perdre o guanyar

Miro, em distrec i m’ho passo bé amb el partit del Barça – avui es complien 109 anys des de la seva fundació-. El futbol –sé que alguns ho entendreu i d’altres no- és una de les poques realitats immutables en la vida d’una persona, un fil conductor que va des del naixement fins a la mort; i tant li fa, relativament, que el teu equip guanyi o perdi, el futbol sempre, sempre, és el mateix, onze contra onze i una pilota que corre, ara en una direcció, ara en l’altra, com la vida, i de tant en tant un gol; un dia es perd i un altre es guanya, i hi ha qui guanya més que qui perd, la vida és així. I qui diu el futbol diu qualsevol altre esport.

En el futbol, com en els altres esports, les sorpreses són relatives, mínimes, insignificants, assumibles. Els governs, que malgrat el que pensem no són absolutament ximples, ho han entès perfectament, i en èpoques de crisi econòmica o de valors (?) fomenten el futbol, fomenten els esports. Dintre de no gaire tindrem a Espanya un ministeri d’esports, a la tele –ja ho vaig dir- ens passen partits de futbol dissabtes i diumenges (mai no s’havia vist!); als telenotícies els esdeveniments esportius cada cop esgarrapen més temps a la resta de fets quotidians. Tot plegat, senyal inequívoc que la crisi –la que sigui- va de debò.

Del joc del futbol, l’única cosa que no acabo d’entendre és la norma no escrita que fa que els presidents dels dos clubs que competeixen i que habitualment es troben espatlla contra espatlla en la llotja del camp d’esports, no puguin exterioritzar la seva alegria quan el seu equip marca un gol. En la vida, com en els esports, un dia guanya un i un altre dia l’altre. Els esports, com la vida, cal agafar-los esportivament, perquè fet i fet no es tracta més que d’un joc. Perdre o guanyar? Sí, és clar, però...

Consumim!

Passo a recollir dos pantalons que em vaig comprar la setmana passada. No porto pressa i faig una petita marrada per veure un dels sis arbres metàl·lics que singularitzen –poc, per què la Mayol no va fer fer més arbres?- la Barcelona nadalenca. Al principi dels jardinets de Gràcia no hi ha cap ciclista disposat a pedalar per intentar una ciutat més sostenible. Un noi i una noia, subcontractats per l’ajuntament passen fred a l’espera de ciutadans conscienciats. Tinc una breu conversa amb el noi, molt amable, que em confirma que els avets de disseny han costat 214.000 euros, una xifra que als dos ens sembla excessiva; però ell m’explica que l’enginy il·luminat és únicament una forma de cridar l’atenció dels vianants per tal de recordar-los, una vegada s’han apropat, els problemes de sostenibilitat, els reptes de les energies alternatives, les aixetes que gasten massa aigua, etc. Llàstima que durant l’estona que xerrem no s’acosti ningú per poder sentir les seves sàvies paraules. Em diu que allí no, perquè és un lloc de pas, però que ha sentit dir que a l’arbre del mercat de Santa Caterina fins i tot han pedalat nens. Fantàstic! La veritat, a mi em sembla que l’ajuntament ha tirat curt: sis arbres metàl·lics, quina misèria! El que calia era inundar Barcelona d’arbres, perquè la consigna ara és consumir; consumir en la mesura de les nostres forces, deixar, si convé, part de la vida en el consum. Més tard, quan amaini la crisi, podrem parlar de detalls. Jo ho tinc clar.

Agafo els pantalons i continuo baixant cap a la Rambla. La il·luminació dels carrers –els il·luminats, clar- em sembla escassa, poc imaginativa, decadent. M’aturo una estona davant dels aparadors de Quílez i comprenc que ells si que han entès la situació del país: ampolles d’aigua a preus prohibitius, però que estic segur que es compraran ràpidament; licors de tot tipus per ofegar les penes i fatigues de temps difícils. Em sento temptat a entrar a comprar un Jaume I o a preguntar si tenen una cuixa de pernil Premium Gran Reserva Joselito (81 mesos en repòs, 3.000 euros), però decideixo continuar el meu camí, sabedor que ara em precipitaria, que em cal planificar el meu consum atenent a les necessitats dels sectors productius més desafavorits. Mentre continuo caminat vaig pensant: quina part dels meus estalvis trec de la Caixa? Demano un crèdit per al consum ara que sembla que les institucions financeres del país tornen a tenir una liquiditat que mai no van deixar de tenir? Tinc tantes preguntes a fer-me i a respondre’m...

El mercat de la Boqueria es troba pràcticament a les fosques, i també ca l’Escrivà, on pensava comprar dos o tres dels seus excel·lents minixuixos. No crec que sigui cosa de sobrecarrega dels arbres mayolians. En parlaran demà els diaris?

Passo pel Corte Inglés (neu a les façanes) i faig un extra: compro catxels i calamars per sopar. I uns pebrots per omplir de brandada de bacallà.

Mentre torno a casa no deixo de pensar què puc fer jo pel país. I consti que no tinc gaire clar si quan penso en el país se m’apareix Catalunya o Espanya o tot el món. No tinc res clar, excepte que cal consumir, consumir, consumir. I vosaltres, ja heu escrit les vostres llistes de consum solidari?

Continuaré...

de Llull a Carner passant per la Rodoreda

Si no hagués estat per l’Anna, no hagués recordat que avui el calendari ens indica que és el dia dedicat a Ramon Llull. Afegeix l’Anna que Llull és el patró dels traductors i traductores. No diré res ara de Llull, amic proper i llunyà, però aprofitaré per reiterar la meva admiració pels traductors i la seva difícil art.

Precisament ahir repassava –sempre qüestions de feina o voluntat de feina- una traducció a diverses llengües de la Mercè Rodoreda i em deia que fins i tot textos aparentment senzills tenen una complicació important a l’hora de traslladar paraules i intenció i sobretot aquella màgia subtil que els escriptors aconsegueixen crear i transmetre als parlants de la mateixa llengua.

Vet aquí un petit fragment i diverses traduccions (disculpeu que no hagi copiat alguns signes del romanès, però no sabia on trobar-los):

Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó del coll descordat.

Il avait des petits yeux de singe et portait una chemisa blanche à raies bleues, toute trempée sous les bras et le col déboutonné.

Avea niste ochisori de maimuta si purta camasa cu dungulita albastra, uda la subtioara, cu nasturele de la git descheiat.

Aveva gli occhi piccoli come quelli di una scimmietta e indossava una camicia bianca a righine blu, inzuppata sotto le ascelle e con il collo sbottonato.

Tenía unos ojitos de mono y llevaba una camisa blanca con rayitas azules, arremangada sobre los codos y con el botón del cuello desabrochado.

Tinha uns olhitos de macaco e usava uma camisa branca com risquinhas azuis, encharcada debaixo dos braços, e com o botao do collarinho desabotoado.

Ja veieu que és poqueta cosa, però de seguida em vaig imaginar que en a penes dues ratlles podrien sorgir com a mínim alguns dubtes: “ullets de mico” “amb ratlleta blava” i, sobretot, “amarada”. Efectivament, si repasseu les versions, veureu, les diverses solucions a “amarada”, una d’elles francament dolenta. És clar que la meva ignorància sobre algunes d’aquestes llengües m’impedeix saber si el lector del francès, del romanès, de l’italià, del castellà o del portuguès llegia objectivament –subjectivament no cal dir-ho- el mateix que jo trobo en l’original català.

En fi, que sabuda la meva admiració per Llull, vull deixar constància de la meva admiració pels bons traductors, sense els quals la meva vida seria molt més limitada.

Per acabar, unes paraules d’un, segons diuen, excel·lent traductor:

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

Josep Carner: De l’art de traduir.


P.S. Em fa l’efecte que en un futur proper copiaré en el bloc totes les reflexions de Carner sobre l’art de traduir. Espero que qui tingui els drets legals no m’ho retregui.

un altre novembre que s'acaba

Sempre hi ha algun dia de novembre que per un moment se’m torna trist. De vegades ho atribueixo a l’escurçament de la llum, o al fred que em fa tenir poques ganes de sortir, o a qualsevol altra cosa insignificant. Em trobo cansat, distant, apàtic, amb aquella malenconia i passivitat que fa que siguis incapaç d’adonar-te que el món es mou, que continua. Després recordo –mai no deixo de recordar-ho- que és el mes dels meus morts: el pare, la iaia, la padrina, el meu oncle preferit... I el pensament de la seva mort em porta fragments desdibuixats de la seva vida, i de la meva.

En algun moment, però, vagant per qualsevol lloc, trobo un estímul inesperat que em fa tornar al ritme quotidià. Avui, per exemple, és aquest poema –proporcionat indirectament per la Lola- que ni tan sols he pogut llegir sencer i que ara copio. I me’n vaig a treballar que tinc molta feina per enllestir.


CURRÍCULUM VITAE
(fragment)

Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–«Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d’encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do:
«Seràs dolor amagat, joia esbandida,
com la terra soferta i agraïda.»
«Cada any pel tomb suavíssim del febrer,
cada dit, una branca d’ametller.»
«Si plou i vas pel món enamorada
faràs perfum de terra sadollada.»
«Si et besen quan l’estiu madura els grocs,
quin regust de maduixes i albercocs!»
«Llegiràs fàcilment l’inútil vers
escrit sota les fulles de l’alerç.»
«Ai quan et lliguin la garba! Estreta i pura,
sentiràs l’abraçada a la cintura.»
«Entendràs el diàleg transcendent
de les forces tel·lúriques i el vent.»
«Si t’adorms sota un brot de satalia
és probable que escriguis poesia.»

[...]


Si em moro avui que és dia d’hores curtes
i el novembre s’esfulla com un xop;
no ho digueu al marxant de vidre i pisa
que puja d’allà baix. Ni a les gitanes
de les cintes a pams i les cistelles
perfumades de fum. Que no ho sospiti
el potent i ravent camionaire
que s’emporta els avets. Ni la madama
que només ve pel juny i troba amargues
les ametlles tendrals.
Digueu-ho a l’aire
i a l’aigua, i als camins, i a les clivelles
perquè neixin abrils. I als cabreres
que tornen quan és fosc i saben coses
que no diuen ni als bocs. Coses tan fines
com la flor de saüc.
Conteu-ho als íntims
als que foren ungits, com jo, amb els crisma
de la Terra i del Vent.

Concepció G. Maluquer
Salàs de Pallars, 07.08.1914 - Barcelona, 19.04.2004

Qui no te feina...

Esade-Ramon Llull presentaran un manifest el dia 4 de desembre per implicar la societat civil (no l’escola (?) i els pares, que ja són societat civil implicada) amb l’objectiu d’aconseguir un pacte per a la millora de l’educació (que no de l’ensenyament). Potser no hauria d’avançar-me als esdeveniments perquè de moment no aconsegueixo arribar a informació directa d’ESADE i només puc presentar un esborrany del “manifest” segons la premsa:


1. Tras constatar que la educación es un elemento primordial para el futuro, no sólo de las personas sino del país, reconoce el reto que implica la llegada de inmigrantes y aboga por dedicar los esfuerzos necesarios por parte de todos para mejorar la educación.

2. Se parte del convencimiento de que la educación no sólo es una tarea de las familias y de las administraciones públicas: es responsabilidad de toda la sociedad. Se reconoce que la sociedad ha sido incapaz de valorar, en su justo término, el papel de la educación y que por eso ahora es necesario que cada uno asuma sus responsabilidades.

3. Los impulsores del manifiesto se comprometen a dar un paso adelante y asumir las responsabilidades que les corresponden.

4. La difusión del papel decisivo que tiene la educación es una de las acciones que se realizarán, al tiempo que se deben subrayar valores como la calidad, la exigencia, el esfuerzo, el rigor o la equidad.

5. Cada ámbito se compromete a concretar públicamente en qué puede contribuir para mejorar la educación, porque la tarea de educar no sólo es responsabilidad de la escuela y de las familias.

6. Todos los firmantes se comprometen a fomentar programas concretos y actividades para enriquecer el debate sobre la educación en el conjunto de la sociedad.

Veig que malgrat que es tracta d’un esborrany ja hi ha una trentena d’entitats suposadament adherides, dels del RAC al Gran Teatre del Liceu, passant per Comissions, UGT o Enginyers Industrials de Catalunya. No veig el F.C. Barcelona, que segur que té molta cosa a dir.

Els manifest-resum és modèlic, molt ben estructurat; en el punt sisè s’especifiquen les conclusions, si és que una generalització pot ser al mateix temps una especificació (ai, les paradoxes!): els propers temps, suposadament, tothom debatrà sobre l’ensenyament. Resultats: suposadament a llarg termini. Ei, i què farem amb els responsables que fins ara no han assumit les seves responsabilitats? Si les assumeixen (com?) els perdonarem la deixadesa anterior? Ai, i els immigrants, faltaria més, pel mig.

Bé, ho deixo això, conscient de la meva precipitació a parlar del que no sé. Qui sap si més endavant... Mentrestant, m'aconformaria que en un període de temps no gaire llunyà es pogués acomplir un sol objectiu, per exemple: el macrodebat sobre l'educació va servir per eradicar la violència, també la de gènere... Callo perquè ja desvario.

temes

Fa setmanes que hauria d’haver suprimit o canviat l’enquesta de la dreta, i aquí ha continuat, obsoleta i acusadora. La veritat és que estava una mica dolgut pels resultats. M’explicaré. Jo em considero sobretot un analista social i polític amb una bona informació sobre el món actual, tant del català com de l’espanyol, i dotat d’una capacitat d’anàlisi notable, i a l’hora de plantejar els possibles temes a tractar preveia que la gent em reconeixeria aquesta capacitat i es decantaria inevitablement per saber la meva opinió en aquests camps. Res, uns resultats aclaparadorament decebedors: 1 vot per a la fallida pressupostària, que era el meu tema preferit i que, com sabeu, encara no tracten els periodistes més ben informats perquè encara no s’ha produït; les bandes intergeneracionals i la ruta de la prostitució, 2 i 3 vots respectivament: assumptes socials de primer ordre negligits pels votants. A místics i polítics, em podia lluir, ho sé: descobrir les motivacions més íntimes d’alguns dels personatges públics de l’actualitat! La resta de propostes eren únicament ornamentals, perquè no es digués, però en cap moment em van semblar serioses.

El tema triat en primer lloc pels amables lectors, Bloquejo ergo existeixo, em semblava d’argumentació tan òbvia que vaig dubtar d’incloure’l, i ja ho veieu. De solituds i solitaris, en parlo amb certa freqüència, de manera que pensava que ja havia acomplert amb escreix. De llibres il·legibles en podria fer una llista, des de la meva perspectiva, és clar, però no tinc per costum ofendre conscientment ningú, també ho sabeu; maleeixo internament el moment en què vaig decidir comprar el llibre o iniciar la seva lectura i ja en tinc prou (que es digui que retiro les piles del taulell de novetats de les llibreries, és una calúmnia que m’ofèn). De les revistes infantils catalanes –un tema menor- alguns recordareu que ja n’he parlat i de totes maneres se’m va colar entre les altres proposicions. Finalment, la qüestió de la pluja responia al meu estat d’ànim del moment, tip com estava aquelles dies d’anar amb paraigües que inevitablement acabo perdent a la mínima que el sol treu el cap entre els núvols; més que voler parlar de la meteorologia, era una interrogació retòrica mirant un cel on sabia que no trobaria resposta.

En fi, que tot i que potser massa tard, finalment he acomplert les demandes que se’m feien en aquests posts curts: 9 en 1. Però continuo tenint un cert sentiment de desil·lusió: mira que no votar massivament per la fallida pressupostària. No, no, ara em nego a avançar res. En parlaré, si s’escau, quan en parlin tots, cosa que comprendreu que tindrà poca gràcia i menys novetat.

P. S. El post previst per avui pretenia parlar de la notícia que fa uns dies ens informava sobre l’oferta d’una discoteca multiautonòmica d’oferir gratuïtament una remodelació de pits per un cirurgia de reconegut prestigi. Una enquesta personal prèvia i el fet que la discoteca hagi retirat l’oferta m’han fet tirar enrere. Estic segur, a més, que m’hagués ficat en un inútil i depriment conflicte ideològic amb els/les lectors/lectores.

Un tema semblant, el dels crucifixos a les escoles, estic convençut que hagués produït els mateixos deplorables resultats.

de la pintura i l'escriptura de Prudenci Bertrana

L’altre dia la Lola em va sorprendre explicant que té un Bertrana (no sé si me’l deixarà veure algun dia, ni que sigui en foto), perquè malgrat que sóc conscient dels anys que l’escriptor va dedicar a la pintura, mai no he pensat en ell com a pintor. No en sé res dels seus quadres ni de la valoració que se’n fa actualment, i en la seva obra de ficció, on sovint hi ha poca ficció, en la que he llegit, no en parla. En canvi, qui sí que en parla és la seva filla Aurora, de la qual copio aquests fragments de la biografia del seu pare:

Prudenci Bertrana no trigà a donar-se que s’havia errat novament. La pintura tampoc no l’omplia. Anava a la Llotja amb regularitat, delineava i ordenava figures, copiava nus al natural. A estones tractava d’empastifar alguna tela amb colors. Però ho feia tot sense convicció, sense entusiasme.
[...]
Un poc més tard, ja instal·lat amb els seus pares al mas Espriu de l’Esparra, per tot l’estiu, sortia de tant en tant al camp a pintar. Ho feia, sobretot, per impressionar el seu pare, no fos cas que insistís a voler-lo fer estudiar de nou en alguna facultat.
[...]
D’aquells assaigs fallits, cada cop més espaiats, en servava una llei d’amarguesa. No li procuraven cap emoció artística, cap satisfacció moral. No esperava produir una obra d’art ni guanyar-s’hi la vida. Les estones que hi passava eren estones malversades que hauria pogut aprofitar per córrer darrere les perdius o jaure tranquil·lament en un marge.
[...]
Prudenci Bertrana no comentava mai les seves obres. Quan algú li’n parlava, ell es planyia: “Això no és fer d’artista, és fer de manobre”.
Més tard fou nomenat mestre de dibuix a l’Institut Provincial de segona ensenyança. També donava lliçons en un col·legi de monges. Durant uns anys, els futurs batxillers i algunes noies de cases bones varen rebre el seu guiatge artístic.
[...]
Prudenci Bertrana tenia prop de quaranta anys i encara no havia descobert la seva vocació d’escriptor. Havia fundat una família. Treballava per pujar-la. Honradament –quasi goso dir “heroicament”- acceptava de guanyar el pa dels seus fills amb les feines que menys li abellien. Pintava damunt de setí estendards per a convents de monges i confraries gremials i, potser, fins i tot, algun ex-vot. Dibuixava i colorava rètols per a botigues. Seguia fent retrats a l’oli de senyors i senyores difunts. Donava lliçons a la seva acadèmia, a l’Institut Provincial i en col·legis. Hom no pot demanar més sacrificis a un home, sincer i sensible, que havia nascut per ser lliure i viure simplement lluny de les ciutats i dels ciutadans.
[...]
Només era plenament feliç quan amb el seu gos i la seva escopeta abandonava la ciutat, deixava lliscar les hores trescant o vagarejant per les vores del Ter, endinsant-se per la Vall de Sant Daniel o enfilant-se a les Pedreres.

Aurora Bertrana: Una vida.

Quantes pintures sortiren d’aquest vagarejar pel camp? No ho sé. En quina mesura, deixant de banda el que pintava per obligació, per diners, per mantenir la família, apareix en els seus quadres el goig que sentia en explorar la natura? Ho ignoro. En canvi, em tenen el cor robat les proses que recorden les seves caminades sense altra finalitat que retornar a la natura que ja no podia ser seva. Dubto que en la pintura –i sóc agosarat en afirmar el que no conec- aconseguís transmetre el que la seva escriptura captava i transmetia. Li he dit a la Lola, que acaba de llegir Josafat, que a veure que li semblen les seves Proses bàrbares. No sé si em farà cas -no vull responsabilitats, per altra banda- i no sé si avui interessen gaire, com no devien interessar als noucentistes, però si hi ha un Bertrana en estat pur, un Bertrana insuperable, es troba en aquests textos a penes amb acció dramàtica, a penes amb protagonistes, amb una llibertat total, com la que devia sentir lluny de tot allò que el constrenyia, que l’amoïnava, que l’empetitia.

Una de les coses que més el feien sofrir –ho ha deixat ben palesat en la novel·la L’impenitent -era el tracte amb intel·lectuals (ell els anomena així, i jo li ho respecto) reunit en tertúlia. La indiferència que mostraven envers les coses naturals i senzilles, la hipocresia, la suficiència i la petulància que palesaven en certes converses, el posaven de mal humor.

Aurora Bertrana: Una vida


Un prec encara: no el llegeixis pas d’un tirat, aquest llibre meu; no hi trobaràs pas res que tempti la teva curiositat o el teu afany d’aventures. Agafa’l quan vora una estufa enyoris una llar, quan determinis d’anar a passeig i no puguis anar-hi, quan et cansi el soroll i anhelis la quietud, o quan, com l’admirable personatge d’Eça de Queiroz, embafat de tots els luxes i de totes les comoditats d’una vida ultracivilitzada, et recordis del que és senzill i natural i desitgis veure una girafa. El meu llibre encara ho és més, de senzill i natural que una girafa. Per a escriure’l sols m’ha calgut endinsar-me en la primera arbreda que he trobat, en el primer torrent, en la primera muntanya. És un llibre per a adolits, per als presoners i epr als convalescents. D’aqueixos desgraciats, n’hi ha més dels que realment ho són , en les urbs populoses.
A l’urbs el llenço: que el frueixi el qui sàpiga fruir-lo. Jo espero tranquil la fina ironia civilista.

Prudenci Bertrana: pròleg a Proses bàrbares (fragment)

i les estrelles...?

L’avi deia que la paraula gastronomia conté la paraula astronomia.
El nét de l’avi de la pel·lícula Un toc de canyella.

Em miro la peli després de sopar. Magnífica. I la sal i l’oblit de la sal i els malentesos.

A mitjanit només hi ha núvols rogencs en aquest cel de Barcelona, però sé que arribarà el cel clar i veurem els estels i especiarem la vida. I una cosa em porta a l’altra, i encara a l’altra:

Un nen em va preguntar una vegada:
-De què serveixen les estrelles?
I el que són les coses: em va deixar perplex. Amb els nens, amb el mal sentit de la paraula, no s’hi pot jugar. Tenim l’obligació d’anar-los formant i orientar-los, no els podem fer passar amb raons.
-Mira –vaig dir-li-, fan bonic. Un cel estrellat no té preu.
Ni ell ni jo vam quedar convençuts, s’obrí un silenci una mica penós, durant el qual ell em mirava fixament i jo vaig haver d’abaixar els ulls.
-Sí –va insistir el nen-. Però de què serveixen?
Amb una gravetat paternalista, vaig respondre-li que en aquest món no tot ha de tenir una utilitat material, i que fer bonic ja és molt.
-Què vol dir utilitat material? –interrogà el nen.
Vaig estar a punt d’enviar-lo al jardí d’una revolada. Com que després me n’hauria penedit, em vaig dominar.
-És tot allò que ens fa falta, les eines i els objectes, la roba i el menjar, les parets i els mobles, les teves joguines, tot el que necessitem per viure...
(Aquí se’m va acabar la corda de la llista, i vaig fer un gest vague amb les mans.)
-...En fi, ja m’entens.
-No. I les estrelles, no serveixen per a viure?

...

Pere Calders: "Pedagogia aplicada", dins Tot s’aprofita.

Aquí és on aturo el conte i busco la meva pròpia resposta i, si us vaga, us invito a buscar la vostra. La de Calders, també és cosa vostra.

inanitats (XIII)

Cada dia és un seguit de mirades que presenten misteris propers i llunyans irresolubles. Vet aquí la gràcia.

De quina dansa,
en tarda de divendres,
assaja els passos?

Travessa els núvols,
abans que el vent l’esborri,
un fum efímer.

la comunitat

En R. –ja el coneixeu- ha anat fent de tot en la seva vida, fins i tot de músic sense saber tocar cap instrument, quan un dia, un dels de l’orquestra que transportava es va posar malalt i va haver de pujar a l’escenari a fer veure que de la segona trompeta sortien uns sons balladors. En R. sempre s’havia fixat en les galtes del segon trompetista i sembla que aquella nit va complir amb nota el paper assignat.

En R. va acabar fent de porter d’una casa de pisos de l’Eixample, i era un personatge molt estimat: sempre atent, sense ser servil, sempre amb paraules i solucions per a tothom, mai mandrós. El vaig conèixer ja de gran, inseparable de la seva dona, en improvisades tertúlies del barri d’aquelles en què es parla de tot i de res, i sempre que ens trobem fem la xerradeta.

Un bon dia, en R. se’n va adonar que la seva dona tenia Alzheimer. Va ser un procés ràpid i finalment en R. va accedir –què podia fer?- a ingressar-la en una residència. Al cap de pocs mesos, la dona d’en R. es va morir. En R., vuitanta anys llargs que no aparenta, es va començar a posar trist, no sabia viure sol, no sabia menjar sol, no sabia passejar sol..., però gairebé sempre ho dissimulava tant com podia. En R., que sempre havia fet tant de goig i que tenia una salut de ferro, va començar a aprimar-se, a emmalaltir. Els metges no sabien ben bé que tenia: ara una cosa, ara una altra, ara ingressava a l’hospital, ara en sortia. Des de fa uns dies que en R. s’està al Sant Pau. Corre el rumor que no se’n sortirà.

Però va, no ens posem sentimentals. En R. té un piset petit d’aquells que abans assignaven als porters a dalt de tot de l’edifici, amb una terrassa notable on pren la fresca als estius i contempla –privilegiat que és- les obres de la Sagrada Família abans de baixar a passejar a la posta de sol. Corre el rumor que alguns dels propietaris de la comunitat cada dia pregunten al fill per la salut d’en R. No s’acaben de posar d’acord si vendran el piset o el llogaran. S’entén: tal com estan les coses en el sector immobiliari, un no sap si a la llarga és més interessant una cosa o l’altra. No sé, se m’acut que podrien preguntar a en R. què creu millor: ell sempre havia tingut molta vista en aquests assumptes. Però que s’apressin, que a en R. ara no sembla que li sobri el temps i seria un mal negoci quedar-se sense la seva opinió.

amador i guerrer

Entre una cosa i l’altra m’he distret i he tornat a oblidar una efemèride important del 20 de novembre. Malgrat que es dedicà a les armes, qualsevol comparació amb el dictador és odiosa. En aquest cas no es tracta de celebrar una mort sinó de commemorar un naixement, de fa molt temps, de 1490:

-Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content de dir-los-us. A mi diuen...

Capítol XXIX


Va, completeu. Una bona lectura, sempre que no sigui per obligació.

cronologia (po)ètica

Commemoro? Rememoro? Evoco? Eludeixo? Enterro? Exhumo? Denuncio? Acuso? Deixo constància? Justifico oblits? (Garzón sí, Garzón no?) Demano responsabilitats? Afegeixo noms i xifres? Poso una plaqueta amb dates? M’apassiono? Em distancio? Cal? Per què?

No em responc preguntes i deixo una petita antologia-cronologia brossiana:


EL PAPAU

“Un Caudillo a la cabeza...”

Un llibre fosc agafo per la veta
Que envolta i entrelliga el desenllaç.
-Els alts de la muntanya que desfàs,
pineda inexistent a l’escaleta.

Amb filosa de borra i escopeta,
Perdut entre bardisses el teu pas,
Uses el guix en plàstica fugaç;
Menges confits i toques la trompeta.

Deliren la fragata i el molí.
De quins embuts, en surt tanta de runa?
No resta un horitzó per definir.

De nit, la roba que rentem és una;
Negre, guarnit amb punys, tens el camí,
Papau que alces el braç a la tribuna.

Des d’un got d’aigua fins al petroli (1950)


CONTRA L'AMOR...

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar

Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar

L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda

Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal·li el general.

Coresforç (1955)


LA PAU DE L’ABISME

Fill de puta, no marxes? L'abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdill de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t'amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l'arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d'odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?

Llumenerada (1961-1963)


HAVIES D'HAVER FET UNA ALTRA FI

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!--

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975,

Poemes esparsos

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta. Edicions 62, 2001. El cangur.

esbós de futur perfecte

Ja ho heu llegit? No sé com ho heu vist, però jo, que sóc literal, m’he quedat uns instants donant-li voltes al titular abans de començar amb la lletra petita. “Presupuestos pata”? He pensat: que vol dir aquesta aposició? No haurien de posar un guionet? L’Ajuntament ha tornat a posar la pota? S’han fet els pressupostos amb les potes? Ens amenacen amb la remodelació de la pota nord, sud, est i oest? L’intrèpid Ramon Suñé denuncia el desequilibri pressupostari habitual del consistori barceloní? Bé, interpretacions massa agosarades tenint en compte la política del diari amb l’actuació dels polítics barcelonins; que una cosa és fer crítiques a actuacions concretes i una altra la desqualificació global. Res, una petita errada: la vida del municipi continua com sempre. M’ha interessat especialment la inversió de Cultura en una escola de circ –representacions incloses- al Fòrum: la Gruta del circ, diu que es dirà. Prevec que quan em jubili m’hi passaré les tardes veient jocs malabars.

Per cert, diuen que es crearan 770 noves empreses. Ostres, tu, quin poderío! Espero que algunes d’aquestes empreses sigui bars i restaurants d’aquests que es fan i es desfan: la salsa de la vida si també serveixen patates braves!

De la previsió de la pujada d’impostos i altres qüestions menors no cal que en parlem, que és just que sigui així si volem ser no només una capital, sinó també una metròpolis, com diu F. D. (que no D. F.) i algun altre. Metròpolis? Em sona.

indult

Enèsima neteja de paper en format llibres i revistes. Se’n van a reciclar pràcticament tots els "Serra d’Or", les revistes de fotografia, les d’informàtica i bona part de números dispersos d’altres temàtiques. No he tingut cor de desfer-me de les poques desenes d’exemplars heretats d’”El Mundo Cintífico”, ara mig en desordre i encapsats a l’espera d’una altra ràtzia ocasionada per la imminent vinguda d’un lampista, d’un paleta o d’un pintor.

L’hipotètic repàs, en un esdevenidor inconcret, de la innocència dels exemplars de principi del segle XX, els magnífics dibuixos, les esperances de futur en tots els camps de la ciència, m’han impedit, de moment, enviar la revista a convertir-se en pasta de paper o a un destí encara pitjor. No us sembla que ni que sigui per aquestes portades de la locomoció de l’any 1905 o altres de semblants calia donar-los una altra oportunitat? I aquests textos!

En la portada de este número reproducimos el modelo más perfeccionado de automóvil para grandes distancias, que se ha exhibido en la reciente Exposición de New-York.
El motor de este magnífico vehículo es de seis cilindros y la construcción, en conjunto, de una solidez que garantiza el éxito en las largas correrías á que el automóvil es destinado.
Como puede observarse por el dibujo, consta de dos pisos, que lo hacen capaz para unas veinte personas.
Como quiera que este sport cuenta hoy en España con gran número de aficionados, prometemos publicar en el número próximo grabados y pormenores de los tipos de automóviles que más llamaron la atención en la interesante Exposición á que se alude en un principio.

I el sector de l’automòbil que va de baixa! No deixem que fracassi: que posin una casella a la propera declaració de la renda!

Gabriel Ferrater (i 4)

Diré el que em fuig. No diré res de mi

Gabriel Ferrater: “ A l’inrevés”

-...com m’interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m’agrada donar classes a la universitat: són, ¿què et diré jo?, com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema.

Gabriel Ferrater entrevistat per Baltasar Porcel. “Serra d’Or”, juny de 1972.


Antoni de Senillosa: Jo crec que es va suïcidar perquè sentia fàstic de la vida i perquè es feia fàstic ell mateix.

Jaime Gil de Biedma: A los treina años ja havía dicho que no llegaria a los cincuenta. A partir del mayo francés havía organizado su vida como si tuviera que ser joven siempre. Y llego un momento en que descubrió que se hacía viejo por momentos. Y no lo aceptó.

Helena Valentí: Sempre parlava del suïcidi. Quan em va demanar que ens caséssim em va dir: “No et preocupis, Heleneta, que no et faré la mala passada de fer-me vell”. També el dia que va morir el meu pare, en Gabriel es va posar a plorar com mai no he vist plorar un home. Em va repetir: Ja ho veus, Heleneta, l’única solució es destruir-se un mateix”.

Antoni Comas: La seva mort em va afectar moltíssim, però, la veritat, no em va sorprendre

Joan Ferraté: Del que estic segur és que no es va suïcidar perquè fos un alcohòlic ni perquè estigués malalt. Els perquès no hi manera de saber-los- Jo crec que té relació amb l’edat.

Copio amb un cert pudor, amb sensació de transgressió, innecessàriament, paraules d’altres, del germà, dels amics, dels coneguts -no en trobo de la Marta- ... I jo, que ja sóc més gran que Ferrater? Intento fer memòria i sé que la memòria em traeix, que inventa i selecciona.

Jo el vaig conèixer –el verb és inexacte- l’any de la seva mort, ja ho he dit alguna altra vegada. Era aquell curset –aula 9 o aula 11? O potser la 7? En fi, entrant , al fons a mà dreta del pati de Lletres- titulat Carner i la seva escola del qual ningú no en parla. Recordo el primer dia no sé si prou bé: tots els alumnes esperant, més que als altres cursets de doctorat, i ell que obre la porta i s’està quiet i mou el cap investigant la gent i somrient. I puja a la tarima. Va vestit amb texans i americana beige... o és de color marró? Recordo, però, com si fos ara, el clavell vermell a la solapa. O també m’invento el clavell i era una altra flor, o no hi havia flor? Ens diu, això ho sé molt bé, que l’escola de Carner són Foix i ell, i comença la classe parlant d’anglesos: versos en lletra gran un pèl arrodonida i angulosa a la pissarra. No conec els companys, els meus amics han triat altres cursos. Ferrater em fascina, el trobo lluminós en temps, encara, de tenebres. Sóc jove i el trobo jove, a ell, que després sé que se sent vell. No conservo els apunts i no sé si algú els té o si els van publicar. Tinc la sensació que aquell fou un curs fantasma.

A la primavera, quan segons els trobadors arriba la joi i les branques dels arbres agafen nous colors i naixen les fulles, ens diuen que el Gabriel de Sant Cugat ens ha deixat, que corrien rumors premonitoris, que si el cos envellit, que si la ginebra holandesa que és més aromàtica o, al contrari, la que no tenia cap sabor, s’especula sobre si era una bossa d’escombraries negra... Ignorants! Gabriel Ferrater ens és present cada tardor, i cada primavera, i a l’estiu, i a l’hivern que s’acosta. Jo crec, disculpeu-me l’innocent l’heterodòxia que no s’aguanta, que el vell no era ell, eren els altres, i això també pesa.

Tanco abruptament el cicle: tantes coses a dir!. Rellegeixo en privat. No excloc recomençar.

inanitats (XII)

Somriu la boca,

els ulls també espurnegen.

El temps retorna.

P.S.
Sí, ja ho sé que podia haver anat directament als prestatges en lloc de passar per l’ordinador des d’on ella, en perpendicular, se’ls mira cada dia, però el meu inconscient, suposo, no va poder resistir-se a una segona cita.
-Teniu els poemes de Catul?
-Me lo puede repetir, por favor?
-Sí, Catul, C-a-t-u-l (lletrejo). Els poemes en català. Potser els publicats a la Bernat Metge...
Consulta l’ordinador i no troba res.
-Usted se llama Catul y encargó un libro de poemas?
-No, no –em sento una mica avergonyit, no sé si envermellit, jo no volia-, Catul és el nom d’un autor llatí que...
Com l’altra vegada, la salva –s’interfereix- un llibreter que passa i deu haver escoltat la nostra conversa. Abans que m’acompanyi i m’allargui els volums del prestatge més alt, intento acomiadar-me de la noia. Somriure i paraules vanes: no em fa cap cas. Potser el proper cop que em vegi pujar les escales s’amagarà en un racó segur. Ho comprendre, i no sé si pretendré o aconseguiré traspassar la barrera dels clàssics que ens creen malentesos, que ens allunyen, que en lloc de tendir ponts ens presenten abismes. Maleïts clàssics!

És més tard quan compro un llapis a Muji i escric a la bossa de paper –excessiva i recicable- les línies sobre la imatge de la darrera capçalera provisional del bloc. És difícil limitar-se a tres versos: on queda el mirall, i el llapis que perfila, i el cabell al seu aire, i el temps immòbil i el que passa...?

Gabriel Ferrater (3)

Ell va triar aquests versos per al seu primer poemari:

Da nuces pueris, iners
Concubine; satis diu
Lusisti nucibus: lubet
Iam seruire Talasio.
Concubine, nuces da.

Catul. Poema LXI

Ho entenc. Jo, en canvi, li trio aquests altres versos del mateix autor, conscient, suposo, que Catul tingué més sort que Ferrater:

Fulsere quondam candidi tibi soles,
Cum uentitavas quo puella ducebat
Amata nobis quantum amabitur nulla,
Ibi illam multa tum iocosa fiebant,
Quae tu uolebas nec puella nolebat.
Fulsere uere candidi tibi soles.

Catul: Poema VIII

(Brillaren, en altres temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos.)

Tenia la intenció, jo, d’allargar-me en consideracions interpretatives sobre la biografia personal i poètica de Ferrater, però la veritat és que no sabria –o potser ara no vull- com passar de les nous dels infants a les realitats posteriors, així que deixo, despullats de qualsevol interferència, els dos textos que, si voleu, podeu llegir.

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred les ideologies.
La poesia medieval em té com un bon lector i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de la veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb corduialitat, que no em deixa anyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació. Catul és l’únic poeta antic que he arribat a conèixer, i dels recents, he provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden. Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes. Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner; i també Jaume Roig, que a cada pas em retrec de no haver llegit encara.
[...]
Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. Cap de les coses que les meves poesies consignen té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda. Però el fet és que a mi en un parell d’anys em passen poques coses pel cap, i encara que la memòria m’ha anat portant passat, i encara que he procurat que cadascuna de les poesies anés ben per la seva banda i no obligués les altres, segurament el resultat és parcial, no prou verídic. Ara, tampoc no em faig il·lusions, i sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre ni haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l’agafem en la seva màxima latitud.
[...]
Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.
Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fa escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva dels nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.
No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Gabriel Ferrater: Da nuces pueris (epíleg), 1960

Continua (continuo):

En realitat, haig de respondre una mica de memòria, perquè no estic gens segur si encara sóc escriptor: els darrers cinc anys dec haver escrit mitja dotzena de poemes, tots curts i més aviat de circumstància. Encara que, ben mirat, jo també puc dir com aquell poeta molt millor que jo, que tots els meus poemes han estat sempre de circumstàncies. Això ja és un començament de resposta a la pregunta: sí que m’ha calgut sempre un estimulant, la circumstància precisament, les ganes d’interessar una persona, un grup d’amics, o bé les ganes d’empipar alguna altra persona (la mala bava, o sigui la decisió de fer-ho millor que els col·legues, no hi ha dubte que és un dels motors de tot artista, encara que pocs ho confessin).
Ara, si es tracta d’estimulants diguem-ne químics, decididament no. No directament, vull dir: després m’explicaré. Jo he begut molt a moltes èpoques de la vida (ara els nervis se’m rebel·len, i haig de frenar), però, si no em falla molt la memòria, no he escrit mai ni mig vers després de prendre només una copa d’alcohol. Em realment tota la lucidesa, i que presideixi, com dius, l’elaboració de les meves petites obres. D’altra banda, potser això és degut en bona part al fet que jo sóc un dels escriptors que, per dir-ho així, agafem la ploma tard. Vull dir que n’hi ha que encara no els travessa una imatge pel cap ja es precipiten a apuntar-la apostant per les possibilitats de desenvolupament. En canvi, jo començo a concebre el poema a partir de l’argument, no pas de la forma verbal, i no em poso a redactar-lo fins que no el tinc molt organitzat (això també ho deia aquell mateix poeta millor que jo, i que, per cert, també bevia molt). En aquestes condicions, és evident que l’alcohol, intervenint a darrera hora, no faria sinó esbarriar-me les cartes. Quant a la marihuana, els pocs tractes que hi he tingut no m’han fet ni fred ni calor. I no he tractat cap altre producte d’aquesta mena.
Però haig d’explicar allò que deia. Directament, no. Indirectament, ja és una altra cosa. De fet, no caldria que l’expliqués jo, perquè l’ha explicada molt bé Malcom Cowley, en un llibre que no tinc i dels qual he oblidat el títol, i que, doncs, desgraciadament, no puc copiar. Diu Cowley que l’alcohol és la malaltia laboral de l’escriptor, perquè l’escriptor és un maníac de la curiositat humana, un adelerat d’intimitat (és a dir, cínicament, un recercador d’observacions que li donaran el tema de la seva obra). I en una reunió de persones, l’alcohol és la millor recepta perquè tothom abaixi la guàrdia i es mostri escorxat. Jo diria, doncs, més encara que beure ell, li interessa que beguin els altres alhora amb ell: i, és clar, és ells qui ha de pagar amb la seva persona i donar l’exemple. Aquests striptease comunitaris poden ser molt perillosos, i tots en porten alguna cicatriu. Però em fas parlar de coses que tornen de tan lluny... Ara provo de fer de professor, i tot allò ha quedat molt enrere.
Que si ho trobo bé o ho condemno? Si es tracta dels altres, no em sembla pas matèria que es presti a judicis morals, i els judicis tècnics que s’hi puguin fer són cosa dels metges. Si es tracta de mi mateix, això que sóc ara és el resultat de tot allò que he estat, i provar d’imaginar-me diferent de tal com sóc fóra provar de saltar per damunt de la meva ombra. Les persones arriben a tot arreu per camins tan sinuosos, que d’entestar-se a destriar-los és la vanitat de les vanitats..

Tele-Estel: “Literatura catalana: ¿Amb alcohol ? ¿Sense alcohol?” 5 de juny de 1970







(1924)

cinturetes, cintures, cinturasses

cintura: 1 1 f. [LC] [MD] Part més estreta [en alguns casos] del tronc del cos humà, sota la caixa toràcica. La va agafar per la cintura.

Trobo uns quants companys i companyes lleugerament alterats, mirant-se les cintures pròpies i les dels altres dissimuladament o sense cap pudor i demanant qui té una cinta mètrica. Han llegit al diari els resultats d’una investigació que afirma que un perímetre de cintura superior als 102 centímetres (quina talla deu ser?) presenta un risc de mort anticipada un 105 % superior als dels que tenen una cintura de menys de 86. En el cas de les dones, el perill s’inicia als 89 centímetres. Causes de la mort? Diversos tipus de càncer i malalties cardiovasculars. Tampoc no és bo estar massa prim (obstrucció pulmonar i altres malalties respiratòries), però en aquest cas no es donen xifres de cintures.

En resum, que cal vigilar la cintura; no importa que tinguis un cul que no càpiga en cap cadira que no sigui cardenalícia, que les cuixes siguin dues columnes hercúlies amb múltiples protuberàncies, que els pits –femenins o masculins, és igual- siguin una esplendorosa massa de greix; res, mentre la cintura sigui canònica la resta no produeix cap problema. Bé tampoc no és només això. L’estudi confirma que si l’IMC (Índex de Massa Corporal) supera 35 en els homes, el risc de mort anticipada és del 94%; en les dones el 35 dóna un 65% de risc. L’IMC òptim és de 24 o 25, diuen, però fins a 20 estàs bé o fantàstic-a. En el meu cas, avui és de 23,24, de la cintura, millor no parlar-ne. Si voleu calcular el vostre IMC, ho podeu fer fàcilment aquí.

A part de les dades i del seu rigor, el que m’ha semblat angoixant és que en iniciar l’estudi sobre 360.000 voluntaris de 10 països europeus els subjectes devien saber que hi havia algú constantment pendent de la seva mort per arribar a les conclusions que ara hem pogut llegir. 360.000 herois i heroïnes que ens han permès saber detalls del que ja sabíem, que l’equilibri del cos és fonamental per a la nostra salut física i potser mental. En deu anys, 14.723 creuetes (el diari no especifica les edats). Tot sigui pel bé de la ciència i per la cintura unificada, dintre d’uns límits.

La veritat és que actualment no els és fàcil mantenir una cintura idònia als que llegeixen i es creuen el que llegeixen. Jo, sense anar més lluny, que sóc fullejador dels suplements de salut dels diaris i les revistes, ja sobrepassaria de bon tros la cintura límit si hagués fet cas dels consells que en forma de dosis alimentària setmanal es van acumulant al llarg d’un any de lectures. Dues vegades a la setmana això, tres allò, quatre l’altra cosa, etc. Les pomes contenen tal (dos cops a la setmana mínim) les bledes qual (tres cops a la setmana), el peix quatre vegades, alternant el blanc amb el blau, l’arròs, els cigrons, els fesols (no oblidem les llenties), la pasta (que no engreixa), els espinacs, el pa, les pastanagues, el pollastre, els espàrrecs (que engreixen poquíííssim), les carxofes (gran depuratiu), el vi (no queda clar si negre o blanc), ous (sense exagerar, però s’ha descobert que...), les patates (que fan guapo/a), el fetge (va molt bé per a...), ametlles, avellanes, nous (bàsiques, pren-te’n 8 unitats per esmorzar cada dia), oli d’oliva, però també el de gira-sol... Continuo? Quin neguit! Què em deixaré de menjar aquesta setmana que em deixarà desprotegida no sé quina part del cos?

P.S. S’accepten comentaris en forma d’IMC.

Gabriel Ferrater (2)

A diferència dels altres reculls d’articles o de la correspondència, Sobre el llenguatge és una obra de lectura relativament àrida en alguns articles per als qui no estan especialment interessats en el tema o no tenen coneixements lingüístics suficients. S’hi troben, de tota manera, escrits propers i divertits sobretot en el camp lèxic i semàntic; per bé que tal com està ara l’ús de la llengua suposo que la seva lectura només pot interessar uns centenars o, sent generosos, uns milers de persones, o, sent esbojarrats, la meitat de la població que viu i treballa a Catalunya. Alguns milers de joves i de grans estic segur que pensen que ja és suficient entendre’s en una mena de simulacre del català i, d’entre aquests, uns quants deuen creure que ja tindrem temps de perfeccionar l’ús de la llengua. És a dir, anar enrere per anar endavant. No comparteixo aquesta opinió, però no me’n sento allunyat, al menys l’entenc. I sobretot suporto malament els prepotents lingüístics, els puristes recalcitrants, el ostentosos dels seus coneixements apresos en llibres, conferències, llicenciatures, doctorats i màsters que corregeixen tothora, fins i tot amb ànim d’avergonyir, i ignoren la llarga vida de la llengua i de les llengües en constant procés de transformació, de vegades també als diccionaris i a les gramàtiques. En la llengua, com en la música, no és suficient dominar la teoria, també cal tenir bona oïda i un cert gust. Sobre gustos hi ha molta cosa escrita, l’oïda és un do.

Va, no divaguem, la tria d’avui:

No vull ara insistir en una qüestió de principi crucial, ja afirmada pel professor Badia: que els masoquistes de la llengua veuen molt més castellanismes que no hi ha (la perla de la comicitat és el cas dels qui s’han passat anys preferint argent a plata, i un bon dia el professor Aebischer ha descobert que plata és un manlleu fet pel català al castellà), i que si ens volem convèncer que una certa forma, o un cert valor d’una forma, és un castellanisme ens demostrin que el català no hi podria arribar explorant els seus propis recursos. I em fixaré en una altra pretensió masoquista: que tenim l’obligació de reservar curar a traduir el castellà cuidar, i de dir guarir en el sentit de curar castellà. No dubto gaire, és clar, que el cuidar català és un castellanisme (encara que no em sento gens inclinat a lliurar qui l’empri als focs del braç secular). Però sostinc...

Gabriel Ferrater: “D’infiltracions i esllavissades”, a Sobre el llenguatge, Quaderns Crema, 1981.

Fins aquí part de l’article, la continuació al llibre.

En una altre article:

La idea que l’ús de curar en el sentit de guarir és un castellanisme, representa una peça de gloriós analfabetisme, una manca total de sentiment del semantisme, no ja català sinó indoeuropeu...

Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge, “L’ús de curar”

La continuació al llibre

Que consti que no he dit, ni he volgut suggerir que el purisme sigui un mal: el debat sobre això ens duria molt lluny i no ve ara a tomb. Podem creure molt bé que el purisme gramatical és altament benèfic, i tanmateix reconèixer que implica mals, tal com l’amputació d’un braç pot salvar la vida d’una persona, però no és gens agradable de perdre un braç. El mal a què em refereixo és el següent: que el purista acostuma a ésser una persona precipitada. Endut pel seu zel a combatre els fenòmens que desaprova, el purista no s’entreté gairebé mai a descriure els fenòmens prèviament a tota valoració: més encara, la descripció li repugna, perquè li sembla que un fenomen ben descrit adquireix importància per aquest mer fet, i és fa doncs difícil eliminar-lo del panorama. El resultat és que molts puristes vivien en una mena de vell casal on s’han materialitzat les vergonyes de moltes generacions d’una família, un casal ple d’armaris que cal no obrir mai, perquè, segons la dita anglesa, correm el perill de trobar-hi un esquelet...

Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge, “Esquelets a l’armari”.

(1968)

en resum

A les onze amb onze minuts i onze segons del matí del dia onze de l'onzè mes de l'any onze mil cent onze -una data com qualsevol altra-, mentre brillaven encara milers de sols, va desaparèixer definitivament tot vestigi de vida humana de l'univers. Cap historiador no en va deixar constància. No s'hi va fixar cap déu, ni poc ni molt.

Mentre va durar, va ser divertit.

Gabriel Ferrater (1)

El fins ara darrer post de la Montse en què, entre altres consideracions, es pregunta sobre el possible desànim dels lectors davant l’allau de llibres que es publiquen cada dia em porta a Gabriel Ferrater a través d’una connexió mental que no sabria explicar del tot; també em porta a Ferrater l’enquesta del Llibreter, en la qual, responent a la pregunta Quin d'aquests llibres t'agradaria comentar al blog?, l’obra que encapçala la votació, amb dos vots d’avantatge sobre els Col·loquis de Despuig, és Les dones i els dies.

Es parla força de la poesia de Ferrater –només cal repassar alguns blocs-, relativament escassa si tenim en compte altres poetes contemporanis. Em sembla molt bé, jo sóc un admirador incondicional de la poesia ferrateriana. Es parla molt poc, en canvi, de la seva prosa, dels seus escrits dispersos, en bona part recollits per Joan Ferraté en llibres com Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos. 1951-1971 o en Papers, Cartes, Paraules... De vegades es tracta de textos –en el cas dels més antics sobretot- poc amables, per dir-ho suau, amb la literatura o els escriptors del país, algun cop són textos amb opinions discutibles, només faltaria, que es contradiuen amb textos anteriors o posteriors, o els matisen considerablement. En la majoria dels casos són escrits aguts, excel·lents, a mi em sembla que lúcids, d’una opinió independent, que inviten a la reflexió i a un possible debat. Alguns d’aquests debats aquí encara no s’han produït o s’han tancat només encetar-se. Això pel que fa a la literatura (a part, l’epistolar), però és que a més hi ha els seus escrits sobre la llengua, iniciats més tard de forma sistemàtica i que, és clar, van quedar com una promesa engrescadora d’un futur que no va existir..

En resum, que em sembla que de la mateixa manera que no fa gaire vaig obrir una setmana clàssica, avui em vénen ganes de començar una setmana ferrateriana. Començo, sense cap ànim de polèmica, amb aquest fragment que indirectament m’inspira el post de la Montse més amunt al·ludit. Cal tenir en compte que era de l’any 1957, en plena i abominables postguerra –fulls d’un diari (1957-1958) que es van salvar de la destrucció feta pel propi autor- ; potser als anys 70 la seva opinió hagués variat, o no; evidentment, hagués afegit alguns autors, o no.

Però cal dir que aquestes [les novel·les d’Oller], junt amb les de Pla, són els únics intents de novel·la, en ple sentit de la paraula, que s’han fet modernament en català. Solitud és una obra excepcional en tots els sentits, i no cal ara tenir-la en compte. Quant als altres novel·listes catalans, no sembla que cap d’ells comprengués el principi més elemental de l’art novel·lístic, o potser seria més just de dir la funció de la novel·la: el fet que aquest gènere no té cap raó d’ésser si no se’l pren com a instrument per a descriure les relacions dels homes amb la societat de què formen part. Si no és damunt la base d’una idea de societat, no es poden escriure bones novel·les, ni té cap solta de provar d’escriure’n. Les altres funcions de la literatura són exercides molt millor pels gèneres més àgils que la novel·la, i no tan difícils. Quant a les raons perquè els novel·listes catalans no arriben a fer-se una idea eficaç de la societat que se’ls proposa com a tema, són evidentment molt complexes. El que es pot dir sense vacil·lar, és que no totes depenen del talent dels novel·listes...

Gabriel Ferrater, 21-XI-57, a Sobre literatura. Edicions 62, 1979.

Puc afegir una carta de Pla?

Mas Pla, 14.4.61

S. Gabriel Ferrater, Barna

Vaig rebre el seu llibre. L’he llegit. M’ha agradat molt. Us felicito. L’he donat a llegir a més a més a diversos amics. Els ha agradat molt. Un xicot jove m’ha dit que trobava el llibre molt trist.
¿Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. ¿Per què no escriu alguna novel·la? Això, però li deu haver dit tanta gent que gairebé l’obvietat és implícita. Però no hi fa res: vostè té condicions excepcionals per parlar de la gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha volgut escriure novel·les. ¿Per què no ho fa vostè? Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. ¿No ho creu així?

Josep Pla

(Àlbum Ferrater, a cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà. Quaderns Crema, 1993.)


Ja m’he cansat d’escriure i vosaltres de llegir, així que jo continuaré un altre dia.

(Amb Cateta Rocha, cosina de Carlos Barral (1957). L’empeny el fracàs amorós a escriure versos?)

Chris Barber

Potser va ser l’any 70 o el 71 quan vaig sentir el disc per primera vegada. Encara no tenia tocadiscos -aquest era el nom- ni gaires diners, però me’l vaig comprar. El vaig anar transportant entre el meu equipatge escàs per tots els pisos i pensions. El vaig anar escoltant i me’l vaig aprendre de memòria en companyia o en solituds. Se’m va anar ratllant. No el vaig abandonar.

Aquesta setmana vaig veure que hi havia una edició del 2006 en CD. Me l'he tornat a comprar i me l’he tornat a aprendre. No crec que aquí sigui gaire popular la vella música de jazz d’aquest anglès que va deixar les assegurances per convertir-se en músic, però a mi m’agrada, m’agrada molt, i també quan amb la seva música –els instruments es van afegint nítids i poderosos- es barreja la veu de la seva esposa, la cantant de blues irlandesa Ottilie Patterson. Quina parella!

Res, que aquí us deixo una cançó, On Top of Old Smokey -si ja fos dimarts triaria alguna altra cosa-, del disc Folk Barber Style. I aquí podeu trobar més de dos centenars de fragments de cançons -cosa que deu significar que poca gent compra els seus discos-, algunes de les quals segur que recordeu en altres versions. Jo, mentrestant, encenc un altre cigarret i continuo escoltant Chris Barber.

Entenc que hauria de titular aquest post, copiant en Jesús Tibau, Felicitats petites, però no tinc clar que siguin petites.

Si fos cronista, escriuria una crònica i li posaria títol

Una altra trobada blocaire a casa de la mar –amfitriona (i amfitrió i amfitrioneta) generosa (generosos)- en un dissabte de lluna creixent que es troba en el zenit mentre s’amaga l’estel de la tarda. Comiat informals de bloc, presentació d’un bloc encara amagat, retrobament de blocs secrets i proposta de nou bloc; tot entre gent de blocs i blogs. Juguem, juguesques, paraules, músiques, drings, castanyes oblidades, dibuixos, karaoke clandestí, dibuixos infantils, menjar, més menjar, visita, trucada (trucades), absències, aiguardent amargant i dolç, velles cares amigues i dues cares desconegudes i amables, fum de cigarretes (poques?), vermut amargant –segurament- de garrafa, el temps veloç que passa –sempre el temps-, bolets desconeguts –qui sap si perillosos- que creixent en un test, ordre i desordre, robatori d’esqueixos, fotos, vídeos, somnis, malenconies, silencis, pintura de Girona inacabada, més paraules, paper itinerant que s’omple de paraules, el lloro, els periquitos, ningú de Puerto Rico, cordes de guitarra, dits a la guitarra, cadira giratòria de colors desocupada, temps benigne... i encara tantes altres coses. Comiats: petons, mans, paraules. Carrers laberíntics, autopista, Barcelona. Darrer comiat. Recança...

Si fos cronista, faria una crònica enraonada i lògica i escriuria un títol i sabria quines etiquetes afegir.

Encara temps per un passeig fins a la Rambla.

I encara el futbol. Periodista: “Bona nit...”. Jugador: “Buenas noches...” El futbol és així.

I un post –per no perdre el costum- ara que ja és demà. Sense fotos –de moment- , sense música –de moment- , amb nova capçalera, per no perdre el costum. Va, i un dibuix misteriós (que no falti el sol).

paraules?

Al curset intermitent dels dimecres, la professora ens sol fer respondre alguna petita enquesta o ens planteja una situació real o hipotètica o qualsevol exercici que ens distregui de la possible monotonia de la simple dissertació, ens renovi l’interès i li serveixi per encetar un nou aspecte del programa o per confirmar el que ens deia.

En un moment determinat de la sessió d’ahir ens va escriure a la pissarra (blanc sobre verd) els tres components bàsics de la comunicació verbal: les paraules, la veu (entonació, to, ressonància...) i el llenguatge corporal (gestualitat, moviments dels ulls, respiració...). A continuació ens va demanar quina importància crèiem que tenia cada element en el procés de comunicació. Cal dir que la professora sovint ens fa petites trampes, com en aquest cas, en què no va especificar la tipologia del missatge emès; de manera que tots nosaltres vam entendre que es tractava de qualsevol acte comunicatiu.

Cadascú va dir la seva. Hi va haver qui es va inclinar per donar especial importància a les paraules, mentre d’altres s’inclinaven per valorar especialment el llenguatge corporal.

Jo tinc el convenciment que ens escoltem molt poc: sentim el que volem sentir i només esperem una pausa per dir la nostra o, en cas de comunicar-nos amb una persona amb qui tenim una complicitat important, el que fem és confirmar que les paraules de l’altre són gairebé el que nosaltres pensem, de manera que no cal fer gaire cas del que diu i podem anar escoltant la seva veu i admirant els moviments de les seves mans. Bé, potser en una altre moment podrem parlar de tot això. Jo vaig dir els meus números:
20 (paraules), 30 (veu), 50 (cos)

Aquest és el moment en què vosaltres, si no coneixeu cap estudi sobre el tema, hauríeu de dir els vostres percentatges. Ja ho heu fet? Continuo.

En acabar de parlar el darrer alumne, amb tots els percentatges escrits a la pissarra, la professora va escriure els extrets d’un treball que encara ara es té en compte:
7, 38, 55

Impressionant! Increïble! Només un 7 % per a la paraula! Cal que perdem el temps parlant? I si ens dediquéssim únicament a tenir cura dels gestos i de la veu i a modular melodiosos sons amb aparença de paraules? I, entremig, suggeridors i llarguíssims silencis. Potser alguns ja ho fan.

Les xifres anteriors corresponen a un estudi del doctor Albert Mehrabian, de la UCLA, fet l’any 1971. La petita trampa de la nostra professora és que els resultats són especialment aplicables a la comunicació de sentiments i actituds, que sempre tenen un cert grau d’ambigüitat; però, no són actituds i sentiments dos pilars bàsics de la nostra comunicació, de la nostra vida?

Em podria allargar indefinidament en comentaris, preguntes i valoracions, però se m’acut que no tenim cap estudi d’aquests percentatges referits als blocs. Quina importància tenen les nostres paraules escrites? No ho sé, però no sóc gaire optimista; és probable que el percentatge no sigui gaire més alt que en la comunicació verbal. En tot cas, la qüestió seria saber què substitueix la veu i el llenguatge corporal en aquests missatges que anem deixant en les pantalles. Ens imaginem veus i cossos? No m’estranyaria, tots els internautes tenim un punt de ... modernitat, si volem ser imprecisos o condescendents amb nosaltres mateixos.

les hores

Per què em retrauen que m’hagi endormiscat, si només he fet cas, amb els meus cops de cap, al somni proposat?

TESEU.- La llengua fèrria de la mitjanit
n’ha comptat dotze. Amants, tots a colgar-vos,
perquè s’acosta l’hora de les fades.
Em temo que demà ens llevarem tard,
perquè havem allargat massa la vetlla.
Ens ha dissimulat la tosca farsa
el pas lent de la nit. Amics, al llit...

PUCK.- Ara braola el lleó famolenc,
i el llop lladra a la lluna,
mentre reposa i ronca el pobre arvenc
cansat per la dura fortuna...

OBERON.- ...Que cada fada escampi
el rou sagrat dels camps,
que vagi beneint cambra per cambra
d’aquest palau, amb dolça pau.
El bon repòs acollirà la nit
i l’amo serà sempre beneït.
Au, fugim, volem, avall fem via,
i ja ens retrobarem a trenc de dia.

PUCK.- ... L’espectacle que heu vist, i aquesta feble
funció, que no té més pes que un somni,
estic segur que no condemnareu...
I ara deu-me les mans, si som amics,
i ja veureu com paga bé Rupit!

William Shakespeare: Un somni de nit de Sant Joan (traducció –versió- de Josep Maria de Sagarra). Versió juvenil al Regina.

repassant la premsa endarrerida

Avui he tingut un dia d’activitats no diré que intenses, però sí variades i sense treva, de tal manera que a penes he tingut temps per seguir els moviments del Barça o per confirmar si va davant en les votacions la gran esperança blanca, negra, o cafè amb llet... Quan he pogut, per relaxar-me una mica de l’actualitat més punyent i transcendent, he anat fullejant números endarrerits de revistes i diaris que se’m van amuntegant, en alguns casos anys i anys des que els vaig comprar. De vegades trobo coses interessants que em van passar per alt en el seu moment. Per exemple, no sabia que el discurs en català fet per Puig i Alfonso amb motiu de la visita dels reis (Alfonso XIII i senyora) a Barcelona hagués provocat tan enrenou. Tampoc no sabia que aquest mateix senyor hagués promulgat un bando que sembla que encara no són capaços de fer complir els municipals; potser és que han derogat aquest punt de l’ordenança.

Ab motiu de la rabiosa campanya que ha inspirat a n’els diaris militaristes de Madrid la digna conducta de l’alcalde interí de Barcelona, als saludar als Reys d’Espanya en la llengua de la ciutat y de tot Catalunya al nostre suculentíssim D. Teodoro Baró ens ha sortit ab un article publicat en l’edició de diumenge del Brusi, en el qual tot tractant de fer la defensa del senyor Puig y Alfonso en el cas particular aludit, deixa escapar conceptes que més son pera ofendre que pera satisfer al interessat.
A fi y efecte de treure significació política al senyor Baró al acte de dirigirse a l’Alcalde als Reys en llengua catalana, va dir que’l senyor Puig no va fer ús del idioma oficials per rahons de cultura, és a dir, perque más vale expresarse bien en catalán que mal en castellano.
Ab perdó de Don Tayodoro, hem de dir que no hay tales carneros, ni tal qüestió d’incultura, perque ens consta que’l senyor Puig y Alfonso parla el castellà un xich millor de lo que escriu l’autor de Lo joch dels disbarats, però encara que n’hagués pogut donar llissons al mateix Cervantes, en l’acte de la visita dels monarques a cala Ciutat hauria fet ús de l’idioma català, no per qüestió pilítica, sinó d’homenatge a la llengua catalana tan propia pera dirigirse a persones reals com pugui serho l’idioma que sol desfer el director del Diaro en els seus regocijados devantals...

“Cu-Cut!”, novembre de 1908

La Sociedad Atracción de Forasteros y Turistas ha enviado una comunicación á la Alcaldía, dando cuenta de que en la reunión últimamente celebrada por dicha entidad, se acordó felicitar al señor Puig y Alfonso por el bando que publicó prohibiendo el reparto de prospectos en la vía pública.
En dicha comunicación se aconseja la instalación en las Ramblas y demás vías céntricas de cajas ó grandes cestos donde puedan echarse los desperdicios de toda clase, que en la actualidad quedan abandonados en el arroyo, constituyendo uno de los motivos de la suciedad de algunas calles, precisamente lasque por su importancia debieran aparecer más limpias.
Tanta una como otra medida hállanse en vigor desde hace mucho tiempo, en las capitales europeas, donde se halla mejor organizado el servicio de policía urbana.

“La Vanguardia”, novembre de 1908.

A veure si demà continuo llegint i trobo algun altre esdeveniment capital interessant del quan no em vaig assabentar en el seu moment.

realitats i miratges

Avui serà un gran dia per a alguns. Els seguidors del Barça i els de les eleccions nord-americanes s’ho poden passar d’allò més bé, o no tant.

Ahir vaig anar seguint per la tele de forma intermitent i no simultània Àgora i Ventdelplà. Mentre el debat se centrava en els dos candidats americans, al dramàtic –què és més dramàtic?- la vida seguia el seu curs aliena a la immediates de les darreres notícies, en un microcosmos que reflecteix la realitat en bona part de la seva complexitat però que a penes parla de la realitat externa. A Ventdelplà apareixen escriptors i editors, però no sabem que els personatges llegeixin cap llibre real (ni tan sols sembla que llegeixin gaire); apareixen amors i desamors, però no se’ns diu res dels amors i desamors que surten als diaris; apareix violència de gènere, però mai no hem sabut quants morts –quantes mortes- s’han produït a Catalunya durant el darrer any; es parla de política i de taxes municipals, però no sabem quins partits polítics es presenten a les eleccions, ni si són nacionalistes, de dretes, d’esquerres o de qualsevol combinatòria; veiem mossos –sobretot una mossa-, però no comenta res del desplegament de la policia autonòmica; els metges, protagonistes importants de la sèrie, no ens parlen de les darreres reivindicacions del seu col·lectiu; els personatges van al cine i al teatre –poc-, però ens volen fer còmplices de les seves pel·lícules ni de les seves obres; alguns treballen al camp, però mai no hem sabut res dels sindicats. A Ventdelplà no es llegeixen diaris ni es mira la tele, ni es fuma, es clar... A Ventdelplà ni demà ni la setmana que ve sabrem què ha fet el Barça avui o qui ha guanyat les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica, i tampoc sembla que els hagi afectat la crisis financera o la que sigui . La vida de Ventdelplà és autònoma, autosuficient, un mirall perfecte, sense ombres externes, de la realitat dels nostres móns. Ventdelplà és la categoria, la resta, tu, jo, nosaltres, Àgora, som les anècdotes que li donem vida. Ventdelplà serà etern, la resta, pura temporalitat.

Ara és quan tocaria parlar de literatura, però avui, ja em perdonareu, vaig curt de temps.

P.S. Demano disculpes per haver utilitzat sense permís en el títol del post el nom d'un bloc que segueixo sempre amb interès.

passejant per Badalona

Acabo la meva setmana dedicada al món clàssic, o més aviat romà, o més aviat a la literatura llatina, o més aviat a Horaci i a Marcial... amb una proposta per als desenfeinats que algun dia vulguin agafar la línia lila del metro (també es pot anar amb la RENFE, que deixa més prop), baixar a Pep Ventura i passejar una mica per l’antiga Baetulo fins arribar al Museu de Badalona que enguany celebra el cinquantenari de la seva inauguració. Una visita guiada, si el guia és bo, sempre és recomanable, però en el cas de voler fer un cop d’ull a la Badalona romana és imprescindible, perquè només d’aquesta manera se us obriran les portes de la magnífica Casa dels dofins, situada més amunt del museu, o podreu entrar al Jardí de Quint Licini, just a la vora; en tots dos casos, a més de la conservació dels elements que el temps ha permès, han fet una restauració en general prou encertada. Llàstima que ara tinguin les termes en obres.

A mi, del museu, el que em continua interessant més, tenint en compte que les antigues àmfores ja no contenen vi -és clar que després també es pot anar a visitar la fàbrica d'Anís del Mono-, és la petita Venus, que no arriba a als 30 cm; la trobo d’unes proporcions magnifiques, tant a mà, a més. Llàstima que no es pugui tocar. Que li faltin parts i fins i tot el cap no té cap importància perquè ja se sap que amb els anys tot es deteriora i qui més qui menys l'acaba perdent, el cap.

Ara m'adono que no he citat cap escriptor, però encara sóc a temps d'esmenar l'oblit. En un dels panells del museu badaloní hi ha aquesta díptic de Cató que em sembla molt apropiat per aplicar als qui escrivim o simplement parlem, és a dir a tothom: El llenguatge amaga i alhora revela el caràcter dels homes. I si volem un pseudoCató: La parla és donada a tots; la saviesa de l'esperit, a pocs.

acolorint els negres

Posseeixo un espai molt petit al cementiri de Llofriu, que és, espero, on m’enterraran. En diuen un solar. Just per a construir-hi un nínxol com els altres. En pago cent pessetes l’any. Avui m’han portat el rebut. L’he pagat. Davant els rebuts, la tendència general és de preguntar-se si el preu és car o enraonat. Abans de la mort el preu és potser enraonat. Per a després de la mort és car.

Josep Pla. Notes per a Sílvia.


Les coses que fan més feliç la vida, deliciosíssim Marcial, ve-te-les aquí: una fortuna no pas adquirida amb el treball, sinó heretada; un mas no massa ingrat, un foc sempre encès, cap plet mai, un ús escàs de la toga, una ànima en repòs; un vigor d’home lliure, un cos sa; una prudent simplicitat, amics de la mateixa condició; convidats benèvols, una taula sense artificis; una nit sense embriaguesa, però lliure de cures; un llit no pas pudibund, i tanmateix cast; un son que no faci breus les tenebres; voler ésser el que ets i no aspirar a més; cap por, ni tampoc cap desig, del dia suprem.

Marcial: Epigrames. Llibre X, Ep. XLVIII






















("Cu-Cut!" 1908)

P.S.
1. Els panellets de l'Escribà són mediocres, i sóc generós.
2. Els llibres que no es troben a les llibreries mai no figuren entre els més venuts. Ara és el moment de demanar Què fer davant la defunció (dels altres, és clar). Podeu trucar al 902 239 238.

la clàssica caseta (o com es vulgui dir)

No sé si encara és un desig dels joves (i dels grans) la casa al camp, però fa uns dies vaig sentir un fragment de conversa en què una noia– els ulls il·luminats, convenciment sincer- confessava el seu ideal, amb cavalls i gossos inclosos. Em vaig apartar perquè em va semblar... Bé, que no hi havia de participar perquè aquesta era una de les meves tries rebutjades a contracor. Arriba un moment que un pensa que ja li està bé un piset, que l’aïllament del camp exigeix massa càrregues, que no hi ha cap Mecenes que li doni un cop de mà, que els déus s’han fet fonedissos i els esclaus són caríssims i de poca confiança; en fi, que els temps ja no són els d’abans. El desig i l’enveja, i la memòria de la infantesa, continuen, però.

Era aquest el meu desig: una llenca de camp on hi hagués un hort; i prop del mas, una font d’aigua contínua; i a més d’això una mica de bosc. Més i millor em donaren els déus. Estic content.

Horaci: Sàtires. Llibre II, VI.

Cari està groc d’enveja, esclata, ràbia, plora i cerca branques prou altes per a penjar-se; no pas perquè se’m declami i se’m llegeixi a tot el món, ni perquè, guarnit d’umbilics i embalsamat amb oli de cedre, sigui escampat per tots els pobles que Roma té sota el seu domini, sinó perquè, a les portes de la ciutat, tinc una caseta de camp per a l’estiu i m’hi duen dues mules que no em cal llogar com abans. ¿Quin mal imprecaré, oh Sever, contra aquest envejós? Aquest només: que posseeixi unes mules i una heretat com les meves!

Marcial: Epigrames. Llibre VII, Ep. LXIV

I si ens cal una banda sonora, em trio la d’Elvis (la coneixíeu?), però com algun mexicà és capaç de dir alguna cosa com aquesta: “Otra vez este adefesio de version! Oigan, sajones, oigan a Jorge Negrete o Tito Guizar”, afegeixo la de Jorge Negrete per fer-lo content.




"Allà en el rancho grande", d’Elvis Presley. Gravat als estudis de la MGM a Culver City el dia 16 de juliol de 1970 (les imatges són de diverses actuacions, però a YouTube podeu trobar un assaig de l’enrigistrament)