de reines i reialmes

De sobte desapareix i es deixa les maletes a mig fer a la casa antiga –o potser crema maletes i casa-, i torna a aparèixer en una casa del bosc que tenia mig oculta. Renuncia a la glòria dels enllaços. Canvia de nom i de passaport: qui la persegueix més que ella mateixa? La clara Clarissa vol sortir al sol però s’amaga a la ruda. A diferència de tots nosaltres, ni un bri de perfil a la dreta. El necessita? Si tot el que escriu és el seu perfil! S’emmiralla i ens emmiralla en estanys calms i tempestuosos d’ones concèntriques i excèntriques. Ens mira i es mira, canviant i perpètua com les ones lleugeres de l’aigua que l’atreu. La jove Clarissa continua amb aquesta frescor, amb aquesta vitalitat, amb aquest llenguatge directe que als més grans –parlaré per mi, és clar Clarissa; els altres joves ja diran la seva si volen- ens fa venir ganes de llegir-la i d’escriure, ni que sigui ratlles imprevistes com aquestes. Llarga vida a la reina de la ruda! I a la seva successora quan ella torni a fer les maletes.

solucions provisionals

A diferència de molts altres, em desplau la paraula crisi aplicada a l’economia i a la societat perquè té un significat excessivament general, vague; li falten adjectius. Considerem, però, que l’acceptem i ja sabem que vol dir. Considerem també que, malgrat el detalls, hi ha una crisi en l’educació (propostes faraòniques i regnes de taifes, amb tot l’entremig). Molt bé, ja tenim enfocat els fets, però, i les solucions?

-Els he canviat l’educació –em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.
-¿Considera una indiscreció –li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?
-El comprendrà perfectament –em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.
-Em sembla ben orientat.
-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats immediates poden tenir...
-El principi em sembla excel·lent.
-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.
-Em permet una pregunta? –li dic.
-Les que vulgui.
-Els ha hagut de castigar gaire sovint?
-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.
-Els seus fills aniran endavant.
-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut...
Ens acomiadem –per la meva part, encantat.

Josep Pla. Notes per a Sílvia. "L’adveniment de la República" (1931)

Cal estructurar-lo una mica, sens dubte, però em sembla un pla d’estudis modèlic: senzill i de gran efectivitat. Llull ja el va proposar fa anys. Ni cas.

Horacianes (1): de la importància dels poetes

Deia ahir de la lectura d’Horaci en hora de pluja; continuo avui amb la transcripció d’Horaci en hora de sol. Un fragment sobre la noblesa dels poetes i de la seva art escrit uns 20 anys aC, i sé que no hauria d’afegir res, però em perd l’ofici i, deixant de banda altres discussions, em pregunto qui són avui aquests poetes i com és que dos mil anys més tard, encara no s’ha aconseguit el que els clàssics, per bé que no ho feren, ja sabien: per exemple, la necessitat de separar el privat del públic, el sagrat del profà... D’on ha anat a parar la lira que movia les roques i que ara seria tan útil per als túnels de l’AVE, no en diré res perquè aquí si que no hi ha recuperació possible, em sembla.

Orfeu, sagrat torsimany dels déus, apartà els homes primitius de les matances i el consum repulsiu, car diuen que amansia furiosos tigres i lleons, com també diuen que Amfíon, fundador de Tebes, al so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’impedir que jaguessin homes i dones indiscriminadament i d’establir legalment el matrimoni, de bastir ciutats i atorgar-los lleis inscrites en fusta. Així guanyaren els divins poetes i llurs cants veneració i anomenada. Rere seu, Homer i Tirteu foren foren insignes perquè concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses; els oracles eren en vers i en vers es mostrava el camí la vida, i amb melodies de Pièria es provà d’obtenir el favor dels reis i es trobà en el teatre la fi d’inacabables esforços. No t’avergonyeixis pas mai de la Musa, traçuda a fer sonar la lira, ni d’Apol·lo, el cantaire.

Horaci: Art Poètica.


De l’Art poètica, es poden trobar fàcilment dues edicions en català que inclouen altres textos:
Horaci. Sàtires i Epístoles. Fundació Bernat Metge. Introducció de Isidor Ribas i traducció de Llorenç Riber.
Horaci. Art Poètica i Epístoles literàries. La Magrana. Introducció, traducció i notes de Narcís Figueras.


P.S. El premi Lletra que es va lliurar ahir a Girona va recaure en “El blog del Quadern Gris”. Interessant elecció. Si m’hagués jugat el meu capital a tres opcions, posem per cas, ara estaria arruïnat. Em desplau haver perdut completament el meu sentit de l’olfacte.

Paul Newman (26 de gener de 1925 - 26 de setembre de 2008)

Recordeu que alguns en parlàvem no fa gaire? Alguns en algun moment hauríem volgut ser ell, però ens conformàvem amb les seves pel·lícules, que ja era prou, perquè els somnis també tenen tendència a perdurar.

Gerard Vergés. Art poètica

Acabo de dinar i continua plovent. Encara assegut a la taula –que no se’m taqui!- fullejo Horaci. Les Sàtires, les Epístoles, l’Art Poètica. Rellegeixo algun fragment en llatí oblidat i en català entenedor. Més tard, obro l’ordinador i llegeixo la proposta d’homenatge a Gerard Vergés que fa en Jesús. M'agraden les poesies de Vergés. Repasso blocs i poemes i veig que ja hi ha unes preferències de tria molt marcades. Jo m’hagués decidit segurament per l’olor de l’espígol de la serra de Pàndols, pel meu oncle Jaume, per la Teresa Rebull, però ja se l’ha fet seu la Júlia i algun altre. Alguna cosa trobadoresca? No i sí: em decanto per “Art poètica”, pel que té de programàtic i de discutible, i d'entenedor i de valent. Més endavant parlarem d’Horaci.


Art poètica
A R. M., que m'ha enviat un recull dels seus versos

Si quan escrius, amic, ets tan il·lús
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.

Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.

Però —nou Abraham— cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.

Gerard Vergés

sense conclusions

Llegeixo unes quantes veus que en parlar de la matança de Finlàndia recorden que aquest és el primer país en el rànquing de l’informe Pisa i, segons es diu, on l’ensenyament -o l’educació, que jo mai no acabo d’aclarir qui és qui- funciona perfectament. Sembla que no tant, diu algú; o: en l’educació hi intervenen molts factors i molts agents diversos, opina algun altre. Segurament tothom té una part de raó, com sempre. El que passa és que intentar mesurar els valors cívics, els estats emocionals, els processos bioquímics cerebrals i tantes coses similars -a més dels estímuls exteriors permanents i accidentals- i les causes de les seves alteracions és pràcticament impossible. Per què hi ha tants suïcides a Finlàndia, per exemple? La manca de llum? No s’educa els finlandesos per adaptar-se a les seves peculiaritats lumíniques i climàtiques? No tinc res clar, a part d’una certa desconfiança en els experts i en estadístiques que, inevitablement, no expliquen la realitat sinó versions parcials de la realitat.

Quins valors tenen els finlandesos, els espanyols, els catalans, els de Barcelona, els del barri de Gràcia, els del número 27 del carrer Nàpols, els del 3r 1a del número 27 del carrer Nàpols? Segurament hi ha enquestes més o menys interessants, però en cap cas són capaces de penetrar en la complexitat de la intimitat i la mutabilitat dels éssers humans, aquesta espècie racional tan fàcil d’influir, tan donada a obrar precipitadament, intuïtivament, emocionalment. Podem haver gaudit de la “millor”, educació, podem actuar com a persones “assenyades” durant la major part de la nostra vida, podem tenir uns “valors” morals elevadíssims... Fins que un dia qualsevol els nostres amics i veïns expliquen sorpresos a la premsa que mai no s’ho haguessin pensat de nosaltres.

Les coses són així. És clar, també podem parlar d’educació (ensenyants, pares, societat en general), de les armes de foc, de la prevenció de la criminalitat, de les badades policials, de les hipocresies socials, de les satisfaccions col·lectives, de les tendències delictives, de les societats de consum i de les que no consumeixen. Sí, també es pot parlar de tot això. És més fàcil, més entenedor, més satisfactori, més tangible.

P.S. En Sánchez Piñol diu en un moment donat –la gràcia del programa és que no sembla un programa de televisió-: Escriure ens fa lliures. Li dono voltes a la frase–ràpidament, que tinc moltes coses a pensar, per exemple, quin planeta em trio abans que s’acabi la vida a la Terra? Perquè tingui rima interna hauria de ser Escriure em fa lliure. I als altres, ens fa lliures el que escriu qui escriu? Els qui són lliures, escriuen? Escrivim perquè som lliures o som lliures perquè escrivim (accepteu-me la 1a del plural)? Et sents més lliure escrivint al bloc, a “La Vanguardia” , per a Cossetània, per a la Planeta (m’accepteu aquest tu hipotètic?)? Continuaria indefinidament, però entenc que una cosa és escriure i l’altra llegir o ser llegit. Per un moment penso que la frase em proporciona un haiku. No, em sobra o em falta una síl·laba. Ho puc superar:
Dijous al vespre
Escriu un llibre el lliure
Demà el publica

O encara:
Només si ets lliure
Pots escriure un bon llibre
No t’hi capfiquis

Això dels haikús és bufar i fer ampolles. O potser no.

Per cert, no he participat en el concurs del programa perquè m'ha semblat que la meva opció, "Coronel Tapioca", no acabava de quadrar.

malenconia de setembre

M’encarreguen de comprar un reproductor de mp3 (o mp4): res, una cosa senzilleta perquè serveixi d’acompanyament en els passeigs llargs que es preveuen. Compro l’aparell, un Creative de 4 gigues, al Corte Inglés i, al FNAC, un carregador per no dependre de l’ordinador. Plovisqueja d’aquella manera que fa de bon rebre l’aigua. Els sons de l’escenari de la plaça de Catalunya fan mal, em mortifiquen tot el cos. No em quedaré a celebrar l’aniversari d’en Sisa.

A al nit, carrego exactament set-centes onze cançons de totes les èpoques, per a tots els gustos –espero-. De tant en tant n’escolto alguna: uns segons només. Em detinc en una música, un poeta i dues veus. Imatges sense parar, les del poema, les de les veus, les dels paisatges: Baix Ebre, Terra Alta, Priorat, Empordans... Acompanyant els ceps, sobretot les oliveres, però també els ametlleres, els garrofers, les pomeres, les serveres... les muntanyes i el mar. Em menjo uns grans del darrer moscatell de la temporada. Em vénen ganes de posar imatges a la lletra i a la música, però seria una feina inacabable, parcial, inútil. La grisor i el sedentarisme m'aclaparen momentàniament. A Youtube trobo una versió que de retruc em porta a un bloc italià; Sagarra i Neruda, quina parella al costat d'una copa! L'altra, la mateixa, algú l'ha convertit en una cançó d’amor (?). Definitivament, no cal que afegeixi res més. Potser sí, potser que ho complementi amb el post de la xurri que acabo de llegir.





En fi. Fi de festa:

Quando tramonta il sol oh oh la gente balla
togliti la foglia non sentirti sola
c'è una musica nell'aria e tu sei bella ancora
quando tramonta il sol oh oh la gente ha voglia
di cantare insieme canti di stagione
provare dentro al cuore l'ultima emozione
...

parònims?

Els qui feu anys l’1 de desembre, que és el dia del meu aniversari, quedeu deu tots convidats a dinar. Bé, en tot cas si no sou més d’una trentena i esteu disposats a menjar en horari europeu, que a les tres entro a treballar. Si, voleu, però, no em fa res que quedem a sopar. I posats a invitar, i perquè no considereu massa restrictiva o interessada la proposta anterior, queda tothom invitat el dia del seu aniversari, encara que jo no us pugui acompanyar en la celebració. Què us sembla?

Alguns deveu pensar que és un farol o que bé em puc permetre desprendre’m d’una pasta entre els qui passen habitualment per aquí a llegir el post del dia. No, en realitat no es tracta de cap dels dos casos: fixeu-vos que no he dit que seria jo qui pagaria; malgrat que, la veritat, no em faria res en el primer cas; en el segon, no sé si podria. A veure, en realitat qui convida és el propietari (o propietària) d’un restaurant xinès recentment remodelat que deu pensar que invitar els clients el dia del seu aniversari (cal presentar el DNI) pot ser una bona forma de fidelitzar-los o d’aconseguir-ne de nous. Vet aquí el cartell anunciador, en què malgrat algunes faltes d’ortografia (cap accentuació, per exemple) la cosa queda clara:























La idea no deixa de semblar-me interessant, però també perillosa pel local. Què passaria si de sobte, en un país en crisi com el nostre, la gent es comencés a assabentar (a través d’una campanya blocaire, per exemple) que al restaurant “Yuan Man” poden fer un àpat de franc una vegada a l’any? Haurien de plegar per no poder resistir les despeses ocasionades per les llargues cues de comensals joiosos i mudats? Potser en tindrien prou de suprimir l’oferta del cartell? Res de tot això. El xinesos són molt llestos i no solen improvisar ni deixar de preveure les conseqüències dels seus actes i de les seves paraules, tot ho tenen ben apamat. En cas d’acumulacions insòlites i quan al final de l’àpat el feliç celebrant mostrés el DNI per demanar la gratuïtat dels plats, un somrient cambrer li diria (convertiu les erres en eles): “Perdoni, senyor, però l’àpat és gratis el dia del seu annersari, no del seu aniversari”. És possible que algun client desinformat, descontent i groller s’atrevís a preguntar què vol dir això d’annelsali i a quin lloc del DNI figura aquesta dada . Aleshores el cambrer segur que li dirigiria una subtil mirada de reconvenció (ai, ignorant...!) i es faria el desentès, que els xinesos ja ho tenen això.

Bé, de moment tot són cabòries. El dia 1, que és el que m’interessa, a dinar o a sopar al “Yuan Man”? La resta de l’any, vosaltres mateixos.

P.S. Em fa l'efecte que aquests dies dec celebrar l'aniversari de la meva professió de blocaire. Segur que va ser un mes de setembre quan vaig començar a l'altre bloc. Ara, com que del temps en tinc una idea incerta, ni tan sols sabria precisar l'any. Les estacions tenen significat, es noten, però els anys són simplement números.

els misteris dels gínjols

L’Arare i la Zel em posen en un compromís del qual em temo que no em serà fàcil “descabollir”: Em pregunten per què es diu “content com un gínjol”. Els podria respondre amb una història més o menys enginyosa, més o menys convincent, més o menys versemblant. Sé que ho podria fer –i no descarto la solució a l’enigma en un futur pròxim-, però he decidit que encara no és el moment, que, com en tots els misteris importants, com el de la Trinitat o la Virginitat, per arribar a la solució s’han de seguir uns passos, una litúrgia, uns requisits previs, i encara.

Les condicions són aquestes:

Se sabrà l’origen de la frase “content (alegre) com un gínjol” quan algú doni resposta a aquests altres enigmes, no per menys coneguts menys consistents. Per què es diu, si és que encara és així?:

Córrer com un gínjol (empordanesa expressió, i no em digueu que no l’heu sentida mai)

Com ara plouen gínjols (valenciana expressió, segons diuen)

Més rodó que un gínjol és una locució absolutament falsa que no inclouré en els requisits previs.

I quant al refrany més val gínjol a la mà que poma a l’arbre, em sembla una proposta tan equivocada en detriment del gínjol, i tenint en compte l’estat de les pomes darrerament, que no perdré el temps en cap consideració.

Queda dit.

Afegeixo que qui mai hagi menjat gínjols –una mica de dolç, una mica d’amarg, una mica de record d’infantesa- tindrà l’oportunitat de tastar-los, si no s’han pansit, en la tertúlia presencial que em sembla que farem el dia tres d’octubre a la qual sou tots convidats, fins i tot tu, que no en coneixes l’existència.

Per cert, que consti que jo en dic arínjols, encara que això ara no tingui cap importància.

imatges de festa (foc i terra)

Em trobo inesperadament amb uns diables mínims, irrisoris, dos pams de terra. La fascinació del foc és misteriosa i en el meu cas, malgrat el desgrat que em produeix el fum i el soroll, té una atracció inefable i perillosa que de cap manera faré pública. M’empaiten les espurnes, s’escampen subtils i lleugeres pel cap, pels braços, per la camisa de fil i pels texans. Em faig enrere i endavant en una dansa no assajada, insòlita, sempre improvisada.

Sardanes a la plaça de Sant Jaume. Interpreta la cobla Sabadell una d’aquelles melodies que fan exclamar els dansaires quan arriben els llargs. Un bàrbar del nord, prim, cara vermella, increpa en alemany la rodona més propera. Va begut. La música agafa més potència. Crespó negre a la Generalitat i a l’Ajuntament, però continua la festa. Són les vuit passades i el responsable de l’escenari fa callar la cobla: no sap que sempre es repeteix una sardana. El director dels músics li demana explicacions pel micro; l’altre s’absté; mana el rellotge i s’ha acabat la història. El públic increpa l’home de negre. No hi ha resposta. Els diaris demà no en parlaran perquè les petites incompetències incruentes no són notícia.

Al mercat de la Boqueria trobo els primers gínjols de la temporada; em diuen que els van portar ahir. És la meva fruita preferida: una mica dolça, una mica amargant, una mica record d’infantesa.

Prop de les nou. L’estand monogràfic de la Fira del Llibre situat a la Gran Via va de literatura infantil. Li faig una ullada. Decebedor. Quin desordre! Quantes mancances! No basta col·locar llibres, cal saber per què se situen d’una manera i no d’una altra, i quins es trien, és clar. A més, de què valen els llibres que no es poden tocar, que no es poden fullejar?

Les parades van estenent les cortines. Els guàrdies es passaran la nit amunt i avall, en vetlla -xerreres interminables, silencis llarguíssims-, sense llegir, vigilant que ningú no s’emporti una lectura de franc ni robi el cartell de la fira, que cada any és més minúscul, més insignificant.

Tombo pel carrer (de) València. Continua la festa.

festes

Primer dia de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia. No cal dir que és la meva fira preferida malgrat els abusos en la valoració d’alguns llibres que no sé si és conseqüència de la ignorància de la crisi o tot el contrari . M’hi presento a les vuit amb una amenaça de pluja que es converteix en realitat. Els vianants prefereixen aixoplugar-se se sota els incerts porxos de pedra en lloc de gaudir del soroll que copeja insistent la lona de les parades. Em refugio a Costa Llibreter: “la casa per la finestra”, em diu, “tots els llibres a meitat de preu”. M’agrada aquest llibreter proper i expansiu i li compro només un llibre, cosa que el deu decebre una mica, encara que li asseguro que tornaré a passar per veure si rebaixa les rebaixes. Em temo, però, que no està disposat a oferir més descomptes. Quan amaina la pluja continuo el meu passeig. En una altra parada dues noies xineses –entre quinze i setze anys, calculo- demanen a la propietària si sap l’adreça d’Abacus; intervinc en la conversa. En acomiadar-se, la dona els diu que parlen molt bé el català; és veritat, la invasió no té cap subtilesa, és el que hi ha.



Continuo amb unes gotes fines que em va deixant raonablement moll. La part central del passeig està tallada i uns operaris van descarregant el material que demà es convertirà en més festa.


De tornada a casa em passo el vídeo on he gravat, en absència, el pregó de Festa Major de Sisa al Saló de Cent. Ja sabeu que considero Sisa un dels pensadors més lúcids d’aquest segle i del passat i el seu parlament –intercalació de cançons desafinades i sense acompanyament musical-, entre el costumisme i el surrealisme còsmic, més que galàctic, no em decep; tant és així que el considero una peça modèlica que afegeixo a continuació, juntament amb un enllaç per als qui prefereixen escoltar el vídeo. Més tard, escolto que el polítics estan d’acord amb la meva valoració positiva del discurs: o ells o jo tenim el criteri equivocat. En tots cas, sou vosaltres els qui heu de decidir, si teniu paciència per continuar amb el que possiblement és el post més llarg mai escrit en qualsevol llengua.


















Quan la Mercè està contenta,
somriu i pica de mans.
El Pau Riba ho ha cantat i jo també ho vull cantar,
recollint l’alegria i traduint-la: la Mercè està contenta
perquè ja és Festa Major!
Barcelonins, barcelonines i barcelonets, nins i nines,
barcelonaires de l’èter transmutacional, barcelonautes
de la virtualitat intangible i encarnada, barcelonistes
del bon patir i la queixa perenne i, adesiara, de
l’eufòria i l’esperança, tots els barcelonesos, tots, i
també els finlandesos, japonesos i originaris del
Peloponeso que per atzar o bé per decisió pròpia o
induïda han vingut a raure a aquesta ciutat comtal,
prodigiosa i cobejada, turística i domèstica, del
disseny i l’anarquia, centralista i disbauxada dins del
Principat de Catalunya i, temps era temps, sortida
al mar del molt noble Regne d’Aragó, la Dama i els
Arxius del qual són prou reconeguts a casa nostra.
Cal també estendre aquesta salutació i posterior convit
als espanyolistes del futbol més reial i als habitants
d’antigues viles foranes que avui dia engrandeixen
la Capital, com ara els graciencs, els santandreuencs
i els de Sants i d’Hostafrancs, sense oblidar-nos
dels del barri de Sarrià –famós pels seus capellans i
pastissers– ni dels hortencs de les històriques masies.

Comentari a banda mereixen aquells que posen
sal a la quotidiana vida urbana des de la vora del
Mediterrani, al barri de l’Òstia, altrament anomenat
Barceloneta.

Siau tots plegats benvinguts a casa vostra, com ho són
els socis del Club del Foraster, que des del rerefons
de l’ànima senten Barcelona com a cosa seva, en un
punt situat a l’enlloc del ben endins.

A milers es compten els estrangers i passavolants
que transiten calçades i voravies a la recerca del
contrallum i l’alè, que de ben segur justificaran el
viatge. D’Austràlia i del Perú, d’Egipte i de Mongòlia,
d’Andorra la Vella i de Xina la Nova, de la negritud
tropical, l’islam profund i el blanc polar. Del primer,
del segon, del tercer món i de la quarta dimensió,
d’arreu i per diferents camins arriben solitaris del
Congrés, aparellats o en ramats, sovint com una
invasió subtil i, en dies assenyalats, talment una
marabunta, ben a prop d’ofegar l’endreçada fluïdesa
dels sentiments.

Perquè, certament, de sentiments estem parlant quan
provem de retrobar, sota les runes multitudinàries,
l’essència humida d’aquesta metròpoli tan antiga i
señorona, com proclamava l’Antonio Molina:Mira, mira malagueña,
malagueñita.
Mira, mira Barcelona,
ay, qué grande y señorona
y qué bonita.
Cuando escucho una sardana
ya no se olvida.
Y cantando y trabajando
con afán va progresando
así en la vida.
Barcelona, Barcelona,
que trabaja y que sueña.
Tan sencilla y tan altiva,
tan moderna y tan antigua,
tan severa y tan risueña.
Yo te admiro, Barcelona,
y por eso en mi cantar
quiero hacerte una corona
que rodee Barcelona
desde el Tibidabo al mar.

Aquest sentir que ens fa estimar l’asfalt que trepitgem;
a sota, com bé sabeu, hi resten la platja i les flors més
oloroses.

Jo tinc la sort d’haver nascut al Poble Sec, en un
carrer que du el nom d’un poeta monàrquic oblidat.
Un carrer ni massa ample ni massa estret que s’enfila
cap a Montjuïc, on les llambordes es fonien patinant
escales amunt, entre les torretes de la classe mitjana de
barriada, amb el pedregós bardissam que pentinava la
muntanya, en aquells anys encara un bon tros verge
i poblada per les barraques de la misèria en un altre
tros ben bo. Vessants per on grimpàvem la canalla a
robar . gues i beure aigua de la Font del Gat. He vist,
entre les llàgrimes que el temps esborrarà, l’Olivella,
defensa central del Barça, rematant d’improvís,
com un vianant heroic i triomfador, una bemba de
goma en un partit infantil, amistós, acabat, però, a
garrotades contra la tribu del Pinchauvas, que tan
aviat arreglaven paraigües com desabonyegaven
cassoles o ens fotien els mobles vells que guardàvem
per a la foguera de Sant Joan.

He sentit relatar de boca dels pares el contínuum
de dia i nit del Paral·lel republicà, on hi havia
establiments que ni tan sols conservaven la clau de
la porta, i he sentit mon pare fent la crònica d’un
míting del Lerroux i de l’èxit apoteòsic d’en Josep
Santpere a l’Ambos Mundos. Tot això i més: els
jocs i la llibertat al carrer, les campanes escolars, els
melindros amb xocolata a la granja Gustems, els
batejos a la parròquia de Sant Salvador.Tireu confits
Que són podrits.
Si no en voleu tirar
El nen es morirà.

La primera comunió a Santa Madrona, la mare
plorant i el pare esperant fora tot fumant, el Lluís
del colmado arrambant les clientes, la fàbrica de
botons davant del meublé del pont del funicular,
les sargantanes amb la cua escapçada i el germà de
l’Ausensi cantant pel celobert mentre els caramellaires
de la Nova Colla assajaven al Casinet la “Cançó de
matinada” del Juanito i els més grandets feien torns
per espiar a collibè i a través d’un . nestruc les coristes
del Molino.

Tot això ho he imaginat més tard convertit en cançons,
que tal vegada pervisquin en la memòria d’algú, però
que tard o d’hora el vent s’endurà. Tots nosaltres
esdevindrem no-res en un magma impensat, però
avui i aquí –és a dir, l’única eternitat documentada–
només puc constatar que em constitueixen una sèrie
de records, imatges, sons i aromes d’aquest Cap i
Casal que no podré oblidar mai. Aquesta és la meva
ciutat i ho serà mentre jo visqui.La ciutat per a mi ressona,
se m’ofrena mica en mica.
Et recordo, ai, marona,
arribant des de la vila,
quan encara eres petita,
a la tendra Barcelona.

Venien d’una guerra poc civil, i una postguerra
molt militar els va ajuntar en aquell piset de lloguer
amb cuina econòmica. Ell, represaliat, baixava del
Maresme amb les mans a la butxaca, i ella, filla d’un
mestre d’obres, ho feia de Sallent. La mare que em va
parir ho féu justament el dia més festiu i patronal de
la ciutat que l’havia acollida a la clínica La Lactància.
Naturalment, a mi em tocava dir-me Mercè, però
les convencions de l’època no ho permeteren i
la Paquita, la teixidora del 2n 4a, tingué un petit
disgust al no poder veure satisfet el seu desig. Per
acabar-ho d’adobar, mon pare es distragué uns dies al
ser obstaculitzat persistentment per la pluja, buscant
aixopluc sota els plataners en caure els capvespres, un
rere l’altre, i tampoc aconseguí inscriure’m al registre
amb la data joiosa i crucial que cada any honorem al
tombar de l’estiu a la tardor. Des de llavors arrossego
l’immens enyor de no ser la Mercè.
Oh altíssima Senyora de totes les gràcies,
on trobaren repòs nostres cuites i fatigues,
al redós del mateix flux que les marees
mou i les esferes motoritzades arrenglera.
Presidiaris de la cosmogènesi en la fe
material de l’alliberament que de vós
esperem i volem creure. Intercediu per
nós davant.
El Sant Esperit lliure
és un misteri de llarga volada,
el portes dins. És la teva mirada,
res no demana. Viu i deixa viure.
El lliure Esperit Sant,
el Sant Esperit lliure.

En pro de la poderosa plenitud esfereïdora
que tothora vostra presència ens anuncia,
feu que aquella noieta de les trenes
daurades i el vailet amb rínxols i ulleres
visquin la primerenca devoció en virtut del
tendre amor que ses ales bat. Feu que els
embats trafegosos del ritme impietós i de
molta quimera no els arrabassi el gaudi de
la puresa animal i s’estalviïn el sofriment
de no poder-vos alcançar. I esmerceu
així, damunt l’orbis enter de l’antiga
Barcanova, tanta magni. cència com de
bell antuvi consentíreu a aquestes animetes
tribulades, bo i regalant-nos, Senyora, el
do de la celebració cientí. cament eternal,
mal que solament uns pocs dies siguin
–preguem– lluminosos, esplendents i
erms de la putíssima paüra i sobreeixits
encara més per l’estranyíssima vida.

Parlem del sentiment, però també de l’instint i la
raó, car totes tres vies de coneixement conformen la
síntesi de la visió o el punt de vista galàctic. Seguint
el fil, un esclarit i visionari William Blake va deixar
dit que, quan les portes dels sentits s’obren netament
a una percepció de la realitat sense prejudicis, aquesta
realitat se’ns manifesta tal com certament és: o sigui,
in. nita. Els límits els marcarà una triangulació
delicada entre l’individu, el vertigen i la naturalesa.
Proposo, doncs, aplicar el focus sobre aquestes Festes
de la Mercè i fer un parament interactiu d’antenes,
tot desplegant un assaig de percepció ample i decidit,
esfèric i sense embuts del potencial galàcticament
poètic que substanciï els plànols i dimensions
evidents però habitualment ignorats.

A la plaça de Sant Jaume, a la del Sortidor, al Fossar
de les Moreres i al carrer dels Robadors. La Paloma
a la Catedral, Santa Eulàlia al Laberint d’Horta, el
Túnel de la Risa, els cavallitos del Lizano, el Mercat
del Peix, l’Observatori Fabra i sempre, sempre la
Rambla que, com tants d’altres nouvinguts, descobrí
el Gato Pérez:
Un matí de primavera
Del que aviat farà dotze anys,
Arribava a la ciutat
Per la porta que té al mar,
En un barco transatlàntic
Des d’un continent austral,
Un xicot viatger que duia
Una gran curiositat.
Un ambient cosmopolita
I d’una gran activitat
Va sorprendre gratament
Aquell noi a l’arribar.
Quasi trenta anys captiva
No havien pogut canviar
A l’enèrgica ciutat,
Que començava a despertar.
Hi ha gitanos i jueus,
Colombians i portuguesos.
Andalusos i argelins,
Mallorquins i aragonesos.
I unes Rambles que van plenes
De fecunda humanitat.
Un oasi de tolerància
Impossible d’amagar.

La Rambla per on passejaven en Maragall apamant
el lirisme de la Gran Encisera, la penya de l’Ateneu,
Riba, Carner, Sagarra i el gran Pujols encapçalant la
corrua embridant una tortuga de disset mil anys, la
que trafegaren els cambrers del quiosc de Canaletes
i la Monyos. Els venedors del “Goles” i el Salvat
Papasseit de la Rosa de Foc, que defallí al carrer
d’Argenteria cridant “Llum, més llum!”.

La Rambla d’un impecable Rusiñol venent duros
a quatre pessetes, però també la dels pistolers de
la patronal que van pelar el Noi del Sucre. La de
la Bodega Bohemia, el Jazz Colón. La del Gil
de Biedma sortint del Copacabana i el Marsé i el
Goytisolo entrant al Marsella, la de les carnisseres
de la Boqueria i la de la divinitat bocacciana de
l’Empordà derrapant Pegasos descapotables turquesa,
maragda, robí del carrer Muntaner a la plaça Reial,
i la de les paradetes d’ocells on ton avi i mon avi
compraven caderneres i periquitos.

És aquest el nervi estimulador sentimental d’una
Barcelona que més m’estimaria amb menys turistes
pixaners i més viatgers il·lustrats, amb menys txàndals
olímpics de patacada i més boletaires d’innocència
nua amb el cap a les estrelles, i amb els buròcrates
emmagatzemats al Museu de Cera i els taurons
especulant amb casetes retallables i hortets metafísics
i no pas amb sostres i parets –que, tant de bo, no
fossin de ningú!–. Una Rambla, una Barcelona i una
urbanitat que molts vam creure possible que girés del
costat del somni i no pas del de l’e. càcia econòmica,
de la imaginació enfront de la llei de la gravetat i de la
llibertat creadora en contra de la correcció ideològica.
Un punt dolç, quan els vius morien per excés de vida
i els morts vivien per falta de mort, s’abandonaven
binocles als palcos del Liceu i s’enlairaven estels
subterranis. Quan la Ciutadella vessava avions de
paper i autobusos de llauna mentre s’orientaven els
velams irisats de les naus dels somiatruites Llobregat
amunt i Besòs avall.

Ara, de nou, anhelants, descalços, mudats,
esbalaïts, és l’hora, mercedans.
Cal, aprofitant l’avinentesa, tornar a
formar la rua de bombolles quàntiques
que mai no ha parat de des. lar per sota,
per sobre, a banda de la guia municipal i
les llistes d’empadronament.

Cal fer-ho perquè els toreros fosforescents
entomin ciència infusa, de peu, al bell mig
de la plaça Catalunya.

Cal convidar els barcelonots carbonaires,
conspiradors a les pinedes de Sant Adrià,
saturats de lluna, organitzant conxorxes
amb els francmaçons de l’Eixample i els
simpàtics petardistes de la nova era.
També els barcelonetistes que, al compàs
de músics amb flabiol i guitarró i rondant
els pentagrames i la solfa, han desvetllat
albades girant pels carrerons de les oïdes
somortes, eixerint-les per rebre un altra
melodia, que fos la tradició i el trencament
alhora.

S’hi afegiran amb entusiasme tota
mena de cantants, cantaires, cantautors
i cantamanyanes, orfeonistes, corals,
grups de heavy i d’havaneres, raperos,
jazzistes i folklòrics, alçant veus, veuetes i
veuasses harmonitzades en un mapa sònic
intemporal i transnitaire sintonitzat amb
el brogit de fons i la remor constant de
l’univers.

I els zelestials fills i filles dels planetes i
del moviment de les constel·lacions,
inspirats per Paracels i amb els peus sobre
el taulell, buscant el més proper i vitalista
dels refrecs amb els amics de la pipa, que
entre espirals de fum han preservat la
memòria dels 4 Gats, dels 3 Tombs i dels
set cavallers de defensa a les torres vigia
més altes de circumval·lació i que avui tan
sols vestigis són d’una plaça conquerida a
la plaentor més burgesa i més punxant.

Tanmateix, i sense mandra, arraconarem
els para-sols blancs, quadrats, asèptics
i obligatoris de les terrasses dels bars i
n’instal·larem d’altres de mil i un colors i
variades formes. Ombrel·les i tendals sota
els quals vindrà molt de gust llegir tebeos
de segona mà al pic del migdia.

Els més agosarats esborraran del Bicing
la N de Nostrat i la G de Guerrer i, tot
agafant la Bici de Babau, d’Il·lús, de
Càndid, d’Ingenu, provaran d’arribar
amb un posat aerodinàmic a l’últim graó
de l’escala de la vida, la consciència dels
àngels, per tal de fundar la Cinquena
Internacional Voladora.

Que vinguin les modistes dels entresòls
més humils i dels tallers més sonors,
turonejant carretons de puntes de coixí,
i els sastres i sastresses –la Marcelina,
el Sospedra, el Pellicer– que rere les
bambolines han vestit rialles de ballaruca
i seguicis d’enterrament, com el de la
sardina, que a tantes criatures ha fet
excursionar brandant la canya com
pescadors de riu sec.

Traieu-vos els taps de les orelles els
joves nerviosos, impacients, conductors
d’ambulàncies i furgons, de mossos i
urbans, també més d’un bomber, i pareu
les sirenes agressives, eixordadores i
assassines de timpans, trompes i martellets,
i aprengueu a xiular per la . nestreta
cançons romàntiques a les Colometes de
la Mercè que estenen la roba als passatges
recòndits i als terrats sobrevolats per una
dèria encara irresolta.

Obrim la cavalcada a les tietes missaires
perquè llueixin visillos i tapetes i als
ulls corpresos que des dels miradors
modernistes veieren caure Gaudí i
transformar els cavalls dels tramvies en
vies d’acer nòrdic per on lliscaven fora de
servei l’Ou com balla, la Pasqua Florida,
el Carnestoltes i el Nadal gloriós quan
la Fira de Santa Llúcia rebia els primers
flocs de neu i Copito aprenia a comptar
amb els peus la dansa més pell de gallina,
emotiva i coent.

Tanqueu portes, botiguers de llapis a
l’orella i guardapols blau grisenc, que
heu pesat cinquanta centimets de pebre
vermell i heu escampat sacs de patates i
mongetes i pernils i bacallans del Born a
la Bonanova, per tots els racons d’aquesta
ciutat tràgica i mística, frívola i còmica,
amb moltes ganes de tot.

Torneu, pregoners d’antany, a tocar la
trompeta atòmica i esbombeu els missatges
del futur, la veu de l’oracle amb renovada
i engrescadora passió, convidant tricicles i
patinets o gastant espardenya, en. lant la
platejada Arcàdia.

Oh, bruixes despentinades, fabricants
d’estany als soterranis, sentor de vaqueries
a les Corts, devots del Price i del Cibeles
i les ballarines del Somorrostro en blanc i
negre, la . orista Vicenta, que no morirà
mai i tornarà a florir sempre cap allà al
maig, els seguidors i els deixebles d’en
Frègoli, l’Oriol Regàs, tan elegant, els
encantats de Sant Antoni, consignadors
de coixos de bon matí, els artistes de la
via pública, nafrats per la intempèrie, els
poetes dels jocs verbals més enjogassats i
lletristes,
¡quants
quartins
de perdulastres
no s’hauran extrovernat
un pocarronet
a l’invers
de l’espigolla amb xauxa, cuca
o àdhuc magarrufa,
ensiborrinant catalifleumes i
t a f u r ros
esmirlats de gamboiries,
ooooooooooooooooi?

Correu, els addictes a la sopa boba, els
sants barons pendents de ser-ho amb un
tortell de nata a la mà. Aneu passant els
cavallistes funàmbuls del circ estratosfèric
acompanyant les feres més repolidament
salvatges i les superbes i ufanes amazones
de la policia muntada del Barcenadà.
A més a més, els transvestits interiors
i els clients i proveïdors de la Gran
Mandungàrria, Societat Incorpòria.

Endavant noctàmbuls mariners de Ribera
pelegrinant joiosos a un pam de terra,
fent caminet de la Ceca al Pla de Palau,
a la Torre del Rellotge i a l’estació de les
Golondrinas . ns al Rompeolas de les
il·lusions passades de moda.

I així, tants i tants que, des de les galàxies
de la imaginació estant, no voldran marxar
mai del tot d’aquesta Barcelona del seny i
el cor delirant, inflamada i serena, perquè
saben que el més sublim del Parnàs, la
voladura més absoluta, no tindria al
capdavall sentit, fóra en va i res més que
fantasia, sense el teixit imprescindible dels
veïns i veïnes que barcelonegen a tort i a
dret.

No pas l’estructura oficial, administrativa
ni institucional, no els polítics
professionals, ans la humanitat anònima,
les persones una a una que fonamenten
i arrelen la vida i l’existència i que fan
possible la història que entre tots escrivim
cada dia. Repartidors suant la samarreta,
senyores rialleres amb ordinador o amb
boatiné, homes apressats amb corbata.
Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris
a quasi cap. Les poques porteres que
van quedant. Dependentes de merceria
i caixeres del súper. Els veterans de la
petanca i les iaies que aguanten els néts.
El gremi de l’arracada i el tattoo. El paio
que fa recados a peu i el xava motorista.
Els cecs emmudits a les cabines, aturats
molt actius, monges modernes, quinquis
i empleats de “la caixa”.

La gent del barri, treballadora, matinera,
fraternal, dipositària d’una exquisida
filosofia del carrer i contenta de viure. En
fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat
de poesia, ballant la sardana i la rumba
en una mixtura complementària i
enriquidora. El que som, el que tenim, el
que somiem.

Des d’aquí convidem a tothom,
barcelonasses, barcelonites, a menjar-se la
festa i a beure a raig o a galet l’alegria de
viure-la amb cordial intensitat.
Tirem els coets, i a mercejar!
Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.

contactes

Hola!
He visto tu perfil, y me has gustado. Quiero conocerte mejor. Espero que te gustare tambien. Mi nombre Natalya. Pienso que le escribe a muchas muchachas? No existe? Por primera vez utilizo el Internet para el conocimiento. Esto es tan interesante.
Quiero contar de si. Mi la muchacha muy cortes y timida. Tengo la formacion buena. Vivo con mis padres. Asi como queria mostrarte la fotografia mi. Quieres de mirar mis fotografias? Oh, uso muy malo el Internet, y muy dificil instalarme las fotografías sobre esta el Internet a la pagina. Quiero darte mi direccion electronica, asi a mi sera mas facil tener con ti la comunicacion.

Espero que te interesaras por yo, y me escribiras la carta. Espero.

Darrerament m’arriba amb una certa insistència el correu anterior. No diré que no m’afalaga que algú m’escrigui perquè li agrada el meu perfil i tingui ganes de conèixer-me (he de suposar que el perfil a què es refereix és aquest: “Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.”). M’intriga i m’agradaria saber què prefereix de la meva confessió vital: la complexió de foc, les cuixes, que sigui enginyós o artec, l'exotisme indi...?

Llegeixo el seu perfil i, tret de dos o tres detalls que no acabo de copsar a causa de les seves petites dificultats amb la llengua (Pienso que le escribe a muchas muchachas? No existe?), he de confessar que el retrat i les intencions m’agraden: una noia cortès, és a dir, educada segons els principis de la cort provençal; tímida: ja sabeu com som els homes; bona formació, encara que no especificada; amant de la família... I la primera vegada que fa servir Internet –o gairebé- es fixa en mi!

No hi ha dubte, m’interesso per ella, per la Natalya. Li escriuria una carta per dir-li, però en aquest moment estic tan ocupat, tan capficat en petites empreses quotidianes, que ni tan sols sé si tindria temps per ajudar-la a pujar les seves fotos i per ampliar aspectes dels nostres respectius perfils. Com que entenc que ella no es mereix la decepció d'una dedicació a temps parcialíssim, m’atreveixo a fer públic el seu escrit -sé que a ella no li importarà- per si algú té més disponibilitat que jo en aquest moment. Bé, no algú, sinó únicament aquells que tinguin el meu propi perfil, és a dir, els nascuts entre finals de novembre i finals de desembre, perquè el que quedà clar és que ella busca comunicar-se amb un sagitari, sigui o no lul·lià.

Deixaria aquí la seva adreça electrònica, però sé com són alguns i no voldria que rebés un correu d’un càncer, un aquari, un verge... o qualsevol altre impresentable aliè a la protecció de Júpiter. Qui vulgui el seu correu que m’ho digui a través del meu.

Afegeixo l’única foto que ha estat capaç d’enviar-me, segurament després d’infinites provatures. No és que tingui gaire importància, però no vull que penseu que us amago res.

encadenaments

L’Ensenyament –o és l’Educació; mai no tinc clar qui és qui (i d’altres no sembla que ho tinguin més clar) – està en hores baixes en el nostre país: ho torna a confirmar la Fundació Jaume Bofill (compte, les dades corresponen a l’Informe Pisa de 2006). No és cap novetat. El que em resulta curiós és llegir que en les conclusions s’afirma que : D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

Per què? Vet aquí la mare dels ous que un no sap si es descobrirà en un futur immediat. Encara més preocupant pot ser que una vegada descobertes les causes no s’actuï per corregir-ne els resultats. No m’estranyaria. Per altra banda, i si es fessin estudis seriosos i comparatives en altres àmbits de la cosa pública?

Tinc una idea limitada i vaga del funcionament de l’Ensenyament –o l’Educació-, però tot i així em desconcerta que els qui en tenen una idea igualment imprecisa –mitjans diversos aquests darrerers dies- carreguin contra els ensenyants, encara que després diguin que sí, però no ben bé, i sovint s’emparin en la llibertat d’opinió. Opinar des del coneixement marginal i extremament parcial no està penat per cap llei, però produeix una certa basarda. Aquests tipus d’opinions són una constant en el país, potser a tot arreu.

Per cert, sembla que alguns sindicats preparen una jornada de vaga contra la darrera llei del sector. Home, una jornada d’atur és pot considerar reivindicativa, però les vagues s’acaben quan s’han aconseguit els objectius o quan no es pot aguantar més una situació de penúria econòmica. Que hi ha motius per a protestar? No és cap novetat.

Una altra institució (Faros, de Sant Joan de Deú) ens diuen que diu que el 20 % del menors (fins als 14 anys) tenen trastorns de salut mental al llarg d'aquest període de la seva vida. Hi he espigolat només una mica. Un de cada cinc! És una barbaritat! No sé com està la salut mental entre els adults ni tampoc no tinc clar el concepte. A veure si m’ho miro més atentament. Per cert, aquí teniu el bloc d’un dels metges de l’observatori.

Hi ha molta gent afectada d’Alzheimer i cada vagada és parla més de la malaltia. És terrible la involució dels afectats, la seva despersonalització, el seu desempar. És molt possible que aquí l’empenta del president Maragall faci que se’n parli molt més i potser que s’investigui amb més insistència. De moment, sembla que no hi ha solucions a curt termini, però mai no se sap. Jo ni tan sols sé si el diagnòstic de la malaltia és del tot fiable. El neuròleg de la meva mare ens va dir que si volíem saber amb certesa si el seu estat era a causa de la malatia li havíem de fer l’autòpsia. De moment ens sembla que ella no seria gaire partidària d’aquest mètode de diagnòstic i nosaltres, per suposat, tampoc.

de curiositats musicals

Tots els llibres de mètrica tendeixen a passar per alt la funció que té en els pomes, perquè es dóna per descomptat que tothom ho sap. Però encara hi ha lectors de poesia que es pregunten quina necessitat hi ha d'escriure comptant síl·labes* si, al cap i a la fi, això constreny la llibertat del poeta i l'aboca a un discurs artificial i caduc. La desconfiança encara és més forta quan es tracta de l'ús de la rima, perquè sovint encara hi ha qui pensa que és un recurs fins i tot artificiós. D'altra banda, hi ha poetes que renuncien a escriure en vers, sigui perquè encara no han après l'ofici, sigui perquè l'han après, però prefereixen fer ús d'altres recursos. I pel que fa a la rima, és bastant revelador que els poetes que no escriuen en vers tampoc facin servir la rima ni altres artificis sonors. La raó per la qual hi renuncien és un misteri, perquè cap d'ells no ho ha explicat mai. No hi ha escrits de poetes que justifiquin la seva decisió d'abandonar aquests recursos. La resposta és òbvia: els queden els recursos sintàctics (paral·lelismes, quiasmes, etc.) i els semàntics (les figures de sentit com ara metàfores, sinècdoques, metonímies, etc.); però és curiós que, essent els recursos sonors i fonològics els més fàcils, hi hagi poetes que en vulguin prescindir deliberadament i vulguin posar tot el seus esforç en els recursos més difícils d'obtenir. Si una ratlla de vuit síl·labes ja és un vers, l'únic que ha de fer el poeta és no posar-hi ni més ni menys síl·labes que vuit...

* És revelador que qui es fa aquest tipus de preguntes ignora que un bon poeta no “compta” mai les síl·labes. Ja té les seqüències interioritzades i, en tot cas, si les compta, només ho fa en els casos dubtosos.

Salvador Oliva. Nova introducció a la mètrica. Quaderns Crema.


No segueixo, tot i que aquests fragment només és una part de la introducció i -cenyim-nos a les antigues convencions- encara falta la part fonamental: el nus i el desenllaç. El darrer llibre de Salvador Oliva va més enllà de la mètrica del títol i no dóna res per descomptat: m’encanta que sigui així! Un aficionat com jo s'atreviria a dir que respon a la necessitat de l'autor d'expressar finalment què és la poesia i què és la literatura, és a dir, de prendre partit sobre aquests conceptes tantes vegades explicats i debatuts i que sembla que necessiten constantment una reinterpretació, sempre limitada, parcial, subjectiva, és clar. Sense entrar en el gruix del contingut de l'obra, entenc que aquest també és un llibre d'obligada (?) lectura, sense concessions, però amb comprensió, per aquells qui no són mètrics ni poètics sinó tan sols lectors reflexius, escriptors amb temps per a la lectura o, simplement, gent que passava. Ara hauria de dir allò de “continuarà”, però ja tinc après que no solc continuar.

rareses

Direu que sóc un llunàtic, però penso que un dels inconvenients de la ciutat, i dels pobles, si es vol precisar, és que no es pot caminar a la llum de la lluna plena.

Avui, vull dir ahir per als qui ja heu anat a dormir, és la Mare de Deú dels Dolors. M'ho temia! Ei, Dolors, ja saps que no ho dic per tu!

setembre

Volia anar a acomiadar-me del mar -potser encara repetiré- de l'estiu; tant m'era fer-ho al nord com al sud, però les circumstàncies em porten cap al Ter, cap a la Costa Brava que just el dia 12 de setembre va celebrar el centenari de la seva denominació oficial, encara que aquell any difícilment es podia esperar l'espectacular desenvolupament, per a bé i per a mal, posterior. Llegeixo l'article de Ferran Agulló publicat el 1908 a “La Veu de Catalunya” on per primera vegada es fa servir el terme: “Oh, la nostra costa brava sense parella al món...” Conec poc i malament aquesta costa, una mica de Palamós a Cadaqués i para de comptar. Els darrers anys gairebé no em moc de l'espai llanguíssim que va de Pals a l'Estartit. De fet, tret d'una estona a l'aigua i dels passeigs arran d'onades, prefereixo els interiors d'aquest Empordà tan variat i atractiu, tan robador d'ànimes i de cossos.

Les ones baten suaument la sorra. Les gavines, misteriosament, han abandonat la platja i fan una barrera blanca al riu. Fem un passeig curt perquè m'he llevat tard i hem quedat per dinar a Palau Sator, a Sa Torre. Mengem, a fora, un arròs caldós de peix i cabra, excessivament carregat de pebre. A la paret del fons, murmuri d'abelles; a la taula, un borinot espectacular ens circumval·la durant tot l'àpat. Abans de tot això, he pogut veure l'acte institucional del poble, que no incloïa cap parlament sinó únicament el cant de tres cançons, a part de la cloenda amb “Els Segadors”, la coral entona “L’Estaca”, un himne que em sembla una mica anacrònic, però que tal com està l'ambient és possible que vulgui tornar a dir alguna cosa. Encara una mica abans, veig per la tele una estona de l'acte del Parc de la Ciutadella; em fa gràcia que una de les tres sardanes triades sigui “Juny”, de Garreta. Més Garreta! Al castell -el botó de roda del territori-, han penjat dues banderes –avui les podeu veure a la capçalera. Les seves mides simbolitzen l'estat de la qüestió en aquest moment? Sigui com sigui, cal vigilar que no se les emporti ningú. Acabem el dia a l'Estartit, el darrer formiguer de la temporada, veient la gent desafiant els núvols amenaçadors que finalment acaben deixant anar una pluja suau, inconsistent, testimonial.

L'endemà, encara som a temps d'una passejada pel camí que va de l'Escala a Sant Martí d'Empúries. Visitem el Museu de la Sal. En la vitrina de l'entrada s'exposa “La sardana”, una revista local “literària” que es va començar a publicar l'any 1900 i de la qual la noia que ven les entrades no en té cap idea ni jo tampoc. Just davant de les ruïnes d'Empúries, a l'arena envoltada de mar, ens sorprèn la celebració d'un casament: blanca i vermella la núvia, molt ben triat. Els desitgem, de lluny, felicitat, una abstracció que de vegades es creu aconseguir. Sembla que ja de nit es casa per segona vegada l'Arancha Sánchez Vicario al castell de Peralada: no ens han invitat. Vols d'estornells, o potser de tords, omplen el cel de trajectes circulars i rasants a la cerca de branques on passar la nit. Més tard, torna la pluja suau.

Sorpresa final: al Museu de la Mediterrània, acaben d'inaugurar-se una exposició (fins al 31 d'octubre) sobre Ramon Llull, el nostre primer navegant universal. Deu ser casualitat que l'única lectura que m'he endut -Pla ja el tinc aquí- sigui Llibre del Gentil e dels tres savis?

Aquell gentil no avia conexenssa de Deu, ni creya en resurecció, ni aprés sa mort no creya esser nulla cosa...

Bufa una tramuntana que no aconsegueix emportar-se els núvols i juga a fet i amagar amb la pluja. Remor de branques i ombres fantasmagòriques que ballen ritmes sincopats. Al carrer, la temperatura és de divuit graus; a casa el termòmetre en marca vint-i-quatre. Això era ahir. M’ha arribat la tardor.

ballem, si podem

Els catalans som(són)... els catalans volem(volen)... els catalans farem(faran)...

Saber qui som, què volem i què farem els catalans em sembla cada dia més difícil i, òbviament, ni tan sols crec que es replantegi seriosament. Qui són alguns catalans, què volen i què fan -centenars de percentatges diversos- es pot anar resseguint a través del que es fa, es diu i s'escriu. La majoria, però, com sempre, són (som) catalans -vells i nous i pseudo- silenciosos, que a penes alcen la veu de tant en tant (i quan ho fan encara ens diuen que quequegen: però , ignorants!, si aquí ja no queden bilingües!). La realitat és aquesta. Molt bé, anar fent al compàs que ens marquen des d'aquí i des de fora.

El català emprenyat, el català perplex... M'agrada això del català perplex, perquè només des de la perplexitat és possible algun plantejament de futur; però em temo que aquí hi ha poca gent perplexa; som encara un un país de saberuts, de sobrats, d'idealistes, de babaus, d'emmirallats no sé sap en què. Hem passat de la caseta i l'hortet a la bicicleta i el gosset. D'acord, és el que hi ha: l'espai és limitat i el sòl val una pasta. Pisets de dues habitacions -a resar que no pugin mes les hipoteques els qui les puguin pagar-; a la nit, la bicicleta al balcó i a treure el gos a passejar. Ja n'anirem parlant.

Bé, aquest és un dia de festa i celebració que no voldria aigualir amb disquisicions quequejants, disperses i fora de lloc. Senyeres als balcons, passejades alegres, complicitats explícites i ímplicites, i endavant amb les reivindicacions seculars. Seguint una tradició a penes encetada, us voldria convidar un any més a participar de la música (les imatges són aleatòries) d'una nova versió, més ben dit, d'una recreació o utilització dels Segadors. L'autor és Enric Casals, germà de Pau Casals, i no sé la data de la composició.

Angoixa. És una de les sardanes més interessants d’aquest enregistrament com a mostra d’aquest camí de llibertat en el gènere, amb un tiratge de 119 compassos de llargs, una estructura heterodoxa i un tractament orquestral que exigeix una capacitat interpretativa excepcional. No està datada, però molt probablement es pot considerar entre les primeres peces que va compondre.
Presenta una de les versions més insòlites de la història de la melodia d’ ”Els Segadors”, amb un tractament agre i angoixant que la despulla del seu caràcter d’himne.

Ja em direu si us veuieu capaços de ballar la sardana.

Bona diada!



Antecedents històrics parcials aquí.

de revistes i exposicions

Com que em cau al mig de molts dels meus itineraris, de tant en tant entro al Palau Robert a trepitjar el seu jardí i a fer una mirada a les exposicions. Al primer pis, Dalí fotografiat per Descharnes. Molt bé, però el tenim tant vist, Dalí! A les cotxeres, “Un país de revistes”. Tenia curiositat per veure què havien muntat i com ho havien fet. Suposo que no és pot anar a veure una exposició amb prejudicis. L'espai m'ha semblat un conjunt publicitari i identitari (?) amb molt poc rigor i estèticament -potser hauria de dir estructuralment- pèssim. Esperava alguna cosa que, com a mínim i a part del context i les anècdotes, realment m'informés de les revistes. Vitrines amb unes quantes revistes antigues triades a l'atzar i el gruix de l'exposició reflectit en panells i amuntegaments de paper, sobretot a partir de 1959 (“Germinàbit”). Com si fos un treball escolar -perdoneu-me la comparació- fet precipitadament per omplir parets.
A mi, caòtic en els meus assumptes particulars, m'hagués agradat una cosa ordenada, didàctica, completa, sense més ideologia que la que pogués extreure de la informació pertinent. Per posar un exemple i fer un suggeriment. Imaginem que fem una exposició de revistes infantils i juvenils catalanes fins a la fi de la guerra civil. Doncs les agafem i les ordenem amb algun criteri (alfabètic, any de publicació -millor-, números publicats), donem les dades bàsiques: nom, anys de publicació, editor, tiratges, periodicitat, escriptors i dibuixants, etc.:

Ànfora. 34 números (1920-1923). Mensual.
L'Avant. 83 números (1933-1936). Quinzenal.
Bailet. 8 números (1925). Setmanal
Belles Històries. 20 números (1931). Setmanal. Se'n feia també una edició en castellà.
En Belluguet. 6 números (1915-1916). Setmanal.
L'Eixerit. 200 números (1931-1036). Setmanal.
L'Escolà. 6 números (1907). Quinzenal.
L'Escolanet. 19 números. (1906). Setmanal.
Esquitx. 296 números (1031-1936). Setmanal
Estel. 1 número (1937). Unisetmanal.
L'Estornell. 2 números (?) (1928). Setmanal.
Fatty. 36 números (1919). Setmanal.
Els Follets. 45 números (1913). Setmanal.
La Formiga. 20 números (1935.1936). Mensual.
Jordi. 25 números (1928). Setmanal.
Jordi. 29 números (1933). Setmanal.
La Mainada. 129 números (1921-1929). Setmanal.
En Manelic. 4 números (1926). Setmanal.
Mirbal. 1 número (1937). Unisetmanal. Bilingüe.
El noi català. 4 números (1927). Setmanal.
El noy de la mare. 4 números (1908). Setmanal.
La Nuri. 17 números (1925-1926). Setmanal.
La Palmeta. 12 números (1906). Setmanal. Bilingüe.
En Patufet. 1806 números (1904-1938). Setmanal.
Pervenir. 9 números (?) (1937-1938). Setmanal. Inicialment sortia al mateix temps un número en català i un altre en castellà.
Pierrot. 8 números (?) (1928). Setmanal.
Plançons. 25 números (1933). Desenal.
La Rondalla del dijous. 51 números (1909). Setmanal.
La Rondalla del dijous (2a època). 19 números (1924). Setmanal.
Sigronet. 218 números (1924-1928). Setmanal.
En Titella. 19 números (1911). Setmanal. Bilingüe.
Una vegada... 9 números (1907). Setmanal.
La veu de l'àngel de la guarda. 330 títols (1909-1936). Mensual.
Virolet. 469 títols (1922-1931). Setmanal.
En Xaneta. 68 títols (1933-1934). Setmanal.
I alguna altra que em dec deixar.

Com que això és una mica avorrit, afegim una mica de literatura complementària que ens permeti contextualitzar o conèixer l'interès del material en el seu temps. Posem per cas:
Al número 3 de la revista “Porvenir” una nota a peu de pàgina deia: “Debido a la escasez de papel, sentimos no poder continuar publicando nuestra edición catalana; tan pronto como las circunstancias lo permitan subsanaremos esta falta”.

En fi, ja m'enteneu. Per cert, i perdoneu-me la pedanteria per segon cop, creieu que em podria presentar per comissionar aquesta hipotètica exposició?

mama (i papa)

En aquesta primera setmana tot són plors dels primerencs. Quan un s'atura, comença l'altre, i encara un altre, i tot un petit cor de plors per convenciment o simpatia. Els plors envaïxen de bon mati aquest petit espai interior del patí. Uns sanglots desesperats, inconsolables, definitius, que a penes deixen temps per agafar aire per respirar. Suposo que tots els veïns tenim el cor trencat; també les noies de la guarderia -no hi ha cap home- que contemplen impotents unes llàgrimes inacabables, acompanyades per les mateixes paraules repetides fins a l'infinit d'aquestes criatures que amb prou feines han après a caminar i a dir quatre coses que fan tanta gràcia als de casa, però que ara només en tenen una de ben present:

-Maaamaaa, maaamaaa, maaamaaa, maaammmaaa...!

No hi ha més mots, no hi ha més demandes, no hi ha altre desig.

El patiment continua impertorbable, inefable, durant el matí. Cap a les onze s'escolta una veu singular que sobresurt sobre les altres, només una vegada:

-Eeel paaapaaa!

Ai, tampoc aquest cop arriba la redempció.

Els veïns que encara som a casa patim i voldríem mostrar la nostra empatia, portar-los el nostre consol, però ni tan sols ens atrevim a fer una ullada per la finestra. No podem fer més que esperar que passi el temps, que arribi l'hora de la migdiada, que les mans i les cançons els acaronin finalment el cor i la pell i que els petons els facin més suportable i potser desitjable aquesta nova vida. Ho aconseguiran ràpidament si parlem de temps objectiu; cada any en sóc testimoni.

solts literaris

“Continua Castellanos: 'L'únic original prou acabat que permetia una edició amb voluntat divulgativa era 'La ciutat cansada', encara que hi hem inclòs una presentació i un pròleg que retarden la lectura de la novel·la, però que són un toc d'alerta, una manera d'explicar que, aquesta novel·la, Calders no l'hauria pas deixada tal com es publica, perquè era un escriptor molt curós.' “

Vilaweb

Em llegeixo la presentació? Em llegeixo el pròleg? Vaig directament a la novel·la que Calders no va voler acabar, “que no l'hauria pas deixada com es publica”? Ai, em faig por, sóc tan calderià!


Segons diu el diari, Nova introducció a la mètrica, de Salvador Oliva, ocupa el vuitè lloc entre els llibres més venuts de no ficció en català d'aquesta setmana. El nostre és un país de poetes, quin remei! El nostre és un país estrany, curiós, misteriós: que un llibre de mètrica, i més el de Salvador Oliva -em refereixo al seu rigor, a la seva complexitat-, sigui un best-seller deu voler dir ... No tinc ni idea del que significa, el fet em descol·loca. A la Casa del llibre no me'l poden trobar, els deuen haver venut tots.

País de premis literaris (algú se'n recorda d'aquell que donava els premiats -família inclosa- el dret a viatjar a les golondrines (sic) del port?), aquest any la Nit de Santa Llúcia en tindrà un de nou patrocinat econòmicament per la Fundació del Barça: Premi de Narrativa Juvenil esport i ciutadania. Autors novells, fins a 35 anys. Jurat: dos del Barça, dos d'Òmnium Cultural i un de l'editorial (Cruïlla). En fi, si voleu us podeu llegir les bases aquí. 4000 euros, més o menys, que deuen ser l'equivalent a un dia de vacances de qualsevol jugador del primer equip. A més, el guanyador (en solitari?) “gaudirà d'un desplaçament a un partit de la Champions amb totes les despeses pagades”. Va, apunteu-vos si teniu l'edat: coneixereu món. Teniu temps d'escriure les 70 pàgines -mínim- fins al 31 d'octubre.

El nostre deu ser el territori on hi ha més llicenciats en filologia que escriuen, vull dir que fan literatura, o viceversa. Al mateix temps -i ara imagino- deu ser el país on es demana una de les mitjanes de selectivitat més baixes per tal de començar la carrera, cosa que fa que aquests estudis no tinguin gaire demanda. No m'estranya. No sé si als qui planifiquen futurs els interessa que sigui així, suposo que sí, perquè en cas contrari exigirien com a mínim un notable. La demanda seria enorme, espectacular, hi hauria cops de puny, no ho dubteu. Ara, que la qualitat literària fos superior és un fet discutible: només cal veure la mitjana que demanen als futurs periodistes i comparar-la amb els resultats de la seva feina.

la lletra (reedició)

Aquest estiu tenia la intenció de seguir la lletra de “Torroella, vila vella” (1952) de Vicenç Bou i refer el vídeo que us havia presentat. Al final, vaig pensar que no, que la meva reinterpretació, en què surten alguns llocs esmentats i d'altres no, ja estava bé, que ningú no em retrauria la meva Torroella.

Avui, diumenge, dia de sardanes, m'ha semblat que podia afegir la lletra (del seu fill Rogeli), més que res perquè no es troba fàcilment a Internet (veure més avall), a la música. És un text romàntic, elemental, que podeu seguir perfectament a mesura que soni la cobla.


Prop del Ter i al peu de la muntanya,
vora el mar bell i altiu; sota un cel rogent de tramuntana:
-Ets l'espill de l'Empordà!
-Ets l'espill de l'Empordà!

Tens l'encís de la nostra Costa Brava,
sol ardent i radiant;
tot el goig d'un viure ple d'ensomni.
Jo et tinc dintre del meu cor!
Jo et tinc dintre del meu cor!

I ets la pubilla de nostra terra, oidà!

Oh, Torroella, vila vella,
vila del meu cor,
si sabessis com t'enyora
qui està lluny de tu.

Tes muralles mil·lenàries,
tos carrers estrets,
jo els estimo molt més
que tot el món.

Del Tamariuà fins a les Dunes,
camps oberts de fruita i de perfum.
Déu te guard, oh gaia vila meva,
esclat del cor...

Des de l'alterós i esvelt Montgrí,
albiro les grises Illes Medes
i els camins gemmats de la Resclosa,
dels meus amors... amors... *

Si Garreta i Morera escriviren, tècnicament parlant i dintre l'esperit de la música, les millors sardanes, Bou i Vicens han escrit les més universalment populars. La seva escriptura és considerada fascinadora i irresistible. Decanten el cos i l'esperit cap a un dionisisme franc i explícit. Gràcies principalment a aquests vells homes, l'àrea de la sardana s'ha eixamplat considerablement. Han fet ballar tothom, fan ballar tothom, converteixen l'espectador de passiu en actiu**. Les seves sardanes han contribuït a la formació de la manera moderna de ballar-les.

Josep Pla

*De “Papers del Montgrí”, núm 5, juny de 1985 . Ajuntament de Torroella de Montgrí (centenari del naixement del compositor)

** Jo crec que em vaig iniciar amb “Llevantina”. És cert que la meva carrera com a ballador va tenir poca continuïtat.

de la condició humana

Que curiós, llegir gairebé al mateix temps la mateixa idea en un bloc-blog i en un dels blocs de Pla:

Les persones que es casen demostren d’una manera explícita que s’estimen molt, personalment, a si mateixos. Quan els homes o les dones s’estimen molt a si mateixos no poden viure sols. Tendeixen a fer acte de presència davant la gent o, almenys, d’una altra persona –l’altre contraent. Si més no, el matrimoni és una porta a accedir a la gent. Per a viure en solitud es necessita tenir una idea exacta sobre un mateix –no estimar-se gens: tenir d’un mateix una idea pèssima.

Josep Pla. Notes per a Sílvia.

Del fet que som éssers irremeiablement solitaris –i no em refereixo a la solitud física, evidentment- no en tinc cap dubte. De com s’arriba a formar parelles, del que es busca, del que es troba, dels penediments, dels retrobaments, de l’autoconeixement, dels miratges, de tot això, en tinc, desgraciadamenent, una idea, més aviat una idea vaga.

benvolgudes roses

Soc un mal lector de poesies, els mots, sovint, sempre traïdors, se m'escapen. Alguna vegada -diletant- m'imagino alguns versos: tasca inútil, intent prosaic. Per això, si puc, prefereixo regalar roses. Avui no és possible.

Em fugen versos, records i pensaments,
s'esvaeixen els rostres de la gent:
les coses són així, no hi ha lament.
Em doldria l'oblit i el pas del temps
-un joc de daus que giren lentament-,
si no fos que l'atzar, sempre present,
quan vol em torna versos, pensaments,
records i, sobretot, mots amatents,
presències ben properes tostemps.

dels colors

La globalització, la mobilitat, les bones i males consciències i, sobretot, la ignorància, són fonts inesgotables de susceptibilitats. Mai com ara tenim accés a tanta informació, però possiblement tampoc mai no hi ha hagut tanta informació superficial ni tanta manca de rigor. La gent, en general, coneixem moltes més coses -més conceptes, més fets, més llocs, més ...- que en qualsevol altre moment, però tanta informació fa que els nostres coneixements siguin poc especialitzats, superficials -no em refereixo a l'especialitat de cadascú en l'àmbit laboral-, generals, sovint incerts o equivocats. Això no tindria cap importància si no fos perquè tenim una tendència a creure que els nostres coneixements parcials, incomplets o, fins i tot, falsos, són paraula de Déu. Tothom és savi, tothom sap. La majoria pensen que, en una societat cada vegada més interdependent però al mateix temps amb més aïllament personal, admetre la poca competència sobre un tema el pot relegar al menyspreu dels altres o a l'ostracisme absolut. Què hi farem, les coses són així.

Dic tot això pel fet que encara hi ha qui creu en el concepte de diferència de raça, d'ètnia, que des del punt de vista científic ja no s'aguanta. Una altra cosa són els costums culturals -propis i exòtics- i especialment religiosos -propis i exòtics-, és a dir, les supersticions que, amb noves manifestacions i matisos són un aspecte fonamental de les personalitats actuals.

Sembla que avui -i ho confirmen els blancs i els negres- s'ha d'anar molt amb compte a parlar de la pell, com si la coloració portés aparellada un seguit de característiques positives o negatives. El mateix passa amb les “ètnies” o similars. Actualment parlar de “moros” és considerat pejoratiu, tant pels moros com pels cristians. En el cas d'aquest darrer col·lectiu segurament perquè realment és pejoratiu amb freqüència. Que la paraula moro fos un mot habitual en Jaume I o Bernat Metge no té cap importància: qui se'n recorda? D'acord, no hi ha res a fer, desterrem el terme; però, per què no triar-ne un altre que literàriament encara és més antic i menys sospitós? I si parléssim de sarraïns? La paraula apareix ja en els escrits de Llull utilitzada amb un respecte total, fins i tot en alguns casos reconeix la seva superioritat de costums -que en matés un per blasfem i que la justícia no li donés cap importància és circumstancial. Quedem d'acord, doncs? Sarraïns?

L'article de Màrius Serra a “La Vanguardia” d'avui - sabeu que no el puc enllaçar des que el diari en paper no es pot consultar més que en part a Internet- és un exemple del que acabo d'exposar sobre les susceptibilitats i la ignorància L'escriptor ens explica les perplexitats i les vicissituds que li van suposar portar una samarreta amb el nom de la llibreria de la Barceloneta “Negra i Criminal”, fins que se'n va adonar del que passava quan un cambrer li va dir: “Es un anuncio de racismo, mi amigo?”

Ostres, amics, no sé com fer-m'ho, perquè jo no volia parlar d'això, sinó del darrer paràgraf d'en Màrius, però ja em coneixeu, de vegades m'embranco amb marginalitats. Diu el paràgraf esmentat:

“El primer texto que me editaron fue un relato en un volumen colectivo titulado Crema de Maga (Laia !987) que autores como Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Quim Carbó, o Pep Albanell publicaron para sufragar los gastos del atentado que un grupo ultraderechista perpetró contra la libreria Maga de la calle América en el Guinardó. En esa época, las librerías Ballester (Sants) y Tres i Quatre (València) se disputaban el dudoso honor de ser las más vituperadas por los nostálgicos de la España-una-y-no-cincuentayuna. Resulta chocante que, hoy, lucir el nombre de otra librería en el pecho comporte cierto riesgo.”

La qüestió és aquesta: hi havia una llibreria Ballester a Sants que va sofrir diversos atemptats, amb el mateix nom, doncs, que la llibreria Ballester -espero que en Joan Ballester sigui al paradís dels Països Catalans, perquè si ell no hi és no hi ha arribat ningú- , també coneguda com Públia -una de les poques on es podien adquirir Documents d'identitat de la nacionalitat catalana (i tantes altres coses pancatalanes)-, que estava al carrer Consell de Cent, darrere de la Central -la universitat-?

Ja ho veieu, molt enrenou per només una pegunta que no sé si em sabreu respondre. Per cert, que se n'ha fet dels fills? Jo recordo especialment en Jofre, perquè tenia un nom que em cridava l'atenció, acostumat com estava als noms del poble més aviat prosaics, que no tenien cap interès especial.

la tornada al col·le

Que dura és la tornada al col·le! No només des de la perspectiva emocional, que se soluciona amb una lleugera teràpia personal o col·lectiva, sinó sobretot des de des del punt de vista econòmic. Tants llibres que només serviran per nou mesos -o menys, segons qui els faci servir i com-; a més, aquest any, com el passat, el nou pla d'estudis invalidarà alguns manuals del curs anterior: és normal, en llengua i literatura catalanes, per exemple, s'han fet grans descobriments -contingut i didàctica- des del setembre de 2007.

I si encara fossin només els llibres... Cal canviar de vestuari. No anirem amb la mateixa roba que portàvem al juny. Com a mínim la roba interior ha de ser de la temporada. Ni pensar a posar-se els mateixos sostenidors, que ja me'ls tenen molt vistos pel davant i pel darrere... I les calcetes o el tanga? Només me les han vistes pel darrere, però es poden imaginar el davant...

En fi, a la botiga de la cantonada, que respon a l'ocurrent nom de “Bracelona” segur que tenen servei personalitzat i les peces adequades. T'examinen de dalt a baix, els dius el curs que faràs i el nom de l'escola i pots començar la teva vida laboral segura de triomfar, al menys en l'aspecte social; en l'acadèmic, mai no se sap, però és possible que ajudi: una persona renovada per dintre i per fora sempre se sent més disposada a l'estimul de noves experiències i el món se li presenta més lleuger.






















P. S. Asseguro que és només l'atzar el que m'ha portat a fer aquesta anotació i l'anterior. Jo passava. Ei, i també tenen banyadors que aprimen -massa tard?- i llenceria catalana, que ho he llegit.

Vista la realitat, he pres una decisió, al menys per als de batxillerat -si, nois, també podeu renovar els calçotets-: res de llibre de text, i que em perdonin les editorials, però considero que quatre calerons extra gastats en articles de primera necessitat els proporcionaran una alegria inicial que sempre va bé per començar la llarga -i de vegades inhòspita- travessa de l'ensenyament -anava a escriure de la cultura, però el terme em sembla inexacte i excessivament pedant donades les circumstàncies actuals.

batwoman

M'ho miro des d'una certa distància. Arriba una parella d'uns trenta anys: ella, somrient, amb cara entre entremaliada i ingènua; ell, amb cara i posat furtiu. Circumval·len la figura estàtica amb les seves mirades i s'aturen al darrere. La noia actua, el company mira i vigila l'entorn. La noia s'encaparra a ajustar l'ala esquerra al cos, però no aconsegueix cap resultat apreciable: l'ala, com moguda per un mecanisme invisible, torna al seu lloc original, no es deixa vèncer. La noia, sense deixar de somriure, mira el noi, potser és un prec. El noi sembla insensible i al mateix temps neguitós, no diu res, reparteix la seva atenció entre la noia i la gent que passa i que observa. Finalment s'allunyen, ella encara somrient, ell descansat: aquest cop no ha pogut ser.

M'apropo i repasso, entre el retour d'age i la curiositat científica. Busco l'angle més convenient i no el trobo, potser perquè no m'atreveixo a passar per un contemplatiu -pot ser perillós- entre apressats no hi dedico prou temps.

Mes tard em diuen que no són ales per a quedar empresonades, que han d'estar sempre erectes, a punt de vol. Potser a la terrassa, millor amb lluna, potser a l'interior... Ho entenc, però no ho sé... Descobrir inesperadament algú que pugui volar i potser fer-te volar ha de ser sensacional. Ara, francament, i perdoneu-me la ignorància, aquestes ales no són un pèl esquifides per a intentar grans volades? Si algú en té experiència...

rentrée de setembre

Llegeixo, o al menys ho intento, el que s'escriu sobre el finançament. Em sembla lamentable que es donin tantes voltes a la premsa -i als blocs- a un tema vellíssim per no dir res de nou. És la inutilitat i el barroquisme en estat pur. Quina pèrdua de temps!

Fora del territori ningú no es pot creure que a Barcelona, o a Catalunya, no hi hagi un muntatge audiovisual per aula a l'ensenyament públic. Et prenen per mentider o per jubilat. Què es pot fer amb aquests mitjans a cada classe ja és una altra història.

M'arriben i busco les novetats editorials de la tardor. És aclaparadora la quantitat de banalitats que apareixeran. De reedicions, ben poca cosa. Tinc la sensació que les editorials es poden convertir, ves per on, en el negoci complementari de les cadenes de televisió. Bé, d'alguna cosa s'ha de viure. La televisió, a l'estiu es converteix en una mena d'espai dedicat als malalts d'Alzehimer i de dèbils mentals. Tampoc és que en temporada alta sigui, en general, gaire cosa més, mani qui mani i caigui qui caigui. Ara, algú em podria preguntar per què la miro. La resposta es pot trobar en una de les dues patologies anteriors.

Parlàvem d'aquestes coses i d'algunes altres amb una amiga basca mentre sopàvem a Paco Meralgo, lloc amb una excel·lent relació qualitat-preu (fa dies que no parlo de cuina). Sobre el primer tema, em deia la gràcia que fa als del seu país tot això del finançament. Una conversa distesa i gratificant perquè a la fi les coses són el que són i els pallassos són la cara del poder.

M'explica uns quants acudits sobre bascos i catalans -entre nosaltres gairebé tot és permès- que no reproduiré per no ferir sensibilitats, però, demanant disculpes per avançat per la meva incapacitat en aquest gènere, deixeu-me que us en passi un de curtet només de bascos que no és nou i que és d'un primitivisme notori, tot i que se li pot trobar alguna altra lectura, jo diria que fins i tot política.

Es trobaven dos bascos a la barra d'un bar (situeu-lo on us sembli) amb unes ganes de lligar extraordinàries que no havien tingut sort en tota la nit. En això que arriben dues noies que estan boníssimes i s'asseuen al seu costat. Els nois les miren i es miren, i un li diu a l'altre (recordeu que molts bascos parlen castellà): “Oye, tú, les decimos que somos de Bilabao -el noi ja anava un xic col·locat-?”. L'altre les mira i se'l mira i li respon: “Que se jodan!” Doncs, això.

calendari poètic

Feia dies que no entrava al bloc de la Violant i em trobo amb la proposta d'una empresa que em sembla d'una d'una dificultat enorme: confegir un calendari en què aparegui el nom d'un/una poeta per cada dia de l'any, just el dia del seu naixement, amb la finalitat de poder llegir un poema seu en una data tan adient. Com que el propòsit no és fàcil, ens demana la nostra col·laboració per omplir tots els dies amb un nom. En aquest moment falten una quarantena d'escriptors per completar el calendari. Des d'aquí em sumo a la iniciativa i demano si algú pot afegir algun nom amb la data corresponent, cosa que no deu ser gaire fàcil, per cobrir les ofeneses que li queden.

En una relectura, entenc que la Violant no serà qui ens proporcionarà els poemes, sinó que els haurem de buscar nosaltres. Llàstima, perquè trobar el material de 365 poetes -o més, i no ho dic pels anys de traspàs sinó perquè algun dia ja té més d'un poeta- és una tasca complicada, sobretot -parlo per mi- pel fet que alguns autors són completament desconeguts fora d'àmbits relativament especialtzats o la seva obra és difícil d'aconseguir. Entenc que es tractaria de crear un espai a Internet on a més de la data de naixement hi hagués un o més poemes. Seria una cosa mai vista, potser única en qualsevol llengua; tot plegat, una feina titànica.

A banda d'aquesta empresa tal com està plantejada, que trobo extraordinàriament meritòria, hi ha un aspecte que em sembla d'impossible resolució sense fer algun tipus de trampa. Entenc que entre els 365 poetes -o més-, hi haurien de figurar els més representatius de la llengua, els més interessants -i aquí inclouria la poètica dels trobadors. Des del segle XIX fins ara és possible rastrejar amb més o menys dificultat dates de naixement, però, i abans? Quan van nàixer Guillem de Berguedà, Ramon Llull, Ausiàs March...? Ens quedarem sense llegir algun poema seu perquè no sabem quan van veure per primera vegada la llum del dia o de la nit? Com ens ho podem fer?

Per cert, us heu fixat que coneixem més dates de morts que de naixements? Recordem finals i ignorem principis. És natural.

inanitats (IX)

L'1 de setembre
desapareix la lluna.
I les estrelles?

(Cliqueu per engrandir la imatge)