esborrany d'una modesta proposta

Fa temps, als vidres de les finestres dels vagons de metro de Barcelona es podien llegir fragments d’alguns llibres que feien més o menys referència als viatges. Crec que en vaig dir alguna cosa després de llegir un text de José Carlos Cataño, company al pis del carrer Diputació durant uns anys. Em va semblar una bona idea, això dels textos: la possibilitat de retrobar o descobrir els apunts –i d’imaginar-ne uns altres- era un estímul per als aficionats a la lectura que no som lectors entotsolats dels llibres en els transports públics.

Veig ben clar que no és suficient que la ciutat promogui els transports municipals amb arguments purament utilitaris, cal que ofereixi estímuls més imaginatius, més atractius, amb un plus cultural. En una societat com la nostra, tan enfeinada, que, al mateix temps, busca noves formes de lleure i que aprecia el joc en totes les seves manifestacions com mai no s’havia fet abans, jo, modestament, m’atreveixo a fer una proposta que satisfaci els amants de les lletres, que en creï de nous i que, al mateix temps, faci que viatjar en autobús no només sigui una obligació, sinó un plaer basat en el descobriment.

Deixeu-me esbossar el meu plantejament i, si voleu, més endavant en podem parlar a fons. Molts de vosaltres coneixeu el llibre de Raymond Queneau titulat Exercices de style. Com sabeu, es tracta d’una petita joia literària divertidíssima i d’un desafiament als traductors professionals i aficionats que l’autor va publicar l’any 1947 i va revisar el 1963. Queneau comença amb unes Anotacions. Us la deixo traduïda al català i després continuarem:

ANOTACIONS

A l'S a una hora punta. Un home d'uns vint-i-sis anys, barret tou amb cordó en comptes de cinta, coll massa llarg com si l'hi haguessin estirat. La gent va baixant. L'home en qüestió s'enrabia amb un veí. Se li queixa que li doni empentes cada vegada que passa algú. To ploraner que vol passar per murri. Quan veu un seient lliure, s'hi precipita.
Al cap de dues hores, el trobo a la Cour de Rome, davant l'estació de Saint-Lazare. És amb un company que li diu: «T'hauries de fer posar un botó suplementari a l'abric». Li indica on (a l'escot) i per què.

A partir d’aquí, Queneau construeix 98 variacions sobre el fet d’extensió, intenció i estil diferents. Aquesta petita observació de la vida quotidiana que heu llegit es converteix en un motiu d’experimentació que focalitza el fet des de perspectives retòriques diferents, des de diversos gèneres literaris (èpic, dramàtic, lírica japonesa...), amb jocs sintàctics diversos, amb to còmic, amb transmutacions de lletres, etc. En fi, un veritable tour de force en els aspectes formals i de contingut.

Doncs bé, es tracta que a cada autobús de la línia metropolitana s’escrigui una variació. A ser possible –i aquí entraria en joc la imaginació dels responsables-, caldria que cada text tingués alguna relació amb el recorregut, amb la tipologia dels hipotètics viatgers, etc. Per exemple, els autobusos que passin per algun dels indrets on sembla que darrerament s’han detectat males olors podrien portar la variació titulada “Olfactiu”, als que passin per davant de les seus o seu d’algun diari, es podria llegir “Nota de premsa”, als que arribin a Mercabarna... Com que els recorreguts són llargs i solen passar per llocs que ofereixen diverses possibilitats interpretatives, cada cert temps caldria canviar els textos. Intueixo que els passatgers habituals d’un recorregut no es conformarien amb les úniques variacions de la seva línia natural i que agafarien les altres línies, com a mínim amb dues intencions: acabar la lectura del llibre i descobrir si la adequació dels textos al recorregut ha estat prou encertada. En fi, que els transports municipals fins i tot necessitarien ampliar el nombre d’autobusos i marcar-se nou recorreguts a mesura que els usuaris reclamessin un text propi per al seu barri. Es podria pensar que al final els autobusos acabarien morint d’èxit, que arribaria un moment que ja no es veuria ningú a peu fent recorreguts llargs per Barcelona. Aquesta és una situació, evidentment, que no em toca solucionar a mi.

Alguns podeu objectar que 99 textos en una ciutat com Barcelona, no cobririen sense repetir-se tots els trajectes de la ciutat. Bé, aquí és on entra en joc la segona part de la proposta. Cal recórrer a les traduccions. En una ciutat cosmopolita com la nostra, s’agrairien les 99 versions en la llengua original, el francès, i les castellanes, les italianes, les àrabs, i qualsevol altra llengua. Al mateix temps, en un país i una ciutat amb tant interès per les llengües, però tan mandrosa a l’hora d’aprendre-les, aquestes petites píndoles serien un material complementari important, encara que no definitiu.

Imaginem, per exemple, aquestes tres inscripcions en tres autobusos diferents:

Tanka

L’autobus arrive
Un zazou à chapeau monte
Un heurt il y a
Plus tard devant Saint-Lazare
Il est question d’un boton

Un autobús ve
Un zazou amb barret puja
Un aürt hi ha
Més tard a Saint-Lazare
D’un botó va la cosa

Il carro avanza
Sale con il cappello
Subito un urto
A sera a San Lazzàro
Questione d’un botone

I així en els idiomes que es vulgui. Quina línia assignaríeu a cadascun d’aquests tres autobusos? Per cert, heu fet el recompte de síl·labes?

Bé, no insisteixo més de moment. Però abans d’acabar deixeu-me recordar que podeu trobar el llibre de Queneau a Internet, encara que només sigui en la primera versió. Si el voleu comprar, us aconsello la versió italiana amb introducció i traducció d’Umberto Eco, publicada a l’editorial Einaudi: a les pàgines de l’esquerra hi ha l’original i a les de la dreta les recreacions, més que traduccions literals, de l’escriptor italià. Si considereu que amb el francès i l’italià no us en sortireu, compreu també l’edició dels Quaderns Crema, amb traducció i presentació d’Annie Bats i de Ramon Lladó.

Continuarà...

malaquita (conte inacabat/inacabable)

Em miro la capsa dels minerals ordenats en les cel·les quadrades i també el llibre amb les il·lustracions: les fotos són magnífiques. La virtualitat supera la realitat... però no es pot tocar, és un somni.


Què volia la princesa que tenia un palau de diamants, una tenda feta del dia i un quiosc de malaquita, un ramat d’elefants...? Ai, la princeseta era entremaliada i desitjava l’estel que acabava d’aparèixer: les princeses són així. Les princeses tallen lliris, tallen roses, tallen astres. Les princeses són així: volen versos, volen perles, volen plomes, volen flors, volen sols, volen contes...


Jo em conformaria amb un quiosc de malaquita obert a tots els vents. Però barataria el quiosc - amb o sense k- de malaquita, per l’alè de la princesa que va tallar l’estel blanc.


Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar:
tu acento.
Margarita, te voy a contar
un cuento.

Éste era un rey que tenía
un palacio de diamantes,
una tienda hecha del día
y un rebaño de elefantes

un kiosco de malaquita,
un gran manto de tisú
y una gentil princesita,
tan bonita,
Margarita,
tan bonita como tú.

Una tarde, la princesa
vio una estrella aparecer;
la princesa era traviesa
y la quiso ir a coger.

Rubén Darío : “A Margarita Debayle" (fragment). Poesías Completas. Fondo de Cultura Econòmica.


(la malaquita allunya els malsons, millora els estats d’ànim, equilibra situacions de crisis emocionals, ajuda a canalitzar les energies i a dirigir-les cap a un objectiu. La malaquita cura les penes d’amor i fa tornar les amants absents. Desfà enveges i gelosies. La malaquita és la pedra de la intel·ligència i afavoreix la inspiració; és la pedra de la creativitat)


Ya que lejos de mi vas a estar,
guarda, niña, un gentil pensamiento
al que un dia te quiso contar
un cuento

de rareses

Miquel Roca deia el dimarts a “La Vanguardia” referint-se a l”anticatanalismo que nunca cesa” que invocava l’entrevistador: Que acepten que sí, que los catalanes somos raros. Asúmase y ya está. ¡Pues claro que somos raros! Al fin todos somos raros, oiga! En Roca sempre tan rarament clar i, sovint, poc retòric.

Una de les rareses dels catalans, la que menys es perdona és tenir una llengua “diferent” i, a més, entestar-se a fer-la servir fora de la intimitat, fins i tot més enllà del territori d’origen, i encara menys en determinades situacions. Si no fos per la llengua, alguns catalans gairebé ni serien rars, potser ni serien.

Dic tot això per entrar en el darrer episodi provocat per la llengua i protagonitzat per Carod (líder d’audiència –32,7 % de quota de pantalla, una mica més que el senyor Zapatero i una mica menys que el senyor Rajoy en el seu moment en el mateix programa- el dimarts a la nit). Ja sabeu la història, però en el cas que no fos així perquè preferiu llegir blocs en lloc de diaris, escoltar la ràdio o mirar la tele, us afegeixo el vídeo al final.

No entraré en qüestions d’oportunitat, de si Carod (no faig servir el senyor aquí per la complicitat que tinc amb el personatge en l’aspecte professional anterior –el seu- i per al informalitat pròpia del bloc) ha de donar raons personals per fer pedagogia... Només pretenc fer unes remarques concretes en alguns aspectes.

1. Fer servir únicament el nom, independentment del tractament que l’antecedeixi, implica una familiaritat que en cap cas és acceptable sense un coneixement directe previ de la persona a la qual hom s’adreça.

2.Traduir els antropònims de persones vives –de les mortes en podríem parlar- , també entre les llengües romàniques, és, per dir-ho acientíficament, d’una vulgaritat que frega la subnormalitat (perdó per l’expressió inadmissible políticament parlant), sobretot en determinades circumstàncies.

3. Repetir els dos errors -lleus- anteriors és un acte de mala fe i de provocació que m’abstindré de qualificar.

4. Que els catalans que hagin volgut, després de molts anys d’intentar-ho, hagin pogut inscriure oficialment el seu nom en la llengua pròpia és una conquesta democràtica que no es pot tractar frívolament i que cal respectar.


P. S. Com que és tard i ja començo a pensar a anar a dormir no sé si ho he entès del tot bé, però em sap greu que Acció Cultural del País València hagi matisat d’aquesta manera: per això es demanarà a entitats cíviques, polítiques, sindicals i culturals que s’afegesquen a la campanya i que col·laboren instant els seus socis a fer una aportació econòmica voluntària de 10€.

A les entitats? Bé, d’acord, però em sembla que no ens cal pertànyer a cap entitat ni cap reproducció de Tàpies per col·laborar a pagar la multa que Camps (torno a recordar que no em creia un amic valencià que em deia que Camps fa bo Zaplana) ha imposat a Acció Cultural.

Jo m’afegeixo a la crida, concreto i recordo que aquí es pot trobar més informació:

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom, i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu (de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres) al número de campanya teniu a sobre.

més barbes i bigotis

Contava ahir la meva modesta experiència amb les barbes: la pròpia i d’altres de semblants, pèl més pèl menys. La veritat és que em la meva infantesa, en les zones rurals per on em movia, vaig arribar a conèixer barbes i bigotis importants, no per les seves formes o mides, sinó per la singularitat de qui portava l’afegit. Em refereixo sobretot a bigotis notables, més aviat blanquinosos, que donaven caràcter a algunes àvies i que a mi em feien un respecte considerable -fins i tot por-, molt més que els que lluïen els seus contemporanis masculins. Encara recordo perfectament la cara d’una d’aquestes àvies amb qui vaig topar en sortir corrents de l’escola quan tenia deu o onze anys i se’m va quedar mirant mentre jo fugia esperitat; si ara, molts anys després, la tornés a trobar en qualsevol lloc, la recordaria perfectament. En alguns casos aquestes mateixes àvies portaven unes barbes com d’adolescent a punt per a la primera afaitada sobre la seva pell arrugada. La veritat és que mai no em vaig a atrevir a preguntar –em devia semblar un tema massa delicat- a la meva mare, que és a qui es pregunten aquestes coses quan s’és un nen, pels motius d’aquelles estranyes decoracions, de manera que no puc concretar fins a quin punt les seves posseïdores tenien consciència del seu aspecte o per què decidien conservar-lo. Asseguraria que ja no en queden d’àvies com aquelles. Sigui perquè la depilació ara abasta totes les edats o sigui, que també podria ser, perquè els pèls ja no tenen la mateixa força que en el passat, és impossible que els nens actuals arribin a conèixer mai la contundència d’aquells rostres, a no ser per una foto antiga desada i mig oblidada a casa o exposada encara en algun cementiri de poble.

Estic segur que tot això que acabo de comentar ho coneixia Bladé molt millor que jo, i que hagués pogut esmentar amb pèls i senyals algunes dones grans de Benissanet que pertanyien al grup de les bigotudes, barbudes o ambdues coses. No cal dir que Josep Pla també es devia haver trobat en la seva època amb algun cas digne de ressenyar. Entenc, però, que l’un i l’altre tenien una sensibilitat o un pudor, que a mi em falta en aquest moment, que els impedia esplaiar-se en aquests assumptes certament delicats.























Com que ja us vaig deixar un fragment de Bladé sobre el tema de les barbes, em sembla de justícia fer el mateix amb Pla. En el seu cas, més enllà de les descripcions hi ha la seva voluntat d’arribar a hipòtesis i conclusions, és clar.

Vaig assistir, ja una mica gran, al retrocés de les barbes, fet que es produí ja consolidada la il·luminació elèctrica i semblà, en un moment determinat, que tot progrés humà era en realitat un llarg i prodigiós esforç perquè l’home abandonés l’ornament capil·lar en les faccions de la cara. No és pas que tots els barbuts abandonessin les barbes de la nit al dia. Uns quants, pocs, les conservaren fins a la mort, cosa que els donà molt de prestigi, no solament perquè passaren a ésser minoritaris, cosa que sempre dóna relleu, sinó perquè demostraren una fermesa i un monolitisme de caràcter absolutament exemplar i indiscutible. [...] Llavors es produí un contrasentit curiós; semblà, en un moment determinat, que l’eliminació de les barbes i bigotis produiria el moment solar de les perruqueries perquè solament els establiments d’aquesta classe podrien assegurar el servei de l’afaitat imperatiu. Les coses, però, no passaren així i es produïren les màquines d’afaitar, que tan de mal han fet, no a les faccions de la gent, sinó a l’esplai i esbarjo de la ciutadania, perquè aquests establiments no servien solament perquè la navalla netegés i rejovenís les cares dels clients, sinó que eren un factor d’higiene social, de conversació i d’informació, d’intercanvi dialèctic, que interessava al menys al noranta-cinc per cent de la població activa dels països civilitzats. La creació d’un món de solitaris, de persones mudes, insociables i en definitiva llunàtiques, no és precisament el millor dels móns possibles.
[...]
la desaparició de les barbes i la preponderància del bigoti, que fou passatgera i que durà el que duren les roses, desplaçà a un passat molt remot elements de decoració de la persona humana vertaderament diversos, com la barba de collar que feien servir els mariners dels vaixells de vela, la gran barba fluent que de vagades era tan abundosa i fluvial que se li havia de fer un nus a la part de baix per limitar-la al màxim, la barba en forma d’embut o mefistofèlica, que solia ésser negra, la mosca que apareixia a sota del llavi inferior, la barba a la Napoleó III, que penjava del maxil·lar com una truita a la francesa, la barba triangular, tan euclidiana, i la barba curta i partida pel mig, que permetia estirar-se-la amb les dues mans i entretenir-se d’una manera molt completa... Si avui poguéssim veure en la vitrina d’un museu o en la realitat totes aquestes classes de barbes i d’altres que no enumerarem per evitar la pesantor canicular, ens quedaríem sorpresos de la fertilitat dels recursos de la imaginació humana i encara més sorpresos que les dones hagin pogut lliurar el seu amor a persones decorades amb aquests impressionants objectes. Això és, sens dubte, un argument a favor de la idea que, per a les dones, el que realment compta és el cor i el sentiment i que tota la resta els surt per una fotesa.

Josep Pla: “Barbes i bigotis” (fragment ) (publicat inicialment a la revista “Destino”), 1965, dins Per passar l’estona, volum 36 de l’Obra completa.

de barbes i barbetes i retrats de passaport

Porto barba des de temps immemorial –parlo de la meva memòria, és clar- i no sabria dir el motiu pel qual vaig iniciar aquest costum, encara que suposo que la gent que no en porta, que són la majoria, tampoc no en deu tenir una idea precisa del motiu de la seva abstenció capil·lar facial. No sabria dir si en el meu cas la cosa fou originada per una qüestió de rebel·lia, d’autoafirmació, de moda, de comoditat o simplement a causa de la manca de màquina o maquineta d’afaitar en el moment precís. Tant se val, el cert és que tret de breus períodes estiuencs, la meva barba i jo hem estat inseparables. També és veritat que al llarg del temps tots dos hem anat evolucionant o involucionant plegats. Ella, i sospito que jo també, ha passat de l’estil marxista, o més aviat bakuninià, total i indomable, a una mena de domesticitat conformista que de tant en tant agafa vida pròpia, fins que me n’adono i limito la seva expansió més pròpia d’altres temps que d’una època en què la depilació fa estralls entre l’element masculí i potser causa admiració entre el femení, cosa que no podria assegurar, perquè, ara com abans i malgrat les modes i la globalització, cadascú continua conservant i adquirint els seus propis gustos.

Em resulta curiós, i podria ser motiu de reflexió, que en un moment com el nostre, d’aparent llibertat i de culte a l’individualitat, en què la roba que portem –per citar un aspecte que afecta a tothom- és tan diversa, pràcticament hagi desaparegut el bigoti i les barbes mostrin tanta homogeneïtat, tan poca imaginació, siguin tan insignificants. Qui o què les censura? Per què una forma tan gratuïta i eficaç de mostrar la identitat ha desaparegut pràcticament? Tenim tendència al gregarisme (els qui portem barba) o, al contrari, la barba ens identifica com a pertanyents a un grup determinat? Podria continuar plantejant dubtes, però sé que seria inútil intentar establir una resposta clara, definitiva, inqüestionable. Em limito, doncs, a exposar les meves preguntes i les hipòtesis implícites. I , si us sembla, afegiré un fragment d’un que, que jo sàpiga, mai no va portar barba –al menys reconeguda- i que actualment ningú no podria escriure per raons òbvies. Llàstima!

Tècnicament, l’afer més difícil de l’art del barber era, i serà sempre, retallar i deixar com cal una bona barba, perquè n’hi havia de moltes modalitats i cada una necessitava el seu estudi. Adminicle viril indiscutible, segons sant Climent i altres opinions acreditades i corroborades per la història, la barba serà sempre d’actualitat perquè, com ha dit un pensador català, “es tracta de la moda mes vella del món i l’única que no passa mai de moda, ja que quan se la tallen els vells, se la deixen els joves”. De manera, doncs, que mentre hi haurà homes hi haurà barbes, i els barbers faran bé de recordar-ho.
És possible que una de les èpoques d’or de la barba –atès que en duien vells i joves-, s’escaigué durant el segle XIX. Va passar, com tot passa, però tan lentament que la gent de la meva generació encara va poder veure, fa cinquanta anys, els darrers badalls i els diversos estils, des de la migrada mosca fins a la barbassa en cua de peix, passant per la de candau o marinera, l’anglesa, l’austríaca, la liberal o garibaldina, i la de boc o mefistofèlica. Encara n’hi havia d’altres i tinc entès que els barbers de les grans ciutats utilitzaven uns motlles de cartó, d’acord amb els diferents estils, i així cada barba sortia pintada o, més ben dit, esculpida, sense que cap pèl emergís més que l’altre. amb tot, és difícil d’imaginar que hi hagués motlles de barbes fluvials, que també existeixen, o de sant, més aviat rares.
Al meu poble, bé que petit i on els barbers no tenien motlles de cap mena, les barbes abundaven, sobretot entre les autoritats i els funcionaris de Casa la Vila, començat per la del secretari, que se la deixava quadrada, partida pel mig, i no se la va tallar mai. La del senyor Pere Altafulla, el batlle enèrgic, era blanca i en punxa, com la del que aleshores presidia la República francesa, Moinseur Poincaré. En canvi, la del senyor Maspujols, el jutge, era negra, brillant i escarolada, de gran visir. Jaume de Fatxes, el gurda rural, portava una barbeta rural, en forma de falç justament. Contrastava amb la de Baptista Vinyes, el sereno, que era una barba en sal i pebre, triangular, massiva i aplomada per l’estil de la de Jordi V, el rei d’Anglaterra. La del senyor Jaume Fonollosa, que també va ser alcalde, era arrapada i fresca com un clavell. La del senyor Pere Manlleu, el professor d’indumentària i gran actor teatral, vermella i “mosqueteril”, recordava la de D’Artagnan. En fi –i per no citar-ne altres-, la més imponent era la del senyor Miquel Àngel Roda, l’escrivent evangelista. Blanca com la neu, esponjada i llarguíssima, majestuosa, era una barba per a dues mans.
Les barbes esmentades persistien a través dels anys, immodificables, perennes, però, de tant en tant, n’apareixia una de nova, circumstancial i sense vocació. Així va ser la de Blasi Xull, que retornà del Marroc, on va fer el servei militar, amb una barba “a la general Prim”, densa i negra com l’antracita. Va presumir-la uns quants dies i se la va tallar. Llàstima!

Artur Bladé: op. cit. Cossetània.

assumptes exteriors... i interiors

Deixant de banda el futur exterior de la literatura catalana (i els llibres de no ficció –un 70 % de la lletra impresa negociada segons diuen alguns-, i la cultura en general), que auguro en expansió important dintre d’uns límits, sembla ser que en les tendències generals globals destaquen la ciència-ficció, la temàtica ambientada en la segona guerra mundial i la novel·la negra; cap novetat en l’interès per aquest darrer gènere.

Dissabte a la tarda en una vila empordanesa que segons el cens de 2006 compta amb 10.588 habitants repartits en dos nuclis urbans. Fa temps hi havia una llibreria –vista i no vista- on gairebé només venien llibres; ara, el local l’ocupa un bar. Queden dos llibreries-papereries que s’encarreguen de fornir de part de l’aliment espiritual a la població. Tinc ganes de continuar llegint Bladé. En una de les llibreries em confirmen que no tenen el segon llibre de la seva Obra Completa; en l’altra, més explícits, em diuen que mai no han treballat amb Cossetània. En totes dues veig llibres que em podria comprar, però que ara no m’interessen. Cap problema, sempre tinc lectures a mà a casa i no m’importa l’espera. Em pregunto, però, una vegada més, qui va ser primer, si l’ou o la gallina, és a dir, els propietaris de la llibreria o el servei de l’editorial. I la relació lector i llibreter?

Em temo que el discurs de cloenda de la Fira que va fer Baltasar Porcel no tindrà tan predicament com el d’en Monzó. L’enllaço aquí per si el voleu repassar. Què voleu, a mi també m’agraden els clàssics.

P. S. A veure, anem o no anem a Venècia? Va, ara que ja anem embalats, aprofitem-ho. El que de moment sembla és que encara no ens toca allò que deia en Pujols que ho tindrem tot pagat, i compte de no creure's excessivament allò que afegia: Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

passat i present immediats

Mentre la tempesta s’abat immisericorde sobre la Marina Alta, al Baix Empordà fa un dia inesperadament esplèndid, d’un blau intens que a penes gosen enterbolir alguns núvols ridículs a l’horitzó. Anem a Llafranc, en ple territori planià, a dinar al Simpson, a tocar de la platja on encara prenen els darrers banys i aprofiten el sol els darrers estadants de cap de setmana llarga, aliens als crits de rebuig a Zapatero i del joc de la bandera que agita Madrid en la diada de la Hispanidad i que aquí, si es conegués, resultaria d’un exotisme extrem.

Des del restaurant (si hi aneu, deixeu-vos temptar per les propostes de peix que us cantarà el propietari i per les amanides i els entrants), es veu l’únic iot – notables dimensions- que avui ocupa la part central de la badia. Amant com sóc de terra ferma, no acabo d’entendre els qui es passen el dia en el balanceig constant de les ones, però intueixo que la vida a la mar és un misteri que no sabré descobrir mai. A l’horitzó, unes illes insignificants que algun pagès va batejar amb el nom de Formigues, amb un far a la part meridional, marquen els límits territorials del dia. Entre plat i plat em pregunten per enèsima vegada la meva opinió (?) sobre la Fira de Frankfurt. A més del que penso, que no és gaire cosa, aconsello la lectura de l’article d’avui d’en Porcel. És curiós l’interès que desperta entre els autòctons més aviat aliens a la lectura regular aquest esdeveniment especialitzat. És un país estrany, el nostre.


















Havent dinat, després d’un passeig per Llafranc, pugem fins al cap de sant Sebastià. La vista és magnífica. Recordo una foto de Pla amb algú més al costat del far, però sóc incapaç de localitzar-la. Vorejant la mar, arribem fins a la platja de Pals. Si algun dia es quedessin calbes de pins els turons, l’espectacle ara dissimulat de les cases que s’hi han construït seria deplorable. Observem que moltes d’aquestes cases d’estiueig estan a la venda, cosa que no impedeix que se’n continuïn construint i que en el lloc que ocupaven algunes ara es comencin a aixecar, no sé si dissimuladament, petits blocs d’apartaments.

A la posta, ja a Torroella, torno a sentir la piuladissa dels ocells que omplen els arbres del passeig. Més tard, traeixo Pla i continuo llegint Bladé, més proper a les meves experiències infantils i adolescents. Arribo al passatge en què parla de les diferents modalitats de la caça a Benissanet. Com que l’art de la caça no és una finalitat en si mateixa, Bladé detalla algunes menges que es feien amb els ocells i que em sembla que avui ja són història si no les ressuscita algun restaurador de la terra, tot i que segurament la sensibilitat dels clients actuals no les apreciaria com cal, malgrat l’excel·lència que assegura l’escriptor. No sé, per exemple, que en penseu vosaltres d’aquesta recepta:

Els papafigues (o pampofigos, que en diuen a Benissanet) són d’allò més bons, fregits, rostits a la brasa, amb arròs o com es vulgui; però la manera més refinada de preparar-los, és aquesta: s’agafa un pebrot regular, vermell, i, d’un tall circular, se li treu la part de dalt. Escapçat així, hom el buida, amb la punta del ganivet, llevant-li el cor i les llavors. Aleshores es posa el papafigues, plomat i net (sense cap ni ventresca), dins el pebrot, el qual, tapat amb la corona que se li ha tret abans, es deixa dret sobre les brases. L’ocell es va fonent dins del pebrot, i aquest, per la seva banda, s’entendreix a causa de l’intercanvi de substàncies. Cal que es cogui a poc a poc. Quan el pebrot es veu fluix, tremolós i regalimant, se’l treu del foc i es posa sobre una llesca de pa. No necessita oli. Un pessic de sal dins del pebrot, en el moment de coure’l, és l’únic amaniment.

Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum I. Cossetània edicions.

Estic segur que la cuina dels papafigues pràcticament ha desaparegut, però si algun xef llegeix aquesta recepta, que no he trobat enlloc més, i la vol reproduir, li agrairé que m’ho faci saber, ni que sigui per confirmar l’acceptació que té entre els clients, perquè jo fa anys que no tasto cap au més petita que el vulgar pollastre i no sé si ara estic preparat per gaudir de les exquisiteses que en altres temps havia preparat ma mare a partir de les migrades captures del meu pare o de veïns generosos.

Aquest diumenge, de tornada cap a casa, escolto en el programa de l’Àngel Casas la tristíssima “Ràdio capvespre” de la Maria Cinta.


Powered by Castpost

dia ...

Ai, ai, ai! Que em sembla que m'he equivocat d'imatge, que no era aquesta. De tota manera, no crec que importi, perquè és la mateixa persona amb un altre àlies i la bandera encara té més grocs i rojos; i, a més, el lloc on es troba ... Segur que tots vosaltres, fins i tot els de fora de Barcelona, hi heu passat per davant alguna vegada.




Res, no canvio la foto que porto pressa. Me'n vaig abans que comenci a ploure.



P. S. L'EMGIRO ens suggereix tres lectures o relectures de Doris Lessing, acabada d'estrenar en el seu paper de Nobel de literatura. Va que teniu tres dies. Me'n vaig, me'n vaig.

aniversaris

Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera

De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.

Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:

Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...

Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:


El bloc d’en Francesc Puigcarbó

El café d’en Litus

El llibreter

Des del meu mar

Entrellum

La segona perifèria



I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.



I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.

monòleg exterior a l'interior

poso al tele quan toca carles santos abans m’he llegit el discurs inaugural d’en monzó m’ha divertit demà en diran la seva ho llegiré parla del romanticisme de casals i més tard apareix el seu parlament emotiu el cant dels ocells interpretat per un violoncel·lista alemany el cant dels ocells acabarà substituint els segadors encara ningú no ha demanat un himne integrador o si és estrany mentrestant diversos programes de tv amb el tema de la llengua mai com a element central però és el que apassiona més en el programa d’en puigbó d’ahir va crear més polèmica que la independència confrontació de realitats i utopies potser veurem retalls de premsa alemanya amb opinions sobre la cerimònia inaugural la llengua una altra vegada la literatura n’és subsidiària en monzó és un magnífic inventor d’històries entre el classicisme i el romanticisme només hi ha aquests dos ismes la resta en són filials había una vez un lobito bueno benvinguts passeu passeu el ministre de finances alemany felicita el director de la fira del llibre alemanya per la seva valentia en convidar una cultura sense estat o és una llengua o és una literatura encara ara ens en fem o ens en fan un embolic ai si no fos per la llengua llum en un oli no sé si és així l’orquestra andorrana mira les bombolles plenes de fum les bombolles són atractives quan esclaten queda una estona el fum i no taquen a ningú el fum desapareix i no se sap si contamina el director de la fira és el segon director de la fira això és un pessebre diu algú s’han gastat 12 milions diu un altre no són 24 diu el tercer no comptes els que els discursos dels polítics estan plens de sagrantanetes diu l’escriptor n’he vist un fragment suposo que faran una repetició de tot i ho gravaré o no parla molt de pressa si la lluna feia el ple també el feu la nostra pena el recordo encara al price desl poetes en toti també reinterpreta el cant dels ocells en l’ordre en la pau i en el treball en la difícil i merescuda llibertat no et fot per què fan tanta por les parles més que les gents entre els amics de parles diferents es parla poc de parles no sé si hi ha boris becker entre el públic jo preferiria veure la claudia per què en parlaran més els mitjans d’aquí que els d’allà proposo un premi nobel per a tots els escriptors catalans de tots els temps no s’ha donat mai seria un acte valent el lector televident s’ho ha passat bé amb la part que ha vist de la llarga cerimònia no ha vist el parlament de montilla però no li importaria veure’l i sentir-lo encara que ha vingut algú de l’alguer embolicat en cel·lofana es pregunta carles santos interpreta els segadors en clau de Sol a l’exterior en perejoan reivindica la paraula

el lector televident que ha acabat parlant en tercera persona mira el rellotge és tard



res més moltes gràcies bona nit

inanitats (IV)

Visita ràpida a Benisssanet en una tarda de calor intensa que comença a declinar. A la plaça principal –el poble està ple de placetes irregulars- pregunto a una noia que ha aturat la seva bicicleta a la vorera si em sap dir on puc veure l’exposició sobre Bladé, fill del poble. La noia s’ho pensa i, com que no ho té clar, em diu que pregunti a unes dones més grans assegudes en cadires de boga a la porta d’una casa que intenten aconseguir els beneficis d’una brisa inexistent, però que, com a mínim, comparteixen el final del dia amb històries altres cops explicades i es distreuen amb les novetats del poble i amb la presència dels pocs forasters molestos o estimulants que de tant en tant s’acosten. La portaveu del grup em diu que ara fan vacances, però que si vull saber alguna sobre Bladé puc llegir el text a la placa metàl·lica, que m’assenya, de la plaça . Unes informacions amb imatges gravades que hi ha a tots els pobles d’aquestes comarques i que remarquen els llocs i els personatges més importants de cada indret. Al costat de la biografia de Bladé, em sorprèn el text dedicat a Montcada, nascut riu amunt. És clar que Moncada ja s’ha convertit en un mite de l’Ebre.

Passejo pel poble una estona i no em crida especialment l’atenció: tot es massa nou. Enlloc trobo vestigis de la literatura de Bladé. Potser si em quedés dues hores, un dia, una setmana, un mes, tot un any, podria seguir la seva literatura, el seu pensament, l’essència i els detalls del lloc. No en faré la prova, entre altres motius perquè tinc la seguretat de la impossibilitat de veure Benissanet amb els mateixos ulls que Bladé i perquè Bladé parla d’un temps en què encara era possible, encara existia, la singularitat. No em decep la meva mirada: era previsible. Sé que la realitat del poble que conec l’hauré de trobar a través de les pàgines de Bladé i que qualsevol acostament sense la seva mediació seria inútil o, com a mínim, ben diferent. Ho entenc i al mateix temps em dol. I em dol que l’escriptor em faci ser injust amb el poble que a penes trepitjo una tarda d’estiu amb nit de compromisos.

La gent sopa amb els balcons oberts, i havent sopat treu les cadires al carrer per prendre una mica la fresca, abans d’anar a dormir. Els xicots se’n van a nadar al riu, a la llum de la lluna. De vegades són famílies senceres les que entre a l’aigua. En aquells temps –els meus- les noies es banyaven vestides amb una bata o amb camisa de dormir. L’aigua els feia una carícia goluda i la nit s’omplia de rialles secretes i desmaiades.
A mitjanit, a l’estiu, el poble de Benissanet, blanc i cansat, sembla cuit com un moniato.


Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum 1. Cossetània Edicions

No hi puc fer res, Víctor Amela em va distreure i em va transportar una altra vegada a la lectura d'Artur Bladé. Sembla que l’Obra completa s’allargarà durant els propers anys -no recordo els volums que tindrà finalment- fins que tothom arribi a conèixer uns dels autors espiritualment més gratificadors –és aquesta la paraula?- de la literatura del país i se’ n’enamori –és veritat, com deia l’altre dia l’Emili Manzano, que els amors tenen una durada mitjana de dos anys?-.

Potser us heu fixat que encara que algunes vegades parlo de llibres, rarament us suggereixo que els llegiu. La lectura és una experiència tan personal que qualsevol intent d’objectivar-la està abocat al fracàs si la persona de qui es busca la complicitat no participa d’aquell estat d’ànim misteriós, d’aquelles experiències lectores comunes que fan que el text es vivifiqui de manera semblant. En el cas de Bladé, però, estic convençut que hi ha d’haver un moment -no sé quin, quan ni on- en què qualsevol persona, sigui quina sigui la seva sensibilitat o la seva experiència lectora, tindrà la ment o l’esperit a punt per connectar amb l’autor, per comprendre’l, per gaudir de les seves perspectives, per arribar a passejar pel món que narra i descriu. Així que, sense que serveixi de precedent, llegiu Bladé, comenceu pel primer llibre de la seva Obra completa, o per on us sembli.. Això sí, espereu el moment en què no us importi relativitzar la vostra vida, en que us sembli que podeu començar a llegir amb el cor moderadament tranquil, disposat a acceptar les ironies benignes, les intencions clares, les recances superades.



















Pugem per l'Ebre,
Benissanet descansa.
Bladé, Moncada...

intercanvis?

Només acabar d’escriure el post anterior em miro les novetats de catapings i em trobo això. El meu coneixement de la llengua alemanya –tres hores (?) de classes setmanals durant dues o tres setmanes amb una professora particular danesa abans de marxar a Freiburg, ja fa molts anys- no em permeten captar els missatges escrits, però no em sembla reconèixer cap autora alemanya, i em fa l’efecte que no es tracta d’això. Sigui com sigui, sembla que la publicitat de la fira de Frankfurt ha fet efecte i que alguns alemanys tenen interès a mostrar la seva obra en els espais catalans. Benvinguts siguin.

(Aquesta nit, a Àgora -canal 33-, Bargalló, Porcel i Antoni Comas parlaran de Frankfurt i del futur de la llengua, bé, al menys el títol del programa és Frankfurt: la projecció d'una llengua. Ja es veura com enfoquen el tema, perquè a la ciutat alemanya em fa l'efecte que més aviat es projectarà la literatura i la cultura catalana.)

negre sobre blanc quadriculat

Dins del quadern groc –el recordeu?-, escrit el 1943 i següents, trobo dues notes escrites a ploma en lletra petita. En la primera, per ordre d’inserció en les pàgines, diu:

El contingut d’aigua del cos humà bastaria per rentar unes estovalles. Amb el ferro tret dels glòbuls vermells podrien fabricar-se set claus de ferradura. Amb el guix que acumula, podria emblanquinar-se la paret d’una habitacioneta d’una casa de poble. Transformant-lo en grafit, proporcionaria matèria per a noranta-cinc llapis. Del seu fòsfor, podria fer-se una capsa de mistos. Fins i tot sortirien algunes cullerades de sal...

Conec poc l’autor del quadern groc i no sé si el seu escrit reflecteix un moment baix, un rampell de realisme sense concessions, una mostra de sentit de l’humor o, simplement, un temps mort. En tot cas, vista la seva anotació, se m’acut que és possible que la vida humana no tingui cap sentit en alguns casos , però ningú no pot dubtar que la mort pot ser relativament profitosa i ecològicament rendible, sobretot per als fabricants de llapis, tot i que la qualitat de la matèria primera, que jo sàpiga, no ha estat provada, o bé s’han silenciat els resultats.

En el pla espiritual, qui sap si l’autor del quadern groc no feia la seva interpretació material, panteista, del cant maragallià:

...Sia'm la mort una major naixença!

retalls de llengua

No hi puc fer res si resulta que es pot pensar que és una paradoxa que avui m’hagi trobat a “La Vanguardia” tres articles que testimonien una situació de la llengua catalana en una altra llengua. No espereu que en cap de setmana argumenti sobre el tema. M’agrada llegir Monzó, Porcel i Espadaler –no especifico l’ordre que no altera el valor dels productes- i ells mateixos ja han dit la seva sobre aquest assumpte, així que què hi podria afegir jo que no sapigueu? I de la meva afició al diari –on de tant en tant em publiquen alguna cosa en català- ja n’he parlat en altres ocasions. Que alguna llengua no és només un mitjà de comunicació ja ha quedat establert altres vegades i jo me n’hi fet pesat, però deixeu-me insistir a través d’aquests tres retalls escrits amb estils ben diferents però amb testimoni similar. No crec que sigui el diari qui hagi suggerit als escriptors que avui calia tocar el tema, sinó la percepció independent dels articulistes d’una situació multipresent i preocupant.

Diu Monzó:

Una amiga mía barcelonesa –escritora- fue de viaje por Andalucía, hará un par de años. Un día tomó un taxi. A poco de haber iniciado la carrera le sonó el móvil. Contestó. Era su novio. Se pusieron a hablar: “Com estàs? Va tot bé?” el taxista freno imediatamente, giró la cabeza y le dijo: “oiga, ¿¡ está usted hablando en catalán!? ¡Baje imediatamente de mi taxi!” Ágil de reflejos, la chica improvisó: “¡No, no! Hablamos italiano. Es que mi novio es italiano.” El taxista respondió aliviado y le dijo: “Usted disculpe, es que pensé que estaba hablando en catalán”. Y volvió a poner el taxi en marcha.

Continua Monzó explicant el tracte rebut per Montilla al seu poble: “¡Renegado!”. “¡Vete pá tu tierra!”... En fi que el viatge de Cirera serà inútl. A la pàgina següent en Porcel –darrerament l’escriptor se supera, i no ho dic especialment per aquest article- explica les seves vivències madrilenyes respecte la llengua. Cal llegir, com en cas de Monzó, l’article sencer. I ja em disculpareu que us hagi triat només el paràgraf final, però confio que vosaltres sereu més generosos.

Lo que me recuerda aquel chiste del Caudillo, con él en una tribuna discurseando las glorias de su reinado; pero con un oyente que encogido, va musitando: “Esto es mentira”. Lo que el Generalísimo oye y le pregunta: “Por qué dice esto?”, y el otro responde: “Porqué soy catalán, viajante de comercio y recorro España, sin ver nada de lo que afirma usted”. A lo que Franco le chilla: ¡Pues menos catalán y menos viajar, y más leer los periódicos!”. Que bonita la tradición, ¡ay!, el Caudillo repescado ahora que hay elecciones con la derecha mirando a la izquierda...

I el tercer i darrer retall, el d’Espadaler.

En realidad, “nadie es tan obtuso que sea incapaz de conocer la lengua de un grupo humano viviendo entre él”, afirmaba san Isidoro de Sevilla en sus famosas Etimologías. Tan claro lo veia que para redondear el argumento escribió: Si ello sucediera, habría que considerarle más irracional que los propios animales” (IX, 10). No sé si de pensar de forma distinta lo hubiesen tenido por sabio y lo hubiesen subido a los altares.

Aquí ja podeu plegar, però deixeu-me fer la meva aportació al tema a través d’un fragment poc polèmic d’un llibre que em suggereix avui el Llibreter. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa va ser escrit segurament l’any 1557, encara que no passà per la impremta fins l’any 1877.

Don Pedro: No sé jo per què, a la veritat, no és tant cupdiciada com això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la d’assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlen aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para d’aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins [...] Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, y de aquí ve lo escàndol que jo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dic que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael de la pàtria y així pareixeria ser per los castellans contestada.

Don Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tot assò.

Fàbio: Yo tinc per impossible lo remey y per ço ser supèrflua la considerasió que diuen, senyor don Pedro...

Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Curial.

I tant de bo que dintre de tres o quatre cents anys puguem continuar parlant del tema. Jo, que no descarto la criogènia, prometo que diré la meva.

de burros i altres animals

El senyor Maragall, el que ara dirigeix els destins de l’educació del país, deia l’altre dia que en els centres d’ensenyament com menys normes millor, que quan hi ha un problema cal que es reuneixin les dues parts, que vingui el mediador i arribin a un acord. Així li va al país: improvisació espectacular i campi qui pugui : autoritzacions i desautoritzacions segons el criteri del dia en els centres d’ensentament mentre que en altres àmbits, sobretot els econòmics, el detallisme és aclaparador.

No us penseu que ara afegiré la meva opinió a l’assumpte del vel –o era el bel?- islàmic. En una societat democràtica com la nostra són els nostres representants els que han d’actuar i a nosaltres ens queda la prerrogativa (?) d’enviar-los a casa si considerem que són uns incompetents (això sí, amb un bon coixinet econòmic de per vida, nja que s’han desvetllat per aconseguir que tot funcionés a la perfecció).

No afegiré la meva opinió perquè considero que després de segles de suposada evolució, l’espècie humana encara és incapaç d’entendres ella mateixa, que la seva evolució és la seva penitència –permeteu-me el terme religiós, perquè jo, com vosaltres, no puc abstenir-me de fer servir el que és el signe més important de la nostra evolució, i que cadascú entengui religió o transcendència des la seva pròpia òptica i vivència-.

Com que no especificaré el que penso sobre el vel islàmic –anècdota elevada a categoria o categori rebaixada a anècdota- us compensaré –orgull humà- amb un fragment d’una obra escrita el 1417 per un cristià convertit a l’islamisme. Diu el rei dels animals:

“E ab la fi que sapits clarament que nosaltres, animals, som de pus gran noblesa e dignitat, que vosaltres no sóts, e que, per rahó e ab bon dret nosaltres devem ésser vostres Senyors e vosaltres nostres sotsmesos e servicials, leixant donchs entre molts nobles e enginyosos animals los quals amb dos o tres mots vos farien callar com un mut, volem e de present deleguem que l’ase ronyós de la coha tallada vos haja a respondre, quant que el sia lo pus malastruch e miserable animal que sia en la nostra cort. E pertant adrçat-vos a ell, proposant-li totes vostres rahons e provant ço que havets dit contra nosaltres ésser veritat.” Per què girant-me, jo viu de costa prop de mi un mesquí e malhaurat ase, tot escorxat, vormós, ronyós e sens coha, loqual (com jo crec) no hagués valgut deu diners a la fira de Tarragona, e tingui’m per escarnit, coneixent clarament que ells fahien bef de mi. Tota vegada, pus per temença que no per vergonya, me calgué contentar-me’n e pacientment comportar. E, en açò estant, girant-se devers mi, l’ase ronyós me dix:

Llibre de Disputació de l’Ase contra frare Encelm Turmeda. (darrera edició a Moll, em sembla. A Internet només trobo una edició en francès)

No cal dir que el més ronyós dels animals, el de pensament més lent, guanyà en la seva disputació el savi Turmeda, com encara ho faria al segle XXI, responent, per exemple, a les bestieses referents a la roba que Turmeda al·legava per demostrar la primacia dels humans sobre els animals. I és que els assumptes de la vestimenta no poden provocar més que rialles condescendents entre els qui saben que aquesta no és la qüestió sinó una manifestació més de la misèria humana.

Avui es queixava Narcís Garolera de la manca d’interès per l’obra de Jacint Verdaguer a la Fira de Frankfurt. Comparteixo part dels seus arguments, però, encara que no arribi tan lluny la meva veu, deixeu-me queixar aquí per l’oblit de clàssics com Turmeda que, n’estic segur, amb una mica de publicitat es convertirien en bestsellers mundials i demostrarien que quan els altres anaven o no existien, els catalans ja havien arribat.


P. S. Espero que arsvirtualis no només ens indiqui els actes a Colònia sinó que ens en faci cinc cèntims de com han anat. Quedem així?

inanitats (III)

Amb en R. tenim una conversa o dos anuals amb alguns temes recurrents referits als canvis del poble. Els darrers anys hem anat repassant l’immigració, bé, ho ha fet ell: els primers a arribar en una quantitat important van ser els marroquins, després hispanoamericans de diversa procedència, també alguns lituans, els anglesos, sobretot jubilats, s’han anat instal·lant de manera esglaonada, normalment en una caseta al camp i només se’ls veu a l’hora de les compres. Els darrers han estat els romanesos, ja des de l’any passat o abans. En l’actualitat deuen formar més d’un quart del tota de la població. En R. considera que són bona gent i compleixen bé a la feina, la majoria a la construcció. Em diu que és una comunitat que es relaciona molt poc amb la gent del poble i els retreu que en hores de lleure tinguin una tendència notable a anar beguts. En R. creu que tot anirà bé mentre tinguin menjar i, especialment, mam, però pensa que el sector del totxo no aguantarà molt més amb la intensitat i el creixement espectacular i artificial que ha tingut aquests darrers anys a la costa que va de la Cala a l’Ebre. Em continua explicant que encara que ara els diaris a penes en parlen, els robatoris no s’acaben; ell ho sap per experiència indirecta, perquè sovint el criden per reforçar la seguretat, tot i que també em diu que amb un matrimoni de Cambrils ja ha fracassat tres vegades. Parlar amb en R. significa conèixer el món, un espai reduït si es vol, de primera mà, sense mediatitzacions.

L’endemà marxo del poble per alguns mesos. En una gasolinera, mentre s’omple el dipòsit de gasoil, contemplo les muntanyes que deixo enrere, en aquella hora màgica del crepuscle en què adquireixen intensitats diverses, es desdibuixen i es perfilen incertes les carenes. La noia de la gasolinera, que és romanesa, rossa, grassoneta i parla força bé el castellà, em pregunta amb un somriure si fotografio les muntanyes o els ventiladors. Ja fa potser dos anys que no veig les pintures de Cabra Feixet i em consolo amb una mirada a la mola -el nas d'una cara adormida- que assenyala el lloc. Els ventiladors són un afegit inquietant -i els fils i els senyals de trànsit-, però suportables que potser desapareixeran abans que les pintures. Avui no m’interessen.

El foc s'escampa

en inútils fogueres.

Tornem a casa

llandes de bonítol Massó

Solc anar cada setmana al mercat i algun cop entremig al supermercat, però no em pregunteu els preus dels aliments perquè a banda del pa, que s’acaba d’apujar i del qual sé el preu exacte, no em trauríeu cap resposta precisa. El que sí que sé és que la tonyina o el bonítol de la casa Massó, amb la seu central a Villagarcía de Arosa i que potser té l’origen en una família catalana que es va traslladar a Galícia en el passat, gaudeix d’una llarga tradició i és dels millors que hi ha dintre de la gamma dels enllaunats. També, dintre dels d’aparença externa semblant, és un dels més cars.

Avui, en comprar un conjunt de dos unitats petites de bonítol baix en sal –pes escorregut, 50 grams- m’he trobat amb l’agradable sorpresa que l’etiquetatge en lletres més grans és en català, després apareixen, petites, en castellà i, menys, l’anglès. En fi, un producte gallec que formarà part de la llista negra en la pròxima crida a boicotejar els productes catalans.

De tota manera, el que m’ha cridat més l’atenció és que aquest bonítol, segons l’etiqueta, no es presenta en llaunes sinó en LLANDES. Ostres, he pensat, el termcat ja ha precisat el terme per designar les llaunes de conserves rodones i jo in albis. Menos mal que m’hi he fixat i que si algú em pregunta: saps com es diuen les conserves que van en..., tindré la resposta a punt i em permetré un somriure sorneguer. És clar que també pot ser que no hagi intervingut el termcat i sigui un neologisme –bé per ells!- de la pròpia empresa, als quals, segons sembla, i de moment, el negoci els va rodó. I és que de vegades hem de pensar que els empresaris, sobretot als pròspers, també tenen sentit de l’humor.

Res, que sigui Massó -preferentment- o sigui qualsevol altra marca, jo a partir d’ara demanaré llandes. S’ha acabat el domini de les vulgars llaunes que si et descuides es rovellen.


(La fel·lació d’avui –com m’agrada la ela geminada!- ha estat possible gràcies al suggeriment d’A. L. a partir de la lectura feta al Club de la bohèmia. Gràcies als dos.)

fal·laç

Llegeixo que els dominis .es ja admeten a partir d’avui lletres pròpies de les llengües oficials d’Espanya als noms de les pàgines web (també accents i dièresis, cosa que alguns consideraran un pas enrere). En el cas del català, això significa que per fi es podrà veure alguna ç i també la ela geminada (l·l). Com que no puc –ni vull- contrastar la notícia creant una pàgina en un domini .es, assajo de crear un bloc que presenti aquestes grafies. Des que Blogger em parla en català que li tinc més confiança, així que em poso a la feina. Només se m’acut una paraula que tingui la ç i la l·l: fal·laç. Evidentment un bloc amb aquest nom no ofereix gaires garanties pels possibles lectors, però no es tracta de donar-li continuïtat o sí?

Escric el nom d’usuari: pere
El nom del bloc: fal·laç
Ai, Blogger em diu que aquests caràcters no estan permesos: ç · , . Em fa els següents suggeriments, no sé si se’n fot, del tot adients: pere-falla o bé falla-pere.

Bé, ja posats, i només per continuar experimentant, tiro pel dret i prescindeixo de noses ortogràfiques. A veure que em diu amb fal-làs.
La a accentuada no es permet i aquí els suggeriments també denoten que no es refien de mi: fal-ls, pere-fal-ls, fal-ls-pere, que acaben de reblar amb pere-fallas.

Com que no hi ha res a fer, me’n vaig a blocat, un espai del país, i faig el mateix procés (aquí sóc pere2). Sembla que tot funciona perfectament i em miro el resultat. Sí, el nom del bloc és fal·laç, en majúscula, però l’adreça és http://falla.bloc.cat/. Han tirat pel dret, la l·l convertida en ll i fora la ç. En resum que la cosa falla .

La pregunta ara és: em desfaig de falla.bloc.cat o li dono una oportunitat? .es sí i .cat no?

Va. Al menys una oportunitat.

absències i presències

La mar revolta que presagia l’aparició imminent d’una balena afamada. El sol que no és ben rebut i s’amaga, i espia inconsistent una bonança incerta que avui no toca. I el desafiament...

I un estrany alexandrí (?) de Carner que requereix –sacrilegi!- quatre modificacions:


Re no et distreu, dubte no t’heu, desig et crida

Sense modificacions:

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida.

Assegut a la butaca veig una estoneta -poca, ho juro- de l'entrevista que li fan a Rosa Díez, cocreadora d'un nou partit que aspira a reunir gent de dretes i d'esquerres. Textualment: "la badera española representa nuestra libertat". Sense comentaris, excepte la meva incertesa sobre el nom a qui es refereix el pronom. La Rosa ens diu que és catalana en la mesura que Catalunya és España i ella és espanyola. Em faig un embolic, perquè ara ja no sé si en la mesura que sóc català puc ser espanyol. La Rosa també parla de la pèrdua de modernitat de Catalunya i del greu que li sap. Segurament ha dit moltes més coses, però diria, pel poc que he aguantat, que l'Albert Om ha suat sang; en tot cas, em sembla que per aquí hi ha el vídeo. M'endormisco un moment.

(M'emprenya no poder deixar comentaris en un bloc que n'accepta. En aquest cas perquè el "codi que permet comprovar que l'usuari no és una màquina" no m'apareix en diversos intents, i no és la primera vegada. I ja se sap que a les màquines no se'ls pot fer gaires preguntes. Sé que no ho hauria de fer, però quedi aquest com el primer comentari fora de lloc de la història del meu bloc:

En aquest moment he entrat al teu bloc des d'ONO, però tens raó, els darrers dies no podia llegir Vilaweb ni els seus blocs i, com passa sovint en informàtica, em semblava un misteri irresoluble que atribuïa a la configuració del meu ordinador. Si em torna a passar ja sé a qui he de protestar.
Saps una de les coses que em fot d'ONO? Doncs que jo era de MENTA, amb contracte firmat en paper, i sense dir-me res de sobte em vaig trobar a AUNA, i de la mateixa manera a ONO. És veritat que el munt de serveix subcontractats que tenen i la seva expansió fa que no sigui fàcil localitzar qui és que t'ha de solucionar el que et passa, encara que en el meu cas han sigut assumptes menors i escassos (toco ferro!); per cert, els problemes que tinc a Barcelona me'ls solucionen telefònicament, si és possible, des de València.

Comparteixo el que dius en el segon paràgraf, però ja ho saps: el negoci és el negoci i parla la llengua dels diners, tot i que no sempre sigui així o de vegades dissimuli.)

de cine

Repasso –segurament amb poc rigor- l’any Rusiñol i, tot i les activitats i reconeixements que s’han organitzat, trobo que encara es podria ampliar amb algun altre detall que em sembla que no apareix en el calendari. Per què no s’han afegit a les commemoracions les dues pel·lícules que es van rodar sobre L’auca del senyor Esteve? La primera, rodada l’any 1928 i dirigida per Lucas Argilés y Ruiz del Valle i la segona dirigida per Edgar Neville l’any 1948.

A l’espera que el meu prec sigui atès, si és que no ho ha sigut ja, dono algunes dades sobre la primera versió cinematogràfica.

FITXA TÈCNICA:
Producció: Troya Films (Madrid)
Guió: Adrià Gual.
Fotografia: Josep Gaspar, Giuseppe Sessia.
Ambientació i Decorats: Salvador Alarma.
Música: Enric Morera.
Intèrprets: Enric Borràs (sr. Esteve) Josefina Tàpias, Gerard Peña, Teodor Busquets, Josep Santpere, Enric Guitart, José María Lado, Joaquim Montero, Matilde Xatort, Anita Giner Soler, Josep Acuaviva, Josep Giner, Mercè Nicolau.
Durada: ho ignoro.
Estrena: Barcelona, 8, 5, 1929; Madrid, 19, 4, 1930.

COMENTARI -fragment- (escrit per Xavier Ripoll i Sòria al Diccionari del cinema a Catalunya):
Rodada íntegrament a Barcelona, amb una productora de Madrid i amb capital madrileny, català i gallec, el director fou el propietari i director d’”El Cine (Revista popular ilustrada)” (1912-35). El desig dels seus autors era fer una cinta d’alt nivell i per això es contractaren professionals de prestigi, però el resultat no fou satisfactori. El film pecà d’un muntatge antiquat, i el text de Rusiñol perd la gràcia de la rèplica teatral. Els interiors es rodaren en escenaris pintats, a cura de l’escenògraf Alarma, i els exteriors a la plaça del Pi, l’església de Santa Maria del Mar i altres indrets de Barcelona. Per tal d’aconseguir “la nit americana” es tintà la pel·lícula. El mestre Morera escriví una partitura que el dia de l’estrena interpretà l’orquestra Sindicat Musical de Catalunta, dirigida pel mestre Torrents i amb la col·laboració de l’orfeó La Violeta d’en Clavé. Al teatre Tívoli, la CINAES el mantingué només tretze dies en cartellera a causa del poc acolliment per part de la crítica i el públic...

Josep Romaguerà i Ramió (dir.): Diccionari del cinema a Catalunya. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005.

Repasso la fitxa i m’adono que no queda clar si es tracta de cinema català, en català o fet a Catalunya. Els del cinema, com es veurà més endavant, no ho tenen tan fàcil com els de la literatura.

P. S. Ahir em vaig trobar amb la manifestació, ja encaixonada a la Rambla, que encapçalava una pancarta amb el lema “Pel dret de manifestació i expressió”. Si bé l’exterior era aquest, a dintre es respiraven altres concrecions. Em meravella aquesta fixació neuronal amb l’antepenúltim Borbó. En fi, cadascú s’especialitza en el que pot , sap o li sembla que sap; i la perspectiva sincrònica i diacrònica depèn dels usauris. Evidentment, la crema de l’estampeta els va de primera als del PP i de retruc al PSOE, que no han necessitat subtileses –la Constitució dixit- per parlar de l’assumpte més significatiu de la setmana... fins que Ibarretxe els ha proporcionat un altre tema una mica més consistent però també previsible i més vell que l’anar en bici. Amb motiu de la manifestació, el Zurich va tancar les portes i el FNAC només va deixar-ne una d’oberta. A l’altra banda de la plaça, el Corte Inglés tenia ben clar que no s’havia de prohibir l’entrada a ningú, que si un article -després de provar-lo- no t’agrada, només cal tornar els diners o canviar-lo per un altre, sempre que quedin existències. Sembla que amb la Constitució la cosa és més complexa; deu ser pel número de clients insatisfets i els pocs dependents per atendre’ls. En fi, anirem seguint la pel·lícula.

elogi del lleure: impostures i postures

Llegeixo l’anècdota –llarga en el temps- de Tania Head, falsa supervivent de les torres bessones, que en realitat es diu Alicia (amb accent?, en terra de meravelles?) Esteve Head, membre d’una nissaga de fabuladors documentals barcelonins no sé si encara a la presó. Sembla que la Tania-Alicia s’ha passat una bona temporada sent admirada per la seva ficció i ara els qui la van creure la cruxificaran si poden, perquè els impostors sentimentals –especialment aquests- no tenen perdó de Déu. Pobra Tania-Alicia, que ha fet –o farà?- famós el nom de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona i de Catalunya arreu del món. Hauria d’haver sabut que no es pot jugar amb el cor de les persones, que tota la resta és justificable. Si tot va bé, però, la Tania-Alicia escriurà un best-seller que d’alguna manera l’acarà redimint, perquè no hi ha res millor que confessar les pròpies misèries per aconseguir l’absolució. El que em resulta divertit i terrible –i jo em tiro la primera pedra per les insinuacions que faig- és que una part dels molts comentaris sobre el cas que es fan a “La Vanguardia” passen de l’anècdota i ascendeixen a la categoria: ja tenim un element més a afegir a la tipologia dels barcelonins i, per extensió, dels catalans (un exemple: Estoy de acuerdo con muchos comentarios, a mi también los Catalanes me han dado la espalda y pensar que mi país Uruguay, les abrió la puerta, los recibió, les dió de comer cuando estaban muertos de hambre, y ahora nos dan la espalda. Una lástima. Esta Sra. es una muestra de lo que son cuando se desparraman por el mundo); una mostra més de l’abjecció d’una subespècie, la catalana, que caldria eliminar. M’encanta la polèmica visceral en la mesura que no m’és gens difícil de seguir, que sempre em permet anar dos passes més enllà, i que és absolutament inútil.

En el mateix diari, m’enamoro una vegada més de l’Imma Monsó, amb qui mai conversaré –ai!-. Els seus articles densos i diàfans, suggerents, sempre acabant d’establir el que és la categoria amb una prosa perfectament estructurada, són una delícia per als sentits i per a la raó. En una societat en què per motius espuris molts s’entesten a defensar una ficció amb aires de realitat, l’Imma Monsó exposa la seva veritat que a mi em sembla que s’acosta molt a la Veritat sense mediatitzacions. Us deixo un fragments de l’article d’avui titulat “Aburrimiento para niños”:

“Somos muchos (no n’estic segur) los que desearíamos evitar que nuestros hijos acaben atrapados en una vida regida por la inmediatez y por la urgencia, prisioneros de una agenda rebosante de citas, de actividades, de derechos i de deberes. No resulta fácil: estamos en una sociedad californizada que adora todo lo que huele a actividad y estigmatiza todo lo que se detiene.”

Porqué el horario escolar de nuestros alumnos es ya bastante extenso (véase el informe PISA de la OCDE y compruébese de paso como países como Finlandia, Noruega o Japón, famosos por la excelencia de sus alumnos, tienen muchas menos horas lectivas)...

Así es fácil que, entre extraescolares, horario lectivo y juegos suministrados por el ordenador, no quede tiempo libre para absolutamente nada más. Por ejemplo, para observar un pájaro, un insecto o una grieta en la pared, para enamorarse de un dibujo, para convertirse en amante del saber gratuito y desinteresado. En fin, este tipo de cosas que uno solo llega a hacer cuando se empieza a aburrir, y que uno hace precisamente para combatir el aburrimiento.

Es cierto que aburrirse demasiado puede conducir a la depresión, pero no tener demasiado tiempos vacíos conduce a la mediocridad. Y es cierto también que el aburrimiento. A pequeñas dosis, permite a lo largo de la infancia desarrollar la introspección, la autosuficiencia y la creatividad.

Un niño que no sabe lo que es un tiempo vacío estácondenado a ser un adicto de la actividad. Peor aún: de niños que sólo realizan actividades dirigidas sólo pueden salir adultos esclavos.”

Doncs això, un motiu de reflexió per a pares, mares, psicopedagogs amb títol i aficionats, i per al públic de totes les edats en general. Unes conclusions aplicables no només als nens, evidentment, i unes solucions impossibles.

No sabeu com agraeixo els llarguíssims temps de lleure no dirigit de la meva infantesa, mal m’està dir-ho. Agraeixo també els lleures més curts que ara em permeten escriure sobre el que vull escriure, el com ja no depèn de mi.

més enllà del gènere

Mira que m’ho pensava: no tinc ganes de continuar amb la història sobre la novel·la negra, però ja que he començat, continuaré una estona més.

En aquest país, es veuen tan poques novel·les en català del gènere (però no havíem quedat que no parlaríem de gèneres?) que fa riure. I un bon nombre de les que es publiquen ja s’han editat en castellà abans, i sovint més barates. Parlo de les traduccions, certament. Encara fa riure més, fins a arribar a límits insospitats d’hilaritat, l’aparició en les llibreries de literatura de ciència-ficció. Aquí, un lector normal, d’aquells que mira taules amb les darreres novetats, podria passar-se la vida sense saber de l’existència del gènere o pensant que després de Jo, robot (publicada en català sense la coma), i poca cosa més, es va acabar el món exterior. Sí, si, havíem quedat que no parlaria de gèneres, però tinc la sensació que algunes novel·les d’aquests gèneres no es publiquen precisament perquè encara subsisteix una consideració pejorativa envers alguns gèneres i la idea que els qui es dediquen a conrear aquestes modalitats no saben escriure o, encara pitjor, que es tracta de literatura purament d’entreteniment. Ja em direu si considereu que entretenir –en un sentit ampli- el lector no és una de les principals finalitats de l’escriptura creativa. En fi, deixem-ho estar i no entrem en la crítica social, que no està de moda.

Per als encara no lectors del gènere negre, m’atreveixo a recomanar-vos una de les meves lectures d’estiu, un llibre que la xurri –no saps com t’ho agraeixo- va posar en la meva petita pila de compres. El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva, és una novel·la –convertida en pel·lícula l’any 2002- excel·lent. El alquimista impaciente és una novel·la bella –quines coses de dir!- i dura, amb un ritme perfecte, desesperançada però comprensiva: sempre hi ha la possibilitat de salvacions individuals i de solidaritats, i els humans som com som. El alquimista és, també, una novel·la de col·legues: del sergent Bevilacqua i la guàrdia Chamorro, dos personatges que, més enllà de la trama (nuclears, especulació immobiliària...), van descobrint la seva personalitat i es converteixen en un dels elements més atractius de l’obra. Si la Direcció de la Guàrdia Civil es dediques a fer publicitat directa del cos entre el ciutadans, hauria d’enviar la novel·la a cada casa: estic segur que fins i tot en el nostre país aconseguiria algun adepte, i això, ja ho sé, és molt agosarat d’afirmar. Que la novel·la guanyés el premi Nadal de l’any 2000 no és garantia de res, perquè ja sabeu com va l’assumpte dels premis. Així que si l’heu de llegir, feu-ho simplement perquè és una bona novel·la, d’aquelles que crea complicitats, prescindint del gènere, encara que, insisteixo, és del gènere negre.

Un post llegit fa uns dies no sé on, em transporta a aquest fragment de la novel·la:

-¿Y no le preocupa todo esto de la radioactividad? –objeté.
-Qué coño. Es como el colesterol. Yo no me asusto con esas pamplinas. Verá usted, a mi me tocó la mili en el Sahara, cuando allí se estaba jodido de verdad. Me destinaron a Smara, un sitio de cuidado. Una vez estuvimos a punto de perdernos en el desierto, camino de El Aaiún. Eso sí que era para preocupar-se, estar allí sin agua y sin saber hacia dónde tirar y pensando todo el rato en los moros y en los buitres. Eso se tocaba; te secaba la garganta, las pelotas se te hacían chicas como anises. Con perdón, señorita.
Chamorro levantó ambas manos, restándole importancia.
-En fin –prosiguió-, que no era como estas tonterías modernas, que ni se ven ni se huelen. El colesterol, la radiactividad, el ácido úrico. ¿Que te matan poco a poco? Joder, la vida te mata poco a poco. Si el colesterol me trae fresco, y lo llevo en la sangre, ya ve usted la radiactividad.

Potser podria recomanar una altra novel·la negra, ara en català, també guanyadora d’un premi literari que no és de gènere. Em refereixo a De tot cor, d’Andreu Martín, que aquest mateix mes ha guanyat l’Alfons el Magnànim de narrativa. Haurem d’esperar, però, la seva publicació a Bromera aquesta primavera.

la salut de la llengua

És difícil opinar sobre un informe (o informes) que no s’ha llegit i de què es té notícia a través de la premsa, que en fa una tria d’afirmacions i una valoració que potser no es correspondrien amb les meves. Em refereixo a l’informe de la Comissió Europea presentat ahir públicament, que no acabo d’aclarir si té una pàgina o 51 ni a quantes ha accedit el periodista.

Els aspectes que m’interessen destacar són l’elogi que és fa de la immersió lingüística a Catalunya, País Valencià, Galícia i el País Basc, i, per altra banda l’elogi als esforços fets per promocionar el català a les empreses, a l’administració pública i als mitjans de comunicació.

Abans del comentari cal recordar un aspecte previ. Que quedi clar que la vitalitat d’una llengua es manifesta sobretot en el seu ús oral. Que la llengua escrita estigui més o menys estesa és un factor important, però no determinant de cara al futur a mig termini. Per entendre’ns amb un exemple. Al meu poble, quan jo era petit, tot el que es podia llegir en diaris, revistes, llibres –pocs en català-, retolació dels comerços, etc. era en castellà; els representants de l’Esglèsia parlaven oficialment en castellà; a l’escola tot es feia en castellà, malgrat que la majoria dels metres eren de parla catalana; la ràdió i el cinema, i la televisió més tard, eren en castellà. Malgrat tot, no sé de ningú que es passés a parlar la llengua castellana, els hagués semblat extraordinàriament absurd, vaja, que ni es plantejava. També és veritat que molts dels habitants podien escriure amb més o menys correcció el castellà i no s’atrevien amb la llengua que parlaven. Amb tot, no crec que en l’improbable cas que s’hagués fet una enquesta de tipus lingüístic en aquell moment, ningú hagués dubtat a assenyalar que al seva llengua era el català, i dubto que ningú dels nascuts al poble s’hagués manifestat bilingüe. Algú em pot dir que parlo d’una col·lectivitat petita i d’àmbit rural, sense a penes immigració i lluny de la globalització. D’acord, però només puc parlar del que conec mitjanament bé i que abasta un període de més de trenta anys.

La situació ara és molt diferent. En el mateix poble de l’exemple, la majoria de gent de trenta anys cap avall tenen les mateixes dificultats per expressar-se per escrit en català que en castellà i la resta dels aspectes de temps enrere (llibres, mitjans de comunicació, escoles, Església...) són, si fa no fa com a tot arreu; crec que la immigració més important és la romanesa, seguida, per altres raons, de l’anglesa; una immigració que, no sé per què, parla més castellà que català. Em temo que ara el percentatge de gent que respondria que el català és la seva llengua pròpia minvaria: alguns es declararien bilingües (allà menys que en altres zones) i alguns, evidentment, no esmentarien cap llengua oficial de l’Estat.

1. Dit tot això amb la pretensió de remarcar la importància de l’oralitat, deixem de banda el poble anterior, i afirmem que ningú no pot dubtar que la immersió lingüística a Catalunya s’ha fet força bé i que no sempre ha estat fàcil comptar amb els mitjans necessaris que el dinamisme del creixement de la població requeria. Que nens i joves vinguts de fora coneixen i poden parlar el català, és una evidència; que el català sigui la seva llengua d’ús habitual no ho és, ni tan sols ho en el cas dels catalans que parlen amb els seus companys d’escola vinguts de fora. A Barcelona –continuo parlant del que conec- el pas del català al castellà és molt fàcil i a l’inversa, molt menys. En resum, el coneixement d’una llengua no implica el seu ús.

Un aspecte curiós de l’informe és que es posi en el mateix sac –si és que és així- la immersió a Catalunya i al País Valencia. El procés pot ser tècnicament el mateix a l’escola, que no ho sé, però el percentatge d’”immersos” és molt inferior i la consideració de la llengua per la seva part, també.

2. Respecte als esforços per promocionar la llengua catalana a les empreses, l’administració i els mitjans, no els negaré, però la seva eficàcia real, sempre percentualment, està molt per sota del que es podria esperar tenint en compte els habitants de Catalunya que tenen el català com a llengua materna. Valgui l’exemple dels mitjans: Quantes pàgines de premsa diària es venen en català i quantes en castellà? Quantes hores de televisió es veuen en castellà i quantes en català? Algú pensa que la situació canviarà a curt o mig termini?

En la mateixa pàgina de l’”Avui” on he llegit la notícia de l’informe s’ha encabit una altra notícia amb opinions del lingüista David Crystal sobre la llengua catalana. El titular és “El futur del català està garantit”. Com comprendreu no m’he pres la molèstia de llegir-ne el contingut perquè, una de dues, o el lingüista és poc rigorós o el periodista ha escrit una aproximació del que ha dit: parlar del futur sense matisos temporals en un món que no sabem quan durarà és una absoluta bestiesa.

Per acabar, i més enllà de l’informe i dels experts. Sabem que la pervivència d’una llengua sense Estat no és fàcil i que depèn sobretot de la voluntat del seus parlants i dels estímuls que tinguin per parlar-la aquells qui no ho fan però es troben en situació de fer-ho. Aquest és encara massa un país ancorat en un passat inexistent en què la majoria en el fons és considera un cavaller i vol fer gala d’una cortesia a l’antiga. Potser és hora de recordar que els cavallers són anacrònics i que, que se sàpiga, queden pocs catalans, si és que n’hi ha algun, que s’hagi educat a cap cort. Em sembla indiscutible que ser plurilingüe és una riquesa personal i que pot reportar beneficis culturals o materials, però això no implica que cada vegada que un italià et pregunta com arribar a la Sagrada Família en la seva llengua estatal, se li donin les indicacions en castellà pensant que una llengua majoritària, pel sol fet de ser-ho té més possibilitats de ser compresa per algú que no la coneix que la llengua catalana, que li serà tan eficaç o ineficaç com l’altra.

Avui potser alguns estaran ben satisfets que un informe de fora ens digui el que ja sabem aquí, però passada aquesta eufòria inicial, més enllà del paper escrit, queda la feina de cada dia, la que depèn dels individus, la que es faci des de l’institucions, tot i ser important, en cap cas serà definitiva i només en part pot ser efectiva.

Em rellegeixo i penso que quina pèrdua de temps, quina inutilitat escriure això que té tan poca gràcia. Podria haver dit qualsevol cosa sobre qualsevol premi literari o sobre la darrera reunió de la comunitat de veïns, o sobre l’interessantíssim tema del foc i el rei, o sobre la increïble història de la família marroquina assetjada per periodistes de tot el món perquè la nena els ha sortit rossa en un lloc on els del primer món pensen que no hi ha rosses, o sobre les nenes i els nens de més avall raptats, violats, assassinats, o sobre el tic-tac del rellotge en la calma d’una nit de tardor... Però no, m’havia d’embrancar una altra vegada en la monotonia i la dispersió de la llengua pàtria. I bé, després d’escriure tanta estona –pura gimnàstica digital a quatre dits- em nego a recórrer a la paperera.


ADDENDA

Acabo de llegir que Blogs de LLetres (no Blocsc al títol i sí a l'adreça d'internet) acaba de guanyar el 7è Premi LLetra. Felicitats des d'aquí a Josep Porcar i per molts anys i que es vagi incrementant el volum de blocs. Tant de bo la cosa oral anés pel mateix camí. Llàstima que el Prudènci Bertrana s'hagi declarat desert.

civilització

Aquest matí, gairebé matinada, ja m’he hagut de col·locar una peça més de roba per sortir al carrer. Definitivament l’estiu s’ha acabat i es fa més evident una de les principals característiques que diferencien els humans civilitzats dels animals: necessitem –ai!- protegir-nos del fred –els qui es depilen , més- amb elements que no fabrica el propi cos. Ja em sap greu, perquè una de les sensacions més agradables del temps de calor és la llibertat que se sent sense roba, o amb la mínima imprescindible que, per raons diverses, ens autoobliguem a posar-nos.

A mesura que augmenta el fred, ens oblidem de la nostra part més primitiva i com més s’intensifica, més ens convertim en éssers civilitzats, és a dir, en éssers necessitats de portar a sobre el màxim possible de coses en altres temps supèrflues.

Jo, que com qualsevol humà, estic ple de contradiccions, barrejo sempre sensacions oposades als inicis de canvi d’estació. Em dol deixar la llibertat de l’estiu, aquest estat primari de contacte amb la natura i els instints, però em consola el fet de saber que aviat podré omplir més butxaques –ja coneixeu la meva fixació per aquest admirable invent- de material inútil, com més millor, que em ratificarà en el meu estatus d’animal superior en l’escala evolutiva. Quan dic superior, en cap cas vull comparar-me amb la dona, que fa temps que va entendre que la seva civilitat es podia refugiar en bosses de formes, materials i colors diversos que podia portar tant estiu com hivern, independentment de la roba amb que es cobrís el cos.

En fi, aquesta nit, en treure’m el que portava a la butxaca de la camisa de màniga curta, he pensat que a partir de demà podré portar força més coses i més repartides: a partir de demà seré més civilitzat. Per cert, com podeu observar, també m’he sorprès en veure un objecte gremial que de cap manera hauria d’haver-se colat entre els altres. De vegades em despisto, o potser el meu inconscient me l’ha fet guardar preveient que en qualsevol moment tindria la temptació de fer una petita correcció en alguna de les nombroses pissarretes de restaurants o fleques que anuncien el seu gènere, o potser imaginava la possibilitat d’una petita rebel·lió temporal fixada en una paret del meu recorregut quotidià. Aneu a saber.