corrupció creativa

La corrupció política en el nostre país és d'una misèria imaginativa i creativa lamentable. Lligada durant anys especialment a la construcció, però també a moltes altres empreses, el sistema és elemental: l'empresari dóna diners -també regals més o menys valuosos, però sobretot diners- a canvi d'aconseguir avantatges per a les seus empreses. La gràcia està a ser discret i és un plus pertànyer a alguna formació política especialment corrupta.

Com se sap, la corrupció afecta tots els països, a vegades de manera escandalosa, gairebé institucional, i d'altres a casos aïllats o manifestacions subtils. No sé l'índex de corrupció a la Xina, però d'allà fa poc que ens ha arribat un cas que, aficionat com sóc a la fotografia, em miro amb una mica de condescendència.

Qin Yuhai és un senyor nascut a principis dels 50 que en el seu moment es va afiliar al partit comunista i va anar fent carrera fins convertir-se en un dels principals personatges polítics de la província de Henan. A la seua vocació política unia un interès per la creativitat a través de la fotografia, fins al punt que algunes fotos seues van acabar en panells al metro de Pequín, ell mateix es va convertir en un membre destacat de l'Associació de Fotògrafs de Xina i les seues exposicions, alguna a Europa, concretament a Londres, tenien -tenen?- una valoració creixent. No m'estendré en el seu historial artístic que es pot comprovar fàcilment escrivint el seu nom a Google.

El cas és que aquest any Qin Yuhai ha estat apartat dels seus càrrecs per una comissió que lluita contra la corrupció. Ja sabem com en són de críptics els xinesos en parlar dels assumptes interns; l'acusació genèrica era que Qin Yuhai dedicava un temps excessiu a la seua afició fotogràfica i tenia poca cura de les seues funcions oficials. Home, podríem dir: se li fa un toc i el reconduïm. Però no, l'assumpte era més complex, Qin Yuhai acceptava suborns fotogràfics, és a dir, concedia privilegis a canvi de material i altres detalls relacionats. Per exemple, una empresa que va aconseguir un contracte per promocionar el turisme a la muntanya Yuntai li va regalar 25 màquines de fotografiar valorades en 146.000 euros; posteriorment, la mateixa empresa li va comprar un àlbum fotogràfic amb fotos seues per 235.000 euros. Una altra empresa es va gastar més de 800.000 euros promocionant la seua obra a la Xina i a l'estranger. Els exemples podrien continuar amb lleugeres variacions.

Tot plegat, però, la qüestió és si cal considerar Qin Yuhai simplement un polític corrupte a l'ús o si més aviat ha tingut uns mecenes que, una mica forçats, és veritat, han contribuït a fer conèixer l'obra d'un artista genial. En tot cas, el seu amor a l'art ha de ser considerat un atenuant a l'hora de valorar la seua trajectòria política poc ortodoxa?

Quant a la genialitat de l'obra, aquí us deixo una única foto que pertany a l'exposició Ebb and Flow, de quan s'embadalia amb l'aigua, presentada a Londres. Aquí, entrevista i més fotos.

 

 

 

 

especulo

Algunes vegades m'agrada comprovar si els conceptes, les definicions, que jo atribueixo a una paraula -normalment paraules d'ús comú- es corresponen al redactat dels diccionaris. No és que pensi que els diccionaris són llei, però tenen en la seua composició un pòsit temporal, una diversitat de fonts, un consens i una voluntat de precisió que als particulars sovint ens costa d'assolir. Els resultats de les consultes són poc o molt satisfactoris, però sempre interessants.

Avui, per exemple, he buscat dos mots que solem utilitzar indistintament: respondre i contestar. I és veritat que tots dos es poden intercanviar en la majoria dels contextos més habituals, per exemple, quan un diu que li han fet alguna pregunta i contesta o respon tal o qual cosa. Després, les accepcions van variant (no les copio, cadascú pot fer, si vol, les consultes pertinents al diccionari). Jo tinc tendència des de fa temps a dir respondre en el cas de l'exemple de més amunt i a fer servir contestar en el sentit d'oposar, de no admetre.

Empès per la tragèdia o drama de l'avió, he buscat una altra paraula: especular. Al DIEC hi ha dos* entrades. La segona conté les accepcions que normalment fem servir, sobretot la de fer càbales, comentaris, sobre alguna cosa que no es coneix amb seguretat; també diu, com a primera accepció, un concepte que en la majoria de converses no atribuïm a aquest verb: Mirar amb atenció (alguna cosa). Etc.

De les dos entrades, la primera és la que m'agrada més, la que diu: Que reflecteix la llum com un mirall, i també, i sobretot: Que és la imatge d'un objecte reflectida en un mirall. Evidentment, aquests són els significats d'origen llatí més fàcils de deduir, d'speculu, és a dir, espill. Seguint el fil, i encara que no ho digui el diccionari, cal recordar que les imatges sovint es reflecteixen en miralls trencats, deformants.

* He decidit que a partir d'ara, si me'n recordo, no faré sevir el femení d'aquest cardinal; espero que ningú s'ho prengui malament, només marco territori.

entre la ciència i la literatura

-¿Qué sabes de tu madre? De niño te parecías mucho a ella, ahora no... ¡Cuántas veces te tuve en mi regazo! ¿No te acuerdas de mí?

Yo murmuré indeciso.
-Me acuerdo de la voz...
Y callé evocando el pasado. La Princesa Gaetani me contemplaba sonriendo, y de pronto, en el dorado misterio de sus ojos, yo adiviné quién era. A mi vez sonreí. Ella entonces me dijo:
-¿Ya te acuerdas?
-Sí...

Ramón María del Valle-Inclán: Sonata de primavera.

Avui, com un alumne aplicat, he respost dues preguntes seguides del concurs que solc mirar havent dinat:

-Yeyuno! -o potser era duodeno o ileón (jo pronuncio ileon aguda), ja no me'n recordo perquè m'ha sortit tot seguit. Ho he dit en castellà, esclar, que és la llengua de la meua vasta cultura generalista.

-Marqués de Bradomín!- abans que el concursant, ho he dit!

Pensant-ho bé, no hauria d'estar tan satisfet de la meua rapidesa identificadora: seria incapaç de reconèixer un duodeno a plena llum del dia al mig del passeig de Gràcia, i encara menys un yeyuno. El meu record del marquès de Bradomín és tan boirós que ni tan sols sé si hi veia bé, si li faltava un braç o si coixejava; a l'actual marquès, fill del primer marquès, crec que no l'he vist mai ni conec si té fortuna o només el títol.

Fet i fet, suposo que una bona part de la nostra vida està feta de referents sense gaires conceptes al darrere i els nostres interlocutors, per si de cas, solen tenir la deferència de no preguntar-nos si som digestòlegs (digestòlogs?) o experts en las Sonatas.

de lluny i de prop

Dissabte vaig trobar el forn tancat. Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner. Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista, però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat i una presència en el record.

En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.

I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.

la música dels dies

Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

Joan Salvat-Papasseit


Primer va ser la veïna de dalt: envans fora i una distribució més funcional, més del seu gust; després van vendre el pis del costat i, esclar, s'havien de fer reformes. Ara, s'han venut el de dalt a la dreta i els nous propietaris han decidit que la cuina, reformada fa tres anys, no els feia el pes, de manera que tot a terra i a tornar a començar, i ja posats, com que no ve d'un mes més, cal que la resta del pis faci joc amb la cuina. El meu veí, el de la dreta, em diu que és un no viure, que no pot sentir la música que sempre té a tope -jo ara tampoc la sento-, i que dina ràpidament i se'n va a passar les hores al gimnàs, que sempre relaxa. No m'estranyaria que quan acabin els de dalt, ell s'engresqui i faci també la casa nova, que tot s'encomana i ja fa anys que no ha tocat res.

Sé que la percepció del temps és subjectiva, però jo tinc la sensació que els darrers anys he patit una vida en què les pauses de silenci han estat l'excepció, un estrany oasi antinatural. Una percepció ben diferent de la de Salvat, o potser és veritat que els paletes de la seua època en un no-res acabaven una casa. El que és segur és que els seus paletes no tenien accés a aquestes monstruoses maquinàries que fan un soroll semblant al de gegantines moles de dentista i un polsim amb prou feines perceptible que ho acaba impregnant tot. Cada nit, quan tanco els ulls al llit, penso en el poema de Salvat, però és inútil, l'endemà una vibració estrident me'ls fa obrir: no hi ha hagut cap miracle.

Qui sap, potser amb el temps m'hi acostumaré i odiaré el silenci. Potser fins i tot faré venir paletes a fer el bany i la cuina nova; bé, com a mínim a canviar els marbres, que tampoc cal exagerar de bon començament.

que quedi constància

Durant anys, al menys de manera esporàdica, vaig estar pensant com m'ho podia fer per eliminar els exàmens -em refereixo a l'ensenyament secundari, obligatori i no obligatori- i que tothom quedés satisfet: alumnes, pares, companys, societat en general i jo mateix. La meua idea no tenia l'origen en aquella frase tantes vegades sentida i escoltada, i d'una frivolitat exasperant, de: la vida ja et suspendrà, sinó en la seguretat que el dia a dia eren no només suficients, sinó molt superiors per jutjar si els alumnes assolien els objectius proposats que uns quants exàmens -deixo de banda els treballs individuals i, sobretot, els de grup- que només representen una aproximació a coneixements, mètodes, actituds, valors, possibilitats, progrés... Però no hi havia res a fer, la gent vol papers, la gent vol conservar constància revisable. Els alumnes volen papers, els pares volen papers, els companys volen papers, la societat vol papers...; a mi mateix m'era més fàcil tenir papers i poder-los mostrar. I qui diu papers diu qualsevol equivalent tecnològic inventat o per inventar. No importa que a l'hora d'elaborar els exàmens o de proposar els temes i les línies dels treballs em deixessin plena llibertat, dintre d'un suposat ordre, la llibertat per prescindir dels comprovants m'era vetada; es confiava en el meu criteri a l'hora de proposar preguntes i de jutjar les respostes, però no a l'hora d'arribar a conclusions a partir de cada minut de cada hora de cada setmana de cada mes. Tot aquests temps estava bé, però, sobretot, calia proves.

En definitiva, tot això és aigua passada, encara que em quedi un llunyà regust de fracàs, de no haver estat prou insistent o prou convincent, potser per desídia, per comoditat, per no perseverar a anar contracorrent.

Com em passa tan sovint, se me n'ha anat el cap i el teclat, perquè el que volia es deixar la meua opinió, unes quantes consideracions morals i vitals, sobre una notícia procedent de l'Índia il·lustrada per una imatge magnífica en què es veu familiars d'alumnes de 15 i 16 anys que pugen per les parets d'un edifici i s'acosten a les finestres per passar les respostes en paper o oralment als joves que s'examinen. Sembla que la policia va detenir 300 persones en tota la regió acusades de copiar -qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra- i ..., en fi, aquí es pot llegir la notícia. Que cadascú pensi el que vulgui, inclosos els perills de copiar en els exàmens.

aquest diumenge, la primavera afina i desafina

S'allarga el dia

i escurça les tenebres:
és primavera.
Niaran orenetes
en els bells cabells vells.

Pau Vilasedosa

Si hi ha una estació en què tot és inesperadament possible, és la primavera. En les altres també, però menys. M'abstinc d'incloure exemples.

simplificació intepretativa

Ara, amb un dia de distància, feta una abstracció mental que ajunta unes imatges amb les altres i sintetitza, l'exposició de Leopoldo Pomés a la Pedrera, la veig -la penso- a partir de dos -tres?- eixos que se superposen i es complementen: les fotos d'encàrrec i els altres. Entre les primeres, les estrictament publicitàries, de marques, de productes, i les altres. Aprecio i admiro la perfecció formal, l'originalitat, la modernitat, la sensualitat, les mirades -els cossos, la sensació de despullament interior o de distanciament- dels personatges retratats, però em costa arribar a la complicitat que esperava trobar, fins i tot quan veig la Teresa Gimpera, amor o musa de tants de nosaltres durant els 60 i part dels 70. No ho sabria explicar. Penso que potser si hagués continuat amb històries com la que explicava a la primera foto que va exposar, la del port... Potser em falten fotos. Potser ahir m'hagués hagut d'afegir al grupet de joves amics comandats pel nét del fotògraf que escoltaven atentament les explicacions de detalls familiars mentre miraven al mateix ritme que jo les parets de la història.

 

 

 

 

per fi!

Viatjo a Sydney i, si m'ho pregunten, dic que visc a Barcelona. Ah, sí, sí, Messi, em solen respondre amb un somriure. Bé, també el MACBA, afegeixo. Final del somriure i inici de mirades interrogatives, estranyades. Aquesta situació es repeteix en els meus viatges a Nova York, Providence, Kuala Lumpur... Avinyonet de Puigventós.

Suposo que Bartomeu Marí, com jo, finalment s'ha cansat de mirades inquisitives en els seus viatges i com que és un filòsof i els filòsofs no paren de pensar, al final ha trobat la solució per situar el MACBA en el mapa del món. Ha promocionat una exposició i l'ha cancel·lada abans de la inauguració perquè una escultura -semblant a les que es veuen a les falles (ei, avui és sant Josep!) -s'apartava de la línia moral pròpia del museu. La peça en concret representa un grup en què la primera figura sembla que és vegetariana (alguns diuen que vomita) , però tothom veu que darrere aquesta aparença és un personatge a qui agrada la carn (les altres dues figures són intranscendents, mers comparses). Queda demostrar així que el MACBA no combrega amb cap hipocresia, que la seua línia d'actuació és unívoca, que les seus provocacions, com corresponen als museus d'art contemporani, no admeten ambigüitats. De passada, el nom de Bartomeu Marí ha quedat lligat* per sempre més al MACBA i al menjador de verdures (amant de la carn), al·legoria quaresmal de primera categoria.

Quin plaer viatjar a partir d'ara i que quan digui, si m'ho pregunten, que visc a Barcelona, em responguin, somriure entre els més discrets: Sí, sí, MACBA! Perquè Messi està molt bé, avui mateix ho hem pogut comprovar, però ja va sent hora que Barcelona també es consolidi universalment com una ciutat cultural de primera categoria.

* Si algú no ho creu, només cal que escrigui a Google: Bartomeu Marí MACBA, i vagi a les imatges.

P.S. Per cert, Puigcorbé -presentat com el Sean Connery d'ERC- proposa que Barcelona tingui un museu de la immigració, o és de l'emigració -en els temps que corren no estaria malament- , perquè de la història de la immigració ja n'hi ha un a la Masia de Can Serra, i tampoc cal abusar del tema.

especialistes

Les decisions de la Justícia, és a dir, dels jutges, sovint em resulten incomprensibles. Suposo que, com en molts altres casos, em falten coneixements especialitzats per poder arribar a entendre les conclusions. Per exemple, que l'Audiència de Barcelona hagi hagi arxivat l'actuació contra els imputats que formaven part de La Federació de Municipis de Catalunya al·legant com a principal argument que l'entitat no té caràcter jurídic públic. I a mi que precisament aquest caràcter privat on van a parar fons públics em sembla un agreujant...

Tampoc no entenc per què es van considerar innocents els imputats en el setge al Parlament, un fet que a mi, a diferència de la majoria de la societat catalana, em va semblar greu i punible. Continuo sense entendre, per què ara els condemnen sense possibilitat que presentin al·legacions.

geolingüística: els mapes de la llengua

Llegeixo al diari que parlen per enèsima vegada del català fàcil i del català difícil, del català oral i del català escrit, d'adaptacions curriculars segons els parlants o els escrividors, de la sortida imminent, és a dir, abans de la Catalunya independent, de la gramàtica de l'IEC, de Fabra i de Solà... M'han vingut ganes a mi també de parlar del tema per enèsima vegada, però segur que ho vaig fer no fa gaire i crec que, de moment, ja he expressat de forma entenedora la meua opinió. Potser demà, si no se m'acut res de nou, hi tornaré.

Tot aquest enrenou cíclic a l'entorn de la llengua m'ha fet pensar en el doctor Veny, que, tenint en compte la modesta repercussió, no estic segur si ha estat el darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Com que sempre que es dóna un premi important es nota un augment en el volum de vendes de les obres del premiat, vaig voler comprovar si en les llibreries grans havien situat els llibres del doctor Veny en lloc preferent. Potser el seu llibre més conegut és un manual petit que es titula Els parlars, però a mi m'agrada molt l'última obra, encara en curs de publicació (va pel quart volum): Petit atles lingüístic del domini català. Per als qui ens agrada la cartografia i les paraules, aquests llibres són una delícia i, a més, són un testimoni històric de primera categoria de la dialectologia catalana fins al moment. Continuo, en la primera llibreria visitada, desconeixien l'existència dels llibres; en la segona, en tenien dos en un dels seus centres. Vaig encarregar els volums 3 i 4, és a dir, els publicats els anys 2011 i 2013, en tiratges de 1500 exemplars.

En un país com el nostre, tan aficionat a la llengua (segurament, repeteixo, amb més experts filòlegs professionals i amateurs per metre quadrat que en cap país del món), amb tanta gent capaç de comprar gramàtiques complicadíssimes i diccionaris etimològics de gran pes, m'estranya que aquests llibres tan instructius i lúdics no tinguin molta més sortida. Repassar fonètiques, construccions i mots a través dels colors dels mapes és un joc instructiu i divertit. Llegir els orígens i l'evolució de les paraules... En fi, que només m'explico la falta d'èxit a causa d'una escassa publicitat de l'empresa editorial, d'una distribució deficient o d'uns llibreters que estan per altres promocions.

De moment no m'allargo més. Únicament afegeixo dues pàgines (si es cliquen es poden veure a mida natural) per donar una idea del funcionament de l'obra i per recordar que podem pensar que tal o tal paraula és correcta o no, però el que es parla es parla i es diu on es diu. Copio també unenllaç que porta a una informació exhaustiva sobre el petit atles i sobre el seu germà gran.

tortugues, elefants i algunes coses més

La gent creu que és estrany que existeixi una tortuga de quinze mil quilòmetres de llargada i un elefant de més de tres mil quilòmetres d'alçada, cosa que demostra que el cervell humà té problemes d'adaptació a l'hora de pensar, i que probablement la seua funció original era refrescar la sang. Per al cervell, aquestes simples mides són sorprenents.

Terry Pratchett: L'últim heroi.

Com és pot comprovar en el paràgraf anterior, és completament fals que no s'hagi traduït res de Terry Pratchett al català (també aquí podeu llegir un conte seu). Però, per què les editorials, tant les independents com les dependents, en llengua catalana no han editat mai cap llibre d'un escriptor qua va començar a publicar a principis dels 70 i que en la dècada dels 80 és va convertir en un supervendes arreu del món? Els misteris editorials em superen; esclar que jo només sóc un lector que cada vegada llegeix menys.

De tota manera, en un país multilingüe com el nostre tothom deu haver llegit Terry Pratchett, sigui en la seua llengua original o en castellà. Suposo que sobretot a l'hora de decidir què es tradueix, les editorials en llengua catalana no ho tenen fàcil per la raó que acabo d'esmentar, però continua sent estrany -m'ho expliquin- que no n'hi hagi hagut cap que hagi intentat participar del negoci aparentment segur de les novel·les d'aquest escriptor britànic. Si ara que acaba de morir no hi ha cap editorial que es decideixi a treure la seua obra, jo mateix m'ofereixo a participar amb una aportació monetària convenient en la creació d'una nova editorial dedicada exclusivament als seus llibres. Hi veig futur, i més quan és a tocar una Catalunya independent.

En fi, oportunismes a part, llegir Pratchett continuarà sent un plaer literari aconsellable tant per als joves -quina dèria a classificar la literatura segons les edats dels lectors-, com per a grans sense importar la llengua que es triï.

aquest diumenge, músiques del món sense sortir de casa

Aquesta nit estava a punt de dedicar el diumenge musical a Sant Josep Oriol quan, en entrar al meu compte de correu, he vist que tenia una nova subscripció al canal de You Tube. Continua sorprenent-me que en un espai que dedico a deixar material complementari, gairebé sempre musical, dels meus posts, hi passin més visitants que a l'espai principal. No només això, sinó que la gent que mira el material que he pujat a You Tube rarament són lectors del blog, tan sols veuen un producte aïllat que té valor per si mateix, esclar, però que ignoren com i per què ha anat a parar allà. Cada setmana algun nou subscriptor, sovint de terres remotes, fins arribar avui als 331, uns quants més que a l'espai on gairebé cada dia escric alguna cosa. I comentaris que a vegades em semblen exòtics perquè la finalitat inicial del vídeo no hi té cap relació. En definitiva, el meu blog no deixa de ser un espai local, en canvi, el meu canal de You Tube s'ha convertit, més enllà de les meues perspectives inicials, en un espai internacional amb vida pròpia, independent.

De tant en tant em miro el rànquing dels més vistos, definitivament encapçalat per un vídeo que no és muntatge propi sinó que em va servir per parlar del fenomen Dudamel. En segon lloc, abans d'un altre Dudamel, una cançó de escrita i interpretada per Boris Vian, aquesta vegada sí que amb un petit muntatge fotogràfic meu. Avui ho deixaré aquí, tot imaginant si la cançó d'una hipotètica visita de l'autor a la Barcelona actual produiria resultats semblants.

Bé, un altre vídeo per tancar momentàniament el cercle. El darrer subscriptor meu es diu Faisal Alnaseeb. No sé exactament d'on és i quin dels meus vídeos l'ha decidit a fer-me confinça. Ell en té tres de penjats a You Tube. No crec que li importi que en faci publicitat, al menys d'un dels tres.

edat digital

En oral, en paper o en digital, no veig gaires diferències en la història: les històries continuen sent les mateixes per molt que alguns ens vulguin fer creure que ja vivim en un altre món o que la cosa és a tocar. Tot plegat, detalls insignificants en la història de la humanitat per bé que tecnològicament la tendència comenci a ser de progressió geomètrica. Prehistòria, protohistòria, història... A penes uns milers d'anys en la evolució (sic) de l'espècie. Una anècdota ignorada des de la perspectiva dels eons de la vida de l'univers. Quan algú des del planeta Alfa Centauri Bb contempla els humans o els ciborgs del planeta Terra es deu fer una panxada de riure, o de plorar, encara no se sap.

ciclització

Llegia ahir al blog de la Clarissa un text de Luís Antonio de Villena –a penes ens portem uns mesos- que em va semblar que s'acostava molt al meu pensament, i així ho vaig deixar escrit en un comentari. Després, rellegit el text amb més calma, vaig pensar que l'article contenia unes quantes trampes, generals i particulars; algunes són les mateixes que jo em faig a vegades per justificar un estat d'ànim, un cansament, que depèn més de mi que del meu entorn. No cal que vagi espigolant i matisant, que cadascú trobi en la densitat del text de Villena, perfectament desenvolupat, motius de discussió i de controvèrsia. De tota manera, el que em va sorprendre quan vaig tornar a passar pel blog de la Clarissa, és que només hi hagués el meu comentari i la seua resposta de cortesia. Potser és que tant ella com jo tenim pocs lectors, potser és que el textos de Villena -coses de quasivells- ja no exciten (m'estalvio d'afegir complements directes al verb excitar).

«Tal vez yo sea casi ya un viejo. No le temo a la palabra. Camino este año hacia los 64, pero mi madre (casi mi único familiar vivo) está al filo de los 91 y muy lúcida, pero no le envidio y se lo digo: En absoluto aspiro a llegar a tu edad. La vejez -incluso la mejor- está llena de límites y de carencias. Es duro pero el terrible Céline tenía un punto de razón. “La vejez es lo que sobra de la vida.” Duro, sí, pero la realidad lo es a menudo. Todo esto es válido siempre (creo)  pero lo es más ahora mismo, cuando los que hemos vivido otras épocas -mejores y peores como es normal- sentimos una crisis no sólo económica o de corrupción, casi lógica en un mundo envilecido donde sólo cuenta el dinero. Estamos ante un fin de época, y diría más ante un cambio de civilización, a mi entender (salvo los avances técnicos) claramente para peor. La gente vive la terrible esclavitud de la ignorancia. Inculta, mal educada, sin lecturas, sin modelos, vive una época gregaria y sórdida dominada (significativamente) por la palabra “basura”. Comida basura, televisión basura, viajes basura a basureros turísticos, democracia basura… ¿Es eso la felicidad? En la ignorancia acaso sí. Cuando no se lee no se puede pensar y tragas todo, te crees libre y eres un bárbaro esclavo. Además el civismo, la urbanidad están por los suelos. La mayoría (salvas pertinentes excepciones) es hirsuta, tosca, bruta… Gritan, ponen los pies en las mesas, hacen ruido, jamás ceden el paso… Es una época de bárbaros. Y como en España (no sólo) pero hablemos de aquí, la cultura y la urbanidad yacen por los suelos, todo nos dice que una época más ilustrada toca  a su fin. Hallar vecinos toscos o bestias es lo más sencillo.  Como decía Pasolini, verás a tus hijos fascistas (sin saberlo) navegar falsamente felices hacia los mundos de la Nueva Prehistoria. ¡Cuánta lucidez en ese hombre espléndido! Por mi parte, me siento cada vez más ajeno a mi entorno ignaro. Creo que los algo cultos estamos llamados a la extinción y me veo (digamos) como Severino Boecio entre los ostrogodos. “Vltimvs romanorum” El último romano. ¿Qué le importaba a Alarico el humanismo, la sabiduría? En este final de época donde el poder te dice que tienes derecho a todo lo peor, regalo mi cuota de basura y reivindico (como lobo estepario) un razonable elitismo. “Si omnes, ego non”. Si todos siguen el trillado camino, yo no. No me reconozco en este híspido, brutal mundo o época nueva. En este reino zafio de las distintas basuras. No me gusta. No es lo mío. Lo dijo Gil de Biedma: “De la vida me acuerdo, pero ¿dónde está? ” Fin de mundo, fin de época, incultura, burricie, barbarie. ¿Adónde ir? ¿La vieja Tebaida está en el bello Egipto, no sé si ahora mismo recomendable… (“Quedé estremecido por lo limitado que tiene que experimentar el mundo quien se priva del libro” Stefan Zweig.)»

memòria del meu carrer

M'arriba notícia aquesta nit de la mort de la P., mare de J., amic d'infantesa, i de la D., una mica més jove (ara baixo a casa seua, ara ell puja a la meua). Repasso casa per casa, porta per porta, el meu tros de carrer, de cantonada a cantonada, sense creuar la carretera. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze portes; algunes de la mateixa casa, algunes de botigues. Passo per les plantes baixes i pujo als pisos, arribo als terrats. Busco les cares dels grans que vaig conèixer de petit, de molt petit, de quan als estius dolços i llargs fèiem rotllanes de cadires a la fresca, uns més amunt, altres més avall, i els menuts amunt i avall. Ja no trobo cap cara en cap cambra, darrere cap finestra, només cares en la memòria. Potser n'he oblidat alguna?

laberints de dificultat creixent

... i així és com Dèdal perfila els innombrables camins enganyosos, fins que ell amb prou feines pot tornar al portal.

Ovidi: Les metamorfosis

Continuo sent espectador dels dilluns de la família Pujol, cada dia menys estona, cert. L'espectacle és ja tan reiteratiu i de nul·la efectivitat, per no parlar de l'esperit circense de moltes preguntes (i respostes), que el fet que jo encara passi una bona estona davant de la pantalla del televisor té mèrit o bé s'acosta a alguna patologia que m'haurien de diagnosticar.

De l'actuació d'avui de l'Oleguer Pujol he tret la conclusió que la meua educació no només ha estat mediocre sinó pràcticament nul·la. Al començament m'ha semblat que entenia alguna cosa del laberint que anava confegint a mesura que responia les preguntes que li anaven caient. Ha arribat un moment, però, que m'he perdut completament -fins i tot m'he marejat una mica- entre noms, pràctiques empresarials, moviments monetaris i països d'arreu del món; i això que m'interessava molt saber com es poden fer diners sense tenir-ne. Sort que a penes havia enfilat els primers camins del laberint i no he tingut dificultat per apagar la tele. Segur que alguns parlamentaris han estat devorats per un Minotaure invisible i ja mai més seran els mateixos o bé s'han quedat permanentment captius en camins enganyosos. Després ho negaran, esclar.

 

 

(si cliqueu sobre els laberints, es poden veure a mida natural i fins i tot es pot intentar resoldre'ls)

 

per a l'anna, i per a tots els qui en dilluns se senten especialment filosòfics

No sé si ha molta gent que es fa preguntes inútils – Qui som? Què som?- que mentre troben respostes aproximades impedeixen esbrinar qüestions més immediates. Qui som o què som no ens impedeix ser, malgrat tots els dubtes possibles sobre la nostra existència. En determinats moments i circumstàncies, em sembla molt més pràctic preguntar-se on som i, sobretot els qui encara treballen, preguntar-se els dilluns: per què sóc on sóc? Reconec que les respostes mai no solen ser prou satisfactòries, sobretot en dilluns, fora que t'hagin nomenat just fa un moment cap suprem de tots els companys filòsofs de dilluns.

 

 

aquest diumenge, sense música per a Nínive

D'aquest país, va partir cap a Assur i va edificar Nínive.

Gènesi, 10:11

Aquesta és la ciutat triomfant, que seia al tron tan segura, la que es deia a si mateixa: “Jo, i cap altra que jo!”. Ah, com s'ha tornat un desert, un lloc de jeure-hi el bestiar!

Sofonies, 2:15

Vaig veure a penes unes escenes de la destrucció d'unes quantes pedres de Nínive o de Nimrod -tant se val el nom, que no he d'anar-hi mai- i vaig tenir un trasbals interior, una pena inexplicable que moments després em va sorprendre. Com podia afectar-me tant la desaparició d'unes pedres esculpides? Com podia ser que aquell dolor instantani superés el que podia sentir pels homes que moren cada dia en aquell mateix lloc? Quina perversió de la meua sensibilitat s'havia manifestat? Sí, ho podria explicar, justificar, racionalitzar, raonar, però no serviria de res. Per un moment, aquella destrucció em devia semblar que era un senyal, un preludi, de la destrucció del nostre món, del món dels humans esclar. La cultura, la història, per sobre de la vida de cada dia? Els déus, una vegada més, devien riure.

Quina música es pot posar a tot això? Una percussió in crescendo? Una melodia repetitiva de la flauta d'un pastor que mira com pastura el bestiar entre les ruïnes?

no es pot matar tot el que es gras?

Diners, magres fan tornar gords

Anselm Turmeda

Veig a les llibreries una reedició de La niña gorda, de Rusiñol (res a veure suposo, amb la niña de M. Abad). Tant el substantiu com l'adjectiu, en el cas de Rusiñol, són castellanismes que l'autor ha triat conscientment, però si jo dic gorda, referit a una xiqueta, no estic fent servir cap paraula estranya al català, sinó la forma habitual d'expressar aquesta característica en la meua variant dialectal (o subdialectal). Com se sap, gord té un origen llatí i es fa servir, amb diferents significats, en determinats territoris de la geografia de la llengua catalana. Estic segur, però, que si dic gord, o alguna de les seus flexions, fora del territori on el seu ús és habitual, i potser també on és d'ús històric, algú pensarà que no sé que el mot correcte és gras, fins i tot potser hi haurà algú que, misericordiós i en veu baixa, per no avergonyir-me en públic, em corregirà. Jo no sé si simplement somriure i donaré les gràcies o encetaré una conversa filològica, també en veu baixa.

Tot això m'ha portat finalment a recordar l'esforç que fan alguns -jo mateix en alguns moments- a adaptar la seua parla a la dels parlants del territori on es troben. Per què? Bé, a vegades es tracta simplement que quan un porta un temps en un territori, posem a Barcelona, s'acaba encomanant tant el lèxic com la fonètica. És un procés natural que en alguns individus és ràpid i en altres no passa mai. Algunes vegades es tracta d'una qüestió conscient d'economia comunicativa; Per exemple, un opta per dir rentar plats i no escurar, o treure la pols i no torcar, simplement per no haver d'aclarir el significat dels verbs als no coneixedors. Res a dir, és una opció la bondat de la qual es pot discutir, però té la seua lògica. Un tercer cas, que no sabria dir si és o no abundant, és els dels qui se senten simplement incòmodes -podria fer servir altres mots menys còmodes- amb el seu dialecte davant del dialecte dominant i miren d'amagar-lo. Quines pressions internes o externes els fan actuar així? Per què, en canvi, hi ha gent que, vagi on vagi, no es planteja la possibilitat de canviar el seu dialecte?

autodidactes

A part del que em deien a casa i a l'escola, durant els anys de batxillerat em van anar ensenyant -després ho apliques o no- allò que en diuen bons costums, urbanitat, etc., és a dir, les normes de comportament i convivència. La cosa anava des de saludar i donar les gràcies, al lloc que havies d'ocupar en una passejada segons qui eren els teus acompanyants, passant per com s'havia de pelar una taronja o tractar un practicant del xintoisme (aquest darrer cas el tinc més aviat oblidat). Suposo que moltes d'aquestes convencions socials, algunes seculars, avui no només estan oblidades sinó que fins i tot es consideren de mal gust o, com a mínim, mancades de l'espontaneïtat tan fresca i desitjable que fa sortir el millor de cada persona. Jo, com deia, conservo algun d'aquests vells costums (per exemple, mai portaria uns guants de pell de color gris si no és en un casament) i n'he bandejat uns altres definitivament.

La qüestió és que l'educació dels 50 o dels 60 del segle passat no podia preveure totes les situacions socials, i encara menys des d'un poble. Ningú ens va dir res, per exemple, dels ascensors. Quan devia ser el primer cop que vaig pujar en un ascensor? Potser al del Corte Inglés? Les consultes en els nombrosos manuals del XIX o de bona part del XX no aclareixen res sobre l'ús d'aquestes baluernes, de manera que em calia actuar per intuïció o per imitació. Sí és per imitació, el model a seguir eren les pel·lícules americanes on, ja en blanc i negre, la gent pujava i baixava pisos i pisos. Repassem ascensors sense ascensorista: el primer que arriba se situa on vol, si arriba més gent, els primers ocupen el fons i els nouvinguts la part més exterior, sempre d'esquena a la paret del fons i també d'esquena els uns respecte els altres. Sembla una opció lògica, però em nego a donar l'esquena a ningú, per cortesia i perquè després, ho hem vist moltes vegades al cinema, pot passar el que passa. La meua opció als ascensors és cara a cara o, en tot cas, de gairell, encara que hagi de fer alguna passa més a l'hora de sortir en arribar al pis de destí. Si es tracta de l'ascensor veïnal, el possible dubte desapareix, no com el veí del... que enclou la cara a la porta mentre esbufega sons intraduïbles... Però aquesta és una altra història.

Ai, com trobo a faltar els manuals d'urbanitat! Esclar que possiblement la seua publicació seria un fracàs editorial total, ruïnós. Però, com i quan fer servir el mòbil? S'ha de dir al senyor o la senyora que cal que recullin la merda del seu gos o s'ha de callar si abans no te'ls han presentat? No insisteixo; centenars de situacions sense ni un sol manual de butxaca que et doni les pautes.

recuérdame al morir (crònica mig sentimental)

 

Quan saps la mort d'una persona que no has tractat mai personalment però que has conegut a través dels mitjans de comunicació o de la seua obra, hi ha dues reaccions possibles que a vegades es poden sumar: la intel·lectual, racional, objectiva, distant, i la sentimental. En el cas de la mort deGonzález Ledesma, la seua desaparició física m'afecta als sentiments, que en aquest cas no és altra cosa que la memòria d'haver compartit.

El González Ledesma que vaig conèixer primer es deia Silver Kane i escrivia novel·les de l'oest. Les seues, i les de Keith Luger, eren les que m'agradaven més, les més complexes, les més diverses. Humor, ironia, els trets necessaris -sense abusar-, personatges amb facetes... Comprava les novel·les a l'estanc de dalt i me les llegia en una nit. Després les intercanviava a casa la B., sempre pagant alguna pesseta pel canvi. Abans que inauguressin la biblioteca, al poble només hi havia aquests dos llocs per consumir literatura, literatura de quiosc, esclar, però que incloïa també la famosa col·lecció Reno.

Després, molt després, va venir González Ledesma, els seu detectiu ja vell i sense cap glamur, les entrevistes a les revistes, a la ràdio o a la tele. Era ja l'autor de Barcelona, de la meua Barcelona. El premi Planeta, la creu de Sant Jordi... Més reconeixement públic, però estic segur que amb menys lectors ue quan escrivia amb pseudònims.

Avui, llegint alguns articles sobre l'escriptor i la seua obra, tinc la sensació una vegada més que se'l continua considerant en certs ambients un autor menor, en part pels seus orígens literaris en part perquè la seua obra ha estat escrita en castellà... Mai ho he acabat d'entendre. Per cert, diuen que a la casa on va nàixer hi ha una placa commemorativa; en posaran també una a la casa on va passar els darrers anys? A la fi, el lloc de naixement no es tria.

Dels escriptors, els qui només en som lectors, trobo que el millor homenatge que podem fer-los, a part d'opinar sobre el que escrivien, és recitar algun fragment de la seua obra. Començo amb Silver Kane, Recuérdame al morir (1957); en aquest cas no és de l'oest i té la curiositat que el protagonista és un escriptor que es diu Silver Kane, autor de novel·les de l'oest (a veure si l'estil us recorda algun autor nord-americà). El segon fragment, que ens podria servir se la visió és de l'escriptor o del personatge, és de Crónica sentimental en rojo, premi Planeta de 1984. Tots dos textos són del principi de les novel·les.



—No me diga que va usted a insistir en los temas del Oeste. Sus novelas no se leen porque no dan sensación de realidad, porque son pura filfa.

—Pero señor Burkam, yo viví allí… Conozco el Oeste. Nevada es como mi segunda patria. !Yo podía haber descubierto una mina de oro debajo de sus desiertos pedregosos, áridos, silentes!

Con Burkam no valían las parrafadas. Me miró desde detrás de sus gafas y me espetó:

—Pues descubra usted la mina de oro y déjeme en paz a mí, Silver.

—Todo ha sido descubierto ya, señor Burkam. No quedan posibilidades ni siquiera para un joven que quiera trabajar. Pero entrégueme usted un anticipo a cuenta de mi próxima novela, y le aseguro que esa será la mejor de todas las que he publicado. El otro día, mientras contemplaba con envidia a las parejas de enamorados de Central Park, recordé una vieja y conmovedora historia. Una historia que se convertirá en la mejor de mis novelas, y que miles de lectores conservarán entre sus libros predilectos. Será una historia del Oeste, pero en la que juega un gran papel el amor —concluí.

—No interesa. El amor no es lo que busca con preferencia el público lector de novelas del Oeste. De modo que piense algo mejor si quiere sacarme dinero, Silver.

[...]

Cuando Burkam se ponía así no había modo de sacarle nada. Era capaz de jurar que no había vendido un ejemplar de mis libros desde el siglo XVII. De modo que le saludé con una inclinación de cabeza, puse cara de mártir incomprendido y me dirigí en un elevado hasta el Bronx, donde estaba situado el despacho de Cottet. Cottet era un tipo que negociaba con patentes, armas de contrabando, ropas usadas y derechos de autor. En sus libros semisecretos todo estaba confundido y todo venía a ser lo mismo. Me debía casi cien dólares de una traducción al portugués que un año antes se había hecho de varias de mis novelas.

Su despacho era pequeño, sórdido, miserable. A falta de cosa mejor, tras la mesa de su despacho Cottet tenía colgado un diploma de su colegio acreditando que había sido un niño de buena conducta. Un armario archivador lleno de botellas de güisqui estaba en un rincón. En el rincón opuesto había otros dos armarios llenos de libros y papeles, pero el archivador era el único que se cerraba y se abría. Cottet tenía una secretaria que nadie sabía por qué estaba allí. Seguro que le debía mensualidades atrasadas y que por las noches soñaba con...

Silver Kane: Recuérdame al morir.

La calle Tuset, para que no se diga que no vamos a sitios finos, la Cova del Drac, lugar de luz discreta y velador antiguo, punto de reunión para jazzistas, escritores principiantes, niñas que han perdido el virgo, niños que han estrenado la moto. Y luego el largo paseo por las calles humedas de la ciudad, coño, qué cosas, Richard, hasta la calle Nueva, hasta la gran madre negra, ya estás en el sitio donde todos te conocen, aquí nada malo te puede pasar. El hotel Ibérica, que en otro tiempo tuvo un no sé qué de finura, y ue los años han convertido en un rincón patético para la última soledad de la última noche.

Francisco González Ledesma: Crónica sentimental en rojo

 

 

 

 

entesos

Sóc el segon a la peixateria del supermercat. Ell, el primer, ha demanat lluç de palangre i se'l fa tallar en rodanxes: en surten vuit o nou. Interromp la seua concentració l'aparició de la seua parella que li pregunta:suau o intens? Com si fos la primera vegada, ell li respon, seriós, convençut, a penes girant el cap: Suauuu (deixa anar la vocal final). Me'l miro de reüll, passa dels cinquanta, però no gaire. La parella va a buscar el Borges. Tallat el lluç, el senyor diu a la dependenta que el vol per congelar, que li prepari cada rodella per separat. Ella no li respon que la proposta és difícil, però li indica opcions poc satisfactòries i comença a posar cada rodella en una capseta de plàstic transparent amb petites ondulacions laterals. Al senyor la solució no li fa el pes i canvia d'opinió, ara vol que les hi posi de tres en tres. Feina feta. El senyor també vol dues sípies grans. D'aquestes blanques? Afirmació. La noia les agafa i fa el gest d'embolicar-les. El senyor demana que li treguin la pell, a cada sípia. La noia em mira. Jo, impertèrrit. És que aquestes sípies ja no tenen pell.  Arronsament de celles. Escepticisme. Me les neteja i les talla a trossos petits? La noia fa veure que les neteja i les va tallant en trossos irregulars que col·loca en uns recipients de plàstic com els del lluç. Una segona noia té misericòrdia de mi i em demana què vull. Dues arengades i sis galeres... Enrere queden el senyor i la noia. Qui sap quines noves aventures els esperen? Però la tarda avança i ja tinc gana. La parella del senyor continua buscant entre les prestatgeries, sense pressa.

P.S. Malgrat que aquest és el mes per excel·lència de les galeres, les meues, en fregir-les, van deixant anar una quantitat important d'aigua i tenen la carn escassa i flonja que es desfà. Galeres congelades? On anirem a parar? Tampoc les arengades semblen prou ben salades; ho comprovo l'endemà. Que exigents ens tornem amb l'edat! O no són els anys?

aquest diumenge, el 66 off festivals

Estranyament, ni un esment als Rolling o als Beatles en les meues agendes del 66 i del 67, tot i que dono fe que els escoltava, més als Beatles que als Rollings. Avui, però, tota literatura és sobrera. Baetles i Rollings o vice-versa. I recordar que al maig farà 50 anys de... Siiií!

 

 

per a ser llegit, també, a les parets

Sabem que som una gent provisional

i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.
B.B.

No ompliré jo, que tinc una lletra pèssima, ja el canell poc flexible per dirigir l'esprai... i la cursa fugitiva lenta, les parets de la ciutat amb els versos de Brecht, però demanaré als qui no tinguin aquestes traves que facin efectiu el meu desig. Esclar que potser ja no està de moda omplir de versos les parets (o només les que decideix l'ajuntament), ni els joves ni els grans llegeixen Bertolt Brecht, si és que mai s'ha llegit -no passa res, només faltaria-, que d'òperes de tres rals si que encara se'n veuen. Potser no ens cal més que un espai habilitat en diagonal tots els diumenges, amb fulles d'arç -o el que sigui- als peus, per estar contents, perquè ens passi la necessitat d'escriure en lletra blanca i regular: D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent! Deixem-ho estar, no cal continuar per aquest camí abrupte de versos vells de jove.

Si de cas, a la nit, passarem les pàgines a poc a poc, rellegirem, no em farem gaire cas, sobretot si és dissabte; només un somriure de complicitat si s'escau i poca cosa més abans de deixar el cap -qui sap quins somnis tindrà?- al coixí (de plomes, de fibra, de llana...? Ah, gran pregunta!). El devocionari descansant a la tauleta de nit:

Aquest Devocionari domèstic és destinat a l'ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.

La lliçó primera (Rogatives) s'adreça directament al sentiment del lector. Es recomana no llegir-ne massa pàgines d'una tirada. A més, únicament la gent amb plena salut hauria de fer ús d'aquestes lliçons destinades als sentiments...

La lliçó segona (Exercicis espirituals) s'adreça més a la intel·ligència. És avantatjós emprendre'n la lectura amb lentitud i més d'una vegada, mai sense ingenuïtat. De les màximes que hi ha amagades, així com de les indicacions immediates, se'n pot treure més d'un aclariment sobre la vida...

La lliçó tercera (Cròniques) cal fullejar-les l'època de les violentes forces de la natura. A l'època de les violentes forces de la natura...

La lliçó quarta (Salms i cants de Mahagonny) és la més apropiada per a les hores de riquesa, de consciència de la carn i de presumpció (així doncs, nom´s pot ser presa en consideració per molt pocs lectors. Aquests lectors poden entonar tranquil·lament els cants, amb el màxim rendiment de la veu i el sentiment, però sense mímica).

Hi haurà precs quotidians per al record i els esdeveniments passats. Els cinc capítols de la lliçó cinquena (Els petits precs quotidians dels difunts) són per recordar esdeveniments passats...

Bertolt Brecht: “Guia per a l'ús de les diverses lliçons” a Devocionari domèstic. Barcelona, Adesiara, 2014 (traducció de Feliu Formosa)


De l'apèndix:

DEL POBRE B.B.

1

Jo Bertolt Brecht, vinc dels boscos negres.
La meva mare un dia em va dur a les ciutats
dins el seu ventre encara. I la fredor dels boscos
la duré dintre meu fins a la mort.

2

A la ciutat d'asfalt estic d'allò més bé,
proveït, ja d'entrada, dels sagraments de mort:
amb diaris. I tabac. I licors.
Desconfiat, gandul, i al capdavall content.

3

Sóc amable amb la gent. Em poso a la clepsa
un barret dur, com tenen per costum.
I dic: “Són unes bèsties que fan una olor rara.”
Després dic: Tant se val, perquè jo també ho sóc.”

4

Abans de dinar me'n vaig a seure
als meus balancins buits, amb unes quantes dones.
Me les miro tranquil i vet aquí que els dic:
“En mi teniu un tipus del qual no fareu res.”

5

Cap al vespre uns quants homes aplego al meu voltant,
i els uns als altres ens tractem de “senyor meu”.
Damunt les meves taules tenen els peus posats.
Diuen: Millorarem”, i no pregunten: “Quan?”

6

En clarejar, damunt l'alba grisa es pixen els avets,
i els seus paràsits, els ocells, es posen a cridar.
En aquella hora, a la ciutat, buido el meu vas i llenço
la punta del cigar i m'adormo inquiet.

7

Som instal·lats, raça poc consistent,
en cases que semblaven indestructibles
(així vam construir els llargs edificis de Manhattan
i les antenes fines que entretenen l'Atlàntic).

8

D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent!
La casa fa feliç aquell que hi menja: i ell la deixa buida.
Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.

9

Als terratrèmols que vindran, espero
no deixar apagar el meu Virginia per amargor.
Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d'asfalt
des del boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere.

manda uebos!

 

Comentem amb el de la bodega -o celler-, els dos amb un punt de la insofrible pedanteria dels entesos, la pissarreta de la botiga que no fa gaire es va instal·lar a l'altra banda del carrerer. Em diu que ara encara, que fa dos dies eren guebos, que després van aparèixer sense la hac i sembla que els ous ara tenen la forma definitiva. Ja es veurà.

D'acord, molta brometa, però jo fa temps que penso, i ho he dit aquí mateix, que els botiguers se les pensen totes per tal que es parli d'ells i, en conseqüència i de retruc, la gent entri al seu local on si no cauen uns huebos potser cauran uns franfurs -cal posar més lletres si s'entén perfectament?- o un curiós queso latino.

Tornant als huebos, ¿per què no pensar que el grafista ha elucubrat que la V és punxant i que dóna inseguretat a la bondat dels ovoides, o que la rotunditat de la B arrodoneix millor les excel·lències dels ous de la casa? Potser cap de les dues hipòtesis, sinó la primera: la qüestió és que se'n parli. Una simple falta d'ortografia? Ho dubto. Qui s'interessa avui per l'ortografia? El que importa és el contingut.

Per cert, s'ha observat que la pissarra és monolingüe castellana, i en castellà huebos (o uebos) és una paraula normativa, al menys ho era no fa gaire. En desús, sí, però correcta. Procedeix del llatí opus, per diftongació de la o inicial , sonorització de la p, etc., es converteix en uebo; la h es va afegir per evitar una possible confusió de la u inicial resultant del procés de diftongació amb una v. Potser l'única forma encara viva on apareix huebo (o uebo) actualment -a part de la pissarreta- és en l'expressió Manda huebos! (o uebos), popularitzada no fa massa pels mitjans de comunicació en boca d'un polític espanyol que és va interpretar que volia dir Por cojones!, encara que en realitat el conjunt és una evolució de Mandat opus!, és a dir, la necessitat obliga; la expressió es deia -es diu?- en argumentació judicial quan una prova era tan contundent que no es prestava a interpretacions i, en conseqüència, era definitiva.

Manda huebos! amb el jutge Vidal.

del triangle als poliedres: geometria anisomètrica

No sé com va anar a la prehistòria -per bé que hi ha documentals que ho expliquen- que una sèrie de gent s'agrupés amb la finalitat de millorar la seua supervivència física i material. Quin grup devia ser el primer dels primers? Es basava el conjunt amb una lliure elecció o se seguia l'exemple dels animals que trien el més fort o el més llest (o es tria ell mateix) fins que un altre el desbanca?

Més endavant, amb estructures socials més complexes, amb àmbits territorials més extensos, els mecanismes grupals, regionals, nacionals, se sofistiquen, però no es produeixen canvis substancials, crec. Emperadors, reis, comtes, ducs..., cavallers i, sovint a sobre de tot, un déu incorpori que tant tria els forts i llestos com els simplement llestos que es converteixen en els seus intèrprets més directes i que algunes vegades aconsegueixen unificar el poder espiritual i material. Sempre una societat jerarquitzada, piramidal, on pocs tenen el poder i la glòria i molts tenen ben poca cosa i són eliminats quan es qüestionen, i qüestionen, la seua misèria també estratificada.

En èpoques contemporànies, posem des de la Revolució francesa, la situació piramidal es complica. Sembla que és més fàcil accedir al vèrtex a partir de variables diverses, entre altres, demanar als conciutadans que t'hi posen i caure'ls en gràcia, o en desgràcia els altres que ho demanen. Els moviments d'ascensió i descens del punt superior tenen mobilitat, però continua la figura del triangle. Al mateix temps, però, es va gestant un poliedre amb parts visibles i altres ocultes que és difícil de dir quantes cares, quants vèrtexs té. Una figura geomètrica en continu moviment, tot i que sempre amb algunes parts superiors inamovibles. Una figura que intueixo plena d'asimetries. De línies irregulars i monstruoses. Amb bases extensíssimes. Una figura, en definitiva, indescriptible que, només per curiositat, m'agradaria entreveure.

Dec covar un refredat, perquè només així m'explico que em passi l'estona escrivint sobre geometria imaginària.

reduccionisme del vol de les papallones

Les paraules denoten, connoten, fixen, són lloses que pesen i papallones que volen en ziga-zaga i que sempre hi ha algú que s'entesta a capturar i a fixar en una capseta amb una agulla de cap, mentre una altra papallona, idèntica a la travessada per l'acer, vola i vola i es transforma en paloma o parpallol o papiola o papillota o senyoreta o voliana... És bonic que les coses i les idees tinguin noms diversos i volin i es transformin i s'ajuntin i se separin.

Malament quan els individus de l'espècie humana, en un afany reduccionista i interessat, contemplem extasiats les papallones que hem travessat com un trofeu i, entomòlegs de nosaltres mateixos, ens neguem a contemplar els vols de les palomes, les volaines, etc., o, encara més, oblidem que hi ha papallones que són capaces de nadar o de metamorfosar-se en qui sap què. I les transformacions que encara es veuran i ara són només intuïcions.

La cultura sóc jo, que diu un que escriu o que pinta o que s'inventa melodies. I va un altre i en fa publicitat. I ja tenim la cultura enganxada a la paret. I poca cosa es pot fer per recordar que la cultura també són els altres, molts. Com a mínim, i de moment, els qui queden fixats en l'ortodòxia del DIEC. Etc.

1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
2 2  [CO] [LC] cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.

no m'ho puc creure!

M'he passat una part de la tarda i de la nit -tret de les estones dedicades a la compra i a la ineludible passejada- veient les declaracions dels membres de la famiglia citats avui al Parlament. Ignoro si la data del 23-F va ser triada amb alguna intencionalitat, però m'atreveixo a dir que l'assalt al Parlament ha estat important.

No sé que diran demà els periodistes, però avui algú deia que de les tres intervencions la més irrellevant ha estat la de la Ferrusola. No ho veig ben bé així. La brevetat en les respostes de l'esposa, que havia de romandre muda, reflecteix molt bé el conjunt, diluït, com ja se sabia, en les respostes reiterades del marit, amb la dosi previsible de reny, i amb la, sembla que inesperada, verbositat del fill, que en alguns moments no podia amagar uns ullets brillants de diversió en anar comprovant el seu passeig triomfal. Ah, però la mare, que no sabia o no recordava o a ella no li corresponia, ni havia anat acompanyada per mossos amb metralladores i un tanc a Andorra qui sap quantes vegades; això sí, a esquiar només quatre. I aquesta Catalunya que tremolava d'indignació davant dels atreviments d'alguns inquisidors... Pura visceralitat amb prou feines continguda, la mare, l'esposa. Si no hagués estat perquè segurament espòs i fills -i avocat- li deuen haver demanat mesura, quina lliçó ens hagués donat.

El que no em puc creure és que després d'anar retransmetent des de les tres tota la sessió, els dels 3/24 hagin tallat l'emissió just en el moment en què, sabedors que tot estava dit, el representant d'Iniciativa i JPF paticipaven d'un joc de complicitats disteses pròpies d'aquells que són conscients de qui guanya i qui perd i ho accepten tàcitament.

Sobre la intervenció dels representants dels grups polítics no cal concretar res, tot i la sorpresa que pot haver produït la suavitat del del PP. I, si se'm permet, i per deformació professional, jo que sóc enormement desmemoriat -ja no sabria citar el llistat de cotxes de JPF, peça clau de la investigació-, m'he quedat amb un petit fragment d'una frase del del PSC que dubto que surti en cap crònica:

-També hem sabut, sapigut, perdó...

Perdonat, perdonat, que amb els del PSC ara cal ser més comprensiu que mai.

hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.

aquest diumenge, festivals del 66

Sábado 29, enero

Por la noche hemos visto la última sesión del festival de S. Remo
Agenda-dietari 1966

Sábado 5, marzo
Por la noche hemos visto por la tele el festival de Eurovisión. Ha ganado Austria, pero se veía claramente que todo estaba amañado. España ha quedado en 6º lugar.
Agenda-dietari 1966

Podria haver estat a l'inrevés, però no va ser l'apunt que em va portar a la cançó sinó el Nessuno mi può giudicare...! que sense cap cerca conscient em va aparèixer repetidament a la memòria els darrers dies el que em va fer buscar la data a l'agenda del 66; de retruc, trobo Eurovisió.

De tant en tant canto -en la intimitat, però com un esperitat, com si fos una cançó de protesta-, la poca lletra que em sé del Nessuno sense recordar l'any ni els intèrprets originals, que ara, després d'una petita investigació, ja sé qui són; sé també que van guanyar aquella edició Domenico Modugno i Gigliola Cinquetti. De la mateixa manera, continuant amb la investigació, recordo vagament la guanyadora del Festival d'Eurovisió de l'any 66; encara que és possible que m'equivoqués en un detall i Raphael, l'inefable Raphael (Yo soy aquel!), no quedés el sisè sinó el setè, tremenda injustícia. És curiós com perduren en la memòria les cançons escoltades en l'adolescència. I quina banda sonora més extensa, fins i tot en blanc i negre,  al llarg dels anys...

una certa mirada

Entro de tant en tant a la Sala Parès -la més antiga del país?- no importa el que exposin . Avui, mentre estàvem mirant els quadres de la sala 1, se'ns ha acostat un cambrer -ja sabeu, mitjana edat, jaqueta blanca, folgada però curta- i ens ha ofert unes copes de cava que hem declinat perquè no som de beure entre hores. Com que no era dia d'inauguració, el gest ens ha sorprès, però potser es tracta d'una gentilesa nova que tindrà seguidors... No, no era això.

A la Parés hi ha una exposició de Neus Martín Royo formada per poc més de quaranta pintures que presenten establiments o llocs, antics o no tant, coneguts, emblemàtics -ai, aquest adjectiu!- d'una Barcelona que aguanta com pot la uniformitat comercial que es va estenen allà on veu negoci. La pintora, segons els seus gustos, les seus passejades, la seua sensibilitat, ha anat pintant durant dos anys els llocs que volia fixar, sigui un bar, una botiga o el Liceu. En alguns casos, al costat dels quadres, hi ha un text de Rafael Vallbona, el que en costumisme anomenaríem una escena: Només busco algú amb qui compartir un cafè... Els quadres, gairebé sempre frontals, amb pocs punts de fuga i de gran efectivitat a una certa distància, sóc contundents, com els colors que, segons diuen, recorden els de Hopper (em temo que la mostra de més avall no és ben  bé representativa del que dic). Reconec molts dels llocs i imagino sentiments propers o paral·lels als de la pintora. En sortir, li dic al galerista que aquesta hauria de ser una exposició permanent; ell somriu, però sap de què li parlo.

Ah, sí! Si avui servien cava és perquè havien convocat els propietaris o representants dels llocs pintats -em temo que alguns han fet campana- i galerista, pintora i escriptor han pronunciat unes paraules segons la seua funció en l'exposició. Jo, una mica distret, només he estat capaç de reconèixer l'inconfusible propietari de Múrria i no m'he atrevit a investigar les altres identitats després dels aplaudiments als parlaments. Per un moment he tingut una sensació de tristor, de ser testimoni accidental d'un petit nucli de resistents d'una Barcelona... Com ha dit l'escriptor, d'una Barcelona que substitueix els subjectes pels objectes. Exagero, però ja m'enteneu. I, si no, feu-vos una volta per la Parés.

també es pot jugar sense pilota

Algunes crítiques parlen d'innocència. No, Timbuktu no és innocent, encara que reflecteixi innocències. És complexa en la simplicitat d'una i diverses històries, és plena de simbolismes, d'iconografies que potser no costa d'interpretar, que recorren tota la pel·lícula. Timbuktu és, en alguns moments, d'una bellesa visual aclaparadora i d'un lirisme extraordinari potser per contrarestar la duresa extrema d'algunes escenes o de tot plegat, o, simplement, perquè la vida és així a vegades, un joc de contrastos extrems. No s'ha d'oblidar, però, que la pel·lícula existeix perquè existeixen els gihadistes i aconsegueix explicar millor que molts documentals qui són o com són, recordant que totes les mirades, esclar, són parcials i que el tot rarament existeix. Mentre anava mirant la pel·lícula, m'ha semblat que entenia un concepte aparentment contradictori: el nihilisme deista.

No volia escriure res, únicament compartir en imatges el concepte de ballet en el futbol que tan sovint expliquen els periodistes esportius i que tant els costa d'exemplificar; al final, però he intentat dir el que molts altres han expressat més extensament i rigorosament.

per a ser llegit, també, en dimecres de cendra

CONTRA LA SEDUCCIÓ

             1
No us deixeu seduir!

No hi ha resurrecció.
El dia és a les portes;
sentiu ja el vent nocturn:
no tornarà el matí.

            2
No us deixeu enganyar!
La vida és massa breu.
A glops l'he d'engolir!
No n'haureu tingut prou
quan l'haureu de deixar.

            3
No us deixeu consolar!
No teniu gaire temps!
Els redimits, que es fotin!
La vida és el més gran:
no sempre la tindreu.

           4

No us deixeu reduir
a ser esclaus i explotats!
¿De què heu de tenir por?
Morireu com les bèsties
i res més no hi haurà

Bertolt Brecht: Devocionari domèstic (traducció de Feliu Formosa)

a la deriva

OLOR

suau de vainilla
a Còrsega amb Sicília,
a la cruïlla

Segurament, com tantes altres vegades, un miratge perfumat, desitjat, efímer, del pensament, viatger erràtic per mars ja solcades.