Bestiari il·lustrat: trets" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a CCMA, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él.  Vaja, home!

tendències, també literàries

Cada setmana faig una ullada a la llista dels llibres més venuts que porta el diari. Un llistat fet a partir de les dades proporcionades per 15 llibreries catalanes irregularment repartides per tot el territori -predomini de Barcelona capital i cap de Tortosa o de Tarragona, per citar les meus antigues capitals comarcal i provincial. Com que sempre cal classificar, els llibres es divideixen, sense importar si són o no traduccions, en català i castellà i en ficció o no-ficció. Si són traduccions, els llibres solen coincidir força en els dos rànquings lingüístics, de la qual cosa no extrauré cap conclusió.


Habitualment tinc més interès en la consulta dels llibres de ficció, és a dir, novel·les i contes -mai no hi ha teatre, i rarament poesia-, que en els de no-ficció i la seua popularitat em fa interessar per alguna obra que no coneixia que acabaré, o no llegint. De tota manera, des d'una perspectiva subjectiva, els hits dels títols de no-ficció habitualment em produeixen una certa perplexitat, un petit sobresalt.

És veritat que al llarg del temps apareixen entre les obres de no-ficció (a vegades crec que algunes són més aviat de ficció) textos de múltiples gèneres, tal com ha de ser, però sovint s'observen tendències determinades que imagino que responen a moments concrets de la societat, si més no, de la societat que llegeix, o potser a l'intent de les editorials de publicar determinat gènere quan s'adonen que funciona en una empresa de la competència. Fa uns anys, per exemple, una part important dels llibres d'aquest apartat eren de realització personal, d'autoconeixement -jo mai no he volgut saber gaire en detall qui sóc, sempre he preferit el misteri- , d'autoaujuda; els d'aquest tipus van coexistir amb els d'economia (com triomfar amb o en l'empresa, economies alternatives, la culpa és de l'economia...). Aquesta darrera setmana la tendència moderadament majoritària és... Concreto títols:

Delenda est Hispania (2)
Catalunya, a la independència per la butxaca (3)
Sense Espanya (8)
Catalunya: Estat propi, Estat ric (9)

No sé si en properes setmanes apareixerà en el llistat la traducció d'un llibre mil·lenari de plena actualitat (segons les meus notícies, ja és difícil de trobar a les llibreries, a vegades poc previsores). Em refereixo a Llibre de la Creació, que podríem dir que conté en si mateix totes les tendències abans esmentades: tan serveix per a la pròpia introspecció com per solucionar els problemes del país, i qualsevol cosa que se'ns pugui ocórrer. L'únic problema que presenta és que la interpretació no és a l'abast de tothom, però a base de temps... És simplement qüestió de combinatòria:

A través de trenta-dues vies misterioses de saviesa
el Senyor dels Exèrcits ha traçat el seu univers
de tres maneres:
amb l'escriptura, amb el nombre i amb el relat.

Així doncs, es tracta d'anar formant les paraules i de trobar les xifres precises i d'anar-les unint en el discurs adequat.

blanc i negre

Anem a veure Blancanieves a l'Alexandra. Poca gent. La pel·lícula m'ha semblat magnífica. No en parlaré, ja ho ha fet altra gent, la Júlia, per exemple. Necessitaria veure-la una altra vegada perquè m'he quedat embadalit en alguns moments en el contingut visual -quina orgia de plans i d'imatges!- i en la reflexió de la necessitat del blanc i negre per expressar-les. I m'ha passat una cosa semblant amb la música. Sobre la banda sonora, he llegit una opinió posteriorment, de la qual copio un paràgraf (aquí el text sencer), que em confirma en la necessitat de revisió:

¿Es mala la música de Vilallonga? Pues no lo creo. Al contrario, es elaborada y sofisticada, y lo es incluso bastante más que la de Bource. Pero el cine no demanda buena música sino música útil, y Blancanieves está llena de escenas musicalmente desperdiciadas, no por mala música sino por música muy apagada, gaseosa, distante… ¿es mala la banda sonora de Vilallonga? (entendida conceptualmente). ¡Pues tampoco! Pero es insuficiente, poco decidida y no muy valiente: será recordada y hasta premiada por sus temas folclóricos, pero desde luego no por su inexistente contundencia dramática o por la coherencia del conjunto.

En fi, qualsevol altre dia serà; ara ja és hora d'anar a dormir, encara que Alfonso Vilallonga em canti aquesta cançó:

televisió recreativa

Possiblement no hi ha hagut en la història de la humanitat res més perniciós per a la pau i l'enteniment entre els pobles que les esglésies de llarga trajectòria constituïdes jeràrquicament. Per acció o per omissió, no importa.


No sé ben bé per què se m'acut parlar d'això avui i fins quin punt puc ser injust en la meua apreciació, possiblement perquè em mirava “13TV” -segons diu la Wiqui: Su programación se basa en la difusión de los valores y credo de la Iglesia Católica, se centra en contenidos para todos los miembros de la familia-, de la qual la Conferència Episcopal té el 51% de les accions.

Com que entenc que actualment ningú pot al·legar ignorància, entenc que en els debats del programa De Hoy a Mañana d'aquest canal -La Joana m'ha fet posar els auriculars al cap de cinc minuts- no poden respondre més que a una intenció d'intoxicació que m'atreviria a dir que són d'una immoralitat insòlita si no fos perquè precisament la majoria d'accionariat eclesiàstic em fa comprendre -més una qüestió de fe que altra cosa- que m'equivoco i que se m'escapa la subtilesa moral de plantejaments i conclusions i la virtut de la caritat i l'ànim de concòrdia que deu traspuar el programa.

Voldria poder posar la tertúlia que he seguit aquesta nit que m'ha semblat que vista des d'aquí presenta múltiples arguments de pes per triar, i prendre, partit en les properes eleccions catalanes, però encara no es troba disponible, així que per si algú no coneix les emissions de la cadena incloc un fragment del programa del dia 8, simplement per donar una idea del to:


No s'enganxa bé el vídeo, potser és aquest:
http://www.13tv.hollybyte.tv/watch/507581ebc31997820c020000

cavalcades incertes

La història actual de cada dia, que no reflectirà cap llibre d'història, és rocambolesca -quin deu ser el nostre equivalent literari o real (?) de Rocambole?. Resulta que el govern de Madrid, via SS, vol fer pagar una multa de 29 milions d'euros a la Generalitat, és a dir, als catalans, perquè ha sobrepassat en nou dies el termini previst de liquidació d'unes quotes. La jugada, que no sé com acabarà, indica en darrer terme la voluntat del PP i assimilats de demostrar que només hi ha un poder real, que les xifres d'incompliments diversos que es demanen des d'aquí són pura literatura que cap poder judicial admetrà a tràmit, que vivim d'almoines, i compte que no s'acabin.


Sembla que a Catalunya les úniques institucions oficials que disposen de comptes sanejats són les Diputacions, que, si m'ho preguntéssiu, no sabria respondre d'on treuen els diners ni quins presidents tenen en l'actualitat. Tant parlar de suprimir les Diputacions -ens estalviaríem 22.000 milions d'euros, diuen alguns- i resulta que són una de les poques fonts de subvencions culturals del país en aquest moment. Recordareu, per exemple, el cas del general Prim, tret del sepulcre fa unes setmanes i en procés d'estudi per part de científics de reputació contrastada per tal de saber si les ferides de l'atemptat del carrer del Turco li van produir la mort al cap de tres dies, com és comunament acceptat, o el mateix dia, segons la hipòtesi d'alguns investigadors. El procés, d'unes repercussions històriques incommensurables, costarà 70.000 euros, 60.000 dels quals pagarà la Diputació de Tarragona. Una inversió cultural, social i científica, insisteixo, de primer ordre i que, a més, baixa -o manté- la taxa d'atur en una proporció que no puc quantificar.

No se m'havia acudit abans, però a mesura que he anat escrivint he pensat que la Generalitat bé podria demanar préstecs a baix interès a les Diputacions del territori, encara que la finalitat no sigui tan transcendent com la de saber la capacitat de supervivència del general, sinó per ajudar a sobreviure les persones anònimes que ho necessiten o, si fa al cas, per pagar les multes que aniran arribant en temps successiu.

portes, finestres i cases

Sóc una persona més aviat literal i em feia patir tenir tants amics que no podia atendre a Facebook, així que ahir vaig decidir que deixava la casa amb la porta tancada fins que tingués temps -passa tan ràpid el temps que a penes m'adono que existeix- de dedicar-los les consideracions que es mereixen, de no restar com un testimoni mut. Els amos de la casa que tenia llogada m'han escrit per dir-me que puc tornar quan vulgui. Els ho agraeixo.


Ahir mateix vaig fer una mirada a Twitter, des d'una petita finestra que vaig obrir fa no sabria dir quan i des de la qual només he fet una piulada que entraria en el percentatge del 40,55 % de les paraules sense sentit segons indica un estudi fet el 2000 per l'empresa Pear Analytics, encara que jo més aviat inclouria la meua piulada dins d'un possible grup de funció fàtica. Em va semblar, però, que si haguessin analitzat els tuits que vaig llegir ahir els percentatges serien diferents.

Ara mateix me'n torno a aquella finestra des d'on deixaré anar -o no- unes quantes piulades, encara que com que sóc virtualment nou no sé si seguiré la mecànica que cal, per bé que segurament, tenint en compte el munt de gent que parla dels de les seues finestres, unes paraules de més o de menys no tindran cap importància.

De moment, on hem trobo més a gust és en aquesta vella casa de parets grogoses ja mig atrotinades que potser hauria de repintar i remoblar, tot i que aquí pintura i mobles passen de moda però conserven la brillantor del primer dia, i de tant en tant afegeixo algun detall perquè no sigui dit. I és també en aquesta casa llogada, vella i amb vistes, amb amics i amigues que van i vénen, on puc fer i desfer sense gaire atabalament al ritme que em va bé.

fluctuacions (post 17' 14'')

Observo que a l'hora de concretar -feina inacabable- les seus posicions i propostes en el moment actual, els partits polític a penes fan referència a fets històrics, i quan ho fan és d'una manera vaga, general, assenyalant un període, una data, un nom, i suposant que ja tothom sap tots els detalls dels fets i de l'evolució posterior. De fet, els esdeveniments històrics tenen sempre una importància relativa i una gamma de colors inacabables, encara que en predomini, poc o molt -o moltíssim- , algun. Em sembla molt bé que s'estalviïn referències històriques -i encara se'n deixen anar massa- perquè el que importa, fins quan ja no tens capacitat de tria, és el present i el futur que se'n derivarà a partir de les accions de cada dia.


Deixant de banda l'època medieval, un dels motors dels nostres greuges és el Decret de Nova Planta (en realitat, decrets) de principis del XVIII. Algú pot pensar que a partir d'aquell moment... No, recordar els antecedents històrics seria inacabable. Situem-nos en un moment determinat, el 2 de maig de 1866, un episodi rocambolesc que encara origina debat a la wiki: combat del Callao (veuré aquí). Principis de la Renaixença a Catalunya, set anys de la instauració dels Jocs Florals, primers escriptors romàntics coneguts en llengua catalana, noms importants: Rubió, Milà, Balaguer, Bofarull, Camprodon; F. Pelagi Briz, Conrad Roure...

Trio un poema:

De Espanya una es la bandera,
ses provincias mòltas son;
l'honra toca á cada una
quant guanya aquella per tots.
Som catalans ó andalussos,
gallegos, castellans som,
som viscahins, som navarros,
pero al fi som espanyols.

Los que á sa patria deixáren
pera fer novas nacions,
que de sa sanch renegáren
y escupíren vells recorts
davant de nostra bandera,
l'orgull han baixat y'l front...
¿Que mes li toca á un salvatge?
¡Tart ha sigut, pero fort!

Potencias sense potencia,
pobles sens história al mòn,
rebrechs fugitius d'Europa,
res teniu de vell ni nou.
Paguen, donchs, vostra arrogáncia
devant del nostre pendó
que de son triunfo s'alegran
d'Espanya en tots los recons.
Nobles marins, que tan alt
l'haveu posat ab honor,
rumbejantlo per las ayguas
y pels confins del Nou Mon:
rebeu de tot Catalunya,
que us saluda de bon cor,
l'homenatje, l'entusiasme,
l'afecte y l'admiració.

Que encara, plorant, conserva
memória del fet traydor
que á un de sos fills los salvatjes
vàren fer juntantse molts.
Sembla que encara'l contempla,
ple de sanch ¡pobret! tot sol
defentsantse de la turba
com un héroe fabulós.

Salut, donchs, nobles marins,
que així venjau los afronts:
caigan sobre vostres caps,
llorers, venturas y honors.
Salut intrépit gallego,
Mendez Nuñez valerós:
salut, que'l rey de la festa
has sabut ser aquest cop.

Ab honor dels de ta rassa
has probat que ets espanyol:
saber ta llengua voldria
pera cantarte millor.
¡Salut, héroes de la patria!
May que us insulten de nou,
evoqueu la noble sombra
dels Pizarros y'ls Colons;
però en tan noble memória
no us olvideu, no tampoch,
dels Marquets, Mallols y Láurias
de aquell Roger tan famós
que per l'honra de la pátria
omplí de hassanyas lo mòn,
y al que falte à sa paraula
recordeuli nostre nom;
que si es una la bandera,
las províncias moltas són,
y l'honra es de cada una
quant guanya aquella per tots.

Antoni de Bofarull:  Als intrépits marins espanyols, vencedors en América.


M'encantaria fer un comentari d'aquest poema que es mostra tan políticament incorrecte en certs moments, però comprenc que no puc. No sé qui el podria recitar actualment al Parlament; potser Pere Navarro, sense les al·lusions als salvatges i alguns detalls més? És una llàstima que la immediatesa i el ritme actual no permetin incloure versos en els discursos -no fa gaire que alguns es permetien citar poetes- i que tot plegat s'hagi convertit en un ball de xifres. Però no em queixo , perquè entenc que ara és el moment de fer història, no de recordar-la detalladament. A més, els polítics i la majoria de nosaltres, jo també, sempre recordem la història a mitges, segurament perquè els manualets que llegim són més aviat penosos, d'informació parcial, per desconeixement o per interessos.

passeig de llums, ombres i penombres (2)

Tornada des de l'església on dues noies han trobat o buscat la calma -per què en els darrers bancs? Ara en companyia de la Joana refaig el camí i m'entretinc, segons el ritme del semàfor o del meu desig, en fites personals, potser turístiques,  d'aquest Eixample que és el meu de cada dia encara que en visqui a la frontera. Finalment, Verdaguer,  tan il·luminat,  i el mussol que el contempla en aquesta plaça impossible. Ja som a casa.


Miro les fotos i em dic: fa temps que no entro en aquesta llibreria.

passeig de llums, ombres i penombres

M'hi jugo el que calgui que la majoria ha aprofitat aquest cap de setmana en què la tardor és un miratge i l'estiu una realitat de recances per marxar qui sap on. Jo, però, m'he quedat aquí i he passejat, com cada tarda, ara ja amb predomini de la foscor, per alguns dels meus llocs preferits. Gent desconeguda i coneguts de caminades i sempre la sorpresa de trobar algú amb qui parlar; avui una parella d'exalumnes -ara sempre seran exalumnes-, la R. I en B., que feien també passos lents per les pedres antigues, amb qui he compartit coses velles i noves.


I poques ganes d'escriure. I imatges expressament enfosquides que assenyalen uns punts, no pas tots, del plànol del trajecte, amb històries desconegudes dels altres i amb la meua. I demà, tant si tinc ganes d'escriure com si no, més.

petites arades

Com la majoria de catalans, tinc un petit historial en defensa de la llengua del país. Bé potser exagero, perquè l'únic que faig i he fet és parlar i escriure en català i ensenyar a parlar (poc) i escriure durant uns anys des d'uns criteris sovint canviants, incerts, permissius -a vegades excessivament estrictes, també- i adequats als oients i escriptors que m'escoltaven; però ara no vull embrancar-me en historietes que no vénen al cas.

 Deixant de banda els aspectes professionals, que pertanyen al passat, encara ara em dedico a la correcció circumstancial de la llengua escrita, exclusivament en els seus aspectes ortogràfics i morfològics, en els detalls petits, perquè em sembla que m'haig d'abstenir d'intervenir en els casos espectaculars.

 Com que sóc passejador, quan em canso de veure alguna errada insignificant en algun comerç dels meus itineraris habituals, tinc tendència a comunicar-la a propietaris o dependents, sempre amb educació i donant per suposat que es tracta d'un petit lapsus com els que jo mateix cometo amb tanta freqüència. Les meus correccions solen ser rebudes amb una amabilitat extrema. Per exemple, fa dos o tres mesos vaig veure que en una botiga molt atractiva del Boulevard Rosa exposaven les qualitats d'un pernil i deien que tenia un “sabor complexe”; després d'una compra insignificant a l'establiment vaig indicar a la dependenta que el sabor més aviat era complex; la noia em va dir que ja parlaria amb el retolista (?). El pernil continua sent complexe, cosa que em fa pensar que la meua idea dels pernils i els seus sabors és vaga i sovint equivocada. Una mica més avall, a l'altra banda del carrer, hi ha un restaurant que es diu Qu Qu (em sembla). També fa molt temps que els vaig dir que creia que no existia el “Pernil Ibèric de glà”que anuncien a la pissarra. El cambrer va semblar molt interessat en la meua observació, però continua exactament el mateix escrit, potser amb una mica més d'èmfasi en l'accent del gla. Definitivament, queda confirmat la meus ignorància sobre els pernils. Potser faré un curset sobre el tema a la casa Elizalde.

La veritat és que alguns cops penso que el que a mi em semblen errors o manca de cura en la llengua escrita potser són formes subtils d'indicar alguna cosa. Durant anys, per exemple, he vist una empresa que anunciava aparells “descalsificadors” i jo interiorment em deia que eren descalcificadors; però pensant-ho bé, la ce més aviat indica obstrucció, en canvi la essa suggerix com serpenteja el producte que s'endurà la calç. Fa una mica menys em vaig fixar en l'anunci d'horari d'una botiga del passeig de sant Joan, que asseguraria que regenten uns musulmans si no fos per la quantitat d'alcohol de l'aparador. Com que també domino el castellà, vaig estar a punt d'entrar a la botiga, però en acabar de llegir el paper vaig pensar que realment l'horari era horrorós i que qui va escriure el missatge tenia molt clara la situació.

Per cert, compte amb les correccions. Continuo amb el castellà (sóc diglòssic -o triglòssics-, no hi puc fer res). Aquesta nit els de Polònia feien un acudit sobre l'acudit de l'independentisme acadèmic de l'inefable Wert i m'ha semblat que apareixia el mot “almóndigas”. Que consti que fa anys i anys que la paraula surt al diccionari de la RAE, com apareixen als nostres diccionaris vocables que alguns mai no inclourien. Als qui demanen almóndigas als restaurants i veuen que el cambrer fa una rialleta, els aconsello que arrenquin la pàgina corresponent del diccionari i la hi refreguin per la cara. Ben pensat, però, ens tocaria anar amb les butxaques plenes de pàgines de diccionaris i, a la fi, els diccionaris ja se'ls creuen poca gent.

quimera

... anà a l'aventura, Cragos i Límira queden enrere, i les ones de Xantos, i els serrats on, pel centre del cos, treia foc la Quimera, amb la testa i el pit de lleona i la serp a la cua.


Ovidi: Les metamorfosis (llibre novè)

Em miro una altra vegada Quimera, la d'Arezzo i em pregunto, sense preguntar-m'ho ni esperar resposta, de què seria capaç de prescindir per poder passar la mà per la seua espinada inhòspita o pel costellam del seu flanc, o per resseguir lentament amb l'index la corba de la seua cua fins a l'altre cap que potser la seua boca va abrusar alguna vegada...

Diuen que Bel·lerofont va matar Quimera amb el plom fos de la seua llança. Mentida, Quimera existeix i continua espantant els superbs i els incauts, els qui li tenen por i els qui provoquen la por. Quimera, com el drac de Jordi, ha estat sacrificada per la història; potser ja ha arribat l'hora de recuperar-la, de treure-li la llança d'aquelles ferides que se'ns va dir que eren mortals.




P.S. Potser és una quimera aspirar a fer “bones” fotos, però al menys podem tenir el sensor a punt. Els de Nikon -avui tenien poca feina- els netegen a l'FNAC de la plaça de Catalunya de les 12 a les 7,30, fins dissabte. Hauria d'haver escrit aquesta nota a l'altre bloc, però em sembla que per aquí passen més nikonistes.

Encara una altra quimera, la valenciana (i la catalana), molt ben explicada aquí.

Acabo, el qui parlava de quimeres l'altre dia -no feu cas del plural, que devia ser cosa del dia- segurament es referia a aquesta:

prescindible

Llegeixo a Facebook un que més o menys diu: Tal es presenta per tal partit, té un llarg historial en defensa de la llegua i la cultura catalanes. Voteu-lo. No sé si al final molts vots es resoldran a partir d'eslògans com aquest, però seria una llàstima; encara que entenc que en les properes eleccions una bona part dels resultats s'obtindran a partir del cor més que del cap i d'hipòtesis de futur, no necessàriament lligades amb la realitat, que cadascú anirà covant fins arribar a una conclusió. De fet sempre és així, però ara més. Que sigui defensor de la llengua i la cultura és el mèrit principal d'un senyor que es presenta al govern del país? I per què no? En conec un que era registrador de la propietat i ha accedit a càrrecs importants sense cap mèrit reconegut en l'art de governar. Que un presenti un programa més o menys interessant té una importància relativa; ja se sap que els programes es poden anar adaptant a les circumstàncies. La qüestió és que la gent tingui la percepció que el candidat sap enfrontar-se amb la realitat de cada dia i tingui idees clares, encara que les matisi cada dia, sobre els temes més foscos que presenta el present i suggereix el futur. Que les idees siguin del candidat no és imprescindible, a vegades el pensament propi més aviat fa nosa; en tot cas, el candidat ha de tenir l'habilitat d'agafar les idees que vegi que tenen una certa majoria entre els seus possibles electors. Si el candidat es presenta en una llista a partir de la desena posició -potser més amunt-, no cal que tingui cap idea pròpia o aliena, ni tan sols cal que badi boca durant tota la campanya, amb el nom i la foto ja n'hi ha prou.


Uf, ja em comença a avorrir llegir textos amb tant poc seny com el del paràgraf anterior. Entenc que en un primer moment un se senti portat per l'eufòria inicial que marquen les circumstàncies polítiques i socials i faci confessions de sobiranisme, independentisme, espanyolisme, federalisme simètric o asimètric, budisme nacionalista, etc. Les autoafirmacions solen implicar també desqualificacions i crítiques dels altres, d'acord, molt bé. Una vegada esplaiats els de dalt i els de sota, bé ha d'arribar el moment de concretar un per un tots els aspectes que ens afecten en la vida diària fins al mínim detall possible, fins arribar, si convé, a establir d'una forma clara si es pensa que les bicicletes han de passar o no per la vorera a partir de la pròxima legislatura.

Em temo, però, que ara més que mai ens diran que no és el moment de concretar per on han de circular les bicicletes i que, a més, no té cap importància; i nosaltres ens ho creurem.

P. S.: Moltes banderes continuen encara als balcons. Passi el que passi sempre hi ha algú que per si de cas vol jugar amb més d'una opció: sense estel, amb estel i una altra aparentment poc comprometedora.

espígol, romer, timó... i mel

Espígol:


Abans, a les comunes (després, quan tenien aigua corrent en un dipòsit i alguns altres detalls, es van anomenar vàters) solien posar-hi un ramet d'espígol a la paret, normalment de cap per avall. A part del perfum, feia bonic de veure; als vàters, segons els casos, és bo que hi hagi algun element que et distregui.

Diuen que l'espígol, en infusions, és tranquil·litzant i va bé contra l'insomni (i desinfecta i...) No ho sé. De petit vaig intentar fer-me el meu propi perfum amb espígol macerat en alcohol, però mai no me'n vaig sortir. Com que encara no bevia alcohol, mai no vaig saber si havia inventat un licor que es pogués comercialitzar. El que sí que es comercialitza és la mel d'espígol, fabricada, com sap tothom, per unes abelles especialitzades que a poc a poc. Al llarg de la seua vida -curta- van canviant el seu color natural de naixement per un delicat color feminista del qual no sé si són conscients.


Romer:

El romer -quin verd tan intens!- el fèiem servir sobretot en alguns guisats de carn; si podia ser de caça, millor. El romer té un gust molt potent i s'ha d'utilitzar amb mesura. Recordo una paella - valenciana, és clar- que devia ser insuperable, però la intensitat de sabor que li conferia el romer m'impedeix afirmar-ho amb la mateixa contundència del gust del romer que, en somnis, encara m'envaeix el paladar

Malgrat els múltiples efectes curatius que se li atribueixen, a casa mai no vam fer servir el romer amb finalitats medicinals; a tot estirar en ficàvem una miqueta al cremat, que a la meua terra anomenem calmant, una paraula que em sembla més adequada que l'altra, tt i que que sigui menys estesa. El color de la flor del romer té una certa semblança amb la de l'espígol, i també hi ha unes abelles que són especialistes a fabricar mel amb el seu nèctar, encara que en aquest cas els insectes no canvien de coloració per moltes flors que traginin.


Timó:

Possiblement el timó és el meu arbust preferit de la garriga. Si no en cullo per divendres sant (alguna vegada ha passat, i més que em passarà), sento com si em faltes alguna cosa. Diuen que si culls timó per divendres sant, la flor aguanta tot l'any; és cert, però no he arribat a descobrir, a part del valor estètic, quin interès pot tenir la permanència de la flor.

A casa fèiem sopes de timó per gust o per guarir les alteracions digestives. Jo trobo que també em va bé quan estic refredat. No recordo haver anat a cap restaurant que inclogués la sopa de timó (senzilla o amb petites sofisticacions) al menú o a la carta. Tampoc no sé si algú la demanaria. Del timó se'n fa una mel molt apreciada; llàstima que, com en el cas del romer i a diferència de les de l'espígol, les abelles que s'hi dediquen no mostrin cap signe extern de la seua especialització; a tot estirar, desprenen una subtil fragància de timó si et passen a tocar de nas, segons diuen els entesos.