per a ser llegit, també, a les parets

Sabem que som una gent provisional

i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.
B.B.

No ompliré jo, que tinc una lletra pèssima, ja el canell poc flexible per dirigir l'esprai... i la cursa fugitiva lenta, les parets de la ciutat amb els versos de Brecht, però demanaré als qui no tinguin aquestes traves que facin efectiu el meu desig. Esclar que potser ja no està de moda omplir de versos les parets (o només les que decideix l'ajuntament), ni els joves ni els grans llegeixen Bertolt Brecht, si és que mai s'ha llegit -no passa res, només faltaria-, que d'òperes de tres rals si que encara se'n veuen. Potser no ens cal més que un espai habilitat en diagonal tots els diumenges, amb fulles d'arç -o el que sigui- als peus, per estar contents, perquè ens passi la necessitat d'escriure en lletra blanca i regular: D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent! Deixem-ho estar, no cal continuar per aquest camí abrupte de versos vells de jove.

Si de cas, a la nit, passarem les pàgines a poc a poc, rellegirem, no em farem gaire cas, sobretot si és dissabte; només un somriure de complicitat si s'escau i poca cosa més abans de deixar el cap -qui sap quins somnis tindrà?- al coixí (de plomes, de fibra, de llana...? Ah, gran pregunta!). El devocionari descansant a la tauleta de nit:

Aquest Devocionari domèstic és destinat a l'ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.

La lliçó primera (Rogatives) s'adreça directament al sentiment del lector. Es recomana no llegir-ne massa pàgines d'una tirada. A més, únicament la gent amb plena salut hauria de fer ús d'aquestes lliçons destinades als sentiments...

La lliçó segona (Exercicis espirituals) s'adreça més a la intel·ligència. És avantatjós emprendre'n la lectura amb lentitud i més d'una vegada, mai sense ingenuïtat. De les màximes que hi ha amagades, així com de les indicacions immediates, se'n pot treure més d'un aclariment sobre la vida...

La lliçó tercera (Cròniques) cal fullejar-les l'època de les violentes forces de la natura. A l'època de les violentes forces de la natura...

La lliçó quarta (Salms i cants de Mahagonny) és la més apropiada per a les hores de riquesa, de consciència de la carn i de presumpció (així doncs, nom´s pot ser presa en consideració per molt pocs lectors. Aquests lectors poden entonar tranquil·lament els cants, amb el màxim rendiment de la veu i el sentiment, però sense mímica).

Hi haurà precs quotidians per al record i els esdeveniments passats. Els cinc capítols de la lliçó cinquena (Els petits precs quotidians dels difunts) són per recordar esdeveniments passats...

Bertolt Brecht: “Guia per a l'ús de les diverses lliçons” a Devocionari domèstic. Barcelona, Adesiara, 2014 (traducció de Feliu Formosa)


De l'apèndix:

DEL POBRE B.B.

1

Jo Bertolt Brecht, vinc dels boscos negres.
La meva mare un dia em va dur a les ciutats
dins el seu ventre encara. I la fredor dels boscos
la duré dintre meu fins a la mort.

2

A la ciutat d'asfalt estic d'allò més bé,
proveït, ja d'entrada, dels sagraments de mort:
amb diaris. I tabac. I licors.
Desconfiat, gandul, i al capdavall content.

3

Sóc amable amb la gent. Em poso a la clepsa
un barret dur, com tenen per costum.
I dic: “Són unes bèsties que fan una olor rara.”
Després dic: Tant se val, perquè jo també ho sóc.”

4

Abans de dinar me'n vaig a seure
als meus balancins buits, amb unes quantes dones.
Me les miro tranquil i vet aquí que els dic:
“En mi teniu un tipus del qual no fareu res.”

5

Cap al vespre uns quants homes aplego al meu voltant,
i els uns als altres ens tractem de “senyor meu”.
Damunt les meves taules tenen els peus posats.
Diuen: Millorarem”, i no pregunten: “Quan?”

6

En clarejar, damunt l'alba grisa es pixen els avets,
i els seus paràsits, els ocells, es posen a cridar.
En aquella hora, a la ciutat, buido el meu vas i llenço
la punta del cigar i m'adormo inquiet.

7

Som instal·lats, raça poc consistent,
en cases que semblaven indestructibles
(així vam construir els llargs edificis de Manhattan
i les antenes fines que entretenen l'Atlàntic).

8

D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent!
La casa fa feliç aquell que hi menja: i ell la deixa buida.
Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.

9

Als terratrèmols que vindran, espero
no deixar apagar el meu Virginia per amargor.
Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d'asfalt
des del boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere.

manda uebos!

 

Comentem amb el de la bodega -o celler-, els dos amb un punt de la insofrible pedanteria dels entesos, la pissarreta de la botiga que no fa gaire es va instal·lar a l'altra banda del carrerer. Em diu que ara encara, que fa dos dies eren guebos, que després van aparèixer sense la hac i sembla que els ous ara tenen la forma definitiva. Ja es veurà.

D'acord, molta brometa, però jo fa temps que penso, i ho he dit aquí mateix, que els botiguers se les pensen totes per tal que es parli d'ells i, en conseqüència i de retruc, la gent entri al seu local on si no cauen uns huebos potser cauran uns franfurs -cal posar més lletres si s'entén perfectament?- o un curiós queso latino.

Tornant als huebos, ¿per què no pensar que el grafista ha elucubrat que la V és punxant i que dóna inseguretat a la bondat dels ovoides, o que la rotunditat de la B arrodoneix millor les excel·lències dels ous de la casa? Potser cap de les dues hipòtesis, sinó la primera: la qüestió és que se'n parli. Una simple falta d'ortografia? Ho dubto. Qui s'interessa avui per l'ortografia? El que importa és el contingut.

Per cert, s'ha observat que la pissarra és monolingüe castellana, i en castellà huebos (o uebos) és una paraula normativa, al menys ho era no fa gaire. En desús, sí, però correcta. Procedeix del llatí opus, per diftongació de la o inicial , sonorització de la p, etc., es converteix en uebo; la h es va afegir per evitar una possible confusió de la u inicial resultant del procés de diftongació amb una v. Potser l'única forma encara viva on apareix huebo (o uebo) actualment -a part de la pissarreta- és en l'expressió Manda huebos! (o uebos), popularitzada no fa massa pels mitjans de comunicació en boca d'un polític espanyol que és va interpretar que volia dir Por cojones!, encara que en realitat el conjunt és una evolució de Mandat opus!, és a dir, la necessitat obliga; la expressió es deia -es diu?- en argumentació judicial quan una prova era tan contundent que no es prestava a interpretacions i, en conseqüència, era definitiva.

Manda huebos! amb el jutge Vidal.

del triangle als poliedres: geometria anisomètrica

No sé com va anar a la prehistòria -per bé que hi ha documentals que ho expliquen- que una sèrie de gent s'agrupés amb la finalitat de millorar la seua supervivència física i material. Quin grup devia ser el primer dels primers? Es basava el conjunt amb una lliure elecció o se seguia l'exemple dels animals que trien el més fort o el més llest (o es tria ell mateix) fins que un altre el desbanca?

Més endavant, amb estructures socials més complexes, amb àmbits territorials més extensos, els mecanismes grupals, regionals, nacionals, se sofistiquen, però no es produeixen canvis substancials, crec. Emperadors, reis, comtes, ducs..., cavallers i, sovint a sobre de tot, un déu incorpori que tant tria els forts i llestos com els simplement llestos que es converteixen en els seus intèrprets més directes i que algunes vegades aconsegueixen unificar el poder espiritual i material. Sempre una societat jerarquitzada, piramidal, on pocs tenen el poder i la glòria i molts tenen ben poca cosa i són eliminats quan es qüestionen, i qüestionen, la seua misèria també estratificada.

En èpoques contemporànies, posem des de la Revolució francesa, la situació piramidal es complica. Sembla que és més fàcil accedir al vèrtex a partir de variables diverses, entre altres, demanar als conciutadans que t'hi posen i caure'ls en gràcia, o en desgràcia els altres que ho demanen. Els moviments d'ascensió i descens del punt superior tenen mobilitat, però continua la figura del triangle. Al mateix temps, però, es va gestant un poliedre amb parts visibles i altres ocultes que és difícil de dir quantes cares, quants vèrtexs té. Una figura geomètrica en continu moviment, tot i que sempre amb algunes parts superiors inamovibles. Una figura que intueixo plena d'asimetries. De línies irregulars i monstruoses. Amb bases extensíssimes. Una figura, en definitiva, indescriptible que, només per curiositat, m'agradaria entreveure.

Dec covar un refredat, perquè només així m'explico que em passi l'estona escrivint sobre geometria imaginària.

reduccionisme del vol de les papallones

Les paraules denoten, connoten, fixen, són lloses que pesen i papallones que volen en ziga-zaga i que sempre hi ha algú que s'entesta a capturar i a fixar en una capseta amb una agulla de cap, mentre una altra papallona, idèntica a la travessada per l'acer, vola i vola i es transforma en paloma o parpallol o papiola o papillota o senyoreta o voliana... És bonic que les coses i les idees tinguin noms diversos i volin i es transformin i s'ajuntin i se separin.

Malament quan els individus de l'espècie humana, en un afany reduccionista i interessat, contemplem extasiats les papallones que hem travessat com un trofeu i, entomòlegs de nosaltres mateixos, ens neguem a contemplar els vols de les palomes, les volaines, etc., o, encara més, oblidem que hi ha papallones que són capaces de nadar o de metamorfosar-se en qui sap què. I les transformacions que encara es veuran i ara són només intuïcions.

La cultura sóc jo, que diu un que escriu o que pinta o que s'inventa melodies. I va un altre i en fa publicitat. I ja tenim la cultura enganxada a la paret. I poca cosa es pot fer per recordar que la cultura també són els altres, molts. Com a mínim, i de moment, els qui queden fixats en l'ortodòxia del DIEC. Etc.

1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
2 2  [CO] [LC] cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.

no m'ho puc creure!

M'he passat una part de la tarda i de la nit -tret de les estones dedicades a la compra i a la ineludible passejada- veient les declaracions dels membres de la famiglia citats avui al Parlament. Ignoro si la data del 23-F va ser triada amb alguna intencionalitat, però m'atreveixo a dir que l'assalt al Parlament ha estat important.

No sé que diran demà els periodistes, però avui algú deia que de les tres intervencions la més irrellevant ha estat la de la Ferrusola. No ho veig ben bé així. La brevetat en les respostes de l'esposa, que havia de romandre muda, reflecteix molt bé el conjunt, diluït, com ja se sabia, en les respostes reiterades del marit, amb la dosi previsible de reny, i amb la, sembla que inesperada, verbositat del fill, que en alguns moments no podia amagar uns ullets brillants de diversió en anar comprovant el seu passeig triomfal. Ah, però la mare, que no sabia o no recordava o a ella no li corresponia, ni havia anat acompanyada per mossos amb metralladores i un tanc a Andorra qui sap quantes vegades; això sí, a esquiar només quatre. I aquesta Catalunya que tremolava d'indignació davant dels atreviments d'alguns inquisidors... Pura visceralitat amb prou feines continguda, la mare, l'esposa. Si no hagués estat perquè segurament espòs i fills -i avocat- li deuen haver demanat mesura, quina lliçó ens hagués donat.

El que no em puc creure és que després d'anar retransmetent des de les tres tota la sessió, els dels 3/24 hagin tallat l'emissió just en el moment en què, sabedors que tot estava dit, el representant d'Iniciativa i JPF paticipaven d'un joc de complicitats disteses pròpies d'aquells que són conscients de qui guanya i qui perd i ho accepten tàcitament.

Sobre la intervenció dels representants dels grups polítics no cal concretar res, tot i la sorpresa que pot haver produït la suavitat del del PP. I, si se'm permet, i per deformació professional, jo que sóc enormement desmemoriat -ja no sabria citar el llistat de cotxes de JPF, peça clau de la investigació-, m'he quedat amb un petit fragment d'una frase del del PSC que dubto que surti en cap crònica:

-També hem sabut, sapigut, perdó...

Perdonat, perdonat, que amb els del PSC ara cal ser més comprensiu que mai.

hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.

aquest diumenge, festivals del 66

Sábado 29, enero

Por la noche hemos visto la última sesión del festival de S. Remo
Agenda-dietari 1966

Sábado 5, marzo
Por la noche hemos visto por la tele el festival de Eurovisión. Ha ganado Austria, pero se veía claramente que todo estaba amañado. España ha quedado en 6º lugar.
Agenda-dietari 1966

Podria haver estat a l'inrevés, però no va ser l'apunt que em va portar a la cançó sinó el Nessuno mi può giudicare...! que sense cap cerca conscient em va aparèixer repetidament a la memòria els darrers dies el que em va fer buscar la data a l'agenda del 66; de retruc, trobo Eurovisió.

De tant en tant canto -en la intimitat, però com un esperitat, com si fos una cançó de protesta-, la poca lletra que em sé del Nessuno sense recordar l'any ni els intèrprets originals, que ara, després d'una petita investigació, ja sé qui són; sé també que van guanyar aquella edició Domenico Modugno i Gigliola Cinquetti. De la mateixa manera, continuant amb la investigació, recordo vagament la guanyadora del Festival d'Eurovisió de l'any 66; encara que és possible que m'equivoqués en un detall i Raphael, l'inefable Raphael (Yo soy aquel!), no quedés el sisè sinó el setè, tremenda injustícia. És curiós com perduren en la memòria les cançons escoltades en l'adolescència. I quina banda sonora més extensa, fins i tot en blanc i negre,  al llarg dels anys...

una certa mirada

Entro de tant en tant a la Sala Parès -la més antiga del país?- no importa el que exposin . Avui, mentre estàvem mirant els quadres de la sala 1, se'ns ha acostat un cambrer -ja sabeu, mitjana edat, jaqueta blanca, folgada però curta- i ens ha ofert unes copes de cava que hem declinat perquè no som de beure entre hores. Com que no era dia d'inauguració, el gest ens ha sorprès, però potser es tracta d'una gentilesa nova que tindrà seguidors... No, no era això.

A la Parés hi ha una exposició de Neus Martín Royo formada per poc més de quaranta pintures que presenten establiments o llocs, antics o no tant, coneguts, emblemàtics -ai, aquest adjectiu!- d'una Barcelona que aguanta com pot la uniformitat comercial que es va estenen allà on veu negoci. La pintora, segons els seus gustos, les seus passejades, la seua sensibilitat, ha anat pintant durant dos anys els llocs que volia fixar, sigui un bar, una botiga o el Liceu. En alguns casos, al costat dels quadres, hi ha un text de Rafael Vallbona, el que en costumisme anomenaríem una escena: Només busco algú amb qui compartir un cafè... Els quadres, gairebé sempre frontals, amb pocs punts de fuga i de gran efectivitat a una certa distància, sóc contundents, com els colors que, segons diuen, recorden els de Hopper (em temo que la mostra de més avall no és ben  bé representativa del que dic). Reconec molts dels llocs i imagino sentiments propers o paral·lels als de la pintora. En sortir, li dic al galerista que aquesta hauria de ser una exposició permanent; ell somriu, però sap de què li parlo.

Ah, sí! Si avui servien cava és perquè havien convocat els propietaris o representants dels llocs pintats -em temo que alguns han fet campana- i galerista, pintora i escriptor han pronunciat unes paraules segons la seua funció en l'exposició. Jo, una mica distret, només he estat capaç de reconèixer l'inconfusible propietari de Múrria i no m'he atrevit a investigar les altres identitats després dels aplaudiments als parlaments. Per un moment he tingut una sensació de tristor, de ser testimoni accidental d'un petit nucli de resistents d'una Barcelona... Com ha dit l'escriptor, d'una Barcelona que substitueix els subjectes pels objectes. Exagero, però ja m'enteneu. I, si no, feu-vos una volta per la Parés.

també es pot jugar sense pilota

Algunes crítiques parlen d'innocència. No, Timbuktu no és innocent, encara que reflecteixi innocències. És complexa en la simplicitat d'una i diverses històries, és plena de simbolismes, d'iconografies que potser no costa d'interpretar, que recorren tota la pel·lícula. Timbuktu és, en alguns moments, d'una bellesa visual aclaparadora i d'un lirisme extraordinari potser per contrarestar la duresa extrema d'algunes escenes o de tot plegat, o, simplement, perquè la vida és així a vegades, un joc de contrastos extrems. No s'ha d'oblidar, però, que la pel·lícula existeix perquè existeixen els gihadistes i aconsegueix explicar millor que molts documentals qui són o com són, recordant que totes les mirades, esclar, són parcials i que el tot rarament existeix. Mentre anava mirant la pel·lícula, m'ha semblat que entenia un concepte aparentment contradictori: el nihilisme deista.

No volia escriure res, únicament compartir en imatges el concepte de ballet en el futbol que tan sovint expliquen els periodistes esportius i que tant els costa d'exemplificar; al final, però he intentat dir el que molts altres han expressat més extensament i rigorosament.

per a ser llegit, també, en dimecres de cendra

CONTRA LA SEDUCCIÓ

             1
No us deixeu seduir!

No hi ha resurrecció.
El dia és a les portes;
sentiu ja el vent nocturn:
no tornarà el matí.

            2
No us deixeu enganyar!
La vida és massa breu.
A glops l'he d'engolir!
No n'haureu tingut prou
quan l'haureu de deixar.

            3
No us deixeu consolar!
No teniu gaire temps!
Els redimits, que es fotin!
La vida és el més gran:
no sempre la tindreu.

           4

No us deixeu reduir
a ser esclaus i explotats!
¿De què heu de tenir por?
Morireu com les bèsties
i res més no hi haurà

Bertolt Brecht: Devocionari domèstic (traducció de Feliu Formosa)

a la deriva

OLOR

suau de vainilla
a Còrsega amb Sicília,
a la cruïlla

Segurament, com tantes altres vegades, un miratge perfumat, desitjat, efímer, del pensament, viatger erràtic per mars ja solcades.

aquest diumenge, ball de disfresses

Entro un moment al mercat a comprar els llegums de dinar. M'explico amb els dits: n'aixeco quatre i assenyalo els cigrons. Feta la pesada, els mateixos quatre dits i indico les llenties. Ni una paraula, només somriures compartits perquè la música ens impedeix qualsevol altra comunicació. En un petit clar entre parades ballen dues de les meues verduleres, la pollera, altres paradistes reconegudes però no freqüentades i alguns no identificats. S'acaba el ball i és la diàspora. Suposo que de tant en tant es tornaran a trobar en una dansa ancestral que per un moment dissiparà qualsevol pensament que no sigui el de la pertinença al clan.

Ah, els mercats! L'últim reducte genuí del comerç tradicional on conviuen tots els aliments. Un clos que, pràcticament desaparegudes les petites botigues de barri -sí, cert, algunes reconvertides per gent d'altres països il·luminen un tall de carrer fins a altes hores- els compradors van substituint pels supermercats, per les grans superfícies, per les complicitats escasses, pels silencis que només es trenquen en arribar a la caixa.

Llarga vida als mercats!

P. S. Aquesta nit, just abans que a la tele entrevistessin l'impassible, sensible i impacient Junqueras, tornava a casa i just davant meu anava una parella disfressada. Ell, tot vestit de blanc, amb unes ales esteses més aviat curtes i amb alguna ploma despenjada; ella, amb vestit llarg, de negre absolut, portava una dalla. Les mans agafades. M'ha semblat una composició entendridora que segur que algú devia batejar com L'àngel de la mort.

trending topic

El que succeeix és que els del Madrid...

Dit, també, per un periodista esportiu.

D'un temps ençà que tinc la sensació que el verb succeir s'ha convertit, en una de les seues accepcions, en un mot comodí que ha eclipsat els seus sinònims. Radios i televisions, periòdics, professionals i aficionats... Ja passen poques coses, encara són més escasses les que ocorren, pràcticament res no s'esdevé, tot succeeix. Un verb que gairebé només tenia en català presència literària o escrita sense pretensions -o amb pretensions- ara ens inunda les orelles des de les boques dels qui marquen tendències...

M'aturo, perquè sento algú que em crida:
-Succeeix, tiu! No ens ratllis!

Sóc pàcific i, abans de callar, xiuxiuejo:
-Passa res, col·lega.

dotze anys abans...

Les anotacions de la llibreta grega em fan venir ganes de repassar les dues úniques agendes-dietaris que conservo. Ja les he esmentat alguna vegada. Són agendes escolars de poc més de mig pam dels anys 66 i 67. A cada pàgina hi ha tres o quatre dies omplerts amb lletra petita i atapeïda. Per què no tinc altres dietaris d'aquella època? Misteri.

El primer que em va sobtar quan les vaig obrir, després de recuperar-les, és que tot estava escrit en castellà. Era el normal, esclar. Al llarg dels dies es repeteixen unes pautes de contingut. Un dels aspectes és obvi: assumptes acadèmics, és a dir, dates d'exàmens, deures, consideracions sobre les classes. Després, hi ha dos temes recurrents que no recordava: totes les pel·lícules que anava veient i els programes de televisió; l'altre -i jo mai he jugat a futbol amb gaire devoció-, els resultats dels partits del Barça i algun altre equip, competicions europees incloses. La resta, un calaix de sastre amb pràcticament cap anotació íntima. Cal tenir en compte que les agendes podien ser llegides per molta gent i no era qüestió de deixar segons quins pensaments.

Transcric alguns dies:

Jueves 13. Sta. Verónica (gener) (monotonia després de tornar de les vacances de Nadal)
Todo transcurre normal: estudio, clase, estudio, clase...

Sabado 12. Sta. Eulalia (tal dia com avui de l'any 66)
Hoy han ido y vuelto los de 1º i 6º de excursión. Ha venido mi hermanita a verme. Por la tarde, después de la clase de Historia, vemos “Mister Piper”. Barcelona-Español: 4-2. “Noche de Sábado”. Ha salido Enio Sanjusto (sic), Les frères Jacques, etc.

Martes 21. S. Luis Gonzaga (aquesta i la següent anotació són les darreres de l'agenda; coincideixen amb un tema del qual parlava fa poc: el monument que va inaugurar Franco a Tortosa.).
Igual que los días precedentes. Carta de casa. Por la tarde hemos ido a ver a Franco, que ha venido con varios ministros. Había una multitud inmensa. Gente de Castellón, Teruel, Barcelona, Lérida, Gerona. He visto algunos de mi pueblo. Mañana tenemos exámenes de reválida.

Miercoles 22. S. Paulino
Exámenes a las 8,30, me han salido regular, ya veremos mañana el grupo más difícil, de Ciencias.
La R. me ha presentado algunas amigas, pero ya no me acuerdo de ningún nombre. Franco ha salido hoy por la tele, han televisado todo su discurso, el del obispo y el del gobernador civil.

M'adono que el meu dietari no pot competir amb els de Pla, però cal dir en descàrrec meu que tenia 14 o 15 anys i cap pretensió literària, tot i que ja m'encaminava més aviat a les lletres. En definitiva, material de consum intern que comparteixo a efectes sentimentals i històrics. Afegeixo com a il·lustració una imatge del cim del Caro amb alguns companys de curs i un capellà.

exercici de memòria (algunes concrecions)

La veritat és que si bé encara continua la sensació agradable d'haver trobat vestigis materials i escrits ignorats del viatge a Grècia i a Venècia (i una mica d'Itàlia), el material manuscrit és un pèl decebedor, no només per la seua escassetat sinó també per la manca de..., podríem dir lirisme.

En pàgines esparses apareixen dos petits nuclis. Un, el més abundant i dispers en la llibreta, sembla més aviat resums comptables. L'altre, escàs, es limita a constatacions immediates i, com deia ahir i repeteixo avui, totalment prosaiques, superficials.

Concreto a través d'alguns exemples:

2000 pts. X 0,47 = 940 dr.

50 $ x 35,856 = 1793 dr.

En conclusió, que el dòlar, com és sabut, era més fort que la pesseta; també el dracma. Per cert, encara conservo 5 dòlars del viatge, cosa que indica, en el seu moment, una bona administració, una riquesa relativa o bé certa gasiveria.

Algunes despeses del dia 20:

fons comú: 1500

mussol: 140
anell: 90
collaret: 690
tabac: 50
llibre:100
diari: 25

El collaret era molt bonic, de plata trenada, mat; acabava en dos caps de moltó amb les banyes caragolades. Va desaparèixer la primera vegada que ens van entrar a robar a casa.

 

26-8-78:

El recorregut des del Pireu va ser força tranquil, vam dormir en el bar de dalt, al costat de la piscina [...] Encara estava força cansat i no havia menjat més que un ou dur i una pastanaga a les 12 [...] Vam passejar, vaig fer alguna fotografia i vam decidir anar a dinar en un restaurant mig amagat en un carreró: lasanya i 1/4 de pollastre, excepte J., que no es trobava gaire bé i va acabar menjant només el pollastre. Total 15.000 lires. El menú turístic ronda les 4.700 lires. [...]

Sant Marc m'ha agradat molt. És curiós que a la M. no la volguessin deixar entrar perquè anava massa escotada i en canvi dintre del temple s'havia de pagar per veure una cosa i una altra fins a l'exageració; semblava un mercat, com és tan freqüent en les esglésies actuals més visitades; els conceptes de moralitat són estranys. Etc.

P. S.: Una curiositat dels dies venecians és que van coincidir amb l'elecció del Patriarca de Venècia com a Papa: Joan Pau I. Segurament tothom recorda que el seu papat va ser brevíssim; va morir sobtadament i continua corrent la teoria d'una conspiració per eliminar-lo.

exercici de memòria (esquema)

Endreça interminable, sobretot de llibres i papers. Els llibres han quedat col·locats als prestatges, encara que cal reorganitzar-los. Repasso una llibreta d'espiral d'interior de paper quadriculat. Es nota que hi vaig arrencar alguns fulls. En passar ràpidament les pàgines, cauen dos segells grecs enganxats entre ells. Miro més a poc a poc, full a full. Hi ha poca cosa escrita. A la primera pàgina, uns números que no em diuen res, però, de seguida, un calendari parcial del mes d'agost de 1978 dibuixat a mà. Va del dia 7, dilluns, al 31.  Toponímia:

7: sortida de Barcelona

8: Gènova. Nàpols (ens hi devíem quedar a dormir)
9: Nàpols. Brindisi (devíem embarcar a la tarda)
10: Corfú
11: Corfú
12. Corfú-Patres. Vaixell
13: Nàuplia. Epidaure (ja som al Peloponès)
14.: Micenes
15: Mistràs
16: Olímpia
17: Delfos
18: Delfos
19: Delfos. Atenes
20: Atenes. Osios Loukas
21: Atenes
22: Sunion
23: Sortida del Pireu. 11 nit
24: mar
25: Venècia
26: Venècia
27: (res)
28: (res)
29: Sortida de Gènova. 1 de migdia

Records, alguns molt vius, altres boirosos, alguns segurament inventats. Diapositives que fa anys que no miro.

Després de dotze fulls sense anotacions, dues pàgines que parlen de l'arribada a Venècia, de les primeres impressions, algun detalls. Per què només vaig escriure aquest primer dia a Venècia? I tot tan prosaic...

Més endavant, un foli plegat que conté unes columnes on vaig anotar el que m'havia d'endur. ¿Em vaig emportar, tal com consta, la Sintaxí de Solà i la poesia de Ferrater? Curiosa parella.

expansionar-se, amb moderació

El verb jubilar és, aparentment, un dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:

1. Eximir del servei per raó d'edat o impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina) assenyalant-li una pensió vitalícia.

2. Experimentar una alegria viva, expansiva.

És evident que cal actualitzar el diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia, ja en parlarem.

Jo, quan em vaig jubilar, em vaig acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.

De tota manera, passat ja un cert temps des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat. Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar; tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal boirós.

Però, vet aquí, que la setmana passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai, el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria, m'agradaria, l'ofici del protagonista:

1. Feina individual, per bé que es pugui compartir.

2. Horari nocturn, fins i tot de matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la gent.

Podria afegir altres ítems que em resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un problema.

aquest diumenge, música de moros i cristians

Aquesta nit dubtava a l'hora de fer la tria dominical. La veritat és que estava musicalment desganat, però no volia renunciar a aquest costum que fa mesos que dura. De sobte, he vist que Allau havia titulat el seu post Paquito el chocolatero, un dels meus passodobles preferits i un dels més interpretats, potser el que més, els darrers anys. El primer pensament en llegir el títol del post ha estat de remetre el meu post al d'Allau, segur que la seua interpretació seria plena de saviesa i de matisos interessants. Però el post es dedica a Paquito el papa en una versió no musicada. Vaja!

Res, una mica més de feina a fer. Tria de versions, una de canònica i dues d'alternatives. És curiós com aquesta peça circumstancial que Gustau Pascual Falcó va dedicar al seu cunyat Francisco Pérez Molina s'ha convertit en un himne que satisfà tothom, per molt oposades que siguin les seues ideologies: dretes extremes, esquerres irreductibles. No totes les músiques tenen aquesta facilitat de ser assumides i assimilades.

entre l'ètica i l'estètica

Queden ja pocs dies de l'exposició -l'única ara al Palau Robert- Dones a l'Afganistan, amb fotografies de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé. Em sembla una mostra molt ben narrada -textos generals breus i precisos, textos específics al costat de les imatges, fotografies excel·lents, ordre ben trobat- de la situació de les dones a l'Afganistan: casaments concertats i realitzats sovint encara amb la núvia en la infantesa amb homes més grans, massa fills per poder-los criar bé, maltractaments físics i psicològics, desesperació, suïcidis, també esperança, algunes llums.

Què pensem els espectadors occidentals després de veure l'exposició? Prenem consciència d'una situació terrible, esclar, potser voldríem fer alguna cosa per canviar-la. És suficient? Podem anar més enllà? Com? Què queda després del sotrac dels textos i les imatges? Que pretenien els autors de textos i imatges, que s'han passat tant temps per arribar als resultats exposats? No ho sabria dir.

A mi, que m'agrada la fotografia, algunes imatges m'han semblat bellíssimes, absolutament ben resoltes: composició, colors, llum... Fins i tot la imatge de la mort, amb tant de sofriment previ i tanta desolació captada per la càmera- pel fotògraf-, m'ha semblat extraordinàriament poètica, com si fossin uns versos de Maragall. Per un moment he tingut un sentiment de culpa, de certa perversió que és difícil de comunicar.

Mentre estava fent fotos d'alguna foto, ha entrat una parella d'homes agafats del braç. El més jove anava llegint a l'altre, cec, els textos de l'exposició, els generals; de les fotos no en deia gaire res, no descrivia, no interpretava. Què ha vist el cec que no hagi vist jo? O a l'inrevés. Què ha pensat que jo no he pensat? No ho sabré mai.

pluja d'idees

Vaig seguint amb interès el .Cat d'aquesta nit titulat Santi Vidal, víctima o heroi (quina familiaritat: Santi). El títol, per molt que alguns el trobin adient, no es correspon a la realitat, perquè segur que els qui pensen que és una víctima -víctima de qui o de què?- tendiran a considerar-lo també heroi o màrtir; els qui no el consideren víctima, pensaran altres coses.

Com que segur que sobre el que s'ha parlat al programa hi haurà opinions més agudes i autoritzades que la meua, no faré comentaris sobre el contingut, tot i que em sembla exagerat, encara que comprensible des de l'òptica de qui jutja, que s'aparti el jutge Vidal de la carrera simplement per haver col·laborat en el que podríem anomenar una pluja d'idees per arribar a fer un document definitiu quan arribi el moment. En canvi, diré alguna cosa sobre aspectes tangencials del programa:

1. En el debat posterior a l'entrevista al jutge, els quatre intervinents eren homes.

2. Només un havia estudiat dret, em sembla.
3. Tres, incloent l'advocat, eren periodistes
4. Només un tertulià estava per sota dels quaranta anys.

Constatacions sense importància, com la que se m'acudia mentre mirava els rètols que apareixien sota els personatges quan començaven a parlar:

Sardà: periodista

Aira: periodista
Fernàndez Deu: advocat i periodista
Carod: filòleg.

He entès que es triessin tres periodistes per opinar sobre els tema, perquè els periodistes poden opinar sobre el que vulguin i a més, les constitucions parlen sobre tot; però, havien triat Carod en qualitat de filòleg? És veritat que ell mateix ha al·ludit la seua titulació en parlar del tema de la llengua a l'esborrany de la constitució del jutge Vidal, però també ha opinat sobre altres temes. Podia fer-ho com a filòleg?

M'imagino jo mateix participant en la tertúlia -o debat-. Què diria el meu rètol? Filòleg o jubilat? És cert que tinc un títol de la UCB que m'acredita com a filòleg, però actualment no exerceixo aquesta professió; de fet, no sé si podria assegurar que mai l'hagi exercida. Durant trenta anys llargs vaig fer classes de llengua i literatura, és veritat, però les podia haver fet d'història, o podria haver fet de comercial d'una editorial, o de... Si un dels tertulians hagués estat Joan Margarit, quin retol li hagués tocat: arquitecte o poeta? Les dues coses? I si hagués participat Trias? Alcalde i metge? I si hagués participat un senyor que era fuster i ara és president d'una associació ciutadana?

Llegia fa uns dies a diversos llocs que en aquest país qui més qui menys és filòleg i que potser ja seria hora de deixar les opinions filològiques en boca i mans dels filòlegs titulats. Per què? Perquè una universitat li ha donat un títol després de cinc anys a les aules -afegim, si volem, algun doctorat. Conec, com tothom, professionals titulats molt bons, bons, mediocres i pèssims. Els títols, sobretot en algunes carreres i universitats no garanteixen gaire cosa i, en molts casos, són el principi, amb un cert rigor, amb un cert mètode, d'un llarg aprenentatge posterior. Al mateix temps, hi ha autodidactes que em semblen respectabilíssims, absolutament competents, davant dels quals em trauria el barret que em compraré si continua aquest fred. Se m'acut, per exemple, Pompeu Fabra, que, si no m'equivoco, però no em feu gaire cas perquè la meua formació universitària té llacunes importants, mai no va acabar la cerrera de filòleg, encara que segur que li devia faltar poc.

pluriversitat

Sí als graus de tres anys, pràcticament un ensenyament obligatori, que el que cal és arribar al més aviat possible als postgraus i als màsters i fer-los ben llaaaaargs. Diuen els rectors de les universitats catalanes que ells no començaran a aplicar el sistema, de bondats tan contrastades en altres països modèlics fins al curs 2016-2017. Quin desafiament!

Sobtadament recordo una informació en un telenotícies que feia una comparativa dels diners que costa la universitat als alumnes, o als pares, a diversos països. Comparava Catalunya amb França, Alemanya, etc. El preu català estava força per sobre; excepte dels països anglosaxons que, per altra banda, tenen recursos per facilitar els estudis als qui en tenen ganes. De tota manera, no vaig entendre per què la comparativa no incloïa les universitats espanyoles. Quant costa estudiar la mateixa carrera que a Barcelona o Vic a Sevilla, Salamanca, Saragossa, Alcalà...? Aquest, de moment, seria un debat interessant, encara que, com sempre, no en trauríem l'aigua clara.

Sí a la proposta d'obligatorietat de les matèries de plàstica i música a l'ensenyament primari i secundari, que a la resta de l'estat seran optatives. Encara no ho he llegit, però estic segur que, com a mínim, tindran tantes hores com les matemàtiques i l'anglès.

llepadetes

La llengua, a més d'una funció gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o desentendre's. Poso dos exemples.

Diu ell o ella:

-He constatat que d'un temps ençà tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat, m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures, entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota l'extensió).

Diu ella o ell, que sí que ha escoltat educadament tot el monòleg, o gairebé:

-A pastar fang!

Diu un altre ell o ella (acompanyant-se de la gestualitat i la tactilitat adient):

-T'estimo!

Diu ella o ell (amb semblant gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):

-Mmmmm! T'estimo!

La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En molts territoris, la llengua té també una funció identitària, reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal, ja es té molt de guanyat:

-Dos quarts de dues – o ha de ser de dugues, o de dos?- (de la matinada).

-Tres quarts i mig de tres (de la matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)

Tant se val que després la resta de la seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.

La llengua, que a vegades sembla anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil, evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca. Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la llengua viu**.

A mi, una de les funcions de la llengua que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia, que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).

* Antigament la llengua s'havia fet servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta funció pràcticament ha desaparegut.

 

** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.

aquest diumenge, matins (o tardes, o nits) de vellut

A la xerrada de la tarda, un tertulià de la casa, no sé si massa ignorant, cregut o simplement jove, malgrat que ja té una edat, llegia en un paperet part de la lletra de Velvet Mornings mentre somreia i creia que demostrava... Què volia demostrar? Que era la primera vegada que havia sentit parlar de Demis Roussos? Que les lletres...? Uns seients a la seua dreta, un tertulià més vell el mirava circumspecte, massa assenyat per tallar el triki triki dels momentàniament ximple, sense atrevir-se encara a dir la seua, i no calia.

Mmmm... Demis Roussos... un dels grans! I nits de vellut a les discoteques dels 70; després, ja no ho sé tant.

tic tac tic tac tic tac...

Em meravella escoltar tertulians periodistes i tertulians polítics que aquests dies mostren uns coneixements profunds sobre Grècia. Em meravella, i per això els escolto, i m'avorreix, perquè el que diuen no deixa de ser especulació genèrica que demà mateix pot ser invalidada per la realitat, tot i que en política -també l'econòmica- la realitat és etèria i sovint acaba guanyant qui té el do de la paraula i les realitats dels fets només les saben els qui les viuen, i encara.

A penes conec res sobre Grècia, i ara no ho concretaré, però com que durant uns dies -setmanes, mesos... més d'un any?- estarà de moda, em complau compartir des d'aquí una de les meues fonts d'informació durant els darrers anys. D'una manera subtil, a vegades no tant, subjectiva, parcial, Petros Màrkaris, a través del deambular del protagonista de les seues novel·les policials ens passeja per la intrahistòria de Grècia durant algunes dècades. Algú pot dir que Màrkaris no és fiable, que va nàixer a Turquia, que els seus estudis d'economia a Grècia, Turquia, Alemanya i Àustria abans d'especialitzar-se en cultura alemanya no són garantia de res. És veritat, ningú no és perfecte, però... No vull ofendre cap tertulià més pendent del metrònom que de la música que marca.

el que no es greixa ni s'engreixa mor?

Parlo i escric un català justet i a mesura que passa el temps oblido molts aspectes -bé, alguns, que molts em sembla petulant- relacionats amb la llengua que abans pensava que coneixia. Per exemple, ja no sé què vol dir bilingüisme i la definició del diccionari no em resulta prou aclaridora. De fet, sempre m'ha semblat que hi ha poca gent, poquíssima, que tingui el català com a llengua materna i sigui bilingüe; trobo que més aviat són -som?- diglòssics. Però potser ni un terme ni l'altre defineixen prou bé l'actitud i els usos lingüístics dels catalanoparlans i haríem de trobar un mot nou, clar, perfectament intel·ligible, sense possibilitats d'ambigüitat. Quin mot? No ho sé, però hauria de partir d'un estudi aprofundit dels costums lingüístics dels catalans actuals, de les interferències amb les altres llengües, la universal, l'anglès, però sobretot l'espanyol, etc.

Se m'acut aquesta breu anotació després de llegir a Vilaweb l'entrevista a Pau Vidal. Vidal ha publicat El bilingüisme mata, un llibre que segur que és molt interessant i aclaridor, i les respostes a l'entrevistador són molt estimulants. Que el català es va empobrint en els aspectes fonètics, lèxics -per cert, l'empobriment lèxic crec que és el més fàcil de solucionar-, sintàctics, em sembla evident. Que aquest fet importa a poca gent crec que també és evident, fins i tot es detecta en alguns que viuen de parlar o escriure en català. Que aquest procés d'empobriment vagi avançant en el moment que fa més temps continuat que l'aprenentatge de la llengua es fa també en escoles i instituts i arriba a més individus podria semblar paradoxal si no fos perquè hi ha factors, a part de les actituds personals, que tenen efectes contraris poderosos. Com evolucionarà -o involucionarà- el català? Jo no sé res sobre això. Tampoc no sé si la llengua serà cada vegada més uniforme, de manera que arribi un moment que ja no es detectaran les variants dialectals; podria ser. En aquest món tot és possible i algunes coses, probables.

Per cert, amb una afirmació, de les petites, de l'entrevistat no estic d'acord. Diu: En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. A la meua família fa generacions que ningú deia dos quarts de vuit, però els qui quedem encara diem tres quarts de vuit: ximpleries del sud.

maleïda memòria

Alguna vegada, entre estona i estona fent alguna cosa a l'ordinador, escric al buscador el nom d'antics companys o amics. Tinc curiositat per saber què se n'ha fet, on paren, veure, si surt una foto seua, si els reconeixeria.

No hagués reconegut en Pere, crec. És veritat que els ulls, la boca, el nas..., eren els mateixos a la imatge, però havia desaparegut aquella barba hochiminhesca que deia que no es tallaria fins que Catalunya fos independent. Se'n devia cansar, d'esperar. Ja no portava barba algun dels cops que el vaig veure?

Vaig conèixer en Pere l'any 71 o 72 a la universitat. No recordo d'on va sortir, qui el va portar o qui em va portar al grup. Era un personatge singular, no només d'aspecte, sinó també de pensament amb qui m'era molt fàcil comunicar-me. Vaig pensant en aquella època i només tinc imatges soltes, algunes molt intenses, molt vives, d'altres més boiroses, potser mig imaginades:
Les trobades al bar.
Les anades a la seua casa de la Floresta.
Les festes a altres cases.
El viatge a Alginet, tots dormint a la planta superior de casa de V., la paella, el ball a la tarda...
Els seus amors de curta durada, com la majoria en aquella edat

De les classes compartides a penes en tinc memòria, però sí dels seus interessos pel dialectes catalans, més tard, per l'occità. En el seu intent de fer la volta als països de parla catalana en carro, mai no va tenir èxit, potser perquè la gent estàvem més per la velocitat i una empresa tan llarga ens exigia una constància que no teníem o... no ho sé.

Pocs anys després d'acabar a la universitat ens vam perdre de vista, però el vaig retrobar a principis dels 80. Me'n vaig alegrar. Ell va venir a treballar a l'institut on jo portava dos o tres anys. Vam compartir Seminari i classes, i dinars i alguna sortida i alguna confidència. Quan es va presentar a les oposicions, el vaig acompanyar. Estava nerviós, inusualment nerviós. Des de fora de l'aula, escoltava com desenvolupava el tema que havia triat; en Pere era un contador d'històries excel·lent, no importava la qualitat del material, tenia el do d'anar lligant, de fer les pauses adequades, de mantenir viu l'interès dels qui l'escoltaven; em va dir que mentre anava parlant, el tranquil·litzava escoltar el soroll metàl·lic del meu encenedor cada vegada que encenia un cigarret.

Potser una de les darreres vegades que vaig veure en Pere va ser a la vora de casa. Em buscava, però no recordava exactament la meua adreça i anava preguntant a la gent que trobava si coneixien en Miquel, i m'anava descrivint tan físicament com concretant les meues titulacions o altres detalls. Si jo no hagués baixat casualment, no ser si m'hagués arribat a trobar aquell dia; potser sí, perquè era un bon investigador.

Després, van passar els anys i va arribar un nou mil·lenni. La setmana passada, en posar el seu nom al buscador, vaig adonar-me que havia oblidat el segon cognom: Saumell. No és que el recordés de sobte, sinó que vaig anar a parar al post d'un antic alumne seu que en feia una semblança, en part acadèmica, en part personal, en part vivencial, molt emotiva amb motiu de la mort d'en Pere a causa d'un càncer l'any 2012, el 31 de desembre. Quina tristor! A part de la mort, em commou especialment una insinuació al final del post que diu que potser va fer la darrera etapa un pèl sol. Em commou també imaginar en Pere fent testament el dia 7 de desembre, en el qual deixa a l'ajuntament uns baixos que tenia a Can Sitjà. Tants anys sense veure'l i potser no l'hagués vist més, però la seua desaparició em fa sentir una mica més sol; vull dir, també físicament més sol. Estranya sensació. En la memòria, Pere Manau; la teua era més precisa i s'expressava millor.

la veritat

La veritat és que avui dubtava entre escriure alguna bagatel·la sobre el futbol o sobre les eleccions gregues. Sobre les eleccions, ja tenia una frase de Σαμαράς en conèixer els resultats, però referint-se a la seua etapa: Hem tornat el prestigi a Grècia... Sobre els futbolistes, les citacions eren pràcticament infinites. Mentrestant, però, he vist El convidat d'avui. Al final, sortia un llibre que llegia Jaume Marsé: Cuentos, de Rubén Darío, de la mítica Austral. Qui llegeix encara Rubén Darío? I encara menys els seus contes... I no és en els seus contes, i els seus poemes, on també es pot trobar la veritat de les mil cares i les músiques inacabables?

¡Amigo! El cielo está opaco, el aire frío, el día triste. Un cuento alegre... así como para distraer las brumosas y grises melancolías, helo aquí: ...

Rubén Darío: "El rey burgués. Cuento alegre."

Avui, ara, em sembla innecessari buscar altres veritats. Imagino que encara estic tocat per la tramuntana.

fosa en negre

Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar

en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,

o si valdria més

que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

plugim de gener

Cau una pluja tan fina que el paraigua no sembla haver-la notat. El deixo a l'entrada, just abans de baixar les escales, a terra, perquè la paperera habilitada ja és plena. A la planta baixa no hi ha moviment. Pujo al pis. A l'esquerra, tot de gent escolta no sé qui que diu, crec, que, amb tots els respectes, la novel·la del XIX no li interessa, que ell està més per Cervantes. Imagino que desenvoluparà uns arguments convincents i subtils, enginyosos. La veu, potent amb l'ajuda del micro, m'acompanya mentre miro portades de còmics; la sento però no l'escolto, tampoc no sembla fer-li gaire cas Miquel de Palol, que parla al meu costat amb la seua acompanyant. M'allunyo de la veu, entro a la secció d'estudis literaris, miro, fullejo. A l'altra banda, vaig repassant ràpid els clàssics exposats damunt les taules. Baixo, la veu es va esvaint. Miro, fullejo agafo, vaig a la caixa, pago. Ningú m'ha agafat el paraigua. A l'entradeta, ja traspassada la porta de vidre, una dona acaba de botonar l'abric a la seua parella. Surten, surto. No estic segur si plou o són les gotetes que regalimen de les fulles dels arbres. Són agradablement fredes, però jo enyoro la pluja més càlida de l'abril.

No cal que toquem res.

Vine a poc a poc fins a mi:
tota la passió una teranyina
de saliva. Posa'm la veu ronca
sota el cap, el sexe al coixí,
els peus als dits, els ulls damunt el dia.
Posa'm la llengua cendrosa
on la llum es fa delit.
Ara vindrà l'hivern
però jo et penso tèbia com la lluna,
benvinguda com les gotes que parpellegen
dins la pluja dolça d'abril.

Francesc Parcerisas: Seixanta-un poemes. 2014.

entusiasmes nocturns

Sessió contínua a TV3: Joan Massagué, al Convidat, i Joan Francesc Mira, a (S)avis. Alenada d'aire fresc davant la monotonia d'uns personatges televisius reiterats i reiteratius, efervescència mental engrescadora que contrasta amb les bombolles insípides dels contertulians de cada dia. Més lleugerament entrevist l'un i més densament explicat l'altre, per raó dels programes on han aparegut, tots dos tenen els dons de l'entusiasme, de la vitalitat, de l'optimisme, de la constància, de la capacitat. Humanistes malgrat la seua originalitat, clàssics en la modernitat. Un plaer escoltar-los i reconèixer trets semblants en la seua diversitat.

Més tard, llegeixo l'entusiasme d'Allau per Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Em pregunto com ell per què no podem llegir més Jordi Lara. Sigui com sigui, si un es concentra i focalitza, hi ha diumenges que acaben bé, que fins i tot es presten a ballar una sardana de Garreta. Si no fos que la veïna de sota és susceptible als sorolls, i més de matinada... I és que ballar amb els auriculars i sense moure els peus no és ballar.

aquest diumenge, obro amb obertures i no sé si tancaré

Aquest any sí, aquest any m'he proposat escoltar música clàssica amb un cert rigor i des del principi. Com que no tinc cap formació musical, no sé ben bé per on començar, de manera que de bon començament deixo fora el rigor. Tampoc no tinc clar què vol dir començar pel principi. Seguir un ordre cronològic? A partir de quan? He pensat que en el meu cas, donades les meues limitacions, el principi podria ser començar amb obertures, que no només són el començament -perdó per les redundàncies actuals i les que vindran-, sinó que tenen un ritme que podríem dir comercial, apte per als llecs. La primera obertura que m'ha vingut al cap és la del Mikado, cosa que demostra que tampoc tinc gaire clar el concepte de música clàssica, però no és qüestió de fer-se el llepafils i començar a filar prim, que no acabaria de començar mai. Tinc l'opereta en un CD, però he preferit buscar a You Tube... Déu, a la xarxa es troba tot, però... com es troba! Començo amb un enregistrament en dos temps que em sembla força digne; i els altres dos, perquè ningú els ha censurat? On anirem a parar?
 

No, no sóc capaç de compartir el visionat del Mikado per a clarinet, però m'enganxo a aquesta representació que sense motiu em recorda una de les pel·lícules que opten als Oscars d'enguany:






BONUS TRACK:







BONUS 2:

i els animals

Sempre tinc una lleugera nostàlgia quan comença la setmana dels barbuts. Fa anys i anys que no vaig a la festa major del poble, però em vénen al cap els actes tradicionals, els que no deuen haver variat gaire segons m'expliquen els qui encara hi assisteixen i que jo confirmo a través de la lectura del programa de festes que ara, esclar, es pot consultar per internet: la cercavila, el vermut, el calmant, el concert de la tarda, la cursa ciclista (ja en la 73^a edició!), la darrera, el ball de la nit... El fred és aleatori.

No sé com deu anar ara la benedicció dels animals. Vull dir, quins són els animals estrella actualment. Fa molts anys eren els matxos, paraula que molts moderns deuen pensar que vol dir mascle, però que és sinònim de mul. Els matxos van anar desapareixen gairebé d'una manera imperceptible a mesura que el camp es motoritzava, i si és que en queden al poble, segur que es poden comptar amb els dits d'una mà. És curiós, malgrat que a casa sempre va haver gats o gossos, jo no recordo haver participat mai en la benedicció de Sant Antoni més que com a espectador que admirava i valorava els animals i els seus guarniments. Demà, si no fos que sóc mandrós i no tinc cap animal a mà, excepte alguns àcars que no es deixen veure i algun peixet de plata que treu el cap cap rarament, m'allargaria a l'església de la Concepció a reviure la festa; suposo que no deuen presentar-se tots els veïns que tenen gossos, perquè l'acte podria ser interminable.

Per cert, he llegit que avui es començarà a parlar de la reforma del Codi Penal, entre altres temes pel que fa referència a castigar les conductes inadequades amb els animals (amb alguns animals i algunes conductes). El titular del diari deia: “Vía libre a la penalización de la zoofilia”. Aquesta paraula, zoofília, no té en el DIEC la definició equivalent a la castellana en el sentit de mantenir relacions sexuals les persones amb els animals, pràctica que ignoro si està molt estesa a la geografia peninsular i si hi ha estudis seriosos sobre el tema. En català, el diccionari parla simplement d'afecció exagerada als animals. M'atreviria a afirmar que aquesta afecció excessiva -no sé fins a quins extrems- sí que es troba força estesa, però em guardaré prou de fer cap comentari perquè es tracta d'un tema perillós -dic perillós, no vull dir delicat-  de tocar que actualment provoca enfrontaments aferrissats i malentesos sense retorn; ara bé, si algú em vol provocar...

misteriosa desaparició d'Angela Merkel i altres polítiques europees

En aquest món, poques coses que passen als altres ens sorprenen i encara menys ens alteren més que momentàniament. Un minut, una hora, una setmana... Un mes és una exageració, no s'ho creuria ningú. Els trasbalsats permanents són poc creïbles o... no m'atreveixo a dir-ho.

Avui, durant una estona, la suficient per compartir-ho aquí, m'ha sorprès la possibilitat de desinformació pública i imagino que no punible en un periòdic d'Israel, una democràcia consolidada com la nostra. És veritat que estem acostumats a tot tipus d'engany, desinformació, tergiversació i parcialitat a la premsa, però veure una fotografia d'informació política trucada és molt poc habitual i ens porta directament a pensar en aquelles supressions de personatges tan freqüents en els règims totalitaris -o no tant- d'abans i d'ara. A més, quan es tracta d'una imatge que es pot consultar mostrant la realitat sense censura a molts altres mitjans de comunicació, la supressió no sembla tenir gaire sentit. Es pot permetre que en un estat en què la dona té els mateixos drets i obligacions que els homes hi hagi un grup religiós que la discrimina? Compte, el periòdic on apareix la foto pot ser minoritari, però va ser fundat per un parlamentari, es a dir, que la seua marginalitat és relativa. Ben pensat, però, no conec cap territori on no es discrimini la dona d'una manera o una altra, encara que sigui subtilment i en determinats casos.

 

en el 76è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Tortosa

Per enèsima vegada hi ha una proposta de retirar el monument a los Caidos erigit sobre una columna de l'antic pont que creuava l'Ebre al seu pas per Tortosa. El monument fou inaugurat el 21 de juny de 1966 pel dictador. Recordo que jo vaig assistir a l'acte amb els altres alumnes del col·legi des de la vora del pont, a la part de Ferreries. No estic segur de gaires detalls, però sí de la meua admiració per les Harley que conduïa la guàrdia de Franco, una de les quals va aparcar al meu costat i es van necessitar dos motoristes per fixar-la...

Evocacions a banda, aquesta vegada ha estat una moció presentada per ICV la que ha reobert el debat sobre si cal conservar o no el monument franquista més gran que queda a Catalunya. Convergència, per boca del seu alcalde no té cap interès a dinamitar el monument del qual, per altra banda, es van treure els símbols franquistes més evidents, i retreu a ICV que no actués durant els vuit anys que va governar amb el PSC i, a més, el van catalogar com a bé d'interès cultural. Suposo que els altres partits també diuen la seua amb raons més o menys ben argumentades. I la gent? Què diu la gent de Tortosa? No es tenen dades concretes i per això es demana un referèndum. Doncs molt bé, que es faci. O potser s'hauria de fer a tots els catalans? Àvids com estem de democràcia directa, no seria una mala idea, i potser alguns veurien en aquesta consulta un símbol definitiu de no se sap què.

A mi, ja m'està bé que la baluerna es quedi com està i on està. Sóc de l'opinió que, no diré tots, esclar, alguns monuments que recorden la història, la pròpia o dels enemics, és bo que es conservin, que el record quedi no només en els fulls dels llibres d'història sinó a la vista de tothom. Que tothom pugui parlar, en contemplar el monument, de la barbàrie, de la megalomania, de la injustícia...; en fi, que pugui parlar del que vulgui. Algú pot argumentar que la conservació del monument és una burla permanent a les víctimes del franquisme; ho podríem discutir, però jo no ho veig així. Per altra banda, sempre va bé concentrar la ràbia en algun objecte. Els qui ho necessitin poden escopir al riu cada vegada que passin prop del monument, això sí, sempre que ho permetin les ordenances municipals.

Aquesta història em recorda que no fa gaire que es torna a proposar la creació d'un museu militar a Barcelona. Evidentment, jo hi estic a favor i torno a escriure que s'hagués hagut de conservar el de Montjuic. En aquest cas, he llegit que alguns partits o institucions es mostren obertament favorables, altres són contraris i alguns estarien d'acord sempre que es donessin determinades condicions. És curiós com els qui posen condicions són els qui estan al costat del poble, però sempre creuen que el poble mai no és prou madur, que sempre necessita el seu guiatge. En fi, un altre referèndum a la vista.

P. S.: Una amable lectora, que coneix la meua edat provecta, m'ha advertit que jo no podia veure La dolce vita en la meua adolescència, que la pel·li es va estrenar molt tard aquí per raons de censura. Certament és com diu, el film no es va estrenar a Espanya fins el mes de maig de 1981. Increïble! No se m'acut amb quina pel·lícula -o amb quin somni- confonia La dolce vita en la meua evocació d'ahir. Tota la resta, deu ser, si fa no fa, com vaig dir.

sessions dobles

Intento, en va, recordar quan devia veure la pel·lícula. Només m'apareixen escenes sense data: una sinopsi enganxada a la paret amb la classificació de 4 (gravemente peligrosa -quina promesa!-), els seients, més o menys anatòmics, de fusta, algun tall mentre a la pantalla es veia la imatge calidoscòpica del cel·luloide que s'encenia, les parelles -jo encara era petit- ben arrambades, la mitja part, abans de començar la segona pel·lícula, amb un llonguet amb dos filets d'anxova de llauna i una mica d'oli -quin gust d'esgarrifança aquell oli!-, el fred terrible a l'hivern, en sortir del cinema i fer els poc més de cent metres que em separaven de casa amb el coll de l'abric aixecat i el cap cot, o potser era un d'aquells estius càlids, tan interminables com l'hivern, o encara més, amb les terrasses dels bars plenes i la gent a la porta de casa prenent la fresca, alguns dels més petits amb un polo duríssim de gust indescriptible a la mà... Diumenges de cinema en blanc i negre o en color, algun dia, rarament, grisos; alguns preferien escoltar el futbol a la ràdio. L'endemà, l'escola, a les aules de baix, que les de dalt eren les de les xiquetes... Escenes amb data vaga, nebulosa temporal. Encara que avui no tocaria, m'és impossible no evocar l'adéu final, tan evocador i aleatori, com tot a la vida.

 

 

 

aquest diumenge, amb ritme reial

Excepte per als descreguts recalcitrants, la nit de Reis té una estranya màgia. Fins i tot els discursos surrealistes tan abundants aquest dia són acollits amb alegria, i la gent sembla adquirir, momentàniament i misteriosament, un do de llengües i una innocència que desapareixen, tan misteriosament com han arribat, la resta de l'any.

Això sí, prou de pintar cares de negre, que de patges i de reis de colors ara n'hi ha per donar i per vendre.

les coartades

A les nits, passades les deu, o encara abans, pels carrers del poble camina poca gent, no perquè ara sigui hivern i fa fred, que també, sinó perquè els costums han canviat i tothom té coses a fer a casa seua o en altres interiors. Pels carrers corren africans, del nord o del mig, potser del sud, sols o acompanyats. Alguns s'aturen en una cantonada i fan tertúlia en llengües exòtiques, alguns riuen. Hi ha joves i grans, vestits com aquí o com allà. Els seus fills petits o adolescents no es veuen en aquestes hores, ja fan com els d'aquí: el mòbil, l'ordinador...

No sé si avui, que ja sóc a casa i no els veig, també s'han trobat al carrer, s'han saludat i han parlat de tot una mica. Potser han parlat de Charlie? Tenen por? Una por diferent a la d'aquí, més assumida, però igualment trasbalsadora? La mateixa desconfiança?

Tots tan iguals i tots tan diferents. I les coartades culturals i religioses... Déu meu, les coartades religioses! Que terribles! Les altres també, esclar, però són més subtils i, a la fi, estem a casa nostra. I tantes altres coses.

aquest diumenge, música per a sords

Sento per casualitat un senyor estranger a la tele que diu que el futur de Catalunya s'hauria de resoldre a través del diàleg i que la independència li seria econòmicament perjudicial. No em sembla, encara que he pescat part del seu discurs al vol, que el seu discurs respongui a cap posicionament polític sinó a simples qüestions pràctiques. Si té més o menys raó és un aspecte secundari en la meua dispersió immediata que m'ha portat al refranyer: No hay peor sordo que el que no quiere oir. Entre els polítics, l'aparença -compte, remarco aparença- de sordesa és el pa de cada dia. La sordesa real dels polítics envers els seus governats és una evidència, o al menys el retard a l'hora de sentir el que diuen. Esclar que tots tenim més tendència a escoltar-nos que a escoltar.

Dit això, és curiós com l'adagi que he pensat m'ha sortit en castellà. Encara que els refranyers pertanyen a la cultura popular, per tant a la part de la llengua que teòricament va rebre menys durant els anys del franquisme, estic segur que una part important de la població encara tenim moltes carències en aquest aspecte. Quin deu ser l'equivalent català del refrany de més amunt? Podria ser: Ja pots xiular, si l'ase no vol beure? M'agrada això de l'ase.

Ja se'm perdonarà que sigui incapaç de trobar cap música adequada per als sords; no en sóc especialista. Si hi ha algun suggeriment... Res de Beethoven, eh.

l'últim tomista

Llegeixo un article de Vila-Sanjuán que esmenta el doctor Canals, catedràtic de metafísica a la UB. L'article no m'interessa especialment, però em fa recordar el catedràtic. No vaig assistir a les seus classes i a penes el vaig veure algun cop. Els meus amics i coneguts de l'època eren més aviat marxistes, com jo mateix, i les classes del doctor Canals ens eren alienes; a més, es deia que era un os. Curiosament, malgrat totes les distàncies, més d'un cop he pensat en el doctor Canals, que l'article de Vila-Sanjuán em recorda que va morir l'any 2009.

A principis dels 70, un grupet d'amics i coneguts -set, vuit?- vam passar una setmana de primavera a Eivissa. Érem més nois que noies; alguns procedents de la Facultat i altres de fora. Una de les noies era filla del doctor Canals. Ara, després de tant temps, no recordo quina relació tenia amb el grup. Era amable i oberta, i la tinc físicament present en la memòria fins al punt de poder descriure la roba que portava durant aquells dies en què teníem el centre d'operacions a Sant Antoni. Després, la vida va continuar i mai no vaig saber res més d'ella. Alguna vegada he pensat a què es va dedicar la M. Com li va anar. Com li va. També, ja de gran, he pensat que m'hagués agradat assistir a les classes del seu pare, sense cap compromís, esclar.

Un altre misteri irresoluble és saber perquè escric això, una evocació vaga, i, a més, en deixo constància pública. Deuen ser aquestes dates. O potser és desig de primavera.

pausa i tanko

M'agafa el canvi d'any mig despistat, cinc minuts endarrerit -o cinc minuts avançat, que la inconsistència del temps encara em supera-, mentre miro de tancar el vell i d'entrar en el nou. Faig provatures d'aspirant a poeta casolà:

Un any que passa,
ja som al 2015:
corre la vida. (així és la vida)
Agafa cada dia
i fes teues les hores (i omple'l de desitjos)

Decididament, els dos darrers versos m'han sortit un pèl eròtics, o potser només el darrer, amb certa tendència a la promiscuïtat. La meua relació amb el temps, en qualsevol de les seues manifestacions, no és senzilla. Continuo la pausa.