aquest diumenge hagués volgut compartir música turística, però no sé si existeix

No sé quina mida deuen tenir els patis interiors de l'Eixample, 80 metres de costat? 70? La diversitat (vertical i horitzontal) arquitectònica, ornamental i humana d'aquests espais és canviant i indescriptible. Qualsevol intent de narració cau necessàriament en la generalització o en la mentida. Un dels pocs aspectes, però,  en el qual tothom estaria d'acord és que configuren una caixa de ressonància espectacular: un pot sentir perfectament una conversa mantinguda en un dels llocs oposats del quadrat sense gaire esforç, sempre que no sigui un xiuxiueig i el vent bufi favorable o es mostri neutral.

Fa un temps, però, que aquest convenciment de diafanitat que he tingut sempre comença a trontollar. Aproximadament a trenta metres en diagonal de l'extrem de la meua terrassa hi ha un pis dels anomenats turístics, que, a part d'altres detalls, vol dir que hi ha més gent del que és habitual en la resta d'habitatges i que no parlen cap de les llengües constitucionals. En el meu pis, el del meu pati, ara hi habiten una colla indeterminada de nois -cap noia- de llengua incerta i de gustos musicals inidentificables. Algú, coneixedor de la meua ineptitud pels idiomes i de la meua ineficàcia auricular podria dir que és una mancança intel·lectual i física meua la dificultat de concreció de llengua i música dels nous veïns; no ho crec, o no del tot.

Els meus veïns comencen a sentir-se a mitja tarda i solen aturar els sons passada mitjanit, tant si jo sóc a casa com si no. M'encurioseix què fan tantes seguides hores al pis, però no és el meu propòsit entrar en la matèria en aquest moment. Tornem als sons. Gairebé podria assegurar que parlen una llengua germànica, però per molt que en algun moment he mirat d'esbrinar-ho, m'ha estat impossible: les paraules d'uns sempre queden ocultes, desfigurades, sota els grunys i els crits dels altres, com si fos una mena de coral en què els solistes queden permanentment ofegats per la intervenció del cor. Cert que alguns aguts i determinats sons guturals em porten a pensar, com he dit, en determinades llengües, però és més una intuïció que una certesa. Amb la seua música preferida em passa el mateix: puc arribar a descartar gèneres musicals (res d'òpera, per exemple) i a deduir-ne d'altres, però ni autors ni títols més que per deducció vaga, les goles dels xicots superen de bon tros els matisos musicals.

En definitiva, que els patis de l'Eixample tenen una acústica admirable, segur, però no tant com pensava, o bé sempre hi ha imponderables que dificulten la precisió de les audicions. Què més voldria jo que poder compartir aquest diumenge la tipologia musical dels pisos de turistes de l'Eixample, enriquiment cultural indiscutible per a la ciutat, però avui no pot ser. Perseveraré en l'intent i potser un altre dia...

 

 

bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.

existeix l'ànima?

Vaig llegint els sonets de Shakespeare, traduïts per Salvador Oliva, en l'edició barata i, tot i així, bilingüe; esclar que les notes numerades a peu de pàgina no tenen correspondència numèrica en els versos corresponents, però no es pot demanar tot per menys de 13 euros.

Si l'absència et fa veure que s'apaga el meu foc,

mai no diguis ni pensis que el meu cor t'ha mentit.
Puc també no estar prop ni de mi, ni tampoc
de la meva ànima, que viu...

Em nego a acabar de copiar, a compartir, amb els possibles lectors els mots que falten del vers final d'aquest primer quartet. Els poetes -Shakesperare també, més que molts- són tan sovint hiperbòlics, tan inversemblants... Si s'ha trencat, s'ha trencat, i deixa't d'històries per a la posteritat. O és que el poeta preveu una reconciliació, una segona unió? Els poetes, quan parlen d'amor, sovint semblen polítics

esborrany de la conclusió

-Carai!

El crit absolutament sentit de l'espectadora de dues files enrere -sala Néstor Almendros- quan s'acaba la darrera escena i la pantalla s'ennegreix ens fa esclatar en un riure espontani de modulacions discretes. Carai! Hi estem d'acord.

El que no sabria dir és si el seu carai és per la magnitud de la tragèdia -potser no calia tant, però ja es veia venir, i més si has llegit Roth-, perquè el negre apareix tant de cop, perquè Lear se suïcida en lloc de morir de pena, perquè és Lear en comptes de la gavina... Tampoc no sabria explicar el nostre riure. Les espontaneïtats sovint són inconscients.

la darrera perfomance

Ja fa dies que vaig llegir al diari l'anunci de la mort definitiva de Vinçon (jo pronuncio el mot agut). A la versió digital em van esgarrifar alguns comentaris, com els qui atribuïen el tancament a l'Ada Colau. Les maldats, o el que sigui, de la gent no tenen fi. I no és que no tinguin raó els qui diuen això o allò, però la pèrdua d'aquesta botiga, pels motius que sigui, és un més dels senyals d'empobriment de la ciutat i, en el meu cas, un referent menys i un altre oasi perdut.

Sovint, més a l'hivern que a l'estiu, entrava per la part de darrere i sortia per la de davant. M'entretenia o no segons les circumstàncies. Mirava novetats, pujava a la sala d'exposicions a veure les parets i a remenar les cistelles dels artistes emergents i dels antics, alguna vegada havia comprat alguna cosa... Em sembla que ara només queda a casa el rellotge amb disseny d'América Sánchez...

Inútil continuar en to d'elegia o de sàtira: tot el que s'havia de dir ja s'ha dit.  Només vull recordar que fins a finals de juny el material de la botiga augmenta un 1% de descompte cada dia que passa. Esclar que no queda ben bé res, més que una de les perfomances més espectaculars de la història: centenars de bosses clòniques i diferents col·locades a les interminables prestatgeries: una metàfora perfecta. A la sala de dalt, a l'estudi de Ramon Casas, un únic quadre d'Artigau, viu, pausat, lúdic, un mural gairebé, que la vida continua i que la realitat és una còpia, o a l'inrevés. En sortir, per la porta de davant, la de més avall, trio a la caixa una de les bosses que regalen, la del porquet. Baixo pel passeig de Gràcia amb la bossa buida.

 

P. S.: He guardat unes quantes imatges més.

la carrera

Deu fer més de vint anys, un que tenia una situació estable i monòtona, va decidir que era el moment d'entrar en política, però no tenia clar per quin partit optar. Dubtava entre Convergència o Unió i no es decidia, així que va preguntar a un amic de confiança si el podia aconsellar. L'amic li va deixar ben clar: "si vols tenir un càrrec, apunta't a Unió."

M'ha vingut al cap aquesta anècdota, de la qual el q ue menys importa en aquest cas és la continuació, en veure els resultats de la pregunta unionista del diumenge en què per a la majoria d'observadors externs la importància dels resultats no és tant si tants o tants altres fan la puta o la Ramoneta sinó el recordatori dels afiliats al partit. Segons un recompte de l'agència EFE de fonts que ignoro, els afiliats estaven entre quinze i setze mil (la Wiquipedia se'n fa ressò) , segons s'ha vist, no arriben als 5.000, i sóc generós perquè els càlculs matemàtics em sobrepassen. En resum, que la primera impressió és d'una moderada perplexitat en veure com un grup tan percentualment reduït pot convertir-se en un instrument de decidir a Catalunya i d'intervenir a Espanya. Dic moderada perplexitat perquè la perplexitat perfectament assumida a base de temps transcorregut és que dels 5.000, de la totalitat dels afiliats, només els que es poden comptar amb els dits de les mans -seré generós i afegiré els dits dels peus- decideixen de manera important la política de Catalunya i influeixen en la de Madrid.

Tampoc no és que la constatació que un partit tingui o no molta base reglada vulgui dir gran cosa. A la fi, sigui un partit gran o petit, el que importa és que treballin pel bé de la totalitat de la comunitat, i això ningú dubta que és el desig de tots els qui ens representen, com diria aquell que fa vint anys es va apuntar a Unió i va fer carrera, curta, tot s'ha de dir..

coneixement i no

La Joana, que escolta la ràdio, ja em va dir que Josep Maria Benet i Jornet patia alzheimer. Avui, a partir de la mateixa font, ho confirmava Sagarra. L'alzheimer -o qualsevol patologia semblant, perquè no sé si ja es pot diagnosticar alzheimer sense fer l'autòpsia- és terrible, priva la persona d'allò que més el diferencia d'altres animals: la temporalitat, la memòria, l'ordenació -precisa i detallada o no tant- del pas del propi temps i de les múltiples connexions amb els altres i el seu entorn. La malaltia, en principi, no produeix dolor físic, però no puc deixar de pensar en la mare i en el sofriment intern mentre a poc a poc s'anava adonant de les seues pèrdues, dia rere dia, setmana darrere setmana, mesos, anys..., mentre nosaltres tardaven tant a acceptar-ho. Ara se m'escaparien les paraules i no vull.

De fet, en començar a escriure pensava parlar del que li va dir Salvat a Benet, segons deu constar en algun lloc a part d'en el text de Sagarra, en una doble negació: “Desenganyi's, Benet, vostè mai no arribarà enlloc”. Com que no em consta on creia Salvat que havia arribat Benet i ara ja no ho pot dir, qualsevol elucubració per part meua no aniria enlloc. I la meua opinió, desconeixedor com sóc del teatre en general i de la novel·la de fulletó moderna, seria pura impostura. Des de lluny, pateixo el patiment de Benet a penes intuït.

aquest diumenge, músiques interiors

De tant en tant cal aturar-se, tancar-se, escoltar-se. No és fàcil, costa cada vegada més. I tampoc és que les músiques interiors siguin sovint gaire gratificants: tan elementals, reiteratives, amb tants sorolls externs que les distorsionen. És qüestió d'anar practicant.

ara que fa deu anys

Vaig llegir que a les proves literàries de la Selectivitat van posar dos cafès, el de la Marina i el de la Granota. Passo de llarg del de la Marina i entro en el de la Granota. El temps és un buf. Ja fa deu anys de la mort de Jesús Moncada, que vaig saber en una hora d'esbarjo a l'institut, i encara el veig en un crepuscle de Sant Jordi firmant i dibuixant dedicatòries a la Gran Via, davant de la llibreria Ona.

Vaig recordant el vell Cafè:

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra.

“Un barril de sabó moll”

Continuo uns dies més tard:

L'autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila -segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d'horror durat el procés, en recordar els esdeveniments- carranquejava per la cinta negrosa de carretera...

“Guardeu-vos de somiar genives desdentegades”

M'imagino els nois i les noies, jovenets, llegint les paraules de Moncada: el Cafè, la botifarra, l'aigua del Carme...? Els ha guiat algú entre aquestes peces arqueològiques per a la majoria? Potser tampoc calia. A la fi, cada generació fa la seua lectura i només cal la guia de l'autor. I que sigui per molts anys, Jesús Moncada.

bona nit

Present, no només, però sobretot, en la memòria dels records remots: l'immortal mortal.

 

 

fascinacions

Encara que amb sensibilitat escassa per a gairebé totes les manifestacions artístiques, a vegades em sobresalta una imatge, una música... No sabria explicar clarament per què, ni per què en uns casos i no en uns altres. Fa pocs dies, veient uns gats, animals que em fascinen i que tracto amb respecte, per si de cas, vaig començar a intuir una mica -una mica més- el procés que m'afecta, el motiu d'aquest sobresalt interior que esmentava. Com que encara estic a les beceroles d'entendre'l, i més de poder-lo concretar, em limitaré a presentar les imatges -gentilesa de Jordi Hurtado- per, com a mínim, compartir l'origen del que dic: fragments de pintures de Goya, Balthus, Freud, Renoir, Velázquez i Gauguin, presentades en un ordre aleatori per si algú vol jugar a les identificacions. Curiosament, quan ja tenia en ment parlar de gats, una amiga que no sabia el meu propòsit, em va fer arribar la pintura sencera de Goya: temo per la pobra urraca, pels pardals no, que estan engabiats.

 

 

 

 

 

 

 

la vida és una catàfora sovint incompleta

M'agrada en aquestes dates llegir a la premsa com van les proves de la Selectivitat i, sobretot, m'empeny la curiositat de saber quin serà el tema estrella, és a dir, controvertit, que els mitjans destacaran. Fa uns anys va ser un bonic poema de Carner -glòria al príncep dels poetes!-, però enguany és una paraula -només un mot!- apareguda a la prova de llengua castellana la que encapçala les discussions. Avui, demà, durant tota la setmana, al carrer, als bars, a les cases, a l'hora del rosari a les esglésies..., no és parlarà més que de les catàfores i la gent serà catafòrica o no serà. Estic segur que molts no s'arribaran a posar d'acord si la catàfora és una figura retòrica o no, cosa que no tindrà cap importància, perquè identificar o no una figura sense veure, o sense saber explicar, de quina manera afecta el text on s'inclou és el mateix que veure una fruita en un aparador i no saber quin gust té.

No sé ben bé què havien de fer els alumnes amb la catàfora ni per què al redactor (redactors?) de l'examen se li va acudir incloure-la, suposo que un dels motius era que es parlés d'ell a causa de la seua originalitat; llàstima que el periodisme d'investigació va a la baixa i el seu nom quedarà en l'anonimat.

Com que sé, com deia més amunt, que el mot té llarg recorregut, al menys fins demà, em plau incloure la seua definició extreta de tres fonts diverses per si algú dubta en la seua aplicació (potser després encara continuarà dubtant): El DIEC, el Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt i el Diccionari de termes literaris, de Margarida Aritzeta. (Acabo de construir una catàfora?).

DIEC:

catàfora1 f.[FL] Anticipació de què és objecte un element lingüístic dins la mateixa oració o dins el discurs.
2 f. [FL] Element lingüístic que s’interpreta segons un element que apareix posteriorment.

 

JAOD i JOG:

CATÀFORA:

Procediment que té com a finalitat anticipar allò que n'ha de venir en el discurs, i que realitza un mot determinat, generalment però no sempre, un demostratiu:

 

La gent de la vila amb poques paraules va estar entesa, i en un santiamén va ser pres el determini: que tothom enviés a la plaça Gran les provisions que es poguessin...
(Raimon Casellas)

Una altra significació retòrica del mot catàfora la trobem quan es col·loca una paraula (normalment el subjecte) al final de la frases, de tal manera que només adquireix sentit quan n'arribem al final:

 

Estaven a l'entorn del mirable sepulcre, d'alt compàs inefable, set donzelles

(Joan Roís de Corella)

És tan meu com vostre, aquest carregament
(Manuel de Pedrolo)

MA:

catàfora. Procediment que consisteix a projectar el discurs cap endavant i que és un element de cohesió textual. Ocorre quan un terme es refereix a un altre que el segueix, i troba el seu sentit en el següent:

Us llego, amics, senzillament,

el tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia,
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima

No hi ha res a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

(Pere Quart, Codicil d'un poeta)

Els títols de les obres literàries, per tal com preanuncien i remeten al text al qual es refereixen, tenen una funció catafòrica.

P. S.: L'any que ve: cicionomaton. Queda dit.

la Coronela: grans esperances

Dia de Corpus, mentre esperem en la cua per entrar a visitar l'Ajuntament m'acosto a un uniformat (ara no recordo si anava de blau o de vermell):

-Vostè no és miquelet, veritat?

-Noooo, nosaltres portem mitges, els miquelets porten polaines. Nosaltres actuem a la ciutat, els miquelets, fora, per això porten polaines. Nosaltres som de la Coronela.

A partir d'aquí, el tambor m'explica detalls del cos: dels seus orígens, dels gremis que el formaven -companyies, batallons, uniformes...-, de les armes, que custodiaven a casa, del període de servei, de la seua actuació durant el setge de Barcelona... El tambor, barbat, porta una arracada a l'orella i em fa l'efecte que pot ser ferotge en situacions extremes i cortès quan la situació ho requereix. Tinc la sensació que, a partir del que detecto i amb l'orgull que m'explica tota la història, estaria disposat a donar la vida per la defensa dels ciutadans si les circumstàncies ho exigien i tingués un bon cap.

Mentre el vaig escoltant i preguntant, la cua ha avançat tant que molts del de darrere ens han passat, però no hi fa res, la conversa s'ho val. Bona estona després d'anar mirant les sales i els despatxos de l'Ajuntament, assistim al canvi de guàrdia, que potser avui es realitza amb més freqüència de l'habitual en honor dels visitants de les jornades de portes obertes.

Deixo volar la imaginació i veig Ada Colau ressuscitant i comandant la Coronela amb les adaptacions pròpies del moment. Per què no? No crec que el rei hi posés cap impediment, seria un gest de bona voluntat, una restitució històrica.

 

 

 

competències

Encara m'arriben els sons sords dels focs quan ja fa un moment que s'han apagat. En el silenci llarg de la nit, llegeixo les paraules de l'A., i penso que té molta raó, potser no tota, que l'escriptura, la paraula, té molt d'aprenentatge -d'artifici per tant- i qui sap si també és un do. Repasso les meus mancances a la llum del que diu ella i del que penso, però avui tant se val. Res del que pugui dir arribaria enlloc. Després d'escoltar els parlaments dels herois del Barça, les meues idees, que potser alguna vegada han tingut cert interès, semblarien misèrrimes, les estructures emprades per explicar-les trontollarien, els mots, pobríssims, reiteratius i mancats de precisió, a penes es podrien seguir. Hi ha dies que un ha de reconèixer la derrota i procurar no tirar gaire sal a les ferides.

aquest diumenge, temps vells, himne accelerat.

M'agrada quan arriba el bon temps i la gent -turistes a part- troba temps per passejar sense pressa, fins i tot per seure sense cap altra finalitat que deixar córrer el temps.

M'agrada trobar personatges singulars -n'hi ha uns quants al país- , com en Pep Doménech, que es va comprar una pianola a Nova York per 300 euros i en va invertir 9.000 en la seua restauració, i ara la toca en espais públics i aconsegueix que passat i present siguin u, encara que el miratge duri un moment, i que els espectadors oblidin, durant aquest instant, temps i espai, malgrat el soroll constant del trànsit que s'encaparra a recordar la realitat: sempre tanta pressa, tantes coses a fer, tantes obligacions.

Ahir i avui, en Pep ha acabat la seua actuació al carrer Girona -diumenge darrer dia- amb una cançó curiosa: Himne a Barcelona. No n'he pogut treure l'entrellat. Sé que la música és de Rafael Martínez Valls, compositor d'Ontinyent que va viure durant molt temps a Barcelona. És d'ell la Cançó d'amor i de guerra i moltes altres composicions conegudes. Però, i aquest himne, interpretat per la Companyia Chirivari? Té lletra? Va intervenir Josep Maria de Sagarra en el llibret? Preguntes sense resposta, de moment. Tant li fa, ara, avui la qüestió és fer una pausa, escoltar. Potser un altre moment se'm desvetllaran soles les petites curiositats, o no.

 

 

anar pensant

La mateixa història de sempre repetida per enèsima vegada en boca dels partits o coalicions: això pot perjudicar -o afavorir- el partit, el partit pensa que..., les bases -els militants- tenen dret a saber... Els nós majestàtics continuen prodigant-se, a penes amb algunes intrusions espúries i condescendents als ciutadans, els votants, la gent, el poble que fa bé de votar a uns i no als altres i que hauria de mirar de no fragmentar tant el seu vot-, els homes i les dones... És igual, no té cap importància, les democràcies són el que són, formes de govern.

Fa gràcia quan els partits diuen que són democràtics en el seu funcionament intern. En tot cas poden arribar a ser militocràtics o qualsevol adjectiu semblant. Que consti que jo tinc un profund respecte pels partits i els seus militants malgrat que algunes vegades pugui semblar que en desconfio. Per exemple, avui mateix em llegia les consideracions i la pregunta que fa Unió a la gent que en forma part i no tan sols no sabria dir si em decidiria per un sí o un no, sinó que necessitaria hores d'assessorament i de reflexió per poder entendre tots els matisos subtils de la -les?- proposta -propostes?-, començant pel significat de “procés”, i estic segur que els militants unionistes en un tres i no res posaran la creueta al sí o al no.

PROPOSTA DEL COMITÈ DE GOVERN A LA MILITÀNCIA D’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA.

Barcelona, 2 de juny de 2015

1. Amb l’anunci de l’avançament electoral, el president de la Generalitat ha emplaçat els partits polítics a pronunciar-se respecte de com cal donar continuïtat a l’anomenat "procés" al llarg de la propera legislatura.

2. A la vista d'aquest emplaçament, Unió Democràtica de Catalunya, que ha defensat en tot moment els drets de Catalunya i que ha estat i vol continuar essent part activa del procés, formula la seva pròpia proposta des de la doble i indissociable condició de partit nacionalista i social cristià, conscient també de la diversa i complexa realitat social de Catalunya.

3. Unió reconeix per a Catalunya la condició de subjecte polític nacional dotat, entre d’altres, del dret a l’autodeterminació. Aquest dret que ens pertany com a nació no s’exhaureix amb el seu exercici, és anterior al mateix Estat i es posseeix amb independència del seu reconeixement o no per part de l'Estat. Unió atorga també una importància cabdal al manteniment de la cohesió social i territorial al si de Catalunya, i també a la seva permanència dins la Unió Europea.

4. Així mateix, Unió considera que l’actual marc de relacions amb l’Estat ha esdevingut insostenible i lesiu per als legítims interessos de Catalunya, tant des del punt de vista d’allò que ens defineix com a nació (llengua, cultura, dret i model educatiu, entre d'altres), com també des del punt de vista del sosteniment d’uns serveis bàsics de qualitat i que han de ser garantia de cohesió.

5. Conscients que cap generació no té el monopoli de fixar per sempre més l’horitzó de sobirania que es vol per a Catalunya, Unió no limita a la defensa d'un model confederal les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Per a Unió, ni la confederació ni l’Estat propi i independent són finalitats per ells
mateixos, sinó simples instruments al servei d’allò que sí que considerem veritablement important en tot moment: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, el respecte a la seva realitat nacional i la conseqüent dotació
d'instruments adequats d’autogovern.
Conscients de la transcendència del moment, el Comitè de Govern d’Unió us formula la següent pregunta:

Voleu que Unió Democràtica de Catalunya continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris ?

- SOBIRANIA: sense renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya.

- DEMOCRÀCIA: Prenent totes i cadascuna de les decisions de forma netament

democràtica, de manera que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de
la ciutadania.

- DIÀLEG:gestionant el procés des del diàleg entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la Unió Europea.

- SEGURETAT JURÍDICA: garantint en tot moment la seguretat jurídica, excloent

tant una eventual Declaració Unilateral d'Independència com l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat.

- EUROPA: descartant qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora de la

Unió Europea,

- COHESIÓ: vetllant, en tot moment, per la cohesió social i territorial de la nostra nació.

Què? Sí o no?

confessió necessàriament incompleta

Al final, la valoració -no econòmica, s'entén- de l'obra d'un escriptor és una qüestió personal que es poc concretar d'una manera argumentativa o des de la més estricta vaguetat: m'agrada! Esclar que opinar sobre l'obra d'alguns autors és agosarat i pot ser convenient aclarir les limitacions d'un concís m'agrada -o no m'agrada-, m'entusiasma, va bé per adormir-se, etc. Jo mateix no podria dir, per exemple, si l'obra de Pedrolo en el seu conjunt, i fetes les mitjanes pertinents de les seus lectures en el record, m'agrada o no m'agrada. Què he llegit de Pedrolo? Una quantitat irrisòria de tot el que va escriure, més ben dit, de tota la seua obra publicada. Ja ho vaig dir fa uns dies quan parlava de la seua poesia, que crec que no només ha estat poc llegida, sinó que fins i tot s'ignora que n'escrivís o que hagués estat publicada. En aquest cas, el de la poesia, cal afegir a més que la major part va ser editada amb posterioritat a la seua mort. I, si no m'equivoco, la poesia visual (el concepte de poesia visual és... no sabria dir-ho) encara és més desconeguda que la poesia textual. Es pot trobar, en alguna llibreria el recull Us convida a l'acte, publicat l'any 2000 i encara amb existències editorials? Ho dubto.

Els poemes visuals de Us convida a l'acte van ser trobats entre els papers de Pedrolo i Xavier García en va fer una tria publicada per Pagès editors. L'escriptor, i en aquest cas dibuixant, treballava sobre Din-A4 o en cartolines d'invitacions que rebia i reconvertia: dibuixos amb retolador, textos, paraules o lletres i collages. Encara que hi ha altres motius, l'erotisme, l'erotisme femení, és el tema recorrent. Com que ja m'he perdut i em serà impossible recuperar el tema que havia començat a desenvolupar al principi, deixo unes mostres del llibre i ja continuaré un altre dia. M'agrada Pedrolo? Si en conec quatre coses, ho repeteixo!

 

 

la comissió

Alguns jubilats, no sabria dir si pocs o molts, es plantegen la seua existència postlaboral amb tant detall que poden arribar a anguniejar els qui escolten la seua futura programació quotidiana. A l'estúpida pregunta de no t'avorriràs?, són capaços d'aclaparar l'interlocutor amb una jornada interminable de voluntariats, feinetes remunerades i activitats lúdiques que a penes deixen temps a unes hores de son. Cal aprofitar la vida!

A mi em sembla que és bo tenir uns horaris regulars sempre que deixin temps a la improvisació i a la sorpresa, com més millor. Dins d'aquest horari ideal més o menys reglat, jo encara no havia trobat cap activitat amb sou que em fes el pes, fins avui. Segurament estic mal informat, però he llegit que els de la Comisión Estatal contra la violencia, el racismo, la xenofobia y la intolerancia en el deporte avui s'han reunit d'una a dos quarts de tres per tractar dels xiulets que van iniciar els actes de la final de la Copa -ja em disculparan si no entenc quina relació té la música amb l'esport en aquest cas, però això és el de menys-; com que en aquesta horeta i mitja no han pogut parlar de tot el que calia, han anat a dinar. Suposo que encabat de dinar han jugat una estona a les cartes o al dòmino, fins que a les sis han tornat a parlar del tema del dia sense cap altre resultat que el de retrobar-se per continuar la conversa. El tema és el de menys, m'encantaria pertànyer a aquesta comissió que dedueixo que es deu reunir en horaris semblants al d'avui només unes quantes vegades al mes -o menys- i que deu cobrar una bona pasta -un percentatge de les multes que imposen?- simplement per arribar a la conclusió que el que suggereix el govern va a missa. De moment no sé què cal fer per pertànyer a la Comissió, potser una instància a la institució adequada? De tota manera, se m'acut, així ràpidament, que un dels problemes és que les decisions preses poden ser impopulars, però quan un està jubilat passa de popularitat. L'altre inconvenient, aquest sí que gran, és que les reunions se celebren a Madrid i jo ja no estic per viatjar gaire lluny, per tant esbrinaré si hi ha una comissió semblant amb seu a Barcelona, o esperaré la que es creï quan Catalunya sigui independent, que desitjo que sigui aviat perquè tampoc no tinc tot el temps del món.

entre la precipitació i la reflexió

Em va sorprendre la promptitud amb què Trias reconeixia que no seria alcalde -no que no fos el més votat, que era una evidència- de la mateixa manera que em va estranyar la diligència de Colau d'autoproclamar-se alcaldessa. Avui, Trias, empès per no sé quines veus xiuxiuejant o no tant, ha reconsiderat per un moment la seua postura inicial, la que estic segur que pensava i pensa, i Colau s'ha afanyat a dir que l'alcalde li ha dit que ella seria l'alcaldessa; de fet, Colau ja actua com a alcaldessa amb una precipitació que iguala la seua incontinència verbal -incontinència, per altra banda, molt comuna en molts polítics- , la mateixa que va tenir Trias la nit electoral. No s'adona Colau que les seues actuacions dependran en menys o menys mesura dels seus socis de govern?

Exposada la premissa, considero, sense conèixer-los de res, que tant Trias com Colau són honrats, vull dir honrats amb si mateixos, i això els honora esclar, però les tasques de govern d'una comunitat no depenen d'aquesta característica personal, sinó del coneixement de la comunitat, de tota, de la capacitat de reflexió davant de les realitats ciutadanes, de saber, per exemple que les despeses en algun esdeveniment ciutadà aparentment inútil tenen avantatges superiors..., bé, no acabaríem mai; però la mesura, l'equilibri, em sembla un bon do – o exercici- en els governants.

També estic segur que els mitjans de comunicació en general li busquen les pessigolles a Colau. Per exemple, sembla que, juntament amb uns centenars de voluntaris, va recórrer la ciutat per fer un recompte dels qui viuen al carrer; l'endemà els diaris publicaven que Colau va assegurar que els buscaria un sostre digne. És veritat, ho va dir, i segur que ho farà, però el que callaven els mitjans és que també va afegir que els buscaria un treball digne que no depengués de l'administració. Segur que també ho farà.

Em precipito. M'adono que participo d'un dels mals del país:  parlar del futur com si ja fos present o passat.

dispersió i concentració

Segons el diari, avui podia anar a sis presentacions de llibres que segurament podien ser unes quantes més. Un dels llibres, sobre cibercrims (El vot electrònic és segur? Es pot interferir un marcapassos?...), el presentava el conseller Puig -ha ha! A vegades em mareja la quantitat de títols que apareixen diàriament i que jo no podré llegir; esclar que a vegades em trenco el cap pensant durant tres minuts qui deu llegir obres com les presentades avui. He optat pel cinema. Quina dèria a adaptar els títols! Avui, Els hereus s'han convertit en La professora d'història. És que no han entès que l'important de la pel·lícula és el col·lectiu, per molt que la cohesionadora ho faci molt bé? Després de la projecció, a casa, he llegit algunes crítiques; el crític de “The Hollywood Reporter”, entre lloes i vituperis menors, es queixa que no s'hagin desenvolupat subtrames insinuades; el de l'”ABC”, afirma que millor passar la pel·li a les escoles que als cinemes. En part, doncs, un es queixa que és massa de grup; l'altre que com que és de grup la passin per als grups. Que és difícil fer de crític! I com es veuen encara els centres d'ensenyament com un món diferent del món. Potser sí que encara és així.

la veritat i les samarretes

Quan algú concreta sense possibilitat d'error el referent d'un mot abstracte, no ens queda més que arrufar el nas. Els mots abstractes no tenen referent, sinó aproximacions exemplificades. La veritat, la veritat... Què és la veritat? Les mateixes definicions estàndards, oficials, de la veritat, ja és veu que tenen gat amagat:

[LC] [FS] Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció.
1 2 f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat.
1 3 f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat.
1 4 f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques.

Una de les perversions a l'hora d'acceptar la veritat és pensar que allò que és comunament acceptat és veritat o que la veritat es relaciona únicament amb la raó -un altre element poc tangible-, o, encara pitjor, que hi ha qui té totes les veritats. Per exemple, avui, en un moment distès després d'agudes anàlisis sobre les eleccions municipals, han aparegut les noves samarretes del Barça, amb ratlles horitzontals. El senyor Cardús ha recordat que aquestes ratlles engreixen i ha llançat la pilota al senyor Franco, antic director de “El Periódico” i de còrpora considerable, que, amb un somriure de circumstàncies, ha afirmat que ell es partidari de l'horitzontalitat en tot excepte en les samarretes. És que no recordava el senyor Franco que el seu diari va publicar un article en què el britànic doctor Peter Thomson concloïa que en realitat són les ratlles verticals les que engreixen? És que el senyor Cardús no llegia el diari del senyor Franco? Eren veritat les conclusions de l'estudi del doctor Thomson? Suposo que la majoria de la població ho dubta encara. I les ratlles en diagonal? Un gran camp per explorar.

les llistes

Segueixo una estona i consecutivament dos tertúlies televisives, la primera amb gent del país i la segona a Madrid. En un moment determinat es parla a totes dos de les llistes electorals en els aspectes formals, vull dir, prescindint que siguin d'un o altre partit. No hi ha unanimitat d'opinió, sobretot en dos aspectes: Hauria de governar la llista més votada? Es vota una llista perquè representa un programa o una ideologia o perquè hi van unes persones determinades? En el primer cas, les lleis no concreten que els més votats hagin de governar; en el segon, cada ciutadà deu actuar segons els seu propi criteri, tot i que aquí si que la llei especifica que l'escó -o el que sigui- aconseguit pertany a la persona i no al partit o coalició que presenta la llista.

Els arguments per justificar que governi la llista més votada mai no m'han semblat convincents. Sempre he pensat que el meu vot va clarament a determinada formació i al que em sembla que representa, però estic disposat a acceptar que s'aliïn amb qui té afinitats amb les idees presentades, de la mateixa manera que jo en la meua vida personal podria cedir -o aportar- en alguns dels meus plantejaments si el fet em fes aconseguir un objectiu superior.

Quant a votar llistes o persones, el meu cas és clar. De la majoria de paperetes amb prou feines conec -i conèixer em sembla un verb agosarat en aquest cas- algú. No cal dir res més. No m'estaré, però, d'afegir que les llistes tancades em semblen una aberració que els propis líders polítics fomenten. Sigui com sigui, votar qui sigui en unes eleccions, fins i tot municipals -al menys a Barcelona-, és un acte de fe que només és superat per la creença en determinats dogmes religiosos. La credulitat de molta gent -jo m'hi incloc- em sembla espectacular, il·limitada.

per un moment tothom és, o sembla, feliç, excepte alguns... i ja es veurà

E pur si muove!

Galileo Galilei

La vida continua
Artur Mas (i molts altres)

Colau guanya i Barberà, encara que no perd,  perd... i tantes altres coses. Els propers dies seran apassionats (el principi de la fi?), sobretot als mitjans, després el temps s'alentirà i anirem veient. Uns seran (serem, sereu?) feliços i els altres no tant. Jo continuo amb els meus petits afers quotidians, de la resta en podem parlar demà.

Ai manyac què em fas,
ai que m'ho veus tot,
ai que em treus les calces
ai que em mires molt!

Ai la llengua aquí,

ai que estic torbada,
ai que tanco els ulls,
ai que m'obro massa!

Ai que la tens dins,
ai que ets descarat,
ai que humida em poso,
ai com la bellugues!

Ai que deus pensar,
ai que tova estic,
ai que el botó em tiba,
ai com me l'animes!

Ai com t'aprofites,
ai que tot em raja,
ai que tot em crema,
ai no sé que em dic!

Ai que ets atrevit,
ai que bé m'hi poses,
ai com t'ho consento,
ai si algú ho sabia!

Ai no sé què em passa,
ai que perdo l'esma,
ai que m'obro més,
ai no ho diguis mai!

Ai que no sé on sóc,
ai quin bo que em dones,
ai que em torno boja
ai que em vull morir!

Ai que no reposes,
ai que em torna això,
ai i que m'agrada,
ai que em fas feliç!

Ai no tinc vergonya,
ai no en vull tenir,
ai que endins m'entraves...
Oi que hi tornaràs?

Manuel de Pedrolo: “La felicitat”, dins Eròtica XX

aquest diumenge, himnes i cants municipals

Veient i escoltant la lamentable i divertida guerra de les banderes d'aquests dies, he recordat que tots els municipis tenen escuts i la majoria banderes que s'hi relacionen, però que moltes vegades no són presents o onegen en els edificis públics al costat de les altres, de les dos o tres encara comunes a tot el territori. No sé si tothom sap que alguns d'aquests escuts i banderes són oficiosos malgrat la seua antiguitat, perquè qui els oficialitza, des de l'any 1981, és la conselleria de Governació (ignoro quins tràmits cal seguir). Oficioses o oficials, apareixen sobretot en forma de banderoles en diades assenyalades, especialment a les festes majors. Aquestes banderes municipals, que se sàpiga, mai han sofert robatoris, cremacions... o situacions semblants, ni tan sols per part dels habitants dels municipis veïns; consti que amb aquesta constatació no faig cap suggeriment.

Si bé els municipis tenen escuts i banderes que sovint parlen del passat -en molts casos l'escut inclou una corona en la part superior, i la bandera inclou l'escut-, no em ve a la memòria que tinguin una música, un himne que faci que els habitants es posin la mà al cor mentre sona, o alcin el braç, o facin cara transcendent o qualsevol altra cosa que s'escaigui a la solemnitat de l'acte. Per què no tenen músiques els municipis? Cert que en alguns casos una música no oficialitzada és compartida per tota la població; per exemple, segurament si preguntés a Torroella per quina música se senten representats dirien que per una sardana, i si demanés més concreció, em dirien que per Torroella, vila vella, del mestre Bou; després, és possible que hi hagi la música de cadascú, però aquesta sardana és la del conjunt.

 

 

I Barcelona? No s'hi val a dir que l''himne del Barça. Hi ha moltes cançons que parlen de la ciutat i possiblement una enquesta actual situaria en primer lloc la que cantaven Freddie Mercury i Montserrat Caballé que, total, té quatre dies. Hi ha altres melodies, esclar, i m'atreveixo a suggerir-ne dues sense especificar qui crec que les adoptaria. És possible que el nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys a partir dels resultats d'avui es proposi en un moment de bogeria institucional oficialitzar algun himne? Triarien una música i una lletra ja conegudes o n'encarregarien una de nova? Arribarien a algun consens o les desqualificacions habituals impedirien un resultat? En cas de no arribar a una entesa, cada partit faria seu un himne? Caldria fer un referèndum?

 

P.S.: Quan era jove vaig anar uns quants anys a les festes de Sant Jaume. Recordo que als matins, però també en altres hores del dia, una banda recorria els carrers interpretant músiques alegres per posar a to els habitants del poble i els visitants. Hi havia un moment, indefectiblement, en què els metalls emprenien una polca arxiconeguda: Rosemunde (també anomenada Polka del barril de cervesa), original del txec Jaromir Vejvoda i objecte de múltiples adaptacions, aleshores, quan arribava el moment que en la cançó s'esmenta Rosemunde, els autòctons i els coneixedors entonaven una adaptació que feia així: Visca Sant Jaume..., que és lo país de l'arròs, Visca Sant Jaume... ! La nova lletra no anava gaire més enllà a part dels tralarà posterior, però ja bastava. Durant molt temps vaig pensar que aquell era l'himne del poble, i potser encara ho és, tant de bo: No hi ha res com unes quantes cerveses i una paelleta en bona companyia per anar tirant, al menys a mi m'ho semblava.

 

 

ostracisme poètic?

Des d'ara, amb la publicació d'aquesta Obra poètica completa (1931-1990), cinquanta anys després d'iniciar-se, una imatge globalitzadora i més rica de Manuel de Pedrolo roman a la cantonada. Algú s'hi aproparà o dispararà, de lluny, amb bala?

Xavier García: final del pròleg, també intitulat (m'agrada conjugar l'arcaic -o modern?- verb intitular) “Una obra poètica i els seus ostracismes”. Lleida, Pagès editors, 1996.

¿Aproximació o trets a les més de set-centes pàgines poètiques de Pedrolo publicades com aquell qui diu fa quatre dies? Doncs em sembla que ni una cosa ni l'altra. Per què? Vet aquí una pregunta que jo no sé respondre i que dubto que algú em pugui explicar prou satisfactòriament. Amb el permís dels editors -espero que no els faci res que intenti contribuir a una reedició del llibre, i si veuen que em desvio que m'avisin-, em permetré copiar poemes de Pedrolo alguns dies, fins i tot dels de formes adustes, escrits a raig. Com que estem en període electoral, aquesta nit em decanto pels epigrames polítics circumstancials (res a veure partits o personatges esmentats en l'origen o continuació de l'ostracisme).

Epigrama

Socialistes i convergents

es miren l'ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s'ensenyen les dents.

Socialistes i convergents

en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.

Socialistes i convergents

han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent.

31 de gener de 1988

Tres epigrames

En Pujol, el gran croat,

porta a Roma el Mil·lenari
i l'il·lustre ensotanat
l'hi canvia pel rosari

**

L'Enric Guitart fa cultura

amb el gec ben descosit
per les dents del gos d'atura
que li daren a Madrid.

**

En Xavier Bru de Sala

no es treu els ulls del melic
mentre va pujant l'escala
amb somriures de nou ric.

7 de desembre de 1988

on off standby

Anar al cinema a veure una comèdia que ha vist tothom, al menys a França (quan vaig emprendre el vol realment?), sopar en un lloc on l'oli dels fregits és net i les braves petites, cruixents per fora i amb salsa pròpia, sortir en ple diluvi per arribar moll de turmells a genolls, com ahir, posar-se el pijama abans d'hora, obrir la finestra per deixar entrar el soroll de la pluja sense cap rancúnia, al contrari, mirar que hi ha al WhatsApp, repassar no gaire atent què passa al món, escoltar un xic de música, llegir, potser, una estona altres blogs i el llibre quediu l'Allau, esperar que vingui la son o anar-la a buscar, content de tapar-se una mica, etc.

cartellera

Que poc evoluciona la publicitat en els cartells electorals! Fins i tot s'intercanvien els eslògans uns i altres partits segons la campanya i els anys. El canvi! Quantes vegades s'han buscat els votants amb la paraula CANVI... Ara ha tocat a Ciutadans (Ciudadanos) ser el motor del canvi a petició popular; doncs bé, què hi farem. Entenc que en un paper penjat al carrer no caben gaires filigranes dialèctiques i que la finalitat es recordar als desmemoriats que existeixen unes sigles i uns cares, però una mica d'alegria, una mica de novetat, sempre seria ben rebuda ni que sigui en partits que mai votaràs. Per exemple, en el cas de Ciutadans, què els hagués costat fer un haiku al·lusiu a un partit amb el qual s'aliaran en tants i tants municipis:

Vol de gavines,

vells ocells carronyaires.
Vota pel canvi.

Encara que, la veritat, jo trobo poc elegant que parlin dels altres, com fa Collboni en els anuncis desqualificadors de Trias i Colau, i no dels propis mèrits,.

Aquest matí, anant a comprar el pa, em mirava els cartells de Trias (fixeu-vos que no dic de Convergència) . M'agraden, són acolorits, desdramatitzadors -les paraules importen poc-, i presenten el personatge com només ho pot fer qui governa, és a dir, des de les opinions dels governats i individualitzant-los. Tenint en compte la poca credibilitat dels polítics, la publicitat indirecta és una bona idea, encara que al final no decanti gaire cosa i sigui tan falsa com la majoria de propagandes, però potser picarà algú. De tota manera, els ciutadans -els del carrer, no els del parit- també van dient la seua en els cartells que tenen més a mà; d'això se'n diu interactuar en una de les poques ocasions en què és possible. M'he fixat, també, que els de les CUPs deuen haver personalitzat mínimament els cartells segons els barris, això està bé, esclar que si el que el que diuen a Gràcia val també per al Poble Sec la cosa té menys gràcia.

I, ai, aquesta pluja intensa d'avui que deu haver desfet tantes cares...! Que fràgils són els rostres (sic) i les paraules!

BARÇA... Barça... Barça!

Los dos eran buenos escritores, como debían serlo los periodistas deportivos. El arte de escribir esa clase de noticias siempre me había asombrado. Nueve de cada diez veces el lector ya conoce el resultado de tu artículo antes de leerlo; sabe quién ganó, probablemente incluso vio el partido. Pero lo lee de todas formas y has de encontrar una forma de escribir con una perspectiva y un punto de vista que le de frescura.

Michael Connelly: La oscuridad de los sueños.

 

S'acaba el partit i rebo algunes mostres de l'enginy popular a través de whatssapps. Amb una sola copa l'índex d'alcoholèmia és baix i caldrà esperar altres copes, sobretot la de la Champions, que sempre va més carregada, per augmentar de manera proporcional l'eufòria. Pujo pel passeig de Sant Joan i m'endinso pels carrers de Gràcia, on no sembla que el diumenge presenti gaires novetats, ni a les places; a penes algun clàxon llunyà i el motor de l'helicòpter que fa voltes concèntriques -duraran fins ben passada la mitjanit- vigilant qui sap què. A la plaça del Sol -els Verdi queden més amunt- algú ha muntat una pantalla petita i uns quants miren Temps moderns. Fa de bon estar a la fresca mentre els periodistes -avui també invitats de gala, saberuts i subtils- van desgranant jugades, crítiques, elogis, repassen el passat, preveuen el futur -en l'entremig els horripilants vídeos musicals de jugades accelerades i colors excitats-, en múltiples variacions que sobretot tenen de nou la tecnologia, el to i els noms dels futbolistes. Charlot i les tertúlies esportives: el temps aturat i les complicitats dels diumenges.

aquest diumenge, l'hora del blues

De jove m'agradava escoltar blues, a la tarda, però sobretot a la nit. No sé si cada música té les seues hores, però els meus blues eren especialment nocturns, amb poca companyia o en solitari; no gaire estona, que el seu ritme és perillós. Fa temps i temps que no escolto blues seguits, fins i tot ignoro si encara es toca, vull dir si es toca com abans i interessa a gaire gent. Avui m'ha vingut bé fer-ne un tastet, curt, intens.

papallones i tortugues

Fa temps, un company que em llegeix amb assiduïtat em va dir que tots fem servir algunes paraules amb més freqüència que d'altres. Ell havia detectat que en el blog, és a dir, en la llengua escrita, jo utilitzo molt el mot -el poso en plural perquè és com sol aparèixer- diversos o diverses. És veritat, en sóc conscient, surt molt més que diferents, per exemple, que és una opció equivalent més habitual; i per suposat, ni comparació amb les vegades que surt distint o, posats a dir, politípic o altres solucions que exigeixen un determinat context. Més enllà de l'estudi estadístic, la qüestió és per què faig servir divers o altres sinònims possibles. No ho sé. Un estudiós dels detalls i de la psicologia potser m'ho podria explicar.

D'una forma més conscient, sé que també escric manta -és un arcaisme aquest demostratiu?- vegades el mot efímer. De fet, el mateix nom del blog ja indica curta durada, de manera que segurament efímer respon a una visió personal de la vida aplicada a... tantes coses. Gairebé tot, malgrat la durada aparent és, si no fugaç, com a mínim passatger, transitori, temporal. Hi ha alguna cosa immutable, estable, permanent?

Em deixo portar per la temporalitat i penso en dos animals tan aparentment oposats que em fascinen: les papallones i les tortugues. Les primeres són bellíssimes, efímeres, fràgils, de moviments ràpids i difícils de predir; les segones són ... a mi m'agraden les seus formes, la seua longevitat, la seua duresa, la seua parsimònia. Ah, els humans, que a vegades podem participar de les dues naturaleses...

I ara és quan em deixo portar per la sinonímia babèlica i barrejo una hibridació impossible que ens indica que res no és igual i tot és divers: papallona, tortuga, paloma, تیتلی, کچھی,, voliaina, titli, skilpad, turtle, kaplumbaga, kelebek, Butterfly, πεταλούδα, leptir, 蝴蝶, sköldpadda, qoolleyda, mariposa, tartaruga, χελώνα, żółw, motyl, бабочка, tortue, rùa, カメ, etc.

aproximació, rapidíssima, a una resurrecció

Les llibreries de vell són, com se sap, les més propenses a l'aventura, és a dir, a visitar-les sense cap idea preconcebuda i acabar sortint amb qui sap què. En les altres, les de les edicions recents, també és possible aquesta aventura de l'atzar, però molt menys; un ja sol saber què trobarà, encara que la sorpresa pugui arribar quan et diuen que aquell llibre que es va publicar fa dos o tres anys fa temps que ja no està en cap prestatge o, fins i tot, que no l'han vist mai.

En les llibreries de vell, sovint entro pel simple gust de relaxar-me, de fer una pausa durant un passeig massa apressat. Cada vegada que desapareix una d'aquestes llibreries dels meus recorreguts habituals em sap greu ni que sigui per egoisme. Em va passar amb la Canuda, que avui esmento particularment perquè he descobert una de les seus filles. Baixava pel carrer Bruc, per la dreta, quan sobtadament, entre Consell de Cent i Diputació, m'he fixat que a l'altra banda hi havia una llibreria nova, al menys per a mi. M'hi he apropat. A la porta hi havia tres persones i a la seua esquerra i a sobre un rètol amb el nom: Kepos-Canuda. He preguntat. Efectivament, un dels llibreters de l'antiga casa ha muntat la nova, més petita, però que recorda en alguns aspectes la vella. He entrat un moment -les llibreries sense visitants són un pèl tristes, però ja era l'hora de plegar- i el propietari m'ha explicat quatre detalls. En primer lloc -em sembla que textualment-, que el seu fons no és fonamentalment de llibres de bibliòfil ni de llibres de batalla (ja podeu pensar quins són els llibres de batalla). Sembla ser que la mitjana d'edat dels bibliòfils sobrepassa la seixantena. Per què no hi ha bibliòfils joves? Ha estat sempre així? Per què hi ha bibliòfils? Hi ha especulació bibliòfila? Em sembla un tema interessant, com a mínim curiós. De llibres de batalla se'n poden trobar a molts llocs. Què queda entre uns i altres llibres?

Bé, qualsevol dia en podem parlar de tot plegat. De moment, deixo constància de l'existència de la Kepos-Canuda, que ja porta, crec, més d'un any oberta, i jo sense saber-ho malgrat que està dins del meu radi d'acció. Imperdonable.

 

 

política de proximitat llunyana

Avui, llegint l'entrevista a Susan George, m'ha sobtat que tractés precisament dos temes, els dos temes per no ser excessivament exigent, que jo em plantejo a l'hora de votar un partit també en la proximitat municipal: quina política proposa el partit en relació a les multinacionals, incloses les virtuals, per exemple la mateixa multinacional que ara em permet escriure -i tenir- en aquest blog. En segon lloc, i encara que sembla un tema completament diferent, quina política portaran per frenar l'allau de substàncies tòxiques que ens envaeixen, i no em refereixo al tabac, l'alcohol o similars, sinó aquelles que ens empassem cada dia sense saber-ho.

Puc pretendre que les formacions polítiques incloguin com a mínim alguna referència a aquests temes en els seus programes de proximitat? Per què no? És que no afecten la meua vida quotidiana? La de tots, sigui quina sigui la ideologia de cadascú. Què això és cosa dels Estats? Aquest és el parany, pensar que hi ha temes que s'han de resoldre des d'instàncies superiors. Els petits, els barris, els pobles, les ciutats unides, poden ser imparables. Que no ens ho acabem de creure o són aspectes marginals? Llàstima

No puc enllaçar l'entrevista esmentada al principi, però en deixo una d'equivalent.

sessió doble

Em perdo el principi, però escolto una bona estona l'entrevista de Cuní a Pablo Iglesias. El personatge s'administra perfectament i té carisma, barreja fortalesa amb fragilitat, que no debilitat. És un líder del nostre temps, bé, vull dir dels temps actuals. Miro enrere i penso en Gary Cooper, sol, però triomfant. Em pregunto quanta gent vota no un partit, una gent, unes idees, un programa, sinó una persona, sigui a consciència o inconscientment.

En acabar l'entrevista arribo per casualitat a la segona de TVE. Fan ¡Bienvenido Mister Marshall! i la miro fins que s'acaba, és curta. És possible que sigui una contraprogramació de l'entrevista? A la fi, a la pel·lícula, els desitjos, els somnis, les esperances acaben en no-res i els habitants de Villar del Río encara han de contribuir en la mesura de les seues possibilitats els costos de la rebuda frustrada.

 

 

Olga Xirinacs, sóc al teu convit

Avui fan anys Olga Xirinacs i Andrés Iniesta., i segur que molts altres. M'ho passo bé amb la poesia visual d'Iniesta, fenomen conegut arreu del món, però a diferència dels periodistes esportius que sempre tenen paraules de més, només se m'acut desitjar-li un per molts anys al camp. En canvi, la meua felicitació d'aniversari per a l'Olga, amiga virtual en el seu blog i amiga present en les seues pàgines, és plena de matisos, de complicitats, m'atreviria a dir que de creixement personal si no fos perquè a la meua edat ja és difícil créixer, al menys al ritme d'altres temps.

Si fos poeta, avui li dedicaria uns versos, però, descartada l'opció per impossible, he buscat quins versos seus podrien expressar aquest desig de llarga vida, de creativitat i de petites felicitats -o no tan quotidiana si li concedeixen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que la Júlia proposa i que a mi em semblaria exemplar. No he pogut decidir-me per cap poema, així que finalment he optat per recordar, i assumir com a propi en tant que lector, un resum de tota la seua poesia, fins i tot -sóc agosarat- de la que encara sentirà i construirà. Llarga vida, Olga! Entro en el teu convit i m'hi passo les hores.

ENTREU, AMICS, que la porta s'obre per a vosaltres.

Entrar a una Poesia completa és trobar una vida sencera. Es visita, s'acaba el llibre, es tanca i es fa adéu. El llibre guardarà des d'ara la vostra mirada i sabreu en quines cambres, sales o recintes us podreu refugiar quan ho necessiteu. La Poesia completa és també un edifici, una casa, un lloc d'acollida, de conversa, de complicitats, de consol, de reivindicacions, d'afinitats, desacords i confidències. La Poesia completa no és un testament: és un testimoni del viure, del temps vital del poeta i de la seva societat.

La poesia és l'aproximació més directa a una persona. Radiografia, autobiografia, observació de l'entorn. Per a qui sap llegir, la poesia revela. Per a un altre poeta, la poesia descobreix. L'autor, per aquestes raons, es torna vulnerable.

Olga Xirinacs: “Rebedor” (fragment) a Óssa Major. Poesia completa (1977-2009). Editorial Ómicron, 2009.

simfonia del diumenge

El diumenge, després de dinar -tard-, el silenci seria aclaparador, ominós, si no fos pels xiscles intermitents de les orenetes i el parrupeig mandrós d'algun colom poc inclinat a fer migdiada. A poc a poc, però, quan encara el sol és més prop del zenit que de la declinació definitiva, comença una melodia ronca, lenta, de ritme regular: la primera rentadora s'ha posat en marxa. Al cap de poc, se n'hi afegeix un altra. Encara una tercera, uns minuts més tard, participa de la polifonia. Els ritmes s'entrecreuen; mentre una fa una petita pausa, l'altra arriba a un crescendo sublim -1200 revolucions!- i la segona es prepara per a un alegro vivace. Just en aquest moment, una quarta veu comença a intervenir. Lentament, d'una manera espasmòdica, un tambor deixa de percudir; després, un a un, callaran tots els altres i els que s'hi hauran afegit. Pel celobert puja una olor intensa de net, de flaire floral inidentificable. Assecar -les cordes ja fan panxa- , plegar, planxar, desar... El descans és efímer, el sol s'amaga, els ocells van a jóc. Preludi de dilluns.

aquest diumenge... no ho sabria ben bé dir, una tocantant?

Hi ha un diari que fa un temps es feia publicitat dient que si un dia explicava que els elefants volaven ens ho havíem de creure. La veritat és que costa poc donar notícia de les coses grans per molt sorprenents que puguin semblar. En el cas dels elefants, per exemple, estic segur que molts de nosaltres els veurem al cel abans que ho publiqui el diari. No, la credibilitat sovint es basa en els detalls, en les coses petites, així que, per dir-ho amb un eufemisme, em va disgustar que l'anunci de swing al Centre Cívic de la Sagrada Família correspongués a una actuacióde la setmana anterior. Però ja posats, vam ocupar dues cadires tocant al passadís central, que també cal donar oportunitats a l'inesperat.

L'espectacle que vam veure s'ha de viure en directe perquè qualsevol reproducció per mitjans electrònics és parcial, enganyosa, com en totes les actuacions en què els músics mantenen un alt grau d'interactivitat amb el públic. M'explico una mica. Ens vam trobar una cantant-dona orquestra-explicadora d'històries. La Cris, 24 anys, alumna que ja acaba a l'Esmuc, actuava darrerament al metro. Comença presentant l'espectacle en què en una gorra que passarà al públic hi ha uns paparets que li suggeriran cançons. Algú tria a l'atzar un paper i li passa a la Cris, ella parla, s'explica, divaga, concreta i interpreta segons el que ha llegit. A continuació un altre espectador demana la gorra, treu el paperet, i la cantant parla i interpreta. El contingut de l'espectacle és variat, eclèctic, preparat i improvisat. Una del públic treu un paperet que indica que ella mateixa ha de proposar una cançó, tria una ranxera, la Cris, que no té gaire idea de ranxeres, li demana que li concreti una mica un possible argument, la cosa costa, però finalment interpreta... Sona un mòbil, a la propietària li sap greu, però la cantant ens anima a no apagar-los perquè diu que acostumada als passadissos del metro el silenci li és estrany. Apareix un conegut, la cantant l'abraça i fa publicitat de la seua música... En fi, anant passant l'estona amb un concert desconcertant i desigual, amb tecnologia sofisticada i sense cap tecnologia, amb composicions pròpies i alienes, etc. Per cert, les il·luminacions de moltes sales són horroroses, posen uns focus de color i anar fent. Quan va sortir l'artista vaig pensar: Ostres, aquesta noia s'ha passat el cap de setmana a la neu sense treure's les ulleres i ni tan sols ho dissimula amb maquillatge.