somni número 2, en re menor

Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.

Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre



He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...

El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.

Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.

Josep Bo (José del Sifonero)

El dia 12 va morir -algunes morts d'ultramar sempre ens arriben tard- Lloyd Knibb; tenia 80 anys. Aquest dimarts ha mort Josep Bo, més conegut com José del Sifonero; hagués fet 86 anys a l'octubre. No vaig conèixer personalment cap dels dos músics. El primer, ha deixat alguns clàssics; crec que el segon també, però Josep m'és molt més proper.

Durant uns anys, des del final de la meva infantesa a ben entrada la meva adolescència, vaig passar algunes setmanes de juliol a Sant Jaume, a la Ribera. Van ser dies de descobriments de terres, de gent i de mi mateix. La Ribera, que ja no era la d'Arbó, no m'interessava especialment paisatgísticament -prefereixo les irregularitats-, però, en canvi em fascinaven la vitalitat i la hospitalitat dels seus habitants i alguns costums que a mi, d'un poble una mica més al nord, em semblaven exòtics. Des de sant Jaume, amb la barcassa, travessava l'Ebre alguna tarda -els dies de festa era impossible matinar- per anar a la Cava o a Jesús i Maria on vivien alguns dels meus amics. Habitant d'un poble d'una monotonia feixuga i d'una història secular, aquest triangle de poblacions em semblava Amèrica: un món en contínua transformació, un territori jove on tot arribava i s'aclimatava amb més rapidesa i on qualsevol descobriment era possible, on el passat tenia quatre dies.

En aquest nou món vivia José del Sifonero, un dels encarregats de fixar les seves històries, de conservar la seva memòria, en cançons que a penes sobrepassaven les fronteres del Delta, tot i que en els darrers anys Quico i companyia i Enderrok n'havien eixamplat els límits; i també un llibre que va publicar Cossetània el gener de l'any passat i que estic segur que ara mateix ha desaparegut de la majoria de les llibreries que el van tenir. Llàstima.

Menys de deu minuts per les nou segons el rellotge del BBVA. A la plaça de Catalunya continua una altra història que conté, segons em sembla, elements sublims de misticisme. Reconec i saludo algunes cares. Al passadís de l'estació de la línia groga del passeig de Gràcia, ornamentat per les cares dels candidats de sempre a l'alcaldia de Barcelona, un jove toca el Concierto de Aranjuez. La música continua. En parlarem.

identitats

Fa més de dues setmanes que segueixo de forma intermitent una novel·la policíaca d'un autor escocès que situa els seus personatges a Hamburg (no dic res més perquè possiblement aprofitaré el material a dimarts de sang). És la primera obra seva que llegeixo i, més enllà del desenvolupament de la història, m'he trobat amb una sèrie de reflexions sobre Alemanya que m'han semblat força interessants. Es poden compartir o no, però crec que inviten al diàleg. En el fragment de més avall, per exemple, a part del concepte d'identitat en el seu conjunt, m'ha semblat que la visió de la història que s'exposa, i que no és cap novetat, caldria tenir-la ben en compte. I ja en tindria prou, jo, amb una llengua i una cultura. Com sempre, però, el tema de fons és el temps, consideracions sobre el temps, sempre el temps.


—Correcto —dijo Dorn—. El concepto de la identidad alemana es un mito. Un mito que nuestro pintorcillo austriaco de brocha gorda convirtió en una historia falsa hasta que Alemania se la creyó. Una de las lecciones más importantes que he aprendido como historiador es que sólo existe el presente. Sólo el presente tiene una forma inmutable, inflexible; el pasado es lo que nosotros elegimos hacer de él. Nuestro presente moldea la historia, no al revés. Hemos dedicado los últimos dos siglos a reinventar nuestro pasado: a remodelar nuestra identidad cuando nunca la hemos tenido. El hecho es que no existe una raza alemana. Somos una mezcolanza de escandinavos y eslavos, celtas, itálicos y alpinos...; un batiburrillo unido por una lengua y una cultura, no por una etnicidad.


Si algú es vol entretenir a omplir els espais en blanc...:


-Correcte -va dir ..........-. El concepte d'identitat …............... és un mite. Un mite que el nostre …............................ de ….......................... va convertir en uns història falsa fins que …................. se la cregué. Un de les lliçons més importants que he après com historiador és que només existeix el present. Només el present té una forma immutable, inflexible; el passat és el que nosaltres volem que sigui. El nostre present modela la història, no a la inversa. Hem dedicat els darrers ….......... segles a reinventar el nostre passat: a remodelar la nostra identitat sense haver-la tingut mai. El fet és que no existeix una raça ….............. Som una barreja de …........., …..............., …................ i …...........; un poti-poti unit per una llengua i una cultura, no per una etnicitat.

P.S.: Per fi m'he decidit a trucar a ONO. El tècnic m'ha canviat el mòdem que tenia des de l'època de Menta (13 anys, crec). L'artefacte virtual que des d'aquesta mateixa pàgina em serveix per saber la velocitat de connexió m'indica que sobrepasso lleugerament els 12 megues contractats. Per fi torno a ser un ciutadà d'aquest món que no sé si té algun tipus d'identitat diferenciada.

i el 2100?

Dies enrere uns quants vam recordar Salgari en el centenari de la seva mort i fins i tot alguna televisió va passar Sandokans. Per als que tenim una edat, la lectura dels llibres d'aventures de Salgari pot ser un exercici de nostàlgia, un retorn a una innocència impossible -mai tan innocent com alguns diuen i altres creuen-, i poca cosa més, com ja va quedar dit. D'entre tota la seva producció, només hi ha, que jo sàpiga, una novel·la que es podria qualificar, si som benèvols, de ciència-ficció a l'estil de Verne, és dir de fantasia i aventures a partir d'un plantejament pretesament científic. El llibre tracta un dels desitjos, de vegades inconfessat, de part de la humanitat, la consecució de la immortalitat, desig que, segons les meves notícies, actualment només s'obté a través de les religions. Al principi de la novel·la ( Le meraviglie del Duemila, publicat en italià el 1907 i en espanyol el 1910), un personatge jove, milionari, cansat ja de viure perquè la vida li presenta poques novetats i estímuls, es troba amb un científic conegut seu que davant la manca d'interès del noi , li fa una proposta interessant, veure com serà el món cent anys després:

"Avevo già deciso di fare un bel salto dal faro della Libertà e di sfracellarmi sul molo."
"Una brutta sciocchezza, mio caro James. A ventisei anni, con un milione di dollari..."
"E cento milioni di noia che mi fa sbadigliare da mattina a sera" disse il giovine, interrompendolo. "La vita diventa ogni giorno più insopportabile e finirò per sopprimermi. Un viaggio all'altro mondo non mi dispiacerebbe. Forse là m'annoierò meno."
"Viaggia in questo mondo, amico."
"Dove vuoi che vada, Toby?" disse Brandok. "Ho visitato l'Australia, l'Asia, l'Africa, l'Europa e mezza America. Che cosa vuoi che vada a vedere?"
Il dottore s'era messo a passeggiare per la stanza, con le mani dietro al dorso, la testa bassa, come se un profondo pensiero lo preoccupasse. Ad un tratto si fermò dinanzi al coniglio, dicendo:
"James, ti piacerebbe vedere come camminerà il mondo fra cent'anni?".
Il giovane Brandok aveva alzato la testa che teneva inclinata su una spalla, interrogando il dottore collo sguardo.
"Sì," riprese Toby "io voglio vedere che cosa sarà l'America fra venti lustri. Chissà quali meraviglie avranno inventato allora gli uomini. Macchine straordinarie, navi colossali, palloni dirigibili e mille altre cose strabilianti. Ormai il genio umano non ha più freno e gl'inventori nascono come i funghi."
"Hai trovato finalmente il modo di prolungar la vita?" chiese Brandok, con tono leggermente ironico.
"Di fermarla, invece."
"Ah!"
"Ne vuoi una prova?"

No desvetllo el mètode per aconseguir veure com és el món futur i, sobretot, no mostrar-se impacient durant la llarga espera, però finalment els dos personatges aconsegueixen el seu propòsit i Salgari s'inventa un futur que en tot cas correspon al lector, que juga amb l'avantagge del coneixement, jutjar si és gaire imaginatiu. També ens podríem preguntar què trobaria interessant i que rebutjaria un personatge de principis del segle passat transplantat al 2011, però les seves possibles impressions formen igualment part, de moment, de la fantasia i el que digués no ho trobaríem als mitjans de comunicació durant més d'un mes.
I passa el temps i els protagonistes, després de veure les meravelles del 2000, emmalalteixen perquè no tenen defenses davant d'un fenomen creixent: l'electricitat. Una electricitat que a París és espectacular. El lector modern, arribat a aquest punt, pot fer un somriure condescendent i fins i tot comprensiu, però potser s'hauria de preguntar si aquesta impaciència, aquesta ansietat que es tradueix en descontent, aquesta pèrdua de concentració que en els nens i els joves s'observa més que en els grans, no està provocada per la nostra creixent i imparable electrificació. Els científics farien bé d'investigar-ho, si encara hi són a temps.

Quantunque io stenti a credere che questi uomini abbiano trovato il segreto di poter dormire un secolo intero," disse il medico "né io, né altri potranno salvarli. Sia l'elettricità intensa a cui non erano abituati o l'emozione prodotta dalle nostre meravigliose opere, il loro cervello ha subito una scossa tale da non guarire mai più. Conduceteli fra le montagne dell'Alvernia, nel sanatorio del mio amico Bandin. Chissà! Forse l'aria vivificante di quelle vette potrebbe operare un miracolo."
Lo stesso giorno, il signor Holker con due infermieri e i due pazzi saliva su un vascello volante noleggiato appositamente e partiva per l'Alvernia.
Un mese più tardi egli riprendeva solo e triste la ferrovia di Parigi per far ritorno in America. Ormai aveva perduta ogni speranza.
Brandok e Toby erano stati dichiarati pazzi, e per di più pazzi inguaribili.
"Tanto valeva che non si fossero risvegliati dal loro sonno secolare" mormorò il signor Holker con un lungo sospiro, prendendo posto nello scompartimento del carrozzone. "Io ora mi domando se aumentando la tensione elettrica, l'umanità intera, in un tempo più o meno lontano, non finirà per impazzire. Ecco un grande problema che dovrebbe preoccupare le menti dei nostri scienziati."

En fi, si algú vol saber els detalls de com va anar tot, ho pot trobar aquí en italià i aquí en espanyol. I si algú preveu com serà el 2100, que ho digui. Ja en parlarem.

i... res

Divendres 13 nefast: no només perquè blogger es declara en vaga (i com passa sovint sense que n'expliqui els motius o sense que siguin convincents; i s'esborren comentaris de gent assenyada), sinó perquè l'operari que ha de venir a arreglar-me el telèfon fix em fa passar bona part de la tarda a casa inútilment; a més, la meva connexió a Internet (12 megues nominals) treballa a menys d'un mega i em fa perdre el temps buscant-ne la causa... I les fotos -oficials- que he fet al matí que no em fan el pes... I algunes altres coses que em fan sentir negativament anglosaxó.

I avui, després d'haver decidit que més valia escampar la boira -una mica més i la pluja m'ofega el dissabte- torno aquí i ja vora la una començo a escriure això que volia ser un apunt sobre el golf -el del Pals que es juga amb pals- o sobre COET, una candidatura sobre la qual se m'acudeixen la tira d'eslògans -que no sé com és que no han pensat en mi, potser perquè no estic censat a Torroella-; i també pensava que seria divertit o transcendent o decadent escriure un post costumista sobre la primera comunió -i en molts casos la darrera-, que encara es porta, sobretot al mes de maig... I encara llegir tot el que ha anat escrivint la gent, que un marxa dos dies i en tornar resulta que hi ha qui s'ha casat o altres coses abans definitives i un no se n'assabenta i acaba fent el ridícul.

Uf, aquesta dèria, aquest vici, d'escriure! Res, que m'autoimposo no parlar de res, que tinc obligacions més... En fi, que tinc obligacions i avui no escriuré res.

dòmino!

Busco informació sobre el dòmino i casualment en una de les pàgines consultades trobo un test d'intel·ligència de 10 preguntes. M'entretinc una estona -faig servir també paper i llapis- i clico per veure els resultats. Arribo a la conclusió, per extrapolació intuïtiva, que la totalitat dels blocaires que visito i que em visiten pertanyen a l'1 % dels usuaris del text que potser són superdotats. A l'extrem oposat, un 2 % d'usuaris són insuficients mentals; dubto que n'hagi vist mai cap: no hi deu haver ningú que tingui la mala sort de no encertar al menys una de deu preguntes responent a l'atzar. Si és així, si no s'encerta cap resposta, cal atribuir-ho a un obscur designi dels déus, i contra els déus, tota lògica és inútil.

consideracions marginals a l'entorn de les campanyes municipals

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta poca gent, però negar-s'hi et crea enemistats, sobtades i nombroses.


Petit manual de Quint Tul·li Ciceró per a una campanya electoral


No sé si la gent ja pensa en les eleccions del 22. A la feina i a casa no en parlem gaire si no és per dir alguna cosa dels dos candidats que aquí, a Barcelona, poden ser els alcaldes (alcaldassos, alcaldets, alcaldetxos?) . Suposo que en altres llocs -potser aquí també, però no els conec- hi deu haver algú de fora dels circuïts dels partits i assimilats que estigui il·lusionat amb el candidat que votarà. En el meu cas, és ben trist que el que hauria de ser una festa sigui un funeral, això sempre que decideixi participar. Si no ho faig, encara pitjor, perquè si un no entra en el joc del seu entorn més proper, malament: alguna cosa falla en ell mateix, en els sistema o en el votable.

I aquestes campanyes tat horroroses....? Ara tots els candidats deixen anar una pluja d'idees i insisteixen en aquelles que van veient que tenen més èxit, sigui la pròpia o, si són llestos, la del contrincant. Contrincant? Però no volen tots el mateix, millorar la vida dels seus conciutadants? Per què dediquen bona part del discurs a desqualificar els altres candidats? I aquests eslògans? “Estimo Barcelona”. Home, només faltaria. Encara que algunes actuacions o desitjos podrien aixoplugar-se sota els lemes: “Odio Barcelona” o “Barcelona ni fu ni fa”. Barcelona? Aquesta tendència a fer bandera de la ciutat que ja s'ha encomanat a tothom des de temps immemorials i a tot arreu... Per què no estimem els barcelonins i barcelonines i si convé canviar el nom de la ciutat ja ho farem, perquè el que importa són les persones, i sé que me la jugo, per sobre dels territoris i dels seus noms, i dels gòtics, dels modernistes o dels noucentistes.

I quan s'arriba a l'edat de la jubilació, tu, funcionari públic que vas deixar la teva professió, la teva vocació, per una vocació superior, no creus que t'hauries de jubilar i sentir-te orgullós de la feina feta (o de la que volies haver fet)? Ja has donat exemple de constància; ara, que se sacrifiquin els més joves.

I tots plegats, tanta dèria amb la modificació de les ordenances municipals! Enlloc d'enviar revistes i cartes i altre material que podem llegir als diaris amb més garanties de veracitat -que ja és dir-, no se'ns podrien enviar les famoses ordenances municipals? És clar que tampoc sembla que serveixin de gaire les ordenances. Jo, per exemple, que em sabia la part que afecta les bicicletes, no he vist durant les meves passejades cap intervenció per incompliment de les ordenances i he vist -les tinc apuntades amb dia, hora i lloc- 666 infraccions, algunes comeses davant d'agents de l'autoritat.

I tindrem el port de mercaderies més gran d'Europa. Potser sí, però als botiguers del barri, aquells botiguers que dèiem de tota la vida, les majoria de les mercaderies no els arribaran perquè ja han plegat o van plegant. No éreu vosaltres, tots, els qui havíeu de protegir el petit comerciant?

Hem fet tantes escoles! Nosaltres em vam fer més! Nosaltres les farem totes! Sempre els continents per sobre dels continguts, om ha de ser. I que tal surt el producte que es fabrica a les escoles? Que també ha millorat? Ah...bé. Però, ara que tenim tots els nens escolaritzats, quants avis falten per residenciar?

Plego, que sóc conscient que això ho llegirà menys gent que la vostra propaganda electoral i no té gaire més sentit. L'única diferència que hi ha és que costarà menys als contribuents i que, desgraciadament, no em suposarà cap guany econòmic, cosa que, per altra banda em satisfà; però això darrer, sobretot el darrer, potser no ho enteneu.

I si em vaga, que crec que sí, continuaré.

una il·lustració

Faig temps -poc- al Portal de l'Àngel. Com que passa molta gent, m'arracono en un portal. A la pedra de la part de baix hi ha el grafit. No és cap novetat, però em commou. Em commou el que diu, però també el lloc amagat on s'ha escrit _per què?; em comou la llengua, que em fa imaginar uns que visiten la ciutat i sobtadament han -ha?- decidit que calia deixar testimoni del seu sentiment just aquí perquè aquí és on ha sentit la necessitat de deixar-ne constància. Em commou aquest un, de dos, que imagino que no té en compte res més.

Ai, aquesta inscripció anònima i efímera que potser avui ja ha desaparegut perquè cal mantenir neta la ciutat. .. Aquest amor -dos en un-, quan durarà? És tan difícil! Però no importa, si algun dia no és, restarà el que ha estat, potser, si la memòria no és ingrata. Imagino que, passats els anys, potser tornaran i diran: mira, te'n recordes... I si no, no és el present el que s'ha de viure?

I tantes altres coses -les essencials- que ara sento i no sé o no puc dir.

Vaig fer aquesta foto el dissabte i crec que hagués restat anònima si no fos que l'Olga me l'ha recordada a través de l'experiència pròpia i diferent -diferent?-,  i la Clidice li ha posat un altre marc. Que curiós com a vegades neix a necessitat de posar una il·lustració a les paraules dels altres. Que curiós, també, la necessitat de dir quan no cal dir res. Quedi aquest apunt com una il·lustració als seus.

passatemps

El rellotge del BBVA de la plaça de Catalunya (al capdamunt d'un edifici construït l'any 1952, quasi dues tones de pes, busques de gairebé dos metres) tarda aproximadament 35 segons a fer una volta sobre si mateix de dreta a esquerra (tendència que políticament sembla sense futur en aquest país). Entenc que el fet no és especialment important, però és una manera com una altra de veure com passa el temps i, paradoxalment, no es mou.



P.S.: La Marina (sovint se m'oblida que encara tinc amics i amigues a Facebook i que els meus vídeos pugen automàticament; també que sóc a Facebook) em diu : Saps? escoltant-ho m'ha vingut al cap una altra cançó del rellotge que m'agrada molt. (te la passo) El tros que m'agrada més d'aquesta peça és quan sona el despertador, ja veuràs, realment un s'imagina ser gene kelly, pel carrer ballant claqué i donant el bon dia a tothom.
Sigui:

la vida

¿Qué merece la pena en la vida?
La vida misma...
Gao Xingjian


Després vénen les excuses i els matisos interminables -cadascú el seu-, que per aquesta mateixa raó són impossibles de reproduir i ni tan sols intentaré començar el llistat, tot i que he estat a punt de fer-ho.

els avantatges dels turistes

Mentre la Joana s'està en un emprovador de la primera planta, faig una volta cronometrada, ni massa llarga ni passa curta, per estar a punt quan surti i em pregunti que em sembla el vestit. Uns rètols petits en tres idiomes (anglès, català i castellà, en aquest ordre) anuncien un descompte del 10 % “per Turistes” (sic) en “marques i boutiques”. Em situo davant de l'emprovador abans que la Joana surti amb el vestit i li pregunto a la dependenta -rossa i de pell blanca- que trasteja a la caixa el concepte de turistes. Em diu -ja m'ho temia- que fa referència als estrangers. Li dic si no es contempla el turisme interior, el que té lloc dins dels límits del propi país. Em diu que no. Li dic, i justifico, que em sembla molt malament. La dependenta, que es diu Àfrica, no sé si per allò que el client sempre té raó, es mostra d'acord amb els meus raonaments, però no crec que faci cap esforç perquè el percentatge s'apliqui als indígenes (ara alguns entrarien inútilment en la història de si un se sent més català que espanyol, tant català com espanyol, etc. Tot això, en aquest cas, no té cap importància).

Surt la Joana. Per la cara que fa dedueixo que el vestit no li acaba de fer el pes o que, segurament, dirà que s'ho pensarà. Em sap una mica de greu, perquè ja estava disposat a defensar la meva condició de turista, és a dir, de persona que viatja o recorre un país per sol gust de conèixer-lo. La meva incapacitat de conèixer realment el país i la gent que hi viu no fa més que confirmar la meva voluntat de perseverar indefinidament fent turisme, fins i tot en la meva pròpia ciutat.

Mentre baixem les escales mecàniques dubto si no hauria de demandar la botiga per incompetència lingüística. Però fins i tot si escrivissin la paraula estranger en el rètol crec que tothom tindria dret al descompte: ¿hi ha ningú que en algun moment no s'hagi sentit estranger en la seva pròpia terra, sobretot si aquesta terra és Barcelona?

Per un moment tinc la impressió que Barcelona és més una ciutat d'estrangers que de turistes, però com que és divendres aquests pensaments de seguida perden consistència. Estic segur que a mesura que passin els dies de campanya electoral s'incrementarà aquesta sensació.

a l'avantguarda de la rereguarda

Ja he dit alguna altra vegada que sóc comprador de “La Vanguardia” des de l'època en què vaig tenir una certa emancipació econòmica. També és veritat que alternava la compra amb altres diaris, depenent de circumstàncies diverses, personals o ambientals. I com que una cosa és comprar i l'altra llegir, repetiré que sóc lector de “La Vanguardia” des que la memòria em porta a recordar els meus principis de lector de premsa. Primer la fullejava a casa d'un oncle subscriptor, al poble, i també, amb més o menys constància, a la comuna del mas on s'anava exhaurint sense cap ordre i en retalls quadrangulars penjada d'un ganxo. A la comuna, que jo recordi, mai no s'hi va penjar cap altre diari. Més tard, no em calia anar a casa l'oncle perquè el pare i el propietari de la ferreteria del costat van decidir compartir la subscripció al diari -també al “Diario de Tarragona”, que ells anomenaven “El Patufet”. El pare la mirava primer i després passava al veí, que, una vegada llegida, l'aprofitava per empaperinar claus i tot el material més petit que compraven els clients. En les hores que vaig passar a casa del meu veí jugant amb el seu fill, mai no vaig sentir que cap client tingués preferència per una pàgina concreta a l'hora d'emportar-se la paperina, però tot podria ser, perquè confesso que la meva atenció envers les transaccions comercials del veí i pare del meu amic era més aviat escassa.

En definitiva, “La Vanguardia” era el diari que, com es pot suposar i ja he dit, vaig continuar llegint preferentment quan va arribar la meva independència geogràfica i, més tard, l'econòmica. En cap moment em vaig plantejar, i ara no parlaré dels meus plantejaments actuals, que fos el diari que m'interessés més -tot i que ja tenia unes preferències polítiques i, per tant, un cert esperit crític-, sinó que es tractava d'un costum i d'una certa comoditat a l'hora de poder fullejar amb rapidesa el periòdic. No cal dir que des d'aleshores he anat llegint, comprats o no, altres diaris, tot i que mai no m'hi he subscrit. De fet em sembla que únicament he estat subscrit a una publicació astronòmica perquè que no es podia trobar amb facilitat en els punts de venda habiatuals.

El dimarts, vaig comprar l'edició catalana de “La Vanguardia” i no em va semblar que fos gaire diferent de la castellana: les mateixes seccions, la mateixa proporció lingüística a la inversa (els anuncies fan servir bàsicament la llengua de l'anunciant, les necrològiques i les cartes al director també, en els passatemps observo que, com abans, hi ha uns encreuats i un crucigrama; el sodoku, al qual -al més fàcil- m'he acostumat no fa gaire, manté el mateix grau de dificultat que sempre, suposo que és el mateix que en la versió en espanyol... Definitivament, tot és diferent, i, al mateix temps, res no canvia. De tot plegat, només sento curiositat per saber el motiu pel qual precisament aquest any, en aquest moment, el diari (vull dir el propietari) ha decidit presentar-se en català. Les justificacions des del propi diari i els comentaris des de l'exterior sobre el tema són abundants i ben diversos, però no en trec l'aigua clara. No hi ha dubte, però, que editar premsa en català és un negoci, que la gent vol llegir en català. Que la competència de la premsa en català suposi l'èxit d'uns i la davallada dels altres no deixa de ser una conseqüència de les lleis del mercat. Les coses són així en una societat normal, encara que la nostra no ho sigui.

En fi, i torno a repetir, que per tradició i per comoditat, i per altres raons ben diverses, seguiré comprant “La Vanguardia”, ara en català, com hagués fet el meu oncle, no sé si el meu pare, i el meu veí. I si el pas al català ens porta un acostament extra al país, més enllà de la llengua, benvinguda sigui també la nova “Vanguardia”. De moment l'article d'ahir de “cultura/s” de Claudio Magris (no m'he llegit del tot el suplement), fruit de la “catalanització”, em sembla excel·lent, encara que hi estigui d'acord i en desacord alhora, com amb el mateix diari. Llàstima que no es pugui enllaçar, l'article, vull dir, o al menys jo sóc incapaç de trobar la versió catalana a Internet; tampoc no trobo el diari sencer, però deu ser cosa meva.

Se m'acut que podria enviar aquests paràgrafs al diari, a “Les cartes dels lectors”. Al diaris, que també són humans, els agrada publicar qualsevol cosa que parli d'ells. Llàstima que hagi escrit massa i el conjunt sigui excessivament descolorit. No importa, acabaré com els lectors que aquests dies veuen publicades les seves cartes: Llarga vida a “La Vanguardia” catalana!

en ziga-zaga

Escolto, potser no prou atent, les preguntes que li fan, i em deixondeix la periodista que amb accent estrany invoca Martí i Pol, i em quedo amb la paraula calma. Ell, inicialment sorprès, somrient, es pensa un moment la resposta, i diu, crec que copio textualment: Relacionar la poesia amb el futbol és una mica difícil.

I penso que té raó, tot i que demà -potser avui- alguns -molts o pocs- parlaran de lírica o èpica -qui sap si jo mateix caic en el parany-, mentre em pregunto quin poema devia pensar la periodista i quin pensava ell, si és que el pensava. Jo em trio una estrofa que no crec que sigui, i m'agradaria saber, desig inútil.

Com qui es desperta de cop d’un malson
a plena nit i interroga la fosca
sobresaltat, assajant de comprendre
qui és i on és, fins que el silenci el calma
i un altre cop s’adorm, així la vida
sobta amb tombants insòlits i amb preguntes
que no sabem respondre.

I alguns altres em faran pensar en Marc: Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven unes declaracions contra Jesús per fer-lo morir, però no en trobaven cap , perquè molts declaraven en fals contra ell...

I les religions, antigues i modernes, presentaran sacerdots i seguidors i textos i demostracions, i tots serem servits, fins els incrèduls. I finalment la calma, o potser no.

democràcia? justícia? Va, parlem d'altres coses.

Sortim plegats i anem tallant carrers mentre parlem de la feina, de les coses petites i de les institucionals. En el lloc que els nostres camins es bifurquen ens aturem i continuem xerrant i xerrant, tenim idees, critiquem les dels altres, matisem, acordem i desacordem, imaginem solucions, ens sembla estrany que els altres no les vegin. Repasem amb insistència totes les gradacions entre benestar i malestar. Ell entra a Veritas i jo a l'Open. No ens trobem a la sortida. Avui tampoc no actuarem, ni demà, ni despús-demà: ens coneixem.

Ja no parlem dels temes dels altres perquè no val la pena; potser només una al·lusió, un assentiment de complicitat.

Bildú?

Bin Laden?

Avui llegirem, si volem continuar desinformats, “El món després de Bin Laden”, i moltes altres coses semblants. No et fot! Que ens parlin de les pseudodemocràcies, que ens parlin de les pseudojustícies, o que no ens parlin de res, que es dediquin a fer un diccionari on les paraules tinguin les definicions actualitzades. Hi ha dies que estàs cansat de paraules i voldries més fets, però després penses que sobren fets dels uns i en falten dels altres. Definitivament, hi ha dies que estàs simplement cansat i t'acontentes de pensar que a la nit participaràs des de casa amb milions de persones en un acte de culte d'una altra vella -però no tant- religió irracional -no ho són totes?- que cada dia té més adeptes.

... i Ramon Llull

Munto un vídeo de vint minuts resumint la celebració tardana del Sant Jordi de l'institut: imatges diverses, lliurament de premis de creació artística i literària i, sobretot, actuacions musicals. Ara ja és massa tard i tampoc no m'ha acompanyat mai l'oïda, però el que trobo a faltar més de la meva formació, l'acadèmica obligatòria o la voluntària, és la meva ignorància musical, una mancança que cada vegada que hi penso o m'hi trobo em reafirma en el convenciment que sóc una persona incompleta. I no em refereixo a aconseguir cap excel·lència musical, sinó que em seria suficient la mediocritat de saber cantar o tocar algun instrument amb la correcció necessària per no fer fugir ningú i, sobretot, per delitar-me jo mateix. L'admiració que sento per aquells que practiquen quan els ve de gust els seus coneixements musicals d'una manera intel·ligible és total.

Escrivint això he pensat sobtadament en l'ensenyament i en la seva història. He pensat en l'ensenyament medieval i en la seva possible eficàcia. No tinc molt clara la situació del quadrivi en l'actualitat (les deficiències de l'ensenyament musical a secundària em semblen lamentables; en el cel, és clar, ningú no hi creu; les matemàtiques ja es veu on ens han portat), però em temo que els objectius del trivi no només no s'han aconseguit, sinó que la seva manca de prestigi, el menyspreu institucional i fins i tot social, fa que es trobin en franca davallada, en el camí cap a la més absoluta misèria. No sembla que el fet faci la menor vergonya a la majoria de gent.

(Trivium)

E gramàtica és dretament parla e scriure... Fill, si vols aprendre gramàtica, tres coses te covenen a saber: construcció, e declinació e vocables...
Lògica és demostració de veres coses e de falses per les quals sab hom parlar dretament e sufismadament... Per lògica sabràs conèixer e sostenir e concluir ço que diràs...
Retòrica és parlar bellament e ordenade... Retòrica mostra com hom deya parlar, ne quals paraules deya dir primeres, ne quals a la fi en lo mig; e per retòrica les paraules qui són longues semblen breus...


(Quadrivium)

Geometria és doctrina de formes inmobables (immòbils, immutables) multiplicades en nombre en humana pensa...
Arismètica és, fill, multiplicar sumes en suma, e moltz en suma a devesir (diverses)...
Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament, e tost e espau, alsant e baxant, e egualant los punts e les veus, en tal manera que sien concordans diverses veus e sons...
Astronomia és demostrativa sciència per la qual ha hom conexença que los corssos celestials han senyoria e opperació sobre los corsos terrenals...

Ramon Llull: “De les VII arts”, a Doctrina pueril.

I després continuen el dret, les ciències naturals, la medicina i les arts mecàniques, però aquesta ja és una altra història.

I pensar que actualment diem d'algú que és retòric en sentit pejoratiu. Ens falten retòrics (i gramàtics i lògics, que tot és u)

poesia xinesocatalana: poema de la porta tancada

Alguns matins em trobo la S. quan surt de casa i anem plegats fins a l'institut. No l'he tinguda mai d'alumna, però sí a la seva germana gran, i ella, la petita, no sé ben bé per què, sempre em dóna conversa i jo li corresponc fins que travessem la porta i cadascú va a l'aula que li pertoca.

La germana gran va posar-se a treballar en el basar familiar quan va acabar quart i suposo que la petita farà el mateix. Tant una com l'altra parlen millor en castellà que en català, però enguany la S. ha presentat per primera vegada un poema en català al concurs de Sant Jordi. Avui, quan hem repartit els premis, la S. ha pujat a l'escenari a recollir la seva rosa i els seu diploma, i un membre del jurat ha recitat el seu poema. No sé que farà la S. amb la seva rosa i el seu diploma, ni amb la seva vida... I si escriu poemes? Jo, sense que ell ho sàpiga i sabent que no ho hauria de fer, deixo aquí el seu poema -ella el titula “Davant de la porta-, senzill, delicat, d'accepatció, el de la primera alumna xinesa que puja a l'escenari per Sant Jordi:

seitons, anxoves, aladrocs... i si es vol, boquerons

Botiga (Mary's Market) al Bulevard Rosa del passeig de Gràcia -podria ser en qualsevol altre lloc. Dos recipients idèntics. Filets de peix de llargada i amplada similar en tots dos. Més detalls:

1. Els filets de la dreta de color clar, blanquinós; els de l'esquerra, de color marronós, rogenc, tirant a caoba en alguna part.
2. En tots dos casos, els filets estan coberts per un líquid que en el primer recipient, i fem cas a la llegenda que els identifica, podria ser vinagre; en el segon cas, deduïm que deu ser oli, tot i que no es concreta ni, encara menys, s'informa obre la varietat; podríem suposar que es tracta d'oli d'oliva de no se sap quina qualitat.
3. En el primer recipient, els filets es disposen verticalment, excepte en la part més propera al possible comprador; en el segon recipient, els filetes estan disposats horitzontalment. El primers filets semblen lleugerament més curts que els segons.
4. Els primers filets es venen a menys de la meitat del preu que els segons. L'espectador, i possible comprador, pot fer hipòtesis sobre la diferència de preu: la qualitat del producte, la dificultat o durada del procés d'elaboració o conservació, el cost dels productes utilitzats, etc.
5. Segons consta en la llegenda, els primers filets són de seitó, els segons, d'anxova.

L'espectador, i possible comprador, podria anar observant altres diferències i algunes similituds, però tot li faria pensar que es troba amb dos peixos que, a part de la seva presentació final, són diferents, encara que no noti en el propi filet més que diferències circumstancials i que són els experts els que poden notar les substancials.

L'espectador o... podria preguntar a la dependenta (en aquest cas no hi havia dependents) l'espècie a la qual pertany cada peix, però l'experiència li diu que segurament la posaria en un compromís. A més, diguem-ho d'una vegada i no fem més trampes, el possible comprador, que és aficionat a la zoologia recreativa, a la gastronomia bàsica, a la lingüística elemental i nascut en un poble de mar amb pescadors, intueix que en els dos casos es tracta de la mateixa espècie: Engraulis encrasicolus. De la mateixa família hi ha més de cent espècies -però no cal fer gaire cas de l'espectador, etc., aficionat-, com l'anomenada anxoveta (Engraulis ringens), del Perú o el nord de Xile. Si l'espectador volgués continuar amb la seva pedanteria, parlaria de la mida de les anxoves quan assoleixen la seva maduresa sexual, de l'època de reproducció, de la seva tolerància als canvis de salinitat i temperatura, de l'esperança de vida... Però res de tot això li sembla gaire important perquè el que realment el desconcerta és com és que hi ha tanta gent que creu que el seitó i l'anxova són dos peixos diferents (i podria parlar de l'aladroc, bonica denominació que sembla escrita al revés; quant al boqueró, que esmenta el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, no en diria res perquè avui no toca parlar de novetats de darrera hora i de dubtosa procedència).

L'espectador-comprador no s'allargarà en consideracions sobre els motius que uns i altres tenen per anomenar la mateixa espècies de maneres diferents, tot i que considera que n'ha pogut deduir alguns, com els simplement geogràfics, de modes diverses o de comercialització, ni farà cap esment, de moment, al fet que alguna gent cregui que el seitó, descolorit (alguns s'entesten a anomenar-lo boqueró) , sigui considerat un peix semblant, però diferent a l'acolorida anxova. En fi, matem-ho ja, però lentament, amb un suggeriment de la lectura d'un home en qui l'espectador confia més com a escriptor que com a gastrònom. El tast que hi ha a continuació es pot ampliar aquí:


Les anxoves confitades, és a dir, les que tenen, de confit, el temps necessari, es coneixen per quatre matisos: pel color, pel sabor, per la qualitat, per la suavitat del teixit. Una bona anxova no és mai blanca, ni rosada; és de color de caoba rogenca aquilotada i clara, els millors colors que pot donar, en la naturalesa, el roig esblamiat; la seva carn no ha de tenir gust de peix corrent; ha de tenir gust d'essència de peix, sense peixatejar; no ha d'ésser dura, ni enravenada, sinó suau, Ilisquent, d'aspecte descompost però amb un punt de consistència real. En contacte amb la punta del ganivet ha de seguir com tot el que es confitat. L'anxova s'ha de servir sobre un fons, més aviat copiós, d'oli d'oliva de primera qualitat.
[...]
En fi, però, aquelles anxoves, on són? Aquells vells pots d'anxoves blavissos amb el cordill vermell, on es poden comprar? Les que es mengen avui amb els aperitius i els entremesos no valen res. Són producte de la pressa, de qualitat horripilant i nefasta.

Josep Pla: El que hem menjat


P. S. : Què voleu que us digui, a mi 1,95 per un filet em sembla car: ni que fossin anxoves de col·leccionista, de l'any en què Pla va escriure el text anterior. És clar que aquelles anxoves ja es deuen haver desfet completament, si és que algú no se les va menjar en el seu moment.

0-2

per què?

per què?

0-2

En el centenari de la mort d'Emilio Carlo Giuseppe Maria Salgàri

Una de las habitaciones estaba iluminada. En medio de ella había una mesa de ébano con botellas y vasos del cristal más puro; en las esquinas, grandes vitrinas medio rotas, repletas de anillos, brazaletes de oro, medallones, preciosos objetos sagrados, perlas, esmeraldas, rubíes y diamantes que brillaban como soles bajo los rayos de una lámpara dorada que colgaba del techo.
En indescriptible confusión, se veían obras de pintores famosos, carabinas indias, sables, cimitarras, puñales y pistolas.
Sentado en una poltrona coja había un hombre. Era de alta estatura, musculoso, de facciones enérgicas de extraña belleza. Sobre los hombros le caían los largos cabellos negros y una barba oscura enmarcaba su rostro de color ligeramente bronceado. Tenía la frente amplia, un par de cejas enormes, boca pequeña y ojos muy negros, que obligaban a bajar la vista a quienquiera los mirase.
De pronto echó hacia atrás sus cabellos, se aseguró en la cabeza el turbante adornado con un espléndido diamante, y se levantó con una mirada tétrica y amenazadora.
—¡Es ya medianoche —murmuró— y todavía no vuelve!
Abrió la puerta, caminó con paso firme por entre las trincheras y se detuvo al borde de la gran roca, en cuya base rugía el mar. Permaneció allí durante algunos instantes con los brazos cruzados; al rato se retiró y volvió a entrar en la casa.
—¡Qué contraste! —exclamó—. ¡Fuera el huracán y yo acá dentro! ¿Cuál de las dos tempestades es más terrible?
Se quedó un rato escuchando por la puerta entreabierta, y por fin salió a toda prisa hacia el extremo de la roca.
A la rápida claridad de un relámpago vio un barco pequeño con las velas casi amainadas, que entraba en la bahía.
—¡Es él! —murmuró emocionado—. Ya era tiempo. Cinco minutos después, un hombre envuelto en una capa que estilaba se le acercó.
—¡Yáñez! —dijo el del turbante, abrazándolo.
—¡Sandokán! —exclamó el recién llegado, con marcadísimo acento extranjero—. ¡Qué noche infernal, hermano mío!
Entraron en la habitación. Sandokán llenó dos vasos.
—¡Bebe, mi buen Yáñez!
—¡A tu salud, Sandokán!

Em sembla que aquesta, en la segona novel·la de la sèrie, és la primera vegada que es descriu Sandokán, el personatge més famós d'Emilio Salgari. Vaig llegir unes quantes novel·les de Salgari ja tard, després d'haver llegit, per exemple, força Verne i força Karl May, però estan, és clar, entre les que em porten bon records de l'època d'infantesa i d'adolescència , de devorador indiscriminat de llibres, i no em podria estar d'esmentar, en agraïment per aquelles bones estones, que el dia 25 d'aquest mes fa just cent anys que va morir Salgari, un dels referents literaris de molts de la meva generació, no sé si també dels joves d'ara, ho dubto.

En aquella època no sabia res de l'autor, de la seva constància per viure de la literatura, de les dificultats econòmiques, de la bogeria de la seva dona, del suïcidi del seu pare i de dos fills, del seu propi suïcidi amb una navalla d'afaitar amb què es va tallar el coll i es va obrir el ventre, de la terrible nota final als editors que l'escanyaven econòmicament...:


 A voi che vi siete arricchiti con la mia pelle, mantenendo me e la mia famiglia in una continua semi-miseria od anche di più, chiedo solo che per compenso dei guadagni che vi ho dati pensiate ai miei funerali. Vi saluto spezzando la penna.

 Fins quin punt importa qui hi ha darrera d'una ficció? Segurament, tant per ell com pels seus lectors, el món que va crear, les seves fantasies, eren una forma de viure millor. No sé si ell va aconseguir evadir-se dels problemes quotidians amb la seva escriptura, problemes produïts, en bona part, per la seva literatura, estic segur que amb la seva lectura, nosaltres sí.

i continua la pasqua

Fa anys que em vaig quedar sense mona -i uns quants menys sense padrina-, la que m'anava a menjar amb els meus amics al camp el dilluns de Pasqua (Amades, que té molt poc en compte els costums del sud, parla de les menjades del diumenge). Ara em toca regalar les mones a les meves filloles. La petita ha volgut una mona de Piqué i Shakira en què ell surt força més afavorit que la noia; la gran, a qui mai ha agradat gaire la xocolata, em demana diners que farà sevir per comprar-se roba o allò que consideri més adient; la proposta no em sembla gaire catòlica, però són els temps que corren.

En fi, torno a Sant Jordi. No sé com ha anat la venda de llibres i de roses i no és cosa meva palar-ne, tot i que em sembla que alguns comerciants de províncies deuen haver venut més que altres diades. El meu Sant Jordi, ha estat més o menys com sempre, amb la diferència que no vaig comprar cap llibre i en vaig mirar pocs: multituds relatives fent cues i passejant amunt i avall per uns carrers efervescents. És curiós, durant uns quants anys havia coincidit amb el president Pujol a la llibreria Ona, sempre a darrera hora; aquest encontre ja no es realitzarà mai més; en contrapartida, aquest any m'he creuat al carrer Major amb el president Maragall -una llambregada mútua als ulls-, sense rosa i sense llibre. Quines deuen ser actualment les lectures del president?

Potser el fet més destacable d'aquest Sant Jordi ha estat la inhabitual coincidència amb la Setmana Santa i, en conseqüència, l'acumulació de costums propis d'aquestes dues dates. Així, el dissabte es podia veure com la gent anava amb el llibre i la rosa, però també com alguns encarregaven o transportaven les mones que regalarien aquell mateix dia o l'endemà. I encara, com s'afegien les cantades de caramelles pròpies del dissabte, diumenge o dilluns.

No sé quina és la vitalitat de les caramelles en els territoris de parla catalana, però a Torroella es conserva la tradició, encara que han passat de cantar-se a la nit a fer-ho durant el matí. Sembla ser que les cantades de caramelles, emparentades i indestriables dels goig, se celebren en aquestes dates des de fa segles i que els cantaires esperaven que les seves melodies fossin premiades amb presents en espècies o amb diners que es ficaven en els cistellets que duien guarnit amb flors. A Torroella, els caramellaires, que en altres èpoques devien dur instruments musicals diversos, enguany s'acompanyaven únicament d'una guitarra i s'aturaven sobretot a les portes dels comerços on desgranaven una o dues cançons i rebien els obsequis dels comerciants, a més del que els curiosos volien afegir. Aquest any, he assistit a la cantada davant d'una carnisseria. La colla ocupava bona part de l'estretor del carrer, de manera que els vianants passaven amb prou feines. El que m'ha semblat més curiós, que podeu observar si teniu la paciència de veure el vídeo de més avall (disculpes als cantants i als hipotètics espectadors per la seva manca de qualitat visual i auditiva), és que la gent del poble o de fora passava sense mostrar aparentment el menor interès per aquesta tradició, en la majoria de casos ni tan sols una mirada, tothom a la seva, tots seguint la seva programació, tots a continuar amb les coses importants de la diada: anar a buscar el llibre o la rosa, o regalar-los, fer les darreres compres abans de dinar, anar al banc a treure els diners que ja escassejaven, concretar a través del mòbil els darrers detalls... Per cert, els caramellaires van rebre el seu present del carnisser; en canvi no vaig veure que sortís el director de la sucursal del BBVA per deixar uns bitllets o per abaixar l'interès de la possible hipoteca d'algun dels cantaires; és clar que a cap caramellaire se li va acudir convidar els del banc a participar en l'audició, que en aquest país tothom té les coses molt clares i sap que generositat és un mot inexistent en els balanços de les entitats financeres, excepte en el cas dels sous i beneficis dels seus directius i assimilats.

amb retard i sense esmenes

El divendres ha estat plovisquejant tot el dia. Aquesta aigua tranquil·la però inacabable, de quedar-se a casa i veure com passa el dia. Encara al matí hem seguit el costum de cada any d'anar a collir timó a la falda del Montgrí, mentre els caragols, mandrosos però esperonats per la humitat, treien les banyes i feien camins d'equilibrista. Després, dinar de quatre i sobretaula llarguíssima amb conversa sobre el passat i projectes de futur. Des de la finestra, aquest paisatge emboirat de la plana del Ter que tant m'agrada, que va desdibuixant els arbres en matisos de gris inacabables, que tot ho confon i que tot ho marca, i el cel repartit entre gavines que tornen i orenetes, encara escasses, que van i vénen.

Deia, en el darrer post, que no sabia quins llibres compraria per Sant Jordi. I des d'ahir que ja en tinc quatre. Els vaig comprar al Cucut, una llibreria del poble que no només resisteix sinó que es reinventa i augmenta la seva oferta i que, amb el temps, es fa més atractiva. Fa uns dies que en Jaume, davant de la incertesa d'aquest Sant Jordi atípic, ens recordava que la Catalunya lectora va més enllà de Barcelona, i ens apuntava unes quantes llibreries estracapitalines. El Cucut és una d'aquestes llibreries en què qualsevol lector potser no trobarà tots els llibres -ja fa segles que no es poden trobar enlloc tots els llibres-, però on tindrà la garantia que sortirà satisfet perquè si pregunta se li oferirà una atenció personalitzada fins aconseguir, en la mesura del possible, un llibre que s'adigui amb les seves preferències lectores o, si no en té, amb les preferències de la propietària. El Cucut, més enllà del negoci, és una vocació, una voluntat de complicitat, un desig de compartir plaer.

Al Cucut m'emboliquen dos dels llibres amb un paper que per un moment em fa pensar que no em caldrà regalar roses-pensament fenici ràpidament descartat-  i, a més, me'ls donen en una motxilla de roba -veure la foto- que dubto que m'hagessin proporcionat a Barcelona. Penso que com és que ningú ha tingut la idea _o és cosa dels editors?- de fer un llibre amb un recorregut per les llibreries del país. Tantes obres sobre la gastronomia de Catalunya i encara cap guia sobre els aliments espirituals que proporciona la lectura. Cap llibre que ens digui: ... i si arribes a X., no t'oblidis de passar vint minuts a la llibreria tal, on serà atès per... Si tens temps, l'invités a dinar i parlareu de... En canvi, millor que no li esmentis... perquè... Hi haurà algun dia una guia de les llibreries del país, les d'ara i les d'abans, les que van ser i les que continuen?

En fi, fa via la matinada de Sant Jordi -encara la pluja que acompanya, però que no duri massa- i fullejo desordenadament Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet (més que en l'eclipsi de les humanitats crec que hi ha una manca de combativitat dels humanistes i molta altra cosa, és clar). L'atzar em porta a la pàgina 121, a Petrarca, a la nota a peu de pàgina: Unde eneim hec habituum atque incessuum in dies mira simul ac ridenda varietas et nunc podes contegens, nunc pudenda nudans vestis, nunc terram tergentes, nunc cubitum arctantes manice... I penso en Bernat Metge. Sempre a l'atzar, a la pàgina 100 trobo una comparativa entre Antoni Comas i Joaquim Molas, el primer, conegut directament; el segon, a través de l'obra; m'iteressa, i, en part, discrepo. Imagino que quan me l'hagi llegit diré alguna cosa sobre el llibre de Llovet, professor efímer i estimulant, en el meu cas.

En canvi, no estic segur que digui alguna cosa sobre la Bíblia, que he comprat pensant en la meva fillola, que el mes que ve fa la comunió, i en la seva família, però que la Joana em desaconsella, amb arguments diversos, que li regali. Tot i així, no em puc estar de reproduir els primers versos del profeta Habacuc -que algun pseudopurista traduiria Favacuc-, que també m'han aparegut en obrir el llibre a l'atzar, tot i que jo crec poc en l'atzar en qüestió de llibres:

Fins quan, Senyor, cridaré auxili
i no m'escoltaràs,
clamaré contra el violent
i no em salvaràs?
Per què em fas veure tanta injustícia?
Per què et mires de lluny l'opressió,
mentre jo he de presenciar destruccions i violències?
Pertot esclaten processos i baralles.
Les lleis no són respectades
i la justícia no surt vencedora.
El culpable fa condemnar l'innocent:
les sentències es falsegen.

I continuaria escrivint, ara de Pla, de qui m'he saltat l'homenatge blocaire, però de qui he vist, a mitges, un programa a la dos aquesta mateixa nit que m'ha interessat i en què també he vist alguns fantasmes que coneixien Pla, però que desconeixien la seva obra que, en darrer terme, és el que a mi m'interessa més. Continuaria escrivint, però ja s'ha fet tard i em queden altres obligacions. La pluja, que no veig però sento, no s'atura.

Sant Jordi 2011

Crec que aquest serà el primer Sant Jordi en què estaré sense Internet des que escric al bloc i em recava no deixar alguna coseta, com cada any. Continuo, avui que és dilluns, sense saber quins llibres regalaré o insinuaré que em regalin, però voldria suggerir una lectura, perquè em sembla excel·lent i perquè ningú no cregui que quan parlava del seu autor em guiava cap sentiment negatiu envers la seva poesia, al contrari, m'agraden els seus poemes, força més, en el seu conjunt, que els de la majoria dels poetes que llegeixo. Alguns poden dir que, venint de mi, aquesta valoració, tan inconcreta per altra banda, no és cap garantia de la bondat de la seva obra. D'altres poden afirmar que llegeixo poc i faig males tries. No negaré res, que cadascú faci la seva lectura.

He triat un llibre de Francesc Parcerisas, publicat per primera vegada l'any 1983: L'edat d'or. Un conjunt de vint-i-sis poemes que devia escriure en la seva totalitat quan no li faltava gaire per arribar als quaranta anys. Un llibre de maduresa, equilibrat, que he anat llegint amb plaer des del primer al darrer poema, menys un que no diré. Em resulta difícil triar una poesia, però em decideixo per la que clou el poemari, aquesta mena de cant espiritual.


RETRAT DEL POETA


Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que e´s fosc
i es formen caramells de gel
a les taulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?

Potser massa fred en aquest abril que ha estat tan calorós? Una vegada escrit el poema, veig que no em puc sostreure del desig de copiar-ne un altre. Diu Parcerisas al final del llibre, a “Endreces”: Alguns d'aquests poemes han estat llegits davant col·legues i alumnes en molt diverses ocasions, però sempre he trobat la mateixa comprensió i benevolença; per a tots ells és “Joventut procaç”:

Ara els veus som surten de les classes
espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
tot pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns,
per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enveja.
¿És la luxúria de la ment que amanyaga
la dels cossos, o saber que encara esperen
l'agredolça revelació de l'experiència?
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res
per evitar que també ells caiguin lentament,
al vell parany d'anar-se resignant al bo i dolent
mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?


Bé, segons hem acordat aquests darrers anys, bona diada a tothom! Plou? Jo, una vegada més, em queixaré, però no ho diré en veu alta, que un altre any ningú m'ha regalat una rosa, ni que sigui groga i no faci cap olor.

solidaritats diverses

Els funcionaris -suposo que tots- hem rebut una ... Una què? Una felicitació? Un comunicat? Un recordatori? Un espai publicitari? Tot, i més, una mica? És igual, no importa, sempre és de bon rebre un correu amable del teu cap suprem. Per als qui no l'han rebut, diu això:

Benvolgut, benvolguda,


Dissabte que ve és Sant Jordi, una Diada amb molt de significat per al nostre país, i que enguany el Govern ha declarat Dia de la Solidaritat amb el Japó.


Aquest Sant Jordi el celebrem amb fotografies relacionades amb la Festa –llibres, roses, detalls dels edificis del Palau de la Generalitat i de Sant Jordi– que també estan disponibles al portal Dades obertes de la Generalitat. Amb l'oferiment d'aquestes imatges, la Generalitat vol posar a disposició de tothom materials gràfics propis que serveixin per impulsar iniciatives generadores de valor: publicacions, webs, aplicacions i altres productes. Per aquest motiu, t’animo a fer-ne tota la difusió que consideris oportuna.


Desitjo ben sincerament que tinguis una bona Diada de Sant Jordi en companyia de la gent que estimes.


Artur Mas


President de la Generalitat


Ja veieu que la temàtica és diversa. Quant a la fotografies -en faig publicitat i segurament en algun moment les faré servir- , em pregunto si a la Generalitat, a la seu central,  tenen alguna biblioteca i, a més, fullegen els llibres. No en sé res, no veig imatges.
Quant el desig d'una feliç diada en companyia de la gent que estimo, abans era un desig pels aniversaris i per Nadal. Ara tot s'aprofita. Ja va bé, en aquest món cada dia més inhòspit, cal aprofitar totes les possibilitats de felicitat, amb excusa o sense. Qualsevol dia un comerciant espavilat afegira les postals de Sant Jordi a les de les altres diades; de fet, més o menys, és una iniciativa que ja comença a estendre's, o això em sembla.
En tercer lloc, em sembla fantàstic que la Generalitat hagi declarat Sant Jordi -el sant Jordi d'enguany- Dia de la Solidaritat amb el Japó. Jo, és a dir, provisionals, o saragatona, tant és, declaro Sant Jordi, enguany, l'any que ve ja es veurà, Dia de la Solidaritat amb Somalilàndia i amb el Sahara. Les mostres de solidaritat dependran de cadascú.

disconformitat

Enèsima trucada anual amb intencions semblants. 16,54 de la tarda. Veu de caramel de papaia.

-Buenas tardes. La señora Joana R.?
-No, no hi és en aquest moment.
-Cuando la podría localizar?
-A partir de les 9.
-Ella es la que lleva la contratación de Internet?
-No, sóc jo.
-Vale, vuelvo a llamarla más tarde. Gracias.

Josep Carner, Francesc Parcerisas (2)

Com que no se m'acut altra cosa, agafo el tren i faig cap a Lleida. Ara que ja hi sóc, no tinc ganes de sortir de l'estació. No importa, a la fi són les arribades i les sortides, les que marquen els ritmes dels llocs. El mes de maig és calorós a la ciutat, fins i tot sota els coberts de les vies. Fullejo un “adn” en la seva versió local:

Francesc Parcerisas, nacido en Begues (Barcelona), ha participado esta semana en "De poeta a poeta", el ciclo de poesía contemporánea en el que numerosos autores hablan sobre sus referentes en literatura, organizado por CaixaFòrum en Barcelona.
Los referentes literarios de Parcerisas se han formado a partir de autores como el propio Carner, Kavafis, Heany y Durrell, entre otros, cuya obra ha leído como aficionado, poeta, traductor, crítico o profesor.
Una de las poesías de Carner con la que Parcerisas se identifica más es "L'estiu fecund al jardinet", porque, según el profesor, tiene voluntad de dar "un cierto sentido al poema", característica que considera también uno de sus rasgos de identidad.
En este aspecto, Parcerisas ha explicado que una similitud entre ambos -o una característica de Carner con la que se identifica- es "la poesía que no es demasiado evidente en una primera lectura", aquella que, detrás de su estructura, supura la emoción y el mensaje.
"Carner me interesa por la cuestión léxica, por su manera de construir los poemas, pero, sobre todo, porque a menudo es un autor mal leído, sólo desde la superficie".
A juicio de Parcerisas, la construcción poética de Carner es "muy efectiva de cara afuera" y, tan delicada, que hace que el lector, con frecuencia, piense que es más superficial y vacía de lo que en realidad es.
De hecho, la lectura que se debe hacer -según Parcerisas- es la que advierte la contención de la emoción del poeta y su medida de las palabras, "muy antirromántica", abandonado el yo y adquiriendo una expresión sutil.

adn , 17/5/2009

Continuo llegint per sobre què diu Parcerisas dels altres poetes. Penso que la seva lectura de Carner no és diferent de la que feia l'any 1971, simplement ha tingut més temps per donar-li voltes. Com que ja no se m'acut què fer a Lleida, torno a Barcelona i llegeixo el poema que esmentava Parcerisas. Copio primer una versió antiga, manuscrita, , que tenia un altre nom, i després la definitiva (qui sap si Carner encara la va modificar).

L'istiu al jardinet

Si el sol de l'istiu ens veda,
terrífic, de caminâ,
l'acàcia de bola fa
remor d'enagos de seda.

Altra cosa no demanis
que el jardinet, el rassés
on sospiren els rosés
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I pensi el quiet magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant que dus al sí.



L'estiu fecund al jardinet
Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

els solitaris

Diagonal amunt, tombo als Jardinets. Arribo al metro de Fontana i agafo el carrer Astúries. Veig el sol, però no em toca. Baixo per Verdi i m'agafen ganes de mirar llibres. A Taifa tanquen els dilluns, així que entro i passo directament al fons. Repasso lloms i agafo algun volum, el fullejo, el torno a deixar. Em fixo en Perucho, fill del barri: Poesía 1947-1981, una edició bilingüe (originals en català), publicada per Plaza & Janés l'any 1983. No conec la seva poesia. Encara romancejo una estona per la llibreria.

Serpentejo fins arribar a Bailén. Durant una estona adapto el pas al d'un matrimoni gran, agafat de la mà, ella amb una jaqueta gruixuda de llana, ell amb jersei, també de llana. Passes pausades, potser també pautades. No es diuen res. Al passeig de Sant Joan, solitaris i solitàries de totes les edats amb gossos de totes les races, els beagles continuen de moda, però menys.

Mentre el sol es pon llegeixo uns quants poemes.

Surt a passeig al vespre
com cada dia.
I li diu a Gayarre: “Vine.
Fes bondat. No tibis la corretja.”
Dóna una volta circular
entorn de l'illa
i es deté davant d'un capell gris perla
i un barret fort. English Spoken.
Noranta-tres pessetes. És caríssim.
Passa un cotxe rabent cap a l'infern.


Obtingué les medalles al col·legi
i un premi a la virtut.
Una banda blau cel
li fou penyora
d'aquelles tardes ensucrades
prop de la llar paterna beneïda.
D'això fa temps, i encara
meticulós conserva
els cromos de la guerra del catorze.


Qui pot provar després el que passa?
Predestinat, ho era.
A les belles empreses,
al gran comerç amb l'Índia tan llunyana,
al càrrec important,
a la milícia austera.
Tot això eren coses de tieta Paulina.
Tieta Paulina, maca. Tinc el retrat
a la bella saleta endomassada del piano.


Es va perdent, solitari,
amb la petita renda
i un gos per companyia
i minucioses fantasies de rocaille
a la saleta trista.
Té una aura minsa i bruta
al volt del cap.
S'ha posat la bufanda. Des de l'escala
llegeix el rètol lluminós de la farmàcia.


Joan Perucho: “El solitari”, El Mèdium, 1954.

elemental

El meu cunyat -ajudant- i la seva dona han vingut tres dies a Barcelona perquè han muntat la seva paradeta d'encens a la Fira de la Terra (el cartell d'enguany diu, entre altres coses: Txernòbil. 25 anys. Mai més!! El devien dissenyar abans del tsunami del Japó).

Aquesta tarda hem baixat a veure'ls i a passejar per la fira. Sense entrar-hi a fons, tal com surt, hi ha sobretot tres aspectes que sempre em criden l'atenció d'aquesta passejada que fa anys que faig: la vitalitat i el bon ambient dels participants, tant la de la gent de les parades com la dels visitants; el microcosmos: quantitats de tipus, en el sentit costumista del terme, que formen una humanitat especial, pròpia de la trobada, diversos però semblants; en tercer lloc, m'encanten els colors, la inabastable gama de colors. Podria afegir que estic segur que la majoria no té idea que dintre de dues hores jugaran el Madrid i el Barça, i això, ni que sigui per un moment, reconforta.

Com ha anat a València? Ningú no en parla. Relaxació total i inutilitat de paraules per descriure-la. I al parc de la Ciutadella, constatació que la tarongina ja escampa l'aroma i que la lluna sobrepassa la capella castrense mentre les cigonyes la circumvolen.

onades: Josep Carner, Francesc Parcerisas (I)

La pervivència – i la valoració- de la poesia, o del conte o de la novel·la o de la pintura... o del que sigui, de què depèn? Un poeta -o qui sigui- que es celebrat en el seu temps pots ser menystingut o relativitzat posteriorment, fins i tot oblidat. Fins i tot en un mateix moment, una obra -del tipus que sigui- pot tenir lectures i valoracions tan diverses com lectors, espectadors, oients tingui. Pot ser apassionant, si és que la literatura -o el que sigui- encara apassiona, veure com el temps crea onades o algunes vegades tsunamis: ara puja, ara baixa, ara engoleix, ara fa ressorgir. Per exemple, agafem dos noms, un, el del mar, el de l'onada que es mou l'any 70 i que amb el temps serà objecte; l'altre el de l'objecte que es bressa en aquesta o altres onades -i que un dia va ser onada, mar i hi ha qui creu que era oceà- sense poder fer res més que deixar-se portar: Parcerisas i Carner. Diu el primer:

Totes les generalitzacions són arriscades, però en faré una. Cal que ens plantegem de debò les possibilitats reals de tota la “represa” catalana (...) La voluntat ha estat molt clara, i això diu molt i reconforta, però també és segur que s'havia produït certa “inflació”. A nivell de tot i de tothom. És per això que resulta una mica trist haver de cercar figures, patums, “generacions” (...) Qui s'ho valgui ja trobarà el lloc que li escau, i tots ajudarem que sigui així, però jo encara sóc dels que penso que cal obrir-se una mica, ens queden encara moltes coses per pair.
Un cas a part, però que per mi encara ha tingut importància. He hagut de donar un parell de classes sobre Riba i ara dues més sobre Carner. Doncs bé, davant nois anglesos, que no tenen res a veure amb la “pàtria”, em veig obligat a fer que els autors donin alguna cosa que per als alumnes pugui ser vigent. I saps què? Riba encara ha donat una mica de suc -difícil d'esprémer és cert-, però Carner, noi, sembla una toia: no diu res.
Ja veus que exagero, però l'exageració és una bona arma. De tota manera també per a mi mateix és cert que Carner no és un autor de qui pugui aprendre (fora d'algunes paraules, alguns adjectius)...
Carta de Francesc Parcerisas adreçada -Bristol, novembre de 1969- a Francesc Vallverdú. De La generació literària dels 70.

El jove poeta que llegeix el vell poeta a algun possible futur poeta. I els futurs poetes reben allò que sent el jove poeta, perquè el vell poeta existeix a través de la veu del seu lector, a no ser que el futurs poetes llegeixen amb una veu autònoma, que sempre costa.

Jo, que no sóc poeta, penso si els meus possibles futurs poetes de primer de batxillerat, sense cap veu més que la seva, es decantarien pel poema que tenen a l'Antologia, a part de “Bèlgica”, o triarien el que feia poc que havia escrit Parcerisas. Havent pensat el meu pensament, penso que cal deixar que passi el temps i la saviesa, o no, que comporta. I que la mar, els fluxos i refluxos, mai no s'atura, i, en el fons, mai no canvia.



CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.


¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?


¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
 
Josep Carner
 
 

NAPALM



                   I had in mind to begin this article
                  with an exact description of the
                 burning of a human being by napalm.
                    MERVIN JONES “Dirty Hands”.
                   New Statesman, 27-I-67


Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit 
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.
 
Francesc Parcerisas

força?

A vegades penses que tens alguna cosa a dir i intentes expressar-la, però t'adones que els teus esforços -no gaires, és cert- són inútils. Canvies de perspectiva o, finalment, de tema -sempre hi ha temes-, però ni tan sols comences a escriure perquè mentalment saps que avui tampoc no funcionarien. Sembla que ho deixes estar. Tornes a intentar-ho. Res, és com si et faltés la força suficient per fer provatures, per perseverar. I no coneixes cap màgia que t'ajudi. Finalment, per conformar-te, et dius que total, tampoc sortiria gaire res, que ja ho intentaràs demà. Potser no hauries... Demà, demà... I si...