del set

La Montse em convida a fer un meme (ens pensàvem que això dels memes ja s’havia acabat i bla, bla, bla), i com que en aquestes coses sóc diligent i complidor, vet aquí l’assumpte:

Es comença per recordar el vincle de qui ha t’ha fet la proposta (veure’l més amunt).
A continuació és tracta d’elaborar el contingut del meme, que consisteix a compartir 7 fets sobre un/a mateix/a (investigant les diverses respostes dels meus predecessors, m’ha semblat que les interpretacions sobre aquest punt eren ben diverses).
Finalment, cal invitar 7 blocaires. Es tracta d’escriure els seus noms i els enllaços als seus blocs. També cal avisar-los (no sigui cosa que mai no passin pel teu bloc) que tenen un meme pendent.

Resolem:

El plaer és l’hàbit que fa que l’home trobi repòs. Hi ha deu indrets on es pot aconseguir el plaer, és a dir els sis sentits corporals, que són vista, oïda, olfacte, gust, tacte i afat. El setè sentit és la imaginació; el vuitè, l’intel·lecte; el novè, la voluntat; i el desè, la memòria. També hi ha altres vies accidentals de plaer, però només tractarem dels que hem dit.

Ramon Llull: El fantàstic. La ciutat del món. Obrador edèndum, 2008. (edició a cura de Lola Badia)

La idea inicial era compartir set d’aquests plaers (pensava deixar de banda l’oïda, l’afat... i els altres que em són negats), però m’he adonat que era un pla excessivament ambiciós per a les meves forces, així que em limitaré al primer plaer: la vista.

La vista em permet llegir i badar, dos plaers que considero fonamentals, sobretot per un home com jo de poques aspiracions i escassa imaginació. L’any 1997 (no estic segur que fos aleshores, però l’any té un 7) vaig adonar-me que si bé podia continuar badant, les lletres a dos pams del nas se’m resistien, se’m difuminaven, em fugien. Imagino que en altres èpoques el fet m’hagués produït un gran trasbals, però feia temps que s’havia inventat una solució per a casos com el meu, de manera que la meva preocupació va ser menor, fins i tot m’atreviria a dir que sentia certa curiositat pel fenòmen de la correcció òptica de la vista. Vet aquí, doncs, que em plau compartir amb tothom qui la vulgui veure la història íntima de les meves ulleres.

Imatges 1, 2 i 3. En primer lloc, unes ulleres només per llegir, les primeres i les úniques comprades a Cottet després de la corresponen revisió en un dels pisos de la botiga. El segon model (2,5), únicament per a ús en la intimitat, el vaig comprar la setmana passada en una farmàcia del carrer de santa Anna, després de constatar que les ulleres anteriors ja es resistien a mostrar-me la realitat més propera. El tercer model correpon al segon que tinc amb pràcticament la mateixa muntura que el primer de la meva nova existència visual limitada; són comprades a Tortosa dos dies després d’asseure’m sobre les seves germanes que, a la vegada, havien substituït les meves primeres bessones daurades. Si em veieu els ulls, sobretot a l’hivern, serà a través d’aquestes ulleres de vidres progressius.






















Imatges 4, 5 i 6. Podeu veure els vidres enormes i intercanviables d’unes Porsche, que ara ja no faig servir, unes ulleres que feia servir per anar amb moto de nit i, finalment, unes Ray Ban a les quals vaig fer treure el vidre original i fixar-ne uns de graduats.






















Les número 7. Donem-li un lleuger toc emotiu al meme. Les darreres ulleres són les de la meva àvia, les de la iaia que dóna indirectament nom a aquest bloc. Són les ulleres de cosir i de llegir, en aquest ordre. Un dels pocs records materials que em queden; els altres, inacabables i sempre presents.












I ara em trio les continuadores del meme (el proper meme que em passin els triats seran només senyors -de veritat?-), sabedor que percentualment –potser totalment- estic abocat al fracàs, però m’agrada el risc.

L' Aina
La Clara
La Clarissa
La Júlia
La Llum
La Lola
La Rosa

(Em disgusta asenyalar amb el dit, és de mala educació, si no puc assenyalar tothom)

m'encanta el nou i el vell i m'enamora l'altre

Curiosa vida fins al final, la de Foix: va néixer abans d’ahir, ara fa uns quants anys, i va morir ahir, també fa uns quants anys, quan en tenia 94. La gent sol morir just abans del seu aniversari, però Foix sempre va ser diferent. I jo, just ahir, em vaig trobar per raons de feina dos poemes, un d’ell i un altre de Carner. Me’ls vaig mirar, me’ls vaig llegir, vaig pensar que servirien ben poc en la meva feina, per a la majoria d’aquells a qui anaven adreçats. Les circumstàncies o jo som així. Vaig donar unes quantes voltes ràpides als versos, els vaig circumval·lar a poc a poc, m’hi vaig capbussar, vaig tenir dubtes –lleugers, momentanis- i, finalment i inequívocament, em vaig decidir per un i vaig reservar l’altre: mai se sap com pot canviar l’estat d’ànim.

De sobte, hi ha matins que só com un vellet
i bufo dolçament les volves del vestit,
i poso belles comes si faig algun sonet
i saludo el passant amb un braç encongit.

Tinc un gran cansament del que he vist i sentit
i tot pensant en l’íntim, inútil minyonet,
vibra el meu cor mig còmic i mig endolorit
com en el capaltard el so d’un clarinet.

En els meus dits balders, les coses són adverses;
i m’atabala arreu el so de les converses;
sé, engabiat com un canari, el meu destí.

El món se m’ha tornat una grisa aquarel·la
i faig al vidre del rellotge fregatel·la
amb la malenconia de viure perquè sí.

Josep Carner


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: “On vaig.” I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa misteriós
D’un més enllà sense forma i colors,
O pelegrí d’impossibles tresqueres.

Me cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,
I té una llar, té pàtria i mester,
I se’n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d’enyorades banderes.

J. V. Foix

net

Elle se demanda pourquoi elle, qui avait tant de mal à parler d’elle-même aux personnes qu’elle rencontrait face à face, révélait sans le moindre problème ses secrets les plus intimes à une bande de farfelus totalement inconnus sur Internet. Mais le fait était que si Lisbeth Salander avait une famille et un groupe d’appartenance c’était justement ces fêlés complets.
[…]
Lisbeth ignorait tout de l’apparence physique de citoyens de Hacker Rep et elle n’avait qu’une vague idée de ce qu’ils faisaient hors du Net –les citoyens étaient particulièrement vagues au sujet de leurs identités. SixOfOne par exemple, prétendait qu’il était un citoyen américain noir, mâle et d’origine catholique, domicilié a Toronto au Canada. Il aurait tout aussi bien pu être blanche, femme, luthérienne et domiciliée à Skövde en Suède.
[…]
Sur le Net, Plague était un citoyen intelligent et socialement doué. En réalité, il était un trentenaire obèse et asocial avec une pension d’invalidité, qui habitait à Sundbyberg. Il se lavait franchement trop peu souvent et son appartement puait. Liseth limitai au maximum ses visites chez lui. Le fréquenter sur le Net était amplement suffisant.


Stieg Larsson. La reine dans la palais des courants d'air.



















(Messenger, blogger, gmail, Hacker Rep, FACEBOOK, ..., ... Amics coneguts i desconeguts, amistats d’un dia, amistats per a tota la vida, famílies monoparentals, famílies nombroses, famílies impossibles, visites fugaces, visitants anònims que no deixen petjades, visites llarguíssimes amb pijama inclòs, lectures compartides, suggeriments de lectures, amors, desamors, ignoràncies, baralles familiars, reconciliacions d’amics, horacià, dantesc, inacabable, ficcions que són realitat, realitats que són ficció, investigacions... Qui m’ha assenyalat amb la tecla aquí?: Yes, this is the author )

presents i absents

Ahir li van concedir la medalla d’or al mèrit al treball a Carlos Sentís a la seu del col·legi de periodistes. Hi havia, a més del ministre Corbacho, el conseller Tresserras, Duran i Lleida i suposo que diverses personalitats polítiques i culturals del país. Avui “La Vanguardia” li fa una lloa amb article exprés de Jaime Arias inclòs, i “Vilaweb” ens recordava la seva trajectòria i en Vicent Partal li dedica un dels seus mails oberts (ahir, X. Montanyà). Em sembla especialment lamentable que el lliurament de la medalla fos en el dia del 70è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona de les quals ell formava part (és clar que donar-li avui, Dia Internacional de Record a les Víctimes de l'Holocaust, tampoc no hagués estat gaire adequat). La resta no m’interessa: tots coneixem aquest personatge camaleònic i la seva trajectòria, el país n’està ple –o n’estava- de personatges i trajectòries semblants; tot coneixem igualment les autoritats i les seves polítiques i compromisos. Per altra banda, imaginem per un moment que amb la democràcia s’hagués actuat sobre Sentís? Quants anys de pena li haurien imposat fins a considerar-lo rehabilitat? L’eternitat? Ah, però els premis són una altra cosa...!; es podria discutir. Potser sí, parlem-ne. I em reafirmo que a mi el Sentís actual no m’interessa per a res. Ja s’ho faran i qui hagi de passar vergonya, que la passi, si en té.
















El dissabte llegia al mateix diari on escriu Sentís, una entrevista al psiquiatre Enrique González Duro on responia a les preguntes del periodista:

¿Se proponia los psiquiatras franquistas “curar” a los rojos?
Sí, con reclusión en manicomios. Con sermones, adoctrinamiento, disciplina, fármacos, torturas, electrochoques... También se intento “curar” a homosexuales i transexuales de su “delirio”, incluso mediante neurocirugía, tratamientos aversivos, ¡salvajadas!
¿Usted aha visto esas cosas?
Sí, y nadie osaba oponerse: yo me avergonzaba de ser cómplice calaldo. Los psiquiatras ¡obligaban a los internos en los manicomios a saludar brazo en alto! Vergonzoso. Poco a poco la antipsiquaitría planto cara. Cuando llegué a director de manicomio de Jaen, en 1982, desmantelé allí ese estado de cosas.
¿En qué sentido?
Pregunté po qué estaba ingresado cada paciente. ¡Había casos en que ni los psiquiatras lo sabían! Abrí la puertas. Los psiquiatras de la vieja guardia se opusieron. Y descubrí que una mujer llevaba allí 14 años encerrada... ¡por haber sido madre soltera!

Això sí que encara ara no em deixa indiferent. El que es feia en l’època franquista és prou conegut, abominable, totalment condemnable, però no em sorprèn. Però en aquestes respostes hi ha una data: 1982! Un any després de l’intent de cop d’estat de Tejero! En plena democràcia. En les presons més obscures de la humanitat que són els manicomis, encara s’actuava com si el franquisme continués viu. Encara hi havia presoners innocents –de fet, no ho eren tots?- en la més completa indefensió. Quins eren els culpables per acció o per omissió? Com es podia permetre? Quantes medalles han obtingut els escarcellers al llarg de la seva vida? Quines daurades jubilacions gaudeixen en aquest moment? Qui eren aquells polítics que no en sabien res? Cap investigació seriosa. El silenci més absolut, excepte alguns noms que no es podien amagar. Oblidem, oblidem!

esperança, acritud i escepticisme

Continua bufant el vent, ara menys huracanat. És fan els primers balanços i es busca o no responsables d’imprevisions. Hi ha hagut morts –aquestes terribles morts dels nens!- i destrosses materials en propietats particulars i públiques. Alguns diuen que la natura és imprevisible, que ja tothom estava avisat. La natura és imprevisible fins a cert punt i la manera de contenir-la o de defensar-se’n cal tenir-la en compte, sobretot per part d’aquells que tenen la informació i els mitjans per poder fer-ho. Evidentment que existeixen els accidents, però en cap cas es pot consentir que els accidents siguin per negligència maniefeta. Fins quin punt és accidental que s’ensorri part d’un recinte esportiu municipal o que una sèrie d’escoles suspenguin les classes per por a no poder garantir la seguretat dels alumnes?

Els polítics, les autoritats, tenen els mitjans suficients econòmics i humans per preveure i afrontar situacions de risc, fins i tot les excepcionals. Governs de tost els nivells del nostre país tenen l’obligació de vetllar per la seguretat dels seus ciutadans més enllà dels advertiments i de les mesures experimentals i a curt termini com les que, per exemple, afecten la velocitat dels automòbils. Poden caure arbres, però no sostres ni parets.

Que la premsa exagera i es precipita? Que un parla sense coneixer els detalls dels fets? és possible, però tinc la la sensació -és un dir- que el poder s’exerceix de forma desequilibrada, que sovint es pensa més en el seu propi exercici que en la finalitat que té. No és possible que sistemàticament s’al·legui ignorància, es passin la pilota entre les diferents administracions o es busquin responsables de fora cada vegada que per acció o omissió s’esdevé un fet luctuós que correspon a les seves previsions o competències.

Esmento els fets d’aquests dies per la seva proximitat, però podríem fer una llista llarguíssima d’actuacions com a mínim discutibles en aquest terreny. I no passa res.

Si voleu, podem desdramatitzar. El dia 11 va morir Tom O’Horgan. Recordeu “Hair”, que ell va dirigir a Broadway l’any 1968? Recordeu Aquarius? Que lluny queda, oi? Però no només en el passat, sinó molt més en el futur.


When the moon is in the seventh house
And jupiter aligns with mars
Then peace will guide the planets
And love will steer the stars

This is the dawning of the age of aquarius
The age of aquarius
Aquarius!
Aquarius!

Harmony and understanding
Sympathy and trust abounding
No more falsehoods or derisions
Golding living dreams of visions
Mystic crystal revalation
And the mind's true liberation
Aquarius!
Aquarius!

When the moon is in the seventh house
And jupiter aligns with mars
Then peace will guide the planets
And love will steer the stars

This is the dawning of the age of aquarius
The age of aquarius
Aquarius!
Aquarius!

lectura, escriptura i altres banalitats permanents

Conec la B. des de fa molts anys, des que vaig començar a treballar per un sou mínimament digne i regular (sóc de bon conformar i excessivament amant de la regularitat). Després del coneixement inicial, ens vam deixar de veure fins que ara fa més o menys cinc anys ens trobem gairebé cada dia, caps de setmana exclosos. No parlem gaire –ja sabeu com som alguns sagitaris-, però ens entenem en la nostra mesura. La B. no té cap bloc, tot i que de tant en tant llegeix, que jo sàpiga, el de la jaka i el meu i de vegades em comenta alguna cosa en viu, perquè crec que en virtual mai no m’ha deixat res escrit.

L’altre dia la B. –no sé si seré prou textual- em va sorprendre preguntant-me o més aviat afirmant que els qui escrivim no devem llegir gaire, o potser era que l’escriure resta temps al llegir. Em sembla que no li vaig poder donar cap resposta, però ho faré des d’aquí. Doncs no ho sé. No sé si llegeixo molt o poc. Sempre he anat escrivint alguna cosa. Ara alguna d’aquestes coses és pública i més o menys anònima, abans era privada i més o menys anònima. Abans –temps inconcret- segurament era més lliure, ara no tant. Que sé jo! Ara llegeixo més variat, en bona part degut a suggeriments dels blocs. Bé, no és veritat, abans, en la meva adolescència i joventut era molt més eclèctic, m’interessaven tants temes! Després em vaig especialtzar(?) i ara em trobo a mig camí. De tota manera, és possible que llegeixi i escrigui massa i hagi anat deixant de banda excessivament la vida. Ostres: la vida! Com he pogut arribar a aquesta paraula? Què vull dir? Ho deixarem aquí, com si no tingués temps per explicar-ho.

No sé si abans o després, la B. em va parlar d’algunes lectures –la B. és una provocadora- i em va dir que si havia llegit Kafka a la platja. No. Em va assegurar que m’agradaria, que feia per mi. Li havia de fer cas? És clar. El dissabte vaig comprar el llibre, però a la vora vaig veure la traducció de Francesc Vallverdú del Decameró (edició de butxaca que no cap en cap butxaca), que vaig llegir fa tants anys i que mai vaig tenir a la meva llibreria; i encara em vaig comprar La sociedad literària y el pastel de piel de patata de Guernsey, tot i que no m’agraden les històries epistolars i que diuen que es nota que el llibre, morta la Mary Ann Shaffer, el va acabar d’escriure la seva neboda, que una cosa és ser de la família i l’altra usurpar aptituds. I no hi havia prou amb tres llibres que a la llibreria em regalaren Héroes de papel. I vaig per la pàgina 331 de La reine dans le palais des courants d’air. I espigolant les Sàtires de Juvenal. I la Llobet sense llegir...

Tanta lectura quan un ja sap que tot està dit, o això afirma Joan Estelrich. Us interessa saber per què va néixer la Bernat Metge. M’ho imaginava. Però aquí us ho deixo en ordre invers i en còmodes terminis. Per què continua editant-se i reeditant-se la col·lecció? Suposo que sempre hi ha esperances, o es tracta simplement del negoci editorial.

I que consti que penso que darrerament parlo massa de llibres que, no ens enganyem, m'interessen relativament.

evasions

I el ponent dolcíssim* que esmentava ahir es va convertir en un vent de malvestat. I la vida, malgrat tot, continua, com pot ser d’altra manera?

La xurri em va migrobar, no sé ben bé el dia, unes fotos magnífiques –mèrit seu i no meu-, una de les quals ara forma part del meu perfil. La mà m’amaga els ulls i part de la cara i penso que com puc parlar amb els altres d’aquesta manera, sobretot sense fixar els ulls en els altres ulls. Resistiré molt de temps així? Em neguitejo: tan prop i tan lluny!

Avui m’evadeixo, o potser no, sempre els dubtes:




* Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...
Joan Maragall

ponent

Sobtadament, en ple hivern, arriba un dia estrany, trasbalsador, un ponent dolcíssim maragallià que a mesura que passen les hores em penetra i m’oprimeix el cap i m’ennuvola, i se m’allotja, finalment, al front, com una barrera que tant impedeix sortir com entrar.

Només un miratge de calor que demà s’emportarà la tramuntana però que mentrestant em porta històries velles i lemes o divises com la de la capçalera sempre provisional, o aquesta que tampoc no serà i que Pla va inventar per a l’hiperactiu Estelrich: com més mar, més vela.

P. S. Juro per Llull i per Jaume I que no he estat jo qui ha fet la pintada a la paret del col·legi Claret.

criteris

En Toni ens dóna notícia que l’han inclòs a l’Enciclopèdia Catalana. Està molt bé; tot i que penso que l’article que li dediquen ens presenta aspectes externs, un simple esquema que a penes mostra, si és que ho fa, una petita part d’ell mateix, gairebé només una targeta de presentació. Siguin curts o extensos, els articles de les enciclopèdies sempre són això: una aproximació més o menys reeixida al personatge. La complexitat de la personalitat de l’individu la coneixem a través del tracte directe o a través de la lectura de les seves obres, si les té, és clar, i en la mesura que l’individu vulgui mostrar-se. L’essència de la seva immortalitat (“¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?”), en Toni ho sap, no rau en aquest article de l’Enciclopèdia, que només n'és una porta d’entrada, sinó en la pervivència de la seva obra com a persona i com a escriptor. En fi, qui sóc jo per parlar d’aquestes coses? A més, la meva intenció era únicament comentar un aspecte lingüístic de l’article enciclopèdic; transcric el fragment en qüestió:

Inventor del terme Catosfera, ha impulsat aquesta denominació per a la blogosfera catalana, és a dir, el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que existeix al seu voltant. Manté els blogs Tros de Quòniam i Entrellum. Fou el coordinador de la primera antologia de blogs en català: La catosfera literària 08 (2008) i finalista dels Premis Blocs Catalunya 2008.

Si fóssim textuals i creguéssim cegament en les “autoritats” arribaríem a la conclusió que la blogosfera compren el conjunt de blocs escrits en català (derivació estranya), mentre que en Toni no escriu blocs, sinó blogs, i podríem pensar que no pertany a la blogosfera i, per tant, a la Catosfera. De blogs, i no de blocs, es va nodrir l’antologia La catosfera literària. Al mateix temps, però, en Toni, que publica blogs, va ser finalista d’un premi de Blocs de Catalunya. En fi, que sembla que continua el període de vacil·lacions en l’ús del terme, tot i que a la catosfera ara mateix rarament és troba cap article polèmic sobre el tema, cosa que és una llàstima, perquè resultava força divertit. És veritat que encara queden en alguns blogs aquells petits requadres que reivindiquen que els autors escriuen un (o en un?) blog i no un bloc. En el meu cas, m’atreviria a afirmar que més que escriure un bloc o blog el que faig, el que em plau, és escriure i espero que ningú s’ho prengui malament, però que m'ho tingui en compte.

Per cert, un dels avantatges de les publicacions virtuals és que es poden actualitzar de manera immediata. És possible que en el moment que llegiu això l’Enciclopèdia ja hagi normalitzat el seu criteri i corregit l’article esmentat. Us imagineu que ho haguessin publicat en paper? Els pobres lectors que no coneguessin que és això dels blocs o dels blogs tindrien uns dubtes importants, fins i tot és possible que es passessin la nit sense dormir. Terrible Imperdonable!

P. S.: Per tal d’evitar-vos la consulta que imagino us transcric el concepte de bloc i de blog de l’Enciclopèdia:

bloc:
Pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica el contingut de la qual s'actualitza regularment i que inclou informació o opinions sobre temes diversos, generalment d'actualitat.

Blog, teoria de la informació:
Teoria matemàtica que tracta de la transmissió, l'emmagatzematge i la transformació de la informació.

P. S. 2: De vegades penso que mentre frivolitzo sobre temes menors de la llengua, d’altres, més al cas de la situació real i amb una perspectiva global que jo no tinc, tracten els temes veritablement transcendents. Hi ha d’haver de tot, és clar, però no deixa de preocupar-me que sigui jo el frívol.
Per cert, avui he sentit un presentador-entrevistador de BTV que ha dit, parlant de Bush: ... se li hauria de cauré la cara de vergonya. Això.

es llegiran els clàssics clàssics? per què?

El senyor Estelrich vivia en una pensió del mateix carrer Pelayo en que jo tenia la casa de dispeses, cèntrica, desordenada i magra. En aquest carrer la riada humana és fabulosa. La casa era a tocar d’una travessia curta i ràpida que va al carrer de Tallers. La casa era més amunt del carrer. Molt a prop de la plaça de la Universitat, i semblava un establiment petit i agradable. En definitiva érem veïns de carrer i un dia o altre ens havíem de trobar.

De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.

...

Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.

Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...

He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...

Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.

produccions i espectacles

Un imagina que sap què vol dir literatura catalana malgrat que de tant en tant hi hagi veus que, sense qüestionar amb profunditat el concepte, intentin alguna rebequeria o plantegin reivindicacions i matisos diversos. La literatura la formen paraules més enllà dels diversos materials que serveixen per transmetre-les i del negoci que proporcionen. Quan un es pregunta què és teatre català, la cosa ja no queda tan clara; sí, hi intervenen les paraules, però també una escenografia, potser una música, uns actors, uns directors... Fins i tot en alguns casos la paraula és mínima o inexistent. En cinema passa el mateix, amb l’afegit que encara hi intervenen més variables.

Què consideren els experts que és el cinema català? Doncs em fa l’efecte que fins fa pocs anys no hi havia un concepte únivoc. Així, per exemple, en una obra de fa encara no quatre anys que considero de reconeguda solvència des de la perspectiva dels estudiosos és podia llegir:

Calia també des d’un bon principi fixar què enteníem per “cinema a Catalunya”. Força lectors recordaran que al final de l’Àmbit de Cinema del Congrés de Cultura Catalana (1977) va ser marcat per un enfrontament ideològic entre dos grups, el qual quedà reproduït en dues propostes. La primera: “A partir del moment històric actual, podem definir com a cinema català aquell que sigui produït i realitzat per ciutadans que viuen i treballen als Països Catalans, que reflecteixi directament o indirecta la realitat nacional d’aquests mateixos països i que utilitzi la llengua catalana per a la seva expressió.” La segona: Avui, per raons històriques que no són només de fa quaranta anys, considerem cinema català aquell que, fet als Països Catalans per ciutadans que hi viuen i hi treballen, reflecteixi la nostra realitat nacional. Com que aquesta realitat nacional és complexa, considerem també que el conjunt de la producció cinematogràfica haurà de palesar la nostra diversitat lingüística, a fi i efecte de no excloure ningú de la nostra empresa col·lectiva.”

Aquest debat s’ha mantingut fins avui, per bé que ha anat guanyant adeptes el segon criteri, deixant el primer més circumscrit a l’àmbit literari. sense voler defugir, doncs, el debat, el títol d’aquesta obra palesa diàfanament un punt de vista integrador, el qual porta a parlar en el text de cinema a Catalunya d’una manera àmplia, independentment de la llengua utilitzada en el film.

Joaquim Romaguera i Ramió (director): Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 2005. (fragment de la Introducció)

Com es veu hi ha elements força discutibles. Països Catalans? Reflectir la realitat nacional? Necessàriament han de viure i treballar aquí? ...?

Vaig pensar que ahir era un bon dia per saber quina era la darrera actualització conceptual. Vaig intuir que en el lliurament dels premis Gaudí de la recent creada Acadèmia del Cinema Català es diria alguna cosa aclaridora. No em vaig equivocar. És veritat que el que es va dir potser no tenia el rigor necessari, però tampoc no era el lloc més adient per marejar el personal. El que va quedar clar és que així com la literatura està íntimament relacionada amb una llengua mentre que el llibre es pot relacionar amb una indústria, el cinema –i potser el teatre- és bàsicament un producte industrial, un negoci; no hi ha la divisió que es pot establir entre literatura i llibre (que cadascú faci la gradació que vulgui). A partir d’aquí comença el debat -si és que val la pena establir-lo-, a partir de la constatació com a negoci es pot començar a parlar de les quotes imprescindibles per poder considerar que el producte, la pel·lícula, és o no catalana.

Ara és quan podria parlar una mica de la gala d’ahir –ruralisme inclòs-, que em va semblar lleugera, tot el lleuger que pot ser un acte on no paren de donar premis a aspectes fílmics que per alguns són secundaris o insignificants. Però si no em pregunten la meva opinió, no diré res ni de les pel·lícules ni del acte i passaré a deixar un document viu (disculpeu la deficiència de les imatges) sobre el que la indústria –faig servir conscientment aquesta paraula- considerà que és el cinema català. Acompanyo la definició d’alguns breus moments curiosos per tal que els no interessats en el tema que ens ocupa es distreguin una mica, perquè la funció dels blocs és també distreure els lectors. Us fixeu que ja parlo com un professional? Ja sé que els professionals blocaires escurcen, però també sabeu que aquesta –Com escurçar els posts, la podríem titular- és la meva assignatura pendent, la que mai aconsegueixo aprovar.



P. S. Aquesta nit he vist en directe i en diferit alguns dels actes de la presa de possessió d’Obama, 44è president dels Estats Units. Una superproducció urbi et orbi interessant i en la més genuïna línia romàntica. Fa uns dies vaig escoltar una frase del president que ara no sabria reproduir però que en esperit em va recordar uns dels meus versets preferits de Llull, quan l’amic encara inicià la seva relació amb l’Amat:

Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors.

La qüestió és que no sabria dir, aplicat el verset a l’actualitat, qui és l’amic, qui és l’amat i quin amor il·lumina el camí.

presències

La setmana passada en pere, que no sé fins quin punt comparteix les meves idees o m'usurpa la personalitat, es va associar (?) a Facebook. En pere va barrejar una mica del seu perfil amb el meu i vet aquí que de seguida vam tenir algun amic i propostes d’amics que ni tan sols són saludats, tot i que és possible que ens hàgim creuat alguna vegada. Després de viatjar una estona pel laberint facebookià i conscients que ens quedaven molts viaranys per explorar i molts corriols per descobrir, als dos ens va semblar una meravella la quantitat d’amics que té alguna gent i vam revisar el diccionari per veure el significat de la paraula, perquè una cosa és el que un creu i l’altra la realitat fixada. Vam arribar a la conclusió que, sense cap dubte, els amics de facebook són realment amics en alguna de les accepcions del DIEC, ni que sigui en aquella que diu “Partidari d’algú o d’alguna cosa.”, és a dir, del pa amb tomata, de llegir de tant en tant, d’admirar mister Bean, de recordar que Jaume I va ser un rei del país, etc. En resum, que tots som amics per bé que encara alguns no ho sabem. Tot i això, en pere (i potser jo) de moment només tenim disset amics confessats, l’últim dels quals ha estat, a petició nostra, la Margarida Aritzeta, escriptora i autora del bloc la maleta sarda, de qui qui sigui que regeix els destins de Facebook ens va dir que potser la coneixíem, i, efectivament, havíem compartit amb ella taula al bar de la UdB amb amics o coneguts comuns ara ja fa molts anys, en aquelles èpoques glorioses en què, com pensen sempre els joves, crèiem que tot era possible o impossible, que ve a ser el mateix. Dubtem que ella tingui memòria nostra, al menys d’en pere.

La veritat és que a en pere i a mi ens va aclaparar una mica la quantitat d’amics que podíem tenir i vam pensar que no sabríem com correspondre a l’amistat que se’ns oferia o que demanàvem, perquè tots dos pensàvem que l’amistat exigia una dedicació que als més aviat misantrops i llunàtics com nosaltres ens era difícil d’aconseguir i que fins i tot en determinades circumstàncies ens podia arribar a atabalar i, si volem ser sincers, a disgustar. Fet i fet, però, vam tornar a pensar que aquestes amistats virtuals exigien poca cosa, que no demanaven la presència real, ni el tacte que tant ens agrada i que tan poc ens prodiguen i prodiguem. Aquestes amistats potser només demanen la constatació de petites complicitats virtuals, la veritat o la mentida d’una afinitat, potser només demanen la correspondència de la paraula “amic o amiga”. Sigui doncs, participem en el joc.

Tot això ens porta a considerar que el que pretén Facebook ja ho practiquem aquí, al bloc, amb una altra intensitat, perquè és aquí on –en pere sobretot- expressem sentiments, sensacions i opinions. I és a través del bloc que alguns amics virtuals s’han convertit en cares i cossos i paraules que el vent du i s’endú i ens deixa a la pell o més endins encara. Aquí és on hem deixat constància dels qui ens llegeixen de tant en tant i des d’on hem anat a les altres cases per deixar constància, no sempre, que els llegim. I, sense presència aquí, consultem periòdicament el vell bloglines que ens adverteix des de fa uns anys que tal o tal altre acaba de pujar uns mots, i és llavors que anem visitar-lo o el llegim sense trucar a la seva porta. I de la casa d’un –habitacions fosques o lluminoses, vistes al mar o la muntanya, decoracions isabelines o minimalistes- saltem a la casa d’un altre que no coneixíem i que es converteix en un amic o amiga habitual, explícit o secret.

I així anem passant els dies, i també passem els dies amb els nostres amics més antics, poquíssims dels quals trobem a Facebook o a través dels gadgets de blogspot o ni tan sols a través de Google, que ja és dir i que ja ens va bé. I les presències i absències, les accions i les reflexions, les trobades fugaces, ens acompanyen les hores, d’una manera, en el fons i pel que sabem, no gaire diferent a les companyies i els silencis d’altres temps... Però aquesta, com sempre, és una altra història.

P. S. Ara ja tenim 18 amics. Quin ritme, aquesta setmana!

inanitats (XV)

Carrer Provença,
els estornells arriben
i trien branca.
Perplexos es comenten:
-No són olives!























P. S. Mai no afegeixo res a les meves inanitats, però avui faré una excepció, una metàfora si voleu. M’agraden els estornells, i veure’ls als hiverns barcelonins és un goig que procuro no perdrem. Però els estornells, tan bells, amb el seu plomatge fosc ple de taquetes blanques, són un lladres temibles, sobretot en terres d’oliveres... Ai, que ja em desvio! Fa uns dies em llegia un post en que la Laie es queixava de la SGAE a causa del sobrecost d’un disc dur, i acabava dient: “No han rebut cap denúncia per allò de la presumpció d'innocència i tal? De debò que m'ho pregunto.” No li tinc resposta, però m’ha semblat que com a mínim la pot satisfer aquest breu que transcric (les negretes són meves) a continuació:

Un tribunal de Madrid ha desestimado una demanda de la Sociedad General de Autores (SGAE) contra el sindicato CNT por llamarla “cueva de ladrones”. El juzgado entiende que “debe prevalecer la libertad de expresión” dadas las cantidades que cobra la SGAE y al ser una cuestión “que está en la calle”./ EP

M’encanta la concisió i la precisió. Llàstima que em sembla que els tribunals espanyols no es crea jurisprudència ni serveixi, en aquest cas, per codemnar els lladres de la cova. També és una llàstima que la constatació del lladronici no tingui cap efecte regulador en els preus dels discs durs ni en el de tantes altres productes que no són precisament obra dels autors dels cànons. Quantes inanitats!

setze + setze i un poema

Des del passeig de Gràcia-Aragó que vaig preguntant a tots els quioscos si tenen la revista “enderrock” amb resultats infructuosos. Mentre m’allunyo sento que el quiosquer de dalt de tot de la Rambla comenta en veu alta a un oient imaginari: “Hostia con la revista, no hay manera de venderla y ahora todos quieren el disco...” Sembla que l’èxit els ha agafat per sorpresa.

En fi, passem a un altre tema. Tinc demanat a la Joana, viatgera forçosa de primera hora, que em reculli, si les cames no li toquen el cul, els resums dels llibres que les institucions deixen al metro. Fa dos dies em va portar Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans. Federació Llull. Edicions Documenta Balear. Avui me l’he comprat sencer per set miserables euros (la Montse li ha fet una mirada en diagonal, en Ferran (lector horitzontal), de testimoni– com m’agrada haver-vos trobat!-) i m’he saltat els prolegòmens i el final. M’agrada l’atreviment dels joves que em donen noves pistes sobre l’indefinible o, potser em diuen, a mi, massa acadèmic, que tota definició és vàlida i que cap no és completa:

Escriure poesia és una forma de veure i viure, aconseguir el vincle entre reflex i reflexió defugint la mera concepció estètica de l’art.
Edgar Alemany, 1989

La poesia és veure la llum entre les tenebres.
Clara Fontanet Abrines, 1988

La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça
Blanca Llum Vidal, 1986

Si dic poesia és perquè no conec res més demolidor i inquietant.
Joan Tomàs Martínez Grimalt, 1984

Per mi la poesia és l’orgasme de l’art i la paraula en llit de paper.
Laia Martínez i Lopez, 1984

La poesia és un festival: l’infinit fornicant amb l’eternitat.
Jaume C. Pons Alorda, 1984

La poesia és la carn... i alguna figa d’agost.
Pau Vadell i Vallbona, 1984

Escric per compartir/alliberar/entendre els resultats de la recerca d’intentar acostar-me al que forma la pedra o l’arbre, la potencialitat del ser.
Pau Castanyer i Fe, 1983

La poesia és una obra mestra de la llibertat. I a mi em diu que miri i escolti i senti i tasti, i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, 1983

Estic convençut que la poesia no és literatura. Però, què és? No en tenc ni puta idea. Diria que el poeta emocionarà o no serà. Afirmaria que el poeta ha d’estar constantment enamorat o no serà. Conclouria que el poeta principia la seva inexistència; bell ésser que en atrapar-lo ja ha desaparegut.
Emili Sánchez-Rubio, 1983

La raó i el cos de la paraula que amb llibertat d’ús ens ajuda a conèixer-nos i a conèixer i a oxigenar el càncer que gesten els bulbs de la selva urbana.
Isabel Garcia Canet, 1981

La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames.
Andreu Galan i Martí, 1980

La poesia consisteix a expressar els misteris i les passions de la vida sense fer gaire el ridícul.
Pere Antoni Pons, 1980

La poesia és un toll dins una piscina.
Ferran López i Abad, 1979

Escriure és la meva manera d’aprendre, de conèixer, de pensar. Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.
Martí Sales i Sariola, 1979

Repeteix-te tant com puguis. Tingues clar que la poesia és política vital comuna. No escriguis per als teus enemics, només per als qui estimes de debò. Cura sempre la forma, perquè és el que dóna arrel al poema. No escriguis sobre coses mortes, escriu sobre el que cada dia comença a viure. No dissimulis els teus amors. Procura passar-te la vida dient “sí”.
Carles Rebassa, 1977

M’ho pensaré.

Avui, ja de nit, em trio aquest poema de la Clara Fontanet per completar la diagonal:

Tremol altre cop i veig en la nit
tot allò que al dia li manca, després,
neguitosa m’he aixecat del llit
i totes les coses semblen coses:
els llibres tenen, encara,
paraules i la música sona música.
Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

(exinèdit)

Continuo veient en la nit, aliè als incendis diürns que el sol suavitza. I encara em sorprenc cada dia llegint poesia.

immortals?

Potser algú s’ha fixat en l’enquesta aparentment esbojarrada i inútil que vaig penjar ahir aquí a la dreta i que no espera aconseguir cap mostra sociològica que permeti conclusions. Ho és, d’esbojarrada? És simplement una boutade?

Amb dos dies de diferència em trobo dos científics, i n’hi deu haver més, que afirmen o insinuen que la mort per vellesa serà aviat (30, 40 anys?) una qüestió superada o gairebé. Ho diuen Aubrey de Grey, gerontòleg d’aspecte profètic i mirada il·luminada i Juan Carlos Izpisúa, director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), d’aspecte més terrenal. Mentre el primer parla de 1000 anys de vida, el segon, igualment entusiasta, però menys precís, es fa preguntes que creu que tindran properament respostes satisfactòries: És inevitable morir? Podrem regenerar el nostre cos i donar-li una nova vida? Podrem viure el temps que vulguem? Està la mort cel·lular inexorablement inscrita en el nostre destí biològic? ...?

És possible que el que fins ara només era una hipòtesi o un tema de ciència-ficció sigui en un futur pròxim realitat? Uns quants diuen que sí.

Bé, a mi ja no m’agafarà, però és probable que alguns de vosaltres formeu part d’aquesta nova humanitat. La idea mareja. Tantes preguntes a fer! Tantes incògnites a resoldre! Tantes hipòtesis i desitjos a repassar! Des de la perspectiva global, de reorganització d’un nou model de món. Des de la curiositat física: com funcionaran i evolucionaran aquests cossos? Des de la perspectiva històrica: veure com en un món cada cop més ràpid neixen i moren tendències, invents, pobles, llengües, potser la pròpia humanitat... Des de la perspectiva moral: aquí, de moment, no se m’acut res. Des de la perspectiva religiosa: s’acabaran per fi les supersticions? Des de la perspectiva psicològica, de funcionament de la ment d’aquest nou ésser humà que envellirà sense envellir: aquí se m’acuden tantes preguntes, tantes variables, positives i negatives, que l’espai per formular-les i per imaginar respostes em seria insuficient.

En resum, viurem (viuran) mil anys, i què? Ni que visqui mil anys no seré capaç de llegir-me la meitat de les novel·les que s’ha publicat fins al moment ni les que es publicarà mentrestant, i ja no dic res de la poesia. És broma, companys i companyes, segur que faria alguna cosa més que llegir i anar canviant de professió cada 60 o 70 anys. Jo de vosaltres, si aneu pels 40 o menys, començaria a pensar en el futur, perquè no dubteu que, si poden, els governs -Saura president?-us obligaran a viure'l.

l'escriptura

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

No, no, no són paraules meves, són d’en Quim. M’agraden. M’agrada aquest perdre el temps. M’agrada aquesta companyia. M’agrada aquesta imatge d’anar quedant nu. M’agrada la sensació de les paraules que et van acariciant. Després vindrà el tornar-se a vestir i el tornar-se a despullar, una vegada i una altra, i les que calgui.

En llegir el final del paràgraf, però, no m’he pogut estar de contrapuntar mentalment, i disculpeu-me l’atreviment d’escriure la grolleria del meu pensament. Se m’ha acudit que les paraules mai no m’acaben de despullar, sempre em deixen en calçotets i potser encara amb els mitjons. Una imatge ben galdosa, certament. Qui sap si algun dia les meves paraules s’atreviran a més... és clar que no sé si aleshores aquesta imatge... Déu meu, quina visió!

incomprensions

No tinc especial simpatia pels palestins ni antipatia pels jueus o viceversa (amb els noms de vegades em faig una mica d’embolic, mai no tinc clar si s’ha de parlar de palestins, jueus, àrabs, hebreus, israelians, islamistes, musulmans, israelites, islàmics...) malgrat les campanyes a favor i en contra des de dins i des de fora. Per què hauria de sentir simpatia per uns o altres? En canvi, em dol qualsevol mort i les seves justificacions, que a penes entenc i que no necessito entendre; em dol la barbàrie d’un conflicte que pot tenir pauses però del qual dubto que jueus i palestins vegin cap possibilitat de solució real, satisfactòria.

Parlant de déus i eternitats, és curiosa la campanya que fan alguns ateus per publicitar-se, per tenir un reconeixement, una presència social (?). Una campanya que segur que ha arribat molt més enllà del que preveien amb els seus pressupostos (informació reincident de primera mà aquí i aquí) . Quina necessitat tenen els ateus organitzats, que, que se sàpiga, no tenen cap doctrina determinada, a exposar, a mostrar públicament una existència genèrica. Quina és la finalitat última? De moment sembla que la campanya serveix per recollir diners que s’inverteixen en la pròpia campanya. A veure si més endavant ens proposen alguna finalitat sagrada ben organitzada. És clar que gaudir de la vida, és a dir, ser feliç, ja és una proposta que la majoria de religions comparteixen, les diferències rauen en la manera d’aconseguir-ho; en aquest aspecte no és posen d’acord i l’èxit de la proposta –només cal mirar l’entorn de cadascú- és més aviat escàs, relatiu. Ni tan sols els catòlics practicants acaben de trobar el plaer de la vida en el sagrament de la confessió que és el que permet gaudir de la vida com si no existís Déu. Per què, ¿de què val l’esgarrifança que et recorre el cos quan transgredeixes una norma i el sentit de culpa si saps que després et perdonaran la transgressió només acomplint unes penes simbòliques, sabent que mai hi ha una condemna en ferm per a tota l’eternitat si un no la tria conscientment?

En acabar d’escriure, m’adono que el tot frivolitzant del segon tema es pot encomanar al primer. I no ho voldria. El que em passa amb Gaza –mostra cruenta d’un moment- és que tinc la necessitat de parlar-ne, però no arribo a trobar la forma ni els arguments. Em neguiteja aquesta incapacitat.

P. S. Una incomprensió comprensible és la de l'acabament abans de començar del judici a Ibarretxe i altres. Llàstima, perquè l'assumpte s'eternitzarà, i es tracta d'un cas que mai no hauria d'haver arribat a cap tribunal.

كوفية‎

El dijous vaig preguntar a la S. si havia tingut molts regals durant les festes. Em va dir que a casa no havien celebrat l’any nou, que no els semblava bé fer festa mentre els altres sofrien. La S. de vegades, poques, porta una kufiyya de color negre embolicada al coll que també li cobreix part de les espatlles.

Entro al carrer Pelai des de la plaça de la Universitat; per la vorera més transitada avança una minúscula manifestació que crida sense pausa “jueus assassins”. Tres manifestants entren, com jo, a Nivell 0, i recorren ràpidament la botiga. Dos porten kufiyyes amb el dibuix negre. Parlen en àrab, fort, riuen. Es converteixen en el centre d’atenció dels dependents i d’uns quants compradors. Sortim al mateix temps per portes diferents.

Davant del palau de la Virreina, unes dones amb el cap cobert amb mocadors de color blanc s'han aturat a xerrar. Una d’elles porta un pal de fusta amb una bandera enrotllada. Només distingeixo el verd i un fragment minúscul de vermell.

Pujo pel carrer del Call. Em creuo amb algunes famílies joevs amb amb un, dos o tres nens petits. Els adolescents deuen anar pel seu compte. En alguns casos es pot deduir el seu origen pel vestit de les dones. Cinc o sis duen fullets reivindicatius a les les mans.

A la plaça de Sant Jaume hi ha un desplegament important de mossos; uns quants han fet un petit rectangle protector davant de la Generalitat. Un mosso fa aixecar un noi que s’ha assegut, repenjada l’esquena en un fanal. Queda molta gent encara. A la dreta de l’Ajuntament hi ha un escenari buit on Llach i la Sardà deuen haver llegit els seus textos. Es fan moltes fotos, algunes de grups familiars davant d’una pancarta. Les kufiyyes són de tots els colors.

Veig kufiyyes a tot arreu, fa anys que en veig, fins i tot la Joana en té una de siriana de color vermell, però no veig que tots aquest colors, totes aquestes banderes, totes aquestes paraules representin gaires esperances per als palestins.

ccvb

Entro amb la intenció de comprar un llibre de la Glòria Llobet –que no tenen- i surto amb un llibre de Carvalho. De fet no sé si l’autor és Carvalho, Vázquez Montalbán o algú altre, o tots plegats.

Carvalho o Vázquez Montalbán, o qui sigui, presenta (presenten?) en la cocina de los mediterraneos tot un seguit receptes de la cuina catalana, valenciana i balear, precedits d’una introducció cultural-gastronòmica de cada territori (país?). Una recopilació engrescadora en què al costat de menjars que es poden trobar en molts restaurants apareixen alguns plats que imagino que només es poden tastar en cases particulars o en escassíssims negocis de restauració. Fantàstic!

Ara bé, un es pregunta si l’autor, sigui qui sigui, ha tastat tots aquests plats i, posteriorment, ha preguntat el procés d’elaboració als autors abans de fixar-lo en aquestes pàgines. Un té la idea que la cuina tradicional o popular neix en les cases particulars i en alguns casos després passa als cuiners dels restaurants i a les bibliografies dels recopiladors de sensacions i passions, que de vegades són cuiners o cuineres i d’altres no. Tant els segons com els tercers tenen una certa tendència a millorar els originals, a recrear, a inventar, cosa molt lloable que indica l’instint de superació dels humans i la seva voluntat de singularitzar-se. Tornem al principi del paràgraf: d’on han sortit les receptes del llibre, directament de les cuines de casa, dels restauradors o dels bibliògrafs? La meva impressió és que l’origen no és la cuina que encara practica la gent particular sinó les altres dues fonts. Tinc la sensació que l’autor o autors no han contrastat les receptes trobades en restaurants o llibres –i no sé si tastades en la seva totalitat- amb les de les dones i homes que encara les cuinen a casa seva per a ús particular i dels convidats que els arriben de tant en tant. Per no allargar-me en deixo una sola mostra que els tortosins i assimilats entendran perfectament i potser comentaran, la recepta dels “Pastissets o pastelillos de Tortosa”:

2 copas de mistela 2 dl de aceite 200 g de azucar 700 g de harina 1 corteza de limón 300 g de confitura cabello de ángel 1 huevo

Amasar en un recipiente la harina, la mistela, el aceite, el azúcar y la cáscara de limón. Después, extender la pasta sobre una bandeja en forma de rectángulo de unos 3 cm de grosor. Disponer encima el cabello de ángel y enroscar la pasta sobre si misma en forma de espiral. Ponerlo en una bandeja, untarlo con huevo batido y meterlo a horno suave. Antes de servirlo, cortarlo en rodajas.

Dubto que la meva mare, constructora de pastissets segons la saviesa d’uns avantpassats dels quals es perd la memòria en la llarga nit dels temps s’atreveixi a certificar aquesta receptar (deixant de banda els ingredients, i l’ou batut per sobre? tallat en rodanxes? On s’és vist? Potser en alguna pastisseria creativa?). també és veritat que la meva mare, reclosa durant molts anys en un poble secularment aïllat del pas del temps i de la modernitat, potser mai no es va assabentar de l’evolució gastronòmica. Ara és massa tard.

En resum, que cal anar amb molt de compte, que no tot el que sembla és, que als cuiners aficionats els costarà una mica practicar alguns plats amb la garantia d’obtenir uns resultats òptims o genuïns. Dit això, no dubteu que el llibre és interessant en la mesura que dóna notícia de la varietat de la cuina dels Països Catalans –no de la totalitat, és clar-, que presenta unes receptes saboroses i en alguns casos injustament oblidades, que aquestes receptes són realitzables malgrat la inexactitud o les mancances expositives en altres. Decididament una obra de síntesi a tenir en compte en l’aspecte pràctic i en l’aspecte bibliogràfic i infinitament millor que molts llibres sobre el tema que un no sap perquè es publiquen. Això sí, repeteixo, compte!

























P. S. Se m'acut que posats a parlar de cuines, bé podia deixar unes notes a l'altre bloc.

divagacions

Repassant la vida i l’obra de Bernat Metge em torno a preguntar perquè encara ningú no ha novel·lat el personatge: poderós (al menys des de l’ombra), de prosa brillant a Lo Somni, escèptic, enamorat, sospitós de traïció, corrupció i altres assumptes menors, comdemnat, rehabilitat... I Quina època més atractiva i convulsa des de totes les perspectives: el període humanista, que obre noves perspectives, el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó, ja al final de la seva vida (no em val L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant), l’Església dels tres papes... Ben pensat, però, tampoc no m’interessa gaire la novel·la històrica.

Avui toca comprovar com van les vendes de llibres en català, originals i traduccions, ficcions i realitats. Em continua sorprenent que a la llista dels llibres de no ficció hi hagi títols com El secret –que en si mateix ja indica que no en traurem res de clar- del qual es diu “claus per aconseguir la salut, la fortuna i la felicitat.” També, abans de reflexionar, em crida l’atenció que hi hagi un poemari (Misteriosament feliç, de Joan Margarit), però, és clar, ¿què hi ha que sigui més real que el que contenen els versos? Encara un altre llibre d’entre els deu primers: L’esplendor de la Barcelona burgesa, de Lluís Permanyer. Tinc ganes de fer-li una ullada. Crec que actualment no es parla de burgesos i de burgesia més que en els textos d’història o en sentit més o menys pejoratiu amb reminiscències marxistes i per persones d’una certa edat. Avui hi ha empresaris de diversos sectors, banquers, etc., però, són aquests els burgesos? Dintre de cent anys algú farà servir la paraula burgès per denominar algun col·lectiu del moment actual?

fred i calor

Fi de festa. Passades les vuit emprenem el viatge de retorn. Neva! Bona part del viatge el fem amb l’acompanyament de les volves que vénen a morir al parabrises o s’escapen lleugeres i erràtiques per fixar-se en aquesta natura d’un blanc fantasmal que deixem enrere i a penes admirem: ja tenim prou feina a resseguir les línies blanques o grogues -interminables obres- de l’autopista.

A Barcelona, voldríem dir si no fos mentida:

Fa, la neu que es fon,
una aigua apagada.

Desfem les maletes i preparem el sopar, els darrers vestigis de la botifarra blanca i la botifarra negra, el pa torrat amb tomata; la calefacció que no acaba d’escalfar.

A la tele diuen que Maruja Torres ha guanyat el Nadal amb Esperarme en el cielo. De protagonistes, a més de l’autora, Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán –aquests dies he fullejat la seva la cocina de los mediterráneos, de la qual ja en parlaré, però no aquí-. M’agrada la idea que els morts (T. M. i V. M.) hagin donat vida nova a la Maruja, tot i que no sé si em llegiré el seu llibre perquè les ficcions angèliques no són el meu fort. El Pla se l’emporta Gaspar Hernández que diu, entre altres coses –i no sé si literalment perquè això ho llegeixo al diari: este galardón es "un honor y una responsabilidad, porque Pla es uno de mis autores de cabecera y, en cierta forma, El silenci pretende ser un homenaje a Pla y a dos autores japoneses, Kawabata y Tanisaki". Esta novela es "la historia de una joven japonesa, Umiko, enferma después de vivir en un monasterio zen, que vive en Formentera y cree en la curación espiritual, algo que comparte con el autor", ha confesado. M’agradaria saber què opinaria Pla de la novel·la perquè així, a primera lectura de les declaracions... Res, no diré res.

En fi, em concentro en les joguines que em van portar els reis:

“Quina sort! Quantes joguines
m’ha deixat aquesta nit.”

Demà, dia de reflexió. Nevarà a Barcelona?

P. S. He incorporat el regal de reis que m'ha fet la meva blocaire invisible a la dreta. Ja li he donat les gràcies, que consti.

la meva blocaire

Benvolguda Ina,

Em temo que he fracassat lamentablement a l'hora de triar-te un regal. En aquesta nit glaçada de reis, li continuo donant voltes i no se m'acut res que pensi que et pugui ser satisfactori. Potser em vaig precipitar en pensar que es poden fer presents només coneixent les paraules de lluny, aquests mots que ens presenten les pantalles. Potser vaig confiar que ja trobaria algun text, alguna música, alguna d'aquestes coses que es poden deixar aquí i que costen tan poc de pujar. En fi, Ina, ja ho veus, només excuses. Què vols que et digui, em falta una cara, em falta una presència, potser alguna confidència, algunes converses... No ho sé.

Potser es tractaria de parlar una estona de la Patrícia Highsmith o de recordar les aventures de Bilbo, o d'anar al cine a veure la vida d'Iris Murdoch, qui sap si comentar els articles d'en Monzó, repassar Hess, rellegir Salinger... Quatre coses sobre els avantatges i inconvenients de la vida en el camp?

Res, Ina, que t'ha tocat un amic invisible ben galdós; però continuaré buscant, tot i que no et prometo, com podria fer-ho, que el meu present es pugui ensenyar als amics. Deixa'm que et reciti, abans del comiat, uns versos justificatius:

...
No em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la que em recordo i no m'enyoro,
la que en tu miro, i les que et conto
i que són les que conec menys.
...

Una abraçada. Espero que els reis hagin estat generosos amb tu i amb la teva filla.

pere

ara sí, la reina

S'acosta la nit de reis i jo continuo reivindicant les reines. Dec a la generositat d'en Manel la lectura d'Una lectora poc corrent, un devertimento que a través del distanciament de l'humor anglès exemplifica a partir del protagonisme de la reina d'Anglaterra -podria ser qualsevol altre personatge, però ja sabeu com són els anglesos- el procés que va des del descobriment de la lectura a la necessitat de l'escriptura. He triat alguns fragments del llibre en ordre cronològic.

Llegir es retreure’s. Fer-se inasequible. Estaríem més tranquils –va dir Sir Kevin, si l’activitat fos menys... egoista.
-¿Egoista?
-Potser hauria d’haver dit solipsística.
-Potser ho hauria d’haver dit.
Sir Kevin s’hi va abraonar.
-Si poguéssim imbricar les seves lectures en una causa o propòsit de més abast... la capacitat lectora de la nació en conjunt, per exemple, o la millora dels estàndards de lectura entre els joves.
-Hom pot llegir per plaer –va dir la Reina-. No és un deure cívic.
-Potser –va dir Sir Kevin- hauria de ser-ho.
-Quines penques –va dir el duc quan ella li ho va explicar aquella nit.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Curiós diàleg en què em sembla que tots dos personatges tenen raó. La lectura -em refereixo a les novel·les, a la ficció que no és més que un reflex de la realitat- possiblement humanitza, fa entendre la complexitat humana, però al mateix temps aïlla, aparta. Quina paradoxa la de la reina que es va fent més conscient de la diversitat dels seus súbdits al mateix temps que ells se senten perplexos perquè s'adonen que la seva monarca va més enllà del paper secularment establert, que s'ha convertit en un ésser pluridimensional, imprevisible.


Els escriptors, va decidir aviat la Reina, probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres. I no semblava pas que els escriptors pensessin que el lector els havia de fer una gentilesa, en llegir els seus textos. Més aviat semblava que pensessin que ells li havien fet una gentilesa en escriure’ls.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Completament d'acord, o gairebé, amb les reflexions de la reina.

-Una vida terrible, pobre home. Martiritzat per l’asma, i és veritat que era una persona d’aquelles que fan venir ganes de dir: “Au va, espavili una mica”. Però la literatura en va plena. La cosa més curiosa era que quan sucava una pasta al te (un costum desagradable) se li feia present tota la seva vida passada. Jo ho vaig provar i no em va fer cap efecte.
-Segurament no era la mateixa mena de pasta, senyora- va dir el ministre d’Exteriors, i va tornar a centrar la conversa en els acords monetaris.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

El fragment anterior se m'ha escapat, no el tingueu en compte, o considereu-lo una mostra de l'estil de la prosa anglesa que esmentava al principi.


Va descobrir, però, que quan acabava d’escriure alguna cosa, encara que només fos un apunt al seu quadern, se sentia tan satisfeta com abans se n’hauria sentit després d’haver llegit una bona estona. I se li va tornar a acudir que no volia ser una lectora prou. Una lectora era gairebé el mateix que una espectadora, mentre que quan escrivia feia alguna cosa, i fer coses era el seu deure.
Jo hauria dit –va intervenir el primer ministre- que Sa Majestat està per damunt de la literatura.
-¿Per damunt de la literatura? -va dir la Reina-. ¿Hi ha algú per damunt de la literatura? Seria com dir que hom està per damunt de la humanitat.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Deixant de banda la reflexió més transcendental: què hi ha per damunt de què?, no és veritat que arriba el moment en què el lector sent la necessitat d'escriure? No en som exemple la majoria dels blocaires? Que després es publiqui o no el que s'escriu és un tema que no apareix de forma prou explícita en la novel·la, però que tots nosaltres tenim ben clar. La qüestió, altres vegades plantejada aquí, és que no queda clar si nosaltres en tenim prou amb les pantalles i l'autoedició o aspirem al paper i a l'edició dels professionals.

i es convertí en reina

Feia una mica de temps que no llegia cap novel·la negra ni policíaca, ni semblant, i vaig creure que La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, d’Stieg Larsson, segona obra de la trilogia Millennium, seria una bona reentrada, malgrat anar al capdavant de les llistes de les novel·les més venudes.

Bé, el llibre, al qual no sabria atribuir un gènere concret i que segueix les pautes estructurals dels bestsellers, m’ha funcionat perfectament tot i que en alguns moments he trobat que s’allargava innecessàriament, sobretot en les excessives disquisicions de les comissaries. Bons, dolents, una intriga més o menys versemblant i actual –alguns diran que amb exageracions, però més exageracions té la vida- marc social interessant, etc. En fi, els elements necessaris per anar passant pàgines. I gaire res més si no fos per un personatge, la Lisbeth Salander. Qui és aquesta noia? Doncs físicament no sembla gaire atractiva:


Tornant a l’habitació, va aturar-se tota nua davant el mirall de l’armari i va examinar cel seu cos amb admiració. Continuava pesant quaranta dos quilos i feia gairebé un metre cinquanta d’alçada. En aquest sentit, no hi havia gran cosa a fer. Tenia uns membres tan prims com els d’una nina, unes mans petites i i uns malucs que no semblaven pas tenir-les totes.
Però tenia pits.

Ben poca cosa, oi? I a més els pits tampoc no eren gran cosa, us ho asseguro; és clar que abans de fer-se uns implants eren únicament “simples esbossos d’inflor”. Que el drac que li anava de l’espatlla al cul pot resultar atractiu per algú? Allà cadascú.

Que la Lisbeth sigui una inadaptada social incapaç de mostrar els seus sentiments i una relació estable, no ajuda gaire a mostrar cap empatia. O sí? Mare caixera i pare desconegut – de moment-. Vaja novetat. Li agraden les mates i és una hacker sensacional, una investigadora fora de sèrie i un geni dels escacs. I què? És lesbiana o heterosexual? A qui li importa? És capaç de dominar un assassí sense sentiments, amb un cos espectacular i que pateix analgèsia congènita. Qui s’ho pot creure? Molt bé, és milionària, però quina importància té això? Que sembla que el món està en contra seva? El món és així.

Però alguna cosa deu tenir la Lisbeth Salander, perquè quan l’autor la fa desaparèixer durant un bon nombre de pàgines, el lector –en aquest cas jo- comença a impacientar-se i pensa: molt bé, Larsson, però, pots fer tornar la Lisbeth! Qui és aquesta noia? Una heroïna romàntica? Una heroïna de tragèdia grega a qui la fatalitat acabarà fent desaparèixer? Un model de la dona del segle XXI que encara està per definir? Per què ens enganxa la Lisbeth Salander? Qui es veu capaç d’explicar-m’ho?

Llegida segona novel·la de la sèrie i com que de moment no tenia ganes de llegir l’anterior, vaig anar a la llibreria a veure si ja havia sortit la tercera. La llibretera informadora em va dir que encara no, que què més voldria ella. No em vaig donar per vençut i li vaig demanar si tenien una traducció que no fos en català o castellà. Sí, en francès, però jo no domino la llengua, em va dir. I mentre em dirigia a la secció corresponent, la meva informadora, amb un somriure de complicitat i ignorant per un moment els altres clients i clientes –més clientes- impacients em deia: per què la Lisbeth no pot morir, oi?. Evidentment que no. Perquè malgrat tot ens l’estimem i farem el que calgui per ella.

En resum, que he comprat La reine dans le palais des courants d’air –ho sento pels de Columna que no la publicaran fins al juny o el juliol segons em diuen- i ja me l’he començat, però no us penso dir res... excepte un paràgraf de l’inici per tal de mantenir l’interès:

-Helicoptère entrant. Deux patients. Un home âgé et une jeune femme. Elle est blessée par balle.

Us imagineu aquests dos al mateix hospital? Ja em direu.

Hi haurà una quarta novel·la ara que l’autor és mort? Coses més estranyes s’han vist.

re[z]istiré

Passejant per Barcelona, un capvespre cap al tard, entro en algunes botigues i comprovo que els cartells institucionals que afirmen que els botiguers són més que botiguers són certs. Jo només volia venedors, però costa, costa molt trobar professionals, ni tan sols aficionats, és a dir, que sentin afició per l’ofici. La majoria són molt més. Què? Ni idea, no m’ho diuen, no els dec merèixer prou confiança. Re[z]istiré!

Els experts em (ens) diuen que si la crisi això o allò o el de més enllà. Hi ha més experts en crisis que bolets en temporada alta. I experts en futurs: surten experts (hi ha tants especialistes predictors de futurs en tantes especialitats!) d’on mai no se n’havien vist. Re[z]istiré!

Plou, i si no plou, com si ho fes. N’estic tip; aquesta grisor em penetra els ossos i la ment. Re[z]istiré!

Els mitjans no paren de fer resums de l’any que s’acaba, i els comerciants no especialitzats, i els escriptors, els arquitectes, els polítics (ai, els polítics!) els banquers (ai, els críptics banquers!), els aturats, els editors, els lectors, els esportistes (als esportistes més aviat els els fan), els venedors de cotxes, els georgians i els afganesos, els misantrops i els filantrops... , fins i tot els blocaires tenim tendència a fer resums de l’any, i vinga valoracions, i balanços! N’estic fins al ... dels resums i de les balances, dels equilibris. No hi ha cap novetat! Que no hi ha cap novetat? Re[z]istiré!

... Re[z]istiré!

...Re[z]istiré!

...Re[z]istiré!

Com cada any, aixeco la vista i veig que, de moment, Orió es troba, com sempre, entre 24º N i 11º S de declinació i entre 4h 40m i 6h 20m d’ascensió recta (la nebulosa em refereixo, que és del que es tracta). Aquests dies, cap a les dues, es veu mirant el sud si els núvols –ja ho he dit, que n’estic tip, de nuvols?- ho permeten. Em reconforta. No vull altre senyal. No en conec cap altre. Re[z]istiré!

És clar que no us desitjo que resistiu, que no claudiqueu, sinó que aquest 2009 actueu, creeu, creieu (?), progresseu, sigueu feliços, malgrat els venedors que no ho són, malgrat els profetes certs i incerts, malgrat els experts en prediccions i en balanços, malgrat les pluges benignes i malignes, malgrat tots els nostres i vostres malgrats. Endavant, el 2009 és nostre i vostre, no permeteu que sigui d’ells, si de cas, compartiu-lo amb ell o ella!

I a llarg termini faig meva aquesta modesta cançó de re[z]istència, tan maldestra i tan propera (ja ho veieu, faig resums i balanços també), i us la deixo per si algun dia la necessiteu. Si em plau, més endavant li refaré la lletra, que no la veu ni el puzle d’imatges... O en triaré una altra.




Bon 2009, doncs! Ei, i no xinxolleu gaire l’ampolla, ni els reis mags amb desitjos impossibles, que tot té un límit!

(i entre parèntesis i en lletra petita i inútil un desig ja no de pau sinó de vida per a tots aquells que cada dia lluiten per sobreviure, per als que tenen raó i per als que no en tenen -quina raó?-, per als que tenir raó o no tenir-ne no significa res perquè la seva possibilitat de tria és nul·la; per a tots, la vida, la pau i, si pot ser, una mica d'aquesta cosa intangible que anomenem felicitat. Re[z]istiran?)