inanitats (XXIV)

El sol se'n va

pel camí de la dreta
cap al capvespre

 

 

 

la font de l'atri

espurneja de vida
totes les clívies

PS

Les clívies són unes de les meues plantes preferides, tant per les flors com per les fulles, però amb tant de temps que fa que en tinc, encara no sé si he de pronunciar el seu nom pla o esdrúixol; jo em decanto per posar-hi accent, encara que ben bé podria ser que em diguessin que millor sense. El diccionari no l'esmenta les clívies: potser són massa modernes o tenen un altre nom. No sé quan devia arribar a Catalunya; en un web he trobat aquesta informació:

Els primers especímenes (sic) d'aquest gènere van ser recollits [a Sud-àfrica] pels exploradors britànics William Burchell i John Bowie en 1815 i 1820, respectivament. Clivia nobilis va ser la primera espècie nomenada pel botànic de Kew John Lindley, i està dedicada a la memòria de Lady Charlotte Florentine Clive, duquessa de Northumberland.

Paco de Lucia

Sorpresa i incredulitat inicial quan llegeixo l'anunci de la mort de Paco de Lucia. Hi ha persones, fixades en el temps, que penses que són immortals. Potser ho són.

 

DEN

Un estat d'ànim estranyament optimista -com si m'hagués fumat alguna herba al·lucinògena- m'ha fet estar mirant el Debate del estado de la nación en directe a partir d'una part de la intervenció de Rajoy fins a la rèplica de Rajoy a Duran. Una bona estona, doncs, d'un masoquisme que no ha fet més, a part de deixar-me el cap com un timbal, que confirmar que el que importa no és el que és diu, sinó seguir un guió fa molts anys establert.

Per als qui no saben com funciona aquest debat, intentaré fer un resum brevíssim i el més objectiu possible:

Comença parlant el president del govern que explica a base de números i algun exemple concret la magnitud dels avanços econòmics i socials aconseguits durant la seua legislatura que beneficien el territori, és a dir, Espanya. Si algun indicador econòmic o social no es prou satisfactori, el president culpa de les mancances la situació general del món o, sobretot, la mala gestió del govern anterior -en cas que l'altre govern l'hagi constituït un partit diferent al seu, s'entén- propiciador de polítiques equivocades i nefastes. A continuació, o entremig, sempre a partir de xifres que va llegint, manifesta que el futur encara serà millor. És possible que, segons la situació del moment, el president faci referència a altres assumptes d'actualitat per destacar, una vegada més, la tasca positiva del govern, que si no és millor, sempre és per culpa dels altres.

A continuació, intervé el cap de l'oposició que rebat, sempre en xifres, el triomfalisme econòmic de la intervenció anterior i assenyala quin camí caldria seguir per millor la negativa actuació del govern. Tant durant aquesta intervenció com en totes les que es produeixen, els diputats (i diputades) del partit polític de l'intervinent aplaudeixen els moments claus del discurs fins que l'orador fa un gest per reclamar silenci. També és possible que els diputats contraris escridassin o manifestin d'alguna altra manera la disconformitat amb les paraules de qui parla.

Encabat de la intervenció del cap de l'oposició, arriba la rèplica del president, que rebat, sempre amb xifres i, si convé, hemeroteca, les afirmacions i conclusions del polític de l'altre partit. En la rèplica, el president també contesta o no les preguntes que li ha fet el seu contrincant, segons la dificultat de resposta. Per exemple, segur que no parlarà d'aspectes que són impopulars en el seu propi partit, com la llei d'avortament.

És possible que hi hagi contrarèpliques que ocupin un espai de temps inferior i se centrin en aspectes molt concrets o en en hipotètics malentesos.

Finalment intervé el portaveu de la tercera força del Parlament en nombre de diputats. Aquest és el moment que aprofiten membres de qualsevol grup per absentar-se de l'hemicicle per anar al lavabo, a fer un cafè, a llegir el diari, a trucar a la nóvia, etc. Aquesta intervenció i les següents són de menor importància, no pel propi contingut, sinó perquè, al cap i a la fi, els que intervenen no representen partits que siguin alternativa de govern.

Bé, no cal continuar perquè crec que és suficient per entendre què és el DEN: un exercici de retòrica amb final tancat, excepte sorpresa inhabitual, en què cada actuant exerceix la seua capacitat d'intentar convèncer els televidents, radiooients, lectors de diaris, etc., que els han de votar en la propera legislatura. Com en qualsevol exercici retòric, l'important no és tant la veritat -què és la veritat en política?-, com la brillantor formal i la capacitat de pegada quan el contrincant es descuida. Com la majoria d'exercicis polítics, el desenvolupament, llarg i reiteratiu, només interessa(?) els propis polítics i els qui es guanyen la vida explicant què fan i diuen els polítics. M'oblidava de dir que una de les conseqüències més importants del debat és una enquesta que publiquen els diaris amb el resultat de qui l'ha guanyat, si el president o el cap de l'oposició.

És possible que algú pensi que hauria de dir que m'ha semblat el DEN d'aquest any, que demà continuara amb la intervenció dels partits menors. De fet ja ho he dit, pràcticament el mateix que cada any. Alguna cosa concreta? Uf, sóc un desmemoriat. Potser que Rajoy proposarà un referèndum sobre Catalunya en què votaran tots els espanyols? Per més que faig un esforç no se m'acut cap novetat que no siguin variacions sobre els mateixos temes que ja coneixem. En tot cas, caldria recordar que una de les confusions recurrents no solucionades és la de l'abstracció (Espanya, Catalunya, l'opinió pública...) amb la concreció (els espanyols, els catalans, els ciutadans...)

En fi, concretant, que aposto doble sobre senzill que jo el proper any, econòmicament, socialment, etc. no hauré millorat la meua situació actual. I ho dic d'aquesta manera perquè avui tinc un dia estranyament optimista.

Estos días azules y este sol de la infancia

Aquests dies he anat llegint articles apareguts amb motiu del 75^è aniversari de la mort d'Antonio Machado. He pensat que, no sé per què,  l'he llegit molt poc:  els poemes dels llibres de text i altre material espars. Després les versions musicades, les de Paco Ibáñez i les de Serrat. També alguns papers biogràfics i ideològics. Poca cosa.

Avui anava repassant alguns dels seus versos en una antologia d'Alianza Editorial. Me'ls hauré de mirar més a poc a poc, sense presses, per trobar un poeta que no sigui només el de la meua joventut, el de versos repetits ja en la maduresa, o el de la infantesa de fragments retallats de l'escola del poble.

La plaza y los naranjos encendidos
con sus frutas redondas y risueñas.

Tumulto de pequeños colegiales
que, al salir en desorden de la escuela,
llenan el aire de la plaza en sombra
con la algazara de sus voces nuevas.
¡Alegría infantil en los rincones
de las ciudades muertas!...
¡Y algo nuestro de ayer, que todavía
vemos vagar por estas calles viejas!

                                                        1907

la més gran

No he aconseguit saber què cantaven les tropes alemanyes durant la Gran Guerra; potser si m'esforcés més aconseguiria conèixer alguna cosa. De tota manera, hi ha un poema escrit l'any 1915 que es va convertir en una de les lletres més cantades durant la Segona Guerra Mundial, no només pels alemanys -en un moment determinat les autoritats nazis la van prohibir per raons òbvies- sinó arreu del món.

Hans Leip, nascut a Hamburg l'any 1893, va ser un soldat que va participar en la Gran Guerra i que l'any 1915 va escriure, abans de marxar al front rus, “Lili Marleen”. Leip, escriptor, pintor, escultor, professor, va publicar el poema l'any 1937 al llibre Die kleine Hafenorgel. No cal entrar ara en detalls, però, amb música de Norbert Schultze, de seguida es van fer diferents versions de la cançó i possiblement la més famosa, entre les inicials, fou la de Lale Andersen. En definitiva més d'un milió de còpies en poc temps, el primer disc milionari alemany.

Una de les versions més conegudes és la de Marlen Dietrich (la incloc en anglès). Fins i tot tenim algunes versions catalanes; jo en conec dues: la de Núria Feliu -interessant ambientació- m'agrada més que la que canta Esther Formosa, que trobo que té la veu massa amagada pel so del piano.

Com va aconseguir l'èxit “Lili Marleen”? No ho sabria dir, però imagino que la mateixa música, que crea una empatia especial sense necessitat d'entendre la lletra n'era un dels motius. Per als qui podien seguir la lletra en l'idioma que fos, es tractava d'una cançó d'amor, però, sobretot, d'una cançó de comiat i de promesa de retorn; i això venia en aquell moment i continua venent ara, en aquest temps de descreguts. Un dels aspectes curiosos de la història de la cançó és que les interpretacions importants sempre han estat en veu de dones, tot i que el poema pertany a una veu masculina. Potser podríem justificar-ho dient que és la noia qui rememora les paraules de l'estimat en el moment del comiat o, qui sap, després de saber que mai no tornarà.

En fi, deixo aquí unes quantes versions que, com a mínim en el cor dels més descreguts, poden simbolitzar que, encara que avui és dilluns, finalment arribarà el cap de setmana.

aquest diumenge, lletres i músiques de la Gran Guerra

Saber y ganar, el programa degà de les emissions televisives peninsulars, dedica aquests dies una part del seu temps a rememorar la Gran Guerra, que va començar ara fa cent anys. Divendres, un dels concursants va explicar que la seua àvia centenària, i ja morta, nascuda a Florida, encara recordava una lletra que cantava de petita per saltar a corda i activitats semblants: "Johnny got his gun". Segurament el concursant es referia a "Over there", de George M. Cohan, que va aparèixer l'any 1917 i que es va convertir en un himne molt popular i idoni per a l'allistament dels soldats americans. La lletra diu així (copio de la Wiki tal qual):

Verse 1

Johnny, get your gun, get your gun, get your gun.

Take it on the run, on the run, on the run.

Hear them calling you and me,

Every Son of Liberty.

Hurry right away, no delay, go today.

Make your Daddy glad to have had such a lad.

Tell your sweetheart not to pine,

To be proud her boy's in line.

Verse 2

Johnny, get your gun, get your gun, get your gun.

Johnny, show the "Hun" you're a son-of-a-gun.

Hoist the flag and let her fly

Yankee Doodley do or die.

Pack your little kit, show your grit, do your bit.

Yankee[5] to the ranks from the towns and the tanks.

Make your Mother proud of you

And the old red-white-and-blue

Chorus

Over there, over there,

Send the word, send the word over there

That the Yanks are coming, the Yanks are coming

The drums rum-tumming everywhere.

So prepare, say a prayer,

Send the word, send the word to beware -

We'll be over, we're coming over,

And we won't come back till it's over, over there.

En una pel·lícula, protagonitzada per James Cagney en el paper de compositor i home de teatre, es pot veure el procés de creació:

També els anglesos (els britànics, irlandesos inclosos?) tenien les cançons adients, evidentment anteriors a "Over There". Una de les més conegudes era "It's A Long Way To Tipperary", que aquí deixo (té la inserció desactivada a You Tube) en la versió (1914) de John McCormack; a continuació, la lletra:

Up to mighty London

Came an Irishman one day.

As the streets are paved with gold

Sure, everyone was gay,

Singing songs of Piccadilly,

Strand and Leicester Square,

Till Paddy got excited,

Then he shouted to them there:

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

(repeat)

Paddy wrote a letter

To his Irish Molly-O,

Saying, "Should you not receive it,

Write and let me know!"

"If I make mistakes in spelling,

Molly, dear," said he,

"Remember, it's the pen that's bad,

Don't lay the blame on me!

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

Molly wrote a neat reply

To Irish Paddy-O,

Saying "Mike Maloney

Wants to marry me, and so

Leave the Strand and Piccadilly

Or you'll be to blame,

For love has fairly drove me silly:

Hoping you're the same!"

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

Una part de la lletra de les cançons de soldats difícilment passaria la censura de determinats grups de pressió actuals, però el temps i la història acullen la realitat, ja no dic la veritat, de bon grat. I acabo per avui amb una cançó francesa, “La Madelon” (1914, lletra de Louis Bosquet i música de Camille Robert). En aquest cas, oh sorpresa!, la passaré cantada en la seua llengua original (la de la cançó, no la de l'intèrpret) per Sara Montiel a El último cuplé (per cert, el gran duc Wladimir de Rúsia va interposar una querella perquè es va veure reflectit, ell o la família, pel personatge “immoral” que interpretava Alfredo Mayo, i la pel·lícula -èxit de taquilla- va haver de suspendre la seua projecció durant un curt període de temps.)

Pour le repos, le plaisir du militaire,
Il est là-bas à deux pas de la forêt
Une maison aux murs tout couverts de lierre
« Aux Tourlourous » c'est le nom du cabaret.
La servante est jeune et gentille,
Légère comme un papillon.
Comme son vin son œil pétille,
Nous l'appelons la Madelon
Nous en rêvons la nuit, nous y pensons le jour,
Ce n'est que Madelon mais pour nous c'est l'amourRefrain :
Quand Madelon vient nous servir à boire
Sous la tonnelle on frôle son jupon
Et chacun lui raconte une histoire
Une histoire à sa façon
La Madelon pour nous n'est pas sévère
Quand on lui prend la taille ou le menton
Elle rit, c'est tout le mal qu'elle sait faire
Madelon, Madelon, Madelon !

Nous avons tous au pays une payse
Qui nous attend et que l'on épousera
Mais elle est loin, bien trop loin pour qu'on lui dise
Ce qu'on fera quand la classe rentrera
En comptant les jours on soupire
Et quand le temps nous semble long
Tout ce qu'on ne peut pas lui dire
On va le dire à Madelon
On l'embrasse dans les coins. Elle dit « veux-tu finir… »
On s'figure que c'est l'autre, ça nous fait bien plaisir.

Refrain

Un caporal en képi de fantaisie
S'en fut trouver Madelon un beau matin
Et, fou d'amour, lui dit qu'elle était jolie
Et qu'il venait pour lui demander sa main
La Madelon, pas bête, en somme,
Lui répondit en souriant :
Et pourquoi prendrais-je un seul homme
Quand j'aime tout un régiment ?
Tes amis vont venir. Tu n'auras pas ma main
J'en ai bien trop besoin pour leur verser du vin.

 

 

Recordo d'una manera boirosa, sense referents identificables, que quan encara era infant, segurament més per haver vist la pel·lícula de la Sara Montiel que per francofília o per altres motius, jo, juntament amb altres nens de la meua edat, havíem fet una versió d'un sol vers de “La Madelon” que cantàvem amb veu aguda però potent i seguint escrupolosament la melodia:

LA MADELON, LES RODES FIRESTONE!

I repetíem inacabablement, obsessivament, entre rialles, aquesta introducció, ignorants, malgrat que el nostre era un poble de transportistes importants, que les Firistone no venien de França sinó d'Estats Units; però, estic segur que les Michelin no haurien lligat amb tanta força amb la Madelon. En aquell temps tots teníem un do poètic innat.

 

 

 

 

 

dubtes de cavalleria

El noi que m'atén em diu una altra vegada cavaller. Li ho agraeix (remarco la combinació de pronoms ja en desús), però no m'acabo de trobar còmode amb el mot en català, molt habitual en espanyol. Com que sóc un clàssic i tinc tendència a l'ortodòxia, en arribar a casa repasso:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria...

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima...
Ofici de cavaller és haver castell e cavall per guardar los camins e defendre llauradors. Ofici de cavaller és haver viles e ciutats per tenir dretura a les gents, e per congregar e ajustar fusters en un lloc, ferrers, sabaters, drapers, mercaders e los altres oficis qui pertanyen a l'ordonament d'aquest món, e qui són necessaris a conservar lo cors a ses necessitats...

Ramon Llull: Llibre de l'orde de cavalleria.

No m'hi veig. Sobretot m'aclapara això de la cacera: sóc de tendències franciscanes (tampoc no em fa gaire il·lusió la idea de córrer). De tota manera, penso que sóc massa primmirat, massa antiquat, que actualment hi ha d'haver una altra normativa, un altre esperit; com si no va accedir Berlusconi al títol de Cavaliere? Dilluns mateix aniré a la gestoria on em fan la declaració de la renda a veure si m'expliquen què es necessita per treure's el títol de cavaller. La qüestió del cavall, no m'amoïna gaire.

el preu de la comunicació

Cada matinada comprovo que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto. Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès poden tenir a resseguir el bloc.

En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.

Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.

A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.

empresaris, emprenedors, Catalunya

Semblava que els empresaris havien desaparegut dels escenaris i que el seu lloc l'havien ocupat els emprenedors. Amb motiu de la consulta catalana, o el procés de sobirania o d'independència, o el nom que li vulgui donar cadascú segons les seues perspectives i intencions, han tornat a aparèixer amb força: els empresaris espanyols de la CEOE, presidits per un empresari sense empresa, els empresaris alemanys al país, amb el cap parlant d'un empresari sense empresa, els empresaris catalans de ...

Què se n'ha fet dels emprenedors? Dels emprenedors amb empresa i dels que encara no en tenen. Que els emprenedors no és posicionen o és que la seua veu no té cap importància? Potser no existeixen? Potser és un concepte buit de contingut específic perquè tots som, o voldríem ser emprenedors? En la empresa de la consulta catalana, quin lloc ocupen els emprenedors? A veure si els diaris o els mitjans públics, privats o particulars ens acaben il·lustran.

anar en (amb) congrells

Congreny

11 1 m. [LC] [IMI] Aparell que serveix per a subjectar.
1 2 m. [IMF] [IMI] Aparell compost per dos cabirons amb diversos forats rectangulars per a allotjar dos trossos de llistó gruixut a mode de suport, de posició graduable, que amb l’ajut de tascons serveix per a encolar creueres o plafons de fusta massissa.
1 3 m. [LC] Aparell que serveix per a subjectar els cavalls, els muls, etc., quan se’ls ha de sotmetre a determinades operacions o quan es resisteixen a deixar-se ferrar.

Deixo només una part de les definicions de la paraula congreny que es troben al DIEC. Es poden consultar més extensament al DCVB i a l'Etimològic de Coromines, però no cal. Els dos darrers diccionaris, donen, a més, una forma alternativa pròpia de part l'àrea sud-occidental i del valencià: congrells. Cap dels dos és capaç de concretar l'etimologia, encara que Coromines -ja el coneixeu- parla d'unes quantes possibilitats.

No sé per què em va venir al cap la paraula congrells fa pocs dies, i com que els mots propis de la parla del meu poble sovint estan alterats en el seu significat a causa de les interferències degudes al meu cosmopolitisme i a la meua desmemòria, vaig pensar que guardaria la paraula i consultaria en qualsevol moment la meua germana, que conserva amb més prudència el tresor lèxic dels nostres orígens i, a més, manté un contacte més sovintejat amb la gent del poble.

Avui, però, he passat la tarda amb un amic d'infància que ha vingut a Barcelona per qüestions mèdiques , després de resumir-nos els aspectes terrenals i espirituals de la nostra existència des de la darrera vegada que vam parlar extensament, li he preguntat:

-Escolta, què entens per congrells?

M'ha respost el que ja esperava, que es diu anar en (amb?) congrells d'aquella persona que, sigui per l'edat, per alguna malaltia, o per qualsevol altra causa, no es troba prou fina i se li nota físicament, en el caminar, en el vigor perdut, etc., i necessita certa ajuda, que pot tenir o no En fi, que té mala peça al teler, sigui provisionalment o definitivament.

Després li he preguntat si anar en congrells o estar en congrells es podia aplicar a un camp més extens, al dels objectes, per exemple: un cotxe, una casa... No ho tenia clar, però com que el meu amic és de màniga ampla, m'ha dit que no li semblaria cap despropòsit. Hauré d'investigar una mica més.

El curiós del cas és que possiblement M., no coneix cap de les definicions del diccionari; jo, per suposat, les ignorava, i això que vinc de família de fusters per part de mare, però, esclar, ja vaig nàixer amb la fusteria tancada, i per molt que encara quedessin a casa alguns ribots, barrines, filaberquins i altres eines de l'ofici..., potser fins i tot hi havia al magatzem de darrere algun congrell del qual mai no vaig saber el nom. Per suposat, des de la meua perspectiva, també em subleva una mica que el diccionari no reculli una frase feta que per a mi és l'única que mereixeria figurar-hi, en l'entrada corresponent i amb profusió d'exemples.

Desitjaria poder compartir aquesta frase feta amb la gent en general, però entenc que és inútil, que els mots de la llengua han de ser coneguts per una majoria per a poder ser efectius. De què valdria que un escrivís en una carta al diari que el país va en congrells? Si ningú l'entendria. Esclar que ... tothom sap com va el país, i, en aquest cas, una mirada al DCVB o a l'Etimològic facilitaria ràpidament la comprensió del sentit figurat.

P. S. Possiblement aquest concreció del DCVB, pot explicar com s'ha arribat al concepte que explico:
Tindre en congrell un braç, una cama: tenir un braç o una cama subjecta entre postetes per soldar la trencadura d'un os (Benassal, Morella); cast. tener entablillado.

un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

cinc redaccions incompletes, sense conclusions

Primera redacció:

En aquest desert (o bosc) de la vida es presenta de tant en tant un oasi (o una clariana) amb aigua reparadora que ens convida al repòs o fins i tot a la reflexió. Moments breus en el camí que cal continuar, etc.

Segona redacció:
Que Catalunya deu ser el país amb més poetes i poetesses per cap ho demostra el fet que dimecres (dia de l'espectador a molts cinemes d'aquí), amb mitja hora de diferència es reuniran, pocs o molts, poetes, rapsodes, entesos i públic en general en dos llocs diferents de la ciutat de Barcelona, etc.

Tercera redacció:
Què tenen en comú els àngels i els assassins de margarides? Alguna desconeguda metamorfosi de colors els separa o els uneix? Som capaços de descobrir els seus noms rere els conceptes cada dia més perversos dels mots encreuats? Qui pot respondre aquestes preguntes? Etc.

Quarta redacció:
Hagués estat possible la coincidència d'àngels i assassins a la mateixa hora i en el mateix lloc (decorat amb núvols, ales, margarides..., amb colors canviants) en una mena de joc partit com el dels antics trobadors, però modernitzat, amb mots horitzontals i verticals que van i vénen, etc.

Cinquena redacció:
No només es llegiran els poemes a la mateixa hora, en actes diferents, sinó que tant l'Anna (poeta a estones) com en Jaume (escriptor), amics blocaires de fa anys, ens en donen notícia pràcticament al mateix moment del mateix dia a través dels blocs respectius. Terrible dilema! Hem de fer una tria o apaivagar la nostra set de versos en altres fonts o en altres moments? Esclar que també és possible que hi hagi qui no necessita poemes, ni àngels ni assassins, per anar fent via, etc.

Ray Bradbury. Poemes (2)

Com la majoria de vegades que tinc un llibre nou de poemes -no cal que siguin noves les poesies-, fullejo les pàgines amb pressa, buscant un títol, un vers, una paraula, que em detingui. Aleshores, m'entretinc i llegeixo a poc a poc, però no prou. Senyalo la pàgina d'aquella manera que diuen que no s'ha de fer i continuo. Més endavant, si no me n'oblido perquè tinc altres llibres, tornaré a començar amb més calma i descobriré els versos a penes intuïts o els nous o em recrearé en la primera tria.

Aquest vespre, quan estava a punt de sortir, per fi s'ha presentat la pluja i m'ha fet entretenir en un exercici impossible, perquè sóc incapaç de detectar la música del poema i tampoc estic segur d'haver captat alguns mots o matisos, però, com si fos un jove que creu en el que no coneix o un vell que és creu encara un jove lent, he anat traduint vers a vers el somni:

Vell, portes el jove dins?

Sota la pell, sí, sota la pell.

Vell, en quin barri?,

en la sang, idiota, aquí en la sang.

Quin és el seu somni,vell, què somia?,

en dones com maduixes, en dones com nata.

I si parla per tu, què diu?

Que estima fins a la mitjanit, fins a l'alba, fins a migdia.

Sento el seu taral·leig, i què taral·leja?

La vida val la pena perquè les dones li donen sentit.

Vell, què busca ell? On busca?

El camí cap al matí, el llindar de la setmana que ve.

Aleshores no ets mort i enterrat, vell d'argila,

no mentre aquest jove gaudeixi aquí un dia més.

I no s'amoïna el jove tancat aquí en la teua pell?,

Volta pel meu somni, no li agrada quedar-se dins.

Així que els dos vagueu com si fóssiu un, però la teua cara

mostra la joventut que es manté en un lloc ben il·luminat.

Així que presoner i carceller, bessons d'ombra, s'adormen

just a l'alba, has oblidat que ets vell,

sembles bell. I el fantasma que t'habita, antic,

és carn descarnada, i la carn que portes

és un vestit jove que conservaràs.

Després, et despertes i et tombes.

 

Ray Bradbury: “Old Man, Is the Young Man In?” (20 d'octubre de 1981)

aquest diumenge, diuen que plourà

Fa uns quants anys, passejant per Barcelona en dia de pluja i vent, vaig anar fent fotos dels paraigües abandonats. Més tard, vaig muntar les imatges en un vídeo i vaig afegir-hi música. Em va semblar que la sensualitat de Madonna a “Rain” endolcia el conjunt, li donava una nova perspectiva més enllà del dia gris barceloní. Vaig pujar el resultat a You Tube sense cap problema, però al cap de no res van avisar-me que no tenia els drets de la cançó i que el vídeo només el podria veure i escoltar jo. Avui, finalment he claudicat: he demanat que m'esborressin la música i deixessin les imatges. Ho han fet i s'ha esvaït l'amenaça de represàlies que tenia des de maig de 2008. El resultat és aquest:

 

 

Esclar, aquí falta un fons musical i he fet un intent amb Antònia Font. El resultat, a part que les imatges d'ara -no sé on paren les originals- queden poc nítides, no m'acaba de fer pes i faig una crida a qui li sembli que em pot proporcionar un arxiu de música en mp3 que tingui la durada aproximada de les imatges i s'hi adigui:

P.S.: No sé si la llei contra la pirateria té molta o poca relació amb la música que vaig incloure inicialment al vídeo i em faig un seguit de preguntes sobre la meua relació amb el tema que encara no sé respondre. El que sí que sé és que la botiga de paraigües i bastons que apareix en el darrer fotograma -algú la recorda?- fa un temps que ha desaparegut de la Rambla i no és fàcil esbrinar quin acte de pirateria la va desplaçar.

desordre estacional

Avui hem anat al meu sud. Dia esplèndid si no fos perquè bufava una mica el vent i he agafat fred mentre dinàvem davant del mar unes torrades amb anguila fumada i un arròs de senyoret (el gosset de la taula de davant, assegut a la cadira de plàstic,  menjava succedanis d'angula que li passava la seua mestressa). A casa, el meu gatet d'estiu ha dinat tonyina. Al port, a tocar de la pizzeria, tres ànecs s'enllustraven les plomes; més enllà, a l'escullera, cinc o sis corbs marins han emprés el vol en direcció al delta: es feia tard.

Hem comprat trenta litres d'oli, que aquest any potser no serà tan bo segons els cànons establerts perquè la sequera ha arribat a destemps, i també les pluges, i les mosquetes... Però és el nostre oli i desafio qui vulgui que en trobi de millor.

Això de les vel·leïtats del clima i de l'atzar a pagès – i a tot arreu, ara- ve de temps antics. Actualment, els científics no paren de donar-li voltes i quan sembla que ja han arribat a una conclusió majoritària, n'hi ha un que vol mig espatllar la teoria. Els clàssics ho tenien clar:

CORYDON
stant et iuneperi et castaneae hirsute;
strata iacent passim sua quaeque sub arbore poma;
omnia nunc rident: at si formosus Alexis
montibus his abeat, uideas et flumina sicca.

THYRSIS

aret ager; uitio moriens siti aeris herba;
Liber pampineas inuidit collibus unbras:
Phyllidis adueutu nostrae nemus omne uirebit,
Iuppiter et laeto descendet plurimus imbri.

Virgili: Bucòlica VII.

En definitiva, per als clàssics i per als simples mortals de cada dia: qüestió dels déus, o dels polítics que no tenen ...(o potser és una altra la causa)... per a desafiar els déus de cada dia i ho entomem els mortals.


P. S. Per si de cas el traductor de Google no fa prou bé la seua feina:

Aquí es drecen ginebrers i castanyers eriçats;
escampats aquí i allà, cadascun sota el seu arbre els fruits, fan solada.
Tot riu avui: però si el formós Alexis
abandonés aquestes muntanyes, fins el rius veuries secs.

El conreu és eixut; l'herba sedeja i es mor de la corrupció de l'aire;
Líber (Bacus) ha refusat als nostres turons les ombres dels pàmpols:
A l'arribada de la nostra Fil·lis tot el bosc verdejarà,
i Júpiter davallarà en pluja abundant i fecunda.

primavera a l'hivern

No sé si, de la mateixa manera que hi ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent , sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa abrigada...

He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...

el sol que s'alça

un xic més cada dia...

quina alegria!

ja lluny els núvols,

passant per la vorera,

el sol em mira

els ulls que tanco

com una sargantana

i dormisquejo

el sol que passa

em fa promeses vanes,

no me l'escolto

i si m'escalfa

com si fos primavera,

és un miratge

a la poesia pel paladar

La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

els oblidats i els desconeguts

De tant en tant, sobretot quan per alguna circumstància algú el recorda, hi ha qui es queixa que tal o tal altre escriptor s'ha oblidat, que ja no se'l llegeix, que n'hi ha d'altres de menors que ocupen més espai en les pàgines dels mitjans, en les escoles, en els blogs, en les reedicions... Segurament els qui ens queixem tenim raó, però no hem d'oblidar que més enllà de les publicitats, l'acte de lectura és personal, intransferible i, sovint, solitari, i que és possible que els oblits públics siguin compensats amb escreix per les lectures privades, confessades o no, confessables o no.

Si bé parlem dels oblidats, i, en conseqüència, els rescatem de l'oblit, rarament parlem dels desconeguts, per una raó òbvia, no es pot dir res del que es desconeix. Per exemple, si preguntéssim als lectors habituals, la gent que llegeix una mica de tot, sobre l'obra de Ray Bradbury, estic segur que la majoria citarien dos llibres: Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953). I encara en el segon cas, és possible que l'aproximació a l'obra fos a través de l'excel·lent pel·lícula (1966) de Truffaut. Alguns lectors parlarien també de les narracions de L'home il·lustrat (1951). Més enllà d'aquestes obres, de fa més de 60 anys, i alguna altra, poca cosa més podríem dir la majoria de lectors d'un autor que va escriure pràcticament fins la seua mort ara fa encara no dos anys. Quantes novel·les o llibre de narracions més? Quants guions cinematogràfics? I les obres de teatre? Bradbury és un oblidat (qui l'ha llegit aquest any?) o un desconegut? Doncs les dues coses. Parlar de les causes de l'oblit o del desconeixement, parcials o totals, és un tema massa llarg, per intentar desenvolupar-les aquí, i tampoc no arribaria a cap conclusió convincent.

Possiblement, el més desconegut de Bradbury són els seus poemes. Quants poemes de l'escriptor nord-americà han arribat a les llibreries del país? Segurament cap, fins l'any passat. I Bradbury va publicar cinc llibres de poemes (a més dels poemes no recopilats en edicions regulars) que finalment va editar en castellà Cátedra (Ray Bradbury: Poesia completa, Cátedra, Madrid, 2013 -edició bilingüe a cura de Jesús Isaías Gómez López-). M'hi jugo el que sigui que l'obra poètica de Bradbury (ara és secundari parlar del seu interès o qualitat) en aquest país nostre difícilment serà oblidada perquè segurament no serà gaire coneguda.

Més com a curiositat que amb altres finalitats, deixaré aquí un poema del seu primer llibre, When Elephants Last in the Dooryard Bloomed (1973). Ja se sap que no se'm pot demanar la traducció. El poema es titula “Groon” i pot recordar en algun aspecte “Jabberwocky”, de Lewis Carroll (per a més informació sobre “Jabberwocky”, llegiu aquest i aquest post d'Allau, i els que calgui); a mi, em va venir el pensament, res a veure, esclar, l'Antaviana de Calders.

What is the Groon?

My young dog said.

What is the Groon;

Is it live, is it dead?

Did it fall from the Moon,

Has it arms, legs, or head?

Does it walk,

Or Shamble and amble or stalk?

Is it dust, is it fluff?

Is it snuff

For a ghost that will sneeze itself inside-out,

Then, outside-in, turnabout!?

  

Can it walk on the wall?

Will it rise, stay or fall?

Does it moan, groan, and grieve?

What tracks does it leave

When it walks in the dust

And makes prints by the light ,

By the moldy light of the Moon?

 What’s the Groon?

Is it he, she, or it?

Does it sprawl, crawl, or sit?

Is it shaped like a craw or a claw or a hoof?

Does it tread like a toad in the road

Or mingle on the shingle high path

Of our roof?

There, aloof, does it tap in the night

And go down out of sight in the rain-funnel spout?

Is it strange going in,

But even more strange coming out?

 Has it shadows to spare?

Is it rare?

Does it croon for a loved one, oh,

Much like itself

In a grave or a tomb

Where it shuttles a loom,

Spins new shapes for itself

Made of moon-moss and lint,

Sparked with Indian flint

Struck from Indian graves

Where old Indian braves

Put their bones up on stilts

Where their mummy-dust silts

Join the corn-stalks in dance;

And wind off the hills

Chills wild smokes torn from roves

And the dust churned from hooves

Of ghost horses stormed by

In the middle of the night—

What a sight! What a sight!

Is this, then the Groon?

  

Is it old as the Sphinx?

Is it dreadful, methinks?

Is it Dire, is it Awe?

Does it stick in your craw?

Is it smoke or mere chaff?

Do you whimper or laugh

At this skin of a snake left to blow on the road?

Is it cool-iced hoptoad or deep midnight frog

That goes Splash! If you jump?

Does it . . . bump . . . ‘neath your bed

Near the head or the toe?

When it’s there, is it there?

When it’s gone, where’s it go?

  

What’s the Groon?

Tell me soon. . .

For the Moon’s growing older,

And the wind’s growing colder,

And the Groon? It grows larger and bolder!

And darker and stranger!

My soul is in danger!

For there creep its hands

Twitched from shadowy lands,

Reaching out now to touch

And to hold and to . . . clutch!

  

Quick, sunlight, bring Noon!

Fight shadows, fight Moon!

Give me morning, bright sun!

Then my battle is won.

For the Groon cannot fight

What is Sun, what is Light!

It will wither away

With the dawn, with the day!

But . . . !

.  .  .  come back . . . next midnight . . .

With its scare. . . and its fright. . .

Once again we will croon:

What’s the Groon!

 What’s. . . the . . . Groon . . . ?