presències

La setmana passada en pere, que no sé fins quin punt comparteix les meves idees o m'usurpa la personalitat, es va associar (?) a Facebook. En pere va barrejar una mica del seu perfil amb el meu i vet aquí que de seguida vam tenir algun amic i propostes d’amics que ni tan sols són saludats, tot i que és possible que ens hàgim creuat alguna vegada. Després de viatjar una estona pel laberint facebookià i conscients que ens quedaven molts viaranys per explorar i molts corriols per descobrir, als dos ens va semblar una meravella la quantitat d’amics que té alguna gent i vam revisar el diccionari per veure el significat de la paraula, perquè una cosa és el que un creu i l’altra la realitat fixada. Vam arribar a la conclusió que, sense cap dubte, els amics de facebook són realment amics en alguna de les accepcions del DIEC, ni que sigui en aquella que diu “Partidari d’algú o d’alguna cosa.”, és a dir, del pa amb tomata, de llegir de tant en tant, d’admirar mister Bean, de recordar que Jaume I va ser un rei del país, etc. En resum, que tots som amics per bé que encara alguns no ho sabem. Tot i això, en pere (i potser jo) de moment només tenim disset amics confessats, l’últim dels quals ha estat, a petició nostra, la Margarida Aritzeta, escriptora i autora del bloc la maleta sarda, de qui qui sigui que regeix els destins de Facebook ens va dir que potser la coneixíem, i, efectivament, havíem compartit amb ella taula al bar de la UdB amb amics o coneguts comuns ara ja fa molts anys, en aquelles èpoques glorioses en què, com pensen sempre els joves, crèiem que tot era possible o impossible, que ve a ser el mateix. Dubtem que ella tingui memòria nostra, al menys d’en pere.

La veritat és que a en pere i a mi ens va aclaparar una mica la quantitat d’amics que podíem tenir i vam pensar que no sabríem com correspondre a l’amistat que se’ns oferia o que demanàvem, perquè tots dos pensàvem que l’amistat exigia una dedicació que als més aviat misantrops i llunàtics com nosaltres ens era difícil d’aconseguir i que fins i tot en determinades circumstàncies ens podia arribar a atabalar i, si volem ser sincers, a disgustar. Fet i fet, però, vam tornar a pensar que aquestes amistats virtuals exigien poca cosa, que no demanaven la presència real, ni el tacte que tant ens agrada i que tan poc ens prodiguen i prodiguem. Aquestes amistats potser només demanen la constatació de petites complicitats virtuals, la veritat o la mentida d’una afinitat, potser només demanen la correspondència de la paraula “amic o amiga”. Sigui doncs, participem en el joc.

Tot això ens porta a considerar que el que pretén Facebook ja ho practiquem aquí, al bloc, amb una altra intensitat, perquè és aquí on –en pere sobretot- expressem sentiments, sensacions i opinions. I és a través del bloc que alguns amics virtuals s’han convertit en cares i cossos i paraules que el vent du i s’endú i ens deixa a la pell o més endins encara. Aquí és on hem deixat constància dels qui ens llegeixen de tant en tant i des d’on hem anat a les altres cases per deixar constància, no sempre, que els llegim. I, sense presència aquí, consultem periòdicament el vell bloglines que ens adverteix des de fa uns anys que tal o tal altre acaba de pujar uns mots, i és llavors que anem visitar-lo o el llegim sense trucar a la seva porta. I de la casa d’un –habitacions fosques o lluminoses, vistes al mar o la muntanya, decoracions isabelines o minimalistes- saltem a la casa d’un altre que no coneixíem i que es converteix en un amic o amiga habitual, explícit o secret.

I així anem passant els dies, i també passem els dies amb els nostres amics més antics, poquíssims dels quals trobem a Facebook o a través dels gadgets de blogspot o ni tan sols a través de Google, que ja és dir i que ja ens va bé. I les presències i absències, les accions i les reflexions, les trobades fugaces, ens acompanyen les hores, d’una manera, en el fons i pel que sabem, no gaire diferent a les companyies i els silencis d’altres temps... Però aquesta, com sempre, és una altra història.

P. S. Ara ja tenim 18 amics. Quin ritme, aquesta setmana!

inanitats (XV)

Carrer Provença,
els estornells arriben
i trien branca.
Perplexos es comenten:
-No són olives!























P. S. Mai no afegeixo res a les meves inanitats, però avui faré una excepció, una metàfora si voleu. M’agraden els estornells, i veure’ls als hiverns barcelonins és un goig que procuro no perdrem. Però els estornells, tan bells, amb el seu plomatge fosc ple de taquetes blanques, són un lladres temibles, sobretot en terres d’oliveres... Ai, que ja em desvio! Fa uns dies em llegia un post en que la Laie es queixava de la SGAE a causa del sobrecost d’un disc dur, i acabava dient: “No han rebut cap denúncia per allò de la presumpció d'innocència i tal? De debò que m'ho pregunto.” No li tinc resposta, però m’ha semblat que com a mínim la pot satisfer aquest breu que transcric (les negretes són meves) a continuació:

Un tribunal de Madrid ha desestimado una demanda de la Sociedad General de Autores (SGAE) contra el sindicato CNT por llamarla “cueva de ladrones”. El juzgado entiende que “debe prevalecer la libertad de expresión” dadas las cantidades que cobra la SGAE y al ser una cuestión “que está en la calle”./ EP

M’encanta la concisió i la precisió. Llàstima que em sembla que els tribunals espanyols no es crea jurisprudència ni serveixi, en aquest cas, per codemnar els lladres de la cova. També és una llàstima que la constatació del lladronici no tingui cap efecte regulador en els preus dels discs durs ni en el de tantes altres productes que no són precisament obra dels autors dels cànons. Quantes inanitats!

setze + setze i un poema

Des del passeig de Gràcia-Aragó que vaig preguntant a tots els quioscos si tenen la revista “enderrock” amb resultats infructuosos. Mentre m’allunyo sento que el quiosquer de dalt de tot de la Rambla comenta en veu alta a un oient imaginari: “Hostia con la revista, no hay manera de venderla y ahora todos quieren el disco...” Sembla que l’èxit els ha agafat per sorpresa.

En fi, passem a un altre tema. Tinc demanat a la Joana, viatgera forçosa de primera hora, que em reculli, si les cames no li toquen el cul, els resums dels llibres que les institucions deixen al metro. Fa dos dies em va portar Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans. Federació Llull. Edicions Documenta Balear. Avui me l’he comprat sencer per set miserables euros (la Montse li ha fet una mirada en diagonal, en Ferran (lector horitzontal), de testimoni– com m’agrada haver-vos trobat!-) i m’he saltat els prolegòmens i el final. M’agrada l’atreviment dels joves que em donen noves pistes sobre l’indefinible o, potser em diuen, a mi, massa acadèmic, que tota definició és vàlida i que cap no és completa:

Escriure poesia és una forma de veure i viure, aconseguir el vincle entre reflex i reflexió defugint la mera concepció estètica de l’art.
Edgar Alemany, 1989

La poesia és veure la llum entre les tenebres.
Clara Fontanet Abrines, 1988

La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça
Blanca Llum Vidal, 1986

Si dic poesia és perquè no conec res més demolidor i inquietant.
Joan Tomàs Martínez Grimalt, 1984

Per mi la poesia és l’orgasme de l’art i la paraula en llit de paper.
Laia Martínez i Lopez, 1984

La poesia és un festival: l’infinit fornicant amb l’eternitat.
Jaume C. Pons Alorda, 1984

La poesia és la carn... i alguna figa d’agost.
Pau Vadell i Vallbona, 1984

Escric per compartir/alliberar/entendre els resultats de la recerca d’intentar acostar-me al que forma la pedra o l’arbre, la potencialitat del ser.
Pau Castanyer i Fe, 1983

La poesia és una obra mestra de la llibertat. I a mi em diu que miri i escolti i senti i tasti, i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, 1983

Estic convençut que la poesia no és literatura. Però, què és? No en tenc ni puta idea. Diria que el poeta emocionarà o no serà. Afirmaria que el poeta ha d’estar constantment enamorat o no serà. Conclouria que el poeta principia la seva inexistència; bell ésser que en atrapar-lo ja ha desaparegut.
Emili Sánchez-Rubio, 1983

La raó i el cos de la paraula que amb llibertat d’ús ens ajuda a conèixer-nos i a conèixer i a oxigenar el càncer que gesten els bulbs de la selva urbana.
Isabel Garcia Canet, 1981

La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames.
Andreu Galan i Martí, 1980

La poesia consisteix a expressar els misteris i les passions de la vida sense fer gaire el ridícul.
Pere Antoni Pons, 1980

La poesia és un toll dins una piscina.
Ferran López i Abad, 1979

Escriure és la meva manera d’aprendre, de conèixer, de pensar. Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.
Martí Sales i Sariola, 1979

Repeteix-te tant com puguis. Tingues clar que la poesia és política vital comuna. No escriguis per als teus enemics, només per als qui estimes de debò. Cura sempre la forma, perquè és el que dóna arrel al poema. No escriguis sobre coses mortes, escriu sobre el que cada dia comença a viure. No dissimulis els teus amors. Procura passar-te la vida dient “sí”.
Carles Rebassa, 1977

M’ho pensaré.

Avui, ja de nit, em trio aquest poema de la Clara Fontanet per completar la diagonal:

Tremol altre cop i veig en la nit
tot allò que al dia li manca, després,
neguitosa m’he aixecat del llit
i totes les coses semblen coses:
els llibres tenen, encara,
paraules i la música sona música.
Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

(exinèdit)

Continuo veient en la nit, aliè als incendis diürns que el sol suavitza. I encara em sorprenc cada dia llegint poesia.

immortals?

Potser algú s’ha fixat en l’enquesta aparentment esbojarrada i inútil que vaig penjar ahir aquí a la dreta i que no espera aconseguir cap mostra sociològica que permeti conclusions. Ho és, d’esbojarrada? És simplement una boutade?

Amb dos dies de diferència em trobo dos científics, i n’hi deu haver més, que afirmen o insinuen que la mort per vellesa serà aviat (30, 40 anys?) una qüestió superada o gairebé. Ho diuen Aubrey de Grey, gerontòleg d’aspecte profètic i mirada il·luminada i Juan Carlos Izpisúa, director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), d’aspecte més terrenal. Mentre el primer parla de 1000 anys de vida, el segon, igualment entusiasta, però menys precís, es fa preguntes que creu que tindran properament respostes satisfactòries: És inevitable morir? Podrem regenerar el nostre cos i donar-li una nova vida? Podrem viure el temps que vulguem? Està la mort cel·lular inexorablement inscrita en el nostre destí biològic? ...?

És possible que el que fins ara només era una hipòtesi o un tema de ciència-ficció sigui en un futur pròxim realitat? Uns quants diuen que sí.

Bé, a mi ja no m’agafarà, però és probable que alguns de vosaltres formeu part d’aquesta nova humanitat. La idea mareja. Tantes preguntes a fer! Tantes incògnites a resoldre! Tantes hipòtesis i desitjos a repassar! Des de la perspectiva global, de reorganització d’un nou model de món. Des de la curiositat física: com funcionaran i evolucionaran aquests cossos? Des de la perspectiva històrica: veure com en un món cada cop més ràpid neixen i moren tendències, invents, pobles, llengües, potser la pròpia humanitat... Des de la perspectiva moral: aquí, de moment, no se m’acut res. Des de la perspectiva religiosa: s’acabaran per fi les supersticions? Des de la perspectiva psicològica, de funcionament de la ment d’aquest nou ésser humà que envellirà sense envellir: aquí se m’acuden tantes preguntes, tantes variables, positives i negatives, que l’espai per formular-les i per imaginar respostes em seria insuficient.

En resum, viurem (viuran) mil anys, i què? Ni que visqui mil anys no seré capaç de llegir-me la meitat de les novel·les que s’ha publicat fins al moment ni les que es publicarà mentrestant, i ja no dic res de la poesia. És broma, companys i companyes, segur que faria alguna cosa més que llegir i anar canviant de professió cada 60 o 70 anys. Jo de vosaltres, si aneu pels 40 o menys, començaria a pensar en el futur, perquè no dubteu que, si poden, els governs -Saura president?-us obligaran a viure'l.

l'escriptura

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

No, no, no són paraules meves, són d’en Quim. M’agraden. M’agrada aquest perdre el temps. M’agrada aquesta companyia. M’agrada aquesta imatge d’anar quedant nu. M’agrada la sensació de les paraules que et van acariciant. Després vindrà el tornar-se a vestir i el tornar-se a despullar, una vegada i una altra, i les que calgui.

En llegir el final del paràgraf, però, no m’he pogut estar de contrapuntar mentalment, i disculpeu-me l’atreviment d’escriure la grolleria del meu pensament. Se m’ha acudit que les paraules mai no m’acaben de despullar, sempre em deixen en calçotets i potser encara amb els mitjons. Una imatge ben galdosa, certament. Qui sap si algun dia les meves paraules s’atreviran a més... és clar que no sé si aleshores aquesta imatge... Déu meu, quina visió!

incomprensions

No tinc especial simpatia pels palestins ni antipatia pels jueus o viceversa (amb els noms de vegades em faig una mica d’embolic, mai no tinc clar si s’ha de parlar de palestins, jueus, àrabs, hebreus, israelians, islamistes, musulmans, israelites, islàmics...) malgrat les campanyes a favor i en contra des de dins i des de fora. Per què hauria de sentir simpatia per uns o altres? En canvi, em dol qualsevol mort i les seves justificacions, que a penes entenc i que no necessito entendre; em dol la barbàrie d’un conflicte que pot tenir pauses però del qual dubto que jueus i palestins vegin cap possibilitat de solució real, satisfactòria.

Parlant de déus i eternitats, és curiosa la campanya que fan alguns ateus per publicitar-se, per tenir un reconeixement, una presència social (?). Una campanya que segur que ha arribat molt més enllà del que preveien amb els seus pressupostos (informació reincident de primera mà aquí i aquí) . Quina necessitat tenen els ateus organitzats, que, que se sàpiga, no tenen cap doctrina determinada, a exposar, a mostrar públicament una existència genèrica. Quina és la finalitat última? De moment sembla que la campanya serveix per recollir diners que s’inverteixen en la pròpia campanya. A veure si més endavant ens proposen alguna finalitat sagrada ben organitzada. És clar que gaudir de la vida, és a dir, ser feliç, ja és una proposta que la majoria de religions comparteixen, les diferències rauen en la manera d’aconseguir-ho; en aquest aspecte no és posen d’acord i l’èxit de la proposta –només cal mirar l’entorn de cadascú- és més aviat escàs, relatiu. Ni tan sols els catòlics practicants acaben de trobar el plaer de la vida en el sagrament de la confessió que és el que permet gaudir de la vida com si no existís Déu. Per què, ¿de què val l’esgarrifança que et recorre el cos quan transgredeixes una norma i el sentit de culpa si saps que després et perdonaran la transgressió només acomplint unes penes simbòliques, sabent que mai hi ha una condemna en ferm per a tota l’eternitat si un no la tria conscientment?

En acabar d’escriure, m’adono que el tot frivolitzant del segon tema es pot encomanar al primer. I no ho voldria. El que em passa amb Gaza –mostra cruenta d’un moment- és que tinc la necessitat de parlar-ne, però no arribo a trobar la forma ni els arguments. Em neguiteja aquesta incapacitat.

P. S. Una incomprensió comprensible és la de l'acabament abans de començar del judici a Ibarretxe i altres. Llàstima, perquè l'assumpte s'eternitzarà, i es tracta d'un cas que mai no hauria d'haver arribat a cap tribunal.

كوفية‎

El dijous vaig preguntar a la S. si havia tingut molts regals durant les festes. Em va dir que a casa no havien celebrat l’any nou, que no els semblava bé fer festa mentre els altres sofrien. La S. de vegades, poques, porta una kufiyya de color negre embolicada al coll que també li cobreix part de les espatlles.

Entro al carrer Pelai des de la plaça de la Universitat; per la vorera més transitada avança una minúscula manifestació que crida sense pausa “jueus assassins”. Tres manifestants entren, com jo, a Nivell 0, i recorren ràpidament la botiga. Dos porten kufiyyes amb el dibuix negre. Parlen en àrab, fort, riuen. Es converteixen en el centre d’atenció dels dependents i d’uns quants compradors. Sortim al mateix temps per portes diferents.

Davant del palau de la Virreina, unes dones amb el cap cobert amb mocadors de color blanc s'han aturat a xerrar. Una d’elles porta un pal de fusta amb una bandera enrotllada. Només distingeixo el verd i un fragment minúscul de vermell.

Pujo pel carrer del Call. Em creuo amb algunes famílies joevs amb amb un, dos o tres nens petits. Els adolescents deuen anar pel seu compte. En alguns casos es pot deduir el seu origen pel vestit de les dones. Cinc o sis duen fullets reivindicatius a les les mans.

A la plaça de Sant Jaume hi ha un desplegament important de mossos; uns quants han fet un petit rectangle protector davant de la Generalitat. Un mosso fa aixecar un noi que s’ha assegut, repenjada l’esquena en un fanal. Queda molta gent encara. A la dreta de l’Ajuntament hi ha un escenari buit on Llach i la Sardà deuen haver llegit els seus textos. Es fan moltes fotos, algunes de grups familiars davant d’una pancarta. Les kufiyyes són de tots els colors.

Veig kufiyyes a tot arreu, fa anys que en veig, fins i tot la Joana en té una de siriana de color vermell, però no veig que tots aquest colors, totes aquestes banderes, totes aquestes paraules representin gaires esperances per als palestins.

ccvb

Entro amb la intenció de comprar un llibre de la Glòria Llobet –que no tenen- i surto amb un llibre de Carvalho. De fet no sé si l’autor és Carvalho, Vázquez Montalbán o algú altre, o tots plegats.

Carvalho o Vázquez Montalbán, o qui sigui, presenta (presenten?) en la cocina de los mediterraneos tot un seguit receptes de la cuina catalana, valenciana i balear, precedits d’una introducció cultural-gastronòmica de cada territori (país?). Una recopilació engrescadora en què al costat de menjars que es poden trobar en molts restaurants apareixen alguns plats que imagino que només es poden tastar en cases particulars o en escassíssims negocis de restauració. Fantàstic!

Ara bé, un es pregunta si l’autor, sigui qui sigui, ha tastat tots aquests plats i, posteriorment, ha preguntat el procés d’elaboració als autors abans de fixar-lo en aquestes pàgines. Un té la idea que la cuina tradicional o popular neix en les cases particulars i en alguns casos després passa als cuiners dels restaurants i a les bibliografies dels recopiladors de sensacions i passions, que de vegades són cuiners o cuineres i d’altres no. Tant els segons com els tercers tenen una certa tendència a millorar els originals, a recrear, a inventar, cosa molt lloable que indica l’instint de superació dels humans i la seva voluntat de singularitzar-se. Tornem al principi del paràgraf: d’on han sortit les receptes del llibre, directament de les cuines de casa, dels restauradors o dels bibliògrafs? La meva impressió és que l’origen no és la cuina que encara practica la gent particular sinó les altres dues fonts. Tinc la sensació que l’autor o autors no han contrastat les receptes trobades en restaurants o llibres –i no sé si tastades en la seva totalitat- amb les de les dones i homes que encara les cuinen a casa seva per a ús particular i dels convidats que els arriben de tant en tant. Per no allargar-me en deixo una sola mostra que els tortosins i assimilats entendran perfectament i potser comentaran, la recepta dels “Pastissets o pastelillos de Tortosa”:

2 copas de mistela 2 dl de aceite 200 g de azucar 700 g de harina 1 corteza de limón 300 g de confitura cabello de ángel 1 huevo

Amasar en un recipiente la harina, la mistela, el aceite, el azúcar y la cáscara de limón. Después, extender la pasta sobre una bandeja en forma de rectángulo de unos 3 cm de grosor. Disponer encima el cabello de ángel y enroscar la pasta sobre si misma en forma de espiral. Ponerlo en una bandeja, untarlo con huevo batido y meterlo a horno suave. Antes de servirlo, cortarlo en rodajas.

Dubto que la meva mare, constructora de pastissets segons la saviesa d’uns avantpassats dels quals es perd la memòria en la llarga nit dels temps s’atreveixi a certificar aquesta receptar (deixant de banda els ingredients, i l’ou batut per sobre? tallat en rodanxes? On s’és vist? Potser en alguna pastisseria creativa?). també és veritat que la meva mare, reclosa durant molts anys en un poble secularment aïllat del pas del temps i de la modernitat, potser mai no es va assabentar de l’evolució gastronòmica. Ara és massa tard.

En resum, que cal anar amb molt de compte, que no tot el que sembla és, que als cuiners aficionats els costarà una mica practicar alguns plats amb la garantia d’obtenir uns resultats òptims o genuïns. Dit això, no dubteu que el llibre és interessant en la mesura que dóna notícia de la varietat de la cuina dels Països Catalans –no de la totalitat, és clar-, que presenta unes receptes saboroses i en alguns casos injustament oblidades, que aquestes receptes són realitzables malgrat la inexactitud o les mancances expositives en altres. Decididament una obra de síntesi a tenir en compte en l’aspecte pràctic i en l’aspecte bibliogràfic i infinitament millor que molts llibres sobre el tema que un no sap perquè es publiquen. Això sí, repeteixo, compte!

























P. S. Se m'acut que posats a parlar de cuines, bé podia deixar unes notes a l'altre bloc.

divagacions

Repassant la vida i l’obra de Bernat Metge em torno a preguntar perquè encara ningú no ha novel·lat el personatge: poderós (al menys des de l’ombra), de prosa brillant a Lo Somni, escèptic, enamorat, sospitós de traïció, corrupció i altres assumptes menors, comdemnat, rehabilitat... I Quina època més atractiva i convulsa des de totes les perspectives: el període humanista, que obre noves perspectives, el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó, ja al final de la seva vida (no em val L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant), l’Església dels tres papes... Ben pensat, però, tampoc no m’interessa gaire la novel·la històrica.

Avui toca comprovar com van les vendes de llibres en català, originals i traduccions, ficcions i realitats. Em continua sorprenent que a la llista dels llibres de no ficció hi hagi títols com El secret –que en si mateix ja indica que no en traurem res de clar- del qual es diu “claus per aconseguir la salut, la fortuna i la felicitat.” També, abans de reflexionar, em crida l’atenció que hi hagi un poemari (Misteriosament feliç, de Joan Margarit), però, és clar, ¿què hi ha que sigui més real que el que contenen els versos? Encara un altre llibre d’entre els deu primers: L’esplendor de la Barcelona burgesa, de Lluís Permanyer. Tinc ganes de fer-li una ullada. Crec que actualment no es parla de burgesos i de burgesia més que en els textos d’història o en sentit més o menys pejoratiu amb reminiscències marxistes i per persones d’una certa edat. Avui hi ha empresaris de diversos sectors, banquers, etc., però, són aquests els burgesos? Dintre de cent anys algú farà servir la paraula burgès per denominar algun col·lectiu del moment actual?

fred i calor

Fi de festa. Passades les vuit emprenem el viatge de retorn. Neva! Bona part del viatge el fem amb l’acompanyament de les volves que vénen a morir al parabrises o s’escapen lleugeres i erràtiques per fixar-se en aquesta natura d’un blanc fantasmal que deixem enrere i a penes admirem: ja tenim prou feina a resseguir les línies blanques o grogues -interminables obres- de l’autopista.

A Barcelona, voldríem dir si no fos mentida:

Fa, la neu que es fon,
una aigua apagada.

Desfem les maletes i preparem el sopar, els darrers vestigis de la botifarra blanca i la botifarra negra, el pa torrat amb tomata; la calefacció que no acaba d’escalfar.

A la tele diuen que Maruja Torres ha guanyat el Nadal amb Esperarme en el cielo. De protagonistes, a més de l’autora, Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán –aquests dies he fullejat la seva la cocina de los mediterráneos, de la qual ja en parlaré, però no aquí-. M’agrada la idea que els morts (T. M. i V. M.) hagin donat vida nova a la Maruja, tot i que no sé si em llegiré el seu llibre perquè les ficcions angèliques no són el meu fort. El Pla se l’emporta Gaspar Hernández que diu, entre altres coses –i no sé si literalment perquè això ho llegeixo al diari: este galardón es "un honor y una responsabilidad, porque Pla es uno de mis autores de cabecera y, en cierta forma, El silenci pretende ser un homenaje a Pla y a dos autores japoneses, Kawabata y Tanisaki". Esta novela es "la historia de una joven japonesa, Umiko, enferma después de vivir en un monasterio zen, que vive en Formentera y cree en la curación espiritual, algo que comparte con el autor", ha confesado. M’agradaria saber què opinaria Pla de la novel·la perquè així, a primera lectura de les declaracions... Res, no diré res.

En fi, em concentro en les joguines que em van portar els reis:

“Quina sort! Quantes joguines
m’ha deixat aquesta nit.”

Demà, dia de reflexió. Nevarà a Barcelona?

P. S. He incorporat el regal de reis que m'ha fet la meva blocaire invisible a la dreta. Ja li he donat les gràcies, que consti.

la meva blocaire

Benvolguda Ina,

Em temo que he fracassat lamentablement a l'hora de triar-te un regal. En aquesta nit glaçada de reis, li continuo donant voltes i no se m'acut res que pensi que et pugui ser satisfactori. Potser em vaig precipitar en pensar que es poden fer presents només coneixent les paraules de lluny, aquests mots que ens presenten les pantalles. Potser vaig confiar que ja trobaria algun text, alguna música, alguna d'aquestes coses que es poden deixar aquí i que costen tan poc de pujar. En fi, Ina, ja ho veus, només excuses. Què vols que et digui, em falta una cara, em falta una presència, potser alguna confidència, algunes converses... No ho sé.

Potser es tractaria de parlar una estona de la Patrícia Highsmith o de recordar les aventures de Bilbo, o d'anar al cine a veure la vida d'Iris Murdoch, qui sap si comentar els articles d'en Monzó, repassar Hess, rellegir Salinger... Quatre coses sobre els avantatges i inconvenients de la vida en el camp?

Res, Ina, que t'ha tocat un amic invisible ben galdós; però continuaré buscant, tot i que no et prometo, com podria fer-ho, que el meu present es pugui ensenyar als amics. Deixa'm que et reciti, abans del comiat, uns versos justificatius:

...
No em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la que em recordo i no m'enyoro,
la que en tu miro, i les que et conto
i que són les que conec menys.
...

Una abraçada. Espero que els reis hagin estat generosos amb tu i amb la teva filla.

pere

ara sí, la reina

S'acosta la nit de reis i jo continuo reivindicant les reines. Dec a la generositat d'en Manel la lectura d'Una lectora poc corrent, un devertimento que a través del distanciament de l'humor anglès exemplifica a partir del protagonisme de la reina d'Anglaterra -podria ser qualsevol altre personatge, però ja sabeu com són els anglesos- el procés que va des del descobriment de la lectura a la necessitat de l'escriptura. He triat alguns fragments del llibre en ordre cronològic.

Llegir es retreure’s. Fer-se inasequible. Estaríem més tranquils –va dir Sir Kevin, si l’activitat fos menys... egoista.
-¿Egoista?
-Potser hauria d’haver dit solipsística.
-Potser ho hauria d’haver dit.
Sir Kevin s’hi va abraonar.
-Si poguéssim imbricar les seves lectures en una causa o propòsit de més abast... la capacitat lectora de la nació en conjunt, per exemple, o la millora dels estàndards de lectura entre els joves.
-Hom pot llegir per plaer –va dir la Reina-. No és un deure cívic.
-Potser –va dir Sir Kevin- hauria de ser-ho.
-Quines penques –va dir el duc quan ella li ho va explicar aquella nit.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Curiós diàleg en què em sembla que tots dos personatges tenen raó. La lectura -em refereixo a les novel·les, a la ficció que no és més que un reflex de la realitat- possiblement humanitza, fa entendre la complexitat humana, però al mateix temps aïlla, aparta. Quina paradoxa la de la reina que es va fent més conscient de la diversitat dels seus súbdits al mateix temps que ells se senten perplexos perquè s'adonen que la seva monarca va més enllà del paper secularment establert, que s'ha convertit en un ésser pluridimensional, imprevisible.


Els escriptors, va decidir aviat la Reina, probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres. I no semblava pas que els escriptors pensessin que el lector els havia de fer una gentilesa, en llegir els seus textos. Més aviat semblava que pensessin que ells li havien fet una gentilesa en escriure’ls.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Completament d'acord, o gairebé, amb les reflexions de la reina.

-Una vida terrible, pobre home. Martiritzat per l’asma, i és veritat que era una persona d’aquelles que fan venir ganes de dir: “Au va, espavili una mica”. Però la literatura en va plena. La cosa més curiosa era que quan sucava una pasta al te (un costum desagradable) se li feia present tota la seva vida passada. Jo ho vaig provar i no em va fer cap efecte.
-Segurament no era la mateixa mena de pasta, senyora- va dir el ministre d’Exteriors, i va tornar a centrar la conversa en els acords monetaris.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

El fragment anterior se m'ha escapat, no el tingueu en compte, o considereu-lo una mostra de l'estil de la prosa anglesa que esmentava al principi.


Va descobrir, però, que quan acabava d’escriure alguna cosa, encara que només fos un apunt al seu quadern, se sentia tan satisfeta com abans se n’hauria sentit després d’haver llegit una bona estona. I se li va tornar a acudir que no volia ser una lectora prou. Una lectora era gairebé el mateix que una espectadora, mentre que quan escrivia feia alguna cosa, i fer coses era el seu deure.
Jo hauria dit –va intervenir el primer ministre- que Sa Majestat està per damunt de la literatura.
-¿Per damunt de la literatura? -va dir la Reina-. ¿Hi ha algú per damunt de la literatura? Seria com dir que hom està per damunt de la humanitat.

Alan Bennett. Una lectora poc corrent.

Deixant de banda la reflexió més transcendental: què hi ha per damunt de què?, no és veritat que arriba el moment en què el lector sent la necessitat d'escriure? No en som exemple la majoria dels blocaires? Que després es publiqui o no el que s'escriu és un tema que no apareix de forma prou explícita en la novel·la, però que tots nosaltres tenim ben clar. La qüestió, altres vegades plantejada aquí, és que no queda clar si nosaltres en tenim prou amb les pantalles i l'autoedició o aspirem al paper i a l'edició dels professionals.

i es convertí en reina

Feia una mica de temps que no llegia cap novel·la negra ni policíaca, ni semblant, i vaig creure que La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, d’Stieg Larsson, segona obra de la trilogia Millennium, seria una bona reentrada, malgrat anar al capdavant de les llistes de les novel·les més venudes.

Bé, el llibre, al qual no sabria atribuir un gènere concret i que segueix les pautes estructurals dels bestsellers, m’ha funcionat perfectament tot i que en alguns moments he trobat que s’allargava innecessàriament, sobretot en les excessives disquisicions de les comissaries. Bons, dolents, una intriga més o menys versemblant i actual –alguns diran que amb exageracions, però més exageracions té la vida- marc social interessant, etc. En fi, els elements necessaris per anar passant pàgines. I gaire res més si no fos per un personatge, la Lisbeth Salander. Qui és aquesta noia? Doncs físicament no sembla gaire atractiva:


Tornant a l’habitació, va aturar-se tota nua davant el mirall de l’armari i va examinar cel seu cos amb admiració. Continuava pesant quaranta dos quilos i feia gairebé un metre cinquanta d’alçada. En aquest sentit, no hi havia gran cosa a fer. Tenia uns membres tan prims com els d’una nina, unes mans petites i i uns malucs que no semblaven pas tenir-les totes.
Però tenia pits.

Ben poca cosa, oi? I a més els pits tampoc no eren gran cosa, us ho asseguro; és clar que abans de fer-se uns implants eren únicament “simples esbossos d’inflor”. Que el drac que li anava de l’espatlla al cul pot resultar atractiu per algú? Allà cadascú.

Que la Lisbeth sigui una inadaptada social incapaç de mostrar els seus sentiments i una relació estable, no ajuda gaire a mostrar cap empatia. O sí? Mare caixera i pare desconegut – de moment-. Vaja novetat. Li agraden les mates i és una hacker sensacional, una investigadora fora de sèrie i un geni dels escacs. I què? És lesbiana o heterosexual? A qui li importa? És capaç de dominar un assassí sense sentiments, amb un cos espectacular i que pateix analgèsia congènita. Qui s’ho pot creure? Molt bé, és milionària, però quina importància té això? Que sembla que el món està en contra seva? El món és així.

Però alguna cosa deu tenir la Lisbeth Salander, perquè quan l’autor la fa desaparèixer durant un bon nombre de pàgines, el lector –en aquest cas jo- comença a impacientar-se i pensa: molt bé, Larsson, però, pots fer tornar la Lisbeth! Qui és aquesta noia? Una heroïna romàntica? Una heroïna de tragèdia grega a qui la fatalitat acabarà fent desaparèixer? Un model de la dona del segle XXI que encara està per definir? Per què ens enganxa la Lisbeth Salander? Qui es veu capaç d’explicar-m’ho?

Llegida segona novel·la de la sèrie i com que de moment no tenia ganes de llegir l’anterior, vaig anar a la llibreria a veure si ja havia sortit la tercera. La llibretera informadora em va dir que encara no, que què més voldria ella. No em vaig donar per vençut i li vaig demanar si tenien una traducció que no fos en català o castellà. Sí, en francès, però jo no domino la llengua, em va dir. I mentre em dirigia a la secció corresponent, la meva informadora, amb un somriure de complicitat i ignorant per un moment els altres clients i clientes –més clientes- impacients em deia: per què la Lisbeth no pot morir, oi?. Evidentment que no. Perquè malgrat tot ens l’estimem i farem el que calgui per ella.

En resum, que he comprat La reine dans le palais des courants d’air –ho sento pels de Columna que no la publicaran fins al juny o el juliol segons em diuen- i ja me l’he començat, però no us penso dir res... excepte un paràgraf de l’inici per tal de mantenir l’interès:

-Helicoptère entrant. Deux patients. Un home âgé et une jeune femme. Elle est blessée par balle.

Us imagineu aquests dos al mateix hospital? Ja em direu.

Hi haurà una quarta novel·la ara que l’autor és mort? Coses més estranyes s’han vist.

re[z]istiré

Passejant per Barcelona, un capvespre cap al tard, entro en algunes botigues i comprovo que els cartells institucionals que afirmen que els botiguers són més que botiguers són certs. Jo només volia venedors, però costa, costa molt trobar professionals, ni tan sols aficionats, és a dir, que sentin afició per l’ofici. La majoria són molt més. Què? Ni idea, no m’ho diuen, no els dec merèixer prou confiança. Re[z]istiré!

Els experts em (ens) diuen que si la crisi això o allò o el de més enllà. Hi ha més experts en crisis que bolets en temporada alta. I experts en futurs: surten experts (hi ha tants especialistes predictors de futurs en tantes especialitats!) d’on mai no se n’havien vist. Re[z]istiré!

Plou, i si no plou, com si ho fes. N’estic tip; aquesta grisor em penetra els ossos i la ment. Re[z]istiré!

Els mitjans no paren de fer resums de l’any que s’acaba, i els comerciants no especialitzats, i els escriptors, els arquitectes, els polítics (ai, els polítics!) els banquers (ai, els críptics banquers!), els aturats, els editors, els lectors, els esportistes (als esportistes més aviat els els fan), els venedors de cotxes, els georgians i els afganesos, els misantrops i els filantrops... , fins i tot els blocaires tenim tendència a fer resums de l’any, i vinga valoracions, i balanços! N’estic fins al ... dels resums i de les balances, dels equilibris. No hi ha cap novetat! Que no hi ha cap novetat? Re[z]istiré!

... Re[z]istiré!

...Re[z]istiré!

...Re[z]istiré!

Com cada any, aixeco la vista i veig que, de moment, Orió es troba, com sempre, entre 24º N i 11º S de declinació i entre 4h 40m i 6h 20m d’ascensió recta (la nebulosa em refereixo, que és del que es tracta). Aquests dies, cap a les dues, es veu mirant el sud si els núvols –ja ho he dit, que n’estic tip, de nuvols?- ho permeten. Em reconforta. No vull altre senyal. No en conec cap altre. Re[z]istiré!

És clar que no us desitjo que resistiu, que no claudiqueu, sinó que aquest 2009 actueu, creeu, creieu (?), progresseu, sigueu feliços, malgrat els venedors que no ho són, malgrat els profetes certs i incerts, malgrat els experts en prediccions i en balanços, malgrat les pluges benignes i malignes, malgrat tots els nostres i vostres malgrats. Endavant, el 2009 és nostre i vostre, no permeteu que sigui d’ells, si de cas, compartiu-lo amb ell o ella!

I a llarg termini faig meva aquesta modesta cançó de re[z]istència, tan maldestra i tan propera (ja ho veieu, faig resums i balanços també), i us la deixo per si algun dia la necessiteu. Si em plau, més endavant li refaré la lletra, que no la veu ni el puzle d’imatges... O en triaré una altra.




Bon 2009, doncs! Ei, i no xinxolleu gaire l’ampolla, ni els reis mags amb desitjos impossibles, que tot té un límit!

(i entre parèntesis i en lletra petita i inútil un desig ja no de pau sinó de vida per a tots aquells que cada dia lluiten per sobreviure, per als que tenen raó i per als que no en tenen -quina raó?-, per als que tenir raó o no tenir-ne no significa res perquè la seva possibilitat de tria és nul·la; per a tots, la vida, la pau i, si pot ser, una mica d'aquesta cosa intangible que anomenem felicitat. Re[z]istiran?)

AAAH, BROSSA!

BRRoooSSSSAAAAA! Quan vaig saber que es muntava un homenatge amb motiu de l’aniversari de la seva desaparició carnal no m’ho vaig pensar gens ni mica: jo hi volia participar!

-RES, m’hi poso ara mateix- vaig decidir. Dit i fet: un vídeo!

-OOOHHH, atura’t, atura’t –vaig reflexionar més tard-. Què coneixes tu de Brossa? I vaig recordar que ben poca cosa. Sabia que era poeta i paleta, que havia tingut unes conviccions fermes sovint volgudament o innocentment oblidades o negligides. Recordava que una amiga meva havia viscut al pis del costat (o de dalt o de sota?) i em donava notícies de la seva vida, més de la domèstica que de la intel·lectual: que si avui mentre pujava uns llibres a la prestatgeria..., etc.

-SAPS què? Deixa’t d’històries i concreta.

SUPOSO que en un altre moment tindré temps de llegir l’extensíssima obra de Brossa, vull dir els versos, els suaus i els cantelluts.

ARA ja faig amb un fragment d’un poema seu (apareixeran gaires poemes en aquest homenatge?) i amb els dos minuts i mig de vídeo, en què, com tants altres, jugo amb la lletra A, i amb un fragment d’un poema dedicat a la Maria Mercè Marçal, perquè, torno a recordar-me, per si de cas, que ell també escrivia poemes sense imatges visuals. Ai, que em faig un embolic entre versos i poemes i visuals i... En fi, que ho desbrossi cadascú que jo no sé com fer-ho.



SUMARI ASTRAL

I

En forma humana
i habitat pel llenguatge,
tiro els daus
i obro els llibres.
Ningú no balla convençut.
Els braços només aixequen
per copejar amb les mans,
no pas per traçar cap signe.
Observo els detalls del foc
pintat per semblar una cara.
Tothom es trepitja.
Decortiquen els fruits i no se’ls mengen.
Les bandes són del color del caos,
i la serp és la mestressa dels vivents.
La sal no evita que es podreixi el mar,
ni les lletres corresponen a la feina.
La prova és que el poder fa d’únic centre
i al món es produeixen artificis
que pacten totes les conclusions (i menes
d’especulació) que ens caldria abandonar.
La força de les roques no pensa.

Escric signes i lletres
en una pell de bou.
Trasllado al pensament l
a terra, el cel i l’aigua
i tiro sorra sobre un mirall
per observar-hi dibuixos capritxosos
o per traçar-hi una lletra.
Any darrera any,
esgarrapo la terra amb les ungles
per poder tallar l’ombra
que m’avança i penetra les arrels.

II
...

III

...

Joan Brossa. Sumari Astral. Edicions 62-Empúries (El llibre es va acabar d’editar i relligar el 31 de desembre de 1998, l’endemà de la mort del poeta)

Quant el vídeo, demano disculpes al mestre pel fons de música de jazz que a ell “ni fu ni fa”, però que és una de les meves cançons preferides i vaig trobar que tenia un títol adient, que traduït seria més o menys: Ha, ha, aquest camí té forma de A!

tecleig

Ah, la meva connexió sense fils i misteriosa se'm mostra avui estranyament fidel! La veritat és que tinc més ganes de badar i de llegir que d'escriure o, si es vol, més ganes de contemplar i de pensar el que escriuria que de fer-ho. Tot i així, les tecles em tempten ni que sigui per mantenir l'agilitat dels dits i per dir -cal posar sempre algun contingut a les lletres- que la desconnexió de la feina i del rellotge sempre és agradable i que les coses petites i grans sense planificació poden ser un plaer.

És un plaer ser testimoni que la natura continua sent imprevisible -ja sé que la natura humana també ho és i en política és un axioma- i fa la seva via: ara un sol intens ara una tempesta terrible amb uns grisos de tots colors en què un es capbussaria si no fos perquè el seny guanya la rauxa fins i tot en aquest Empordanet esventat.



És també un plaer comprovar que en aquestes llargues reunions familiars de Nadal, després dels versos obligats dels nens, els grans es poden afegir a la festa llegint a una o més veus els poemes del llibret verd que els proposo i que encapçalo* per donar exemple. Com és un plaer i una sorpresa -com poden existir plaers sense sorpresa?- no poder sortir d'una pastisseria perquè de sobte t'entren uns quants cantaires que ens converteixen en hostatges i que demanen panses i figues -per què no bisbalencs o canalons?- per al nen de la mare en un intent de contrarestar la tristor de l'oficialitat d'aquest 2008 que es troba a les acaballes.



Fet l'exercici de tecleig (16 línies a l'OpenOffice -i continuo amb un afegit), deixo qualsevol possible desenllaç per més endavant.

* Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

Carles Torner

(no sé si creure-m'ho, però som en temps de Nadal. I ara permeteu-me que continuï llegint)

P. S. Llegeixo a casa la Júlia una notícia que m'esparvera: Ens volen restringir l'ús públic de les tecles! En canvi no em preocupa gaire que al mateix temps el Termcat hagi decidit desdir-se i optar pel mot blog i els seus derivats. Jo tinc pocs problemes de llengua.

més llunyana que invisible

Aquests dies estic en la incertesa d'una connexió misteriosa a Internet que ara ve i ara va, sobretot va -durant dies- més que ve. En aquest moment escric això sense saber si quan acabi podré penjar-ho. I com que les obligacions són el primer, diré que només dono senyals de vida per deixar constància que em vaig apuntar per primera vegada al joc de l'amic invisible patrocinat pel veí i entenc que he de deixar algunes pistes fins que per Reis li faci, al meu amic invisible -que no ho és i que no és amic sinó amiga- un regal definitiu i prou consistent. En fi, com que, repeteixo, que no sé quin serà el meu futur de connexions i desconnexions més immediat, m'atreveixo a deixar més d'una pista.



1. És molt possible que la meva amiga invisible vegi el mateix tipus d'arbres que veig jo des d'aquí, però és segur que allà no li ha nevat sinó que pot anar a torrar-se al sol.



2. Els dos vivim, crec, a la mateixa ciutat.



3. És gairebé segur que la feina que fa habitualment està molt per sota dels seus estudis i capacitats; és clar que qui més qui menys pensem que estem desaprofitats. En el seu cas això no la preocupa.



Continuarà.

nit de nadal

;-)

Louis Armstrong, Jordi Pujol i jo (esbós d'una història de Nadal)

Quants llibres es regalen i es llegeixen per Nadal? No ho sé, però aquests dies de llums matinals radiants (suposo) i de tardes que s’escapen en els crepuscles melangiosos i en les nits llarguíssimes són una invitació a la lectura sempre que s’aconsegueixi escapar a temps de les tertúlies familiars interminables i del deixar-se anar.

Jo m’he fet els meus bons propòsits de pàgines i pàgines que ja ara sé que no seran del tot satisfets. Encara tinc pendent El casalot (La casa inhòspita, en versió digital), una mica més de Pla i, com a novetat, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. En canvi, no em deixaré entabanar per 1966-2008. Festival de jazz de Barcelona: 40 anys, perquè en qüestions de música prefereixo escoltar que llegir i perquè abans del festival va existir el Hot Club i els anys 50, que no m’he acabat.

I ara em plau presentar-vos l’esbós d’una bonica història d’aquells anys:

Doncs resulta que el Hot Club de Barcelona amb col·laboració amb el Club 49 va organitzar a mitjans dels 50 unes sessions de jazz amb alguns dels músics més interessants del moment. Concretament el 22 i el 23 de desembre de 1955 (temps abans havia vingut Dizzy Gillespie i més tard Lionel Hampton) havia de venir Louis Armstrong, però una boira espessa a Roma va impedir que el músic i al seva banda poguessin agafar l’avió el dia 22. Armstrong va arribar l’endemà i les quatre sessions previstes en el Windsor Palace de la Diagonal és van convertir en tres sessions el dia 23. Els concerts foren un èxit, tot i que al crític de “La Vanguardia” li semblà millor el de Hampton i li retrau a Armstrong la versió La vie en rose (si voleu en un altre moment us la passo). M’imagino el revulsiu d’aquelles melodies en la Barcelona del gris intens de l’època. I aquí s’hauria acabat la història: només un record en els centenars (?) d’assistents a alguna de les tres sessions.

Anys més tard, el 1997, Jordi Pujol, el promotor, no el president, passejava un diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni, quan un venedor el va cridar per oferir-li unes velles cintes de magnetòfon que va pensar que li podrien interessar. Ja a casa, en Pujol va escoltar unes cançons que va identificar com a pertanyents al concert que Big Bill Broonzy havia fet l’any 1953 al Capsa. El diumenge següent, en Pujol es va tornar a posar en contacte amb el venedor, que li va vendre unes altres cintes guardades en misterioses capses blanques. Aquesta vegada les cintes contenien el mític concert de Louis Armstrong de l’any 55. En Pujol va acabar esbrinant que els hereus de Joan Antoni Arañó, conegut col·leccionista de discos, havien venut en subhasta o s’havien simplement desfet del material del difunt que ara, en una petita part, havien passat a les seves mans.

Finalment, l’any 2000, en Jordi Pujol va decidir editar el material en dos CDs que jo he comprat el novembre de 2008 en una botiga de la Rambla de Catalunya, 99, dedicada exclusivament a la música de jazz.

Si en aquest moment no sabeu què fer, us proposo escoltar una de les cançons del doble CD. M’he permès fer un petit muntatge en què començo amb la veu que va presentar la sessió i acabo amb la mateixa veu que anuncia la mitja part. On deu parar el propietari d’aquestes paraules? I, per suposat, no cal ni dir que aquests dies, com en qualsevol altre moment de l’any, la música és una bona companyia, i si no és de jazz, tampoc no us ho retrauré, que per molt que s’hagi escrit sobre els gustos, cadascú té el seu.

inanitats (XIV)

Creuen mirades
No importen les paraules
El sol declina























P.S. Les perspectives que La Caixa em concedeixi un crèdit per viatjar a Rhode Island són escasses. No importa.

prevacances

I quan un pensa que ja pot descansar és el moment de les compres pròpies i dels encàrrecs. La meva neboda em demana que li trobi Massagran a la Xina, que és l’únic exemplar de la sèrie que li falta. A les llibreries no en saben res, fins i tot hi ha un llibreter (i no em refereixo a un dependent de llibreria de contracte efímer) que no coneix en Massagran. A internet, cap notícia. Finalment, entre la llibretera del Racó del Col·leccionista i jo arribem a la conclusió que aquest còmic estava programat però no va sortir a causa de la mort de Josep Maria Madorell, un dels grans dibuixants del país dels darrers temps. I continua la cerca dels regals de la resta de la família i la compra de algun llibre, i...

Una altra activitat autoimposada és la d’enllestir alguns posts que deixaré programats: el de l’aniversari de Brossa, pel dia 30 –espectacular el moviment del bloc fins aquest moment. Ja us hi heu apuntat?-, un altre pel dia 23 que ja gairebé està a punt, no sé si un o dos pel dia 24 o 25, un d’ells pel Planisferi... Per cert, algú sap que tenen en comú Josep Pla i Bilbo Baggins a part de viure a comarques?

També he de respondre alguns correus, que ja no sé si sóc a temps que em perdonin el retard.

En fi, que no paro i que ni tan sols tinc temps de deixar els comentaris que voldria en alguns blocs. Decididament, el dilluns me’n vaig de Barcelona, encara no sé si a l’Empordà o a Rhode Island, però sé que sigui on sigui si puc m’aniré connectant i escrivint, potser, alguna cosa: això dels blocs és terrible. O potser no és el bloc.

Bé, que us desitjo bones festes, tant si sou creients com gentils, amb l’esperança que després de reis reprendrem el contacte amb més tranquil·litat.

misteris

Aquestes, al menys per als que tenim una formació religiosa sòlida, són dates de reflexió, de retrobament amb els misteris de la vida i del més enllà. Hi ha misteris que, com se sap, són irresolubles; al mateix temps, hi ha realitats tangibles, aparentment senzilles, que un s’adona que són misteris igualment irresolubles.

Entre els primers misteris hi ha el de la divinitat una i trina:

Déu Pare (el de la barba i el triangle), Déu Fill (el de la llarga cabellera i la creu) Déu Esperit Sant (el que té forma de flama o de colom, segons el cas).

Si resulta impossible poder comprendre com es pot ser un i tres al mateix temps, encara resulta més difícil -cada dia més- entendre com es pot ser un i vint-i-set. És clar que segurament aquest segon misteri no és tal, simplement no deu existir:

Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Irlanda, Regne Unit, Dinamarca, Grècia, Espanya, Portugal, Finlàndia, Suècia, Àustria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria, Eslovènia, Bulgària, Romania.

Humet

Miro, gairebé per casualitat, l’homenatge d’anit a J. B. Humet que va retransmetre el canal 33 (sembla que avui el repeteixen pel canal internacional cap a les deu) i m’hi enganxo. Són cançons maques, emotives, m’agraden; penso que en algun cas les versions que fan els amics del cantant milloren els originals.

Fa un temps potser alguns recordareu que vaig encetar un bloc més o menys musical amb la intenció no confessada d’incloure TOTA la música dels cantants i grups catalans; sempre amb un comentari meu, potser alguna vivència. Vaig desistir aviat, en adonar-me que d’alguns cantants, fins i tot de la meva època, pràcticament no els coneixia i que el resultat seria molt fred, molt forçat, desigual. Era el cas d’Humet, per exemple, a qui he redescobert ara; molt tard, és clar. De fet, Humet aviat deixà de ser un cantant de “la cançó”, encara que ara alguns diguin tal i qual. Potser la seva trajectòria és més aviat similar a la de Sarrat però en petit. En la breu enciclopèdia de Josep Porter-Moix a penes es diu res d’Humet, i algun detall... Bé, aquí ho teniu:


El 1968 ho fa [aparèixer] JOAN BAPTISTA HUMET com a cantautor, però més endavant es decanta decididament pel camí de la comercialització i acaba cantant en castellà. Les seves cançons primeres són líriques i alhora melòdiques, massa moralitzants i sensibleres, potser, pel gust de l’època. Té èxits de venda importants amb les gravacions que fa de “Tonades”, “Kristine”, “Gemma” i “No importa pas gens”. Després col·labora a l’estrena de “Granja animal”, la primera òpera-rock en català. El seu nom ja no és tan present a la dècada dels vuitanta.

Josep Porter-Moix. Una història de la cançó. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1987.

No se’m va acudir gravar el concert en vídeo, però segur que en algun altre moment ho podré fer. El que m’hagués agrada’t, però, és estar allí. De moment em trio una cançó, Que no soy yo , que va cantar Dyango, tan excessiu sovint i també ahir, tot i que l’acte ho permetia, i la seva veu era l’adequada. Em sembla que la lletra –de 1975- s’acosta força no només a la personalitat d’Humet, sinó a molts altres artistes, fins i tot a molts de nosaltres. Llàstima que, a més, no hagi trobat enlloc les paraules del cantant que es van llegir al final de les actuacions perquè és un discurs breu, perfectament estructurat. Va, Que no soy yo cantada pel mateix Humet:




Per si voleu veure i escoltar un resum del concert, us he pujat el d’aquests migdia a TV3:

alternatives

Trobo, a través del darrer post de la zel, un bloc que, entre altres, té la finalitat de remoure consciències en aquesta societat adormida i conformista amb petits closos tancats i de protestes tèbies en horari fix i dies alterns en què vivim tants de nosaltres. M’agrada trobar textos que sacsegen, valents i alternatius als que llegeixo i escric habitualment.

Copio el paràgraf de conclusions d’un article sobre els esdeveniments (l’eufemisme és meu) a Grècia:

Por muy violenta que parezca, es infinitamente más digna una juventud con conciencia social y comprometida, que otra que se autodestruye los fines de semana. Es preferible un rebelde activo, que un manso, dócil y pasivo ante los abusos autoritarios. No se puede responder al Estado sólo portando banderitas de UGT o CCOO y haciendo un poco de ruido con un silbato. Bienvenido sea el fuego griego, una opción legítima contra los coletazos de un agonizante capitalismo.

Començo a reflexionar sobre el concepte “aparença de violència”, “dignitat”, “consciència social i compromesa” (de la joventut -i dels no joves, afegeixo jo, tot i que generalitzar sempre sol ser mentir-), “autodestrucció de caps de setmana”, “rebel actiu”, “mansoi”, “foc grec” “opció legítima”, “capitalisme agonitzant”. No és fàcil trobar tanta densitat en el llenguatge, potser en alguns poemes.

M’estic plantejant si puc fer servir els posts del bloc esmentat com a matèria de reflexió i debat en les meves classes d’Alternativa (a la religió) (cal dir que em dol per inexacte el nom de la matèria, perquè la religió és l’alternativa a les meves classes en la proporció de 1 a 10, més o menys i perquè entenc que donar un nom que no significa res a una matèria que amb prou feines se sap en què consisteix és una més de les aberracions del muntatge educatiu; com volen que després parlem de precisió en el llenguatge, etc. No parlaré de la bestiesa de “fer” religió en els centres públics).

Espero que després de la conscienciació i la denúncia, el bloc esmentat , que encara és jove, parlarà dels programes d’actuació concreta amb la finalitat d’aconseguir un món més just i equilibrat, etc. i, si s’escau, algun dia parlarà dels resultats d’aquests programes. Hi confio, abans que el món esclati definitivament. És clar que si el foc grec s’estén a tot arreu més ràpidament, cosa que també és possible...

versaire intranscendent de diumenge

Se sap i no cal cap profeta: a mi m’agraden les festes de Nadal, malgrat els menjars interminables, malgrat les tristors de les absències i el neguit de les presències, malgrat tots els malgrats i per tots els malgrats.

M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.

Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.

La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.

Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.

Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.

Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.

Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.

Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.

El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.

-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.

L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.

(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.

¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)























P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.

llunari

Què voleu que us digui, m’agraden els sagitaris, tenen un no-sé-què: Jane Fonda, Kim Basinguer, Tina Turner... D’acord, una mica madures, però... Bé, no divaguem. El que importa no són els meus gustos sinó que els amics sagitaris i les amigues sagitàries sàpiguen quin panorama els espera a curt termini i no tant. Ara és el moment. Crec sincerament que la que transcric a continuació és una de les prediccions més fiables:

SAGITARI
L’entrada inicial del Sol a Sagitari assenyala, en relació amb l’optimisme anterior, una lleugera minva, en detriment de Mercuri, i marcarà un punt de gravitació cap a Saturn. El tímids aixecaran el cap i propugnaran el triomf dels bons i el càstig de la maldat. Dècada favorable als aparelladors, per bé que no tant a les seves famílies. Gairebé totes les coses quedaran impunes, sobretot les sumes equivocades, els adulteris tristos i els contractes fets amb fórmula. La lluna tindrà molts celatges i quan la lluna es perdrà alguns la buscaran. Apareixerà un poeta rutilant i màgic. La dècada és favorable a fer-se operar en tots els aspectes, sobretot coll avall. Venus és incerta; surt i no surt.

A la segona fase solar de Sagitari –que per cert tindrà efectes sobre Tarragona i la seva comarca- les dones seran molt estilitzades i tindran grans dificultats per articular les seves frases a causa de la seva distinció innata. Signe favorable al petit estraperlo (capses de mistos, tabac negre, agulles de cosir, pedres d’encenedor, brotxes d’afaitar). Els alumnes del batxillerat triomfaran, però els pàrvuls no entraran en els rudiments. Els hermafrodites aniran, momentàniament, de mal borràs i els enllustradors badallaran per manca de fang. Es perdran una pila d’ofertes, fins i tot les fetes sobre unes bases racionals.

En la seva tercera dècada, ascendeix un home de color d’or; porta dues arracades a la mà i dues polseres de fusta; vesteix una túnica d’escorça d’arbre i mitjons de vidre i s’asseu e un tron vermell. (Abu Masar- -Millorat.)

P. S. : Hoy, viernes, los medios de comunicación ofrecen la noticia de que la Luna está llena y, a la vez, está a la mínima distancia de la Tierra, lo que significa verla más grande en el cielo. Esto, además de ser absolutamente banal e intrascendente, no tiene ningún interés: nadie es capaz de percibir a simple vista la diferencia de tamaño aparente entre cuando está lejos y cuando está cerca (un 14 %) si no es comparando dos fotografías. Además, la Luna está a la mínima distancia de la Tierra una vez al mes, y coincide con la Luna llena una vez cada 13 meses. O sea, nada excepcional.

Agrupació Astronòmica de Sabadell.

Per què volen treure’ns la il·lusió d’aquesta lluna plena de desembre? Què no saben els astrònoms professionals i els altres que la realitat no depèn ni de la vista ni dels telescopis? Avui, inesperadament, la lluna plena de desembre, tan arran de terra, m’ha portat records del primer amor –érem tan joves!-, música i paraules que escoltaré (?), tres llibres, un vell amic amb boira vital que escampa, i encara més que no diré.

Per cert, ja tinc a ple rendiment el bloc planià. Sí, les prediccions són seves: a la revista "Destino", l'any 44.

(la foto -es fa el que es pot- és de la lluna d'avui, amb un primer pla de l'església del Pi)

temps sideral

Pensant en això dels aniversaris i els orígens, se’m va acudir que de no haver nascut a la Terra m’agradaria ser de Saturn, un planeta realment important i no com aquest món petit on vivim i on tots, més o menys, ja ens coneixem i , si no sabem, intuïm per on aniran les misèries i els trets, en sentit literal.

I el misteri dels anells, i uns seixanta satèl·lits, que aixeques la vista i no saps amb quin quedar-te, que només mirant com van movent-se i creixen i minven ja et pots passar la nit en vetlla... i tantes altres coses, incloses l’hidrogen i el metà, que estic segur que no em suposarien cap problema d’adaptació. L’únic que potser no suportaria de Saturn –dic potser perquè no sé com està la ciència mèdica ni la enginyeria genètica al planeta- és que no podria veure més de dos primaveres, o dos estius, o tardors o hiverns, perquè allà els anys són llargs, massa llargs, com una mica més de 29 dels de la Terra. Si no fos per aquest petit contratemps, us asseguro que a hores d’ara ja hauria fet les maletes i no em veuríeu més per aquí. No descarto que algun dia, quan sigui més gran i ja no m’importin les estacions o prevegi que no me’n queda cap altra de sencera, acabi decidint-me a desaparèixer definitivament. Quan arribi, ni que sigui només per cortesia, ja en tindreu notícies a través del bloc.

P. S. Aprofito per felicitar Manoel d’Oliveira en el seu centenari, un sagitari que honora el signe i que possiblement no tindria cap inconvenient a emigrar a Saturn si no fos perquè sap que alguns trobaríem a faltar les seves pel·lícules, la seva saviesa.

Per cert, el diari d’avui, en un breu amb el títol de “El ejemplo de Oliveira”, acaba dient: “La sociedad en su conjunto haría bien en alentar estos ejemplos de longevidad creativa.” Em sumo al desig, però afegeixo que la societat en el seu conjunt i sobretot aquells que la dirigeixen o ho intenten potser podrien també vetllar i tenir cura dels vells que són simples espectadors, extreballadors no creatius, badocs compulsius, etc. Ei, és només una idea. Per altra banda, una cosa és encoratjar la creativitat i una altra, la longevitat. Aquest segon estímul... tantes coses a dir.

dietaris en lletra petita

No sé si els dietaris en lletra petita en agendes de mides reduïdes poden dir gaire res. Després, potser sí.

5, 6, 7 de desembre de 2008

Arribem el divendres a quarts d'onze. No hi ha cap veí. La meva cunyada ens ha encès la calefacció i la casa ha agafat una bona temperatura. Sopem una amanida i pizza. No veig Venus ni Júpiter. La lluna, molt emboirada. Orió apareix incomplet, intermitent, etc. Fa una temperatura suportable, però massa humitat. Llegeixo el volum 45 de l'Obra Completa de Pla: Per acabar; ja en parlaré.

L'endemà, aquí, no sembla un dia especialment constitucional, malgrat que al diari hi insisteixin. Núvols fins i estones de sol o viceversa. Durant el matí, les botigues obertes, que s'omplen molt passades les onze. Compro el primer torró de la temporada, a can Batlle. Ningú no sap on para en L. Anem a fer un vol en cotxe. Els camps descansen tristos, però magnífics entre la tardor i l'hivern. Havent dinat, una mica de passejada fins al riu. Si no bufa el vent, el dia és agradable, però s'enfosqueix massa aviat. Passo bona part de la tarda a casa de la D. muntant-li un programa a l'ordinador i pujant cançons al seu Ipod. Planifiquem els menjars de les festes –dubtes- i fem recompte dels assistents. Faig fotos, com la que es veu a la capçalera. Aquest any em diverteixo més que mai veient el Barça; entenc que els gols ajuden. Sopar lleuger a la mitja part. Escric. Per acabar llegeixo –tinc poca cosa a part de Pla- una estona Per acabar, ja al llit.

Em llevo tard. Llegeixo potser una horeta. Anem fins a l'Estartit. Es veu poca gent. La mar en calma. Les Medes semblen a tocar. Aquests pobles de la costa produeixen una certa tristor, tan buits, fora de temporada. Faig les mateixes fotos per enèsima vegada. Com de costum, anem a dinar a Palau-sator. Pleníssim. I, fora de costum, demano postres: un gelat de coco, amb melmelada -o és confitura?- de taronja amarga i xocolata negra calenta que em serveixen –condició imprescindible- en una tasseta a part. M'ho he de barrejar al meu gust. Molt bo. S'acaben la xocolata que em sobra. Surto a fumar. Un pastor alemany, vell i de caminar artrític, ensuma una nena d'uns sis anys que es queda completament immòbil. Em quedo també immòbil, disposat a actuar. Quan el gos, inofensiu i curiós, marxa, la vaileta corre esperitada, plorant a llàgrima viva, cau davant de la porta i perd la pilota virolada, però no s'atura a recuperar-la. Poc després, més calmada, surt protegida pels seus pares i altres familiars i, amb la meva ajuda, troben la pilota. El gos vell jeu sobre l'herba rossegant un os vell. Passegem pels carrers del poble. Les llums de Nadal són exigües, inconsistents, ridícules. S'anuncia la quina del desembre. Els meus nebots em regalen un flam gegantí, intueixo que dolcíssim. Continuo llegint Pla i enllestint feina endarrerida. Dintre d'una estona, abans de sopar, tornarem a sortir pels carrers deserts. Demà em passejaré pel mercat, que aquí s'escau en dilluns. Copio aquests tres textos:


1965. 8 de desembre

La Mare de Déu. Dia cobert, però aire de tramuntana, de vegades fresca. Havia de venir Pàniker, però no ha vingut. Carta de Luján. Havent dinat, al foc. No faig res. A Palafrugell a peu. Tramuntana. A can Miquel. A l'estanc. Anat fins a Plaça Nova. M'encamino cap a casa. Trobat el fill de Facundo i pago la contribució del camp d'en Calonge. Emprenc el camí. M'aconsegueix el fill de Vergés i senyora i em porta als xiprers. Arreglo el foc. Al llit. Montaigne. Gran impressió. Sopo, fred, a la xemeneia. Torno al llit. Montaigne fins a les sis.

Josep Pla: Notes per a un diari 1965, dins Per Acabar, Obra Completa, vol. 45. Edicions Destino, 2005.

1966. 8 de desembre -dijous- Buenos Aires (R. M.)

En llevar-me sento ploure. Tot el matí al llit. Llegit Durrell amb calma. El desori immens. On som? Tot això, val la pena? L'A. del sud, val la pena? Els diaris -els diaris vells. Em sento refredat i deprimit. El menjar, horrible -en part perquè no han pogut sortir per la pluja. Passat part del matí i una gran part de la tarda al llit. Ni ordre ni concert. Una cosa realment curiosíssima. De vegades em sembla que no sé on sóc. La ràdio i la televisió engegades permanentment. És una cosa que no para mai, d'una banalitat que no admet comparació. Menjats ous ferrats per dinar i per sopar. Horrible. La cosa dels animals fa feredat. Fins on es pot arribar! Havent sopat de seguida me'n vaig al llit. Tanco la porta. Miro de dormir. A la matinada em desperto i sento que plou i que els animals lladren. Tot estranyíssim.

Josep Pla: Notes per a un diari 1966, dins Per Acabar, Obra Completa, vol. 45. Edicions Destino, 2005.


1967. 8 de desembre, divendres. El mas.

Em llevo quan ve Pere per dinar. Tendència a plovisquejar. Fa un dia molt tardoral, fred i humit. Teresa ha fet un bon foc a la llar i dinem sota la campana. Bon dinar. Acabat de prendre cafè, ve Clavaguera, el poeta, que ha vingut a Pals per una nena malalta. Parlem llargament sobre les activitats literàries de Clavaguera: la seva presència al premi Carles Riba i el senyor de Mataró que li vol editar els escrits. Marxa Pere i després el senyor Clavaguera. Em poso a treballar en el “Turró” i acabo d'arreglar el primer volum d'”Homenots”. Em sembla vagament que potser haurà quedat bé. Pere torna a quarts de vuit, m'arreglo i anem a Palamós. Gallart, el trobo fotudet. Li regalo el volum sisè i li porto els exemplars de “Destino” de l'últim quadrimestre, perquè em penso que ja no en sortiran més fins al febrer. Gran cordialitat. Tornem al poble, vaig a l'estanc i emprenem la marxa a l'Ast per sopar amb Quintà, que ve de Perpinyà. Perdiu amb col de Brussel·les, bastant bona. Quintà porta formatge francès i una ampolla de Beaujolais. Bon sopar. Bastant de gent. Quintà em dona els “Mondes”. Tornem a casa. Al llit. Arreglo encara els “Homenots” (primer volum) número l'original. Molta feina. Maia i Frank arribaren ahir -em diu Pere. No tinc son. Ha estat la Puríssima -la Mare de Déu de desembre.

Josep Pla: Notes per a un diari, dins El viatge s'acaba, Obra Completa, vol. 39. Edicions Destino, 2005.

Curioses notes d'agenda, tan tallades, tan exemptes de “literatura”, sobretot les dues primeres, que no van ser gens retocades (?). En algun moment, un pèl depriments, per què? Ja fa temps que em ronda pel cap obrir un bloc dedicat exclusivament a escrits de Pla, sobretot a aquells textos més o menys breus i biogràfics que per una o altra raó em criden l'atenció mentre vaig llegint-los. No sé sí ho faré, per mandra, perquè no estic segur que puguin interessar els altres i, també, perquè els hereus de l'escriptor, que no conec, en tenen els drets de publicació, suposo.

un i diversos

Que no se m’entengui malament, tots sabem que els animals som pràcticament iguals, però la gràcia està en el fet que tots els humans sabem també que tots som una mica, no gaire, diferents, i això és el que ens redimeix, això és el que ens estimula i ens il·lusiona: aquests matisos insignificants, aquests detalls que ens singularitzen, que ens reafirmen com a diversos dintre de la monotonia de la repetició, aquest trobar cada dia un punt de variació, d’exotisme, d’inesperat, en cadascú.

Malgrat la globalització, i potser per això mateix, tot aspirem a mostrar –conscientment o inconscientment- els nostres signes propis, la nostra individualitat, ja siguin els pobles o els que en formen part. Això és bo, això és necessari, això ens identifica com a humans i ens fa progressar, al menys culturalment. Si això durarà molt o poc, no ho sé.

Fa molts anys, el nostre primer escriptor reconegut, a qui jo admiro especialment, va tenir la dèria, a partir dels 30 anys, d’iniciar una campanya espectacular d’unificació. No va reeixir. Ara, no només des del camp de les religions i de les esglésies, sinó des de molts àmbits diversos, i tant o més subtils, continua l’intent. Només desitjo que no s’aconsegueixi o que, al menys, jo no ho vegi, perquè no tinc cap interès a assistir a la fi de la humanitat.

Dit tot això, i com que m’absentaré alguns dies d’aquesta casa virtual, us deixo amb Ramon Llull. Amb un text –sé que no em fareu cas- per a cada dia. Una petita reflexió que hauria de partir del mestre per anar, ni que sigui només per tres o quatre dies, contra aquest intent unificador del mestre, per anar contra aquells que ens volen unificar, que volen negar la nostra diversitat individual i col·lectiva, que ens volen salvar de les flames d’inferns que són incapaços de raonar.


Amable fill, per la ignorància que·ls gentils han de Déu, són en diverses errors e oppinions, e per açò són diverses pobles: los uns adoren ýdoles, los altres adoren lo sol e la luna e les esteles, e los altres adoren les bèsties e les aus, e los altres adoren los elements, e cascuns han diversa manera dels altres en ço que creeguen.
Mogols, tàrtins, búlgars, ongres d'Ongria la menor, comans, nestorins, rosos, ginovins e molts d'altres són gentils e són hòmens qui no han ley; e enaixí com flom d'aygua qui per costum va a enjús e no fa mas de córrer en la mar, e enaixí tots aquests decorren e no sessen de perdre Déu e de anar en foch perdurable; e a penes és negú qui sia lur procurador ne qui·ls ajut a demostrar via perdurable.

Ramon Llull. Doctrina pueril


E romaseren los .iii. savis a la ffont, dejús los .v. arbres; e la .i. dels .iii. savis comenssá a sospirar e a dir: -A, con gran benahuyrança sserria aquesta, si per aquests arbres pudiem esser en .i. lig e en .i. creenssa tots los homens qui som! E que la rancor ni la mala volentat no ffos en los homens qui ayren los uns los altres per desvariació e per contrarietat de creenses e de sectes. E que enaixí com es .i. Deu tan solament, pare e creador i senyor de quant es, que enaixí tots los pobles qui son s’unisen en esser .i. poble tan solament...

Ramon Llull. Llibre del gentil e dels tres savis

En els seus escrits, Ramon Llull es mostra extraordinàriament respectuós amb les tres religions importants de la seva època, que són les mateixes que ara; tot i així, en algun moment queda clar, per ell i per molts altres, que només hi ha una veritat i que cal fer qualsevol cosa per imposar-la (fer-la veure?). Ai, Ramon, Ramon! I ai, tots els qui encara creuen en la força de les armes i en la supremacia d’unes idees sobre les altres!

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preVcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infeels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia.

Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria.

No ve al cas, però em fa gràcia acabar amb aquest petit fragment en què es parla de l’analfabetisme de Mafumet que no crec que quedi compensat per la bellesa de la seva obra... que no és seva. Què pensen els musulmans de Llull?

Dix los sarraý al gentil: Mafumet fo home lec qui no sabia letres, l’Alcorá és lo pus bell dictat qui sia ni qui eser pusca. On, si no fos per volentat e per obra de Deu, Maffumet no pogra fer ni dictar tan bell dictat ni tan ordenades paraules com celles de l’Alcorá...

Ramon Llull. Llibre del gentil e dels tres savis.

Espero que cap lector hagi arribat fins aquí el primer dia, que ja he dit més amunt que és una lectura per tres dies (o quatre). Per cert, em sembla que Llull no passaria un examen de nivell D... o alguns no passarien un examen sobre Llull. Ni una cosa ni l’altra, evidentment, té gaire importància.

Bon cap de setmana, amics i amigues iguals i singulars!

correspondència (acció de correspondre)

En aquest país hi ha molt bona gent i una quantitat de bona gent que llegeix amb molta dificultat, que és admirable. A tot arreu –no pas totes, és clar, però una gran part han estat objecte de chantage, vull dir que s’ha de débrouiller amb grans dificultats davant les cartes íntimes. En el nostre país, se n’han explotades algunes, però encara la cosa no s’ha generalitzat. Tot vindrà. No en dubtin ni un moment: tot vindrà. A França, a gairebé tots els països europeus consolidats, el rendiment, el chantage que es fa sobre la literatura íntima, és enorme, considerable. Per favor, no caiguin en aquest parany. De vegades hi cauran per la senyora que fou dels seus amors, pels seus familiars, per persones per les quals vostè no s’ho hauria pensat mai. No escriguin cartes íntimes. Facin el possible perquè no els facin el canari –que diem a l’Empordà. Escriguin cartes insignificants. Quatre frases fetes i avall. No es comprometin mai, no hiperbolitzin mai. Pensin en el que fan.

[...]

Una persona pot ser d’una manera determinada; la que té al davant en pot ser d’una altra. De vagades es produeixen novetats i situacions mai suposades.

En general, no he contestat les cartes, ni tan sols les que m’han proposat negocis que els autors dels papers anomenaven sensacionals.. Ni paraula. Quan hom arriba a vell, té aquest avantatge: tenir l’excusa de no escriure cartes. Ara, havent arribat a vuitanta anys, no en contesto cap. Vostè deurà dir: el seu correu deu haver baixat. Comprendrà que si el correu puja o baixa, la meva indiferència és total...

Josep Pla: Notes del capvesprol.

Fa temps que no escric cartes i no recordo quants anys fa que en vaig cremar unes quantes desenes, tot i que encara en deu quedar alguna entre algun llibre, en algun calaix d’alguna casa, que algun dia reapareixerà. No sé on paren les cartes que vaig escriure joi qui les llegirà algun dia. I els correus electrònics? Arribaré als vuitanta? Mentrestant, estic segur que alguns pagarien per veure publicada la seva correspondència, potser fins i tot serien capaços d’inventar-la. Però, no hem quedat que la correspondència és privada? O és que algunes cartes són d’interès nacional?

P. S. En R. va morir ahir. Avui, al seu enterrament, hi havia força corones, potser alguna dels veïns. Ja ho veus Ramon.

crestes

El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquesta imatge fronterera dels soldats indi i pakistanès és la cresta. He pensat que no deu haver gaires soldats al món que portin unes crestes tan semblants. Després m’he anat fixant amb altres detalls –qui aixeca una mica més el peu?- i, des de la distància i el desconeixement i sense llegir el peu de foto, he pensat que ni que em matessin sabria dir quin soldat és pakistanès i quin indi.

I aquests estan a punt de barallar-se? Aquests tenen fronteres? Deu ser cosa del color de la cresta o del color de l’uniforme? O és cosa de la barba?

Una mica més tard he recordat que les diferències que nosaltres a penes som capaços d’apreciar quan els observem, segurament tampoc les veuen quan ells veuen fotografies nostres, malgrat el color distintiu i tan peculiar de les nostres crestes o equivalents.

Nosaltres, ells? Encara després he pensat que la diferència genètica entre els humans i els ximpanzés és insignificant, fins i tot entre la mosca i els humans. Cal ser un expert per saber destriar els components genètics d’uns i altres.

Aquí és quan se m’ha acudit que la diferència entre els animals i els humans és que nosaltres som capaços de discernir les diferències més insignificants que hi entre nosaltres i entre nosaltres i la resta de la natura i actuar en conseqüència, cosa que escric però que no sé que vol dir realment.

Finalment he arribat a la conclusió –segurament falsa- que no és ben bé això, que per molt que alguns diguin el contrari, humans ximpanzés i mosques encara formem part d’un estadi inferior en l’evolució de la vida, en el procés cap a la intel·ligència superior, que potser la diferència més notable entre els tres grups és que nosaltres, els humans, no tenim gaire clar el sentit de la nostra existència. Mentrestant fem camí ens anem fixant en la diferència de color de les nostres crestes o en la capacitat d’enlairar el peu a més o menys alçada. No ho sé, però potser és prou important.

què és la poesia?

De vegades, em quedo perplex en adonar-me que no tinc prou clar allò de què parlo de i que hauria de saber explicar amb una certa solvència. Per exemple, si algú em fes explicar, més enllà dels quatre tòpics habituals, el concepte de poesia, sé que ho tindria difícil, que podria presentar alguns exemples de poemes i dir: és això!, però fer una definició convincent i definitiva de poesia, d’aquelles que poden figurar en un diccionari general o especialitzat o en un manual de literatura, crec que estaria fora del meu abast.

La veritat, una definició com la del DIEC, pot ser un punt de partida, però hi ha tantes coses a dir, a matisar, a ampliar o fins i tot a discutir:
1 1 f. [LC] [FLL] Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora.

Ara és quan algú pot pensar: a veure si finalment s’atreveix a dir la seva! Doncs no, no ho sabria dir, i hauria de recórrer a cites, a fragments, que es poden trobar en qualsevol lloc. Totes aquestes digressions vénen al cas perquè avui he llegit en aquest bloc una enquesta, que de fet no pregunta què és la poesia, sinó què valorem en un poema. Potser la resposta ens pot portar a descriure (?) la poesia. Pregunta l’enquesta:


Què valores més en un poema?

La complicitat assolida.
L'experiència explicada.
Un nou llenguatge.
L'esperit crític.
La bellesa formal.
Les veus d'on beu.
No entenc la poesia.

Bé, sense pensar-ho gaire sé el que no valoro especialment, si no té altres elements afegits. No m’importa l’experiència explicada, més aviat, i segons com i qui, em cansa que m’expliquin algunes experiències. No estic gaire segur què vol dir “un nou llenguatge”. En termes generals, l’originalitat no la considero ni positiva ni negativa, en tot cas sempre em pot crear curiositat. Quant a “l’esperit crític”, allà cadascú amb el que vol escriure, però per se tampoc no crec que sigui un valor universal i que necessàriament resisteixi el pas del temps. En molts casos els poemes amb esperit crític solen acabar com a material per a historiadors. Deixant de banda que no entenc determinats poemes –em refereixo a entendre què diuen realment (cosa que mostra la meva precarietat intel·lectual i sentimental) i què pretenen-, em queden tres ítems a discutir, a tractar, que a mi em solen interessar. En el cas de “la complicitat assolida”, tant pel que fa a la del poeta amb allò que ha estat motiu, origen, del poema i la seva adequació al poema, com a la complicitat que arriba a crear en mi mateix. Quant a “les veus d’on beu”, m’agrada, i entenc que en bona part la poesia és un fet cultural de primer ordre i com a tal participa de la història d’aquesta cultura. És possible que aparegui de sobte un poeta del no-res? Suposo que és possible, però no és fàcil. Aquí és on alguns dirien: però no t’han fet plorar aquestes paraules, no t’han emocionat? Podria respondre què sí, però hauria d’afegir que no veig que el fet sigui sinònim de poesia, i no poso exemples de la vida diària per pudor. I ja estem com al principi, amb la meva incapacitat de concretar què és poesia. O és que no és pot arribar a concretar?

A la vista que no sé anar gaire més enllà del que he dit, l’únic que se m’acut en aquest moment és que podria afegir algun altre “valor” als poemes que m’agraden, per exemple, que tinguin ritme, i em refereixo no només al ritme fonètic, sinó també al del conjunt del poema, al de la precisió d’un mecanisme de rellotgeria en bon estat. Com sempre, m’allargo excessivament. Abans d’acabar, però, un convido a respondre l’enquesta en el seu lloc original i a afegir, si voleu, algun altre ítem que considereu important.Per cert, sempre m’ha fet gràcia quan, alguna vegada diuen d’un poeta que ha transgredit els límits de la poesia. Realment sabia el que era poesia? Perquè només transgredeix algú alguna cosa qui sap el que és aquella “cosa” i té voluntat d’anar més enllà en l’aspecte que sigui. Què és la poesia?

P.S. M’imagino la gràcia que farà als qui escriguin a Google “què és poesia” i es trobin això sota un títol tan pretensiós.

aniversari

Faig anys. Sempre he tingut la sensació que els sagitaris –puc generalitzar?- som foc i gel. És una llàstima, perquè mentre l’un l'intenta escalfar, l’altre l’apaga o, si voleu, mentre l’un vol mantenir la seva consistència, l’altre el converteix en aigua que s’evapora. Quin embolic! I els sagitaris, si puc continuar amb la metàfora generalitzadora, no som gaire diferents dels altres, tot és qüestió de percentatges i de dies. Tot plegat, però, no em feu gaire cas, perquè les meves idees sobre astrologia i els elements són més aviat vagues i canviants, com l'aigua i el foc, o la terra i l'aire. De a terra i l'aire, avui no cal dir-ne res.