halloween (quina por!)

Llegeixo a la secció Cartas de los lectores de “la Vanguardia” un article que m’ha semblat força interessant de copiar aquí perquè no se m’acudia res original al·lusiu a les celebracions d’aquests dies. Com que no puc aconseguir l’enllaç amb la carta del diari, la copio de l’espai de la FACAO (Federació d’Associacións Culturáls del Baix Aragó –no us queixareu per manca d’accénts-), on fou publicada el dia 24. No cal que afegeixi cap comentari. Bé, potser únicament que al meu poble de naixement parlen calero, una llengua amb una fonètica tan característica que qualsevol lingüista aficionat d’arreu del món és capaç de localitzar qualsevol dels seus parlants a la primera frase. Ah, i també, amant de les llengües com sóc, m’hagués agradat veure la llengua escrita en xapurriau. Au!


LAS LENGUAS COMO ARMA POLÍTICA

Como es sabido, poco después de que ERC saliese a la palestra política, Carod Rovira pregonó, sin reparos, un ambicioso proyecto que consistía en lo siguiente: Contabilizar como catalán las lenguas diversas que se hablan en el antiguo reino de Valencia, en Baleares y en la parte oriental de Aragón. Una vez logrado esto y “disponer” de diez millones de catalanoparlantes, reivindicar el “derecho” a disponer de una “eurorregión” en la Unión Europea y anexionar a Cataluña las regiones indicadas, amén del Rosellón francés.

Este ambicioso -y a todas luces anticonstitucional plan- parece estar actualmente en “hibernación”, pero no el maquiavélico objetivo de transformar en catalán las lenguas que se hablan, desde hace cientos de años, en la parte oriental de Aragón, mediante su fagocitación y transformación. Para este espurio objetivo, la Generalitat de Catalunya está dedicando cuantiosos recursos que se invierten en libros infantiles que regalan a los niños de nuestra zona oriental -con ocasión de lo que denominan correllenguas-; la creación de Casals Jaume I (centros de proselitismo del catalán) y otros actos y jornadas con el mismo objetivo. En las zonas orientales de las provincias de Teruel, Zaragoza y Huesca -en unos cincuenta municipios, más o menos próximos a las lindes de Castellón y Tarragona- se hablan unas lenguas, parecidas al valenciano y menos parecidas al catalán, que han sido denominadas durante siglos como “chapurriau”, pero que no son catalán. Esta denominación popular constituye precisamente un hecho diferencial, o diferenciador, que los aragoneses de estas zonas utilizamos para reafirmar que no hablamos catalán, e incluso tiene un cierto tinte de orgullo personal.

En una encuesta realizada por la Universidad de Zaragoza en 1995 en las zonas bilingües de Aragón, un 90% de los encuestados se manifestaron en el sentido de que no hablaban catalán sino “chapurriau”, es decir, una lengua autóctona y ancestral aprendida de nuestros padres y abuelos, que quizás no sea muy académica y tenga escasa literatura publicada, pero es nuestra entrañable lengua materna.

Raúl Vallés LabandaPresidente de FACAO*
(*) Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental.

destemptament

De tant en tant hi ha minuts, hores, matins, migdies, tardes, crepuscles, nits, dies, que se’m fan interminables, en què l’objectivitat del rellotge pertany a un altre món. En canvi, em costa recordar mesos, estacions i, sobretot, anys, que no m’hagin passat sense adornar-me’n. Podria dir que aquest fenomen es relaciona amb la meva memòria immediata, però em temo que mentiria.

De tant en tant hi ha minuts, hores, matins, migdies, tardes, crepuscles, nits, dies, que em passen com un buf, que, inútilment, intento allargar. Els mesos, les estacions, els anys, com sempre. De les setmanes, no sabria què dir.


Entremig, la resta.

miscelània de repressions

Com que tinc tendència a reproduir fragments de llibres –sempre amb finalitat pedagògica o publicitària, que quedi clar- no em miro gaire una de les primeres pàgines senars en què se’ns amenaça amb penes terribles per inconcretes si ens atrevim copiar qualsevol detall de l’obra a través de mitjans previstos o encara desconeguts. Només de tant en tant consulto el títol original, l’any de publicació, el nom dels traductors... Abans d’ahir vaig fer una consulta a l’esmentada pàgina i em vaig trobar aquest detall que em va sorprendre, però que no deu ser inhabitual:

Prohibida la venta en los paises de América Latina.

El primer pensament va ser que per alguna raó els editors (Marbot Ediciones) consideraven que els llatinioamericans no estaven preparats per a la lectura del llibre, que més valia que no arribés a les seves mans de forma legal. Al cap d’una estona -sóc lent- vaig deduir que no, que ja el podien llegir, però no en aquesta edició o que, en tot cas, el podien venir a comprar a Espanya o en territoris americans no llatins, però la cosa, en calent, no deixava d’impressionar.


Un altre cas de discriminació que no té res a veure amb l’anterior és el relacionat amb la Constitució espanyola. Els qui tenen la paella pel mànec o aspiren a tenir-la van amb peus de plom o són totalment contraris a l’hora de tocar els seus articles. La veritat, no ho entenc. La Constitució es va escriure i va ser aprovada en un moment en què condicionants diversos impedien una llibertat que ara es comença a tenir, però, sobretot, l’argument definitiu és que la Constitució va néixer sense mare. No és retòric quan es parla dels pares de la Constitució, perquè en el seu redactat no va intervenir cap dona. Em resulta inconcebible que en el moment apropiat ningú no hagi alçat la veu al cel per demanar una recreació dels textos. Tothom sap que una filla (o un fill) pot néixer sense intervenció masculina (la Bíblia ens en parla), però el paper de la mare és fonamental, al menys fins al moment. Una Constitució nascuda en aquelles circumstàncies i mancances no pot ser normal. De manera que jo m’atreveixo a proposar no només la modificació d’alguns articles, sinó un renaixement com cal en què, com a mínim, la intervenció de les dones sigui la mateixa que la dels homes. I ja manifesto per avançat que qualsevol excusa la trobaré pel cap baix perversa. Espero que la meva argumentació l’aprofiti algun partit quan li faci falta i jutges i assimilats. De res!



P. S. Fa uns dies vaig rebre un comentari del Quartet Brossa. Aquí us el deixo. Val la pena anar-hi:

Som del Quartet Brossa i agraïm molt els comentaris, ens omplen d'il·lusió.Tornarem a fer Músiques de l'Holocaust el proper 2 de novembre a les 7 de la tarda a l'Auditori del Nou Conservatori de Manresa, dins de la Fira d'Arrel Tradicional de Manresa.Si voleu més info: quartetbrossa@yahoo.es

Fa menys dies, el Pau Xuriguera, fill d’en Joan Baptista, em va deixar un altre comentari en què deia que s’acaba d’obrir el web dedicat al seu pare. Encara calentet i en construcció, li podeu fer una mirada i resseguir els actes.

Que ja m'ho deixava: la tertúlia torna a cavalcar, o al menys a muntar a cavall.

els misteris de l'escriptura

Fullejo la Història de l’escriptura (Louis-Jean Calvet, Paidos, 2007) en edició de butxaca. Sempre m’ha intrigat l'origen de les escriptures: el fet que en un moment determinat de la història d’una llengua hi devia haver algú que va decidir que les paraules se les emportava el vent i que calia fixar-les a través d’algun signe. Em pregunto com devia ser el procés: una persona sola, un grup social...? Els casos devien ser diversos. Després els signes es van anar estenen per amplíssims territoris a través dels instruments d’alguns pocs fins arribar a la vulgarització actual que ja mostra signes d’involució. Tot plegat em sembla un món apassionant i complexíssim.

En el llibre no trobo cap al·lusió al basc. Evidentment aquesta llengua antiquíssima, d’origen i classificació incerta, fa servir l’alfabet llatí, molt posterior a l’origen del poble basc i de la seva parla. Em pregunto si els bascos no tenien una forma pròpia de representar les seves paraules, si durant centenars d’anys, abans de l’arribada dels romans o de la seva influència al territori, l’única comunicació que intercanviaven era oral. No m’ho puc creure. Sigui com sigui, em sembla que és una llàstima que l’any 1968, quan es va començar l’oficialització en la síntesi del batua, no s’inventessin una escriptura pròpia, tan inclassificable com la pròpia llengua. Jo hagués optat per una cosa semblant a l’escriptura jeroglífica egípcia o la maia - amb aquells dibuixos de vegades terribles- que haguessin facilitat força l’aprenentatge entre els nens, molt més disposats, com se sap, a aprendre iconografies que les avorrides línies sense sentit del nostre alfabet tradicional. És clar que als bascos sovint no els interessen les coses fàcils i pocs serioses com els dibuixets.

heroi o màrtir?

En un moment determinat de la meva vida se’m va plantejar una pregunta definitiva, la tria entre una d’aquestes opcions:

HEROI O MÀRTIR?

M’explicaré per deixar clar que la tria tampoc tenia tanta transcendència. Era simplement una qüestió de temps. Jo m’havia de plantejar si volia passar-me a l’exèrcit una temporada llarga o una de no tant. La segona opció significava haver de reeixir en unes proves físiques, que una vegada superades et portaven a les d’aptituds morals i de políticament correcte. Es tractava d’un test senzill i previsible, però en la pregunta anterior vaig dubtar. Què s’esperava de mi: que fos un semidéu, una persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment o una persona que pateix, fins i tot la mort, per ésser fidel a una causa?

Ben mirat, al menys en les primeres accepcions del diccionari (1), un màrtir no deixa de ser un heroi, si més no pels defensors de la mateixa causa; mentre que un heroi no necessàriament és un màrtir. És clar que a l’heroi no li cal morir perquè en parlin bé els seus partidaris i l’invitin a copes en el cafè del poble, mentre que la segona opció la tenen difícil els màrtirs en el paradís llunyà on van a parar (excepte els màrtirs de l’islam, sempre que siguin begudes no alcohòliques). Hi havia un altre motiu que em feia decidir per l’heroi, i és que és una paraula amb un femení diferenciat: heroi –heroïna. Màrtir, en canvi, només era masculí. Aquest va ser l’argument que em va fer decidir per la primera opció. Jo, conscient de la superioritat femenina, sempre he cregut que els masculins es formen a partir dels femenins, que als mots masculins se’ls ha tret la a pròpia del femení, el masculí sempre és una mica menys. En fi, tot plegat em va anar bé i em vaig passar a l’exèrcit una temporada més curta que alguns dels meus companys. És veritat que durant la meva estada ningú no em va demanar que fos heroi o màrtir i que en cas de fer-ho hagués sortit corrents, però això ara no té cap importància.

Més tard he sabut que el primer creador de la llengua literària catalana va utilitzar en diverses ocasions la paraula màrtira: “Déus donà devoció a santa Catherina, sancta Eulàlia, santa Margarita e a les altres màrtires...” (Blanquerna) Potser per aquest femení Llull encara és beat i uns centenars d’homes –alguna dona també?- seran demà (o és avui? Amb això del canvi d’hora no ho tinc gaire clar) proclamats sants.

En fi, no vull martiritzar-vos més, que és diumenge i teniu altres coses més importants a pensar que en exèrcits i esglésies, estaments molt semblants i respectables, però poc desitjables, en la meva opinió.



(1)
heroi: 1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa. 2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra. 2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la. 2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.

màrtir: 1 m. i f. [LC] [RE] Persona que pateix turments o la mort per no renegar la fe en Jesucrist. Els màrtirs del cristianisme. 1 2 m. i f. [LC] Persona que pateix per restar fidel a una causa. 1 3 m. i f. [LC] Persona que pateix un suplici immerescut. 2 m. i f. [LC] Persona que algú o alguna cosa turmenta. És el màrtir dels seus fills. Sempre serà una màrtir de la seva ambició.

memòria de la desmemòria

El funcionament de la ment (parlo de la meva) em resulta ben misteriós. No sé si us passa a vosaltres, però de vegades recordo fets de temps antics que segurament no tenen cap importància i, en canvi, he oblidat aquells que se suposa que devien ser més transcendents, més importants en el meu procés de formació intel·lectual, que no de la sensorial, que crec que recordo prou bé. És veritat que sóc genèticament desmemoriat i que tampoc no he exercitat mai especialment aquesta característica que se suposa que té el meu cervell i que ens diferència dels animals inferiors, però de vegades em neguiteja el fet de recordar només alguna anècdota sense importància de la meva relació amb gent amb qui he passat algunes hores, fins i tot dies.

He pensat en diverses ocasions en el que acabo de dir, però la penúltima (era la penúltima?) Hora del lector i la lectura d’un post de la Gemma em recorden dos casos concrets relacionats amb la meva època d’estudiant a la universitat.

L’altra nit a penes vaig reconèixer el professor Jordi Llovet. Han passat molts anys. No em feu dir quants i si realment es tractava del mateix Jordi Llovet. Era l’època en què de catedràtic de literatura catalana a la Central hi havia el malaguanyat doctor Antoni Comas. Sembla que Jordi Llovet acabava d’arribar d’Alemanya i impartia un curset amb no sé quin nom, potser es deia simplement Crítica Literària i devia ser l’alternativa a la matèria del mateix nom que impartia en castellà Antoni Vilanova. En fi, no ho sé. El cert és que el professor ens parlava d’una novel·la amb gran entusiasme, potser per convenciment, potser perquè l’entusiame forma part del seu caràcter o tal vegada perquè sabia que els bons professors sempre han de mostrar-se entusiates i convençuts a l’hora de tractar amb els alumnes. Se m’oblidava: la novel·la era Josafat, de Prudenci Bertrana. No recordo absolutament res de la valoració de la novel·la, de la metodologia que seguia... Res de res. Tinc, però, del tot present, que davant de la nostra ignorància interpretativa que girava a l'entorn de la linealitat de la història i no gaire més, el professor ens repetia, perquè se’ns gravés indefinidament, la simbologia fàlica del campanar de la catedral de Girona. Dono fe des d’aquí que ho va aconseguir. Després he tornat a llegir Josafat alguna altra vegada i per sempre més m’he mirat els campanars –i les campanes- de les esglésies d’una altra manera, sobretot els acabats en punxa.

La Gemma ens explica en el seu post la dificultat per mantenir-se desperta en una de les classes a què assisteix. Ella té una excusa prou convincent, però no sé si jo tinc justificació. En el meu cas, el professor era un dels homes més bondadosos (se’m permet aquest adjectiu en els temps que corren? En podria fer servir d’altres) i més dedicats que he conegut: Miquel Coll i Alentorn . A les seves classes érem 10 o 12 i seiem tots en una primera fila de cadires d’aquelles amb braç a la dreta –potser també a l’esquerra-. Ens parlava de les Cròniques Populars, és a dir, de les de Jaume I, Desclot, Muntaner i Pere el Cerimoniós. La seva veu anava resseguint personatges, fets, itineraris... I jo, just al seu davant, ni més a la dreta ni més a l’esquerra, com qui escolta la veu d’un avi sempre benèvol i somrient que t’acompanya sense retrets i t’explica un conte meravellós, em vaig acabar adormint. Potser només un cop de cap; i un despertar amb aquella mirada càlida, somrient enfront, sense retrets, que de tant en tant torno a recordar amb recança per la persona i pel temps. Sí, després he repassat les Cròniques i les recordo una mica, però sempre m’ha semblat que tenia un deute amb el doctor Coll i Alentorn.

Plou intensament.

tots els colors dels blocs

No hi ha respostes que puguin ser alhora precises i satisfactòries en el moment actual a TOTES les preguntes que es puguin fer sobre els blocs. Qualsevol individu que avui pretengui fer un estudi total sobre el tema es trobarà amb un camp tan ampli que o bé morirà en l’intent o bé haurà d’autolimitar-se i cenyir-se a determinats aspectes temàtics, de llengua ... o de la tipologia que se li acudeixi per intentar desenvolupar una hipòtesi prèvia o sobre la marxa. Intentar abastar tot el que fa referència als blocs pot ser tan llarg i més decebedor que escriure una història crítica de la literatura universal des de totes les perspectives possibles; a la fi, per bé que vaga, tenim una certa idea del concepte literatura, mentre que el concepte bloc i les seves variants –a banda de poder llegir-se a través d’Internet i tenir una certa estructura, i encara- depèn en bona part de qui prengui la decisió de definir-lo. Podem dir que només pel fet de presentar una estructura més o menys estàndard determinat espai ja és un bloc? El que compta és la intenció del seu autor o autors? ...?

Però que no sigui dit que jo m’abstinc de respondre preguntes. A continuació teniu una classificació provisional:

Blocs i blogs, blogs i fotoblogs, blocs de dia i blocs de nit, blocs d’entitats i blocs de particulars, blocs literaris i blocs sobre literatura, blocs amb imatges i blocs orfes d’il·lustracions, blocs amb comentaris i d’altres sense, blocs personals i blocs impersonals, blocs originals i blocs plagis, blocs intensos i blocs desapassionats, blocs d’un sol post i blocs interminables, blocs amb posts intermitents i blocs de post diari, blocs sobre política i blocs polítics, blocs de cuina i blocs on és possible morir d’inanició, blocs poètics i blocs prosaics, blocs embafadors i blocs exquisits, blocs emocionals i blocs racionals, blocs previsibles i blocs imprevisibles, blocs grocs, vermells, negres i multicolors, blocaires multibloc i blocaires d’un sol bloc, blocs ciutadans i blocs rurals, blocs d’un sol autor i blocs amb col·laboradors, blocs amb pubicitat i blocs sense, blocaires que cobren i blocaires aficionats, exblocs i preblocs, blocs de mestres i blocs d’alumnes, blocs especialtzats i blocs generalistes, blocs sobiranistes i blocs aconfessionals, blocs de cara la galeria i blocs sense galeria, blocs populars i blocs introbables, blocs segons els cànons i blocs no canònics, blocs previsibles i blocs imprevisibles (sic), blocs a la deriva i blocs amb rumb fix, blocs irats i blocs amables, blocs escèptics i blocs innocents, blocs fabrians, prefabrians i postfabrians, blocs de blocs i blocs a penes bloc, blocs femenins i blocs masculins, blocs sexuals, asexuats o de sexualitat incerta, blocs oficials i blocs estraoficials, blocs i bloquets, blocs que enamoren i blocs enamorats, blocs premiats i els altres, blocs biogràfics i blocs hagiogràfics, blocs de barbamecs i blocs de barbuts, blocs censurats i blocs autocensurats, blocs parany, blocs capciosos, blocs impertinents, blocs excel·lents...

La vida mateixa en x polzades en diagonal.

D’acord ara caldria ampliar-ho, organitzar-ho tot i concretar noms. A veure, tampoc no sóc tan estúpid per deixar-m’hi la pell, però cadascú es pot classificar, reclassificar i fins i tot obrir noves vies classificatòries.

Qualsevol cosa llegida als blocs –i no parlem dels altres mitjans- sobre els propis blocs amb la intenció de ser mitjanament definitiva m’ha semblat més aviat força fragmentària, parcial i decebedora. I no hi ha res a fer. Entre altres coses, perquè a diferència de la comunicació escrita en paper, la de la televisió o la de la ràdio, en el món virtual és impossible, que jo sàpiga, arribar a conèixer tot el material que hi ha escampat. Qui ens pot assegurar, per exemple, que el bloc que una gran majoria podria considerar el més interessant –què vol dir més interessant?-dels que hi ha en aquest moment no sigui només llegit pel seu propietari i pel gos del propietari?


Naixement i resurrecció

Després de l’atac sofert en la part dels comentaris per algun desaprensiu estranger (ai, ai, racisme) i abans de recobrar del tot la salut, el senyor Boix ha decidit que el seu majordom Evarist rebi les visites. Apa, doncs, a xerrar cap allà. Ah, i al senyor Evarist li han buscat una habitació a la mateixa casa on vivim nosaltres, a blogspot.

Des de just el començament de l’estiu, amb una petita aparició queixosa entremig, que la meva lectora preferida no donava senyals de vida. I vet aquí que abans d’ahir va ressuscitar amb una força impressionant: 8 posts, 8, d’una tirada. Sembla que a la Clara la revifa la fresca de la tardor, com si fos una formiga atípica que ha anat guardant posts durant l'estiu. Benvinguda i que no pari. Anirem assaborint a poc a poc el seu nou material.

acabo

I ja hem passat de l’anècdota a la categoria. La ministra d’Exteriors de l’Equador, de gira per Itàlia, ha vingut a Espanya, el president del mateix país ha trucat, com a qualsevol súbdit que ha tingut un problema, la noia, la Generalitat és convertirà en acusació particular... El poder de les imatges en els mitjans és gran i si les imatges són en moviment i en un país civilitzat un cas judicial és converteix en un cas amb implicacions polítiques sempre que convingui o hi hagi "alarma social". Agressió racista? Agressió masclista? Sí, però a mi el que em commou, el que m’indigna, no són els adjectius, són els substantius: la violència en si mateixa, la indefensió, l’animalitat. No em val cap adjectiu que pretengui agreujar o reduir la importància de l’acte en si. A mi m’és igual. És evident que cal eradicar el racisme, és evident que no hi ha cap justificació raonable pel masclisme, però per sobre de tot cal acabar amb qualsevol tipus de violència. Que la justícia ha d’actuar amb severitat, és obvi. És possible que calgui modificar lleis? no ho sé. La violència no s’acabarà amb la duresa d’unes lleis ni amb intents de solució policial, cal dir-ho una altra vegada? Els casos de violència física entre joves es produeixen diàriament a Catalunya, amb circumstàncies molt semblants o pitjors que els de la noia equatoriana, però no arriben als mitjans -tot i gravacions de càmeres- a no ser que hi hagi periodistes prop o les institucions públiques en vulguin muntar una campanya. I no em féu començar a justificar una solució que és cultural i educacional i que comença a cada llar, amb la implicació de la societat en el seu conjunt, amb la feina de cada escola, amb l’exemple d’institucions i partits...

Tant de bo que el cas de la noia, que ja és mediàtic, no li acabi fent molt més mal que el que va rebre al vagó del tren. Tant de bo que la família tingui prou seny i la protegeixi, perquè demanar-ho a la voracitat de les televisions, per exemple, és inútil. Tant de bo que els polítics no es barallin per aconseguir vots a costa de la noia. Tant de bo que tothom que s’interessa per ella sigui només per ajudar-la, perquè en la lluita contra la violència, ella no ha de ser mai la capdavantera, a no ser que, mal aconsellada, vulgui fer carrera en els mitjans.

Més que el racisme de l’individu, em preocupa la xenofòbia subtil i institucionalitzada, que s’amaga sota la pell de la seguretat i de la justícia i pot arribar a crear addictes convençuts i de bona voluntat. M’estic referint al partit amb més vots a les darreres eleccions suïsses, la UDC (Unió Democràtica de Centre) –aquí teniu el seu web- que ha ideat un joc (“La Vanguardia” l’esmentava ahir), que no sóc capaç de trobar directament però que podeu trobar aquí, en què un boc blanc que és la seva mascota fa fora a cops totes les ovelles negres que intenten penetrar per la seva frontera i que són delinqüents estrangers (hi ha tres jocs més, en un dels quals apareix el mateix boc que es menja uns passaports que massa alegrement dóna el govern). Direu que només és un joc, que no corre la sang i que se suposa que són delinqüents; potser sí, però jo no votaria el partit que el promociona ni m’agradaria que cap partit del meu país el presentés entre el seus votants, i encara menys un partit que posteriorment governés.

Si després de tot el que voleu és jugar directament i veure si aconseguir la millor puntuació cliqueu directament sobre les imatges. A veure si el joc us acaba creant addicció.

insatisfaccions

Em rellegeixo el post d’ahir i penso: literatura! Era inevitable, és veritat, Quan es té el costum d’anar llegint i d’anar escrivint, arriba un moment en què la realitat palpable, la més propera, l’acabes mediatitzant a través d’unes paraules mitjanament ben estructurades; ornamentes o despulles, tries, destaques, dones versemblança, és a dir, aparença de realitat. Ets incapaç o no vols –potser no saps- deixar anar simplement el crit nu. Perquè ahir només necessitava un crit sense retòrica. És clar, era només un crit destructor, políticament incorrecte. Em vaig inhibir, vaig jugar amb el crit, el vaig disfressar amb altres sons.

De la mateixa manera, de vegades intentes fer literatura (què és la literatura? et preguntes) i només aconsegueixes closques que no allotgen més que vacuïtats , reflexos de res (vés per on, sembla que et respons una mica què és la literatura). Ningú, per exemple, podria afirmar que dintre d’aquesta estructura d’haiku s’amaga res més que la pròpia estructura, i un record de Carner.

Compto síl·labes
(dotze hores són tocades):
dues més quinze.


P. S.
I ara em ve bé afegir aquest fragment del capítol segon:

Ofici de cavaller és mantenir vídues, òrfens, hòmens despoderats; car enaixí com és costuma e raó que los majors ajuden a defendre los menors, e los menors hagen refugi als majors, enaixí és costuma de l'orde de cavalleria que per ço car és gran e honrat e poderós, sia en socors e en ajuda a aquells qui li són dejús en honrament e en força. On, si forçar vídues qui han mester ajuda, e heretar òrfens qui han mester regidor, e robar e destruir los hòmens mesquins e despoderats a qui hom deu donar socors se concorda ab orde de cavalleria, malvestat, engany, crueltat e falliment se covenen ab orde e ab nobilitat e honrament. E si açò és enaixí, doncs cavaller e son orde és contrari al començament de l'orde de cavalleria.

Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria

menys de cinquanta segons

Veig al telenotícies un vídeo curt gravat el 7 d’octubre (el teniu aquí; en la versió reproduïda per TV3 cal esperar que s’acabi la publicitat de SEAT –AUTOEMOCIÓN). Un noi agredeix una noia en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat. La noia és equatoriana i té 16 anys, podria ser una alumna meva; el desgraciat en té 21 , es diu Sergi Xavier M. M. i ja té antecedents, viu a Santa Coloma de Cervelló. No li agraden els emigrants, vol que tornin al seu país. El desencadenant de l’agressió sembla que va ser una mirada. El jutge ha cridat el noi, que ja torna a ser al carrer. Al vagó, un testimoni que no ha vist res. Un episodi més de la vida de S. X. M. M. que continuarà amb episodis semblants. La noia té por i no surt de casa. Potser és el seu primer episodi.

En veure les imatges m’he anat alterant, m’he anat enrabiant. Sé que cada dia es produeixen casos semblants, casos molt més greus, n’he vist alguns personalment i molts més en diferit, d’aquells que acaben amb la mort. Què té aquest episodi de diferent? La immediatesa. La indefensió de la víctima propiciatòria que m’és propera. Cada dia suporto menys la violència, cada dia em torno més violent amb la violència. Cada dia em costa més buscar i trobar justificacions en aquesta societat més pròxima on es permet el primitivisme irracional; aquesta societat de vides petites plenes de projectes en què som cada cop més civilitzats i també més deshumanitzats, més gregaris i més individualistes, més sensibles i més insensibles. Davant de l’agressió he sentit una doble impotència: la primera per no ser present al vagó, la segona pel dubte de si jo també hagués girat la cara.

En fi, això és avui. Demà, i l’altre i l’altre, tornaré a parlar de llibres o dels polítics o d’algun plat de cuina, de la bombolla immobiliària, del rètol d’un aparador, d’alguna malaltia, d’algun detall de la feina, d'algun cas de violència domèstica (quin eufemisme!), fins i tot de l’Àfrica ignorada que ignoro... Bé, tot això serà demà, perquè la vida, és clar, continua. I continuarà la del Sergi Xavier i la de la noia equatoriana sense nom. Ara -no em durarà gaire per un episodi tan insignificant- encara se’m menja la ràbia i la impotència, però ja noto que em comença a baixar l'adrenalina.

autor, traductor, lector

Suposo que una de les satisfaccions de qualsevol escriptor és que vegi traduïda la seva obra a qualsevol llengua, tant si l’entén com si li resulta més o menys exòtica. Continuo suposant que el que li importa no és tant comprovar que la traducció hagi estat fidel al seu pensament, sinó que el fet demostri que la seva creació, feta en solitud, amb dubtes, amb incerteses, hagi estat reconeguda, hagi obtingut el premi de ser llegida més enllà d’aquells que han comprat el llibre per raons d’afinitats idiomàtiques. Un autor honrat amb si mateix, no un fabricant de best-sellers, deu sospirar quan comprova que algú de fora ha considerat que allò que ha escrit traspassa fronteres.

Abans que l’obra arribi al públic d’un altre idioma, i prescindit dels aspectes comercials i de contactes diversos que no domino, hi ha hagut d’intervenir un altre personatge amb dubtes, un altre escriptor que també des de la seva solitud hagi agafat les paraules del primer creador i després d’entendre-les les hagi volgut fer seves i s’hagi vist capaç de transcriure oracions i pensaments a una altra llengua. És possible que el procés no sigui ben bé aquest, però com que jo no sóc ni autor ni traductor, imagino tasques i sentiments.

I vet aquí que el traductor es troba amb un text intraduïble. Hi ha textos intraduïbles? Sí i no. Sóc agosarat i entro sense permís en la feina d’un traductor que es troba amb un sonet, és a dir, amb una peça poètica que funciona amb uns motlles força estrictes. Què fa? Tradueix els mots i conserva la intenció del text o s’arrisca a recrear el sonet, rima inclosa, seguint les pautes de la seva llengua? Jo –que no sóc més que traductor aficionat- em decidiria per la segona opció, tot i saber que és una opció molt més complexa. Difícil tasca la del traductor: quin dilema!

Davant d’una traducció literal em puc trobar amb un conjunt de paraules fidels al sentit intrínsec però que traïcionen la intenció original, el joc, les connotacions, el matís, que conté qualsevol obra literària. Si s’ha optat per una recreació literària, recreativa, fins a quin punt puc afirmar que el resultat s’acosta a l’original? D’acord, la solució òptima és aprendre idiomes, però convindreu amb mi que aquesta opció van més enllà de les capacitats normals d’un simple lector, i em poso com exemple.

Exercices de style, de Raymond Queneau és una d’aquestes obres aparentment intraduïbles. Vol dir això que no la podem llegir més que en francès? No, el que hem de fer és confiar que algú amb la capacitat (?) suficient se n’hagi enamorat prou i conegui suficientment els recursos de la llengua de l'autor i del lector per fer-ne una versió que resulti satisfactòria o fins i tot vàlida en ella mateixa.

Agafem un text curt i senzill, no un sonet, que també hi és, sinó el titulat “Homéotéleutes”. Definim, per i de cas, el terme homeotelèuton: recurs fònic que consisteix a repetir els mateixos fonemes finals de paraula en períodes successius. Una mena de rima, com veieu. I és clar, la fonètica és tan característica de cada llengua. Anem a veure, a partir de l’original, com se n’han sortit els traductors que ja apareixien en el post anterior

Homéotéleutes

Un jour de canicule sur un vèhicule où je circule, gesticule un funambule au bulbe minuscule, à la mandibule en virgule et au capitule ridicule. Un somnambule l'accule et l'annule, l'autre articule : « crapule », mais dissimule ses scrupules, recule, capitule et va poser ailleurs son cul. Une hule aprule, devant la gule Saint-Lazule je l'aperçule qui discule à propos de boutules, de boutules de pardessule.

Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral : « Criminal, no s’hi val », però al final vol deixa’l per un setial del gabial municipal.
Al cap d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazare l’observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrigal.

Un giorno d’estate, ta genti pestate come patate su auto non private, vedo un ebète, le gote devastate, le nari dilatate, i denti a la Colgate, e un capello da abate con le corde intrecciate. Un di razze malnate, con le mani sudate, la ciglia corrugate, gli dà delle mazzate sulle reni incarcate, e il primo, come un vate, con frasi apostrofate, gli grida « ma badate! E andate a prendervi a sassate ! » Poi se gira a spallate, e ha già posate la natiche ingrassate.
Due ore son passate e, ci credate? Lo trovo alla staziate San Lazate, che discate con un idiate di oses abbottonate e abottonate.

Quin goig ! Annie Bats i Ramon Lladó per una banda, i Umberto Eco, per l’altra, s’han divertit amb les recreacions. El segon, a més, ha fet diverses versions de les variacions de Queneau ; la que heu llegit, per exemple, és la segona, la primera começa : « Non c’era venticello e sopra un autobello che andava a vol d’aucello... » I si nosaltres ens hi atrevíssim?

Em desafio a mi mateix a veure si abans d’acabar la setmana sóc capaç de comprar-me la versió en castellà, potser la de l’editorial Càtedra (qui l’ha traduïda ?) ; i també la versió gallega de Edicions Xerais de Galicia, S. A., traduïda per Henrique Harquindey Banet i Xosé Manuel Pazos ; amb la versió en euskera de l’editorial Igela Argitaletxea, traduïda per Xavier Olarra, crec que no em veig amb cor.

I ja posats, potser em tornaré a llegir Zazie dans le metro... o em miraré la versió de Louis Malle ?

esborrany d'una modesta proposta

Fa temps, als vidres de les finestres dels vagons de metro de Barcelona es podien llegir fragments d’alguns llibres que feien més o menys referència als viatges. Crec que en vaig dir alguna cosa després de llegir un text de José Carlos Cataño, company al pis del carrer Diputació durant uns anys. Em va semblar una bona idea, això dels textos: la possibilitat de retrobar o descobrir els apunts –i d’imaginar-ne uns altres- era un estímul per als aficionats a la lectura que no som lectors entotsolats dels llibres en els transports públics.

Veig ben clar que no és suficient que la ciutat promogui els transports municipals amb arguments purament utilitaris, cal que ofereixi estímuls més imaginatius, més atractius, amb un plus cultural. En una societat com la nostra, tan enfeinada, que, al mateix temps, busca noves formes de lleure i que aprecia el joc en totes les seves manifestacions com mai no s’havia fet abans, jo, modestament, m’atreveixo a fer una proposta que satisfaci els amants de les lletres, que en creï de nous i que, al mateix temps, faci que viatjar en autobús no només sigui una obligació, sinó un plaer basat en el descobriment.

Deixeu-me esbossar el meu plantejament i, si voleu, més endavant en podem parlar a fons. Molts de vosaltres coneixeu el llibre de Raymond Queneau titulat Exercices de style. Com sabeu, es tracta d’una petita joia literària divertidíssima i d’un desafiament als traductors professionals i aficionats que l’autor va publicar l’any 1947 i va revisar el 1963. Queneau comença amb unes Anotacions. Us la deixo traduïda al català i després continuarem:

ANOTACIONS

A l'S a una hora punta. Un home d'uns vint-i-sis anys, barret tou amb cordó en comptes de cinta, coll massa llarg com si l'hi haguessin estirat. La gent va baixant. L'home en qüestió s'enrabia amb un veí. Se li queixa que li doni empentes cada vegada que passa algú. To ploraner que vol passar per murri. Quan veu un seient lliure, s'hi precipita.
Al cap de dues hores, el trobo a la Cour de Rome, davant l'estació de Saint-Lazare. És amb un company que li diu: «T'hauries de fer posar un botó suplementari a l'abric». Li indica on (a l'escot) i per què.

A partir d’aquí, Queneau construeix 98 variacions sobre el fet d’extensió, intenció i estil diferents. Aquesta petita observació de la vida quotidiana que heu llegit es converteix en un motiu d’experimentació que focalitza el fet des de perspectives retòriques diferents, des de diversos gèneres literaris (èpic, dramàtic, lírica japonesa...), amb jocs sintàctics diversos, amb to còmic, amb transmutacions de lletres, etc. En fi, un veritable tour de force en els aspectes formals i de contingut.

Doncs bé, es tracta que a cada autobús de la línia metropolitana s’escrigui una variació. A ser possible –i aquí entraria en joc la imaginació dels responsables-, caldria que cada text tingués alguna relació amb el recorregut, amb la tipologia dels hipotètics viatgers, etc. Per exemple, els autobusos que passin per algun dels indrets on sembla que darrerament s’han detectat males olors podrien portar la variació titulada “Olfactiu”, als que passin per davant de les seus o seu d’algun diari, es podria llegir “Nota de premsa”, als que arribin a Mercabarna... Com que els recorreguts són llargs i solen passar per llocs que ofereixen diverses possibilitats interpretatives, cada cert temps caldria canviar els textos. Intueixo que els passatgers habituals d’un recorregut no es conformarien amb les úniques variacions de la seva línia natural i que agafarien les altres línies, com a mínim amb dues intencions: acabar la lectura del llibre i descobrir si la adequació dels textos al recorregut ha estat prou encertada. En fi, que els transports municipals fins i tot necessitarien ampliar el nombre d’autobusos i marcar-se nou recorreguts a mesura que els usuaris reclamessin un text propi per al seu barri. Es podria pensar que al final els autobusos acabarien morint d’èxit, que arribaria un moment que ja no es veuria ningú a peu fent recorreguts llargs per Barcelona. Aquesta és una situació, evidentment, que no em toca solucionar a mi.

Alguns podeu objectar que 99 textos en una ciutat com Barcelona, no cobririen sense repetir-se tots els trajectes de la ciutat. Bé, aquí és on entra en joc la segona part de la proposta. Cal recórrer a les traduccions. En una ciutat cosmopolita com la nostra, s’agrairien les 99 versions en la llengua original, el francès, i les castellanes, les italianes, les àrabs, i qualsevol altra llengua. Al mateix temps, en un país i una ciutat amb tant interès per les llengües, però tan mandrosa a l’hora d’aprendre-les, aquestes petites píndoles serien un material complementari important, encara que no definitiu.

Imaginem, per exemple, aquestes tres inscripcions en tres autobusos diferents:

Tanka

L’autobus arrive
Un zazou à chapeau monte
Un heurt il y a
Plus tard devant Saint-Lazare
Il est question d’un boton

Un autobús ve
Un zazou amb barret puja
Un aürt hi ha
Més tard a Saint-Lazare
D’un botó va la cosa

Il carro avanza
Sale con il cappello
Subito un urto
A sera a San Lazzàro
Questione d’un botone

I així en els idiomes que es vulgui. Quina línia assignaríeu a cadascun d’aquests tres autobusos? Per cert, heu fet el recompte de síl·labes?

Bé, no insisteixo més de moment. Però abans d’acabar deixeu-me recordar que podeu trobar el llibre de Queneau a Internet, encara que només sigui en la primera versió. Si el voleu comprar, us aconsello la versió italiana amb introducció i traducció d’Umberto Eco, publicada a l’editorial Einaudi: a les pàgines de l’esquerra hi ha l’original i a les de la dreta les recreacions, més que traduccions literals, de l’escriptor italià. Si considereu que amb el francès i l’italià no us en sortireu, compreu també l’edició dels Quaderns Crema, amb traducció i presentació d’Annie Bats i de Ramon Lladó.

Continuarà...

malaquita (conte inacabat/inacabable)

Em miro la capsa dels minerals ordenats en les cel·les quadrades i també el llibre amb les il·lustracions: les fotos són magnífiques. La virtualitat supera la realitat... però no es pot tocar, és un somni.


Què volia la princesa que tenia un palau de diamants, una tenda feta del dia i un quiosc de malaquita, un ramat d’elefants...? Ai, la princeseta era entremaliada i desitjava l’estel que acabava d’aparèixer: les princeses són així. Les princeses tallen lliris, tallen roses, tallen astres. Les princeses són així: volen versos, volen perles, volen plomes, volen flors, volen sols, volen contes...


Jo em conformaria amb un quiosc de malaquita obert a tots els vents. Però barataria el quiosc - amb o sense k- de malaquita, per l’alè de la princesa que va tallar l’estel blanc.


Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar:
tu acento.
Margarita, te voy a contar
un cuento.

Éste era un rey que tenía
un palacio de diamantes,
una tienda hecha del día
y un rebaño de elefantes

un kiosco de malaquita,
un gran manto de tisú
y una gentil princesita,
tan bonita,
Margarita,
tan bonita como tú.

Una tarde, la princesa
vio una estrella aparecer;
la princesa era traviesa
y la quiso ir a coger.

Rubén Darío : “A Margarita Debayle" (fragment). Poesías Completas. Fondo de Cultura Econòmica.


(la malaquita allunya els malsons, millora els estats d’ànim, equilibra situacions de crisis emocionals, ajuda a canalitzar les energies i a dirigir-les cap a un objectiu. La malaquita cura les penes d’amor i fa tornar les amants absents. Desfà enveges i gelosies. La malaquita és la pedra de la intel·ligència i afavoreix la inspiració; és la pedra de la creativitat)


Ya que lejos de mi vas a estar,
guarda, niña, un gentil pensamiento
al que un dia te quiso contar
un cuento

de rareses

Miquel Roca deia el dimarts a “La Vanguardia” referint-se a l”anticatanalismo que nunca cesa” que invocava l’entrevistador: Que acepten que sí, que los catalanes somos raros. Asúmase y ya está. ¡Pues claro que somos raros! Al fin todos somos raros, oiga! En Roca sempre tan rarament clar i, sovint, poc retòric.

Una de les rareses dels catalans, la que menys es perdona és tenir una llengua “diferent” i, a més, entestar-se a fer-la servir fora de la intimitat, fins i tot més enllà del territori d’origen, i encara menys en determinades situacions. Si no fos per la llengua, alguns catalans gairebé ni serien rars, potser ni serien.

Dic tot això per entrar en el darrer episodi provocat per la llengua i protagonitzat per Carod (líder d’audiència –32,7 % de quota de pantalla, una mica més que el senyor Zapatero i una mica menys que el senyor Rajoy en el seu moment en el mateix programa- el dimarts a la nit). Ja sabeu la història, però en el cas que no fos així perquè preferiu llegir blocs en lloc de diaris, escoltar la ràdio o mirar la tele, us afegeixo el vídeo al final.

No entraré en qüestions d’oportunitat, de si Carod (no faig servir el senyor aquí per la complicitat que tinc amb el personatge en l’aspecte professional anterior –el seu- i per al informalitat pròpia del bloc) ha de donar raons personals per fer pedagogia... Només pretenc fer unes remarques concretes en alguns aspectes.

1. Fer servir únicament el nom, independentment del tractament que l’antecedeixi, implica una familiaritat que en cap cas és acceptable sense un coneixement directe previ de la persona a la qual hom s’adreça.

2.Traduir els antropònims de persones vives –de les mortes en podríem parlar- , també entre les llengües romàniques, és, per dir-ho acientíficament, d’una vulgaritat que frega la subnormalitat (perdó per l’expressió inadmissible políticament parlant), sobretot en determinades circumstàncies.

3. Repetir els dos errors -lleus- anteriors és un acte de mala fe i de provocació que m’abstindré de qualificar.

4. Que els catalans que hagin volgut, després de molts anys d’intentar-ho, hagin pogut inscriure oficialment el seu nom en la llengua pròpia és una conquesta democràtica que no es pot tractar frívolament i que cal respectar.


P. S. Com que és tard i ja començo a pensar a anar a dormir no sé si ho he entès del tot bé, però em sap greu que Acció Cultural del País València hagi matisat d’aquesta manera: per això es demanarà a entitats cíviques, polítiques, sindicals i culturals que s’afegesquen a la campanya i que col·laboren instant els seus socis a fer una aportació econòmica voluntària de 10€.

A les entitats? Bé, d’acord, però em sembla que no ens cal pertànyer a cap entitat ni cap reproducció de Tàpies per col·laborar a pagar la multa que Camps (torno a recordar que no em creia un amic valencià que em deia que Camps fa bo Zaplana) ha imposat a Acció Cultural.

Jo m’afegeixo a la crida, concreto i recordo que aquí es pot trobar més informació:

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom, i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu (de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres) al número de campanya teniu a sobre.

més barbes i bigotis

Contava ahir la meva modesta experiència amb les barbes: la pròpia i d’altres de semblants, pèl més pèl menys. La veritat és que em la meva infantesa, en les zones rurals per on em movia, vaig arribar a conèixer barbes i bigotis importants, no per les seves formes o mides, sinó per la singularitat de qui portava l’afegit. Em refereixo sobretot a bigotis notables, més aviat blanquinosos, que donaven caràcter a algunes àvies i que a mi em feien un respecte considerable -fins i tot por-, molt més que els que lluïen els seus contemporanis masculins. Encara recordo perfectament la cara d’una d’aquestes àvies amb qui vaig topar en sortir corrents de l’escola quan tenia deu o onze anys i se’m va quedar mirant mentre jo fugia esperitat; si ara, molts anys després, la tornés a trobar en qualsevol lloc, la recordaria perfectament. En alguns casos aquestes mateixes àvies portaven unes barbes com d’adolescent a punt per a la primera afaitada sobre la seva pell arrugada. La veritat és que mai no em vaig a atrevir a preguntar –em devia semblar un tema massa delicat- a la meva mare, que és a qui es pregunten aquestes coses quan s’és un nen, pels motius d’aquelles estranyes decoracions, de manera que no puc concretar fins a quin punt les seves posseïdores tenien consciència del seu aspecte o per què decidien conservar-lo. Asseguraria que ja no en queden d’àvies com aquelles. Sigui perquè la depilació ara abasta totes les edats o sigui, que també podria ser, perquè els pèls ja no tenen la mateixa força que en el passat, és impossible que els nens actuals arribin a conèixer mai la contundència d’aquells rostres, a no ser per una foto antiga desada i mig oblidada a casa o exposada encara en algun cementiri de poble.

Estic segur que tot això que acabo de comentar ho coneixia Bladé molt millor que jo, i que hagués pogut esmentar amb pèls i senyals algunes dones grans de Benissanet que pertanyien al grup de les bigotudes, barbudes o ambdues coses. No cal dir que Josep Pla també es devia haver trobat en la seva època amb algun cas digne de ressenyar. Entenc, però, que l’un i l’altre tenien una sensibilitat o un pudor, que a mi em falta en aquest moment, que els impedia esplaiar-se en aquests assumptes certament delicats.























Com que ja us vaig deixar un fragment de Bladé sobre el tema de les barbes, em sembla de justícia fer el mateix amb Pla. En el seu cas, més enllà de les descripcions hi ha la seva voluntat d’arribar a hipòtesis i conclusions, és clar.

Vaig assistir, ja una mica gran, al retrocés de les barbes, fet que es produí ja consolidada la il·luminació elèctrica i semblà, en un moment determinat, que tot progrés humà era en realitat un llarg i prodigiós esforç perquè l’home abandonés l’ornament capil·lar en les faccions de la cara. No és pas que tots els barbuts abandonessin les barbes de la nit al dia. Uns quants, pocs, les conservaren fins a la mort, cosa que els donà molt de prestigi, no solament perquè passaren a ésser minoritaris, cosa que sempre dóna relleu, sinó perquè demostraren una fermesa i un monolitisme de caràcter absolutament exemplar i indiscutible. [...] Llavors es produí un contrasentit curiós; semblà, en un moment determinat, que l’eliminació de les barbes i bigotis produiria el moment solar de les perruqueries perquè solament els establiments d’aquesta classe podrien assegurar el servei de l’afaitat imperatiu. Les coses, però, no passaren així i es produïren les màquines d’afaitar, que tan de mal han fet, no a les faccions de la gent, sinó a l’esplai i esbarjo de la ciutadania, perquè aquests establiments no servien solament perquè la navalla netegés i rejovenís les cares dels clients, sinó que eren un factor d’higiene social, de conversació i d’informació, d’intercanvi dialèctic, que interessava al menys al noranta-cinc per cent de la població activa dels països civilitzats. La creació d’un món de solitaris, de persones mudes, insociables i en definitiva llunàtiques, no és precisament el millor dels móns possibles.
[...]
la desaparició de les barbes i la preponderància del bigoti, que fou passatgera i que durà el que duren les roses, desplaçà a un passat molt remot elements de decoració de la persona humana vertaderament diversos, com la barba de collar que feien servir els mariners dels vaixells de vela, la gran barba fluent que de vagades era tan abundosa i fluvial que se li havia de fer un nus a la part de baix per limitar-la al màxim, la barba en forma d’embut o mefistofèlica, que solia ésser negra, la mosca que apareixia a sota del llavi inferior, la barba a la Napoleó III, que penjava del maxil·lar com una truita a la francesa, la barba triangular, tan euclidiana, i la barba curta i partida pel mig, que permetia estirar-se-la amb les dues mans i entretenir-se d’una manera molt completa... Si avui poguéssim veure en la vitrina d’un museu o en la realitat totes aquestes classes de barbes i d’altres que no enumerarem per evitar la pesantor canicular, ens quedaríem sorpresos de la fertilitat dels recursos de la imaginació humana i encara més sorpresos que les dones hagin pogut lliurar el seu amor a persones decorades amb aquests impressionants objectes. Això és, sens dubte, un argument a favor de la idea que, per a les dones, el que realment compta és el cor i el sentiment i que tota la resta els surt per una fotesa.

Josep Pla: “Barbes i bigotis” (fragment ) (publicat inicialment a la revista “Destino”), 1965, dins Per passar l’estona, volum 36 de l’Obra completa.

de barbes i barbetes i retrats de passaport

Porto barba des de temps immemorial –parlo de la meva memòria, és clar- i no sabria dir el motiu pel qual vaig iniciar aquest costum, encara que suposo que la gent que no en porta, que són la majoria, tampoc no en deu tenir una idea precisa del motiu de la seva abstenció capil·lar facial. No sabria dir si en el meu cas la cosa fou originada per una qüestió de rebel·lia, d’autoafirmació, de moda, de comoditat o simplement a causa de la manca de màquina o maquineta d’afaitar en el moment precís. Tant se val, el cert és que tret de breus períodes estiuencs, la meva barba i jo hem estat inseparables. També és veritat que al llarg del temps tots dos hem anat evolucionant o involucionant plegats. Ella, i sospito que jo també, ha passat de l’estil marxista, o més aviat bakuninià, total i indomable, a una mena de domesticitat conformista que de tant en tant agafa vida pròpia, fins que me n’adono i limito la seva expansió més pròpia d’altres temps que d’una època en què la depilació fa estralls entre l’element masculí i potser causa admiració entre el femení, cosa que no podria assegurar, perquè, ara com abans i malgrat les modes i la globalització, cadascú continua conservant i adquirint els seus propis gustos.

Em resulta curiós, i podria ser motiu de reflexió, que en un moment com el nostre, d’aparent llibertat i de culte a l’individualitat, en què la roba que portem –per citar un aspecte que afecta a tothom- és tan diversa, pràcticament hagi desaparegut el bigoti i les barbes mostrin tanta homogeneïtat, tan poca imaginació, siguin tan insignificants. Qui o què les censura? Per què una forma tan gratuïta i eficaç de mostrar la identitat ha desaparegut pràcticament? Tenim tendència al gregarisme (els qui portem barba) o, al contrari, la barba ens identifica com a pertanyents a un grup determinat? Podria continuar plantejant dubtes, però sé que seria inútil intentar establir una resposta clara, definitiva, inqüestionable. Em limito, doncs, a exposar les meves preguntes i les hipòtesis implícites. I , si us sembla, afegiré un fragment d’un que, que jo sàpiga, mai no va portar barba –al menys reconeguda- i que actualment ningú no podria escriure per raons òbvies. Llàstima!

Tècnicament, l’afer més difícil de l’art del barber era, i serà sempre, retallar i deixar com cal una bona barba, perquè n’hi havia de moltes modalitats i cada una necessitava el seu estudi. Adminicle viril indiscutible, segons sant Climent i altres opinions acreditades i corroborades per la història, la barba serà sempre d’actualitat perquè, com ha dit un pensador català, “es tracta de la moda mes vella del món i l’única que no passa mai de moda, ja que quan se la tallen els vells, se la deixen els joves”. De manera, doncs, que mentre hi haurà homes hi haurà barbes, i els barbers faran bé de recordar-ho.
És possible que una de les èpoques d’or de la barba –atès que en duien vells i joves-, s’escaigué durant el segle XIX. Va passar, com tot passa, però tan lentament que la gent de la meva generació encara va poder veure, fa cinquanta anys, els darrers badalls i els diversos estils, des de la migrada mosca fins a la barbassa en cua de peix, passant per la de candau o marinera, l’anglesa, l’austríaca, la liberal o garibaldina, i la de boc o mefistofèlica. Encara n’hi havia d’altres i tinc entès que els barbers de les grans ciutats utilitzaven uns motlles de cartó, d’acord amb els diferents estils, i així cada barba sortia pintada o, més ben dit, esculpida, sense que cap pèl emergís més que l’altre. amb tot, és difícil d’imaginar que hi hagués motlles de barbes fluvials, que també existeixen, o de sant, més aviat rares.
Al meu poble, bé que petit i on els barbers no tenien motlles de cap mena, les barbes abundaven, sobretot entre les autoritats i els funcionaris de Casa la Vila, començat per la del secretari, que se la deixava quadrada, partida pel mig, i no se la va tallar mai. La del senyor Pere Altafulla, el batlle enèrgic, era blanca i en punxa, com la del que aleshores presidia la República francesa, Moinseur Poincaré. En canvi, la del senyor Maspujols, el jutge, era negra, brillant i escarolada, de gran visir. Jaume de Fatxes, el gurda rural, portava una barbeta rural, en forma de falç justament. Contrastava amb la de Baptista Vinyes, el sereno, que era una barba en sal i pebre, triangular, massiva i aplomada per l’estil de la de Jordi V, el rei d’Anglaterra. La del senyor Jaume Fonollosa, que també va ser alcalde, era arrapada i fresca com un clavell. La del senyor Pere Manlleu, el professor d’indumentària i gran actor teatral, vermella i “mosqueteril”, recordava la de D’Artagnan. En fi –i per no citar-ne altres-, la més imponent era la del senyor Miquel Àngel Roda, l’escrivent evangelista. Blanca com la neu, esponjada i llarguíssima, majestuosa, era una barba per a dues mans.
Les barbes esmentades persistien a través dels anys, immodificables, perennes, però, de tant en tant, n’apareixia una de nova, circumstancial i sense vocació. Així va ser la de Blasi Xull, que retornà del Marroc, on va fer el servei militar, amb una barba “a la general Prim”, densa i negra com l’antracita. Va presumir-la uns quants dies i se la va tallar. Llàstima!

Artur Bladé: op. cit. Cossetània.

assumptes exteriors... i interiors

Deixant de banda el futur exterior de la literatura catalana (i els llibres de no ficció –un 70 % de la lletra impresa negociada segons diuen alguns-, i la cultura en general), que auguro en expansió important dintre d’uns límits, sembla ser que en les tendències generals globals destaquen la ciència-ficció, la temàtica ambientada en la segona guerra mundial i la novel·la negra; cap novetat en l’interès per aquest darrer gènere.

Dissabte a la tarda en una vila empordanesa que segons el cens de 2006 compta amb 10.588 habitants repartits en dos nuclis urbans. Fa temps hi havia una llibreria –vista i no vista- on gairebé només venien llibres; ara, el local l’ocupa un bar. Queden dos llibreries-papereries que s’encarreguen de fornir de part de l’aliment espiritual a la població. Tinc ganes de continuar llegint Bladé. En una de les llibreries em confirmen que no tenen el segon llibre de la seva Obra Completa; en l’altra, més explícits, em diuen que mai no han treballat amb Cossetània. En totes dues veig llibres que em podria comprar, però que ara no m’interessen. Cap problema, sempre tinc lectures a mà a casa i no m’importa l’espera. Em pregunto, però, una vegada més, qui va ser primer, si l’ou o la gallina, és a dir, els propietaris de la llibreria o el servei de l’editorial. I la relació lector i llibreter?

Em temo que el discurs de cloenda de la Fira que va fer Baltasar Porcel no tindrà tan predicament com el d’en Monzó. L’enllaço aquí per si el voleu repassar. Què voleu, a mi també m’agraden els clàssics.

P. S. A veure, anem o no anem a Venècia? Va, ara que ja anem embalats, aprofitem-ho. El que de moment sembla és que encara no ens toca allò que deia en Pujols que ho tindrem tot pagat, i compte de no creure's excessivament allò que afegia: Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

passat i present immediats

Mentre la tempesta s’abat immisericorde sobre la Marina Alta, al Baix Empordà fa un dia inesperadament esplèndid, d’un blau intens que a penes gosen enterbolir alguns núvols ridículs a l’horitzó. Anem a Llafranc, en ple territori planià, a dinar al Simpson, a tocar de la platja on encara prenen els darrers banys i aprofiten el sol els darrers estadants de cap de setmana llarga, aliens als crits de rebuig a Zapatero i del joc de la bandera que agita Madrid en la diada de la Hispanidad i que aquí, si es conegués, resultaria d’un exotisme extrem.

Des del restaurant (si hi aneu, deixeu-vos temptar per les propostes de peix que us cantarà el propietari i per les amanides i els entrants), es veu l’únic iot – notables dimensions- que avui ocupa la part central de la badia. Amant com sóc de terra ferma, no acabo d’entendre els qui es passen el dia en el balanceig constant de les ones, però intueixo que la vida a la mar és un misteri que no sabré descobrir mai. A l’horitzó, unes illes insignificants que algun pagès va batejar amb el nom de Formigues, amb un far a la part meridional, marquen els límits territorials del dia. Entre plat i plat em pregunten per enèsima vegada la meva opinió (?) sobre la Fira de Frankfurt. A més del que penso, que no és gaire cosa, aconsello la lectura de l’article d’avui d’en Porcel. És curiós l’interès que desperta entre els autòctons més aviat aliens a la lectura regular aquest esdeveniment especialitzat. És un país estrany, el nostre.


















Havent dinat, després d’un passeig per Llafranc, pugem fins al cap de sant Sebastià. La vista és magnífica. Recordo una foto de Pla amb algú més al costat del far, però sóc incapaç de localitzar-la. Vorejant la mar, arribem fins a la platja de Pals. Si algun dia es quedessin calbes de pins els turons, l’espectacle ara dissimulat de les cases que s’hi han construït seria deplorable. Observem que moltes d’aquestes cases d’estiueig estan a la venda, cosa que no impedeix que se’n continuïn construint i que en el lloc que ocupaven algunes ara es comencin a aixecar, no sé si dissimuladament, petits blocs d’apartaments.

A la posta, ja a Torroella, torno a sentir la piuladissa dels ocells que omplen els arbres del passeig. Més tard, traeixo Pla i continuo llegint Bladé, més proper a les meves experiències infantils i adolescents. Arribo al passatge en què parla de les diferents modalitats de la caça a Benissanet. Com que l’art de la caça no és una finalitat en si mateixa, Bladé detalla algunes menges que es feien amb els ocells i que em sembla que avui ja són història si no les ressuscita algun restaurador de la terra, tot i que segurament la sensibilitat dels clients actuals no les apreciaria com cal, malgrat l’excel·lència que assegura l’escriptor. No sé, per exemple, que en penseu vosaltres d’aquesta recepta:

Els papafigues (o pampofigos, que en diuen a Benissanet) són d’allò més bons, fregits, rostits a la brasa, amb arròs o com es vulgui; però la manera més refinada de preparar-los, és aquesta: s’agafa un pebrot regular, vermell, i, d’un tall circular, se li treu la part de dalt. Escapçat així, hom el buida, amb la punta del ganivet, llevant-li el cor i les llavors. Aleshores es posa el papafigues, plomat i net (sense cap ni ventresca), dins el pebrot, el qual, tapat amb la corona que se li ha tret abans, es deixa dret sobre les brases. L’ocell es va fonent dins del pebrot, i aquest, per la seva banda, s’entendreix a causa de l’intercanvi de substàncies. Cal que es cogui a poc a poc. Quan el pebrot es veu fluix, tremolós i regalimant, se’l treu del foc i es posa sobre una llesca de pa. No necessita oli. Un pessic de sal dins del pebrot, en el moment de coure’l, és l’únic amaniment.

Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum I. Cossetània edicions.

Estic segur que la cuina dels papafigues pràcticament ha desaparegut, però si algun xef llegeix aquesta recepta, que no he trobat enlloc més, i la vol reproduir, li agrairé que m’ho faci saber, ni que sigui per confirmar l’acceptació que té entre els clients, perquè jo fa anys que no tasto cap au més petita que el vulgar pollastre i no sé si ara estic preparat per gaudir de les exquisiteses que en altres temps havia preparat ma mare a partir de les migrades captures del meu pare o de veïns generosos.

Aquest diumenge, de tornada cap a casa, escolto en el programa de l’Àngel Casas la tristíssima “Ràdio capvespre” de la Maria Cinta.


Powered by Castpost

dia ...

Ai, ai, ai! Que em sembla que m'he equivocat d'imatge, que no era aquesta. De tota manera, no crec que importi, perquè és la mateixa persona amb un altre àlies i la bandera encara té més grocs i rojos; i, a més, el lloc on es troba ... Segur que tots vosaltres, fins i tot els de fora de Barcelona, hi heu passat per davant alguna vegada.




Res, no canvio la foto que porto pressa. Me'n vaig abans que comenci a ploure.



P. S. L'EMGIRO ens suggereix tres lectures o relectures de Doris Lessing, acabada d'estrenar en el seu paper de Nobel de literatura. Va que teniu tres dies. Me'n vaig, me'n vaig.

aniversaris

Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera

De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.

Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:

Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...

Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:


El bloc d’en Francesc Puigcarbó

El café d’en Litus

El llibreter

Des del meu mar

Entrellum

La segona perifèria



I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.



I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.

monòleg exterior a l'interior

poso al tele quan toca carles santos abans m’he llegit el discurs inaugural d’en monzó m’ha divertit demà en diran la seva ho llegiré parla del romanticisme de casals i més tard apareix el seu parlament emotiu el cant dels ocells interpretat per un violoncel·lista alemany el cant dels ocells acabarà substituint els segadors encara ningú no ha demanat un himne integrador o si és estrany mentrestant diversos programes de tv amb el tema de la llengua mai com a element central però és el que apassiona més en el programa d’en puigbó d’ahir va crear més polèmica que la independència confrontació de realitats i utopies potser veurem retalls de premsa alemanya amb opinions sobre la cerimònia inaugural la llengua una altra vegada la literatura n’és subsidiària en monzó és un magnífic inventor d’històries entre el classicisme i el romanticisme només hi ha aquests dos ismes la resta en són filials había una vez un lobito bueno benvinguts passeu passeu el ministre de finances alemany felicita el director de la fira del llibre alemanya per la seva valentia en convidar una cultura sense estat o és una llengua o és una literatura encara ara ens en fem o ens en fan un embolic ai si no fos per la llengua llum en un oli no sé si és així l’orquestra andorrana mira les bombolles plenes de fum les bombolles són atractives quan esclaten queda una estona el fum i no taquen a ningú el fum desapareix i no se sap si contamina el director de la fira és el segon director de la fira això és un pessebre diu algú s’han gastat 12 milions diu un altre no són 24 diu el tercer no comptes els que els discursos dels polítics estan plens de sagrantanetes diu l’escriptor n’he vist un fragment suposo que faran una repetició de tot i ho gravaré o no parla molt de pressa si la lluna feia el ple també el feu la nostra pena el recordo encara al price desl poetes en toti també reinterpreta el cant dels ocells en l’ordre en la pau i en el treball en la difícil i merescuda llibertat no et fot per què fan tanta por les parles més que les gents entre els amics de parles diferents es parla poc de parles no sé si hi ha boris becker entre el públic jo preferiria veure la claudia per què en parlaran més els mitjans d’aquí que els d’allà proposo un premi nobel per a tots els escriptors catalans de tots els temps no s’ha donat mai seria un acte valent el lector televident s’ho ha passat bé amb la part que ha vist de la llarga cerimònia no ha vist el parlament de montilla però no li importaria veure’l i sentir-lo encara que ha vingut algú de l’alguer embolicat en cel·lofana es pregunta carles santos interpreta els segadors en clau de Sol a l’exterior en perejoan reivindica la paraula

el lector televident que ha acabat parlant en tercera persona mira el rellotge és tard



res més moltes gràcies bona nit

inanitats (IV)

Visita ràpida a Benisssanet en una tarda de calor intensa que comença a declinar. A la plaça principal –el poble està ple de placetes irregulars- pregunto a una noia que ha aturat la seva bicicleta a la vorera si em sap dir on puc veure l’exposició sobre Bladé, fill del poble. La noia s’ho pensa i, com que no ho té clar, em diu que pregunti a unes dones més grans assegudes en cadires de boga a la porta d’una casa que intenten aconseguir els beneficis d’una brisa inexistent, però que, com a mínim, comparteixen el final del dia amb històries altres cops explicades i es distreuen amb les novetats del poble i amb la presència dels pocs forasters molestos o estimulants que de tant en tant s’acosten. La portaveu del grup em diu que ara fan vacances, però que si vull saber alguna sobre Bladé puc llegir el text a la placa metàl·lica, que m’assenya, de la plaça . Unes informacions amb imatges gravades que hi ha a tots els pobles d’aquestes comarques i que remarquen els llocs i els personatges més importants de cada indret. Al costat de la biografia de Bladé, em sorprèn el text dedicat a Montcada, nascut riu amunt. És clar que Moncada ja s’ha convertit en un mite de l’Ebre.

Passejo pel poble una estona i no em crida especialment l’atenció: tot es massa nou. Enlloc trobo vestigis de la literatura de Bladé. Potser si em quedés dues hores, un dia, una setmana, un mes, tot un any, podria seguir la seva literatura, el seu pensament, l’essència i els detalls del lloc. No en faré la prova, entre altres motius perquè tinc la seguretat de la impossibilitat de veure Benissanet amb els mateixos ulls que Bladé i perquè Bladé parla d’un temps en què encara era possible, encara existia, la singularitat. No em decep la meva mirada: era previsible. Sé que la realitat del poble que conec l’hauré de trobar a través de les pàgines de Bladé i que qualsevol acostament sense la seva mediació seria inútil o, com a mínim, ben diferent. Ho entenc i al mateix temps em dol. I em dol que l’escriptor em faci ser injust amb el poble que a penes trepitjo una tarda d’estiu amb nit de compromisos.

La gent sopa amb els balcons oberts, i havent sopat treu les cadires al carrer per prendre una mica la fresca, abans d’anar a dormir. Els xicots se’n van a nadar al riu, a la llum de la lluna. De vegades són famílies senceres les que entre a l’aigua. En aquells temps –els meus- les noies es banyaven vestides amb una bata o amb camisa de dormir. L’aigua els feia una carícia goluda i la nit s’omplia de rialles secretes i desmaiades.
A mitjanit, a l’estiu, el poble de Benissanet, blanc i cansat, sembla cuit com un moniato.


Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum 1. Cossetània Edicions

No hi puc fer res, Víctor Amela em va distreure i em va transportar una altra vegada a la lectura d'Artur Bladé. Sembla que l’Obra completa s’allargarà durant els propers anys -no recordo els volums que tindrà finalment- fins que tothom arribi a conèixer uns dels autors espiritualment més gratificadors –és aquesta la paraula?- de la literatura del país i se’ n’enamori –és veritat, com deia l’altre dia l’Emili Manzano, que els amors tenen una durada mitjana de dos anys?-.

Potser us heu fixat que encara que algunes vegades parlo de llibres, rarament us suggereixo que els llegiu. La lectura és una experiència tan personal que qualsevol intent d’objectivar-la està abocat al fracàs si la persona de qui es busca la complicitat no participa d’aquell estat d’ànim misteriós, d’aquelles experiències lectores comunes que fan que el text es vivifiqui de manera semblant. En el cas de Bladé, però, estic convençut que hi ha d’haver un moment -no sé quin, quan ni on- en què qualsevol persona, sigui quina sigui la seva sensibilitat o la seva experiència lectora, tindrà la ment o l’esperit a punt per connectar amb l’autor, per comprendre’l, per gaudir de les seves perspectives, per arribar a passejar pel món que narra i descriu. Així que, sense que serveixi de precedent, llegiu Bladé, comenceu pel primer llibre de la seva Obra completa, o per on us sembli.. Això sí, espereu el moment en què no us importi relativitzar la vostra vida, en que us sembli que podeu començar a llegir amb el cor moderadament tranquil, disposat a acceptar les ironies benignes, les intencions clares, les recances superades.



















Pugem per l'Ebre,
Benissanet descansa.
Bladé, Moncada...

intercanvis?

Només acabar d’escriure el post anterior em miro les novetats de catapings i em trobo això. El meu coneixement de la llengua alemanya –tres hores (?) de classes setmanals durant dues o tres setmanes amb una professora particular danesa abans de marxar a Freiburg, ja fa molts anys- no em permeten captar els missatges escrits, però no em sembla reconèixer cap autora alemanya, i em fa l’efecte que no es tracta d’això. Sigui com sigui, sembla que la publicitat de la fira de Frankfurt ha fet efecte i que alguns alemanys tenen interès a mostrar la seva obra en els espais catalans. Benvinguts siguin.

(Aquesta nit, a Àgora -canal 33-, Bargalló, Porcel i Antoni Comas parlaran de Frankfurt i del futur de la llengua, bé, al menys el títol del programa és Frankfurt: la projecció d'una llengua. Ja es veura com enfoquen el tema, perquè a la ciutat alemanya em fa l'efecte que més aviat es projectarà la literatura i la cultura catalana.)

negre sobre blanc quadriculat

Dins del quadern groc –el recordeu?-, escrit el 1943 i següents, trobo dues notes escrites a ploma en lletra petita. En la primera, per ordre d’inserció en les pàgines, diu:

El contingut d’aigua del cos humà bastaria per rentar unes estovalles. Amb el ferro tret dels glòbuls vermells podrien fabricar-se set claus de ferradura. Amb el guix que acumula, podria emblanquinar-se la paret d’una habitacioneta d’una casa de poble. Transformant-lo en grafit, proporcionaria matèria per a noranta-cinc llapis. Del seu fòsfor, podria fer-se una capsa de mistos. Fins i tot sortirien algunes cullerades de sal...

Conec poc l’autor del quadern groc i no sé si el seu escrit reflecteix un moment baix, un rampell de realisme sense concessions, una mostra de sentit de l’humor o, simplement, un temps mort. En tot cas, vista la seva anotació, se m’acut que és possible que la vida humana no tingui cap sentit en alguns casos , però ningú no pot dubtar que la mort pot ser relativament profitosa i ecològicament rendible, sobretot per als fabricants de llapis, tot i que la qualitat de la matèria primera, que jo sàpiga, no ha estat provada, o bé s’han silenciat els resultats.

En el pla espiritual, qui sap si l’autor del quadern groc no feia la seva interpretació material, panteista, del cant maragallià:

...Sia'm la mort una major naixença!

retalls de llengua

No hi puc fer res si resulta que es pot pensar que és una paradoxa que avui m’hagi trobat a “La Vanguardia” tres articles que testimonien una situació de la llengua catalana en una altra llengua. No espereu que en cap de setmana argumenti sobre el tema. M’agrada llegir Monzó, Porcel i Espadaler –no especifico l’ordre que no altera el valor dels productes- i ells mateixos ja han dit la seva sobre aquest assumpte, així que què hi podria afegir jo que no sapigueu? I de la meva afició al diari –on de tant en tant em publiquen alguna cosa en català- ja n’he parlat en altres ocasions. Que alguna llengua no és només un mitjà de comunicació ja ha quedat establert altres vegades i jo me n’hi fet pesat, però deixeu-me insistir a través d’aquests tres retalls escrits amb estils ben diferents però amb testimoni similar. No crec que sigui el diari qui hagi suggerit als escriptors que avui calia tocar el tema, sinó la percepció independent dels articulistes d’una situació multipresent i preocupant.

Diu Monzó:

Una amiga mía barcelonesa –escritora- fue de viaje por Andalucía, hará un par de años. Un día tomó un taxi. A poco de haber iniciado la carrera le sonó el móvil. Contestó. Era su novio. Se pusieron a hablar: “Com estàs? Va tot bé?” el taxista freno imediatamente, giró la cabeza y le dijo: “oiga, ¿¡ está usted hablando en catalán!? ¡Baje imediatamente de mi taxi!” Ágil de reflejos, la chica improvisó: “¡No, no! Hablamos italiano. Es que mi novio es italiano.” El taxista respondió aliviado y le dijo: “Usted disculpe, es que pensé que estaba hablando en catalán”. Y volvió a poner el taxi en marcha.

Continua Monzó explicant el tracte rebut per Montilla al seu poble: “¡Renegado!”. “¡Vete pá tu tierra!”... En fi que el viatge de Cirera serà inútl. A la pàgina següent en Porcel –darrerament l’escriptor se supera, i no ho dic especialment per aquest article- explica les seves vivències madrilenyes respecte la llengua. Cal llegir, com en cas de Monzó, l’article sencer. I ja em disculpareu que us hagi triat només el paràgraf final, però confio que vosaltres sereu més generosos.

Lo que me recuerda aquel chiste del Caudillo, con él en una tribuna discurseando las glorias de su reinado; pero con un oyente que encogido, va musitando: “Esto es mentira”. Lo que el Generalísimo oye y le pregunta: “Por qué dice esto?”, y el otro responde: “Porqué soy catalán, viajante de comercio y recorro España, sin ver nada de lo que afirma usted”. A lo que Franco le chilla: ¡Pues menos catalán y menos viajar, y más leer los periódicos!”. Que bonita la tradición, ¡ay!, el Caudillo repescado ahora que hay elecciones con la derecha mirando a la izquierda...

I el tercer i darrer retall, el d’Espadaler.

En realidad, “nadie es tan obtuso que sea incapaz de conocer la lengua de un grupo humano viviendo entre él”, afirmaba san Isidoro de Sevilla en sus famosas Etimologías. Tan claro lo veia que para redondear el argumento escribió: Si ello sucediera, habría que considerarle más irracional que los propios animales” (IX, 10). No sé si de pensar de forma distinta lo hubiesen tenido por sabio y lo hubiesen subido a los altares.

Aquí ja podeu plegar, però deixeu-me fer la meva aportació al tema a través d’un fragment poc polèmic d’un llibre que em suggereix avui el Llibreter. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa va ser escrit segurament l’any 1557, encara que no passà per la impremta fins l’any 1877.

Don Pedro: No sé jo per què, a la veritat, no és tant cupdiciada com això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la d’assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlen aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para d’aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins [...] Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, y de aquí ve lo escàndol que jo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dic que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael de la pàtria y així pareixeria ser per los castellans contestada.

Don Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tot assò.

Fàbio: Yo tinc per impossible lo remey y per ço ser supèrflua la considerasió que diuen, senyor don Pedro...

Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Curial.

I tant de bo que dintre de tres o quatre cents anys puguem continuar parlant del tema. Jo, que no descarto la criogènia, prometo que diré la meva.