ball

Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?

Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.

Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.

Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.

Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.

Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...

I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.

A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.

Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.

Estimat Joan Monleon

Són les tres llargues de la matinada i escolto les notícies del dia abans d’adormir-me. Em sobta l’anunci de la mort de Monleon. Jo he sigut, sóc, un admirador dels Pavesos, però sobretot de Joan Monleon. M’ho he passat molt bé amb ell, crec que l’he entès, en la mesura que un pot entendre algú. Em sap greu la seva desaparició (estic segur que va triar expressament el dia dels Sants Innocents), però Monleon és, per a mi, immortal.

L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.

En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.

Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...




Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:



Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.


P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.

retrospecció

Nadal
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.

Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.

Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):

-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...

En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?


A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.

Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.

nadales

Quins nervis! Queden poques hores i jo encara no tinc del tot clara la nadala que recitaré a taula. Com que m’he assabentat que aquest any se celebra no sé quin aniversari de la creació de la Generalitat –miracle de durada!- , he intentat triar alguna lletra més o menys de l’època, però l’únic que he aconseguit són versos del segle XV que suposo que ja serviran.

Havia pensat en una composició que comença així:

-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.

La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.

Lo ball balletes:
tocha manetes,

Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.

-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.

Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.

Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.

Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.

Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.

Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.

Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.

Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.

Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.

Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.

Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.

Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.

Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.

No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.

els calendaris

Els calendaris no tindrien cap importància, ni tan sols existirien, si no fos perquè en aquest món tan mal organitzat des de fa anys que tenim la dèria de compartimentar i organitzar el temps en cel·les numèriques, divisibles en unitats més petites, amb una finalitat que, la veritat, se m’escapa però que em veig abocat a compartir amb la resta dels mortals que imagino que deuen trobar-se tan perplexos com jo. Dic que ho imagino perquè normalment els calendaris no són un tema habitual en les converses que mantenim.

Acceptada a contracor la necessària presència dels calendaris en la meva vida per raons de feina i altres imposicions menors, ha arribat un moment en què m’entra un neguit insuportable quan s’acosta la fi de l’any i encara no tinc els almanacs habituals: quatre en total . Un d’ells no em crea cap problema, el puc comprar en molts llocs, el Calendari dels pagesos. Des de fa uns anys, l’altre calendari imprescindible, que ara mateix tinc a la vista, és el que m’envia l’editorial Bromera –generositat que agraeixo-, juntament amb una agenda de sobretaula, un boli i alguns llibres (aquest any destacaria Els crims del carrer de la Morgue, amb una magnífica introducció). El meu company de feina i jo ja estàvem neguitosos pensant que la crisi havia afectat l’editorial quan aquest matí hem rebut el paquet amb el material especificat: gran alegria! El tercer calendari és de sobretaula, d’aquells amb espiral superior, un lema per a cada mes, etc.; l’envia al centre els Germans de Sant Joan de Déu, amb molts calendaris de butxaca també èticament instructius, i jo li demano a la secretària que me’l guardi; de moment no ha arribat. Finalment, cada desembre em passo per la Caixa de Catalunya a buscar l’exemplar que tinc a la cuina (sants, llunes, festes diverses....), que és on apunto amb lletra vacil·lant –em sembla que el col·loco massa amunt- els esdeveniments familiars a tenir en compte i algunes cites diverses (les terribles amb el dentista, per exemple).

Aquest any vaig coincidir en una sucursal de la Caixa de Catalunya amb quatre senyores que em precedien en la fila. Asseguraria que les quatre eren jubilades, però no em feu cas perquè no sóc gaire bo a l’hora de calcular les edats i les circumstàncies personals de la gent. Després d’una espera inhabitual –les dues noies d’atenció a les contribuents estaven, respectivament, enfeinades remenant papers i mantenint una conversa telefònica-, les senyores van ser ateses; totes quatre volien únicament actualitzar la llibreta, però vaig deduir que només era l’excusa –innecessària- per demanar el calendari del 2010. Pretensió vana, aquest any l’entitat bancària no ha editat calendaris, ni grans ni petits. Per un moment vaig témer una improvisada revolta cruenta, però una de les senyores, amb posat digne i intenció ofensiva, va declarar que ara mateix anava a una botiga de xinos, on sabia que venien molt bé de preu uns calendaris magnífics, cosa sobre la qual jo no tenia notícia. Les altres tres van secundar la proposta. Em vaig quedar un moment més per preguntar sobre el trencament d’una tradició que deixaria orfes de temps tantes llars catalanes. La noia, somrient i comprensiva, i esperant la contrapartida de la meva comprensió, va dir-me textualment que com que estaven en procés de fusió encara no tenien la marca de la nova entitat. Jo també vaig somriure i vaig sortir de la sucursal poc convençut.

Evidentment, vaig trobar la resposta absolutament inadequada, inconsistent, un engany. No em sembla que la fusió hagi aturat qualsevol dels processos d’intercanvi de diners que la institució duu a terme; no crec que hagi alentit cap operació amb els clients grans o petits. No he sentit dir que cap empleat ni directiu de la institució hagi manifestat: "no, no, no els podem acceptar les imposicions perquè encara no sabem com ens direm d’aquí un temps; sisplau, mentre ens trobem en aquesta situació, vagi a fer els seus ingressos a la caixa de la competència". Que no saben quin nom tindran? Doncs que facin calendaris sense nom o amb el nom de totes les caixes que es fusionaran, però que no em vinguin amb històries. Que ens diguin la veritat: "les nostres inversions han estat poc assenyades i volem estalviar uns quants euros". Ho entendríem, potser.

Que ens queda si no ens poden donar el calendari de cada any? Uns interessos de misèria, els mateixos que ens donen les altres entitats d’estalvis? Unes hipoteques que podem trobar més barates en altres llocs? Un color vermell que no m’acaba de fer el pes? L’exposició de Maillol? No els ho vaig dir, però abans de final de mes treure tooots els diners que els he confiat i aniré a ingressar-los en una sucursal de la competència en què m’han regalat dos calendaris que no es pot dir que siguin gaire bonics però que tenen els sants i les llunes i algun altre detall que m’ajudarà a passar el temps.

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)

En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.

Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.

De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.

Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.

Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.

Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?

encara sobre fotografia

Desmuntar-la va ser fàcil, però no vaig saber muntar la càmera fotogràfica del pare, d’aquelles que tenien uns plecs d’acordió que seguien una guia quan obries la tapa i un visor prismàtic que et permetia veure l’escena. No recordo que el pare s’enfadés especialment, sinó no m’hauria comprat la Kodak Instamatic amb què vaig fer les fotos de la iaia, de la gata de casa i algunes altres que no recordo. Molt més tard vaig passar a les rèflex: una Minolta, i encara una altra, i molta imatge en blanc i negre. Em vaig vendre les Minoltes i tots els objectius acumulats a Casanova (ara acaben d’obrir botiga nova a la ronda de la Universitat, al costat de la botiga del Barça) per comprar-me una Nikon. Estava cansat d’anar amb tant de material i em va semblar que amb una sola màquina i amb un 50 mm ja en tenia prou –no treballava Cartier-Bresson només amb un objectiu?-, però, és clar: per què no un gran angular? I un tele llarg? Quan em van robar tot l’equip, vaig pensar que no s’havia perdut gran cosa, que podia descansar de la dèria fotogràfica. Bé, potser una Olympus compacta –ja havíem arribat a l’era de la fotografia digital-, que era com tornar als orígens, a la Instamatic. Recomençava el cicle: una semirèflex de la mateixa marca, un nou model... Finalment una altra Nikon... I algun altre objectiu, no?

Tot plegat, però, finalment tinc plena consciència que de la mateixa manera que el que escric és, en alguns moments, una aproximació simplificada i parcial a allò que volia dir i a la manera com ho volia expressar, en fotografia em passa el mateix. La meva mirada s’ha tornat apagada, rutinària, ràpida, a penes una mica de tècnica incapaç de descobrir res de nou. Igual que en l’escriptura, un entusiasme inicial barrejat amb l’escepticisme de qui coneix les seves limitacions i sap de la decepció del resultat.

Cap plany que no tingui consol en llegir els llibres i en veure les imatges dels altres –sí, una mica d’enveja- i la certesa que el que s’escriu o es fotografia no depèn de la ploma –les tecles- o la càmera.

I com que estem en unes dates en què, encara que molts diguin el contrari, estimulen sentiments i nostàlgies i entre àpat i àpat i endormiscaments diversos hi ha temps sobrer, m’atreveixo a proposar que fullegeu tranquil·lament un llibre nou que mostra fotos antigues: La Barcelona de Roisin, de Daniel Venteo, publicat per Viena Edicions. És increïble la qualitat d’unes fotografies en una època en que els mitjans tècnics eren rudimentaris comparats amb els actuals, cosa que demostra que no són només les màquines sinó sobretot els ulls i la ment que els dirigeix els qui aconsegueixen unes excel·lents imatges –com trobo a faltar les bones escenes “costumistes” en la fotografia actual-. I posats a suggerir, tant si us voleu gastar com si no els 35 euros del llibre, per què no us refugieu quan el fred sigui insuportable a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya on sembla que es conserven 48.000 imatges de Lucien Roisin Besnard, a més de moltes més d’altres artistes o artesans.

interpretacions identitàries

...s’hi ha trobat el cadàver d’una dona morta.
(del Telenotícies d’avui)

En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.

Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:

1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.

En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.


P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!

expectatives

No, les votacions d’aquest diumenge no són una anècdota, però no sabria dir ben bé què són perquè a part de la reivindicació, la festa i els resultats que demà sabré, no he pogut captar quin són els passos a seguir després d’aquesta votació popular que ja alguns partits comencen a fer seva.

Auguro –no em costa gaire fer de profeta- que l’opció per la sobirania guanyarà per una majoria àmplia i que als diaris se’n parlarà molt, però molt, amb argumentacions assenyades i rocambolesques, centrades i marginals. Molt bé, i després, què? I encara quedarem els de Barcelona –molta gent-, que segons sembla tindrem la nostra oportunitat entre sant Jordi i la marededéu de Montserrat, i els del Baix Ebre, que més al sud també hi ha veus encara que de moment no hi hagi vots. I, repeteixo, després d’haver votar tots els que vulguem votar, què? Què se’n farà d’aquests vots? Com se’ls canalitzarà per aconseguir l’efectivitat més enllà de la literatura? Quin partit o quin personatge intentarà instrumentalitzar-nos una vegada més? Sorgiran líders més intel·lectualment potents que els que ara presideixen?

Imaginem per un moment, cosa que no és gaire difícil, que tots els habitants de Catalunya –vaig més enllà de dir tots els catalans- ja han expressat el seu desig de sobirania, i després què? Algú té un full de ruta mínimament coherent que vagi més enllà del sí o el no? Que me’l digui, i que em digui dates que sobrepassin la literatura romàntica i el pamflet sentimental mil voltes llegit i escoltat.

Sí, sí, en parlen fins i tot al París de la França, fins i tot a la BBC. Existim, som al mapa, tenim drets, som un país. Una altra vegada hem sortit a l’exterior, compresos o incompresos. I després de demà, què? Ja es veurà?

Em rellegeixo i penso que el que escric –dec tenir un mal dia- és injust envers els qui amb il·lusió, amb sacrifici i sense fer-se enrere davant dels contratemps han iniciat un camí que entenc i comparteixo, i entenc que és més fàcil parlar que fer. Però qui inicia un camí no només ha de tenir una meta sinó que ha de procurar preveure tots aquells entrebancs que li poden sorgir en el viatge i també ha de calcular a quina hora arribarà al destí: aquesta és la seva responsabilitat més enllà de l’aventura lúdicoreivindicativa. Que 170 pobles i els que es vaguin afegint vulguin la independència és significatiu i important, definitiu, mai vist, però que no s’oblidi en cap moment que tots aquests pobles formen part d’un sol poble, i que no ho oblidin tampoc els seus representants, els improvisats i els elegits, els aventurers i els seriosos, els arrauxats i els assenyats.

sobirania

Però al costat de les coses que es perden i poden substutuir-se hi ha coses que es perden i que no es poden recuperar mai per anys que passin. La primera d’aquestes coses, per ordre cronològic, sol ésser el candor.

Josep Pla: Per passar l’estona


Com en alguns contes o novel·les, després de la cita hauria de venir la història, si pogués ser, amb un final inesperat, sorprenent, però continuo amb la poca loquacitat que confessava ahir i, a més, gairebé tothom ja ha dit la seva, o la dirà. Què podria afegir? Candor, quina paraula! Gairebé no la recordo.

inconsistència

No escric res, ni en clau interna, perquè entenc que no cohesionaria prou les idees i les paraules, però no em puc estar –terrible vici- d’avançar desordenadament temes que se’m volen escapar:

La sobirania –vull dir els referèndums- de Catalunya, també a Barcelona.
El batacisme, una lluita fraticida.
La incompetència sanitària centrada en l’hospital de Sant Pau.
Tercera part, i darrera, sobre els e-books.
La fotografia improvisada o la fotografia preparada: afició, art, negoci.
...

Gairebé estic segur que després d’escriure una anotació tan patètica hauria de pensar que m’ha arribat l’hora de fer un descans en l’escriptura pública. Vencerà la racionalitat o la peremptorietat dels dits que busquen el teclat? No ho sé, però el meu nom al principi de la segona opció sembla un auguri que tot i que no s’adiu amb consciència de la transitorietat del que escric m’acabarà empenyent cap a ... què rima amb transitorietat?

Bé, vaig a treballar una mica, a veure si a les dues puc ser al llit.

les hores serenes

Les persones que d’una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula “hores” suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix en determinats moments, una inquietud –sovint una angoixa- molt complexa.

Josep Pla: Les hores.


















Després de demanar les postres (el gelat de coco, la xocolata negra calenta i la melmelada de taronja amarga de sempre) deserto una estona del restaurant per anar a fumar un cigarret. Just quan el carrer es bifurca per fer la circumval·lació del poble m’aturo per fer una foto al rellotge. Sóc gairebé a tocar la paret per tenir una mica de perspectiva. A la meva esquerra hi ha dos nens que llegeixen la llegenda. El més gran, potser d’onze o dotze anys, li pregunta a la mare que vol dir serenes. La mare, que deu haver acabat de dinar i segurament espera que el marit els vingui a recollir amb el cotxe, no li respon, mira cap a una altra banda, sembla nerviosa, o qui sap si cansada de respondre les preguntes constants i insignificants dels fills. Em giro cap al nen, li somric i li dic: tranquil·les. “Mare, vol dir tranquil·les!”, repeteix.

No he volgut dir-li el significat més obvi: sense cap núvol, sense res que impedeixi que el sol es mostri; tampoc he volgut espatllar-li el moment amb definicions complicades: exempt de torbament. No sé quines són per ell, el seu germà, la seva mare, les hores tranquil·les, ni si les busquen o els arriben misteriosament, tampoc no sé com passen les hores ni quines compten. Aquestes hores són un secret de cadascú rarament compartit.

Torno al restaurant. Des de la finestra em fan senyal que ja han arribat les postres. Tempero la fredor del gelat amb l’escalfor de la xocolata i hi barrejo l’amargor de la taronja. M’afegeixo a la conversa. A l’exterior bufa un vent càlid que no identifico. Més tard, de seguida es fa fosc, llegiré algun llibre de Pla.

Les hores serenes... Ai!

parlem de fotografia (esbós)

Agfa, BenQ, Canon, Casio, Contax, Epson, Fuji, General Electric, HP, Jenoptik, Kodak, Konika, Minolta, Kyocera, Leica, Mamiya, Minolta, Minox, Nikon, Olympus, Panasonic, Pentax, Praktica, Ricoh, Rollei, Samsung, Sanyo, Sigma, Sony, Toshiba...

Algunes d’aquestes marques, com, per exemple, la primera i la darrera, ja han estat engolides per la competitivitat voraç d’un mercat que treu novetats a una velocitat de vertigen i les seves càmeres només es poden trobar de segona mà o potser entre les restes de botigues petites que un dia es van deixar enganyar per preus aparentment competitius.

Canon i Nikon, les dues marques que mantenen un frec a frec més directe en aquest moment en el camp de les rèflex, tenen respectivament, entre compactes i rèflex 32 i 18 models diferents que es poden trobar amb certa facilitat en el mercat. La més barata de Canon costa 83 euros, la de Nikon, 71. Qualsevol màquina de fotografiar actual serà tècnicament obsoleta dintre de cinc anys, i tiro llarg.

Hasselblad, té una càmera de 60 megapíxels que es ven per 28.995 euros. Dubto que si la tingués fes millors fotos.

Ara que tots fem fotos, quantitats infinites de fotos, què pretenem quan premem el disparador?

Congelo l’instant, guardo una història, passava per allí, agafo un moment sorprenent, se m’ha disparat sola, jo també hi era, sóc una artista, dono fe, somio, em distrec una estona, busco constantment, invento un llenguatge, condenso vides, fabrico àlbums, veig amb uns altres ulls, comparteixo experiències...

Miro Un día en el Bulli. Em fascina. Fan fotos de cada plat amb una càmera rèflex; al menjador fan servir una compacta per fotografiar els clients. En Josep Maria Pinto, que surt als títols de crèdit, és el nostre duquena?

Vaig fer la darrera foto de Solé Tura mentre escoltava l’Orquestra Àrab de Barcelona. És molt dolenta: hi havia poca llum i massa caps. A més, de Solé Tura em quedo amb tot l’àlbum.

Pujo dues fotos (em quedo la tercera) d’una de les meves darreres històries. També són molt dolentes, però em serveixen.






























Demà me n’aniré al nord a fer fotos.

panorama de paronomàsia, paranomia, parèmia... o paranoia

Dino, o bereno, a quarts de sis. A la tele passen un anunci del 900 226 226, el telèfon del cinisme. M’hi fixo més i m’adono que és el telèfon del civisme, que té per finalitat escoltar els ciutadans de Barcelona en aquells aspectes que es relacionen amb el tema, el del civisme vull dir. Decideixo mentalment, i segurament massa ràpidament, que a partir d’ara, al menys una vegada a la setmana, exposaré les meves reclamacions sobre neteja i manteniment i control de l’espai urbà; a la fi, no em costa res: sempre és bo que t'escoltin. Una mica després penso que fer-ho seria per part meva més un acte cínic que cívic, ni que sigui debades. No ho sé, m’ho pensaré.

Aquests darrers dies em preocupa la sensació que tinc que les paraules agafen vida pròpia i intercanvien grafies i conceptes en contra de la meva voluntat i m’endinsen en un món subjectiu, allunyat de la realitat perceptible i comunament acceptada per la majoria dels mortals; en una paraula, que m’estic tornant paronomàsic.

En fi, miraré de donar guitzes contra l’agulló i acabaré, mentrestant, com el llop del conte.

apunts de fotografia

Per raons alienes a la meva voluntat vaig molt enfeinat i un pèl desorganitzat, de manera que pensava fer un descans blocaire, però teclejar una mica és una manera de descansar, de desconnectar, i un vici.

Iruna i Kika, em pregunteu que li ha passat a la foto; suposo que us referiu a la que apareix en els comentaris. Doncs no és més que un joc fotogràfic de resultats poc explícits en la mateixa imatge. Fa poc que he estrenat màquina nova (al final la fotografia serà la meva ruïna) i feia provatures. M’agrada fotografiar ombres i reflexos (què som més que reflexos?) i el que es veu en aquest cas és el reflex del meu cap en un quadre penjat a casa on hi ha uns vaixells al port de Barcelona; als meus ulls, el lloc on s’ajunten babord i estribord de dues barques i entre les dues, l’aigua que s’eixampla; entenc que el resultat sembla el cap d’una mòmia i pot causar una mica de por, o potser recorda una testa tuareg en un fons d’arena recremada.

Sense entrar en el tema, se m’acut que bona part del “cas Centelles” es produeix pel fet que una quantitat important d’imatges del fotògraf reprodueixen una situació que m’atreveixo a dir que és anòmala. Si en lloc de parlar de la guerra i els seus moments anteriors i immediatament posteriors, Centelles hagués documentat la vida quotidiana del país amb absència de conflicte és possible que l’assumpte no hagués arribat als diaris i la seva obra –important- fos coneguda únicament per uns quants. Per cert, he buscat un post que vaig escriure amb motiu d’una exposició a la Virreina l’any 2006 i gairebé em desconec, no pel que dic sobre l’exposició, sinó pels altres temes.

Algun dia parlarem de fotografia.

influències

No en sé res dels cossos celestials que, segons diuen Llull i altres, influeixen sobre els cossos terrenals. Nascut sota el signe de Sagitari, per tant quan comença l’hivern, ignoro si tinc res a veure, ascendents a part, amb alguns personatges famosos o coneguts que van treure el cap al món el mateix dia que jo: el torero José Romero Martínez (1745), el matemàtic Nikolai Ivanovich Lobachevski (1792), Eligiusz Niewiadomski, pintor polonès, assassí de Gabriel Narutowicz (1869), Minoru Yamasaki, arquitecte nord-amaricà (1912), Maurice de Bevere (Morris), dibuixant de Luke Lucky (1923), Woody Allen (1935), Jesús Moncada (1941), la meva cunyada D. (...)... No descarto certa semblança amb algun d’ells, barrejada, en algun cas, amb una dosi d’admiració o enveja, però m’és impossible arribar a cap conclusió consistent.

En canvi, gairebé tinc la certesa que el fet de nàixer en festiu i a les 12 del migdia em va proporcionar una característica aparent de la meva personalitat: la indolència. Dic aparent, perquè, com passa sovint en aquesta vida, la processó va per dins i asseguraria que els nascuts en festiu sempre tenim un malviure pensant que després de les festes vénen els dies feiners.


(Si algú, que no ho sàpiga, té interès a concretar el dia de la setmana que va néixer, només cal que faci un clic aquí)

somnis i vigílies

La mare s’endormisca i es deixondeix cíclicament, irregularment, sota la llum d’una bombeta de baix consum i potència constant. Just al costat, la infermera i l’auxiliar parlen dels seus primers amors en veu baixa, prou alta perquè ens arribi. Son de somnis i vigílies de realitats que s’entrecreuen. Naveguem pel nostre interior on mai descobrirem, però imaginarem, possibles complicitats ocultes, potser per sempre externament ignorades. El temps va i ve.

Comencem a llegir l’excel·lent traducció de Josep Maria Pinto que continuarem per Nadal; qui sap si hauríem d’esperar la primavera:

Em tornava a adormir, i de vegades no tenia sinó curts desvetllaments d’un instant, el temps de sentir els cruixits orgànics de la fusta del terra i dels mobles, d’obrir els ulls per fixar el calidoscopi de la foscor, de tastar, gràcies a una lluor momentània de consciència, el son en què se submergien els mobles, la cambra, el tot, del qual jo no era sinó una petita part i a la insensibilitat del qual em tornava a unir ràpidament. O bé, tot dormint, havia arribat sense esforç a una edat ja passada per sempre més de la meva vida primitiva...

Marcel Proust: Combray. Viena edicions

El Barça, en el seu cent dotzè aniversari, guanya el Madrid per un a zero. Fantàstic! Dubto que recordem la data i el resultat en els nostres sons i vigílies futures.

exteriors

Pel carrer (de) Pelai avança lentament una marxa encapçalada per un home que aixeca el cap i llança foc al cel. No sé si arriben a dos-cents, però la gent s’atura a contemplar-los, els fan fotos, riuen, s’ho passen bé. Els dos-cents només demanen que els deixin actuar al carrer. És curiós, tots volem una casa i ells reivindiquen el carrer. Consentirà l’Ajuntament que ocupin el carrer sense pagar cap cànon?

Al Portal de l’Àngel, baixant a mà dreta, hi ha una filera d’homes i dones impassibles, d’esquena al McDonald’s, que reivindiquen la fi de les “corridas”. Imatges de sang, impactants.

Més avall, un altre grup defensa tots els animals (els animals d’un cert pes, s’entén) sotmesos als homes: porcs, gallines, peixos... Van passant un audiovisual i tenen fulls on pots firmar. La campanya incideix especialment en els zoològics, amb enquestes incloses que constaten que els visitants a penes es miren el nom dels animals.

A la plaça de la Catedral ja s’ha instal·lat la fira de santa Llúcia. Aquest any ha aparegut Millet caganer. És possible que es quedi un percentatge de les vendes?

La marxa del carre Pelai ja ha arribat a la Via Laietana. Un equilibrista s’avança amb un monocicle. Cau, riu, s’aixeca. Riem: no passa res.

Em distrec repassant mentalment possibles novel·les per al Dimarts de sang. Vaig a parar a una novel·la que situa l’acció a l’Àfrica de la qual se’n va fer una pel·lícula. Penso que cada dia, a la sobretaula i alguns dies en altres moments, puc veure a la televisió documentals sobre els animals africans en perill d’extinció o no –els animals són bells-, però rarament puc veure programes que parlin sobre els humans africans i la seva supervivència. Deixo aquí un vídeo que parla dels africans a través d’una magnífica cançó que va seguint les imatges, o viceversa. Com que ja sabeu de quina pel·lícula es tracta, suposo que no pujaré un fragment del llibre i que en triaré un altre del mateix autor.



P.S. Torno a la realitat de la prosa. A Dimarts de sang tenim més seguidors que participants en el joc, i encara menys encertants. Per si algú encara té ganes d’endevinar el llibre d’aquesta setmana, deixo aquí una pista i n’escric una altra, definitiva, al bloc.

il·luminació de novembre

Es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors

Vida coetània

Veient que el mes de novembre era més aviat insignificant i lúgubre o amb tendència a la foscor, algú va decidir incloure Llull al calendari, ja a les acaballes del mes, per tal que l’il·lumines una mica. Tants anys després de la seva mort, Llull encara no ha passat de l’estadi de beat, potser perquè la seva heterodòxia, basada en un pensament sovint original, d’una llibertat inusual a l’època, continua despertant sospites i malestars entre els més dogmàtics. Però Llull, amb santedat o sense, sempre il·lumina.

Aquest personatge, més conegut i reconegut a l’exterior que dintre de les fronteres de la seva llengua materna (s’estranyaven no fa gaire dues alumnes italianes d’un màster de filosofia de la ignorància sobre la seva persona i obra en el nostre territori), va escriure pràcticament sobre tots els temes, sobre tot els saber i la vida de la seva època. He pensat que avui no estaria malament recordar un petit fragment que d’alguna manera, fruit de la meva subjectivitat, em porta a l’Estatut i part del seu entorn.

Si els jutges e els advocats eren hòmens de veritat e hòmens qui amassen bones obres e que no es corrompessen per nulla re, ell són hòmens qui molt de bé e d’endreçament poden donar alls pobles en la major partida. Mes per ço car ells són hòmens mals en la major partida e de mala entenció, no són neguns hòmens per què el poble sia tan torbat com és per ells.
[...]
Com en l’ofici de jutge e d’advocació haja menys de bons hòmens e de vertaders que en altre ofici, e com en ofici de jutge e d’advocació ha mester majorment bons hòmens e hòmens savis e hòmens vertaders, banauirats són Sényer, aquells jutges e aquells advocats qui no es corrompen ni es torcen per diners ni per precs ni per nulles altres coses.

Ramon Llull: Llibre de contemplació (cap. 114).


Sovint s’acusava Ramon Llull d’exagerar. Evidentment el món ha canviat molt des que va escriure les línies de més amunt. Llàstima que en el seu temps no hi haguessin els polítics tal com els coneixem actualment; estic segur que podríem llegir pàgines molt sucoses... i rigoroses.

aplec

L’Arare, que diu que llegeix Solitud, em recorda indirectament que ahir era santa Caterina, però ja és massa tard per menjar els primers torrons de l’any seguint l’antiga tradició torroellenca que no sé si encara perdura. I ja no sóc a temps de menjar-ne a l’aplec a l’ermita que aquest any s’ha celebrat el diumenge anterior a la festivitat.

Estic segur que als lectors de Solitud –ja ho he dit altres vegades-, als lectors satisfets de la lectura, és clar, els agradaria participar de la trobada a l’ermita que imagino que no deu ser excessivament diferent –les vegades que hi he anat així m’ho confirmen, tot i que no sabria dir qui feia de Mila- de la que se celebrava en temps de Víctor Català.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquens fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentranten aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs.
[...]
A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picaries enginyoses de conte popular...

I els goigs de sant Ponç que jo reconverteixo en els originals actuals de la verge màrtir, escrits posteriorment per mossèn Viver:

Puix que de Déu coneguéreu
tan altes perfeccions,
donau-nos salut i vida
gloriós Màrtir Sant Ponç.

Caterina, nostra guia,
far encès pel flam del cel:
doneu-nos, o Verge pia,
vostra fe, valor i zel.

Bé, ja tastaré els torrons amb un diumenge de retard, quan els habitants de l’”encontrada” acabaran les restes dels seus, si encara els en queden. De moment recito els dos fragments dels goigs per demanar que salut i vida, fe, valor i zel em portin... què em podrien portar? Dubto que sigui un Estatut com cal, que ja no ho era quan va anar a Madrid, encara menys quan en va sortir, i que serà uns parracs després de passar pel TC. Potser, doncs, directament la independència? Mai no he estat una persona de grans esperances, ni he tingut gaire fe en la intercessió dels sants; tampoc en els homes i les dones. És clar que si no hi ha esperança podem recórrer als fets.

totxo, memo...

Hi ha vegades que escrius i ho fas a disgust perquè just abans de començar ja saps que el que diràs no és el que vols dir, que no ho diràs com ho vols dir o, més encara, que és inútil que ho diguis.

Com a professional o com a assalariat –no té interès la tria-, saps que el calendari escolar del curs vinent que acaba d’establir-se no té cap importància a l’hora d’aconseguir millors o pitjors resultats acadèmics. Saps, també, per entrar en aquestes comparatives inútils que no signifiquen res, que les vacances d’estiu que tens són, si fa no fa, les mateixes que tenen els finlandesos –mirall d’un país, el nostre, que necessita estadístiques externes perquè no té prou confiança en si mateix-, encara que ells les comencin a final de maig i les acabin a meitat d’agost (qüestions de clima que aquí es diu que no s’ha de tenir en compte). Igualment saps, que el trimestre més llarg ja no és el segon, sinó el primer. En fi, saps moltes coses sobre el calendari que és i serà motiu d’estèrils discussions que no tenen res a veure amb l’ensenyament o l’educació, de les quals potser parlaràs un altre dia, però no avui; que en facin un simulacre de diàleg els altres, els totxos.

Desvies la conversa i et plau parlar de llengua. Penses que la paraula totxo és massa contundent, massa constructiva, per parlar del Consell Escolar de Catalunya, del qual amb prou feines saps qui és qui, excepte que té un president emocional. D’aquest CEC que no fa gaire va proposar que es canviés el nom de les vacances de Nadal i de Satmana Santa per vacances d’hivern i primavera i que sembla que ara –i mireu que són molts i se suposa que diversos- han ajudat a decidir que el dia de després de Reis sigui lectiu, no sigui cosa que les joguines distreguin dos dies seguits els infants i quan tornin a les aules ja no sàpiguen com seure o es perdin una lliçó magistral. És clar que els del CEC, pares noëls de fireta, potser reparteixen joguines per Nadal, com els finlandesos. Hi ha cops que et sembla que la paraula totxo és massa constructiva, perdó per la redundància, que diria un totxo, i en triaries una d’equivalent d’una altra llengua, més suau, més onomatopèica: optaries per la paraula memos que potser connotaria que els del CEC –i tots els que s’hi vulguin incloure- tenen una noció vaga del país on viuen i de les seves tradicions.

Un altre dia, com deia, si us vaga, podem parlar d’educació i ensenyament, però, val la pena?

PS Com es deu dir totxo en finès?

reflex de lluna

La Joana se’n va quan el dia encara no clareja, no la sento marxar. Jo, amb sol que comença a declinar –per què se’n va tan aviat el sol?- , pujo i baixo el passeig de sant Joan. S’escurça la tarda en una sobretaula entotsolada i rutinària de lectura de diari.

Quan torna, la Joana em diu que caminant caminant ha fet cap a l’ermita de sant Moí. Com a proves em porta boires, fulles seques de colors rogencs i grocs, molses enfiladisses, pedres amb pintures romàniques, bolets estranys, i tres cavalls esquerps dels colors dels reis mags, olor de cel i terra que em tornen la infantesa encara no perduda.

Miro la lluna que creix i ja s’amaga i hi veig reflectides infantesa, cels i terres, olors, reis mags, cavalls esquerps, bolets, pedres i pintures, molses, fulles seques de colors de tardor i boires. Planyo el reflex.

la novel·la

Tenia moltes esperances posades en la seva novel·la eròtica, d’una llibertat total, però en el primer capítol se li va escapar de les mans el personatge principal: després de la seva ejaculació precoç, la protagonista no en va voler saber res més de l’assumpte, de manera que al final l’autor es va haver de conformar amb un conte curt més aviat moralitzant.

Pere palau

Com qui no vol la cosa, un post de la Clidice (deixeu-me fer autopublicitat: aquí cada dimarts les primere línies, o així, d'una novel·la) s’ha convertit en una mena de meme que ha trobat resposta, que jo sàpiga, en els companys blocaires d' aquí, aquí, aquí i aquí, a més de als comentaris pertinents. El seu estímul també em fa posar en moviment.

Fa anys, sense saber ben bé els motius, vaig començar el que pretenia ser una novel·la eròtica (1). Ja tenia els personatges bàsics, una visió més o menys discreta del conjunt, final a part, una escenografia, i quatres coses més que em van fer pensar que podia començar l’aventura. Al final de les set o vuit primeres pàgines, em vaig adonar que el que havia escrit era més aviat una presentació costumista d’una sordidesa notable i que, sobretot, les meves lectures eren més interessants que la meva escriptura. Molts anys després, vaig pensar que a partir del “quadern groc”, podia començar una altra història força nova, més interessant de contingut que d’estructura, però malgrat la idea mental, que estic disposat a passar a qui vulgui recollir-la, la magnitud de l’empresa em va fer desistir temporalment, i potser per sempre.

En el fons, el que em passa és que, en la mesura que em conec, desconfio enormement de la meva capacitat de passar-me hores i hores escrivint una història que ja de bon principi se com acabarà i que em veig capaç de resumir en dues o tres pàgines. Segurament, aquesta incapacitat té també a veure amb una carència heretada per part de pare i que no es manifesta en la família materna: la meva incapacitat d’observació dels petits detalls i la meva dispersió mental i volitiva, que, juntament amb la manca de concentració, fan inútil qualsevol intent d’aconseguir algun resultat prou satisfactori per a mi i encara més per a possibles lectors. Si afegeixo l’avorriment que em produeix repassar el que he escrit i que mai no sé en quin calaix ho he guardat, el panorama assumit de la incapacitat és total.

Dit tot això, i ja des de la perspectiva de lector, encara avui el que m’interessa més d’una novel·la és una cosa intangible, inexplicable racionalment. Més enllà del tema, del moment (és indiferent que la història –si existeix- s’ambienti a la Roma clàssica o en un futur a eons del nostre present), dels mateixos personatges, dels paràgrafs inicials o finals (admeto que tot té la seva importància), de l’originalitat real o pretesa, de la visió del món que presenta..., més enllà de tot això, el que m’interessa d’una novel·la és aquella màgia que trobo tan poques vegades i que inconscientment em fa canviar l’expressió de la cara, em fa sentir, encara que només sigui en algun moment, un moviment en l’espinada que prové de les neurones o del cor i que em porta a la paradoxa de no voler parar de llegir i al mateix temps de no voler arribar al final. I en tot aquest procès, té tant a veure el que es diu com la forma i el ritme amb que s’expressa. En el pol completament oposat, i per ser breu i exemplificatiu, es troba tot allò que d’una manera propera o remota s’acosta a Ventdelplà, modalitat narrativa actualment obsoleta, però molt present en les seves múltiples variants, que pot tenir una mica de gràcia si es tracta d’obres fetes fa tants anys que ja no sé ni situar. És clar que tot això no deixa de ser una opinió personal sense cap altre ànim d’expressar la meva visió personal. Entenc que actualment la màxima aspiració de molts autors o lectors s’acosta més a Ventdelplà o similars, és a dir, primers llocs en els rànquings que ... Uf, el que us deia, que ja vaig per no sé quantes línies i m’he perdut i no he aconseguit exposar més que d’una manera vaga el que volia dir.


(1) Quatre noies, que estudien filologia catalana, decideixen pagar-se la carrera fent striptease (m'encanta la paraula, del seu de les poques que comencen amb hac aspirada al diccionari) al so de les melodies de sardanes de Juli Garreta. La seva primera actuació es produeix en un comiat de solters en què el nuvi és un destacat dirigent d’una escissió d’un partit d’esquerra nacionalista. Setmanes més tard, les noies, que ja són conegudes com les quatre barres a causa...

haikus del president

Com que és dissabte,
llegeixo haikus de Herman.
Cal estar al dia.

Llegeixo al diari la informació sobre Herman Van Rompuy, recent elegit president del Consell Europeu. No es diu gaire cosa políticament interessant, potser perquè encara no hi ha hagut temps de recopilar suficient informació sobre el polític. Tampoc és que m’interessi gaire, com a la majoria dels meus conciutadans, el que passa a Europa, malgrat que les decisions dels qui a penes coneixem –els nous i els vells- cada dia ens ens condicionen més el marc en què ens movem en les nostres petites sobiranies. Som així, encara ens pensem que el petit clos de la nostra casa de sempre ens pertany com fa segles.

En fi, ja veurem, o no, que ens porta i comporta Van Rompuy; mentrestant, entro al seu bloc, on des de 2005 va penjant haikus. Imagino que aquests petits poemes tan curts i flexibles, aparentment a l’abast de tothom, com els rodolins de les auques, són ideals per a un polític. Tot i que no conec el neerlandès (em sembla que, com el català, té molts monosíl·labs i mots aguts), m’ho passo bé llegint els seus poemes; fins i tot m’atreveixo a adaptar-ne algun perquè no sabria com traduir-los. Espero que ni els belgues de parla neerlandesa ni el president em retraguin la meva imperícia en aquest intent de síntesi de biografia vital. Desitjaria que la política europea m’interessés tant com les 17 síl·labes dels seus versos. Potser algun dia.

Colors diversos
de llengües, déus i torres.
Som a Brussel·les.

Cada any que passa,
els estius que s’escurcen.
Tardor allargada.

No sé si en aquesta adaptació he tergiversat massa el sentit. Deixo l’original per si algú troba una aproximació més fidel:


La vida és vela
que el temps de la mar solca.
La mar, eterna.
(Het leven is varen
op de zee van de tijd maar
alleen de zee blijft.)

No continuo. Si voleu llegir o comentar els haikus del president, aquí els teniu. Posarem, després, un enllaç al seu bloc o esperarem que actuï el polític?



















Dibuix d'AVH

20 N (ara fa, si fa no fa, 600 anys)

Els aspectes sobre la cortesia i el menjar dels darrers apunts em fan pensar en Lo Crestia d’Eiximinis, en el tercer llibre, on dóna consells de comportament a la taula que de tant en tant algú reprodueix amb la finalitat de provocar somriures en veure alguns costums del segle XIV que actualment han estat feliçment superats. N’actualitzo –literalment i malament- i en copio alguns:

Sempre que hagis d’escopir a la taula, escup darrere teu si hi ha espai suficient, mai no escupis en el banc en què seus, i si no hi ha espai, escup entre les teves cames i amaga la teva escopinada tant com puguis. Mai no escupis de tal manera que l’escopinada hagi de passar per sobre la taula ni per davant de ningú.

Estant en la taula, encara que estiguis prop del foc, no t’eixarranquis de manera que se’t vegi alguna part vergonyosa ni res dels genolls cap amunt.

No escupis mai en la mà res que hagi estat dins d ela boca, perquè és gran immundícia; i per aquesta raó són poc polits aquells qui mengen cireres o prunes o fruita amb pinyol i escupen el pinyol a la mà. Basta que baixant el cap, escupis el pinyol sota la taula.

Si et convé riure mentre menges, posa’t sempre la mà davant de la boca de manera que ton mastegar no faci fàstic als altres.

Si t’han convidat, procura que els altres no t’hagin d’esperar, arriba a temps.

Si has convidat algú, mai no lloïs el teu dinar, ni ton convit, ni el teu vi, ni res del teu, perquè és cosa dels altres lloar-ho, i, si no ho fan, romanen descortesos, i tu, no lloant-ho, romans cortès i prudent.

No facis tan poc bocí que sigui ridícul, com feia aquella nòvia que d’un pinyó en feia dos o tres bocins.

Mai no t’aixequis de taula per anar a lloc privat ni per servir secretament a natura, ni immediatament després de dinar no aniràs a fer aquestes coses, perquè és molt menyspreable. I si necessites fer el contrari per algun accident, no mengis amb els altres, sinó tu sol en la teva habitació.

Francesc Eiximenis: Lo Crestià

Segurament m’he precipitat a l’hora de triar els fragments segons el pla inicial, perquè m’adono que mentre alguns costums que blasmava estic segur que ens semblen realment reprovables, d’altres segueixen ben vius ara, fa just 600 anys de la mort -qui sap si un 20 de novembre- de l’escriptor. Per què uns sí i els altres no? L’evolució dels costums, que sovint ens sembla tan lògica, és un misteri per molt que intentem racionalitzar-ne les causes o considerar-les d’una lògica indiscutible.

Per cert, algú sap si en els blocs es prepara alguna celebració amb motiu d’aquest aniversari?

evocació africana

-Què li sembla si li posem la vacuna?

Havia anat al consultori per altres assumptes, però en repassar el seu historial, la infermera es va adonar que tenia l’edat en què es recomana vacunar-se contra la grip estacional. Ell, sempre cortès i confiat, no s’hi va saber negar i li va oferir el braç. La punxada, previsiblement indolora, li va produir una sentida inesperada.

-Crec que m’ha tocat una vena! –to excessivament aprensiu de vacunat primerenc?

-Impossible, és una intramuscular –veu conciliadora, però taxativa i escèptica, sòlidament segura, producte d’anys d’experiència.

En treure l’agulla, la sang li va començar a regalimar braç avall, però, cortès com era, no va fer cap comentari inapropiat; de totes maneres, es va atrevir a demanar el nom del producte que li havien inoculat per si de cas es produïa una reacció adversa.

-Ai, crec que ens hem equivocat –l’infermera va remarcar l’hem-; resulta que era una dosi de l’antitetànica. No es preocupi, ara li buscaré l’antiviral de la grip.

Ell, que ja hem quedat que era cortès i entenia les pressions de la professió, es va mostrar aparentment impertorbable. També és veritat que estava tan sorprès que no va tenir temps de reaccionar com ho hagués fet un altre mortal menys acostumat a acceptar que la vida (i la mort) no és més que un joc d’atzar. Ni tan sols, de moment, es va preocupar perquè fos la segona dosi d’antitetànica que rebia en dos anys.

L’agulla, a l’altre braç, no li va fer cap mal, i abans d’acomiadar-se encara es va veure amb cor de donar les gràcies, tot i que algú excessivament susceptible hagués pogut imaginar un lleugeríssim matís irònic en les seves paraules.

Més tard, a casa, va comentar la visita a la seva dona, sense explicar-li el motiu de la consulta inicial, que ja no recordava. La va escoltar sense sentir-la quan ella li retreia la seva cortesia que de vegades es confonia amb una resignació excessiva. Mentre l’esposa parlava, ell no parava de donar voltes a la mateixa idea: hagués desitjat que la infermera s’hagués anat equivocant indefinidament i l’hagués vacunat contra l’hepatitis A, l’hepatitis B, la febre tifoide, la febre groga, la ràbia i la meningitis meningocócica, perquè el que ell volia de veritat des de feia temps era viatjar a Kenya, perdre’s una llarga temporada en aquell país africà on sabia –ho havia vist en alguns documentals- que encara era possible trobar una cultura en què el concepte de cortesia era ben diferent. En fi, potser dintre de dues setmanes, podria tornar a presentar-se a la mateixa consulta i demanar amb qualsevol excusa que el vacunessin de la grip A. Qui sap si li tocaria la mateixa infermera...

(em temo que són possibles algunes coincidències amb fets i personatges reals)

descans setmanal

Dia de descans setmanal aquí i dia d’enigma a Dimarts de sang, on avui comença una altra ment criminal més aguda que la meva. S’espera la vostra participació en la resolució del cas, va!

Aquests dies, en què estic entrant i sortint de la literatura medieval, i més antiga encara, se’m creua amb freqüència preocupant un dels primers personatges, potser el primer, que és un enigma en si mateix. Alguns considerarien que les seves actuacions són actes criminals inusualment cruels, genocidis inclosos: pluges que acaben amb gairebé tota la humanitat, incendis devastadors, conversió en estàtues de sal dels qui li planten cara, extorsions diverses, tortures infinites en el temps i l’espai... D’altres el veuen com una mena de justicier que fa complir les seves pròpies lleis i que no té pietat envers aquells que no mostren cap penediment, però fins i tot quan es penedeixen, els fa sofrir, i fa enfrontar pares i fills, marit i muller, germans... Posseïdor de diverses i misterioses personalitats, apareix sota múltiples noms i disfresses en incomptables temps i territoris on centenars, milers, milions de detectius aficionats i professionals l’han buscat i el busquen; de vegades desapareix en els mateixos nassos d’aquells que diuen que l’han trobat i altres cops la seva localització ha estat absolutament infructuosa. Tant uns com els altres dubten en algun moment de la seva existència, tot i que de tant en tant, sobretot en altres temps, va fer aparicions públiques molt celebrades, segons expliquen les cròniques. Milers de seguidors organitzats o no el protegeixen i estenen el que diuen que és el seu pensament i milers de contraris el volen eliminar. No s’ha vist un cas semblant en la història de la humanitat.

Però deixem-ho estar, que avui és el meu dia lliure i el cas dóna per pàgines i pàgines segurament poc rigoroses. Potser algun dia en parlarem.

fruites de tardor

M’agrada la fruita, tot i que a part de la poma diària en menjo molt poca; però m’encanten les formes, el tacte, l’olor (desgraciadament, tinc el convenciment que hi ha aromes que es perden, o potser és el meu nas), el procés de maduració a l’arbre, les piràmides a les botigues, els gastrònoms fruiters de carrer...

Després de l’exuberància de les collites primaverals i estiuenques, espero amb impaciència l’aparició de les fruites tardorals i hivernals autòctones: el raïm (el moscatell que assenyala la fi de l’estiu: “vinyes verdes vora el mar”), les taronges (que ja vam quedar que encara verdegen al passeig de sant Joan), les serves, els gínjols, les castanyes, les magranes, els codonys..., les olives, que per sant Antoni ja s’han collit...

Dels codonys, m’agrada la flor blanca, espectacular i una mica desmanegada i irregular, com ho seran després els fruits, de pell duríssima, d’olor que fa net i sabor aspre en cru.

La setmana passada vam fer codonyat. Recordo el codonyat de la meva infantesa que ens arribava d’uns parents de Tivissa, amb un color de sang presa i una consistència important. Com que a la mare ja no li puc preguntar com feia el seu, que durava ben bé tot l’hivern, vam anar agafant idees diverses per fer el nostre. Internet és ple de receptes, així que no us marejaré amb excessius detalls i passaré a descriure alguns moments del procés.

Se sap, per fer codonyat només es necessiten els codonys i el sucre, tot i que si ve de gust se li pot afegir llimona (una mica de suc o de pela sempre va bé), canyella... En el nostre cas, van ser tres codonys (un quilo dos-cents) i 700 grams de sucre (el sucre va a gust del consumidor). Vam començar bullint els codonys durant un quart perquè fossin més fàcils de pelar (molta gent els fa amb la pell); després de pelar-los i tallar-los, els vam deixar macerant a la nevera en el mateix recipient en què els vam coure i amb el sucre durant 24 hores; en aquest procés van anar amollant el seu suc (no em vaig poder estar de tastar-ne algun tros), cosa que permet que posteriorment no calgui remenar pràcticament gens i que no s’enganxi el sucre que ja s’ha desfet; van coure a foc lent durant una hora i mitja llarga fins que es van menjar el seu suc; després, amb la mateixa espàtula que havia servit per remenar-los, els vam convertir en una massa homogènia i vam acabar amb el batedor de sopa, res d’aparells elèctrics; finalment, vam ficar la massa en un motlle d’alumini i en una tassa. I espero que ens duri dues o tres setmanes. Llàstima que potser vam posar massa llimona.


















PS Si m’atreveixo -no a Barcelona, on fa temps que tenim el forn espatllat i amb poques esperances de tornar a ser el que era-, intentaré fer una tatin de codony, perquè encara em queda la recança de la que menjava a la malaguanyada “La cuineta" de la Cala, extraordinària i delicada menja.

tango

El metro va (gairebé) buit a la parada de la línia groga de Verdaguer. M’assec a l’esquerra d’un seient de tres places, just a tocar del lloc on el vagó s’acaba i s’articula; entre la noia llatinoamericana i jo queda una plaça buida. Llegeix un llibre de butxaca que no aconsegueixo identificar per més que ho intento únicament amb el moviment dels ulls perquè qualsevol altra opció seria una intrusió grollera. Un instant després d’asseure’m, una noia que imagino del país, potser d’Agramunt, s’ha assegut en el seient de davant, al costat de la porta; ha deixat la motxilla al costat i ha tret una ampolla d’aigua de Bezoya de litre i mig i un llibre de coberta granatosa sense cap il·lustració. De sobte sento la necessitat de fer una fotografia, imagino l’enquadrament: gran angular, primer pla del llibre i les mans de la noia de la meva dreta una mica fora de focus; la noia de davant, totalment nítida i agafada dels genolls fins al sostre; o potser al revés: primer pla nítid i fons borrós. Passen les parades: Girona, Passeig de Gràcia, Urquinaona, i no trobo les paraules ni la gosadia per demanar-los si em deixen intentar la imatge. Un moment abans d’arribar a Jaume I m’adono que tinc la possibilitat de la composició a través del reflex del vidre de la finestra en què fins i tot apareix la part dreta del meu cos. El metro alenteix la marxa i una i altra posen els punts i desen els llibres. Pujo al seu darrere. Les perdo. No sé per què em ve al cap la melodia del Misteri d’Elx, allargada, monòtona, inacabable: “Ai trista vida corporal!”

Al principi del carrer de la Pietat, un argentí canta un tango.

la llengua dels massatges

Vaig a pas ràpid a veure la mare, però al Passeig de sant Joan m’entretinc un instant a mirar un taronger que ja té la fruita verda, gran com un puny, que aviat començarà a agafar color. A punt de girar pel carrer València, em sobresalta una noia oriental que fa una diagonal per tallar-me el pas i em deixa una targeta a la mà. A penes tinc temps de veure-la en aquest contacte fugisser: una mica més alta que jo, esvelta, cabell curt, llis, encastat al cap, cara seriosa, pòmuls lleugerament marcats sota un maquillatge discret, caçadora vermell fosc i pantalons negres, les dues peces de cuir, botes negres de pell lleugerament porosa. Imagino que la targeta és de publicitat d’un restaurant i me la fico a la butxaca sense mirar-la pensant que ja la llançaré més tard.

A la nit, ja a casa, em trobo la targeta i li faig una ullada.














Els orientals sempre em sorprenen: com ho sabia que necessitava un massatge? De tota manera, no acabo d’entendre quina garantia ofereix una noia guapa, fins i tot molt guapa, a l’hora de fer un massatge, perquè en el meu cas el que valoro és que realment sigui professional, que tingui experiència. Em pregunto, a més, per què si tot el text està escrit en castellà, han inclòs una paraula en català: jovenetes. És que els hipotètics clients catalans, a diferència dels de fora, valoren especialment aquesta característica en les massatgistes? Encara no ho he decidit, però potser trucaré per preguntar al director de màrqueting de les noies el motiu de la inclusió del mot que trenca la unitat lingüística. La trucada em fa una mica de por, perquè els orientals sempre són tan subtils, distants i misteriosos, però tan efectius a l’hora de vendre, que aneu a saber si m’acaben convencent que realment necessito que el massatge me’l facin noies orientals, guapes i jovenetes sense cap titulació homologada al país. Quant al "todo completo 24 hores", en el meu cas em semblaria excessiu, tampoc no estic tan malament, i, possiblement, excessivament onerós.

cercles concèntrics

Fa mesos, potser anys, que no llegeixo llibres nous de memòries, o dietaris o coses semblants, tret, suposant que ho sigui, de Tractat de Geografia, d’Isidor Cònsul i d’algunes pàgines d’obres velles més d’un cop rellegides. Aquest tipus de literatura, en la mesura que hi ha una tria de moments amb intencions diverses per part de l’autor i també tenint en compte que la memòria endolceix o agria un passat sempre boirós, no deixa de ser una obra de ficció, per molt que a les llistes habituals aparegui en altres modalitats.

Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?

dels plaers de la comprensió

En algun moment d’aquest mes, els alumnes de 5è de Primària i de 3r d’ESO de Catalunya seran l’objectiu d’una avaluació diagnòstica de competència comunicativa, és a dir, que s’avaluarà la seva competència lingüística a partir bàsicament de les seves respostes sobre comprensió lectora (se’ls passaran diversos textos seguits d’una petita bateria de respostes opcionals) i, a més, se’ls demanarà que redactin text d’un mínim de deu línies sobre un tema prèviament proposat. Molt bé, no valoraré la prova quant la seva oportunitat, idoneïtat, dificultat (penso que la majoria dels alumnes que tinc poden treure unes notes acceptables), resultats, finalitat, etc. El que em sorprèn una vegada més és que en aquesta mena de test de capacitat lingüística s’hagi optat únicament per valorar la llengua escrita i s’hagi deixat completament de banda la llengua oral. Suposo que les autoritats pertinents em diran que això ja s’ha fet en algun altre moment o que està previst fer-ho no se sap quan. Perfecte, però l’avaluació actual (insisteixo que no opino més que sobre els aspectes científics) és incompleta i els resultats en cap cas serveixen per saber la competència comunicativa de l’alumne. Aquesta poca importància que se sol donar a la llengua oral i la sacralització de la llengua escrita és una constant des de fa temps en el país, acostumat a començar la casa per la teulada. I així ens va. Jo mateix sóc un exemple d’incompetència oral malgrat tants anys d’estudis, molts d’ells centrats en la llengua i la literatura, els quals m’han proporcionat una certa competència escrita. Jo mateix, i molts com jo, a l’hora de comunicar-nos oralment únicament som capaços de balbucejar quatre generalitats poc cohesionades que a penes serveixen per intentar expressar una idea intel·ligible que la ment ha elaborat, o com a mínim ha intuït, amb tota la seva esplendor. De fet, la situació no és tan greu mentre no es vulgui sortir a competir a països més civilitzats on fa temps que saben (aquí fa molts molts anys també se sabia) que una educació integral comença per una oralitat programada, rica i eficient més enllà del parvulari (no ens endinsem ara en les èpoques en que parlar era la forma de comunicació majoritària). I per suposat, sense expressió oral eficaç no hi ha comprensió oral i viceversa.


P.S. Un exemple d’incompetència comunicativa recíproca o d’incomunicació, no sé si divertit o de mala fe o alguna cosa més, és el que s’ha produït amb la campanya extremenya que porta el lema de “El placer està en tus manos”. Hi ha qui diu que el govern extremeny es podria haver gastat els diners en una altra cosa i hi ha alguns pares que pensen que si els seus fills i filles comencen a masturbar-se es quedaran cecs en quatre dies, com passava abans (una espurna d’informació per als qui no estan al cas: aquí, aquí i aquí). És clar que el fet que la Junta hagi encarregat part de la campanya a una botiga eròtica (Los placeres de Lola) per a dones... ja se sap. En fi, potser he llegit malament els comunicats; a mi, la campanya m’agrada, llàstima que m’agafa massa gran i no m’admetran com alumne.

si avui és dimarts, això ja no és negra o criminal

Finalment, com es veu al títol de l’apunt, a partir d’avui hi ha una migració cap a un bloc nou i exclusiu. Per què? Perspectives? No m’ho plantejo, i no sé si la meva companya de tants crims incruents ho té més clar, perquè les nostres darreres converses virtuals, sense mirades per veure més enllà de les paraules, no ens han permès endinsar-nos en el món de les intencions ocultes, si les hi ha, i ens hem quedat en la realitat lúdica que és la que ns motiva.

En fi, que aquí es troba el bloc i ja veurem com evoluciona i quines novetats afegirem ara que té autonomia. Considereu-vos convidats a fer de detectius o de criminals, o de les dues coses, segons el vostre gust; també de voyeurs, és clar. Doncs res, que si no ho impedeix cap crim, continuarem fins que s’acabin els casos, cosa improbable, o fins que criminals i detectius es jubilin: tot pot passar ràpidament en el món virtual. Mentrestant: que corri la sang!

la paraula és déu

És diumenge; llegeixo Joan segons la versió dels monjos de Montserrat. Començo pel principi:

Al començament existia la Paraula i al Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai.

Jo 1: 1-5


Aquests versets amb què acabo la meva (darrera) trilogia sobre la poesia em semblen espectaculars: tanta concentració expressiva tan fàcil d’entendre! Diu el primer llibre de la Bíblia: Al principi Déu creà el cel i la terra...” Però Joan, molts anys després, ens recorda que Déu, l’essència de Déu, era la Paraula, i que al principi no hi ha més creació que la de la paraula (prescindeixo de les majúscules que singularitzen i subjectivitzen). Molts anys després tenim ben clar que la paraula que fan servir els déus, els reis i reitons, els poderosos i els dèbils, crea llum enmig de les tenebres i també enfosqueix la llum amb les seves tenebres, i que de la mateixa manera que en ella hi ha la vida també hi ha la mort.

Goethe va voler refer Joan i va escriure: “Al començament existia el fet”. S’equivocava. Per a bé o per a mal, el fet és obra morta sense la paraula o, si hem de ser fidels als temps, en la majoria dels casos sense paraula publicitada. La paraula, ara com abans, és déu. Que hi hagi molts incrèduls és una altra història.

la meva poesia

Encara que alguna vegada n’he parlat, qualsevol pretensió de definir la poesia que jo –remarco el jo- pogués intentar seria un intent tan subjectiu, pobre i inútil que considero que no val la pena que m’hi posi. Competit, a més, amb els qui han dit frases enginyoses o han escrit tractats minuciosos i contrastats per explicar l’essència de la poesia em sembla extraordinàriament agosarat. Tot i així, i reprenent una mica el fil del darrer post –pobres oients!-, voldria dir quina és la meva poesia, encara que sigui indirectament.

La meva poesia, la que m’agrada, és com una pel·lícula: paraules (i silencis), imatges (estàtiques i dinàmiques) i música (antiga i moderna, sons i pauses). La importància i la gradació de cada component depèn en cada cas de la història (tantes maneres d’explicar una història, fins i tot en els que no expliquen històries!) i de l’espectador. Hi ha poesies –pel·lícules- que només tenen paraules, i m’agraden; i ha poesies –pel·lícules- que només tenen imatges, i m’agraden; hi ha poesies (poemes, dirien alguns) –pel·lícules-, que només tenen música (poques), i m’agraden. Però quan trobo una poesia en què paraules, imatges i música s’harmonitzen... Aleshores penso –sento-: és això! Com en les pel·lícules, arribar a dir –sentir-: és això! moltes vegades m’exigeix un esforç, tornar a començar, tornar a veure, rellegir; algunes vegades, una lectura ràpida és suficient. Però en els dos casos no puc estar-me de tornar a veure, de tornar a llegir paraules, contemplar imatges i escoltar música. Pot ser d’una altra manera?