AAAH, BROSSA!

BRRoooSSSSAAAAA! Quan vaig saber que es muntava un homenatge amb motiu de l’aniversari de la seva desaparició carnal no m’ho vaig pensar gens ni mica: jo hi volia participar!

-RES, m’hi poso ara mateix- vaig decidir. Dit i fet: un vídeo!

-OOOHHH, atura’t, atura’t –vaig reflexionar més tard-. Què coneixes tu de Brossa? I vaig recordar que ben poca cosa. Sabia que era poeta i paleta, que havia tingut unes conviccions fermes sovint volgudament o innocentment oblidades o negligides. Recordava que una amiga meva havia viscut al pis del costat (o de dalt o de sota?) i em donava notícies de la seva vida, més de la domèstica que de la intel·lectual: que si avui mentre pujava uns llibres a la prestatgeria..., etc.

-SAPS què? Deixa’t d’històries i concreta.

SUPOSO que en un altre moment tindré temps de llegir l’extensíssima obra de Brossa, vull dir els versos, els suaus i els cantelluts.

ARA ja faig amb un fragment d’un poema seu (apareixeran gaires poemes en aquest homenatge?) i amb els dos minuts i mig de vídeo, en què, com tants altres, jugo amb la lletra A, i amb un fragment d’un poema dedicat a la Maria Mercè Marçal, perquè, torno a recordar-me, per si de cas, que ell també escrivia poemes sense imatges visuals. Ai, que em faig un embolic entre versos i poemes i visuals i... En fi, que ho desbrossi cadascú que jo no sé com fer-ho.



SUMARI ASTRAL

I

En forma humana
i habitat pel llenguatge,
tiro els daus
i obro els llibres.
Ningú no balla convençut.
Els braços només aixequen
per copejar amb les mans,
no pas per traçar cap signe.
Observo els detalls del foc
pintat per semblar una cara.
Tothom es trepitja.
Decortiquen els fruits i no se’ls mengen.
Les bandes són del color del caos,
i la serp és la mestressa dels vivents.
La sal no evita que es podreixi el mar,
ni les lletres corresponen a la feina.
La prova és que el poder fa d’únic centre
i al món es produeixen artificis
que pacten totes les conclusions (i menes
d’especulació) que ens caldria abandonar.
La força de les roques no pensa.

Escric signes i lletres
en una pell de bou.
Trasllado al pensament l
a terra, el cel i l’aigua
i tiro sorra sobre un mirall
per observar-hi dibuixos capritxosos
o per traçar-hi una lletra.
Any darrera any,
esgarrapo la terra amb les ungles
per poder tallar l’ombra
que m’avança i penetra les arrels.

II
...

III

...

Joan Brossa. Sumari Astral. Edicions 62-Empúries (El llibre es va acabar d’editar i relligar el 31 de desembre de 1998, l’endemà de la mort del poeta)

Quant el vídeo, demano disculpes al mestre pel fons de música de jazz que a ell “ni fu ni fa”, però que és una de les meves cançons preferides i vaig trobar que tenia un títol adient, que traduït seria més o menys: Ha, ha, aquest camí té forma de A!

tecleig

Ah, la meva connexió sense fils i misteriosa se'm mostra avui estranyament fidel! La veritat és que tinc més ganes de badar i de llegir que d'escriure o, si es vol, més ganes de contemplar i de pensar el que escriuria que de fer-ho. Tot i així, les tecles em tempten ni que sigui per mantenir l'agilitat dels dits i per dir -cal posar sempre algun contingut a les lletres- que la desconnexió de la feina i del rellotge sempre és agradable i que les coses petites i grans sense planificació poden ser un plaer.

És un plaer ser testimoni que la natura continua sent imprevisible -ja sé que la natura humana també ho és i en política és un axioma- i fa la seva via: ara un sol intens ara una tempesta terrible amb uns grisos de tots colors en què un es capbussaria si no fos perquè el seny guanya la rauxa fins i tot en aquest Empordanet esventat.



És també un plaer comprovar que en aquestes llargues reunions familiars de Nadal, després dels versos obligats dels nens, els grans es poden afegir a la festa llegint a una o més veus els poemes del llibret verd que els proposo i que encapçalo* per donar exemple. Com és un plaer i una sorpresa -com poden existir plaers sense sorpresa?- no poder sortir d'una pastisseria perquè de sobte t'entren uns quants cantaires que ens converteixen en hostatges i que demanen panses i figues -per què no bisbalencs o canalons?- per al nen de la mare en un intent de contrarestar la tristor de l'oficialitat d'aquest 2008 que es troba a les acaballes.



Fet l'exercici de tecleig (16 línies a l'OpenOffice -i continuo amb un afegit), deixo qualsevol possible desenllaç per més endavant.

* Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

Carles Torner

(no sé si creure-m'ho, però som en temps de Nadal. I ara permeteu-me que continuï llegint)

P. S. Llegeixo a casa la Júlia una notícia que m'esparvera: Ens volen restringir l'ús públic de les tecles! En canvi no em preocupa gaire que al mateix temps el Termcat hagi decidit desdir-se i optar pel mot blog i els seus derivats. Jo tinc pocs problemes de llengua.

més llunyana que invisible

Aquests dies estic en la incertesa d'una connexió misteriosa a Internet que ara ve i ara va, sobretot va -durant dies- més que ve. En aquest moment escric això sense saber si quan acabi podré penjar-ho. I com que les obligacions són el primer, diré que només dono senyals de vida per deixar constància que em vaig apuntar per primera vegada al joc de l'amic invisible patrocinat pel veí i entenc que he de deixar algunes pistes fins que per Reis li faci, al meu amic invisible -que no ho és i que no és amic sinó amiga- un regal definitiu i prou consistent. En fi, com que, repeteixo, que no sé quin serà el meu futur de connexions i desconnexions més immediat, m'atreveixo a deixar més d'una pista.



1. És molt possible que la meva amiga invisible vegi el mateix tipus d'arbres que veig jo des d'aquí, però és segur que allà no li ha nevat sinó que pot anar a torrar-se al sol.



2. Els dos vivim, crec, a la mateixa ciutat.



3. És gairebé segur que la feina que fa habitualment està molt per sota dels seus estudis i capacitats; és clar que qui més qui menys pensem que estem desaprofitats. En el seu cas això no la preocupa.



Continuarà.

nit de nadal

;-)

Louis Armstrong, Jordi Pujol i jo (esbós d'una història de Nadal)

Quants llibres es regalen i es llegeixen per Nadal? No ho sé, però aquests dies de llums matinals radiants (suposo) i de tardes que s’escapen en els crepuscles melangiosos i en les nits llarguíssimes són una invitació a la lectura sempre que s’aconsegueixi escapar a temps de les tertúlies familiars interminables i del deixar-se anar.

Jo m’he fet els meus bons propòsits de pàgines i pàgines que ja ara sé que no seran del tot satisfets. Encara tinc pendent El casalot (La casa inhòspita, en versió digital), una mica més de Pla i, com a novetat, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. En canvi, no em deixaré entabanar per 1966-2008. Festival de jazz de Barcelona: 40 anys, perquè en qüestions de música prefereixo escoltar que llegir i perquè abans del festival va existir el Hot Club i els anys 50, que no m’he acabat.

I ara em plau presentar-vos l’esbós d’una bonica història d’aquells anys:

Doncs resulta que el Hot Club de Barcelona amb col·laboració amb el Club 49 va organitzar a mitjans dels 50 unes sessions de jazz amb alguns dels músics més interessants del moment. Concretament el 22 i el 23 de desembre de 1955 (temps abans havia vingut Dizzy Gillespie i més tard Lionel Hampton) havia de venir Louis Armstrong, però una boira espessa a Roma va impedir que el músic i al seva banda poguessin agafar l’avió el dia 22. Armstrong va arribar l’endemà i les quatre sessions previstes en el Windsor Palace de la Diagonal és van convertir en tres sessions el dia 23. Els concerts foren un èxit, tot i que al crític de “La Vanguardia” li semblà millor el de Hampton i li retrau a Armstrong la versió La vie en rose (si voleu en un altre moment us la passo). M’imagino el revulsiu d’aquelles melodies en la Barcelona del gris intens de l’època. I aquí s’hauria acabat la història: només un record en els centenars (?) d’assistents a alguna de les tres sessions.

Anys més tard, el 1997, Jordi Pujol, el promotor, no el president, passejava un diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni, quan un venedor el va cridar per oferir-li unes velles cintes de magnetòfon que va pensar que li podrien interessar. Ja a casa, en Pujol va escoltar unes cançons que va identificar com a pertanyents al concert que Big Bill Broonzy havia fet l’any 1953 al Capsa. El diumenge següent, en Pujol es va tornar a posar en contacte amb el venedor, que li va vendre unes altres cintes guardades en misterioses capses blanques. Aquesta vegada les cintes contenien el mític concert de Louis Armstrong de l’any 55. En Pujol va acabar esbrinant que els hereus de Joan Antoni Arañó, conegut col·leccionista de discos, havien venut en subhasta o s’havien simplement desfet del material del difunt que ara, en una petita part, havien passat a les seves mans.

Finalment, l’any 2000, en Jordi Pujol va decidir editar el material en dos CDs que jo he comprat el novembre de 2008 en una botiga de la Rambla de Catalunya, 99, dedicada exclusivament a la música de jazz.

Si en aquest moment no sabeu què fer, us proposo escoltar una de les cançons del doble CD. M’he permès fer un petit muntatge en què començo amb la veu que va presentar la sessió i acabo amb la mateixa veu que anuncia la mitja part. On deu parar el propietari d’aquestes paraules? I, per suposat, no cal ni dir que aquests dies, com en qualsevol altre moment de l’any, la música és una bona companyia, i si no és de jazz, tampoc no us ho retrauré, que per molt que s’hagi escrit sobre els gustos, cadascú té el seu.

inanitats (XIV)

Creuen mirades
No importen les paraules
El sol declina























P.S. Les perspectives que La Caixa em concedeixi un crèdit per viatjar a Rhode Island són escasses. No importa.

prevacances

I quan un pensa que ja pot descansar és el moment de les compres pròpies i dels encàrrecs. La meva neboda em demana que li trobi Massagran a la Xina, que és l’únic exemplar de la sèrie que li falta. A les llibreries no en saben res, fins i tot hi ha un llibreter (i no em refereixo a un dependent de llibreria de contracte efímer) que no coneix en Massagran. A internet, cap notícia. Finalment, entre la llibretera del Racó del Col·leccionista i jo arribem a la conclusió que aquest còmic estava programat però no va sortir a causa de la mort de Josep Maria Madorell, un dels grans dibuixants del país dels darrers temps. I continua la cerca dels regals de la resta de la família i la compra de algun llibre, i...

Una altra activitat autoimposada és la d’enllestir alguns posts que deixaré programats: el de l’aniversari de Brossa, pel dia 30 –espectacular el moviment del bloc fins aquest moment. Ja us hi heu apuntat?-, un altre pel dia 23 que ja gairebé està a punt, no sé si un o dos pel dia 24 o 25, un d’ells pel Planisferi... Per cert, algú sap que tenen en comú Josep Pla i Bilbo Baggins a part de viure a comarques?

També he de respondre alguns correus, que ja no sé si sóc a temps que em perdonin el retard.

En fi, que no paro i que ni tan sols tinc temps de deixar els comentaris que voldria en alguns blocs. Decididament, el dilluns me’n vaig de Barcelona, encara no sé si a l’Empordà o a Rhode Island, però sé que sigui on sigui si puc m’aniré connectant i escrivint, potser, alguna cosa: això dels blocs és terrible. O potser no és el bloc.

Bé, que us desitjo bones festes, tant si sou creients com gentils, amb l’esperança que després de reis reprendrem el contacte amb més tranquil·litat.

misteris

Aquestes, al menys per als que tenim una formació religiosa sòlida, són dates de reflexió, de retrobament amb els misteris de la vida i del més enllà. Hi ha misteris que, com se sap, són irresolubles; al mateix temps, hi ha realitats tangibles, aparentment senzilles, que un s’adona que són misteris igualment irresolubles.

Entre els primers misteris hi ha el de la divinitat una i trina:

Déu Pare (el de la barba i el triangle), Déu Fill (el de la llarga cabellera i la creu) Déu Esperit Sant (el que té forma de flama o de colom, segons el cas).

Si resulta impossible poder comprendre com es pot ser un i tres al mateix temps, encara resulta més difícil -cada dia més- entendre com es pot ser un i vint-i-set. És clar que segurament aquest segon misteri no és tal, simplement no deu existir:

Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Irlanda, Regne Unit, Dinamarca, Grècia, Espanya, Portugal, Finlàndia, Suècia, Àustria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria, Eslovènia, Bulgària, Romania.

Humet

Miro, gairebé per casualitat, l’homenatge d’anit a J. B. Humet que va retransmetre el canal 33 (sembla que avui el repeteixen pel canal internacional cap a les deu) i m’hi enganxo. Són cançons maques, emotives, m’agraden; penso que en algun cas les versions que fan els amics del cantant milloren els originals.

Fa un temps potser alguns recordareu que vaig encetar un bloc més o menys musical amb la intenció no confessada d’incloure TOTA la música dels cantants i grups catalans; sempre amb un comentari meu, potser alguna vivència. Vaig desistir aviat, en adonar-me que d’alguns cantants, fins i tot de la meva època, pràcticament no els coneixia i que el resultat seria molt fred, molt forçat, desigual. Era el cas d’Humet, per exemple, a qui he redescobert ara; molt tard, és clar. De fet, Humet aviat deixà de ser un cantant de “la cançó”, encara que ara alguns diguin tal i qual. Potser la seva trajectòria és més aviat similar a la de Sarrat però en petit. En la breu enciclopèdia de Josep Porter-Moix a penes es diu res d’Humet, i algun detall... Bé, aquí ho teniu:


El 1968 ho fa [aparèixer] JOAN BAPTISTA HUMET com a cantautor, però més endavant es decanta decididament pel camí de la comercialització i acaba cantant en castellà. Les seves cançons primeres són líriques i alhora melòdiques, massa moralitzants i sensibleres, potser, pel gust de l’època. Té èxits de venda importants amb les gravacions que fa de “Tonades”, “Kristine”, “Gemma” i “No importa pas gens”. Després col·labora a l’estrena de “Granja animal”, la primera òpera-rock en català. El seu nom ja no és tan present a la dècada dels vuitanta.

Josep Porter-Moix. Una història de la cançó. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1987.

No se’m va acudir gravar el concert en vídeo, però segur que en algun altre moment ho podré fer. El que m’hagués agrada’t, però, és estar allí. De moment em trio una cançó, Que no soy yo , que va cantar Dyango, tan excessiu sovint i també ahir, tot i que l’acte ho permetia, i la seva veu era l’adequada. Em sembla que la lletra –de 1975- s’acosta força no només a la personalitat d’Humet, sinó a molts altres artistes, fins i tot a molts de nosaltres. Llàstima que, a més, no hagi trobat enlloc les paraules del cantant que es van llegir al final de les actuacions perquè és un discurs breu, perfectament estructurat. Va, Que no soy yo cantada pel mateix Humet:




Per si voleu veure i escoltar un resum del concert, us he pujat el d’aquests migdia a TV3:

alternatives

Trobo, a través del darrer post de la zel, un bloc que, entre altres, té la finalitat de remoure consciències en aquesta societat adormida i conformista amb petits closos tancats i de protestes tèbies en horari fix i dies alterns en què vivim tants de nosaltres. M’agrada trobar textos que sacsegen, valents i alternatius als que llegeixo i escric habitualment.

Copio el paràgraf de conclusions d’un article sobre els esdeveniments (l’eufemisme és meu) a Grècia:

Por muy violenta que parezca, es infinitamente más digna una juventud con conciencia social y comprometida, que otra que se autodestruye los fines de semana. Es preferible un rebelde activo, que un manso, dócil y pasivo ante los abusos autoritarios. No se puede responder al Estado sólo portando banderitas de UGT o CCOO y haciendo un poco de ruido con un silbato. Bienvenido sea el fuego griego, una opción legítima contra los coletazos de un agonizante capitalismo.

Començo a reflexionar sobre el concepte “aparença de violència”, “dignitat”, “consciència social i compromesa” (de la joventut -i dels no joves, afegeixo jo, tot i que generalitzar sempre sol ser mentir-), “autodestrucció de caps de setmana”, “rebel actiu”, “mansoi”, “foc grec” “opció legítima”, “capitalisme agonitzant”. No és fàcil trobar tanta densitat en el llenguatge, potser en alguns poemes.

M’estic plantejant si puc fer servir els posts del bloc esmentat com a matèria de reflexió i debat en les meves classes d’Alternativa (a la religió) (cal dir que em dol per inexacte el nom de la matèria, perquè la religió és l’alternativa a les meves classes en la proporció de 1 a 10, més o menys i perquè entenc que donar un nom que no significa res a una matèria que amb prou feines se sap en què consisteix és una més de les aberracions del muntatge educatiu; com volen que després parlem de precisió en el llenguatge, etc. No parlaré de la bestiesa de “fer” religió en els centres públics).

Espero que després de la conscienciació i la denúncia, el bloc esmentat , que encara és jove, parlarà dels programes d’actuació concreta amb la finalitat d’aconseguir un món més just i equilibrat, etc. i, si s’escau, algun dia parlarà dels resultats d’aquests programes. Hi confio, abans que el món esclati definitivament. És clar que si el foc grec s’estén a tot arreu més ràpidament, cosa que també és possible...

versaire intranscendent de diumenge

Se sap i no cal cap profeta: a mi m’agraden les festes de Nadal, malgrat els menjars interminables, malgrat les tristors de les absències i el neguit de les presències, malgrat tots els malgrats i per tots els malgrats.

M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.

Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.

La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.

Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.

Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.

Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.

Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.

Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.

El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.

-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.

L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.

(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.

¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)























P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.

llunari

Què voleu que us digui, m’agraden els sagitaris, tenen un no-sé-què: Jane Fonda, Kim Basinguer, Tina Turner... D’acord, una mica madures, però... Bé, no divaguem. El que importa no són els meus gustos sinó que els amics sagitaris i les amigues sagitàries sàpiguen quin panorama els espera a curt termini i no tant. Ara és el moment. Crec sincerament que la que transcric a continuació és una de les prediccions més fiables:

SAGITARI
L’entrada inicial del Sol a Sagitari assenyala, en relació amb l’optimisme anterior, una lleugera minva, en detriment de Mercuri, i marcarà un punt de gravitació cap a Saturn. El tímids aixecaran el cap i propugnaran el triomf dels bons i el càstig de la maldat. Dècada favorable als aparelladors, per bé que no tant a les seves famílies. Gairebé totes les coses quedaran impunes, sobretot les sumes equivocades, els adulteris tristos i els contractes fets amb fórmula. La lluna tindrà molts celatges i quan la lluna es perdrà alguns la buscaran. Apareixerà un poeta rutilant i màgic. La dècada és favorable a fer-se operar en tots els aspectes, sobretot coll avall. Venus és incerta; surt i no surt.

A la segona fase solar de Sagitari –que per cert tindrà efectes sobre Tarragona i la seva comarca- les dones seran molt estilitzades i tindran grans dificultats per articular les seves frases a causa de la seva distinció innata. Signe favorable al petit estraperlo (capses de mistos, tabac negre, agulles de cosir, pedres d’encenedor, brotxes d’afaitar). Els alumnes del batxillerat triomfaran, però els pàrvuls no entraran en els rudiments. Els hermafrodites aniran, momentàniament, de mal borràs i els enllustradors badallaran per manca de fang. Es perdran una pila d’ofertes, fins i tot les fetes sobre unes bases racionals.

En la seva tercera dècada, ascendeix un home de color d’or; porta dues arracades a la mà i dues polseres de fusta; vesteix una túnica d’escorça d’arbre i mitjons de vidre i s’asseu e un tron vermell. (Abu Masar- -Millorat.)

P. S. : Hoy, viernes, los medios de comunicación ofrecen la noticia de que la Luna está llena y, a la vez, está a la mínima distancia de la Tierra, lo que significa verla más grande en el cielo. Esto, además de ser absolutamente banal e intrascendente, no tiene ningún interés: nadie es capaz de percibir a simple vista la diferencia de tamaño aparente entre cuando está lejos y cuando está cerca (un 14 %) si no es comparando dos fotografías. Además, la Luna está a la mínima distancia de la Tierra una vez al mes, y coincide con la Luna llena una vez cada 13 meses. O sea, nada excepcional.

Agrupació Astronòmica de Sabadell.

Per què volen treure’ns la il·lusió d’aquesta lluna plena de desembre? Què no saben els astrònoms professionals i els altres que la realitat no depèn ni de la vista ni dels telescopis? Avui, inesperadament, la lluna plena de desembre, tan arran de terra, m’ha portat records del primer amor –érem tan joves!-, música i paraules que escoltaré (?), tres llibres, un vell amic amb boira vital que escampa, i encara més que no diré.

Per cert, ja tinc a ple rendiment el bloc planià. Sí, les prediccions són seves: a la revista "Destino", l'any 44.

(la foto -es fa el que es pot- és de la lluna d'avui, amb un primer pla de l'església del Pi)

temps sideral

Pensant en això dels aniversaris i els orígens, se’m va acudir que de no haver nascut a la Terra m’agradaria ser de Saturn, un planeta realment important i no com aquest món petit on vivim i on tots, més o menys, ja ens coneixem i , si no sabem, intuïm per on aniran les misèries i els trets, en sentit literal.

I el misteri dels anells, i uns seixanta satèl·lits, que aixeques la vista i no saps amb quin quedar-te, que només mirant com van movent-se i creixen i minven ja et pots passar la nit en vetlla... i tantes altres coses, incloses l’hidrogen i el metà, que estic segur que no em suposarien cap problema d’adaptació. L’únic que potser no suportaria de Saturn –dic potser perquè no sé com està la ciència mèdica ni la enginyeria genètica al planeta- és que no podria veure més de dos primaveres, o dos estius, o tardors o hiverns, perquè allà els anys són llargs, massa llargs, com una mica més de 29 dels de la Terra. Si no fos per aquest petit contratemps, us asseguro que a hores d’ara ja hauria fet les maletes i no em veuríeu més per aquí. No descarto que algun dia, quan sigui més gran i ja no m’importin les estacions o prevegi que no me’n queda cap altra de sencera, acabi decidint-me a desaparèixer definitivament. Quan arribi, ni que sigui només per cortesia, ja en tindreu notícies a través del bloc.

P. S. Aprofito per felicitar Manoel d’Oliveira en el seu centenari, un sagitari que honora el signe i que possiblement no tindria cap inconvenient a emigrar a Saturn si no fos perquè sap que alguns trobaríem a faltar les seves pel·lícules, la seva saviesa.

Per cert, el diari d’avui, en un breu amb el títol de “El ejemplo de Oliveira”, acaba dient: “La sociedad en su conjunto haría bien en alentar estos ejemplos de longevidad creativa.” Em sumo al desig, però afegeixo que la societat en el seu conjunt i sobretot aquells que la dirigeixen o ho intenten potser podrien també vetllar i tenir cura dels vells que són simples espectadors, extreballadors no creatius, badocs compulsius, etc. Ei, és només una idea. Per altra banda, una cosa és encoratjar la creativitat i una altra, la longevitat. Aquest segon estímul... tantes coses a dir.

dietaris en lletra petita

No sé si els dietaris en lletra petita en agendes de mides reduïdes poden dir gaire res. Després, potser sí.

5, 6, 7 de desembre de 2008

Arribem el divendres a quarts d'onze. No hi ha cap veí. La meva cunyada ens ha encès la calefacció i la casa ha agafat una bona temperatura. Sopem una amanida i pizza. No veig Venus ni Júpiter. La lluna, molt emboirada. Orió apareix incomplet, intermitent, etc. Fa una temperatura suportable, però massa humitat. Llegeixo el volum 45 de l'Obra Completa de Pla: Per acabar; ja en parlaré.

L'endemà, aquí, no sembla un dia especialment constitucional, malgrat que al diari hi insisteixin. Núvols fins i estones de sol o viceversa. Durant el matí, les botigues obertes, que s'omplen molt passades les onze. Compro el primer torró de la temporada, a can Batlle. Ningú no sap on para en L. Anem a fer un vol en cotxe. Els camps descansen tristos, però magnífics entre la tardor i l'hivern. Havent dinat, una mica de passejada fins al riu. Si no bufa el vent, el dia és agradable, però s'enfosqueix massa aviat. Passo bona part de la tarda a casa de la D. muntant-li un programa a l'ordinador i pujant cançons al seu Ipod. Planifiquem els menjars de les festes –dubtes- i fem recompte dels assistents. Faig fotos, com la que es veu a la capçalera. Aquest any em diverteixo més que mai veient el Barça; entenc que els gols ajuden. Sopar lleuger a la mitja part. Escric. Per acabar llegeixo –tinc poca cosa a part de Pla- una estona Per acabar, ja al llit.

Em llevo tard. Llegeixo potser una horeta. Anem fins a l'Estartit. Es veu poca gent. La mar en calma. Les Medes semblen a tocar. Aquests pobles de la costa produeixen una certa tristor, tan buits, fora de temporada. Faig les mateixes fotos per enèsima vegada. Com de costum, anem a dinar a Palau-sator. Pleníssim. I, fora de costum, demano postres: un gelat de coco, amb melmelada -o és confitura?- de taronja amarga i xocolata negra calenta que em serveixen –condició imprescindible- en una tasseta a part. M'ho he de barrejar al meu gust. Molt bo. S'acaben la xocolata que em sobra. Surto a fumar. Un pastor alemany, vell i de caminar artrític, ensuma una nena d'uns sis anys que es queda completament immòbil. Em quedo també immòbil, disposat a actuar. Quan el gos, inofensiu i curiós, marxa, la vaileta corre esperitada, plorant a llàgrima viva, cau davant de la porta i perd la pilota virolada, però no s'atura a recuperar-la. Poc després, més calmada, surt protegida pels seus pares i altres familiars i, amb la meva ajuda, troben la pilota. El gos vell jeu sobre l'herba rossegant un os vell. Passegem pels carrers del poble. Les llums de Nadal són exigües, inconsistents, ridícules. S'anuncia la quina del desembre. Els meus nebots em regalen un flam gegantí, intueixo que dolcíssim. Continuo llegint Pla i enllestint feina endarrerida. Dintre d'una estona, abans de sopar, tornarem a sortir pels carrers deserts. Demà em passejaré pel mercat, que aquí s'escau en dilluns. Copio aquests tres textos:


1965. 8 de desembre

La Mare de Déu. Dia cobert, però aire de tramuntana, de vegades fresca. Havia de venir Pàniker, però no ha vingut. Carta de Luján. Havent dinat, al foc. No faig res. A Palafrugell a peu. Tramuntana. A can Miquel. A l'estanc. Anat fins a Plaça Nova. M'encamino cap a casa. Trobat el fill de Facundo i pago la contribució del camp d'en Calonge. Emprenc el camí. M'aconsegueix el fill de Vergés i senyora i em porta als xiprers. Arreglo el foc. Al llit. Montaigne. Gran impressió. Sopo, fred, a la xemeneia. Torno al llit. Montaigne fins a les sis.

Josep Pla: Notes per a un diari 1965, dins Per Acabar, Obra Completa, vol. 45. Edicions Destino, 2005.

1966. 8 de desembre -dijous- Buenos Aires (R. M.)

En llevar-me sento ploure. Tot el matí al llit. Llegit Durrell amb calma. El desori immens. On som? Tot això, val la pena? L'A. del sud, val la pena? Els diaris -els diaris vells. Em sento refredat i deprimit. El menjar, horrible -en part perquè no han pogut sortir per la pluja. Passat part del matí i una gran part de la tarda al llit. Ni ordre ni concert. Una cosa realment curiosíssima. De vegades em sembla que no sé on sóc. La ràdio i la televisió engegades permanentment. És una cosa que no para mai, d'una banalitat que no admet comparació. Menjats ous ferrats per dinar i per sopar. Horrible. La cosa dels animals fa feredat. Fins on es pot arribar! Havent sopat de seguida me'n vaig al llit. Tanco la porta. Miro de dormir. A la matinada em desperto i sento que plou i que els animals lladren. Tot estranyíssim.

Josep Pla: Notes per a un diari 1966, dins Per Acabar, Obra Completa, vol. 45. Edicions Destino, 2005.


1967. 8 de desembre, divendres. El mas.

Em llevo quan ve Pere per dinar. Tendència a plovisquejar. Fa un dia molt tardoral, fred i humit. Teresa ha fet un bon foc a la llar i dinem sota la campana. Bon dinar. Acabat de prendre cafè, ve Clavaguera, el poeta, que ha vingut a Pals per una nena malalta. Parlem llargament sobre les activitats literàries de Clavaguera: la seva presència al premi Carles Riba i el senyor de Mataró que li vol editar els escrits. Marxa Pere i després el senyor Clavaguera. Em poso a treballar en el “Turró” i acabo d'arreglar el primer volum d'”Homenots”. Em sembla vagament que potser haurà quedat bé. Pere torna a quarts de vuit, m'arreglo i anem a Palamós. Gallart, el trobo fotudet. Li regalo el volum sisè i li porto els exemplars de “Destino” de l'últim quadrimestre, perquè em penso que ja no en sortiran més fins al febrer. Gran cordialitat. Tornem al poble, vaig a l'estanc i emprenem la marxa a l'Ast per sopar amb Quintà, que ve de Perpinyà. Perdiu amb col de Brussel·les, bastant bona. Quintà porta formatge francès i una ampolla de Beaujolais. Bon sopar. Bastant de gent. Quintà em dona els “Mondes”. Tornem a casa. Al llit. Arreglo encara els “Homenots” (primer volum) número l'original. Molta feina. Maia i Frank arribaren ahir -em diu Pere. No tinc son. Ha estat la Puríssima -la Mare de Déu de desembre.

Josep Pla: Notes per a un diari, dins El viatge s'acaba, Obra Completa, vol. 39. Edicions Destino, 2005.

Curioses notes d'agenda, tan tallades, tan exemptes de “literatura”, sobretot les dues primeres, que no van ser gens retocades (?). En algun moment, un pèl depriments, per què? Ja fa temps que em ronda pel cap obrir un bloc dedicat exclusivament a escrits de Pla, sobretot a aquells textos més o menys breus i biogràfics que per una o altra raó em criden l'atenció mentre vaig llegint-los. No sé sí ho faré, per mandra, perquè no estic segur que puguin interessar els altres i, també, perquè els hereus de l'escriptor, que no conec, en tenen els drets de publicació, suposo.

un i diversos

Que no se m’entengui malament, tots sabem que els animals som pràcticament iguals, però la gràcia està en el fet que tots els humans sabem també que tots som una mica, no gaire, diferents, i això és el que ens redimeix, això és el que ens estimula i ens il·lusiona: aquests matisos insignificants, aquests detalls que ens singularitzen, que ens reafirmen com a diversos dintre de la monotonia de la repetició, aquest trobar cada dia un punt de variació, d’exotisme, d’inesperat, en cadascú.

Malgrat la globalització, i potser per això mateix, tot aspirem a mostrar –conscientment o inconscientment- els nostres signes propis, la nostra individualitat, ja siguin els pobles o els que en formen part. Això és bo, això és necessari, això ens identifica com a humans i ens fa progressar, al menys culturalment. Si això durarà molt o poc, no ho sé.

Fa molts anys, el nostre primer escriptor reconegut, a qui jo admiro especialment, va tenir la dèria, a partir dels 30 anys, d’iniciar una campanya espectacular d’unificació. No va reeixir. Ara, no només des del camp de les religions i de les esglésies, sinó des de molts àmbits diversos, i tant o més subtils, continua l’intent. Només desitjo que no s’aconsegueixi o que, al menys, jo no ho vegi, perquè no tinc cap interès a assistir a la fi de la humanitat.

Dit tot això, i com que m’absentaré alguns dies d’aquesta casa virtual, us deixo amb Ramon Llull. Amb un text –sé que no em fareu cas- per a cada dia. Una petita reflexió que hauria de partir del mestre per anar, ni que sigui només per tres o quatre dies, contra aquest intent unificador del mestre, per anar contra aquells que ens volen unificar, que volen negar la nostra diversitat individual i col·lectiva, que ens volen salvar de les flames d’inferns que són incapaços de raonar.


Amable fill, per la ignorància que·ls gentils han de Déu, són en diverses errors e oppinions, e per açò són diverses pobles: los uns adoren ýdoles, los altres adoren lo sol e la luna e les esteles, e los altres adoren les bèsties e les aus, e los altres adoren los elements, e cascuns han diversa manera dels altres en ço que creeguen.
Mogols, tàrtins, búlgars, ongres d'Ongria la menor, comans, nestorins, rosos, ginovins e molts d'altres són gentils e són hòmens qui no han ley; e enaixí com flom d'aygua qui per costum va a enjús e no fa mas de córrer en la mar, e enaixí tots aquests decorren e no sessen de perdre Déu e de anar en foch perdurable; e a penes és negú qui sia lur procurador ne qui·ls ajut a demostrar via perdurable.

Ramon Llull. Doctrina pueril


E romaseren los .iii. savis a la ffont, dejús los .v. arbres; e la .i. dels .iii. savis comenssá a sospirar e a dir: -A, con gran benahuyrança sserria aquesta, si per aquests arbres pudiem esser en .i. lig e en .i. creenssa tots los homens qui som! E que la rancor ni la mala volentat no ffos en los homens qui ayren los uns los altres per desvariació e per contrarietat de creenses e de sectes. E que enaixí com es .i. Deu tan solament, pare e creador i senyor de quant es, que enaixí tots los pobles qui son s’unisen en esser .i. poble tan solament...

Ramon Llull. Llibre del gentil e dels tres savis

En els seus escrits, Ramon Llull es mostra extraordinàriament respectuós amb les tres religions importants de la seva època, que són les mateixes que ara; tot i així, en algun moment queda clar, per ell i per molts altres, que només hi ha una veritat i que cal fer qualsevol cosa per imposar-la (fer-la veure?). Ai, Ramon, Ramon! I ai, tots els qui encara creuen en la força de les armes i en la supremacia d’unes idees sobre les altres!

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preVcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infeels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia.

Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria.

No ve al cas, però em fa gràcia acabar amb aquest petit fragment en què es parla de l’analfabetisme de Mafumet que no crec que quedi compensat per la bellesa de la seva obra... que no és seva. Què pensen els musulmans de Llull?

Dix los sarraý al gentil: Mafumet fo home lec qui no sabia letres, l’Alcorá és lo pus bell dictat qui sia ni qui eser pusca. On, si no fos per volentat e per obra de Deu, Maffumet no pogra fer ni dictar tan bell dictat ni tan ordenades paraules com celles de l’Alcorá...

Ramon Llull. Llibre del gentil e dels tres savis.

Espero que cap lector hagi arribat fins aquí el primer dia, que ja he dit més amunt que és una lectura per tres dies (o quatre). Per cert, em sembla que Llull no passaria un examen de nivell D... o alguns no passarien un examen sobre Llull. Ni una cosa ni l’altra, evidentment, té gaire importància.

Bon cap de setmana, amics i amigues iguals i singulars!

correspondència (acció de correspondre)

En aquest país hi ha molt bona gent i una quantitat de bona gent que llegeix amb molta dificultat, que és admirable. A tot arreu –no pas totes, és clar, però una gran part han estat objecte de chantage, vull dir que s’ha de débrouiller amb grans dificultats davant les cartes íntimes. En el nostre país, se n’han explotades algunes, però encara la cosa no s’ha generalitzat. Tot vindrà. No en dubtin ni un moment: tot vindrà. A França, a gairebé tots els països europeus consolidats, el rendiment, el chantage que es fa sobre la literatura íntima, és enorme, considerable. Per favor, no caiguin en aquest parany. De vegades hi cauran per la senyora que fou dels seus amors, pels seus familiars, per persones per les quals vostè no s’ho hauria pensat mai. No escriguin cartes íntimes. Facin el possible perquè no els facin el canari –que diem a l’Empordà. Escriguin cartes insignificants. Quatre frases fetes i avall. No es comprometin mai, no hiperbolitzin mai. Pensin en el que fan.

[...]

Una persona pot ser d’una manera determinada; la que té al davant en pot ser d’una altra. De vagades es produeixen novetats i situacions mai suposades.

En general, no he contestat les cartes, ni tan sols les que m’han proposat negocis que els autors dels papers anomenaven sensacionals.. Ni paraula. Quan hom arriba a vell, té aquest avantatge: tenir l’excusa de no escriure cartes. Ara, havent arribat a vuitanta anys, no en contesto cap. Vostè deurà dir: el seu correu deu haver baixat. Comprendrà que si el correu puja o baixa, la meva indiferència és total...

Josep Pla: Notes del capvesprol.

Fa temps que no escric cartes i no recordo quants anys fa que en vaig cremar unes quantes desenes, tot i que encara en deu quedar alguna entre algun llibre, en algun calaix d’alguna casa, que algun dia reapareixerà. No sé on paren les cartes que vaig escriure joi qui les llegirà algun dia. I els correus electrònics? Arribaré als vuitanta? Mentrestant, estic segur que alguns pagarien per veure publicada la seva correspondència, potser fins i tot serien capaços d’inventar-la. Però, no hem quedat que la correspondència és privada? O és que algunes cartes són d’interès nacional?

P. S. En R. va morir ahir. Avui, al seu enterrament, hi havia força corones, potser alguna dels veïns. Ja ho veus Ramon.

crestes

El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquesta imatge fronterera dels soldats indi i pakistanès és la cresta. He pensat que no deu haver gaires soldats al món que portin unes crestes tan semblants. Després m’he anat fixant amb altres detalls –qui aixeca una mica més el peu?- i, des de la distància i el desconeixement i sense llegir el peu de foto, he pensat que ni que em matessin sabria dir quin soldat és pakistanès i quin indi.

I aquests estan a punt de barallar-se? Aquests tenen fronteres? Deu ser cosa del color de la cresta o del color de l’uniforme? O és cosa de la barba?

Una mica més tard he recordat que les diferències que nosaltres a penes som capaços d’apreciar quan els observem, segurament tampoc les veuen quan ells veuen fotografies nostres, malgrat el color distintiu i tan peculiar de les nostres crestes o equivalents.

Nosaltres, ells? Encara després he pensat que la diferència genètica entre els humans i els ximpanzés és insignificant, fins i tot entre la mosca i els humans. Cal ser un expert per saber destriar els components genètics d’uns i altres.

Aquí és quan se m’ha acudit que la diferència entre els animals i els humans és que nosaltres som capaços de discernir les diferències més insignificants que hi entre nosaltres i entre nosaltres i la resta de la natura i actuar en conseqüència, cosa que escric però que no sé que vol dir realment.

Finalment he arribat a la conclusió –segurament falsa- que no és ben bé això, que per molt que alguns diguin el contrari, humans ximpanzés i mosques encara formem part d’un estadi inferior en l’evolució de la vida, en el procés cap a la intel·ligència superior, que potser la diferència més notable entre els tres grups és que nosaltres, els humans, no tenim gaire clar el sentit de la nostra existència. Mentrestant fem camí ens anem fixant en la diferència de color de les nostres crestes o en la capacitat d’enlairar el peu a més o menys alçada. No ho sé, però potser és prou important.

què és la poesia?

De vegades, em quedo perplex en adonar-me que no tinc prou clar allò de què parlo de i que hauria de saber explicar amb una certa solvència. Per exemple, si algú em fes explicar, més enllà dels quatre tòpics habituals, el concepte de poesia, sé que ho tindria difícil, que podria presentar alguns exemples de poemes i dir: és això!, però fer una definició convincent i definitiva de poesia, d’aquelles que poden figurar en un diccionari general o especialitzat o en un manual de literatura, crec que estaria fora del meu abast.

La veritat, una definició com la del DIEC, pot ser un punt de partida, però hi ha tantes coses a dir, a matisar, a ampliar o fins i tot a discutir:
1 1 f. [LC] [FLL] Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora.

Ara és quan algú pot pensar: a veure si finalment s’atreveix a dir la seva! Doncs no, no ho sabria dir, i hauria de recórrer a cites, a fragments, que es poden trobar en qualsevol lloc. Totes aquestes digressions vénen al cas perquè avui he llegit en aquest bloc una enquesta, que de fet no pregunta què és la poesia, sinó què valorem en un poema. Potser la resposta ens pot portar a descriure (?) la poesia. Pregunta l’enquesta:


Què valores més en un poema?

La complicitat assolida.
L'experiència explicada.
Un nou llenguatge.
L'esperit crític.
La bellesa formal.
Les veus d'on beu.
No entenc la poesia.

Bé, sense pensar-ho gaire sé el que no valoro especialment, si no té altres elements afegits. No m’importa l’experiència explicada, més aviat, i segons com i qui, em cansa que m’expliquin algunes experiències. No estic gaire segur què vol dir “un nou llenguatge”. En termes generals, l’originalitat no la considero ni positiva ni negativa, en tot cas sempre em pot crear curiositat. Quant a “l’esperit crític”, allà cadascú amb el que vol escriure, però per se tampoc no crec que sigui un valor universal i que necessàriament resisteixi el pas del temps. En molts casos els poemes amb esperit crític solen acabar com a material per a historiadors. Deixant de banda que no entenc determinats poemes –em refereixo a entendre què diuen realment (cosa que mostra la meva precarietat intel·lectual i sentimental) i què pretenen-, em queden tres ítems a discutir, a tractar, que a mi em solen interessar. En el cas de “la complicitat assolida”, tant pel que fa a la del poeta amb allò que ha estat motiu, origen, del poema i la seva adequació al poema, com a la complicitat que arriba a crear en mi mateix. Quant a “les veus d’on beu”, m’agrada, i entenc que en bona part la poesia és un fet cultural de primer ordre i com a tal participa de la història d’aquesta cultura. És possible que aparegui de sobte un poeta del no-res? Suposo que és possible, però no és fàcil. Aquí és on alguns dirien: però no t’han fet plorar aquestes paraules, no t’han emocionat? Podria respondre què sí, però hauria d’afegir que no veig que el fet sigui sinònim de poesia, i no poso exemples de la vida diària per pudor. I ja estem com al principi, amb la meva incapacitat de concretar què és poesia. O és que no és pot arribar a concretar?

A la vista que no sé anar gaire més enllà del que he dit, l’únic que se m’acut en aquest moment és que podria afegir algun altre “valor” als poemes que m’agraden, per exemple, que tinguin ritme, i em refereixo no només al ritme fonètic, sinó també al del conjunt del poema, al de la precisió d’un mecanisme de rellotgeria en bon estat. Com sempre, m’allargo excessivament. Abans d’acabar, però, un convido a respondre l’enquesta en el seu lloc original i a afegir, si voleu, algun altre ítem que considereu important.Per cert, sempre m’ha fet gràcia quan, alguna vegada diuen d’un poeta que ha transgredit els límits de la poesia. Realment sabia el que era poesia? Perquè només transgredeix algú alguna cosa qui sap el que és aquella “cosa” i té voluntat d’anar més enllà en l’aspecte que sigui. Què és la poesia?

P.S. M’imagino la gràcia que farà als qui escriguin a Google “què és poesia” i es trobin això sota un títol tan pretensiós.

aniversari

Faig anys. Sempre he tingut la sensació que els sagitaris –puc generalitzar?- som foc i gel. És una llàstima, perquè mentre l’un l'intenta escalfar, l’altre l’apaga o, si voleu, mentre l’un vol mantenir la seva consistència, l’altre el converteix en aigua que s’evapora. Quin embolic! I els sagitaris, si puc continuar amb la metàfora generalitzadora, no som gaire diferents dels altres, tot és qüestió de percentatges i de dies. Tot plegat, però, no em feu gaire cas, perquè les meves idees sobre astrologia i els elements són més aviat vagues i canviants, com l'aigua i el foc, o la terra i l'aire. De a terra i l'aire, avui no cal dir-ne res.

perdre o guanyar

Miro, em distrec i m’ho passo bé amb el partit del Barça – avui es complien 109 anys des de la seva fundació-. El futbol –sé que alguns ho entendreu i d’altres no- és una de les poques realitats immutables en la vida d’una persona, un fil conductor que va des del naixement fins a la mort; i tant li fa, relativament, que el teu equip guanyi o perdi, el futbol sempre, sempre, és el mateix, onze contra onze i una pilota que corre, ara en una direcció, ara en l’altra, com la vida, i de tant en tant un gol; un dia es perd i un altre es guanya, i hi ha qui guanya més que qui perd, la vida és així. I qui diu el futbol diu qualsevol altre esport.

En el futbol, com en els altres esports, les sorpreses són relatives, mínimes, insignificants, assumibles. Els governs, que malgrat el que pensem no són absolutament ximples, ho han entès perfectament, i en èpoques de crisi econòmica o de valors (?) fomenten el futbol, fomenten els esports. Dintre de no gaire tindrem a Espanya un ministeri d’esports, a la tele –ja ho vaig dir- ens passen partits de futbol dissabtes i diumenges (mai no s’havia vist!); als telenotícies els esdeveniments esportius cada cop esgarrapen més temps a la resta de fets quotidians. Tot plegat, senyal inequívoc que la crisi –la que sigui- va de debò.

Del joc del futbol, l’única cosa que no acabo d’entendre és la norma no escrita que fa que els presidents dels dos clubs que competeixen i que habitualment es troben espatlla contra espatlla en la llotja del camp d’esports, no puguin exterioritzar la seva alegria quan el seu equip marca un gol. En la vida, com en els esports, un dia guanya un i un altre dia l’altre. Els esports, com la vida, cal agafar-los esportivament, perquè fet i fet no es tracta més que d’un joc. Perdre o guanyar? Sí, és clar, però...

Consumim!

Passo a recollir dos pantalons que em vaig comprar la setmana passada. No porto pressa i faig una petita marrada per veure un dels sis arbres metàl·lics que singularitzen –poc, per què la Mayol no va fer fer més arbres?- la Barcelona nadalenca. Al principi dels jardinets de Gràcia no hi ha cap ciclista disposat a pedalar per intentar una ciutat més sostenible. Un noi i una noia, subcontractats per l’ajuntament passen fred a l’espera de ciutadans conscienciats. Tinc una breu conversa amb el noi, molt amable, que em confirma que els avets de disseny han costat 214.000 euros, una xifra que als dos ens sembla excessiva; però ell m’explica que l’enginy il·luminat és únicament una forma de cridar l’atenció dels vianants per tal de recordar-los, una vegada s’han apropat, els problemes de sostenibilitat, els reptes de les energies alternatives, les aixetes que gasten massa aigua, etc. Llàstima que durant l’estona que xerrem no s’acosti ningú per poder sentir les seves sàvies paraules. Em diu que allí no, perquè és un lloc de pas, però que ha sentit dir que a l’arbre del mercat de Santa Caterina fins i tot han pedalat nens. Fantàstic! La veritat, a mi em sembla que l’ajuntament ha tirat curt: sis arbres metàl·lics, quina misèria! El que calia era inundar Barcelona d’arbres, perquè la consigna ara és consumir; consumir en la mesura de les nostres forces, deixar, si convé, part de la vida en el consum. Més tard, quan amaini la crisi, podrem parlar de detalls. Jo ho tinc clar.

Agafo els pantalons i continuo baixant cap a la Rambla. La il·luminació dels carrers –els il·luminats, clar- em sembla escassa, poc imaginativa, decadent. M’aturo una estona davant dels aparadors de Quílez i comprenc que ells si que han entès la situació del país: ampolles d’aigua a preus prohibitius, però que estic segur que es compraran ràpidament; licors de tot tipus per ofegar les penes i fatigues de temps difícils. Em sento temptat a entrar a comprar un Jaume I o a preguntar si tenen una cuixa de pernil Premium Gran Reserva Joselito (81 mesos en repòs, 3.000 euros), però decideixo continuar el meu camí, sabedor que ara em precipitaria, que em cal planificar el meu consum atenent a les necessitats dels sectors productius més desafavorits. Mentre continuo caminat vaig pensant: quina part dels meus estalvis trec de la Caixa? Demano un crèdit per al consum ara que sembla que les institucions financeres del país tornen a tenir una liquiditat que mai no van deixar de tenir? Tinc tantes preguntes a fer-me i a respondre’m...

El mercat de la Boqueria es troba pràcticament a les fosques, i també ca l’Escrivà, on pensava comprar dos o tres dels seus excel·lents minixuixos. No crec que sigui cosa de sobrecarrega dels arbres mayolians. En parlaran demà els diaris?

Passo pel Corte Inglés (neu a les façanes) i faig un extra: compro catxels i calamars per sopar. I uns pebrots per omplir de brandada de bacallà.

Mentre torno a casa no deixo de pensar què puc fer jo pel país. I consti que no tinc gaire clar si quan penso en el país se m’apareix Catalunya o Espanya o tot el món. No tinc res clar, excepte que cal consumir, consumir, consumir. I vosaltres, ja heu escrit les vostres llistes de consum solidari?

Continuaré...

de Llull a Carner passant per la Rodoreda

Si no hagués estat per l’Anna, no hagués recordat que avui el calendari ens indica que és el dia dedicat a Ramon Llull. Afegeix l’Anna que Llull és el patró dels traductors i traductores. No diré res ara de Llull, amic proper i llunyà, però aprofitaré per reiterar la meva admiració pels traductors i la seva difícil art.

Precisament ahir repassava –sempre qüestions de feina o voluntat de feina- una traducció a diverses llengües de la Mercè Rodoreda i em deia que fins i tot textos aparentment senzills tenen una complicació important a l’hora de traslladar paraules i intenció i sobretot aquella màgia subtil que els escriptors aconsegueixen crear i transmetre als parlants de la mateixa llengua.

Vet aquí un petit fragment i diverses traduccions (disculpeu que no hagi copiat alguns signes del romanès, però no sabia on trobar-los):

Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó del coll descordat.

Il avait des petits yeux de singe et portait una chemisa blanche à raies bleues, toute trempée sous les bras et le col déboutonné.

Avea niste ochisori de maimuta si purta camasa cu dungulita albastra, uda la subtioara, cu nasturele de la git descheiat.

Aveva gli occhi piccoli come quelli di una scimmietta e indossava una camicia bianca a righine blu, inzuppata sotto le ascelle e con il collo sbottonato.

Tenía unos ojitos de mono y llevaba una camisa blanca con rayitas azules, arremangada sobre los codos y con el botón del cuello desabrochado.

Tinha uns olhitos de macaco e usava uma camisa branca com risquinhas azuis, encharcada debaixo dos braços, e com o botao do collarinho desabotoado.

Ja veieu que és poqueta cosa, però de seguida em vaig imaginar que en a penes dues ratlles podrien sorgir com a mínim alguns dubtes: “ullets de mico” “amb ratlleta blava” i, sobretot, “amarada”. Efectivament, si repasseu les versions, veureu, les diverses solucions a “amarada”, una d’elles francament dolenta. És clar que la meva ignorància sobre algunes d’aquestes llengües m’impedeix saber si el lector del francès, del romanès, de l’italià, del castellà o del portuguès llegia objectivament –subjectivament no cal dir-ho- el mateix que jo trobo en l’original català.

En fi, que sabuda la meva admiració per Llull, vull deixar constància de la meva admiració pels bons traductors, sense els quals la meva vida seria molt més limitada.

Per acabar, unes paraules d’un, segons diuen, excel·lent traductor:

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

Josep Carner: De l’art de traduir.


P.S. Em fa l’efecte que en un futur proper copiaré en el bloc totes les reflexions de Carner sobre l’art de traduir. Espero que qui tingui els drets legals no m’ho retregui.

un altre novembre que s'acaba

Sempre hi ha algun dia de novembre que per un moment se’m torna trist. De vegades ho atribueixo a l’escurçament de la llum, o al fred que em fa tenir poques ganes de sortir, o a qualsevol altra cosa insignificant. Em trobo cansat, distant, apàtic, amb aquella malenconia i passivitat que fa que siguis incapaç d’adonar-te que el món es mou, que continua. Després recordo –mai no deixo de recordar-ho- que és el mes dels meus morts: el pare, la iaia, la padrina, el meu oncle preferit... I el pensament de la seva mort em porta fragments desdibuixats de la seva vida, i de la meva.

En algun moment, però, vagant per qualsevol lloc, trobo un estímul inesperat que em fa tornar al ritme quotidià. Avui, per exemple, és aquest poema –proporcionat indirectament per la Lola- que ni tan sols he pogut llegir sencer i que ara copio. I me’n vaig a treballar que tinc molta feina per enllestir.


CURRÍCULUM VITAE
(fragment)

Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–«Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d’encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do:
«Seràs dolor amagat, joia esbandida,
com la terra soferta i agraïda.»
«Cada any pel tomb suavíssim del febrer,
cada dit, una branca d’ametller.»
«Si plou i vas pel món enamorada
faràs perfum de terra sadollada.»
«Si et besen quan l’estiu madura els grocs,
quin regust de maduixes i albercocs!»
«Llegiràs fàcilment l’inútil vers
escrit sota les fulles de l’alerç.»
«Ai quan et lliguin la garba! Estreta i pura,
sentiràs l’abraçada a la cintura.»
«Entendràs el diàleg transcendent
de les forces tel·lúriques i el vent.»
«Si t’adorms sota un brot de satalia
és probable que escriguis poesia.»

[...]


Si em moro avui que és dia d’hores curtes
i el novembre s’esfulla com un xop;
no ho digueu al marxant de vidre i pisa
que puja d’allà baix. Ni a les gitanes
de les cintes a pams i les cistelles
perfumades de fum. Que no ho sospiti
el potent i ravent camionaire
que s’emporta els avets. Ni la madama
que només ve pel juny i troba amargues
les ametlles tendrals.
Digueu-ho a l’aire
i a l’aigua, i als camins, i a les clivelles
perquè neixin abrils. I als cabreres
que tornen quan és fosc i saben coses
que no diuen ni als bocs. Coses tan fines
com la flor de saüc.
Conteu-ho als íntims
als que foren ungits, com jo, amb els crisma
de la Terra i del Vent.

Concepció G. Maluquer
Salàs de Pallars, 07.08.1914 - Barcelona, 19.04.2004

Qui no te feina...

Esade-Ramon Llull presentaran un manifest el dia 4 de desembre per implicar la societat civil (no l’escola (?) i els pares, que ja són societat civil implicada) amb l’objectiu d’aconseguir un pacte per a la millora de l’educació (que no de l’ensenyament). Potser no hauria d’avançar-me als esdeveniments perquè de moment no aconsegueixo arribar a informació directa d’ESADE i només puc presentar un esborrany del “manifest” segons la premsa:


1. Tras constatar que la educación es un elemento primordial para el futuro, no sólo de las personas sino del país, reconoce el reto que implica la llegada de inmigrantes y aboga por dedicar los esfuerzos necesarios por parte de todos para mejorar la educación.

2. Se parte del convencimiento de que la educación no sólo es una tarea de las familias y de las administraciones públicas: es responsabilidad de toda la sociedad. Se reconoce que la sociedad ha sido incapaz de valorar, en su justo término, el papel de la educación y que por eso ahora es necesario que cada uno asuma sus responsabilidades.

3. Los impulsores del manifiesto se comprometen a dar un paso adelante y asumir las responsabilidades que les corresponden.

4. La difusión del papel decisivo que tiene la educación es una de las acciones que se realizarán, al tiempo que se deben subrayar valores como la calidad, la exigencia, el esfuerzo, el rigor o la equidad.

5. Cada ámbito se compromete a concretar públicamente en qué puede contribuir para mejorar la educación, porque la tarea de educar no sólo es responsabilidad de la escuela y de las familias.

6. Todos los firmantes se comprometen a fomentar programas concretos y actividades para enriquecer el debate sobre la educación en el conjunto de la sociedad.

Veig que malgrat que es tracta d’un esborrany ja hi ha una trentena d’entitats suposadament adherides, dels del RAC al Gran Teatre del Liceu, passant per Comissions, UGT o Enginyers Industrials de Catalunya. No veig el F.C. Barcelona, que segur que té molta cosa a dir.

Els manifest-resum és modèlic, molt ben estructurat; en el punt sisè s’especifiquen les conclusions, si és que una generalització pot ser al mateix temps una especificació (ai, les paradoxes!): els propers temps, suposadament, tothom debatrà sobre l’ensenyament. Resultats: suposadament a llarg termini. Ei, i què farem amb els responsables que fins ara no han assumit les seves responsabilitats? Si les assumeixen (com?) els perdonarem la deixadesa anterior? Ai, i els immigrants, faltaria més, pel mig.

Bé, ho deixo això, conscient de la meva precipitació a parlar del que no sé. Qui sap si més endavant... Mentrestant, m'aconformaria que en un període de temps no gaire llunyà es pogués acomplir un sol objectiu, per exemple: el macrodebat sobre l'educació va servir per eradicar la violència, també la de gènere... Callo perquè ja desvario.

temes

Fa setmanes que hauria d’haver suprimit o canviat l’enquesta de la dreta, i aquí ha continuat, obsoleta i acusadora. La veritat és que estava una mica dolgut pels resultats. M’explicaré. Jo em considero sobretot un analista social i polític amb una bona informació sobre el món actual, tant del català com de l’espanyol, i dotat d’una capacitat d’anàlisi notable, i a l’hora de plantejar els possibles temes a tractar preveia que la gent em reconeixeria aquesta capacitat i es decantaria inevitablement per saber la meva opinió en aquests camps. Res, uns resultats aclaparadorament decebedors: 1 vot per a la fallida pressupostària, que era el meu tema preferit i que, com sabeu, encara no tracten els periodistes més ben informats perquè encara no s’ha produït; les bandes intergeneracionals i la ruta de la prostitució, 2 i 3 vots respectivament: assumptes socials de primer ordre negligits pels votants. A místics i polítics, em podia lluir, ho sé: descobrir les motivacions més íntimes d’alguns dels personatges públics de l’actualitat! La resta de propostes eren únicament ornamentals, perquè no es digués, però en cap moment em van semblar serioses.

El tema triat en primer lloc pels amables lectors, Bloquejo ergo existeixo, em semblava d’argumentació tan òbvia que vaig dubtar d’incloure’l, i ja ho veieu. De solituds i solitaris, en parlo amb certa freqüència, de manera que pensava que ja havia acomplert amb escreix. De llibres il·legibles en podria fer una llista, des de la meva perspectiva, és clar, però no tinc per costum ofendre conscientment ningú, també ho sabeu; maleeixo internament el moment en què vaig decidir comprar el llibre o iniciar la seva lectura i ja en tinc prou (que es digui que retiro les piles del taulell de novetats de les llibreries, és una calúmnia que m’ofèn). De les revistes infantils catalanes –un tema menor- alguns recordareu que ja n’he parlat i de totes maneres se’m va colar entre les altres proposicions. Finalment, la qüestió de la pluja responia al meu estat d’ànim del moment, tip com estava aquelles dies d’anar amb paraigües que inevitablement acabo perdent a la mínima que el sol treu el cap entre els núvols; més que voler parlar de la meteorologia, era una interrogació retòrica mirant un cel on sabia que no trobaria resposta.

En fi, que tot i que potser massa tard, finalment he acomplert les demandes que se’m feien en aquests posts curts: 9 en 1. Però continuo tenint un cert sentiment de desil·lusió: mira que no votar massivament per la fallida pressupostària. No, no, ara em nego a avançar res. En parlaré, si s’escau, quan en parlin tots, cosa que comprendreu que tindrà poca gràcia i menys novetat.

P. S. El post previst per avui pretenia parlar de la notícia que fa uns dies ens informava sobre l’oferta d’una discoteca multiautonòmica d’oferir gratuïtament una remodelació de pits per un cirurgia de reconegut prestigi. Una enquesta personal prèvia i el fet que la discoteca hagi retirat l’oferta m’han fet tirar enrere. Estic segur, a més, que m’hagués ficat en un inútil i depriment conflicte ideològic amb els/les lectors/lectores.

Un tema semblant, el dels crucifixos a les escoles, estic convençut que hagués produït els mateixos deplorables resultats.

de la pintura i l'escriptura de Prudenci Bertrana

L’altre dia la Lola em va sorprendre explicant que té un Bertrana (no sé si me’l deixarà veure algun dia, ni que sigui en foto), perquè malgrat que sóc conscient dels anys que l’escriptor va dedicar a la pintura, mai no he pensat en ell com a pintor. No en sé res dels seus quadres ni de la valoració que se’n fa actualment, i en la seva obra de ficció, on sovint hi ha poca ficció, en la que he llegit, no en parla. En canvi, qui sí que en parla és la seva filla Aurora, de la qual copio aquests fragments de la biografia del seu pare:

Prudenci Bertrana no trigà a donar-se que s’havia errat novament. La pintura tampoc no l’omplia. Anava a la Llotja amb regularitat, delineava i ordenava figures, copiava nus al natural. A estones tractava d’empastifar alguna tela amb colors. Però ho feia tot sense convicció, sense entusiasme.
[...]
Un poc més tard, ja instal·lat amb els seus pares al mas Espriu de l’Esparra, per tot l’estiu, sortia de tant en tant al camp a pintar. Ho feia, sobretot, per impressionar el seu pare, no fos cas que insistís a voler-lo fer estudiar de nou en alguna facultat.
[...]
D’aquells assaigs fallits, cada cop més espaiats, en servava una llei d’amarguesa. No li procuraven cap emoció artística, cap satisfacció moral. No esperava produir una obra d’art ni guanyar-s’hi la vida. Les estones que hi passava eren estones malversades que hauria pogut aprofitar per córrer darrere les perdius o jaure tranquil·lament en un marge.
[...]
Prudenci Bertrana no comentava mai les seves obres. Quan algú li’n parlava, ell es planyia: “Això no és fer d’artista, és fer de manobre”.
Més tard fou nomenat mestre de dibuix a l’Institut Provincial de segona ensenyança. També donava lliçons en un col·legi de monges. Durant uns anys, els futurs batxillers i algunes noies de cases bones varen rebre el seu guiatge artístic.
[...]
Prudenci Bertrana tenia prop de quaranta anys i encara no havia descobert la seva vocació d’escriptor. Havia fundat una família. Treballava per pujar-la. Honradament –quasi goso dir “heroicament”- acceptava de guanyar el pa dels seus fills amb les feines que menys li abellien. Pintava damunt de setí estendards per a convents de monges i confraries gremials i, potser, fins i tot, algun ex-vot. Dibuixava i colorava rètols per a botigues. Seguia fent retrats a l’oli de senyors i senyores difunts. Donava lliçons a la seva acadèmia, a l’Institut Provincial i en col·legis. Hom no pot demanar més sacrificis a un home, sincer i sensible, que havia nascut per ser lliure i viure simplement lluny de les ciutats i dels ciutadans.
[...]
Només era plenament feliç quan amb el seu gos i la seva escopeta abandonava la ciutat, deixava lliscar les hores trescant o vagarejant per les vores del Ter, endinsant-se per la Vall de Sant Daniel o enfilant-se a les Pedreres.

Aurora Bertrana: Una vida.

Quantes pintures sortiren d’aquest vagarejar pel camp? No ho sé. En quina mesura, deixant de banda el que pintava per obligació, per diners, per mantenir la família, apareix en els seus quadres el goig que sentia en explorar la natura? Ho ignoro. En canvi, em tenen el cor robat les proses que recorden les seves caminades sense altra finalitat que retornar a la natura que ja no podia ser seva. Dubto que en la pintura –i sóc agosarat en afirmar el que no conec- aconseguís transmetre el que la seva escriptura captava i transmetia. Li he dit a la Lola, que acaba de llegir Josafat, que a veure que li semblen les seves Proses bàrbares. No sé si em farà cas -no vull responsabilitats, per altra banda- i no sé si avui interessen gaire, com no devien interessar als noucentistes, però si hi ha un Bertrana en estat pur, un Bertrana insuperable, es troba en aquests textos a penes amb acció dramàtica, a penes amb protagonistes, amb una llibertat total, com la que devia sentir lluny de tot allò que el constrenyia, que l’amoïnava, que l’empetitia.

Una de les coses que més el feien sofrir –ho ha deixat ben palesat en la novel·la L’impenitent -era el tracte amb intel·lectuals (ell els anomena així, i jo li ho respecto) reunit en tertúlia. La indiferència que mostraven envers les coses naturals i senzilles, la hipocresia, la suficiència i la petulància que palesaven en certes converses, el posaven de mal humor.

Aurora Bertrana: Una vida


Un prec encara: no el llegeixis pas d’un tirat, aquest llibre meu; no hi trobaràs pas res que tempti la teva curiositat o el teu afany d’aventures. Agafa’l quan vora una estufa enyoris una llar, quan determinis d’anar a passeig i no puguis anar-hi, quan et cansi el soroll i anhelis la quietud, o quan, com l’admirable personatge d’Eça de Queiroz, embafat de tots els luxes i de totes les comoditats d’una vida ultracivilitzada, et recordis del que és senzill i natural i desitgis veure una girafa. El meu llibre encara ho és més, de senzill i natural que una girafa. Per a escriure’l sols m’ha calgut endinsar-me en la primera arbreda que he trobat, en el primer torrent, en la primera muntanya. És un llibre per a adolits, per als presoners i epr als convalescents. D’aqueixos desgraciats, n’hi ha més dels que realment ho són , en les urbs populoses.
A l’urbs el llenço: que el frueixi el qui sàpiga fruir-lo. Jo espero tranquil la fina ironia civilista.

Prudenci Bertrana: pròleg a Proses bàrbares (fragment)

i les estrelles...?

L’avi deia que la paraula gastronomia conté la paraula astronomia.
El nét de l’avi de la pel·lícula Un toc de canyella.

Em miro la peli després de sopar. Magnífica. I la sal i l’oblit de la sal i els malentesos.

A mitjanit només hi ha núvols rogencs en aquest cel de Barcelona, però sé que arribarà el cel clar i veurem els estels i especiarem la vida. I una cosa em porta a l’altra, i encara a l’altra:

Un nen em va preguntar una vegada:
-De què serveixen les estrelles?
I el que són les coses: em va deixar perplex. Amb els nens, amb el mal sentit de la paraula, no s’hi pot jugar. Tenim l’obligació d’anar-los formant i orientar-los, no els podem fer passar amb raons.
-Mira –vaig dir-li-, fan bonic. Un cel estrellat no té preu.
Ni ell ni jo vam quedar convençuts, s’obrí un silenci una mica penós, durant el qual ell em mirava fixament i jo vaig haver d’abaixar els ulls.
-Sí –va insistir el nen-. Però de què serveixen?
Amb una gravetat paternalista, vaig respondre-li que en aquest món no tot ha de tenir una utilitat material, i que fer bonic ja és molt.
-Què vol dir utilitat material? –interrogà el nen.
Vaig estar a punt d’enviar-lo al jardí d’una revolada. Com que després me n’hauria penedit, em vaig dominar.
-És tot allò que ens fa falta, les eines i els objectes, la roba i el menjar, les parets i els mobles, les teves joguines, tot el que necessitem per viure...
(Aquí se’m va acabar la corda de la llista, i vaig fer un gest vague amb les mans.)
-...En fi, ja m’entens.
-No. I les estrelles, no serveixen per a viure?

...

Pere Calders: "Pedagogia aplicada", dins Tot s’aprofita.

Aquí és on aturo el conte i busco la meva pròpia resposta i, si us vaga, us invito a buscar la vostra. La de Calders, també és cosa vostra.

inanitats (XIII)

Cada dia és un seguit de mirades que presenten misteris propers i llunyans irresolubles. Vet aquí la gràcia.

De quina dansa,
en tarda de divendres,
assaja els passos?

Travessa els núvols,
abans que el vent l’esborri,
un fum efímer.

la comunitat

En R. –ja el coneixeu- ha anat fent de tot en la seva vida, fins i tot de músic sense saber tocar cap instrument, quan un dia, un dels de l’orquestra que transportava es va posar malalt i va haver de pujar a l’escenari a fer veure que de la segona trompeta sortien uns sons balladors. En R. sempre s’havia fixat en les galtes del segon trompetista i sembla que aquella nit va complir amb nota el paper assignat.

En R. va acabar fent de porter d’una casa de pisos de l’Eixample, i era un personatge molt estimat: sempre atent, sense ser servil, sempre amb paraules i solucions per a tothom, mai mandrós. El vaig conèixer ja de gran, inseparable de la seva dona, en improvisades tertúlies del barri d’aquelles en què es parla de tot i de res, i sempre que ens trobem fem la xerradeta.

Un bon dia, en R. se’n va adonar que la seva dona tenia Alzheimer. Va ser un procés ràpid i finalment en R. va accedir –què podia fer?- a ingressar-la en una residència. Al cap de pocs mesos, la dona d’en R. es va morir. En R., vuitanta anys llargs que no aparenta, es va començar a posar trist, no sabia viure sol, no sabia menjar sol, no sabia passejar sol..., però gairebé sempre ho dissimulava tant com podia. En R., que sempre havia fet tant de goig i que tenia una salut de ferro, va començar a aprimar-se, a emmalaltir. Els metges no sabien ben bé que tenia: ara una cosa, ara una altra, ara ingressava a l’hospital, ara en sortia. Des de fa uns dies que en R. s’està al Sant Pau. Corre el rumor que no se’n sortirà.

Però va, no ens posem sentimentals. En R. té un piset petit d’aquells que abans assignaven als porters a dalt de tot de l’edifici, amb una terrassa notable on pren la fresca als estius i contempla –privilegiat que és- les obres de la Sagrada Família abans de baixar a passejar a la posta de sol. Corre el rumor que alguns dels propietaris de la comunitat cada dia pregunten al fill per la salut d’en R. No s’acaben de posar d’acord si vendran el piset o el llogaran. S’entén: tal com estan les coses en el sector immobiliari, un no sap si a la llarga és més interessant una cosa o l’altra. No sé, se m’acut que podrien preguntar a en R. què creu millor: ell sempre havia tingut molta vista en aquests assumptes. Però que s’apressin, que a en R. ara no sembla que li sobri el temps i seria un mal negoci quedar-se sense la seva opinió.

amador i guerrer

Entre una cosa i l’altra m’he distret i he tornat a oblidar una efemèride important del 20 de novembre. Malgrat que es dedicà a les armes, qualsevol comparació amb el dictador és odiosa. En aquest cas no es tracta de celebrar una mort sinó de commemorar un naixement, de fa molt temps, de 1490:

-Pare reverent, puix a la santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content de dir-los-us. A mi diuen...

Capítol XXIX


Va, completeu. Una bona lectura, sempre que no sigui per obligació.

cronologia (po)ètica

Commemoro? Rememoro? Evoco? Eludeixo? Enterro? Exhumo? Denuncio? Acuso? Deixo constància? Justifico oblits? (Garzón sí, Garzón no?) Demano responsabilitats? Afegeixo noms i xifres? Poso una plaqueta amb dates? M’apassiono? Em distancio? Cal? Per què?

No em responc preguntes i deixo una petita antologia-cronologia brossiana:


EL PAPAU

“Un Caudillo a la cabeza...”

Un llibre fosc agafo per la veta
Que envolta i entrelliga el desenllaç.
-Els alts de la muntanya que desfàs,
pineda inexistent a l’escaleta.

Amb filosa de borra i escopeta,
Perdut entre bardisses el teu pas,
Uses el guix en plàstica fugaç;
Menges confits i toques la trompeta.

Deliren la fragata i el molí.
De quins embuts, en surt tanta de runa?
No resta un horitzó per definir.

De nit, la roba que rentem és una;
Negre, guarnit amb punys, tens el camí,
Papau que alces el braç a la tribuna.

Des d’un got d’aigua fins al petroli (1950)


CONTRA L'AMOR...

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar

Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar

L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda

Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal·li el general.

Coresforç (1955)


LA PAU DE L’ABISME

Fill de puta, no marxes? L'abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdill de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t'amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l'arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d'odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?

Llumenerada (1961-1963)


HAVIES D'HAVER FET UNA ALTRA FI

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!--

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975,

Poemes esparsos

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta. Edicions 62, 2001. El cangur.

esbós de futur perfecte

Ja ho heu llegit? No sé com ho heu vist, però jo, que sóc literal, m’he quedat uns instants donant-li voltes al titular abans de començar amb la lletra petita. “Presupuestos pata”? He pensat: que vol dir aquesta aposició? No haurien de posar un guionet? L’Ajuntament ha tornat a posar la pota? S’han fet els pressupostos amb les potes? Ens amenacen amb la remodelació de la pota nord, sud, est i oest? L’intrèpid Ramon Suñé denuncia el desequilibri pressupostari habitual del consistori barceloní? Bé, interpretacions massa agosarades tenint en compte la política del diari amb l’actuació dels polítics barcelonins; que una cosa és fer crítiques a actuacions concretes i una altra la desqualificació global. Res, una petita errada: la vida del municipi continua com sempre. M’ha interessat especialment la inversió de Cultura en una escola de circ –representacions incloses- al Fòrum: la Gruta del circ, diu que es dirà. Prevec que quan em jubili m’hi passaré les tardes veient jocs malabars.

Per cert, diuen que es crearan 770 noves empreses. Ostres, tu, quin poderío! Espero que algunes d’aquestes empreses sigui bars i restaurants d’aquests que es fan i es desfan: la salsa de la vida si també serveixen patates braves!

De la previsió de la pujada d’impostos i altres qüestions menors no cal que en parlem, que és just que sigui així si volem ser no només una capital, sinó també una metròpolis, com diu F. D. (que no D. F.) i algun altre. Metròpolis? Em sona.

indult

Enèsima neteja de paper en format llibres i revistes. Se’n van a reciclar pràcticament tots els "Serra d’Or", les revistes de fotografia, les d’informàtica i bona part de números dispersos d’altres temàtiques. No he tingut cor de desfer-me de les poques desenes d’exemplars heretats d’”El Mundo Cintífico”, ara mig en desordre i encapsats a l’espera d’una altra ràtzia ocasionada per la imminent vinguda d’un lampista, d’un paleta o d’un pintor.

L’hipotètic repàs, en un esdevenidor inconcret, de la innocència dels exemplars de principi del segle XX, els magnífics dibuixos, les esperances de futur en tots els camps de la ciència, m’han impedit, de moment, enviar la revista a convertir-se en pasta de paper o a un destí encara pitjor. No us sembla que ni que sigui per aquestes portades de la locomoció de l’any 1905 o altres de semblants calia donar-los una altra oportunitat? I aquests textos!

En la portada de este número reproducimos el modelo más perfeccionado de automóvil para grandes distancias, que se ha exhibido en la reciente Exposición de New-York.
El motor de este magnífico vehículo es de seis cilindros y la construcción, en conjunto, de una solidez que garantiza el éxito en las largas correrías á que el automóvil es destinado.
Como puede observarse por el dibujo, consta de dos pisos, que lo hacen capaz para unas veinte personas.
Como quiera que este sport cuenta hoy en España con gran número de aficionados, prometemos publicar en el número próximo grabados y pormenores de los tipos de automóviles que más llamaron la atención en la interesante Exposición á que se alude en un principio.

I el sector de l’automòbil que va de baixa! No deixem que fracassi: que posin una casella a la propera declaració de la renda!