Xeic, xeic... ! Llegeixo que Joan-Lluís Lluís ha publicat a La Magrana Xocolata desfeta: 123 variacions sobre un mateix tema. La inspiració primera ha estat Exercicis d’estil, de Queneau, a més d’altres fonts i estímuls; després, la llengua, el treball i la imaginació són seves. Retorno a Transformacions, el bloc col·lectiu, no sé si encara operatiu, on vam arribar a les 278 variacions. Faig un repàs ràpid. Trobo que hi ha textos i imatges interessants, imaginatives, sorprenents. Hauríem d’haver buscat editors de papers?
Avui, tornant a casa des del nord per la A-7, escolto l’entrevista que Jordi Garcia Soler fa al grup Xeic! que acaba d’editar el seu segon disc, Birles!!! (bitlles, segons els del sud; la peça que serveix per tombar-les l'anomenem birlot). Vaig escoltant totes les cançons del seu darrer treball intercalades entre preguntes i respostes. Diuen que fan ska rural, i deu ser així, però més enllà de les consideracions classificatòries, la seva música i les seves paraules em resituen a la meva terra d’origen i evoco sensacions i detalls semblants als seus malgrat la diferència generacional: els mots dialectals, les històries, l’espai compartit, el temps que passa... i un regust de banda de ball d’estiu a la plaça. Just en arribar a Barcelona s’acaba l’entrevista.
Els Xeic! tenen un web des d’on es poden descarregar gratuïtament les cançons dels seus dos discos. A la pregunta de l’entrevistador sobre el tema, un dels dos convidats respon que pensen que els beneficis econòmics de la seva música l’han d’obtenir a través dels concerts en viu. És clar que ells, de moment, tenen feines diverses (mestre, ferrer, fuster...) i fan els concerts en cap de setmana, alternant-los, en el cas d’algun dels membres del grup, amb les feines del camp. I si es volguessin dedicar només a la música? I això val també per la literatura.
De moment, jo m’he baixat les cançons i fins i tot m’atreveixo a deixar-vos-en una, amb imatges precipitades, potser no la que hauríeu triat vosaltres, però sí la que em sembla que s’adiu més amb el temps d’hivern i amb el meu record del moment. No us vindria de gust fer una excursió pel sud per contemplar les fulles dels aulivers que, ara, amb la collita acabada, agafen uns tons grisos-blancs-verds espectaculars, sobretot quan el vent de mestral les mou en ritmes sincopats i arbitraris?
(la x de xeic cal pronunciar-la com si fos una tx. En el cas de la e, l’obertura o tancament depèn del poble)
25.1.10
21.1.10
vincles lliures
Llegeixo un fragment del llibre de la Su i de la Montserrat a “Google llibres” . Com és que es poden trobar textos tan extensos d’una obra acabada de publicar? És una bona publicitat o ja és un material suficient per als tastaolletes interessats però mandrosos o diletants? Cal parlar de l’assumpte dels drets d’autor, que darrerament ha ressorgit amb força i amb enfrontaments verbals que amenacen d’anar als jutjats?
La lectura el post de la Su i del fragment em porta a una entrevista amb en Calders feta per l’Espinàs. Sempre m’ha semblat que el principal mèrit de l’Espinàs en aquell espai fou la seva tria dels entrevistats i la capacitat dels entrevistats per respondre malgrat les interferències i el to –no s’hi pot fer res- de l’entrevistador. Afortunadament, Calders era loquaç i amb una memòria prodigiosa.
En acabar de veure el vídeo, vaig continuar amb un altre vídeo que en algun moment del visionat del'entrevista em va semblar que podria relacionar amb Calders, però quan m’hi vaig trobar, les meves connexions mentals entre els dos havien desaparegut. Què se m’havia acudit? Què volia dir? Què tenen a veure l’entrevista i aquest fragment d’una de les meves pel·lícules preferides? Ni idea. No us passa que de vegades heu vist la llum i qualsevol distracció us torna a les fosques? Quin patir! De tota manera, deixo les imatges per si a algú se li acut com havia pensat relacionar els dos vídeos.
En canvi, tinc clars els lligams entre el final d’Scoop i l’entrevista o, més ben dit el propi Calders. Com que la cosa és tan òbvia, imagino que no cal que la desenvolupi.
La lectura el post de la Su i del fragment em porta a una entrevista amb en Calders feta per l’Espinàs. Sempre m’ha semblat que el principal mèrit de l’Espinàs en aquell espai fou la seva tria dels entrevistats i la capacitat dels entrevistats per respondre malgrat les interferències i el to –no s’hi pot fer res- de l’entrevistador. Afortunadament, Calders era loquaç i amb una memòria prodigiosa.
En acabar de veure el vídeo, vaig continuar amb un altre vídeo que en algun moment del visionat del'entrevista em va semblar que podria relacionar amb Calders, però quan m’hi vaig trobar, les meves connexions mentals entre els dos havien desaparegut. Què se m’havia acudit? Què volia dir? Què tenen a veure l’entrevista i aquest fragment d’una de les meves pel·lícules preferides? Ni idea. No us passa que de vegades heu vist la llum i qualsevol distracció us torna a les fosques? Quin patir! De tota manera, deixo les imatges per si a algú se li acut com havia pensat relacionar els dos vídeos.
En canvi, tinc clars els lligams entre el final d’Scoop i l’entrevista o, més ben dit el propi Calders. Com que la cosa és tan òbvia, imagino que no cal que la desenvolupi.
la trompa del ruc
Mentre dinem, parlem del procés de digitalització a l’ensenyament secundari. Estem d’acord –no és discutible- que s’ha de fer, i ja es fa, però desconfiem del ritme i dels guanys a curt termini. Els elements a tenir en compte (tècnics -ordinadors, material digitalitzat, serveis de reparacions...- i humans -alumnes, professors, pares...-) ens semblen desequilibrats, amb deficiències importants si és volen aconseguir uns resultats no ja òptims, sinó simplement decents. Per altra banda, ens sembla un menyspreu al mateix procés d’ensenyament-aprenentage que no es facin uns cursos perquè el personal comenci a aplicar el nou sistema amb una capacitació suficient. La consigna és: ara toca això, ja us ho fareu! Això sí, els que vulguin entrar a l’ensenyament hauran de tenir dintre de poc un màster que els capaciti (un altre dia en podem parlar). Aquest és un país d’improvisació governamental presentada com a seriosa a través d’informes insignificants, opinions d’especialistes autodidactes o pomposos i paraules grandiloqüents de polítics provisionals que voldrien eternitzar-se al servei dels ciutadans i la qüestió és que se’n parli, per les seves accions o les seves omissions. Anem camí de l’excel·lència, de la incompetència, certament.
Seguint amb el tema, llegeixo que el PP presenta una proposta, l’enèsima, de modificació dels estudis secundaris, amb una etapa obligatòria fins als 15 anys i un batxillerat de tres anys; al final del batxillerat, una prova d’entrada a la universitat. Què faran els joves que no facin batxillerat dels 15 als 16, edat fins a la qual l’ensenyament és actualment obligatori? Llegiré el diari més atentament. La premsa no destaca aquest canvi sinó que dedica la part estel·lar de la notícia al canvi de nom i d’enfocament d’Educació per a la Ciutadania segons les etapes docents. Quina bestiesa! Sempre l’èmfasi en assumptes menors que creen més polèmica als diaris i entre els partits que a les aules.
Parlant de l’obligatorietat d’assistència. Al meu centre, com en molts altres, si un alumne no ha vingut a l’institut i la família no ha avisat, es truca a casa seva a primera hora del matí o de la tarda per advertir els pares de la falta i per demanar notícies. Ahir, durant la primera lectura de la llista, en J. no havia arribat i la família va assegurar que havia sortit de casa amb temps suficient, de manera que la cap d’estudis va marcar el número de mòbil de l’alumne:
-Ets J.?
-Sí.
-La teva mare diu que hauries d’haver arribat a primera hora, on ets?
-Sóc a la classe de Química –que respon ell a escassos metres de la seva interlocutora -hem de suposar que després de demanar-li al profe que aturés un moment la classe perquè tenia una trucada.
El noi devia haver entrat tard al centre sense que ningú ho advertís o potser s’havia perdut en algun des escassos amagatalls de l’edifici i ara reposava tranquil·lament en el seu seient habitual. L’únic error que va cometre va ser respondre al telèfon: no recordava que a l’institut no es permeten els mòbils. No sé si encara el té la directora.
Seguint amb el tema, llegeixo que el PP presenta una proposta, l’enèsima, de modificació dels estudis secundaris, amb una etapa obligatòria fins als 15 anys i un batxillerat de tres anys; al final del batxillerat, una prova d’entrada a la universitat. Què faran els joves que no facin batxillerat dels 15 als 16, edat fins a la qual l’ensenyament és actualment obligatori? Llegiré el diari més atentament. La premsa no destaca aquest canvi sinó que dedica la part estel·lar de la notícia al canvi de nom i d’enfocament d’Educació per a la Ciutadania segons les etapes docents. Quina bestiesa! Sempre l’èmfasi en assumptes menors que creen més polèmica als diaris i entre els partits que a les aules.
Parlant de l’obligatorietat d’assistència. Al meu centre, com en molts altres, si un alumne no ha vingut a l’institut i la família no ha avisat, es truca a casa seva a primera hora del matí o de la tarda per advertir els pares de la falta i per demanar notícies. Ahir, durant la primera lectura de la llista, en J. no havia arribat i la família va assegurar que havia sortit de casa amb temps suficient, de manera que la cap d’estudis va marcar el número de mòbil de l’alumne:
-Ets J.?
-Sí.
-La teva mare diu que hauries d’haver arribat a primera hora, on ets?
-Sóc a la classe de Química –que respon ell a escassos metres de la seva interlocutora -hem de suposar que després de demanar-li al profe que aturés un moment la classe perquè tenia una trucada.
El noi devia haver entrat tard al centre sense que ningú ho advertís o potser s’havia perdut en algun des escassos amagatalls de l’edifici i ara reposava tranquil·lament en el seu seient habitual. L’únic error que va cometre va ser respondre al telèfon: no recordava que a l’institut no es permeten els mòbils. No sé si encara el té la directora.
20.1.10
els lemes del dimecres
Quina mandra em fa la literatura clàssica, la veritat!
En el fons tan sols serveixen per fer cites!!!
Em passa amb excessiva freqüència que, per ensopiment natural o per la raó que sigui, no trobo estímuls exteriors ni interiors que m’impel·leixin a pensar, a parlar o a escriure. De sobte, inesperadament, veig alguna cosa, escolto una conversa, llegeixo unes línies que em deixondissin. M’ha passat amb aquest comentari a un magnífic fragment escrit per Ovidi a Tristes que ens regala Clidice. M’he sentit identificat –la literatura sovint és qüestió de complicitats- amb les sensacions del comentarista. Jo, però, potser ho expressaria d’una altra forma, amb un altre matís, i demano disculpes en la mesura que les meves paraules es considerin un plagi.
Quina mandra em fa alguna literatura actual, la veritat!
Sovint, ni buscant molt a fons, no trobo una línia que em serveixi tan sols per fer una cita!!!
Segurament, el comentarista, que suposo que es refereix la literatura grecollatina (els llibres de la Bernat Metge, per entendre'ns), i jo, per raons diverses, exagerem. Jo hauré de perseverar: em queda tanta matèria per llegir! Dit això, començo a notar que entro en el meu estat d’ensopiment habitual.
En el fons tan sols serveixen per fer cites!!!
Em passa amb excessiva freqüència que, per ensopiment natural o per la raó que sigui, no trobo estímuls exteriors ni interiors que m’impel·leixin a pensar, a parlar o a escriure. De sobte, inesperadament, veig alguna cosa, escolto una conversa, llegeixo unes línies que em deixondissin. M’ha passat amb aquest comentari a un magnífic fragment escrit per Ovidi a Tristes que ens regala Clidice. M’he sentit identificat –la literatura sovint és qüestió de complicitats- amb les sensacions del comentarista. Jo, però, potser ho expressaria d’una altra forma, amb un altre matís, i demano disculpes en la mesura que les meves paraules es considerin un plagi.
Quina mandra em fa alguna literatura actual, la veritat!
Sovint, ni buscant molt a fons, no trobo una línia que em serveixi tan sols per fer una cita!!!
Segurament, el comentarista, que suposo que es refereix la literatura grecollatina (els llibres de la Bernat Metge, per entendre'ns), i jo, per raons diverses, exagerem. Jo hauré de perseverar: em queda tanta matèria per llegir! Dit això, començo a notar que entro en el meu estat d’ensopiment habitual.
PS. La veritat és que en la segona cita potser hauria d'haver dit que em sobren cites i em falta literatura. En fi, la combinatòria és extensa.
19.1.10
he de triar?
Vinc de visitar la kika, i com sóc home de rampells i, a més estic cansat, he deixat tot el que feia sense fer (fe?) i he escoltat dues de les cançons del seu CD.
Me'n vaig de mi mateix.
(quina dèria, la de pronunciar la primera r d'arbre!)
Me'n vaig de mi mateix.
(quina dèria, la de pronunciar la primera r d'arbre!)
17.1.10
avui visc(a) sant Antoni!
Sant Antoni governa l’oli
J. Amades: Costumari català
Tal dia com avui de fa 51 anys, va morir Joan Amades i avui s’ha celebrat la cloenda de l’any que se li ha dedicat. Tal dia com avui, molts pobles del país celebren, més que d’altres diades, la festivitat de Sant Antoni abat, també conegut com el Gran o d’Egipte o, més popularment, del porquet, o del tocinet, segons allà on anem a parar.
Per a figues, la Figuera,
per a tomates, Ascó,
i per a xiques boniques
el poble del Perelló.
popular
Acabada la recol·lecció de les olives, els pagesos del Perelló faran un parèntesi en la seva activitat per celebrar la seva festa i la de tot el poble. No sabria dir quants anys fa que no vaig al Perelló per la Festa Major que aquest any duraran fins al dimecres. Anys sense el ball de la nit o el del vermut del migdia –el de la tarda sempre m’agafava descol·locat- on rarament ballava. Anys sense el ball de la darrera, on el que pagava més s’emportava una coca. Anys sense pujar als autos de xoc o d’apuntar a les boles o els escuradents de les parades de tir amb carrabines que un tenia la sensació que no estaven prou ajustades. Anys sense saber qui guanya el concurs literari (el 28è) que aquest any presideix Oriol Izquierdo. No sé si tindré cap notícia de qui ha guanyat el concurs fotogràfic (“No han d’haver estat tractades digitalment”). Qui són la pubilla i les damisel·les de les festes? Anys sense tastar el calmant, que en altres lloc anomenen cremat, que enganya fent pensar que no fa fred. Llegeixo que aquest any se celebra el III Concurs del Calmant i que l’organització facilita cassola, cullerot, rom, sucre i cafè; els ingredients, a càrrec dels participants; primer premi: “Joc de calmant de terrissa de 12 tasses”. Anys sense assistir a la benedicció dels animals, pocs matxos deuen quedar, si és que en queda algun. Anys sense olorar l’olor de fusta de les oliveres que crema a les estufes, si és que encara queden estufes que cremen fusta d’olivera... I tantes altres coses.
Quan faci més bo, aniré a comprar unes quantes garrafes de l’oli novell que ja no ho serà tant, però continuarà sent excel·lent, i una mica de mel i un xic de pa per tastar l’un i l’altra, i ja posats... I a l’estiu, pujarem a l’ermita i contemplarem el poble a una banda i el delta a l’altra; i també anirem a la torre dels moros, que no era dels moros ni en va veure cap, però tant se val: el poble a l’esquerra i la mar a la dreta, amb la Cala, que si és a la tarda, acollirà les barques que tornen de pescar. I si el dia és molt i molt clar...
J. Amades: Costumari català
Tal dia com avui de fa 51 anys, va morir Joan Amades i avui s’ha celebrat la cloenda de l’any que se li ha dedicat. Tal dia com avui, molts pobles del país celebren, més que d’altres diades, la festivitat de Sant Antoni abat, també conegut com el Gran o d’Egipte o, més popularment, del porquet, o del tocinet, segons allà on anem a parar.
Per a figues, la Figuera,
per a tomates, Ascó,
i per a xiques boniques
el poble del Perelló.
popular
Acabada la recol·lecció de les olives, els pagesos del Perelló faran un parèntesi en la seva activitat per celebrar la seva festa i la de tot el poble. No sabria dir quants anys fa que no vaig al Perelló per la Festa Major que aquest any duraran fins al dimecres. Anys sense el ball de la nit o el del vermut del migdia –el de la tarda sempre m’agafava descol·locat- on rarament ballava. Anys sense el ball de la darrera, on el que pagava més s’emportava una coca. Anys sense pujar als autos de xoc o d’apuntar a les boles o els escuradents de les parades de tir amb carrabines que un tenia la sensació que no estaven prou ajustades. Anys sense saber qui guanya el concurs literari (el 28è) que aquest any presideix Oriol Izquierdo. No sé si tindré cap notícia de qui ha guanyat el concurs fotogràfic (“No han d’haver estat tractades digitalment”). Qui són la pubilla i les damisel·les de les festes? Anys sense tastar el calmant, que en altres lloc anomenen cremat, que enganya fent pensar que no fa fred. Llegeixo que aquest any se celebra el III Concurs del Calmant i que l’organització facilita cassola, cullerot, rom, sucre i cafè; els ingredients, a càrrec dels participants; primer premi: “Joc de calmant de terrissa de 12 tasses”. Anys sense assistir a la benedicció dels animals, pocs matxos deuen quedar, si és que en queda algun. Anys sense olorar l’olor de fusta de les oliveres que crema a les estufes, si és que encara queden estufes que cremen fusta d’olivera... I tantes altres coses.
Quan faci més bo, aniré a comprar unes quantes garrafes de l’oli novell que ja no ho serà tant, però continuarà sent excel·lent, i una mica de mel i un xic de pa per tastar l’un i l’altra, i ja posats... I a l’estiu, pujarem a l’ermita i contemplarem el poble a una banda i el delta a l’altra; i també anirem a la torre dels moros, que no era dels moros ni en va veure cap, però tant se val: el poble a l’esquerra i la mar a la dreta, amb la Cala, que si és a la tarda, acollirà les barques que tornen de pescar. I si el dia és molt i molt clar...
dic
Podem dubtar, pensar i verbalitzar o escriure el que pensem –ho fem cada a dia a totes hores amb ornaments diversos- i podem dir que això ens fa ser, que això ens fa humans. Tenim consciència de ser, molt bé, i després, què? Pensem i ens comuniquem, però, com actuem? Què fem? Perquè tinc la sensació que en darrer terme som qui som en la mesura que fem, i una mica, només una mica, pel que pensem o diem.
Mentre escric això a casa, penso en el terratrèmol d’Haití (Estat de les Antilles que ocupa el terç occidental de l'illa d'Hispaniola i limita a l'est amb la República Dominicana; la capital és Port-au-Prince Pel tractat de Rijswijk (1697), l'administració hispànica cedí la part més occidental de l'illa de la Hispaniola ( República Dominicana) a França. Haití és format per una franja central amb materials antics i serralades terciàries del plegament antillà, dins les quals hi ha depressions omplertes per materials del Quaternari.)
Després d’escriure els dos paràgrafs anteriors, continuo la meva rutina. Penso, dubto, ornamento: dic, diré, direm, diran. Potser avui no hauria de dir res. Ens llegim.
Mentre escric això a casa, penso en el terratrèmol d’Haití (Estat de les Antilles que ocupa el terç occidental de l'illa d'Hispaniola i limita a l'est amb la República Dominicana; la capital és Port-au-Prince Pel tractat de Rijswijk (1697), l'administració hispànica cedí la part més occidental de l'illa de la Hispaniola ( República Dominicana) a França. Haití és format per una franja central amb materials antics i serralades terciàries del plegament antillà, dins les quals hi ha depressions omplertes per materials del Quaternari.)
Després d’escriure els dos paràgrafs anteriors, continuo la meva rutina. Penso, dubto, ornamento: dic, diré, direm, diran. Potser avui no hauria de dir res. Ens llegim.
15.1.10
la pols del temps
Cau d’entre les pagines d’un llibre un programa de la Filmoteca del carrer de Mercaders, del 26 de febrer al 4 de març de 1973. Al final diu: “ABONO PARA DIEZ SESIONES, al precio de 250 pesetas (1,50 €), podrá ser utilizador por una o dos personas... Ambos tipos de abonos darán derecho a las asistencias gratuitas a los actos y sesiones extraordinariasque oportunamente se determinen, así como a un descuento en las publicaciones de la filmoteca.” El dimarts podem assistir sense pagar a la projecció de Das Kabinnett des Dr. Caligari.
El cul pelat i adolorit d’hores i hores de tardes i nits assegut a les incomodíssimes butaques de fusta, sovint amb l’amic J., que al final va aconseguir treballar a La Filmoteca i encara hi fa alguna col·laboració esporàdica. Dies resplendents malgrat tots els matisos del gris; tots els colors del món de quan tots els móns eren possibles.
Entro a la sala per una escletxa temporal. Recupero les pel·lícules. No estic segur de veure’m entre el calidoscopi de llums que projecta la pantalla a les primeres files a mesura que va passant el metratge.
El cul pelat i adolorit d’hores i hores de tardes i nits assegut a les incomodíssimes butaques de fusta, sovint amb l’amic J., que al final va aconseguir treballar a La Filmoteca i encara hi fa alguna col·laboració esporàdica. Dies resplendents malgrat tots els matisos del gris; tots els colors del món de quan tots els móns eren possibles.
Entro a la sala per una escletxa temporal. Recupero les pel·lícules. No estic segur de veure’m entre el calidoscopi de llums que projecta la pantalla a les primeres files a mesura que va passant el metratge.
14.1.10
olor de colors i de buidor
Ens pinten el pis, i espero que a ningú se li acudeixi preguntar per què pintem el pis el mes de gener: quedeu avisats!
No us podeu imaginar com em trasbalsa el trasbals de materials, a mi, que sóc un immobilista (i acumulador) objectual domèstic. El que em neguiteja més, a part del desordre general i un cert canvi obligat d’hàbits, és buidar els prestatges dels llibres, canviar-los de lloc; primer, perquè és una feina pesada, i, segon, perquè amb les presses em queden desordenats per diverses habitacions ja pintades. Encara puc donar gràcies que no se’ns va acudir més que fer una llibreria d’obra i les dues de fusta, tancades amb vidres i enganxades a les respectives parets, no cal tocar-les. El pintor en cap m’ha proposat de pintar les lleixes d’un color “potent” i m’ha assenyalat el llom del recull dels “Patufets” de 1938 comprat a can Batlle. No ho sé, la Joana diu que no s’adirà amb el verd billar del sofà.
Sembla que els treballs duraran fins al dimecres que ve, tot i que el cap de setmana ja podré recol·locar els llibres, si me’n veig amb cor. En fi, que aquests dies no em feu gaire cas si veieu que desvario més del compte o deixo anar algun plor a causa del desconcert físic i mental amb l´únic consol de la possibilitat de redescobrir, encara que sigui externament, llibres fa temps oblidats. Si al menys el Barça s’hagués classificat...
No us podeu imaginar com em trasbalsa el trasbals de materials, a mi, que sóc un immobilista (i acumulador) objectual domèstic. El que em neguiteja més, a part del desordre general i un cert canvi obligat d’hàbits, és buidar els prestatges dels llibres, canviar-los de lloc; primer, perquè és una feina pesada, i, segon, perquè amb les presses em queden desordenats per diverses habitacions ja pintades. Encara puc donar gràcies que no se’ns va acudir més que fer una llibreria d’obra i les dues de fusta, tancades amb vidres i enganxades a les respectives parets, no cal tocar-les. El pintor en cap m’ha proposat de pintar les lleixes d’un color “potent” i m’ha assenyalat el llom del recull dels “Patufets” de 1938 comprat a can Batlle. No ho sé, la Joana diu que no s’adirà amb el verd billar del sofà.
Sembla que els treballs duraran fins al dimecres que ve, tot i que el cap de setmana ja podré recol·locar els llibres, si me’n veig amb cor. En fi, que aquests dies no em feu gaire cas si veieu que desvario més del compte o deixo anar algun plor a causa del desconcert físic i mental amb l´únic consol de la possibilitat de redescobrir, encara que sigui externament, llibres fa temps oblidats. Si al menys el Barça s’hagués classificat...
13.1.10
llum de la meva vida (dos esborranys i un projecte)
1r esborrany
Fa més de quinze anys –potser vint i tot- que vaig comprar un llum de peu d’esquelet metàl·lic daurat i múltiples possibilitats de gir en una botiga del Portal de l’Àngel, just al principi, on posteriorment hi va haver un establiment del Coronel Tapioca, desaparegut misteriosament –ja se sap que els aventurers no poden parar quiets- i substituït no fa gaire per una botiga de roba Sprit que suposo que no freqüentaré. Vaig tenir el llum, acabat en una pantalla d’un beix clar o color os erosionat per la pluja (ja sabeu com m’embolico amb els colors), al costat del sofà fins que un dia va deixar de respondre i el vaig substituir per un llum més modern comprat a abelux, al carrer Jonqueres cantonada Trafalgar.
Més endavant, vaig portar el primer llum a reparar i, després de buscar-li una pantalla nova, me’l vaig emportar al costat de la taula on treballo –és un dir-, que sempre està coberta de llibres, llibretes, carpetes i papers diversos. D’aquesta manera vaig aconseguir guanyar l’espai que m’hagués ocupat la base d’un llum d’escriptori. Després de dos contratemps menors el llum va entrar –qui ho sap?- en un coma irreversible i els substituts provisionals que corrien per casa em resultaven insatisfactoris de manera que vaig tornar a abelux amb l’esperança de trobar un llum nou per a la taula. Em vaig decantar per un artefacte platejat –potser més aviat color plom- dels que es collen en un lateral de la taula, si és que la taula té un voladís que ho permet. De moment em sento plenament satisfet i desitjo, més que espero, que la novetat em duri molt de temps. Potser la bombeta, de baixa intensitat i llum freda, és el que no m’acaba de convèncer, però això té fàcil solució.
2n esborrany
No tinc gaires esperances que em tornin a deixar el llum vell en condicions i necessito un resplendor adequat per poder treballar, així que baixo a abelux per veure què puc trobar.
Demano al taulell de la primera planta on puc trobar els llums d’escriptori, de despatx, de taula d’estudi (o com es diguin). M’indiquen que a la tercera planta. Pujo a peu després de detenir-me una estona en els altres pisos per si de cas, i perquè sempre m’han fascinat els dissenys dels llums, alguns espectacularment funcionals i d’altres absolutament contraris a la seva funció. A la tercera planta una dependenta atén una noia i la seva mare. Han descartat altres llums i dubten entre dos models de mida insignificant, l’un de color verd poma i l’altre de color taronja que a mi em semblen apropiats per una tauleta de nit. La noia pregunta quin li anirà millor per estudiar i la dependenta li suggereix que el verd és més bonic. Mare i filla estan d’acord i totes tres se’n van amb la brillant adquisició.
Em quedo sol i tinc temps de mirar i remirar, de tombar pantalles per veure la potència admesa, de sospesar bases, d’examinar la flexibilitat dels aparells, de calcular la solidesa dels materials, d’imaginar possibles complicacions... Em decideixo per dos models molt semblants, asseguraria que idèntics. No tinc clar si vull la versió amb base de sobretaula o la que es colla al lateral. Finalment, la dependenta torna i, després d’exposar-li uns dubtes menors, em decideixo pel model que va amb cargol, que no està exposat. No els en queda cap. No m’importa, trio el de disseny italià que no sabria distingir de l’altre. La noia sembla satisfeta:
-Ha fet una bona elecció. Aquest llum li durarà tota la vida.
-Vol dir? No li sembla que en un moment o altre alguna cosa fallarà, ni que sigui l’interruptor, o un fil que cremarà o es desenganxarà, o potser es trencarà una molla -no vull insistir amb altres possibles desgràcies.
-És una làmpara molt forta, un disseny clàssic, no en tenim queixes- rebla la noia.
No continuo la conversa, li faig un somriure i agafem l’ascensor per anar a la planta baixa. Pago a la caixa mentre m’embolica l’aparell. Torno a casa amb el metro: tres parades. Desembalo i munto. Perfecte, la taula i les lletres tornen a tenir vida.
Per dintre, però, continuo pensant si quan la dependenta em deia que el llum era per a tota la vida és referia realment a les qualitats de l’aparell o pensava en mi. Asseguraria que mentre parlava m’anava avaluant i movia el cap lentament amb una commiseració a penes dissimulada.
projecte d'esborrany
Fa més de quinze anys –potser vint i tot- que vaig comprar un llum de peu d’esquelet metàl·lic daurat i múltiples possibilitats de gir en una botiga del Portal de l’Àngel, just al principi, on posteriorment hi va haver un establiment del Coronel Tapioca, desaparegut misteriosament –ja se sap que els aventurers no poden parar quiets- i substituït no fa gaire per una botiga de roba Sprit que suposo que no freqüentaré. Vaig tenir el llum, acabat en una pantalla d’un beix clar o color os erosionat per la pluja (ja sabeu com m’embolico amb els colors), al costat del sofà fins que un dia va deixar de respondre i el vaig substituir per un llum més modern comprat a abelux, al carrer Jonqueres cantonada Trafalgar.
Més endavant, vaig portar el primer llum a reparar i, després de buscar-li una pantalla nova, me’l vaig emportar al costat de la taula on treballo –és un dir-, que sempre està coberta de llibres, llibretes, carpetes i papers diversos. D’aquesta manera vaig aconseguir guanyar l’espai que m’hagués ocupat la base d’un llum d’escriptori. Després de dos contratemps menors el llum va entrar –qui ho sap?- en un coma irreversible i els substituts provisionals que corrien per casa em resultaven insatisfactoris de manera que vaig tornar a abelux amb l’esperança de trobar un llum nou per a la taula. Em vaig decantar per un artefacte platejat –potser més aviat color plom- dels que es collen en un lateral de la taula, si és que la taula té un voladís que ho permet. De moment em sento plenament satisfet i desitjo, més que espero, que la novetat em duri molt de temps. Potser la bombeta, de baixa intensitat i llum freda, és el que no m’acaba de convèncer, però això té fàcil solució.
2n esborrany
No tinc gaires esperances que em tornin a deixar el llum vell en condicions i necessito un resplendor adequat per poder treballar, així que baixo a abelux per veure què puc trobar.
Demano al taulell de la primera planta on puc trobar els llums d’escriptori, de despatx, de taula d’estudi (o com es diguin). M’indiquen que a la tercera planta. Pujo a peu després de detenir-me una estona en els altres pisos per si de cas, i perquè sempre m’han fascinat els dissenys dels llums, alguns espectacularment funcionals i d’altres absolutament contraris a la seva funció. A la tercera planta una dependenta atén una noia i la seva mare. Han descartat altres llums i dubten entre dos models de mida insignificant, l’un de color verd poma i l’altre de color taronja que a mi em semblen apropiats per una tauleta de nit. La noia pregunta quin li anirà millor per estudiar i la dependenta li suggereix que el verd és més bonic. Mare i filla estan d’acord i totes tres se’n van amb la brillant adquisició.
Em quedo sol i tinc temps de mirar i remirar, de tombar pantalles per veure la potència admesa, de sospesar bases, d’examinar la flexibilitat dels aparells, de calcular la solidesa dels materials, d’imaginar possibles complicacions... Em decideixo per dos models molt semblants, asseguraria que idèntics. No tinc clar si vull la versió amb base de sobretaula o la que es colla al lateral. Finalment, la dependenta torna i, després d’exposar-li uns dubtes menors, em decideixo pel model que va amb cargol, que no està exposat. No els en queda cap. No m’importa, trio el de disseny italià que no sabria distingir de l’altre. La noia sembla satisfeta:
-Ha fet una bona elecció. Aquest llum li durarà tota la vida.
-Vol dir? No li sembla que en un moment o altre alguna cosa fallarà, ni que sigui l’interruptor, o un fil que cremarà o es desenganxarà, o potser es trencarà una molla -no vull insistir amb altres possibles desgràcies.
-És una làmpara molt forta, un disseny clàssic, no en tenim queixes- rebla la noia.
No continuo la conversa, li faig un somriure i agafem l’ascensor per anar a la planta baixa. Pago a la caixa mentre m’embolica l’aparell. Torno a casa amb el metro: tres parades. Desembalo i munto. Perfecte, la taula i les lletres tornen a tenir vida.
Per dintre, però, continuo pensant si quan la dependenta em deia que el llum era per a tota la vida és referia realment a les qualitats de l’aparell o pensava en mi. Asseguraria que mentre parlava m’anava avaluant i movia el cap lentament amb una commiseració a penes dissimulada.
projecte d'esborrany
11.1.10
lema del dilluns
Moltes vegades m’he dit: “Per a qui treballo amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes llegiran els meus escrits”?
Ovidi: Tristes.
Copio les paraules que van just darrere de les d’ahir perquè entenc que tenen a veure amb el meu apunt imaginat i no escrit i per dir que estic segur que els sauròmates –quina paraula més evocadora!- i els getes –evocació molt menys interessant, massa actual- van llegir Ovidi (no crec que tingués un interès especial que el llegissin) i no tinc constància que em llegeixin a mi –ells o els fills els seus fills-, sobretot els diumenges i les matinades dels dilluns, cosa que no mai no els retrauria perquè són espais temporals de nul·la inspiració.
I disculpeu-me l’apunt, que deu crear la impressió, amb més o menys raó, que jo sóc l’únic destinatari del que escric.
PS. No tinc pensat continuar amb el lema de la resta dels dies de la setmana.
Ovidi: Tristes.
Copio les paraules que van just darrere de les d’ahir perquè entenc que tenen a veure amb el meu apunt imaginat i no escrit i per dir que estic segur que els sauròmates –quina paraula més evocadora!- i els getes –evocació molt menys interessant, massa actual- van llegir Ovidi (no crec que tingués un interès especial que el llegissin) i no tinc constància que em llegeixin a mi –ells o els fills els seus fills-, sobretot els diumenges i les matinades dels dilluns, cosa que no mai no els retrauria perquè són espais temporals de nul·la inspiració.
I disculpeu-me l’apunt, que deu crear la impressió, amb més o menys raó, que jo sóc l’únic destinatari del que escric.
PS. No tinc pensat continuar amb el lema de la resta dels dies de la setmana.
10.1.10
lema de diumenge
Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits no han de témer res de la crítica.
Ovidi: Tristes.
De vegades és més fàcil trobar un lema que desenvolupar-lo. És clar que trobar un lema vol dir que ja s’ha desenvolupat una idea, potser encara no escrita.
Ovidi: Tristes.
De vegades és més fàcil trobar un lema que desenvolupar-lo. És clar que trobar un lema vol dir que ja s’ha desenvolupat una idea, potser encara no escrita.
9.1.10
nocturn (finestres)
Dormilega de matins com sóc –qüestió de bioritmes-, l’hivern, quan puc, m’agafa sempre en forma a les fosques. Sensació d’haver-me perdut matins esplendorosos i productius, les notícies importants dels diaris que ja tenen un dia, l'olor del pa acabat de coure -si no fos que no paren de coure pa-, gent aqueferada i positiva, esplendorosos paisatges de boira, pluja o neu, i sols entrevistos, tramuntanes i mestrals que es tallen amb la mà si la mà és agosarada, i tantes altres coses que no sabria dir i a penes imagino.
Aleshores, en clau nocturna, m’imposo com a penitència –consqüència de la culpa diürna- de recollir i fixar els instants de darrere dels vidres, dels interiors dels aparadors que durant el dia han romàs opacs. I penso que de cada moment sorgiria una història o potser un poema sense història. També podria ser que algun dels meus protagonistes em digués que no volen aparèixer en el conte ni formar part dels versos del poema que els he mig robat. Ho entendria.
Més tard, potser llegiria Salvat o escoltaria Chopin.
Aleshores, en clau nocturna, m’imposo com a penitència –consqüència de la culpa diürna- de recollir i fixar els instants de darrere dels vidres, dels interiors dels aparadors que durant el dia han romàs opacs. I penso que de cada moment sorgiria una història o potser un poema sense història. També podria ser que algun dels meus protagonistes em digués que no volen aparèixer en el conte ni formar part dels versos del poema que els he mig robat. Ho entendria.
Més tard, potser llegiria Salvat o escoltaria Chopin.
8.1.10
egosurfing?
Demà, és a dir avui, em toca reprendre la feina –com passa el temps fins i tot per als peudoincrèduls temporals!- i després de tants anys encara tinc aquell nerviosisme aparentment injustificat que em fa estar més pendent del dia que no és que del que és. No tenia cap intenció d’escriure res avui sinó fos que un comentari d’en Francesc al darrer post meu i el títol de la darrera novel·la guanyadora del Pla, Egosurfing, i algunes declaracions de la seva autora, m’impel·leixen més que a escriure a copiar dos fragments més del llibre de Carner menys amables, si és que això és pot dir de la literatura de Carner, que segur que sí, que el del dia dels Reis. En rellegir aquests textos, a part d’altres consideracions, sempre em pregunto per què Carner, que devia tenir 19 o 20 anys, els va escriure. Per què tenia 19 o 20 anys?
Avui els infants volen semblar grans. Tenen tots els infantons, rellotges, armilles i opinions. Quan se van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura, la indústria i el comerç prosperen notablement.
Josep Carner: “Pròleg, el gat parla” (fragment), Deu rondalles de Jesús Infant (1904)
Lleuger, frisós, frèvol i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i, com un marquès va a veure l'aimada, avenço distret en la nit callada.
Al clar de la lluna, dansaven les goges en la llacuna, dels salzes clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo que me n'hi vaig. Consumides a picades són afollades; grans vermells a tot arreu i gran picor. I feren totes el capbussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fosses i sagristans, i vells tremolejant, ho havien vist. Sortien encarcarats, amb llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Arrenquen a córrer i tornen al fossar.
Els dissabtes, a prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra sortint a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades -i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi fico, murmuro i les pico. Cada bruixa torna al seu lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
¿I qui és aqueix que duu la llarga cabellera? No duu estrenyecaps; somnia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somnia un Infant!
Malaurat! Desperta, retorna a la vida. D'infants, no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.
Josep Carner: “Epíleg, pel mosquit.”
Avui els infants volen semblar grans. Tenen tots els infantons, rellotges, armilles i opinions. Quan se van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura, la indústria i el comerç prosperen notablement.
Josep Carner: “Pròleg, el gat parla” (fragment), Deu rondalles de Jesús Infant (1904)
Lleuger, frisós, frèvol i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i, com un marquès va a veure l'aimada, avenço distret en la nit callada.
Al clar de la lluna, dansaven les goges en la llacuna, dels salzes clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo que me n'hi vaig. Consumides a picades són afollades; grans vermells a tot arreu i gran picor. I feren totes el capbussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fosses i sagristans, i vells tremolejant, ho havien vist. Sortien encarcarats, amb llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Arrenquen a córrer i tornen al fossar.
Els dissabtes, a prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra sortint a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades -i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi fico, murmuro i les pico. Cada bruixa torna al seu lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
¿I qui és aqueix que duu la llarga cabellera? No duu estrenyecaps; somnia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somnia un Infant!
Malaurat! Desperta, retorna a la vida. D'infants, no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.
Josep Carner: “Epíleg, pel mosquit.”
6.1.10
fi de festa
No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.
Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!
Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.
Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!
Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.
5.1.10
entronització
Recordeu de petits?:
- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!
I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...
Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:
És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.
- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!
I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...
Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:
És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.
3.1.10
comença la dansa
La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.
Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”
No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.
Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...
L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.
Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.
Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.
P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.
Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”
No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.
Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...
L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.
Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.
Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.
P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.
31.12.09
ball
Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?
Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.
Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.
Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.
Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.
Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...
I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.
A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.
Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.
Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.
Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.
Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.
Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.
Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...
I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.
A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.
Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.
30.12.09
Estimat Joan Monleon
Són les tres llargues de la matinada i escolto les notícies del dia abans d’adormir-me. Em sobta l’anunci de la mort de Monleon. Jo he sigut, sóc, un admirador dels Pavesos, però sobretot de Joan Monleon. M’ho he passat molt bé amb ell, crec que l’he entès, en la mesura que un pot entendre algú. Em sap greu la seva desaparició (estic segur que va triar expressament el dia dels Sants Innocents), però Monleon és, per a mi, immortal.
L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.
En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.
Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:
Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.
P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.
L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.
En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.
Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:
Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.
P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.
29.12.09
retrospecció
Nadal
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.
Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.
Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):
-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...
En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?
A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.
Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.
Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.
Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):
-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...
En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?
A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.
Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.
24.12.09
nadales
Quins nervis! Queden poques hores i jo encara no tinc del tot clara la nadala que recitaré a taula. Com que m’he assabentat que aquest any se celebra no sé quin aniversari de la creació de la Generalitat –miracle de durada!- , he intentat triar alguna lletra més o menys de l’època, però l’únic que he aconseguit són versos del segle XV que suposo que ja serviran.
Havia pensat en una composició que comença així:
-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.
La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.
Lo ball balletes:
tocha manetes,
Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.
-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.
Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.
Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.
Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.
Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.
Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.
Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.
Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.
Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.
Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.
Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.
Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.
Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.
No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.
Havia pensat en una composició que comença així:
-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.
La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.
Lo ball balletes:
tocha manetes,
Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.
-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.
Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.
Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.
Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.
Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.
Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.
Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.
Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.
Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.
Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.
Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.
Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.
Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.
No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.
22.12.09
els calendaris
Els calendaris no tindrien cap importància, ni tan sols existirien, si no fos perquè en aquest món tan mal organitzat des de fa anys que tenim la dèria de compartimentar i organitzar el temps en cel·les numèriques, divisibles en unitats més petites, amb una finalitat que, la veritat, se m’escapa però que em veig abocat a compartir amb la resta dels mortals que imagino que deuen trobar-se tan perplexos com jo. Dic que ho imagino perquè normalment els calendaris no són un tema habitual en les converses que mantenim.
Acceptada a contracor la necessària presència dels calendaris en la meva vida per raons de feina i altres imposicions menors, ha arribat un moment en què m’entra un neguit insuportable quan s’acosta la fi de l’any i encara no tinc els almanacs habituals: quatre en total . Un d’ells no em crea cap problema, el puc comprar en molts llocs, el Calendari dels pagesos. Des de fa uns anys, l’altre calendari imprescindible, que ara mateix tinc a la vista, és el que m’envia l’editorial Bromera –generositat que agraeixo-, juntament amb una agenda de sobretaula, un boli i alguns llibres (aquest any destacaria Els crims del carrer de la Morgue, amb una magnífica introducció). El meu company de feina i jo ja estàvem neguitosos pensant que la crisi havia afectat l’editorial quan aquest matí hem rebut el paquet amb el material especificat: gran alegria! El tercer calendari és de sobretaula, d’aquells amb espiral superior, un lema per a cada mes, etc.; l’envia al centre els Germans de Sant Joan de Déu, amb molts calendaris de butxaca també èticament instructius, i jo li demano a la secretària que me’l guardi; de moment no ha arribat. Finalment, cada desembre em passo per la Caixa de Catalunya a buscar l’exemplar que tinc a la cuina (sants, llunes, festes diverses....), que és on apunto amb lletra vacil·lant –em sembla que el col·loco massa amunt- els esdeveniments familiars a tenir en compte i algunes cites diverses (les terribles amb el dentista, per exemple).
Aquest any vaig coincidir en una sucursal de la Caixa de Catalunya amb quatre senyores que em precedien en la fila. Asseguraria que les quatre eren jubilades, però no em feu cas perquè no sóc gaire bo a l’hora de calcular les edats i les circumstàncies personals de la gent. Després d’una espera inhabitual –les dues noies d’atenció a les contribuents estaven, respectivament, enfeinades remenant papers i mantenint una conversa telefònica-, les senyores van ser ateses; totes quatre volien únicament actualitzar la llibreta, però vaig deduir que només era l’excusa –innecessària- per demanar el calendari del 2010. Pretensió vana, aquest any l’entitat bancària no ha editat calendaris, ni grans ni petits. Per un moment vaig témer una improvisada revolta cruenta, però una de les senyores, amb posat digne i intenció ofensiva, va declarar que ara mateix anava a una botiga de xinos, on sabia que venien molt bé de preu uns calendaris magnífics, cosa sobre la qual jo no tenia notícia. Les altres tres van secundar la proposta. Em vaig quedar un moment més per preguntar sobre el trencament d’una tradició que deixaria orfes de temps tantes llars catalanes. La noia, somrient i comprensiva, i esperant la contrapartida de la meva comprensió, va dir-me textualment que com que estaven en procés de fusió encara no tenien la marca de la nova entitat. Jo també vaig somriure i vaig sortir de la sucursal poc convençut.
Evidentment, vaig trobar la resposta absolutament inadequada, inconsistent, un engany. No em sembla que la fusió hagi aturat qualsevol dels processos d’intercanvi de diners que la institució duu a terme; no crec que hagi alentit cap operació amb els clients grans o petits. No he sentit dir que cap empleat ni directiu de la institució hagi manifestat: "no, no, no els podem acceptar les imposicions perquè encara no sabem com ens direm d’aquí un temps; sisplau, mentre ens trobem en aquesta situació, vagi a fer els seus ingressos a la caixa de la competència". Que no saben quin nom tindran? Doncs que facin calendaris sense nom o amb el nom de totes les caixes que es fusionaran, però que no em vinguin amb històries. Que ens diguin la veritat: "les nostres inversions han estat poc assenyades i volem estalviar uns quants euros". Ho entendríem, potser.
Que ens queda si no ens poden donar el calendari de cada any? Uns interessos de misèria, els mateixos que ens donen les altres entitats d’estalvis? Unes hipoteques que podem trobar més barates en altres llocs? Un color vermell que no m’acaba de fer el pes? L’exposició de Maillol? No els ho vaig dir, però abans de final de mes treure tooots els diners que els he confiat i aniré a ingressar-los en una sucursal de la competència en què m’han regalat dos calendaris que no es pot dir que siguin gaire bonics però que tenen els sants i les llunes i algun altre detall que m’ajudarà a passar el temps.
Acceptada a contracor la necessària presència dels calendaris en la meva vida per raons de feina i altres imposicions menors, ha arribat un moment en què m’entra un neguit insuportable quan s’acosta la fi de l’any i encara no tinc els almanacs habituals: quatre en total . Un d’ells no em crea cap problema, el puc comprar en molts llocs, el Calendari dels pagesos. Des de fa uns anys, l’altre calendari imprescindible, que ara mateix tinc a la vista, és el que m’envia l’editorial Bromera –generositat que agraeixo-, juntament amb una agenda de sobretaula, un boli i alguns llibres (aquest any destacaria Els crims del carrer de la Morgue, amb una magnífica introducció). El meu company de feina i jo ja estàvem neguitosos pensant que la crisi havia afectat l’editorial quan aquest matí hem rebut el paquet amb el material especificat: gran alegria! El tercer calendari és de sobretaula, d’aquells amb espiral superior, un lema per a cada mes, etc.; l’envia al centre els Germans de Sant Joan de Déu, amb molts calendaris de butxaca també èticament instructius, i jo li demano a la secretària que me’l guardi; de moment no ha arribat. Finalment, cada desembre em passo per la Caixa de Catalunya a buscar l’exemplar que tinc a la cuina (sants, llunes, festes diverses....), que és on apunto amb lletra vacil·lant –em sembla que el col·loco massa amunt- els esdeveniments familiars a tenir en compte i algunes cites diverses (les terribles amb el dentista, per exemple).
Aquest any vaig coincidir en una sucursal de la Caixa de Catalunya amb quatre senyores que em precedien en la fila. Asseguraria que les quatre eren jubilades, però no em feu cas perquè no sóc gaire bo a l’hora de calcular les edats i les circumstàncies personals de la gent. Després d’una espera inhabitual –les dues noies d’atenció a les contribuents estaven, respectivament, enfeinades remenant papers i mantenint una conversa telefònica-, les senyores van ser ateses; totes quatre volien únicament actualitzar la llibreta, però vaig deduir que només era l’excusa –innecessària- per demanar el calendari del 2010. Pretensió vana, aquest any l’entitat bancària no ha editat calendaris, ni grans ni petits. Per un moment vaig témer una improvisada revolta cruenta, però una de les senyores, amb posat digne i intenció ofensiva, va declarar que ara mateix anava a una botiga de xinos, on sabia que venien molt bé de preu uns calendaris magnífics, cosa sobre la qual jo no tenia notícia. Les altres tres van secundar la proposta. Em vaig quedar un moment més per preguntar sobre el trencament d’una tradició que deixaria orfes de temps tantes llars catalanes. La noia, somrient i comprensiva, i esperant la contrapartida de la meva comprensió, va dir-me textualment que com que estaven en procés de fusió encara no tenien la marca de la nova entitat. Jo també vaig somriure i vaig sortir de la sucursal poc convençut.
Evidentment, vaig trobar la resposta absolutament inadequada, inconsistent, un engany. No em sembla que la fusió hagi aturat qualsevol dels processos d’intercanvi de diners que la institució duu a terme; no crec que hagi alentit cap operació amb els clients grans o petits. No he sentit dir que cap empleat ni directiu de la institució hagi manifestat: "no, no, no els podem acceptar les imposicions perquè encara no sabem com ens direm d’aquí un temps; sisplau, mentre ens trobem en aquesta situació, vagi a fer els seus ingressos a la caixa de la competència". Que no saben quin nom tindran? Doncs que facin calendaris sense nom o amb el nom de totes les caixes que es fusionaran, però que no em vinguin amb històries. Que ens diguin la veritat: "les nostres inversions han estat poc assenyades i volem estalviar uns quants euros". Ho entendríem, potser.
Que ens queda si no ens poden donar el calendari de cada any? Uns interessos de misèria, els mateixos que ens donen les altres entitats d’estalvis? Unes hipoteques que podem trobar més barates en altres llocs? Un color vermell que no m’acaba de fer el pes? L’exposició de Maillol? No els ho vaig dir, però abans de final de mes treure tooots els diners que els he confiat i aniré a ingressar-los en una sucursal de la competència en què m’han regalat dos calendaris que no es pot dir que siguin gaire bonics però que tenen els sants i les llunes i algun altre detall que m’ajudarà a passar el temps.
20.12.09
quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)
En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.
Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.
De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.
Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.
Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.
Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?
Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.
De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.
Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.
Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.
Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?
19.12.09
encara sobre fotografia
Desmuntar-la va ser fàcil, però no vaig saber muntar la càmera fotogràfica del pare, d’aquelles que tenien uns plecs d’acordió que seguien una guia quan obries la tapa i un visor prismàtic que et permetia veure l’escena. No recordo que el pare s’enfadés 
especialment, sinó no m’hauria comprat la Kodak Instamatic amb què vaig fer les fotos de la iaia, de la gata de casa i algunes altres que no recordo. Molt més tard vaig passar a les rèflex: una Minolta, i encara una altra, i molta imatge en blanc i negre. Em vaig vendre les Minoltes i tots els objectius acumulats a Casanova (ara acaben d’obrir botiga nova a la ronda de la Universitat, al costat de la botiga del Barça) per comprar-me una Nikon. Estava cansat d’anar amb tant de material i em va semblar que amb una sola màquina i amb un 50 mm ja en tenia prou –no treballava Cartier-Bresson només amb un objectiu?-, però, és clar: per què no un gran angular? I un tele llarg? Quan em van robar tot l’equip, vaig pensar que no s’havia perdut gran cosa, que podia descansar de la dèria fotogràfica. Bé, potser una Olympus compacta –ja havíem arribat a l’era de la fotografia digital-, que era com tornar als orígens, a la Instamatic. Recomençava el cicle: una semirèflex de la mateixa marca, un nou model... Finalment una altra Nikon... I algun altre objectiu, no?
Tot plegat, però, finalment tinc plena consciència que de la mateixa manera que el que escric és, en alguns moments, una aproximació simplificada i parcial a allò que volia dir i a la manera com ho volia expressar, en fotografia em passa el mateix. La meva mirada s’ha tornat apagada, rutinària, ràpida, a penes una mica de tècnica incapaç de descobrir res de nou. Igual que en l’escriptura, un entusiasme inicial barrejat amb l’escepticisme de qui coneix les seves limitacions i sap de la decepció del resultat.
Cap plany que no tingui consol en llegir els llibres i en veure les imatges dels altres –sí, una mica d’enveja- i la certesa que el que s’escriu o es fotografia no depèn de la ploma –les tecles- o la càmera.
I com que estem en unes dates en què, encara que molts diguin el contrari, estimulen sentiments i nostàlgies i entre àpat i àpat i endormiscaments diversos hi ha temps sobrer, m’atreveixo a proposar que fullegeu tranquil·lament un llibre nou que mostra fotos antigues: La Barcelona de Roisin, de Daniel Venteo, publicat per Viena Edicions. És increïble la qualitat d’unes fotografies en una època en que els mitjans tècnics eren rudimentaris comparats amb els actuals, cosa que demostra que no són només les màquines sinó sobretot els ulls i la ment que els dirigeix els qui aconsegueixen unes excel·lents imatges –com trobo a faltar les bones escenes “costumistes” en la fotografia actual-. I posats a suggerir, tant si us voleu gastar com si no els 35 euros del llibre, per què no us refugieu quan el fred sigui insuportable a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya on sembla que es conserven 48.000 imatges de Lucien Roisin Besnard, a més de moltes més d’altres artistes o artesans.
especialment, sinó no m’hauria comprat la Kodak Instamatic amb què vaig fer les fotos de la iaia, de la gata de casa i algunes altres que no recordo. Molt més tard vaig passar a les rèflex: una Minolta, i encara una altra, i molta imatge en blanc i negre. Em vaig vendre les Minoltes i tots els objectius acumulats a Casanova (ara acaben d’obrir botiga nova a la ronda de la Universitat, al costat de la botiga del Barça) per comprar-me una Nikon. Estava cansat d’anar amb tant de material i em va semblar que amb una sola màquina i amb un 50 mm ja en tenia prou –no treballava Cartier-Bresson només amb un objectiu?-, però, és clar: per què no un gran angular? I un tele llarg? Quan em van robar tot l’equip, vaig pensar que no s’havia perdut gran cosa, que podia descansar de la dèria fotogràfica. Bé, potser una Olympus compacta –ja havíem arribat a l’era de la fotografia digital-, que era com tornar als orígens, a la Instamatic. Recomençava el cicle: una semirèflex de la mateixa marca, un nou model... Finalment una altra Nikon... I algun altre objectiu, no?Tot plegat, però, finalment tinc plena consciència que de la mateixa manera que el que escric és, en alguns moments, una aproximació simplificada i parcial a allò que volia dir i a la manera com ho volia expressar, en fotografia em passa el mateix. La meva mirada s’ha tornat apagada, rutinària, ràpida, a penes una mica de tècnica incapaç de descobrir res de nou. Igual que en l’escriptura, un entusiasme inicial barrejat amb l’escepticisme de qui coneix les seves limitacions i sap de la decepció del resultat.
Cap plany que no tingui consol en llegir els llibres i en veure les imatges dels altres –sí, una mica d’enveja- i la certesa que el que s’escriu o es fotografia no depèn de la ploma –les tecles- o la càmera.
I com que estem en unes dates en què, encara que molts diguin el contrari, estimulen sentiments i nostàlgies i entre àpat i àpat i endormiscaments diversos hi ha temps sobrer, m’atreveixo a proposar que fullegeu tranquil·lament un llibre nou que mostra fotos antigues: La Barcelona de Roisin, de Daniel Venteo, publicat per Viena Edicions. És increïble la qualitat d’unes fotografies en una època en que els mitjans tècnics eren rudimentaris comparats amb els actuals, cosa que demostra que no són només les màquines sinó sobretot els ulls i la ment que els dirigeix els qui aconsegueixen unes excel·lents imatges –com trobo a faltar les bones escenes “costumistes” en la fotografia actual-. I posats a suggerir, tant si us voleu gastar com si no els 35 euros del llibre, per què no us refugieu quan el fred sigui insuportable a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya on sembla que es conserven 48.000 imatges de Lucien Roisin Besnard, a més de moltes més d’altres artistes o artesans.
16.12.09
interpretacions identitàries
...s’hi ha trobat el cadàver d’una dona morta.
(del Telenotícies d’avui)
En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.
Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:
1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.
En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.
P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!
(del Telenotícies d’avui)
En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.
Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:
1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.
En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.
P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!
13.12.09
expectatives
No, les votacions d’aquest diumenge no són una anècdota, però no sabria dir ben bé què són perquè a part de la reivindicació, la festa i els resultats que demà sabré, no he pogut captar quin són els passos a seguir després d’aquesta votació popular que ja alguns partits comencen a fer seva.
Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?
Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.
Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?
Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.
Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?
Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.
Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?
Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.
11.12.09
sobirania
Però al costat de les coses que es perden i poden substutuir-se hi ha coses que es perden i que no es poden recuperar mai per anys que passin. La primera d’aquestes coses, per ordre cronològic, sol ésser el candor.
Josep Pla: Per passar l’estona
Com en alguns contes o novel·les, després de la cita hauria de venir la història, si pogués ser, amb un final inesperat, sorprenent, però continuo amb la poca loquacitat que confessava ahir i, a més, gairebé tothom ja ha dit la seva, o la dirà. Què podria afegir? Candor, quina paraula! Gairebé no la recordo.
Josep Pla: Per passar l’estona
Com en alguns contes o novel·les, després de la cita hauria de venir la història, si pogués ser, amb un final inesperat, sorprenent, però continuo amb la poca loquacitat que confessava ahir i, a més, gairebé tothom ja ha dit la seva, o la dirà. Què podria afegir? Candor, quina paraula! Gairebé no la recordo.
10.12.09
inconsistència
No escric res, ni en clau interna, perquè entenc que no cohesionaria prou les idees i les paraules, però no em puc estar –terrible vici- d’avançar desordenadament temes que se’m volen escapar:
La sobirania –vull dir els referèndums- de Catalunya, també a Barcelona.
El batacisme, una lluita fraticida.
La incompetència sanitària centrada en l’hospital de Sant Pau.
Tercera part, i darrera, sobre els e-books.
La fotografia improvisada o la fotografia preparada: afició, art, negoci.
...
Gairebé estic segur que després d’escriure una anotació tan patètica hauria de pensar que m’ha arribat l’hora de fer un descans en l’escriptura pública. Vencerà la racionalitat o la peremptorietat dels dits que busquen el teclat? No ho sé, però el meu nom al principi de la segona opció sembla un auguri que tot i que no s’adiu amb consciència de la transitorietat del que escric m’acabarà empenyent cap a ... què rima amb transitorietat?
Bé, vaig a treballar una mica, a veure si a les dues puc ser al llit.
La sobirania –vull dir els referèndums- de Catalunya, també a Barcelona.
El batacisme, una lluita fraticida.
La incompetència sanitària centrada en l’hospital de Sant Pau.
Tercera part, i darrera, sobre els e-books.
La fotografia improvisada o la fotografia preparada: afició, art, negoci.
...
Gairebé estic segur que després d’escriure una anotació tan patètica hauria de pensar que m’ha arribat l’hora de fer un descans en l’escriptura pública. Vencerà la racionalitat o la peremptorietat dels dits que busquen el teclat? No ho sé, però el meu nom al principi de la segona opció sembla un auguri que tot i que no s’adiu amb consciència de la transitorietat del que escric m’acabarà empenyent cap a ... què rima amb transitorietat?
Bé, vaig a treballar una mica, a veure si a les dues puc ser al llit.
8.12.09
les hores serenes
Les persones que d’una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula “hores” suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix en determinats moments, una inquietud –sovint una angoixa- molt complexa.
Josep Pla: Les hores.
Després de demanar les postres (el gelat de coco, la xocolata negra calenta i la melmelada de taronja amarga de sempre) deserto una estona del restaurant per anar a fumar un cigarret. Just quan el carrer es bifurca per fer la circumval·lació del poble m’aturo per fer una foto al rellotge. Sóc gairebé a tocar la paret per tenir una mica de perspectiva. A la meva esquerra hi ha dos nens que llegeixen la llegenda. El més gran, potser d’onze o dotze anys, li pregunta a la mare que vol dir serenes. La mare, que deu haver acabat de dinar i segurament espera que el marit els vingui a recollir amb el cotxe, no li respon, mira cap a una altra banda, sembla nerviosa, o qui sap si cansada de respondre les preguntes constants i insignificants dels fills. Em giro cap al nen, li somric i li dic: tranquil·les. “Mare, vol dir tranquil·les!”, repeteix.
No he volgut dir-li el significat més obvi: sense cap núvol, sense res que impedeixi que el sol es mostri; tampoc he volgut espatllar-li el moment amb definicions complicades: exempt de torbament. No sé quines són per ell, el seu germà, la seva mare, les hores tranquil·les, ni si les busquen o els arriben misteriosament, tampoc no sé com passen les hores ni quines compten. Aquestes hores són un secret de cadascú rarament compartit.
Torno al restaurant. Des de la finestra em fan senyal que ja han arribat les postres. Tempero la fredor del gelat amb l’escalfor de la xocolata i hi barrejo l’amargor de la taronja. M’afegeixo a la conversa. A l’exterior bufa un vent càlid que no identifico. Més tard, de seguida es fa fosc, llegiré algun llibre de Pla.
Les hores serenes... Ai!
Josep Pla: Les hores.
Després de demanar les postres (el gelat de coco, la xocolata negra calenta i la melmelada de taronja amarga de sempre) deserto una estona del restaurant per anar a fumar un cigarret. Just quan el carrer es bifurca per fer la circumval·lació del poble m’aturo per fer una foto al rellotge. Sóc gairebé a tocar la paret per tenir una mica de perspectiva. A la meva esquerra hi ha dos nens que llegeixen la llegenda. El més gran, potser d’onze o dotze anys, li pregunta a la mare que vol dir serenes. La mare, que deu haver acabat de dinar i segurament espera que el marit els vingui a recollir amb el cotxe, no li respon, mira cap a una altra banda, sembla nerviosa, o qui sap si cansada de respondre les preguntes constants i insignificants dels fills. Em giro cap al nen, li somric i li dic: tranquil·les. “Mare, vol dir tranquil·les!”, repeteix.
No he volgut dir-li el significat més obvi: sense cap núvol, sense res que impedeixi que el sol es mostri; tampoc he volgut espatllar-li el moment amb definicions complicades: exempt de torbament. No sé quines són per ell, el seu germà, la seva mare, les hores tranquil·les, ni si les busquen o els arriben misteriosament, tampoc no sé com passen les hores ni quines compten. Aquestes hores són un secret de cadascú rarament compartit.
Torno al restaurant. Des de la finestra em fan senyal que ja han arribat les postres. Tempero la fredor del gelat amb l’escalfor de la xocolata i hi barrejo l’amargor de la taronja. M’afegeixo a la conversa. A l’exterior bufa un vent càlid que no identifico. Més tard, de seguida es fa fosc, llegiré algun llibre de Pla.
Les hores serenes... Ai!
5.12.09
parlem de fotografia (esbós)
Agfa, BenQ, Canon, Casio, Contax, Epson, Fuji, General Electric, HP, Jenoptik, Kodak, Konika, Minolta, Kyocera, Leica, Mamiya, Minolta, Minox, Nikon, Olympus, Panasonic, Pentax, Praktica, Ricoh, Rollei, Samsung, Sanyo, Sigma, Sony, Toshiba...
Algunes d’aquestes marques, com, per exemple, la primera i la darrera, ja han estat engolides per la competitivitat voraç d’un mercat que treu novetats a una velocitat de vertigen i les seves càmeres només es poden trobar de segona mà o potser entre les restes de botigues petites que un dia es van deixar enganyar per preus aparentment competitius.
Canon i Nikon, les dues marques que mantenen un frec a frec més directe en aquest moment en el camp de les rèflex, tenen respectivament, entre compactes i rèflex 32 i 18 models diferents que es poden trobar amb certa facilitat en el mercat. La més barata de Canon costa 83 euros, la de Nikon, 71. Qualsevol màquina de fotografiar actual serà tècnicament obsoleta dintre de cinc anys, i tiro llarg.
Hasselblad, té una càmera de 60 megapíxels que es ven per 28.995 euros. Dubto que si la tingués fes millors fotos.
Ara que tots fem fotos, quantitats infinites de fotos, què pretenem quan premem el disparador?
Congelo l’instant, guardo una història, passava per allí, agafo un moment sorprenent, se m’ha disparat sola, jo també hi era, sóc una artista, dono fe, somio, em distrec una estona, busco constantment, invento un llenguatge, condenso vides, fabrico àlbums, veig amb uns altres ulls, comparteixo experiències...
Miro Un día en el Bulli. Em fascina. Fan fotos de cada plat amb una càmera rèflex; al menjador fan servir una compacta per fotografiar els clients. En Josep Maria Pinto, que surt als títols de crèdit, és el nostre duquena?
Vaig fer la darrera foto de Solé Tura mentre escoltava l’Orquestra Àrab de Barcelona. És molt dolenta: hi havia poca llum i massa caps. A més, de Solé Tura em quedo amb tot l’àlbum.
Pujo dues fotos (em quedo la tercera) d’una de les meves darreres històries. També són molt dolentes, però em serveixen.
Demà me n’aniré al nord a fer fotos.
Algunes d’aquestes marques, com, per exemple, la primera i la darrera, ja han estat engolides per la competitivitat voraç d’un mercat que treu novetats a una velocitat de vertigen i les seves càmeres només es poden trobar de segona mà o potser entre les restes de botigues petites que un dia es van deixar enganyar per preus aparentment competitius.
Canon i Nikon, les dues marques que mantenen un frec a frec més directe en aquest moment en el camp de les rèflex, tenen respectivament, entre compactes i rèflex 32 i 18 models diferents que es poden trobar amb certa facilitat en el mercat. La més barata de Canon costa 83 euros, la de Nikon, 71. Qualsevol màquina de fotografiar actual serà tècnicament obsoleta dintre de cinc anys, i tiro llarg.
Hasselblad, té una càmera de 60 megapíxels que es ven per 28.995 euros. Dubto que si la tingués fes millors fotos.
Ara que tots fem fotos, quantitats infinites de fotos, què pretenem quan premem el disparador?
Congelo l’instant, guardo una història, passava per allí, agafo un moment sorprenent, se m’ha disparat sola, jo també hi era, sóc una artista, dono fe, somio, em distrec una estona, busco constantment, invento un llenguatge, condenso vides, fabrico àlbums, veig amb uns altres ulls, comparteixo experiències...
Miro Un día en el Bulli. Em fascina. Fan fotos de cada plat amb una càmera rèflex; al menjador fan servir una compacta per fotografiar els clients. En Josep Maria Pinto, que surt als títols de crèdit, és el nostre duquena?
Vaig fer la darrera foto de Solé Tura mentre escoltava l’Orquestra Àrab de Barcelona. És molt dolenta: hi havia poca llum i massa caps. A més, de Solé Tura em quedo amb tot l’àlbum.
Pujo dues fotos (em quedo la tercera) d’una de les meves darreres històries. També són molt dolentes, però em serveixen.
Demà me n’aniré al nord a fer fotos.
4.12.09
panorama de paronomàsia, paranomia, parèmia... o paranoia
Dino, o bereno, a quarts de sis. A la tele passen un anunci del 900 226 226, el telèfon del cinisme. M’hi fixo més i m’adono que és el telèfon del civisme, que té per finalitat escoltar els ciutadans de Barcelona en aquells aspectes que es relacionen amb el tema, el del civisme vull dir. Decideixo mentalment, i segurament massa ràpidament, que a partir d’ara, al menys una vegada a la setmana, exposaré les meves reclamacions sobre neteja i manteniment i control de l’espai urbà; a la fi, no em costa res: sempre és bo que t'escoltin. Una mica després penso que fer-ho seria per part meva més un acte cínic que cívic, ni que sigui debades. No ho sé, m’ho pensaré.
Aquests darrers dies em preocupa la sensació que tinc que les paraules agafen vida pròpia i intercanvien grafies i conceptes en contra de la meva voluntat i m’endinsen en un món subjectiu, allunyat de la realitat perceptible i comunament acceptada per la majoria dels mortals; en una paraula, que m’estic tornant paronomàsic.
En fi, miraré de donar guitzes contra l’agulló i acabaré, mentrestant, com el llop del conte.
Aquests darrers dies em preocupa la sensació que tinc que les paraules agafen vida pròpia i intercanvien grafies i conceptes en contra de la meva voluntat i m’endinsen en un món subjectiu, allunyat de la realitat perceptible i comunament acceptada per la majoria dels mortals; en una paraula, que m’estic tornant paronomàsic.
En fi, miraré de donar guitzes contra l’agulló i acabaré, mentrestant, com el llop del conte.
2.12.09
apunts de fotografia
Per raons alienes a la meva voluntat vaig molt enfeinat i un pèl desorganitzat, de manera que pensava fer un descans blocaire, però teclejar una mica és una manera de descansar, de desconnectar, i un vici.
Iruna i Kika, em pregunteu que li ha passat a la foto; suposo que us referiu a la que apareix en els comentaris. Doncs no és més que un joc fotogràfic de resultats poc explícits en la mateixa imatge. Fa poc que he estrenat màquina nova (al final la fotografia serà la meva ruïna) i feia provatures. M’agrada fotografiar ombres i reflexos (què som més que reflexos?) i el que es veu en aquest cas és el reflex del meu cap en un quadre penjat a casa on hi ha uns vaixells al port de Barcelona; als meus ulls, el lloc on s’ajunten babord i estribord de dues barques i entre les dues, l’aigua que s’eixampla; entenc que el resultat sembla el cap d’una mòmia i pot causar una mica de por, o potser recorda una testa tuareg en un fons d’arena recremada.
Sense entrar en el tema, se m’acut que bona part del “cas Centelles” es produeix pel fet que una quantitat important d’imatges del fotògraf reprodueixen una situació que m’atreveixo a dir que és anòmala. Si en lloc de parlar de la guerra i els seus moments anteriors i immediatament posteriors, Centelles hagués documentat la vida quotidiana del país amb absència de conflicte és possible que l’assumpte no hagués arribat als diaris i la seva obra –important- fos coneguda únicament per uns quants. Per cert, he buscat un post que vaig escriure amb motiu d’una exposició a la Virreina l’any 2006 i gairebé em desconec, no pel que dic sobre l’exposició, sinó pels altres temes.
Algun dia parlarem de fotografia.
Iruna i Kika, em pregunteu que li ha passat a la foto; suposo que us referiu a la que apareix en els comentaris. Doncs no és més que un joc fotogràfic de resultats poc explícits en la mateixa imatge. Fa poc que he estrenat màquina nova (al final la fotografia serà la meva ruïna) i feia provatures. M’agrada fotografiar ombres i reflexos (què som més que reflexos?) i el que es veu en aquest cas és el reflex del meu cap en un quadre penjat a casa on hi ha uns vaixells al port de Barcelona; als meus ulls, el lloc on s’ajunten babord i estribord de dues barques i entre les dues, l’aigua que s’eixampla; entenc que el resultat sembla el cap d’una mòmia i pot causar una mica de por, o potser recorda una testa tuareg en un fons d’arena recremada.
Sense entrar en el tema, se m’acut que bona part del “cas Centelles” es produeix pel fet que una quantitat important d’imatges del fotògraf reprodueixen una situació que m’atreveixo a dir que és anòmala. Si en lloc de parlar de la guerra i els seus moments anteriors i immediatament posteriors, Centelles hagués documentat la vida quotidiana del país amb absència de conflicte és possible que l’assumpte no hagués arribat als diaris i la seva obra –important- fos coneguda únicament per uns quants. Per cert, he buscat un post que vaig escriure amb motiu d’una exposició a la Virreina l’any 2006 i gairebé em desconec, no pel que dic sobre l’exposició, sinó pels altres temes.
Algun dia parlarem de fotografia.
1.12.09
influències
No en sé res dels cossos celestials que, segons diuen Llull i altres, influeixen sobre els cossos terrenals. Nascut sota el signe de Sagitari, per tant quan comença l’hivern, ignoro si tinc res a veure, ascendents a part, amb alguns personatges famosos o coneguts que van treure el cap al món el mateix dia que jo: el torero José Romero Martínez (1745), el matemàtic Nikolai Ivanovich Lobachevski (1792), Eligiusz Niewiadomski, pintor polonès, assassí de Gabriel Narutowicz (1869), Minoru Yamasaki, arquitecte nord-amaricà (1912), Maurice de Bevere (Morris), dibuixant de Luke Lucky (1923), Woody Allen (1935), Jesús Moncada (1941), la meva cunyada D. (...)... No descarto certa semblança amb algun d’ells, barrejada, en algun cas, amb una dosi d’admiració o enveja, però m’és impossible arribar a cap conclusió consistent.
En canvi, gairebé tinc la certesa que el fet de nàixer en festiu i a les 12 del migdia em va proporcionar una característica aparent de la meva personalitat: la indolència. Dic aparent, perquè, com passa sovint en aquesta vida, la processó va per dins i asseguraria que els nascuts en festiu sempre tenim un malviure pensant que després de les festes vénen els dies feiners.
(Si algú, que no ho sàpiga, té interès a concretar el dia de la setmana que va néixer, només cal que faci un clic aquí)
En canvi, gairebé tinc la certesa que el fet de nàixer en festiu i a les 12 del migdia em va proporcionar una característica aparent de la meva personalitat: la indolència. Dic aparent, perquè, com passa sovint en aquesta vida, la processó va per dins i asseguraria que els nascuts en festiu sempre tenim un malviure pensant que després de les festes vénen els dies feiners.
(Si algú, que no ho sàpiga, té interès a concretar el dia de la setmana que va néixer, només cal que faci un clic aquí)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
