He llegit al diari d'avui... (una petita digressió per dir que arribarà un moment -el quiosquer més proper ja té l'edat de la jubilació i alguns quioscos del barri han anat tancant per causes diverses: les edicions digitals, la competència d'alguns supermercats, etc. - que anar a comprar les edicions impreses de la premsa em suposarà desplaçaments importants, cosa que a la fi afavorirà el meu estat físic, però serà motiu de lamentacions diverses). Com deia, en el diari d'avui he llegit dues columnes enfrontades en pàgines successives que opinaven sobre l'exempció de l'IBI a l'Església. Totes dues molt raonades i raonables. No afegiré la meua opinió ni cap matís a part de la constatació, sabuda per tothom, que els individus com jo som els qui anem mantenint, malament pel que sembla, l'economia dels col·lectius i d'altres individus que no són com jo.
El que és curiós de l'acceleració i el desconcert dels temps que corren és que quan tots creiem que una notícia ja és definitiva i ens podem permetre dir la nostra, sorgeix una informació nova que la canvia, l'amplia o la matisa. Em refereixo en aquest cas al fet que l'enrenou de l'IBI eclesiàstic ha fet adonar una part dels al·ludits que fins ara havien estat fent el préssec. Sembla ser que un nombre important de parròquies del relativament recent bisbat de Sant Feliu ara s'han adonat que estant contribuint a “les arques de l'Estat” amb un impost que, segons el Concordat del 79 i la Llei de Mecenatge del 2002, no haurien de fer efectiu.
Imagino que aquestes parròquies, com és de justícia, demanaran que se'ls torni la seua contribució econòmica, que no sé si és molta o poca; és a dir, que l'Estat ja pot acomiadar-se no només d'uns ingressos que tenien previstos sinó dels que es pensaven que ja els pertanyien. És clar que els recaptadors potser ho voldran compensar fent un llistat actualitzat dels béns de l'Església, que, segons afirmen alguns dels seus portaveus, ni ella mateixa coneix. En fi, quina opereta si algú li posa música, com ho han fet avui els dos articles esmentats al principi. La llàstima és que tot plegat es quedarà en opereta.
P. S. Com que aquest és un país més d'oïdes que de lectures, per contribuir a les segones em permeto copiar a continuació una part de l'articulat sobre el tema que es pot trobar sencer a CONVENTIONES INTER APOSTOLICAM SEDEM ET NATIONEM HISPANAM
Artículo IV
1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las diócesis, las parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Órdenes y Congregaciones religiosas y los Institutos de vida consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:
A) Exención total y permanente de la Contribución Territorial Urbana de los siguientes inmuebles:
1) Los templos y capillas destinados al culto y, asimismo, sus dependencias o edificios y locales anejos destinados a la actividad pastoral.
2) La residencia de los Obispos, de los canónigos y de los sacerdotes con cura de almas.
3) Los locales destinados a oficinas de la Curia diocesana y a oficinas parroquiales.
4) Los seminarios destinados a la formación del clero diocesano y religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.
5) Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Órdenes, Congregaciones religiosas e Institutos de vida consagrada.
B) Exención total y permanente de los impuestos reales o de producto, sobre la renta y sobre el patrimonio.
Esta exención no alcanzará a los rendimientos que pudieran obtener por el ejercicio de explotaciones económicas, ni a los derivados de su patrimonio, cuando su uso se halle cedido, ni a las ganancias de capital, ni tampoco a los rendimientos sometidos a retención en la fuente por impuestos sobre la renta.
C) Exención total de los Impuestos sobre Sucesiones y Donaciones y Transmisiones Patrimoniales siempre que los bienes o derechos adquiridos se destinen al culto, a la sustentación del clero, al sagrado apostolado y al ejercicio de la caridad.
D) Exención de las contribuciones especiales y de la tasa de equivalencia, en tanto recaigan estos tributos sobre los bienes enumerados en la letra A) de este articulo.
2. Las cantidades donadas a los entes eclesiásticos enumerados en este artículo y destinadas a los fines expresados en el apartado C) darán derecho a las mismas deducciones en el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, que las cantidades entregadas a entidades clasificadas o declaradas benéficas o de utilidad pública.
30.5.12
l'edat obscura
A vegades -moltes més vegades en els darrers temps-, penses que és una llàstima que la fragmentació en tantíssims camps del coneixement -podria dir cultura, però em sembla que hem de redefinir el terme- o de la informació i el fet que molts trobem múltiples interessos i perspectives dels dels quals mirar-nos i mirar el món, sovint inevitables maneres de sobreviure a l'hostilitat exterior i, també, interior, ens condueix a una atomització personal i social que ens fa incapaços de fer una llista de prioritats en tots els camps de la nostra curta història individual i col·lectiva.
Rellegeixo el paràgraf anterior i convinc amb mi mateix que ni els més fervents seguidors de la prosa humanista es perdonarien l'ús de tanta subordinació sense conclusions. Faig una pausa i m'autoabsolc sense judici per no dir res. Com s'absolen -i fins i tot es justifiquen- els de Bankia -i similars- i els qui l'han permès, els responsables de tots colors que continuaran fent vies d'alta velocitat o aeroports que canten un imperi absurd i inexistent...
M'aturo en els punts suspensius del paràgraf anterior perquè conec la inutilitat de continuar i diversificar. Al mateix temps, em sap greu compartir amb tanta gent aquesta inutilitat d'assenyalar camins inevitables de reaccions col·lectives i definitives.
Demà continuarem, incapaços de trobar cap artefacte explosiu terminal, continuarem parlant dels àtoms en una país dictadura encoberta i lleis dels més forts, on les combinacions de protons i electrons són d'una ineficàcia provada.
Rellegeixo el paràgraf anterior i convinc amb mi mateix que ni els més fervents seguidors de la prosa humanista es perdonarien l'ús de tanta subordinació sense conclusions. Faig una pausa i m'autoabsolc sense judici per no dir res. Com s'absolen -i fins i tot es justifiquen- els de Bankia -i similars- i els qui l'han permès, els responsables de tots colors que continuaran fent vies d'alta velocitat o aeroports que canten un imperi absurd i inexistent...
M'aturo en els punts suspensius del paràgraf anterior perquè conec la inutilitat de continuar i diversificar. Al mateix temps, em sap greu compartir amb tanta gent aquesta inutilitat d'assenyalar camins inevitables de reaccions col·lectives i definitives.
Demà continuarem, incapaços de trobar cap artefacte explosiu terminal, continuarem parlant dels àtoms en una país dictadura encoberta i lleis dels més forts, on les combinacions de protons i electrons són d'una ineficàcia provada.
29.5.12
represa
Relaxació gairebé total -amb esquitxos econòmics des de la premsa- durant tres dies. Una novel·la llegida: El prisionero del cielo, que em sembla un llibre de quiosc de la Rambla, consideració que no és pejorativa, pensant que als quioscos de la Rambla ja no es troben més que novel·les de quiosc, si és que encara els queda lloc.
Constatació que el Ter té una tendència lenta però persistent a escorar-se al sud i que les seues platges meridionals són un laberint de canyes i troncs que foragitaran banyistes i atrauran altres faunes.
Ratificació que a Palau-Sator una part important de la població viu del turisme i que, malgrat tot, el temps modern conviu amb el de sempre, i els gats, espècie estranya als carrers de Barcelona, s'han adaptat perfectament a la velocitat (em plantejo si una o l'altra per al fotofília).
I el gat que em fa pensar en el carrer de la Mosca (o de les Mosques) on Toti Soler, segons diuen, va fent la seua música, i a qui em sembla veure, l'endemà, amb una maleta amb rodes baixant pel meu carrer.
Retorn a Barcelona perquè toca i perquè un excés de natura pot ser perjudicial per a la salut. Intent frustrat, encara en estat contemplatiu i més pendent de les imatges i les músiques, de retorn a l'escriptura.
Constatació que el Ter té una tendència lenta però persistent a escorar-se al sud i que les seues platges meridionals són un laberint de canyes i troncs que foragitaran banyistes i atrauran altres faunes.
Ratificació que a Palau-Sator una part important de la població viu del turisme i que, malgrat tot, el temps modern conviu amb el de sempre, i els gats, espècie estranya als carrers de Barcelona, s'han adaptat perfectament a la velocitat (em plantejo si una o l'altra per al fotofília).
I el gat que em fa pensar en el carrer de la Mosca (o de les Mosques) on Toti Soler, segons diuen, va fent la seua música, i a qui em sembla veure, l'endemà, amb una maleta amb rodes baixant pel meu carrer.
Retorn a Barcelona perquè toca i perquè un excés de natura pot ser perjudicial per a la salut. Intent frustrat, encara en estat contemplatiu i més pendent de les imatges i les músiques, de retorn a l'escriptura.
25.5.12
intent d'aproximació a la poesia àrab clàssica
El carrer de l'Arc del Teatre és tranquil i poc transitat, com la Casa del Libro Árabe, situada a uns cent metres del principi, cantonada amb el carrer de Montserrat, on finalment vaig decidir entrar, simplement a mirar una mica i a saber una mica. Gairebé ho desconec tot de la literatura escrita en àrab i vaig pensar que qui fos que regentés la llibreria em podria fer de guia sense necessitat de recórrer a manuals. Asseguda en una tamboret amb un ordinador a la cadira de davant hi havia una noia jove amb un vestit clar i el cabell amagat. Només ella i jo. Li vaig demanar consell i un llibre concret, però de seguida vaig veure que a penes m'entenia i m'assenyalava les traduccions en els prestatges de la seua dreta i, a continuació, els originals en àrab -resulta curiós als profans veure com els lloms dels llibres en àrab mirant la dreta. Vaig observar, vaig fullejar -la noia repartia el seu temps entre l'ordinador i el meu seguiment- i al final vaig comprar una traducció al castellà de poesia àrab clàssica; per alguna cosa s'ha de començar.
No vaig voler estar-me gaire estona en aquesta primera visita, també segurament per no incomodar la noia silenciosa en el seu primer dia de feina a qui sobtadament havia entrat un estrany a casa seua, d'altra banda tan acollidora. Què li deu semblar aquesta ciutat a una noia procedent de Síria que només porta tres mesos aquí? En fi, potser amb el temps, quan ella parli amb una certa fluïdesa català -dubto que jo aprengui àrab- m'ho explicarà. Mentrestant, li desitjo pau i prosperitat. Espero que abans que el seu català sigui prou bo hagi parlat amb Mowafak Kanfach, el propietari de l'establiment per que m'aconselli per on continuar, si és que realment he començat.
No sé si vaig fer bé de triar els clàssics. Algú que volgués acostar-se a la poesia catalana en un sol llibre triaria una antologia de poetes medievals? Suposo que només si tingués intenció d'anar fins als poetes contemporanis. És veritat que després he descobert que a Internet es pot trobar força material: aquí o aquí, per exemple; i que tot és anar fent. Ja en parlarem.
Com ha evolucionat, per exemple, el concepte de poesia des que Ibn Rašīc (mort a Sicília l'any 1064), autor de Fonaments sobre poesia i crítica literària, va escriure més o menys:
La poesia és una bona cosa,
res no se li pot objectar.
Per poc que faci
s'emporta la tristesa del trist
i extreu amb subtilesa conclusions dels arguments.
Quantes mirades d'horribles en belles ha canviat.
Quanta cremor ha sufocat
en el cor ardent de l'enamorat.
Quanta clemència ha encès
en el cor esquerp i dur.
A quants poetes oblidats,
amb les portes tancades al consol,
l'apropà la seua llengua al rei coronat.
Ensenyeu, doncs, als vostres fills
la medicina que cura la vida.
Hi ha ara poetes islàmics que escriguin versos com aquests de Abū Nuwās (mort el 814)?:
A la pregunta: vols peregrinar a la Meca?
vaig respondre: “sí, quan s'acabin els plaers de Bagdad”.
Si no surto de casa l'alcavota o el taverner,
com vols que peregrini?
Bé, jo avui em sembla faré un pelegrinatge curt sense cerca de santedat que em portarà uns dies al nord.
No vaig voler estar-me gaire estona en aquesta primera visita, també segurament per no incomodar la noia silenciosa en el seu primer dia de feina a qui sobtadament havia entrat un estrany a casa seua, d'altra banda tan acollidora. Què li deu semblar aquesta ciutat a una noia procedent de Síria que només porta tres mesos aquí? En fi, potser amb el temps, quan ella parli amb una certa fluïdesa català -dubto que jo aprengui àrab- m'ho explicarà. Mentrestant, li desitjo pau i prosperitat. Espero que abans que el seu català sigui prou bo hagi parlat amb Mowafak Kanfach, el propietari de l'establiment per que m'aconselli per on continuar, si és que realment he començat.
No sé si vaig fer bé de triar els clàssics. Algú que volgués acostar-se a la poesia catalana en un sol llibre triaria una antologia de poetes medievals? Suposo que només si tingués intenció d'anar fins als poetes contemporanis. És veritat que després he descobert que a Internet es pot trobar força material: aquí o aquí, per exemple; i que tot és anar fent. Ja en parlarem.
Com ha evolucionat, per exemple, el concepte de poesia des que Ibn Rašīc (mort a Sicília l'any 1064), autor de Fonaments sobre poesia i crítica literària, va escriure més o menys:
La poesia és una bona cosa,
res no se li pot objectar.
Per poc que faci
s'emporta la tristesa del trist
i extreu amb subtilesa conclusions dels arguments.
Quantes mirades d'horribles en belles ha canviat.
Quanta cremor ha sufocat
en el cor ardent de l'enamorat.
Quanta clemència ha encès
en el cor esquerp i dur.
A quants poetes oblidats,
amb les portes tancades al consol,
l'apropà la seua llengua al rei coronat.
Ensenyeu, doncs, als vostres fills
la medicina que cura la vida.
Hi ha ara poetes islàmics que escriguin versos com aquests de Abū Nuwās (mort el 814)?:
A la pregunta: vols peregrinar a la Meca?
vaig respondre: “sí, quan s'acabin els plaers de Bagdad”.
Si no surto de casa l'alcavota o el taverner,
com vols que peregrini?
Bé, jo avui em sembla faré un pelegrinatge curt sense cerca de santedat que em portarà uns dies al nord.
24.5.12
telepolítica
Suposo que han explicat la notícia a mitges i demà hi haurà una rectificació o ampliació. Copio: La senadora socialista de la Entesa Iolanda Pineda ha acudido este martes al Senado con su hijo Narcís, de tan solo ocho semanas, para solicitar que la Cámara alta implante un sistema de voto telemático que facilite que los parlamentarios de baja por enfermedad grave o maternidad puedan cumplir con sus obligaciones y, al mismo tiempo, permanecer en sus casas. L'article continua aquí amb foto de la senadora i el fill, inclosa.
En llegir la informació, així, en primera instància, se m'han acudit dues consideracions que segurament són conseqüència de la meua darrera feina i que segur que tenen poc recorregut. En primer lloc he pensat que si algú està de baixa, el que cal es cobrir el seu lloc de treball; sempre que la feina que feia la persona absent tingui importància per a la bona marxa de l'empresa, és clar, i hi hagi substituts qualificats. En segon lloc, m'he vist a mi mateix a casa rebent una trucada de la directora del centre per preguntar-me, per exemple, si voto a favor o en contra de la jornada intensiva, que és l'única proposta a decidir en el Claustre que s'ha convocat. Bé, segur que jo tinc una opinió, però no tinc tan clar que la meua opinió no es pugui modificar després d'escoltar els arguments a favor i en contra de la resta de companys; o potser no, potser les meus conviccions són inamovibles, uf!; però en tot cas continuaria considerant que el meu deure és escoltar i actuar posteriorment. I si no és així, ja podem plegar de fer reunions.
Evidentment, el meu coneixement sobre el funcionament del Senat és molt vague... I sobre el Congrés, on diuen que ja es pot fer el que demana la senadora.
En llegir la informació, així, en primera instància, se m'han acudit dues consideracions que segurament són conseqüència de la meua darrera feina i que segur que tenen poc recorregut. En primer lloc he pensat que si algú està de baixa, el que cal es cobrir el seu lloc de treball; sempre que la feina que feia la persona absent tingui importància per a la bona marxa de l'empresa, és clar, i hi hagi substituts qualificats. En segon lloc, m'he vist a mi mateix a casa rebent una trucada de la directora del centre per preguntar-me, per exemple, si voto a favor o en contra de la jornada intensiva, que és l'única proposta a decidir en el Claustre que s'ha convocat. Bé, segur que jo tinc una opinió, però no tinc tan clar que la meua opinió no es pugui modificar després d'escoltar els arguments a favor i en contra de la resta de companys; o potser no, potser les meus conviccions són inamovibles, uf!; però en tot cas continuaria considerant que el meu deure és escoltar i actuar posteriorment. I si no és així, ja podem plegar de fer reunions.
Evidentment, el meu coneixement sobre el funcionament del Senat és molt vague... I sobre el Congrés, on diuen que ja es pot fer el que demana la senadora.
23.5.12
el plàstic transparent
No puc precisar quants anys fa que des dels supermercats ens van dir el que ja sabíem, que les bosses de plàstic eren un perill per al nostre entorn, per a la vida del planeta, per al futur de la humanitat. La notícia, com que no ho era -encara que pensàvem que s'havien aconseguit plàstics biodegradables que només de mirar-los es convertien en adobs- ens va agafar previnguts i vam estar disposats, a la força o de bon grat, a assumir que qui la fa servir la paga, no que qui la fa la paga. Els supermercats, i no sé si altres establiments , van començar a cobrar, amb suposats efectes dissuasius, les bosses a alguns cèntims -molt menys, tot s'ha de dir que els paquets de tabac. Algun establiment, al principi, en lloc de sumar restava de la compra: que has gastat tant i no vols bossa de plàstic? Doncs et descomptem tant. Aquests llocs aviat van claudicar perquè la seva possible bona fe es va veure superada per la realitat. Als supermercats, i altres establiments, se'ls en fot l'ecologia i el futur, avui la majoria pensa en l'avui i en el futur més immediat, a tot estirar en el balaç de final d'any. En el cas dels supermercats la cosa és clara, i no ho dic perquè dos, tres, quatre o cinc cèntims tinguin un efecte dissuasiu ridícul, a no ser el psicològic, sinó perquè en aquestes mateixes botigues on has de pagar la bossa -si en vols- en arribar a la caixa, resulta que et poden farcir de bosses de plàstic que, aquestes sí, deuen ser biodegradables: bossa de plàstic per al quilo de pomes, bossa de plàstic per als dos-cents grams de formatge que t'han tallat, bossa de plàstic per als quatre talls de tapa plana de la carnisseria... I encara, si vas a uns grans magatzems i del supermercat puges a la primera planta, bossa de plàstic monumental, perquè s'han acabat les petites, per al desodorant amb olor de primavera...
Avui, en una botiga de fruites i verdures del barri he vist un anunci sobre el tema que no he acabat d'interpretar bé o, més ben dit, que no acabo de saber què vol dir més enllà de l'advertiment econòmic. Les bosses -reutilitzables o no- són un pas endavant en la evolució humana o indiquen un cert grau d'involució? El color verd indica una major sintonia amb la natura? Tant és, a partir de l'1 de juny valdran dos cèntims. Tampoc no se sap, és clar si volen que tornis a fer servir les bosses de la botiga que valen dos cèntims o unes altres que et vendran més cares o unes bosses sense cap publicitat comercial aportades lliurement per cada client.
La botiga, com es pot llegir, porta l'exuberant nom de Carme Miranda. Un nom excessiu si tenim en compte que cap de les dependentes vesteix, ni de bon tros, com la Miranda original; i encara menys t'amenitza la compra com la genuïna cantant d'origen portuguès. Si fessin un esforç per assemblar-s'hi, diguessin els que diguessin els cartells, jo estaria disposat a pagar dos euros per cada bossa al menys un cop a la setmana, i en conec algun que no baixaria dels vint.
Disculpeu la publicitat, que no és cosa meua:
Avui, en una botiga de fruites i verdures del barri he vist un anunci sobre el tema que no he acabat d'interpretar bé o, més ben dit, que no acabo de saber què vol dir més enllà de l'advertiment econòmic. Les bosses -reutilitzables o no- són un pas endavant en la evolució humana o indiquen un cert grau d'involució? El color verd indica una major sintonia amb la natura? Tant és, a partir de l'1 de juny valdran dos cèntims. Tampoc no se sap, és clar si volen que tornis a fer servir les bosses de la botiga que valen dos cèntims o unes altres que et vendran més cares o unes bosses sense cap publicitat comercial aportades lliurement per cada client.
La botiga, com es pot llegir, porta l'exuberant nom de Carme Miranda. Un nom excessiu si tenim en compte que cap de les dependentes vesteix, ni de bon tros, com la Miranda original; i encara menys t'amenitza la compra com la genuïna cantant d'origen portuguès. Si fessin un esforç per assemblar-s'hi, diguessin els que diguessin els cartells, jo estaria disposat a pagar dos euros per cada bossa al menys un cop a la setmana, i en conec algun que no baixaria dels vint.
Disculpeu la publicitat, que no és cosa meua:
22.5.12
maleïdes gavines boges!
S'estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges.
Passeu pel Port
que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d'or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l'amor.
...
Avui he passejat pel port, qui sap desitjant la florida de boles d'or, però el dia era ennuvolat i només hi havia els pals, sense mariners... Potser hi havia verges, però no ho pregonaven. Més tard passejaran els ubriacs, potser, amb altres cants.
Una gavina boja havia migpartit la testa rocosa d'en Joan. M'ha indignat. Després he pensat que ell -mirada bruna (absent), llavi de foc- ja ho preveia, que soc jo qui s'equivocava. Ell, que veu per sempre més les ones, i els vaixells, i la poca fusta que queda, i la noia, encara, d'espatlla ben nua i ben blanca, i la boira que espia el trepig... I qui sap si espera, una altra vegada, que l'estrenyi l'amada contra els seus béns...
Ell ja sabia que:
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Però: Maleïdes gavines boges! A veure si l'Ajuntament en té més cura!
els irradiadors
amb les gavines boges.
Passeu pel Port
que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d'or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l'amor.
...
Avui he passejat pel port, qui sap desitjant la florida de boles d'or, però el dia era ennuvolat i només hi havia els pals, sense mariners... Potser hi havia verges, però no ho pregonaven. Més tard passejaran els ubriacs, potser, amb altres cants.
Una gavina boja havia migpartit la testa rocosa d'en Joan. M'ha indignat. Després he pensat que ell -mirada bruna (absent), llavi de foc- ja ho preveia, que soc jo qui s'equivocava. Ell, que veu per sempre més les ones, i els vaixells, i la poca fusta que queda, i la noia, encara, d'espatlla ben nua i ben blanca, i la boira que espia el trepig... I qui sap si espera, una altra vegada, que l'estrenyi l'amada contra els seus béns...
Ell ja sabia que:
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Però: Maleïdes gavines boges! A veure si l'Ajuntament en té més cura!
21.5.12
música de traspàs
Dissabte a la tarda vaig aprofitar la gratuïtat dels museus per passejar-me pel MACBA, i per la plaça dels Àngels; a l'exterior, com sempre; l'interior, ple; com suposo que n'estaven la resta dels museus, encara que no sé si les cues eren tan llargues com les del Museu Egipci, que començava al carrer d'Aragó, imagino que amb uns visitants atrets no només per les col·leccions exposades, sinó també per la possibilitat de menjar algun plat exòtic de l'antiga civilització, calent o no, ara que les coses van maldades i els senys no cotitzen en borsa.
En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.
Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.
En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.
En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.
Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.
En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.
20.5.12
ritmes de diumenge
Conec poc -ara més- la Marta Pessarredona, desconec la poesia de Txema Martínez, ignoro gairebé tot el que ha escrit Màrius Sampere, de qui em reconforta -encara hi sóc a temps?- que hagi publicat una novel·la passats els seus vuitanta. Les meues mancances literàries m'omplen d'optimisme perquè no deu haver res més terrible que pensar -i creure- que ho has llegit tot, o gairebé tot, o una bona part, o tot l'important...
Però és diumenge, dia de descans i de silencis, d'oportunitats -al matí- o de neguit – al vespre-, o de monotonia, o de deixar-se anar amb ritmes improvisats... Així que repassaré versos i escoltaré música, encara que en el cas de la Cobla Sant Jordi no era fàcil perquè l'aire lliure tot ho permet. I copiaré sencer -és curt- un dels poemes preferits de Màrius Sampere: qui sap la diferència entre mort i vida?
COM M'AGRADA
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
Màrius Sampere
Però és diumenge, dia de descans i de silencis, d'oportunitats -al matí- o de neguit – al vespre-, o de monotonia, o de deixar-se anar amb ritmes improvisats... Així que repassaré versos i escoltaré música, encara que en el cas de la Cobla Sant Jordi no era fàcil perquè l'aire lliure tot ho permet. I copiaré sencer -és curt- un dels poemes preferits de Màrius Sampere: qui sap la diferència entre mort i vida?
COM M'AGRADA
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
Màrius Sampere
19.5.12
weltanschauung
No cal demostrar que aquest és sobretot un món d'instantànies, d'immediatesa, de presents amb passats oblidats o desconeguts i de futurs boirosos, incerts, no planificats. Un món espectacular, generós i miserable. Un món de color bigarrats i canviants, però també ple de matisos de gris o, cada vegada més, de blancs i negres d'una duresa mediatitzada.
En aquest món, on no acabés de saber si el progrés és regressió i la involució senyal de futur resplendent, tot té cabuda i tot s'explica, tot s'expandeix i tot es contrau, però el que és segur és que no cal cap justificació. Res transcendent, m'estic referint a una de les darreres càmeres fotogràfiques de la mítica marca Leica. La M Monochrom que, com el seu nom indica, pot fer fotografies únicament en blanc i negre.
Algun escèptic pot qüestionar l'interès de treure al mercat una càmera que només fotografia dos colors, la suma de tots i la seua negació, sobretot pensant que això ja és pot fer amb els aparells convencionals o amb intervencions posteriors amb qualsevol programa de tractament d'imatge. El mateix escèptic podria continuar dient que el color, o la seua mancança, no ho és tot, ni el més destacat, que el que importa és el que mostra. Seria un diàleg infinit que segurament no tindria en compte la filosofia inicial del lloc, Alemanya, on s'ha fabricat l'aparell. Alemanya, guia i model d'una Europa en decadència -s'ha dit tantes vegades...- que ressorgirà de les seus cendres; Alemanya, que creu en ella mateixa i dubta de tota la resta; Alemanya, bressol d'un optimisme secular i posseïdora d'un pessimisme congènit...
Leica, Alemanya, capdavantera en la comprensió de l'individu i del món modern -amb pemís dels grec i dels llatins-, ha cregut que era el moment de fer veure amb realisme, sense deixar de banda el seu romanticisme, la realitat actual a través d'una càmera -no entraré en detalls tècnics- que aconsegueix un grau de nitidesa mai no vist. Evidentment, que els motius enfocats siguin els més adients, això ja ho sabem, depèn de cadascú. Que aquests motius tinguin algun valor de futur, també ho sabem tots, no és cap cosa que s'aconsegueixi amb cap càmera fotogràfica, per molt retocs que hi fem a la imatge resultant. Però...
Potser cal afegir, per acabar, que hi ha un petit detall que entela la il·lusió que alguns, conformats amb la impossibilitat de saber el futur, hagin tingut de conèixer en detall al menys el present, la càmera, quan es comenci a vendre, valdrà uns 7.600 euros. Així, doncs, és ben possible que la majoria de nosaltres hàgim de continuar veient el món en color o amb un blanc i negre amb una mica de gra -ara li diuen soroll-, i és que la visió precisa del món no es troba a l'abast de totes les butxaques.
Tornar al món analògic? És una opció que, a la llarga, seria molt més cara, encara que els grecs, alfa i omega, sembla que no s'ho acabin de creure, i un servidor, ignorant com és, tampoc.
En aquest món, on no acabés de saber si el progrés és regressió i la involució senyal de futur resplendent, tot té cabuda i tot s'explica, tot s'expandeix i tot es contrau, però el que és segur és que no cal cap justificació. Res transcendent, m'estic referint a una de les darreres càmeres fotogràfiques de la mítica marca Leica. La M Monochrom que, com el seu nom indica, pot fer fotografies únicament en blanc i negre.
Algun escèptic pot qüestionar l'interès de treure al mercat una càmera que només fotografia dos colors, la suma de tots i la seua negació, sobretot pensant que això ja és pot fer amb els aparells convencionals o amb intervencions posteriors amb qualsevol programa de tractament d'imatge. El mateix escèptic podria continuar dient que el color, o la seua mancança, no ho és tot, ni el més destacat, que el que importa és el que mostra. Seria un diàleg infinit que segurament no tindria en compte la filosofia inicial del lloc, Alemanya, on s'ha fabricat l'aparell. Alemanya, guia i model d'una Europa en decadència -s'ha dit tantes vegades...- que ressorgirà de les seus cendres; Alemanya, que creu en ella mateixa i dubta de tota la resta; Alemanya, bressol d'un optimisme secular i posseïdora d'un pessimisme congènit...
Leica, Alemanya, capdavantera en la comprensió de l'individu i del món modern -amb pemís dels grec i dels llatins-, ha cregut que era el moment de fer veure amb realisme, sense deixar de banda el seu romanticisme, la realitat actual a través d'una càmera -no entraré en detalls tècnics- que aconsegueix un grau de nitidesa mai no vist. Evidentment, que els motius enfocats siguin els més adients, això ja ho sabem, depèn de cadascú. Que aquests motius tinguin algun valor de futur, també ho sabem tots, no és cap cosa que s'aconsegueixi amb cap càmera fotogràfica, per molt retocs que hi fem a la imatge resultant. Però...
Potser cal afegir, per acabar, que hi ha un petit detall que entela la il·lusió que alguns, conformats amb la impossibilitat de saber el futur, hagin tingut de conèixer en detall al menys el present, la càmera, quan es comenci a vendre, valdrà uns 7.600 euros. Així, doncs, és ben possible que la majoria de nosaltres hàgim de continuar veient el món en color o amb un blanc i negre amb una mica de gra -ara li diuen soroll-, i és que la visió precisa del món no es troba a l'abast de totes les butxaques.
Tornar al món analògic? És una opció que, a la llarga, seria molt més cara, encara que els grecs, alfa i omega, sembla que no s'ho acabin de creure, i un servidor, ignorant com és, tampoc.
18.5.12
cloenda
Avui, dia que clou la Barcelona poètica oficial, tinc més ganes d'imatges que de lletres, tot i per no perdre els costum compro una novel·la vella -ja té dos anys i uns mesos i per tant costa d'aconseguir-la a les llibreries- a la Casa del Llibre. Me la troba, finalment, la llibretera de Batea, de qui sempre m'agrada sentir la veu que conserva els orígens.
Això era de tornada a casa, ara que algunes llibreries tanquen tan tard. Abans he passat per la plaça de Sant Jaume, segurament a l'hora que es proclamava oficialment Carles Hac Mor, escriptor d'una vitalitat, varietat i ubiqüitat important, guanyador dels Jocs Florals d'aquest any; i ja en van dos de seguits nascuts a la perifèria. Una mica més tard he assistit al principi del darrer acte dels deu dies poètics: la Cobla Sant Jordi i Roger Mas i... Massa gent; més que massa gent és que no he trobat un lloc que m'anés bé. Com que en aquest cas sí que ha estat, crec, un acte cobert per professionals de la informació, ja el veuré i escoltaré en algun moment.
En passar per l'altra banda de la reixa, no m'he pogut estar de fer una mirada a través d'un dels patis interiors que més m'agraden de Barcelona. Si tingués alguna facilitat per a la ficció escriuria un conte -curt- sobre la solitud o la companyia, sobre l'individu o les multituds, sobre els interiors o sobre els exteriors, sobre les mirades divergents o convergents, sobre la llum o l'obscuritat, sobre la fredor o la calidesa, sobre el desig o la indiferència, sobre les presons dels cos o les de l'ànima, sobre la conformitat o la revolta... Absolutament inútil, ni tan sols se m'acut sobre què podria escriure.
Això era de tornada a casa, ara que algunes llibreries tanquen tan tard. Abans he passat per la plaça de Sant Jaume, segurament a l'hora que es proclamava oficialment Carles Hac Mor, escriptor d'una vitalitat, varietat i ubiqüitat important, guanyador dels Jocs Florals d'aquest any; i ja en van dos de seguits nascuts a la perifèria. Una mica més tard he assistit al principi del darrer acte dels deu dies poètics: la Cobla Sant Jordi i Roger Mas i... Massa gent; més que massa gent és que no he trobat un lloc que m'anés bé. Com que en aquest cas sí que ha estat, crec, un acte cobert per professionals de la informació, ja el veuré i escoltaré en algun moment.
En passar per l'altra banda de la reixa, no m'he pogut estar de fer una mirada a través d'un dels patis interiors que més m'agraden de Barcelona. Si tingués alguna facilitat per a la ficció escriuria un conte -curt- sobre la solitud o la companyia, sobre l'individu o les multituds, sobre els interiors o sobre els exteriors, sobre les mirades divergents o convergents, sobre la llum o l'obscuritat, sobre la fredor o la calidesa, sobre el desig o la indiferència, sobre les presons dels cos o les de l'ànima, sobre la conformitat o la revolta... Absolutament inútil, ni tan sols se m'acut sobre què podria escriure.
17.5.12
Marta Pessarrodona, un tast
Deu passar ben bé mitja hora de les set quan entro per la porta de la facultat de lletres. Travesso el patí i vaig al que ara en diuen els jardins romàntics. En alguns bancs hi ha estudiants, o a mi m'ho semblen, i altres que no ho són, tret que s'entri a la universitat als tretze o catorze anys. Vaig avançant sense escoltar cap remor poètica: potser m'he equivocat de dia? Podria ser, sovint em passa, però sempre recordo l'hora. A la fi, uns indicis. Passo pel costat de l'estany sense granotes i amb un únic lliri vaticà. Els entro per rereguarda, però donant la cara al públic. On sou? No vam quedar que ens hi trobaríem? No m'estranya, que tot plegat ha començat a les 11 i el sol ja es pon. Quants en som, cinquanta? Ja en som prou. M'assec al fons, més incòmode, però amb més perspectiva. La noia de costat fuma i veig que cap guarda de seguretat li diu res: és un bon senyal o és de la casa.
Ja no puc escoltar Blanca Llum Vidal i em sap greu, però sí tots els altres: Jordi Boladeras, Txema Martínez, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere. Escoltar versos, encara que algunes vegades tinguin paraules impossibles i les gavines de llenguatge críptic vulguin prendre'n part, és una delícia mentre declina el dia en aquesta illa cèntrica i llunyana alhora, desconeguda. Deixar-se portar pels sons, també el de la font, i distreure's, si convé, amb les fulles que mou el vent d'ignota procedència (més tard sabré que el vent de dalt ha atiat el foc entre Rasquera i el Perelló i que ara bufa la marinada).
Em podria haver estalviat la introducció, ja ho sé, perquè el que importa és la veu dels poetes. No entenc com és que en aquests actes programats per velles institucions -i si són noves igual- no hi ha ningú que reculli els mots que diuen, els ritmes que deixen anar, les rimes que, si s'escau, escampen al vent. Tan poc que costa, en diners i en espai, conservar la memòria viva.
En fi, jo deixo avui un petit tast de Marta Pessarrodona, a qui conec ben poc -esmenaré l'error-; a la pantalla, sobre fons crema; un altre poema seu que, vés a saber per què, en l'última estofa em remet al comentari d'ahir de l'Olga, i és que els lectors som tan especials...
Enyoro Lowells i Borges i Cernudes
i Ribes i Carners de les meves ribes,
per més que arribessin tard a la meva vida.
Els sentiments? Sense variació:
Eros i Thànatos condicionen encara
fins i tot garbuixos de fragments, de paraules.
Passos, petjades...
Són els anys? Són els meus
anys, gens desavesada
de la lírica més primfilada?
Temps ben incomprensibles...
El Cèsar d'avui
ni tan sols sap on són els seus colons,
ni les seves marques d'ampla geografia.
Tot és com si no fos,
i una feblesa s'escampa,
talment com una malaltia.
Marta Pessarrodona: “L'estat de la poesia” a Animals i plantes.
Ja no puc escoltar Blanca Llum Vidal i em sap greu, però sí tots els altres: Jordi Boladeras, Txema Martínez, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere. Escoltar versos, encara que algunes vegades tinguin paraules impossibles i les gavines de llenguatge críptic vulguin prendre'n part, és una delícia mentre declina el dia en aquesta illa cèntrica i llunyana alhora, desconeguda. Deixar-se portar pels sons, també el de la font, i distreure's, si convé, amb les fulles que mou el vent d'ignota procedència (més tard sabré que el vent de dalt ha atiat el foc entre Rasquera i el Perelló i que ara bufa la marinada).
Em podria haver estalviat la introducció, ja ho sé, perquè el que importa és la veu dels poetes. No entenc com és que en aquests actes programats per velles institucions -i si són noves igual- no hi ha ningú que reculli els mots que diuen, els ritmes que deixen anar, les rimes que, si s'escau, escampen al vent. Tan poc que costa, en diners i en espai, conservar la memòria viva.
En fi, jo deixo avui un petit tast de Marta Pessarrodona, a qui conec ben poc -esmenaré l'error-; a la pantalla, sobre fons crema; un altre poema seu que, vés a saber per què, en l'última estofa em remet al comentari d'ahir de l'Olga, i és que els lectors som tan especials...
Enyoro Lowells i Borges i Cernudes
i Ribes i Carners de les meves ribes,
per més que arribessin tard a la meva vida.
Els sentiments? Sense variació:
Eros i Thànatos condicionen encara
fins i tot garbuixos de fragments, de paraules.
Passos, petjades...
Són els anys? Són els meus
anys, gens desavesada
de la lírica més primfilada?
Temps ben incomprensibles...
El Cèsar d'avui
ni tan sols sap on són els seus colons,
ni les seves marques d'ampla geografia.
Tot és com si no fos,
i una feblesa s'escampa,
talment com una malaltia.
Marta Pessarrodona: “L'estat de la poesia” a Animals i plantes.
16.5.12
la teranyina (i un altre dia de retallades)
M'he acostat aquests dos darrers dies a la plaça de Catalunya -ni comparació amb l'efervescència de l'any passat- i he anat escoltant alguns dels parlaments dels cercles tancats que sardanejaven l'espai. M'ha semblat que tenien raó en molt del que deien. L´únic detall que em produïa un cert avorriment és que ja ho tenia sentit tot, fins i tot jo mateix havia moderat classes amb continguts similars a l'ESO, i arribava a ser estimulat la primera descoberta del món que feien alguns; després tocava el programa oficial, el de cada dia.
Qui sap si algun dia trobarem el sistema de canviar el sistema. Mentrestant, recordarem que estem sotmesos -i deixo de banda els misteris de la globalització- a sistemes polítics regionals que estan construïts a través d'una misteriosa teranyina de lleis, decrets, ordenances, etc. pràcticament impenetrables i que cap partit polític amb representació parlamentària té la més mínima intenció de destruir-la, al menys en un percentatge significatiu, si no és per teixir un pedaç que enforteixi aquesta mateixa teranyina en un altre punt o en un altre aspecte.
Aquesta xarxa en què vivim no és cosa de dies o de pocs anys, sinó que forma part d'un llarguíssim procés que anomenem civilització i que en els països més dinàmics i progressistes (sic) ha evolucionat en un sistema de govern que anomenem democràcia (del tipus que sigui) en què la voluntat dels que hi viuen es recollida i representada per una casta d'aranyes, per posar un símil adequat, que tenen com a principal preparació i mèrit (o demèrit) la seua voluntat (sic) de representar i servir la majoria dels insectes. El curiós del cas és que hi ha una paradoxa inicial del sistema que consisteix en el fet que gairebé ningú ha tingut cap conversa directa amb els seus representants, de manera que aquests actuen com intèrprets i obren segons inefables revelacions que només ells coneixen. I si en algun moment reben un senyal terrenal de milers, potser milions, d'individus que pensen que ells, els representants, s'equivoquen, difícilment els fan cas, perquè saben que no són més que opinions d'individus que casualment coincideixen, però que rarament constitueix el que convé a la col·lectivitat -sempre per sobre de milions d'individus- i sobretot a una abstracció molt real que s'anomena estat o qualsevol cosa semblant. I si aquesta casta accepta que els individus tenen una certa raó, és possible que els facin entendre que molt bé, però que no és el moment. I no hi ha transgressió més gran que la que afecta els fils mestres de la teranyina, que en certs racons s'anomena Constitució... Tot i que hi ha transgressions constitucionals com la del dret a l'habitatge digne que mai no es castiguen perquè és impossible trobar el culpable; mentre que per localitzar els que vulneren la unitat d'España no cal buscar gaire...
Sempre que intento parlar d'aquests tems em trobo enganxat en els fils d'una teranyina de la qual em costa sortir. Ho deixo ara que encara en sóc a temps.
Va, per desenganxar-se. Avui he llegit les següents declaracions d'un sociòleg alemany, és a dir d'un que se suposa que sap com funciona -i si surt als diaris més- la teranyina.
Que proposa?
Garantir un salari universal de subsistència tothom. El mercat de treball tindrà portes giratòries i hi entrarem i en sortirem diverses vegades a la vida per formar-nos i ser més competitius.
Uns quants guanyaran molt sempre.
Només els més formats en cada moment. Jo ja vaig anticipar per a l'OCDE que els anys sabàtics acabarien sent ineludibles?
Amb minisalaris també ineludibles.
Compensarem la retallada salarial amb més temps lliure. Al cap i a la fi, el temps lliure també és un bé. I no hi ha més remei.
Marededéu senyor! Sense comentaris. Com a mínim espero que els qui tenen quaranta anys i continuen fent postsgraus i màsters que els costen un colló tinguin ja suficient seny a tenir un criteri propi i comencin a indignar-se per no trobar feina d'acord amb la seua preparació. Encara que segurament quan actualment es parla de preparació no deu ser precisament de màsters i postgraus.
Qui sap si algun dia trobarem el sistema de canviar el sistema. Mentrestant, recordarem que estem sotmesos -i deixo de banda els misteris de la globalització- a sistemes polítics regionals que estan construïts a través d'una misteriosa teranyina de lleis, decrets, ordenances, etc. pràcticament impenetrables i que cap partit polític amb representació parlamentària té la més mínima intenció de destruir-la, al menys en un percentatge significatiu, si no és per teixir un pedaç que enforteixi aquesta mateixa teranyina en un altre punt o en un altre aspecte.
Aquesta xarxa en què vivim no és cosa de dies o de pocs anys, sinó que forma part d'un llarguíssim procés que anomenem civilització i que en els països més dinàmics i progressistes (sic) ha evolucionat en un sistema de govern que anomenem democràcia (del tipus que sigui) en què la voluntat dels que hi viuen es recollida i representada per una casta d'aranyes, per posar un símil adequat, que tenen com a principal preparació i mèrit (o demèrit) la seua voluntat (sic) de representar i servir la majoria dels insectes. El curiós del cas és que hi ha una paradoxa inicial del sistema que consisteix en el fet que gairebé ningú ha tingut cap conversa directa amb els seus representants, de manera que aquests actuen com intèrprets i obren segons inefables revelacions que només ells coneixen. I si en algun moment reben un senyal terrenal de milers, potser milions, d'individus que pensen que ells, els representants, s'equivoquen, difícilment els fan cas, perquè saben que no són més que opinions d'individus que casualment coincideixen, però que rarament constitueix el que convé a la col·lectivitat -sempre per sobre de milions d'individus- i sobretot a una abstracció molt real que s'anomena estat o qualsevol cosa semblant. I si aquesta casta accepta que els individus tenen una certa raó, és possible que els facin entendre que molt bé, però que no és el moment. I no hi ha transgressió més gran que la que afecta els fils mestres de la teranyina, que en certs racons s'anomena Constitució... Tot i que hi ha transgressions constitucionals com la del dret a l'habitatge digne que mai no es castiguen perquè és impossible trobar el culpable; mentre que per localitzar els que vulneren la unitat d'España no cal buscar gaire...
Sempre que intento parlar d'aquests tems em trobo enganxat en els fils d'una teranyina de la qual em costa sortir. Ho deixo ara que encara en sóc a temps.
Va, per desenganxar-se. Avui he llegit les següents declaracions d'un sociòleg alemany, és a dir d'un que se suposa que sap com funciona -i si surt als diaris més- la teranyina.
Que proposa?
Garantir un salari universal de subsistència tothom. El mercat de treball tindrà portes giratòries i hi entrarem i en sortirem diverses vegades a la vida per formar-nos i ser més competitius.
Uns quants guanyaran molt sempre.
Només els més formats en cada moment. Jo ja vaig anticipar per a l'OCDE que els anys sabàtics acabarien sent ineludibles?
Amb minisalaris també ineludibles.
Compensarem la retallada salarial amb més temps lliure. Al cap i a la fi, el temps lliure també és un bé. I no hi ha més remei.
Marededéu senyor! Sense comentaris. Com a mínim espero que els qui tenen quaranta anys i continuen fent postsgraus i màsters que els costen un colló tinguin ja suficient seny a tenir un criteri propi i comencin a indignar-se per no trobar feina d'acord amb la seua preparació. Encara que segurament quan actualment es parla de preparació no deu ser precisament de màsters i postgraus.
15.5.12
sense and sensibility
Com que és tard i volem sopar a casa, ens aturem a l'Open a comprar una barra de pa, sempre cruixent i sempre de gust estrany. Mentre la Joana paga, jo m'entretinc a fer una foto al cartell que hi ha penjat al sostre, just a sobre i davant de les ampolles de ginebra de marques diverses -no veig la Giró. La caixera -no el guàrdia que es passeja entotsolat en els seus pensaments- s'adona de la meua intenció i em diu que no és permès de fer fotos. Faig cas del seu plural i amb un clic retorno l'objectiu a les tenebres metàl·liques. Sortim.
No acabo d'entendre totes aquestes botigues, o empresaris o treballadors dels empresaris, que no volen que es facin fotos en els seus establiment o del seu establiment. A la fi, em sembla que més aviat haurien d'estar agraïts que se'ls fes publicitat, com és el cas del meu apunt. La veritat, però, és que el que m'indigna és que desconfiïn de la precisió de la paraula i deïfiquin la força de la imatge. A veure, deixo la imatge... i què?
En canvi si parlés de l'estranyesa que em va provocar veure aquests rellotges espanyols com a moneda de canvi en ple cor de la ciutat en una empresa que ha intentat equilibrar la seua procedència geogràfica amb la hipotètica sensibilitat dels seus compradors, alguns dels quals fins i tot ballen sardanes apreses als seus centres els diumenges... Si parlés de com em costa d'entendre el seny i els sentiments -o la sensibilitat- de qui ha organitzat aquesta campanya de barata... Si m'imaginés per un moment, i ho argumentés, que potser els que tenen la seu a Madrid saben coses que ignorem els qui no sortim dels territori, com, per exemple, una imminent intervenció del govern central en la nostra paupèrrima, econòmicament parlant, nació i ja estan preparant el desembarcament: l'hora H del dia D...
¿Si parlés de tot això i més, no els importaria gaire perquè saben que avui, més que mai, són ben pocs els capaços arribar a llegir mil paraules seguides? És possible. I també és cert que jo només he arribat a les 397, i les que falten serien les més clares, les més punyents, les definitives. Però qui és capaç de perdre mil paraules parlant d'un rellotge, ni que siguin tres, com el misteri de les persones divines.
No acabo d'entendre totes aquestes botigues, o empresaris o treballadors dels empresaris, que no volen que es facin fotos en els seus establiment o del seu establiment. A la fi, em sembla que més aviat haurien d'estar agraïts que se'ls fes publicitat, com és el cas del meu apunt. La veritat, però, és que el que m'indigna és que desconfiïn de la precisió de la paraula i deïfiquin la força de la imatge. A veure, deixo la imatge... i què?
En canvi si parlés de l'estranyesa que em va provocar veure aquests rellotges espanyols com a moneda de canvi en ple cor de la ciutat en una empresa que ha intentat equilibrar la seua procedència geogràfica amb la hipotètica sensibilitat dels seus compradors, alguns dels quals fins i tot ballen sardanes apreses als seus centres els diumenges... Si parlés de com em costa d'entendre el seny i els sentiments -o la sensibilitat- de qui ha organitzat aquesta campanya de barata... Si m'imaginés per un moment, i ho argumentés, que potser els que tenen la seu a Madrid saben coses que ignorem els qui no sortim dels territori, com, per exemple, una imminent intervenció del govern central en la nostra paupèrrima, econòmicament parlant, nació i ja estan preparant el desembarcament: l'hora H del dia D...
¿Si parlés de tot això i més, no els importaria gaire perquè saben que avui, més que mai, són ben pocs els capaços arribar a llegir mil paraules seguides? És possible. I també és cert que jo només he arribat a les 397, i les que falten serien les més clares, les més punyents, les definitives. Però qui és capaç de perdre mil paraules parlant d'un rellotge, ni que siguin tres, com el misteri de les persones divines.
14.5.12
poetry slam
Ahir vaig deixar un avançament de la sessió de Poetry Slam en la veu de Marçal Font, el meu preferit de la primera part del combat incruent entre els vuit participants en la vetllada. Continuaré, però abans cal que digui alguna cosa sobre les regles del joc per si hi ha algun ignorant com jo que no sàpiga de què va la cosa.
Una trobada de Poetry Slam (remeto a Wikipèdia -em sap greu no poder fer-ho a la Viquipèdia- per a més informació) consisteix en una competició en què diversos poetes, suposo que sovint sense llibre publicat, pugen a un escenari i reciten durant tres minuts un poema. Qualsevol transgressió del temps establert penalitza o desqualifica. Hi ha un jurat que s'encarrega de puntuar les intervencions en què -imagino- es té en compte la qualitat del text, però també la força i la convicció dels participants. Quant al jurat, la gràcia (o la desgràcia, podrien pensar alguns) és que el formen membre del públic triats a l'atzar. En el cas d'ahir, per exemple, el presentador, abans de començar les actuacions, va preguntar quins espectadors volien jutjar; es van alçar unes quantes mans i cap als llocs que ocupaven els jutges entusiastes es van llençar unes petites pilotes; qui les recollia ja era membre del jurat i tenia dret a una pissarra on aniria apuntant la nota després de cada recitat (les dues notes extremes, major i menor, no comptabilitzaven en la mitjana). El procés em va semblar un exercici de democràcia incontestable que ja ens agradaria que s'apliqués no només en la poesia, que també, si no en moltes altres manifestacions de la nostra vida.
Per raons que no vénen al cas, vaig marxar abans de començar la segona part, encara que m'hagués agradat quedar-me fins al final, no tant per veure el guanyador o la guanyadora -qui va ser?-, com perquè, a diferència de moltes lectures poètiques en què la saturació de versos m'acaba distraient i arriba un moment que desconnecto, la dinàmica dinàmica em permetia un seguiment despert i un interès que per a sorpresa meua no va decaure en cap moment. Si em llegeix l'Anna Ballbona, he de dir-li que em sap greu que s'ho perdés.
I la qualitat dels textos? Bé, ja m'agradaria trobar la vitalitat, la varietat, el ritme, la modernitat, la visió íntima i la visió social -la qualitat- en molts dels poetes que llegeixo en els llibres que es publiquen. Demanar que els poetes dels llibres, a més, recitin el que senten tal com ho senten -o el que veuen tal com ho veuen-, és un atreviment que no goso fer explícit perquè entenc que una cosa és el pensament i la paraula -i el paper- i l'altra la seua manifestació en veu alta, l'apassionament o la intimitat davant del públic. I tampoc no em plantejaré perquè no hi ha slams en català, encara que estic segur que algú em sabria respondre.
Avui que és dilluns i la gent necessita una mica d'empenta per començar la setmana, em sembla que tinc l'obligació de deixar una petita mostra de la sessió del dissabte, fins i tot de les paraules i els gestos de Saul Williams, que em va fer venir ganes d'aprendre anglès immediatament, ni que fos en la modalitat americana. Sento que la mostra d'estímuls no sigui més completa, però gravar i escoltar no sempre és fàcil i la voluntat de servei té un límit.
P. S.: Ens veiem dimarts als jardins de la universitat?
Una trobada de Poetry Slam (remeto a Wikipèdia -em sap greu no poder fer-ho a la Viquipèdia- per a més informació) consisteix en una competició en què diversos poetes, suposo que sovint sense llibre publicat, pugen a un escenari i reciten durant tres minuts un poema. Qualsevol transgressió del temps establert penalitza o desqualifica. Hi ha un jurat que s'encarrega de puntuar les intervencions en què -imagino- es té en compte la qualitat del text, però també la força i la convicció dels participants. Quant al jurat, la gràcia (o la desgràcia, podrien pensar alguns) és que el formen membre del públic triats a l'atzar. En el cas d'ahir, per exemple, el presentador, abans de començar les actuacions, va preguntar quins espectadors volien jutjar; es van alçar unes quantes mans i cap als llocs que ocupaven els jutges entusiastes es van llençar unes petites pilotes; qui les recollia ja era membre del jurat i tenia dret a una pissarra on aniria apuntant la nota després de cada recitat (les dues notes extremes, major i menor, no comptabilitzaven en la mitjana). El procés em va semblar un exercici de democràcia incontestable que ja ens agradaria que s'apliqués no només en la poesia, que també, si no en moltes altres manifestacions de la nostra vida.
Per raons que no vénen al cas, vaig marxar abans de començar la segona part, encara que m'hagués agradat quedar-me fins al final, no tant per veure el guanyador o la guanyadora -qui va ser?-, com perquè, a diferència de moltes lectures poètiques en què la saturació de versos m'acaba distraient i arriba un moment que desconnecto, la dinàmica dinàmica em permetia un seguiment despert i un interès que per a sorpresa meua no va decaure en cap moment. Si em llegeix l'Anna Ballbona, he de dir-li que em sap greu que s'ho perdés.
I la qualitat dels textos? Bé, ja m'agradaria trobar la vitalitat, la varietat, el ritme, la modernitat, la visió íntima i la visió social -la qualitat- en molts dels poetes que llegeixo en els llibres que es publiquen. Demanar que els poetes dels llibres, a més, recitin el que senten tal com ho senten -o el que veuen tal com ho veuen-, és un atreviment que no goso fer explícit perquè entenc que una cosa és el pensament i la paraula -i el paper- i l'altra la seua manifestació en veu alta, l'apassionament o la intimitat davant del públic. I tampoc no em plantejaré perquè no hi ha slams en català, encara que estic segur que algú em sabria respondre.
Avui que és dilluns i la gent necessita una mica d'empenta per començar la setmana, em sembla que tinc l'obligació de deixar una petita mostra de la sessió del dissabte, fins i tot de les paraules i els gestos de Saul Williams, que em va fer venir ganes d'aprendre anglès immediatament, ni que fos en la modalitat americana. Sento que la mostra d'estímuls no sigui més completa, però gravar i escoltar no sempre és fàcil i la voluntat de servei té un límit.
P. S.: Ens veiem dimarts als jardins de la universitat?
13.5.12
nomenclàtor urbà: plaça de Jaume Sabartés
Qui coneix la plaça Jaume Sabartés? Hi ha vegades que et perds en un lloc desconegut sense esperar res, només perquè has llegit que potser t'agradaria anar-hi. Et trobes una plaça dura, petita, amb unes palmeres marginals civilitzades, que no porta enlloc, on avui han col·locat unes cadires de fusta i han muntat un escenari. Fosqueja i amenaça pluja, i un helicòpter dels mossos et sobrevola, vigilant no saps ben bé què ni amb quina intenció. Saps que les places, a diferència dels carrers, són llocs de trobada, d'intercanvi, de calma i d'esclats, omnidireccionals. Però encara no saps què serà, ni com.
T'asseus i vas mirant. A la teua esquerra, un, dos, tres, quatre, i més una mica enrere; no saps si miren el cel o s'examinen ells mateixos; no saps si estant absents o concentrats. Vas fixant-te en les darreres proves de so i de llum. Comença la festa que presenta Pallasso Manchego. Vas entrant en el joc. Surt Saul Williams i et deixes emportar pel ritme i la força de les seus paraules -hauràs d'aprendre anglès- , potser en parlaràs més endavant. Puja Marçal Font (més tard sabràs que és llibreter de vell a Badalona i que té un bloc) i escoltes embadalit la seua paraula i saps que ara la plaça és el centre del món i et preguntes per què ignoraves els seus versos i com és que els poetes... Deixem-ho estar. Demà, des de la distància del temps que s'allarga i s'arronsa segons com vas, potser opinaràs -ja no en segona persona- sobre el que has vist, has escoltat i has sentit. Ara et limites a compartir, precipitadament, l'instant, menys de tres minuts segons marca la llei, amb la sensació que difícilment arribaràs a transmetre com era la plaça, perquè les places, com els carrers, com les ciutats, com els versos, s'han de viure, si pot ser, en companyia; i quan cal has de fugir-ne...
T'asseus i vas mirant. A la teua esquerra, un, dos, tres, quatre, i més una mica enrere; no saps si miren el cel o s'examinen ells mateixos; no saps si estant absents o concentrats. Vas fixant-te en les darreres proves de so i de llum. Comença la festa que presenta Pallasso Manchego. Vas entrant en el joc. Surt Saul Williams i et deixes emportar pel ritme i la força de les seus paraules -hauràs d'aprendre anglès- , potser en parlaràs més endavant. Puja Marçal Font (més tard sabràs que és llibreter de vell a Badalona i que té un bloc) i escoltes embadalit la seua paraula i saps que ara la plaça és el centre del món i et preguntes per què ignoraves els seus versos i com és que els poetes... Deixem-ho estar. Demà, des de la distància del temps que s'allarga i s'arronsa segons com vas, potser opinaràs -ja no en segona persona- sobre el que has vist, has escoltat i has sentit. Ara et limites a compartir, precipitadament, l'instant, menys de tres minuts segons marca la llei, amb la sensació que difícilment arribaràs a transmetre com era la plaça, perquè les places, com els carrers, com les ciutats, com els versos, s'han de viure, si pot ser, en companyia; i quan cal has de fugir-ne...
12.5.12
nomenclàtor urbà: carrer de la Pietat
Avui, un dia d'abrusadora calor carneriana abans d'hora en aquesta Barcelona cap i casal, he passat per la Rambla per anar a fer una ullada a la poesia de la Virreina, però, sobretot, per barrejar-me entre les dolçors de la fira de sant Ponç del carrer de l'Hospital.
Avui, o potser va ser ahir?, fugint de la calor inesperada, he buscat la fredor càlida de les pedres solitàries del carrer de la Pietat, seguint la melodia sempre nova, serpentejant i encara sense cara d'una música antiga. Avui, o potser va ser ahir?, el músic i jo em seguit amb la mirada les passes de la dama de blanc amb botes d'amazona... amb la calor que fa!
Després, ja al carrer del Bisbe -centenars de fotografies mistificades o mitificades- , un xiscle d'oreneta i el cop sobtat d'una porta que es tancava, han diluït per sempre més les notes del violí i les paraules sense context a penes escoltades: està bé tal com està.
Avui, o potser va ser ahir?, fugint de la calor inesperada, he buscat la fredor càlida de les pedres solitàries del carrer de la Pietat, seguint la melodia sempre nova, serpentejant i encara sense cara d'una música antiga. Avui, o potser va ser ahir?, el músic i jo em seguit amb la mirada les passes de la dama de blanc amb botes d'amazona... amb la calor que fa!
Després, ja al carrer del Bisbe -centenars de fotografies mistificades o mitificades- , un xiscle d'oreneta i el cop sobtat d'una porta que es tancava, han diluït per sempre més les notes del violí i les paraules sense context a penes escoltades: està bé tal com està.
11.5.12
nomenclàtor urbà: la Rambla
Migmiro una programa de BTV en què parlen de la Rambla: presentador, regidora de ciutat vella, representant dels veïns i experts de tots els temes. No havia vists ni escoltat mai Mercè Homs, la regidora; res no la immuta; té una facilitat per entomar-les i respondre-les totes amb un somriure que em fa pensar que té un futur polític brillant.
M'atreviria a assegurar que sóc un dels ciutadans que no viu a la vora de la Rambla que la freqüenta més. No perquè m'interessi especialment gaire cosa del passeig, sinó perquè a vegades és la via més curta per anar a dreta o esquerra, tant si baixo com si pujo. La Rambla, avui, excepte elements molt concrets i escassos esdeveniments atzarosos, és d'una monotonia exasperant, malgrat la gernació que la transita, d'una vulgaritat aclaparadorament vergonyosa, d'una decadència d'estudis cinematogràfics en crisi d'impossible salvació. És possible que tot això, i més, sigui l'atractiu de la Rambla.
Cap al final del programa, un dels participants deia que el carrer, la Rambla, és vida. Se m'ha acudit que les cèl·lules canceroses solen tenir una vitalitat enorme, tan gran que a vegades acaben matant la vida. Ja ho veurem.
M'atreviria a assegurar que sóc un dels ciutadans que no viu a la vora de la Rambla que la freqüenta més. No perquè m'interessi especialment gaire cosa del passeig, sinó perquè a vegades és la via més curta per anar a dreta o esquerra, tant si baixo com si pujo. La Rambla, avui, excepte elements molt concrets i escassos esdeveniments atzarosos, és d'una monotonia exasperant, malgrat la gernació que la transita, d'una vulgaritat aclaparadorament vergonyosa, d'una decadència d'estudis cinematogràfics en crisi d'impossible salvació. És possible que tot això, i més, sigui l'atractiu de la Rambla.
Cap al final del programa, un dels participants deia que el carrer, la Rambla, és vida. Se m'ha acudit que les cèl·lules canceroses solen tenir una vitalitat enorme, tan gran que a vegades acaben matant la vida. Ja ho veurem.
10.5.12
fotofilia
Sé que és massa tard per millorar notablement els meus gairebé nuls coneixements científics que es van veure seriosament estroncats quan vaig haver de decidir-me per una modalitat de batxillerat. De tota manera, vaig seguint alguns avanços científics i tècnics des de la perspectiva de futur usuari, sobretot quan penso que les novetats poden ser interessants per als meus interessos -ei, i els de la humanitat- o em semblen especialment trencadors dels de perspectiva de la meua ignorància. Avui, per exemple m'ha cridat l'atenció aquesta notícia sobre un xip de grafè -encara que crec que ja n'havia sentit parlar fa algun temps- que promet convertir la nit en dia. Ben pensat, no sé si tinc gaires ganes que la foscor sigui clara, en primer lloc, perquè també m'agrada la fosca i, després, perquè crec que en segons quines mans el descobriment pot ser una eina de control terrible.
Des de la perspectiva dels meus interessos personals el primer que se m'ha acudit és que les càmeres fotogràfiques deixarien de tenir un problema important: les dificultats de la fotografia nocturna. Però immediatament he pensat que si aquests xips permeten la visió nocturna desapareixeria tota la màgia dels fantàstics matisos de llum que només es poden trobar quan el sol s'ha post. En fi, la vida és un dilema constant.
Continuant amb la llum i encara amb el regust d'aquest magnífic “aPARAULA'm” d'ahir, en què més que les pròpies paraules m'han interessats les mirades que la gent els dedicava, he de dir que fa temps que em ballava pel cap la idea d'anar pujant fotos -només fotos- a internet. Ho havia intentat en alguns espais especialitzats, però ràpidament me n'acabava cansant o perdia la contrasenya o coses semblants; a més, tampoc volia pujar tot el que fotografiava, sinó alguna imatge de tant en tant; algun instant que em fes gràcia, algun moment del dia, més enllà del seu valor estètic normalment escàs. Finalment he obert un bloc nou sense tema específic que he titulat fotofília. Entenc que no és un nom gaire imaginatiu -tampoc no va ser la primera autoproposta-, però té un caràcter reivindicatiu en la mesura que demano als del DIEC que s'empesquin una definició i l'incloguin ben prop de fotofòbia, encara que a mi m'enlluerni un excés de llum.
No sé si el bloc tindrà una periodicitat concreta i encara menys si tindrà continuïtat; tampoc no sé si canviaré la idea d'ara mateix que és de deixar únicament imatges i un títol. Vaig estar temptat de escriure comentaris curts al costat de cada imatge, però com que em conec, sé que al final s'haurien convertit en uns quants paràgraf; així que res de res, i potser encara sobra el títol o les etiquetes... o el bloc.
Des de la perspectiva dels meus interessos personals el primer que se m'ha acudit és que les càmeres fotogràfiques deixarien de tenir un problema important: les dificultats de la fotografia nocturna. Però immediatament he pensat que si aquests xips permeten la visió nocturna desapareixeria tota la màgia dels fantàstics matisos de llum que només es poden trobar quan el sol s'ha post. En fi, la vida és un dilema constant.
Continuant amb la llum i encara amb el regust d'aquest magnífic “aPARAULA'm” d'ahir, en què més que les pròpies paraules m'han interessats les mirades que la gent els dedicava, he de dir que fa temps que em ballava pel cap la idea d'anar pujant fotos -només fotos- a internet. Ho havia intentat en alguns espais especialitzats, però ràpidament me n'acabava cansant o perdia la contrasenya o coses semblants; a més, tampoc volia pujar tot el que fotografiava, sinó alguna imatge de tant en tant; algun instant que em fes gràcia, algun moment del dia, més enllà del seu valor estètic normalment escàs. Finalment he obert un bloc nou sense tema específic que he titulat fotofília. Entenc que no és un nom gaire imaginatiu -tampoc no va ser la primera autoproposta-, però té un caràcter reivindicatiu en la mesura que demano als del DIEC que s'empesquin una definició i l'incloguin ben prop de fotofòbia, encara que a mi m'enlluerni un excés de llum.
No sé si el bloc tindrà una periodicitat concreta i encara menys si tindrà continuïtat; tampoc no sé si canviaré la idea d'ara mateix que és de deixar únicament imatges i un títol. Vaig estar temptat de escriure comentaris curts al costat de cada imatge, però com que em conec, sé que al final s'haurien convertit en uns quants paràgraf; així que res de res, i potser encara sobra el títol o les etiquetes... o el bloc.
9.5.12
aPARAULA'm: barata de paraules
M'agraden aquestes mogudes catosfèriques que promou en Víctor. En aquest cas es tracta de commemorar el centenari de l'IEC, que encara cueja, a través de l'apadrinament d'una paraula. Hi ha paraules que no necessiten padrins perquè tenen una vida exuberant i pròspera, il·limitada, com la mateixa paraula vida, que ni la paraula mort, també ben viva, pot fer recular; hi ha altra cosa a més de la vida i la mort? És clar que sí, tot l'entremig. Hi ha paraules desaparegudes que és inútil d'intentar ressuscitar, jo no ho faré. Hi ha paraules que viuen una vida marginal, petita, amb competència amb altres paraules; paraules no especialment belles que fan la seua via com poden. Jo avui trio un d'aquests mots que durant força temps ha estat una de les meues paraules adormides.
Diu Joan Corominas de BARATAR: 'canviar una cosa o una mercaderia per una altra', mot panromànic d'origen pre-romà, probablement derivat del cèltic mrath- 'frau', 'sedició', que va donar l'irl. mj. Brath... En català antic baratar és usual en el sentit de 'fer negoci o fermar un tracte a base d'intercanvi de mercaderies'...
Quan érem petits i teníem pocs diners, una de les nostres formes d'adquirir béns era baratant-los pels que teníem. Baratàvem estampes, tres o quatre per una, si els sobres sorpresa que compràvem a l'estanc ens havien estat adversos; baratàvem boles de vidres de colors o terribles boles pesants de metall; baratàvem tebeos d'aventures que encara ens semblava que potser un dia viuríem; baratàvem els benenars de pa amb xocolata per entrepans de fuet sobre llit de mantega; baratàvem joguines per rellotges de primera comunió -els celtes ja sabien que en baratar sempre hi havia un punt de frau, però no els importava si les parts quedaven contentes- amb gran esglai dels pares que ens obligaven a desfer els tractes. De petits, quan el valor dels diners tenia una importància relativa, algun dia especialment advers havíem tingut fins i tot la intenció de baratar la nostra família per una altra, o potser el nostre poble per alguna ciutat llunyana on.... Tots es podeia baratar; de petit, al poble, però, mai no vaig sentir ningú -ni a mi que en tenia dues- a qui se li acudís de fer barates amb la seua la seua llengua: què podíem fer amb l'altra llengua al poble, a part de fer-la servir a l'escola?
I ja m'ha sortir una altra paraula que també apadrinaré: BARATA. No és una paraula especialment bonica, però té una sonoritat innegable. Podria ser un mot misteriós de tribu exòtica, que repetida amb èmfasi i amb ira indiqués terribles calamitats envers les tribus enemigues; també es podria pronunciar amb una cadència lenta i com de mel per indicar un desig amorós fortament sentit; a la fi, amb les paraules podem fer i imaginar el que ens plagui, fins i tot si ens ho neguen els dicionaris. La realitat, però, sol ser prosaica, i barata és únicament un substantiu que indica intercanvi d'alguna cosa: barata d'aliments, barata de llibres, barata d'idees, barata de paraules...
No sé si les meues dues paraules tenen gaire futur, però és possible que després de tant de temps de malbaratar la llengua arribi un moment que desbaratem tot allò que encara ens impedeix el seu ús ple, ric, creatiu i de futur. Potser és una opció difícil, però és tan barata...
Diu Joan Corominas de BARATAR: 'canviar una cosa o una mercaderia per una altra', mot panromànic d'origen pre-romà, probablement derivat del cèltic mrath- 'frau', 'sedició', que va donar l'irl. mj. Brath... En català antic baratar és usual en el sentit de 'fer negoci o fermar un tracte a base d'intercanvi de mercaderies'...
Quan érem petits i teníem pocs diners, una de les nostres formes d'adquirir béns era baratant-los pels que teníem. Baratàvem estampes, tres o quatre per una, si els sobres sorpresa que compràvem a l'estanc ens havien estat adversos; baratàvem boles de vidres de colors o terribles boles pesants de metall; baratàvem tebeos d'aventures que encara ens semblava que potser un dia viuríem; baratàvem els benenars de pa amb xocolata per entrepans de fuet sobre llit de mantega; baratàvem joguines per rellotges de primera comunió -els celtes ja sabien que en baratar sempre hi havia un punt de frau, però no els importava si les parts quedaven contentes- amb gran esglai dels pares que ens obligaven a desfer els tractes. De petits, quan el valor dels diners tenia una importància relativa, algun dia especialment advers havíem tingut fins i tot la intenció de baratar la nostra família per una altra, o potser el nostre poble per alguna ciutat llunyana on.... Tots es podeia baratar; de petit, al poble, però, mai no vaig sentir ningú -ni a mi que en tenia dues- a qui se li acudís de fer barates amb la seua la seua llengua: què podíem fer amb l'altra llengua al poble, a part de fer-la servir a l'escola?
I ja m'ha sortir una altra paraula que també apadrinaré: BARATA. No és una paraula especialment bonica, però té una sonoritat innegable. Podria ser un mot misteriós de tribu exòtica, que repetida amb èmfasi i amb ira indiqués terribles calamitats envers les tribus enemigues; també es podria pronunciar amb una cadència lenta i com de mel per indicar un desig amorós fortament sentit; a la fi, amb les paraules podem fer i imaginar el que ens plagui, fins i tot si ens ho neguen els dicionaris. La realitat, però, sol ser prosaica, i barata és únicament un substantiu que indica intercanvi d'alguna cosa: barata d'aliments, barata de llibres, barata d'idees, barata de paraules...
No sé si les meues dues paraules tenen gaire futur, però és possible que després de tant de temps de malbaratar la llengua arribi un moment que desbaratem tot allò que encara ens impedeix el seu ús ple, ric, creatiu i de futur. Potser és una opció difícil, però és tan barata...
8.5.12
espàrrecs i altres històries del temps
M'agraden els espàrrecs, sobretot aquests primets encara cruixents cuinats en una truita. La setmana passada en vaig menjar uns de boníssims que ens va portar el meu cunyat. Ara m'arriba la notícia que estan desapareixen els espàrrecs que amb l'arribada de la primavera es poden veure en moltes jardineres Barcelona. Sembla que no són els espàrrecs a què estem acostumats sinó que pertanyen a unes varietats africanes d'esparregueres plantades amb fins ornamentals. La informació que he consultat no especifica qui agafa els espàrrecs i si és per necessitat o per gust, però les diverses fonts consultades s'apressen a dir que malgrat que els espàrrecs podrien ser comestibles, els tractaments amb fungicides o pesticides fan desaconsellable la seua ingesta. No ho sé, de moment no he vist que els hospitals de la ciutat hagin parlat de cap mal de panxa ocasionat per aquest vegetal, cosa que no m'estranya perquè la població en general ja seu estar immunitzada contra pesticides, fungicides i altres productes que imagino que es troben en les verdures que comprem habitualment. Com que l'ajuntament ja deu comptar que hi ha molts escèptics com jo, s'ha apressat a afegir que si es veu algú collint els seus -hauria de dir nostres?- espàrrecs pot ser castigat amb una multa que va dels 75 als 300 euros.
El cas em fa pensar amb el d'un senyor que va morir el més de novembre per consumir uns bolets altament tòxics. No he entès mai com és que hi ha gent que es menja productes absolutament desconeguts simplement pel fet que li fan gràcia, i encara menys bolets, que amb els advertiments continuats que ens fan acabarem sospitant dels xampinyons que ens venen a les botigues. Tornant al cas, resulta que els familiars del difunt ara han demanat uns 200.000 euros a l'ajuntament de Mataró perquè sembla que ha quedat demostrat que el senyor va trobar les Lepiotes brunneoincarnates en un indret enjardinat del municipi, en el polígon industrial de les Hortes del Camí Ral. Els familiars deuen considerar que al costat de cada planta, arbre o arbust municipal hi ha d'haver la informació pertinent sobre les característiques i propietats del vegetal. Bé, és una idea com qualsevol altra que potser algun dia serà llei,quan ja no ens quedi pràcticament cap llibertat o cap capacitat de decisió. De moment, les coses van diferents i molt em temo que la família no veurà compensada econòmicament la tristor que li produeix el difunt; encara més, amb les penúries econòmiques dels ajuntaments, no m'estranyaria que, segons els bolets collits, els toqués pagar una multa més o menys important. El que m'intriga de tot plegat, però, i no sabré mai és per quina raó el bufet d'advocats Menfisgrup -nom de reminiscències americanes- va acceptar tirar endavant el cas; sigui com sigui, estic segur que no van a percentatge, a no ser que algun dels advocats del grup es passi el dia sense cap feina a fer i comenci a témer per la seua salut mental.
P. S. Avui, en passar per davant del mercat de la Concepció, al carrer València, he vist a les jardineres un espàrrecs que no tenien del tot mala pinta.
El cas em fa pensar amb el d'un senyor que va morir el més de novembre per consumir uns bolets altament tòxics. No he entès mai com és que hi ha gent que es menja productes absolutament desconeguts simplement pel fet que li fan gràcia, i encara menys bolets, que amb els advertiments continuats que ens fan acabarem sospitant dels xampinyons que ens venen a les botigues. Tornant al cas, resulta que els familiars del difunt ara han demanat uns 200.000 euros a l'ajuntament de Mataró perquè sembla que ha quedat demostrat que el senyor va trobar les Lepiotes brunneoincarnates en un indret enjardinat del municipi, en el polígon industrial de les Hortes del Camí Ral. Els familiars deuen considerar que al costat de cada planta, arbre o arbust municipal hi ha d'haver la informació pertinent sobre les característiques i propietats del vegetal. Bé, és una idea com qualsevol altra que potser algun dia serà llei,quan ja no ens quedi pràcticament cap llibertat o cap capacitat de decisió. De moment, les coses van diferents i molt em temo que la família no veurà compensada econòmicament la tristor que li produeix el difunt; encara més, amb les penúries econòmiques dels ajuntaments, no m'estranyaria que, segons els bolets collits, els toqués pagar una multa més o menys important. El que m'intriga de tot plegat, però, i no sabré mai és per quina raó el bufet d'advocats Menfisgrup -nom de reminiscències americanes- va acceptar tirar endavant el cas; sigui com sigui, estic segur que no van a percentatge, a no ser que algun dels advocats del grup es passi el dia sense cap feina a fer i comenci a témer per la seua salut mental.
P. S. Avui, en passar per davant del mercat de la Concepció, al carrer València, he vist a les jardineres un espàrrecs que no tenien del tot mala pinta.
7.5.12
entre nosaltres
Si m'atreveixo a escriure aquest apunt que pot semblar contradictori amb l'anterior és perquè sé que els qui passeu per aquí ja em coneixeu. He llegit que alguns pensen o diuen, en una metonímia impossible però comprensible, que l'enderrocament de Villa Urania (Vil·la Urània si volem modernitzar un nom que no figura a la casa) suposaria l'oblit de Comas Solà. Em sembla que s'equivoquen els qui pensen això. La antiga casa de Comas Solà -i el seu jardí i tot el que s'hi va afegir- només són unes parets, un sostre i uns arbres on va viure l'astrònom; una casa deliciosa en un carrer gris que cal conservar pel seu propi valor històric, arquitectònic, sentimental, de justícia, això em sembla indiscutible. Comas Solà, però, era una persona que pot viure en la nostra memòria més enllà de la casa que va habitar sempre que se'l recordi per qui era i per com era.
Ahir, quan vaig anar a Villa Urania, vaig parlar amb gent del barri, del carrer, que desconeixien la existència de la casa i encara més la persona que hi va viure. És possible que demà, o despús-demà, si la moguda continua al carrer i als mitjans de comunicació, tinguin més informació del lloc i del seu il·lustre habitant, però ara que el personatge fa temps que és mort, l'única aproximació real, més enllà del que diguin els diaris, els blocs, facebook, twitter o la wiquipèdia, és anar directament a ell. Com? En el seu cas és fàcil, llegint el que va escriure. Potser Villa Urania se salvarà, però Comàs Solà només persistirà amb una certa plenitud en la mesura que a casa seua es conservi la seua obra i, sobretot, en la mesura que aquesta obra sigui vista, mirant el cel quan calgui o, sobretot, llegint el que va escriure quan algú vulgui tenir la seua visió del cel o de la terra.
Potser peco de romanticisme, però si ahir acabava amb un fragment del pròleg d'Astronomia, avui, per fer-me entendre, acabaré amb un fragment de gairebé el final de la seus obra, del capítol “Origen i fin del universo”:
En atención a la dilatada edad pretérita de la Tierra y a los pocos miles de centenares de años que el hombre existe sobre la misma, cabe afirmar que la humanidad está en su infancia y que, por lo tanto, no deben extrañarnos sus puerilidades y la inconsciencia que domina todavía en nuestro planeta. Y debe extrañarnos tanto menos por cuanto nuestro Globo, o mejor dicho, nuestro Sol, tiene ante sí millones de siglos de vida futura. De ello resulta que si, por una parte, es para nosotros un motivo de decepción la falta de espiritualidad que todavía reina en el mundo, por otra debemos sentir optimismo para el futuro. Si la civilizaciones datan nada más que de unos pocos millares de años, nos es imposible concebir el grado de superioridad espiritual que alcanzará el hombre en el transcurso de los inmensos períodos de tiempo venideros.
Jo, exastrònom aficionat a qui s'escapen les mesures en anys llum, no sóc tan optimista com Comas Solà, però si ho va dir el mestre, només puc afegir: amén.
Ahir, quan vaig anar a Villa Urania, vaig parlar amb gent del barri, del carrer, que desconeixien la existència de la casa i encara més la persona que hi va viure. És possible que demà, o despús-demà, si la moguda continua al carrer i als mitjans de comunicació, tinguin més informació del lloc i del seu il·lustre habitant, però ara que el personatge fa temps que és mort, l'única aproximació real, més enllà del que diguin els diaris, els blocs, facebook, twitter o la wiquipèdia, és anar directament a ell. Com? En el seu cas és fàcil, llegint el que va escriure. Potser Villa Urania se salvarà, però Comàs Solà només persistirà amb una certa plenitud en la mesura que a casa seua es conservi la seua obra i, sobretot, en la mesura que aquesta obra sigui vista, mirant el cel quan calgui o, sobretot, llegint el que va escriure quan algú vulgui tenir la seua visió del cel o de la terra.
Potser peco de romanticisme, però si ahir acabava amb un fragment del pròleg d'Astronomia, avui, per fer-me entendre, acabaré amb un fragment de gairebé el final de la seus obra, del capítol “Origen i fin del universo”:
En atención a la dilatada edad pretérita de la Tierra y a los pocos miles de centenares de años que el hombre existe sobre la misma, cabe afirmar que la humanidad está en su infancia y que, por lo tanto, no deben extrañarnos sus puerilidades y la inconsciencia que domina todavía en nuestro planeta. Y debe extrañarnos tanto menos por cuanto nuestro Globo, o mejor dicho, nuestro Sol, tiene ante sí millones de siglos de vida futura. De ello resulta que si, por una parte, es para nosotros un motivo de decepción la falta de espiritualidad que todavía reina en el mundo, por otra debemos sentir optimismo para el futuro. Si la civilizaciones datan nada más que de unos pocos millares de años, nos es imposible concebir el grado de superioridad espiritual que alcanzará el hombre en el transcurso de los inmensos períodos de tiempo venideros.
Jo, exastrònom aficionat a qui s'escapen les mesures en anys llum, no sóc tan optimista com Comas Solà, però si ho va dir el mestre, només puc afegir: amén.
6.5.12
el crepuscle definitiu a Villa Urania?
Fa tres o quatre anys, després d'escriure un article sobre Comas Solà, vaig tenir la intenció d'anar a veure Villa Urania, la casa que tenia l'astrònom al carrer de Saragossa i que va llegar a l'Ajuntament amb unes condicions determinades. Vaig saber que la casa l'ocupava una escola i em va fer mandra acostar-m'hi; en primer lloc, perquè no veia clar amb quin esperit acollirien la meua peregrinació astronòmica, però sobretot perquè vaig pensar que si bé l'ocupació escolar hauria respectat les parets, ben poca cosa devia quedar del mobiliari, els papers i l'instrumental de l'astrònom. I va anar passant el temps.
Divendres, en llegir el bloc de l'Eulàlia i altres fonts d'informació, vaig saber que l'ajuntament havia decidit enderrocar la casa, i la del costat, per fer-hi, quan les circumstàncies ho permetessin, uns quants pisos d'aquells que compres per viure-hi durant 70 anys, un petit casal -cal deixar content el veïnat organitzat- i una escola-bressol -ai, els nens!
Avui he anat amb la Joana a Villa Urania, no tinc clar si amb la intenció de fer una darrera visita a la casa d'un dels personatges que més admiro, d'escopir a la closca pelada o peluda dels cretins -que no hi eren, però que diuen que salvaran els arbres- o de contribuir, amb presència i esperit, a un desenllaç positiu. Per què no es pot respectar Villa Urania i convertir-la, com volia Comas Solà en el seu testament, en un equipament cultural amb predomini de les activitats astronòmiques?
En arribar davant de la vil·la, hem trobat un noi que, com nosaltres, no tenia ben clar el motiu de la seua peregrinació, però sí, com nosaltres, la consideració envers l'ajuntament. Poc després ha arribat un membre de l'Agrupació Astronòmica Aster, que deu ser l´única d'aficionats que queda a Barcelona. I encara un antic lluitador veïnal de Sarrià. Petita tertúlia informativa amb dos horaris concrets: diumenge a les dotze moguda davant de la casa; dilluns a les vuit, concentració per impedir l'enderrocament.
Podria dir més coses, però repetiria el que ja han dit l'Eulàlia Petit, la Mercè Piqueras, la Pilar Rahola i alguns altres als quals podeu accedir dels dels enllaços anteriors. Jo vull acabar, en aquesta nit de lluna plena, amb un petit fragment del llibre Astronomia -durant alguns anys de capçalera- de Comas Solà. I si no hi ha cap altra alternativa, espero que al comiat de Villa Urania hi hagi com a mínim tanta gent com aquesta nit al camp del Barça en el comiat de Pep Guardiola, un altre dels prohoms del país amant de les estrelles i de la cultura.
La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún fin material. Aun cuando, no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., estas aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de qué Universo forman parte integrante.
J. Comas Solà, Barcelona, 1935.
I no afegiré res sobre dignitat i consciència. Ja ho veurem.
Divendres, en llegir el bloc de l'Eulàlia i altres fonts d'informació, vaig saber que l'ajuntament havia decidit enderrocar la casa, i la del costat, per fer-hi, quan les circumstàncies ho permetessin, uns quants pisos d'aquells que compres per viure-hi durant 70 anys, un petit casal -cal deixar content el veïnat organitzat- i una escola-bressol -ai, els nens!
Avui he anat amb la Joana a Villa Urania, no tinc clar si amb la intenció de fer una darrera visita a la casa d'un dels personatges que més admiro, d'escopir a la closca pelada o peluda dels cretins -que no hi eren, però que diuen que salvaran els arbres- o de contribuir, amb presència i esperit, a un desenllaç positiu. Per què no es pot respectar Villa Urania i convertir-la, com volia Comas Solà en el seu testament, en un equipament cultural amb predomini de les activitats astronòmiques?
En arribar davant de la vil·la, hem trobat un noi que, com nosaltres, no tenia ben clar el motiu de la seua peregrinació, però sí, com nosaltres, la consideració envers l'ajuntament. Poc després ha arribat un membre de l'Agrupació Astronòmica Aster, que deu ser l´única d'aficionats que queda a Barcelona. I encara un antic lluitador veïnal de Sarrià. Petita tertúlia informativa amb dos horaris concrets: diumenge a les dotze moguda davant de la casa; dilluns a les vuit, concentració per impedir l'enderrocament.
Podria dir més coses, però repetiria el que ja han dit l'Eulàlia Petit, la Mercè Piqueras, la Pilar Rahola i alguns altres als quals podeu accedir dels dels enllaços anteriors. Jo vull acabar, en aquesta nit de lluna plena, amb un petit fragment del llibre Astronomia -durant alguns anys de capçalera- de Comas Solà. I si no hi ha cap altra alternativa, espero que al comiat de Villa Urania hi hagi com a mínim tanta gent com aquesta nit al camp del Barça en el comiat de Pep Guardiola, un altre dels prohoms del país amant de les estrelles i de la cultura.
La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún fin material. Aun cuando, no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., estas aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de qué Universo forman parte integrante.
J. Comas Solà, Barcelona, 1935.
I no afegiré res sobre dignitat i consciència. Ja ho veurem.
5.5.12
moment en verd
Hi ha moments en què t'abelleix una pausa, un descans en algun espai de sempre. No cal que sigui un lloc sense soroll i gent, només busques un indret conegut i t'abstraus completament. Prescindeixes de tot color que no sigui el verd de la natura que coneixes. Que hi fa que el verd no sigui d'oliveres, de garrofers, d'arrossars, de vinyes o cirerers? En el verd puges i baixes i et transportes, i hi veus el que vols malgrat les aparences falses i les realitats dels altres.
4.5.12
els 5 primers
A més dels dos blocs actualitzats amb freqüència diària o gairebé, a penes tinc cap altra interactuació creativa amb internet. Els webs de literatura, que potser caldria completar o actualitzar, van al seu aire; dec figurar en algun lloc de Twitter que ja no recordo; Facebook, amb tants amics com tinc que no he vist mai, alguns dels quals em farceixen darrerament de poemes i propostes diverses que m'arriben via e-mail, rarament m'ocupa mitja hora al mes. Només You Tube, rep les meues visites irregulars però constants. Vaig pujant vídeos, propis o plagiats, que serveixen per complementar algun post o que en són l'origen. I vet aquí que ahir em vaig adonar que ja he arribat als 200 vídeos; que tinc 51 subscriptors, és a dir, persones a les quals els arriba notícia de cada novetat; que, en total, els vídeos s'han reproduït 300.586 vegades, més, doncs, que els més de 2000 posts d'aquest bloc. Els vídeos han agafat vida pròpia, un camí sobre el qual ho desconec pràcticament tot, una existència que sobrepassa la seua funció inicial, l'objectiu amb què foren creats. Els deixo viure el seu món en el seu món.
Avui he repassat els meus hits i m'ha sorprès comprovar, encara que ja imaginava un resultat important, que aproximadament un terç de les reproduccions correspon a un dels vídeos plagis, una interpretació que vaig descobrir a través d'una proposta del bloc -ja desaparegut- de Marta Carretón, codirectora -encara?- de la Banda Municipal de Barcelona; el vídeo té força comentaris als quals sóc força aliè i potser m'hi hauria d'acostar més; per cert, m'estic plantejant anar a veure Dudamel quan actuï aquest any a l'Auditori, tant si Chávez és viu com si ens ha deixat i el dol ens entristeix.
A força distància del primer, poesia francesa, jazz nord-americà a Barcelona i una única representació catalana que sento molt propera sentimentalment.
MAMBO! (112.763)
Boris Vian i Barcelona (20.783)
Cobla Orquestra Gironina. La santa espina (20.232)
Léo Ferré canta Charles Baudelaire (17.392)
Louis Amstrong a Barcelona (14.700)
Avui he repassat els meus hits i m'ha sorprès comprovar, encara que ja imaginava un resultat important, que aproximadament un terç de les reproduccions correspon a un dels vídeos plagis, una interpretació que vaig descobrir a través d'una proposta del bloc -ja desaparegut- de Marta Carretón, codirectora -encara?- de la Banda Municipal de Barcelona; el vídeo té força comentaris als quals sóc força aliè i potser m'hi hauria d'acostar més; per cert, m'estic plantejant anar a veure Dudamel quan actuï aquest any a l'Auditori, tant si Chávez és viu com si ens ha deixat i el dol ens entristeix.
A força distància del primer, poesia francesa, jazz nord-americà a Barcelona i una única representació catalana que sento molt propera sentimentalment.
MAMBO! (112.763)
Boris Vian i Barcelona (20.783)
Cobla Orquestra Gironina. La santa espina (20.232)
Léo Ferré canta Charles Baudelaire (17.392)
Louis Amstrong a Barcelona (14.700)
3.5.12
tercer poema
Suposo que els qui han seguit aquest tríptic poètic tenien clar que el poeta d'avui seria Gabriel Ferrater. En tornar a veure el vídeo he pensat en la fragilitat de la memòria, al menys de la meua. Tants cops com vaig sentir la veu de Ferrater durant el curs 71-72 (i després en gravacions) , i la tenia oblidada; penso també en veus familiars desaparegudes i no puc recuperar el to, el timbre, els petits detalls que les singularitzaven; queden els fets, queden paraules, però han desaparegut les veus en el sentit físic. De Ferrater, a part dels texans, ja no sé si imagino l'americana beix, potser de pota de galls (?) i només, perquè ho decideixo, així recordo que portava un clavell vermell a la solapa, provocació en aquell temps històricament, que no personalment, gris.
Per què va triar “Cançó del gosar poder” en el recital del Price? Ara, sense repassar els seus poemes un per un, penso que tampoc no tenia gaire cosa a triar. Ni comparació amb la quantitat de material adequat de Pere Quart o d'Espriu, que devien tenir feina a decidir-se. Potser perquè aleshores, en aquella vetllada, no podia triar gaire, ara és ben viu, que l'amor i el temps sempre són presents per molt que també acabin passant.
Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.
Jo mateix i les dues comentaristes d'ahir al·ludíem la prosa d'Espriu. Com és que Ferrater no va escriure prosa, tret dels articles nombosos i diversos? Ni contes, ni una novel·la (ep, una novel·la sí, policíaca, en castellà, a quatre mans). Pla -aquests dies rellegeixo Pla, com es pot notar- li suggeria en una carta, ja força coneguda, després de llegir el seu primer llibre, Da nuces pueris:
Per què no escriu en prosa? [...] Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així? [...] Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.
No sé si Ferrater devia respondre Pla en privat, però anys més tard, quan va reunir els seus tres poemaris en Les dones i els dies justificava als lectors aquesta mancança, qui sap si amb la carta de Pla encara en el record:
L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. [...] Però l'autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.
Gabriel Ferrater: fragment de la Nota que encapçala Les dones i els dies
Per què va triar “Cançó del gosar poder” en el recital del Price? Ara, sense repassar els seus poemes un per un, penso que tampoc no tenia gaire cosa a triar. Ni comparació amb la quantitat de material adequat de Pere Quart o d'Espriu, que devien tenir feina a decidir-se. Potser perquè aleshores, en aquella vetllada, no podia triar gaire, ara és ben viu, que l'amor i el temps sempre són presents per molt que també acabin passant.
Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.
Jo mateix i les dues comentaristes d'ahir al·ludíem la prosa d'Espriu. Com és que Ferrater no va escriure prosa, tret dels articles nombosos i diversos? Ni contes, ni una novel·la (ep, una novel·la sí, policíaca, en castellà, a quatre mans). Pla -aquests dies rellegeixo Pla, com es pot notar- li suggeria en una carta, ja força coneguda, després de llegir el seu primer llibre, Da nuces pueris:
Per què no escriu en prosa? [...] Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així? [...] Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.
No sé si Ferrater devia respondre Pla en privat, però anys més tard, quan va reunir els seus tres poemaris en Les dones i els dies justificava als lectors aquesta mancança, qui sap si amb la carta de Pla encara en el record:
L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. [...] Però l'autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.
Gabriel Ferrater: fragment de la Nota que encapçala Les dones i els dies
2.5.12
segon poema
Quan vaig anar (amb Teixidor) a veure Salvador Espriu al seu pis silenciós del Passeig de Gràcia per escriure l'”Homenots” em semblà que era un home superior -vull dir molt més complex- que la llengua que utilitzava per expressar-se. Els treballs, els maldecaps que la llengua li deu haver donat. Espriu és un gran escriptor. La seva adjectivació és divertidíssima, d'una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja canya. És un escriptor d'una amenitat permanent, dintre el gènere eixut, que serà difícil de popularitzar...
Josep Pla: Notes per a Sílvia.
Se'm fa difícil, i no, identificar Espriu a través d'aquest petit fragment de Pla, que, estic segur, pensa no només en el poeta sinó també, i molt, en el prosista. Aquesta “barrina de mitja canya” és una sensació que jo he tingut moltes vegades en llegir la poesia d'Espriu, però també en veure'l, en escoltar-lo... Ens han quedat els seus poemes? Alguns força repetits i rellegits; jo crec que més que les seues proses
Bé, tot això són paraules que no vénen al cas perquè únicament, per diversió i per testimoniatge, la meua intenció és recordar la seua figura, la seua veu i un dels seus poemes. Mentre anava escoltant el poema pensava com és que va triar aquest i no un altre, ell que ja en tenia tants que podia recitar en aquella vetllada. No ho sé, és clar. D'aquest poema en va fer posteriorment una interpretació -interpretar vol dir triar un ritme personal- el cantant Xavier Ribalta que ja no es troba fàcilment i que m'ha semblat interessant de deixar aquí. Demà el tercer poema, que tothom ja es deu imaginar de qui és.
Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.
Josep Pla: Notes per a Sílvia.
Se'm fa difícil, i no, identificar Espriu a través d'aquest petit fragment de Pla, que, estic segur, pensa no només en el poeta sinó també, i molt, en el prosista. Aquesta “barrina de mitja canya” és una sensació que jo he tingut moltes vegades en llegir la poesia d'Espriu, però també en veure'l, en escoltar-lo... Ens han quedat els seus poemes? Alguns força repetits i rellegits; jo crec que més que les seues proses
Bé, tot això són paraules que no vénen al cas perquè únicament, per diversió i per testimoniatge, la meua intenció és recordar la seua figura, la seua veu i un dels seus poemes. Mentre anava escoltant el poema pensava com és que va triar aquest i no un altre, ell que ja en tenia tants que podia recitar en aquella vetllada. No ho sé, és clar. D'aquest poema en va fer posteriorment una interpretació -interpretar vol dir triar un ritme personal- el cantant Xavier Ribalta que ja no es troba fàcilment i que m'ha semblat interessant de deixar aquí. Demà el tercer poema, que tothom ja es deu imaginar de qui és.
Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.
1.5.12
primer poema
Ahir parlava de la poesia al carrer i avui presento una poesia en lloc tancat. No crec que sigui una contradicció -els poemes sempre són oberts, és clar- , malgrat que jo pateixo cada dia més claustrofòbia i tinc tendència a marxar quan alguna cosa no m'agrada.
Em suggereix aquest post (fa temps que em debato sense resultats definitius entre post i apunt, els dos termes que sembla que s'empren per expressar el que escrivim als blocs) el darrer apunt de la Júlia en què parla de Joan Oliver (o de Pere Quart). Parlava la Júlia, entre moltes altres coses, de l'escassa consideració de l'obra de Joan Oliver en determinat moment. No ho sé, potser sí. De tota manera, qui recorda o llegeix tot el que ha publicat qualsevol autor? Tampoc no ho sé. Val a dir que tots els alumnes del país que han acabat el batxillerat han llegit algun poema de Pere Quart; desconec si després han entrar en moltes altres pàgines seues i l'efecte que els ha produït la seua lectura posterior.
Estic segur, però, que hi ha un poema de Pere Quart que figuraria entre els més coneguts d'unes quantes generacions de catalans, bé per haver-lo llegit bé per haver-lo escoltat en la veu d'algun cantant. Em refereixo, evidentment, a Corrandes d'exili, aparegut per primera vegada -crec- a Saló de tardor (1947). El poema és d'una efectivitat expressiva i, sobretot, emotiva total i crec que encara ara, fins i tot més enllà de consideracions històriques, conserva la seua força, que prové, en part, de la seua senzillesa.
Estic segur que ja he copiat el poema alguna vegada, però avui ho tornaré a fer i el presentaré en dos vídeos. El primer, en la veu del propi poeta, en un fragment del Festival Poètic del Price (25 d'abril de 1970) en què jo mateix, que tenia 18 anys, vaig assistir sense saber ben bé què anava a veure i a escoltar i que em va encomanar un entusiasme que encara no coneixia (aprofito al principi del vídeo material del col·lectiu En Veu Alta). L'any 1970 va ser un any dolç per a Joan Oliver, entre altres coses perquè li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, el seu poema s'ha musicat unes quantes vegades; dues eversions força diferents a destacar: la de Lluís Llach, que és la que ha originat més “inspiracions”, i la d'Ovidi Montllor. Afegeixo les dues (interessant introducció de Llach en la seua actuació), però em sap greu no poder oferir en viu la de l'Ovidi. Com és que ens falten tantes imatges històriques?
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Em suggereix aquest post (fa temps que em debato sense resultats definitius entre post i apunt, els dos termes que sembla que s'empren per expressar el que escrivim als blocs) el darrer apunt de la Júlia en què parla de Joan Oliver (o de Pere Quart). Parlava la Júlia, entre moltes altres coses, de l'escassa consideració de l'obra de Joan Oliver en determinat moment. No ho sé, potser sí. De tota manera, qui recorda o llegeix tot el que ha publicat qualsevol autor? Tampoc no ho sé. Val a dir que tots els alumnes del país que han acabat el batxillerat han llegit algun poema de Pere Quart; desconec si després han entrar en moltes altres pàgines seues i l'efecte que els ha produït la seua lectura posterior.
Estic segur, però, que hi ha un poema de Pere Quart que figuraria entre els més coneguts d'unes quantes generacions de catalans, bé per haver-lo llegit bé per haver-lo escoltat en la veu d'algun cantant. Em refereixo, evidentment, a Corrandes d'exili, aparegut per primera vegada -crec- a Saló de tardor (1947). El poema és d'una efectivitat expressiva i, sobretot, emotiva total i crec que encara ara, fins i tot més enllà de consideracions històriques, conserva la seua força, que prové, en part, de la seua senzillesa.
Estic segur que ja he copiat el poema alguna vegada, però avui ho tornaré a fer i el presentaré en dos vídeos. El primer, en la veu del propi poeta, en un fragment del Festival Poètic del Price (25 d'abril de 1970) en què jo mateix, que tenia 18 anys, vaig assistir sense saber ben bé què anava a veure i a escoltar i que em va encomanar un entusiasme que encara no coneixia (aprofito al principi del vídeo material del col·lectiu En Veu Alta). L'any 1970 va ser un any dolç per a Joan Oliver, entre altres coses perquè li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, el seu poema s'ha musicat unes quantes vegades; dues eversions força diferents a destacar: la de Lluís Llach, que és la que ha originat més “inspiracions”, i la d'Ovidi Montllor. Afegeixo les dues (interessant introducció de Llach en la seua actuació), però em sap greu no poder oferir en viu la de l'Ovidi. Com és que ens falten tantes imatges històriques?
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
