de les banderes

Estic bàsicament d’acord amb els aspectes filològics i alguns de sociològics de l’article de Quim Monzó d’avui sobre el terme ‘bandera’ i ‘senyera’, de tal manera que no m’estranyaria que me l’hagués copiat d’algun post que ara no recordo. Una altra cosa és si manen els diccionaris o l’ús i fins a quin punt i en quines circumstàncies.

Em passa sovint que quan em fixo en algun assumpte, el mateix dia hi ha algun fet o alguna notícia que es relaciona amb aquest assumpte. Així, per exemple, en el concurs de la televisió que m’agrada mirar durant les sobretaules solitàries d’entre setmana que posa a prova els coneixements culturals universals i eclèctics dels participants, avui preguntaven quin és el país que té la bandera més antiga d’Europa –o potser era quin estat-. Els concursants no han encertat la resposta i el presentador ha sentenciat que era la bandera danesa i ha donat la data. I la catalana?, he pensat jo. O la catalana és la de la Corona d’Aragó? I l’espanyola?

Un altre dia podem parlar de noms, símbols i realitats, avui es tracta simplement d’una qüestió de dates i conceptes.

més Bertrana

Esmentavem al darrer post, els comentaristes i jo, els escriptors-pintors o viceversa; n’hi ha molts, segurament més dels que ens pensem. Ahir mateix dos blocaires, amb llibres editats, comentaven la seva afició artística: en Francesc i en Jesús. Quants més n’hi deuen haver? Imagino que força. En podem parlar un altre dia, però ara em centraré en un compromís que vaig adquirir a finals de l’any passat. Concretant –podeu llegir detalls aquí i aquí -: resulta que la Lola té un Prudencia Bertrana que finalment ens va mostrar al seu bloc, i jo li vaig dir que buscaria un fragment de l’escriptor que s’adigués amb la pintura. No crec que ho hagi aconseguit del tot, perquè el seu quadre, al qual he tret el marc per donar una sensació de més proximitat, evoca un espai obert o poc atapeït de vegetació que no he sabut trobar, potser perquè no he buscat prou. O potser sí, potser amb una mica d’imaginació podem arribar a pensar que en un dels seus caminars erràtics, Bertrana es va aturar en aquest indret.

Definitivament, he triat un fragment de la narració 'Els bells camins que no menen enlloc', la meva preferida d’entre les Proses bàrbares, un recull que suggereixo sobretot als qui en un moment determinat necessiteu una mica de pau i no us persegueix la pressa que cada dia, cada hora o cada minut se’ns converteix a alguns en una enemiga implacable (podeu llegir la narració sencera en aquesta pàgina de l’amic Enric Faura). I res més, que parla Bertrana. Bé, sí, he triat un altre fragment, és de la narració 'En Busqueta', on les cabòries filosòfiques són finalment bandejades... com ha de ser.



















Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?

Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !

Prudenci Bertrana. "Els bells camins que no menen enlloc", a Proses bàrbares.


Jo no m’avorria mai durant aquestes llargues esperes. Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d’estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m’asseia en les roques encara no assolellades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes albiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d’interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d’aquests pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, amb quina senzillesa m’haurien fet l’almoina de d’apel·lar-me immens! I, tanmateix, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidada amb l’anorreadora escala que va de l’infinitament gros a l’infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, enfront de l’univers immesurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

Prudenci Bertrana. “En Busqueta” , a Proses bàrbares.

sobre la pintura

Hi havia un temps en què em molestava la meva manca d’educació musical, arquitectònica, pictòrica, etc. , i la meva insensibilitat; ara, també. En altres temps, buscava culpables; ara no, perquè he arribat a la conclusió que en part m’hauria d’autocondemnar.

Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.

En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.

Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.

M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.

Manuel Balasch

Dies enrere mirava de confirmar si la sàtira V de Juvenal apareixia molt o poc al Somni de Bernat Metge. Consultava una edició de la Bibliteca Clàsica de Gredos. No diré res sobre el tema, avui, però com encara tinc el llibre a la vora em ve bé copiar aquest petit fragment:
Si somos prudentes, Fortuna, no tienes poder alguno. Somos nosotros los que te hacemos diosa. Con todo, si alguien me pregunta, le diré la medida que basta en cuanto a les riquezas: lo que piden la sed, el hambre y el frío, lo que te fue suficiente, Epicuro, en tus pequeños cultivos, lo que en su tiempo lo había sido en la casa de Sócrates; jamás la naturaleza sostiene una tesis y la sabiduría otra distinta.

Inhumana proposta de prudència, fins i tot en el temps de quaresma que ja s’acosta. M’arriben aquestes paraules a través de Manuel Balasch, intermediari de luxe que de tant en tant m’acompanya i em guia des de la proximitat de les seves traduccions i des de l’absència física. Em seguirà acompanyant.

No em puc estar de copiar el final de la seva introducció a Juvenal. Diu:
Abro el libro y leo, Mt. 5, 8: “Bienaventurados los limpios de corazón, porque ellos verán a Dios”.

Doncs això.

encara el sant

Això dels costums i tradicions és una cosa difícil de resseguir i equívoca. Per particularitzar en el nostre territori, m’atreviria a dir que algunes de les tradicions que actualment es consideren intocables i per les quals alguns catalans hi deixarien la vida són cosa de quatre dies històricament parlant, moltes posteriors al 1714 –data clau de la nostra història moderna-; algunes altres són de procedència forana, fins i tot de territoris espanyols, plenament assimilades; altres costums propis del país tenien una circumscripció molt localitzada fins que per la raó que sigui es van anar estenent i popularitzant, com passa sempre amb qualsevol tradició. En fi, deixem-ho estar perquè ja se sap que el que és no era fins que va començar a ser.

Diu morenita en un comentari al post de més avall: “Si no recordo malament, sant Valentí és un sant molt nostrat que vam exportar al món anglosaxó. No ho busco a internet, però si tens un Amades a mà, no ho descartis.” No sé res de sant Valentí, però sí que tinc un Amades a mà, encara que per agafar-lo hagi de pujar amb l’escala. Amades (com deu estar el seu Any?) no sempre és prou fiable, entre altres coses per la magnitud de la seva empresa que de vegades li fa contrastar poc el material recollit o bé n’oblida algun altre; tot i així els seus reculls són interessantíssims i ara seria impossible repetir la seva feina. Anem al gra: trio i transcric els fragments més adequats a la megacelebració del dia dels enamorats que apareixen a les seves pàgines sobre sant Valentí:

Les fadrines i vídues de Manresa anaven a visitar la imatge de sant Valentí que es venerava a l’antic monestir romànic de sant Benet i li resaven oracions per tal que els fes trobar un bon casador. També hi acudien les mullers que no vivien amb prou harmonia matrimonial, a fi que els portés la pau a la llar familiar. I unes i altres cada dissabte solien dedicar-li oracions en aquest sentit.

Joan Amades. Costumari català. El curs de l’any.

No sé si aquesta tradició, que deu ser força íntima, encara es conserva a Manresa i si avui dissabte s’han elevat algunes pregàries al sant. Diu Amades una mica més avall:

Hom creu que aquest dia es casen els ocells i té per pecat sortir a caçar ocellets i menjar carn de ploma, perquè faria perdre la mena dels ocells i s’acabaria tota espècies de moixonets, car si se’ls caçava no es casarien i, en conseqüència, es deturarien les cries. A fi de festejar el casament dels ocells, els caçadors d’ocellets tenen per patró sant Valentí. Havien celebrat una festa a la vella església de Santa Caterina. No sabem que s’hagi celebrat després de la destrucció del convent dels frares dominicans.

Si al Vaticà se n’assabenten dels casaments dels ocells... I un apunt final, el més internacional:

Sembla que sant Valentí pot recordar algun geni primitiu més o menys relacionat amb el retorn del bon temps, amb el revifament de la vegetació i amb el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva. [...] Els costums galants que conviden a l’aparellament i al festeig, generals pels volts d’aquest temps en molts indrets d’Europa, poden reconèixer un origen màgico-religiós encaminat a provocar el renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves en un dels seus interessants treballs de recerca.

I això és tot pel que fa al tema, però com que Amades aporta més informació, em sembla interessant afegir aquest fragment:

No sabem per quina raó, hom tenia sant Valentí per patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires. Els qui desitjaven la protecció de sant Valentí en el sentit indicat, cada diumenge anaven a missa a la capella de Palau...

Corren bons temps per aquest patronatge, per bé que estafadors i enredaires diversos, fins i tot els de l’amor, cada dia són més descreguts i trien altres patrons més consistents, com per exemple el patró or.


P.S. : Avui, al mercat, a la Joana li han ofert un formatge en forma de cor. La mestressa de la parada li ha dit que molta gent el prefereix al tradicional pastís. Com n’és de dura la competència en aquests moments de crisi!

de sants i de santes

Si no fos per Bromera, amb qui confio i de qui em refio, hagués pensat que sant Valentí (per on passa la isoglossa del sant?) i jo teníem poca cosa en comú, que era a l’abril que em tocava esperar amb incertesa, però:

Et recordem que Agustín Fernández Paz presenta Només ens queda l'amor (Premi Nacional de Literatura Juvenil 2008) demà divendres, 13 de febrer, a Barcelona. Si no pots veure la imatge de la invitació, punxa<http://www.bromera.com/asp_cgi/inici.asp?urlpaper=/noticies/agenda/agenda.asp> ací. Si vols felicitar (o felicitar-te) el Dia dels Enamorats amb un conte de Només ens queda l'amor, punxa<http://www.bromera.com/especial/svalenti09/> ací i envia (o envia't) la felicitació per correu-e.

Per si de cas, desitjós i incrèdul, punxo el vincle. Res no m’arriba. Entenc que el drac amic, ha interceptat el missatge. Quina vergonya haver caigut en el parany! Però ja sabeu com n’és de dèbil el cor. Esperaré, esperaré.

Suposo que és amb motiu de sant Valentí que es publica Sobrevivir a un gran amor, seis veces: Memorias, de Luís Racionero. No crec que s’aturi en el sis, que és un número massa raonable. M'agradarà saber que n'opinen les dones del llibre. Als vuitanta va semblar que Racionero es convertiria en el recreador oficial de les biografies de ficció dels escriptors catalans (Cercamón, Raimon o el seny fantàstic), però suposo que se’n va adonar que era un projecte massa ambiciós o bé el van distreure els amors, cosa que fou una llàstima, perquè les seves històries tenien gràcia i ara com a mínim ja hauria arribat a Jordi de Sant Jordi.

I com que no hi ha sant sense santa (sis d’oficials en el cas de Racionero), recordo que aquests dies se celebra santa Eulàlia, copatrona de Barcelona. Com sempre, molt bestiari i molts gegants i poca cosa més. Amb l’excusa que va morir als 13 anys i que és més antiga que la Mercè, l’Ajuntament l’ha convertit en la patrona dels nens, que sempre surt a més bon preu que l’organització d’unes festes per a tothom. De tota manera, faig el periple confiant un miracle. A la plaça de la catedral trobo el primer senyal de la santa: un escenari amb música eixordadora i la fira dels artesans de sempre que el consistori va canviant d’ubicació segons les seves necessitats. Continuo i passo a poc a poc per la plaça de sant Iu, on un noi jove de veu poderosa acompanya una ària amb la música d’uns altaveus discrets; la gent passa sense mirar, com si pensés que la cançó d’amor se’ls pogués encomanar. A la plaça de sant Jaume queden pocs vestigis de la celebració, l’única parada viva és la dels antitaurins, als quals els preguntaré algun dia que signifiquen exactament les seves inscripcions en anglès. A la Rambla em trobo finalment amb la corrua municipal que no té més seguidors que Manostijeras (m’hauria de retallar la barba). Una mica més i no arribo a temps de veure el bestiari de la Virreina: quants peixos! Definitivament no tinc el dia, potser perquè la meva consciència em va recordant que l’Eulàlia m’esbroncarà més amb el to que amb les paraules per portar dos dies de retard a dir-li que penso en ella.

Per cert, què ha passat al Facebook que tots els amics i amigues tenen un missatge de sant Valentí excepte jo?

visions extrasolars

Fa poc, un amic que viatja força i que sap que m’agrada llegir quasi qualsevol cosa em va portar un petit aparell que no sabria com classificar que conté, entre altres aplicacions, el que podríem considerar un lector hologràfic de llibres, amb diversos exemplars inclosos. A més, hi ha un traductor automàtic a força llengües, entre elles la catalana. Els textos són molt variats, fins i tot hi ha una mena de llibre escolar del país on va passar les darreres vacances. M’he divertit llegint-lo i he pensat que en podria transcriure un petit fragment al bloc (sento no poder incloure les imatges). És molt elemental i mostra una perspectiva curiosa, molt poc precisa, d’una innocència profunda, però té la seva gràcia.

La capacitat de transformació dels diners és pràcticament il·limitada. Els diners, tant en la seva forma metàl·lica com de paper, es poden convertir en objectes diversos, fins i tot en elements intangibles, que cobreixen gairebé totes les necessitats i desitjos dels humans.

És molt difícil, pràcticament impossible, establir la quantitat de diners que es necessita per aconseguir convertir-los en un determinat producte. Així, per exemple, hi ha humans que barregen colors sobre diferents suports materials i aquests objectes són transformats en diners, però, curiosament la quantitat de diners que es necessiten per aquesta transformació no depèn del tipus de colors, del pes de la pintura o de la seva qualitat ni d’altres variables fàcilment mesurables, sinó de circumstàncies insignificants com la firma que figura en algun lloc de la pintura, el temps transcorregut des de la seva realització, la publicitat, etc. Un quadre de dimensions relativament reduïdes (70x90 cms) pot requerir una transformació de tres quilos o tan sols de 10 gr de bitllets (veure en l’annex 6 l’equivalència de mesures).

De la mateixa manera que els diners es converteixen en altres elements, es pot realitzar el procés invers. Una casa, un valor borsari, un automòbil, un camp de golf, una empresa industrial, etc., es pot reconvertir en diners. Desgraciadament, no sembla que hi hagi cap llei que permeti saber per avançat els diners resultants d’aquesta transformació inversa; així, una casa, per exemple, que ha necessitat una determinada quantitat de diners pot ser que quan es reconverteixi doni una quantitat molt superior o molt inferior, pràcticament mai la mateixa. Determinades reconversions produeixen inesperadament quantitats ínfimes de diners, molt per sota de la transformació inicial, cosa que quan es generalitza ocasiona enormes trasbalsos en els humans o en els territoris on es produeix el fet. Aleshores, els humans intenten estudiar els motius d’aquest efecte advers i capgirar la tendència, la qual cosa obtenen a llarg termini, depenent d’una poc científica anomenada llei de mercat, de l’oferta i la demanda, etc.; excepcionalment, els resultats són nuls o insignificants. També pot donar-se el cas que determinat element que anteriorment es podia reconvertir immediatament en diners, en un moment donat tingui serioses dificultats per tornar a la seva forma primitiva. L’enrenou que aquestes situacions provoquen entre alguns sectors humans també són notables i de conseqüències imprevisibles, i solen ocasionar una enorme quantitat de literatura oral i escrita.

No és infreqüent constatar que de vegades es produeixin estranys casos en què aparentment els diners es transformen en elements que més endavant semblen haver desaparegut, cosa que contradiria la capacitat de mutació dels diners. Sembla, però, aquests casos es deuen més aviat a l’escassa atenció dels humans en l’observació del fenomen concret de mutació que a una manca efectiva de canvi. Una bona reconstrucció a posteriori de l’experiment, que no sempre es realitza, podria donar com a resultat el retrobament dels diners o del seu equivalent. Quan aquest fenomen afecta amplis sectors de la població humana, els seus efectes són imprevisibles. Aquests casos també produeixen una gran quantitat de literatura descriptiva i valorativa de poca eficàcia real.

[...]

En resum, de la mateixa manera que els humans necessiten els aliments descrits en el capítol anterior per a la seva supervivència, necessiten també els diners –de vegades transformables en aliments- com a font de vida i la seva carència total (cas extrem) o parcial, bé directament o en qualsevol de les seves mutacions, pot ocasionar-los la mort en un període de temps que depèn de petites variables externes de caràcter individual, social o institucional.

Petita enciclopèdia escolar de les races extraarturianes. TREddswee, Editorial Galàctica, 30.995. (fragment del ffrttellyu 354)

mar i muntanya (sigui on sigui)

Si no és per “L. V.”, després per altres mitjans i per l’amic Francesc, és possible que no hagués sabut que el Patronat de Turisme de la Costa Brava fa servir unes imatges promocionals del territori que en realitat corresponen a una platja tropical no identificada. No acabo d’entendre l’objectiu de la notícia ni perquè els del diari pretenen buscar-li les pessigolles a la directora del Patronat. És ben sabut que qualsevol persona que busca un destí turístic es guia més per un somni que per una realitat i que el somni es realitzi dependrà en bona part de la capacitat del propi turista d’interactuar amb el seu lloc de destí. Trobarà el turista de la Costa Brava el lloc que es mostra a la foto? No, mai no es troba el lloc d’una imatge, sinó el lloc d'un mateix. El turisme, tothom ho sap, no és més que la busqueda de ficcions, les mateixes que busquem en les novel·les que llegim, les mateixes que trobem en Tirant lo Blanc, en què el seu creador, Joanot Martorell, separa territoris contigus, canvia rius de lloc, distorsiona el temps... No he llegit mai que ningú protestés, que ningú se li queixés. I no crec que Tirant sigui menys consistent, menys digne de prendre’s seriosament que la Costa Brava, o viceversa.

Per cert, sóc incapaç de trobar in situ les fotos esmentades. Espero que els del Patronat no s’hagin fet enrere després de la publicitat gratuïta que els han proporcionat i que possiblement farà que el seu portal bati el rècord de visites.

plantejament I (qüestionari)

Tots hem vist, I potser algú se n’ha comprat i tot , llibres que es titulaven alguna cosa així com Informàtica per a imbecils, Física per a tanoques, Economia per a ximples. En acabar de llegir-los se seguia tan ignorant com sempre, però la seva lectura suposava el domini d’un vocabulari bàsic que et permetia pretendre davant d’altres ignorants que tenies un cert domini del tema. Quin interès tenia aquesta pretensió? Sóc incapaç de respondre.

No he llegit cap llibre sobre la crisi, tot i que algun n’ha sortit, és a dir que no arribo tan sols a la categoria de meritori de tanoca en el tema. Manifestat això, crec que tinc tantes possibilitats d’encertar amb precisió els orígens de la crisi com qualsevol altre. La meva tesi, no per senzilla menys provable, es conté condensada en les tres estrofes de més avall, sobretot en la tercera, especialment en els dos darrers versos:


Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan dir-li "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleix anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat te sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.

Anselm Turmeda (segle XIV)

D’acord, tothom ho sap, no s’ha desvetllat cap misteri, però, no és això? Quan falten diners comença la crisi. Diners a qui sigui, a individus o a corporacions, a particulars o a institucions, a banquers o a industrials. Perquè es mogui el món cal que tothom tingui diners, molt o pocs, més ben dit, alguns molts i altres pocs.

Ara la pregunta és, però de veritat falten diners? Diu una llei de l’economia que els diners no es destrueixen sinó que es transformen. En què s’han transformat els diners? Per què alguns tenien diners i ara no en tenen? Que fan els que no en tenen per aconseguir-ne?

Qui respongui satisfactòriament les quatre preguntes del paràgraf anterior obtindrà un notable (baix); tres respostes, un bé; dues respostes, un suficient; una resposta, un insuficient. Cap resposta? Bé cal posar-hi una mica d’interès i concentració. Ah, i compte amb la pregunta trampa.

Continuarà, perquè aquí volem que algú aconsegueixi l’excel·lent.

desenllaç?

Amb aquesta dèria de deixar alguna cosa escrita cada dia, o quasi, avui tocava alguna cosa sobre la crisi –les crisis-, que és un tema que fa dies que em ronda, tot i que de moment he tingut el seny suficient per aguantar-me, per no començar a dir encara més disbarats dels que llegeixo. Quan em durarà aquesta contenció? No ho sé, però fa un moment he entrat a llegir la Montse i el seu esment de Meryl Streep (amors i odis la M. S.) m’ha fet canviar radicalment de pensament: a la merda parlar de les crisis! L’Streep m’agrada. De tant en tant recordo el final d’una pel·lícula seva on, inevitablement, ella patia una crisi que al final... I res que he anat a Youtube a veure si trobava l’escena que clou Postcards from the Edge (1990). I vet aquí que m’he divertit una vegada més amb tot plegat. Demà serà un altre dia.

noms propis

Parlo poc d’assumptes de la feina i ara tampoc no ho faré, perquè quan la Pilar Rahola va escriure l’article que publica avui “L V” sobre la proposta d’Ernest Maragall respecte començar abans el curs escolar i fer una setmana de descans el mes de febrer no pensava en educació o ensenyament que és la feina que suposadament faig sinó sobre... mai no he acabat d’entendre sobre què parla la Rahola:

Primero, nadie entiende la oportunidad. ¿Por qué ahora, en pleno debate sobre la nueva ley de Educación, cuyo consenso no está resuelto? Además, en medio de una crisis económica galopante que centra la tensión, la preocupación y a menudo la tragedia de miles de familias, ¿es el momento de cambiar algo tan sensible como es el calendario escolar de los hijos?

Oportunitat? Tragèdia? Sisplau, no més tragèdies, per empatia no les podria suportar. Sensibilitat del calendari escolar? Ni que fos un ésser viu.

En una situación de crisis global, ¿considera Ernest Maragall que es idóneo vaciar un poco más las arcas resolviendo el lío monumental que implica una semana de vacaciones en febrero? Porque recursos se van a necesitar,y muchos. ¿Los tiene? Y justamente el tema presupuestario es el otro gran interrogante. ¿Una decisión de esta naturaleza, que implica dotaciones económicas abultadas, se puede plantear sin tener resuelto el tema presupuestario?

I en el text suara transcrit és on se m’escapa definitivament el raonament raholanià. Els pares –i les empreses o qui sigui- hauran de buscar solucions al fet que els nens tinguin una setmana de vacances al febrer, però la novetat queda compensada per la setmana de més que romandran nens i adolescents durant el mes de setembre. O no? Dotacions econòmiques? Per als pares, per als nens, per als professors, per a...? Per altra banda, no és veritat que precisament en una crisi com l’actual les administracions el que pretenen és que tothom treballi en no importa què? No és això el que es pretén amb les quantitats que es donaran als ajuntaments perquè asfaltin carrers i els reenllumenin i altres activitats no productives? Acabo d’escriure això, però no sé ben bé per què. Que cony vol dir amb el tema pressupostari a revisar? Sigui com sigui, si des del punt de vista professional hi ha dues iniciatives de l’Ernest Maragall que trobo assenyades, són aquesta i la de les aules d’acollida, cosa que vista l’opinió generalitzada em fa pensar que tant Maragall com jo no som d’aquest temps o que la meva professió i els alumnes no interessen ningú; una altra cosa, ho entenc, són els fills, els pares i la societat (sic).

Dit tot això, i tenint en compte la crisi actual en què, torno a repetir, a curt termini i per raons òbvies el que importa és que hi hagi el menor nombre possible d’aturats, proposo una vegada més un pla d’ocupació parcial que crec que cal tenir en compte. Proposo que les administracions pertinents s’encarregui de l’educació –o el que sigui- en regim d’estricte internat de tots els nens, adolescents i joves fins als 16 anys, com a mínim. Els pares els podrien visitar els caps de setmana i en hores convingudes. A partir dels 16, o més endavant segons els casos, els fills podrien tornar a les llars familiars segons mútua conveniència , o no, també segons els acords establerts. Sabeu quants diners, disgustos, sensacions de culpabilitat s’estalviarien els pares? Sabeu la quantitat de professionals diversos –cal que en faci un llistat?- ocuparia la meva proposta? Als qui pensen que el meu pla és inhumà, els recordo que règim de visites, sortides i vacances sempre podria ser personalitzat, s’hauria d’estudiar individualment, però no dubto que podria ser totalment satisfactori.

P.S. En el mateix diari d’avui, diu Sagarra que caldria esborrar una pintada que hi ha a l’estanc que tots dos compartim al passeig de Sant Joan que diu: “Valdekasas (sic): la culpa es tuya”. Diu que que hi ha gent que ell va conèixer que li ha dit que Julia Garcia-Valdecasas era una bona persona. La veritat és que també penso que haurien d’esborrar aquesta pintada. Sobre García-Valdecasas, jo també he conegut gent que la va conèixer, però no em sembla bé parlar per boca de terceres persones i menys ara que Julia García-Valdecasas ja és morta.

teatre

Fa tres o quatre dies que tinc o no tinc, què sé jo, un procés víric hivernal que a part de manifestar-se en alteracions corporals em produeix una mena d’apatia mental i volitiva. Procuro combatre els símptomes amb remeis naturals, entre els quals destaca una melmelada de taronja amarga –regal inesperat- sobre fines capes de mató. La cosa no és greu i fins i tot resulta agradable –fora de la feina, és clar- aquests deixar-se anar a la lectura en el sofà on compagino dispers la Salander –ben poc protagonista, i ja me’n queda poc- amb el Virgili bucòlic que per un moment em recorda el mobbing rural que no només és cosa dels barcelonins, o si no que li preguntin al criador de porcs de Gualta (és la de les mil veus?) que parlava avui a la ràdio dels seus veïns que munten barraques per a xeflis i se senten molestos per les aromes dels futurs pernils que es menjaran:

Ah Lícidas, que hàgim viscut solament per a sentir –cosa que mai no hauríem sospitat- com un foraster possessor del nostre trosset de terra, ens diu: “Això és meu; aneu-vos-en, antics conradors!” Ara, retuts, plens de tristesa, perquè la fatalitat ho capgira tot, li enviem aquets cabrits: que mal profit li facin!

En aquest estat de decadència esmentat, em passejo per Facebook abans de fer el meu passeig exterior i m’admiro una vegada més de la facilitat que tenim per fer amics, res de coneguts o saludats: amics! Per un moment, el ratolí sembla que agafa vida pròpia i em porta per camins laberíntics fins que m’adono que ja sóc fan oficial i estadístic de, en aquest ordre aleatori: Pompeu Fabra, Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Salvador Espriu i V. A. Estellés... i els qui vindran. El mateix ratolí inquiet em porta a triar entre les increïbles opcions d’un joc titulat “¿Que personaje de la literatura eres?" Quedo sorprès pel resultat: sóc Hamlet. Com pot ser que a base de preguntes estúpides hagi sortit aquest protagonista que s’acosta tant a la meva personalitat?: “Eres un poco llorón, tu vida gira en torno a preguntas y jamás llegas a ninguna parte, pero en el fondo tienes un hermoso corazon.” És clar que jo no em moc tant entre l’ésser i el no ésser com en el convenciment de la necessitat del dubte i, a més, no crec en la fatalitat de la tragèdia sinó que estic convençut que la vida és una tragicomèdia que tenim tendència a dramatitzar, alguns més que d’altres.

del quatre, el set i el dotze

La farmàcia Soler té un gran predicament en aquest barri en què devem tenir el volum farmacèutic per càpita més alt del país. En l’aparador annex a la seu central exposen aparells ortopèdics: Conos elevadors (sic), Walker aticulado –les cadires elèctriques i les mecàniques les tenen al xamfrà de més amunt-... Tot plegat fa una mica d’angúnia: recorda els exvots ja anacrònics de cera grogosa que s’exposen en algunes esglésies.

A la farmàcia, aquests dies fan descomptes de fins al 50 % en alguns productes que a mi de moment no m’interessen gaire. Com que és època de crisi, el personal de la botiga ha decidit que cal estimular els vianants a base d’ofertes temptadores entre les quals destaca un bastó d’aquells que tenen una base ampla formada per diversos peus al mòdic preu de 29,95 €. L’objecte és veu sòlid, elegant i fa patxoca, però el que m’ha cridat l’atenció és el nom amb que es presenta: quatrípode!

No sóc gens expert en ginys ortopèdics i la meva llengua és curta i limitada, però asseguraria que un bastó de quatre peus s’hauria d’anomenar quadrúpede, tot i que entenc que la paraula pot recordar els mamífers no homínids i restar humanitat a l’objecte. Ara bé, el neologisme que fan servir a la farmàcia Soler, i a les ortopèdies en general, em sembla pompós i un pèl equívoc fins i tot per un ignorant matemàtic com jo. Quatrípode? Quatre tripodes? Dotze potes? O és quatre més tres, és a dir, set potes?

D’acord, quan un el veu queda clar el que s’ofereix, però, i si tenen venda per catàleg sense descripció ni imatge? Quina desil·lusió la d’aquell comprador confiat i envejós que ha esperat rebre un bastó que li donés tres voltes al del seu rival de passejades que no para de presumir del seu quatrepeus, amenaça de coloms despistats i gossos atrevits, amb què puja i baixa rabent el passeig com un tetrarca amb un tetràpode que aspira en els seus somnis a convertir-se en un tetràpter a punt d’emprendre el vol en un intent va de transcendir aquest món ple de deformitats que cap ortopedista és capaç de corregir.

disperses (del blanc al negre)

E açò que no els fa menor vergonya, van ab alcandores brodades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguessen anar a marit...

Bernat Metge. Lo somni.



Fa més de tres anys que presentava aquí una pinta ben curiosa. Ara, després de més d’un segle de vendes, tanquen la botiga. Possiblement s’havia convertit en un espai pintoresc més que en un negoci. La setmana passada, els aparadors i l’interior feien pena: tot de roba interior de senyora que anava desapareixent a poc a poc, com en un vodevil tronat i sense rumb.
















Bé, sempre ens quedarà la novel·la negra. Aquí podeu veure el programa de la setmana. I si voleu intercanviar llibres, encara es pot fer demà, al Palau de la Virreina de 4 a 8.

quiasme

Deuen haver arribat fa molt poc perquè encara continuen baixant de l’autocar i ocupant bona part de la vorera. Els primers ja es van dispersant. Em creuo amb algunes parelles. Només uns segons.

La nena es menja un entrepà mig embolicat en un tovalló de paper. Somriu i no para de parlar. Segurament explica les impressions del viatge. No deixa de mirar la cara del seu pare. Ell no diu res. Mira distant la cara de la nena, que sembla que vol aturar-se, i de tant en tant alça el cap al cel i torça el coll en un gest d’impaciència davant la incontinència verbal de la filla. Voldria anar més de pressa.

El fill, sorrut i impacient, amb prou feines alça la vista cap al pare si no és per apressar-lo amb el gest. El pare sembla que voldria aturar-se. Alenteix el pas mentre, sense deixar de somriure, s’inclina sobre en nen, potser per preguntar-li detalls de la sortida. El nen, mut i impassible, menja uns palets de pa que treu d’una bossa de plàstic.

Uns segons després, deixo enrere l’autocar. Queda poca gent. La circulació de les voreres es normalitza.

torca't les morrandes!

El xocolate, a penes tebi, li havia dibuixat una línia irregular a l’entorn dels llavis; el primer pensament va ser de dir-li “torca’t les morrandes” *, però vaig comprendre que no m’entendria, tot i que l’afegit d’un gest circular dels meus dits hagués estat suficient. A més, possiblement la paraula morrandes li hagués suggerit el mot morros, aparentment més apropiat per als animals, i aleshores haguéssim hagut de recórrer al DCVB o altres autoritats i potser ens hagués convingut discutir sobre l’origen, l’ús i la noblesa del terme. No calia.

¿És la llengua estandaritzada o la mandra de donar explicacions que ens fa empobrir la riquesa d’opcions, de vegades més efectives o econòmiques, que ofereix la diversitat de la parla? No ho sé, però encara perviu la idea que determinats mots, pronúncies o estructures lingüístiques cal evitar-les per manca de seguretat sobre la seva idoneïtat o, el que és pitjor, a causa de la sensació que mostraran un localisme provincià i que fins i tot s’haurà de justificar, si es tenen arguments, mig en broma. És veritat, per altra banda, que en una conversa formal sense finalitat lingüística no té gaire sentit l’ús de mots que no pertanyen al territori on et trobes a no ser que el mot aporti algun matís inexistent en la parla d’aquest lloc.

Canviant de matís, el convenciment que tenen alguns catalanoparlants que cal vigilar allò que diuen no fos cosa que no sigui prou correcte i que els puguin avergonyir, la produeix, evidentment, la inseguretat de qui es troba amb una llengua que durant anys ha estat negligida o maltractada, però també l’excepcional quantitat d’entesos professionals i aficionats que ja en el període de normalització que intentem viure sembla que han fet de la puresa idiomàtica (?) un dels objectius principals de la seva vida, tot oblidant que la llengua també és una cosa viva, canviant i capriciosa, més enllà d’unes lleis o uns conceptes ensenyats i establerts a les universitats, els instituts, les escoles, les gramàtiques i els diccionaris, de vegades excessivament rígids o dogmàtics –i no sempre encertats, o tal volta malinterpretats- per allò del perill que corre l’idioma.

I és que en aquest país –en els dels costats no tant per altres raons- a la que dius un “bueno” o “buenu” et surt un corrector de qualsevol cantonada per cridar-te l’atenció. I no val que li diguis que és una opció conscient d’un cosmopolitisme castellà potser una mica frívol o provocador –encara si el barbarisme fos de procedència anglesa o francesa... Si després d’una lleugera discussió sobre l’assumpte, ja cansat de la incomprensió, li fas un senyal oscil·lant amb el dit menut de la mà dreta, el corrector, professional o aficionat, et diu que no l’amenacis amb el menovell, paraula que fa servir amb tota naturalitat perquè la va llegir en una gramàtica i en un llibre de Riba i no va tenir temps d’assabentar-se que l'arcaisme només el diuen amb naturalitat un petit grup de parlants, és clar que tot arribarà. Aleshores tu li dius que si està ciego, que no has mogut per a res el dit petit –concessió a la parla històrica del corrector- i ell fuig esperitat amb les mans al cap, esclamant: “cec, cec, cec! El deixaria sec! " La discussió hagués pogut continuar, però el corrector de l’oralitat, després de la teva darrera inexcusable aberració lèxica, ha pensat que no tenies remei.

Una mica trist perquè no has pogut aclarir els comprensibles malentesos amb el teu espontani corrector, tu, diletant de a llengua * *, te’n tornes a casa i et distreus una estona amb l’interessant Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del doctor Veny, que no entens per què es presenta en tirades tan reduïdes. Amb una esgarrinyada- ai, no, una esgarrapada- escaneges uns mapes de colors i els deixes al bloc –cal clicar per veure’ls bé- per fer-ne publicitat, i penses que en un altre moment ja parlaràs del llibre.


*En cas de dubtes momentanis es poden consultar aquests dos reculls terminològics locals: 1, 2.

**El meu propòsit és de presentar el Petit Atles Lingüístic del Domini Català com una atles amb mapes de síntesi, enriquit amb comentaris lingüístics, sense aprofundiments d’alta filologia, però bastit sobre una base de rigor científic, de consulta còmoda, destinat a universitaris, alumnes de batxillerat i diletants de la llengua.”
Joan Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona, IEC, 2008 (2a edició), (fragment del pròleg)

Sobre l'afat, la seva coneixença, la seva desconeixença i la seva vigència

La Clarissa em diu que no pensa fer el meme proposat fins que no li concreti el significat d’afat , tot i que crec que ja l’intueix, i tot i que la Júlia li diu que ja en té prou amb la viquipèdia. Per si de cas, per si no fos suficient, intentaré explicar-me tant com podré, i amb els límits raonables que els posts demanen, a través d’autoritats i de raons necessàries. Començo per les segones:

Es sabut que des de temps antics –fou Demòcrit qui en parlà primer?- s’ha considerat que els animals, l’home i la dona inclosos, interactuen amb la realitat a través dels cinc sentits corporals: la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Totes les percepcions que proporcionen aquests sentits són processades pel cervell que a la vegada les fa actuar en sentit invers. Llull, però, veu clar que la boca, sobretot en els humans, no només és apta per al gust –com és que no era una cosa generalment acceptada?- sinó també per a la paraula (oral o escrita). I ara passo a les autoritats trobades amb l’ajuda de Google:

“...la idea fonamental de la funció de la paraula com una dada que prové del real, com un perceptum, si prenem la terminologia escolàstica que fa servir Lacan al text de la "Qüestió preliminar a tot tractament possible de la psicosi". La certesa que el real parla al subjecte és el fonament d'una teoria de Llull sobre la paraula que no ha deixat d'impressionar als estudiosos moderns del llenguatge. Es tracta de la teoria exposada en el seu opuscle intitulat "Lo sisè seny lo qual apelam afat (o affatus)", escrit desprès d'una gran crisi subjectiva, la crisi de Gènova, en la qual Llull es creu ja mort i condemnat. L'afat és la descoberta del subjecte d'un nou sentit - en el doble sentit de la paraula: un nou sensorium, un nou sentit perceptiu que cal afegir als cinc clàssics, i un nou sentit com significació insondable que prové d'un real del llenguatge. L'afat és el neologisme inventat per Llull per designar l'aparició d'un significant en el real que demana una resposta del subjecte. L'afat parla i el subjecte l'escolta com una significació absoluta, un significació que demana una interpretació. Per exemple, escriu Llull: "per ço, que l'afat anomena d'una manera absoluta pedra... l'oïda oeix pedra d'una manera absoluta". L'objecte d'aquest nou sentit és la veu, una veu que es distingeix de la fonètica perquè és primerament una veu àfona, que només esdevindrà so quan el subjecte respongui amb la paraula de la seva interpretació. L'afat parla al subjecte en silenci, imposa una significació a la qual caldrà que el subjecte respongui amb la paraula dita. No serà, doncs, estrany que Llull faci de l'afat la forma privilegiada de comunicació amb l'Amat, en una feina interpretativa que segueix la mateixa estructura presentada per les visions en la seva conversió".

Miquel Bassols. Visions de Llull.

No sé si el concepte ha quedat prou clar; penso que en Ramon era més directe malgrat les acusacions d’obscurantisme que alguns li fan. De manera que afegeixo el fragment d’una conversa que vam tenir el mestre i jo ja fa molts anys en què per poc no em pega a causa de les meves provocacions i impertinències. Jo ja tenia mig oblidat el que vam dir, però ell era meticulós i ho escrivia gairebé tot. Copio la part sobre el tema que ens ocupa del Llibre de la disputa del clergue Pere (jo mateix, modèstia a part) i de Ramon, el fantàstic:

Diu Pere: -Em produeix plaer dir paraules eloqüents i abundoses, perquè el fet de parlar causa delectança de manera natural, i gaudeixo encara més si tinc presents tots aquells que em lloen pel que dic. Si puc obtenir un plaer, seria un fantàstic si no me’l concedís.

Diu Ramon: -La bona eloqüència que posseïu i el saber serveixen per adquirir mèrit o culpa. Hom adquireix mèrit si lloa aquelles coses que són vertaderes i lloables sota l’hàbit de la virtut de la prudència, de la justícia i de les altres virtuts, i per això és lícit reivindicar el plaer produït per l’ús de la paraula. Tanmateix, com dieu tot el contrari, n’heu de concebre gran dolor i gran tristesa, perquè sou un fantàstic.

En Ramon, sempre em tractava de fantàstic, és a dir de boig, de visionari, d’equivocat; i jo a ell. Però ara no cal entrar en les nostres relacions sinó desitjar únicament que el concepte d’afat, que no la finalitat, hagi quedat mitjanament entenedor. Per cert, ja veieu com el que dèiem és perfectament vàlid actualment, en els nostres blocs, per exemple.

del set

La Montse em convida a fer un meme (ens pensàvem que això dels memes ja s’havia acabat i bla, bla, bla), i com que en aquestes coses sóc diligent i complidor, vet aquí l’assumpte:

Es comença per recordar el vincle de qui ha t’ha fet la proposta (veure’l més amunt).
A continuació és tracta d’elaborar el contingut del meme, que consisteix a compartir 7 fets sobre un/a mateix/a (investigant les diverses respostes dels meus predecessors, m’ha semblat que les interpretacions sobre aquest punt eren ben diverses).
Finalment, cal invitar 7 blocaires. Es tracta d’escriure els seus noms i els enllaços als seus blocs. També cal avisar-los (no sigui cosa que mai no passin pel teu bloc) que tenen un meme pendent.

Resolem:

El plaer és l’hàbit que fa que l’home trobi repòs. Hi ha deu indrets on es pot aconseguir el plaer, és a dir els sis sentits corporals, que són vista, oïda, olfacte, gust, tacte i afat. El setè sentit és la imaginació; el vuitè, l’intel·lecte; el novè, la voluntat; i el desè, la memòria. També hi ha altres vies accidentals de plaer, però només tractarem dels que hem dit.

Ramon Llull: El fantàstic. La ciutat del món. Obrador edèndum, 2008. (edició a cura de Lola Badia)

La idea inicial era compartir set d’aquests plaers (pensava deixar de banda l’oïda, l’afat... i els altres que em són negats), però m’he adonat que era un pla excessivament ambiciós per a les meves forces, així que em limitaré al primer plaer: la vista.

La vista em permet llegir i badar, dos plaers que considero fonamentals, sobretot per un home com jo de poques aspiracions i escassa imaginació. L’any 1997 (no estic segur que fos aleshores, però l’any té un 7) vaig adonar-me que si bé podia continuar badant, les lletres a dos pams del nas se’m resistien, se’m difuminaven, em fugien. Imagino que en altres èpoques el fet m’hagués produït un gran trasbals, però feia temps que s’havia inventat una solució per a casos com el meu, de manera que la meva preocupació va ser menor, fins i tot m’atreviria a dir que sentia certa curiositat pel fenòmen de la correcció òptica de la vista. Vet aquí, doncs, que em plau compartir amb tothom qui la vulgui veure la història íntima de les meves ulleres.

Imatges 1, 2 i 3. En primer lloc, unes ulleres només per llegir, les primeres i les úniques comprades a Cottet després de la corresponen revisió en un dels pisos de la botiga. El segon model (2,5), únicament per a ús en la intimitat, el vaig comprar la setmana passada en una farmàcia del carrer de santa Anna, després de constatar que les ulleres anteriors ja es resistien a mostrar-me la realitat més propera. El tercer model correpon al segon que tinc amb pràcticament la mateixa muntura que el primer de la meva nova existència visual limitada; són comprades a Tortosa dos dies després d’asseure’m sobre les seves germanes que, a la vegada, havien substituït les meves primeres bessones daurades. Si em veieu els ulls, sobretot a l’hivern, serà a través d’aquestes ulleres de vidres progressius.






















Imatges 4, 5 i 6. Podeu veure els vidres enormes i intercanviables d’unes Porsche, que ara ja no faig servir, unes ulleres que feia servir per anar amb moto de nit i, finalment, unes Ray Ban a les quals vaig fer treure el vidre original i fixar-ne uns de graduats.






















Les número 7. Donem-li un lleuger toc emotiu al meme. Les darreres ulleres són les de la meva àvia, les de la iaia que dóna indirectament nom a aquest bloc. Són les ulleres de cosir i de llegir, en aquest ordre. Un dels pocs records materials que em queden; els altres, inacabables i sempre presents.












I ara em trio les continuadores del meme (el proper meme que em passin els triats seran només senyors -de veritat?-), sabedor que percentualment –potser totalment- estic abocat al fracàs, però m’agrada el risc.

L' Aina
La Clara
La Clarissa
La Júlia
La Llum
La Lola
La Rosa

(Em disgusta asenyalar amb el dit, és de mala educació, si no puc assenyalar tothom)

m'encanta el nou i el vell i m'enamora l'altre

Curiosa vida fins al final, la de Foix: va néixer abans d’ahir, ara fa uns quants anys, i va morir ahir, també fa uns quants anys, quan en tenia 94. La gent sol morir just abans del seu aniversari, però Foix sempre va ser diferent. I jo, just ahir, em vaig trobar per raons de feina dos poemes, un d’ell i un altre de Carner. Me’ls vaig mirar, me’ls vaig llegir, vaig pensar que servirien ben poc en la meva feina, per a la majoria d’aquells a qui anaven adreçats. Les circumstàncies o jo som així. Vaig donar unes quantes voltes ràpides als versos, els vaig circumval·lar a poc a poc, m’hi vaig capbussar, vaig tenir dubtes –lleugers, momentanis- i, finalment i inequívocament, em vaig decidir per un i vaig reservar l’altre: mai se sap com pot canviar l’estat d’ànim.

De sobte, hi ha matins que só com un vellet
i bufo dolçament les volves del vestit,
i poso belles comes si faig algun sonet
i saludo el passant amb un braç encongit.

Tinc un gran cansament del que he vist i sentit
i tot pensant en l’íntim, inútil minyonet,
vibra el meu cor mig còmic i mig endolorit
com en el capaltard el so d’un clarinet.

En els meus dits balders, les coses són adverses;
i m’atabala arreu el so de les converses;
sé, engabiat com un canari, el meu destí.

El món se m’ha tornat una grisa aquarel·la
i faig al vidre del rellotge fregatel·la
amb la malenconia de viure perquè sí.

Josep Carner


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: “On vaig.” I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa misteriós
D’un més enllà sense forma i colors,
O pelegrí d’impossibles tresqueres.

Me cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,
I té una llar, té pàtria i mester,
I se’n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d’enyorades banderes.

J. V. Foix

net

Elle se demanda pourquoi elle, qui avait tant de mal à parler d’elle-même aux personnes qu’elle rencontrait face à face, révélait sans le moindre problème ses secrets les plus intimes à une bande de farfelus totalement inconnus sur Internet. Mais le fait était que si Lisbeth Salander avait une famille et un groupe d’appartenance c’était justement ces fêlés complets.
[…]
Lisbeth ignorait tout de l’apparence physique de citoyens de Hacker Rep et elle n’avait qu’une vague idée de ce qu’ils faisaient hors du Net –les citoyens étaient particulièrement vagues au sujet de leurs identités. SixOfOne par exemple, prétendait qu’il était un citoyen américain noir, mâle et d’origine catholique, domicilié a Toronto au Canada. Il aurait tout aussi bien pu être blanche, femme, luthérienne et domiciliée à Skövde en Suède.
[…]
Sur le Net, Plague était un citoyen intelligent et socialement doué. En réalité, il était un trentenaire obèse et asocial avec une pension d’invalidité, qui habitait à Sundbyberg. Il se lavait franchement trop peu souvent et son appartement puait. Liseth limitai au maximum ses visites chez lui. Le fréquenter sur le Net était amplement suffisant.


Stieg Larsson. La reine dans la palais des courants d'air.



















(Messenger, blogger, gmail, Hacker Rep, FACEBOOK, ..., ... Amics coneguts i desconeguts, amistats d’un dia, amistats per a tota la vida, famílies monoparentals, famílies nombroses, famílies impossibles, visites fugaces, visitants anònims que no deixen petjades, visites llarguíssimes amb pijama inclòs, lectures compartides, suggeriments de lectures, amors, desamors, ignoràncies, baralles familiars, reconciliacions d’amics, horacià, dantesc, inacabable, ficcions que són realitat, realitats que són ficció, investigacions... Qui m’ha assenyalat amb la tecla aquí?: Yes, this is the author )

presents i absents

Ahir li van concedir la medalla d’or al mèrit al treball a Carlos Sentís a la seu del col·legi de periodistes. Hi havia, a més del ministre Corbacho, el conseller Tresserras, Duran i Lleida i suposo que diverses personalitats polítiques i culturals del país. Avui “La Vanguardia” li fa una lloa amb article exprés de Jaime Arias inclòs, i “Vilaweb” ens recordava la seva trajectòria i en Vicent Partal li dedica un dels seus mails oberts (ahir, X. Montanyà). Em sembla especialment lamentable que el lliurament de la medalla fos en el dia del 70è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona de les quals ell formava part (és clar que donar-li avui, Dia Internacional de Record a les Víctimes de l'Holocaust, tampoc no hagués estat gaire adequat). La resta no m’interessa: tots coneixem aquest personatge camaleònic i la seva trajectòria, el país n’està ple –o n’estava- de personatges i trajectòries semblants; tot coneixem igualment les autoritats i les seves polítiques i compromisos. Per altra banda, imaginem per un moment que amb la democràcia s’hagués actuat sobre Sentís? Quants anys de pena li haurien imposat fins a considerar-lo rehabilitat? L’eternitat? Ah, però els premis són una altra cosa...!; es podria discutir. Potser sí, parlem-ne. I em reafirmo que a mi el Sentís actual no m’interessa per a res. Ja s’ho faran i qui hagi de passar vergonya, que la passi, si en té.
















El dissabte llegia al mateix diari on escriu Sentís, una entrevista al psiquiatre Enrique González Duro on responia a les preguntes del periodista:

¿Se proponia los psiquiatras franquistas “curar” a los rojos?
Sí, con reclusión en manicomios. Con sermones, adoctrinamiento, disciplina, fármacos, torturas, electrochoques... También se intento “curar” a homosexuales i transexuales de su “delirio”, incluso mediante neurocirugía, tratamientos aversivos, ¡salvajadas!
¿Usted aha visto esas cosas?
Sí, y nadie osaba oponerse: yo me avergonzaba de ser cómplice calaldo. Los psiquiatras ¡obligaban a los internos en los manicomios a saludar brazo en alto! Vergonzoso. Poco a poco la antipsiquaitría planto cara. Cuando llegué a director de manicomio de Jaen, en 1982, desmantelé allí ese estado de cosas.
¿En qué sentido?
Pregunté po qué estaba ingresado cada paciente. ¡Había casos en que ni los psiquiatras lo sabían! Abrí la puertas. Los psiquiatras de la vieja guardia se opusieron. Y descubrí que una mujer llevaba allí 14 años encerrada... ¡por haber sido madre soltera!

Això sí que encara ara no em deixa indiferent. El que es feia en l’època franquista és prou conegut, abominable, totalment condemnable, però no em sorprèn. Però en aquestes respostes hi ha una data: 1982! Un any després de l’intent de cop d’estat de Tejero! En plena democràcia. En les presons més obscures de la humanitat que són els manicomis, encara s’actuava com si el franquisme continués viu. Encara hi havia presoners innocents –de fet, no ho eren tots?- en la més completa indefensió. Quins eren els culpables per acció o per omissió? Com es podia permetre? Quantes medalles han obtingut els escarcellers al llarg de la seva vida? Quines daurades jubilacions gaudeixen en aquest moment? Qui eren aquells polítics que no en sabien res? Cap investigació seriosa. El silenci més absolut, excepte alguns noms que no es podien amagar. Oblidem, oblidem!

esperança, acritud i escepticisme

Continua bufant el vent, ara menys huracanat. És fan els primers balanços i es busca o no responsables d’imprevisions. Hi ha hagut morts –aquestes terribles morts dels nens!- i destrosses materials en propietats particulars i públiques. Alguns diuen que la natura és imprevisible, que ja tothom estava avisat. La natura és imprevisible fins a cert punt i la manera de contenir-la o de defensar-se’n cal tenir-la en compte, sobretot per part d’aquells que tenen la informació i els mitjans per poder fer-ho. Evidentment que existeixen els accidents, però en cap cas es pot consentir que els accidents siguin per negligència maniefeta. Fins quin punt és accidental que s’ensorri part d’un recinte esportiu municipal o que una sèrie d’escoles suspenguin les classes per por a no poder garantir la seguretat dels alumnes?

Els polítics, les autoritats, tenen els mitjans suficients econòmics i humans per preveure i afrontar situacions de risc, fins i tot les excepcionals. Governs de tost els nivells del nostre país tenen l’obligació de vetllar per la seguretat dels seus ciutadans més enllà dels advertiments i de les mesures experimentals i a curt termini com les que, per exemple, afecten la velocitat dels automòbils. Poden caure arbres, però no sostres ni parets.

Que la premsa exagera i es precipita? Que un parla sense coneixer els detalls dels fets? és possible, però tinc la la sensació -és un dir- que el poder s’exerceix de forma desequilibrada, que sovint es pensa més en el seu propi exercici que en la finalitat que té. No és possible que sistemàticament s’al·legui ignorància, es passin la pilota entre les diferents administracions o es busquin responsables de fora cada vegada que per acció o omissió s’esdevé un fet luctuós que correspon a les seves previsions o competències.

Esmento els fets d’aquests dies per la seva proximitat, però podríem fer una llista llarguíssima d’actuacions com a mínim discutibles en aquest terreny. I no passa res.

Si voleu, podem desdramatitzar. El dia 11 va morir Tom O’Horgan. Recordeu “Hair”, que ell va dirigir a Broadway l’any 1968? Recordeu Aquarius? Que lluny queda, oi? Però no només en el passat, sinó molt més en el futur.


When the moon is in the seventh house
And jupiter aligns with mars
Then peace will guide the planets
And love will steer the stars

This is the dawning of the age of aquarius
The age of aquarius
Aquarius!
Aquarius!

Harmony and understanding
Sympathy and trust abounding
No more falsehoods or derisions
Golding living dreams of visions
Mystic crystal revalation
And the mind's true liberation
Aquarius!
Aquarius!

When the moon is in the seventh house
And jupiter aligns with mars
Then peace will guide the planets
And love will steer the stars

This is the dawning of the age of aquarius
The age of aquarius
Aquarius!
Aquarius!

lectura, escriptura i altres banalitats permanents

Conec la B. des de fa molts anys, des que vaig començar a treballar per un sou mínimament digne i regular (sóc de bon conformar i excessivament amant de la regularitat). Després del coneixement inicial, ens vam deixar de veure fins que ara fa més o menys cinc anys ens trobem gairebé cada dia, caps de setmana exclosos. No parlem gaire –ja sabeu com som alguns sagitaris-, però ens entenem en la nostra mesura. La B. no té cap bloc, tot i que de tant en tant llegeix, que jo sàpiga, el de la jaka i el meu i de vegades em comenta alguna cosa en viu, perquè crec que en virtual mai no m’ha deixat res escrit.

L’altre dia la B. –no sé si seré prou textual- em va sorprendre preguntant-me o més aviat afirmant que els qui escrivim no devem llegir gaire, o potser era que l’escriure resta temps al llegir. Em sembla que no li vaig poder donar cap resposta, però ho faré des d’aquí. Doncs no ho sé. No sé si llegeixo molt o poc. Sempre he anat escrivint alguna cosa. Ara alguna d’aquestes coses és pública i més o menys anònima, abans era privada i més o menys anònima. Abans –temps inconcret- segurament era més lliure, ara no tant. Que sé jo! Ara llegeixo més variat, en bona part degut a suggeriments dels blocs. Bé, no és veritat, abans, en la meva adolescència i joventut era molt més eclèctic, m’interessaven tants temes! Després em vaig especialtzar(?) i ara em trobo a mig camí. De tota manera, és possible que llegeixi i escrigui massa i hagi anat deixant de banda excessivament la vida. Ostres: la vida! Com he pogut arribar a aquesta paraula? Què vull dir? Ho deixarem aquí, com si no tingués temps per explicar-ho.

No sé si abans o després, la B. em va parlar d’algunes lectures –la B. és una provocadora- i em va dir que si havia llegit Kafka a la platja. No. Em va assegurar que m’agradaria, que feia per mi. Li havia de fer cas? És clar. El dissabte vaig comprar el llibre, però a la vora vaig veure la traducció de Francesc Vallverdú del Decameró (edició de butxaca que no cap en cap butxaca), que vaig llegir fa tants anys i que mai vaig tenir a la meva llibreria; i encara em vaig comprar La sociedad literària y el pastel de piel de patata de Guernsey, tot i que no m’agraden les històries epistolars i que diuen que es nota que el llibre, morta la Mary Ann Shaffer, el va acabar d’escriure la seva neboda, que una cosa és ser de la família i l’altra usurpar aptituds. I no hi havia prou amb tres llibres que a la llibreria em regalaren Héroes de papel. I vaig per la pàgina 331 de La reine dans le palais des courants d’air. I espigolant les Sàtires de Juvenal. I la Llobet sense llegir...

Tanta lectura quan un ja sap que tot està dit, o això afirma Joan Estelrich. Us interessa saber per què va néixer la Bernat Metge. M’ho imaginava. Però aquí us ho deixo en ordre invers i en còmodes terminis. Per què continua editant-se i reeditant-se la col·lecció? Suposo que sempre hi ha esperances, o es tracta simplement del negoci editorial.

I que consti que penso que darrerament parlo massa de llibres que, no ens enganyem, m'interessen relativament.

evasions

I el ponent dolcíssim* que esmentava ahir es va convertir en un vent de malvestat. I la vida, malgrat tot, continua, com pot ser d’altra manera?

La xurri em va migrobar, no sé ben bé el dia, unes fotos magnífiques –mèrit seu i no meu-, una de les quals ara forma part del meu perfil. La mà m’amaga els ulls i part de la cara i penso que com puc parlar amb els altres d’aquesta manera, sobretot sense fixar els ulls en els altres ulls. Resistiré molt de temps així? Em neguitejo: tan prop i tan lluny!

Avui m’evadeixo, o potser no, sempre els dubtes:




* Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...
Joan Maragall

ponent

Sobtadament, en ple hivern, arriba un dia estrany, trasbalsador, un ponent dolcíssim maragallià que a mesura que passen les hores em penetra i m’oprimeix el cap i m’ennuvola, i se m’allotja, finalment, al front, com una barrera que tant impedeix sortir com entrar.

Només un miratge de calor que demà s’emportarà la tramuntana però que mentrestant em porta històries velles i lemes o divises com la de la capçalera sempre provisional, o aquesta que tampoc no serà i que Pla va inventar per a l’hiperactiu Estelrich: com més mar, més vela.

P. S. Juro per Llull i per Jaume I que no he estat jo qui ha fet la pintada a la paret del col·legi Claret.

criteris

En Toni ens dóna notícia que l’han inclòs a l’Enciclopèdia Catalana. Està molt bé; tot i que penso que l’article que li dediquen ens presenta aspectes externs, un simple esquema que a penes mostra, si és que ho fa, una petita part d’ell mateix, gairebé només una targeta de presentació. Siguin curts o extensos, els articles de les enciclopèdies sempre són això: una aproximació més o menys reeixida al personatge. La complexitat de la personalitat de l’individu la coneixem a través del tracte directe o a través de la lectura de les seves obres, si les té, és clar, i en la mesura que l’individu vulgui mostrar-se. L’essència de la seva immortalitat (“¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?”), en Toni ho sap, no rau en aquest article de l’Enciclopèdia, que només n'és una porta d’entrada, sinó en la pervivència de la seva obra com a persona i com a escriptor. En fi, qui sóc jo per parlar d’aquestes coses? A més, la meva intenció era únicament comentar un aspecte lingüístic de l’article enciclopèdic; transcric el fragment en qüestió:

Inventor del terme Catosfera, ha impulsat aquesta denominació per a la blogosfera catalana, és a dir, el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que existeix al seu voltant. Manté els blogs Tros de Quòniam i Entrellum. Fou el coordinador de la primera antologia de blogs en català: La catosfera literària 08 (2008) i finalista dels Premis Blocs Catalunya 2008.

Si fóssim textuals i creguéssim cegament en les “autoritats” arribaríem a la conclusió que la blogosfera compren el conjunt de blocs escrits en català (derivació estranya), mentre que en Toni no escriu blocs, sinó blogs, i podríem pensar que no pertany a la blogosfera i, per tant, a la Catosfera. De blogs, i no de blocs, es va nodrir l’antologia La catosfera literària. Al mateix temps, però, en Toni, que publica blogs, va ser finalista d’un premi de Blocs de Catalunya. En fi, que sembla que continua el període de vacil·lacions en l’ús del terme, tot i que a la catosfera ara mateix rarament és troba cap article polèmic sobre el tema, cosa que és una llàstima, perquè resultava força divertit. És veritat que encara queden en alguns blogs aquells petits requadres que reivindiquen que els autors escriuen un (o en un?) blog i no un bloc. En el meu cas, m’atreviria a afirmar que més que escriure un bloc o blog el que faig, el que em plau, és escriure i espero que ningú s’ho prengui malament, però que m'ho tingui en compte.

Per cert, un dels avantatges de les publicacions virtuals és que es poden actualitzar de manera immediata. És possible que en el moment que llegiu això l’Enciclopèdia ja hagi normalitzat el seu criteri i corregit l’article esmentat. Us imagineu que ho haguessin publicat en paper? Els pobres lectors que no coneguessin que és això dels blocs o dels blogs tindrien uns dubtes importants, fins i tot és possible que es passessin la nit sense dormir. Terrible Imperdonable!

P. S.: Per tal d’evitar-vos la consulta que imagino us transcric el concepte de bloc i de blog de l’Enciclopèdia:

bloc:
Pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica el contingut de la qual s'actualitza regularment i que inclou informació o opinions sobre temes diversos, generalment d'actualitat.

Blog, teoria de la informació:
Teoria matemàtica que tracta de la transmissió, l'emmagatzematge i la transformació de la informació.

P. S. 2: De vegades penso que mentre frivolitzo sobre temes menors de la llengua, d’altres, més al cas de la situació real i amb una perspectiva global que jo no tinc, tracten els temes veritablement transcendents. Hi ha d’haver de tot, és clar, però no deixa de preocupar-me que sigui jo el frívol.
Per cert, avui he sentit un presentador-entrevistador de BTV que ha dit, parlant de Bush: ... se li hauria de cauré la cara de vergonya. Això.

es llegiran els clàssics clàssics? per què?

El senyor Estelrich vivia en una pensió del mateix carrer Pelayo en que jo tenia la casa de dispeses, cèntrica, desordenada i magra. En aquest carrer la riada humana és fabulosa. La casa era a tocar d’una travessia curta i ràpida que va al carrer de Tallers. La casa era més amunt del carrer. Molt a prop de la plaça de la Universitat, i semblava un establiment petit i agradable. En definitiva érem veïns de carrer i un dia o altre ens havíem de trobar.

De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.

...

Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.

Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...

He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...

Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.

produccions i espectacles

Un imagina que sap què vol dir literatura catalana malgrat que de tant en tant hi hagi veus que, sense qüestionar amb profunditat el concepte, intentin alguna rebequeria o plantegin reivindicacions i matisos diversos. La literatura la formen paraules més enllà dels diversos materials que serveixen per transmetre-les i del negoci que proporcionen. Quan un es pregunta què és teatre català, la cosa ja no queda tan clara; sí, hi intervenen les paraules, però també una escenografia, potser una música, uns actors, uns directors... Fins i tot en alguns casos la paraula és mínima o inexistent. En cinema passa el mateix, amb l’afegit que encara hi intervenen més variables.

Què consideren els experts que és el cinema català? Doncs em fa l’efecte que fins fa pocs anys no hi havia un concepte únivoc. Així, per exemple, en una obra de fa encara no quatre anys que considero de reconeguda solvència des de la perspectiva dels estudiosos és podia llegir:

Calia també des d’un bon principi fixar què enteníem per “cinema a Catalunya”. Força lectors recordaran que al final de l’Àmbit de Cinema del Congrés de Cultura Catalana (1977) va ser marcat per un enfrontament ideològic entre dos grups, el qual quedà reproduït en dues propostes. La primera: “A partir del moment històric actual, podem definir com a cinema català aquell que sigui produït i realitzat per ciutadans que viuen i treballen als Països Catalans, que reflecteixi directament o indirecta la realitat nacional d’aquests mateixos països i que utilitzi la llengua catalana per a la seva expressió.” La segona: Avui, per raons històriques que no són només de fa quaranta anys, considerem cinema català aquell que, fet als Països Catalans per ciutadans que hi viuen i hi treballen, reflecteixi la nostra realitat nacional. Com que aquesta realitat nacional és complexa, considerem també que el conjunt de la producció cinematogràfica haurà de palesar la nostra diversitat lingüística, a fi i efecte de no excloure ningú de la nostra empresa col·lectiva.”

Aquest debat s’ha mantingut fins avui, per bé que ha anat guanyant adeptes el segon criteri, deixant el primer més circumscrit a l’àmbit literari. sense voler defugir, doncs, el debat, el títol d’aquesta obra palesa diàfanament un punt de vista integrador, el qual porta a parlar en el text de cinema a Catalunya d’una manera àmplia, independentment de la llengua utilitzada en el film.

Joaquim Romaguera i Ramió (director): Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 2005. (fragment de la Introducció)

Com es veu hi ha elements força discutibles. Països Catalans? Reflectir la realitat nacional? Necessàriament han de viure i treballar aquí? ...?

Vaig pensar que ahir era un bon dia per saber quina era la darrera actualització conceptual. Vaig intuir que en el lliurament dels premis Gaudí de la recent creada Acadèmia del Cinema Català es diria alguna cosa aclaridora. No em vaig equivocar. És veritat que el que es va dir potser no tenia el rigor necessari, però tampoc no era el lloc més adient per marejar el personal. El que va quedar clar és que així com la literatura està íntimament relacionada amb una llengua mentre que el llibre es pot relacionar amb una indústria, el cinema –i potser el teatre- és bàsicament un producte industrial, un negoci; no hi ha la divisió que es pot establir entre literatura i llibre (que cadascú faci la gradació que vulgui). A partir d’aquí comença el debat -si és que val la pena establir-lo-, a partir de la constatació com a negoci es pot començar a parlar de les quotes imprescindibles per poder considerar que el producte, la pel·lícula, és o no catalana.

Ara és quan podria parlar una mica de la gala d’ahir –ruralisme inclòs-, que em va semblar lleugera, tot el lleuger que pot ser un acte on no paren de donar premis a aspectes fílmics que per alguns són secundaris o insignificants. Però si no em pregunten la meva opinió, no diré res ni de les pel·lícules ni del acte i passaré a deixar un document viu (disculpeu la deficiència de les imatges) sobre el que la indústria –faig servir conscientment aquesta paraula- considerà que és el cinema català. Acompanyo la definició d’alguns breus moments curiosos per tal que els no interessats en el tema que ens ocupa es distreguin una mica, perquè la funció dels blocs és també distreure els lectors. Us fixeu que ja parlo com un professional? Ja sé que els professionals blocaires escurcen, però també sabeu que aquesta –Com escurçar els posts, la podríem titular- és la meva assignatura pendent, la que mai aconsegueixo aprovar.



P. S. Aquesta nit he vist en directe i en diferit alguns dels actes de la presa de possessió d’Obama, 44è president dels Estats Units. Una superproducció urbi et orbi interessant i en la més genuïna línia romàntica. Fa uns dies vaig escoltar una frase del president que ara no sabria reproduir però que en esperit em va recordar uns dels meus versets preferits de Llull, quan l’amic encara inicià la seva relació amb l’Amat:

Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors.

La qüestió és que no sabria dir, aplicat el verset a l’actualitat, qui és l’amic, qui és l’amat i quin amor il·lumina el camí.