antologia de la narrativa catalana dels 70. El conte.

Fa unes setmanes esmentava per diverses raons La generació literària dels 70, de Pi de Cabanyes i de Graells, un llibre que penso que és interessant de tenir en compte per aquells que vulguin conèixer els orígens dels escriptors que hi surten i pels interessats en la història de la literatura catalana en general. El títol em va portar necessàriament a recordar-ne un altre publicat nou anys més tard: Antologia de la narrativa catalana dels 70, de Jaume Martí i Olivella, Carme Rey i Grangé i Albert Porqueras-Mayo. Vaig conèixer una mica la Carme i menys en Jaume. No sé on paren. Malgrat la coincidència d'alguns autors entre els dos llibres, la intenció era diferent. En aquest segon el pròleg acaba dient: Com a antòlegs i com a simples lectors, ens agradaria de pensar que aquest llibre pogués assolir els objectius que ens menaren a la seva realització: servir d'eina pedagògica a les aules i omplir un cert buit editorial e el tractament de conjunt de la nostra narrativa més recent.

Ignoro, com és natural, fins quin punt s'acompliren els objectius; els antòlegs o els editors (Biblioteca Serra d'Or) en deuen tenir una idea, però el llibre continua tenint els seus mèrits: la reunió d'una peça curta (observi's que no especifico gènere) d'escriptors significatius, unes biografies (de mida desigual) i la resposta a una pregunta que encara ara -molt menys que en aquella època, crec- es fan i responen alguns escriptors, lectors i crítics (recordo, per si algú ho havia oblidat, que els crítics també poden ser escriptors i fins i tot lectors): Què és un conte?

Evidentment, d'entre el tercet que he esmentat abans, al lector li sol ser força indiferent si allò que ha llegit és un conte o alguna altra modalitat narrativa que les subtileses del temps han inventat, la qüestió és que li funcioni. És possible que l'escriptor tingui més interès a marcar els límits del que ha escrit, però, i que em desmenteixin els escriptors, el seu interès se centra sobretot a escriure un material que els satisfaci i deixi content els seus lectors, com més millor; tot i així, com que sempre hi ha algú que els pregunta què és un conte, han de passar un temps bastint alguna teoria que s'acordi a la seva pràctica. El crític literari és una altra cosa, el crític (els professors de literatura -també els de les aules d'escriptura-, evidentment, entren en aquesta denominació) ha de saber què és un conte, el crític ha de poder comparar estructures, saber per què alguns contes funcionen i altres no... i tot un conjunt de detalls que escriptors o lectors, sobretot aquests darrers, no cal que dominin amb precisió.

Bé, anem al cas -i ja no podré posar més de dos exemples avui. Què és un conte?

Carme Riera:

La meva concepció del conte com a creació literària?
Doncs la creació literària que ho supedita tot al concepte d'economia.


Maria Antònia Oliver

Caldria distingir, primer de tot, entre conte i narració. El conte seria una història tancada en ella mateixa, un fet literari individual i autònom. Una narració, en canvi, podria ser senzillament una prosa, una història oberta. Un seguit d'idees... Sigui com sigui, aquesta qüestió no em preocupa gaire. Per a mi tot depèn del tema, de la idea o de l'impuls que tenc en el moment de posar-me a escriure. Si el tema, la idea, la història em dona per un conte, surt un conte. Si em dóna per una novel·la surt una novel·la... o una prosa literària o un relat. Ja sé que hi ha uns regles del joc me´s concretes, més estudiades, més aprofundides. Però en el moment d'escriure no em planteig questes regles. Sé d'antuvi, això sí, si el tema és prou ampli o si el vull estendre per aquí o per allà. Sé, més o manco, si faré una novel·la o alguna cosa més curteta. Però no m'amoïna classificar el producte ni abans ni després de produir-lo.

Entenc que la resposta de la Carme Riera és un conte i deixo al lector la seva valoració, si és que cal. En el cas de la Maria Antònia Oliver, entenc que, a més de conèixer uns detalls dels processos de creació literària de l'autora fa uns anys, el lector que no està gaire al cas s'assabenta que existeixen narracions, relats, proses literàries... També intueix el lector algunes altres coses que ja no especificaré perquè ja he sobrepassat amb escreix els límits de raonables d'un apunt de bloc. Continuaré.

Mentrestant, enllaço el darrer apunt de la Iruna  perquè em sembla que calia incloure un exemple de conte d'un dels meus contistes preferits. Que com s'ho feia Calders? Li haurem de preguntar, o no cal.

diumenge de resurrecció entre Barcelona i Torroella

Em va saber una mica de greu fa dos diumenges allunyar-me de Barcelona perquè tenia pensat que el cap de setmana podria anar a passejar-me per la poètica de la ciutat, sobretot per aquells llocs oberts -que pocs!- en què pots entrar i sortir sense que la presència o absència la noti ningú. No va poder ser i vaig assumir les meves obligacions amb molt de gust.

Al nord, però, m'esperava una sorpresa que em va compensar la meva pèrdua poètica ciutadana. La meva fillola, segurament esperonada per la seva mare, em va recitar només veure-'m un poema de Maragall. L'anaven assajant a l'escola -que fantàstic aquests estímuls escolars!- i ella, malgrat que encara li quedaven dies per recitar-lo, ja se l'havia après i suposo que l'anava deixant anar amb un acompanyament gestual intens a qui volgués escoltar-la. Jo, evidentment, vaig ser un receptor entusiasta i fins i tot li vaig aclarir el seu únic dubte -bàsic- lèxic: “aimia”. Devia ser per la meva predisposició que l'endemà, el dia de la seva primera comunió, una vegada acabat el dinar i mentre la resta parlaven en prosa, va tornar a recitar-me el poema, i una altra vegada, i encara més, perquè la tramuntana, per donar més versemblança als versos, ens espatllava la gravació. Fins i tot vam fer proves, que no incloure, amb dues de les seves amigues, ara anant cap al nord, ara cap al sud...


Més d'una setmana després, he anat a veure l'exposició sobre Maragall al Palau Moja: “L’exposició és una aproximació a la paraula il·luminada que el poeta Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) ens ha deixat perquè la retrobem, cent anys després, com un «etern crit de jovenesa». Amb els seus mots, coneixem la rebel·lió juvenil contra la mentalitat burgesa i descobrirem el naixement de la seva passió per la poesia, una poesia que, de la mà de Goethe, s’entrelliga amb la seva experiència vital, amb els seus amors i les seves esperances...”
Columnes il·luminades entre la foscor -tanta foscor!Per què tantes exposicions tenen l'entorn tan fosc, per centrar l'atenció?- de la sala amb miralls amb les paraules del poeta: versos i proses. Vídeos il·lustratius i complementaris de mida insignificant, una reproducció (?) del menjador de la casa de Sant Gervasi amb uns diaris a la taula i imatges a les parets, edicions primerenques en les vitrines, una enquesta, discutible a la sortida, 22 preguntes per veure si la gent havia estat atenta: “Com definiries la poesia de Joan Maragall? a) Poesia intimista b) poesia modernista c) Maragallades. A quin moviment intel·lectual va pertànyer Joan Maragall: a) El Renaixement b) La Renaixença c) El Romanticisme... De quina estranya malaltia va morir...”

No és fàcil fer una exposició sobre un escriptor, sobretot si és mort i no pot intervenir en el muntatge, perquè, a la fi, què es pot mostrar a part del seus llibres si la seva paraula, la d'ell vaga en l'aire? Com pot reviure la paraula, i la pròpia vida, en una exposició -els seus llibres els podem llegir en molts altres llocs? Com es pot estimular els que ja coneixen l'autor i aquells que el desconeixen a passar una llarga estona amb ell? Em sembla que al Palau Moja no ho acaben d'aconseguir. Segurament el recitat de la meva fillola al costat de la columna en què es pot llegir La ginesta tampoc no aconseguiria grans resultats, però, ¿no és a través dels qui encara els reciten als qui els volen escoltar com tornen a viure els poetes a més de en la lectura personal?

La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

dissabte de glòria a Wembley

M'hagués emprenyat haver de canviar el títol previst. Ja ho sé, sóc elemental. Potser per això conservo també la capsalera.

divendres de passió a la plaça de Catalunya

No entenc l'extrema violència d'aquest matí. No acabo d'assimilar les incompetències que han acabat envermellint els cossos dels qui estaven asseguts. Em costa de concebre, a més, que no hagin previst que la seva actuació donaria més vida a qui aposta per la vida. Quants s'han begut l'enteniment avui? Continuaran?

Fins ara no he dit res més que marginalment de la plaça de Catalunya. Avui m'hi he estat per quarta, o potser cinquena vegada, i tampoc no diré gaire res. No diré que per primera vegada la policia ha tallat tots els carrers que portaven a la plaça, que s'ha convertit en un món autònom que qui sap com s'expandirà. No parlaré del meu delegat de curs i d'una exalumna -els dos amb les mans blanques- que em saluden des de l'estàtua -totes les estàtues són de la llibertat avui- només arribar-hi; ella no s'hi pot quedar gaire estona perquè té un correfoc al barri. No sé què podria dir de tants cartells, cartellets, pancartes, fulls quadriculats, de colors i blancs... que expressen idees, reivindicacions, desitjos, denúncies, veritats i somnis, realitats que algun dia seran o no tant o no gens. Què podria comentar de tants que han anat a mirar, a quedar-se, a participar, a protegir? També tants que ja no són joves i han trobat... Què sé jo què hem trobat. I el gran anunci del Barça, que no sabem si serà campió o no, però que sembla l'eslògan dels de la plaça, i que no passarà res si uns i altres es troben, si és que uns i altres no són, en part, els mateixos. I els del Corte Inglés, que, segons diuen, algun dia es convertirà en hort, i que avui només deixaven apropar-se a les vidrieres del darrer pis -dies enrere no hi havia cap impediment- els qui tenien carnet de premsa -m'hauré de fer un passi plastificat a nom de saragatona films. Què podria explicar de tants somriures i tantes flors? Flors de tots els colors, de totes les mides, en totes les mans, en tots els llocs. Flors en aquest país d'escèptics.

Avui, de fet, només volia mostrar imatges. Cada imatge una història. I encara més imatges i més històries de la història. Impossible, els dits, com cada dia, tenen tendència a teclejar una història que entenc i desantenc alhora, que no sé explicar i que des d'avui comparteixo més.

creure i jugar

ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Jacint Verdaguer


Sempre he cregut que no només cal tenir fe per sobreviure -viure? triomfar?-, sinó que, sobretot, cal jugar.

primera aproximació als rossinyols que canten

Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar.

M'estava llegint els poemes de demà. Podria dir que el dia s'apagava, però ara els dies no s'acaben mai. He anat sentint més que escoltant (si no fos pels comentaris d'ahir de l'Allau i la Clidice, m'hagués passat desapercebut) el refilar d'un rossinyol que algú té engabiat (diuen que és difícil que prosperin els rossinyols en captivitat). Una mica més tard, els xiscles i els vols de les orenetes omplien el pati i callava el rossinyol.


ROMANCET DEDICAT A MOS AMICS D. ANTONIO RUBIÓ I D. LLUÍS CARLES VIADA

Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l’aigua:
cantaves l’amor de Déu,
l’enyorament de la pàtria,
los misteris de nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta , que viu
de cançons i de becada.
Trobador del mes de maig,
rossinyol, refila i canta,
mes no deixes eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata.
Diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintra la gàbia.

Jacint Verdaguer (9 de maig, 1897)

No en sé res dels rossinyols, no sé si n'he vist cap en algun momentde la meva vida. Crec que els he sentit moltes vegades, però els meus coneixements ornitològics són escassos i no sé si els he confós amb algun altre ocell. Tampoc no sé si ara -ho feien abans?- els enamorats parlen de rossinyols, però potser els poetes -els poetes són molt influenciables- encara en fan versos. No em ve a la memòria si entre els més nous que conec apareixen. En tot cas, ara que tants demanen el retorn a la natura, segur que tornaran a fer-se presents.

Mentre espero el moment de la seva reaparició, se m'acut que per si de cas enamorats o poetes -i qualsevol altre- en volen parlar i no s'atreveixen per por de confusions, potser els anirà bé aquest intent d'ajudar-los en la seva identificació.



En aquesta web anglesa, per si queden dubtes, es poden consultar moltes altres modalitats de cant, algunes dels aiguamolls de de l'Empordà o d'Agramunt.

I ja posats, no em puc resistir a deixar el cant d'un altre rossinyol que deu estar molt oblidat, però que alguns coneixíem prou bé fa força anys.

navegacions incertes

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca ésser per tal departiment.
Ausiàs March


Cada primavera, des de fa uns anys, llegim els mateixos poemes. Menteixo, jo llegeixo els mateixos poemes, per a ells i per a elles és sovint la primera vegada. Jo voldria que només fossin paraules al vent, o poca cosa més, que passen lleugeres i provoquen emocions i pensaments que no se saben explicar, que només s'intueixen, i que un altre vent, quan fos, les tornés a portar i els donés el sentit des de la pròpia experiència o els provoques el sentiment que encara és possible, o tantes altres coses que només la vida dóna i, com les onades, acosta i allunya. Mentrestant, però, em conformo a veure com naveguen per les paraules de versos sense port que potser algun dia -potser ja ara en algun cas?- seran plenament seues i ara són només literatura. Jo, que cada primavera -o a la tardor o l'hivern- recitaré els mateixos versos, sé que rebré algun matí de maig -o de setembre o febrer- , mentre el vers fa via, un senyal a penes perceptible que una vegada més les paraules han arribat a port abans d'emprendre un altre viatge o restar quietes.

Vet aquí les paraules que avui han començat el viatge i qui sap on són:


No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

Rosa Laveroni

l'esperit de Barcelona

Fa un temps vaig esmentar un llibre de Carles Soldevila, L'art d'ensenyar Barcelona, publicat l'any 1929 amb motiu de l'Exposició. No coneixia la primera edició i l'obreta em va arribar a través d'una reedició(2006) de la Fundació Trias Fargas promoguda -presumptament- per Xavier Trias, que deia que un dia, passejant per Barcelona: “vaig aturar-me en una llibreria de vell a tocar de la plaça de la Catedral. Allà va cridar-me l'atenció un llibret....” El llibret es va convertir en un element publicitari més, suposo que de vida efímera i efectivitat escassa, de la campanya del 2007, perquè que algú es dediqui a reeditar llibres no crec que faci guanyar gaires vots si no és que el material és pornogràfic en el sentit ample de la paraula.

Del pròleg de Trias, em cridà l'atenció un fragment: “Com aquest llibre posa de manifest, hi ha un esperit de Barcelona que perdura, que pesa, un esperit que no depèn de les modes ni de l'estat d'ànim dels cronistes. És la Barcelona en què tots nosaltres ens reconeixem, la que no ens hem d'explicar.” He anat donant voltes a aquestes paraules i no sóc capaç de decidir quin és aquest esperit que no depèn de les modes, quina és aquesta Barcelona en què tots els que hi vivim -remarco el tots- ens reconeixem. Fora de les obvietats arquitectòniques, què és Barcelona? Potser un turista, un de fora, m'ho podria dir, potser ho capta de seguida amb una claredat meridiana; potser també és una evidència per la majoria de barcelonins. Jo, barceloní d'adopció i convicció, no ho sé veure. Només entenc, i encara, la meva Barcelona.

En aquesta mateixa línia, llegeixo un fragment de Soldevila:
... jo us aconsellaria començar per una passejada mig en automòbil mig a peu. No hi ha res que interessi tant l'home mitjà, l'home corrent -i l'altre- com la fesomia d'una ciutat nova. Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer al ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer, la gent gent que passa, que parla, que gesticula; la corrua de vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...

No puc estar més d'acord amb Soldevila: primer el carrer, les botigues, la gent, la vida del moment... És d'aquesta manera com cal introduir-se en l'esperit d'una ciutat. En el cas de Barcelona, ara em canvio de pell iem situo en el lloc d'un turista qualsevol dels que passeja al seu aire i em pregunto si tindré la sort de captar l'ànima de la ciutat, els trets del present que la caracteritzen, les diferències que la singularitzen... Potser si hi poso bona voluntat...Quan, en quin lloc, amb quines persones se'm farà la llum i diré que ja sé què és Barcelona en un món que cada dia és més uniforme?

L'esperit de la ciutat! Cadascú el trobarà, si ho arriba a fer, a la seva manera i en el lloc més inesperat. Fins i tot és possible que algú -les il·luminacions són un misteri- el trobi a la Rambla. Però, desenganyem-nos, els esperits, com sempre, són immaterials i cal buscar-los, o trobar-se'ls, en el propi interior, després ja els podem assignar els llocs que calgui en els exteriors: en els carrers, en el paisatges, en les altres cares, en algunes paraules. Després, cal anar amb compte, perquè els esperits són canviants i volàtils i quan menys t'ho penses l'esperit s'ha esvaït i s'ha de tornar a començar. Tot això sempre que un tingui algun interès en els esperits, és clar.

realitat número 3, esborrany d'obertura

He pesat una bona -llarga, vull dir- estona mirant els resultats de les eleccions d'avui; primer a TV3 i després a BTV, que és la televisió de la meva ciutat. Després d'un principi incert, s'ha confirmat que si no hi ha un atac col·lectiu de bogeria, el meu alcalde serà Xavier Trias, cosa que no és cap sorpresa, perquè només hi havia dues opcions, i ni em satisfà ni em deixa de satisfer, tot i confesso que com a veí d'escala preferiria Trias a l'Hereu.

He escoltat les primeres paraules de Trias després dels resultats i el seu discurs m'ha semblat prou digne, i valoro positivament -després el temps dirà- la seva al·lusió a la voluntat no només de governar per als qui no l'han votat -això ho diuen tots els vencedors-, sinó que també ha esmentat els qui no han votat ningú, que crec que és la principal preocupació que haurien de continuar tenint tots els polítics. Entre les alegries i tristors de la nit electoral, la majoria solen oblidar el percentatge espectacular de gent que no vota, sempre superior als votants del partit majoritari. Una petit detall de la compareixença de Trias davant les càmeres és que ha estat el tercer a parlar, després de Duran i Mas, en aquest ordre. Ai, ai, ai, diria un barceloní. Quant a les previsions durant els quatre properes anys, suposo que tothom té clar que Trias rima amb Díaz, una rima consonant que alguns poden considerar falsa, que no equívoca, i que aquí ens marcarà la lírica i l'èpica del nostre futur més immediat. Anirem seguint els versos i al final veurem els resultats del poema.

Deixant de banda altres consideracions sobre els resultats locals, els seus protagonistes, antagonistes i personatges secundaris -alguns eternament secundaris amb diversos maquillatges- em preocupen els resultats del PP i formacions similars en tot el territori -no sé res dels resultats a la resta de la península, encara que m'imagino els valencians- que, en la mesura que sigui, estic segur que són un vot contra la immigració en les múltiples facetes que cadascú li vulgui atribuir. No cal dir que per moltes altres raons és un fet previsible el govern del PP en les properes estatals i que el seu govern no només durarà quatre anys.

Bé, no cal parlar-ne més per avui, que com sempre tots tenim feines més urgents o agradables.

somni número 2, en re menor

Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.

Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre



He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...

El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.

Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.

Josep Bo (José del Sifonero)

El dia 12 va morir -algunes morts d'ultramar sempre ens arriben tard- Lloyd Knibb; tenia 80 anys. Aquest dimarts ha mort Josep Bo, més conegut com José del Sifonero; hagués fet 86 anys a l'octubre. No vaig conèixer personalment cap dels dos músics. El primer, ha deixat alguns clàssics; crec que el segon també, però Josep m'és molt més proper.

Durant uns anys, des del final de la meva infantesa a ben entrada la meva adolescència, vaig passar algunes setmanes de juliol a Sant Jaume, a la Ribera. Van ser dies de descobriments de terres, de gent i de mi mateix. La Ribera, que ja no era la d'Arbó, no m'interessava especialment paisatgísticament -prefereixo les irregularitats-, però, en canvi em fascinaven la vitalitat i la hospitalitat dels seus habitants i alguns costums que a mi, d'un poble una mica més al nord, em semblaven exòtics. Des de sant Jaume, amb la barcassa, travessava l'Ebre alguna tarda -els dies de festa era impossible matinar- per anar a la Cava o a Jesús i Maria on vivien alguns dels meus amics. Habitant d'un poble d'una monotonia feixuga i d'una història secular, aquest triangle de poblacions em semblava Amèrica: un món en contínua transformació, un territori jove on tot arribava i s'aclimatava amb més rapidesa i on qualsevol descobriment era possible, on el passat tenia quatre dies.

En aquest nou món vivia José del Sifonero, un dels encarregats de fixar les seves històries, de conservar la seva memòria, en cançons que a penes sobrepassaven les fronteres del Delta, tot i que en els darrers anys Quico i companyia i Enderrok n'havien eixamplat els límits; i també un llibre que va publicar Cossetània el gener de l'any passat i que estic segur que ara mateix ha desaparegut de la majoria de les llibreries que el van tenir. Llàstima.

Menys de deu minuts per les nou segons el rellotge del BBVA. A la plaça de Catalunya continua una altra història que conté, segons em sembla, elements sublims de misticisme. Reconec i saludo algunes cares. Al passadís de l'estació de la línia groga del passeig de Gràcia, ornamentat per les cares dels candidats de sempre a l'alcaldia de Barcelona, un jove toca el Concierto de Aranjuez. La música continua. En parlarem.

identitats

Fa més de dues setmanes que segueixo de forma intermitent una novel·la policíaca d'un autor escocès que situa els seus personatges a Hamburg (no dic res més perquè possiblement aprofitaré el material a dimarts de sang). És la primera obra seva que llegeixo i, més enllà del desenvolupament de la història, m'he trobat amb una sèrie de reflexions sobre Alemanya que m'han semblat força interessants. Es poden compartir o no, però crec que inviten al diàleg. En el fragment de més avall, per exemple, a part del concepte d'identitat en el seu conjunt, m'ha semblat que la visió de la història que s'exposa, i que no és cap novetat, caldria tenir-la ben en compte. I ja en tindria prou, jo, amb una llengua i una cultura. Com sempre, però, el tema de fons és el temps, consideracions sobre el temps, sempre el temps.


—Correcto —dijo Dorn—. El concepto de la identidad alemana es un mito. Un mito que nuestro pintorcillo austriaco de brocha gorda convirtió en una historia falsa hasta que Alemania se la creyó. Una de las lecciones más importantes que he aprendido como historiador es que sólo existe el presente. Sólo el presente tiene una forma inmutable, inflexible; el pasado es lo que nosotros elegimos hacer de él. Nuestro presente moldea la historia, no al revés. Hemos dedicado los últimos dos siglos a reinventar nuestro pasado: a remodelar nuestra identidad cuando nunca la hemos tenido. El hecho es que no existe una raza alemana. Somos una mezcolanza de escandinavos y eslavos, celtas, itálicos y alpinos...; un batiburrillo unido por una lengua y una cultura, no por una etnicidad.


Si algú es vol entretenir a omplir els espais en blanc...:


-Correcte -va dir ..........-. El concepte d'identitat …............... és un mite. Un mite que el nostre …............................ de ….......................... va convertir en uns història falsa fins que …................. se la cregué. Un de les lliçons més importants que he après com historiador és que només existeix el present. Només el present té una forma immutable, inflexible; el passat és el que nosaltres volem que sigui. El nostre present modela la història, no a la inversa. Hem dedicat els darrers ….......... segles a reinventar el nostre passat: a remodelar la nostra identitat sense haver-la tingut mai. El fet és que no existeix una raça ….............. Som una barreja de …........., …..............., …................ i …...........; un poti-poti unit per una llengua i una cultura, no per una etnicitat.

P.S.: Per fi m'he decidit a trucar a ONO. El tècnic m'ha canviat el mòdem que tenia des de l'època de Menta (13 anys, crec). L'artefacte virtual que des d'aquesta mateixa pàgina em serveix per saber la velocitat de connexió m'indica que sobrepasso lleugerament els 12 megues contractats. Per fi torno a ser un ciutadà d'aquest món que no sé si té algun tipus d'identitat diferenciada.

i el 2100?

Dies enrere uns quants vam recordar Salgari en el centenari de la seva mort i fins i tot alguna televisió va passar Sandokans. Per als que tenim una edat, la lectura dels llibres d'aventures de Salgari pot ser un exercici de nostàlgia, un retorn a una innocència impossible -mai tan innocent com alguns diuen i altres creuen-, i poca cosa més, com ja va quedar dit. D'entre tota la seva producció, només hi ha, que jo sàpiga, una novel·la que es podria qualificar, si som benèvols, de ciència-ficció a l'estil de Verne, és dir de fantasia i aventures a partir d'un plantejament pretesament científic. El llibre tracta un dels desitjos, de vegades inconfessat, de part de la humanitat, la consecució de la immortalitat, desig que, segons les meves notícies, actualment només s'obté a través de les religions. Al principi de la novel·la ( Le meraviglie del Duemila, publicat en italià el 1907 i en espanyol el 1910), un personatge jove, milionari, cansat ja de viure perquè la vida li presenta poques novetats i estímuls, es troba amb un científic conegut seu que davant la manca d'interès del noi , li fa una proposta interessant, veure com serà el món cent anys després:

"Avevo già deciso di fare un bel salto dal faro della Libertà e di sfracellarmi sul molo."
"Una brutta sciocchezza, mio caro James. A ventisei anni, con un milione di dollari..."
"E cento milioni di noia che mi fa sbadigliare da mattina a sera" disse il giovine, interrompendolo. "La vita diventa ogni giorno più insopportabile e finirò per sopprimermi. Un viaggio all'altro mondo non mi dispiacerebbe. Forse là m'annoierò meno."
"Viaggia in questo mondo, amico."
"Dove vuoi che vada, Toby?" disse Brandok. "Ho visitato l'Australia, l'Asia, l'Africa, l'Europa e mezza America. Che cosa vuoi che vada a vedere?"
Il dottore s'era messo a passeggiare per la stanza, con le mani dietro al dorso, la testa bassa, come se un profondo pensiero lo preoccupasse. Ad un tratto si fermò dinanzi al coniglio, dicendo:
"James, ti piacerebbe vedere come camminerà il mondo fra cent'anni?".
Il giovane Brandok aveva alzato la testa che teneva inclinata su una spalla, interrogando il dottore collo sguardo.
"Sì," riprese Toby "io voglio vedere che cosa sarà l'America fra venti lustri. Chissà quali meraviglie avranno inventato allora gli uomini. Macchine straordinarie, navi colossali, palloni dirigibili e mille altre cose strabilianti. Ormai il genio umano non ha più freno e gl'inventori nascono come i funghi."
"Hai trovato finalmente il modo di prolungar la vita?" chiese Brandok, con tono leggermente ironico.
"Di fermarla, invece."
"Ah!"
"Ne vuoi una prova?"

No desvetllo el mètode per aconseguir veure com és el món futur i, sobretot, no mostrar-se impacient durant la llarga espera, però finalment els dos personatges aconsegueixen el seu propòsit i Salgari s'inventa un futur que en tot cas correspon al lector, que juga amb l'avantagge del coneixement, jutjar si és gaire imaginatiu. També ens podríem preguntar què trobaria interessant i que rebutjaria un personatge de principis del segle passat transplantat al 2011, però les seves possibles impressions formen igualment part, de moment, de la fantasia i el que digués no ho trobaríem als mitjans de comunicació durant més d'un mes.
I passa el temps i els protagonistes, després de veure les meravelles del 2000, emmalalteixen perquè no tenen defenses davant d'un fenomen creixent: l'electricitat. Una electricitat que a París és espectacular. El lector modern, arribat a aquest punt, pot fer un somriure condescendent i fins i tot comprensiu, però potser s'hauria de preguntar si aquesta impaciència, aquesta ansietat que es tradueix en descontent, aquesta pèrdua de concentració que en els nens i els joves s'observa més que en els grans, no està provocada per la nostra creixent i imparable electrificació. Els científics farien bé d'investigar-ho, si encara hi són a temps.

Quantunque io stenti a credere che questi uomini abbiano trovato il segreto di poter dormire un secolo intero," disse il medico "né io, né altri potranno salvarli. Sia l'elettricità intensa a cui non erano abituati o l'emozione prodotta dalle nostre meravigliose opere, il loro cervello ha subito una scossa tale da non guarire mai più. Conduceteli fra le montagne dell'Alvernia, nel sanatorio del mio amico Bandin. Chissà! Forse l'aria vivificante di quelle vette potrebbe operare un miracolo."
Lo stesso giorno, il signor Holker con due infermieri e i due pazzi saliva su un vascello volante noleggiato appositamente e partiva per l'Alvernia.
Un mese più tardi egli riprendeva solo e triste la ferrovia di Parigi per far ritorno in America. Ormai aveva perduta ogni speranza.
Brandok e Toby erano stati dichiarati pazzi, e per di più pazzi inguaribili.
"Tanto valeva che non si fossero risvegliati dal loro sonno secolare" mormorò il signor Holker con un lungo sospiro, prendendo posto nello scompartimento del carrozzone. "Io ora mi domando se aumentando la tensione elettrica, l'umanità intera, in un tempo più o meno lontano, non finirà per impazzire. Ecco un grande problema che dovrebbe preoccupare le menti dei nostri scienziati."

En fi, si algú vol saber els detalls de com va anar tot, ho pot trobar aquí en italià i aquí en espanyol. I si algú preveu com serà el 2100, que ho digui. Ja en parlarem.

i... res

Divendres 13 nefast: no només perquè blogger es declara en vaga (i com passa sovint sense que n'expliqui els motius o sense que siguin convincents; i s'esborren comentaris de gent assenyada), sinó perquè l'operari que ha de venir a arreglar-me el telèfon fix em fa passar bona part de la tarda a casa inútilment; a més, la meva connexió a Internet (12 megues nominals) treballa a menys d'un mega i em fa perdre el temps buscant-ne la causa... I les fotos -oficials- que he fet al matí que no em fan el pes... I algunes altres coses que em fan sentir negativament anglosaxó.

I avui, després d'haver decidit que més valia escampar la boira -una mica més i la pluja m'ofega el dissabte- torno aquí i ja vora la una començo a escriure això que volia ser un apunt sobre el golf -el del Pals que es juga amb pals- o sobre COET, una candidatura sobre la qual se m'acudeixen la tira d'eslògans -que no sé com és que no han pensat en mi, potser perquè no estic censat a Torroella-; i també pensava que seria divertit o transcendent o decadent escriure un post costumista sobre la primera comunió -i en molts casos la darrera-, que encara es porta, sobretot al mes de maig... I encara llegir tot el que ha anat escrivint la gent, que un marxa dos dies i en tornar resulta que hi ha qui s'ha casat o altres coses abans definitives i un no se n'assabenta i acaba fent el ridícul.

Uf, aquesta dèria, aquest vici, d'escriure! Res, que m'autoimposo no parlar de res, que tinc obligacions més... En fi, que tinc obligacions i avui no escriuré res.

dòmino!

Busco informació sobre el dòmino i casualment en una de les pàgines consultades trobo un test d'intel·ligència de 10 preguntes. M'entretinc una estona -faig servir també paper i llapis- i clico per veure els resultats. Arribo a la conclusió, per extrapolació intuïtiva, que la totalitat dels blocaires que visito i que em visiten pertanyen a l'1 % dels usuaris del text que potser són superdotats. A l'extrem oposat, un 2 % d'usuaris són insuficients mentals; dubto que n'hagi vist mai cap: no hi deu haver ningú que tingui la mala sort de no encertar al menys una de deu preguntes responent a l'atzar. Si és així, si no s'encerta cap resposta, cal atribuir-ho a un obscur designi dels déus, i contra els déus, tota lògica és inútil.

consideracions marginals a l'entorn de les campanyes municipals

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta poca gent, però negar-s'hi et crea enemistats, sobtades i nombroses.


Petit manual de Quint Tul·li Ciceró per a una campanya electoral


No sé si la gent ja pensa en les eleccions del 22. A la feina i a casa no en parlem gaire si no és per dir alguna cosa dels dos candidats que aquí, a Barcelona, poden ser els alcaldes (alcaldassos, alcaldets, alcaldetxos?) . Suposo que en altres llocs -potser aquí també, però no els conec- hi deu haver algú de fora dels circuïts dels partits i assimilats que estigui il·lusionat amb el candidat que votarà. En el meu cas, és ben trist que el que hauria de ser una festa sigui un funeral, això sempre que decideixi participar. Si no ho faig, encara pitjor, perquè si un no entra en el joc del seu entorn més proper, malament: alguna cosa falla en ell mateix, en els sistema o en el votable.

I aquestes campanyes tat horroroses....? Ara tots els candidats deixen anar una pluja d'idees i insisteixen en aquelles que van veient que tenen més èxit, sigui la pròpia o, si són llestos, la del contrincant. Contrincant? Però no volen tots el mateix, millorar la vida dels seus conciutadants? Per què dediquen bona part del discurs a desqualificar els altres candidats? I aquests eslògans? “Estimo Barcelona”. Home, només faltaria. Encara que algunes actuacions o desitjos podrien aixoplugar-se sota els lemes: “Odio Barcelona” o “Barcelona ni fu ni fa”. Barcelona? Aquesta tendència a fer bandera de la ciutat que ja s'ha encomanat a tothom des de temps immemorials i a tot arreu... Per què no estimem els barcelonins i barcelonines i si convé canviar el nom de la ciutat ja ho farem, perquè el que importa són les persones, i sé que me la jugo, per sobre dels territoris i dels seus noms, i dels gòtics, dels modernistes o dels noucentistes.

I quan s'arriba a l'edat de la jubilació, tu, funcionari públic que vas deixar la teva professió, la teva vocació, per una vocació superior, no creus que t'hauries de jubilar i sentir-te orgullós de la feina feta (o de la que volies haver fet)? Ja has donat exemple de constància; ara, que se sacrifiquin els més joves.

I tots plegats, tanta dèria amb la modificació de les ordenances municipals! Enlloc d'enviar revistes i cartes i altre material que podem llegir als diaris amb més garanties de veracitat -que ja és dir-, no se'ns podrien enviar les famoses ordenances municipals? És clar que tampoc sembla que serveixin de gaire les ordenances. Jo, per exemple, que em sabia la part que afecta les bicicletes, no he vist durant les meves passejades cap intervenció per incompliment de les ordenances i he vist -les tinc apuntades amb dia, hora i lloc- 666 infraccions, algunes comeses davant d'agents de l'autoritat.

I tindrem el port de mercaderies més gran d'Europa. Potser sí, però als botiguers del barri, aquells botiguers que dèiem de tota la vida, les majoria de les mercaderies no els arribaran perquè ja han plegat o van plegant. No éreu vosaltres, tots, els qui havíeu de protegir el petit comerciant?

Hem fet tantes escoles! Nosaltres em vam fer més! Nosaltres les farem totes! Sempre els continents per sobre dels continguts, om ha de ser. I que tal surt el producte que es fabrica a les escoles? Que també ha millorat? Ah...bé. Però, ara que tenim tots els nens escolaritzats, quants avis falten per residenciar?

Plego, que sóc conscient que això ho llegirà menys gent que la vostra propaganda electoral i no té gaire més sentit. L'única diferència que hi ha és que costarà menys als contribuents i que, desgraciadament, no em suposarà cap guany econòmic, cosa que, per altra banda em satisfà; però això darrer, sobretot el darrer, potser no ho enteneu.

I si em vaga, que crec que sí, continuaré.

una il·lustració

Faig temps -poc- al Portal de l'Àngel. Com que passa molta gent, m'arracono en un portal. A la pedra de la part de baix hi ha el grafit. No és cap novetat, però em commou. Em commou el que diu, però també el lloc amagat on s'ha escrit _per què?; em comou la llengua, que em fa imaginar uns que visiten la ciutat i sobtadament han -ha?- decidit que calia deixar testimoni del seu sentiment just aquí perquè aquí és on ha sentit la necessitat de deixar-ne constància. Em commou aquest un, de dos, que imagino que no té en compte res més.

Ai, aquesta inscripció anònima i efímera que potser avui ja ha desaparegut perquè cal mantenir neta la ciutat. .. Aquest amor -dos en un-, quan durarà? És tan difícil! Però no importa, si algun dia no és, restarà el que ha estat, potser, si la memòria no és ingrata. Imagino que, passats els anys, potser tornaran i diran: mira, te'n recordes... I si no, no és el present el que s'ha de viure?

I tantes altres coses -les essencials- que ara sento i no sé o no puc dir.

Vaig fer aquesta foto el dissabte i crec que hagués restat anònima si no fos que l'Olga me l'ha recordada a través de l'experiència pròpia i diferent -diferent?-,  i la Clidice li ha posat un altre marc. Que curiós com a vegades neix a necessitat de posar una il·lustració a les paraules dels altres. Que curiós, també, la necessitat de dir quan no cal dir res. Quedi aquest apunt com una il·lustració als seus.

passatemps

El rellotge del BBVA de la plaça de Catalunya (al capdamunt d'un edifici construït l'any 1952, quasi dues tones de pes, busques de gairebé dos metres) tarda aproximadament 35 segons a fer una volta sobre si mateix de dreta a esquerra (tendència que políticament sembla sense futur en aquest país). Entenc que el fet no és especialment important, però és una manera com una altra de veure com passa el temps i, paradoxalment, no es mou.



P.S.: La Marina (sovint se m'oblida que encara tinc amics i amigues a Facebook i que els meus vídeos pugen automàticament; també que sóc a Facebook) em diu : Saps? escoltant-ho m'ha vingut al cap una altra cançó del rellotge que m'agrada molt. (te la passo) El tros que m'agrada més d'aquesta peça és quan sona el despertador, ja veuràs, realment un s'imagina ser gene kelly, pel carrer ballant claqué i donant el bon dia a tothom.
Sigui:

la vida

¿Qué merece la pena en la vida?
La vida misma...
Gao Xingjian


Després vénen les excuses i els matisos interminables -cadascú el seu-, que per aquesta mateixa raó són impossibles de reproduir i ni tan sols intentaré començar el llistat, tot i que he estat a punt de fer-ho.

els avantatges dels turistes

Mentre la Joana s'està en un emprovador de la primera planta, faig una volta cronometrada, ni massa llarga ni passa curta, per estar a punt quan surti i em pregunti que em sembla el vestit. Uns rètols petits en tres idiomes (anglès, català i castellà, en aquest ordre) anuncien un descompte del 10 % “per Turistes” (sic) en “marques i boutiques”. Em situo davant de l'emprovador abans que la Joana surti amb el vestit i li pregunto a la dependenta -rossa i de pell blanca- que trasteja a la caixa el concepte de turistes. Em diu -ja m'ho temia- que fa referència als estrangers. Li dic si no es contempla el turisme interior, el que té lloc dins dels límits del propi país. Em diu que no. Li dic, i justifico, que em sembla molt malament. La dependenta, que es diu Àfrica, no sé si per allò que el client sempre té raó, es mostra d'acord amb els meus raonaments, però no crec que faci cap esforç perquè el percentatge s'apliqui als indígenes (ara alguns entrarien inútilment en la història de si un se sent més català que espanyol, tant català com espanyol, etc. Tot això, en aquest cas, no té cap importància).

Surt la Joana. Per la cara que fa dedueixo que el vestit no li acaba de fer el pes o que, segurament, dirà que s'ho pensarà. Em sap una mica de greu, perquè ja estava disposat a defensar la meva condició de turista, és a dir, de persona que viatja o recorre un país per sol gust de conèixer-lo. La meva incapacitat de conèixer realment el país i la gent que hi viu no fa més que confirmar la meva voluntat de perseverar indefinidament fent turisme, fins i tot en la meva pròpia ciutat.

Mentre baixem les escales mecàniques dubto si no hauria de demandar la botiga per incompetència lingüística. Però fins i tot si escrivissin la paraula estranger en el rètol crec que tothom tindria dret al descompte: ¿hi ha ningú que en algun moment no s'hagi sentit estranger en la seva pròpia terra, sobretot si aquesta terra és Barcelona?

Per un moment tinc la impressió que Barcelona és més una ciutat d'estrangers que de turistes, però com que és divendres aquests pensaments de seguida perden consistència. Estic segur que a mesura que passin els dies de campanya electoral s'incrementarà aquesta sensació.

a l'avantguarda de la rereguarda

Ja he dit alguna altra vegada que sóc comprador de “La Vanguardia” des de l'època en què vaig tenir una certa emancipació econòmica. També és veritat que alternava la compra amb altres diaris, depenent de circumstàncies diverses, personals o ambientals. I com que una cosa és comprar i l'altra llegir, repetiré que sóc lector de “La Vanguardia” des que la memòria em porta a recordar els meus principis de lector de premsa. Primer la fullejava a casa d'un oncle subscriptor, al poble, i també, amb més o menys constància, a la comuna del mas on s'anava exhaurint sense cap ordre i en retalls quadrangulars penjada d'un ganxo. A la comuna, que jo recordi, mai no s'hi va penjar cap altre diari. Més tard, no em calia anar a casa l'oncle perquè el pare i el propietari de la ferreteria del costat van decidir compartir la subscripció al diari -també al “Diario de Tarragona”, que ells anomenaven “El Patufet”. El pare la mirava primer i després passava al veí, que, una vegada llegida, l'aprofitava per empaperinar claus i tot el material més petit que compraven els clients. En les hores que vaig passar a casa del meu veí jugant amb el seu fill, mai no vaig sentir que cap client tingués preferència per una pàgina concreta a l'hora d'emportar-se la paperina, però tot podria ser, perquè confesso que la meva atenció envers les transaccions comercials del veí i pare del meu amic era més aviat escassa.

En definitiva, “La Vanguardia” era el diari que, com es pot suposar i ja he dit, vaig continuar llegint preferentment quan va arribar la meva independència geogràfica i, més tard, l'econòmica. En cap moment em vaig plantejar, i ara no parlaré dels meus plantejaments actuals, que fos el diari que m'interessés més -tot i que ja tenia unes preferències polítiques i, per tant, un cert esperit crític-, sinó que es tractava d'un costum i d'una certa comoditat a l'hora de poder fullejar amb rapidesa el periòdic. No cal dir que des d'aleshores he anat llegint, comprats o no, altres diaris, tot i que mai no m'hi he subscrit. De fet em sembla que únicament he estat subscrit a una publicació astronòmica perquè que no es podia trobar amb facilitat en els punts de venda habiatuals.

El dimarts, vaig comprar l'edició catalana de “La Vanguardia” i no em va semblar que fos gaire diferent de la castellana: les mateixes seccions, la mateixa proporció lingüística a la inversa (els anuncies fan servir bàsicament la llengua de l'anunciant, les necrològiques i les cartes al director també, en els passatemps observo que, com abans, hi ha uns encreuats i un crucigrama; el sodoku, al qual -al més fàcil- m'he acostumat no fa gaire, manté el mateix grau de dificultat que sempre, suposo que és el mateix que en la versió en espanyol... Definitivament, tot és diferent, i, al mateix temps, res no canvia. De tot plegat, només sento curiositat per saber el motiu pel qual precisament aquest any, en aquest moment, el diari (vull dir el propietari) ha decidit presentar-se en català. Les justificacions des del propi diari i els comentaris des de l'exterior sobre el tema són abundants i ben diversos, però no en trec l'aigua clara. No hi ha dubte, però, que editar premsa en català és un negoci, que la gent vol llegir en català. Que la competència de la premsa en català suposi l'èxit d'uns i la davallada dels altres no deixa de ser una conseqüència de les lleis del mercat. Les coses són així en una societat normal, encara que la nostra no ho sigui.

En fi, i torno a repetir, que per tradició i per comoditat, i per altres raons ben diverses, seguiré comprant “La Vanguardia”, ara en català, com hagués fet el meu oncle, no sé si el meu pare, i el meu veí. I si el pas al català ens porta un acostament extra al país, més enllà de la llengua, benvinguda sigui també la nova “Vanguardia”. De moment l'article d'ahir de “cultura/s” de Claudio Magris (no m'he llegit del tot el suplement), fruit de la “catalanització”, em sembla excel·lent, encara que hi estigui d'acord i en desacord alhora, com amb el mateix diari. Llàstima que no es pugui enllaçar, l'article, vull dir, o al menys jo sóc incapaç de trobar la versió catalana a Internet; tampoc no trobo el diari sencer, però deu ser cosa meva.

Se m'acut que podria enviar aquests paràgrafs al diari, a “Les cartes dels lectors”. Al diaris, que també són humans, els agrada publicar qualsevol cosa que parli d'ells. Llàstima que hagi escrit massa i el conjunt sigui excessivament descolorit. No importa, acabaré com els lectors que aquests dies veuen publicades les seves cartes: Llarga vida a “La Vanguardia” catalana!

en ziga-zaga

Escolto, potser no prou atent, les preguntes que li fan, i em deixondeix la periodista que amb accent estrany invoca Martí i Pol, i em quedo amb la paraula calma. Ell, inicialment sorprès, somrient, es pensa un moment la resposta, i diu, crec que copio textualment: Relacionar la poesia amb el futbol és una mica difícil.

I penso que té raó, tot i que demà -potser avui- alguns -molts o pocs- parlaran de lírica o èpica -qui sap si jo mateix caic en el parany-, mentre em pregunto quin poema devia pensar la periodista i quin pensava ell, si és que el pensava. Jo em trio una estrofa que no crec que sigui, i m'agradaria saber, desig inútil.

Com qui es desperta de cop d’un malson
a plena nit i interroga la fosca
sobresaltat, assajant de comprendre
qui és i on és, fins que el silenci el calma
i un altre cop s’adorm, així la vida
sobta amb tombants insòlits i amb preguntes
que no sabem respondre.

I alguns altres em faran pensar en Marc: Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven unes declaracions contra Jesús per fer-lo morir, però no en trobaven cap , perquè molts declaraven en fals contra ell...

I les religions, antigues i modernes, presentaran sacerdots i seguidors i textos i demostracions, i tots serem servits, fins els incrèduls. I finalment la calma, o potser no.

democràcia? justícia? Va, parlem d'altres coses.

Sortim plegats i anem tallant carrers mentre parlem de la feina, de les coses petites i de les institucionals. En el lloc que els nostres camins es bifurquen ens aturem i continuem xerrant i xerrant, tenim idees, critiquem les dels altres, matisem, acordem i desacordem, imaginem solucions, ens sembla estrany que els altres no les vegin. Repasem amb insistència totes les gradacions entre benestar i malestar. Ell entra a Veritas i jo a l'Open. No ens trobem a la sortida. Avui tampoc no actuarem, ni demà, ni despús-demà: ens coneixem.

Ja no parlem dels temes dels altres perquè no val la pena; potser només una al·lusió, un assentiment de complicitat.

Bildú?

Bin Laden?

Avui llegirem, si volem continuar desinformats, “El món després de Bin Laden”, i moltes altres coses semblants. No et fot! Que ens parlin de les pseudodemocràcies, que ens parlin de les pseudojustícies, o que no ens parlin de res, que es dediquin a fer un diccionari on les paraules tinguin les definicions actualitzades. Hi ha dies que estàs cansat de paraules i voldries més fets, però després penses que sobren fets dels uns i en falten dels altres. Definitivament, hi ha dies que estàs simplement cansat i t'acontentes de pensar que a la nit participaràs des de casa amb milions de persones en un acte de culte d'una altra vella -però no tant- religió irracional -no ho són totes?- que cada dia té més adeptes.

... i Ramon Llull

Munto un vídeo de vint minuts resumint la celebració tardana del Sant Jordi de l'institut: imatges diverses, lliurament de premis de creació artística i literària i, sobretot, actuacions musicals. Ara ja és massa tard i tampoc no m'ha acompanyat mai l'oïda, però el que trobo a faltar més de la meva formació, l'acadèmica obligatòria o la voluntària, és la meva ignorància musical, una mancança que cada vegada que hi penso o m'hi trobo em reafirma en el convenciment que sóc una persona incompleta. I no em refereixo a aconseguir cap excel·lència musical, sinó que em seria suficient la mediocritat de saber cantar o tocar algun instrument amb la correcció necessària per no fer fugir ningú i, sobretot, per delitar-me jo mateix. L'admiració que sento per aquells que practiquen quan els ve de gust els seus coneixements musicals d'una manera intel·ligible és total.

Escrivint això he pensat sobtadament en l'ensenyament i en la seva història. He pensat en l'ensenyament medieval i en la seva possible eficàcia. No tinc molt clara la situació del quadrivi en l'actualitat (les deficiències de l'ensenyament musical a secundària em semblen lamentables; en el cel, és clar, ningú no hi creu; les matemàtiques ja es veu on ens han portat), però em temo que els objectius del trivi no només no s'han aconseguit, sinó que la seva manca de prestigi, el menyspreu institucional i fins i tot social, fa que es trobin en franca davallada, en el camí cap a la més absoluta misèria. No sembla que el fet faci la menor vergonya a la majoria de gent.

(Trivium)

E gramàtica és dretament parla e scriure... Fill, si vols aprendre gramàtica, tres coses te covenen a saber: construcció, e declinació e vocables...
Lògica és demostració de veres coses e de falses per les quals sab hom parlar dretament e sufismadament... Per lògica sabràs conèixer e sostenir e concluir ço que diràs...
Retòrica és parlar bellament e ordenade... Retòrica mostra com hom deya parlar, ne quals paraules deya dir primeres, ne quals a la fi en lo mig; e per retòrica les paraules qui són longues semblen breus...


(Quadrivium)

Geometria és doctrina de formes inmobables (immòbils, immutables) multiplicades en nombre en humana pensa...
Arismètica és, fill, multiplicar sumes en suma, e moltz en suma a devesir (diverses)...
Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament, e tost e espau, alsant e baxant, e egualant los punts e les veus, en tal manera que sien concordans diverses veus e sons...
Astronomia és demostrativa sciència per la qual ha hom conexença que los corssos celestials han senyoria e opperació sobre los corsos terrenals...

Ramon Llull: “De les VII arts”, a Doctrina pueril.

I després continuen el dret, les ciències naturals, la medicina i les arts mecàniques, però aquesta ja és una altra història.

I pensar que actualment diem d'algú que és retòric en sentit pejoratiu. Ens falten retòrics (i gramàtics i lògics, que tot és u)