conte innocent de Nadal

Avui he quedat amb les meus nebodes del sud que viuen aquí per anar a buscar els regals del reis a les botigues on els mags els havien desat a l'espera que passessin les seues destinatàries a recollir-los. Hem avançat la data perquè qui sap quan ens tornarem a veure, malgrat que entre les nostres cases només hi ha una hora a peu.


Ja amb els presents, hem anat caminant cap a casa seua seguint el trajecte il·luminat per les parades de tot tipus, i més, que en aquestes dates s'instal·len a la Gran Via. De sobte, la petita, que és la més poruga de les dues germanes, ha imaginat la possibilitat que qualsevol malfactor li prengués la valuosa càrrega que transportava. Per tal de distreure-la i tranquil·litzar-la, li he explicat una de les meus darreres experiències.

Va ser fa poques setmanes quan, prop de casa, uns minuts abans de la mitjanit, va aparèixer sobtadament un senyor en una cantonada especialment fosca. En un castellà prou correcte, encara que amb un lleuger accent estranger que vaig ser incapaç d'identificar, em va demanar, sense especificar, que li donés tot el que portava de valor...

Aquí les dues nenes han fet cara d'espant i he notat una esgarrifança que recorria el seu cos, com si aquesta situació fos una novetat en les nits del suau hivern barceloní. Tot i així, han volgut que continués la meua història, potser per veure quina moralitat se'n podia extreure.

La veritat és que tot va durar a penes uns minuts. Quan el senyor va acabar de parlar, malgrat que el seu discurs, breu, m'havia estat perfectament intel·ligible, li vaig dir: En català, sisplau. L'home ho va intentar, però no s'acabava d'aclarir, amb prou feines va balbucejar dos o tres mots inconnexos. S'excusà -sempre en castellà- dient que fins ara no n'havia tingut la necessitat i la seua ignorància no li havia ocasionat cap problema irresoluble, que fins i tot l'onze de setembre havia aconseguit una cartera d'un que anava amb barretina i estelada. Jo vaig mostrar-me comprensiu, però ferm; li vaig dir que les coses havien canviat, i més que ho farien, i que una llengua, un país, etc. De tota manera, com que al carrer feia una mica de fred i no sé si m'entenia gaire, tampoc no em va semblar el moment més adequat per iniciar una apologia del territori i de les seues aspiracions, així que en el revés d'una T-10 on encara quedava un viatge li vaig escriure el nom de dues acadèmies en què em consta que fan uns cursets intensius de llengua amb resultats remarcables i hi vaig afegir l'adreça d'un portal d'internet que també ofereix unes bones possibilitats d'aprenentatge. Em va semblar que només calia afegir que si ens tornàvem a trobar i el seu aprofitament havia estat correcte continuaríem parlant del nostre assumpte, i ens vam acomiadar desitjant-nos bona nit, cadascú en el seu idioma, ell amb el que li semblava que li obriria totes les portes i jo amb el meu.

Les nebodes, en acabar la meua història... , però això ja és una altra història.

per Nadal tot s'hi val

Breu retorn de dos dies a Barcelona abans de pujar una altra vegada al nord. Poques ganes d'escriure, encara que les frases i les idees em rondin i demanin sortida, i més de viure. Rutines acceptades, sempre amb petites modificacions,. Concert, un any més, del cor Anselm Viola a l'església; aquesta vegada amb coral infantil (hi participa la meua neboda més petita), coral jove, i els de sempre; invitat, el contratenor de Bellcaire (el poble de Tito Vilanova) Òscar Bonany. Continua agradant-me força el passeig pels carrers gairebé buits i aquesta reunió musical després dels àpats interminables.


En els comentaris del post anterior he notat un cert escepticisme, i també ànims, davant del meu propòsit de transmissor de la tradició literària durant la sobretaula de Nadal. Recordaré a la gent de poca fe i d'innocència perduda, que el dia 25, per raons òbvies, gairebé tothom es mostra disposar a acceptar qualsevol cosa. És veritat que en el meu cas, amb llarga experiència amb públics alguns cops difícils, sabia que si podia aconseguir la participació dels espectadors la transmissió oral seria més reeixida. I si convertíssim el públic en bous, vaques i vedells que subratllessin la història en el moment adequat...?

En definitiva, deixo una petitíssima mostra d'algunes actuacions de la diada (la meua rondalla, filmada per la nebodeta més amunt esmentada i recitaire emèrita, va durar prop de vuit minuts (i ja tinc propostes per actuar al balcó de l'ajuntament), cosa que serveix per il·lustrar que per Nadal tot s'hi val. No descarto la autodestrucció imminent de les imatges que avui encara es poden veure públicament en què per primera vegada hi ha en aquest bloc la meua desvirtualització física i la d'un dels meus nebots; des de les nostres actuacions nadalenques convertits en recíprocs representants artístics amb futur incert.

Nadal

Avui, que suposo que portaré ja uns dies desconnectat de la virtualitat, a l'hora de dinar, a les postres, o després, que és un dia curt que s'allarga, encabat que els nens hagin pujat, o no, a la cadira per dir els seus versos, em trauré el paper d'alguna butxaca i intentaré llegir la rondalla. Si la Joana s'adona de la meua intenció abans que comenci, malament: em dirà que no és el moment, que els versos -i les proses poètiques- avui són cosa de nens, que és massa llarga, que n'hagués pogut triar una de millor, que caldria reescriure el final... I tindrà raó, però...


Després, o abans, desitjaré bon Nadal a tothom, i aquelles coses que es diuen, i pensaré, com si fos un nen dalt de la cadira, també bons desitjos per als qui passen per aquí. Doncs això, amics i amigues.



Una vegada era un bou.

Quan va néixer la tendra bestiola, les vaques i els vedells rodejaren la magnífica vaca blanca que l'havia posat al món. Vaques i vedells, admirats, contemplaren remenant la cua en silenci el nou companyó, que bruelava amb totes les seves forces.

El vedellet s'acostumà de mica en mica que tothom l'admirés. Sa mare, no cal dir-ho, sentia per ell una vertadera bogeria. De dia i de nit el guaitava amb els seus ullassos blaus i humits. El feia jeure al costat seu, damunt la palla seca, i es passejava amb ell, enorgullida, alçant satisfeta el morro somrosat.

De primer tothom l'estimava. Mes, gràcies als eu encarcarament i a les seves rebufades, aviat es féu insuportable a tothom. Es cria me´s savi i més formós que tots. De formós, ho era en veritat. Així com la seva mare era tota blanca, ell era tot negre, però amb una gran estrella blanca al front.

Un bou vell, el patriarca del ramat, en veure per primera vegada aquella estrella, barbotejà algunes paraules misterioses que ningú no comprengué perquè el bon home s'anava fent inintel·ligible.

I el bou somreia, amb un somrís de superioritat i d'indulgència. Ja anava passant aquell temps en què feia amb la cua interrogants i admiracions davant les coses. El bou era filòsof.

El nostre bou estava segur que l'estrella blanca era senyal positiu que estava destinat a grans empreses. Així anà mirant desdenyosament tots els seus companys. Volia ser el primer de tots; el primer a beure quan anaven al riu, el primer a la pastura de l'herba extraordinàriament verda dels prats, el primer a l'estable. No respectava ni els vells ni els petits. Tenia somnis de majestat i d'esplendor. Guaitava llargament la seva imatge en els bassals i somreia, ple de vanitat.

Un dia, el bou veié els seus companys plens de tristesa i descoratjament.

-Què teniu? -els preguntà.

-Corn-de-Neu deia a Cua-Ondulant que el nostre destí és ésser venuts, trossejats i menjats. I rumiant aquestes coses ens hem entristit.

El nostre bou dirigí una mirada de compassió als seus amics i se n'anà amb aire de triomf.

L'endemà, un marxant desconegut davallà a la plaça. Volia comprar un bou. S'enamorà del bou negre amb l'estrella blanca, en pagà més talents dels que valia i se l'endugué, amb aire satisfet. Havien lligat una corda al cap del bou, i l'home estirava la corda. Així anaren avançant, marxant i bou, per les planures.

El bou fingí amistat al marxant; aqueix li tragué la corda, i els dos companys caminaren des de llavors més còmodament: el bou sense corda i el marxant sense maldecaps.

Al migdia, mentre el marxant menjava figues i mel, el bou guaità en un regueró. La seva estrella blanca semblava me´s formosa que mai. L'hauria contemplada perpètuament si el marxant no hagués anat a rentar-se els dits enllepissats de mel.

I marxant i bou seguiren fent via.

En arribar el vespre, el marxant portà el bou cap a un estable abandonat. Aqueix el seguí amb aire indolent, però maquinant per dins una revolta contra el seu estat d'opressió i d'esclavitud. “Els bous -es deia ell- semblen estar definitivament sotmesos als homes. No podria sortir de la profunditat dels temps un super-bou? Com més una cosa és elevada en el seu gènere, més rarament triomfa. Mes tinguem coratge, ¿què hi fa? Quantes coses són encara possibles!” Així deia el bou, avançant-se de segles a Zarathustra, aquell que havia de dir tantes coses -perquè ja no era asiàtic, sinó europeu- i entre elles, algunes frases semblants.

-El ramat -prosseguia el bou- és una cosa ignominiosa. Cal que l'individu evolucioni i es faci lliure.

Quan l'home, cansat de la caminada, s'ajagué damunt la palla, el bou aixecà la testa amb mirada de penetració, la inclinà tot seguit damunt de l'home i, un cop segur que la seva son era certa i duraria bon temps encara, s'allunyà de l'estable.

Quan fou a fora, li semblà que les estrelles del cel serè saludaven l'estrella blanca del seu front.

Regnava un silenci solemne

I el bou es determinà a seguir un llarg romiatge a un país desconegut on no hi hagués prejudicis, o sigui marxants.

S'allunyà de l'estable i prosseguí la seva caminada tres dies i tres nits sota un cel serè, de dia enlluernador, de nit brodat de diamants i tota mena de pedres fines. Caminà tres dies i tres nits nodrint-se de l'herba de les prades, bevent l'aigua remorosa dels reguerons i els fontinyols, saturant-se de l'aire sa de les planes lliures. No sabia on anava, ni on era, ni quin camí havia fet, perquè la planura era infinita i verge de camins.

Al tercer vespre, el bou s'havia adormit, tot de sobte es despertà, mogut per una força que no podia explicar-se.

I enllà, molt enllà, veié una claror vivíssima.

El bou féu un moviment d'esglai. Aquella claror venia de l'estable d'on ell havia fugit. Recordava tots aquells encontorns. Així, doncs, esmaperdut, havia desfet el camí.

Què devia ésser aquella claror?

El bou, enlluernat, se n'hi anà. Perquè els filòsofs són amics de conèixer totes les causes.

Com més s'acostava més gran era la claror. Era una claror que no es veia d'on venia, més intensa que la del sol, la lluna i les estrelles juntes: una claror que espargia raigs interminables d'or, d'argent...

A la fi, el bou, mig encegat, arribà a l'estable.

Terra hi havia una florida extraordinària. Flotaven volves de llum. Adolescents alats, de llargues cabelleres rosses, instruments desconeguts expandint onades d'harmonia. I pels aires papallonejaven caparrons de querubins amb diminutes ales fulgurants. Tres arbres vells que hi havia davant de l'estable inclinaven respectuosament les branques.

I a dins hi havia un Home i una Dona vestits pobrament i agenollats a terra. Enmig d'ells hi havia uns palles, i damunt de les palles un Infant que somreia.

El bou inclinà la testa.

I quelcom li digué a cau d'orella que la claror l'havia trobada, no en l'altesa i en la magnificència, sinó entre la misèria i la humilitat.

I que per cercar-la no s'hi anava pas pels amples viaranys de la supèrbia, sinó pels camins pedregosos de l'obediència i del renunciament.



Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant (1904)

tangent

Caminava gairebé al mateix pas que la mare que conduïa el cotxet. Sobtadament la dona es va posar a parlar com ho fan les mares i a vegades alguns pares (i família diversa):

-La meva princesa ja s'ha despertat? Ha dormit bé la meva nena?
Jo, que ja havia sobrepassat el cotxet d'aquell tipus en què la criatura ha passat de l'estat de mirar el cel a l'estat de mirar la vida, no veia la nena, i encara que l'hagués vista, estic segur que no sabria concretar la seua edat.
La mare continuava:
-Aquesta nit la mare et farà peixet; aquell peixet tan petit que t'agrada tant. Oi que t'agradarà menjar-te el peixet? Què t'agradaria sopar?
Ja una mica lluny -la mare es devia haver aturat una estona per somriure la nena-, encara vaig escoltar la resposta de la filla:
-Xocolata!
Vaig continuar al meu pas sense saber si acabaria especificant xocolata blanca, amb llet o negra, però no m'hagués sorprès la demanda de xocolata amb el 70% de cacau, d'una marca concreta i d'una botiga determinada.
I encara sabré menys si la mare va satisfer les aspiracions de la filla... i tantes altres coses.

Havia oblidat la conversa fins que ahir vaig veure aquests núvols al cel i vaig pensar: “Angeletes!”.

misteris de Nadal

En vull deixar constància aquí encara que no tingui cap importància. El bloc té un comptador que em dóna algunes informacions sobre els seus visitants. És un bloc modest amb un nombre regular de visites, de 60 a 80, sovint, imagino, per atzar. Ahir, dijous, vaig tenir 2.452 visites. Avui -són les dues de la matinada- ja en van 661. El fet, malgrat la seua magnitud numèrica espectacular, continua sense tenir gaire importància, però em provoca curiositat. Per què des del mateix ordinador m'han entrat tantes vegades a veure un poema de Carner: L'antic veia la lluna...? No ho sabré mai. Nadal és un temps de misteris.

la mobilitat immòbil

Suposo que tots farem i rebrem alguns regals per Nadal o per Reis. Em sembla una tradició contra la qual no només no tinc res, sinó que m'agrada. Torno a admetre que sóc consumista, encara que a vegades tingui mala consciència per algunes de les meues compres basades més en capricis que en necessitat o efectivitat.


No sé quin serà el regal tecnològic estrella d'aquestes festes: tauletes, mòbils intel·ligents, rellotges (hi ha realment tanta gent que regala rellotges com podria fer pensar la publicitat de diaris i revistes?), càmeres fotogràfiques, e-readers (ho dubto)...?

Avui, entre les pàgines del diari de paper que encara llegeixo, hi havia una revista de fulls setinats editada per Tesa que m'han fet sentir una mica de vergonya pels meus petits excessos malgrat el convenciment del excessos dels altres. A la pàgina 14 proposaven mòbils que no es veuen en cap botiga d'aquelles on anem a comprar habitualment. Copio dues propostes:

1. Ulysses Nardin Chairman Diamon Editions: Una obra de arte realizada en oro blanco de 18 quilates y con más de 3.000 diamantes cortados a mano por maestros relojeros que tardan 700 horas para elaborar un único terminal. En altres llocs he trobat que és el mòbil més car del món. De les innovacions tecnològiques no en diu res perquè ja es compren que és el que menys importa. Preu: 100.200 euros.
2. Goldvish The Milion. Aquest segon exemplar desmenteix que l'anterior terminal sigui el més car del món: Golgvish tiene el privilegio de ser la marca con la colección de móviles más exclusiva del mundo, una distinción certificada por el libro “Guinness” de los récors. Cada diamante del dispositivo cuesta entre 20.300 y 124.000 euros. Esta hecho en oro de 18 quilates y, en la parte posterior, tiene incrustaciones de piel de cocodrilo de diferentes colores. Preu: 1.300.000 euros.

En veure aquests preus algú es podria pensar que la meua mala consciència, sempre relativa, es podria apaivagar, però m'ha passat tot el contrari, la indignació que he tingut m'ha fet comprendre la indignació que poden tenir alguns altres quan em veuen amb els meus modestos gadgets, efectius i al mateix temps excessius. També he confirmat que ha d'arribar un canvi de valors, un canvi d'ètica, un nou món, si encara hi som a temps. A mi em costarà i buscaré excuses, i potser tampoc no serà fàcil d'acceptar pels mestres rellotgers. El qui compren l' Ulysses o el Goldvish, alguns dels quals deuen presidir una fundació d'ajuda a necessitats, lluitaran amb totes les seues forces per evitar-lo; i són molt poderosos.

aconverses filològiques

Vaig a la bodega, ai!, celler, i deixo dues garrafes per omplir mentre m'allargo al Consum del costat a comprar quatre coses. La caixera insisteix que em faci el carnet de la cadena i consento. Em repassa el full i remarca alguna lletra que li sembla poc clara; em diu si vull rebre notícies de la cadena d'alimentació i també consento. Hi ha tres caselles amb opcions idiomàtiques i ella mateixa em marca la del català, que és la llengua en què hem parlat fins ara. Li dic que no, que vull rebre informació en valencià, i li pregunto si és diferent del català. Em diu que sí, que la pronunciació no és la mateixa i que hi ha paraules també diferents. És una noia ben informada, però no la vull entretenir més perquè hi ha clients esperant i fan cara de no interessar-se gaire per la nostra incipint conversa filològica. Abans d'acomiadar-li, encara li demano si sap si el butlletí que m'arribarà serà gaire diferent del català. Em mira com estranyada, o potser cansada d'haver d'informar un client desenfeinat d'una certa edat, i m'assegura que no, que els butlletins són iguals. No ho acabo de veure clar. Hauria d'haver assenyalat els dos quadrats amb l'excusa que a casa vivim un valencià i una catalana, tot i que, per qüestions econòmiques, potser tampoc no m'haurien enviat les dues revistes.


Més tard vaig fins al Palau Robert a veure la petita exposició titulada Avancem amb la llengua. 30 anys treballant per la llengua. Mentre vaig fent el recorregut coincideixo amb dues noies, una de les quals escriu en una pissarreta on es demanen suggeriments sobre l'ús de la llengua: que s'empri amb respecte i tolerància de manera igual a altres llengües. VISCA LA DIVERSITAT! La pissarra no permet desenvolupar més el pensament i a mi em vénen ganes de preguntar-li què vol dir exactament; estic segur que seria una conversa sucosa; però en aquell moment em crida l'atenció un cap que veig aparèixer en el forat de l'ídem d'una Norma. El cap dintre del cap em recorda algú que no acabo d'identificar, i mentrestant han desaparegut les dues noies, la de la desitjada conversa filològica i l'altra.

L'horòscop d'avui ja em deia ben clar: Venus a Sagitari, desfavorable amb Neptú, indica la impossibilitat de mantenir converses filològiques satisfactòries.

en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

efectivitat

Em molesta la credulitat de la gent que accepta sense comprovacions personals tot allò que diuen els mitjans. Per exemple, la majoria dels qui segueixen el futbol i els qui pràcticament no saben res d'aquest joc veuen en Messi, jugador del Barça, un futbolista trencador que bat rècords i que, ara per ara, no té competidors quant a efectivitat. No ho discutiré, Leo Messi és molt bo i ha caigut en gràcia i, malgrat algun intent poc consistent de desestabilització, el seu nom és el primer, gairebé l'únic. Protesto! Què em diríeu si afirmes que Sergio Busquets és el jugador del Barça amb més efectivitat golejadora durant aquesta temporada? Cent per cent de resultats de cara a porteria! És clar, Busquets és de Badia i, etc.


En fi, deixem-ho córrer, que ja sé que la meua constatació, absolutament científica, interessa ben poc i ningú no se'n farà ressò.

desig de Nadal

Dissabte pràcticament intransitable al centre: gent de totes les edats i de totes les condicions socials, que diria si fos marxista o membre del consell d'administració d'un banc. Semblava que la gent, encara que amb moltes menys bosses de la compra a les mans, estava contenta. Aquí i allà, però, es veien els solitaris, els qui corrien carrers perquè no tenien casa on aixoplugar-se o els qui la tenien però volien participar, encara que fos per proximitat del desig, de la companyia dels altres.


Durant les festes (?) de Nadal la solitud física -no s'hi pot fer res- és més solitària,terriblement trista: de les altres solituds, ja en parlem tot l'any. Quin desig expressa el solitari aquests dies, no importa religió, classe ni condició social, si no és el de tenir companyia sense gaires exigències més? Algú a qui mirar i que el miri, algú amb qui parlar i que li parli, algú a qui tocar i que el toqui, algú que li recordi que existeix i a qui pugui recordar la seua existència; ni tan sols cal que l'entengui. I si, a més, es fa realitat aquest desig que algú ha escrit al passeig de Gràcia -què voleu que us digui, les coses són així, tot i que les podem poetitzar- les solituds són molt menys solitàries, al menys per Nadal.

cicle de Nadal

Plovisqueja tan poc que a penes em cauen dos o tres gotes a les ulleres. Torno a trobar la R. i en B. que cada divendres baixen a voltar pels carrers de la catedral. M'expliquen les darreres novetats dels seus estudis i jo les del meu deambular. Em renyen perquè diuen que ja fa dos divendres que no em troben, mentre que ells s'han mantingut fidels a la seua ruta. Avui he pensat que la R. estava especialment maca, però no li ho he dit. Continuaran sent parella? M'agradaria. Tan aparentment indolents i tan apassionats, tan aliens encara a aquest món que comencen a esgarrapar i que els esgarraparà.


Una mica més endavant -els firaires ja tanquen les seus parades xopes- la música m'obliga a fer una altra pausa. Fins i tot els venedors d'helicòpters fosforescents han oblidat el seus vols i i miren embadalits el temps dinàmic de la innocència: cares, mans, peus, borratxera de moviments maldestres i acolorits d'una postal nadalenca recuperada per un moment que desitgem que existeixi més enllà de la seua dansa i del seu cor.




Un vent boig que imagino de ponent, o potser del sud,  s'emporta alguns testos de les finestres i fa copejar les portes. El termòmetre de la terrassa ha pujat a setze graus, gairebé disset. Llegeixo la nova massacre americana. Tinc el cap enterbolit.

coordenades espai-temps

És espectacular la desaparició de botigues de la ciutat. Em refereixo a desaparicions que en alguns casos és clar, són un canvi de negoci, no el tancament definitiu d'un lloc. Miro en la memòria el meu espai més proper, una zona relativament tranquil·la de la frontera de la dreta de l'Eixample amb Gràcia en els darrers anys.


Menys de 100 metres:
-botiga d'extintors, reconvertida en tapisseria, després en bar i ara en locutori
-dues botigues tradicionals d'alimentació: continuen amb la mateixa funció però amb nous propietaris que -oh llums en la foscor de la nit!- tenen obert fins passades les 11.
-cotilleria de la cantonada de dalt: cotilleria amb propietària nova, ara tancada.
-botiga de bicicletes del costat de casa, tancada
...

Entre 100 i 300 metres (no puc afinar més):
-Tancament definitiu de la llibreria Bosch, abans situada a la Ronda de la Universitat i després, reduïda sobretot a llibres de dret i economia, oberta a la Diagonal. Ara amb piset a Vallirana i venda per correu. Encara no s'ha instal·lat cap negoci al lloc que ocupava.
-Tancament de Bazar El Regalo. Suposo que tancament de totes les botigues de la cadena. Allí em vaig comprar la pantalla de l'ordinador des de la qual veig el que vaig escrivint. El local continua tancat.
...

No val la pena seguir amb detalls del barri ni començar a valorar la creixent monotonia dels paisatges urbans. Anant una mica més lluny, fa cosa d'una setmana em va sobtar el tancament d'una botiga de tota la vida -la meua vida ciutadana- en un dels carrers més transitats de Barcelona, la botiga Raig, situada al carrer de Pelai cantonada Rambla. Sí, aquella en què tots hem badat una estona mirant microscopis, rellotges de sol o que indiquen les marees, aparells meteorològics... Un dia, fa molts anys, em vaig comprar una brúixola senzilleta, platejada, que encara conservo, tot i que ja sabia que els seus preus solien ser superiors als d'altres botigues que tenien el mateix material. Ara el lloc l'ocupa una mena de joieria de mentida amb un nom engrescador per poc coneixement de l'anglès que es tingui. La botiga té unes peces molt aparents i increïblement rebaixades que imagino de gran sortida aquestes festes.

La meua afició al temps -i a la seua mòbil immobilitat- i al cel en general va fer que em sabés greu la desaparició de Raig, encara que només fos per gaudi de la vista, de manera que vaig tenir una alegria quan vaig descobrir que en realitat s'havien traslladada al carrer Consell de Cent, davant per costat de l'institut Balmes. Em va cridar l'atenció que compartís espai, és a dir, local, amb una altra botiga, Salvador Serra, nom força conegut en l'ambient fotogràfic barceloní. Especialment curiós és el cartell de l'horari que hi ha a la porta, més restrictiu en el cas de Salvador Serra. Un dia hi entraré, cap a quarts de vuit per veure què passa quan surten uns dependents i els altres es queden fins a els vuit.

Com que el fet de compartir espai em va semblar poc freqüent, vaig investigar una mica i vaig descobrir que tant Salvador Serra com Raig són dues empreses participades pels mateixos accionistes, els germans Serra Costa, amb interessos, a més, a HERSABA S. L., Societat Anònima Pedraforca, ARPISERRA S.A., ARCOFOTO S.A. ... Prou, que no vull ni sé fer cap informe mercantil. Per cert, a Arcofoto produeixen el famós flaix Starblitz que deu fer servir tanta gent que no pot comprar-se els flaixos originals de les càmeres fotogràfiques de més renom.

Em torno a centrar. Trobo que és una bona idea això de compartir local de venda al públic. I des d'aquí animo empresaris emprenedors i futurs empresaris que ho tinguin en compte, no només en els casos de les fires esporàdiques en què participen, sinó com una opció permanent. En aquest aspecte copio la part final d'un comunicat que em van enviar d'Etnomusic, la botiga de discos del carrer Bonsuccés que encara aguanta, per si a algú li sobra espai al seu negociet:

Si a alguno de los clientes amigos, o amigos clientes, se les ocurre alguna idea (compartir el local, por ejemplo, o cualquier otra cosa…) estan invitados a un café o a una caña para conversarlo

Mario y Hanneke

(se ruega difundir entre amigos )  

proposta de debat impossible

Repasso els meus primers anys a l'ensenyament (i a l'educació) i no trobo diferències positives remarcables, que hi són, respecte els darrers anys; en alguns aspectes, més aviat retrocessos. Discutir l'anomenat sistema d'immersió lingüística, actualment, després de tants anys de funcionament, només es pot entendre des d'intencions polítiques personals o col·lectives que tenen poc a veure amb els resultats del sistema educatiu. No tinc cap interès a entrar en un debat que ja dóna prou joc, però que és un joc força conegut. Parlar estrictament de les hores setmanals de llengua i literatura catalanes i la seua valoració possiblement m'interessaria més, i em torna a venir a la memòria la facilitat amb què es va passar de tenir-ne quatre a cada curs del darrer batxillerat a tenir-ne tres i, finalment, a quedar-se amb dues; ningú no va sortir al carrer i entre els professors d'altres matèries no crec que se'n parlés gaire. De fet, fa anys que penso que ens hauríem de preguntar seriosament perquè després de tantes hores de llengua i literatura a l'ESO i al Batxillerat els alumnes acaben en general amb un domini tan mediocre de la llengua. Em refereixo, és clar, a la llengua escrita, perquè qualsevol sistematització per aconseguir el domini oral de la llengua és pràcticament inexistent. En fi, parlar de tot això és perdre el temps perquè la qüestió de fons és el sistema educatiu.


Suposo que no vaig ser l'únic a mirar el “Singulars” on el professor Xavier Melgarejo va explicar, tan bé com li permetia el temps de què va disposar, el sistema educatiu a Finlàndia. Té poca importància que fos aquest país o qualsevol altre, l'interessant és que va donar les claus per debatre sobre educació i ensenyament més enllà de la repetició fins a l'infinit de les discussions públiques que es duen a terme aquí basades en els intents de reformes tímides. Em va fer gràcia quan va dir que el sistema educatiu és massa complex per entendre'l. Aquí, amb tendència al reduccionisme per incompetència o comoditat, fa temps que se centra en el subsistema escolar i molt menys en els dos altres subsistemes que el conformen i que plegats han de girar perfectament per aconseguir un funcionament eficient del conjunt. Podrien funcionar els tres engranatges en aquest país? Ara per ara, ho dubto; però el debat ha de començar per aquí.

No em vull allargar, sinó que únicament deixo el vídeo del programa per tal que cadascú faci les seues pròpies reflexions sobre algunes de les propostes que estic segur que superen allò que els responsables de la implantació de les lleis d'educació voldrien o serien capaços de fer. Per als més mandrosos, deixo quatre gràfics que podrien ser l'inici d'un llarg debat.

Ravi Shankar

Tinc la tele sintonitzada al canal 3/24, on Wert -bla, bla, bla- explica l'enèsim futur fracàs del sistema educatiu peninsular. No el sento. A través dels auriculars escolto Ravi Shankar mentre escric aquestes ratlles mínimes. Si trobo una barreta d'encens, que no sé on dec haver desat, la cremaré aquesta nit i seguiré un ritme menys accelerat que el que deixo aquí. Finals dels 60 i principis dels 70; després la vida va continuar per altres camins.

les morts que no són notícia

... allí [Guatemala] com a altres llocs de l'estil d'aquest, si no són de tres xifres, els morts no interessen ni se'n parla. No són noticia per la premsa.


Francesc Puigcarbó: fragment de comentari a Dos Erres, una efemèride quasi oblidada.

Si no m'equivoco, que tot pot ser perquè he passat uns dies força desconnectat, han concedit el darrer Nobel de la Pau a la Unió Europea per la seua contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa. Quan es dóna un premi que afecta tanta gent un mai no sap qui el rep realment ni de qui e´s el mèrit, però deixem-ho estar. Entenc que en aquest cas, exceptuant algun petit episodi, els conflictes bèl·lics a la nova Europa han desaparegut; la reconciliació ha avançat (veure, per exemple, alguns comportaments entre diversos territoris de la península ibèrica); tots els europeus poden triar els seus representants en múltiples convocatòries electorals; els drets humans ( a la vida, a la llibertat, al treball i l'habitatge dignes, als serveis socials necessaris, a l'autodeterminació, etc.) cada dia són més respectats pels nostres governs i per tots els ciutadans...

I malgrat els progressos evidents, sobretot en qüestions relacionades amb la pau, Europa continua sent la principal exportadora d'armes del món, Saber en detall quines armes es fabriquen i a qui es venen o es regalen, és un repte que em supera, però no deixa de ser un fet comprovat que ningú no desmenteix. Evidentment es tracta d'armes de protecció més que d'atac que en la seua majoria van a parar a territoris on els drets humans encara no han assolit el nivell d'excel·lència d'Europa sobre els quals els nostres territoris no es poden permetre la intervenció directa perquè cada poble ha de trobar el seu propi camí. En aquests casos, ben segur que les armes contribuiran a assolir plenament els drets que encara no acaben de funcionar

Curiosament, una part important de les exportacions d'armes de la cada vegada menys rica Europa van a parar a la cada vegada més pobra Àfrica, això sí, segons una mena de codi deontològic d'estricta interpretació que desconeix el comú dels mortals. Una vegada al continent africa, aquestes armes, que tenen per finalitat bàsica mantenir la pau dintre d'un territori o entre els territoris, es fan servir amb exquisida correcció i adequació, segons s'havia previst tant per venedors com per compradors. És possible que alguna vegada produeixin alguns morts, uns quants centenars, alguns milers, algunes desenes de milers, alguns milions, però aquests fets entren dins de la més estricta normalitat, tant és així que sovint ni tan sols mereixen una notícia curta en els més rigorosos mitjans de comunicació europeus. Algú sabria concretar les morts per arma de foc al continent africà durant els deu últims anys? Algú sabria dir quantes armes europees -espanyoles si fa al cas- s'han fet servir a l'Àfrica en les guerres o les no-guerres en els darrers anys? Preguntes del milió que no sortiran en cap concurs televisiu perquè a l'Àfrica, sobretot la subsahariana, les notícies sobre la mort fa temps que no són notícia ni tenen història.

Si algú té algun interès sobre el tema de la venda d'armes europees a l'Àfrica i altres detalls relacionats, pot consultar l'extens i necessàriament incomplet estudi d'E. Melero per al Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs.

contemplació dels cels

Divendres em vaig entretenir una bona estona mirant la posta: els núvols, el vol de les gavines en retirada, els paisatges canviants a mesura que s'acostava la fosca. Em va semblar que les postes dels dies curts de final de la tardor són molt més breus que les de les interminables clarors vespertines de l'estiu, però deu ser mentida. Com que fullejava dos llibres de Pla -El meu país i Els pagesos-, vaig voler trobar a l'atzar alguna al·lusió al tema en les seues pàgines, no ho vaig aconseguir; el mètode tampoc no em va portar a cap descripció dels símptomes en el cel precursors de la tramuntana.


A la nit, a les primeres hores de la matinada, amb les ulleres posades, al cel, encara sense la llum de la lluna minvant que ja gairebé ha desaparegut, els estels d'hivern eren incomptables -potser el fred no m'hi va deixar entretenir prou- i començava a bufar un principi de tramuntana que l'endemà va arribar a 40 o 50 per hora, o més. El cel diürn és d'una intensitat de blau aclaparadora certs dies de tramuntana, però també d'una monotonia total que encomana la seua uniformitat a l'aigua del riu i que no es presta a gaire estona contemplativa; la tramuntana és un fenomen que, més enllà de l'estat d'ànim, afecta sobretot els sentits de l'oïda i del tacte i només secundàriament el de la vista, sempre que els ulls que no es capfiquin a voler esbrinar els misteris d'un cel que no en té.

Com és obvi, he trobat material sobre la tramuntana en els dos llibres al·ludits; tanta cosa que no em veig capaç de triar un fragment curt i decisiu que serveixi per il·lustrar les meues impressions; potser si m'hi fixés més...

màscares

Llegeixo el peu de la fotografia en el full del diari vell que em serveix de recipient per les peles de les patates: Quan Papua Nova Guinea a aconseguir la independència el 1964, la tribu dels lavongai van ser informats que en les primeres eleccions democràtiques tindrien la llibertat de votar qui volguessin. Quests van donar els seus vots a Lyndon Johnson, que llavors era president dels Estats Units.


Em sembla fantàstica la possibilitat de triar sense fronteres -ai!, que mai no sabré per què i com els de la província de Nova Irlanda van decidir la seua elecció-, però, després de pensar-ho una mica, sóc incapaç de concretar a qui donaria el meu vot i torno a repassar els de casa de qui també conec poca cosa, més enllà de les màscares cerimonials que ens emmascaren a tots.

que es fotin!

Estic convençut que ara mateix la Lomce, que s'aprovarà i es desenvoluparà definitivament quan sigui el moment, no només suposaria un manteniment sinó un increment de vots per al PP. M'imagino, per exemple, una estampa en jornada electoral en què un ciutadà, tocat per les polítiques erràtiques, permissives i triomfals del govern anterior i enfonsat definitivament pel caos del partit actualment en el govern en la més absoluta misèria del seu atur irreversible, estigui a punt de dipositar la seua papereta en l'urna mentre, vagament conscient d'una llei que no l'afecta -i tantes com l'han conduït a la situació en què es troba!-, mentre somriu sorneguerament i pensa en nosaltres, a qui no coneix de res,  mormola en un darrer vestigi d'una dignitat que encara procura conservar: Que  se  jodan!


Quanta tristor tot plegat...

al·leluia!

Ja ha arribat el temps de la bona voluntat. Brillen llums de colors en els carrers de botigues -en els més modestos, no cal- i som solidaris en la mesura de la nostra capacitat o les nostres ganes i les que imaginem en els altres.


A la plaça de Sant Jaume ja hi ha el pessebre encabit en tres boles ornamentals d'arbre de Nadal: l'anunciació, magnífic pati blau rusiñolià, els reis, en la sorra deserta d'una platja, i el naixement, encara amb el bou i la mula predarrerpapa. Llarga corrua per accedir al tancat entre els filats de llums de baix consum. En el cel de l'edifici del fons l'anunci lluminós recorda l'artífex de tot plegat; sense accent diacrític en aquest temps de descreguts que volen creure. Quant temps durarà aquesta botiga abans de ser engolida per la monotonia reiterativa dels comerços en sèrie de la ciutat?

A la parada de la fira de Santa Llúcia, caguen arrenglerats els nostres caps de llista. En falta un i en sobra un. Els artesans no poden preveure el temps veloç de la política. Un col·leccionista compra la sèrie incompleta. Què en deurà fer?

Fe, esperança i caritat? I ells?

En el 72è aniversari de Raimon

Comparteixo amb Raimon el signe de Sagitari, encara que ell té un dia menys i uns anys més. Ell fa anys avui, jo, ahir. Tots dos plegats sumem més d'un segle i quart.


Divendres vaig anar a veure l'exposició que li dedica Arts Santa Mònica. Imatges, textos i música. Sobretot textos i imatges en les vitrines i les parets del primer pis que envolten en un rectangle que em va semblar una espiral l'espai central de la planta baixa. Textos i imatges organitzats cronològicament que sintetitzen, i per alguns dels espectadors amplien, tota una vida, la púbica, però també fragments de la privada. Opinions de Fuster i tants altres, retalls de la premsa, articles del cantant, cartes diverses, la lletra polida de l'Annalisa, programes d'actuacions, cartells, comunicats de censura, portades de discos, llibres trobables i introbables, fotografies mai vistes... Una mirada a la història dels darrers cinquanta anys amb música de fons. Absolutament recomanable.

En sortir, una mica més amunt, totes les entrades venudes i, segons vaig poder veure, revenda a preus “populars”. Gent de la meua edat, alguns més grans, pocs més joves, per celebrar les històries d'un temps i d'un país... I els passavolants que potser creien que era la nit d'estrena d'una òpera de Verdi, com potser ho creien any rere any els meus alumnes que somreien escèptics en començar les notes de Veles e vents, abans de deixar-se emportar pel text, la veu i la música que mai no havien sentit a casa seua, excepte escasses elegits: Raimon, un país i un temps que no era el seu. Després. potser l'oblit.

No cal -en podria triar tantes!-, però vull adjuntar una cançó que parla de silencis en aquesta societat en què tothom parla, tal com volia Raimon, però a penes arribem a saber què volen dir i el que afirmen un dia ho neguen l'altre. I unes quantes imatges de reportatge fotogràfic sense peu de foto perquè la intenció és que aneu a buscar-les a l'exposició.



Per cert, i per trencar i acabar el ritme, m'arriba un pensament que no té cap relació amb el que he escrit, però que vull compartir. Crec que Raimon mai no ha participat en el disc de la Marató, ni alguns dels meus, com Sisa, Pau Riba, etc., etc., etc.

qui coneix Théo?

Ahir, sense proposar-m'ho gaire conscientment, vaig presentar el darrer marit d'Edith Piaf. El seu nom artístic era Théo Sarapo, el seu nom de naixement era Theofanis Lambukas. Ell, d'origen grec, perruquer de professió, va conèixer la cantant (deixem de banda els detalls) quan tenia 26 anys, ella en tenia 46. Ella era una diva, ell un desconegut. El seu matrimoni va durar poc més d'un any. A partir del casament ell va ser relativament famós. Quan la seua esposa va morir, Théo va heretar els seus béns, set milions de francs en deutes. Els va pagar. Va fer una mica de carrera com a cantant i com a actor que avui difícilment deu recordar ningú. Va morir l'any 1970 als 34 anys, en un accident de cotxe. Va ser enterrar al costat de la seua esposa. Al marbre, Edith Piaf és també, en lletres més grans, madame Lambukas. Tota la resta és literatura.

Hi ha una breu biografia edulcorada de Théo escrita per la seua germana: també una mica de literatura. No sé si algú coneix els detalls de la història. A internet es poden trobar unes quantes cançons del noi. Jo volia pujar La maison qui no chante plus, però no la trobo. En deixo una que ens farà perdre, a Théo i a mi, qualsevol vestigi de la credibilitat que podíem tenir, però ell i jo estem acostumats als malentesos.

cansament

Moments de cansament en aquest novembre en què es fan presents tristors passades. M'allunyo dels brogits, potser atret per l'únic l'estel del carrer de Santa Mònica. M'estic una estona davant del bar, menys d'un minut. No hi entraré, no trobaria res ni ningú del temps desdibuixat i perdut en la memòria. Beure un pastis seria un exercici inútil. M'estimo més, una altra vegada, escoltar la cançó en el silenci de la nit de casa, amb els auriculars.

I encara escolto la vitalitat del duo d'ella amb el seu darrer marit. La parella em fa somriure. S'acaba el dia, la vida continua.

olor d'oxímoron i gust d'al·legoria

Hi ha qui té facilitat per definir, localitzar i fins i tot fer servir amb una finalitat precisa o suggeridora les figures retòriques. Admiro el seu do. Jo gairebé no en sé res dels jocs conceptuals, de sintaxi, de fonètica... A tot estirar sóc capaç de conviure amb confort relatiu amb metàfores i paradoxes, hipèrbatons i hipèrboles, polisíndetons i asíndetons, i poca cosa més. Ahir, per exemple, en parlar de l'estanc, em va semblar tenir un dels meus escassos moments sinestèsics i vaig creure que sentia l'olor, i encara el so, d'un oxímoron que s'havia introduït subreptíciament. Vaig repassar la definició* del fenomen, vaig investigar la seua possible presència..., però no me'n vaig sortir. Millor, sempre he trobat els oxímorons excessivament cacofònics, absolutament contraris al meu gust per les harmonies de les al·literacions i per la grandesa de les al·legories.


I que ningú no es cregui que hi ha cap intenció políticament incorrecta en la meua audició d'aquesta al·legoria de Vivaldi, és simplement conseqüència de la lectura de Donna Leon:




* OXÍMORON

És una varietat especial de l'antítesi de mots aïllats que constitueix una paradoxa intel·lectual entre els membres antitètics. La paradoxa es produeix per la tensió entre els mots. Així, per exemple, a Quintilià: mortalis quidam deus (com ells diuen “un deu mortal”). L'oxímoron, com a llicència, és permès en la retòrica, però amb la justificació d'una intenció irònica (v. ironia) i alienant. També cal considerar-lo com una unió sintàctica íntima entre conceptes oposats en una unitat que queda, amb això, carregada d'una forta tensió contradictòria:

Silencis sonors de sabates ferrades de l'amo, quan entra, quan surt, quan torna a entrar.

(Miquel Llor)

aigua fluïda en l'instant que no fuig i que no la canvia.

(Carles Riba)

Cal, però, no confondre l'oxímoron amb d'altres recursos expressius molt semblants, com és ara l'antilogia, l'antinòmia, la paradoxa i l'antítesi.

Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol  i Giralt: Diccionari de figures retòriques.

circumstàncies atenuants

El fred creixent i la pluja minvant m'empresonen a casa durant la tarda i només surto per anar al super i a l'estanc.


Avui m'allargo a l'estanc de la senyora C., sempre amable i disposada a iniciar i mantenir una conversa amb els clients. Comencem parlant del temps, de la pluja que ens molesta més que el fred però que, segons ella, va bé per netejar una Barcelona cada vegada més bruta.

-Fixi's, veurà el munt de burilles del carrer. Si no costa gens llençar les cigarretes a la paperera... I les fulles, tot ple de fulles...

M'explica que ella viatja de tant en tant a Miami i els carrers són ben nets i que allí -s'ho pensa un moment- claven 500 dòlars de multa si et pesquen llençant qualsevol cosa a terra. Contraataco dient-li que Amèrica tampoc no em sembla un país modèlic i que les multes poden ser ben efectives, però indiquen el fracàs de l'educació, del convenciment personal. La senyora C. -jo també, però no li ho dic- dubta en general de l'efectivitat de l'educació.

-I els països nòrdics? No li sembla que són exemplars?

La senyora C. em recorda la quantitat de suïcidis dels països més boreals i les borratxeres de cap de setmana de la gent més seriosa.

I així anem repassant les desgràcies del món en la calidesa de la botiga fins que acordem, potser perquè el dos som grans i un pèl escèptics, que, malgrat tot, ja ens està bé el nostre país, encara que ara plogui i s'hagi presentat el fred que ja tocava. De política, ni una paraula.

De tornada, sóc ben conscient del meu trepig sobre les fulles dels plataners que amb l'aigua han adquirit un to fosc i brillant i a penes fan soroll, i recupero uns versos de fulles seques:

S'endú les fulles
la portera amb l'escombra.
Em deixa orfe.


Demà encendré la calefacció.

guàdia civil i mossos: Espanya i Catalunya en negre

Els qui es presenten a un premi literari poden optar a fer servir un pseudònim o a deixar-se veure directament. No sabria dir els beneficis o perjudicis de l'anonimat o el nom real; segurament la firma contrastada beneficia els autors de prestigi i la firma imaginària pot afavorir els autors (i autores) novells. Tampoc no sé si els membres dels jurats de tots els premis literaris respecten els anonimats o el primer que fan és obrir els sobres on consta la veritable identitat dels concursants. I encara és possible que passi que, respectat inicialment l'enigma dels noms dels autors, la pressions editorials marquin el desenllaç final segons la hipotètica comercialitat dels noms. És clar que jo desconec el funcionament dels grans premis literaris i apunto simples hipòtesis.


De tota manera, a vegades no té cap importància que algú presenti la seua obra sota pseudònim perquè un jurat mínimament il·lustrat de seguida sap qui és l'autor. Suposem, que no ho sé, que l'autor del darrer premi Planeta hagués presentat la seua novel·la sense especificar el seu nom real. Imaginem el jurat que va llegint la novel·la; els trobem al primer paràgraf:

No era el momento ni el lugar, pero vio la ocasión y eso es algo que una mujer no desaprovecha nunca. Tan pronto como el guardia Arnau enfiló hacia los aseos de la gasolinera, la sargento Chamorro se dio la vuelta y...

No cal llegir més: la sargento Chamorro. Sense acabar el paràgraf tothom sap que l'autor és Lorenzo Silva i que ha presentat la setena novel·la de la sèrie protagonitzada pels guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro. Una novel·la negra guanyarà el premi Planeta, amb la mateixa parella que ja havia guanyat el Nadal l'any 2000.

Em queden poques pàgines per acabar La marca del meridiano i, com sempre, m'ho passo molt bé llegint les aventures, el cas, d'aquests dos personatges creats per Silva. Interès de la història perfectament  construïda i desenvolupada, estil àgil, el punt precís de desencís sobre la societat actual, una major maduresa en l'autor i en conseqüència en els seus personatges... I com element afegit, flaixos de reflexió sobre Catalunya i Espanya escrits abans de la gran manifestació.

Alguns apunts breus sobre la novel·la. En primer lloc la doble lectura simbòlica del títol. Un meridiano que fa referència al de Greenwich que es troba representat per un arc sobre l'autopista A2 als Monegros (i en altres punts de la geografia peninsular) i que en la novel·la assenyala l'apropament dels protagonistes d'Espanya a Catalunya. L'altre motiu del títol fa referència a la línia, que no puc desvetllar, que en un moment determinat de la seua vida va creuar Bevilacqua

Quant a la sinòpsi, només cal dir que el brigada Bevilacqua emprèn la investigació de l'assassinat d'un guàrdia retirat que havia estat company i mestre seu. L'assumpte el porta a Catalunya, sobretot a Barcelona i rodalies, on acabarà de treure l'entrellat del cas amb l'ajuda dels seus dos companys i els mossos d'esquadra.

El lector català pot trobar un al·licient afegit en el marc geogràfic i en la visió de Catalunya que Silva presenta a través dels seus personatges. Silva coneix força bé Catalunya i és capaç de crear diàlegs i reflexions no només versemblants sinó que m'atreveixo a dir que absolutament reals, Constitució inclosa. El moment en què entren a Catalunya, pot servir d'exemple:

Un cuarto de hora más tarde entrábamos en territorio catalán. Celebré el acontecimiento en voz alta para arengar a los míos.
-Benvinguts a Catalunya, nois.
-No me digas que te vas a poner a hablar en eso -dijo Chamorro.
-No me seas facha, Vir. Es una lengua reconocida por la Constitución, embellecida por grandes poetas y, como cualquier otra lengua contiene una visión del mundo, o sea, un tesoro humano.
-Ya, pero no es la mía y a veces no la entiendo.
-Lo que como cualquier otra forma de ignorancia no debe enorgullecerte. ¿ Por qué no aprovechas para aprender algo?

dels espectacles de l'espectador

Surto a caminar una estona sense rumb fix. Les tardes de diumenge continuen sent d'una malenconia indescriptible, de recolliment, de despullament, de preparació, d'espera... Arribo al passeig de Gràcia, i em sorprèn el desplegament de vehicles dels mitjans de comunicació. No tenia al cap que l'hotel Majestic, vestit de Nadal, és la seu electoral de CiU. Són poc més de les vuit i al xamfrà hi ha poca gent i menys senyeres. A banda i banda del balcó central, les banderes de Catalunya i d'Europa -la nostra Europa- i dues representacions lumíniques de la coalició que pugen, baixen i es creuen en la façana de l'hotel. Passo a l'altra banda i faig unes fotos. Se m'acosta una senyora ben abrigada que deu tenir la meua edat que em pregunta el motiu de la presència dels mossos i de la gent. Aclarit l'assumpte, em demana que li faci una foto, però “que surti el banc, sisplau”. Cedeixo amb molt de gust a retratar el trencadís -imatge vertical i imatge horitzontal- , ella de cara al Majestic que no sortirà. Més tard, a la plaça de Catalunya, quan ja vaig amb la Joana, torno a veure la senyora, sola, impertorbable, que s'acosta a la pista de gel, on estic segur que no llogarà els patins, però potser mirarà els patinadors.


A casa he acabat de saber els detalls electorals. Escolto opinions de professionals i amateurs. No tinc interès a fer cap anàlisi política dels resultats amb sorpreses relatives, el que m'interessa és l'evolució de les accions del nou govern en què suposo que ERC jugarà un paper important. És veritat que em sorprèn la davallada, no prevista a les enquestes, de Convergència (i Unió), que en part atribueixo a la desconfiança de la gent a l'hora de donar un poder absolut a Mas. La resta em sembla dintre de la normalitat i penso que segurament és un dels reflexos més fidels de la diversitat del país que s'han donat mai en els nostre territori, abstencionistes inclosos. Tinc curiositat a saber el paper que jugaran les CUP, no tant en el joc d'aliances com en el de la seua verbalització de propostes i contrapropostes al Parlament, és a dir, en la seua dialèctica pública institucional. Per altra banda, confesso que em sap greu la pèrdua de la veu de López Tena, sobretot tenint en compte que hi haurà unes quantes desenes de representants dels ciutadans que mai no sabrem quina veu tenen.

Mentre miro i escolto els uns i els altres per la tele, no estic disposat a perdre'm els gols i les millors jugades del Barça. I es produeix la sorpresa del dia: Iniesta respon en català totes les preguntes de l'entrevistador. Serem imparables quan Messi faci el mateix. Quan un dels dos, a qui li toqui, doni les gràcies en català en recollir la pilota d'or, serà l'apoteosi. Qui deuen haver votat Iniesta i Messi? Mai no ho sabrem.

Avui, o dimarts, començarà el fred. No em fa cap gràcia.

fluir

Encara no tinc decidida la papereta, únicament tinc clars els partits que no la sumaran, cosa que no em suposa cap esforç ni té cap mèrit. Repasso alguns punts imprescindibles i en descarto d'altres, no necessàriament seguint cap prioritat.


1. Un partit del país.

2. Un partit que tingui la possibilitat de tenir representació parlamentària, per escassa que sigui.

3. Un partit aparentment d'esquerres. Demanar que siguin d'esquerres tal com s'entenia abans és actualment una frivolitat intel·lectual. Marxisme i qualsevol isme semblant són preguntes de concurs de televisió a les quals la majoria de diputables no sabrien respondre amb un mínim de precisió; potser no cal.

4. Un partit que tingui un líder i alguns membres de la llista, la majoria dels quals desconec fins i tot de referències, que hagin fet altres coses – a ser possible productives- en les quals hagin reeixit mitjanament, a part de dedicar-se a la política.

Silencio aquí els altres tres punts – no sóc exigent- que faran decantar el meu vot i, de moment, no tinc en compte la meua exigència prèvia que consisteix a demanar una renovació total del sistema de representació ciutadana que, tal com funciona, és d'una perversió indiscutible, i no ho dic perquè la meua essència i la meua existència sigui fonamentalment àcrata -i confortablement burgesa- perquè comprenc que un ha de fer concessions que no el violentin excessivament.



Sí he de ser sincer, cal que digui que avui no he pensat gaire en aquests temes perquè he passat el dia al meu sud, una mica entre la muntanya i el mar, dedicat als plaers del cos que en darrer terme també són els plaers de l'ànima.

Al poble és època de la collita i de la mòlta d'olives que durarà fins als volts de Sant Antoni. A la cooperativa anaven arribat els vehicles i descarregant els fruits que es convertien en aquest or encara tèrbol que durant tants anys ha estat la base de la subsistència dels meus exveïns. La Joana ha ficat el dit en el raig entre daurat i verdós i ha tastat per dues vegades l'essència de la terra una mica amargant i ha recordat els orígens i la força de l'existència de la sequedat que ara ja no ho és tant. Després, tota la resta, però si fa no fa ells i nosaltres serem sempre una mica els mateixos, o ho procurarem, o ens vindrà donat.

Abans de marxar, saludo l'estelada penjada al balcó d'en P., que va morir aquest any, que ret homenatge a la seua memòria -qui la devia penjar? El fill, la filla, tots dos?- i invoca el país que potser serà. En aquesta terra dura i també dolça, de fluir constant, compta l'esperança i la il·lusió, però sigui com sigui, continuarem endavant.

(i)(re)flexions d'una matinada de tardor

Encara no he acabat d'aclarir si les eleccions de diumenge són les de l'essència o les de l'existència, per bé que sé qui hi ha que diu que tot és u. I encara així em quedaria el dubte de si es tracta de l'essència i l'existència col·lectiva o individual. I en això ningú no em podrà convèncer que tot és u.


Continuo amb petits dubtes a l'hora de decidir quina papereta introduiré a l'urna (o m'introduiran, que alguns presidents de mesa creuen que el món es seu), però no em preocupen gaire els detalls de darrera hora ni els manifestos que volen decantar-nos en la nostra proverbial imbecil·litat humana. Tot i així, vaig llegint i continuant en la meua escassa capacitat de reflexió.

Avui m'ha cridat l'atenció un manifest amb l'encapçalament Independents (suposo que cap d'ells militant de CiUo votant de la Confederació en passades eleccions) per Mas (per Mas o per a Mas?). Dos eslògans destacats: Un líder amb idees és fort. Un líder amb ideals és invencible (observi's els plurals: ideals, idees). La part general acaba: Vota Mas: la transició tranquil·la i segura cap a l'autodeterminació. Resto segur però una mica intranquil.

En el manifest pròpiament dit, que consta de cinc paràgrafs, diuen en el tercer: Després d'hores de converses i debats entre nosaltres, s'ha fet evident que una cosa sí que la tenim en comú: la idea que l'actual procés polític, tan transcendent per a Catalunya, ha arribat a un punt en què l'objectiu immediat està per sobre de les ideologies. Em té intrigat on s'han reunit els firmants durant hores, però ho deixo córrer. El que no veig clar, malgrat que fa temps que m'ho temia, és que s'hagin acabat les ideologies, és a dir, els ideals i, potser, les idees, encara que “l'objectiu immediat” deu ser l'explicació. Alguns diuen que quan calgui ja ho recuperarem tot; d'altres no diuen res. Catalunya o els catalans, essència o existència, idees o ideologies... Simplifica que fa fort.

En fi, tot plegat em serveix de passatemps de sobretaula i em distrec amb els 52 noms dels firmants, alguns dels quals no conec, i sobretot amb les professions o activitats que mai no sé per què cal afegir (essència, existència, provisionalitat, carisma o funció?), però que sovint em semblen curiosament estranyes. Encapçala la llista, que no va per ordre alfabètic, un flautista (inevitable pensament d'Hamelín), abunden metges i metgesses. Curiós els qui s'atribueixen dues activitats o professions, mai tres o més, algunes reiteratives i moltes fent gala de l'art d'escriure, pràctica més que mil·lenària: periodista i escriptor, psicòleg i escriptor, escriptor i gestor cultural, poeta i escriptor (aquest és el cas més evident de la poca autoconsideració dels seus versos); una artista i cantant i un cantant i poeta (tot queda a casa, són parella); m'encanta que hi hagi un tenor i advocat, en aquest ordre... Explícitament, cap empresari, cap financer... I, ai caram!, una monja contemplativa, la germana Lucía, que si he de fer cas del que diuen els mitjans parla tan com contempla o potser parla del que contempla.

I jo que faig mutis per dedicar-me als cinc minuts quotidians de contemplació del cel nocturn. La lluna va creixent i la resta dels astres van girant a l'entorn de la terra, o és a la inversa? I els sol tornarà a sortir.


P. S. Veig que al pdf el flautista ocupa el tercer lloc i s'ha convertit simplement en músic. Decebedor.

la vida sense manual d'ús

Si hagués llegit abans aquestes dues crítiques (senceres aquí i aquí) i algunes altres d'aficionats o professionals, potser no hi hagués anat:


Just from that synopsis you can probably see the major problem that this film has. It wants to be about so many different things, trying to pull itself in so many different directions, that the movie itself becomes lost somewhere in the mix. On the one hand, it wants to be the standard “teacher helping troubled students” film, while it also wants to be about Henry’s relationship with his grandfather, his relationship with Erica, and Meredith’s obsession with him.
The storylines don’t even end there as it also attempts to encompass the troubled lives of the teachers and administration of the school. Screenwriter Carl Lund doesn’t seem to understand that, while it’s ok to have subplots, trying to make five different plots equal in a film like this is only going to lead to disaster. All it ends up doing is not allowing any of them to develop properly as it jumps back and forth between all of these stories. This is Lund’s first screenplay, but it clearly shows.

... Pero las dos tienen una frialdad que hace de la película algo difícil de creer, todos los recursos se ven demasiado forzados, el cliché es protagonista absoluto de la obra, y demás. Por otro lado, se utiliza demasiado el que los alumnos provengan de barrios pobres, y sean, por lo general, bastante maleducados. Aunque nunca falta la luz, o el que no pertenece a ese lugar. Tópicos sacados de depósito, que no aportan absolutamente nada más que tedio.

Què vol dir el primer? Que Manhattan Transfer o La vida, manual d'ús, per citar dos llibres que m'agraden, tenen un guionista que -tanta gent que s'entrecreua!- no sap on va i el lector ha d'estar sonat si li agraden o en treu l'entrellat? Els exemples són dolents, ho sé, perquè el film se centra en moments del mateix personatge i dels més propers. I, ¿és que la vida de cadascú no la formen episodis diversos i experiències sovint antagòniques que a la fi són les que ens conformen? I no té cada episodi una intensitat i una durada diferent? Precisament aquesta dispersió d'històries que troben la unitat en el protagonista és una de les troballes de la pel·lícula i, a més, una manera de fugir de la unidimensionalitat que presenten altres obres de la mateixa temàtica.

Quant al segon comentari, els tòpics es troben en el mateix comentari; encara que la relació-redempció de l'aprenent de prostituta... Per cert, els alumnes semblen, al principi uns autèntics fills de puta. En la primera escena, en què el protagonista pren contacte amb la seua classe, vaig pensar que si la història continuava amb aquells estira-i-arronsa jo no aguantaria gaire.

Ep, sí, el nom. La pel·lícula és El professor (quina dèria aquestes adaptacions maldestres dels títols) i en la seua línia principal explica algunes vivències durant el temps que aquest docent substitut passa al centre on l'han enviat; però, com insinuava més amunt, la vida de qualsevol persona no es limita a les seues hores de feina per bé que pugui ser l'element determinant en algun moment. En les pel·lícules d'aules estem acostumats a veure moltes sessions de classe, en aquesta, bona part del metratge passa fora de l'aula, no només a altres llocs de l'institut, sinó al carrer, a la casa del professor, a casa d'algun alumne, a l'hospital on hi ha l'avi del protagonista, al passat ... I és precisament aquesta varietat la que ens fa entendre millor el professor i els alumnes, és a dir, l'aula i la societat; i dóna agilitat al conjunt.

El professor és una pel·lícula dura, desesperançada, pessimista, però al mateix temps poètica, esperançada. Al menys en alguns casos existeix la possibilitat de canvi o, com a mínim, de comprensió de la realitat, i això ja és molt. El professor, la pel·lícula, no jutja, no dirigeix -o ho fa molt subtilment en la mesura que tria uns moments i no uns altres-, sinó que mostra, fa fluir la vida, i la mort.

Algunes magnífiques interpretacions, començant per Adrien Brody. I algunes imatges molt belles; adjunto la meua preferida, sobre fons vermell, que em sembla d'una càrrega simbòlica important, i un dibuix d'una alumna que pot servir per al títol en anglès: Detachment. També afegeixo una de les escenes a l'aula i una altra a l'hospital on hi ha l'avi del protagonista. I, és clar, un enllaç al post de la Júlia que ahir va anar al cinema Alexandra a la sessió anterior a la meua. Em sembla que si no us espavileu no podrem intercanviar opinions, perquè dubto que la peli duri gaire en pantalla, és clar que encara la podeu veure sencera aquí, però...