Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi.
Manuel Milà i Fontanals: del discurs als Jocs Florals de l'any 1859.
He fet una mirada al programa de Barcelona Poesia 2012 (Festival Internacional de Poesia de Barcelona), del 8 al 17 de maig, i em sembla molt bé. Hi haurà varietat de poetes i de versos, poetes d'aquí i poetes d'allà, versos nus i versos acompanyats, poemes en veus de poetes i poemes representats, clàssics i experimentals, homenatges i exposicions... Que m'agradaria també escoltar altres veus? Això no té cap importància. El que voldria és més espais, altres espais, més places, més carrer, més llocs on es pogués entrar i sortir, passar o quedar-se.
Llegeixo un titular de diari que diu “Els poetes posen veu al desassossec del segle XXI. Els últims llibres de poesia aborden el neguit i les esperances d'un temps d'incertesa”. Doncs això, poesia per als qui no llegeixen poesia, poesia per als desassossegats que no aniran al Palau de la Música ni al saló de Cent. Que la poesia faci fer una pausa, com a mínim una pausa, als qui recorreran la ciutat sense saber que Barcelona per uns dies és també la ciutat de la poesia, que els versos s'escampin des d'un escenari circular de l'estrella central de la plaça de Catalunya i, per un moment, facin callar la prosa; que els rapsodes substitueixin les estàtues mudes de la Rambla i presentin altres mons als bevedors de sangria i de cervesa; que al costat de cada estàtua dels poetes del Parc de la Ciutadella hi hagi un poeta d'avui que reciti poemes d'avui (o potser d'ahir o de demà); que al Portal de l'Àngel es reparteixen fulls de poemes en lloc de publicitat de rebaixes; que cada aparador triï els versos del seu poeta preferit; que davant de la Borsa s'especuli amb paraules; que desapareguin els contenidors de Pau Claris perquè dels versos dels poetes, un a cada cantonada, tot s'aprofita i que aquest és l'incendi que ens cal; que a la paret de l'ajuntament es projecti poesia; que els autobusos portin versos grocs sobre fons vermell de passió; que en els vagons del metro, en lloc de les parades, s'anunciï la vida i la mort de què parlen els versos; que a cada finestra hi hagi una bandera amb un vers, com una flor que esclata... Que la poesia surti per uns dies dels ateneus, les llibreries, les biblioteques, els centres cívics, els teatres, els bars de poetes, les cases de poetes, els llibres dels poetes, i torni al carrer el que el carrer li ha donat -i tant se val si no li ha donat el carrer. I si la poesia sembla que perd la batalla del carrer -quina lluita pot perdre la poesia?- que ho torni a intentar, un any i un altre, en una guerra pacífica i cruenta alhora que pot semblar inacabable, però que els poetes agosarats i els seus seguidors haurien d'intentar, no amb la por de quedar-se sols, sinó amb l'esperança de ser més que mai, fins que res no els detingui i la ciutat, i el país, sigui seu, dels poetes d'aquí i dels de fora, al menys per una setmana.
I després, què? I què?
30.4.12
29.4.12
hemeroteca impossible
A vegades els nostres apunts conten -o en són l'element principal- enllaços a altres textos o cançons sobre els quals s'ha de clicar. Remetem a un tercer perquè volem compartir, sense mediatitzar, allò que per algun motiu ens ha cridat l'atenció i creiem que no necessita més paraules. A vegades incloem un petit text introductori o valoratiu...
Sovint em fa mandra en entrar en un bloc veure que he d'anar a un altre lloc, així que desisteixo i em perdo paraules, imatges i músiques que no dubto que m'haurien interessat. Les coses són així.
Avui, jo mateix deixo un enllaç amb un article de Màrius Serra que m'ha tret les paraules de la boca -i algunes altres que afegiria a les que vaig dir- i no en penjo un altre amb un article de Jaume Vallcorba sobre ell mateix i Ferrater perquè no el trobo. Mandra de dissabte?
Sovint em fa mandra en entrar en un bloc veure que he d'anar a un altre lloc, així que desisteixo i em perdo paraules, imatges i músiques que no dubto que m'haurien interessat. Les coses són així.
Avui, jo mateix deixo un enllaç amb un article de Màrius Serra que m'ha tret les paraules de la boca -i algunes altres que afegiria a les que vaig dir- i no en penjo un altre amb un article de Jaume Vallcorba sobre ell mateix i Ferrater perquè no el trobo. Mandra de dissabte?
28.4.12
l'amo
No fa gaire feia broma amb l'aixecar-se ben d'hora d'en Pep. Compte, que ningú s'equivoqui, que més enllà de les discrepàncies horàries i de l'hiperbòlic i monòton periodisme esportiu que no segueixo més que quan m'agafa desprevingut, Guardiola i la seua obra -uf, el futbol!, que diran alguns amb molta raó- m'han acompanyat, m'han distret, m'han exaltat, m'han fet patir, m'han tret el son i m'han tornat els somnis, m'han fet recuperar la innocència i m'han confirmat en el meu escepticisme, m'han fet amable i esquerp, racional i intuïtiu...
No sé si m'explico. Per posar exemples tot i que sembli un sacrilegi, com m'ha passat i em passa amb en Pla, Rodoreda, Calders, Moncada... Ausiàs,Carner, Ferrater, Marçal... Lubitsch, Wilder, Fellini, Peckinpah... Bach... No continuo perquè m'adono que tots em surten morts i Guadiola és ben viu. I no diré res sobre el possible descendent d'Arnau de Vilanova. Temps al temps.
També és veritat que no m'agradar repassar, rellegir, remirar, reescoltar el futbol.
No sé si m'explico. Per posar exemples tot i que sembli un sacrilegi, com m'ha passat i em passa amb en Pla, Rodoreda, Calders, Moncada... Ausiàs,Carner, Ferrater, Marçal... Lubitsch, Wilder, Fellini, Peckinpah... Bach... No continuo perquè m'adono que tots em surten morts i Guadiola és ben viu. I no diré res sobre el possible descendent d'Arnau de Vilanova. Temps al temps.
També és veritat que no m'agradar repassar, rellegir, remirar, reescoltar el futbol.
27.4.12
les paraules adormides
Entre el munt de paraules que té cadascú, n'hi ha algunes d'adormides. Les paraules adormides són aquelles que en algun moment ens van pertànyer perquè eren nostres, perquè, poc o molt, les fèiem servir, perquè sentíem com les pronunciaven els altres o les llegíem en algun lloc, però va arribar un temps en què, sense saber com, les paraules -la paraula- van desaparèixer, les van deixar de dir, de sentir, de llegir; eren nostres però ja no les recordàvem, ja no les teníem. A vegades, alguna d'aquestes paraules, estimulada per una situació, per una persona, per una lectura, es desperta una altra vegada, ningú sap si per molt o poc temps, i sol ser una alegria, perquè fer-la sortir del seu son no només vol dir recuperar-la sinó reviure el que representa i una part del món, propi o compartit.
Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.
A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.
...........................................................................................................................
Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.
A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.
...........................................................................................................................
Poc després d'escriure l'apunt llegeixo que l'amiga Anna ha guanyat l'11è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. És una molt bona notícia i des d'aquí la felicito. Més tard, la lectura d'en Jaume, que el va guanyar l'any passat, em recorda que avui, dia de la marededéu de Montserrat, ja fa just 40 anys que va morir Gabriel Ferrater; el temps no ens l'ha fet oblidar.
26.4.12
per què la Seguretat Social no tracta els casos d'amor heroic?
No cal entrar ara en detalls sobre si l'amor heroic és només un símptoma o una malaltia originada per una certa sequedat en determinada part del cervell perquè concretar el concepte només ens portaria als profans en medicina a una teranyina argumentativa que ens distrauria de les realitats evidents: l'amor heroic existeix, fa més de mil anys que se'n parlar i, el que és més important, els seus efectes poden ser no només greus, fins i tot fatals, per a la persona que el pateix, sinó també per a algunes persones que tenen contacte amb el malalt. Veiem que diu Arnau de Vilanova, metge de reconegut prestigi, contemporani de Ramon Llull, sobre l'amor heroic i sobre com afecta el diagnosticat:
Així doncs, a parer meu, i sense perjudici de les opinions d'altres autors, aquesta mena d'amor -l'anomenat heroic- és un pensament vehement i obsessiu sobre l'objecte desitjat amb la confiança d'obtenir-ne el plaer que se n'ha aprehès, segons demostraré tot seguit.
[...]
Sembla que aquest amor furiós entre home i dona -atès que queda més clar amb l'exemple d'un fet particular- s'encén, un cop sotmès l'imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l'un pateix una corrupció en observar l'altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda desitja ardentment obtenir.
[...]
Els afectats menystenen el desig de menjar i descuren l'hàbit de menjar i beure. Per aquestes causes, doncs, s'afebleixen el membres del cos, sobretot els més flonjos i tous i aquells que són més susceptibles d'afluixar-se, de manera que la cara s'aprima i els ulls s'enfonsen i s'assequen més del que és habitual, llevat que els brollin llàgrimes per la tristesa que han concebut, com quan experimenten l'allunyament de l'objecte desitjat o el seu rebuig. [...] Els afectats, a més, s'entristeixen amb l'absència de l'objecte desitjat, i quan a gran massa d'aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s'expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs.
Arnau de Vilanova: Tractat sobre l'amor heroic. Barcelona, editorial Barcino, 2011.
Crec que el metge s'expressa clarament i que la majoria coneixem -o fins i tot hem patit- l'amor heroic i les seues conseqüències. Encara que el mestre no especifica si la simptomatologia pot aplicar-se a les dones, jo penso que és ben possible, però no en tinc proves que vagin més enllà de petites deduccions a partir d'observacions diverses; en tot cas, pot ser que la malaltia no es produeixi amb la mateixa freqüència i intensitat, però no trobo estadístiques que ho confirmin o ho desmenteixin. Continua Arnau de Vilanova advertint dels efectes devastadors en cas de no actuar amb rapidesa:
Si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort [...] Així doncs [...] sembla necessari fer front de manera urgent al símptoma en qüestió. [...] Per tant, atès que la causa formal d'aquesta fúria és el pensament intens en un plaer amb la confiança d'obtenir-lo, el seu correctiu serà el recurs directament oposat: no pensar en aquest plaer ni esperar en absolut obtenir-lo.
Tot plegat sembla prou greu i m'atreviria a dir que els diaris, sense esmentar el nom de la malaltia, ens presenten de tant en tant casos que podem identificar perfectament a partir del que hem llegit fins ara. Jo em pregunto com és que no se'n parla pel seu nom. Com és que els ambulatoris d'aquest país no diagnostiquen i, en conseqüència, no existeixen tractaments? Com és que TV3 no ha dedicat cap Marató a un problema que intueixo que afecta una part important de la població en algun moment de la seua vida? Sobre el tractament, que Arnau de Vilanova generalitzava més amunt, arriba a concretar:
Per exemple, serviran les imatges d'aquelles coses que fan tornar odiós l'objecte desitjat: entre altres, mostrar a la vista les lletjors de l'objecte o descriure-les de paraula. I, de fet, les imatges de coses d'allò més plaents i diverses, que proporcionen delectança en qualsevol dels plaers que s'ofereixen als sentits, també imprimeixen en la fantasia imatges que allunyen del pensament intens. Entre aquests plaers s'inclou prendre un bany temperat, conversar amb les persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l'art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents- a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l'encís de les cançons i dels instruments musicals. Igualment, el son profund allunya l'objecte de l'obsessió. De tota manera, una de les coses més beneficioses i que distreuen més és anar-se'n a indrets allunyats i fins i tot a l'estranger.
Potser aquest darrer paràgraf pot ajudar a entendre el silenci secular de les autoritats sanitàries que com en altres casos segueixen la política de campi qui pugui (i alguns campen prou bé en l'autotractament de l'amor heroic). La veritat és que una vegada identificada la malaltia, el tractament per guarir-la resultaria en alguns aspectes morals -en la cosa pública encara perdura una moral passada de moda- excessivament atrevit; en els aspectes econòmics excessivament onerós, sobretot si a part de proporcionar joves especialment plaents, cal pagar un viatge a l'estranger de durada indeterminada; és clar que tal com van les coses al país, envair els pacients a l'estranger sense pagar-los les despeses no seria un mal negoci. Sigui com sigui, com que tinc molts dubtes, la pròxima vegada que parli amb el meu metge de capçalera li preguntaré què en sap sobre tot plegat, evidentment sense gaires esperances de treure'n res en clar.
Així doncs, a parer meu, i sense perjudici de les opinions d'altres autors, aquesta mena d'amor -l'anomenat heroic- és un pensament vehement i obsessiu sobre l'objecte desitjat amb la confiança d'obtenir-ne el plaer que se n'ha aprehès, segons demostraré tot seguit.
[...]
Sembla que aquest amor furiós entre home i dona -atès que queda més clar amb l'exemple d'un fet particular- s'encén, un cop sotmès l'imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l'un pateix una corrupció en observar l'altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda desitja ardentment obtenir.
[...]
Els afectats menystenen el desig de menjar i descuren l'hàbit de menjar i beure. Per aquestes causes, doncs, s'afebleixen el membres del cos, sobretot els més flonjos i tous i aquells que són més susceptibles d'afluixar-se, de manera que la cara s'aprima i els ulls s'enfonsen i s'assequen més del que és habitual, llevat que els brollin llàgrimes per la tristesa que han concebut, com quan experimenten l'allunyament de l'objecte desitjat o el seu rebuig. [...] Els afectats, a més, s'entristeixen amb l'absència de l'objecte desitjat, i quan a gran massa d'aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s'expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs.
Arnau de Vilanova: Tractat sobre l'amor heroic. Barcelona, editorial Barcino, 2011.
Crec que el metge s'expressa clarament i que la majoria coneixem -o fins i tot hem patit- l'amor heroic i les seues conseqüències. Encara que el mestre no especifica si la simptomatologia pot aplicar-se a les dones, jo penso que és ben possible, però no en tinc proves que vagin més enllà de petites deduccions a partir d'observacions diverses; en tot cas, pot ser que la malaltia no es produeixi amb la mateixa freqüència i intensitat, però no trobo estadístiques que ho confirmin o ho desmenteixin. Continua Arnau de Vilanova advertint dels efectes devastadors en cas de no actuar amb rapidesa:
Si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort [...] Així doncs [...] sembla necessari fer front de manera urgent al símptoma en qüestió. [...] Per tant, atès que la causa formal d'aquesta fúria és el pensament intens en un plaer amb la confiança d'obtenir-lo, el seu correctiu serà el recurs directament oposat: no pensar en aquest plaer ni esperar en absolut obtenir-lo.
Tot plegat sembla prou greu i m'atreviria a dir que els diaris, sense esmentar el nom de la malaltia, ens presenten de tant en tant casos que podem identificar perfectament a partir del que hem llegit fins ara. Jo em pregunto com és que no se'n parla pel seu nom. Com és que els ambulatoris d'aquest país no diagnostiquen i, en conseqüència, no existeixen tractaments? Com és que TV3 no ha dedicat cap Marató a un problema que intueixo que afecta una part important de la població en algun moment de la seua vida? Sobre el tractament, que Arnau de Vilanova generalitzava més amunt, arriba a concretar:
Per exemple, serviran les imatges d'aquelles coses que fan tornar odiós l'objecte desitjat: entre altres, mostrar a la vista les lletjors de l'objecte o descriure-les de paraula. I, de fet, les imatges de coses d'allò més plaents i diverses, que proporcionen delectança en qualsevol dels plaers que s'ofereixen als sentits, també imprimeixen en la fantasia imatges que allunyen del pensament intens. Entre aquests plaers s'inclou prendre un bany temperat, conversar amb les persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l'art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents- a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l'encís de les cançons i dels instruments musicals. Igualment, el son profund allunya l'objecte de l'obsessió. De tota manera, una de les coses més beneficioses i que distreuen més és anar-se'n a indrets allunyats i fins i tot a l'estranger.
Potser aquest darrer paràgraf pot ajudar a entendre el silenci secular de les autoritats sanitàries que com en altres casos segueixen la política de campi qui pugui (i alguns campen prou bé en l'autotractament de l'amor heroic). La veritat és que una vegada identificada la malaltia, el tractament per guarir-la resultaria en alguns aspectes morals -en la cosa pública encara perdura una moral passada de moda- excessivament atrevit; en els aspectes econòmics excessivament onerós, sobretot si a part de proporcionar joves especialment plaents, cal pagar un viatge a l'estranger de durada indeterminada; és clar que tal com van les coses al país, envair els pacients a l'estranger sense pagar-los les despeses no seria un mal negoci. Sigui com sigui, com que tinc molts dubtes, la pròxima vegada que parli amb el meu metge de capçalera li preguntaré què en sap sobre tot plegat, evidentment sense gaires esperances de treure'n res en clar.
disgust
Em disgusta profundament que no vulguin jugar la final del campionat perquè els seus companys, els de l'altre equip, ahir van decidir no participar-hi. Ho trobo una rebequeria de pati de col·legi de primària.
25.4.12
mesures improvables
El qui fa temps que té poc i poques perspectives de progrés sol acollir qualsevol petita millora en la seua condició amb una alegria que pot semblar desmesurada a qui està acostumat als triomfs constants, de la mateixa manera no que s'exclama excessivament quan fan fallida les petites empreses que es proposa. Mentrestant, a l'altre extrem, els qui prosperen constantment tenen tendència a considerar un fracàs de proporcions inabastables qualsevol petit contratemps que trenqui la seua progressió i a penes se'ls nota un esbós de joia quan aconsegueixen els propòsits que s'han marcat, perquè, com els més desafavorits, però a la inversa, creuen que entra dintre de la normalitat.
I vet aquí que el terme mesura, en les seues diverses accepcions, encara no ha trobat una unitat (de mesura) que sigui vàlida per a tots els humans. Així mateix, el terme normalitat continua sent, normalment, força discutible, encara humanament irresoluble.
I vet aquí que el terme mesura, en les seues diverses accepcions, encara no ha trobat una unitat (de mesura) que sigui vàlida per a tots els humans. Així mateix, el terme normalitat continua sent, normalment, força discutible, encara humanament irresoluble.
24.4.12
traficants de llibres i de roses
Al matí, al barri, el moviment de Sant Jordi és escàs: parades de roses situades estratègicament i d'altres amb llibres escassos, pocs de butxaca. L'espectacle se centra, com sempre, en el Passeig de Gràcia i en la Rambla de Catalunya fins arribar a la Rambla i carrers adjacents. M'he passejat per la Rambla de Catalunya, però aviat he desistit de seguir la corrua principal i m'he decantat cap als laterals, amb alguna incursió breu al passeig central. La poca paciència no m'ha permès seguir el ritme lentíssim que, per altra banda, entenia que no em proporcionaria cap avantatge més que les visions davanteres de les parades en lloc de les del darrere en un dia en què no cal mirar llibres si ja els vas coneixent durant la resta de l'any; en canvi, l'espectacle de les persones és singular. L'únic que he trobat a faltar en la meua ruta és no poder acabar-la, com tants altres anys, a la llibreria Ona.
Potser més endavant, però ara no explicaré el passeig, ni els detalls curiosos, ni els llibres que he comprat a la Catalònia. Tampoc no expressaré la meua sorpresa -algun motiu hi deu haver- pel fet que al Romea s'havia de pagar per veure i escoltar polítics i actors recitant Tirant lo Blanc. On anirem a parar? Deixem-ho estar.
A la nit escolto el disc de Txarango que em diuen:
Amics,
us regalem el nostre disc perquè des del primer dia heu estat una part molt important d'aquest projecte. Esperem i desitgem que vosaltres feu el mateix, que l'escampeu, el regaleu, l'envieu però que sobretot us el pugueu estimar i fer vostre.
M'agrada la seua música, però sobretot l'alegria també encomanadissa de les seus lletres, d'una frescor poc freqüent en els temps que corren. Per correspondre a l'amabilitat del seu regal, reprodueixo una cançó que em sembla que és la que s'adiu més amb la diada. M'excuso per les imatges.
Potser més endavant, però ara no explicaré el passeig, ni els detalls curiosos, ni els llibres que he comprat a la Catalònia. Tampoc no expressaré la meua sorpresa -algun motiu hi deu haver- pel fet que al Romea s'havia de pagar per veure i escoltar polítics i actors recitant Tirant lo Blanc. On anirem a parar? Deixem-ho estar.
A la nit escolto el disc de Txarango que em diuen:
Amics,
us regalem el nostre disc perquè des del primer dia heu estat una part molt important d'aquest projecte. Esperem i desitgem que vosaltres feu el mateix, que l'escampeu, el regaleu, l'envieu però que sobretot us el pugueu estimar i fer vostre.
M'agrada la seua música, però sobretot l'alegria també encomanadissa de les seus lletres, d'una frescor poc freqüent en els temps que corren. Per correspondre a l'amabilitat del seu regal, reprodueixo una cançó que em sembla que és la que s'adiu més amb la diada. M'excuso per les imatges.
23.4.12
sant jordi que ho mata tot i dóna tota vida
Encara que és un dia horrible per a comprar llibres, i més per fullejar-los amb tranquil·litat, ja ho sé, acostar-se a les parades i als interiors de les llibreries és un dels plaers de la festa perquè ja se sap que no hi ha premi sense esforç ni paciència que no obtingui resultats ni parèntesi com el de Sant Jordi.
Aquest any he estat poc atent a les novetats i no he pensat gaire en les edicions més antigues amb que podria firar-me, però una mica precipitadament m'he assenyalat alguns títols que de cap manera m'atreviria a aconsellar a ningú perquè, a part que cadascú sap més o menys el que li agradaria llegir, no puc valorar aquelles obres de què a penes conec les portades o, en alguns casos, tinc només referències més publicitàries que consistents.
Abans de començar amb la meua llista de possibles novetats, voldria compartir lectures velles que potser farien de bon llegir o que després d'un interès inicial cauen -ai!- fora de la immediatesa lectora.
Vaig escoltar l'altre dia Xavier Pàmies, el traductor, que recomanava El casalot, de Dickens. Em sembla una molt bona opció, però el mateix dia em va arribar un mail de Cristian, fill de Manel Pegagrega (de Josep Tebé, en realitat) que m'anunciava la publicació de la mateixa novel·la, amb el títol de la Casa inhòspita, a través de Vilaweb en lliuraments setmanals, com ja havia anat sortint al bloc, a partir de Sant Jordi. Una excel·lent notícia, que encara ho seria més si finalment es publiqués tot el conjunt en format paper o en un sol arxiu pdf, encara que d'això darrer ja ens en podem encarregar nosaltres.
El centenari de la mort de Bram Stoker m'ha fet venir ganes de rellegir Dràcula, però no l'he trobat en cap prestatge, el dec haver regalat. Potser tampoc no m'interessaria gaire en aquest moment, per molt crepuscular que sigui, perquè cada lectura té el seu temps i crec recordar-la una mica feixuga.
He passat de la pàgina mil de l'Antagonia de Luis Goytisolo i la sua lectura lenta i excessivament superficial no deixa d'interessar-me. M'estranya el fet que no aparegui en cap llistat de reedicions a comprar per Sant Jordi, ni que no la reesmenti el condecorat Herralde, tret del moment just de la reedició.
I si rellegís Nosaltres els valencians, de Fuster, ara que fa 50 anys de seua publicació? Tampoc no el trobo per casa.
D'entre els que encara són gairebé nous, del joves, blancs o vermells:
Miraré de trobar el policíac de l'Anna: Assassins de margarides. Tinc curiositat per saber si el llibre de la Tina realment té relació, com diuen, amb en Perec (ja fa anys que demano a Proa una reedició en català de La vida, manual d'ús). No sé si ja he llegit els dos llibres, el de l'Anna i el de la Tina, a la xarxa. Què més puc llegir dels amics internautes que freqüento? Ei, l'Olga Xirinacs. Potser anar a fer una mirada a les roses d'en Jaume a la Rambla de Catalunya?
Parlava més amunt de Fuster. Assaig publicat per la 62 haurà d'esperar. La meua economia no es pot permetre afegir 95 euros a les despeses habituals de la diada.
Tinc curiositat per saber que s'han empescat Jaume Sobrequés i companyia amb La cultura catalana, editorial Base, 18 euros. No sé si per aquest preu la cosa pot ser gaire consistent.
Segur que demà o durant la setmana que ve, o l'altra, acabaré llegint Tractat sobre l'amor heroic, d'Arnau de Vilanova. De fet l'hauria d'anar llegint ara mateix. I per complementar-lo, hauria d'anar mirant el que intueixo que podria ser la meu biografia apòcrifa: Historia del Caballero cobarde, escrit per Victòria Cirlot.
Entre els que tindran menys sortida: Madame Proust i la cocina kosher, de Kate Taylor, o Años de prosperidad, de Chan Koonchung, perquè malgrat que no té bona crítica o no en té cap, m'agraden les distopies. I segurament tampoc no deu ser gaire cosa El somriure de les dones, de Nicolas Barreau, però sempre he tingut tirada a la cuina.
I si no és demà, serà més endavant quan llegiré l'aparent lleugeresa de El enredo de la bolsa y la vida, de Mendoza.
I el llibre de Llach i de Luz Gabás i de Thomas Tranströmer i de Blanca Llum Vidal i de Vinyet Penella... I permeteu-me que no posi enllaços -tasca aclaparadora- a les obres o els autors citats i no parli tampoc d'aquells llibres que segur, però segur, que no llegiré.
I com que tinc costum de deixar alguna mostra literària per la diada, avui torno a fer publicitat del meu Verdaguer amb un poema que, ignoro la raó, deu ser perquè el seu preferit era Sant Jordi, encapçala Roser de tot l'any; no me'l tingueu en compte:
LA FIRA DE SANT JORDI
¿Qui compra roses?
A la fira de les Roses
a firarme antany aní
lo roser de que’m firí
ne fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera y la d’esbarzer,
també les de Palestina
que forexen sense espina
de Gericó en lo roser.
Ne tinch d’encara poncelles
que són un calze d’olor;
n’hi hà de blanques y vermelles,
firetayres de l’amor!
Com en l’hort de l’Amor mia
jo plantí aquest roseret,
per sos aymadors floria;
prèneu, donchs, fills de María,
roses del bon Jesuset.
I un altre regal. Per què no regalar lletra amb música? Del nou, i primer disc en solitari de Sílvia Pérez Cruz, la meu cançó preferida, segurament per allò de la desmemòria i perquè parla de llibres i d'amors. Possiblement aquesta cançó desapareixerà aviat d'aquí, així que ...
Bona diada, amics i amigues, sigueu feliços en les vostres lectures i tota la resta.
Aquest any he estat poc atent a les novetats i no he pensat gaire en les edicions més antigues amb que podria firar-me, però una mica precipitadament m'he assenyalat alguns títols que de cap manera m'atreviria a aconsellar a ningú perquè, a part que cadascú sap més o menys el que li agradaria llegir, no puc valorar aquelles obres de què a penes conec les portades o, en alguns casos, tinc només referències més publicitàries que consistents.
Abans de començar amb la meua llista de possibles novetats, voldria compartir lectures velles que potser farien de bon llegir o que després d'un interès inicial cauen -ai!- fora de la immediatesa lectora.
Vaig escoltar l'altre dia Xavier Pàmies, el traductor, que recomanava El casalot, de Dickens. Em sembla una molt bona opció, però el mateix dia em va arribar un mail de Cristian, fill de Manel Pegagrega (de Josep Tebé, en realitat) que m'anunciava la publicació de la mateixa novel·la, amb el títol de la Casa inhòspita, a través de Vilaweb en lliuraments setmanals, com ja havia anat sortint al bloc, a partir de Sant Jordi. Una excel·lent notícia, que encara ho seria més si finalment es publiqués tot el conjunt en format paper o en un sol arxiu pdf, encara que d'això darrer ja ens en podem encarregar nosaltres.
El centenari de la mort de Bram Stoker m'ha fet venir ganes de rellegir Dràcula, però no l'he trobat en cap prestatge, el dec haver regalat. Potser tampoc no m'interessaria gaire en aquest moment, per molt crepuscular que sigui, perquè cada lectura té el seu temps i crec recordar-la una mica feixuga.
He passat de la pàgina mil de l'Antagonia de Luis Goytisolo i la sua lectura lenta i excessivament superficial no deixa d'interessar-me. M'estranya el fet que no aparegui en cap llistat de reedicions a comprar per Sant Jordi, ni que no la reesmenti el condecorat Herralde, tret del moment just de la reedició.
I si rellegís Nosaltres els valencians, de Fuster, ara que fa 50 anys de seua publicació? Tampoc no el trobo per casa.
D'entre els que encara són gairebé nous, del joves, blancs o vermells:
Miraré de trobar el policíac de l'Anna: Assassins de margarides. Tinc curiositat per saber si el llibre de la Tina realment té relació, com diuen, amb en Perec (ja fa anys que demano a Proa una reedició en català de La vida, manual d'ús). No sé si ja he llegit els dos llibres, el de l'Anna i el de la Tina, a la xarxa. Què més puc llegir dels amics internautes que freqüento? Ei, l'Olga Xirinacs. Potser anar a fer una mirada a les roses d'en Jaume a la Rambla de Catalunya?
Parlava més amunt de Fuster. Assaig publicat per la 62 haurà d'esperar. La meua economia no es pot permetre afegir 95 euros a les despeses habituals de la diada.
Tinc curiositat per saber que s'han empescat Jaume Sobrequés i companyia amb La cultura catalana, editorial Base, 18 euros. No sé si per aquest preu la cosa pot ser gaire consistent.
Segur que demà o durant la setmana que ve, o l'altra, acabaré llegint Tractat sobre l'amor heroic, d'Arnau de Vilanova. De fet l'hauria d'anar llegint ara mateix. I per complementar-lo, hauria d'anar mirant el que intueixo que podria ser la meu biografia apòcrifa: Historia del Caballero cobarde, escrit per Victòria Cirlot.
Entre els que tindran menys sortida: Madame Proust i la cocina kosher, de Kate Taylor, o Años de prosperidad, de Chan Koonchung, perquè malgrat que no té bona crítica o no en té cap, m'agraden les distopies. I segurament tampoc no deu ser gaire cosa El somriure de les dones, de Nicolas Barreau, però sempre he tingut tirada a la cuina.
I si no és demà, serà més endavant quan llegiré l'aparent lleugeresa de El enredo de la bolsa y la vida, de Mendoza.
I el llibre de Llach i de Luz Gabás i de Thomas Tranströmer i de Blanca Llum Vidal i de Vinyet Penella... I permeteu-me que no posi enllaços -tasca aclaparadora- a les obres o els autors citats i no parli tampoc d'aquells llibres que segur, però segur, que no llegiré.
I com que tinc costum de deixar alguna mostra literària per la diada, avui torno a fer publicitat del meu Verdaguer amb un poema que, ignoro la raó, deu ser perquè el seu preferit era Sant Jordi, encapçala Roser de tot l'any; no me'l tingueu en compte:
LA FIRA DE SANT JORDI
¿Qui compra roses?
A la fira de les Roses
a firarme antany aní
lo roser de que’m firí
ne fa enguany de tan hermoses
que n’he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera y la d’esbarzer,
també les de Palestina
que forexen sense espina
de Gericó en lo roser.
Ne tinch d’encara poncelles
que són un calze d’olor;
n’hi hà de blanques y vermelles,
firetayres de l’amor!
Com en l’hort de l’Amor mia
jo plantí aquest roseret,
per sos aymadors floria;
prèneu, donchs, fills de María,
roses del bon Jesuset.
I un altre regal. Per què no regalar lletra amb música? Del nou, i primer disc en solitari de Sílvia Pérez Cruz, la meu cançó preferida, segurament per allò de la desmemòria i perquè parla de llibres i d'amors. Possiblement aquesta cançó desapareixerà aviat d'aquí, així que ...
Bona diada, amics i amigues, sigueu feliços en les vostres lectures i tota la resta.
22.4.12
dia de les terres
M'allargo ja a l'hora de dinar a la festa que han muntat els de l'espai País Valencià al Passeig de Sant Joan, a tocar de la Travessera i encara sóc a temps de flairar les quatre paelles -una de verdures- que estan fent i d'escoltar la xaranga La mentireta que amenitza l'espera. Al costat del foc, un xiquet, el més menut, porta una samarreta antiga del Barça amb un nom que fa temps que no he vist imprès: Guardiola. Encara no sé si és un bon auguri o un senyal de fidelitat passi el que passi.
Torno a la tarda al mateix lloc per veure com arriba la mateixa xaranga i anima el personal, fins i tot l'autòcton d'una certa edat que s'atreveix a seguir els passos dels moros o dels cristians mentre una espontània que he de suposar valenciana marca perfectament el ritme esquerra i dreta, endavant i endarrere d'una batalla sense sang. Sona algun tro escàs de pólvora. No em quedo a veure els diversos grups que actuaran sinó que baixo tot el passeig fins arribar a la Fira de la Terra del Passeig Lluís Companys i del parc de la Ciutadella (ahir en parlava en un post que se'm va esborrar perquè el meu blogger s'ha tornat inestable en represàlia a algun comportament propi que ignoro). Els firaires, inclosa la dona del meu cunyat, que ven fums, diuen que no hi ha tanta gent com l'any passat, però a mi em sembla una orgia de cares, colors i olors, d'un altre món que només alguns dies és possible de contemplar tan concentrat, tan atractiu, tan aliè a tot el que no sigui el que l'envolta. Un món que continuarà demà i que a penes s'immuta quan a quarts de nou un tro subtil anuncia pluja i que jo intueixo com una derrota imminent.
Ja a la vora de casa, en xopen unes gotes desproporcionades, just abans de trobar un excompany de feina que des de l'exterior mira la televisió d'un bar. La Joana li comenta el seu malestar pel resultat del partit. La Joana no sap que el meu amic és del Madrid i que porta anys sofrint estoicament els comentaris dels altres. Ai, el dilluns!
Mentrestant, continuo pensant que malgrat la publicitat institucional, comercial i amical, no sé quins llibres compraré mentre el meu amic tregui pit el dilluns, ni si la rosa vermella sense perfum trigarà gaire a esfullar-se. Però tot això serà dilluns, ara toca una mica de música de diumenge.
Torno a la tarda al mateix lloc per veure com arriba la mateixa xaranga i anima el personal, fins i tot l'autòcton d'una certa edat que s'atreveix a seguir els passos dels moros o dels cristians mentre una espontània que he de suposar valenciana marca perfectament el ritme esquerra i dreta, endavant i endarrere d'una batalla sense sang. Sona algun tro escàs de pólvora. No em quedo a veure els diversos grups que actuaran sinó que baixo tot el passeig fins arribar a la Fira de la Terra del Passeig Lluís Companys i del parc de la Ciutadella (ahir en parlava en un post que se'm va esborrar perquè el meu blogger s'ha tornat inestable en represàlia a algun comportament propi que ignoro). Els firaires, inclosa la dona del meu cunyat, que ven fums, diuen que no hi ha tanta gent com l'any passat, però a mi em sembla una orgia de cares, colors i olors, d'un altre món que només alguns dies és possible de contemplar tan concentrat, tan atractiu, tan aliè a tot el que no sigui el que l'envolta. Un món que continuarà demà i que a penes s'immuta quan a quarts de nou un tro subtil anuncia pluja i que jo intueixo com una derrota imminent.
Ja a la vora de casa, en xopen unes gotes desproporcionades, just abans de trobar un excompany de feina que des de l'exterior mira la televisió d'un bar. La Joana li comenta el seu malestar pel resultat del partit. La Joana no sap que el meu amic és del Madrid i que porta anys sofrint estoicament els comentaris dels altres. Ai, el dilluns!
Mentrestant, continuo pensant que malgrat la publicitat institucional, comercial i amical, no sé quins llibres compraré mentre el meu amic tregui pit el dilluns, ni si la rosa vermella sense perfum trigarà gaire a esfullar-se. Però tot això serà dilluns, ara toca una mica de música de diumenge.
20.4.12
intent de policromia
Barca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa
Baixo pel Passeig de Gràcia. M'aturo un moment. Art fugaç de carrer: travesser de la creu, cavalls de colors en llibertat, al galop, sense por perquè són joves o amb pànic, perquè són vells, estàtica i estètica de negre, ciutat en roig. Un home, camisa blanca, americana baldera, furga a l'altra banda inútilment.
M'imagino, homenet indecís, emportant-me el retaule a casa i, ja penjat a la paret del menjador, intentant decidir qui resisteix i qui violenta.
Pujo pel Passeig de Gràcia. Han buidat el contenidor. Cavalls de colors, siluetes en negre, lletres en roig, home de camisa blanca ja no formen part del paisatge de la ciutat de cel amb restes de blau que amenaça pluja. Demà, més.
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa
Artut Bladé
Baixo pel Passeig de Gràcia. M'aturo un moment. Art fugaç de carrer: travesser de la creu, cavalls de colors en llibertat, al galop, sense por perquè són joves o amb pànic, perquè són vells, estàtica i estètica de negre, ciutat en roig. Un home, camisa blanca, americana baldera, furga a l'altra banda inútilment.
M'imagino, homenet indecís, emportant-me el retaule a casa i, ja penjat a la paret del menjador, intentant decidir qui resisteix i qui violenta.
Pujo pel Passeig de Gràcia. Han buidat el contenidor. Cavalls de colors, siluetes en negre, lletres en roig, home de camisa blanca ja no formen part del paisatge de la ciutat de cel amb restes de blau que amenaça pluja. Demà, més.
19.4.12
un país de lletres
M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.
L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.
Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.
Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?
Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.
L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.
Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.
Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?
Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.
18.4.12
el piset i l'hortet
Malgrat la tria urbana feta conscientment, al menys de moment, deu ser la meua procedència rural la causant de la meua predisposició a la terra, en el sentit literal, físic: paisatges, arbres, arbustos, plantes, pedres... Ara, que ja porto uns mesos sense sortir de Barcelona, noto la necessitat de retornar, ni que sigui un dia o dos, a trepitjar terra, a veure com prospera la natura o simplement a contemplar el camp sense molestar-lo gaire.
És veritat que aquest any tinc a la terrassa -té la Joana en realitat- una mica de terra on creixen quatre coses en un simulacre d'hortet. És satisfactori veure, després de plantar llavors incertes, com creixen les plantes: les carabasses japoneses que esperem que fructifiquin al juny, si és que els testos els són suficients; els pebroters nans, que de moment no es cansen de treure fulles; potser les maduixeres faran maduixes; els raves, de llavors comprades a la Rambla, que no necessiten gaire espai, creixen ràpidament i ja fan cap a les amanides... Però aquests hortets de pis, agradables i satisfactoris, que et fan estar pendent i dubtós dels resultats, necessiten tenir el complement d'una passejada pel camp a l'atzar del que es presenti. Aquests hortets de ciutat, de pis de ciutat, són com ocells engabiats, te'ls estimes i en tens cura, però en el fons imagines que el seu lloc és un altre; i el meu de tant e tant.
És veritat que aquest any tinc a la terrassa -té la Joana en realitat- una mica de terra on creixen quatre coses en un simulacre d'hortet. És satisfactori veure, després de plantar llavors incertes, com creixen les plantes: les carabasses japoneses que esperem que fructifiquin al juny, si és que els testos els són suficients; els pebroters nans, que de moment no es cansen de treure fulles; potser les maduixeres faran maduixes; els raves, de llavors comprades a la Rambla, que no necessiten gaire espai, creixen ràpidament i ja fan cap a les amanides... Però aquests hortets de pis, agradables i satisfactoris, que et fan estar pendent i dubtós dels resultats, necessiten tenir el complement d'una passejada pel camp a l'atzar del que es presenti. Aquests hortets de ciutat, de pis de ciutat, són com ocells engabiats, te'ls estimes i en tens cura, però en el fons imagines que el seu lloc és un altre; i el meu de tant e tant.
17.4.12
una mica de Calders
Fa temps vaig proposar als alumnes de llegir Invasió subtil, de Pere Calders; un suggeriment sense més que una petita presentació, sense cap guia de lectura, gairebé el seu aire. Molts alumnes havien llegit El Hobbit o llibres semblants; ara, la majoria hauria llegit algun dels volums de Harry Potter. La lectura de Calders, entre adolescents de 15 o 16 anys, va tenir un èxit enormement limitat. No és que vulgui comparar les tres obres esmentades en tots els seus seus aspectes, sinó només un aspecte comú: els elements fantàstics; però mentre que el lector de Tolkien o de Rowling s'adona de seguida per on van els trets, els joves lectors de Calders, que no gaires anys abans devien escoltar extasiats històries de llops que parlaven amb nenes, es mostraven desconcertats amb la barreja d'elements absolutament realistes amb elements fantàstics que aparentment s'explicaven com pertanyessin a la realitat quotidiana més propera i vulgar o, en alguns casos, més llunyana però igualment identificable; o amb el capgirament del que socialment és normal o acceptable; o l'aparent -o no- absurditat d'alguns contes breus...
Malgrat que alguns joves són lectors voraços i tastaolletes, també és cert que tenen tendència a ser lectors radicals, lectors amb els gustos molt marcats, als quals només el temps o una invasió subtil els va fent perdre la seua radicalitat i descobrir altres mons, com el de Calders, sense els quals la vida no tindria el mateix sentit.
No sé si actualment els adolescents, a través de les recomanacions acadèmiques, familiars, d'amics, del seu propi descobriment, o de qualsevol altra manera arriben a Calders. No sé si aquest any, durant aquest centenari del seu naixement, Calders trobarà nous lectors. Espero que sigui així, perquè si un posa Calders en la seua vida, li dura per sempre, Calders, vull dir, que la vida...
No he vist que cap institució s'hagi encarregat de centralitzar informativament aquest any Calders (que també és Tísner i Sales i que sé jo), però es van fent força aproximacions a l'escriptor i a la seua obra, algunes més tradicionals i altres més imaginatives. Per citar-ne unes quantes:
Les biblioteques de Barcelona van fer un cicle de cinc conferències o diàlegs coordinats per Julià Guillamon que es van acabar el 19 de març amb una xerrada de Tessa Calders. En aquest moment patrocinen un taller de teatre que finalitza el 8 de maig.
Ahir mateix, continuant amb el teatre, es van acabar les representacions a l'Almeria Teatre d'una tria d'Invasió subtil. No la vaig veure i no n'he llegit cap crítica. M'han dit que potser tornaran a representar-la el mes de setembre.
A la Fundació Tàpies, que ja ha organitzat un club de lectura sobre Calders, encara els queda una activitat infantil per fer.
Suposo que s'han fet, es faran i es fan molts altres actes, però, insisteixo, desconec que hi hagi una informació centralitzada de fàcil accés. Llàstima. Jo, de moment, tinc curiositat per veure el resultat de la proposta musical calderiana que es presentarà a L'Auditori el 4 de maig.
Evidentment, si algú em demanés consell respecte Calders, li diria que el millor que pot fer, actes a part, és el mateix que s'ha de fer amb qualsevol escriptor: llegir-lo o rellegir-lo. Que després se't faci o no amic ja és una qüestió personal.
Acabo amb un conte curt seu que trobo molt adequat en el moment present, i més en aquest país:
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
Pere Calders: “Discreció”, a Invasió subtil i altres contes.
Malgrat que alguns joves són lectors voraços i tastaolletes, també és cert que tenen tendència a ser lectors radicals, lectors amb els gustos molt marcats, als quals només el temps o una invasió subtil els va fent perdre la seua radicalitat i descobrir altres mons, com el de Calders, sense els quals la vida no tindria el mateix sentit.
No sé si actualment els adolescents, a través de les recomanacions acadèmiques, familiars, d'amics, del seu propi descobriment, o de qualsevol altra manera arriben a Calders. No sé si aquest any, durant aquest centenari del seu naixement, Calders trobarà nous lectors. Espero que sigui així, perquè si un posa Calders en la seua vida, li dura per sempre, Calders, vull dir, que la vida...
No he vist que cap institució s'hagi encarregat de centralitzar informativament aquest any Calders (que també és Tísner i Sales i que sé jo), però es van fent força aproximacions a l'escriptor i a la seua obra, algunes més tradicionals i altres més imaginatives. Per citar-ne unes quantes:
Les biblioteques de Barcelona van fer un cicle de cinc conferències o diàlegs coordinats per Julià Guillamon que es van acabar el 19 de març amb una xerrada de Tessa Calders. En aquest moment patrocinen un taller de teatre que finalitza el 8 de maig.
Ahir mateix, continuant amb el teatre, es van acabar les representacions a l'Almeria Teatre d'una tria d'Invasió subtil. No la vaig veure i no n'he llegit cap crítica. M'han dit que potser tornaran a representar-la el mes de setembre.
A la Fundació Tàpies, que ja ha organitzat un club de lectura sobre Calders, encara els queda una activitat infantil per fer.
Suposo que s'han fet, es faran i es fan molts altres actes, però, insisteixo, desconec que hi hagi una informació centralitzada de fàcil accés. Llàstima. Jo, de moment, tinc curiositat per veure el resultat de la proposta musical calderiana que es presentarà a L'Auditori el 4 de maig.
Evidentment, si algú em demanés consell respecte Calders, li diria que el millor que pot fer, actes a part, és el mateix que s'ha de fer amb qualsevol escriptor: llegir-lo o rellegir-lo. Que després se't faci o no amic ja és una qüestió personal.
Acabo amb un conte curt seu que trobo molt adequat en el moment present, i més en aquest país:
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
Pere Calders: “Discreció”, a Invasió subtil i altres contes.
16.4.12
l'ofici de lector
Alguna vegada he llegit algun escriptor -em refereixo sobretot als escriptors que publiquen i surten als mitjans- que referint-se al seu procés de creació repetia les famoses paraules de Churchill en el seu discurs de 1940; d'altres -homes inclosos, sobretot homes- parlaven del dolor del part i de situacions semblants. Jo no trobo gaires dificultats ni penalitats en l'ofici d'escriptor, una altra cosa és publicar i vendre. A la fi, l'escriptor s'ha de concentrar únicament en una sola obra -i si simultanieja és cosa seua- , la que va escrivint. Podríem dir que el seu ofici segueix una única direcció per bé que algun cop hagi de fer petites marrades en el camí que s'ha traçat o s'hagi de detenir a reflexionar sobre algun aspecte de la creació que, en la majoria dels casos, sap com acabarà o, si no ho sap, sol arribar a un final on abans s'escrivia la paraula fi.
L'ofici realment complicat, gairebé agònic, és el de lector. El lector, fins i tot aquell que inicialment té alguna idea sobre el que voldria llegir, una idea que sol ser més aviat vaga i sovint conseqüència de lectures anteriors, sempre es troba -cada dia més- amb multituds de camins a seguir. Tria una obra nova d'un autor desconegut perquè algú li ha recomanat? Es deixa guiar per la intuïció d'un fulleig ràpid a peu de prestatge de llibreria? Continua amb un autor conegut perquè una obra seua li va proporcionar una felicitat esperada o inesperada? S'empassa, per amistat, els poemes d'algú que ha aconseguit editar gràcies a la generositat obligada d'una editorial petita? Rellegeix una novel·la que ja no recorda prou bé perquè té la lleugera sensació que fa vint anys s'ho va passar molt bé amb la seua lectura? Fa cas del cànon del mandarí dels cànons? Els interrogants són infinits.
Imaginem que el lector ja ha començat el llibre, no importa el gènere, les pàgines, l'edat o el sexe de l'escriptor, el tipus de lletra, etc. Cal que continuï fins al final per posar a prova la seua paciència o a l'espera d'una alegria lectora que no acaba d'arribar? Ha d'anar llegint perquè el llibre té alguna cosa interessant cada cinc o sis pàgines? Ha d'alentir la lectura perquè pensa que ha trobat una de les obres de la seua vida i qui sap quan apareixerà la següent? Ha de fer un exercici de diacronia per tal de relativitzar el que llegeix? Hauria d'haver assistit a un curset sobre pràctica lectora impartit per reconegudes autoritats sobre el tema? Ha d'escriure una carta a la premsa -o a l'autor- per expressar les qualitats o el fàstic que li produeix la seua lectura? Els interrogants continuen sent infinits i s'accepten suggeriments.
Algú em podria dir que com a mínim el lector té un avantatge sobre l'escriptor, que de fet es dedueix a partir d'algun dels interrogants anteriors: pot deixar la lectura en el moment que vulgui i començar-ne una altra, o no continuar amb el seu ofici de lector. Bé, aquesta possibilitat també la té l'escriptor: pot deixar d'escriure la seua obra del moment i començar-ne una altra o, encara millor, pot dedicar-se a un altre ofici.
De tota manera, encara que a vegades costi d'admetre-ho, l'ofici d'escriptor i el del lector, tan interdependents, una vegada s'han començat, són de per vida i costa molt de deixar-los. No s'hi pot fer res i si l'experiència sembla adversa, només queda el consol de recordar les paraules de Chrurcill en el seu discurs de l'any 1940 i l'espera de la satisfacció de la victòria final que arriba de tant en tant.
L'ofici realment complicat, gairebé agònic, és el de lector. El lector, fins i tot aquell que inicialment té alguna idea sobre el que voldria llegir, una idea que sol ser més aviat vaga i sovint conseqüència de lectures anteriors, sempre es troba -cada dia més- amb multituds de camins a seguir. Tria una obra nova d'un autor desconegut perquè algú li ha recomanat? Es deixa guiar per la intuïció d'un fulleig ràpid a peu de prestatge de llibreria? Continua amb un autor conegut perquè una obra seua li va proporcionar una felicitat esperada o inesperada? S'empassa, per amistat, els poemes d'algú que ha aconseguit editar gràcies a la generositat obligada d'una editorial petita? Rellegeix una novel·la que ja no recorda prou bé perquè té la lleugera sensació que fa vint anys s'ho va passar molt bé amb la seua lectura? Fa cas del cànon del mandarí dels cànons? Els interrogants són infinits.
Imaginem que el lector ja ha començat el llibre, no importa el gènere, les pàgines, l'edat o el sexe de l'escriptor, el tipus de lletra, etc. Cal que continuï fins al final per posar a prova la seua paciència o a l'espera d'una alegria lectora que no acaba d'arribar? Ha d'anar llegint perquè el llibre té alguna cosa interessant cada cinc o sis pàgines? Ha d'alentir la lectura perquè pensa que ha trobat una de les obres de la seua vida i qui sap quan apareixerà la següent? Ha de fer un exercici de diacronia per tal de relativitzar el que llegeix? Hauria d'haver assistit a un curset sobre pràctica lectora impartit per reconegudes autoritats sobre el tema? Ha d'escriure una carta a la premsa -o a l'autor- per expressar les qualitats o el fàstic que li produeix la seua lectura? Els interrogants continuen sent infinits i s'accepten suggeriments.
Algú em podria dir que com a mínim el lector té un avantatge sobre l'escriptor, que de fet es dedueix a partir d'algun dels interrogants anteriors: pot deixar la lectura en el moment que vulgui i començar-ne una altra, o no continuar amb el seu ofici de lector. Bé, aquesta possibilitat també la té l'escriptor: pot deixar d'escriure la seua obra del moment i començar-ne una altra o, encara millor, pot dedicar-se a un altre ofici.
De tota manera, encara que a vegades costi d'admetre-ho, l'ofici d'escriptor i el del lector, tan interdependents, una vegada s'han començat, són de per vida i costa molt de deixar-los. No s'hi pot fer res i si l'experiència sembla adversa, només queda el consol de recordar les paraules de Chrurcill en el seu discurs de l'any 1940 i l'espera de la satisfacció de la victòria final que arriba de tant en tant.
15.4.12
toros, torets i venusians
Tinc una certa tirada a l'astronomia i molt poca a l'astrologia, tot i que hi havia un temps que tot era un, com queda constància en l'obra del meu admirat Llull. Potser per aquesta admiració lul·liana, algunes vegades em miro els horòscops, ni que sigui per preguntar-me el motiu de la insistència a assegurar-me darrerament una oportunitat laboral que entenc que abans hauria de partir d'una vida laboral remunerada que no tinc, però vés a saber.
És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.
Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.
Ramon Llull: Tractat d'astronomia.
Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:
(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)
És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.
Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.
Ramon Llull: Tractat d'astronomia.
Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:
(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)
14.4.12
13 + 8
Avui he anat al banc a preguntar.
M'han dit que tinc la VISA gratis,
sempre que compri prou.
(a fora plou)
I ara afegim
una entrada a CosmoCaixa per a dos,
també de franc.
(a la ciutat, absent el fang)
I a més,
volen que viatgi en tren,
al 60 per cent,
o potser menys.
(ja toco els dos)
He notat, en sortir,
que el plugim matiner
no anava amb mi.
Clac, clac, clac... clec
(assaig de claqué al carrer):
la vida és meua
(cor: la vida és teua!)
Sóc una estrella.
M'han dit que tinc la VISA gratis,
sempre que compri prou.
(a fora plou)
I ara afegim
una entrada a CosmoCaixa per a dos,
també de franc.
(a la ciutat, absent el fang)
I a més,
volen que viatgi en tren,
al 60 per cent,
o potser menys.
(ja toco els dos)
He notat, en sortir,
que el plugim matiner
no anava amb mi.
Clac, clac, clac... clec
(assaig de claqué al carrer):
la vida és meua
(cor: la vida és teua!)
Sóc una estrella.
13.4.12
la ira
Fill, no sies sotsmès a ira, ne li obeesques con és mogut a ira; cor ira absegua los uylls de l'enteniment e fa a hom aïrar ço que deuria amar, e ira fa los hòmens parlar con a fols; e fa'ls metre en perill de perdre aquest món e l'altre.
Ramon Llull: Doctrina pueril.
Quan vaig sentir per primera vegada la paraula indignats em va semblar ben poca cosa, una paraula perfectament assumible. Tothom s'indigna alguna vegada per qualsevol cosa; en canvi la ira té un altre poder. Us imagineu: els irats! Però no hi ha cap moviment d'irats perquè la ira és no poder aguantar més, la ira és la pèrdua de la raó, la ira és el principi del final. Qui sap si arribarà en algun moment una situació límit en què, incapaços de trobar raons, de creure en les paraules o en monòlegs inútils, apareixerà la humanitat irada ja sense paraules
Mentrestant, aquí, continuaré parlant de literatura. Avui he descobert una revista publicada a Barcelona l'any 1913 que s'anomenava “La Ira” (Órgano de expresión del asco y la cólera del pueblo). Un dels seus fundadors i redactors va ser l'aragonés Ramón Acín, en aquell moment d'idees anarquistes radicals (aquí podeu llegir un resum biogràfic). He llegit els articles d'Acín a la revista i he pensat que avui serien impublicables. També és veritat que la revista era marginal i que només va durar dos números. Sobretot l'article de més avall, escrit en el quart aniversari dels fets de la Setmana Tràgica, va ocasionar l'empresonament dels seus redactors i el tancament definitiu de la revista.
No riáis, agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, cartujos, carmelitas, jesuitas.
No riáis, los de los pies al aire con roña entre los dedos; los de los zapatones grandes y destartalados; los de las botas lustrosas con hebillas relucientes; los de las barbas como anunciantes de específicos; los de las caras afeitadas como toreros, y ademanes de sarasa de cine; los de las narices grandotas, salpicadas de granos como puño de bastón claveteado; los de la nariz afilada como picos de ave de rapiña; los del burdo sayal cuyo tosco tejido es nido de porquería; los de la sotana mugrienta manchada como trapo de cocina; los del manteo de rico merino como el manto de viuda joven; los del cordel de cáñamo, que hoy es cinturón y mañana convertiremos en dogal; los que dejasteis la choza de Pedro el Pescador para instalaros en palacios de mampostería; los que abandonasteis el desierto de la Tebaida y los montes Armenios por las grandes urbes; los que arrancasteis los dientes a la calavera de San Jerónimo para ponéroslos postizos, engarzados en oro, y poder sonreír delante de las señoronas que os visitan; los que tiráis como desperdicios en vuestras cocinas lo que fue el único alimento de vuestros fundadores; los que quemasteis las antiguas cruces de madera para fundir la plata de los modernos crucifijos que os regalan vuestras clientes de confesionario; los que dejasteis de hacer rosarios debajo de un árbol de amable sombra y junto a una fuente de clara agua para instalar fábricas de licores y chocolates.
No riáis, no riáis con vuestras bocazas grandes con dientes carcomidos, por donde eructan vuestros estómagos ahítos; no riáis agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, carmelitas, jesuitas, que no siempre el humo que salga por vuestras aspilleras, por vuestras rejas, por debajo de vuestras puertas blindadas, por los respiraderos de vuestros subterráneos, no siempre ese humo será de incienso; que día llegará en que de nuevo vuestras celdas, vuestras salas de rezos, vuestros comedores, vuestros salones de recibir, aparezcan culotados de humo y de llama como las pipas viejas de los viejos marinos.
Ramón Acín: “No riáis” (26 de juliol de 1913)
Ramon Llull: Doctrina pueril.
Quan vaig sentir per primera vegada la paraula indignats em va semblar ben poca cosa, una paraula perfectament assumible. Tothom s'indigna alguna vegada per qualsevol cosa; en canvi la ira té un altre poder. Us imagineu: els irats! Però no hi ha cap moviment d'irats perquè la ira és no poder aguantar més, la ira és la pèrdua de la raó, la ira és el principi del final. Qui sap si arribarà en algun moment una situació límit en què, incapaços de trobar raons, de creure en les paraules o en monòlegs inútils, apareixerà la humanitat irada ja sense paraules
Mentrestant, aquí, continuaré parlant de literatura. Avui he descobert una revista publicada a Barcelona l'any 1913 que s'anomenava “La Ira” (Órgano de expresión del asco y la cólera del pueblo). Un dels seus fundadors i redactors va ser l'aragonés Ramón Acín, en aquell moment d'idees anarquistes radicals (aquí podeu llegir un resum biogràfic). He llegit els articles d'Acín a la revista i he pensat que avui serien impublicables. També és veritat que la revista era marginal i que només va durar dos números. Sobretot l'article de més avall, escrit en el quart aniversari dels fets de la Setmana Tràgica, va ocasionar l'empresonament dels seus redactors i el tancament definitiu de la revista.
No riáis, agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, cartujos, carmelitas, jesuitas.
No riáis, los de los pies al aire con roña entre los dedos; los de los zapatones grandes y destartalados; los de las botas lustrosas con hebillas relucientes; los de las barbas como anunciantes de específicos; los de las caras afeitadas como toreros, y ademanes de sarasa de cine; los de las narices grandotas, salpicadas de granos como puño de bastón claveteado; los de la nariz afilada como picos de ave de rapiña; los del burdo sayal cuyo tosco tejido es nido de porquería; los de la sotana mugrienta manchada como trapo de cocina; los del manteo de rico merino como el manto de viuda joven; los del cordel de cáñamo, que hoy es cinturón y mañana convertiremos en dogal; los que dejasteis la choza de Pedro el Pescador para instalaros en palacios de mampostería; los que abandonasteis el desierto de la Tebaida y los montes Armenios por las grandes urbes; los que arrancasteis los dientes a la calavera de San Jerónimo para ponéroslos postizos, engarzados en oro, y poder sonreír delante de las señoronas que os visitan; los que tiráis como desperdicios en vuestras cocinas lo que fue el único alimento de vuestros fundadores; los que quemasteis las antiguas cruces de madera para fundir la plata de los modernos crucifijos que os regalan vuestras clientes de confesionario; los que dejasteis de hacer rosarios debajo de un árbol de amable sombra y junto a una fuente de clara agua para instalar fábricas de licores y chocolates.
No riáis, no riáis con vuestras bocazas grandes con dientes carcomidos, por donde eructan vuestros estómagos ahítos; no riáis agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, carmelitas, jesuitas, que no siempre el humo que salga por vuestras aspilleras, por vuestras rejas, por debajo de vuestras puertas blindadas, por los respiraderos de vuestros subterráneos, no siempre ese humo será de incienso; que día llegará en que de nuevo vuestras celdas, vuestras salas de rezos, vuestros comedores, vuestros salones de recibir, aparezcan culotados de humo y de llama como las pipas viejas de los viejos marinos.
Ramón Acín: “No riáis” (26 de juliol de 1913)
12.4.12
el sentit de la vida
Fa uns dies que he començat a pujar els poemes -el dietari poètic- de Roser de tot l'any, de Verdaguer. Ho faig en un bloc nou amb aquest títol; cada dia un poema, seguint el calendari a partir de l'abril. Faig servir l'edició de les Obres completes de la Ilustració Catalana (30 volums en total amb ortografia prefabriana que es començaren a publicar-se el 1913, crec). En la bibliografia de Verdaguer, aquest és un llibre sense importància (l'Associació d'escriptors l'inclou dintre de la prosa verdagueriana, i també la Wiquipèdia) que s'anà publicant a partir de 1893 a “La Veu de Catalunya”, durant l'estada forçada de Verdaguer a la Gleva, tot i que alguns poemes ja els havia escrit quan encara vivia a la casa del marquès de Comillas, i que aparegué en un volum el desembre de de 1893, encara que la data de publicació era de 1894.
Totes les dades anteriors no tenen cap importància i no justifiquen que jo dediqui un bloc a reproduir el llibre, i menys amb ortografia no normalitzada. Per què ho faig? No ho sabria explicar; entre altres raons, i per simplificar, perquè ja el tenia a internet i me'l van esborrar. Repeteixo, doncs, feina feta que ja no té el sentit que tenia en el seu moment: quan Verdaguer el va escriure i quan jo, en circumstàncies diferents a les d'ara, el vaig reproduir. Curiosament, aquests poemes, que en el seu conjunt ningú no s'atreviria a dir que són els millors de Verdaguer, mostren d'una manera continuada, fins i tot obsessiva, dolorosa i feliç, el sentit de la vida de Verdaguer vull dir el que per a ell era el sentit de la vida a partir d'un moment determinat. Verdeguer no troba cap sentit en aquesta vida que no sigui la preparació per a l'altra vida, una vida en què trobarà la plenitud, la seua raó de viure, malgrat que, paradoxalment, és una vida completament desconeguda, de la qual no en té cap certesa tangible, només la literatura oral i escrita sobre el tema; una vida que necessitarà de la mort per ser vida. Verdaguer troba, doncs, el sentit de la seua vida en l'esperança d'una futura vida coneguda a través de la ficció, i en un procés ple d'ascetisme i de misticisme arriba a tenir consciència clara d'aquesta vida que serà la seua: una felicitat eterna que terrenalment li ha estat negada.
Potser el que em fascina d'aquest llibre és precisament la insistència a buscar, i a trobar, el sentit de la vida, que és una cerca constant dels humans, tot i que la pregunta en moltes persones es trobi sovint diluïda entre moltes altres consideracions quotidianes o mai no aparegui de forma explícita. El sentit de la vida? Jo no en sé res sobre el tema. L'única consideració que se m'acut de tant en tant és que el verb viure, que tan aclaparadorament es considera intransitiu té un sentit primari d'una potència transitiva indiscutible: el sentit de la vida és viure la vida. I si no es pot viure la vida, potser cal matar-la, però mai deixar que mori per inanició. I aquí, abans de continuar, és quan alguns és pregunten què és la vida. Inacabable. Per respondre caldria viure totes les vides dels humans... i encara...
Totes les dades anteriors no tenen cap importància i no justifiquen que jo dediqui un bloc a reproduir el llibre, i menys amb ortografia no normalitzada. Per què ho faig? No ho sabria explicar; entre altres raons, i per simplificar, perquè ja el tenia a internet i me'l van esborrar. Repeteixo, doncs, feina feta que ja no té el sentit que tenia en el seu moment: quan Verdaguer el va escriure i quan jo, en circumstàncies diferents a les d'ara, el vaig reproduir. Curiosament, aquests poemes, que en el seu conjunt ningú no s'atreviria a dir que són els millors de Verdaguer, mostren d'una manera continuada, fins i tot obsessiva, dolorosa i feliç, el sentit de la vida de Verdaguer vull dir el que per a ell era el sentit de la vida a partir d'un moment determinat. Verdeguer no troba cap sentit en aquesta vida que no sigui la preparació per a l'altra vida, una vida en què trobarà la plenitud, la seua raó de viure, malgrat que, paradoxalment, és una vida completament desconeguda, de la qual no en té cap certesa tangible, només la literatura oral i escrita sobre el tema; una vida que necessitarà de la mort per ser vida. Verdaguer troba, doncs, el sentit de la seua vida en l'esperança d'una futura vida coneguda a través de la ficció, i en un procés ple d'ascetisme i de misticisme arriba a tenir consciència clara d'aquesta vida que serà la seua: una felicitat eterna que terrenalment li ha estat negada.
Potser el que em fascina d'aquest llibre és precisament la insistència a buscar, i a trobar, el sentit de la vida, que és una cerca constant dels humans, tot i que la pregunta en moltes persones es trobi sovint diluïda entre moltes altres consideracions quotidianes o mai no aparegui de forma explícita. El sentit de la vida? Jo no en sé res sobre el tema. L'única consideració que se m'acut de tant en tant és que el verb viure, que tan aclaparadorament es considera intransitiu té un sentit primari d'una potència transitiva indiscutible: el sentit de la vida és viure la vida. I si no es pot viure la vida, potser cal matar-la, però mai deixar que mori per inanició. I aquí, abans de continuar, és quan alguns és pregunten què és la vida. Inacabable. Per respondre caldria viure totes les vides dels humans... i encara...
11.4.12
les connexions americanes
Gairebé tots tenim un comptador de visites en el bloc que ens informa, amb més o menys precisió, d'on prové l'interès per allò que escrivim, és a dir, qui buscava què, des d'on ho feia, quin sistema operatiu feia servir, etc. Algunes de les visites que tenim són de companys i companyes d'altres blocs amb els quals s'han anat creant uns certs lligams de reciprocitat. En molts altres casos, les visites són el resultat d'una cerca sobre temes diversos que finalment han conduït al bloc abans o després de consultar altres fonts d'informació. En el meu cas, per exemple, aquesta darrera setmana ha arribat al meu bloc molta gent que preguntava per les mones de pasqua, pels bunyols -de vent o empordanesos-, per un una aparent multa de la policia espanyola...
Tot aquest moviment en el bloc entra dintre de la normalitat, no té res d'estrany, encara que algunes vegades les preguntes que acaben a les meus pàgines són inesperadament curioses. Aquesta mateixa setmana, però, he tingut dues entrades persistents i inexplicables, totes dues americanes. En el primer cas es tractava d'algú, persona o màquina, que sistemàticament mirava posts diferents a raó d'un cada quatre minuts, segon més, segon menys. El meu comptador situava l'origen en la població de Council Bluffs, estat d'Iowa. Ignoro què buscava, quina penitència el va portar a recórrer pàgines i més pàgines el divendres sant sense deixar cap missatge, sense donar cap senyal de vida. Finalment, de la mateixa manera que va entrar va desaparèixer. De la seua presència física només en queda una ubicació improbable a la vora de l'aeroport municipal.
Des de dilluns que tinc una altra connexió americana que va passant posts nit i dia; ara sense la regularitat anterior. Les visites vénen, aparentment d'Atlanta, Georgia, i el lloc on se suposa que hi ha l'ordinador és més improbable que en el cas anterior: al mig d'un bosquet. Com que sembla que el visitant té una certa preferència per aquells escrits que van amb acompanyament musical i com que dos dels carrers de la vora es diuen Nottingham i Robin Hood, se m'ha acudit que potser està buscant proves que alguns dels meus vídeos musicals tenen drets d'autor no respectats. Ja ho veuré. De moment, tampoc cap senyal, cap missatge.
Tot plegat, res més que indicis que aquest món tan petit i concret de cadascú va molt més enllà del que un preveu fins a crear una teranyina en la qual quedem enganxats però que som incapaços de veure més que en una petita part, cosa que, per altra banda, té ben poca importància.
Tot aquest moviment en el bloc entra dintre de la normalitat, no té res d'estrany, encara que algunes vegades les preguntes que acaben a les meus pàgines són inesperadament curioses. Aquesta mateixa setmana, però, he tingut dues entrades persistents i inexplicables, totes dues americanes. En el primer cas es tractava d'algú, persona o màquina, que sistemàticament mirava posts diferents a raó d'un cada quatre minuts, segon més, segon menys. El meu comptador situava l'origen en la població de Council Bluffs, estat d'Iowa. Ignoro què buscava, quina penitència el va portar a recórrer pàgines i més pàgines el divendres sant sense deixar cap missatge, sense donar cap senyal de vida. Finalment, de la mateixa manera que va entrar va desaparèixer. De la seua presència física només en queda una ubicació improbable a la vora de l'aeroport municipal.
Des de dilluns que tinc una altra connexió americana que va passant posts nit i dia; ara sense la regularitat anterior. Les visites vénen, aparentment d'Atlanta, Georgia, i el lloc on se suposa que hi ha l'ordinador és més improbable que en el cas anterior: al mig d'un bosquet. Com que sembla que el visitant té una certa preferència per aquells escrits que van amb acompanyament musical i com que dos dels carrers de la vora es diuen Nottingham i Robin Hood, se m'ha acudit que potser està buscant proves que alguns dels meus vídeos musicals tenen drets d'autor no respectats. Ja ho veuré. De moment, tampoc cap senyal, cap missatge.
Tot plegat, res més que indicis que aquest món tan petit i concret de cadascú va molt més enllà del que un preveu fins a crear una teranyina en la qual quedem enganxats però que som incapaços de veure més que en una petita part, cosa que, per altra banda, té ben poca importància.
10.4.12
serveis de llibreries (segona aproximació)
L'altre dia vaig compartir un recorregut que podria semblar una mica poca-solta per algunes llibreries sense especificar. Justifico i detallo. El punt de partida era: Les llibreries són per mirar llibres i, si cal, comprar-los. A qui se li acut anar als lavabos de les llibreries? Cal que les llibreries tinguin lavabos?
Quan un es passa hores al carrer és ben possible que en algun moment tingui alguna necessitat biològica de més o menys importància. Si s'esdevé aquesta situació, posem per cas a Barcelona, l'individu fa el mateix que en qualsevol ciutat o poble, entra en un bar, pren algun líquid que sigui del seu gust i s'esmuny al fons a la dreta. És possible que l'individu no vulgui prendre res; doncs va al fons a la dreta i torna a sortir pel mateix lloc que ha entrat, procurant no fer cas al cartell cada vegada més freqüent que diu: “WC reservat per als clients”. De fet, tret dels bars, anar al lavabo, així, de sobte, presenta alguns inconvenients a Barcelona. D'acord, hi ha qui pot dir que cal sortir servit de casa, però el temps, a la llarga sempre juga en contra, i els ajuntaments haurien de preveure els llocs adients estratègicament situats per tal de facilitar que les necessitats primàries de propis i forasters quedin cobertes, i no parlaré de preus. Com pot ser que s'escriguin unes ordenances municipals que multin orinar o defecar a la via pública sense especificar els llocs on es pot fer? Com pot ser que la ciutat deixi a la iniciativa privada un tema tan important? En fi, deixem-ho estar, tothom sap que la voracitat recaptadora dels ajuntaments no té límit i que la privatització dels serveis bàsics és la tendència dominant dels polítics.
Com anava dient, a més dels bars, en què els lavabos són una obvietat, les llibreries grans de Barcelona també dediquen un espai a facilitar les necessitats corporals, a més de les espirituals. Anem al centre. Ens situem a la part alta del Passeig de Gràcia i anem baixant i mirant a dreta i esquerra. Em saltaré la llibreria Proa perquè vaig oblidar-me de fer la comprovació. La Casa del Llibre: lavabo al costat del lloc on es fan les presentacions, just a sota de l'espai dels llibres infantils (foto del mig del post al·ludit al primer paràgraf). Al costat hi ha Jaimes, que no sé si té lavabo, però, en tot cas, deu ser una toilette. No trobo cap llibreria fins arribar a la Ronda de Sant Pere, al costat del Corte Inglés: la Catalònia; espai en perfectes condicions a la vora dels llibres per a nens; costa una mica obrir la porta (tercera foto). Fem una marrada i anem a la Laie, a Pau Claris, a la vora de Casp; lavabos a la planta superior, abans d'arribar al restaurant, on no es menja malament, al restaurant vull dir, als lavabos no ho he provat. Per suposat, a la Casa del Llibre, abans Bertrand, de la Rambla de Catalunya, també tenen el lavabo al costat dels nens, que sempre són els qui tenen més necessitats imprevistes. Si baixem al Corte Inglés del Portal de l'Àngel, haurem d'anar al costat dels llibres d'informàtica...
En aquesta petita ruta, hi ha dos llibreries en les quals és difícil quedar en l'anonimat, al menys el visual. La Central, del Carrer de Mallorca (imatge primera), té el lavabo al pis superior tancat amb clau, de manera que imagino que cal passar per caixa a demanar que l'obrin; com es pot veure és un lavabo d'ús exclusiu per als clients, i aquí és quan un es pregunta qui té la consideració de client, el qui ha comprat un llibre o promet que el comprarà al moment o també aquell que n'ha comprat alguna vegada? Per exemple, jo, que sóc una persona anònima i discreta, tinc dret a lavabo si no compro un llibre el dia que busco apressat la salvació al meu neguit?
L'altra llibreria encara és més singular en aquest aspecte. Al FNAC, a la segona planta, abans hi havia un lavabo amb vistes al carrer Pelai, principi de la Rambla i part baixa de la plaça de Catalunya. Ara aquest lavabo ha desaparegut, s'ha traslladat al soterrani. Res a dir, tampoc no cal exigir lavabos amb vistes. Resulta, però, que el lavabo està custodiat per un guàrdia de la casa que té la funció de comprovar que el futur usuari sigui un client; la comprovació es pot fer de dues maneres, mitjançant un tiquet de pàrquing o bé un de compra. Això sí, si la persona no pot presentar cap dels dos comprovants, continua tenint dret a l'ús del lavabo, tant se val què hi vagi a fer, pagant vint cèntims. Vint cèntims i sense vistes, quanta misèria!, podria exclamar algú. Ep, si l'empresa manté una persona només per cobrar els vint cèntims és que el negoci deu rutllar. Poca broma i que prenguin exemple els emprenedors i els demandants de feina que, com deia Llull: fill meu, no hi ha ofici que bo no sigui i empresa que no se n'inventi alguna per augmentar el capital.
(Veig que avui "El Periodico" també parla de vàters, però de luxe, a Barcelona. Després d'uns dies de vacances tot es veu des d'una altra perspectiva)
Quan un es passa hores al carrer és ben possible que en algun moment tingui alguna necessitat biològica de més o menys importància. Si s'esdevé aquesta situació, posem per cas a Barcelona, l'individu fa el mateix que en qualsevol ciutat o poble, entra en un bar, pren algun líquid que sigui del seu gust i s'esmuny al fons a la dreta. És possible que l'individu no vulgui prendre res; doncs va al fons a la dreta i torna a sortir pel mateix lloc que ha entrat, procurant no fer cas al cartell cada vegada més freqüent que diu: “WC reservat per als clients”. De fet, tret dels bars, anar al lavabo, així, de sobte, presenta alguns inconvenients a Barcelona. D'acord, hi ha qui pot dir que cal sortir servit de casa, però el temps, a la llarga sempre juga en contra, i els ajuntaments haurien de preveure els llocs adients estratègicament situats per tal de facilitar que les necessitats primàries de propis i forasters quedin cobertes, i no parlaré de preus. Com pot ser que s'escriguin unes ordenances municipals que multin orinar o defecar a la via pública sense especificar els llocs on es pot fer? Com pot ser que la ciutat deixi a la iniciativa privada un tema tan important? En fi, deixem-ho estar, tothom sap que la voracitat recaptadora dels ajuntaments no té límit i que la privatització dels serveis bàsics és la tendència dominant dels polítics.
Com anava dient, a més dels bars, en què els lavabos són una obvietat, les llibreries grans de Barcelona també dediquen un espai a facilitar les necessitats corporals, a més de les espirituals. Anem al centre. Ens situem a la part alta del Passeig de Gràcia i anem baixant i mirant a dreta i esquerra. Em saltaré la llibreria Proa perquè vaig oblidar-me de fer la comprovació. La Casa del Llibre: lavabo al costat del lloc on es fan les presentacions, just a sota de l'espai dels llibres infantils (foto del mig del post al·ludit al primer paràgraf). Al costat hi ha Jaimes, que no sé si té lavabo, però, en tot cas, deu ser una toilette. No trobo cap llibreria fins arribar a la Ronda de Sant Pere, al costat del Corte Inglés: la Catalònia; espai en perfectes condicions a la vora dels llibres per a nens; costa una mica obrir la porta (tercera foto). Fem una marrada i anem a la Laie, a Pau Claris, a la vora de Casp; lavabos a la planta superior, abans d'arribar al restaurant, on no es menja malament, al restaurant vull dir, als lavabos no ho he provat. Per suposat, a la Casa del Llibre, abans Bertrand, de la Rambla de Catalunya, també tenen el lavabo al costat dels nens, que sempre són els qui tenen més necessitats imprevistes. Si baixem al Corte Inglés del Portal de l'Àngel, haurem d'anar al costat dels llibres d'informàtica...
En aquesta petita ruta, hi ha dos llibreries en les quals és difícil quedar en l'anonimat, al menys el visual. La Central, del Carrer de Mallorca (imatge primera), té el lavabo al pis superior tancat amb clau, de manera que imagino que cal passar per caixa a demanar que l'obrin; com es pot veure és un lavabo d'ús exclusiu per als clients, i aquí és quan un es pregunta qui té la consideració de client, el qui ha comprat un llibre o promet que el comprarà al moment o també aquell que n'ha comprat alguna vegada? Per exemple, jo, que sóc una persona anònima i discreta, tinc dret a lavabo si no compro un llibre el dia que busco apressat la salvació al meu neguit?
L'altra llibreria encara és més singular en aquest aspecte. Al FNAC, a la segona planta, abans hi havia un lavabo amb vistes al carrer Pelai, principi de la Rambla i part baixa de la plaça de Catalunya. Ara aquest lavabo ha desaparegut, s'ha traslladat al soterrani. Res a dir, tampoc no cal exigir lavabos amb vistes. Resulta, però, que el lavabo està custodiat per un guàrdia de la casa que té la funció de comprovar que el futur usuari sigui un client; la comprovació es pot fer de dues maneres, mitjançant un tiquet de pàrquing o bé un de compra. Això sí, si la persona no pot presentar cap dels dos comprovants, continua tenint dret a l'ús del lavabo, tant se val què hi vagi a fer, pagant vint cèntims. Vint cèntims i sense vistes, quanta misèria!, podria exclamar algú. Ep, si l'empresa manté una persona només per cobrar els vint cèntims és que el negoci deu rutllar. Poca broma i que prenguin exemple els emprenedors i els demandants de feina que, com deia Llull: fill meu, no hi ha ofici que bo no sigui i empresa que no se n'inventi alguna per augmentar el capital.
(Veig que avui "El Periodico" també parla de vàters, però de luxe, a Barcelona. Després d'uns dies de vacances tot es veu des d'una altra perspectiva)
9.4.12
dilluns dels ous
En aquest país de mones
on ens rebaixen els sous,
ja cal que la fem ben grossa
i que espavilem els ous.
Olga Xirinacs: “Els ous”
Llegeixo a la premsa, i veig en els aparadors, un cert retorn de les mones tradicionals, tot i que se'ls ha canviat la pasta de pa per brioix i els ous blancs ara són majoritàriament rossos, cosa que com tothom sap no afecta la seua qualitat, però els fa més de pagès. Els pastissers diuen que vendran més mones que l'any anterior, encara que no diuen, perquè no és cosa seua, si les compraran els padrins o les padrines o simplement tenen sortida perquè s'han convertit en unes postres modernes d'aquests dies més enllà de qualsevol altra consideració. Em sembla que els nens, tan aviat com poden, es miren amb indiferència aquesta tradició que s'ha convertit en un regal qualsevol i posats a demanar prefereixen alguna cosa més del seu gust o, si no pot ser, algun complement més consistent, com la nena que ahir, a la pastisseria, li deia al seu padrí que ella ja feia amb un ou petit de xocolata, que el que de veritat li agradaria era un iPod com el de la seua amiga. No en sé el desenllaç, de la història.
Tornant a les mones d'abans, em pregunto si els ous d'ara són de primera qualitat, dels qui avui es presenten com ous de gallines en llibertat. Ostres, tu, gallines en llibertat! Què vol dir això? Gallines que van el seu aire per allà on volen i piquen el que els ve de gust? Gallines que avui viuen a Collserola i que l'endemà decideixen, per exemple, marxar a passar l'estiu al Montgrí? Gallines que van ponent els ous on els agafa la necessitat i que després van recollint els buscadors d'ous de gallines? No fotem, home! Quan vegi gallines que es passegen tranquil·lament per la Rambla -o pel Montseny, si tenen preferències rurals-, m'ho creure, això de les gallines en llibertat. Mentrestant, l'única llibertat que tenen és la de córrer per més o menys metres quadrats d'una gàbia, d'una granja o d'un mas, fins que se'ls acaba la vida de ponedores i els arriba la mort, dolça o no tant, i finalment són diluïdes en un bon brou.
Segurament, les gallines, com alguns altres animals, com tantes persones, en definitiva, tampoc no tenen gaires somnis de llibertat, d'aventura. Se m'acut aquesta idea recordant els ànecs -potser són oques- del Parc de la Ciutadella que fa poc que han tingut descendència. Uns quants pollets i tres familiars adults es passegen tot el dia pel voltant del llac, ara uns al davant, ara els altres, de l'aigua al camí i a l'herba i tornada a l'aigua, sempre més o menys en formació. Sembla que ja en tenen prou, que no desitgen res més, que qualsevol proposta d'anar més enllà del territori ja explorat trobaria una resposta escèptica o seria rebuda amb un so sibilant com el que fan quan veuen que se'ls acosta algun animal que pot significar un perill. Si fa no fa, com molts humans que malgrat les aparences sempre acabem tornant al lloc que coneixem, com si territori i vida tot fos un, com si penséssim que els ous de fora no són tan ous.
on ens rebaixen els sous,
ja cal que la fem ben grossa
i que espavilem els ous.
Olga Xirinacs: “Els ous”
Llegeixo a la premsa, i veig en els aparadors, un cert retorn de les mones tradicionals, tot i que se'ls ha canviat la pasta de pa per brioix i els ous blancs ara són majoritàriament rossos, cosa que com tothom sap no afecta la seua qualitat, però els fa més de pagès. Els pastissers diuen que vendran més mones que l'any anterior, encara que no diuen, perquè no és cosa seua, si les compraran els padrins o les padrines o simplement tenen sortida perquè s'han convertit en unes postres modernes d'aquests dies més enllà de qualsevol altra consideració. Em sembla que els nens, tan aviat com poden, es miren amb indiferència aquesta tradició que s'ha convertit en un regal qualsevol i posats a demanar prefereixen alguna cosa més del seu gust o, si no pot ser, algun complement més consistent, com la nena que ahir, a la pastisseria, li deia al seu padrí que ella ja feia amb un ou petit de xocolata, que el que de veritat li agradaria era un iPod com el de la seua amiga. No en sé el desenllaç, de la història.
Tornant a les mones d'abans, em pregunto si els ous d'ara són de primera qualitat, dels qui avui es presenten com ous de gallines en llibertat. Ostres, tu, gallines en llibertat! Què vol dir això? Gallines que van el seu aire per allà on volen i piquen el que els ve de gust? Gallines que avui viuen a Collserola i que l'endemà decideixen, per exemple, marxar a passar l'estiu al Montgrí? Gallines que van ponent els ous on els agafa la necessitat i que després van recollint els buscadors d'ous de gallines? No fotem, home! Quan vegi gallines que es passegen tranquil·lament per la Rambla -o pel Montseny, si tenen preferències rurals-, m'ho creure, això de les gallines en llibertat. Mentrestant, l'única llibertat que tenen és la de córrer per més o menys metres quadrats d'una gàbia, d'una granja o d'un mas, fins que se'ls acaba la vida de ponedores i els arriba la mort, dolça o no tant, i finalment són diluïdes en un bon brou.
Segurament, les gallines, com alguns altres animals, com tantes persones, en definitiva, tampoc no tenen gaires somnis de llibertat, d'aventura. Se m'acut aquesta idea recordant els ànecs -potser són oques- del Parc de la Ciutadella que fa poc que han tingut descendència. Uns quants pollets i tres familiars adults es passegen tot el dia pel voltant del llac, ara uns al davant, ara els altres, de l'aigua al camí i a l'herba i tornada a l'aigua, sempre més o menys en formació. Sembla que ja en tenen prou, que no desitgen res més, que qualsevol proposta d'anar més enllà del territori ja explorat trobaria una resposta escèptica o seria rebuda amb un so sibilant com el que fan quan veuen que se'ls acosta algun animal que pot significar un perill. Si fa no fa, com molts humans que malgrat les aparences sempre acabem tornant al lloc que coneixem, com si territori i vida tot fos un, com si penséssim que els ous de fora no són tan ous.
8.4.12
diumenge de glòria?
26 de març
Iam lucis orto sidere.
Nostre Senyor Jesucrist
ressucita enguany molt trist
de la negra sepultura;
veu que no ha ressucitat
¡ay! ab ell l’humanitat
que de la mort es pastura!
Jacint Verdaguer. Roser de tot l'any.
Verdaguer va escriure aquests versos en el seu retir forçat al santuari de la Gleva -o potser una mica abans- on el va enviar, amb l'excusa que necessitava reposar, el bisbe Morgades el maig de 1893, després de perdre el favor de Claudi López, segon marquès de Comillas. Va arribar un moment en què Verdaguer es va adonar que més que en una mena de sanatori, la Gleva s'havia convertit en una presó. Segurament aquesta percepció va contribuir a la creació dels terribles, humanament desesperançats, versos de Roser de tot l'any.
No em vull allargar més en aquest episodi de la biografia de Verdaguer, que escric precisament avui en el bloc perquè m'acabo d'adonar que han esborrat tot el material que jo havia penjat sobre el poeta. M'explico. L'any 2002 es va celebrar el centenari de la mort de l'escriptor que va coincidir amb el primer curset que vaig fer sobre creació de pàgines web. Com a projecte final, vaig elaborar una pàgina amb la biografia de Verdaguer amb textos que hi feien referència, vaig incloure-hi fotos, imatges, propostes de treball, enllaços, etc.; fins i tot vaig anar copiant un llibre que constava de 365 poemes: Roser de tot l'any. Ara ha desaparegut tot, tot. Queda constància de la meua pàgina a la Wiquipèdia, a Lletra... i a no sé quants altres llocs que no porten enlloc, perquè ja no hi ha res a veure, res a llegir. ONO, hereu d'AUNA, a la vegada hereu de MENTA, que em va proporcionar la pàgina, ha decidit, en un moment que no sé concretar, que calia esborrar el passat: fora www.webpersonal.net/nova/verdaguer, fora el meu Verdaguer. El que uns fan els altres ho desfan.
Estic tan emprenyat com ho devia estar Verdaguer quan se'n va adonar de l'engany. En el meu cas, la transcendència del desengany és menor perquè sé que no tracto amb persones sinó amb empreses que se'n foten dels individus, però continuo emprenyat i m'ha passat pel cap posar un plet a ONO per danys culturals, morals i psicològics. Qui sap si el podria guanyar i exigir que em refessin la pàgina; que contractessin, per exemple, Narcís Garolera per millorar el que jo vaig fer.
Deixem-ho estar, els diumenges continuen sense ser el meu dia.
Iam lucis orto sidere.
Nostre Senyor Jesucrist
ressucita enguany molt trist
de la negra sepultura;
veu que no ha ressucitat
¡ay! ab ell l’humanitat
que de la mort es pastura!
Jacint Verdaguer. Roser de tot l'any.
Verdaguer va escriure aquests versos en el seu retir forçat al santuari de la Gleva -o potser una mica abans- on el va enviar, amb l'excusa que necessitava reposar, el bisbe Morgades el maig de 1893, després de perdre el favor de Claudi López, segon marquès de Comillas. Va arribar un moment en què Verdaguer es va adonar que més que en una mena de sanatori, la Gleva s'havia convertit en una presó. Segurament aquesta percepció va contribuir a la creació dels terribles, humanament desesperançats, versos de Roser de tot l'any.
No em vull allargar més en aquest episodi de la biografia de Verdaguer, que escric precisament avui en el bloc perquè m'acabo d'adonar que han esborrat tot el material que jo havia penjat sobre el poeta. M'explico. L'any 2002 es va celebrar el centenari de la mort de l'escriptor que va coincidir amb el primer curset que vaig fer sobre creació de pàgines web. Com a projecte final, vaig elaborar una pàgina amb la biografia de Verdaguer amb textos que hi feien referència, vaig incloure-hi fotos, imatges, propostes de treball, enllaços, etc.; fins i tot vaig anar copiant un llibre que constava de 365 poemes: Roser de tot l'any. Ara ha desaparegut tot, tot. Queda constància de la meua pàgina a la Wiquipèdia, a Lletra... i a no sé quants altres llocs que no porten enlloc, perquè ja no hi ha res a veure, res a llegir. ONO, hereu d'AUNA, a la vegada hereu de MENTA, que em va proporcionar la pàgina, ha decidit, en un moment que no sé concretar, que calia esborrar el passat: fora www.webpersonal.net/nova/verdaguer, fora el meu Verdaguer. El que uns fan els altres ho desfan.
Estic tan emprenyat com ho devia estar Verdaguer quan se'n va adonar de l'engany. En el meu cas, la transcendència del desengany és menor perquè sé que no tracto amb persones sinó amb empreses que se'n foten dels individus, però continuo emprenyat i m'ha passat pel cap posar un plet a ONO per danys culturals, morals i psicològics. Qui sap si el podria guanyar i exigir que em refessin la pàgina; que contractessin, per exemple, Narcís Garolera per millorar el que jo vaig fer.
Deixem-ho estar, els diumenges continuen sense ser el meu dia.
7.4.12
dissabte d'espera
I tu, aixeca el bastó, estén la mà damunt el mar, parteix-lo en dos, perquè els israelites hi passin pel mig a peu eixut.
[...]
Després Moisès estengué la mà sobre el mar, Jahvè enretirà el mar amb un vent de llevant molt fort tota la nit, i deixà el mar eixut, amb les aigües migpartides. Aleshores els israelites entraren al mig del mar, sobre l'eixut, amb les aigües com una muralla a dreta i a esquerra. Els egipcis els perseguiren, i tota la cavalleria del faraó, carros i conductors, entraren darrera d'ells al mig del mar. A la vetlla del matí, Jahvè, des de la columna de foc i del núvol, contemplà el camp des egipcis i hi sembrà la torbació. Va encallar-los les rodes dels carros per fer-los avançar molt feixugament. Els egipcis exclamaren aleshores: “Fugim d'Israel, perquè Jahvè lluita a favor d'ells, contra Egipte!”
Jahvè va dir a Moisès: “Estén la mà sobre el mar, que les aigües tornin sobre els egipcis, sobre els seus carros i sobre els seus conductors”. Moisès estengué la mà sobre el mar, i cap al matí, el mar tornà al seu lloc, i les aigües sorprengueren els egipcis que fugien. Jahvè capbussà així els egipcis dins el mar. Les aigües revingueren i colgaren els carros, els qui els muntaven, i tot l'exèrcit del Faraó que els perseguia dins el mar. No en va quedar ni un. En canvi, els israelites havien passat el mar a peu eixut, i les aigües els emparaven com un mur a dreta i esquerra.
Així, Jahvè salvà aquell dia Israel de les mans dels egipcis, i veieren els egipcis morts a la riba del amr. En veure Israel la gran gesta que Jahvè havia fet contra els egipcis, el poble va témer Jahvè i va creure en ell i en Moisès, el seu servent.
Antic Testament: Èxode: 14: 15-30
Ni tan sols cinema sacre, els dies d'abans. Dissabte d'espera de diumenge, quan al cine de dalt, situat geogràficament més al sud, però en terreny més elevat, i al de baix, més al nord, però baixant pel poble, intercanviaven bobines en una sessió doble en què, indefectiblement, passaven una pel·lícula de la qual ja coneixies, més o menys, el guió, però que t'atrapava igualment perquè, a més de la intensitat dramàtica, apareixien centenars de personatges, més dels que mai havies vist junts al poble, i el ritme, i el color, i la música...
Més endavant, quan any rere any passaven les mateixes pel·lícules a la tele, no entenies com era que Yul Brynner tornava a enviar els seus carros a perseguir els jueus. Què no sabia que cada any tornarien a morir ofegats al mar Roig? Què no sabia que els israelites tenien Jahvè de part seua? És clar que Yul Brynner no perseguia Charlton Heston, sinó que només era el seu exèrcit, mentre ell s'ho mirava emprenyat des de l'altra banda. I s'entenia que estigués capficat amb Charlton Heston, perquè li havia fet la vida impossible amb tot allò de les plagues. Però hauria d'haver sabut que no hi havia res a fer; a casa, tots ho sabíem. Com ara, que la cosa continua igual i no hi ha ningú que sigui capaç de canviar el guió -sempre Jahvé o Allah!- i convertir els textos antics de sang i fetge en una comèdia, si pot ser, musical.
[...]
Després Moisès estengué la mà sobre el mar, Jahvè enretirà el mar amb un vent de llevant molt fort tota la nit, i deixà el mar eixut, amb les aigües migpartides. Aleshores els israelites entraren al mig del mar, sobre l'eixut, amb les aigües com una muralla a dreta i a esquerra. Els egipcis els perseguiren, i tota la cavalleria del faraó, carros i conductors, entraren darrera d'ells al mig del mar. A la vetlla del matí, Jahvè, des de la columna de foc i del núvol, contemplà el camp des egipcis i hi sembrà la torbació. Va encallar-los les rodes dels carros per fer-los avançar molt feixugament. Els egipcis exclamaren aleshores: “Fugim d'Israel, perquè Jahvè lluita a favor d'ells, contra Egipte!”
Jahvè va dir a Moisès: “Estén la mà sobre el mar, que les aigües tornin sobre els egipcis, sobre els seus carros i sobre els seus conductors”. Moisès estengué la mà sobre el mar, i cap al matí, el mar tornà al seu lloc, i les aigües sorprengueren els egipcis que fugien. Jahvè capbussà així els egipcis dins el mar. Les aigües revingueren i colgaren els carros, els qui els muntaven, i tot l'exèrcit del Faraó que els perseguia dins el mar. No en va quedar ni un. En canvi, els israelites havien passat el mar a peu eixut, i les aigües els emparaven com un mur a dreta i esquerra.
Així, Jahvè salvà aquell dia Israel de les mans dels egipcis, i veieren els egipcis morts a la riba del amr. En veure Israel la gran gesta que Jahvè havia fet contra els egipcis, el poble va témer Jahvè i va creure en ell i en Moisès, el seu servent.
Antic Testament: Èxode: 14: 15-30
Ni tan sols cinema sacre, els dies d'abans. Dissabte d'espera de diumenge, quan al cine de dalt, situat geogràficament més al sud, però en terreny més elevat, i al de baix, més al nord, però baixant pel poble, intercanviaven bobines en una sessió doble en què, indefectiblement, passaven una pel·lícula de la qual ja coneixies, més o menys, el guió, però que t'atrapava igualment perquè, a més de la intensitat dramàtica, apareixien centenars de personatges, més dels que mai havies vist junts al poble, i el ritme, i el color, i la música...
Més endavant, quan any rere any passaven les mateixes pel·lícules a la tele, no entenies com era que Yul Brynner tornava a enviar els seus carros a perseguir els jueus. Què no sabia que cada any tornarien a morir ofegats al mar Roig? Què no sabia que els israelites tenien Jahvè de part seua? És clar que Yul Brynner no perseguia Charlton Heston, sinó que només era el seu exèrcit, mentre ell s'ho mirava emprenyat des de l'altra banda. I s'entenia que estigués capficat amb Charlton Heston, perquè li havia fet la vida impossible amb tot allò de les plagues. Però hauria d'haver sabut que no hi havia res a fer; a casa, tots ho sabíem. Com ara, que la cosa continua igual i no hi ha ningú que sigui capaç de canviar el guió -sempre Jahvé o Allah!- i convertir els textos antics de sang i fetge en una comèdia, si pot ser, musical.
6.4.12
divendres de timó
-De manera, doncs, que la Pasqua de Resurrecció se situa en el primer diumenge posterior al pleniluni que segueix l'equinocci de primavera. Em segueix?
-Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arregla les coses d'aquesta manera?
-Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l'any 325.
-De llavors ençà ha plogut una mica.
-Potser no tant com hauria convingut, almenys en el Mediterrani.
[...]
-...Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l'elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l'equinocci de primavera per celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies me´s tètrics de l'any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l'equinocci de primavera, que e´s el temps indefectible de tràmpols i d'accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna en minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sant seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.
Josep Pla: “Pasqua: les festes mòbils”, dins Les hores.
Tinc l'obra de Pla a l'Empordà, excepte, els Homenots i el Quadern gris, repetits, que també són a Barcelona. Alguna vegada m'enduc algun volum empordanès a la ciutat perquè vull continuar una lectura inacabada, com devia ser el cas de Les hores. Pla, encara que no sigui exactament en aquest fragment, em sol revitalitzar, em desperta, m'ajuda a relativitzar i, sovint em fa riure o somriure, que ja és, sobretot en els dies grisos.
És veritat que les setmanes santes de la meua infantesa o primera joventut tenien tots els ingredients que a priori podien convertir-les en un seguit de dies malenconiosos, opacs, sobretot per la manca de distraccions més enllà del les celebracions religioses, però eren aquestes mateixes celebracions i, sobretot, el retrobament amb els amics del poble amb tot el que comportava, els ingredients necessaris per superar la monotonia quotidiana.
Aquest any, en què la lluna plena s'esdevindrà a les 7, 19 (hora universal) de divendres i que tal com es troba el cel no sé si la veurà ningú del país, jo m'estaré a Barcelona, i només em recarà el fet de perdre'm una tradició, una rutina si es vol, que conservo des de petit amb escasses interrupcions, la d'anar a collir timó a la muntanya, un timó (del llatí culte thymus) que aquests darrers anys era farigola (del llatí vulgar ferricula) perquè estava situat al Montgrí. M'hauré de conformar amb el de l'any passat que, com és natural, continua conservant la flor.
Malgrat que algú pot creure que el timó és timó (o farigola) i no cal dir res més, el cert és que presenta alçades, textures, perfums, colors de la flor, distints, fins i tot amb diferències remarcables segons la procedència. El meu timó preferit és el que, de més lluny o més prop, respira l'aire de mar, i, d'entre aquest, el que es troba arrelat entre la terra i alguna roca. El timó és una planta medicinal excel·lent, que tant va bé per indisposicions pulmonars com pels mals de panxa. Una sopeta de pa sec llescat fi amb timó escaldat és mà de sant (o de santa, si la fa la mare, l'esposa, l'amiga, etc.), i si se li afegeix una mica d'all trinxat... I el timó en alguns guisats, que es nota però, amb mesura, no domina... I la mel de timó...
Tothom sap que la tradició diu que cal collir el timó en divendres sant perquè així conserva la flor indefinidament; bé, es pot fer algun altre dia. Si demà ho feu, però, com que tindrà excessiva humitat, recordeu-vos, per evitar que es floreixi, de deixar-lo assecar un dia o dos sobre alguna superfície abans de guardar-lo en un pot o, com el tinc jo, en una bossa de roba. I a anar gaudint-lo durant l'any.
-Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arregla les coses d'aquesta manera?
-Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l'any 325.
-De llavors ençà ha plogut una mica.
-Potser no tant com hauria convingut, almenys en el Mediterrani.
[...]
-...Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l'elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l'equinocci de primavera per celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies me´s tètrics de l'any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l'equinocci de primavera, que e´s el temps indefectible de tràmpols i d'accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna en minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sant seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.
Josep Pla: “Pasqua: les festes mòbils”, dins Les hores.
Tinc l'obra de Pla a l'Empordà, excepte, els Homenots i el Quadern gris, repetits, que també són a Barcelona. Alguna vegada m'enduc algun volum empordanès a la ciutat perquè vull continuar una lectura inacabada, com devia ser el cas de Les hores. Pla, encara que no sigui exactament en aquest fragment, em sol revitalitzar, em desperta, m'ajuda a relativitzar i, sovint em fa riure o somriure, que ja és, sobretot en els dies grisos.
És veritat que les setmanes santes de la meua infantesa o primera joventut tenien tots els ingredients que a priori podien convertir-les en un seguit de dies malenconiosos, opacs, sobretot per la manca de distraccions més enllà del les celebracions religioses, però eren aquestes mateixes celebracions i, sobretot, el retrobament amb els amics del poble amb tot el que comportava, els ingredients necessaris per superar la monotonia quotidiana.
Aquest any, en què la lluna plena s'esdevindrà a les 7, 19 (hora universal) de divendres i que tal com es troba el cel no sé si la veurà ningú del país, jo m'estaré a Barcelona, i només em recarà el fet de perdre'm una tradició, una rutina si es vol, que conservo des de petit amb escasses interrupcions, la d'anar a collir timó a la muntanya, un timó (del llatí culte thymus) que aquests darrers anys era farigola (del llatí vulgar ferricula) perquè estava situat al Montgrí. M'hauré de conformar amb el de l'any passat que, com és natural, continua conservant la flor.
Malgrat que algú pot creure que el timó és timó (o farigola) i no cal dir res més, el cert és que presenta alçades, textures, perfums, colors de la flor, distints, fins i tot amb diferències remarcables segons la procedència. El meu timó preferit és el que, de més lluny o més prop, respira l'aire de mar, i, d'entre aquest, el que es troba arrelat entre la terra i alguna roca. El timó és una planta medicinal excel·lent, que tant va bé per indisposicions pulmonars com pels mals de panxa. Una sopeta de pa sec llescat fi amb timó escaldat és mà de sant (o de santa, si la fa la mare, l'esposa, l'amiga, etc.), i si se li afegeix una mica d'all trinxat... I el timó en alguns guisats, que es nota però, amb mesura, no domina... I la mel de timó...
Tothom sap que la tradició diu que cal collir el timó en divendres sant perquè així conserva la flor indefinidament; bé, es pot fer algun altre dia. Si demà ho feu, però, com que tindrà excessiva humitat, recordeu-vos, per evitar que es floreixi, de deixar-lo assecar un dia o dos sobre alguna superfície abans de guardar-lo en un pot o, com el tinc jo, en una bossa de roba. I a anar gaudint-lo durant l'any.
5.4.12
lectura de dijous sant
Por Jueves Santo recorrían unas cuantas iglesias de Sarrià i Bonanova, comparaban monumentos, los altares enmarcados por cascadas de flores, de esbeltos palmones, tensos, levemente despeinados. No circulaban coches y las familias paseaban a sus anchas, unidas y reposadas; saludándose, sonriéndose. Se veían muchos uniformes y mujeres afulanadas con peineta de concha y mantilla negra, flojos pliegues de encaje. Rehuían a los conocidos, al padre Palazón, que salía de un convento acompañado de otro padre. El templo olía fuertemente a incienso, a cera, y la gente se postraba ante los velos morados, escuchaba las oraciones de las monjas que llegaban desde el coro enclaustrado.
[...]
Para ver la procesión, el lento paso de los encapuchados y penitentes fueron a las Ramblas. Manolo dijo que en su casa se había armado la gorda con la hermana mayor. Sale con muchos tíos y mi madre acabó mirándola y descubrió que ya la tenía abierta. ¿La qué? ¡La chona, tonto! Que a veces pareces tonto y todo.
Luís Goytisolo. Antagonía. Barcelona, Anagrama, 2012.
Començo, com es pot veure, a llegir el llibre aquesta setmana, que trobo que és un bon moment -passió i reflexió- per començar amb una obra de 1112 pàgines -pròleg inclòs-; encara que ara tots els moments són bons. Per què començo just aquest any una novel·la (?) que Goytisolo, el petit, va trigar 17 anys a escriure i que va anar apareixen en diversos volums (Recuento (1973), Los verdes de mayo hasta el mar (1976), La cólera de Aquiles (1979), Teoria del conocimiento (1981))? No ho sé. Potser perquè és la primera vegada que s'edita en un sol volum, potser perquè al meu interès literari s'hi afegeixen interessos extraliteraris, potser perquè espero trobar una visió del país, de la literatura i de mi mateix que m'interessarà, potser perquè m'he cregut que és una de les grans obres del segle XX, encara que mai no me n'ha parlat ningú, potser perquè no he llegit res de Luís Goytisolo, potser perquè encara no surt en cap llista dels llibres més venuts, potser, com passa sovint, perquè me l'ha presentat l'atzar i jo hi he entrat...
[...]
Para ver la procesión, el lento paso de los encapuchados y penitentes fueron a las Ramblas. Manolo dijo que en su casa se había armado la gorda con la hermana mayor. Sale con muchos tíos y mi madre acabó mirándola y descubrió que ya la tenía abierta. ¿La qué? ¡La chona, tonto! Que a veces pareces tonto y todo.
Luís Goytisolo. Antagonía. Barcelona, Anagrama, 2012.
Començo, com es pot veure, a llegir el llibre aquesta setmana, que trobo que és un bon moment -passió i reflexió- per començar amb una obra de 1112 pàgines -pròleg inclòs-; encara que ara tots els moments són bons. Per què començo just aquest any una novel·la (?) que Goytisolo, el petit, va trigar 17 anys a escriure i que va anar apareixen en diversos volums (Recuento (1973), Los verdes de mayo hasta el mar (1976), La cólera de Aquiles (1979), Teoria del conocimiento (1981))? No ho sé. Potser perquè és la primera vegada que s'edita en un sol volum, potser perquè al meu interès literari s'hi afegeixen interessos extraliteraris, potser perquè espero trobar una visió del país, de la literatura i de mi mateix que m'interessarà, potser perquè m'he cregut que és una de les grans obres del segle XX, encara que mai no me n'ha parlat ningú, potser perquè no he llegit res de Luís Goytisolo, potser perquè encara no surt en cap llista dels llibres més venuts, potser, com passa sovint, perquè me l'ha presentat l'atzar i jo hi he entrat...
4.4.12
racons de les llibreries
A vegades et sembla que coneixes perfectament algun lloc perquè durant anys l'has freqüentat, fins i tot t'hi has passat hores i et sembla que en podries dibuixar un plànol amb els ulls tancats. Arriba un dia, però, que per casualitat t'adones que el teu coneixement és parcial, imperfecte, que els teus recorreguts per aquell lloc a partir de determinat moment han estat rutinaris, seguint uns interessos molt concrets. Pot passar, per exemple, més en les grans que en les petites, que després d'entrar desenes de vegades en una llibreria desconeguem on hi ha els llibres de determinada matèria perquè tracten sobre temàtiques que mai no ens han interessat i els nostres ulls han recorregut els prestatges sense veure'n el contingut. Encara és més possible que, com que a les llibreries es va a fullejar o a comprar llibres, rarament ens hàgim fixat en altres serveis secundaris que també ofereixen.
Més endavant continuaré amb el tema, ara, simplement per comprovar el que dic: algú sabria situar cada imatge en la llibreria adequada, totes tres cèntriques, les tres de Barcelona? (una és molt fàcil, però cal especificar el carrer).
Més endavant continuaré amb el tema, ara, simplement per comprovar el que dic: algú sabria situar cada imatge en la llibreria adequada, totes tres cèntriques, les tres de Barcelona? (una és molt fàcil, però cal especificar el carrer).
3.4.12
cartes que mai no es publicaran en el diari
Tinc un amic que de tant en tant envia alguna carta a la premsa escrita, a la secció de les opinions dels lectors. Sovint són cartes assenyades que acaben publicades, fins i tot en lloc preferent. Alguns vegades, però, els seus redactats no aconsegueixen aparèixer. Ahir, el meu amic em va deixar llegir la darrera carta que ha enviat. Diu així:
Senyor director,
Fa algunes setmanes que llegeixo la promoció que fa el diari d'un aparell multimèdia que em sembla molt interessant per les múltiples possibilitats que ofereix per un preu més que raonable. De tota manera, crec que no és gaire precís anomenar-lo e-Book, és a dir, llibre electrònic, ja que no ho és -ni, segons la publicitat, en conté cap-, sinó que, en tot cas, pot considerar-se un e-Reader, és a dir, un lector electrònic que posseeix una pantalla il·luminada i que no es basa, per tant, en el sistema de tinta electrònica que caracteritza aquests aparells.
Atentament,
X
Com sempre, la carta em sembla raonable, però ja li he dit al meu amic que té poques possibilitats de ser acceptada. Què pretén, que canviïn el títol de la promoció després de setmanes que funciona? Impossible. Com a màxim podria aspirar a un aclariment personal o institucional del responsable lingüístic del diari que amb arguments diversos, entre els quals figuraria el de la validesa de l'ús habitual, que considera acceptable aquest denominació, acabés sentenciant la idoneïtat del terme emprat pel diari a l'hora de referir-se a un lector de llibres electrònics, encara que l'aparell no sigui pròpiament el que els més puristes -sempre hi ha torracollons- entenen per un e-Book, ni tampoc per un e-Reader.
El meu amic, a qui encara dono més arguments per sostenir la certesa que la seua carta no veurà la llum, diu que m'entén, que ho veu clar, però tot i així, ja està pensant una altra carta que jo crec que encara té menys possibilitats de ser publicada, entre altres coses perquè és més inconsistent i d'una previsible llargada exagerada.
Diu el meu amic que en el mateix diari ara hi ha la promoció d'un telescopi refractor que s'anuncia així: “Tocareu el cel... tot el que necessiteu fins als estels des d'on vulgueu”. Diu el meu amic que mai no havia vist un telescopi refractor astronòmic de 70 mm d'obertura (diàmetre de la lent principal) i només 300 mm de longitud focal. Calcula que dels dos oculars que inclou, el de 6mm proporciona 50 augments (300: 6 = 50) , que li sembla un valor molt escàs per poder observar els planetes amb un cert detall, que tot depèn de la qualitat de l'òptica. M'explica que no entén què vol dir una lent de Barlow de 8,3 (!) augments, ni les tapes del trípode ni el mirall diagonal, i quin servei pot fer exactament un mapa dels planetes del sistema solar... I m'assegura que caldria especificar si la muntura, és a dir, el trípode, és azimutal o equatorial i les seues mides, perquè més aviat li sembla un trípode per nans... En fi, m'enumera tantes coses que, repeteixo, preveig una carta interminable que només pot interessar els aficionats a l'astronomia, i li faig veure que per molt que ell s'hi capfiqui, en cap lloc diu que es tracti d'un telescopi astronòmic, simplement diu que es pot tocar el cel, metafòricament parlant és clar, i que tocar el cel és una cosa que es pot fer perfectament sense l'ajuda de cap telescopi, i si no que li preguntin al senyor Mas o a la senyora Aguirre quan els van parlar per primer cop d'Eurovegas. I a més, i definitiu, que tothom ja sap que per 39,90 euros el que es comprar és un instrument per a regalar al nen el dia del seu aniversari.
Al final, cansat que no em faci cas, recomano al meu amic que es llegeixi aquests consells si vol veure les seues cartes publicades al diari. Això sí, per no desanimar-lo més del compte, li dic que perseveri en els seus intents, que la literatura epistolar també pot ser molt interessant, encara que sigui en una direcció única i qui sap si algun dia en farà un volumet. En un últim intent d'animar-lo, li dic que al menys la primera carta ja li publicaré jo mateix, amb opció que sigui llegida a tot el món. No m'atreveixo a dir-li que dubto molt que parlar de les promocions dels diaris interessi a ningú; en tot cas, interessa l'objecte promocionat. Per cert, per què fan aquestes promocions els diaris?, em pregunta el meu amic. Com si jo hagués treballat mai en un diari.
Senyor director,
Fa algunes setmanes que llegeixo la promoció que fa el diari d'un aparell multimèdia que em sembla molt interessant per les múltiples possibilitats que ofereix per un preu més que raonable. De tota manera, crec que no és gaire precís anomenar-lo e-Book, és a dir, llibre electrònic, ja que no ho és -ni, segons la publicitat, en conté cap-, sinó que, en tot cas, pot considerar-se un e-Reader, és a dir, un lector electrònic que posseeix una pantalla il·luminada i que no es basa, per tant, en el sistema de tinta electrònica que caracteritza aquests aparells.
Atentament,
X
Com sempre, la carta em sembla raonable, però ja li he dit al meu amic que té poques possibilitats de ser acceptada. Què pretén, que canviïn el títol de la promoció després de setmanes que funciona? Impossible. Com a màxim podria aspirar a un aclariment personal o institucional del responsable lingüístic del diari que amb arguments diversos, entre els quals figuraria el de la validesa de l'ús habitual, que considera acceptable aquest denominació, acabés sentenciant la idoneïtat del terme emprat pel diari a l'hora de referir-se a un lector de llibres electrònics, encara que l'aparell no sigui pròpiament el que els més puristes -sempre hi ha torracollons- entenen per un e-Book, ni tampoc per un e-Reader.
El meu amic, a qui encara dono més arguments per sostenir la certesa que la seua carta no veurà la llum, diu que m'entén, que ho veu clar, però tot i així, ja està pensant una altra carta que jo crec que encara té menys possibilitats de ser publicada, entre altres coses perquè és més inconsistent i d'una previsible llargada exagerada.
Diu el meu amic que en el mateix diari ara hi ha la promoció d'un telescopi refractor que s'anuncia així: “Tocareu el cel... tot el que necessiteu fins als estels des d'on vulgueu”. Diu el meu amic que mai no havia vist un telescopi refractor astronòmic de 70 mm d'obertura (diàmetre de la lent principal) i només 300 mm de longitud focal. Calcula que dels dos oculars que inclou, el de 6mm proporciona 50 augments (300: 6 = 50) , que li sembla un valor molt escàs per poder observar els planetes amb un cert detall, que tot depèn de la qualitat de l'òptica. M'explica que no entén què vol dir una lent de Barlow de 8,3 (!) augments, ni les tapes del trípode ni el mirall diagonal, i quin servei pot fer exactament un mapa dels planetes del sistema solar... I m'assegura que caldria especificar si la muntura, és a dir, el trípode, és azimutal o equatorial i les seues mides, perquè més aviat li sembla un trípode per nans... En fi, m'enumera tantes coses que, repeteixo, preveig una carta interminable que només pot interessar els aficionats a l'astronomia, i li faig veure que per molt que ell s'hi capfiqui, en cap lloc diu que es tracti d'un telescopi astronòmic, simplement diu que es pot tocar el cel, metafòricament parlant és clar, i que tocar el cel és una cosa que es pot fer perfectament sense l'ajuda de cap telescopi, i si no que li preguntin al senyor Mas o a la senyora Aguirre quan els van parlar per primer cop d'Eurovegas. I a més, i definitiu, que tothom ja sap que per 39,90 euros el que es comprar és un instrument per a regalar al nen el dia del seu aniversari.
Al final, cansat que no em faci cas, recomano al meu amic que es llegeixi aquests consells si vol veure les seues cartes publicades al diari. Això sí, per no desanimar-lo més del compte, li dic que perseveri en els seus intents, que la literatura epistolar també pot ser molt interessant, encara que sigui en una direcció única i qui sap si algun dia en farà un volumet. En un últim intent d'animar-lo, li dic que al menys la primera carta ja li publicaré jo mateix, amb opció que sigui llegida a tot el món. No m'atreveixo a dir-li que dubto molt que parlar de les promocions dels diaris interessi a ningú; en tot cas, interessa l'objecte promocionat. Per cert, per què fan aquestes promocions els diaris?, em pregunta el meu amic. Com si jo hagués treballat mai en un diari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
