cansament

Moments de cansament en aquest novembre en què es fan presents tristors passades. M'allunyo dels brogits, potser atret per l'únic l'estel del carrer de Santa Mònica. M'estic una estona davant del bar, menys d'un minut. No hi entraré, no trobaria res ni ningú del temps desdibuixat i perdut en la memòria. Beure un pastis seria un exercici inútil. M'estimo més, una altra vegada, escoltar la cançó en el silenci de la nit de casa, amb els auriculars.

I encara escolto la vitalitat del duo d'ella amb el seu darrer marit. La parella em fa somriure. S'acaba el dia, la vida continua.

olor d'oxímoron i gust d'al·legoria

Hi ha qui té facilitat per definir, localitzar i fins i tot fer servir amb una finalitat precisa o suggeridora les figures retòriques. Admiro el seu do. Jo gairebé no en sé res dels jocs conceptuals, de sintaxi, de fonètica... A tot estirar sóc capaç de conviure amb confort relatiu amb metàfores i paradoxes, hipèrbatons i hipèrboles, polisíndetons i asíndetons, i poca cosa més. Ahir, per exemple, en parlar de l'estanc, em va semblar tenir un dels meus escassos moments sinestèsics i vaig creure que sentia l'olor, i encara el so, d'un oxímoron que s'havia introduït subreptíciament. Vaig repassar la definició* del fenomen, vaig investigar la seua possible presència..., però no me'n vaig sortir. Millor, sempre he trobat els oxímorons excessivament cacofònics, absolutament contraris al meu gust per les harmonies de les al·literacions i per la grandesa de les al·legories.


I que ningú no es cregui que hi ha cap intenció políticament incorrecta en la meua audició d'aquesta al·legoria de Vivaldi, és simplement conseqüència de la lectura de Donna Leon:




* OXÍMORON

És una varietat especial de l'antítesi de mots aïllats que constitueix una paradoxa intel·lectual entre els membres antitètics. La paradoxa es produeix per la tensió entre els mots. Així, per exemple, a Quintilià: mortalis quidam deus (com ells diuen “un deu mortal”). L'oxímoron, com a llicència, és permès en la retòrica, però amb la justificació d'una intenció irònica (v. ironia) i alienant. També cal considerar-lo com una unió sintàctica íntima entre conceptes oposats en una unitat que queda, amb això, carregada d'una forta tensió contradictòria:

Silencis sonors de sabates ferrades de l'amo, quan entra, quan surt, quan torna a entrar.

(Miquel Llor)

aigua fluïda en l'instant que no fuig i que no la canvia.

(Carles Riba)

Cal, però, no confondre l'oxímoron amb d'altres recursos expressius molt semblants, com és ara l'antilogia, l'antinòmia, la paradoxa i l'antítesi.

Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol  i Giralt: Diccionari de figures retòriques.

circumstàncies atenuants

El fred creixent i la pluja minvant m'empresonen a casa durant la tarda i només surto per anar al super i a l'estanc.


Avui m'allargo a l'estanc de la senyora C., sempre amable i disposada a iniciar i mantenir una conversa amb els clients. Comencem parlant del temps, de la pluja que ens molesta més que el fred però que, segons ella, va bé per netejar una Barcelona cada vegada més bruta.

-Fixi's, veurà el munt de burilles del carrer. Si no costa gens llençar les cigarretes a la paperera... I les fulles, tot ple de fulles...

M'explica que ella viatja de tant en tant a Miami i els carrers són ben nets i que allí -s'ho pensa un moment- claven 500 dòlars de multa si et pesquen llençant qualsevol cosa a terra. Contraataco dient-li que Amèrica tampoc no em sembla un país modèlic i que les multes poden ser ben efectives, però indiquen el fracàs de l'educació, del convenciment personal. La senyora C. -jo també, però no li ho dic- dubta en general de l'efectivitat de l'educació.

-I els països nòrdics? No li sembla que són exemplars?

La senyora C. em recorda la quantitat de suïcidis dels països més boreals i les borratxeres de cap de setmana de la gent més seriosa.

I així anem repassant les desgràcies del món en la calidesa de la botiga fins que acordem, potser perquè el dos som grans i un pèl escèptics, que, malgrat tot, ja ens està bé el nostre país, encara que ara plogui i s'hagi presentat el fred que ja tocava. De política, ni una paraula.

De tornada, sóc ben conscient del meu trepig sobre les fulles dels plataners que amb l'aigua han adquirit un to fosc i brillant i a penes fan soroll, i recupero uns versos de fulles seques:

S'endú les fulles
la portera amb l'escombra.
Em deixa orfe.


Demà encendré la calefacció.

guàdia civil i mossos: Espanya i Catalunya en negre

Els qui es presenten a un premi literari poden optar a fer servir un pseudònim o a deixar-se veure directament. No sabria dir els beneficis o perjudicis de l'anonimat o el nom real; segurament la firma contrastada beneficia els autors de prestigi i la firma imaginària pot afavorir els autors (i autores) novells. Tampoc no sé si els membres dels jurats de tots els premis literaris respecten els anonimats o el primer que fan és obrir els sobres on consta la veritable identitat dels concursants. I encara és possible que passi que, respectat inicialment l'enigma dels noms dels autors, la pressions editorials marquin el desenllaç final segons la hipotètica comercialitat dels noms. És clar que jo desconec el funcionament dels grans premis literaris i apunto simples hipòtesis.


De tota manera, a vegades no té cap importància que algú presenti la seua obra sota pseudònim perquè un jurat mínimament il·lustrat de seguida sap qui és l'autor. Suposem, que no ho sé, que l'autor del darrer premi Planeta hagués presentat la seua novel·la sense especificar el seu nom real. Imaginem el jurat que va llegint la novel·la; els trobem al primer paràgraf:

No era el momento ni el lugar, pero vio la ocasión y eso es algo que una mujer no desaprovecha nunca. Tan pronto como el guardia Arnau enfiló hacia los aseos de la gasolinera, la sargento Chamorro se dio la vuelta y...

No cal llegir més: la sargento Chamorro. Sense acabar el paràgraf tothom sap que l'autor és Lorenzo Silva i que ha presentat la setena novel·la de la sèrie protagonitzada pels guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro. Una novel·la negra guanyarà el premi Planeta, amb la mateixa parella que ja havia guanyat el Nadal l'any 2000.

Em queden poques pàgines per acabar La marca del meridiano i, com sempre, m'ho passo molt bé llegint les aventures, el cas, d'aquests dos personatges creats per Silva. Interès de la història perfectament  construïda i desenvolupada, estil àgil, el punt precís de desencís sobre la societat actual, una major maduresa en l'autor i en conseqüència en els seus personatges... I com element afegit, flaixos de reflexió sobre Catalunya i Espanya escrits abans de la gran manifestació.

Alguns apunts breus sobre la novel·la. En primer lloc la doble lectura simbòlica del títol. Un meridiano que fa referència al de Greenwich que es troba representat per un arc sobre l'autopista A2 als Monegros (i en altres punts de la geografia peninsular) i que en la novel·la assenyala l'apropament dels protagonistes d'Espanya a Catalunya. L'altre motiu del títol fa referència a la línia, que no puc desvetllar, que en un moment determinat de la seua vida va creuar Bevilacqua

Quant a la sinòpsi, només cal dir que el brigada Bevilacqua emprèn la investigació de l'assassinat d'un guàrdia retirat que havia estat company i mestre seu. L'assumpte el porta a Catalunya, sobretot a Barcelona i rodalies, on acabarà de treure l'entrellat del cas amb l'ajuda dels seus dos companys i els mossos d'esquadra.

El lector català pot trobar un al·licient afegit en el marc geogràfic i en la visió de Catalunya que Silva presenta a través dels seus personatges. Silva coneix força bé Catalunya i és capaç de crear diàlegs i reflexions no només versemblants sinó que m'atreveixo a dir que absolutament reals, Constitució inclosa. El moment en què entren a Catalunya, pot servir d'exemple:

Un cuarto de hora más tarde entrábamos en territorio catalán. Celebré el acontecimiento en voz alta para arengar a los míos.
-Benvinguts a Catalunya, nois.
-No me digas que te vas a poner a hablar en eso -dijo Chamorro.
-No me seas facha, Vir. Es una lengua reconocida por la Constitución, embellecida por grandes poetas y, como cualquier otra lengua contiene una visión del mundo, o sea, un tesoro humano.
-Ya, pero no es la mía y a veces no la entiendo.
-Lo que como cualquier otra forma de ignorancia no debe enorgullecerte. ¿ Por qué no aprovechas para aprender algo?

dels espectacles de l'espectador

Surto a caminar una estona sense rumb fix. Les tardes de diumenge continuen sent d'una malenconia indescriptible, de recolliment, de despullament, de preparació, d'espera... Arribo al passeig de Gràcia, i em sorprèn el desplegament de vehicles dels mitjans de comunicació. No tenia al cap que l'hotel Majestic, vestit de Nadal, és la seu electoral de CiU. Són poc més de les vuit i al xamfrà hi ha poca gent i menys senyeres. A banda i banda del balcó central, les banderes de Catalunya i d'Europa -la nostra Europa- i dues representacions lumíniques de la coalició que pugen, baixen i es creuen en la façana de l'hotel. Passo a l'altra banda i faig unes fotos. Se m'acosta una senyora ben abrigada que deu tenir la meua edat que em pregunta el motiu de la presència dels mossos i de la gent. Aclarit l'assumpte, em demana que li faci una foto, però “que surti el banc, sisplau”. Cedeixo amb molt de gust a retratar el trencadís -imatge vertical i imatge horitzontal- , ella de cara al Majestic que no sortirà. Més tard, a la plaça de Catalunya, quan ja vaig amb la Joana, torno a veure la senyora, sola, impertorbable, que s'acosta a la pista de gel, on estic segur que no llogarà els patins, però potser mirarà els patinadors.


A casa he acabat de saber els detalls electorals. Escolto opinions de professionals i amateurs. No tinc interès a fer cap anàlisi política dels resultats amb sorpreses relatives, el que m'interessa és l'evolució de les accions del nou govern en què suposo que ERC jugarà un paper important. És veritat que em sorprèn la davallada, no prevista a les enquestes, de Convergència (i Unió), que en part atribueixo a la desconfiança de la gent a l'hora de donar un poder absolut a Mas. La resta em sembla dintre de la normalitat i penso que segurament és un dels reflexos més fidels de la diversitat del país que s'han donat mai en els nostre territori, abstencionistes inclosos. Tinc curiositat a saber el paper que jugaran les CUP, no tant en el joc d'aliances com en el de la seua verbalització de propostes i contrapropostes al Parlament, és a dir, en la seua dialèctica pública institucional. Per altra banda, confesso que em sap greu la pèrdua de la veu de López Tena, sobretot tenint en compte que hi haurà unes quantes desenes de representants dels ciutadans que mai no sabrem quina veu tenen.

Mentre miro i escolto els uns i els altres per la tele, no estic disposat a perdre'm els gols i les millors jugades del Barça. I es produeix la sorpresa del dia: Iniesta respon en català totes les preguntes de l'entrevistador. Serem imparables quan Messi faci el mateix. Quan un dels dos, a qui li toqui, doni les gràcies en català en recollir la pilota d'or, serà l'apoteosi. Qui deuen haver votat Iniesta i Messi? Mai no ho sabrem.

Avui, o dimarts, començarà el fred. No em fa cap gràcia.

fluir

Encara no tinc decidida la papereta, únicament tinc clars els partits que no la sumaran, cosa que no em suposa cap esforç ni té cap mèrit. Repasso alguns punts imprescindibles i en descarto d'altres, no necessàriament seguint cap prioritat.


1. Un partit del país.

2. Un partit que tingui la possibilitat de tenir representació parlamentària, per escassa que sigui.

3. Un partit aparentment d'esquerres. Demanar que siguin d'esquerres tal com s'entenia abans és actualment una frivolitat intel·lectual. Marxisme i qualsevol isme semblant són preguntes de concurs de televisió a les quals la majoria de diputables no sabrien respondre amb un mínim de precisió; potser no cal.

4. Un partit que tingui un líder i alguns membres de la llista, la majoria dels quals desconec fins i tot de referències, que hagin fet altres coses – a ser possible productives- en les quals hagin reeixit mitjanament, a part de dedicar-se a la política.

Silencio aquí els altres tres punts – no sóc exigent- que faran decantar el meu vot i, de moment, no tinc en compte la meua exigència prèvia que consisteix a demanar una renovació total del sistema de representació ciutadana que, tal com funciona, és d'una perversió indiscutible, i no ho dic perquè la meua essència i la meua existència sigui fonamentalment àcrata -i confortablement burgesa- perquè comprenc que un ha de fer concessions que no el violentin excessivament.



Sí he de ser sincer, cal que digui que avui no he pensat gaire en aquests temes perquè he passat el dia al meu sud, una mica entre la muntanya i el mar, dedicat als plaers del cos que en darrer terme també són els plaers de l'ànima.

Al poble és època de la collita i de la mòlta d'olives que durarà fins als volts de Sant Antoni. A la cooperativa anaven arribat els vehicles i descarregant els fruits que es convertien en aquest or encara tèrbol que durant tants anys ha estat la base de la subsistència dels meus exveïns. La Joana ha ficat el dit en el raig entre daurat i verdós i ha tastat per dues vegades l'essència de la terra una mica amargant i ha recordat els orígens i la força de l'existència de la sequedat que ara ja no ho és tant. Després, tota la resta, però si fa no fa ells i nosaltres serem sempre una mica els mateixos, o ho procurarem, o ens vindrà donat.

Abans de marxar, saludo l'estelada penjada al balcó d'en P., que va morir aquest any, que ret homenatge a la seua memòria -qui la devia penjar? El fill, la filla, tots dos?- i invoca el país que potser serà. En aquesta terra dura i també dolça, de fluir constant, compta l'esperança i la il·lusió, però sigui com sigui, continuarem endavant.

(i)(re)flexions d'una matinada de tardor

Encara no he acabat d'aclarir si les eleccions de diumenge són les de l'essència o les de l'existència, per bé que sé qui hi ha que diu que tot és u. I encara així em quedaria el dubte de si es tracta de l'essència i l'existència col·lectiva o individual. I en això ningú no em podrà convèncer que tot és u.


Continuo amb petits dubtes a l'hora de decidir quina papereta introduiré a l'urna (o m'introduiran, que alguns presidents de mesa creuen que el món es seu), però no em preocupen gaire els detalls de darrera hora ni els manifestos que volen decantar-nos en la nostra proverbial imbecil·litat humana. Tot i així, vaig llegint i continuant en la meua escassa capacitat de reflexió.

Avui m'ha cridat l'atenció un manifest amb l'encapçalament Independents (suposo que cap d'ells militant de CiUo votant de la Confederació en passades eleccions) per Mas (per Mas o per a Mas?). Dos eslògans destacats: Un líder amb idees és fort. Un líder amb ideals és invencible (observi's els plurals: ideals, idees). La part general acaba: Vota Mas: la transició tranquil·la i segura cap a l'autodeterminació. Resto segur però una mica intranquil.

En el manifest pròpiament dit, que consta de cinc paràgrafs, diuen en el tercer: Després d'hores de converses i debats entre nosaltres, s'ha fet evident que una cosa sí que la tenim en comú: la idea que l'actual procés polític, tan transcendent per a Catalunya, ha arribat a un punt en què l'objectiu immediat està per sobre de les ideologies. Em té intrigat on s'han reunit els firmants durant hores, però ho deixo córrer. El que no veig clar, malgrat que fa temps que m'ho temia, és que s'hagin acabat les ideologies, és a dir, els ideals i, potser, les idees, encara que “l'objectiu immediat” deu ser l'explicació. Alguns diuen que quan calgui ja ho recuperarem tot; d'altres no diuen res. Catalunya o els catalans, essència o existència, idees o ideologies... Simplifica que fa fort.

En fi, tot plegat em serveix de passatemps de sobretaula i em distrec amb els 52 noms dels firmants, alguns dels quals no conec, i sobretot amb les professions o activitats que mai no sé per què cal afegir (essència, existència, provisionalitat, carisma o funció?), però que sovint em semblen curiosament estranyes. Encapçala la llista, que no va per ordre alfabètic, un flautista (inevitable pensament d'Hamelín), abunden metges i metgesses. Curiós els qui s'atribueixen dues activitats o professions, mai tres o més, algunes reiteratives i moltes fent gala de l'art d'escriure, pràctica més que mil·lenària: periodista i escriptor, psicòleg i escriptor, escriptor i gestor cultural, poeta i escriptor (aquest és el cas més evident de la poca autoconsideració dels seus versos); una artista i cantant i un cantant i poeta (tot queda a casa, són parella); m'encanta que hi hagi un tenor i advocat, en aquest ordre... Explícitament, cap empresari, cap financer... I, ai caram!, una monja contemplativa, la germana Lucía, que si he de fer cas del que diuen els mitjans parla tan com contempla o potser parla del que contempla.

I jo que faig mutis per dedicar-me als cinc minuts quotidians de contemplació del cel nocturn. La lluna va creixent i la resta dels astres van girant a l'entorn de la terra, o és a la inversa? I els sol tornarà a sortir.


P. S. Veig que al pdf el flautista ocupa el tercer lloc i s'ha convertit simplement en músic. Decebedor.

la vida sense manual d'ús

Si hagués llegit abans aquestes dues crítiques (senceres aquí i aquí) i algunes altres d'aficionats o professionals, potser no hi hagués anat:


Just from that synopsis you can probably see the major problem that this film has. It wants to be about so many different things, trying to pull itself in so many different directions, that the movie itself becomes lost somewhere in the mix. On the one hand, it wants to be the standard “teacher helping troubled students” film, while it also wants to be about Henry’s relationship with his grandfather, his relationship with Erica, and Meredith’s obsession with him.
The storylines don’t even end there as it also attempts to encompass the troubled lives of the teachers and administration of the school. Screenwriter Carl Lund doesn’t seem to understand that, while it’s ok to have subplots, trying to make five different plots equal in a film like this is only going to lead to disaster. All it ends up doing is not allowing any of them to develop properly as it jumps back and forth between all of these stories. This is Lund’s first screenplay, but it clearly shows.

... Pero las dos tienen una frialdad que hace de la película algo difícil de creer, todos los recursos se ven demasiado forzados, el cliché es protagonista absoluto de la obra, y demás. Por otro lado, se utiliza demasiado el que los alumnos provengan de barrios pobres, y sean, por lo general, bastante maleducados. Aunque nunca falta la luz, o el que no pertenece a ese lugar. Tópicos sacados de depósito, que no aportan absolutamente nada más que tedio.

Què vol dir el primer? Que Manhattan Transfer o La vida, manual d'ús, per citar dos llibres que m'agraden, tenen un guionista que -tanta gent que s'entrecreua!- no sap on va i el lector ha d'estar sonat si li agraden o en treu l'entrellat? Els exemples són dolents, ho sé, perquè el film se centra en moments del mateix personatge i dels més propers. I, ¿és que la vida de cadascú no la formen episodis diversos i experiències sovint antagòniques que a la fi són les que ens conformen? I no té cada episodi una intensitat i una durada diferent? Precisament aquesta dispersió d'històries que troben la unitat en el protagonista és una de les troballes de la pel·lícula i, a més, una manera de fugir de la unidimensionalitat que presenten altres obres de la mateixa temàtica.

Quant al segon comentari, els tòpics es troben en el mateix comentari; encara que la relació-redempció de l'aprenent de prostituta... Per cert, els alumnes semblen, al principi uns autèntics fills de puta. En la primera escena, en què el protagonista pren contacte amb la seua classe, vaig pensar que si la història continuava amb aquells estira-i-arronsa jo no aguantaria gaire.

Ep, sí, el nom. La pel·lícula és El professor (quina dèria aquestes adaptacions maldestres dels títols) i en la seua línia principal explica algunes vivències durant el temps que aquest docent substitut passa al centre on l'han enviat; però, com insinuava més amunt, la vida de qualsevol persona no es limita a les seues hores de feina per bé que pugui ser l'element determinant en algun moment. En les pel·lícules d'aules estem acostumats a veure moltes sessions de classe, en aquesta, bona part del metratge passa fora de l'aula, no només a altres llocs de l'institut, sinó al carrer, a la casa del professor, a casa d'algun alumne, a l'hospital on hi ha l'avi del protagonista, al passat ... I és precisament aquesta varietat la que ens fa entendre millor el professor i els alumnes, és a dir, l'aula i la societat; i dóna agilitat al conjunt.

El professor és una pel·lícula dura, desesperançada, pessimista, però al mateix temps poètica, esperançada. Al menys en alguns casos existeix la possibilitat de canvi o, com a mínim, de comprensió de la realitat, i això ja és molt. El professor, la pel·lícula, no jutja, no dirigeix -o ho fa molt subtilment en la mesura que tria uns moments i no uns altres-, sinó que mostra, fa fluir la vida, i la mort.

Algunes magnífiques interpretacions, començant per Adrien Brody. I algunes imatges molt belles; adjunto la meua preferida, sobre fons vermell, que em sembla d'una càrrega simbòlica important, i un dibuix d'una alumna que pot servir per al títol en anglès: Detachment. També afegeixo una de les escenes a l'aula i una altra a l'hospital on hi ha l'avi del protagonista. I, és clar, un enllaç al post de la Júlia que ahir va anar al cinema Alexandra a la sessió anterior a la meua. Em sembla que si no us espavileu no podrem intercanviar opinions, perquè dubto que la peli duri gaire en pantalla, és clar que encara la podeu veure sencera aquí, però...    

històries de l'ascensor: 4t

Mantinc la porta de l'ascensor oberta mentre espero que acabin d'arribar. La mare deu tenir la trentena llarga; amb calçat pla em passa ben bé quatre dits. El fill es veu molt petit, insignificant al seu costat; té el cabell ros tirant a castany i ara el porta llarg i una mica enrinxolat a les puntes. Ella ha anat a buscar-lo a la guarderia i després s'han estat una estona en un dels tancats infantils del Passeig. Ara, que ja fosqueja, tornen a casa.


Deixo que sigui la dona qui premi el botó de l'ascensor. La mare interpreta la mirada del fill:

-Aquest senyor és el nostre veí, el del timbre que sempre vols tocar.

Faig un somriure.

La dona, per trencar el silenci dels pocs segons que dura la pujada i potser també per esvair possibles dubtes, sense mirar ben bé ningú, continua:

-Aquesta pudor és del nen; s'ha cagat.

El nen s'està immòbil al costat de la mare amb els ulls esbatanats, amb la vista clavada a la porta de l'ascensor.

Jo els miro, primer a ella, després a ell:

-No passa res.

Què pot passar? Una dutxa o un bany, i tot solucionat.

La dona afegeix, per a mi i per al nen, sense alçar gaire la veu:

-Quantes vegades t'he de repetir que has de dir-me si tens caca? Et poses a jugar, fas força i no te'n recordes de res, i ja ho veus.

Després d'un instant de silenci, rebla:

-Quan arribi el papa li direm que t'has fet caca.

-No, al papa, no! -diu el fill amb aquests ulls de terror infantil que alguns grans ja no sabem interpretar.



Obrim les portes dels pisos al mateix temps i ens desitgem bona tarda. El nen ha entrat corrents.

cartells electorals (mostra parcial)

Segurament aquesta campanya electoral és la més austera en publicitat als carrers. És ben possible que els estrangers que visiten el país aquests dies marxin sense saber -o tinguin una idea equivocada segons que mirin- que aquí ens juguem el ser o no ser el proper diumenge, o d'aquí a dos anys, o d'aquí a vint, o quan convingui i sigui possible.


Malgrat la relativa escassetat de cartells electorals, estic segur que els nombre de votants augmentarà respecte comicis anteriors i que difícilment hi haurà ciutadans que decideixin el seu vot per una cara de més o de menys durant les seues passejades. En tot cas, els papers amb imatges i eslògans serviran per omplir espai als diaris i altres mitjans amb immediateses i reflexions diverses i, avui, al meu bloc.

Com que crec que la Junta Electoral no té cap potestat sobre el meu espai, em puc permetre la parcialitat d'exposar el que se'm presenta als ulls sense pensar en percentatges i sense que la repetició de cartells tingui relació amb la meua intenció de vot. He dubtat entre comentar les visions o deixar-les lliures d'interferències i he optat per deixar anar la realitat lliure de càrregues subjectives, cosa que no sabeu com em costa. Únicament un aclariment que considero imprescindible: els cartells de la (les) CUP -deuen anar sobrats- van aparèixer el cap de setmana i han desaparegut aquest matí, en què només quedaven els anuncis electorals de l'encara entitat d'estalvi: l'esperança que la Caixa no em repercuteixi la neteja ja entraria dins dels comentaris que pretenc evitar.



detall



Fortuna iuvat audaces (2)

Fa poc que he estrenat un mòbil d'aquells que permeten no només parlar per telèfon sinó també estar connectat a internet. Com que la meua misèrrima tarifa plana és únicament de tres euros, les connexions no em donen gaires alegries, així que m'he baixat l'aplicació WhattsApp que em proporciona la possibilitat d'enviar missatges sense pagar (gaire). Per poder comunicar-me amb algú, cal que l'altra persona tingui la mateixa aplicació. Una vegada carregada al mòbil, la mateixa aplicació s'encarrega de buscar entre tots els contactes telefònics els qui tenen el programa i automàticament indica el lema que cada persona ha decidit. En la majoria dels casos, que suposo que són aquells que no tenen un interès especial en l'aplicació, al costat del nom diu Hey there! I am using WhatsApp. Els qui deuen fer servir més aquest canal de comunicació han triat un lema propi. El que m'ha agradat més, i m'ha sorprès, és el de la meua neboda petita, la que em diu padrí encara que només ho sóc de la seua germana gran: Fortuna iuvat audaces.


El lema, tret de Virgili, hauria de ser Audentes fortuna iuvat, però el canvi no té cap importància perquè si fa no fa..., i la meua neboda, i fillola adoptiva, encara no fa llatí seriosament; en canvi tria un lema d'un optimisme que trobo totalment d'acord amb la seua personalitat i les seus experiències d'estudiant d'ESO, que connecta amb idoneïtat els clàssics amb la canviant realitat actual, que podria ser perfectament el lema d'un partit polític modern davant les incerteses del futur més immediat i que si cap partit no ha adoptat és perquè no domina el llatí, cosa que no té cap importància, o perquè la seua audàcia es veu coartada per la limitació que suposa la cerca de vots. I si és per falta d'imaginació o per por, molt pitjor.

Fortuna iuvat audaces (1)

M'he mirat, gairebé sencer, el debat a TV3 dels candidats amb representació parlamentària. Si cal que digui la veritat que suposo que comparteixo amb tothom que passa per aquí, no hi ha ha hagut cap generalitat o detall que no conegués en la seua essència i, sigui per la meua manca de memòria o per la repetició d'arguments que provocava la desconnexió de les meues neurones, sóc incapaç de repetir frases senceres i només em queda un rum-rum com el dels abellots que van de flor en flor i no aconsegueixen cap pol·len que els serveixi per produir mel. Ni tan sols sóc capaç de recordar amb precisió l'únic moment que mentalment he aplaudit, malgrat que les enquestes diuen que qui m'ha divertit entre tantes mitges veritats no repetirà escó, llàstima! Com era? Faran Catalunya fora del sistema solar? Faran fora Catalunya de l'univers?

algunes cartes d'amor contra la desesperació dels silencis

Porto una setmana aquí, al bloc, espontàniament -potser també volgudament- bucòlica i reiterativa: pomes, codonys, cartes d'amor... I tantes coses importants com passen al país! I avui encara continuaré.


Fa tants anys que no n'escric ni en rebo, que estic desentrenat i tampoc no sé si encara es porten; em refereixo a les cartes d'amor. Suposo que les cartes tradicionals, en paper, a penes deuen existir, que el que funciona és el correu electrònic, els sms, la conversa a través del mòbil. Els papers d'amor, ja no deuen solcar distàncies, i fins i tot aquells qui encara fan versos ara els deuen teclejar, com ho faig jo, envoltat de paper per totes bandes que morirà esgrogueït i verge.

No escric papers, però els llegeixo, llegeixo, per exemple, cartes d'amor, que abans eren llargues, alguns cops llarguíssimes, i ara imagino... ja ho he dit. Aquests dies, ja s'ha vist, llegeixo les cartes inventades d'Ovidi, aquelles en què el poeta humanitza personatges llegendaris. Són quasi totes cartes de dones -només una d'un personatge real comprovable, Safo- que des de la distància s'adrecen als que van ser, o encara seran, els seus amants. Deixant de banda els déus invocats que actualment s'han substituït per altres déus, és una meravella veure l'actualitat dels sentiments, dels motius, del desitjos, de la complaença, dels retrets...

No puc compartir aquí les cartes senceres, però sí que puc copiar algunes de les primeres ratlles, només una espurna. Si algú vol continuar la lectura, després podrem parlar de complicitats diverses.

T'envia aquesta carta la teua esposa Penèlope, Ulisses, que trigues tant. Però no m'escriguis cap resposta vine tu en persona...

Jo, Fil·lis, amfitriona teua, Demofont, em queixo que la teua absència es perllongui me´s temps que el que m'havies promès.
Em vas prometre que tan aviat com les banyes de la lluna s'haguessin ajuntat arrodonint el seu disc, l'àncora del teu vaixell descansaria a les nostres platges. La lluna ja s'ha amagat quatre vegades...
(em sembla que Demofont mai no va tornar)

La carta que estàs llegint te l'envia la raptada Briseida, escrita en grec amb dificultats a causa de la meua mà estrangera. Els esborralls que veuràs els van fer les meues llàgrimes, però, encara així, també les llàgrimes tenen el valor de la paraula...

Llegeixes la carta? O t'ho impideix la teua nova esposa? Llegeix-la fins acabar-la; no és aquesta una carta escrita per la mà de Micenes.
Jo, Enone, nimfa de les fonts, molt coneguda en els boscos frigis. Ofesa, em queixo de tu, espòs meu, si m'ho permets. Quin déu va actuar en contra dels nostres desitjos? Quin delicte m'impedeix seguir sent teua? Tot el que es sofreix merescudament s'ha de suportar amb paciència; però el càstig que arriba sense mereixement només porta dolor...
(la culpa, tothom ho sap, va ser de Venus, que si no Paris hauria estat ben feliç amb Enone)

Així com canta el cigne blanc quan el crida la mort, estès sobre les humides herbes a la riba del Meandre, així et parlo jo, i no perquè tingui cap esperança de commoure't amb les meus súpliques. He començat aquesta carta contra la voluntat divina. Però, com que per a desgràcia meua ja he perdut la meua bona fama i la honestedat de meu cos, poc importa perdre també algunes paraules...

M'has demostrat que qualsevol llinatge de feres és més tractable que tu. No podia haver-me confiat a ningú que fos pitjor que tu. Les paraules que llegeixes te les envio, Teseu, des d'aquella platja en què les veles s'emportaren les teues naus sense mi...

Ara, que ja la teua carta ha violat els meus ulls, m'ha semblat sense importància la glòria de no respondre't.
T'has atrevit, estranger, tot profanant els els deures sagrats de l'hospitalitat, a temptar la fidelitat, establerta per la llei, d'una dóna casada!...
(que dura, la bella Helena)

Paro, paro de copiar aquestes primeres ratlles que avui ja no deuen veure paper, però que encara algú, deu continuar escrivint, potser, fins i tot, en algun bloc. Com m'agrada “també les llàgrimes tenen el valor de la paraula”. Però a vegades, tots ho sabem, guanyen les paraules. Encara que al final les paraules, com les llàgrimes, siguin insuficients i acabin guanyany els silencis, terribles, salvatges, indestructibles.

encara que sigui mentida

No sabria dir si és la misantropia habitual o un entotsolament creixent provocat pel temps i les circumstàncies, però a penes tinc ganes de rebre ni de donar.


Miro les taronges verdes que aviat maduraran amargues del passeig de Sant Joan, entre la Diagonal i Mallorca. Una mica més avall, passat el carrer d'Aragó, els tarongers encara en flor -misteris de la naturalesa- omplen de pètals el terra i el banc on de tant en tant s'embriaga algú que no conec: pensaments secrets, mirades absents, un sms que demana resposta, lectures ignorades, pauses momentànies...

Potser m'agradaria, com en els vells temps, asseure'm una estona i llegir una carta d'aquelles de paper. Potser una vella carta d'amor -o de desamor o d'amor no correspost...- que podria començar així:

La dona cretenca et desitja a tu, fill de l'Amazona, la salut que ella no tindrà si no l'hi dónes tu.
Llegeix fins al final tot el que et dic. Quin mal et pot fer llegir una carta? Fins i tot hi pots trobar alguna cosa que et plagui...

Potser no continuaria llegint i tornaria a casa on acabaria la lectura. Al costat, a la taula baixa, una mica de melmelada de taronja amarga, com la de la Violette, amb força trossets de pela. I potser ni així acabaria, avui, de llegir la carta.

a les envistes de l'hivern

Ahir, tornant a casa, vaig entrar a la verduleria d'uns xinesos i vaig comprar dos codonys (un quilo seixanta) sense cap intenció concreta, segurament en un rampell produït per tres dies de codonys que ja...


També sense cap pensament estructurat vaig fer cap a la tardor, refeta dues vegades (?), que poetitzava el jove Carner:

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut-.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Més tard encara, llegia el passeig d'Isidor Cònsul (i la Romi?) per Cervera, que, en arribant a un codonyer silvestre, s'endú dotze peces i rememora, també, el poema de Carner. Després de copiar-lo, continua escrivint:

És un d'aquests poemes que guanyen sentit amb el pas del temps, i ara potsr l'entenc millor perquè he entrat de ple a la tardor de la vida. Tanco els ulls i veig la Romi, trenta anys enrere, com la Ligea del poema, corrent embriagada de tanta jovenesa, tendral com el tany que es gronxa a l'airet del matí. I els obro per baixar als darrers quatre versos i sento la meravella de la nostra història d'amor en la realitat d'uns codonys que han madurat a la branca, han perfumat un grapat d'anys el calaix de la roba blanca i encara són dolós quan, un a l'altre, s'acosten els llavis sorruts de la tardor, amorosits peñ caliu de la brasa tranquil·la de l'amor.
Només acabar de dinar, hem buscat la vella recepta del pare i ens hem poat a treballar-los: hem pelat els codonys; els hem trossejat, bullit i trinxat amb el minipímer; els hem escorregut; hi hem afegit el sucre que feia al acs amb un pensament de canyella, i a foc molt lent, hem anat remenant la pasta, que de seguida ha esdevingut un magma olorós i volcànic. Quan al intuïció ens ha semblat que deia prou, hem tret la pasta del foc, l'hem posada en un motlle i, passades quatre o cinc hores, era una senyora peça de codonyat saborós, amb el punt just de consistència, per alegrar la joia de les postres, dies a venir, fent parella delicada amb la fortor d'un formatge blau.

Isidor Cònsul: “Codonys”, dins Tractat de geografia.

Ara, en acabar d'escriure això, penso que hauria de dir alguna cosa sobre la vaga general d'avui. Queda dit.

poma o codony?

La darrera al·lusió de l'article de la Viquipèdia del post anterior: ... i al fruit del codony és al que es refereix la llegenda de Paris i la poma d'or, em va fer repassar els meus escassos coneixements del món antic, però no vaig ser capaç de recordar si havia llegit en algun lloc que la poma fos un codony. El material de casa més a mà no em va esvair el dubte i vaig pensar que ja en trauria l'entrellat un altre moment.


Més o menys tothom sap com va anar la cosa de Paris; resumeixo:

Resulta que es va organitzar la boda de Peleu i Tetis, posteriorment mare d'Aquil·les, i va rebre invitacions la tira de gent, primer els déus; però hi va haver una noia que es va enfadar molt perquè no li havien fet saber, era Eris, una filla de Zeus que tenia fama de busca-raons, de tal manera que, finalment, l'havien nomenat deessa de la discòrdia. Doncs resulta que aquesta senyora es va presentar el dia del casament i va deixar una poma d'or que havia collit al jardí de les Hespèrides que duia, segons diuen alguns, la inscripció següent: “A la més bella”. De seguida es van acostar tres deesses que se sentiren amb dret de posseir la poma: Hera, segona esposa de Zeus, Atenea, filla de Zeus, i Afrodita, la d'origen més misteriós. Davant d'aquesta situació s'havia de buscar algú que certifiqués qui era mereixedora del premi a la bellesa i com que Zeus no es volia comprometre personalment va enviar buscar Paris, considerat el personatge idoni per decidir. Segurament el judici de Paris va ser just, malgrat els intents de suborn de les deesses. Sigui com sigui, la guanyadora va ser Afrodita, que li havia promès a Paris posar-lo en contacte amb la dona més bella del moment: Helena. A partir d'aquí ja sap tothom que es va armar la de troia.

Ahir, vaig anar al barber, i mentre em tallava el cabell i la barba comentàvem tots aquests fets, ell per distreure'm i jo amb la intenció d'esbrinar si sabia si la poma era realment una poma o un codony. En J. no ho tenia clar, em va dir que havia sentit rumors, però res consistent, que de tota manera ja miraria de parar l'orella, de preguntar als clients més antics i de fer-me saber si aconseguia arribar a alguna conclusió incontrovertible. Vam continuar xerrant, com gairebé sempre, d'històries antigues i vam acordar que un dels llibres més deliciosos, malgrat que es considera una obra menor, on es parla sobre el tema és a les Heroides d'Ovidi, concretament a la carta que Paris adreça a Helena. Mentre m'acabava de perfilar el bigoti, J., que té una memòria prodigiosa, em va recitar uns fragments de la carta, tot dient-me que feia una adaptació de la versió en castellà de Vicente Cristóbal publicada per Alianza:

Jo, el fill de Príam, t'envio, filla de Leda, la salut que puc oferir-te només si tu me la dónes.
He de parlar?, o no cal que confessi una flama que és coneguda, i el meu amor ja és manifest, més del que voldria?
[...]
“No tinguis por, jutja la perfecció; dirimeix la disputa de les dees i digues quina d'entre elles, només una, mereix vèncer per la seua bellesa les altres dues”. I perquè no em fes enrere em diu que m'ho demana en nom de Júpiter i ell de seguida se'n torna als astres pel camí de l'aire. La meua ment s'enfortí; sobtadament em va venir l'audàcia i no vaig témer d'examinar-les amb els meus ulls. Les tres eren dignes de victòria, i com a jutge lamentava que no poguessin triomfar totes tres.. Però, ja aleshores, n'hi havia una que m'agradava més, i ja deus suposar que era aquella en la qual s'origina l'amor i de qui brota una tan gran inquietud per la victòria.
S'esforcen abrusadorament per atreure's el meu veredicte amb immensos regals. L'esposa de Júpiter m'ofereix imperis, valentia la filla; dubto si vull ser poderós o valent. Venus somrigué dolçament i em digué: “No t'enlluerni, Paris, cap dels dos dons, plens de temor incert; jo et donaré un objecte per al teu amor: tindràs als teus braços la filla de la bella Leda, encara més bella que ella”. Dites aquestes paraules, i després de donar la meua aprovació als seus dons i a la seua bellesa, ella tornà novament al cel amb pas de vencedora.

Gairebé a les acaballes vam encetar el tema de “la poma” de la discòrdia barcelonina. No ens vam posar d'acord si Puig i Cadafalch o Gaudí: tots dos reconeixem els mèrits de Domènech i Montaner, però el descartem.

poètica de tardor

L'A. em provoca amb les pomes i jo, diu ella, la provoco amb els codonys. I les flors del llimoner entremig...

Ho penso, i no tinc clar que a les parades del mercat hi hagi codonys. Ja m'ha passat el temps? Encara ha d'arribar?

Sé que els codonyers fan fruites tardorals, però per assegura-me'n busco pistes a la viqui. Déu! Des de quant les enciclopèdies contenen tanta concentració poètica. Qui és el poeta valencià, rural o urbà,  que ha escrit l'entrada del codonyer?

El codonyer (Cydonia oblonga) és un arbre fruiter de la família Rosaceae i únic membre del gènere Cydonia, conreat principalment pel seu fruit, el codony.

És un arbre o arbust caducifoli originari del Caucas. Tot i ser originàriament arbustiu, s'ha conreat per formar arbres d'1,5 a 6 m d'alçària. Les branques són tortuoses; però, mentre són tendres, posseeixen tal flexibilitat i tenacitat que temps enrere eren preferides al vímet (de la vimetera ''Salix fragilis''); de fet, eixa característics és l'origen del nom castellà de l'arbre, "membrillo", derivat de "mimbrillo" (diminutiu de "mimbre", vímet).

És més rústec que les pereres i pomeres, la seva fusta resisteix molt bé el fred intens de l'hivern i com que floreix a finals d'abril, sol escapar de les glaçades tardanes.

El codonyer té les fulles ovades, enteres, tomentoses al revers. La frondositat que assoleix en cobrir-se de fulles, i de fruits, produeix tal sensació de plenitud que s’hi inspiraren el director Víctor Erice i l’operador Javier Agirresarobe per a filmar El sol del membrillo (1992), una al·legoria on relacionen l’exuberància vegetal de l’arbre amb la creació artística del pintor de Tomelloso Antonio López.

Quan la primavera anuncia l'hora de la floració, de les branques brollen, individuals, belles, quasi sense peduncle i relativament grans (fins a cinc centímetres), nombroses flors de pètals blancs o de color rosa clar. Els cinc pètals, protegits per cinc sèpals dentats, formen el jaç nupcial d'un harem on cinc pistils femenins (que formaran les cinc cavitats del cor fruital) esperen l'arribada del pol·len fecundador mentre els seus companys masculins (entre quinze i vint-i-cinc estams) romanen a l'espera de l'insecte que s'encarregue de dur el pol·len a uns altres harems de la mateixa espècie.

El fruit és un pom globós o piriforme, és a dir, format per pell, carn i cor, una estructura similar a la de les peres i les pomes, anomenat pom.

A diferència de les peres i les pomes, la pell del codony es troba coberta d'un toment, o pelusa cotonosa, que es desprèn en flocs en fregar-la. També se'n desprén quan madura, a la tardor; i, en fer-ho, deixa al descobert una pell fragant i d'un bell color groc daurat, mostrant-se entre les fulles com un rutilant i perfumat sol tardorenc.

Hi ha algunes varietats que permeten menjar el fruit cru però la majoria se sol preparar ensucrat com a codonyat.

També es força utilitzat com a base per empeltar les pereres i així s'aconsegueix més precocitat i major calibre en aquestes. És un conreu més antic que el de peres i pomes i al fruit del codony és al que es refereix la llegenda grega de "Paris i la poma d'or".


Què puc afegir? Una pintura d'Antonio López? La història de Paris i la poma d'or? Potser un dels fruits saborosos de Carner que el poeta, el de la viqui, no esmenta? Un altre dia.

?

No se m'acut quin nom podria condensar els sentiment d'aquells candidats dels partits que saben que la seua opció política no tindrà representació parlamentària. Per què es presenten aquests partits? Sobretot els qui després de moltes legislatures de tenir paperetes en el col·legis electorals comproven que la seua candidatura obté un nombre testimonial de vots. Es tracta simplement d'això, de donar testimoni d'un pensament? Ja és prou. Potser una aparició marginal en algun canal de televisió, emissora de ràdio, premsa digital o en paper, esment en deu o dotze blocs... els compensa la dedicació? No ho sé. Em costa entendre la dedicació al fracàs, per molt que aplaudeixi la virtut de la constància.


I la fidelitat dels votants a aquests partits que mai no ocuparan cap escó en cap hemicicle? Jo, que sóc un romàntic en hores baixes i un àcrata d'anar per casa la resta del temps, envejo aquesta actitud de defensa de les causes perdudes. Com es podria anomenar el sentiment que tenen els votants de partits secularment -permeteu-me l'exageració temporal- extraparlamentaris quan introdueixen la papereta a l'urna? Quin és el sentiment a l'hora de votar, i a l'hora de veure els resultats en què els percentatges d'augment o disminució de vot només pot tenir la complicitat d'un altre votant del mateix partit?

Tots sabem que mai no hi haurà cap partit que ens representi en la nostra complexitat individual, però votar un partit que mai no representarà ni una petita part de nosaltres té en aparença un grau de perversió que només es pot entendre com una rebel·lió a un sistema democràtic que és en si mateix pervers.

En les properes eleccions, polaritzades a l'entorn de la disjuntiva del sí o no a la Catalunya independent (o a l'Espanya unida) , tots els matisos, totes les certeses individuals, tota la complexitat del pensament humà i de la seua experiència es converteixen en factors secundaris, en tensions internes irresolubles, en angoixes vitals individuals i socials que a penes admeten matisos. Tinc la sensació que la majoria de votants en tindrien prou amb dos partits i que coneguts els resultats caldria parlar dels detalls i de les adscripcions personals. En definitiva, aquestes seran les eleccions del país en què els votants tindran més dubtes, més tensions internes a l'hora de decidir-se i més traïcions íntimes. La perversió d'unes eleccions que en realitat són un referèndum.

En la meua passejada d'avui pel centre de Barcelona no sóc conscient d'haver vist els cartells publicitaris dels partits, que eren tan abundants des del primer dia a tots els carrers, és possible que el gruix de la campanya es confiï als mitjans (avui López Tena versus Rivera -o viceversa- a la 8. Qui deu haver guanyat segons els mitjans?), amb un paper creixent a internet. Jo, que a part de romàntic sóc un clàssic i, davant de sistema obsolet de partits, un modern, estic sospesant la possibilitat de votar un partit marginal. De moment la meua tria es decanta per un partit que s'anuncia a la cantonada de dalt de casa. Ja entenc que la seua publicitat també és dubtosa, però posats a participar de l'engany, la seua té més gràcia; i no em fa enrere el fet que no especifiqui les sigles: Partit Independentista Català? Partit de la Imaginació Culinària? A l'hora de la veritat cuinaran el seu programa amb qui els vingui de gust, com sempre. Ai, però a darrera hora segur que em repensaré la certitud d'avui, perquè, a la fi, jo, innocent com sóc, també tinc esperances incertes a llarg termini.

primera hora de campanya

No entenc res. Miro la cadena d'esports de “la nostra” i veig que fan un “30 minuts” sobre la repercussió de la guerra del francès a Catalunya. La guerra considerada com a esport em sembla molt agosarat, políticament incorrecte, però coses més estranyes hem vist als mitjans. A tots els canals de la Corporació passen el mateix programa. El primer pensament que tinc és que s'ha produït un cop d'estat autonòmic, encara que el tipus de documental no m'acaba de donar les pistes sobre la identitat dels possibles colpistes; després se m'acut que algun il·luminat ha pensat que aquest ”30 minuts” pot ser una bona introducció a la campanya electoral... No passa gaire temps fins que em queda clar que es tracta d'una vaga dels treballadors de la cadena. Ho confirmo a l'”Ara”:


Els sindicats amb representació a TV3 han decidit iniciar la vaga parcial a les 23:30 hores d'avui i finalitzar-la a la una de la matinada, de manera que l'aturada afectarà l'inici de la campanya electoral catalana, que comença a mitjanit. Segons destaca el comitè d'empresa en un comunicat, s'ha fet d'aquesta manera per tal que "afecti els partits polítics més que la ciutadania".

L'objectiu dels sindicats és cridar l'atenció dels partits polítics catalans sobre "la importància de la televisió pública i nacional de Catalunya com a estructura de país i, per tant, de la necessitat de comptar amb els recursos humans i tècnics suficients i d'apostar per la producció interna com gestió eficient dels recursos públics", segons CCOO.

El departament d'Empresa i Ocupació no ha decretat serveis mínims perquè no considera que la vaga vulneri el dret dels ciutadans a accedir a la informació, segons el comitè d'empresa.

Uf, els partits sí que deuen sentir-se afectats, segur que la majoria de teleespectadors hem mantingut al canal i ben pocs deuen haver canviat a les altres emissions de les competències. Els partits polítics deuen estar desolats pel buit informatiu de mitjanit de TV3, Esport3, etc. No m'estranyaria que bona part de les declaracions de demà dels caps de llista valorin en tots els aspectes aquesta vaga salvatge.

I els sindicats -o són els diaris?- també ens deixen la cosa clara. I el manteniment dels llocs de treball...? Per altra banda, el departament d'E. i O. té tota la raó, el documental que passaven no només no vulnera el dret dels ciutadans a accedir a la informació sinó que han estat més informats que si s'hagués fet el seguiment en directe de l'inici de la campanya electoral, a la fi tot el que han dit ja ho hem sentit fa dies i ho tornarem a sentir i en canvi la majoria sabíem ben poca cosa sobre el setge de Girona. Jo, de tota manera, he escoltat una estona les connexions que feia Cuní.

a galopar

Escoltava a altes hores de la matinada la redifusió del programa Sentits de Catalunya informació. El presentador esmentava breument dos posicionaments, el de Sabina, que s'acostava a Ciutadans (Ciudadanos) i el de Paco Ibáñez, que s'oferia com a soldat de la voluntat del poble. M'agrada alguna cançó de Sabina i me n'agraden de Paco Ibáñez. No conec cap dels dos artistes, encara que algunes vegades m'he creuat amb el segon al carrer de València, prop del mercat, sempre sol, sempre aparentment entotsolat.

El conductor del programa de ràdio es preguntava si valia la pena que els artistes es fessin enemics amb les seues opinions sobre l'actualitat política. Vaig entendre que ell insinuava la neutralitat, com si els artistes haguessin d'estar per sobre del bé i del mal, déus purs i intocables en un Olimp envejat i envejable amb l'única finalitat de ser adorats.

La polèmica sobre la funció de l'artista i de l'intel·lectual en la societat en què viuen és vella i origen de discussions inacabables, però sembla una evidència que cada persona té el dret de manifestar-se i que els artistes, sensibles al seu propi esperit i al món que els envolta, n'haurien de sentit la necessitat i, potser, n'haurien de tenir l'obligació, més enllà de les possibles conseqüències.

Bé per Sabina i per Paco Ibañez, i desconfiança envers els qui callen i es volen mantenir en unes torres d'ivori que en darrer terme només indiquen supèrbia, insensibilitat o covardia. Que parlin els artistes, que parlin els intel·lectuals, que ens donin idees; els escoltarem, i després decidirem amb qui, vingui d'on vingui, cavalquem o qui, vingui d'on vingui, cavalca amb nosaltres.

invocació fora d'hora a Joan Maragall

Em sap greu no poder enllaçar l'article d'Oriol Pi de Cabanyes llegit avui al diari. El titula 'Liberals' i comença dubtant que hi hagi autèntics liberals a Espanya i que n'hi hagi hagut. És molt possible, jo en sé ben poca cosa de l'assumpte. Bona part de l'article gira a l'entorn d'una carta que Joan Maragall va escriure a Ortega (un dels no liberals).

Deixant de banda, l'article, em centro en el text de Maragall. La carta que va escriure Maragall a Ortega la va motivar un article del filòsof publicat a “El imparcial” que Maragall va llegir en un número endarrerit de “La Catalana”. La primera reacció del poeta no va ser escriure Ortega per comentar el seu article, sinó de fer un article ell mateix per publicar a la premsa catalana; però al final, ja acabat l'article, va decidir no donar-lo a conèixer perquè: Empecé con intención de artículo, pero luego me tomó un tono lírico y finalmente vi que no había hecho cosa de provecho para el público. Les paraules que acabo de copiar pertanyen a la carta introductòria escrita a Ortega el 29 de juny de 1910 en què Maragall li adjunta l'article de quatre pàgines que no va veure la llum pública fins anys després.

D'aquestes pàgines, avui Pi de Cabanyes en transcriu alguns paràgraf en què es parla del catalanisme i de la seua pervivència malgrat tots els contratemps: El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones... Un dels pilars -les darreres setmanes força diluït- del catalanisme, Maragall hi insisteix,  és la llengua. Jo n'estic d'acord, i també que la llengua ha estat un dels aspectes més incompresos del país, i que sense la llengua no som; però la carta (l'article) és més complexa.

Repeteixo que sento no poder enllaçar (no el vull copiar) el text de Pi de Cabanyes i agrairia si algú ho fa, però la qüestió no és aquesta, sinó el fet que les citacions, quan són parcials, no sempre són imparcials o, més ben dit, sempre són parcials. En l'article, Maragall fa unes quantes afirmacions que des del catalanisme no reclamen precisament la independència:

La cuestión catalana és la cuestión ibérica y mientras no se trate paralelamente la relación entre la España castellana y Cataluña, con relación entre la España castellana y Portugal, no creo que se pueda no creo que se pueda decir cosa de algún fundamento. Porqué no se ha hecho ya así? Por la ilusión de que lo de Portugal está ya definitivamente resuelto. Y no lo está. La separación ha sido tan poco una relación por aquel lado, como la absorción por e´ste. La integridad espiritual ibérica, padece igualmente de una y otra, y mientras la unidad peninsular no se constituya conforme a la naturaleza de la península, no habrá sino una miseria nacional para Lusitania, convulsiones o postraciones para Cataluña, y vanos esfuerzos por parte del Estado español para ser algo en el mundo.

Esta es la verdadera cuestión previa; no la cultura, no la economía, no la política, no nada más que la integración de toda España en sí misma del modo adecuado a su naturaleza, del modo más adecuado a una civilización ibérica: de ésta ha de brotar, y solo de ella pueden brotar, cultura, riqueza, libertad, una figura nacional en el mundo, el ser una cosa de Europa. Mientras esto no sea, nada más nos aprovechará, no sabremos porqué, y será por eso: porqué vivimos contra naturaleza.

[...]

No me entendéis. Dios mío, que no daría yo para que me entendierais, por que nos entendiéramos en castellano, en catalán, en lusitano?

No me habléis más de si la solidaridad catalana vive o está muerta; no me habléis más de civilización, ni de cultura, ni de ideales comunes superiores, ni me habléis, en una palabra de España, si antes no habéis encontrado la manera de dármela tota, íntegra, natural, alma y cuerpo, trina y una, como su lengua, como su espíritu que quiere volar libre del Mediterráneo al Atlántico, sin obstáculos, sin fronteras, pero también -entendedlo- batiendo todas, todas, todas sus alas.


Ah, si haguessin fet cas de Maragall en aquell moment! Em temo que ara ja es massa tard, malgrat els tebis pronunciaments d'algun manifest o les amenaces constitucionals d'algun altre firmat per hereus de la socialdemocracia i el liberalisme... O no? Ja veurem com se'n sortirà el proper govern de la Generalitat, però 102 anys després, la qüestió catalana continua igual a Madrid; bé, potser una mica pitjor.


L'article sencer de Maragall es pot llegir aquí.

venedors de fum

Encara no ha començat la campanya electoral, però fa setmanes que els mitjans de comunicació segueixen amb detall, informen i comenten, en un crescendo que acabarà en apoteosi final, els moviments verbals i físics i existencials dels candidats, dels seus partits i de tot allò que directament o tangencialment pugui tenir-hi relació. Aviat escoltarem, llegirem i veurem tot el material que girarà a l'entorn d'uns programes electorals que, amb xifres concretes i d'una precisió extrema, i amb novetats espectaculars, ens explicaran la ruta pública dels propers quatre (tres, dos?) anys.


De moment, i deixant de banda el tema estrella, alguns periodistes van publicant articles d'investigació absolutament ben documentats, rigorosos i de gran volada intel·lectal sobre els candidats. Avui mateix he llegit unes quantes intimitats sobre els caps de llista dels cinc partits més votats -per què no els altres?- que poden ajudar-me a decidir la meua opció, el meu vot encara no compromès.

M'he fixat en uns quants elements de la investigació que he considerat gairebé definitius. No relacionaré candidats amb respostes perquè no vull influir en el vot de ningú.

Un candidat esmorza cafè amb llet i la seua beguda preferida és la coca-cola ligth sense gel ni llimona. Pràcticament descartat de la meua llista

Un candidat admira especialment Pere el Gran. Poc conegut i massa llunyà, segons jo ho veig. És clar que la periodista hauria d'haver investigat el motiu de la tria. Tres dels altres trien dos personatges de paciència contrastada als quals res no va espantar; suposo que volen significar que la cosa s'allargarà i el sofriment serà notable, vagues de fam o dificultats per menjar incloses.

La tria de llibres m'ha semblat més aviat pobra, o política si es mira des d'una altra perspectiva. Si entre totes les obres escrites al llarg dels segles s'han decidit pel que s'han decidit és que la cultura dels representants del país va de baixa o, des d'una altra perspectiva, que els representants del poble... Quant a les pel·lícules, no dubto que alguna tingui certa gràcia i sigui de molt bon veure, però queden lluny del canon de les meues cinc preferides: ni un Wilder, ni un Ford, ni un Resnais, ni un Lubitsch... ni un Tarantino, si és que es vol simbolitzar el futur més immediat. Sobre les sèries de televisió no puc opinar, no en segueixo cap.

Cap polític es decanta per l'escudella i carn d'olla. Malament, molt malament, sobretot amb el fred que s'acosta i que no ens passarà amb unes gambetes a la planxa.

Quant a la tecnologia, la periodista només els pregunta pel mòbil: tres iPhones i dos Blackberrys. Aquest resultat, en un mercat on també hi ha Nokia, Samsung, Sony, etc., em fa pensar que a la fi no hi ha tanta diferència entre uns i altres. I em sembla una badada que la periodista no hagi preguntat quin model concret fa servir cada candidat; per exemple, un iPhone 4, 4S o 5 ... o potser un model anterior? Ep, que no és el mateix.

la vida i la mort (i l'amor)

Hi ha paraules que condueixen directament al seu referent malgrat possibles complicacions posteriors. Aspirina (tinc una mica de mal de cap, poc), per exemple, és un mot monosèmic, sigui en presentació tradicional o efervescent amb afegits diversos. En canvi, alguns mots aparentment senzills presenten múltiples variacions segons les experiències de cadascú; per exemple, la paraula roca, que fins i tot escrita amb la inicial majúscula fa pensar en un bufet d'advocats i en una restrictiva Constitució de transició inacabable.

Possiblement una de les paraules més poetitzades i per tant amb més matisos és la paraula mort, i això que la seua definició és taxativa: cessació de la vida. Sembla que no hi ha res a dir, cap possibilitat d'afegir res; però les paraules que, com la mort, es defineixen a partir de l'antonímia tenen un perill: cal tenir ben clar el significat de la seua contrària. Què és la vida? En aquest cas les accepcions dels diccionaris són aproximacions imperfectes que cada dia, cada instant, es fan, es refan i es contradiuen i tenen en cada individu de la humanitat al llarg de la seua història una tendència infinita a reproduir-se i a transformar-se. Sigui la mort, si ho vol el diccionari, la cessació de la vida, però, de quina vida? Quina mort?


Llegia fa uns dies els decasíl·labs de la Maria Mercè en què deia:

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

Doncs això.

joc de laberints

;-)

diada dels morts (i suggeriment de publicitat institucional)

DIADA DELS MORTS


Omnibus una quies.

Fill de la terra dura,
net del no-rès,
baxo a la sepultura
pels anys empès.

Mes trobo la baxada
més que feliç,
quan penso qu’es l’entrada
del Paradís.


Pujo, un dia més, els versos que toquen del Roser de tot l'any de Verdaguer. No té cap importància que segons el calendari sigui el dia dels difunts, perquè Verdaguer parla gairebé cada dia de la mort desitjada que el menarà a la felicitat de l'altra vida. No conec cap altre llibre on s'insisteixi tant en la mort com a camí de la vida.

No sé si mossèn Cinto em perdonaria que fes servir el seu nom en la campanya de les eleccions que s'acosten, però voldria creure que sí, i que trobaria divertit que demà mateix jo anés a la botiga del carrer Còrsega a demanar que em planxessin aquest codi incert de prec de vida sobre una samarreta XL de color negre (o groc). Una altra història és que els qui el descodifiquessin haguessin d'anar a la wiqui a buscar qui era aquell Verdaguer de Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...

fidelitat

Avui he anat a veure l'Allen de Roma. Antic i modern, elemental i complex, sintètic i dispers, enamorat de la vida i sabedor de la mort, potser massa fidel a uns espectadors que han envellit veient les seues pel·lícules, potser fidel a ell mateix tal com és ara.


Penso en les meus fidelitats polítiques i em confesso que fa anys que no en tinc, que espero un canvi de sistema d'ordenació de la societat que sé que no veuré. De tota manera, això no vol dir que no voti en les properes eleccions i em plantejo alguns condicionants que decantaran el meu vot en determinada direcció.

Com que referèndum, sobirania, independència, etc., són variables perfectament assumides sobre les quals no tinc cap dubte, acoto el meu camp de possibles electorables. Cansat de les dialèctiques i els paranys de sempre i els fulls de ruta que ens volen fer creure que l'important és la meta i l'ara no toca, els dos primers requisits objectius que guiaran el meu vot són els següents:
1. Que es presentin llistes obertes.

2. Que a més dels noms dels candidats, el partit inclogui una petita biografia de cada membre de la llista amb el seu currículum professional en què quedi clara la seua aportació a la productivitat econòmica -vivim el temps que vivim- del país. Decideixo que la productivitat política i cultural, com que són tan subjectives i fàcilment localitzables, m'interessen relativament.

Continuaré elaborant els meus ítems sense ser excessivament exigent, simplement amb una mínima fidelitat a mi mateix, que ja és l'hora.