ei, nosaltres som el somni!

He deixat el disc dur gravant el Concert per la Llibertat -també la ràdio- i he anat a fer un vol pel centre, on tot continua si fa no fa igual. De tornada a casa, he seguit les imatges, les paraules i la música, he fet el sopar ràpid, m'he emocionat i m'he avorrit una mica a la part final, la de Llach... Massa tard i massa proper tot plegat per dir-ne gaire res que sigui coherent. Potser demà.

Prehistòric com sóc, m'ha sorprès, esborronat, aclaparat, etc., que les llums del concert fossin els mòbils, fins i tot algun iPad. He pensat que al principi del temps, fins i tot abans que nasqués el valencià del PP, en els meus concerts ni tan sols coneixíem el foc... o era un altre foc que no ens distreia.

M'ha commogut l'aparença de fragilitat -i tanta gent al darrere- a l'escenari de la Muriel, i la seua força, que sé irreductible. He pensat, gairebé convençut: potser sí, potser sí.

Ah, un somni sense polítics...! Ja els triarem després.

Del cinema al paper: Buster Keaton i Federico García Lorca

Bon final de la temporada de cinema mut amb Sherlock Junior i la banda sonora en directe de Jordí Sabatés que, a més ens ha regalat el principi d'una altra pel·lícula de Buster Keaton: The Playhouse. I uns quants afegits verbals.
 

Els qui tenen més o menys present Sherlock Junior, segur que recorden l'escena final. El protagonista amb la seua xicota a la cabina de projecció mentre a baix, a la pantalla, es va desenvolupant el final de la pel·lícula en què es veu com una parella, a poc a poc, viuen una escena d'amor: s'agafen les mans, els noi passa una mà per l'esquena de la noia, li fa un petó... El nostre protagonista, inexpert en aquests assumptes, mira de reüll la pantalla des de la finestreta i va repetint els gestos de l'enamorat de la pantalla. Després d'un fos, es veu la parella de la ficció de la ficció amb unes quantes criatures. Buster, ai!, fa cara d'espantat. Fi.
 

Ens explica Sabatés que García Lorca i Buñuel van veure Sherlock Junior, que els va entusiasmar, a la cinemateca francesa i (fos en negre) ... un temps més tard:

GALLO. Quiquiriqui.

(Sale Buster Keaton con sus cuatro hijos de la mano.)

BUSTER K. ¡Pobres hijitos míos!

(Saca un puñal de madera y los mata.)

GALLO. Quiquiriquí.

BUSTER K. (Contando los cuerpos en tierra.) Uno, dos, tres y cuatro.

(Coge una bicicleta y se va.

Entre las viejas llantas de goma y bidones de gasolina, un negro come su sombrero de paja.)

BUSTER K. ¡Qué hermosa tarde!

(Un loro revolotea en el cielo neutro.)

BUSTER K. Da gusto pasear en bicicleta.

EL BÚHO. Chirri, chirri, chirri, chi.

BUSTER K. ¡Qué bien cantan los pajarillos!

EL BÚHO. Chirrrrrrrrrrrr.

BUSTER K. Es emocionante. (Pausa.)

(Buster Keaton cruza inefable los juncos y el campillo de centeno. El paisaje se achica entre las ruedas de la máquina. La bicicleta tiene una sola dimensión. Puede entrar en los libros y tenderse en el horno de pan. La bicicleta de Buster Keaton no tiene el sillón de caramelo, ni los pedales de azúcar, como quisieran los hombres malos. Es una bicicleta como todas, pero la única empapada de inocencia. Adán y Eva correrían asustados si vieran un vaso lleno de agua, y acariciarían en cambio la bicicleta de Keaton.)

BUSTER K. ¡Ay amor, amor!

(Buster Keaton cae al suelo. La bicicleta se le escapa. Corre detrás de dos grandes mariposas grises. Va como loca, a medio milímetro del sueño.)

BUSTER K. (Levantándose.) No quiero decir nada. ¿Qué voy a decir?

UNA VOZ. Tonto.

BUSTER K. Bueno. (Sigue andando.)

(Sus ojos infinitos y tristes como los de una bestia recién nacida, sueñan lirios, ángeles y cinturones de seda.

Sus ojos que son de culo de vaso. Sus ojos de niño tonto. Que son feísimos. Que son bellísimos. Sus ojos de avestruz. Sus ojos humanos en el equilibrio seguro de la melancolía.
A lo lejos se ve Filadelfia.
Los habitantes de esta urbe ya saben que el viejo poema de la máquina Singer puede circular entre las grandes rosas de los invernaderos, aunque no podrán comprender nunca qué sutílisima diferencia poética existe entre una taza de té caliente y otra taza de té frío.
A lo lejos, brilla Filadelfia.)

BUSTER K. Esto es un jardín.

(Una Americana con los ojos de celuloide viene por la hierba.)

AMERICANA. Buenas tardes.

(Buster Keaton sonríe y mira en gros plan los zapatos de la dama. ¡Oh qué zapatos! No debemos admitir esos zapatos. Se necesitan las pieles de tres cocodrilos para hacerlos.)

BUSTER K. Yo quisiera...

AMERICANA. ¿Tiene usted una espada adornada con hoja de mirto?

(Buster Keaton se encoge de hombros y levanta el pie derecho.)

AMERICANA. ¿Tiene usted un anillo con la piedra envenenada?

(Buster Keaton cierra lentamente los ojos y levanta el pie izquierdo.)

AMERICANA. ¿Pues entonces...?

(Cuatro serafines con las alas de gasa celeste, bailan entre las flores. Las señoritas de la ciudad tocan el piano como si montaran en bicicleta. El vals, la luna y las canoas, estremecen el precioso corazón de nuestro amigo.

Con gran sorpresa de todos el otoño ha invadido el jardín, como el agua al geométrico terrón de azúcar.)

BUSTER K. (Suspirando.) Quisiera ser un cisne. Pero no puedo aunque quisiera. Porque ¿dónde dejaría mi sombrero? ¿dónde mi cuello de pajaritas y mi corbata de moaré? ¡Qué desgracia!

(Una Joven, cintura de avispa y alto cucuné, viene montada en bicicleta. Tiene cabeza de ruiseñor.)

JOVEN. ¿A quién tengo el honor de saludar?

BUSTER K. (Con una reverencia.) A Buster Keaton.

(La joven se desmaya y cae de la bicicleta. Sus piernas a listas tiemblan en el césped como dos cebras agonizantes. Un gramófono decía en mil espectáculos a la vez: «En América, no hay ruiseñores».)

BUSTER K. (Arrodillándose.) Señorita Eleonora, ¡perdóneme que yo no he sido! ¡Señorita! (Bajo.) ¡Señorita! (Más bajo.) ¡Señorita! (La besa.)

(En el horizonte de Filadelfia luce la estrella rutilante de los policías.)

Federico García Lorca: El paseo de Buster Keaton.

Continuarà...?

en la foscor del cinema

Aquesta nit, a les nou, si res no ho impedeix, aniré a veure la darrera sessió de la temporada de cimema mut dels Cinemes Girona: Sherlock Junior de Buster Keaton, presentada i interpretada al piano per Jordi Sabatés. Quin plaer distreure'm entre la pantalla i el piano, malgrat saber que alguna cosa em perdre, de les imatges o de la música.

Aquesta sessió m'ha portat inevitablement a un nom, Nydia, d'un llibre rellegit fa poc. No sé si algú coneix alguna Nydia, però és un nom femení estès arreu del món que, mentre que ningú desmenteixi Josep Maria Albaigès, internet inclòs, és un un antropònim relativament recent que no figura en els santorals. Nydia (Albaigès l'escriu amb i llatina) és un nom creat pel novel·lista Edward Bulwer-Lytton al seu llibre Elsdarrers dies de Pompeia (1834). Es tracta d'una esclava cega... Bé no cal explicar l'argument. Del llibre, se'n van fer algunes versions cinematogràfiques.

Nydia era també el nom d'un excel·lent programa musical de televisió dirigit per Jordi Lara. D'on va treure Lara aquest nom? Cap secret, d'una sardana de Juli Garreta, el compositor i músic (i rellotger) de Sant Feliu. D'on va treure Garreta el nom de la seua sardana estrenada l'any 1920? Sembla que no del llibre, sinó de la pel·lícula. I aquí és quan ens movem en el món de la hipòtesi. Copio un fragment de Jordi Lara a Una màquina d'espavilar ocells de nit:

-... De la novel·la d'en Lytton se n'han fet unes quantes pel·lis. Se'n va fer una el 1913, una superproducció italiana, un pèplum d'aquells amb multituds que criden i decorats de cartró. Es veu que va ser un exitarro de l'època i que la van passar a tots els cinemes d'Europa. A tots, saps què vull dir?
 

No el vaig deixar acabar. Borratxos de nit i de literatura, vam armar l'escena amb tots els detalls: Garreta ensopit davant del piano en la foscor de la sala, comença la pel·lícula, apareix l'actriu tan ufanosa, sempre bocaoberta bracejant a l'estil del cinema mut, el pianista alça la mirada, la veu, baveja, li vol dir coses, improvisa al teclat unes notes amb caient de sardana...

Quina història més bonica pel naixement d'una sardana en la foscor del cinema de Sant Feliu... de quin any? El film a què s'al·ludeix és Gli ultimi giorni dePompeii, dirigida per Mario Caserini i Eleuterio Rodolfi (Nidia era Fernanda Negri), però pocs anys abans, el 1908, s'havia rodat una pel·lícula amb el mateix nom, dirigida per Arturo Ambrosio i Luigí Maggi, que es pot considerar el primer pèplum italià (Lydia De Roberti feia de Nidia). Quina Nidia va captivar Garreta? O potser el músic, de qui es diu que llegia poquíssim, es va inspirar directament en el personatges de la novel·la i d'aquí que el nom de la seua sardana fos amb i grega. Per què va tardar tants anys a estrenar la sardana?... No ho sabrem mai; és igual.

Avui m'he distret posant al film de 1913 -celebrem el seu centenari, he pensat- la música de la sardana. Potser no eren aquestes escenes, potser no era això, però aquí queda fins que algú em digui que no tinc els drets per fer aquestes provatures:

Espriu i Soler, i els grans i els petits

Tinc un compte a You Tube des del mes d'abril de 2007 en què pujo vídeos que majoritàriament em serveixen de complement a algun post, encara que a vegades tenen vida pròpia, independent. La majoria de vídeos són muntatges meus, sovint amb algun fons musical. Avui, en la meua darrera consulta, he vist que tinc 266 vídeos que han rebut un total de 474.089 visites, més del doble que al blog; hi tinc 137 subscriptors, nou més que al blog.

Com tothom sap, la meua relació amb internet a través del blog no té cap ànim de lucre, sinó que més aviat consisteix en un testimoniatge del meu pensament o de la meua immediatesa, o la d'altres. Algunes vegades, tant des dels vídeos com des dels textos, al·ludeixo a tercers, sovint -sobretot en els vídeos- en una mostra dels meus gustos o disgustos o de la meua admiració i sempre en un context raonat.

M'admira, i em sorprèn, les vegades que des de You Tube m'han advertit sobre alguna música o algun fragment de pel·lícula: “se han encontrado coincidencias con contenido de terceros” o “este video se ha bloqueado en algunos paises” (escena de Ser o no ser, de Lubitsch; "Vals de aniversario", de Gil de Biedma; final d'Scoop, de Woody Allen...). Només en un cas, els creadors del material original o els seus hereus han tingut inconvenients en la reproducció dels meus fragments; en alguns casos, els creadors, o els seus parents, han trobat adequada la meua aportació. Qui m'adverteix, doncs, que la meua activitat pot vorejar la il·legalitat? Les productores, les companyies de distribució, les empreses que no creen però que representen.

Fa tres dies vaig rebre el segon advertiment greu de You Tube, el que m'amenaçava que a la tercera va la vençuda, que si persistia en el meu propòsit de pujar vídeos amb copyright m'esborrarien tot el que tinc. La demanda la feia Egeda sobre un fragment de la entrevista de Joaquín Soler Serrano a Salvador Espriu, en un d'aquells magnífics A fondo. Les meus al·legacions no van servir de res, l'amenaça és en ferm: no tant perquè, ignorant com sóc, m'atrevís a pujar el fragment, sinó perquè vaig gosar al·legar.

A partir de l'inevitable, vaig voler investigar una mica com anava la cosa. A la contraportada del DVD -comprat a ONA- del qual vaig extreure el fragment d'Espriu, hi ha diverses companyies implicades en la distribució de la producció de TVE: Trasbals, SA, Gran Via Musical (totes dues sembla que creades per Gonzalo Herralde) i Impulso Records, que té la seu a les Canàries i no li conec relació amb les anteriors. Com passa la distribució o la gestió  fins a Egeda? No ho sé. Per la seua banda, Egeda (entitat de gestió de drets dels productors audiovisuals), fundada l'any 1990, està dirigida des de 1998 per Enrique Cerezo, Agustín Almodóvar (el germà del director de cinema) n'és el vicepresident. Cal dir, per als qui no són aficionats al futbol, que Enrique Cerezo va ser vicepresident de l'Atlético de Madrid amb Jesús Gil i que quan aquest va haver de dimitir, Cerezo va ocupar la presidència, fins avui... Les històries són llargues i avorrides.

He seguit una mica més el fil de la teranyina, dels personatges i dels contactes amb institucions i companyies públiques i privades, però he decidit que no és cosa meua, que segur que algun periodista d'investigació escriurà algun dia, a fons, una sèrie de reportatges sucosos sobre Egeda, la seua gent, les sues connexions i la seua activitat, que tant se sembla a la de la SGAE.

L'únic dubte interesant, més enllà del que implica el control de la informació, que voldria resoldre i que sé que no podré satisfer, és la quantitat que perceben cada any els hereus de Joaquín Soler i Salvador Espriu per les preguntes que un dia l'un va fer i l'altre va respondre en un programa que avui és pràcticament impossible de trobar, encara que a Internet es pot veure aquí i aquí, i a casa meua o a la de qui vulgui que li deixi el DVD amb l'entrevista, també, a la Mercè Rodoreda.

Tinc un altre dubte, però la hipòtesi em sembla massa complicada, encara que actuacions més estranyes s'han vist en els darrers temps.

Ah, i al web de l'Any Espriu, l'entrevista sencera:

greixar l'eix

Les paraules, més enllà del que fixen els diccionaris, solen tenir una polisèmia afegida que, entre altres factors, depèn de les vivències de cada parlant. Fins i tot paraules que els diccionaris consideren monosèmiques adquireixen matisos nous, reals o figurats, en àmbits de cada dia. Nació, país, estat... Recórrer als diccionaris és una mera aproximació al referent de cadascú. Catalunya? Sembla que no té possibilitats de controvèrsia, però ho podríem discutir. Catalans? Encara més discutible. Llengua catalana? No hi ha persona més cega que la que tanca els ulls i més enlluernada que la que tot ho veu clar.

Viciats com estem per la nostra immediatesa i pel temps que ens mena a les certeses, a vegades és bo examinar al nostre interior a través de les mirades exteriors. Que diàfan, senzill, i al mateix temps condensat i complex, és el que diu Mactar Thiam Fell, com si fos un verset del Llibre d'amic e amat de Ramon Llull que ens invita a reflexionar, com a mínim, durant una jornada sencera.

(Aquí tota la resta, que no és bo centrar-se en un sol mot i oblidar el conjunt, també amb les contradiccions que té.)

flames

Parlar de la revetlla quan ja s'han apagat els focs i s'han menjat les coques -i ja comença a minvar la primera lluna plena de l'estiu... i el dia s'escurça- deu portar mala sort. Sant Joan és, potser més que cap, un dia de promeses, de nostàlgies i de renovacions, de foc que crema el vell -cendres que s'enlairen- i purifica el nou -flames que naixen-, de màgia del moment. Sant Joan és l'anunci secret del que vindrà i confirmació del que és. Sant Joan és l'esclat de la pólvora que se'n burla de tot i que diu que tot és possible...

Sant Joan de revetlles a casa i de focs -controlats- al carrer. Sant Joan dels vells i dels nens. Sant Joan... Jo tampoc no en parlaré avui de la nit de Sant Joan, ni sobre senyeres i fogueres, però:

revetlla

VETLLA, REVETLLA

                 a Jaume Llongueres


Sant Joan
                   noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua i anís,
que es vessi tota
                          sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Joan Salvat-Papasseit, a  La gesta dels estels


Potser, si no hi ha núvols, veuré la lluna plena i els focs, de lluny.
Una mica de coca, sense llardons, amb taronja amargant, no gaire, i la crema cremada.
Potser m'agradaria retrobar el gust de l'aigua amb un rajolí d'anís, encara que fos sense el càntir... i escoltar una cançó:



De tota la resta, ara, no sabria què dir, que la nit és curta i aviat surt el sol.

el cul

Quan em semblava que la història.- asèptica-  del lapao ja era el súmmum, apareix una immodesta proposició no de llei, “urgent”, a les Corts valencianes impulsada pel PP, que demanarà a la RAE una modificació de l'entrada valencià. La qüestió no és que es demani una rectificació, sinó els desvergonyiment de qui sap que des de la majoria tot és possible. Vist en resum:

Al text, el PP assenyala que el valencià parteix de la prehistòria, al segle VI abans de Crist, i que ha arribat fins a l'actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins. Segons l'exposició de motius, signada pel síndic del grup parlamentari popular, Jorge Bellver, "en la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua".

I continua assenyalant que "la parla dels valencians, que parteix sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ja des del segle VI abans de Crist 'ab' el 'llenguage' ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies amb la forma en què la coneixem".

No tinc cap interès a fer cap comentari al text delirant i grotesc del PP, al menyspreu a la història i, sobretot, a la gent valenciana, o del món. Em meravella, no l'estupidesa, sinó la seguretat que tot els és permès i tot, més o menys, continuarà igual, que la possibilitat de diàleg és una entel·lèquia. M'imagino que molts simplement diran: Che, que rebonic! Em meravella, també, la poca repercussió mediàtica que ha tingut l'assumpte en els mitjans, de tal manera que he hagut de tornar a anar a les fonts per confirmar que era cert el que havia llegit i que, a més, era actual, no una declaració del principi dels temps.

Em meravella, tant o més, la meua tendència a deixar anar paraules per explicar que allà on hi ha persones que tenen la boca, d'altres tenen el forat del cul des d'on els surt una diarrea malaltissa que cap expert patòleg seria capaç d'analitzar i menys de curar.

No hagués estat més efectiu simplificar el post amb una sola imatge?

el cap

Parlant de béns materials i immaterials, em deia una amiga, referint-se als seus fills que ja fa uns anys que han deixat enrere l'adolescència, que està contenta perquè creu que els deixa un llegat que ningú els podrà prendre i que portaran allà on vagin, i s'assenyalava el cap Segurament també s'hagués pogut tocar el cor). Jo, només per fer-li una mica la contra i poc convençut, li deia que sí, que es podia sentir satisfeta, però que els coneixements, el rigor intel·lectual, els valors morals, etc. són una mica tristos si s'han de tirar endavant entre algun tipus de penúria material, que fins i tot tot el que sembla ben afermat en el cap pot trontollar si les condicions materials són adverses. Ella m'escoltava i no deia res, somreia, sabia que tenia raó i no li semblava que tingués gaire interès continuar aquell tema de conversa.

En els temps que corrent, el convenciment de la meua amiga, sòlidament arrelat al cap dels anys, em semblava admirable i la meua contra -relativa- d'una frivolitat mesquina, també d'acord amb els temps.

en defensa de la religió, més o menys

Com se sap, tots els bons escriptors -i periodistes- exposen les seues conclusions al final de l'article; la part anterior del text sol agrupar el material que necessàriament, a vegades sorprenentment, condueix al final. Daniel Arasa és un bon articulista a qui no importa lluitar, quan convé, contra corrent o a explicar que és ell qui es troba immers en el corrent. El seu article d'avui, "Wert no és tan dolent", n'és un exemple. Copio la conclusió, continguda en la segona part del darrer paràgraf:

Sobre l'ensenyament de la religió he trobat posicions divergents, però fins i tot no-creients o no-practicants han coincidit que sense formació religiosa no es poden entendre molts continguts culturals. Sobre la seva avaluació també vaig trobar de tot, encara que un que es declara no-practicant va sentenciar davant les crítiques d'alguns polítics: “En la major part de països d'Europa s'imparteixen classes de religió, i aquesta assignatura és avaluable”.

Estic totalment d'acord amb una de els afirmacions de Daniel Arasa i la defensaré, amb arguments i exemples, on i quan convingui: sense formació religiosa no es poden entendre molts continguts culturals Potser hauria de precisar: alguns. A partir d'aquí és quan comencen els matisos, i no em refereixo a la necessitat de concretar numèricament els subjectes i el sistema seguit, que també estaria bé, de la seua enquesta personal, sinó a l'abast dels concepte de formació religiosa i a la seua propagació.

La veritat és que jo sóc més partidari del terme coneixement que del terme formació, però dit això, em pregunto perquè l'autor singularitza: religió? Evidentment, es refereix a la catòlica -potser al cristianisme?- que és la que permet la comprensió de part del món cultural més immediat: cap inconvenient, i unes quantes preguntes que podria multiplicar:

S'hauria d'incloure la història de la religió o de les religions com un apartat més de la història (o les ciències socials) que s'imparteix a l'ensenyament primari i secundari obligatori i postobligatori? Es fa? Per què sí o per què no?

Els professors que imparteixen la matèria haurien d'haver passat pel mateix procés de selecció que els altres professors de primària, ESO o Batxillerat? Sí? No? Per què?

Qui confecciona actualment el programa de religió? Qui l'hauria de preparar? Se sembla, més o menys al que surt quan escrivim, per exemple, “programa de religió a l'ESO” a Google?

Les classes de religió haurien tenir alguna altra finalitat a part del coneixement històric (cultural)? Sí? No? Per què?

Quin paper correspon a la família, a l'església, i als centres d'ensenyament no confessionals en l'ensenyament de la religió (religions)?

En quins països d'Europa s'ensenya religió (religions), quin és el seu programa, etc. ?

Estic segur que Daniel Arasa respondrà aquestes preguntes i d'altres de més interessants, com les referides a la salvació de l'ànima, en propers articles, perquè només una columna no permet gaires virgueries, sobretot si es barreja Wert, fracàs escolar i religió, i algunes coses més. Els seus lectors fidels restem a l'espera.

teles

De les televisions, miro sobretot els programes de notícies, en sentit ampli, i les pel·lícules (una entre mil), no les sèries. També alguna cosa més que ara m'hauria de pensar. Com que faig zàping, tinc una idea general del que fan molts canals, en alguns casos d'una indignitat total, d'una qualitat pèssima o fregant -dic fregant perquè no sé els requeriments que es necessiten per permetre emetre- la incoherència de concessió d'espais. Des de la meua perspectiva, i deixant de banda algunes televisions locals que trobo absolutament avorrides, miserablement pedestres, visualment horripilants, les televisions públiques que veig són d'una qualitat remarcable, sense entrar en el seu possible dirigisme polític. És veritat que potser estan sobredimensionades, i ho dic pesi a qui pesi i, si se'm demana, puc justificar l'afirmació.

Potser m'equivoco, però trobo que algunes televisions públiques -comprendreu que no miro la de Madrid, entre altres raons perquè no m'arriba- tenen una independència de criteri, malgrat les pressions objectives i subjectives que també es noten, un interès per la diversitat i un barem de qualitat mínima, que costa de notar en les emissores privades. El tema dóna molt de si, però m'aturo aquí.

No parlaria de televisions -un dels opis del poble, esclar- si no fos perquè m'ha alegrat la notícia que un tribunal grec ha conclòs que cal seguir difonent emissions de la ERT -segons diuen, de força qualitat- fins que el govern posi en marxa la seua substituta. Avui, sense que serveixi de precedent, em solidaritzo amb el poder judicial grec i amb qualsevol altre que vagi més enllà dels elegits directament, democràticament.

nota de premsa

Llegint els diaris, un es deixa conduir, bressolar, indignar... pels articles d'opinió. Un repassa complicitats i dissensions, troballes enginyoses i matisos, sorpreses relatives i monotonia. Un llegeix el títol i el primer paràgraf i juga a endevinar la continuació: a vegades l'encerta i a vegades no, però sempre es distreu, o no tant, amb una prosa que pretén fer literatura i que alguns cops ho aconsegueix.

Molt bé, d'acord, juguem el joc. Però un troba a faltar notícies. Qui, què, quan, on , com, per què...? Sovint notícies incompletes, intranscendents, sense continuïtat... Notícies i reportatges que agafen material d'agències, d'altres diaris i, sobretot, dels interessats a comunicar la notícia..., notícies que semblen publicitat. Un troba a faltar notícies de periodistes que se la juguen, que es proposen un tema i no s'aturen fins que tenen tots els caps ben lligats -i els que sortiran-, que graten sota la superfície de la generalitat, que van més enllà del que qualsevol podria aconseguir sense dedicació exclusiva, que presentin allò que es vol amagar i que tots hauríem de saber, encara que el coneixement ens deixi indiferents després de l'escàndol inicial.

Un, que té opinions segons bufa el seu vent o segons el pot aguantar, es pregunta per què segueix comprant i llegint diaris i arriba a la conclusió que deu ser un atavisme o simplement la mandra de buscar per si mateix els horaris de les activitats de la ciutat o del país -o del món- que li interessa conèixer.

Un té empatx d'opinadors i busca periodistes; mentrestant, s'entreté.

els diumenges, sardanes (6)

Acabo -de moment, per sempre?- la meua història de la sardana o, més ben dit, la de l'Esbart Montgrí. Avui he estat una estona al XIX Aplec de la Sardana del Pla de la Catedral: tres cobles i vint-i set sardanes, de les sis fins a les onze, etc. M'ha semblat veure, si fa no fa, els de sempre, ben contents, com sempre... i els turistes, i tota la resta... I alguna mare que feia els primers passos, fora de rotllana, amb la nena, petita, petita -avui eren nenes-, gairebé com sempre. I m'ha emprenyat una mica que avui tampoc no toquessin cap peça de Garreta, sobretot Juny, però encara queden dos dissabtes. I he tornat a casa una mica trist, no per Garreta ni per mi, sinó perquè avui fa dos anys que va morir la mare. I he pensat que, en aquest país hi ha més poetes que lectors de poesia i més músics de cobla que públic. I no sé ben bé per què, però una mica sí.

“Algú s'ha entretingut a comptar que hi deu haver unes setanta mil sardanes escrites. Només comptant sardanes. Poques formacions instrumentals estables, de l'àmbit que sigui, deuen disposar de tant repertori. Però encara no n'ha tingut prou la cobla. S'ha volgut posar a prova en tants escenaris que es pot resseguir la història musical d'aquest país a través d'ella: la cobla modernista de Juli Garreta, la cobla sainet de Vicenç Bou, la cobla de ball de Conrad Saló, la cobla noucentista d'Euard Tolrà, la cobla simfònica de Joaquim Serra, la cobla jazzística de Jordi Molina, la cobla rockera de Dharma, la cobla folk de Marcel Casellas, la cobla ètnica de Jorge Sarraute... Així i tot, mai no s'ha alliberat de l'etiqueta de vestigi folklòric que li va penjar la intel·lectualitat dissident dels anys vint -siguem moderns, mirem cap a Europa!- i que s'entesta a confirmar certa modernitat excloent d'avui. Què és ben mirat la cobla? És la tercera perversitat: entendre què és i per què serveix exactament. Riure's de l'encotillament d'una etiqueta i posar-se a prova n'és, és clar, l'encant [...]”

Jordi Lara: Una màquina d'espavilar ocells de nit.

només per un instant

Tornant cap a Barcelona per l'A-2, en aquell moment que el dia comença a fondre's amb la nit i tot es desdibuixa, vaig veure, a la dreta, enfonsat i mimetitzat amb la terra del seu entorn, un poblet de poques cases sense cap estructura destacable. Encara no s'havia encès cap llum, o jo no la vaig saber veure. Tampoc, des de la distància, vaig poder observar cap moviment. Per un moment vaig tenir un sentiment imprecís de temps immòbil al costat del temps que passa, una sensació inconcreta del poder de les forces tel·lúriques, alienes a l'esdevenir de la humanitat, un record vague d'infantesa -potser premonició de vellesa- al poble, com vist des de fora, des de dalt.

En els darrers anys he tingut unes quantes vegades, sempre entre el dia i la nit, sempre viatjant, sempre de pressa, aquesta sensació que no sóc capaç de descriure i que indefectiblement m'ha portat a una lectura de joventut que després, en repassar-la, m'he adonat que s'adeia menys al meu sentiment del que em pensava; i em decebia no trobar en el llibre el reflex perfecte de la intensitat de l'instant. Encara així, sé que en temps a venir tornaré a buscar en les pàgines d'Azorín, ja més velles, enfosquides pel temps, el que pensaré que no és, però que és una mica, sense que tingui cap importància que sigui a Castella o aquí.

Cuando la noche llega, la casa se va sumiendo poco a poco en la penumbra. Ni una luz, ni un ruido. los muros desaparecen esfumados en la negrura. A esta hora, allá abajo, se escucha un sordo, formidable estruendo que dura un breve momento. Entonces, casi inmediatamente, se ve una lucecita roja que aparece en la negrura de la noche y desaparece enseguida. Ya sabréis lo que es...

Azorín: Castilla

En la narració, la llumeta roja és la del furgó de cua del tren. En la meua història, són els llums de darrere dels cotxes -també aquell en què vaig jo- que passen i s'esvaeixen, a penes un soroll, una presència anònima.

Però qui sap si també sóc al poble, encara que no em veig:

En el primer balcón de la izquierda, allá en la casa de piedra que está en la plaza, hay un hombre sentado. Parece abstraído en una profunda meditación [...] con el codo puesto en uno de los brazos del sillón y la cara apoyada en la mano. Una honda tristeza empaña sus ojos...

Azorín: Castilla

torrenegra

Els qui heu vist Fill de Caín segur que recordeu la magnífica escola d'escacs que ocupa la rebotiga d'un lloc indeterminat (?) de Barcelona i que a mi em va suggerir remotament el cementiri dels llibres de La sombra del viento. Segurament les escenes en aquesta escola han estat les que avui, finalment, m'han estimulat a obrir la porta d'un club d'escacs del barri que feia anys que volia investigar però que mai no havia gosat visitar.

Torrenegra! Quin nom tan adient i tan misteriós, quina promesa d'aventures! Què hi ha darrere d'aquest nom? Bé, l'interior no se sembla gaire al de la pel·lícula, però és un lloc acollidor, una mica ancorat en un altre temps, en procés de remodelació. Ha estat interessant entrar-hi i parlar una estona amb el seu president. Què fan en els clubs d'escacs? Quins són els socis que els freqüenten? Quin és el seu futur? S'han de fer esforços per mantenir aquests llocs singulars? Em faran rebaixa en el carnet de soci -o classes gratis- si els faig una mica de publicitat? En Lluís Mercader, el president actual del club, ha tingut l'amabilitat de respondre una petita entrevista improvisada. De tota manera, si teniu interès pels escacs o alguna tarda no teniu una ruta fixada, deixeu-vos portar per les vostres passes fins al club i completeu la descripció que jo no faig.

Demano disculpes a Lluís per les interferències produïdes per les converses dels membres de la ANC de la Sagrada Família, que tenen muntat tots els dijous un punt d'informació d'una hora, i pel so de l'ordinador del costat, en què un soci desenvolupava, una mica distret, tot s'ha de dir, una partida d'escacs.

triglòssia

He llegit que un dels termes a definir en l'examen de llengua castellana de la prova de Selectivitat era diglosia. En la versió digital del diari hi havia alguna opinió que trobava excessivament complicat aquest mot (mi hija y es buena estudiante dice exacamente lo mismo que el de caste no habia por donde cogerlo y lo de la diglosia todavia se lo esta pensando). No sé si a les classes de castellà es parla gaire de la diglòssia, però estic segur que a les de català sí, de manera que els alumnes no haurien d'haver tingut gaires problemes a fer-hi una aproximació més o menys reeixida.

Si volem primfilar ens adonarem que no és tan fàcil concretar bilingüisme i diglòssia, que cal matisar segons diferents situacions i factors. No en tinc cap intenció, qui vulgui fer-ho pot començar per aquí. Amb el terme diglòssia, que penso que està molt en desús, passa, en l'aspecte individual, com amb el terme racisme. Ningú sol acceptar que té sentiments o conductes racistes, però la pràctica demostra que en determinades circumstàncies...

Els individus que viuen a Catalunya són diglòssics? Com que no tinc estadístiques -a més, la gent sol mentir força en aquests aspectes, a vegades sense voler- no m'atreveixo a ser taxatiu, però la meua experiència m'inclina a pensar que sí o, si es vol, a dir que depèn. Depèn del moment, dels interlocutors, de les perspectives que tenen... En realitat penso que en les darrers anys ha augmentat el fenomen de la triglòssia (encara que el terme no existeixi), és a dir d'individus que es desenvolupen en els seus contactes orals en tres llengües, la pròpia d'origen, el castellà i el català (deixo de banda l'anglès); aquestes dues darreres apreses a partir de la seua vinguda a Catalunya. La qüestió seria saber quin paper ocupen el castellà i el català en la seua relació, en la seua escala de valors i, esclar, per què i si hi ha fluctuacions. No crec que els resultats fossin gaire sorprenents.

P S: Darrerament he vist dues pel·lícules amb un cert grau de... bilingüisme, diglòssia? Una era molt dolenta, l'altra era Hijo de Caín (Fill de Caín), aconsellable per als qui pateixen quan juguen a escacs.

l'amic dels mil projectes

Tot això bé m'espera 
   si m'aixeco 
   demà. 
Si no em puc aixecar 
   mai més, 
heus aquí el que m'espera: 

-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 
i la Mort. 

Joan Salvat-Pappasseit

M'arriba un correu de la L. amb una informació que no em crec. La truco, m'ho confirma; tot i així encara penso que és una broma, que qualsevol moment ell se m'apareixerà per proposar-me algun projecte nou.

Avui he tornat a passar per davant del Cafè del Centre, on crec que el vaig veure per primera vegada. Era una d'aquelles tertúlies en què durant un temps ens reuníem alguns bloguers per parlar de qualsevol cosa menys de la que ens havíem proposat. Ell va aparèixer amb un magnum de cava -no recordo la marca- i va demanar a la cambrera que la desés a la nevera... El vaig veure per darrera vegada al mateix cafè, ja passada l'efervescència de les tertúlies habitual, només la Júlia, ell i jo. El vaig acompanyar fins al passeig de Gràcia, on agafava el tren per tornar a Vilanova; em va fer un proposta de projecte fotogràfic que vaig dir que em pensaria.

En Sani era un home de projectes i de realitats, sempre disposat a inventar, sempre disposat a col·laborar, sempre en marxa. En Sani era vital, exuberant, a vegades fins i tot excessiu per una persona de passes lentes com jo.

Sabia que estava malalt, ell ens ho havia dit, però continuava la seua activitat perquè ell -tots ho sabíem- era immortal i cap malaltia no el podia aturar i si alguna vegada la seus presència al blog era escassa és que devia tenir altres projectes més importants. La L. m'ha dit que no, que en Sani només tenia el projecte de la vida. Encara no em puc creure la crueltat de la mort.

Ara en Sani es queda en la memòria i en aquestes pàgines del seu blog, i tantes altres, que queden amb el seu esperit.

De tota manera, jo m'imagino l'amic Sani, allà on sigui, parlant amb Baudelaire i proposant-li alguns canvis en els seus poemes, com per exemple aquell que comença:

C'est la mort qui console, hélas! Et qui fait vivre;

C'est le but de la vie, et c'est le seul espoir

Qui, comme un élixir, nous monte et nous enivre,

Et nous donne le coeur de marcher jusqu'au soir...

Segur que Sani (Sadurní) Girona Roig ho aconseguirà.

i els Trastàmara, què?

Parteixo de tres premisses que segurament es consideraran falses i m'estalvio les que serien comunament acceptades:.

1. En un moment determinat tota persona esdevé nacionalista. En alguns casos sense ser-ne conscient o fins i tot negant qualsevol nacionalisme. Els qui neguen el seu nacionalisme -considerar-se ciutadà del món no deixa de ser un nacionalisme, encara que sembli molt eteri- , pel sol fet de fer-ho... Comprendreu que desenvolupar aquesta premissa és llarg i complicat.

2. El sentiment -convenciment, etc.- nacionalista sorgeix de d'estímuls diversos i es presenta sota manifestacions diferents amb intensitats fluctuants segons les circumstàncies externes o internes que afecten l'individu i la col·lectivitat que l'envolta.

3. Els fets històrics poden ajudar a justificar el discurs nacionalista, però el nacionalisme sempre va lligat a esdeveniments del present que tenen una projecció de futur.

Concretades de forma vaga i imperfecta aquestes tres premisses, he d'afegir que no m'interessa tant saber d'on sorgeix el nacionalisme immediat de cadascú -l'espoli fiscal és molt convincent, però d'una banalitat aclaparadora-, sinó el moment històric en què cadascú troba el greuge -cal que hi hagi un greuge per fer aflorar el nacionalisme?- suficient per començar a bastir -sí és que pot- un discurs explícit que el porta fins al present.

Aquells qui en l'actualitat presenten un discurs històric per reforçar el seu sentiment nacionalista -el nacionalisme és un sentiment o hauria de recórrer a una altre mot?- solen partir majoritàriament del segle XVIII, és a dir, de la cantonada històrica del país. Sembla un bon moment per afirmar que abans, més o menys, tot funcionava com calia, imperfectament, esclar. Però, per què no anar més enrere?

Copio un fragment del pròleg de Víctor Balaguer a L'orfeneta de Menargues:

Els rics i nombrosos documents en què abunda l'antic arxiu reial, tocant a la confusa època del Papa Benet XIII i de sos contemporanis, tingueren per a mi una certa virtut atractiva, arribant-me a semblar que em bastava el desig de buscar aclaracions perquè em vinguessin a les mans, apareixent davant de mos ulls de cada volta més clara la veritat, convencent-me que el celebrat Compromís, lluny d'ésser un testimoni d'abnegació i d'amor a la pau per part de Catalunya, era sols una intriga diplomàtica i el primer camí per on aquella i tota la Corona d'Aragó arribaren a perdre, si no la independència, sa preponderància.

Per què en els discursos nacionalistes catalans actuals apareixen tan poques al·lusions al Compromís de Casp? Jo estic segur que perquè el 2012 encara no s'estava preparat per celebrar cap referèndum. Potser m'equivoco.

Llibreria Canuda o Barcelona agonitzant

Vam entrar a la llibreria Canuda (o Cervantes) sense més intenció que la de fer una de les darreres visites. Després d'expressar el meu condol al propietari, que encara no sap si tancarà aquest any o el que ve i que m'ensenyés des de la porta quines altres botigues del carrer aviat seran magatzem de roba d'uniforme de temporada, vam anar recorrent les verticalitats i horitzontalitats de llibres. No vam baixar al soterrani ni vam obrir portes amb encara més llibres on potser algú estava enllestint comandes d'internet.

Títols i títols de tots els temps, de temps aturat i de temps que ningú sap cap on corre. Desitjos, lleus, de fer nit entre les taules en un llit de campanya quan la son es presenti i de retornar al viatge de mirades de lloms, de portades i de pàgines triades a l'atzar. Mentrestant, els qui entren i surten, els qui donen el condol i els nouvinguts, els qui fan una pausa i els qui busquen...

M'emporto un llibre que relliga exemplars de “La novel·la nova” del maig a l'agost de 1919: L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (encara no tenia aquesta versió incompleta), L'esperit triomfa, de Joaquim Civera, una peça en un acte de títol poc adequat en els temps presents, Per les donzelles de color de rosa, de Joan Francesc Vidal (el rosa va de baixa o és massa rosa) i les magnífiques Cartes d'amor de la portuguesa Mariana Alcoforado, traduïdes per Ribera-Rovira.

En sortir, penso que potser aviat desapareixerà la llibreria Selvaggio, del carrer Freneria, que obre quan vol, perquè el fill es dedica a altres màgies i que quan l'Àngel Batlle, sense descendència, em sembla, decideixi que ja en té prou, algú trobarà llibres i llibres en cambres i pisos que... Què? I tants d'altres dels que encara queden.

No s'hi pot fer res. Què vol dir que no s'hi pot fer res? És que l'Ajuntament de Barcelona és incapaç de vetllar per la seua ciutat i pels seus ciutadans? És que l'ajuntament té un pla per convertir la ciutat en un desert de carrers uniformes i monòtons per a gaudi momentani i insubstancial dels d'ara vinc i ara me'n vaig? Renuncio a les voreres més amples de no sé on que costaran el manteniment de 50 llibreries en perill d'extinció. Que l'ajuntament compri els locals i els cedeixi als seus propietaris a un preu raonable. Que no s'estengui més aquesta taca d'inanitat cultural per la ciutat. Que els qui distribueixen els meus impostos vagin a les llibreries de vell i que no en surtin fins que tinguin idees noves. Que esforcin les seues ments petites fins que siguin grans o, si no pot ser, mitjanes. Que pensin, ells i nosaltres, que la riquesa material i cultural -no m'atreveixo a dir moral- d'un país s'enfonsa quan només hi ha una fórmula -o dues o tres- per mantenir-la.

Dos dies més tard de la visita a la Canuda, m'arriba un mail que anuncia el tancament definitiu de la botiga Etnomusic, del carrer Bonsuccés. El dia 21 d'aquest mes ens inviten, a partir de les set de la tarda, a un vi de comiat. S'accepten visitants amb guitarres i ampolles del que sigui, i a participar en la liquidació de discos, samarretes i fins i tot els prestatges. Les llibreries tenen molt menys ritme en els comiats. És comprensible.

els diumenges, sardanes (5)

Si avui és diumenge, això són sardanes. Continuo també amb el segon dels tres lliuraments previstos de Jordi Lara (encara no heu llegit la seua Una màquina d'espavilar ocells de nit?):

“La segona perversitat de la cobla és haver sobreviscut cent cinquanta anys (de moment). Haver desafiat la voracitat de la història. Com ha pogut perdurar, quasi intacte, un conjunt de música popular pensat per a fer ballar els pagesos del dinou els diumenges sortint de missa? No és la música popular la música de l'ara i aquí? No és la moda allò que passa de moda? I sobretot: com ha pogut perdurar durant un segle i mig tan trasbalsat? En rigor, la cobla hauria hagut de desaparèixer a principis del vint, quan la sardana ja no estava de moda i s'havia convertit en una cosa de militants. Quan els sardanaires es van haver de reconvertir en sardanistes. Si la cobla i la sardana han perdurat vés perquè són el fruit pervers d'un país que ho és només a mitges i n'ha fet us quan li ha convingut, carregant-li valors que no tenen res a veure amb la música o la dansa. La cobla és una aberració històrica: aquesta és la segona perversitat. I la nostra mentalitat col·lectiva popular de finals del vint sempre tindrà dificultats per sintonitzar-hi. A no ser que es carregui de valors afegits vigents [...].

Qualsevol sardanaire o sardanista -o oïdor de cobles- podria discutir algunes de les afirmacions del text, però avui, mes de juny (... més Garreta!) de l'any 2013, encara queden sardanistes, sardanaires, o seguidors de cobles? Jo, des d'aquí, des del meu desconeixement, i potser per això, em permeto obrir un debat sobre una afirmació, la que diu que la cobla tenia per finalitat fer ballar els pagesos en sortir de missa. No argumentaré, només preguntaré quin pagès era capaç de ballar aquesta música de Pep Ventura. Em sap greu no haver-la compartit el mes passat -Visca la República!- , però la veritat és que em sembla que ja hi ha poca gent que estigui per l'assumpte:

 

Una de les perversitats actuals és que molts -els grans i els joves- semblen saber quina és la finalitat de la cobla i la majoria no saben què toquen les cobles. El motiu de les ignoràncies és una altra història, també interessant d'esbrinar; com ho seria saber perquè hi ha tantes cobles a tants llocs i tantes hores ancorades -només- en la monotonia dels repertoris de modes més o menys vistosos i específics d'altres temps. Massa peixos que es mosseguen la cua?

lletra petita

Ho diré en lletra petita, per si de cas:

Diuen que les pensions s'haurien d'adequar a l'esperança de vida, que ha augmenta no se sap quant en les darrers anys. Deixem de banda que això ja feia temps que se sabia. Ho diuen, sobretot, els qui se'n foten dels qui viuen la vida sense esperança; perquè ells no esperen, ells saben, sense fer-se cap prova vital, que tenen la vida assegurada.

Sigui, que treguin les pensions a tots aquells -i als seus portaveus- que creuen, més enllà de tot dubte possible, que els espera la VIDA.

dubte

Parlo per telèfon amb una amiga de Camporrells que ara viu a Lleida. En un moment determinat surt a la conversa la qüestió del lapao. No sembla gaire preocupada:

-Què vols que et digui, l'important és que et reconeguin. Ara, quan vagi a Saragossa, ningú em podrà dir que no m'entén.

No ho veig clar, asseguraria que fa anys que no va a Saragossa. Dissabte, que la veuré, li ho preguntaré.

Tom Sharpe (1928-2013)

Piemburg enganya, res seu no acaba de ser el que sembla.

Tom Sharpe: Assemblea sediciosa.

Em sobta que tantes persones hagin entrat avui al bloc buscant Tom Sharpe. Més tard, a través de TV3 m’assabento que Sharpe ha mort.  En vaig parlar no fa gaire, d’una exposició de fotografia que ell no tenia gaire interès a fer, però el galerista el va convèncer que era el moment. Fotos en blanc i negre de feia anys, imatges d’instants i personatges de Cambridge. Va fer fotos de Llafranc, on acaba de morir? No ho sé. No sé si sabia que vivia a Catalunya, malgrat que apreciava els seus metges.

No sé qui era Tom Sharpe, però conec totes les seus novel·les que, com a mínim, m’han fet la vida més agradable en alguns moments, i més. A través dels personatges sovint esbojarrats i esperpèntics, a través d’unes històries aparentment inversemblants, a través del riure incontrolable o el somriure reflexiu, Sharpe va anar bastint la seua visió del món.  Sota l’aparença del caos, Sharpe va anar presentant una  comèdia humana, sovint hiperbòlica, però també entranyable. Possiblement un dels personatges que va estimar més, grotesc, patètic, antiheroi i heroic a la vegada, va ser Wilt, el fracassat supervivent:

Com totes les altres coses en la vida d’Henry Wilt, aquesta no va ser una decisió sobtada. No era un home decidit. Deu anys com a professor adjunt (segon grau) al Col·legi Fendland d’Arts i Oficis n’era una bona prova. S’havia passat deu anys al Seminari d’Humanitats fent classes a instal·ladors del gas, guixaires, paletes i lampistes, o bé, mantenint-los en calma. I durant deu llargs anys havia passat els dies anant de classe en classe amb dues dotzenes de còpies de Fills i Amants, o els Assaigs d’Orwell, o el Candide, o bé el Senyor de les Mosques, i havia fet les coses més abominables per tal d'eixamplar les sensibilitats dels aprenents diürs amb una notable manca d’èxit.

Tom Sharpe: Wilt.

Llarga vida a Sharpe a través de Wilt i de tota la resta.

 

múltiples i singulars

Avui, esperonat pel post de l'Allau i per una idea que fa dies que tinc, havia començat a escriure un post llarg i ben fonamentat sobre fotografia. Bé, no només havia començat, sinó que ja en tenia les tres quatres parts, però una vegada més el meu processador de textos -LibreOficce Writer- se m'ha penjat i m'ha dit que no podia recuperar l'arxiu; qüestions de corrupció, m'ha dit.

No repetiré el post, que tractava sobre la finalitat de la fotografia amateur, les modalitats i el seu ús gràcies a la digitalització i a internet, per acabar concloent que les finalitats artístiques que molts aficionats pretenem aconseguir amb les nostres imatges sovint són poc reeixides a causa de diversos factors més enllà de la qualitat de les càmeres. Deixant de banda, perquè és opinable, una predisposició congènita a fabricar art, sovint falta un aprenentatge seriós, continuat, de les tècniques i, tant o més important, temps per crear. A vegades l'atzar pot produir alguna imatge bonica, però és la preparació, la reflexió, la constància, les hores, en definitiva, les que permeten veure obres interessants; com en música, literatura, escultura, etc. Esclar, caldria parlar del concepte d'art, de les modes, de la pervivència de l'obra artística, de la immensa quantitat d'estímuls artístics que rebem cada dia; però ja ens entenem.

Volia il·lustrar les meus paraules amb dos exemples ben diferents. Un en què el treball de postproducció és fonamental i l'altre en que el resultat és fruit de la paciència: Una guitarra realment potent i un detall que singularitza.

Erik Johansson i Marcel van Oosten:

toponímia gracienca

Continuo, i no paro de confirmar-ho, tan en la inòpia musical com sempre. Ni tan sols tinc una idea vaga del que es fa aquí, tret dels grups més coneguts que surten dia sí dia també als mitjans generalistes. No és que em falti música, sinó que és més o menys aquella sensació d'indigència cultural actual que també abasta altres gèneres artístics en diferents proporcions.

L'altre dia, llegint el diari, vaig arribar a un disc molt ben considerat del qual -deixo la vergonya a part- no coneixia el cantant, i això que ja fa anys, segons vaig saber després, que es mou pels escenaris. Vaig buscar informació a través d'internet i em vaig trobar amb una música que és molt del meu gust i que ja he incorporat a la meua selecció de tots els temps.

Del disc, titulat Cançons de l'Akídelara (produït gràcies a la col·laboració dels petits inversos de Verkami), alguns crítics destaquen una cançó que no és la meua preferida però que té la seua gràcia (recomano escoltar tot el conjunt a través dels mitjans habituals). Imagineu que passegeu un dia qualsevol per Gràcia, us trobeu al carrer Biada cantonada Verdi (possiblement aneu al cinema) i algú us pregunta pel carrer Providència; bé, doncs només li heu de dir que travessi el carrer Verdi i ja serà a Providència. Gràcia, possiblement més que cap altre lloc del món, té aquesta característica: sobtadament els carrers rectilinis perden el seu nom sense avisar i ja sou en un altre carrer. Per què passa això? No ho sé, mai no he estat regidor municipal. Bé, doncs d'aquesta característica en Víctor Bocanegra n'ha fet una rumba que els més aventures de fora de la vila poden mirar de resseguir in situ en unes quantes hores (premi pel primer que acabi el recorregut). Deixo la cançó més avall acompanyada d'imatges horroroses (em falta paciència) per aquells mandrosos que no vulguin sortir immediatament del post per escoltar la resta del disc de Víctor Bocanegra que, repeteixo, a mi em sembla molt interessant. Musicalment excel·lent.

Més vergonya que no conèixer aquest cantant i compositor, me'n fa el meu desconeixement de Les places de Gràcia (1990), però sobretot del seu autor, MiquelPujadó, que porta una pila d'anys en l'ofici i que si em llegís segur que em deixaria un explosiu plàstic a la porta de casa. En Miquel Pujadó me l'he d'escoltar més a poc a poc, però de moment li deixo un petit homenatge que comparteixo amb tots vosaltres (ei, que tampoc no he tingut prou paciència per muntar un vídeo visualment com cal, però potser més endavant...) Per cert, una de les places que esmenta ja ha canviat el nom per una reiteració maldestra.

vull ser futbolista...,

però com Neymar. Un tipus simpàtic, guapo, humil (els millors futbolistes són humils), que té facilitat pels idiomes... i les coses que sabrem els propers anys. Estic disposat a renunciar a la meua pensió de per vida per tal de ser com Neymar, o una mica com ell. Estic disposat a renunciar al seu art futbolístic, a la seua simpatia, a la seua humilitat, i a qualsevol altra virtut que s'hi pugui afegir, per ser una mica com ell, al menys en un dels aspectes més insignificants de la seua vida, un aspecte que estic segur que no el mortifica, ni gens ni mica, en la seua quotidianitat : el que cobrarà com a jugador del Barça.

Segurament el meu desig el condiciona el fet d'haver escoltat l'enèsima prèdica apocalíptica de Niño Becerra. En fi, no importa d'on vingui l'estímul, el cert és que voldria ser una mica com Neymar. Encara que entenc que el meu desig m'agafa una mica gran, però potser si em llevo ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora cada dia... Com em costarà...!

acostament pseudopupulista al surrealisme

Pep bentura fou surrealista cuan tucaba la tenora

Salvador Dalí: del manuscrit d'una conferència no pronunciada a Barcelona l'11 de maig de 1935


No sé si algun diumenge escriuré alguna cosa sobre Dalí i la sardana, però en rellegir la conferència, que mai no es va fer efectiva a què al·ludeixo més amunt no puc evitar retornar al text que no fa res va publicar el PAR de Fraga (no tinc clar si Fraga es refereix al topònim o a l'antropònim) imitant la prosa surrealista daliniana, però amb fonètica pròpia, i que es pot considerar la primera mostra escrita del lapao. A diferència del que deuen pensar alguns, el que em va cridar l'atenció no es tan la qüestió ortogràfica (jo mateix escrivia així en els meus primers anys d'aprenentatge), com el fet que el text presenta una relació subtil entre el somni i la realitat i unes característiques innegables d'acostament a l'escriptura automàtica. Però més enllà d'això, el que em sembla més surrealista és el fet que encara siguin els partits els qui s'erigeixen en intèrprets de la gent, dels ciutadans. I encara més que la gent accepti, per acció o per omissió, que els partits els representen, fins i tot quan contesten la declaració del PAR. Finalment, el súmmum del surrealisme el trobo en gran part de les reaccions escrites dels ciutadans a favor i en contra dels manifestos dels partits. Per acabar, el surrealisme, si se'm permet la paradoxa (?), mai no va ser un atemptat a la intel·ligència, un vòmit d'animals unicel·lulars.

Incloc el text del PAR fragatí perquè alguna cosa he d'afegir per donar inconsistència al post:


'Lo Partit Aragonés de Fraga bol informá a tots los fragatíns que:

- ¿Lo passat 9 de Mach les Corts de Aragó ban aprobá una Lley de Llengües que, per primé camí, recononeix lo nostre bollgut parlá fragatí, y’l cllassifique en l’aragonés oriental, definició en que se designe al conchún de modalidats aragoneses propies que parlem a les comarques orientals de Aragó. La Lley reconeix que a Aragó, ademés del español, se parle aragonés: aragonés oriental a l’área o zona oriental y altoaragonés o aragonés septentrional al Pre-pirineu y Pirineu.

 - ¿La anterió lley de llengües que ba presentá lo PSOE, en solitari y sense contá en l’apoyo del seu socio de gobern, lo PAR, ba eixí entabán en un apoyo minim, de la CHA. Ara esta noba Lley de Llengües, que s’a aprobat per les Corts d’Aragó en una mayoría mol més amplla y per tan mol més democrática, ratifique lo sentí dels aragonesos.

- ¿En la creació, esperem que pronte, de la Academia Aragonesa de la Llengua podrem regularisá lo nostre Fragatí, salbanlo dels que lo bolíen convertí en part del catalá y dels altres que’l despreciaen.
Desde’l PAR considerem lo Fragatí com Patrimoni llingüístic d’Aragó.

- ¿Lo idioma catalá se continuará enseñán boluntariamén als centros escolars, com asda ara, pero als chiquets se lis dirá que lo que lis enseñen é catalá, no la seua llengua materna fragatina. La Lley prebeu que en un futur y, també de forma boluntaria, los alumnos que u bullguen podrán estudiá aragonés oriental en la modalidat propia dels seus poblles, en est cas lo fragatí.

- ¿BOLEM DESMENTÍ PÚBLLICAMEN Y DENUNCIÁ LO PERCHUICI INTERESSAT QUE DESDE LO NACIONALISME CATALANISTA, SEGUIT PEL PSOE, CHA Y IU, S’ESTÁ FEN AL FRAGATÍ Y, EN CHENERAL, AL ARAGONÉS ORIENTAL. LO NACIONALISME CATALÁ S’A INBENTAT LOS NOMS DE “'lapao'” y “lapapyp” PA REFERÍ’S AL ARAGONÉS ORIENTAL Y AL ALTOARAGONÉS. ESTES DENOMINACIÓNS SON FALSES Y DESDE ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUÑA Y DE CONVERGÈNCIA I UNIÓ, SEGUITS PEL PSOE-CHA-IU, AN INTENTAT ENGAÑÁ A LA CHEN Y FELIS CREURE QUE SON LOS NOMS QUE LA LLEY DONE A LA NOSTRA LLENGUA, LO QUE É TOTALMÉN FALS; A LA LLEY NO APAREIXEN NI UN SOL CAMÍ EIXES EXPRESIÓNS.

- ¿Finalmén, esta Lley é una Lley de Drets y no de Oblligacions com a la anterió. Mols beíns de Fraga, Miquerensa, Tamarit, Altorricó, La Codoñera, Alcampell, etc. ban acompañá al PAR en la sessió plenaria del passat 9 de Mach a les Corts d’Aragó agón se ba aprobá la Lley. Desde astí lo nostre més gran agraimén.

Ft.: PAR de Fraga.'

els diumenges, sardanes (4)

Com que és diumenge, continuo amb la història de la sardana de l'Esbart torroellenc. Afegeixo un text del llibre de Jordi Lara que amb els altres dos que apareixeran en diumenges successius, conformen una síntesi de la història de la sardana i de la cobla -una cosa porta a l'altra?- que es podria titular Perversitats i que trobo absolutament intel·ligent i d'una qualitat divulgadora que pot agradar tant els entesos com els nouvinguts, o els despistats. Aquest diumenge afegeixo un vídeo per als qui no tenen clar què és el tible. Apa!

“El tible és pervers, però qui aprèn a estimar el tible es fica tota la cobla a la butxaca. Perquè el tibles és el desllorigador tímbric de la cobla. La sal del seu caràcter. Un tible encabritat és d'una potència que tomba. Ell és el veritable artífex de la màquina d'espavilar ocells de nit, que diria nl'avi, i no és gaire aventurat suposar que sense la cobla, sense el conjunt que reclama una xeremia per a la tessitura alta, el tible no existiria. “M'agrada sentir la sardana de lluny...”, escrivia Sagarra, maliciosament ambigu. Deuria sentir el tible, més que res. Al pla, i amb vent a favor, es fa sentir d'uns quilòmetres lluny.

Hem d'aprendre a estimar el tible. I llavors, gelosos d'un plaer que ens ha costat, tot el demés, tot el que va ordir en Pep Ventura, seguirà com una propina: estimarem la tenora sense que la diva hipotequi la nostra capacitat sentimental; estimarem el flabiol amb el tamborí, que vetllen perquè la cobla no oblidio mai que va ser creada per a la dansa; estimarem les trompetes, que a la cobla són el signe inequívoc de la idiosincràsia del compositor (casernàries les d'Agramon, patriòtiques en Morera, èpiques en Quimet Serra, místiques en el fill Lamote...); estimarem el trombó, l'aneguet lleig tants anys desaprofitat, però capaç de tornar redoblat l'amor amb què el compositor vulgui tractar-lo; i el fiscorn primer, amb aquella catxassa de rector bonàs, “el sofregit de la cobla”, en deia algú; estimarem el segon fiscorn pel que té de sofert, víctima principal de formar part d'un conjunt popular, és a dir, estalviador, resistint estoic tants compassos d'acompanyament sense reposar; i finalment estimarem el contrabaix, la verra de tres cordes amb perfil de pera, que a les sardanes de plaça és tant un contrabaix com un bombo, i això explica que la cobla sigui una formació pensada per fer ballar que no té, a la base, instruments de percussió... La imatge que em ve al cap, tot l'engranatge en moviment, canya i metall, és la d'una trepa de joglars esbojarrats que volguessin escapolir-se d'un disciplinat escamot militar. A ple rendiment, en tutti, en viu i en directe, el resultat del conjunt és una descàrrega tragicòmica, l'esclat d'un cor mixt de goles constipades. En la perversitat mateixa reposa l'encant: la cobla sona diferent i només per això mereix existir. Hi ha coses en aquest món que els músics només poden dir amb el so agredolç de la cobla. (...)”

 

 

revival (3). Uf!

Sembla que aquesta matinada de juny la temperatura s'ha amorosit. Finestres obertes en aquest veïnat interior. Arriben converses, crits i silencis de joves des d'un pis de l'esquerra, i música. A penes sóc capaç de reconèixer tres o quatre cançons. Què en sé, de la música que s'escolta ara, dels milers de cantants i de grups dels darrers trenta anys? Ben poca cosa. He seguit, excepcionalment, alguna cosa, però tan poc i tan esporàdicament que gairebé em fa vergonya. És possible que cada generació tingui la seua música concentrada en un espai molt curt de temps? Segurament és així, però la música continua i bona part de la gent deu estar al cas del que es fa després de la “seua música”; jo, no, no gaire.

La meua música deu anar des de la infantesa a poc més dels vint anys. La d'aquell moment, però també l'anterior, tot el que arribava a través de la ràdio o els discos, no importava el gènera, malgrat que, esclar, tenia les meues preferències. Després, un desert amb alguns oasis. Per què? Ho ignoro.

Avui, sense cap ordre ni ànim de ser exhaustiu o selectiu, escolto cançons que em sé perfectament. Trio només dues llengües. Que lluny! Que lluny, també, del meu pensament actual, però...

Uf!