carta a una (gairebé) desconeguda

Hola!

t'escric perquè no sé si saps que vaig publicar un llibre fa poc, és divertit i canyero, es titula "M'agrada el sexe!" i l'edita Columna. Pel que em van dient lectors i lectores, està agradant. I com que estic de promo, perquè si no els llibres en català no es veuen, faig ara la meva carta a los reyes magos de oriente: m'agradaria molt que li puguis donar un cop d'ull a veure si t'agrada el que llegeixes i vols ajudar a donar difusió.

T'adjunto info sobre el llibre, espero que t'agradi el que llegiràs, insisteixo, i si no... ho dius i tan amics!

Fem parlar Eros en català!!!

Benvolguda Roser,

No estic segur que ens coneguem, però t'agraeixo el teu mail; en primer lloc, perquè m'agrada conèixer les novetats que es publiquen en català, que, com tu dius, no sempre tenen la publicitat adequada; en segon lloc, perquè parlar de sexe sempre és agradable, encara que no tant com practicar-lo, fet en què la llengua mai no és un impediment, ans al contrari.

Trobo molt interessant la informació que m'adjuntes, però encara m'hagués agradat més que m'haguessis enviat el llibre sencer per tal de poder tenir una idea completa, tot i que t'he d'advertir que no tinc preferència per les lectures sobre el sexe ni per la literatura “canyera”. Sobre el que he pogut llegir en el primer capítol, t'he de dir que jo no em faig gaire preguntes sobre el tema que t'ocupa. A la meua edat, aquestes preguntes fa temps que tenen resposta o, com pots comprendre, ni me les plantejo.

M'ha agradat molt especialment el vídeo que m'adjuntes, que estic segur que serà un èxit de visualitzacions, encara més que ara. És increïble com la literatura ben triada posa a cent. En el meu cas, potser de la Rodoreda hagués triat alguna narració de Viatges i flors, però, si t'he de ser sincer, i tenint en compte la facilitat per arribar a l'orgasme dels homes, un poema de Riba o alguna coseta visual de Brossa ja em seria suficient per quedar satisfet.

Per suposat, Roser, que em plau donat publicitat al teu llibre, al sexe en general i a la llengua (catalana) en particular i així queda confirmat aquí. Per tal que no hi hagi dubtes, afegeixo la informació pertinent: Roser Amills: M'agrada el sexe !, Columna. I un enllaç a la teua web, a més del pdf del capítol primer.

Salut i sexe!

Una abraçada

Pere


P. S.:

Pujo directament el vídeo de teu orgasme rodoredià (i si incloguessis subtítols en francès?). N'afegeixo un del projecte inicial en anglès (m'agraden les lectores que porten ulleres, no sé, és com un plus... i American Psicho...!). En canvi, la precipitació de descàrrega d'alguns homes, la seua falta d'elegància..., què t'he de dir...

sursum corda

A l'internat, en aquell dormitori que compartíem amb els llits separats per un armari, ens despertava la llum que s'encenia i un picament de mans que es desplaçava -sotana aerodinàmica- amb l'alegria afegida dels crits d'un sursum corda dit en castellà perquè era l'idioma oficial i perquè encara érem petits i les nostres nocions de llatí eren folklòriques. Mai no he suportat gaire bé els despertats sobtats i encara menys els missatges subliminars de bon matí i amb absència de sol. El que em molestava més, però, sobretot els primers anys, era el convenciment que difícilment el meu cor es podia enlairar sabent com sabia que m'esperava un dia d'una rutina aclaparadora; per bé que a mesura que passaven les hores -i això ho dic ara-, trobaríem mil maneres de trampejar la monotonia dels horaris i, fins i tot en aquella època grisa, algun moment ens resultaria no només passador, sinó fins i tot estimulant.

Sursum corda! Sursum corda! Sursum corda! M'he perdut en els records d'infantesa i adolescència i ja no sóc capaç de lligar l'expressió amb els pensaments que tinc, i que volia expressar, en repassar les imatges i els diàlegs repetits fins a l'infinit dels tertulians de sempre que, com qualsevol humà modern, desconeixen la naturalesa dels àngels i, tot i així, els volen situar al cap d'una agulla. Ni tan sols m'atreveixo a desglossar les fal·làcies per omissió que m'ha semblat veure a Nosaltres els valencians, acabat d'emetre per TV3, que m'ha recordat un diàleg d'una novel·la de Sebàstià Sorribas:

- Sursum què? -va fer la nena.

-Sursum corda! Que en grec vol dir “Amunt la corda”.

En fi, deixem-ho estar i ... sursum corda!

compassos de tardor

He anat mirant, escoltant i llegint homenatges a Lou Reed. He recordat, a partir de Vilaweb i del post d'en Jaume, la seua relació amb Catalunya. He escoltat la seua veu a través del magnífic Metrònom Ferrater i m'he quedat en aquesta tardor que diuen que avui començarà definitivament. Inútil dir res més, avui.

The blind not fully closed, like a sudden fear

held back from falling, does not separate
us from the open air. Look, there are
thirty-seven neatly ruled horizons,
yet the heart dismisses them. Without regret
the light recedes, the honey-coloured light
is now the colour of the scent of apples.
How slow the world, how slow the world, how slow
one’s grief for the hours that quickly slip away.
Will you recall this room? “I’m fond of it.
What are those workmen’s voices?”
Builder’s men.
The block still lacks one house.
“They sing,
but today I hear no sound. They shout and laugh,
and now they’re silent it seems strange.”
How slow
the red leaves of the voices, how uncertainly
they come to cover us. As if in sleep,
the leaves of my kisses cover by degrees
your body’s secret hiding places and,
while you forget the tall midsummer leaves,
the expanse of days we didn’t kiss, deep down
the body recollects: your skin
retains one half of sun, one half of moon.

(traducció d'Arthur Terry)

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

                  "Me l'estimo molt.    

Aquelles veus d'obrers - Què son?"  

                                                     Paletes:  

manca una casa a la mançana.

                                              "Canten,    

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

                                                Que lentes   

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

 

idiolecte

M'agrada escoltar les parles dels país. A vegades, assegut en un bar o en un restaurant, pel carrer o amb la mà agafada al barrot del metro, m'arriben unes veus de la vora que em fan parar atenció, no tant al que diuen sinó a com ho diuen, a la fonètica, a detalls del lèxic, a les melodies de la frase... En alguns casos, quan em sembla que tinc identificada la parla amb certa precisió i entenc que les persones no es prendran a mal la meua intromissió, m'atreveixo a preguntar l'origen dels parlants, com si fos un joc en què, una vegada feta la jugada, corrobores la solució girant un full. Si no m'atreveixo a preguntar, sempre em queda la satisfacció d'un hipotètic encert i, sobretot, de gaudir amb la diversitat de les parles.

A vegades em pregunto si altres jugadors anònims són capaços d'identificar la meua parla. Darrerament, quan m'escolto, lliure ja de l'autoimposició per raons de feina d'acostar la meua llengua oral a la dels parlants barcelonins, m'adono que retorno a la meua parla de joventut, no només en la fonètica, que mai no he perdut -malgrat els esforços, crec que mai no vaig se capaç de pronunciar la vocal neutra com els aborígens de la ciutat-, sinó també en tota la resta de característiques pròpies de la llengua del poble. Inadvertidament, sense pretendre-ho, he tornat a bona part de la morfologia verbal de quan encara no havia trepitjat Barcelona, als demostratius este, esta, etc. Tot i així, el meu idiolecte deu ser una hibridació que només els més experts deuen poder identificar. De fet, cada dia més, els parlants tenim tendència al mestissatge, cosa que ja em sembla bé, però que també em preocupa quan no encerto el joc.

En canvi, la meua germana, que ja porta uns quants anys a Barcelona, es manté completament fidel a la seua parla de sempre en totes les circumstàncies. Ella, que fa de mestra i ensenya català als seus alumnes petits, ha variat poquíssim el seu idiolecte, de manera que hi ha tota una generació de nens de Barcelona, la majoria d'origen castellanoparlant, que quan fan servir el català sembla que siguin del Baix Ebre. M'imagino un investigador filològic aficionat arribant a la conclusió, només a través de la finor de la seua oïda, que una part gens menyspreable dels nens i dels joves del barri on ensenya la meua germana són fills de les terres de l'Ebre. També m'imagino la decepció i el desconcert dels qui com jo s'atreveixen a preguntar-los l'origen i comproven que els parlants no s'adscriuen als paràmetres previstos. I és que en això de la llengua, la realitat no sempre és la que un s'imagina.

aquest diumenge, pau malgrat les tenebres

Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo...
León Felipe

A vegades, sobrat de temps com vaig, i tant com me'n falta, m'embranco amb petits projectes mentals que volen donar forma a una espurna d'idea sobtada. Vaig pensar amb Rajoy -quines coses de pensar!- i se'm van acudir unes versos de León Felipe, i unes músiques. Gairebé de seguida, però no immediatament, vaig veure que ni León Felipe, en un poema que diu una altra cosa, ni el gregorià, mereixien el sacrilegi.

Com que ja tenia les tries fetes, he continuat amb la realització sense l'estímul espuri inicial. He pensat que com a mínim, avui que és diumenge -com és que encara no se m'havia acudit?-, podia compartir unes melodies intemporals, més enllà de les modes, de pervivència llarga i qui sap si ja desgraciadament de trajecte curt.

No s'ha de fer cas dels noms ni, si es vol, dels intèrprets, que he mantingut malgrat el canvi de perspectiva. Que la pau sigui amb vosaltres.

barrot niquelat entre dos portes

Entro al primer i m'agafo al barrot niquelat entre dos portes, prop de la que no s'obre. Deixo vagar la vista pel vagó, amunt i avall. En un dels bancs -ningú a la seua dreta, tres a la seua esquerra- hi ha un noi negre, escardalenc, vestit de fosc; porta ulleres amb muntura de pasta i té a les mans una llibreta de tapes negres. Ens creuem les mirades a l'esbiaixada. El noi s'aixeca i fa un moviment amb el cap assenyalant el seient buit. Nego amb el cap. Insisteix una vegada i una altra. Corresponc amb els meus moviments de cap a la seua insistència. Somriem. Es torna a asseure.

Mentre el metro avança, miro la meua figura reflectida al vidre de la porta. No em trobo gaire diferent d'ahir o despús-ahir, o l'altre. El noi, malgrat les dificultats de la marxa, ha reprès l'escriptura en la llibreta negra, amb una lletra que, des de la distància, em sembla pulcra, equilibrada, ben bé d'impremta. De tant en tant, ens mirem furtivament, com si ja no ens reconeguéssim. Baixo el primer a Passseig de Gràcia, ell continua. Se m'acut per un moment que potser algun dia apareixeré com a figurant en una novel·la d'un nou escriptor africà que es farà famós.

En tornar a casa, explico a la Joana aquests pocs minuts de trajecte i li parlo de decadències físiques, del pas del temps. I ella que em diu: Hauries d'anar al perruquer. Fet!

reivindicació del doctor Salvat

Més per casualitat que per cerca, arribo a Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat, guanyadora del premi Joanot Martorell (posteriorment Sant Jordi) de l'any 1959 ( per fer una mica d'història: Joan Sales havia guanyat el premi el 55 amb Incerta Glòria; Mercè Rodoreda, el 66, amb El carrer de les Camèlies). L'edició de la novel·la de Salvat, per qüestions de censura, s'esdevingué l'any 61, a Mèxic, segons consta; més tard, l'any 65, el mateix Salvat escriví una obra de teatre basada en la novel·la que es deia Nord enllà, títol que també adoptà l'obra guanyadora del Joanot Martorell.

L'any 2009, Meteora va reeditar la novel·la de Salvat i ell mateix en feia el pròleg. No sé si va tenir a les mans la nova edició, perquè va morir el mes de març d'aquell any. Jo havia parlat amb ell, estimulant professor en la meua joventut, per darrera vegada en una conferència sobre Àngel Guimerà al Pati Llimona. Em va semblar cansat, potser decebut per una manca de reconeixement i una certa condemna a l'ostracisme que atribueixo a les enveges tan freqüents en aquest país envers les singularitats excepcionals o no plenament integrades en algun grup.

Dubto que ningú reivindiqui amb prou força o convenciment Salvat i la seua obra. Dubto que Salvat sigui més que un referent que de tant en tant deixi anar algú, però estic segur que tots els que vam assistir a les seues classes el mantindrem ben viu en la memòria, si més no per l'aire fresc i els camins que ens va assenyalar en aquells anys de monotonia professoral.

Copio a continuació alguns fragments del pròleg al·ludit i reivindico que, sigui on sigui, algú publiqui el diari que ens prometia al final, amb aquell somriure d'humilitat un xic pedantesca i entremaliada que encara em sembla veure. O ja l'han publicat i no me n'han dit res? I la resta d'inèdits?

M’adono que aquest any 2009 hi ha dos fets molt sorprenents en relació amb la

meva feina. D’una banda, l’interès dels editors de Meteora per la meva novel·la, i de
l’altra, la publicació del llibre El Teatre Viu, una resistència cultural, d’Enric Ciurans. En quest assaig històric s’estudia la trajectòria del Teatre Viu (TV, en aquell moment encara no hi havia televisió i, per tant, la sigla només era nostra), 1956-1962, una empresa teatral creada per Miquel Porter i per mi, i que va tenir, diria molt humilment, un impacte extraordinari, sorprenent en aquells anys tan grisos. Mai ningú no ha parlat abans del que fou l’aportació del TV. Cap dels estudis que s’han publicat sobre història del teatre català no ha mencionat mai aquest moviment que va ser molt més que un pur grup teatral. Va tenir una projecció sociològica molt considerable pel que era aquella època. Al volum 22 de l’Enciclopèdia Catalana hi ha una curta referència, que en el fons no dóna notícia de la importància que la proposta va tenir, i Jordi Coca s’hi refereix adequadament en el seu assaig L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1978)

[...]

La nit que se’m va trucar per dir-me que havia guanyat el premi vaig anar al restaurant absolutament atabalat. Recordo que en Joan Fuster, en veure’m arribar, es va aixecar de la taula del jurat, va venir a abraçar-me i em va dir que li havia agradat molt la novel·la i que m’havia defensat de manera aferrissada contra alguns membres del jurat.
Em va dir, també, que l’Espriu havia estat un dels primers a donar el meu nom i a dir que calia donar suport a la meva novel·la pel canvi de perspectiva narrativa que comportava.
Ara, aquest any, tot llegint les cartes de Joan Sales a Mercè Rodoreda, m’he adonat que la defensa d’Espriu devia ser tan entusiasta com en Fuster em va dir. En aquesta apoteosi d’intel·ligència, «humor maligne» –uso l’expressió d’Armand Obiols a Burdeus 45– que són les cartes de Sales i Rodoreda, Sales diu concretament:
«El darrer Martorell que van donar a un jovenet que respon per Ricard Salvat i que no ha escrit més que bacinades (ponderades com a genials per l’inevitable Salvador Espriu)...».
Dubto que Sales hagués llegit res meu en aquell moment i només fa un exercici, que es troba a la majoria de les cartes, que consisteix a carregar-se tot i tothom, des de Pedrolo a Foix passant per Salvador Espriu.

[...]

El fet és que va caure molt malament que un jovenet guanyés un premi tan important. Val a dir que van quedar finalistes Vila i Casas, Ferran de Pol i Mercè Rodoreda, que es va presentar amb l’obra Una mica d’història, mai amb La Colometa, com diu Sales. No vaig entendre mai algunes reaccions aïrades com les de Vila i Casas i Ferran de Pol. La veritat és que jo no comprenia res. Un bon dia se’m va ocórrer presentar-me a un premi –com ho havia fet abans a Biblioteca Breve en castellà, on, per cert, vaig quedar com a finalista– i em vaig trobar amb la sorpresa de guanyar-lo. Sí que recordo que em vacsaber greu adonar-me que hi havia la Rodoreda entre les finalistes. Jo havia llegit Aloma i em semblava extraordinària, i per això em vaig dedicar, a partir d’aleshores, a defensar la seva obra literària i, especialment, el seu teatre.

[...]

De vegades se m’ha preguntat per què no he seguit escrivint novel·la o narració. El

teatre m’ha anat guanyant o dominant, però, amb tot, he escrit algunes narracions com La cafetera, conte per a infants, Sempre la llum, llibre de bibliòfil a l’entorn de la pintura de Ricard Ferrer, Petita crònica del meu temps, publicada recentment, etc. Suposo que la meva necessitat d’escriure prosa l’he anat realitzant a través d’un diari del qual Canigó va publicar uns fragments, i que per la seva extensió –mai per la seva qualitat– penso que es podria comparar amb el d’Anaïs Nin.
Ara que els amics de Meteora publiquen aquest llibre –proposta que no agrairé mai prou– penso que tal vegada ha arribat el moment d’anar donant a conèixer la part inèdita de la meva producció.

final sense pasdoble

La notícia de la mort de Manolo Escobar em fa pensar en els Manolos de la meua vida. No fa res en parlava d'un. En el cas de Manolo Escobar es tracta sobretot de la banda sonora dels anys 6o al poble, de les ràdios de migdiada, dels estius llarguíssims de sol esfereïdor i dels hiverns de freds encara més persistents i d'abrics de llana massa curts en sortir de les sessions dobles del cine dels diumenges, d'uniformitats a penes trencades per paraules clandestines, de temps grisos que els nens i els adolescents miràvem, com sempre, de pintar de tots els colors, de resignacions imposades i de rebel·lies puntuals, de projectes a llarg termini. Temps lents de la postguerra inacabable amb ràdios que marcaven el pas dels anys i que no eren nostres i ho eren, algunes més.

Fa uns anys vaig trobar una cançó de Manolo Escobar en un disc de la Marató. Cantava en un català que mai no devia parlar, però que devia escoltar en el seu exili d'emigrant fins que li va arribar la fama. Avui he tornat a mirar les fotografies que em van servir per il·lustrar la veu del cantant i he vist que són les meues imatges, les que en aquell moment tenia més properes. Quines devien ser les imatges de Manolo Escobar? Quin devia ser el seu rosebud? Una vegada vençuda la resistència final, no té cam importància. Els altres decideixen.

com més aviat millor

Veig i escolto el conseller Espadaler, nascut a Vic, que en la seua al·locució al Parlament diu, referint-se a l'acció dels Mossos en la detenció d'una persona al Raval que va morir posteriorment: quant (quan?) abans millor... Em sorprèn i m'admira aquesta expressió, i moltes de semblants, en boca de persones que habitualment fan servir la llengua catalana. Em pregunto quin tipus de mecanisme lingüístic i social fa que acabin arrelant expressions de fora en una llengua, sobretot quan les pròpies són ben vives. Per què, en aquest cas, el conseller no ha dit com més aviat (prompte) millor?

No em molesta -parlo del llenguatge oral- que algú digui bueno, merci, software... en una conversa; entenc que el parlant té plena consciència que fa servir paraules d'una altra llengua triades, o no, conscientment que fins i tot algun dia s'incorporaran al diccionari, o no. En tot cas, els mots aïllats són fàcil de corregir o autocorregir, cosa que és més difícil en frases fetes, estructures sintàctiques, petits hàbits morfològics... Potser molta gent deu pensar, amb tota la raó del món, que la llengua canvia, evoluciona, és, simplement, un mitjà de comunicació en què l'important és fer arribar un missatge amb la màxima precisió al receptor i viceversa. Potser molts pensen que a la llengua catalana li convé, i ja m'endinso en un altre tema, un procés de simplificació i clarificació en alguns aspectes. No ho nego i no m'importaria debatre sobre el tema, però recordo que parlo de la llengua parlada, la que no té altra norma, fins que s'arriba a l'escola, que la pròpia parla d'aquells, persones o mitjans de comunicació, amb qui s'aprèn.

Miro des de fora el meu escrit i penso que en lloc de dedicar el temps a bagatel·les lingüístiques, a anècdotes, més em valdria opinar sobre matèries importants, però em temo, encara que m'equivoqui, que tinc una idea força clara de com acabarà la investigació sobre els Mossos en el cas que esmentava més amunt; en tot cas, no serà com més aviat millor.


P.S.: Demano disculpes si algú, en llegir el títol, ha començat la lectura pensat que trobaria alguns paràgrafs sobre el referèndum.

el cinema és una festa

Escolto una directora de cinema catalana (la volatilitat de la meua memòria no em permet recordar el seu nom, però sé que ha fet una darrera pel·lícula magnífica) que diu que quines credencials tenia un ministre (sí que sé el nom del ministre) per dir, més o menys, que el cinema espanyol ni fu ni fa. El ministre no havia d'haver dit el que va dir precisament per les seus credencials ministerials, en canvi, podia haver opinat des de les més altes credencials que es poden tenir per parlar sobre cinema: les de qualsevol espectador que freqüenta de tant en tant les sales. No sé si és el cas del ministre.

Per si algú vol parlar del cinema, despús-ahir, ahir i avui, moltes sales ofereixen les seues sessions a un preu rebentat: 2,90 euros. Per obtenir entrades únicament cal inscriure's aquí i imprimir l'acreditació corresponent. Si no es vol rebre publicitat, és aconsellable inventar-se un compte de correu segons els gustos, per exemple, cuirassatpotemkim@gmail.com. Diuen que els dos primers dies la iniciativa ha estat un èxit, i se suposa que avui també triomfarà; algú, sacrilegi o no, comparava les cues amb la cadena per la independència. Em pregunto si la gent ha anat majoritàriament per la substanciosa rebaixa, que ja se sap que a les rebaixes es compra tot, per comprovar, en un exercici de nostàlgia, si els locals segueixen més o menys com sempre, o realment s'interessa pel cinema.

A mi em toca demà i en aquest moment no tinc gens clara la meua tria, únicament que no dependrà de la nacionalitat del producte i potser sí de les opinions d'algun conegut, amb credencials reconegudes o no, o potser de factors aleatoris. Ens veiem a la cua, si no és gaire llarga.

remor

En algun lloc és mitjanit. Plou... suaument.

qüestió de proporcions

Tot i estar convençut que que el tabac es relaciona directament amb el càncer de pulmó (d'acord, d'acord: n'és la causa principal) i que la prevenció i la no assumpció de riscos innecessaris són les primeres actuacions que cal fer per protegir la salut, sempre m'ha semblat desmesurada l'associació del tabac amb el càncer sense entrar a analitzar altres factors de risc.

Les campanyes contra el tabac -deixo de banda hipocresies que tots coneixem- em semblen molt bé i jo mateix algun dia deixaré de fumar, però per què es manifesta tanta tebior amb els altres factors de risc que fa anys que s'han estudiat?
 
Sabem que el càncer de pulmó va augmentar espectacularment durant el segle XX. Per què? Perquè van augmentar els fumadors? Perquè van augmentar el coneixement i els estudis? No puc parlar com a expert, com a investigador, però si com a observador mitjanament informat, i em sembla que el recent comunicat de la OMS és una mostra del que la majoria sabem -i ens queden tantes coses per saber!-: que la contaminació atmosfèrica és un factor cancerigen de primer ordre. Diu la OMS, i ja era hora, que un 15 % de la xifra total de morts per càncer de pulmó a tot el món prové de la contaminació atmosfèrica; és a dir, 223.000 víctimes anuals (no sé si el 85 de morts restants s'atribueixen al tabac), i no sé si inclou els fumadors (i fumadores).

Ja sabíem que els fums dels cotxes contaminen, que determinats gasos industrials contaminen, que l'asfalt que trepitgem cada dia contamina, que fa molts anys que morien més fumadors per càncer de pulmó en zones urbanes que en zones rurals... De la contaminació multicancerígena de la central de Fukushima no en tindrem xifres fins d'aquí molts anys, si és que mai ens arriben, i aleshores caldrà que ens les creguem.

Guerra al tabac! Una guerra que trigarà anys a guanyar-se perquè els governs i tot el que hi ha al darrere per raons òbvies s'hi impliquen en la justa mesura i deixen les batalles en mans de la infanteria. Guerra també a la contaminació atmosfèrica. A veure si a partir d'ara veurem llegendes just a sobre dels tubs d'escapaments dels cotxes que indiquin “aquest fum mata, encara que menys que el dels models d'automòbil de fa deu anys”, i a les fàbriques, i allà on calgui. A veure si les noves generacions de nens a partir d'ara mateix comencen a dir a pares, familiars i a tothom que s'escaigui que cal conduir menys, que... això i allò que hauran après a l'escola. A veure si aviat cada ajuntament indicarà en grans cartells si la contaminació de la seua àrea mata més o menys que la de l'ajuntament del costat; a veure si a cada pas zebra hi haurà una indicació en blanc que digui...

A veure si algun dia tampoc no morirà ningú de gana. Quants són cada any?

deu anys i tres dies. Concepte de poeta.

Acabo, però abans voldria parlar del concepte de poeta, d'un dels conceptes que segurament comparteixen molts poetes i, fins i tot, els qui simplement escriuen versos.

Ens alguns dels textos dedicats aquests dies a Vázquez Montalbán, s'al·ludia a la seua autoconsideració de poeta per sobre de tot sense donar més explicacions, sense contextualitzar. Imagino que el lector, tant el crèdul com l'escèptic, continuava la lectura del text sense donar més importància a una paraula circumstancial, fugaç. I realment la situació en què Vázquez Montalbán va definir-se sobretot com a poeta va ser circumstancial, anecdòtica, però potser tenia més càrrega de veritat que la que el propi escriptor pensava. Cada lector pot extreure les seues conclusions; vet aquí els fets explicats per un testimoni:

Un dia de septiembre de 1985, en el marco de la Universidad Internacional Manéndez Pelayo, en Sitges, Manuel Vázquez Montalbán pronunció una conferencia titulada “¿Futuro ¿para quién?”, dentro de un seminario titulado “Metáforas de fin de siglo”. Asistieron a ella, aparte de los alumnos inscritos, algunos de los profesores, entre ellos dos de los más brillantes ensayistas italianos del momento: por decirlo de algún modo, dos teóricos de la llamada posmodernidad. La conferencia de Vázquez Montalbán fue clara e inteligente y bien aceptada por los oyentes, jóvenes estudiantes a quin iba dirigida, como sujetos del futuro. Abierto el coloquio, hubo dos intervenciones seguidas de los profesores italianos, en cierto modo contrarias a los planteamientos historicistas del conferenciante. Vázquez Montalbán contestó con cierta irritación a la primera pregunta, pero ante el discurso metafísico, agresivo e interminable del segundo interlocutor, calló un momento y dijo en voz baja, casi inaudible: “Mire usted, yo soy un poeta...”

En sus palabras no hubo asomo de pedantería, però sí .me pareció- la voluntad expresada, quizás, con ironía de eludir una complicada y casi ininteligible cuestión. Es más, entendí que había en ellas un cierto cansancio de las polémicas sobre el sexo de los ángeles y una confesión personal profunda e inhabitual en él.

Josep Maria Castellet: fragment de la Introducción a Memoria y deseo. Obra poètica (1963-1990), de Manuel Vázquez Montalbán

Els poetes, si ho són, evolucionen, però són fidels als seus orígens. Crec que si haguéssim de definir qui era Manuel V. M. Hauríem de considerar que els poetes sempre diuen la veritat, fins i tot quan menteixen, i ens convindria partir de les darreres claus sinòptiques d'aquest poema:

 

Després, podem afegir el que calgui, fins i tot creure'ns l'entrevista publicada pòstumament al Canal Plus:

 



deu anys i dos dies, i, com que avui és diumenge, una mica de copla sense cobla

Ahir no em vaig voler allargar més, però tenia pensat afegir una mica més de poesia de Vázquez Montalbán, especialment del seu poemari Praga, editat l'any 1982. He de confessar que tinc un cert enyorament de la presència de Vázquez Montalbán sobretot en aquests moments de veus reiteratives, sovint més emocionals que analítiques, sovint més desinformades que formades, sovint més grises que acolorides. A vegades vaig combregar amb les idees de l'escriptor i d'altres no, però el seu pensament, tot i saber d'on venia, o potser per això, em semblava clar, personal i intel·ligent. Com plantejaria avui, per exemple, la situació que es converteix en matèria literària en els versos que copio a continuació, en aquesta Praga segurament real, però evidentment metafòrica? M'agradaria veure'l nadar entre aquests onatges espectaculars, però de moviments previsibles que ens inunden cada dia. Potser bracejaria en solitari? Potser s'ofegaria? Tot és possible.

SI EL EXTRANJERO QUISIERA

pan y sal les bastaría
aprender en vuestra lengua
las respuestas sagradas
                                    necesitáis
compasión por vuestras derrotas
comprensión para vuestra fuerza
de vencidos vencedores
de vencedores vencidos

                                aunque reconstruyamos
murallas de razones
y hasta los mestizos prediquemos
la reconstrucción de Praga
a los invasores confiados
en su costumbre de vencer
                                          preferís
comprobar la raza en la lengua
no en los ojos no en las manos
y cualquier alemán os seduciría
con el santo y seña
                              de las respuestas sagradas
os reconozco
en vuestra coquetería de víctimas
y aunque redacte un auto de fe
ante cada desgracia
                               lo hago descreído
de al suerte de mi ciutadania
cuestionada por el mestizaje de mis recuerdos
por el mestizaje de mis muertos y mis vidas

y sobre todo
por el alevosos mestizaje de la fonética

YO CREO ¿YO CREO?

Jo crec crec
                  crec?

Inútilment vaig esperar la mort de la groga holotúria
que los marineros de Salgari pescaban sin escafandra ni
batiscafo sin otro auxilio que el brou d'alga marcida

pero antes hubiera muerto ya ahogado
dormien els llums tous de Shangai
i la noia rosa no es treia les calces humides
-no tenia cor ni cos el corb
fugia cap a l'Orient Blavós-

cal fer prosa fantàstica

los marineros mestizos olían a morralla
però els cavallers txecs olían a esencia
vermella de la més turca Turquia del més Oriental orient
¡vienen las hordas tártaras de Almería!
Clamaba Heribert Spencer a l'àgora de la Bruchstrasse

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                 crec?

Estimava la mort quotidiana del drapaire
a la mort del conill!
Era la resistència lingüística d'una raça
somos los mejores
los mestizos somos los mejores
tenim dues llengües
tenim dos arguments d'exili
dos posibilidades de silencio

però no queden mars de Salgari
                                                   solament
mars de runes
mars d'estel de portaavions
mares de mierda

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                  crec?

Els agitadors d'aspirines s'embutxaquen el vent


I com que avui és diumenge i continuo amb el costum de compartir una mica de música, m'ha semblat que després dels versos, i tenint en compte l'escriptor, ben bé es podria escoltar aquesta cançó:

I si algú en té curiositat, per què no entrar en l'anàlisi de la cançó d'una professora nord-americana?

 

Per acabar la festa dominical, més amb la intenció de tenir-ho recopilat per si un dia se m'acut buscar-ho que amb el propòsit que els lectors del principi hagin arribat aquí i continuïn, afegeixo una entrevista que Raimon va fer a Vázquez Montalbán a TV1. Ei!

 

deu anys i un dia

Els homenatges -pocs? molts?- amb motiu del desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán tal dia com ahir d'ara fa deu anys em retornen a la idea frustrada una i altra vegada i mig oblidada de rellegir el seu primer llibre: Informe sobre la información. No sé on el tinc, potser a la casa del poble, on anàvem a parar tots els llibres quan encara no tenia casa fixa. Si no el trobo, en compraré la darrera edició, però no serà el mateix, perquè els llibres en paper tenen història, tenen ànima.

Ja arribarà el moment, però mentrestant he fullejat el llibre que em va regalar la C. Qui no hagi llegit mai cap obra d'un escriptor pot començar per on vulgui, només faltaria; però si l'autor ha tocat tants registres com Vázquez Montalbán, cal començar per la poesia, si es pot. O no és la poesia la que assenyala tots els camins, la que indica qui és qui ha al darrere i ens marca els viaranys de les complicitats o dels rebuigs? No és la poesia la que despulla el poeta i la persona fins i tot més enllà de la seua pròpia voluntat?

Sempre m'han fascinat aquesta mena de divisa que escau tan bé al poeta i a l'home, apta fins i tot per llegir avui, que la lluna plena amaga les estrelles, als menys les que podria veure des de la terrassa

INÚTIL ESCRUTAR TAN ALTO CIELO
inútil cosmonáuta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonáuta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas

Ah, i el poema que aprofita el vers de Ronsard!

Quand vous serez bien vieille

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
            el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno
vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
                                –de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo–
ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
                                           deslices
de aguas de jabón hacia simas
                               terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles
mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
                                       el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

 

I no acabaria mai, però aquest poema premonitori de la mort que es troba a Sin otra vida que el sentir del tiempo...

 

 

EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST

el Thailandia Travel
                                               una carta sellada
la muerte de un ser querido
para la muchacha de mi American Breakfast
                                                                      cada mañana
aunque he perdido mi carta
                                                   no estaba
o no me la han dado compasivos
con el extranjero que espera vida o muerte
ignorado en un rincón de Asia

el cartero nunca llama dos veces
viaja en una Yamaha
y sonríe en la ignorancia
                                               de que la distancia
permite a la memoria cumplir nuestros deseos

I per lligar amb el principi i, si convé, amb música el conjunt. Que curiós que tot plegat em faci rejovenir:

esquitxos

El que em sembla trist de l'assumpte de la patent o registre de l'estelada per part d'un empresari valencià-català que anunciava un diari madrileny, no és la bufonada publicada en la primera pàgina de rotatiu, sinó la publicitat que li van fer els altres diaris i diversos mitjans públics i privats en repetir la notícia per confirmar-ne les argumentacions o bé per desmentir-les a partir dels experts en el tema consultats. Que algú vagi defecant voluntàriament en públic és una qüestió lamentable, però que d'altres s'acostin a olorar la merda i a analitzar el seu contingut em sembla una perversió innecessària.

Ara és quan algú hauria de preguntar, I tu?

Home, jo tinc alguns dies irracionals i se m'havia acudit la possibilitat de patentar, sense ànim de lucre, només per la fama i amb una durada únicament anual, a partir del proper gener, una nova estelada. I que quedi entre nosaltres, no sigui cosa que algú m'agafi la idea.

portes obertes

L'altre dia vaig mentir aquí mateix per desinformació. Escrivia que des que l'Institut Ramon Llull ocupa el Palau Baró de Quadra -en el passat immediat seu de la Casa Àsia-, s'havia acabat la lliure circulació per alguns dels seus pisos, amb exposicions incloses; no és així, aquest cap de setmana es podrà gaudir d'una visita guiada d'11 a 2, dins del marc del festival arquitectònic Open House, que deu voler dir Casa Oberta o, segons qui ho organitza, Portes Obertes. No només es podrà visitar únicament aquest Palau, sinó fins a 150 edificis o habitatges, antics, moderns i moderníssims, que habitualment romanen tancats en la totalitat o en part als simples passejadors habituals de la ciutat.

Avui dóna notícia de l'esdeveniment el diari, però ja m'ho havia dit la noia de darrere el taulell de l'entrada del Palau Macaya, l'edifici singular més proper de casa. La noia, amabilíssima, també em va explicar que si no volia fer les cues que es formarien, seria bo que tingués una entrada especial, que no vaig entendre gaire bé en què consistia, però que he sabut aquesta tarda. Hi ha el Day Passport, és a dir, una entrada preferent a 35 euros, que permet obviar les previsibles llargues cues, que ja se sap com som els barcelonins quan se'ns ofereix una visita gratis, i dels turistes, no en parlem; per si un dia és insuficient, el Weekend Passport, serveix per dissabte i diumenge, a 50 euros. Aquí més informació de tot plegat.

El diari d'avui també m'informa que a partir del 25 s'haurà de pagar entrada per visitar el Park Güell. No acabo d'aclarir exactament qui no caldrà que pagui i per què; ja ho esbrinaré. És possible que el proper parc on s'hagi de pagar sigui el de la Ciutadella, si no ets veí del barri de la Ribera o de la Barceloneta? Com que mai no he tingut responsabilitats de govern, ignoro les filigranes que s'han de fer per conservar els espais de la ciutat, però veig que aquesta és la tendència, la de limitar l'espai lliure als habitants de la pròpia ciutat. Llàstima que no se sàpiga fer d'una altra manera i es vagi acabant amb l'antiga i proverbial hospitalitat mediterrània.

En fi, sempre ens quedaran els aparadors del Passeig de Gràcia i les parades de les floristes de la Rambla.

l'absència de la presència, i viceversa

La desaparició de les persones que hem vist de prop amb els nostres ulls, escoltat, a tocar, amb les nostres oïdes, besat amb els nostres llavis (no diré tastat amb la nostra llengua, que també podria ser) o encaixat amb les nostres mans, olorat amb el nostre nas..., crea un buit quan s'esdevé la seua desaparició física definitiva que perdura tota la vida per bé que el record, no necessàriament amable, les situï en compartiments ben diferents del nostre pensament i més o menys lluny del nostre cor. La seua absència, la impossibilitat de tornar a comprovar a través dels sentits la seua entitat física, és irreparable.

En canvi, hi ha persones, aquelles amb qui no hem tingut cap contacte físic directe, la desaparició de les quals crea un dol d'intensitat diversa, segons la nostra aproximació intel·lectual o sensitiva, que no produeix aquesta sensació de pèrdua irreparable. És possible que el temps amb totes les seues circumstàncies apaivagui el record, el dilueixi, però seguiran amb nosaltres tal com els vam conèixer i tal com ens hi vam relacionar, a través de les seues obres i del que d'altres deien d'elles. Relativitzarem la seua mort física perquè mantindrem amb ells la mateixa relació que teníem quan vivien. Si s'escau, quan en un moment determinat algú ens recordi la seua absència física, direm: Ah, però ja és mort?

És complicat buscar ara mateix, ràpidament, les paraules de Max Cahner, que no la seua obra, directament escassa, però és molt senzill pensar que aquesta imatge de Toni Catany, nostàlgia a part, és bellíssima:

cent metres

Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.

antropònims homònims

Conec un home més jove que jo a qui van decidir batejar amb el nom de Francisco. La cosa no tindria cap importància si no fos perquè el cognom patern era Franco. L'home encara es pegunta i pregunta la causa de la decisió onomàstica, i no li valen respostes insatisfactòries sobre parentius llunyans amb algú que ni va conèixer.

Ahir fent una mica de broma vaig esmentar Pere Navarro, conegut líder, és un dir, socialista i, en un rampell humorístic poc aconseguit, el vaig relacionar amb un segurament no tan conegut trompetista de jazz. Sorprenentment, un dels comentaris al post era d'aquest darrer. El copio: Doncs aquí teniu al "famós" Pere Navarro... Al bo, volia dir. Aquesta broma la porto aguantant ja fa 1 any, inclús m'han arribat a presentar a un concert (que estava de substitut) com l'alternativa sensata... Així que millor que se'l canvii ell!!
Tot i això, content per veure que gent que no conec parli del meu grup i de mi, espero que Salutacions.

No sé si els dos Pere Navarro són homònims o simplement homògrafs; m'atreveixo a insinuar que a Eivissa més aviat homògrafs, però no deixa de ser una càrrega tenir el mateix nom que un personatge que passa per hores baixes i entenc el cansament que provoca haver de donar mostres d'enginy que podrien dedicar-se a altres causes més productives cada vegada que algú al·ludeix a la coincidència, sobretot en un país com el nostre propens a la ironia elemental. Per altra banda, situacions com aquesta, ben agafades, acaben formant el caràcter i enfortint l'esperit, tot i que l'afectat podria prescindir perfectament, insisteixo, ho sé, d'haver de demostrar el seu aguant.

En fi, voldria confirmar des d'aquí que, així com el Pere Navarro polític no obtindrà el meu vot, el Pere Navarro jazzman i el seu grup tenen tota la meua admiració i estaré no només disposat a anar a les seues sessions, sinó també a comprar els seus discos i a fer-ne la publicitat que calgui.

Endavant La Marina Band i Pere Navarro, el bo! A disposar.


P. S. Com que m'és impossible trobar el disc A dalt, afegeixo un tema més vell, encara que parlar de vell referint-me a un grup en què el músic més gran no arriba als 24 és un eufemisme. Aquí va un bonic so per a una tarda de dilluns, amb tooota la setmana per endavant:

aquest diumenge anem al jazz

-Va, escoltarem una mica de jazz.

Així que anem a les fonts de Montjuïc on a partir de les 7 es fonen aigua i música. El guirigall és considerable, els mòbils a punt, les tauletes en marxa, les càmeres fotogràfiques de totes les categories, amb trípodes o sense, preparades. Hi ha més gent -no sé que quants n'han comptat la Guàrdia Urbana o la Delegació del Govern- que a la plaça de Catalunya aquest matí, però els sons de Jamie Cullum, Chucho Valdés, Chiestian McBride... que ens prometia Barcelona Jazz Weekend no apareixen enlloc o al menys jo no els sé detectar a pocs metres de les fonts. A més, amb prou feines sóc capaç de sentir la presa de pèl sonora, atn subtil, que acompanya l'aigua. Però sembla que no importa a ningú, que la qüestió és participar, anar amunt i avall, conviure en pau entre els helicòpters blavosos nord-africans i els venedors de llaunes. Barcelona és una festa que pot fer arribar a nivells de misticisme sublims, amb déus o sense.

Ens afegim, doncs a la festa, i fins i tot entrem a la de la cervesa, encara que no la tastem i estem gairebé segurs que no trobarem Guardiola.

-I si anéssim al Harlem Jazz Club, on actua la Marina Band? El trompeta és Pere Navarro.

-Vols dir?

-Ei, que les seues variacions i improvisacions deuen ser sensacionals, només et cal veure les actuacions dels darrers temps al Parlament. I recorda que és de Terrassa, una de les ciutats del jazz per excel·lència.

Però resulta que el Pere Navarro de la Marina Band deu ser eivissenc i és possible que ignori les actuacions del seu homònim. No importa, la qüestió és seguir la música i, per un dia, prescindir de les lletres.

tapes i similars (a l'Eixample)

Porta el diari d'avui el desplegable Detapes per Barcelona que vol incitar a consumir 76 tapes diferents en sengles establiments de restauració. Preu únic a 2,40 € amb cerveseta inclosa. A més es pot baixar una app sobre la matèria que inclou altres poblacions. L'oferta, que no especificaré, especialment condensada en el Gòtic i el barri de la Ribera i escassa en la perifèria, és interessant, més en uns bars o restaurants que en altres.

És espectacular l'auge dels llocs dedicats especialment a les tapes i similars d'uns anys ençà i la bona acollida que han tingut entre autòctons i forasters. Segurament, un dels motius de l'èxit és la possibilitat de menjar per la vista i pel paladar una varietat de productes que els àpats més convencionals limiten; també, el fet que es poden controlar de manera més eficaç els preus finals que en els dinars i sopars tradicionals de dos o tres plats, o un.

Des de fa uns mesos que la Joana i jo anem cada dimecres al cinema, a les sessions que fan entre 7 i 8 de la tarda, i, en sortir, busquem algun lloc per sopar. De bon principi vam decidir anar explorant llocs de tapes, encara que al final ens hem quedat amb un ventall relativament reduït d'establiments compresos en el radi que va dels cinemes que visitem, sempre a peu, fins a casa. Passem dels espais on indefectiblement cal fer cua i amb excessiu guirigall i així anem limitant espais.

Un dels requisits de qualitat és l'estat de l'oli. Que els plats cuinats surtin amb els productes nets, sense signes de refregits és fonamental. En aquest aspecte, destacaria Paco Meralgo, al carrer de Muntaner, prop de la Diagonal, el nostre restaurant preferit i una mica més car que la resta dels habituals. El tartar sobre una llesqueta de pa és insuperable; també els bunyols de bacallà (sense restes oleaginoses), les bravíssimes -que complicat unes braves que no tinguin defectes en les patates, de la salsa no cal parlar-ne-, les mandonguilles de sípia (no amb sípia), si hi ha gana, un fricandó amb carreroles. Al carrer Mallorca entre al Col·legi d'Advocats i el passeig de sant Joan, hi ha De tapa madre, també amb productes sense restes espúries d'olis; en aquests temps de calamars a la romana congelats o introbables, allí ofereixen uns calamars tendríssims, excel·lents, també en ceba o a la planxa; ens agrada parlar amb la Imán, una cambrera basca que aprèn el català amb gran rapidesa i aprofitament gràcies a les classes del seu nóvio, i que de tant en tant ens convida a una copeta de cava que jo refuso i que es pren la Joana.

Després vénen els altres. El Txapela del passeig de Gràcia, millor el de més avall, que té un pa menjable, encara que la resta és similar; el meu preferit, el caneló tebi amb tòfona. La Flauta del carrer de Muntaner, si es pot seure a les taules de fora, perquè a dins hi ha massa xivarri; no sé per què han tret de la carta els peus de porc desossats amb foie. El Cerveseria d'Or, la del carrer València, si és vol menjar un planxadet, és a dir, un entrepà d'hamburguesa, frankfurt o semblant que no s'escapi per les vores del pa... i tenen Löwenbräu; els olis, malament, francament...

I m'aturo, perquè fa estona que he sopat i no tinc interès a tornar a la cuina, tot i que entenc que potser cal anar ben peixat per resistir el dia de la raça.

una espurna d'aproximació al cosmos d'Alice Munro

No sé si Alice Munro, tan gran ja, gaudirà gaire del Nobel que li han concedit, però estic segur que els lectors més o menys despistats agrairem la concessió del premi perquè podrem llegir unes obres que sense el premi potser ens haurien passat desapercebudes o no arribaríem a trobar traduïdes.

És fàcil que en l'extensió de les novel·les els lectors trobin múltiples històries i puguin seguir nombrosos camins, en canvi, en les històries curtes, que difícil aconseguir bons resultats! Tot sol ser molt acotat, com una estructura amb una única finalitat, tancada en si mateixa malgrat els possibles finals oberts, l'intent de sorprendre el lector i la diversitat d'estils. De Munro se sol dir, copio l'Acadèmia sueca, que és mestra del relat curt contemporani, que el seu estil és clar i d'un realisme psicològic. Certament, però jo, a penes lector incipient de la seua obra, afegiria que els mons que presenta, a vegades tan aparentment concrets, o simplement tan concrets, tan quotidians, tan pendents del temps, tenen una condensació intensa i, al mateix temps, unes dimensions còsmiques, uns camins inesgotables.

Si se'm permet una petita broma còsmica, llegiu aquest fragment del seu conte titulat “Les llunes de Júpiter” que faria les delícies de qualsevol hel·lenista o d'Isaac Asimov. La resta dels humans potser hauríem de llegir una mica més.

Aquella nit, la seua darrera nit, no estava al llit. Li havien desconnectat els aparells i s'asseia en una cadira a la vora de la finestra. Tenia les cames nues i portava una bata de l'hospital, però no se'l veia cohibit ni fora de lloc. Se'l veia pensatiu, però de bon humor, un amfitrió afable.

-Ni tan sols has dit les antigues -li vaig dir.

-Dóna'm temps. Galileu els va posar nom. Io.

-Ja has començat.

Les llunes de Júpiter van ser els primers cossos celestes descoberts amb el telescopi -va dir greument, com si pogués veure la frases en un llibre antic-. No va ser Galileu qui els va donar els noms, tampoc; era un alemany. Io, Europa, Ganimedes, Cal·listo. Què et sembla?

-Sí

-Io i Europa eren nóvies de Júpiter, veritat? Ganimedes era un noi. Un pastor? No sé qui era Cal·listo.

-Crec que també era una nóvia -li vaig dir-. La dona de Júpiter- la dona de Iovis- la va convertir en un ós i la va col·locar al cel. L'Óssa Major i l'Óssa Menor. L'Óssa Menor era la seua nena.

L'altaveu digué que era l'hora que se n'anessin les visites.

-Et veuré quan surtis de l'anestèsia -li vaig dir.

-Sí.

Quan vaig arribar a la porta em va cridar.

-Ganimedes no era cap pastor. Era ...

Alice Munro: “Les llunes de Júpiter”, a Les llunes de Júpiter (1982)

I la pregunta de regal és: Qui va batejar els quatre primers satèl·lits de Júpiter? O: quina relació tenia Ganimedes amb Júpiter?

P. S.: Com sempre, demano disculpes per les deficiències de la meua traducció.

lectors omnívors

Sóc força eclèctic en la lectura d'obres de ficció i segurament aquest fet fa que no em sorprengui la diversitat de gustos en aquest camp, més enllà del que abans s'anomenava qualitat literària. En canvi, una de les meues limitacions és que em costa entendre els gustos per algunes obres de no-ficció que van des de la temàtica històrica a la gastronomia passant per quantitat de temes impossibles.

Que hi ha gent per a tot, ja ho sé, però que hi hagi tanta gent per a segons quines lectures em sorprèn cada vegada que llegeixo els llistats dels més venuts, es a dir, comprats, alguns dels quals intueixo que tenen més dosis de ficció que les novel·les més inversemblants. A veure, uns quants:

Niño-Becerra ha entrat a les llistes amb Diario del Crash, en què -parlo sempre a partir del que diuen els resums- explica per què Espanya, Catalunya inclosa, ha patit tant la crisi. Suposem que en un acte de masoquisme i d'intent de fer augmentar l'adrenalina me'l llegeixo. Bé ja ho sé tot -que segur que no-, i què? Esclar que com a mínim el llibre deu ser honrat i no se li deu acudir explicar com sortir de la crisi, tot i que l'economista té ben clar que a Espanya sobra gent.

Córrer o morir, de Kilian Jornet, deu ser un llibre d'emocions fortes amb un ensenyament clar: en aquest país, en alguns aspectes, qui no corre vola i sempre hi ha algú que no s'estavella. El títol me'n recorda un altre també d'una època, llarga, de crisi: Camina o revienta. No sé si algú els ha trobat similituds.

Barcelona 1714. Sense comentaris.

Mis recetas anticàncer, d'Odile Fernández. Les imagino avorridíssimes, però això no té gaire importància. El llibre que faria furor, si no fos que mataria immediatament els mitjanament aprensius, seria aquell que concretés i expliques els factors cancerígens que ens envolten i sobre els quals no tenim cap protecció, fums del tabac i central de Fukushima a banda.

Un dels títols que em crida més l'atenció és Cómo ser mujer,(...sin morir en el intento era un altre) així, sense adjectius, de Caitlin Moran. Diu la brevíssima sinopsi que, evidentment, no m'aclareix res: Aposta per una feminitat sense prejudicis i en la línia dels reptes del nou segle. Feminitat sense prejudicis? Reptes del nou segle? Bé, no importa. Em pregunto si hi ha algun llibre que es digui Com ser home; i ara que no vingui algú que em digui que si no existeix, ja convindria. I que consti que quan encara exercia, no fa gaire, em semblava preocupant veure joves joveníssim dels dos sexes com seguien no només practicant, sinó sobretot creient en uns rols ancestrals que jo pensava que el nou segle faria desaparèixer o que deixaria enormement difuminats.

Que consti que m'abstinc de citar els llibres sobre Catalunya i Espanya que tenen com a principal finalitat donar ànims a uns o altres a base d'un popurri de tota la saviesa humana, inclosa la de les sobretaules al bar prenent un cafè o la de les tertúlies televisives.

la condició humana

Hi ha minuts -no voldria ser exagerat i parlar de segons-, hores, dies, setmanes , mesos, anys, o potser més, en què un està descontent de si mateix sense causa racional. No s'hi pot fer res, és la condició humana i no cal entrar en consideracions concretes. A mi em passa a vegades.

Avui he obert les Sàtires d'Horaci i he anat llegint:

¿Com és, Mecenas, que ningú no viu content amb la sort que li donà la pròpia elecció o li oferí la fortuna, i lloa els que professen altres mesters...

Continua el Llibre Primer exposant i exemplificant. Llegeixo uns quants versos fins arribar al punt que diu:

... d'això prové, que clares vegades podem trobar un home que digui que ell ha viscut feliç i que, content del temps que li tocà viure, surti de la vida com un convidat ben satisfet.

No he trobat gaire consol en les pròpies paraules, esclar, en canvi, m'ha alleugerit pensar que Horaci les va escriure fa més de dos mil anys.

exteriors i interiors

Sempre que passo per davant del Palau del Baró de Quadras, cosa que s'esdevé amb certa freqüència, m'agrada alegrar la mirada amb l'exuberància excessiva d'una part de la seua façana. Alguna vegada hi entrava, no només per recrear-me amb l'arquitectura interior, sinó per assistir a alguna de les exposicions organitzades per la Casa Àsia o, simplement, per fer una mirada a la Barcelona que es veia des de la seua terrassa. Ara m'hauré de resignar amb la mirada exterior a no ser que algun dels nous estadants em convidi a fer el passeig interior.

Des de fa poc temps, el Palau és la seu de l'Institut Ramon Llull i la Casa Àsia s'ha traslladat al recinte modernista de Sant Pau. Aquesta tarda he volgut comprovar si encara podia passejar-me pels pisos del Palau i he anat directament al gra: he entrat al vestíbul i he preguntat a la noia de darrere del taulell si podia visitar l'edifici. M'ha fet un somriure i amb les paraules i un gest m'ha concretat que podia admirar tot el que es veia des d'allí, escala inclosa. Bonica vista per badar-hi una estona.

Entenc que no s'ha de molestar els qui treballen àrduament en la projecció exterior de Catalunya des de diferents mitjans i amb un objectiu comú, però no deixa d'emprenyar-me una mica, segurament de manera irracional, que els edificis que són propietat d'institucions públiques (no sé quina participació tenen l'Ajuntament i la Generalitat en el Palau) ens estiguin vedats, fins i tot pagant, als ciutadans que, a la fi, som els qui mantenim edificis i propietats i paguem el sou de càrrecs a dit, funcionaris i psudofuncionaris interins i perpetus. A vegades m'admira la meu pròpia innocència, el meu primitivisme.

Rellegeixo unes declaracions del fins no fa gaire director de l'IRL:

El director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, valora molt positivament aquest canvi de seu: “Per una banda, que la pròpia seu sigui un edifici de la presència i la bellesa d’aquesta Casa modernista és un factor de visibilitat i un element de prestigi. En la relació amb agents culturals i institucionals estrangers, la força d’aquesta seu certifica la importància que les institucions catalanes donen a la feina del Llull i a la projecció exterior de la pròpia cultura. I a més, és un factor de visibilitat interna: l’IRL actua sobretot a l’exterior i tenir una seu fàcil de reconèixer i de valorar ajudarà als ciutadans del nostre país a visibilitzar la seva existència i la seva tasca”.  

Té raó Villatoro, des del trasllat de l'Institut al Palau, que començo a valorar i visibilitzar més la seua existència i la seua tasca. Tot sigui per bé. Dels agents culturals estrangers, no en sé res, esclar.

concessió després d'una breu reflexió

-Bah!
-Vaaaaa...
-...Va!

els referents: ai, catalans!

L’aplicació Aicatalà! permet, mitjançant una brúixola, mostrar-te en cada moment l’orientació on es troben els sis símbols principals del catalanisme. Quants cops no has volgut resar-li un avemaria a la Moreneta i no sabies cap a on dirigir els teus precs per manca d’orientació? Quants cops no has pensat fer-li una promesa al Pi de les Tres Branques i te n’has desdit perquè no sabies si havies de mirar al nord o al sud? Gràcies a l’aplicació Ai català! no tornaràs a tenir aquest problema i et convertiràs en el centre d’atenció de qualsevol trobada patriòtica.

A més a més de la Moreneta i el Pi de les Tres Branques, l’aplicació Ai català! et dona l’orientació del Camp Nou, de la Fàbrica de Galetes Trias i de les tombes de Guifré el Pilós i de Jaume I. Així doncs, Ai català! dóna resposta a la necessitat amb la que s’han trobat tants catalans i catalanes a casa estant o viatjant arreu del món, la de saber en quina direcció estan els seus referents, i així, d’aquesta manera, les noves tecnologies venen a omplir un buit que tenien aquelles persones que han fet de la identitat catalana la seva raó de ser. Amb Ai català! ja no podràs dir “Carai, no sé cap on està el Camp Nou!”

Quan un llegeix la publicitat d'aquesta aplicació de mòbil, segurament el primer que se li acut és que es tracta d'una facècia, i segur que ho és, però no més que bona part del material oral o escrit que llegim cada dia als mitjans públics i privats o escoltem a les converses quotidianes. En tot cas, la broma de l'app no va més enllà de la gratuïtat divertida, mentre que el material pretesament seriós de característiques similars, fins i tot el que es presenta sota l'aparença de la ironia, és una mostra d'un país que o bé s'ha begut l'enteniment o es troba en procés de descomposició o bé necessita unes setmanes de reflexió en silenci per començar a parlar, no importa si amb seny o amb rauxa, de qui és i què vol ser. I no valen avemaries -potser el Virolai?-, ni pins de les tres branques sense fulles, ni tombes d'antics reis, ni catedrals del futbol amb cultes ancestrals amb sacerdots lacònics. De les fàbriques de galetes no m'atreveixo a dir res, que no és temps de jugar amb el pa de cada dia, l'únic referent que és inqüestionable en els moments de reflexió més íntima.

 

 

P. E. Per cert, l'app s'ha d'actualitzar, no funciona amb el nou sistema operatiu.