el preu de la comunicació

Cada matinada comprovo que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto. Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès poden tenir a resseguir el bloc.

En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.

Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.

A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.

empresaris, emprenedors, Catalunya

Semblava que els empresaris havien desaparegut dels escenaris i que el seu lloc l'havien ocupat els emprenedors. Amb motiu de la consulta catalana, o el procés de sobirania o d'independència, o el nom que li vulgui donar cadascú segons les seues perspectives i intencions, han tornat a aparèixer amb força: els empresaris espanyols de la CEOE, presidits per un empresari sense empresa, els empresaris alemanys al país, amb el cap parlant d'un empresari sense empresa, els empresaris catalans de ...

Què se n'ha fet dels emprenedors? Dels emprenedors amb empresa i dels que encara no en tenen. Que els emprenedors no és posicionen o és que la seua veu no té cap importància? Potser no existeixen? Potser és un concepte buit de contingut específic perquè tots som, o voldríem ser emprenedors? En la empresa de la consulta catalana, quin lloc ocupen els emprenedors? A veure si els diaris o els mitjans públics, privats o particulars ens acaben il·lustran.

anar en (amb) congrells

Congreny

11 1 m. [LC] [IMI] Aparell que serveix per a subjectar.
1 2 m. [IMF] [IMI] Aparell compost per dos cabirons amb diversos forats rectangulars per a allotjar dos trossos de llistó gruixut a mode de suport, de posició graduable, que amb l’ajut de tascons serveix per a encolar creueres o plafons de fusta massissa.
1 3 m. [LC] Aparell que serveix per a subjectar els cavalls, els muls, etc., quan se’ls ha de sotmetre a determinades operacions o quan es resisteixen a deixar-se ferrar.

Deixo només una part de les definicions de la paraula congreny que es troben al DIEC. Es poden consultar més extensament al DCVB i a l'Etimològic de Coromines, però no cal. Els dos darrers diccionaris, donen, a més, una forma alternativa pròpia de part l'àrea sud-occidental i del valencià: congrells. Cap dels dos és capaç de concretar l'etimologia, encara que Coromines -ja el coneixeu- parla d'unes quantes possibilitats.

No sé per què em va venir al cap la paraula congrells fa pocs dies, i com que els mots propis de la parla del meu poble sovint estan alterats en el seu significat a causa de les interferències degudes al meu cosmopolitisme i a la meua desmemòria, vaig pensar que guardaria la paraula i consultaria en qualsevol moment la meua germana, que conserva amb més prudència el tresor lèxic dels nostres orígens i, a més, manté un contacte més sovintejat amb la gent del poble.

Avui, però, he passat la tarda amb un amic d'infància que ha vingut a Barcelona per qüestions mèdiques , després de resumir-nos els aspectes terrenals i espirituals de la nostra existència des de la darrera vegada que vam parlar extensament, li he preguntat:

-Escolta, què entens per congrells?

M'ha respost el que ja esperava, que es diu anar en (amb?) congrells d'aquella persona que, sigui per l'edat, per alguna malaltia, o per qualsevol altra causa, no es troba prou fina i se li nota físicament, en el caminar, en el vigor perdut, etc., i necessita certa ajuda, que pot tenir o no En fi, que té mala peça al teler, sigui provisionalment o definitivament.

Després li he preguntat si anar en congrells o estar en congrells es podia aplicar a un camp més extens, al dels objectes, per exemple: un cotxe, una casa... No ho tenia clar, però com que el meu amic és de màniga ampla, m'ha dit que no li semblaria cap despropòsit. Hauré d'investigar una mica més.

El curiós del cas és que possiblement M., no coneix cap de les definicions del diccionari; jo, per suposat, les ignorava, i això que vinc de família de fusters per part de mare, però, esclar, ja vaig nàixer amb la fusteria tancada, i per molt que encara quedessin a casa alguns ribots, barrines, filaberquins i altres eines de l'ofici..., potser fins i tot hi havia al magatzem de darrere algun congrell del qual mai no vaig saber el nom. Per suposat, des de la meua perspectiva, també em subleva una mica que el diccionari no reculli una frase feta que per a mi és l'única que mereixeria figurar-hi, en l'entrada corresponent i amb profusió d'exemples.

Desitjaria poder compartir aquesta frase feta amb la gent en general, però entenc que és inútil, que els mots de la llengua han de ser coneguts per una majoria per a poder ser efectius. De què valdria que un escrivís en una carta al diari que el país va en congrells? Si ningú l'entendria. Esclar que ... tothom sap com va el país, i, en aquest cas, una mirada al DCVB o a l'Etimològic facilitaria ràpidament la comprensió del sentit figurat.

P. S. Possiblement aquest concreció del DCVB, pot explicar com s'ha arribat al concepte que explico:
Tindre en congrell un braç, una cama: tenir un braç o una cama subjecta entre postetes per soldar la trencadura d'un os (Benassal, Morella); cast. tener entablillado.

un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

cinc redaccions incompletes, sense conclusions

Primera redacció:

En aquest desert (o bosc) de la vida es presenta de tant en tant un oasi (o una clariana) amb aigua reparadora que ens convida al repòs o fins i tot a la reflexió. Moments breus en el camí que cal continuar, etc.

Segona redacció:
Que Catalunya deu ser el país amb més poetes i poetesses per cap ho demostra el fet que dimecres (dia de l'espectador a molts cinemes d'aquí), amb mitja hora de diferència es reuniran, pocs o molts, poetes, rapsodes, entesos i públic en general en dos llocs diferents de la ciutat de Barcelona, etc.

Tercera redacció:
Què tenen en comú els àngels i els assassins de margarides? Alguna desconeguda metamorfosi de colors els separa o els uneix? Som capaços de descobrir els seus noms rere els conceptes cada dia més perversos dels mots encreuats? Qui pot respondre aquestes preguntes? Etc.

Quarta redacció:
Hagués estat possible la coincidència d'àngels i assassins a la mateixa hora i en el mateix lloc (decorat amb núvols, ales, margarides..., amb colors canviants) en una mena de joc partit com el dels antics trobadors, però modernitzat, amb mots horitzontals i verticals que van i vénen, etc.

Cinquena redacció:
No només es llegiran els poemes a la mateixa hora, en actes diferents, sinó que tant l'Anna (poeta a estones) com en Jaume (escriptor), amics blocaires de fa anys, ens en donen notícia pràcticament al mateix moment del mateix dia a través dels blocs respectius. Terrible dilema! Hem de fer una tria o apaivagar la nostra set de versos en altres fonts o en altres moments? Esclar que també és possible que hi hagi qui no necessita poemes, ni àngels ni assassins, per anar fent via, etc.

Ray Bradbury. Poemes (2)

Com la majoria de vegades que tinc un llibre nou de poemes -no cal que siguin noves les poesies-, fullejo les pàgines amb pressa, buscant un títol, un vers, una paraula, que em detingui. Aleshores, m'entretinc i llegeixo a poc a poc, però no prou. Senyalo la pàgina d'aquella manera que diuen que no s'ha de fer i continuo. Més endavant, si no me n'oblido perquè tinc altres llibres, tornaré a començar amb més calma i descobriré els versos a penes intuïts o els nous o em recrearé en la primera tria.

Aquest vespre, quan estava a punt de sortir, per fi s'ha presentat la pluja i m'ha fet entretenir en un exercici impossible, perquè sóc incapaç de detectar la música del poema i tampoc estic segur d'haver captat alguns mots o matisos, però, com si fos un jove que creu en el que no coneix o un vell que és creu encara un jove lent, he anat traduint vers a vers el somni:

Vell, portes el jove dins?

Sota la pell, sí, sota la pell.

Vell, en quin barri?,

en la sang, idiota, aquí en la sang.

Quin és el seu somni,vell, què somia?,

en dones com maduixes, en dones com nata.

I si parla per tu, què diu?

Que estima fins a la mitjanit, fins a l'alba, fins a migdia.

Sento el seu taral·leig, i què taral·leja?

La vida val la pena perquè les dones li donen sentit.

Vell, què busca ell? On busca?

El camí cap al matí, el llindar de la setmana que ve.

Aleshores no ets mort i enterrat, vell d'argila,

no mentre aquest jove gaudeixi aquí un dia més.

I no s'amoïna el jove tancat aquí en la teua pell?,

Volta pel meu somni, no li agrada quedar-se dins.

Així que els dos vagueu com si fóssiu un, però la teua cara

mostra la joventut que es manté en un lloc ben il·luminat.

Així que presoner i carceller, bessons d'ombra, s'adormen

just a l'alba, has oblidat que ets vell,

sembles bell. I el fantasma que t'habita, antic,

és carn descarnada, i la carn que portes

és un vestit jove que conservaràs.

Després, et despertes i et tombes.

 

Ray Bradbury: “Old Man, Is the Young Man In?” (20 d'octubre de 1981)

aquest diumenge, diuen que plourà

Fa uns quants anys, passejant per Barcelona en dia de pluja i vent, vaig anar fent fotos dels paraigües abandonats. Més tard, vaig muntar les imatges en un vídeo i vaig afegir-hi música. Em va semblar que la sensualitat de Madonna a “Rain” endolcia el conjunt, li donava una nova perspectiva més enllà del dia gris barceloní. Vaig pujar el resultat a You Tube sense cap problema, però al cap de no res van avisar-me que no tenia els drets de la cançó i que el vídeo només el podria veure i escoltar jo. Avui, finalment he claudicat: he demanat que m'esborressin la música i deixessin les imatges. Ho han fet i s'ha esvaït l'amenaça de represàlies que tenia des de maig de 2008. El resultat és aquest:

 

 

Esclar, aquí falta un fons musical i he fet un intent amb Antònia Font. El resultat, a part que les imatges d'ara -no sé on paren les originals- queden poc nítides, no m'acaba de fer pes i faig una crida a qui li sembli que em pot proporcionar un arxiu de música en mp3 que tingui la durada aproximada de les imatges i s'hi adigui:

P.S.: No sé si la llei contra la pirateria té molta o poca relació amb la música que vaig incloure inicialment al vídeo i em faig un seguit de preguntes sobre la meua relació amb el tema que encara no sé respondre. El que sí que sé és que la botiga de paraigües i bastons que apareix en el darrer fotograma -algú la recorda?- fa un temps que ha desaparegut de la Rambla i no és fàcil esbrinar quin acte de pirateria la va desplaçar.

desordre estacional

Avui hem anat al meu sud. Dia esplèndid si no fos perquè bufava una mica el vent i he agafat fred mentre dinàvem davant del mar unes torrades amb anguila fumada i un arròs de senyoret (el gosset de la taula de davant, assegut a la cadira de plàstic,  menjava succedanis d'angula que li passava la seua mestressa). A casa, el meu gatet d'estiu ha dinat tonyina. Al port, a tocar de la pizzeria, tres ànecs s'enllustraven les plomes; més enllà, a l'escullera, cinc o sis corbs marins han emprés el vol en direcció al delta: es feia tard.

Hem comprat trenta litres d'oli, que aquest any potser no serà tan bo segons els cànons establerts perquè la sequera ha arribat a destemps, i també les pluges, i les mosquetes... Però és el nostre oli i desafio qui vulgui que en trobi de millor.

Això de les vel·leïtats del clima i de l'atzar a pagès – i a tot arreu, ara- ve de temps antics. Actualment, els científics no paren de donar-li voltes i quan sembla que ja han arribat a una conclusió majoritària, n'hi ha un que vol mig espatllar la teoria. Els clàssics ho tenien clar:

CORYDON
stant et iuneperi et castaneae hirsute;
strata iacent passim sua quaeque sub arbore poma;
omnia nunc rident: at si formosus Alexis
montibus his abeat, uideas et flumina sicca.

THYRSIS

aret ager; uitio moriens siti aeris herba;
Liber pampineas inuidit collibus unbras:
Phyllidis adueutu nostrae nemus omne uirebit,
Iuppiter et laeto descendet plurimus imbri.

Virgili: Bucòlica VII.

En definitiva, per als clàssics i per als simples mortals de cada dia: qüestió dels déus, o dels polítics que no tenen ...(o potser és una altra la causa)... per a desafiar els déus de cada dia i ho entomem els mortals.


P. S. Per si de cas el traductor de Google no fa prou bé la seua feina:

Aquí es drecen ginebrers i castanyers eriçats;
escampats aquí i allà, cadascun sota el seu arbre els fruits, fan solada.
Tot riu avui: però si el formós Alexis
abandonés aquestes muntanyes, fins el rius veuries secs.

El conreu és eixut; l'herba sedeja i es mor de la corrupció de l'aire;
Líber (Bacus) ha refusat als nostres turons les ombres dels pàmpols:
A l'arribada de la nostra Fil·lis tot el bosc verdejarà,
i Júpiter davallarà en pluja abundant i fecunda.

primavera a l'hivern

No sé si, de la mateixa manera que hi ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent , sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa abrigada...

He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...

el sol que s'alça

un xic més cada dia...

quina alegria!

ja lluny els núvols,

passant per la vorera,

el sol em mira

els ulls que tanco

com una sargantana

i dormisquejo

el sol que passa

em fa promeses vanes,

no me l'escolto

i si m'escalfa

com si fos primavera,

és un miratge

a la poesia pel paladar

La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

els oblidats i els desconeguts

De tant en tant, sobretot quan per alguna circumstància algú el recorda, hi ha qui es queixa que tal o tal altre escriptor s'ha oblidat, que ja no se'l llegeix, que n'hi ha d'altres de menors que ocupen més espai en les pàgines dels mitjans, en les escoles, en els blogs, en les reedicions... Segurament els qui ens queixem tenim raó, però no hem d'oblidar que més enllà de les publicitats, l'acte de lectura és personal, intransferible i, sovint, solitari, i que és possible que els oblits públics siguin compensats amb escreix per les lectures privades, confessades o no, confessables o no.

Si bé parlem dels oblidats, i, en conseqüència, els rescatem de l'oblit, rarament parlem dels desconeguts, per una raó òbvia, no es pot dir res del que es desconeix. Per exemple, si preguntéssim als lectors habituals, la gent que llegeix una mica de tot, sobre l'obra de Ray Bradbury, estic segur que la majoria citarien dos llibres: Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953). I encara en el segon cas, és possible que l'aproximació a l'obra fos a través de l'excel·lent pel·lícula (1966) de Truffaut. Alguns lectors parlarien també de les narracions de L'home il·lustrat (1951). Més enllà d'aquestes obres, de fa més de 60 anys, i alguna altra, poca cosa més podríem dir la majoria de lectors d'un autor que va escriure pràcticament fins la seua mort ara fa encara no dos anys. Quantes novel·les o llibre de narracions més? Quants guions cinematogràfics? I les obres de teatre? Bradbury és un oblidat (qui l'ha llegit aquest any?) o un desconegut? Doncs les dues coses. Parlar de les causes de l'oblit o del desconeixement, parcials o totals, és un tema massa llarg, per intentar desenvolupar-les aquí, i tampoc no arribaria a cap conclusió convincent.

Possiblement, el més desconegut de Bradbury són els seus poemes. Quants poemes de l'escriptor nord-americà han arribat a les llibreries del país? Segurament cap, fins l'any passat. I Bradbury va publicar cinc llibres de poemes (a més dels poemes no recopilats en edicions regulars) que finalment va editar en castellà Cátedra (Ray Bradbury: Poesia completa, Cátedra, Madrid, 2013 -edició bilingüe a cura de Jesús Isaías Gómez López-). M'hi jugo el que sigui que l'obra poètica de Bradbury (ara és secundari parlar del seu interès o qualitat) en aquest país nostre difícilment serà oblidada perquè segurament no serà gaire coneguda.

Més com a curiositat que amb altres finalitats, deixaré aquí un poema del seu primer llibre, When Elephants Last in the Dooryard Bloomed (1973). Ja se sap que no se'm pot demanar la traducció. El poema es titula “Groon” i pot recordar en algun aspecte “Jabberwocky”, de Lewis Carroll (per a més informació sobre “Jabberwocky”, llegiu aquest i aquest post d'Allau, i els que calgui); a mi, em va venir el pensament, res a veure, esclar, l'Antaviana de Calders.

What is the Groon?

My young dog said.

What is the Groon;

Is it live, is it dead?

Did it fall from the Moon,

Has it arms, legs, or head?

Does it walk,

Or Shamble and amble or stalk?

Is it dust, is it fluff?

Is it snuff

For a ghost that will sneeze itself inside-out,

Then, outside-in, turnabout!?

  

Can it walk on the wall?

Will it rise, stay or fall?

Does it moan, groan, and grieve?

What tracks does it leave

When it walks in the dust

And makes prints by the light ,

By the moldy light of the Moon?

 What’s the Groon?

Is it he, she, or it?

Does it sprawl, crawl, or sit?

Is it shaped like a craw or a claw or a hoof?

Does it tread like a toad in the road

Or mingle on the shingle high path

Of our roof?

There, aloof, does it tap in the night

And go down out of sight in the rain-funnel spout?

Is it strange going in,

But even more strange coming out?

 Has it shadows to spare?

Is it rare?

Does it croon for a loved one, oh,

Much like itself

In a grave or a tomb

Where it shuttles a loom,

Spins new shapes for itself

Made of moon-moss and lint,

Sparked with Indian flint

Struck from Indian graves

Where old Indian braves

Put their bones up on stilts

Where their mummy-dust silts

Join the corn-stalks in dance;

And wind off the hills

Chills wild smokes torn from roves

And the dust churned from hooves

Of ghost horses stormed by

In the middle of the night—

What a sight! What a sight!

Is this, then the Groon?

  

Is it old as the Sphinx?

Is it dreadful, methinks?

Is it Dire, is it Awe?

Does it stick in your craw?

Is it smoke or mere chaff?

Do you whimper or laugh

At this skin of a snake left to blow on the road?

Is it cool-iced hoptoad or deep midnight frog

That goes Splash! If you jump?

Does it . . . bump . . . ‘neath your bed

Near the head or the toe?

When it’s there, is it there?

When it’s gone, where’s it go?

  

What’s the Groon?

Tell me soon. . .

For the Moon’s growing older,

And the wind’s growing colder,

And the Groon? It grows larger and bolder!

And darker and stranger!

My soul is in danger!

For there creep its hands

Twitched from shadowy lands,

Reaching out now to touch

And to hold and to . . . clutch!

  

Quick, sunlight, bring Noon!

Fight shadows, fight Moon!

Give me morning, bright sun!

Then my battle is won.

For the Groon cannot fight

What is Sun, what is Light!

It will wither away

With the dawn, with the day!

But . . . !

.  .  .  come back . . . next midnight . . .

With its scare. . . and its fright. . .

Once again we will croon:

What’s the Groon!

 What’s. . . the . . . Groon . . . ?

cada alenada...

Cada alenada

que li surt de la boca
congela un haiku

Que fàcil és fer un haiku! Només cal anar comptant i repartint, com en la sardana, però menys: 5, 7, 5, i ja en tenim 17. Des que es va inventar l'haiku, qui no és poeta és perquè no vol. Jo mateix, algun dia, si em vaga, seré poeta. Això sí, cal que trobi l'instant, l'estàtica i la dinàmica, i l'estètica.

Per entrenar-me -com si calgués!- avui em concentro en les versos del mestre. Decideixo que hauria d'aprendre japonès, a poder ser del segle XVII, perquè intueixo que en les traduccions em perdo la música dels sons. O potser no, potser en tindria prou a retrocedir en el temps i entrar en la filosofia d'aquell imperi estrany. A veure, vaig llegint:

Només viatger
voldria que em diguessin:
el primer xàfec.

Com puc traduir de la traducció? Sobretot el segon vers té una construcció horrible. I el primer, que li és deutor. N'hi ha prou a conservar l'esperit del conjunt? En canvi el que ve a continuació em sembla que no té pèrdua: aquesta subtilesa visualment i sensorialment perfecta del moviemnt implícit:

La papallona
es perfuma les ales
sobre l'orquídia.

En aquest tercer, més enllà de la imatge, dels jocs dinàmics, intueixo que el ja resulta forçat, que trava el vers (el segon tampoc no és gran cosa):

Entre les branques
regalimant de pluja
ja fuig la lluna.

Em canso. No vull continuar aquest joc del qual ja em sé la mecànica elemental. Què més necessito? No trobo cap haiku de Matsuo Bashô que em pugui servir d'epitafi, però aquest de Choko, una mica més jove, ja em servirà:

El darrer acte
no el podré veure sencer:
s'acaba el somni.

Castro

Suposo que és comú que quan un segueix una rutina determinada que no li exigeix cap esforç i té el cap en una altra banda no és fixi en els petits detalls que, tot i ser nous, no sobresurten especialment de la quotidianitat. Ahir al matí, per exemple, vaig agafar de la pila el diari doblegat pel mig, com cada dia, i a penes vaig fer una mirada ràpida a la portada: Vuit hores amb Castro. Em va sorprendre que Fidel fos notícia perquè tot el que havia de dir ja fa temps que ho ha dit. Potser sí que tornar als discursos de vuit hores es podia considerar una novetat tenint en compte les seus condicions actuals. I per quin motiu devia haver reaparegut amb una intervenció tan llarga? La veritat és que els meus pensaments van ser molt més ràpids que el que ara he tardat a escriure'ls, perquè estava capficat en les carxofes que em faltaven per arrodonir el plat i em plantejava on les podia comprar en diumenge.

Tot just arribar a casa vaig començar a fer el dinar i vaig deixar el diari per després. Total, que no m'havia fixat que l'article el firmava Mariángel Alcazar, cosa que ja m'hagués indicat que Castro no era Castro. Gran decepció, o no, segons es miri. No m'ha calgut llegir l'article, encara que confesso que n'he llegit d'altres sobre el mateix tema, editorial del diari inclosa, que suposo que des del punt de vista de la notícia m'aporten la mateixa informació: cap que no fos la prevista.

Com qualsevol, podria donar la meua opinió, però em sembla que no afegiria res al tema de les vuit hores, perfectament resumides en la imatge de més avall, que, com els antics discursos de Fidel, ja es preveien  abans de començar. Ara, si es tracta de fer un exercici de prestidigitació com el de Miquel Roca o qualsevol altre, també em veig capaç; només cal que m'ho demani algú. La pilota, de moment, la juga el jutge Castro, i no crec que arribi gaire lluny. A fora, continua plovent sobre mullat.

aquest diumenge, música municipal en honor de Santa Eulàlia

De Santa Eulàlia, la de Barcelona, se sap ben poca cosa, per no saber, fins i tot hi ha qui dubta que arribés a existir, cosa que, com és natural, no impedeix que sigui una de les patrones de la ciutat a qui es dediquen les festes aquests dies; unes celebracions menys vistoses i multitudinàries que les de la Mercè, més íntimes (?), que passen mes desapercebudes, com una mica de rebaixes. L'hivern ja ho té, això del recolliment, i en el cas de les festes eulalienques és d'agrair que es pugui circular amb poques dificultats pels espais on l'Ajuntament o alguna altra entitat ha decidit muntar alguna cosa.

Enguany, molts dels actes giren a l'entorn de la llum (com que no tinc cap intenció d'exposar el programa, deixo el lloc on es pot consultar tot). Des de dijous,  que en la modalitat lumínica projecten sobre la façana de l'ajuntament unes sessions de mapping, és a dir, d'imatges acompanyades de música que s'adeqüen a l'espai. Barcelona, en aquesta faceta audiovisual potser no és pionera, però darrerament hi ha hagut unes quantes manifestacions que m'han semblat interessants, com la que esmento -ai les rebaixes!: ja es va passar per la Mercè- i que avui constitueix el motiu musical del post.

Com a novetat curiosa, destaco l'espectacle de mitja hora Eulàlia, a càrrec de l'Esbart Ciutat Comtal, que encara es pot veure avui a les 16,45 a la Catedral. Diuen al programa (a continuació el tràiler):

La representació rememora la història de l'eloqüent jove de Sarrià que ens és presentada per una “cohort” de dotze homes que vehicularan el colpidor martiri de la noia sentenciada per Dacià, i per dotze dones, “testimonis” del seu patiment, que l'acompanyaran en tot moment donant-li empara fins a la mort.

I bones festes menors a tots, als d'aquí i als de fora que s'hi vulguin afegir!

piruetes politicofilològiques (o filologicopolítiques)

Després de l'ensurt inicial, ja es pot consultar a la pàgina de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el DNV que, en el seu intent de presentació, va ser motiu de polèmica per una sola paraula, i tantes paraules com hi ha al diccionari!, i encara més al carrer. Com que no he seguit el procés en detall no sé si el PP valencià vol portar als tribunals, o no, la definició, els definidors, és a dir, la gent que fa servir la paraula segons consta en el diccionari, els recollidors de l'ús lingüístic, etc. No crec que tot plegat tingui cap altra conseqüència més que la de (de)mostrar qui és qui, cosa que ja fa temps que se sap.

El que ha quedat clar, malgrat que alguns encara s'entestin a negar-ho, és l'alt contingut polític dels mots i el contingut no només referencial de la llengua, sinó també cultural en els seus múltiples vessants, també en l'identitari.

Avui he fet un petit capbussament en el DNV i, al mateix temps, en els mots equivalents del DIEC. He començat per un mot que sempre m'ha fet gràcia, que en la seua mateixa pronunciació em sembla de circ i que trobo, no sé com dir-ho..., una mica afrancesat (copiaré les definicions del DNV en blau i les del DIEC en vermell):

PIRUETA:

f. DANSA/ESPORT Figura en la qual el ballarí o el gimnasta fa una volta o una mitja volta sobre si mateix, sense canviar de lloc, sostenint-se per la punta o el taló d'un sol peu, que fa d'eix.

f. [LC] [JE] Figura en què el dansaire o el gimnasta fa una volta o mitja volta sobre una sola cama, que fa d’eix, i sense canviar de lloc.

M'encanten els petits detalls diferenciadors (dansaire/ballarí), i entenc que la definició del DNV és més precisa, més concreta, tot i que no calgui afegir res a la del DIEC. El que m'hagués agradat, però, és que en els dos casos s'hagués afegit algun sentit figurat, un que parlés, per exemple, de les piruetes dels polítics per distreure l'atenció dels assumptes realment importants?

En fi, ara no aniré repassant paraules i fent comparatives, sinó que em centraré en la paraula objecte de debat en una de les seues accepcions: VALENCIÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

2 1 m. [LC] [FL] Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

I una altra paraula, CATALÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

3 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Hi ha en alguna de les definicions, i no puc ser més explícit perquè ho veig boirós, un no sé què que em fa arrufar el nas, una mena de salt a l'aire d'alguna cosa que dóna la volta sobre si mateixa per arribar al mateix lloc, però no exactament. Les piruetes filològiques, motivades sovint per les polítiques, tenen un aire de truc de màgia, d'aquells que sembla que ho veus però no en pots estar segur.

dels haikus als haikurts

Cada any passava algunes vegades per la Casa Àsia a veure les exposicions o les actuacions que s'hi feien, o simplement pel plaer de contemplar una de les poques cases modernistes interessants de lliure entrada. Des que l'han traslladada al recinte del Sant Pau no hi he anat i ni tan sols he mirat la seua pàgina a internet per veure si em podia interessar alguna cosa. Va ser fa tres o quatre dies que vaig topar per casualitat amb una activitat idea de Movistar que potser han fet altres anys però que per a mi era novetat i que em va interessar. Es tractava d'un concurs d'haikus; bé, en realitat d'haikurts, és a dir, de microcurts de vídeo seguint les pautes dels haikus. Copio el que diu la web:

El modelo de micrometrajes que Haikurts propone está inspirado en la estructura métrica de las estrofas de la forma poética japonesa del haiku. De este modo los tres versos de cinco, siete y cinco sílabas del haiku, se adaptan en tres planos de cinco, siete y cinco segundos en un haikurt. El creador de un haikurt elabora un micrometraje de tres planos y un total de diecisiete segundos.

Em va semblar una bona pensada aquest trasllat de ritme dels sons i els mots a la imatge. I vaig pensar que era molt adequada, molt didàctica, l'explicació que donaven a continuació i que habitualment no apareix quan es defineix aquest petit poema:

Un haiku contiene dos métricas: la métrica de la estrofa y la visual. La métrica de la estrofa se forma por tres versos: un verso de cinco sílabas, uno de siete y otro de cinco, consecutivamente. En todos los versos se acentúa la penúltima sílaba. El total es de tres versos y diecisiete sílabas.
La métrica visual de un haiku presenta tres imágenes, una en cada verso. Esta forma poética japonesa no explicita razonamientos ni argumentaciones: presenta imágenes susceptibles de ser conectadas por el lector. La primera imagen y la segunda (el primer y el segundo verso) establecen una relación de contraste, de opuestos. Si la primera imagen denota calma y quietud (“Estanque viejo”), la segunda imagen responderá con movimiento y acción (“rana que se zambulle:”). Si la primera imagen es inanimada, la segunda es animada. Si la primera es un plano general, la segunda es un plano cerrado, si la primera es permanente y silenciosa, la segunda es huidiza y ruidosa… El tercer verso -la tercera imagen-, ha de ofrecer una "síntesis unitiva", es decir, una imagen donde se produzca una síntesis de los contrarios, una unión de los opuestos (“resuena el agua”).

L'exemple de l'haiku de Bashô Matsuo (1644-1694) és perfecte, modèlic, per entendre el que en diuen mètrica visual que, la veritat, en molts altres haikus, queda més difusa, menys evident, o fins i tot pot semblar inexistent.

Si no fos perquè ignoro si entre la gent amb qui comparteixo escrits hi ha gaires aficionats al vídeo i perquè el meu poder de convocatòria és escàs, ara mateix proposaria que féssim uns quants intents de haikurts (d'haikurts?) sobre el propi material o sobre material d'algú altre, sigui japonès o català. Jo segurament faré alguna provatura. De tota manera, si algú està interessat en els haikurts de la Casa Àsia, que sàpiga que ara ja és una mica tard per participar-hi, però que els resultats es passaran el 15 i 16 de febrer a les set, a la sala “El Latino”, La Rambla, 27.





P.S. Acabo d'entrar en la pàgina de l'organització. Veig que han prorrogat el lliurament d'originals fins al dia 10 i que, entre altres materials, hi ha les bases (es poden fer haikurts de terror!), els vídeos dels guanyadors (no en dic res) de la primera edició, la de l'any passat...

xiuxiueig mentre sonen els rèquiems

Fa quatre dies -4!- que el diari parla extensament en les seues pàgines salmó (?) de les velles botigues extingides o en perill d'extinció. I el que va començar en forma de notícies o reportatges amb noms i dades concretes ha anat agafant volada i ara es resumeixen les opinions dels grups municipals davant de la situació. Encara més, el tema ha passat a les tecles dels columnistes.

Com que alguns altres i jo, de tot això n'anem parlant a mesura que va passant i ens anem preguntant si hi realment hi ha algun model de ciutat que se sàpiga explicar coherentment, avui descansaré una mica -només una mica- de dades i noms i deixaré anar uns xiuxiuejos mentals que se m'han acudit mentre llegia els columnistes.

És possible que en els meus posts hi hagi un sentiment de nostàlgia quan m'assabento o comprovo el tancament d'alguna botiga d'aquelles “de tota la vida”. Suposo que és inevitable, però com que les adhesions són sovint transitòries i interessades, estic segur que el dol em seria molt més lleu si cada vegada que es tanca determinada botiga n'aparegués una de semblant, molt més moderna si convé, això sí. Ara, si les llibreries són substituïdes per restaurants o per botigues de roba o per joieries..., què voleu que us digui,d'aquestes botigues, a mi, me'n sobren. Que m'haguessin tancat la Catalònia i m'haguessin obert una llibreria de quatre pisos... Amb gran dolor m'hi passejaria moltes tardes. Que en el lloc que ocupava Salvador Serra s'hagués muntat un local d'imatge supermodern... Seria el primer a entrar-hi. D'acord, que no fos una botiga del mateix tipus, que fos una espècie de Pinacoteca, o qui sap què; també m'hi veurien, que sóc de gustos variats.

Un dels establiments sobre els quals s'ha parlat els darrers dies és la botiga de queviures Quílez. Hi he passat avui; no s'hi podia entrar de tanta gent. He recordat que en la part final de les columnes de dos articulistes (un recordava l'altre) es deia que el que podem fer els ciutadans per intentar que no tanquin les botigues és entrar-hi a comprar. Qualsevol entrava avui a Quílez, o qualsevol altra tarda de la setmana, o, posats dir, a la xocolateria Fargas, que és petita com un ou, però segons quan t'hi pots passar mitja vida fins que t'atenen. Per cert, al carrer Aragó, a quatre passes de la Quílez d'alimentació, hi ha una Lafuente-Quílez dedicada exclusivament a la beguda que, segons em va dir un dependent, té el local en propietat. Ja es veurà.

En fi, això de la pervivència de les botigues és un misteri. Per exemple, La Baguetina Catalana té tres establiments -potser ara només dos- al passeig de Gràcia (en un d'ells, just davant de l'antiga Salvador Serra, hi havia una botiga de mobles on vaig estar a punt de comprar un sofà de rebaixes fa anys, però quan vaig tornar havia desaparegut). Algú ha vist mai, tot i les piles de menjar d'allò més apetitós, més de cinc persones en aquests restaurants (?) que esmento, comptant-hi els cambrers, esclar? Com subsisteixen? Segur que algun periodista investigarà el misteri algun dia, per bé que els periodistes actuals prefereixen parlar dels misteris resolts.

Ningú no es perfecte (1)

Sembla que l'Any Vinyoli tarda a començar -o jo no me n'he assabentat. Deu ser que oficialment s'espera la calor i extraoficialment que algú en algun blog o on sigui li posi marxa, d'aquella de sortida i arribada en un temps límit. Va, una mica de canya!

Se sap que sóc poc i mal lector de poesia i hauria d'afegir que vaig arribar tard als poetes catalans moderns i contemporanis. Ja sé que la memòria no m'acompanya, però per més que la busco sóc incapaç de recordar que durant els anys d'universitat algú em parlés d'una manera sistemàtica i ordenada dels poetes del país. Només sóc capaç de reviure vagament, enormement distants, les classes de Ferrater en aquell curset que es deia “Carner i la seua escola”, és a dir, Carner, Foix i el mateix Ferrater. I, com sap tothom, les classes es van estroncar abans d'acabar. En resum, que em vaig aficionar a Carner, a Foix i a Ferrater no només per convicció, sinó per desconeixement d'altres poetes. És veritat que no gaire després van arribar-me els més nous i ..., però això va ser una mica més tard o fora de programa.

La meua afició a Ferrater va fer que considerés que la seua paraula anava a missa, i quan va desaparèixer la seua veu directa, la vaig trobar als llibres. No és estrany, doncs, que no tingués gaire interès a conèixer Vinyoli:

Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de generación: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

Gabriel Ferrater: "Carta a un neòfit castellà..."

I sí que el poeta de Reus va parlar més de Vinyoli i que ja sabem que a vegades calia distanciar-se de les apreciacions que feia en segons quin moment, però, la contundència de les poquíssimes paraules de la seua carta em va fer pensar que jo, pobre de mi!, no sabria trobar el que volia dir Vinyoli en la seua escriptura imperfecta.

Fins i tot vaig pensar que hi havia una intenció oculta en aquest poema, publicat a Tot és ara o res (1970) que Vinyoli va dedicar a Ferrater, però, esclar, dubto que Vinyoli llegís una carta publicada pòstumament i que segurament no va arribar al seu destinatari, a José María.


MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes

bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
                         Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
                                       Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

quatre notes precipitades sobre la Gala

És molt fàcil, o no?, concretar que tal llibre o determinat escriptor forma part de la literatura catalana o espanyola o sueca..., en canvi, crec que no passa el mateix amb les pel·lícules (o els guionistes o les muntadors o els actors...?), perquè en el cinema parlat hi ha una llengua que fan servir els actors, però també un seguit d'imatges, que a mi em sembla un dels elements fonamentals del cinema -recordar-ho és gairebé un insult a la intel·ligència-, un so, música inclosa..., en fi, i tants altres coses. I tot i això, tot i reconèixer la complexitat, com que sóc un simple espectador i no un entès, a vegades se'm fa difícil decidir que és cinema català o no català. Tampoc és que em preocupi gaire viure amb aquesta ignorància.

He mirat la Gala dels Gaudí. M'ha semblat un espectacle força digne en la seus austeritat. He trobat, si se'm permet la redundància, molt ben trobat, molt català, que el pianista marqués quan calia qui es passava de temps, encara que les tecles han restat mudes en el cas de la Isona Passola, que sí, que ja l'hem entès, que cultura i euros, a ser possible.

Els premis havien d'haver estat retransmesos per TV3, però la vaga dels treballadors de la Corporació els ha portat a les televisions locals. Jo he vist l'acte a través de BTV. No tinc del tot clares les reivindicacions dels treballadors de la CCRT: és una llàstima que no aprofitin els dies que fan vaga per parlar-nos de la seua situació en lloc de passar-nos Serrallonga (qui deu triar què es passa els dies de vaga?), per exemple. Potser no ho poden fer.

He patit, metafòricament parlant, quan he pensat que podien donar el premi a la millor pel·lícula a Todos queremos lo mejor para ella, perquè és un film per a major glòria d'una actriu, la Nora Navas, que, per cert, ha demostrat en recollir el Gaudí al premi a la millor actriu en quin país vivim, lingüísticament parlant.

No he vist La plaga, premi a la millor pel·lícula, però si el diari “Ara” no m'enganya, la puc reproduir on line per 2,95 euros. No sé com es diu el noi que ha fet el parlament d'agraïment, el que  ha afirmat que Gallardón era el ministre de l'Interior. No crec que sigui ignorància o un lapsus; a la fi, Gallardón i Fernández Díaz són perfectament intercanviables, i els altres també. Això, que sol passar amb els polítics... ara no sé si també pot passar amb els actors.

aquest diumenge, entre Orient i Occident

He arribat tard a la desfilada de l'Any Nou xinès (ja el 4712, presidit pel Cavall), així que he optat per presentar-me directament a l'escenari que hi havia al carrer de Lepant amb Provença. Mentre hi arribava, he passat per davant d'un restaurant i de dues botigues xineses obertes, potser havien quedat els pares i els fills participaven en la festa que els ha dut, en un recorregut curtíssim i una mica en ziga-zaga, des dels jardins interiors de la Sedeta fins a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Segur que l'any que ve l'allargaran.

El dia era rúfol i de seguida ha plovisquejat, cosa que ha deslluït aquests actes que, acostumat a les versions de les pel·lícules, semblaven una mica d'estar per casa i que han culminat en una plataforma on alternaven el xinès -no sabria dir quina modalitat- i el castellà per presentar les actuacions amb participació de gent d'aquí i, sobretot, vinguda d'allà. Mentre mirava el ball de les noies-nenes amb els ventalls que ara eren flors ara papallones, pensava que algunes -moltes, poques?- deuen ser nascudes aquí, i em preguntava si d'aquí uns anys les considerarem xineses o catalanes i, el que és més interessant, com es consideraran elles. He pensat que, fet i fet, el que sentin dependrà d'elles, però també dels qui portem una mica més de temps en aquesta terra. Però, en definitiva, sigui com sigui, la qüestió és que al cap dels anys puguin dir que la seua vida ha estat moderadament feliç i que qualsevol recança no depengui tant de la geografia com de la gent.

obsolescència informàtica

Fa uns dies, vaig tenir la necessitat de consultar un material de fa més de deu anys. Com que el guardava en paper, no vaig tenir cap problema a consultar-lo; la dificultat es va presentar en el moment que, tal com m'havien demanat, vaig intentar enviar les pàgines. No és que no les pogués escanejar i fer-les arribar en un arxiu jpg o semblant, sinó que els sistema era lent, poc operatiu si calia modificar alguns elements del contingut, de manera que vaig buscar els arxius digitals. Els vaig trobar amb certa facilitat malgrat el meu desordre, en un disquet d'aquells rígids que permetien emmagatzemar fins a 1,44 MB. Fantàstic, però... Tant l'ordinador de sobretaula que faig servir habitualment com el portàtil ja no tenien disquetera. Què podia fer?

Hagués pogut recórrer a un amic antiquat o a una botiga d'informàtica per tal que em traguessin els arxius i me'ls carreguessin en un llapis de memòria, però per qualsevol feineta et cobren -els amics no- un mínim considerable, així que vaig decidir una altra opció. Vaig comprovar que trobar una disquetera externa connectada a l'ordinador a través de l'USB no és una tasca senzilla a Barcelona; per suposat, cal abstenir-se e buscar a les grans superfícies, per molts ordinadors i tinta per a impressora que tinguin. La solució, en el cas dels que vivim més o menys al centre, és anar al carrer Sepúlveda, on tot és possible en informàtica. 20 euros, arribar a casa i connectar, i el rum-rum mecànic -quin plaer oblidat!- del disquet a la cerca dels arxius.

Ah, però els arxius estaven en format wpd, és a dir, que el processador de textos en què es van guardar era WordPerfect, que actualment no deu fer servir ningú perquè gairebé tothom treballa en Word, de Microsoft, o en OpenOffice, que no tenen possibilitat de llegir les versions antigues del meu processador. En conseqüència, el segon pas, una vegada recuperats els arxius, era transformar-los en un format llegible, per a la majoria de la gent. Cap problema, em vaig carregar el meu estimat i vell WordPerfect -em sembla que el tornaré a fer servir- i vaig canviar el format del material. L'envio. Rebo confirmació de la rebuda i la lectura. He triomfat!

Déu, amb quina rapidesa -i innecessàriament en alguns casos- es converteix en obsolet el maquinari i el programari que fa no res era un prodigi d'innovació. Mentrestant, el paper envelleix, però roman amigable, sense fer retrets, sempre disposat a tornar quan el necessitem. M'exalta el nou i m'enamora el vell, com a tothom.