viatges

Abans d’endinsar-te en la virtualitat de la biblioteca ancores un fil en la realitat de l’espai i el temps perquè saps que et seria molt fàcil perdre’t per sempre més per lletres, terres i mars.

I viatges.

Puges en un vaixell suec que et porta fins a Canton, a la vora esquerra del riu Zhu. I tens la temptació de demanar que et deixin en aquesta ciutat encara tan petita emboletada a la part occidental de l’illa...












Però continues per allà on l’atzar et porti, i sense saber com canvies suecs per finlandesos i et trobes en el Gran Ducat de Finlàndia, fent un recorregut entre llacs i pobles en dies clars de l’estiu de l’any... No ets capaç de recordar l’any.











I viatges, viatges, viatges, tan de pressa que no te’n saps avenir. Recorres terres que saps que mai no veuràs perquè estan lluny i et fa mandra agafar l’avió o perquè ja no existeixen, al menys com tu les veus o les vols. Com aquesta Catalunya de 1804, just abans de la guerra del Francès, en què t’adones que han desaparegut o no s’han considerat els pobles de la teva infantesa; però no t’importa perquè saps que ets a casa.












I t’asseus una estona allà on penses que hauria de ser el poble i vas repassant la geografia de noms vells, nous i desapareguts. I quan et canses, te’n vas en un buf a Yale i comences a llegir la versió francesa del diari del venecià Pigafetta, aquell que va pagar per viatjar amb Magallanes i va ser un dels 18 supervivents dels 240 que salparen per fer la volta al món. I amb Pigafetta aprens una mica de no saps quina llengua filipina. I tornes amb ell i Elcano i 16 més.























I penses com en seria de fàcil tallar el fil, però no serà, no pot ser, no ha de ser. Per què no?

capipotes

Hi ha moments, minuts, potser algun dia o més, en què tinc la sensació que en lloc de pensar amb el cap penso amb els






















La cosa no tindria més importància si no fos perquè aquestes extremitats, per bé que duals i moderadament tentaculars, tampoc no m’ofereixen més garanties d’èxit. És aleshores quan decideixo que el millor és no verbalitzar els pensaments i deixo que el temps faci la seva via, tot i la vaga consciència que tampoc així els resultats seran més satisfactoris perquè a la fi no és el temps sinó jo qui ha de prendre les decisions... potser amb el cor? Quin altre, el cor!

divagació economicoliterària

Fa uns dies devíeu llegir una entrevista i comentaris a Eva Gabrielsson, companya d’Stieg Larsson, en què entre altres temes parlava de la publicació, sense data encara, d’un llibre sobre fets posteriors a la mort de Larsson (ja sabeu que el pare i un germà reben els drets d’autor de la trilogia, que en algun moment, com ja vaig dir jo i ella insinua, es pot convertir en una tetralogia). Vau llegir també que uns senyors noruecs han obert un compte on els lectors de Millennium poden ingressar determinada quantitat de diners que vénen a ser una mena de drets d’autor paral·lels, un desgreuge, per a Eva Gabrielsson. Bé, podeu llegir més detalls a “La Vanguardia” (per als lectors i simpatitzants, aquí un article del maig de l'any passat) o al bloc de la Teresa Amat, que a més fa unes consideracions sobre tot plegat.

La veritat és que jo entenc perfectament la situació i l'emprenyament educat de la senyora Gabrielsson; una altra cosa és sí jo en circumstàncies semblants actuaria de la mateixa manera. No ho sé, ni tinc ganes de donar-li voltes. D’altra banda, suposo que en Larsson hagués compartit amb ella part dels diners produïts per les seves tres obres, cosa que davant de la realitat legal no té cap mena d’importància.

Bé, de fet a mi el que m’ha cridat l’atenció de l’escrit és que els organitzadors dels drets d’autor paral·lels demanin aportacions de 2,26, 5,28 i 11,32 euros segons que els lectors estiguessin enfadats, ofesos o furiosos davant la injustícia que s’ha comès amb Eva Gabrielsson. No m’he explicat bé, no estic sorprès per la gradació d’indignació dels lectors i per la diferent aportació segons la triple gradació, sinó per aquestes xifres tan estranyes. I m’ha costat una mica arribar a la conclusió que qualsevol lector més espavilat ja deu tenir clara: la petició original és en corones i no en euros, és a dir, 20, 50 i 100 corones. En fi.

P. S. Ja vaig dir que m'he llegit els dos darrers títols de la trilogia. Ara estic llegint L'home més buscat, de John le Carré (vaig per la pàgina 111). No sé fins quin punt són comparables les novel·les, però generalitzo. Les novel·les (novel·la) de Larsson, deixant de banda la singularitat de la Salander -heroïna del romanticisme modern- és d'una linialitat, malgrat les històries creuades i l'anàlisi social, i una simplicitat notable; L'home més buscat, de moment, és molt més complexa, més escèptica, més realista (no sé si l'Annabel Richter se'm convertira també en heroïna sentimental; en té possibilitats). Entenc que Millennium tingui molt més lectors que L'home més buscat, malgrat que le Carré, déu n'hi do també.

crònica gràfica i escrita de Sant Jordi: seqüències de la tarda, el capvespre, i més encara

En aquest món que corre, corre, corre, la diada de Sant Jordi ja és història, i fins a l’any que ve. Però jo encara continuo ancorat en el sol esplèndid que ens va acompanyar i que el vent de llevant i els seus successors s’enduen a poc a poc mentre ens queden els llibres que vam comprar, i les roses sense més perfum que el que cadascú els va posar comencen a deixar anar pètals mentre n’esperen d’altres que potser vindran per la marededéu de Montserrat.

Volia deixar només una notícia gràfica de la tarda, potser tan sols per mostrar-li a miq, que com jo es passeja i canvia de capçaleres, i als qui són lluny que aquí seguim més o menys com sempre però més, i més variat, que les crisis econòmiques no afecten les festes sinó al contrari. D’acord, inclouré les imatges, però també algunes paraules.

Eren les dotze passades quan en arribar a un dels tres quioscos on alterno la compra dels diaris em vaig trobar amb la sorpresa que no quedava cap “Avui”. “No donaven avui un CD amb poemes musicats de la M. M. Marçal...?” El quiosquer em va treure un diari de la pila que li devia quedar a l’interior juntament amb els pomes i les músiques; unes interpretacions que en general trobo massa tristes perquè recordo l’optimisme i les ganes de viure de la Maria Mercè fins i tot en els moments de tristor.

Surto tard de casa perquè espero un paleta que finalment no es presenta. Enfilem el carrer de Mallorca fins a la Rambla de Catalunya. La festa cada any és més espectacular i diversa. Les papereries petites com un cop de puny munten parades desproporcionades en què senyoregen els llibres de tapa dura, tothom ven roses –i en regala-: les floristeries, els supermercats, els alumnes d’institut que fan un viatge de fi de curs, els estudiants de medicina que reivindiquen no sé què, les gitanes i els pakistanesos, la de la impremta de més avall, que ha estampat samarretes i tovalloles de bany amb roses de tots els colors i mides, la mar –aquest any si que la veig- , a la parada dels de Relats té un pom de mocadors de seda amb poemes escrits (en compro un –daurat sobre negre- de Martí i Pol que deixo plegat en forma de rosa en un gerro per conservar encara uns dies el misteri)... I cada dia més artesans i artistes, pastissers inclosos, que celebren la diada amb material senzill o sofisticats, directament o remotament relacionat amb sant Jordi, el drac, la princesa, els llibres o no res.

Es fa difícil transitar pels espais centrals i busquem els laterals de camí cap a la Rambla, sense mirar llibres més que de lluny. Famílies senceres agafades de la mà per por de perdre’s, parelles agafades de la mà perquè s’estimen, avui una mica més, solitaris i solitàries que aspiren a ser estimats potser demà o demà passat, escèptics de l’amor i convençuts de la seva sort, tot de creuaments amb ritmes diversos que marquen les pauses de les parades i els semàfors. Segueixo els ritmes a ull nu i, de tant en tant, amb la pantalla de la màquina de fotografiar que em distancia i objectiva. M’aturo a penes un instant a veure com els artistes florals presenten les roses de mil maneres (s’organitzarà algun cop un concurs?).

Per què posen parades el partits? Mentre la Joana entra a Decathlon per comprar material per a l’excursió d’avui, m’aturo a la multiparada nacionalista-sobiranista-independentista de la plaça Vila de Madrid; en un extrem un home sol que ven només llibres de Josep Dalmau i estimula a fer-se el DNI català que abans es feia a la Públia i que no ha canviat gens de disseny. Xerrem una estona –és el mateix Dalmau?- amb l’única interrupció d’una senyora que ens regala una postal amb un drac. Parlem de la independència. Jo li dic que aquí no concebo cap independència sense armes. Ell em diu que recordi les independències dels pobles iugoslaus –es corregeix, volia dir del poble txec i eslovac-. Continuem la conversa sense variar argumentacions, un i altre a la nostra. A mi em sembla que aquí no hi ha cap possibilitat i que les paraules dels polítics que proposen la independència (les altres denominacions són succedanis) són pur fum poques vegades innocent. Ell em diu que prengui nota d’un nom: Santiago Espot, que és brillant: “Es pot, m’entens, es pot! Ell pot.”

Anem pujant, es va fent fosc. He perdut la Joana. Mentre l’espero a la porta d’Ona, em fixo amb un home ja gran que recordo però no sé situar. Un altre home gran amb bastó, li diu, assenyalant la seva barba blanca: “la barba t’ha rejovenit”. Riuen tots dos. Queda poca gent, la festa s’acaba. Comprem només dos llibres i anem cap a casa. En una floristeria familiar, compro la darrera rosa a un nen d’uns deu o onze anys mentre la família se’l mira i somriu. “Soc el més petit”, em diu. A Navarro, una olivera (olea europea) italiana de vora un metre, tota farcida de mostra. Em fa riure un detall de les instruccions: “molto longeva fino 2000 anni.” Ja us diré si és veritat aquesta publicitat. I en nit de lluna nova de 2009, penjo aquest post, acompanyat d’un vídeo amb poesia d’una de les meves poetes preferides amb la veu de dues de les meves cantants estimades, i d’un sant Jordi bel·ligerant i triomfant, i un drac contemplatiu sota la lluna que avui és nova malgrat que ell, sempre tan babau, no ho sàpiga. I fins l’any que ve. A veure si el pròxim abril ja trobo les parades farcides de llibres digitals i els corresponents lectors, perquè aquest any, ni una oferta.



























(Kandinsky: "Nit de lluna", gravat sobre fusta (1907). Galeria Tretiakov de Moscou)

crònica de Sant Jordi: pausa de migdia

Llegeixo les respostes breus però interminables de famosos coneguts i desconeguts. Diu la Teresa Forcades, monja:

... la poesia m’agrada molt però em passa que amb un vers ja en tinc prou per a tota la tarda.

Penso durant la tarda que sovint, poetes i lectors, oblidem que és així, que és això. Quin vers, però? Quina tarda? Quantes tardes?

crònica gràfica de Sant Jordi: matí

Gloriós senyor Sant Jordi amb temperatures primaverals promesa d’estiu! La festa de les festes malgrat ser dia feiner, una pausa. Ara, que ja és demà, em queda encara una mica de feina per fer, de manera que deixaré les reflexions habituals de la diada per un altre moment. Avanço, únicament, que cada dia que passa em reconec amb menys capacitat de predir el futur: llegeixo que un dels llibres de la diada és el de Cercas.

M’he passat una estoneta matinal de teatre en una representació en sessió única de Gente bien, de Rusiñol. Em sorprèn que en el programa de mà aparegui el meu nom a l’apartat de llums i so, cosa que agraeixo a la immerescuda generositat de la companyia inestable que ha representat l’obra, amb uns assistència massiva de públic, i molt especialment a qui correspongui, perquè, si no recordo malament, només he apagat els llums de la sala, he premut en quatre ocasions el botó que posava en marxa el CD –amb sincronització i volum dubtosos (hi havia tants paranys a la taula d’imatge i so!)- i he encès els llums al final de la representació.

Gente bien és una obra de Rusiñol en un acte estrenada per primera vegada l’any 1917 -el mateix any de la revolució russa- que explica en clau d’humor l’ascensió d’un burgès –industrial, per suposat- a la noblesa i el procés d’adaptació a la nova classe social que en el cas del protagonista i la seva família consisteix a adoptar la llengua castellana en les seves relacions socials, inclosos els criats, i a canviar alguns altres costums, com el de la fidelitat conjugal. Rusiñol es riu d’aquests personatges, i ara i en el moment de l’estrena devia fer riure el públic, cosa que no significa que el públic no envegés ni envegi el burgès reconvertit.

Mentre em mirava l’obra pensava en la quantitat de manifestacions culturals que no arriben més que a cercles reduïts i en la vigència d’aquesta diglòssia ancestral del país que jo crec que augmenta espectacularment i que alguns anomenen bilingüisme i d’altres plurilingüisme, mestissatge, cortesia, globalització, etc.

Aquí us deixo uns fragments de dues escenes que il·lustren els dos aspectes més amunt esmentats. Aquesta vegada no em disculparé per la deficiència de les imatges perquè no sé si els actors tenen gaires ganes de ser reconeguts ni si aprovarien la seva aparició blocaire.

I amb retard: Feliç Sant Jordi!



P.S. Em disculpo per no haver arribat a l'hora a la signatura de llibres. Alguns ja sabeu les dificultats circulatòries de la diada pel centre de la ciutat. Si voleu, quedem un altre dia.

avui firmaré exemplars dels vostres llibres

Em veig gairebé obligat a conseqüència de la petita trampa del títol d’ahir a citar algun llibre per aquest Sant Jordi, sense cap ànim d’estimular compres precipitades ni de crear complicitats, només faltaria. De tota manera seré breu i conseqüent amb l’element sorpresa com a sinònim de novetat que esmentava ahir.

Segurament el meu llibre escrit en català preferit d’aquest any, al menys el primer que em ve al cap, és Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. El rellegiré.

La meva afició a la cuina de supervivència i la seguretat que en temps de crisi calia sacrificar el paladar em va dur a comprar La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Un llibre menor, però deliciós, malgrat el tractament epistolar del qual per principis sóc enemic convençut, malgrat l’excessiva i innocent, gairebé obscena, alegria de viure, malgrat un final de conte de fades, malgrat que encara no he aconseguit esbrinar com es fa un pastís de pela de patata. No volia escriure pros, però no em resisteixo a deixar-ne un: la desdramatització del dramatisme de la guerra que lliga amb l’heroïcitat dels herois anònims que no ho són... Uf, ara m’allargaria.

Veig que tornen a fer publicitat de Catalunya des del mar, de Carlos Barral, un dels meus capçalers per relegir en temps de vacances d’estiu. Res més a dir, ja n’he parlat abans.

Tallo. Quan a les compres, dubto, també a cap calent, entre L’home més buscat, de John le Carré; La meravellosa història de Peter Schemilh, d’Adelbert Von Chamisisso; Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat. En aquest darrer cas per una qüestió d’homenatge personal.

I ara que ja he acomplert amb els títols, és el moment de dir que he arribat a la conclusió que una de les gràcies que troba molta gent en aquesta diada és la d’aconseguir que algun escriptor o escriptora li firmi el seu llibre; fins i tot estic segur que algunes compres es fan pensant més en la dedicatòria que en altra cosa, i em sembla molt bé. He pensat que hi deu haver gent que si avui no compra determinat llibre és perquè no té la seguretat que l’autor li pugui firmar o perquè sap que no ho podrà fer perquè fa més o menys temps que ha mort. Se m’acut que, sense que això es consideri un precedent, jo, modestament, puc firmar i escriure una dedicatòria breu en aquells llibres que sobretot a causa de la defunció de l’autor restaran –restarien- sense les paraules que els literats vius i assequibles es cansaran de gargotejar en horaris i llibreries convingudes. M’ofereixo a firmar qualsevol obra de no importa quin autor ni en quina llengua de vuit a vuit i deu al peu del llibre brossià de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via. De moment m’especialitzo –a partir de les imitacions que faig, tretes del Manuscrit Català, de Flos i Calcat- en Carner, Maragall, Folch i Torres, Ruyra, Oller, Dolors Monserdà, Víctor Català, Casellas i Alcover, però puc intentar qualsevol altra lletra. El meu lema és que ningú es quedi sense la seva dedicatòria i la signatura corresponent. Queda dit!

les novetats de Sant Jordi

Segueixo les tradicions del territori sempre que s’acostin a la meva sensibilitat i no em suposin un esforç considerable. Per sant Jordi compro i regalo el llibre (llibres) i la rosa (roses). No m’importa que el costum sigui relativament nou, que les roses hagin perdut el seu perfum i que la compra d’un llibre suposi una petita odissea en què un ha d’obrir-se pas entre la marea fluctuant i imprevisible d’una humanitat decidida a arribar a bon port, tot i que el trofeu aconseguit a la parada o la llibreria de torn de vegades no respongui a les il·lusions inicials. Tothom sap que el dia de sant Jordi és el pitjor per comprar un llibre, però als mariners sense graduació no ens importa, perquè el que volem és participar de la festa, sumar-nos a l’alegria col·lectiva i desinteressada, a la complicitat que no entén d’edats, creences i condicions socials, que aquí, com arreu, es produeix tan poques vegades i que alguns –sembla mentida- ens volen aigualir amb consideracions particulars i interessades que just en aquestes dates no vénen al cas.

Bé, tot molt bonic, però jo, avui, a dos dies de la festa i per primera vegada en anys, encara no tinc cap llibre clar, de fet ni clar ni obscur; i tothom sap que per sant Jordi, com diu el refrany, ni remenar ni triar, sinó directe al gra. Què em compro? Què li compro? No ho sé. Les novetats que han anat apareixent als diversos mitjans, blocs inclosos, m’han agafat distret i distant. Per altra banda, això de les novetats és un concepte que es presta a l’equívoc, si no a la confusió, començant per la mateixa simplicitat del diccionari (2 f. [LC] Cosa nova, apareguda, introduïda o originada de poc, especialment una obra literària, un gènere, una mercaderia. Aquest llibre és una novetat. Les darreres novetats. Botiga de novetats. (Diec)) i continuant per la publicitat subtil o grolera de les editorials i altres agents literaris directes o encoberts que estimulen el lector a partir de la definició deficitària del diccionari. I la qüestió és que, quin valor té un llibre acabat de publicar que hem llegit cent vegades amb les paraules més o menys canviades i sovint més ben col·locades? Per què hem de comprar el llibre d’un semianalfabet simplement perquè surt a la tele amb una assiduïtat insultant? Què cony ens importa la intimitat elemental i maldestra que vol compartir amb tot el país el senyor que es va lligar una editora en tarda de pluja? I aquest que diu que m’explicarà la història de la catedral i no és capaç d’explicar-me res de la història de l’Esglèsia? I...?

Evidentment, un sempre aspira a llegir alguna novetat, tot i que això no li garanteix absolutament res, però ni la definició del Diec sobre el terme ni la publicitària l’acaben de convèncer. Un, en tot cas, està relativament d’acord amb la quarta accepció de novetat del vell i estimmat DCVB (4. Cosa que sorprèn perquè no es veu o no ocorre ordinàriament...) Un sap que allò que el sorprèn en literatura no és necessàriament el que s’acaba de publicar sinó el que tot i tenir molts o pocs anys llegeix per primera vegada i el captiva incondicionalment, li crea un interès absorbent, li produeix un plaer inesperat, li fa entrar ganes de no arribar a la darrera pàgina, el fa reflexionar, li produeix un sentiment de complicitat, li demostra, una vegada més, que les paraules i la seva distribució tenen una màgia que només alguns són capaços d’executar. En definitiva, un creu en les novetats intemporals que es troba de tant en tant. Un sap que hi ha vegades que la novetat, és a dir, la sorpresa, fins i tot pot aparèixer en un llibre que ja ha llegit i que de sobte es presenta amb matisos nous, amb noves perspectives. És possible trobar tot això, algun bri de tot això, en les noves novetats? És clar que sí, sinó ja podríem plegar, però un, modestament, es recomana i recomana no deixar-se portar excessivament pels cants de sirena de les obres encara amb la tinta fresca de la primera edició i un s’autocompromet també a fer l’esforç de buscar en les belles novetats que encara no han passat pels seus ulls sigui de l’època que siguin. I ja sé que sabem que aquest compromís no és fàcil, i tots sabem per què.

D’acord, molta retòrica i jo encara continuo sense cap tria per sant Jordi. Ja se sap, parlar és fàcil –i ni una recomanació-, el que costa és trobar i decidir-se. Que dura la tasca del lector!

dels crancs

Quan a casa feien sopa de peix, sempre estava atent que acabés de bullir la morralla per aprofitar el peix ja al colador, encara calent i sovint molt espinós, que em menjava amb deliri. M’encantaven els crancs: el ritual d’obrir-los la closca i anar aprofitant la poca carn que tenien. Els crancs petits, a casa, no servien per a res més.

Fa uns mesos la mar em va passar un receptari de cuina algueresa molt ben editat amb les fotogrfies de rigor que després no es correponen amb el que a tu et surt. Les receptes estan en català de l’Alguer, en italià i en anglès. És un plaer poder llegir en alguerès –no sé fins a quin punt es correspon amb la llengua parlada- i aprendre que allà hauria de dir tòtanos en lloc de calamars (i que sembla que algú de’ls deu menjar crus: “Los tòtanos són bons vius vius i a la tarda...” –no sé si aquí algú els tasta vius); que podria dir polp, incloent la ela que a Barcelona m’assenyala com a vingut de fora; que encara sembla que es fa servir la lliura al costat del sistema decimal... Bé, el llibre, a més d’una larga introducció, conté únicament 23 receptes, moltes fetes, no podia ser d’altra manera, amb productes de la mar, i dues, amb uns crancs que se semblen als que a mi m’agradaven: ensalada de granc i espaguets amb granc. Com que m’agrada la pasta em trio i us trio la segona recepta, una mica més consistent que el salmó de l’altre dia.

Per a quatre persones:
Gr. 500 Grancs d’estany
Gr. 300 Espaguets
Gr. 200 Banya de pomata
Gr. 50 Ceba
dl. 0,2 Oli d’oliva
1 Grill d’all
Pebre morisc
Alfàbrega
Julivert
Sal

Preniu una lliura de grancs d’estany o més, no massa grossos, millor petits, i controlau que siguin vius. Eixucau’ls en algua fresca, traieu les anques, obriu en dos mi posau’ls en una greixonera, amb oli d’oliva, ceba tallada en fi, pebre morisc i un grill d’all. Féwu rosolar a foc baix i quan lo granc diventa vermell adjuniu la banya de pomata i féu coure sempre a foc baix per 15/20 minuts; aromatitzant, si agrada, amb fulles d’alfàbrega i fent atenció a no fer-lo massa concentrat. A part cuinau els espaguets en abundant algua ja salida.
Traieu els espaguets “al dente” i condiu en una vasia amb la banya, adjunint una mitja ambosta de julivert fresc tritat.


Benito Carbonella, Carlo Sechi: La cuina de un temps. Edicions OBRA CULTURAL l'Alguer























Què us sembla? La cuinareu si trobeu els crancs adequats? Em criden l’atenció dos aspectes de la recepta. El primer, una certa crueltat, que de fet no és aliena al tracte amb altres animals que cuinem, sobretot els crustacis; segons entenc a partir del redactat, cal anar obrint l’animal quan encara és viu. En segon lloc, no veig gaire clar que aquests espaguetis, que deuen ser gustosíssims, siguin fàcils de menjar com cal sense unes indicacions complementàries. Com es barreja a la forquilla el cranc i la pasta? Es va traient la carn i es retiren les closques? Aquests dubtes m’han fet enrere a l’hora d’intentar cuinar aquest plat. De fet, no veig altra solució que anar a l’Alguer a veure com s’ho fan els nadius.

(I si en lloc de quatre veces, els de Madrid ens donessin un plat espaguetis amb cranc? Això de vendre’s per un plat de menjar no acaba de tenir bona premsa des del plat de llenties bíblic. I a més, al final sempre et quedes amb gana si depens de les almoines)

la sardana del dilluns

Com cada dissabte, la sardana ocupa el seu lloc en la vella (bella?) Barcelona multicultural i triomfant. Rodones dinàmiques que roden sobre si mateixes en el més intens estaticisme d’una música que s’autoalimenta indefinidament.

Entremig de la dansa, tot de camins travessen el pla de la catedral: els turistes dispersos amb motxilla, els turistes amb filera guiats per una bandera, els intrèpids conductors d’skàting que onegen els cercles a la cerca d’un destí, la senyora amb el carret que voreja les ones extremes, els visitants de la seu que s’aturen un moment abans de continuar el seu recorregut fotogràfic, els compradors apressats que alenteixen la marxa buscant la sortida del laberint...

Entremig de la dansa, tot de parèntesis en el temps: els que filmen i són filmats, els que miren des de darrere o des de davant, solitaris o acompanyats, la cobla, el turista mig embriac, músic mental sense instrument, que s’ha assegut en la cadira sobrant, l’avi, d’esquena a la música, que ja no pot ballar, la mare que balla al seu aire davant d’una criatura escèptica, el trio que imita uns passos i en comenta el secret i les dificultats, el que passava i s’ha assegut simplement per trobar un descans, la parella que sent però no escolta perquè té altres coses al cap...

I les violetes del bosc que es panseixen i es renoven dissabte rere dissabte mentre la música puja i baixa i es repeteix, i les notes s’allunyen fins que les aturen els cotxes de la Via Laietana o el hip-hop de l’altra banda -una, només una penetra al carrer de la Palla- , i aconsegueixen serpentejar entre els carrers que envolten la catedral fins que les deté un tango o una ària.

I els músics... Ah, els músics!

I tots plegats:

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

[...]

Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No m'estranyaria ni una cosa ni l'altra.

vida i mort al delta de l'Ebre

Aprofito una estona del matí per passar a mp3 el disc del Quico el Célio i companyia titulat Vinguen quan vulguen, que em sembla el millor de la seva producció, una combinació de lirisme i d’escepticisme, en la més genuïna modernització de la música popular que no crec que s’hagi valorat prou. En el moment de les grans manifestacions sobre –contra- el transvasament de l’Ebre, el grup es va convertir en un referent o, potser millor, en una veu omnipresent que unia i encapçalava, al costat dels discursos i les reivindicacions dels capdavanters i dels seguidors, però eren i són molt més.



El lema de la revolta contra el transvasament era d’una obvietat i d’una magnitud incontestable: “LO riu és vida!" Just després de pensar en tot això, llegia al diari dues notícies –les casualitats estranyes, o no, de la vida- que parlen de la mort del Delta. La més extensa –tres pàgines senceres amb diverses opinions, fotografies i gràfics actuals i predictius- alerta de la desaparició de bona part del delta, incloses algunes urbanitzacions i altres nuclis de població, en un futur pròxim i d’una salinització aigua amunt del riu fins arribar a l’illa de Gràcia. Es parla sobretot del canvi climàtic com a factor primordial en la desaparició del territori i se suggereixen solucions diverses de contenció de l’aigua del mar i dels seus efectes: dics, dunes, etc. A penes s’insinua que els embassaments de més amunt (Mequinesa, Riba-roja) impedeixen l’arribada de gran quantitats de sediments necessaris per al manteniment de les terres deltaiques, i que l’aigua sense terra contribueix a la mort de les terres i a la degradació de les aigües i els seus habitants.























A la darrera pàgina del diari, en una entrevista a John Aitken, expert en semen humà, es pot llegir el que ja fa temps que sabem, que el semen dels catalans és el més infèrtil d’Espanya –el danès ocupa el darrer lloc- i que dintre de Catalunya el més inservible és el barceloní; dues línies més que poden passar desapercebudes per recordar que un dels índex més alts d’infertilitat és el del Delta a causa de l’agricultura intensiva, és a dir, dels productes químics que s’hi fan servir; curiosa situació: l’aigua lliure i aleatòria de la natura transportada per l’Ebre que dóna vida al territori és contaminada per aquells que la necessiten per viure i prosperar i els limita la creació de vida futura. Sobre aquesta contaminació, sobre aquesta infertilitat humana, s’han vist poques manifestacions multitudinàries: ens sobra població, de moment, i la riquesa s’ha de conservar sigui com sigui. Per cert, l’Església, tan amatent a perseguir i condemnar qualsevol indici de pèrdues de vides embrionàries, encara no ha dit res sobre els estats preembrionaris. És clar que una campanya d’aquest tipus segurament seria massa sofisticada, poc sostenible, inconsistent i risible. Llàstima, o no.

P. S. Friso per veure quants usuaris de Google arribaran aquí a través de la paraula "semen". Com sempre, cadascú interpreta per on li va millor, la vida és així.

el temps que passa

Se m’acut que alguns, pocs, els caps de setmana no sabeu què fer amb el vostre temps i que necessiteu alguna activitat que us ajudi a fer-lo passar sense fer allò tan lleig de quedar-se adormit al sofà i de preguntar en despertar-se si ja és el moment de recomençar el temps remunerat, que és el que realment ens agrada a tots. Per als antisofàs, us proposo un joc de curta durada en una Europa imaginària en què després de les properes eleccions es veurà la necessitat de tornar a les fronteres; en una Europa en què el catalans tindran també unes duanes, això sí, absolutament permeables d’entrada i sortida, com han estat sempre els nostres límits i limitacions.

Va, vet aquí el passatemps:

Un agent de duanes espanyol registra un rere l’altre quatre cotxes que creuen la frontera. Hi ha un sol passatger a cada cotxe i, segons indiquen els passaports, són d’edats diferents i també tenen els ulls de diferent color, professions diverses, etc.
Les preguntes que heu de respondre, a partir de les pistes que teniu, són les següents:
-Quina edat té el joier?
-Quina professió té el català?
-De quin color són els ulls de l’home que fa 1,83 m. d’alt?

Evidentment, malgrat que només heu de respondre les tres preguntes, al final heu de tenir una taula com la següent:











Ah, és clar, per poc se m’oblida, necessiteu saber alguna cosa més per respondre: jo crec que aquestes pistes seran suficients:

1. Un dels quatre turistes té 51 anys.

2. El finlandès té 29 anys.

3. El francès va immediatament davant del que té els ulls de color de mel.

4. El sastre és el tercer a creuar la frontera.

5. El turista anglès passa la duana immediatament després de l’home que té 37 anys, però abans del que té els ulls de colr de mel.

6. L’artista té els ulls blaus.

7. El conductor d’ulls grisos fa 1,79 m.

8. El finlandès és electricista.

9. L’home que té 43 anys fa 1,71 m.

10. El conductor d’ulls verds passa la duana darrere de l’anglès.

11. El turista d’1,64 m. creua la frontera el primer.

hora de dinar (sense passar-se)

M’adono que fa dies que parlo d’assumptes de l’esperit, per dir-ho d’alguna manera, i poc dels assumptes més tangibles, dels que afecten directament al cos que són els que m’interessen primordialment. La truita de l’altre dia de l’amic Ramon em fa tocar de peus a terra i em dic que fa setmanes que no presento cap recepta, encara que sigui copiada d’aquí i d’allà, i que potser ja és hora d’esmenar tant temps de dejuni corporal virtual.

M’agrada més menjar que cuinar, i si cuino, és per necessitat i pel desig de menjar el que vull i com vull, que solen sobretot plats dels que feia la mare i algunes receptes que he incorporat al llarg del temps a partir d’amics, imitacions de restaurants i alguns llibres. Tot plegat, una cuina elemental amb escasses sofisticacions i pràcticament sense postres, que si convé agafaré dels que fa la Violette. Bé, com que no és qüestió d’atipar-se després de tants dies culinàriament silenciosos, presentaré una coseta senzilla, ràpida i saludable, tot i que estic segur que alguns abominareu els mitjans fets servir en la cocció que, per altra banda, són els que confereixen rapidesa temporal i lleugeresa visual al plat.


Salmó a la papillota (al microones)

En aquest cas faig servir un recipient transparent en lloc del paper d’alumini. Es col·loca el salmó a la part inferior (la majoria el col·locaria al final, ho sé) i com que em sobra espai pels costats, tallo un all tendre gegantí en quatre trossos i el disposo tal com es veu a la primera imatge. A sobre del salmó es van posant rodanxes fines de porro fins que el cobreixen completament. Em deixava que abans he espremut el suc de mitja llimona i he empebrat el peix. La cap superior la formen tires de pastanaga tallades també molt fines. Més pebre, perquè avui no hi posarem sal. Es tanca la papillota i es posa al microones a potència màxima durant quatre o cinc minuts, que són suficients pel salmó i deixen les verdures cruenques. El temps depèn del que cadascú pretén. Algun cop he afegit al fons patates tallades com si fossin de xurreria. Evidentment també es pot aromatitzar amb alguna herba, sempre sense abusar: una miqueta de fonoll, unes flors de farigola...

El dia que vaig fer la papillota vaig recordar que tenia una quantitat industrial d’espàrrecs de l’hort del meu cunyat i vaig treure el recipient quan devia portar poc més d’un minut al forn per afegir-ne uns quants dels més prims tallats en vertical i en horitzontal.

Una vegada acabada la cocció li vaig tirar a sobre un raig d’oli d’oliva. I vet aquí el salmó al plat i en procés de desaparició. Llàstima que a mi no m’agradi gaire el salmó fresc, però aquesta és una altra història, i sempre em quedarà el lluç. El proper dia optaré per una recepta més consistent.

als planians

Acabo de saber, bé, fa unes quantes hores que ho sé, que no he llegit el Quadern gris de Pla, que no l’ha llegit ningú, i que tampoc l’estan llegint els qui cada dia entren al bloc homònim, tot i tenir el vistiplau de la Institució de les Lletres Catalanes. Encara més, extrapolo que no he llegit res de Pla, que he dedicat unes quantes hores de la meva vida a la lectura de succedanis més o menys reeixits, que fins i tot jo mateix, amb total innocència, és cert, he contribuït a difondre aquests succedanis a través de fragments al bloc o fins i tot a través d’un bloc d’una intermitència i continuïtat lamentables.

Potser exagero una mica, no ho sé, però és la impressió que he tingut després de llegir l’article de Bernat Dedéu a l’”Avui”. Ens explica el filòsof que Narcís Garolera acaba d’enllestir una edició crítica del Quadern gris a partir de diversos manuscrits de l’obra que dóna com a resultat més de quatre mil correccions, que són moltes correccions, sobre l’edició canònica de Destino. Segons Bernat Dedéu, algunes d’aquestes diferències van més enllà dels comprensibles, però no acceptables –afegeixo jo-, errors ortogràfics i tipogràfics i tenen el seu origen “en la mà negra d’editors que esquitxen textos i copistes irresponsables que es creien més sagaços que l’home més viu que ens ha regalat la providència literària”, i jo em permetria afegir els hereus de Pla en la desídia o complot. Bé, aquí podeu llegir l’article sencer.

Repeteixo la meva sensació de desolació davant del fet de ser conscient per primera vegada que no he llegit mai el veritable Pla –el sentiment de desolació és més gran quan penso que hauria de començar de nou-, i al mateix temps vull deixar constància de la meva admiració i solidaritat davant d’un home, en Narcís Garolera que s’autoimposà una tasca feixuga i desinteressada que el portà a obtenir uns resultats potser inesperats però interessantíssims i definitius que momentàniament no trobaran la publicitat que mereixen que no pot ser altra que la reedició immediata del Quadern gris amb els canvis necessaris.

Entenc que escriptors, lectors, institucions i el poble de Catalunya en general, haurien de fer la pressió necessària perquè el definitiu Quadern gris fos publicat dintre d’un termini raonable, i també la resta de l’obra planiana. Considero, al mateix temps, que mentre s’aconsegueix dur a bon port la negociació que permetrà les reedicions, el bloQG hauria d’anar pujant la versió garoleriana. Finalment, espero que els meus suggeriments tinguin el ressò adequat.

Em queda només un dubte insignificant: en Josep Pla, que tants –és un dir- exemplars del seu Quadern gris anava regalant -segons he llegit en alguns dels seus altres dietaris- a les seves amistats, era conscient que no regalava una obra de Pla? O potser no li importava gaire? Ja sabeu com era Pla.

més Espriu!

Més que llegir (ni una línia de Pla, cosa insòlita quan sóc al nord!) , parlar o escriure, aquests dies he mirat i escoltat. He tornat a veure i a sentir Espriu responent les preguntes que al 1976, un any després de la mort de Franco, li feia Soler Serrano en aquell magnífic programa que es deia “A fondo”. Cap intermediari, només les paraules dels dos asseguts cara a cara. Cap imatge que distragués l’atenció de la conversa excepte les portades d’alguns llibres. A la televisió d’avui, un programa com aquest, sense interferències, amb aquesta sobrietat, amb aquesta durada, és raríssim.

Encara es poden trobar en alguna llibreria els DVD amb les entrevistes a Espriu, Pla, Rodoreda..., un material que em sembla, si no imprescindible, al menys interessant per acostar-se a aquests escriptors i a la seva obra, sobretot tenint en compte que són converses de maduresa, paraules de qui ha viscut i ha treballat prou per expressar unes reflexions que van més enllà de la improvisació del moment, de la resposta lleugera, de l’autopublicitat gairebé inevitable.

Més avall us deixo un fragment de l’entrevista quaresmal amb Espriu. Paraules pausades, sense concessions, de realitats condensades i suggerents, com als seus poemes i a les seves proses (i el fons de la mort), amb veu suau, monòtona, només algun cop amb un somriure insinuat als llavis i als ulls, com quan parla de les matemàtiques o del concepte de poesia. Reflexions que et porten a preguntar-te la relació de l’ètica amb l’estètica (?). Valoracions d’algun oblidat (també al país), gairebé només el nom: Joaquim Ruyra; potser actualment massa blanc, massa neutre; i d’aquí a la prosa verdagueriana, que encara queda sempre en segon terme, darrere d’una poesia inacabable i a vegades ... no seré jo qui s’atreveixi a dir el que Espriu no diu. I la contundència d’aquestes paraules que avui no diuen diran ni els polítics (deixem els escriptors de banda momentàniament) perquè ells, siguem condescendents, sempre necessiten més paraules: “yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo (brevíssima pausa per emfatitzar) catalán, a mi nación (pausa encara més breu) catalana, a mi lengua i a mi cultura”; i Soler Serrano que al cap d’un moment i subtilment li refà la denominació de nació: “región catalana... audiencia nacional... otra parte del país”. Acabo el fragment amb la pregunta sobre “el problema catalán” que, òbviament, encara es troba en la fase de cerca de resposta satisfactòria, o potser no existeix problema o resposta?



I finalment, encara que no calgui, la pregunta de sempre: Espriu i la seva obra són ja un mite de la iconografia catalana o encara són reals? Per què? Continuarem fent la pregunta i recollint, potser, respostes.

Mentrestant, segur que alguns rieu en llegir la pregunta perquè aquesta mateixa nit heu vist al canal 33 l’espectacle que la “Locomotora negra” va realitzar fa poc i que no sé si encara és viu i si sortirà en CD o en DVD.

(m'hauré de fer amb algun manipulador de vídeo que sigui més efectiu, més d'aficionat avançat; però l'audio funciona, oi?

retrobaments

Mentre torno a Barcelona escolto per la ràdio el que ja sé i que no sé si creurem, que el mal temps, és a dir, la pluja, ha minvat l’ocupació turística a la platja i l’ha mantinguda a les zones rurals. No m’ho acabo de creure no perquè no sigui estadísticament cert, sinó sobretot perquè les diferències entre el territori actualment són escasses, és dir, perquè les formes de vida en el país, a causa dels mitjans de comunicació i els d’informació són força uniformes i tant és anar a la platja o a la muntanya, a la ciutat o al poble. No importa gaire si vius en un poble petit o en una ciutat, al costat del mar o en la muntanya, les presses o les pauses, la cultura –o la aculturització- són similars, i la singularitat depèn més de cadascú que del lloc on viu. El per què de la tria és un misteri o simplement no hi ha tria. És veritat que el del poble té la natura a tocar i el de la ciutat la té més llunyana, però el contacte que un i altre hi tenen depèn més d’un mateix que de la distància.

Avui, jo, ciutadà de Barcelona, he menjat al camp, m’he passejat amb pluja suau pels camins que no menen enlloc, he seguit els trajecte ordenat i precipitat dels ànecs, he contemplat el verd esvaït i el carro ornamental amb rodes de fusta des de darrere de la finestra flanquejada amb orquídies forasteres... Al mateix temps, imagino i sé que al poble del costat hi ha hagut algú que no ha sortit de casa més que per comprar el pa i el diari i s’ha passat la resta del dia tancat veient caure la pluja –dubtós- i canviant de canal de la televisió segons el gust i les circumstàncies; o potser ha anat a la ciutat, al cinema, al teatre, a comprar qui sap què a l’Open que gairebé mai no tanca. Avui, penso que el final de Prudenci Bertrana és anacrònic, és història; o potser no? Sigui com sigui: importa?

Arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.

Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.

Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.

Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.

Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc", dins Proses bàrbares

.

farigola o timó?

Ahir, durant l'estona que vam estar pujant pel Montgrí i collint la farigola, la muntanya semblava una via plurilingüe de múltiples direccions. La gent, de fora o del país, cada vegada camina més per la muntanya, cada cop es veuen més grups, famílies i individus (i molts gossos, nombrossíssims cànids de totes les races i condicions socials) que fan camí pel món rural. Amb quina finalitat? Ho ignoro, perquè més a poc a poc o més de pressa, la gent circula, la gent passa, la gent no es distreu; la qüestió és fer quilòmetres, batre records, anar d'un lloc a un altre. En definitiva, cal moure's, i poca badoqueria. Després explicaran, suposo, que han fet tal passejada o tal altra i, si s'escau, sabran si el camí pujava o baixava, si el corriol fangejava o estava sec, si el dia era clar o ennuvolat; potser si hi havia flors o apareixien els primers fruits... Ah, però seran capaços d'explicar fins a extrems inversemblants el dinar que van fer en arribar a la fonda de carre tal o al restaurant de la plaça.

És clar que aquesta impressió de pressa que vaig observar pel Montgrí potser era deguda al fet que, segons em diuen, el massís és un espai protegit i l'únic que es pot fer es circular sense tocar res, no sigui cosa que la natura es destaroti i la muntanya amb el seu ecosistema singular de farigola, romaní, pins, argilagues, formigues vermelles, pedres ancestrals... es desnaturalitzi o es converteixi en una planícia desèrtica. Per cert, parlant de pedres, es d'agrair que amb la crisi s'hagi aturat l'edificació controlada i incontrolada i que la pedrera que per ponent s'està menjant la muntanya estigui en hores baixes.

En fi, que la Joana i jo devíem ser els únic que no sabíem que les plantes de la muntanya eren sagrades. Nosaltres dos devíem ser els únics que ignoràvem que si l'autoritat pertinent ens arriba a agafar fent tràfic de farigola -ni que només fos per a ús personal- sense ser comerciants registrats ens cau una multa que ni per possessió de cocaïna. Evidentment que fent ús dels nostres coneixements dialectals sempre haguéssim pogut dir que no havíem collit ni una fulla ni una flor de farigola, que nosaltres únicament ens dedicàvem al timó que, com se sap, mai no ha existit al Montgrí, fins que no es demostri el contrari.

Un altre dia, si s'escau, podem parlar de les absurditats de les administracions, dels qui les consentim, dels ecologistes de despatx, dels pseudopagesos que han fugit de la terra, dels qui legislen d'oïda i d'on anirem a parar... i, si voleu, de l'impost de successió. Mentrestant, després de confessar el crim, només ens queda la fugida cap al sud.

temps de farigola

Potser l'ancestral ritus, entre pagà i cristia, del timó collit el divendres sant és el més antic que encara conservo, el que em porta a tots els altres divendres del març o de l'abril des que tinc memòria, el que em serveix per recordar moments que s'expandeixen i gent que viu en la memòria o en el present, i a mi mateix.

Aquest any, la B., companya d'uns inicis i amiga del present, em va regalar al febrer el darrer llibre de poemes del seu marit, en Francesc Prat, que va publicar poemes als anys 80 (un premi Vicent Andrés Estellés i un altre de la Crítica “Serra d'Or”, deixem-ne constància; i per que aquest parèntesi?) i que aquest nou segle, vint anys després, ha sentit la necessitat de retrobar-se en el paper públic des de la seva maduresa. Diu: “En Fingiments es fingeixen experiències tan futils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) i que són motivats per un paisatge, per la mort d'aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l'alegria mateixa d'existir...” En Francesc, que diu que fingeix -hi ha una altra manera de ser o de viure?-, m'escriu en la dedicatòria del llibre: “ Terra natal, subjectivitats, neurosi, cartes d'amor agudes i ridícules, i per sort, pere, un llibre de lectura no obligatòria.”

En Francesc, com jo faig cada any amb la farigola a la manera antiga i nova, parla del temps, és reconeix en el temps -que a més de dies i anys són llocs-, es retroba en el temps, sent recança del temps, però es projecta en el futur, fins i tot, o sobretot?, en aquest cant espiritual que, paradoxalment, demana el no-res i el tot.

Avui, divendres sant de l'any 2009, he llegit potser massa precipitadament -el temps, el temps!- les subjectivitats d'en Francesc, les seves neurosis assenyades, les cartes d'amor de la terra natal i de la gent amb nom i sense. Avui, a l'Empordà d'en Francesc, ennuvolat i diàfan, després de passejar per la vora del riu, he llegit un llibre de lectura no obligatòria -quan llegiré els altres?-; espigolo i en deixo constància aquí en ordre cronològic.



Vagi com vagi, el millor fóra no haver nascut
ALVARO DE CAMPOS

Aquest matí, mentre passejo per la vora del riu, desitjo, com un devot, la flama i el fum de sàndal entrant a la llum universal, les cendres entrant al present etern amb el pas de l'aigua.

Si dins la barca de fusta,
vagarejant per l'espai
sense rumb ni objectiu,
sense dia ni nit,
s'hi està tan bé:
Què faig aquí,
temorenc i perplex,
canviant i fugint
com una duna al vent?


Aquell noi solitari que vaig ser,
ardentment s'abraça a la llum, al bosc.

I encara

si el vent daurat em gronxa
com a l'herba d'estiu

m'il·lusiono.


annica

Prou sé que tot se'm trenca, que com un frare medieval vaig ple de remordiments i de somnis. Però si uns ulls d'àngel i una veu d'aigua em diguessin: “Tornem per veure el vermell original”,

encara el seguiria
com un anyell lligat amb fe
tot inflat d'esperança.



Un blau acollidor, d'ulls lluminosos, cau dels rituals de la primavera. Aquesta pluja amoroseix la terra, l'esponja amb suavitat de paradís. Així, l'Empordà es divinitza i es fa somni. Galledes i més galledes de dolor baixen pels rius; i els àngels, brillant sobre els joncs, el transformen i l'maguen sota les roques.
La dolcesa de la pluja d'ulls blaus vessa les pintures del retaule de Púbol, de l'absis de Pedrinyà; la seva bellesa ho inunda tot fins al límit i amb l'anell de l'horitzó abraça els neguits fondos, arrelats en el cor de la terra. Aleshores tot participa d'aquest temps i l'esplendor d'aquests ulls porta l'existir a la felicitat.


La mirada que ha acariciat les flors del pruner em visita; ve de les pedres pageses i èpiques de la infància, del beix dels blats, els ulls del tòtil, els vels del Ter; porta el poder grandiós de la nit, el nucli fosc dels raïms; i se'm guarda sobre el paper amb la llengua suau que per aquests indrets parlaven els morts.

(Francesc Prat: fingiments, CCG Edicions, 2008

inanitats (XVII)

No és de l'arena
de qui tem l'envestida,
mare, el teu rostre,
sinó del temps que passa,
desert de la memòria.

instantànies

Aquests dies de vacances que passaran com un buf –quantes vacances els funcionaris d’Educació!- m’agafen com sempre desprevingut –ja m’agradaria que a mi també m’agafessin desprevingut!- i barrejo tasques planejades amb improvisacions, tot i que la pluja que tant m’agrada em malmet o em minimitza –un govern com cal no permetria la pluja aquesta setmana- propòsits i al mateix temps em serveix de coartada.

Començo el dia tard en una botiga de fotografia del barri –“estudi de vídeo i fotografia” de qui avui agafo la targeta que em serveix per modificar la meva capçalera sempre provisional- que em dóna deu fotografies sobre fons blanc de les quals em caldrà presentar-ne només una per renovar el DNI, caducat fa mesos, al carrer de Trafalgar, feu de xinesos i de la comissaria més propera. M’hagués pogut fer un autoretrat, però m’encanta parlar cada renovació del document amb el propietari de l’estudi fotogràfic, ocurrent i narcisista com tot bon artista popular i molts dels altres.

Vaig a veure la mare (en el trajecte sento una senyora que diu al que deu ser el seu marit: “la meva sogra des (de) que té alzheimer està encantadora”) que es deixa fer fotos –no abuso perquè altres feines tenim- en què no es reconeix.

Llegeixo el diari, pujo un vídeo amb una cançó de Mari Trin; entre fer uns espaguetis de salmó i uns a la bolonyesa, em decideixo pels darrers perquè tinc un tros d’entrecot d’ahir que cal aprofitar i perquè són d’elaboració més ràpida.

Com que fa dies que va finar definitivament el meu equip de música, estic temptat d’anar al Corte Inglés per aprofitar l’oferta de la microcadena (?) Doctor Sound model GAR-334, un aparell italià -Déu meu, italià!- compacte que permet reproduir música de vinil, casset, CD i –espectacular!- convertir-la al format mp3 i potser 4. L’aparell, per 129 euros, deu ser un desastre, però la meva oïda ja no és el que era ni mai va ser i m’he acostumat a l’Ipod; a més, el frontal llueix unes misterioses sigles “cat” que no es poden menystenir. La pluja, però, em fa desistir i prefereixo quedar-me a casa llegint La taberna errante de Chesterton, que em temo que desgraciadament acabaré demà, i què començaré?

Aquest dia gris m’estimula a veure Gran Torino, de Clint Eastwood, en un dels Aribaus. És una pel·lícula d’una simplicitat i una efectivitat aclaparadores, absolutament americana i universal, tramposa i curiosament honrada, romàntica i realista. M’interessa i em captiva especialment la primera part, el que en termes tradicionals anomenaríem la presentació o inici, però entenc perfectament el nus i el desenllaç. En sortir del cine, continua la pluja i es veu poca gent.

Sopem una amanida de tomata amb tonyina i olives d’aragó i una pizza de verdures al dente sense tomata ni tonyina. Ha deixat de ploure. Continuo.

Mari Trini

Companyia intermitent, la de Mari Trini. Avui la torno a recordar i a recordar-me.

inanitats (XVI)

En cada vida,
reconèixer la vida:
reconèixer-se.


Reconèixer-se,
reconèixer la vida
en cada vida.


(reconèixer-se?)

treball de recerca en fase d'elaboració final: la tarantel·la.

Com que m’agrada molt la tarantel·la i ara tinc una mica de temps, he decidit anar més enllà de la música en si mateixa i investigar els orígens i l’evolució del gènere. Normalment quan un vol aprofundir en alguna cosa sobre la qual té una idea molt vaga procura assessorar-se a través d’un expert que li marqui les pautes a seguir i li recomani una bibliografia i, si s’escau, com en el cas del ball que ens ocupa, li suggereixi un treball de camp. Això era abans, ara n’hi ha prou a submergir-se en els múltiples enllaços d’internet plens d’especialistes de tots els països i amb informacions molt més actualitzades que les que es poden trobar en els papers que encara guarden les biblioteques. El primer pas consisteix a anar recollint material (sempre per internet), no tot perquè el procés seria interminable, sinó el que per raons misterioses presenta Google en les seves primeres pàgines. A continuació cal fer una tria. Posteriorment s’organitza el material segons la hipòtesi de treball prèviament establerta que ha proporcionat el mateix Google. Finalment es redacten els resultats, sempre provisionals, i s’inclouen les conclusions, també provisionals.

Abans de res, cal començar amb la definició del mot que donarà títol al treball: tarantel·la.


1 f. [LC] [JE] [MU] [AN] Dansa popular napolitana i andalusa de moviment molt viu.
2 f. [LC] [JE] [MU] Música amb què s’acompanya aquesta dansa.

Comencem a descartar, i ens centrem només en la dansa i la música napolitana (el diccionari hauria de dir que la dansa i la música solen tenir una lletra, els ho perdonarem). A continuació mirem d’ampliar el concepte a partir de l’enciclopèdia de les enciclopèdies, la Viquipèdia (en versió italiana):

Con il termine tarantella, vengono definite alcune danze tradizionali prevalentemente dell'Italia meridionale, e le corrispondenti melodie musicali, che sono prevalentemente in tempo veloce, in vario metro: le varie tipologie hanno una metrica dei fraseggi melodici e ritmici in 6/8, 18/8 o 4/4, sia in modo maggiore che in modo minore, a seconda dell'uso locale.

La prima fonte storica risale ai primi anni del XVII sec. e sin dal suo primo apparire il ballo è legato al complesso e rituale fenomeno del tarantismo pugliese

Nel XIX sec. la tarantella è divenutao uno degli emblemi più noti del Regno delle Due Sicilie ed il suo nome ha sostituito i nomi di balli diversi preesistenti di varie zone dell'Italia meridionale, diventando così la danza italiana più nota all'estero.

Com que aquí es traca de fer un resum amb finalitat publicitària i divulgativa, no cal seguir tots els passos que porten a l’elaboració del treball i a les conclusions i n’hi haurà prou amb alguns dels punts més importants, controvertits o curiosos.

Sembla que en el seu origen la tarantel·la devia ser una ball que tenia per finalitat desfer-se del verí que la picada de les tarantu·les –d’aquí el nom i el seu ritme frenètic per expulsar-lo o bé per mantenir-se en forma-, tot i que en la Enciclopedia de la guitarra s’al·ludeix a l’origen del nom relacionant-lo amb el de la ciutat italina de Tàrent (en italià Taranto).

De la mateixa Enciclopèdia copio aquest text que em sembla força interessant per a la meva síntesi final:
La danza de la tarantela, era un baile medicinal. Hasta muy entrado el siglo XX, en Sicilia y en Aragón, persistía la costumbre de danzar la tarantela con el fin de curar los efectos producidos por la mordedura de la araña. Dice Covarrubias, en el Tesoro de la Lengua Castellana (1611), que la mordedura de la tarántula "se cura al son de instrumentos, porque el paciente, moviéndose al compás del son, disimula su mal". La tarantela ritual y simbólica, iba acompañada de músicos terapeutas que realizaban un "rôle" muy importante durante el curso de esta ceremonia; eran estos mismos terapeutas los que se encargaban de hacer bailar al "tarantulado" por los siguientes tonos: LA mayor, RE mayor, Re menor y La menor. El grupo de músicos estaba integrado por un guitarrista, un tocador de bandurria, un violinista y un acordeonista.

Prescindirem de les versions cultes del ball, com la coneguda La danza de Rossini que podeu escoltar aquí en la veu de Pavarotti, i recordarem que a Itàlia es conserven diverses modalitats de tarantel·la: napolitana, del Gargano, siciliana, molisana, lucana, i la meva preferida, la calabresa.

Deixarem de banda altres aspectes força interessants però que aquí no tenen cabuda per raó d’espai i passarem ja a alguns punts de les recomanacions i conclusions finals, tot i que el meu treball encara es troba en fase d’elaboració i no descarto, com he dit més amunt, incorporacions i canvis significatius.

1. Cal investigar la situació de la tarantel·la en terres de parla catalana en l’actualitat (alguns grups la continuen interpretant amb finalitat més lúdica que medicinal –les farmàcies han fet molt de mal al folklore en aquest cas).
2. Tots els balls tenen la finalitat, entre altres, d’exorcitzar els dimonis o altres mals esperits del cos o de l’ànima. Des d’aquesta perspectiva, la tarantel·la és la mare de gairebé totes les danses.
3. Els meu treball de camp sembla confirmar la darrera hipòtesi del punt anterior. Existeixen en l’actualitat infinitat de balls que sota altres noms no són més que tarantel·les evolucionades i adaptades a les particularitats de diferents cultures (aquesta és la meva gran troballa). Per tal de confirmar el que dic presento un document que he penjat a You Tube amb la finalitat que pugui ser consultat per futurs investigadors en què es demostra sense cap dubte la varietat d’interpretacions (quina interpretació més estranya la dels irlandesos) d’una mateixa música (la lletra i només una de les actuacions corresponen a la tarantel·la primitiva –convenientment mixtificada-, concretament calabresa).



P. S. Dos detalls: Si trobo una acadèmia de danses tradicionals on ensenyin a ballar la tarantel·la calabresa, potser, prèvia visita mèdica per veure si estic en condicions físiques, m'hi inscriure, encara que potser només em cal seguir els meus instints.
Espero que cap alumne de batxillerat afegeixi aquest post en l'apartat bibliogràfic del seu treball de recerca sobre la tarantel·la, que tot podria ser.

rams

Vaig a veure la mare. En sortir, corrues disperses de gent que encara surten de l’església de la Concepció amb branques a les mans. Més tard em passejo per una Rambla de Catalunya gairebé intransitable que vagareja, més que compra, entre les parades de rams. Encara més avall, un filipí (ho dedueixo) em pregunta on pot comprar una palma perquè les del Corte Inglés (en venen?), a 11 euros, li semblen massa cares. A la plaça de la Catedral escolto, amb sol ponent, les primeres sardanes de la primavera; ja començo a conèixer alguns dels habituals. Guanya el Barça i guanya el Madrid, res no canvia. Abans de tot això he vist que l’olivera del costat del submarí de Monturiol ja havia florit: aquest hivern tindrem moltes olives sense oli a l’Eixample. Qualsevol temps és bo per llegir qualsevol cosa: repasso per sobre alguns evangelis.

1.3. Pilat fa venir l’ajudant i li diu:
-Per què has fet això d’estendre el teu mantell a terra i de fer-hi passar Jesús per damunt?
L’ajudant li respon:
-Senyor governador, quan em vas enviar a Jerusalem a casa d’Alexandre, vaig veure Jesús muntat en un ase, mentre els infants dels hebreus duien branques a les mans i feien aclamacions, i d’altres estenien a terra els seus vestits. Deien: “Salva’ns, tu que estàs en les altures. Beneït el qui ve en nom del Senyor!”
1.4. Llavors els jueus cridaren contra l’ajudant dient:
-Els infants dels hebreus feien les aclamacions en hebreu. Com és que ara tu ho repeteixes en grec?
L’ajudant els contestà:
-Vaig preguntar a un jueu: “Què és això que criden en hebreu?” I ell m’ho va traduir.
Pilat els preguntà:
-I quines aclamacions feien en hebreu?
Els jueus li responen:
-Hosannà membromé. Barukhammà, Adonai.
Els demanà Pilat:
-Com es tradueixen Hosannà i les altres expressions?
Els jueus li responen:
-“Salva’ns, tu que estàs a les altures. Beneït el qui ve en nom del Senyor!”
Pilat replicà:
-Si vosaltres mateixos sou testimonis de les paraules que pronunciaven els infants, quin pecat ha comès l’ajudant?
Però ells van callar. Llavors el governador diu a l’ajudant:
-Surt i fes entrar Jesús de la manera que vulguis.
L’ajudant sortí i féu igual que abans. I va dir a Jesús:
-Senyor, entra. El governador et convoca.

Evangeli de Nicodem.


Entre les branques
d’oliveres florides,
la mort s’olora.

no se m'acut cap títol més que "meta...", que sé jo

El que em fot dels dietaris en forma de bloc –em refereixo al meu, i no se si algun altre s’hi apuntaria- és que a diferència dels que es fan en un quadern, els qui els escrivim també per a la pantalla tenim consciència que som llegits immediatament amb més o menys assiduïtat i per més o menys gent, i aquest fet ens condiciona, conscient o inconscientment, almenys a mi. No és el mateix expressar impressions o opinions en uns papers que no se sap si algun dia seran compartits que fer-ho sabent que allò que és teu deixa immediatament de ser un text personal per convertir-se en un text col·lectiu. Encara que la mica d’escriptura de cada dia sigui un exercici per un mateix, amb la finalitat que es vulgui, i ara no cal concretar quina és, arriba un moment que un sap que també escriu per als altres, i és aleshores que un procura no dir el mateix, encara que sigui amb altres matisos i des d’una altra perspectiva que el que ja ha dit el dia abans, o deixa de banda un tema per triar-ne un altre -de temes no en falten-, o procura estructurar millor que si el que escrivís fossin únicament uns apunts personals, unes frases tallades, unes insinuacions que només un és capaç de desxifrar. I encara gràcies que escriu amb freqüència i no té temps ni ganes de repassar, perquè tampoc no li paguen perquè ho faci i perquè no entra en el seu tarannà. En fi, que no cal desenvolupar més la idea perquè, com en un dietari de paper, qualsevol dia pot reprendre’s el tema i arribar, si convé, a conclusions.

Avui, per exemple, la idea ja em ronda fa dies, tinc ganes de deixar anar les impressions sobre dues pel·lícules de les quals ja he parlat aquí en altres ocasions o bé he deixat comentaris en algun bloc. Ho faig aprofitant unes paraules que vaig escriure fa uns dies o em decideixo a escriure sobre la noia que m’ha atès aquesta nit en una botiga d’esports i a qui he preguntat, després d’escoltar-la un moment: “Baix Ebre? Ella m’ha respost: “Sóc d’Amposta.”. I jo que dic: “Montsià!” I ella que continua, reconvenint-me: “Els d’Amposta i els de Tortosa no ens podem veure gaire.” I jo, que no crec en les generalitzacions... Però, a qui li interessa continuar sentint aquesta conversa mai no reproduïda anteriorment, més que a mi?

Tot el que he escrit fins ara no hauria de ser més que una reflexió personal un xic caòtica i seria el moment de començar amb un altres assumpte, és a dir, amb les dues pel·lícules de què parlava al paràgraf anterior, però entenc que a diferència dels papers personals en què tot té cabuda i no importa el ritme ni l’adequació, aquí no s’hi val a anar escrivint indefinidament fins que es cansin els dits o la ment i cal acabar i arrodonir, de manera que acabaré, tot i que no arrodoneixi. Acabaré amb un tràiler (les disculpes habituals pel resultat deficient a causa dels mitjans precaris de què disposo) que possiblement tindrà sentit si continuo les notes que ja he escrit fa una estona sobre el tema i amb la seguretat que hauria de deixar de teclejar pensant que el que dic o escric és també per als altres, és a dir, per a tu. Difícil!

el reflex clausurat

Negror diürna a casa. Fa unes quantes setmanes que tenim la bastida davant del balcó i hem tancat finestres i baixat persianes per protegir-nos de la pols i dels sorolls, i també perquè ens semblava una molèstia a totes dues parts trobar-nos encarats de sobte sense saber què dir. A fora se sent feinejar i si l’obra dura gaire més –ja sabeu com s’allarguen malgrat els terminis acordats- i poso una mica d’atenció acabaré aprenent uns rudiments d’àrab, cosa que no m’aniria malament en els aspectes personals, de relació social i professionals. De moment, sense ningú que corregeixi la meva pronunciació, és possible que no se m’entengui quan em decideixi a dir les primeres paraules, o que digui aigua quan volia dir te.

No sé com porten particularment a cada pis la qüestió de les obres i els canvis de rutines que els suposa, però en l’aspecte col·lectiu em va fer cridar l’atenció la reacció d’algun veí davant la nova decoració interior de l’ascensor. Suposo que qui més qui menys en sortir de casa per primera vegada al dia es fa un repàs ostentós o subtilment dissimulat al mirall de l’ascensor per tal de comprovar, tant com li permeti els seus estat de somnolència i el temps que triga a baixar des del seu pis (els del cinquè són uns privilegiats i els del primer... pobres...), si té un aspecte passablement digne (entre nosaltres, alguns dels conveïns no poden evitar fer una mirada de gairell al mirall encara que estiguin conversant amb algú altre; n’hi havia un que s’anava a afaitar a l’ascensor perquè deia que es veia la cara amb més detall i suposo que per amor a petita aventura casolana...). Bé, doncs resulta que en començar les obres van folrar el terra i les parets de la cabina amb cartó ondulat per protegir-la de qualsevol ratllada o desperfecte, cosa que va originat un cert desconcert i qui sap si neguits inaguantables. Confesso que jo mateix tinc una sensació estranya en no poder passar-me revista apressadament fins arribar als miralls de la planta baixa. Segurament l’únic que se sent indiferent davant de la novetat és el vampir del segon. Al cap d’uns dies hi va haver qui no va poder resistir més i amb total impunitat i sense cap reunió veïnal va decidir que aquella situació s’havia d’acabar i va decidir obrir una escletxa vertical que li permetés tenir un respir, que li permetés tornar a veure’s reflectit ni que fos de manera imperfecta. No sé qui va ser “l’heroi”, però els dos dies que va durar l’obertura em va semblar que la porta de l’ascensor s’obria i es tancava amb més freqüència de l’habitual, com si la gent volgués gaudir d’un dret que potser feia servir poc, però que amb la supressió s’havia convertit en una necessitat. Jo mateix, que a penes em miro i tinc tendència, com sabeu, a tapar-me la cara, cosa que de vegades em provoca algun contratemps, vaig aprofitar per fer-me un autoretrat; llàstima que l’escletxa o jo estàvem descentrats i i no he sortit tal com volia.

Només va durar dos dies aquest miratge de llibertat de recuperació del passat. Els obrers van ser cruelment inexorables i el matí del tercer dia el mirall tornava a ser invisible i qualsevol sabotatge és més difícil: segur que ens vigilen. Ara només queda esperar el desenllaç natural de l’obra o, per què no?, algun altre agosarat o agosarada impacient que no pugui resistir el temps reglamentat la negació del seu propi jo en aquest mirall de pas que és de tots i de ningú.

ara, que encara plou

La visió, i sobretot el soroll monòton des de casa de la pluja ja d’abril –maleïts vidres dobles que ensordeixen el so- em provoca diversos sentiments: de malenconia i de companyia, de deixadesa i d’eufòria continguda, de placidesa i de rebel·lió, de retrobament i de pèrdua, d'olor de novetat i de resclosit, d’intemporalitat, com de retorn i de futur alhora.

Escoltava a la tarda una estona les paraules del conseller Saura al Parlament i m’avorrien, i prevec que encara m’hagués avorrit més escoltant les preguntes que li deuen haver fet i les respostes que ha donat. El discurs pot ser nou –ho és- però els arguments són vells. L’assumpte que provoca la intervenció del conseller tants dies després és vell i hauria de ser enllestit amb la màxima rapidesa al Parlament. Tanta indignació, tanta sorpresa, tanta ignorància, tanta cara de circumstàncies que no veig però sé. Com si no sabéssim qui és qui i quin paper juga cadascú, com si cada dia comences el món. Per Tutatis! I mentrestant les novetats dels temps van quedant en segon pla perquè és molt més fàcil, més gratificant, més segur, parlar del de sempre.

Doncs jo també parlaré del de sempre o, més ben dit, copiaré el de sempre. Encara que com a Carner se’m titlli de frívol –allà cadascú- copiaré un poema seu que fins ara, en què el tramvia barceloní era relativament perifèric, era una estampa inimaginable o marginal, exempta del glamur que li confereix el “tram” i que aviat –qui ho havia de dir: els barcelonins necessitem la Diagonal com a passeig, ho confirmarà la consulta popular- serà una realitat.

La bella dama del tramvia

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama en el tramvia.

la nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar; quan parli, meliodosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavors la flama del sentit.
Mes, si pugéssim, ¿fóra eterna?

¡Oh, no! La vella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat- ço és...
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera; la dama corre avall
o bé dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom s'enfila.

Jovent, ¡oh tu que cerques la joia o el renom!
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són
com la bella dama del tramvia

Josep Carner. Auques i ventalls, 1914