mentre l'ou balla

Mentre l’ou balla, em distreu una vibració subtil, potser inexistent, de la corda que ens uneix i ens separa. Aparto els ulls de la pantalla i busco. La descobreixo davant, una mica a la dreta, la paret sense temps, el cos estàtic, però les mans i la cara amb gran mobilitat: tiba delicadament la corda clara a punt per deixar-la anar, somriu, es concentra, se sorprèn... La mirada sempre fixa en un punt que no puc ni vull veure. Què mira? Què la distreu? Què pensa? Penso en una imatge modernista d’Alexandre de Riquer, en un dels seus contes.

Amolla la corda. Corre cap a mi?

Qui sap què mira i què pensa el nen de la meva esquerra que s’aferra a la corda?

Mentrestant, l’ou –buidor indiferent- juga: puja, baixa, s’inclina, s’amaga, canvia de posició segons l’empeny l’aigua en una dansa inacabable i sempre diferent, sempre igual.

A l'exterior, tot de novetats encara inconegudes.

l'ou com balla

Deixo la música i les imatges, que ja és molt tard, i potser demà posaré la lletra. Només dues coses: el meu horari semivampíric –i altres detalls lamentables- mai no em permet veure l’ou de la catedral... Bé, doncs només això.

i avui, Carner.

I si el diumenge farà cinc anys que va morir Moncada, avui en fa quaranta que va morir Carner. Hi molta gent que llegeix Moncada actualment? Francament , no ho sé, però no descarto que algú ens presenti en qualsevol moment una estadística absolutament fiable dels seus lectors per dies, poblacions, franges d’edat... I el mateix sobre Carner i molts altres. Per què continuem llegint Moncada i Carner? Em sembla una pregunta del tot innecessària, prefereixo les respostes, o els silencis.

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.

Josep Carner. El cor quiet (1925)

i Jesús Moncada, què?

No és veritat, com afirmen alguns dels meus detractors, que sóc un incondicional de Jesús Moncada perquè vam nàixer el mateix dia d'un mes de desembre, encara que en anys diferents; ell sempre em portarà un avantatge considerable. Tampoc és cert, com diuen d’altres, que si m‘agrada Moncada és perquè compartim denominació d’origen i, per tant, vivències similars de la terra petita; jo, malgrat ser ebrenc, a diferència d’ell vaig viure la meva primera infantesa sense conèixer el riu. Uns quants diuen que l’admiració que sento per Jesús és deguda al fet que en bona part ens uneixen les mateixes isoglosses, aquestes línies subtils i estranyes que fan giragonses inexplicables i comuniquen aigua dolça i mars, planes i muntanyes; ah, la llengua...!

Potser sí que m’agrada Moncada per com descriu i narra el seu temps –i els anteriors- amb una llengua precisa i suggeridora, però, deixem-nos d’històries, Jesús Moncada és bo, boníssim, un excel·lent escriptor, més enllà de qualsevol consideració particular. Qui l’hagi llegit i no s’ha enamorat dels seus textos i no n’hagi volgut més i més... No vull ofendre ningú.

Fora digressions. Si avui escric això, és per recordar que el diumenge, dia 13 de juny, farà cinc anys que Jesús Moncada ens va deixar definitivament orfes de noves històries, i el trobo a faltar. Se m’ha acudit que, com hem fet en el cas d’altres escriptors, poetes preferentment –no és Moncada un poeta?-, el dia 13 li podríem dedicar un record en els nostres blocs. Res, alguna coseta per deixar constància que ell no es troba perdut en el temps sinó que continua en el nostre temps, al menys en el de les lectures, que és també el temps de la nostra vida (i si algú encara no el té a la seva vida, és un bon moment per començar).

Dit tot això, confesso la meva inhabilitat per organitzar, coordinar i donar fe. Així que si aquesta modesta proposta té algun èxit, ja ens veurem el diumenge. Mentrestant, i per anar fent boca (o ploma), us convido a fer un vol per aquest formidable web que s’inaugurarà oficialment el dia 9; ja sabeu que als blocs sempre ens avancem als esdeveniments.

res

Jo só l’apòcrif que tu creus insigne!
J. V. Foix. Sol, i de dol

Res, que feia dies que tenia ganes de deixar aquest vers aquí.

Gran Ravell

M’agraden les carns picades –i no per falta de dents- en totes les seves varietats: les mandonguilles amb salses diverses, que alguns defugen pensant que són fetes de les restes de carns de diferents àpats –i què?-; les pilotes de l’escudella –oh, les pilotes i l’escudella!-; l’steak tartar, condimentat de tal manera que estimuli les papil·les i remogui els sucs gàstrics; el bistec rus, que es va conèixer a Catalunya molt abans que l’hamburguesa, però que, com tantes coses va ser substituït per la denominació i la forma americana.

Sembla que les hamburgueses són una menja poc apreciada pels gurmets, sobretot pels aficionats, que la consideren un plat –un entrepà- poc sofisticat i més aviat apte per a paladars d’escassa educació i massificats. Hi ha, però, hamburgueses boníssimes i imaginatives fetes al país que, amb l’acompanyament adequat, em semblen delicioses. Fins i tot establiments d’un cert renom les promocionen en lloc preferent. Mireu-vos aquesta pissarreta:
























És possible que no hàgiu sentit parlar de Can Ravell, una botiga antiga i discreta situada al carrer Aragó, al costat del mercat de la Concepció. És possible que hàgiu badat davant del seu aparador, però no se us hagi acudit que a l’interior hi ha un restaurant lloat fins i tot pel New York Times. Bé, jo no us aconsellaré que hi mengeu, ni que si hi aneu, demaneu una hamburguesa, entre altres coses perquè pensareu que en trobareu de més barates, però...

Us semblaria un disbarat poder compartir entre catorze persones, per exemple, un dinar de germanor al voltant d’una vella taula de fusta una massa de carn del país de quatre quilos (dos-cents vuitanta grams per cap) cuita al punt i en forma de rotllana de sardana acompanyada de ceba, panxeta confitada..., amb un bon vi del paí? Us semblaria un disbarat acabar l`àpat, desprès de les postres corresponents, entonant La Santa espina?

D’acord, si voleu estalviar, si sou poc imaginatius, si preferiu la vaca de no se sap on, si us agraden les làmines de carn i el pa de sèrie, si teniu tendència a freqüentar locals despersonalitzats amb cambrers temporals, si sou defensors de les multinacionals, si creieu que la gastronomia la van inventar els americans, si somieu amb barres i estrelles..., mengeu-vos una Big Mac o, encara, una Mega Mag, i que us aprofiti. Ara bé, si voleu fer sortir al país de la crisi, si sou imaginatius, si preferiu vaca autòctona garantida, si us agrada la carn consistent i el pa com cal, si tendiu als locals amb personalitat i amb cambrers de tota la vida, si defenseu l’empresa familiar, si creieu que la cuina catalana pot competir i millorar qualsevol altra cuina, si somieu amb barres vermelles i grogues amb un estel..., no dubteu que només podeu satisfer els vostres desitjos amb una Gran Ravell.

El dia que deu o catorze de nosaltres ens posem d’acord, cosa difícil perquè qui més qui menys sempre va molt ocupat, quedem a l’hora de dinar i comprovem que la gran hamburguesa del país, com totes les altres coses, és incomparable.

P. S. Espero que si el propietari de Can Ravell llegeix aquesta publicitat gratuïta, ens faci un descompte substancial, tot i que tinc clar que en aquest país ens costa regalar res.

de les magnituds estelars

Llegeixo que avui fa 90 anys Antoni Maria Badia i Margarit i 59 Ferran Torrent. Del doctor Badia recordo les seves classes quan ell impartia “Filologia catalana”, una matèria que es va convertir més en una història del país que en el que el títol estrictament prometia; encara a les darreries del franquisme, que no tinc clar que s’hagi acabat del tot, agraeixo al doctor Badia, d’una bonhomia a tota prova, que em fes arribar una història viva però encara amagada i que m’interessés per continuar descobrint-la. Quant a Torrent, sóc lector de la seva obra des del principi i sempre m’ha semblat un dels novel·listes més sòlids de la nostra literatura, diguin el que diguin els crítics, i no em refereixo només al gènere negre, sinó a la narrativa en general, per bé que la seva obra té unes fluctuacions considerables. La seva darrera novel·la, Bulevard dels Francesos, prescindint de la tècnica que sempre domina, em sembla un llibre important, tant com m’ho va semblar en el seu dia Gràcies per la propina, amb la qual trobo alguns punts de contacte. Què tenen en comú Badia i Margarit i Ferrant Torrent? Doncs, a la seva manera diferent, dues fidelitats, que en els temps que corren ja em sembla prou per començar. És veritat que el primer encara creu en la col·lectivitat i el segon es mostra més aviat escèptic respecte les empreses comunes.

En les properes eleccions, si tot continua com fins ara, els socialistes deixaran de governar el país –també l’Estat- i la ciutat de Barcelona. No em sembla ni bé ni malament, però és lamentable que els nous governants (déu, meu, per fi Trias, tantes vegades políticament enterrat, serà alcalde!) arribin al poder més per demèrits dels governants sortints que per mèrits propis i per una situació global que determina la marxa de l’economia que a la fi és la que fa i desfà, fins i tot allò que abans anovenàvem cultures. De tota manera –m’hi jugo el que calgui-, en el nostre país continuarà havent-hi gent, no sé si molta o no tant, que malgrat l’evidència del retrocés social i econòmic espectacular seguiran veient l’origen de tots els mals en la manca d’un estatutet d’anar per casa i la solució en unes perspectives de sobirania molt interessants però que ni avui ni demà es realitzaran ni arreglaran el dia a dia ni l’any a any que ens esperen.

Dintre del desgavell general en tots els ordres, és d’agrair l’existència dels blocs, en creixement exponencial, reducte de llibertat i de veritat (la de cadascú), que ens permeten analitzar l’exterior i a nosaltres mateixos, a vegades amb exercicis de virtuosisme verbal –i virtual- més que notables i que, a la llarga, aconseguiran... Tinc tantes esperances en els blocs com a eina... que em quedaria curt en imaginació i en paraules a l’hora de voler expressar la seva multiplicitat de possibilitats.

Em miro un moment la tele just quan els jugadors petits del Barça acaben de guanyar els del Madrid. L’entrevistador pregunta si demanaran algun extra: “Jugar al Camp Nou”. “Davant de l’Inter?”. “De l’equip que sigui”. Una altra opció és “Anar al Tibidabo”. El futur és dels equips flexibles.

la festa

Seguint el cicle de els estacions, els de la dreta de l’Eixample també tenim la nostra festa. Una festa nova que aquest any arriba a la setena edició; petita: ocupa sobretot el carrer Girona, des del carrer Aragó fins a la Diagonal, tallat a la circulació des del divendres; comercial: s’alternen les parades de menjar amb les informatives sobre el modernisme, que és el motiu principal de la festa. Els paradistes es vesteixen d’època, ja sigui per vendre olives, verdures o pernil, per organitzar tallers diversos, per promocionar espais de la ciutat o per tocar aires antics en una pianola que tant com el modernisme del país ens recorda el far-west. Actes diversos a l’exteriors o en interiors arrodoneixen les passejades.

Sento no haver-vos convidat abans, però entre una cosa i l’altra (la tornada de la Joana del Caire, per exemple) se me n’ha anat el temps i ja som a diumenge, el darrer dia. De tota manera, si no sabeu què fer encara podeu fer-hi una volta, tot i que avui és el dia amb menys activitats i ja no podreu menjar la vaca a l’ast que va omplir les panxes dels afamats del dissabte o assistir a les sessions nocturnes de cinema mut amb acompanyament de piano o participar en el concurs que es premia amb un viatge a la Melilla modernista. Vet aquí el que queda.

En el meu cas, em vaig divertir també fent fotografies a la gent que anava vestida de finals del XIX i principis del XX. Com que portava un tele curt, abans de fer la foto demanava permís amb un gest o unes paraules als subjectes a fotografiar, i em resultava curiós el fet que, contra el meu desig d’espontaneïtat, és posaven de la millor manera que sabien per sortir “bé”. En fi, vaig fer el que vaig poder. Alguns, com la G., es pensaven que pertanyia a algun mitjà de comunicació i que havia anat a cobrir la part gràfica de l’esdeveniment:
-De quin diari ets?
-No, no sóc de cap diari.
-Però ets un professional, no?
-Dona, escric en un bloc.

No sé si va quedar gaire satisfeta amb la meva resposta, però em va donar el seu mail perquè li enviés la foto que li havia fet. He acomplert la meva paraula i, a més, l’he immortalitzat (uns ulls blaus fantàstics)en un vídeo que veuran milions de persones. No tinc clar si, a més, li hauria d’afegir l’enllaç a aquest post que ara, rellegit per sobre, em sembla d’una inconsistència i d’una precipitació notables, com de pianola.

petons més dolços que el vi

A penes el vaig seguir després; ell no tenia gaires més anys que jo, però no oblido -com ho podria fer?- aquella època en què els petons eren més dolços que el vi, quan un dia érem capitans i al següent ni tan sols soldats, però els petons eren sempre, sempre –i com costaven a vegades i quina amargor els desencisos!-, més dolços que el vi.



Sempre amb mi.

maragallianes (I)

Vaig llegint nou i vell a ritme lent. De nou, el llibre de Pius Alibek (acabo d’arribar al moment que el fan fora del seminari. Un dels aspectes més interessants, encara que pugui sembla paradoxal, és comprovar que els humans i les seves manifestacions són semblants a tot arreu). De nou, rellegeixo l’Epistolari de Maragall, dos volums de Sala Parés Llibreria, dels anys 1930 i 1931, prologats respectivament per Carles Soldevila i Carles Rahola.

Se m’ha acudit que, tot i que es pot llegir l’epistolari Maragall aquí (magnífica iniciativa), podria anar pujant de tant en tant algun fragment de les seves cartes. Textos gairebé sempre entusiastes i que ens presenten un personatge amb una multiplicitat de facetes, una sinceritat (potser relativa) que costa més de trobar a les seves obres. He pensat en una tria sense tenir en compte cronologia ni equilibri de temes, és a dir, al meu aire. Que aquesta autoproposta tingui o no continuïtat dependrà d’imponderables (fa un temps vaig començar un bloc amb textos de Pla que ara es troba no sé si aturat o mort).

Començo amb una carta a Antoni Roura, amic seu des de la Facultat, nascut el mateix any i mort un any abans, amb qui va mantenir una extensa correspondència. Tots dos tenien trenta anys en aquest moment. Fa uns quatre anys que ja vaig pujar aquest fragment (ara ampliat) al bloc. Des que el vaig llegir per primera vegada, vaig pensar que –perdoneu la immodèstia- Maragall i jo teníem al menys un aspecte en comú, cosa que per altra banda imagino que compartim amb molta altra gent, per a desgràcia o vergonya meva (nostra), amb la majoria dels polítics, per exemple.

El Sr. Martí va venir a proposar-me ser el secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del “Diari”; però ben pensat vaig pensar que en quant a tenir idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, però ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés. Era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual... això ja era quelcom, però en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo “Diari d’En Brusi”. Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà... però ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim període de la meva formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànim per a combinar-los i prendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 26 duros cada mes, que, afegits a lo que me toqui de can Brugada, me constitueixen en una espècie de posició independent; potser aniré una mica carregat de feina, puix cada dia me trobo més ficat en lo despatx ans al·ludit, prô d’altres n’hi ha que treballen més, sóc a la flor de la vida, i comprenc que l’acció és també una nota d’harmonia d’ella. Si no treballo ara que acabo de fer trenta anys ¿quan treballaré? I com a última consideració sempre sóc a temps de deixar allò que no em convingui o no m’agradi.


(foto de Maragall l'any 1890)

floral

Com sabreu que la terra envasada és bona? No hi pas manera.

Jack Kramer. Flors a la finestra. De la A a la Z.


Ara que s’acaba maig –el mes de les flors, diuen-, em miro les plantes de la terrassa i de les finestres. Anava a dir les flors, però les flors escassegen: a penes quatre o cinc varietats, mèrit exclusiu de la seva tenacitat més que de la meva cura. Les plantes crasses semblen indestructibles i per poc que et recordis d’elles t’ho agraeixen amb flors delicades, com la de la capçalera d’avui, de la qual no recordo el nom, si és que alguna vegada el vaig saber.

Va haver un temps, en una etapa antiga del meu tastaollisme, que em vaig aficionar a les plantes, les petites, aquelles que raonablement es podien tenir a casa. Fins i tot vaig comprar llibres, prenia notes i buscava en les floristeries els exemplars que em semblaven més interessants per a les condicions de casa o els que, simplement, m’agradaven més; intercanviava esqueixos; comprava, sempre que els trobava, els adobs més adients; procurava fer la combinació de terra que calia a cada planta. En fi, que tot funcionava més o menys, malgrat la dificultat de tenir les terres que els llibres suggerien (d’exterior o interior, em preguntaven; i qualsevol altre detall era una sofisticació que al final feia vergonya de demanar) o d’aconseguir alguns exemplars que els llibres (la majoria traduïts de l’anglès) deien que eren molt corrents i fàcils de conrear i que els floristes, més interessats en la venda que en el coneixement i la pedagogia, s’entestaven a no conèixer, com la heliotropium hybridis (o potser arborescens o peruvianum), que encara no he aconseguit tenir i que ara ja no demano.

Em continuen agradant les plantes i les flors i de tant en tant faig un intent, ple de bons propòsits, de dedicar-los una estona, però no m’acompanyen la perseverança ni la paciència necessàries. Per què? No ho sé. Em dic que potser quan em jubili tornaré a la vella afició, però em temo que, tal com van les coses en la nostra societat del benestar, l’edat de jubilació m’agafarà en cadira de rodes i necessitaré una habilitat física que mai no m’ha caracteritzat. En fi, ja en parlarem.

res de nou

Estona de teclejar per no perdre el costum, només per relaxar-me. Aquest vespre la Joana m'ha dit que estaven arribant a Luxor, que hi havia una lluna magnífica. Aquí, a l'Eixample, la lluna és la mateixa com podeu veure, però imagino que no té tanta gràcia. De tota manera, quanta gent mirem la lluna a L'Eixample? Per què l'hem de mirar si tenim tantes altres coses a fer.

Continuo llegint la meva Astronomia a petites dosis i anant endavant i endarrere:

Els primers astrònoms d’Europa hagueren de treballar contra, i no pas amb l’ajut, de tot ço que romania en crèdit de l’antic saber de Grècia. A cada pas se’ls entrebancava amb l’objecció que Aristòtil havia dit tal cosa o tal altra.
Doncs bé: ço que Aristòtil havia dit estava fonamentat damunt del més vague dels fonaments. Els planetes han de moure’s en cercles, perquè el cercle és l’única figura perfecta. El set és un número perfecte, i, per tant, si heu trobat set exemplars d’una cosa no us heu d’encaparrar cercant el vuitè. Aquesta mena d’arguments passava per científic a l’Edat mitjana; aquesta mena de prejudici fou el que hagueren de llevar-se de la ment, i llevar de la ment d’altri, els primers astrònoms europeus. I això no podia fer-se sinó d’una manera que era insistint a començar per observar ço que realment passava, i fer després al·legacions concordants amb el fet. Per estrany que sembli, aquesta línia de conducta tan raonable era del tot estranya a les idees d’aquells temps, i fou rebuda amb molta esquerperia pels investits d’autoritat.
Preminent entre els savis que insitiren a reivindicar l’observació i l’experimentació, fou el noble danès Tycho Brahe, que era, sobretot, un experimentador. A l’illa de Hven, en front d’Elsinoré, en el Soud, entre Dinamarca i Suècia, Tycho construí un magnífic observatori, i el guarní amb esplèndids instruments, que eren tots planejats i elaborats per ell. Fundà, tanmateix, la moderna ciència de l’astronomia observativa. A la Reial Biblioteca de Copenhaguen, hom pot veure els grans diaris d’observacions que Tycho i els seus ajudants portaren per espai d’una vintena d’anys en aquella illa; catàlegs d’estels, llocs dels planetes i de la lluna, llocs del cometes, i tota la rutina metòdica d’un observatori modern. Dues coses cal recordar al volt de la tasca de Tycho: fou immensament més acurada que tota la que s’hagués complert abans, i tingué lloc abans que el telescopi fos inventat.

(Sabieu que el telescopi el va inventar un català?)

en la meua mort

RETORN

L’arquer governa
el noble vol harmònic
de la sageta.
Fidel al temps, retorno
al meu callat origen.

Salvador Espriu.

En un moment de la sobretaula d’avui –qui sap si estimulats pels vessaments cerebrals dels llagostins al forn- hem parlat de la mort. De la preferència per conèixer (amb la imprecisió que el fet comporta) o no el moment de la nostra mort, evidentment, sempre sense patiment. De poder disposar on i a qui aniran a parar les nostres coses. De la possible pervivència en el record... No sé si per pudor o per descreença, no hem parlat de la possibilitat d’una altra vida, de reencarnacions, etc.

Suposo que a partir de certa edat o de determinades circumstància es pensa en la mort. Imagino que a la majoria, com a mínim, ens desconcerta un fet sobre el qual tenim una nul·la capacitat d’actuació. Acceptació, pors, rebel·lió... Però el fet és exactament el mateix per a tots en l’instant definitiu. Penso en els meus morts, en els que vaig estimar i estimo. De tots em queda el record i els records, segurament endolcits pel temps; de la majoria, em queden fotografies, poques o moltes, que aniran desdibuixant-se amb els anys; d’alguns em queden papers, és a dir, la seva ànima expressada directament en la mesura que sabien o podien. De tots, després de la meva generació i poques més, no en quedarà res: objectes, fotos, papers, tot desaparegut o dispersat; algun nom que ningú no sabrà identificar amb precisió. Per a la majoria dels humans, la desaparició total és una qüestió de temps, breu. Tant s’hi val.

De la meva mort, a part que, com tothom, aspiro que sigui el màxim d’indolora possible, només aspiro a no crear gaires maldecaps als qui quedin; qualsevol altre desig em semblaria excessivament pretensiós.

Ara bé, si algú em vol concedir a títol pòstum el premi al millor bloc de la dreta de l’Eixample durant el mes de maig de 2010... I si no és massa molèstia, afegir un poema curtet d’Espriu, que jo, massa prosaic, sóc incapaç de versificar.


COMIAT

Qui sap la greu partença
d’avui o de demà,
o qui diria encara
una paraula?
Només somric i penso
a destruir el nom
amb el silenci.

Salvador Espriu

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.

Qui diu Cervantes diu Llull, o Hammett, posats a dir

El dijous a la tarda vaig anar a la Jaume Fuster al lliurament de premis dels Jocs Florals Escolars de Gràcia (els guanyadors competiran a la Gran Final de Barcelona). El jurat, com sempre, estava format sobretot per docents i escriptors de literatura infantil i juvenil del barri (potser en podeu reconèixer algun en la imatge de la capçalera). Em pregunto, sense cap ànim de desmerèixer ningú, per què no formen part del jurat autors no especialistes, entre ells, algun poeta, tenint en compte que la meitat dels premis són de poesia.

Em va semblar que hi havia textos força bons, alguns simplement ben escrits i d’altres que tenien la gràcia de l’edat. Mentre els premiats sortien emocionats a recollir els premis, vaig jugar a imaginar-los de grans, tant físicament com literàriament. Algun es dedicarà professionalment a l’escriptura? Se’ls recordarà? Algun triomfarà? Possiblement alguns ho podrien fer, dependrà de la seva voluntat i dels estímuls que vagin reben, i de l’atzar, és clar. Vaig apuntar dos noms.

Caminant de tornada cap a casa, vaig fer-m’ho venir bé per anar a Taifa, excel·lent llibreria del carrer Verdi. Fa dies que tinc al cap les orquídies i em va semblar que allí, entre els llibres vells, podria trobar l’autor que busco i que deu fer anys que no es reedita en castellà i no sé si s’ha editat mai en català. Busco minuciosament entre les S, però no trobo cap novel·la d’ell, així que a la sortida, al senyor que està davant de la pantalla de l’ordinador i que potser és el propietari, li pregunto si tenen res de ... No m’entén a la primera i repeteixo: Rex S T O U T –lletrejo el cognom-. Em mira, reflexiona a penes un instant, suficientment per dir-me:

-Això és d’una altra època.

En el temps que dura la frase, em sembla detectar sentiments diversos en la seva mirada: pena per un lector que es dedica buscar llibres de segona o tercera categoria quan té tantes meravelles literàries al seu abast que segurament no ha llegit, estranyesa per l’aparició d’un lector sorgit de la nit dels temps; sensació de pèrdua de temps...

No és possible trobar literatura ínfima (?) o d’època (?) en una llibreria que també ven llibres de segona mà? Què fan amb els llibres que no consideren dignes, però que els arriben en algun lot? Donada la singularitat de la meva pregunta, no li va passar pel cap interessar-se per què algú busca un autor descatalogat? I si la meva intenció era ...? Quina podia ser la meva intenció en buscar aquest autor? Potser sóc un lector capriciós que cerca autors nascuts els mateix dia que jo encara que sigui d’un altre any? Bé, és una opció tan vàlida com qualsevol altra.

I si li hagués preguntat per Chandler, nascut dos anys després? O per Hammett, nascut vuit anys després? O per Edgar Wallace, nascut onze anys abans? O per Agatha Christie, nascuda quatre anys després i morta un any després? Continuo amb la nòmina?

I si hagués preguntat per Ramon Llull, el nostre primer escriptor famós? Continuo la llista fins al segle XIX? M’hagués dit que són d’una altra època?

D’acord, em vaig emprenyar interiorment com un nen petit, però és que va triar la pitjor resposta possible. Per què, per la raó que sigui, no podem llegir –i gaudir- actualment les aventures de Nero Wolfe i d’ Archie Goodwin?* Cony de cànons, prejudicis o ignorància. O potser res de tot això, sinó la tria inconscient i innocent d’una oració simple, o el cansament del dia, o una intenció que se m’escapa.

En fi, que, malgrat tot, vaig sortir ben dignament deixant anar, plenament conscient de la tria i l’ocasió:

-El Quijote també és d’una altra època.

No se si la meva frase li devia semblar pedant, imbècil, agosarada, anacrònica, patètica, desinformada. Tant s’hi val. Qualsevol dia em passo per Inetllibre, al carrer Legalitat per comprar una edició d’Stout de l’editorial Orbis.


* De la Wikipedia:

Las historias de Nero Wolfe fueron nominadas como Mejor Serie de Misterio del Siglo en Bouchercon 2000, la mayor convención de libros de misterio del mundo, y Rex Stout fue nominado como Mejor Escritor de Misterio del Siglo.

↑ Walker, Tom "Mystery writers shine light on best: Bouchercon 2000 convention honors authors"; The Denver Post, 10 de septiembre de 2000. Los otros cuatro nominados fueron Raymond Chandler, Agatha Christie, Dashiell Hammett y Dorothy Sayers. Christie fue electa como la Mejor Escritora de Misterio del Siglo, y el personaje de Christie, Hercule Poirot fue elegido como el Mejor Personaje de Misterio del Siglo.

embolica que fa fort o l'estrany cas de les llengües que per atzar s'intercanvien els papers

M’avergonyeixo de la meva desídia i demano disculpes als lectors que ahir i avui han passat per aquí, i molt especialment als qui han deixat el seu comentari. M’explico.

Vaig escriure el darrer apunt (el de sota d’aquest) en català, com sempre, i el vaig penjar al bloc sense repassar. L’endemà a migdia, és a dir, ja fa unes quantes hores, he entrat al bloc i he anat directe als comentaris. El primer que he llegit ha estat, és clar, el de l’Arare, i no he acabat d’entendre què volia dir. Bé, no és que no hagi acabat d’entendre’l, sinó que he pensat que quan un escriu cadascú llegeix el que li sembla i actua en conseqüència. Com que el comentari em resultava fosc, he imaginat una resposta poc compromesa, alguna cosa així com: “és català qualsevol alumne que viu i treballa a Catalunya; ara bé, no sé si es pot dir que els meus alumnes treballen gaire, en conseqüència...” Ja us ho podeu imaginar: embolica que fa fort. Després he llegit que l’Albert em parlava de la seva relació amb els gats i de la sort que he tingut amb el meu. He quedat una mica desconcertat perquè mai hagués imaginat que fos aquest assumpte el que podria cridar l’atenció; però en fi, l’intercanvi d’experiències felines sempre és interessant. La kika, la tercera comentarista (m’adono que parlo en tercera persona, com si aquesta no fos una conversa entre nosaltres), m’acaba de sorprendre quan insinua que no sap la meva intenció en escriure un text que a mi em semblava, modèstia a part, diàfan; i afegeix que potser he fet servir un traductor automàtic. Per què fa aquesta impressió un text en el més ortodox dels catalans, si exceptuem les paraules burnar i maular? Ai, ai, ai! Què passa aquí? La A., és a dir, País Secret (ja sabeu que em nego a dir-li P.S.), mostra un desconcert inicial que em desconcerta, però després reprèn el fil i col·labora en els aspectes dialectals del post. D’acord, m’interessa, molt bé, però, què passa aquí?

Deixo els comentaris i vaig al post. Ostres, ara ho entenc. He escrit en castellà! Us ha semblat... Bé a cadascú li ha semblat el que li ha semblat. Però, si estava segur que havia fet servir el català! Ah, sí, no és la primera vegada que em passa, però sempre me n’he adonat abans. A la pantalla de l’ordinador tinc la barra del traductor de Google sense domesticar que faig servir per entendre els textos de les llengües que no domino, pràcticament totes. Quan li plau, el traductor –aquesta és la seva funció- tradueix, i ahir va fer això, em va traduir el post i jo el vaig pujar sense adonar-me del canvi (i el mateix va passar amb dimarts de sang, que ha aparegut en dimecres i en què la xurri s'ha convertirt en la xurerra -disculpes, xurri-), i ja la tenim muntada: bipolaritat del blocaire, el tio s’ha passat a Ciutadans, estranya experimentació amb possible relació amb el contingut...

Res, que cap a les tres he pujat l’original català, cosa que en lloc de deixar aclarida la situació, encara ha originat més comentaris en què es pensa que l’ús de les dues llengües era una estratègia preconcebuda amb finalitats, evidentment, que només el propi autor pot conèixer. En aquest cas, la iruna, amb qui comparteixo –gairebé en la seva totalitat- la modalitat lingüística, que em fa reflexionar sobre algun dels aspectes de fons que tracto en el post; la clidice, amb qui comparteixo nord-occidental i que per la seva llunyania dels orígens mostra la seva empatia; i l’arare i la kika, que han viscut la perplexitat del procés des del principi i que opten definitivament per parlar de gats i gossos, cosa que no m’estranya gaire.

Per cert, a la tarda, una lectora esporàdica amb qui em veig cada dia m’ha dit que li ha agradat molt el post. M’he vist obligat a preguntar-li si es referia al castellà o al català. El català, em diu; no sabia de què li parlava i comprendreu que no li ho podia explicar.

En fi, benvolgudes (i benvolgut) amigues (amic) comentaristes, que no us podeu imaginar com m’he divertit llegint-vos, després de l’ensurt inicial. He pensat, també, en la capacitat que tenim els humans per adaptar-nos a les noves situacions i, finalment, que una vegada més, la realitat, encara que sigui virtual, supera la ficció, encara que sigui virtual.

Repeteixo les gràcies per la vostra amistat i comprensió i us demano disculpes pel fet que avui no respongui els vostres comentaris al lloc habitual.

vaig perdre una paraula al pati de ma mare...

Surto amb la mare a passejar pel pati. La intranquil·litza una mica aquest ventet refrescant del crepuscle, però de seguida es distreu amb els geranis i n’arranca unes flors: “són pensaments”. Se’ls queda mirant i passa el dit per la part més fosca. La mare em continua sorprenent: el seu cervell m’és un misteri, ha perdut el nom de moltes plantes i de gairebé totes les flors i de sobte li ve a la memòria l’especificitat d’aquests geranis.

Quan anem a creuar el pati, cap a la banda on hi ha la roba estesa, la mare veu la bèstia, que sempre li sembla nova, com un descobriment agradable del qual segueix les evolucions; poques, perquè l’animal, castrat, ja es vell, com la gent de la casa. A la mare, li agrada com es mou, com s’asseu sobre la cua, com obre i tanca els ulls, més l’esquerre que el dret, com s’enrosca dalt del test i sembla dormir, i potser dorm. Al mateix temps, l’animal li fa una mica de respecte, no s’hi vol acostar gaire i encara menys tocar-lo. Avui, al pati, mentre estem a punt de passar pel seu costat, la mare em mira i no sé si afirma o pregunta: “Ens burnarà (?)” (nosaltres diem burnar, però hi ha gent que diu bordar, o lladrar, o segurament alguna altra cosa). Com se li ha acudit pensar què ens podia burnar? Me la miro i li dic que no, que els gats no burnen, que els gats... M’adono que he perdut la paraula, que no sé que fan els “nostres” gats, per bé que imagino que els gats barcelonins miolen, cosa que no crec que interessi la mare, perquè ella habitualment no viu a Barcelona; per altra banda, si li dic que el gats miolen, és capaç de preguntar-me que fa un gat barceloní o vés a saber d’on a casa seva i, francament, no sabria què respondre-li. Decideixo, doncs, deixar la frase inacabada i canviar de tema. El gat, no només no ens burna, sinó que quan ens aturem al seu costat es mostra encuriosit i per poc que no fa una perillosa llepada a l’objectiu de la càmera.























Torno a casa pensant si recuperaré la paraula perduda, ni que sigui per compartir-la amb la mare; però no hi ha res a fer, ni tan sols sóc conscient de si és semblant o molt diferent de la que es fa servir aquí. Quantes paraules dec haver perdut ja? Finalment, a casa, sense pensar-hi, em ve la paraula al cap: els “nostres” gats maulen i, ben mirat, ho fan d’una manera molt semblant a tots els altres gats catalans, fins i tot, crec, als gats de tot el món, encara que no sóc expert en el tema i no posaria la mà al foc.


Penso que no sé si arribaré a trobar totes les paraules que amb el temps i la distància he anat perdent. De fet, no arribo a ser conscient de els paraules perdudes fins que les necessito. Intento convèncer-me que tampoc no és una tragèdia; a la fi, amb el temps, he anat trobant moltes paraules dels altres que comparteixo i regalo quan em sembla.

TAMRON SP AF10-24mm F/3.5-4.5 Dill (proves)

OPCIÓ A

El sol i la lluna
s’encenen i s’apaguen
un cop al dia:
darrere les finestres,
lenta (viva), passa la vida.

(cadascú que opti per l’adjectiu del darrer vers més adient)


OPCIÓ B

El sol i la lluna
s’encenen i s’apaguen
un cop al dia
i des de les finestres,
veiem passar la vida.


CAP DE LES DUES

(en aquest cas, caldria -més desig que obligació- presentar una opció pròpia)

------------------------------------------------

Tenint en compte les dificultats de concretar el cens, qualsevol intent d’elaborar percentatges de participació serà difícil.

tempo de literatura (dissabte)

Tempo econòmic

Començo per la casa Batlló. Al preu que posen les entrades per visitar-la, la Fira Internacional del Llibre Antic (el català en tercera posició en els cartells que l’anuncien, després del castellà i l’anglès) és una bona ocasió per tafanejar l’arquitectura de l’edifici, encara que només sigui la primera planta i el soterrani, que en cap cas em diuen gaire cosa. La primera parada, tot just entrar, és la de Rodés, breu salutació abans de continuar el passeig. Les parades són petites, però econòmicament potents en la seva condensació d’exemplars que des del punt de vista literari m’interessen molt relativament; circumval·lar els propietaris impertèrrits per tal de veure el seu material em neguiteja una mica; un petit –de mida- llibre de Ramon Llull sobre la Verge es troba fora de l’abast de la meva butxaca. En fi, que em sento una mica estrany.

Tempo conegut

Arribo a la Catalònia quan teòricament ja s’ha acabat la marató literària dedicada a Foix, però encara sóc a temps d’escoltar el darrer rapsode, un representant de l’ajuntament que hauria de conèixer però del qual només em sona vagament la cara. Clou l’acte amb dos sonets de Sol i de dol, els dedicats a Riba i a Salvat Papasseit. Trobo la seva lectura correcta –què és la correcció?-, però el seu ritme excessivament ràpid, precipitat, polític, com la consulta de la Diagonal que suposo que a ell no l’ha esquitxat. Si el voleu escoltar, el teniu al vídeo del final, que he intentat arreglar amb “Goldwave” i que per falta de pràctica m’ha quedat amb una veu metàl·lica que penso que s’adiu amb la funció pública. Mandrejo una mica per la llibreria i em compro En el dia més clar de l’any, amb deu nadales de Foix i un CD amb el recitat. Com que el llibre té les pàgines impreses al revés de la portada (o viceversa), demano un descompte a la caixa; la noia em mira escèptica i em diu que em pot fer un 5 %. En realitat el que hauria de fer es tornar el llibre a l’editorial, però no li ho dic, ni tampoc que he triat l’exemplar precisament per aquesta errada.

Tempo laberíntic

També arribo tard a la Virreina. El primer pis és un formiguer laberíntic ple de gent que es mou i s’atura per atzars incomprensibles. Una dona li diu al seu acompanyant que Ocaña no tenia idea de pintura i li explica a través dels quadres la seva afirmació. No m’aturo per dir-li que aquesta no és la qüestió. Palol acaba el seu darrer poema en una saleta plena a vessar i de circulació difícil on el meu genoll esquerre topa dolorosament contra un ferro vertical de funció dubtosa. Em quedaria a escoltar un possible bis, però m’aclapara tanta concentració humana en un lloc sense vistes a l’exterior.

Tempo de repòs

Estic cansat de voltar i entro, com altres vegades, a reposar en un banc de l’església del Pi. Sorpresa, al peu de les escales de l’altar hi ha un cor de la Universitat Furman de Carolina del Sud que interpreta sense acompanyament musical. Em sembla que ho fan bé, però no sóc de fiar. Em deixo portar. Penso que és curiós no veure cap negre entre els seus quaranta cantants; només em sembla reconèixer una hispana, que crec que es diu Christina Jimenez (sense accent). La gent entra i surt sense fer soroll, únicament una criatura plora un instant coincidint amb un solo. Aprofito el final d’una “Traditional African-American Spiritual” per marxar discretament.

P. S.

Tempo èpic de tarda (nit) de diumenge

La literatura esportiva, tant l’oral com l’escrita és plenament humanista, renaixentista: un plagi interminable d’un primitivisme exasperant i amable a la vegada amb acompanyament rítmic de clàxons i petards. De tant en tant s’alça una veu original, nova, que s’incorporarà amb el temps a la literatura èpica del tot o el res. Ronda un helicòpter (vermell i verd insistent que s'allunya i retorna) en espirals el meu cel: la festa continua. Visca el Barça!

tempo de literatura (divendres)

Tempo inicial i iniciàtic

Al vestíbul de la vella Universitat, la història dels inicis, la història del foll. Tantes idees, tants llibres, tants mestissatges, tant interès per “raons necessàries” i no “per autoritats” que un troba a faltar actualment . Quin principi més espectacular! A les escales, sis o set estudiants sud-americans xerren i riuen mentre em passejo pels plafons que ja havia vist a Torroella. Els segueixo al pati de lletres. Les aules han canviat els seus números, però la resta continua més o menys igual. En un banc, una parella deu parlar, si fa no fa, del mateix que parlàvem nosaltres.

Pausa

Finalment em compro l’objectiu 10-24 a Casanova. Sóc home de rampells.

Tempo exterior

Només falten vint minuts per tancar els baixos del palau de marquès on encara queda algun vestigi de Verdaguer. Ara sóc l´únic visitant d’aquest món que descansa en les prestatgeries i que batega en llibreries de tot el món. La guàrdia de seguretat m’adverteix que anirà apagant els audiovisuals, però encara sóc a temps d’escoltar Sànchez Piñol a la Xina. L’autoretrat al mirall m’aprima. No sé quin llibre triaria.

Pausa

Compro dues pastilles de xocolata, una amb llet i l’altra negra al 70 %. Són a punt de tancar.

Tempo babèlic

Al Museu Marès han col·locat les cadires sota les voltes en previsió de pluja. M’assec en una cadira de la darrera fila. Per què som tan pocs? Parlen de les avantguardes antigues, però escolto les noves avantguardes. Al cap d’uns quants poemes em sembla que entenc l’ucraïnès tan bé com Carles Hac Mor, que quan tradueix sobre el paper un dels poemes de Iurii comença a recitar “pastoral”, fins que el poeta li diu que no, que és “luxúria”... si fa no fa. Gravo una estona i més tard, en editar, m’adono que les veus són fràgils en la meva càmera.
Per què no ens podem endur els poemes més enllà de les veus i de la memòria? No té diners l’ajuntament de Barcelona per fer unes còpies en paper reciclat d’aquests excel·lents poemes?

Pausa

Em trobo amb la Joana i anem a comprar unes cerveses. Soparem coca de recapte.

Tempo virtual

Ja tard, a casa, em trobo amb la sorpresa d’un magnífic poema enviat per correu. No crec merèixer els versos que inclouen el meu jo virtual, però no em puc estar de copiar-los i agrair-los i... què puc dir sinó tenir la certesa que els seus poemes es llegiran i es llegeixen, i seran recordats.

Saragatona cita les Tristia d'Ovidi:
"Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits
no han de témer res de la crítica…
Per a qui treballe amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes
llegiran els meus escrits?"








Tempo final
Agraeixo al llibreter que m’hagi facilitat indirectament els dos enllaços d’aquest post.

realitats (i paraules)

L’alcalde de Barcelona cobra una burrada, més que el de Madrid, és clar. El president de Catalunya cobra més que el d’Espanya, no podria ser d’altra manera. Guanyin el que guanyin, les seves responsabilitats i la seva dedicació al servei dels ciutadans són enormes. La seva eficàcia en la gestió del diner públic, indiscutibles.

(M’estava llegint el darrer llibre de Torrent, a poc a poc. Ara he fet un parèntesi)

Les mesures per sortir de la crisi seran enormement efectives per crear llocs de treball i riquesa a repartir entre els ciutadans.

(Aquesta tarda m’he adonat que si no passa res, aviat em florirà l’orquídia)

Alguns polítics de la meva ciutat volen impugnar la consulta sobre la Diagonal perquè bé el maquinari bé el programari que es fa servir en les votacions no funciona com caldria. S’espera que es realitzi una nova consulta amb més garanties.

(Ha començat a ploure amb una força inusitada. Els trons són freqüents i poderosos)

La patronal (la de la construcció i la del turisme incloses) no acaba d’estar satisfeta amb les mesures... Com que no sóc expert en res no sé ben bé la finalitat de les mesures dels governs, però entenc que la patronal vol una societat més justa, i a poder ser, sense vagues.

( Encara no tinc clar a quins actes poètics assistiré aquest cap de setmana. Potser també faré una ullada a la Fira del llibre antic de Barcelona, a la casa Batlló)

Zapatero menteix, Hereu menteix; entremig, tot un arc de sant martí de mentides polítiques i de tot tipus, també sentimentals. Els bancs –s’hauria d’escriure en majúscules: BANCS?- presenten els comptes clars.

(Ara, potser encara llegiré algun bloc: paraules místiques, vergonyoses, vergonyants, desvergonyides, dures, iròniques, suaus, intel·ligents, entremaliades, innocents, sensuals, experimentals... Crec en la força de la paraula. La paraula, ara atomitzada en milers de fragments, algun dia s’unirà per formar una sola frase definitiva que reunirà tots els significats i tots els matisos i traspassarà pantalles, papers i l’aire, que aconseguirà unificar els milions d’ideals i desitjos dispersos de la humanitat. Qui sap si els fills dels fills dels fills dels fills que no tinc ni tindré, ho veuran?)

L’alcalde de Barcelona...

Interminable.

(Després de llegir, escriuré una mica: centenars de milers de paraules i de combinatòries al meu servei que algun dia em permetran trobar la frase justa. Crec en el poder de la paraula. La pluja, fidel companyia, ha minvat i els trons s’han allunyat. Com que és de nit, seria inútil buscar l’arc de sant martí)

en parlarem al juny

Sembla que en Zapatero no ha acabat d’entendre el que la inspiració de les altures li havia suggerit, però per fi ha concretat la seva interpretació en una sèrie de mesures per sortir d’una crisi, que primer no existia, de la qual, segons ens deien –quin tip de riure!-, ja anàvem sortint. Veurem ara la independència –quin tip de riure!- del govern de Catalunya- a l’hora de dur a terme mesures pròpies. Suposo que a Barcelona, l’Hereu aturarà la fantasmada de la Diagonal, seguint l’exemple de contenció del seu cap suprem, encara que no sembla que l’Hereu tingui ni faci cas a cap cap.

Jo, que tinc unes despeses fixes moderades i només mitja hipoteca d’anar per casa, he procurat contribuir al redreçament de l’economia pública–el de la moralitat m’és impossible- a través de la manca d’estalvi, que no l’endeutament: més tabac, més alcohol (menys anys de vida, doncs, i que s’estalviïn així la meva pensió), més música, més fotografia, més llibres, més restaurants, més se... (no, això no). Si hagués tingut carnet de conduir m’hagués comprat un cotxe dels que paguen més impostos i gasten més gasolina. En fi, que he procurat contribuir des de la meva modèstia financera al moviment del diner. Ara Zapatero –Montilla m’ho confirmarà si no ho ha fet ja-, em diu que no he actuat bé, que tinc massa diners, que a partir del juny em rebaixarà com a mínim un 5 % del sou. Bé, em sap greu, lamento la manca de confiança en les meves mesures particulars per sortir de la crisi. Però no passa res, els polítics són així: avui això i demà allò. A partir del juny aniré baixant les meves dosis de tabac, em convertiré en un aiguader (no espero que l’allargament de la meva esperança de vida els suposi cap despesa en pensions), prou de visitar el carrer Tallers, deixaré d’anar a Salvador Serra, definitivament, no em trauré el carnet de conduir, miraré els aparadors de les llibreries, però llegiré als blocs de què van els llibres, em portaré una carmanyola a la feina amb continguts equilibrats, tindré més se... (no, tampoc no toca).

Ep, tot aixà a partir del juny. De fet encara confio que a Catalunya, on s’han fet molt millor els deures, les mesures anticrisi em siguin lleus. I si no és així, qui em diu que els presidents del juny no seran ja Rajoy i Mas, i tornaran a confiar en les meves modestes mesures de redreçament del país, i no tan sols això, sinó que potser pensin que cal estimular-les amb un augment del meu sou de, per exemple, el 15 %. Ja es veurà.

la poesia és un moment

Fa unes quantes “hores del lector” feien broma els dos escriptors consagrats amb els novells i no sé com va anar ni recordo si es dirigia al públic en general, que l’Emili Teixidor, referint-se a aquells que llegeixen poc o gens amb l’excusa de la falta de temps, deia: “La poesia és un moment”.

Vaig pensar que sí, però que no, que per a mi el conte és un moment; la novel·la és un moment: la puc deixar i recomençar quan vull; d’altres gèneres literaris són un moment, però la poesia... És clar, és un moment si em trobo amb una infàmia com aquesta:

Sempre visc en un neguit,
ni un descans en tot el dia.
Del matí fins a la nit,
em pregunto si podria,
descansar el cap al teu pit.

pere palau. provisionals.

I en aquest cas encara li donaria voltes a la possible intenció eròtica del poema. Però la concentració expressiva de la poesia, les imatges personals que a mi tant em costen de desxifrar, els ritmes que a vegades se m’escapen en una primera lectura, i en una segona... Uf, com em costa a vegades arribar a alguns poemes. Algun cop fins i tot penso que el poeta ha construït un galimaties només per fotre’m, o potser li ha sortit el galimaties sense cap mala intenció, que a vegades la passió, la pressa i l’intent d’originalitat porten al caos. D’acord, és possible que el que calgui és no pensar gaire què vol dir l’autor i si el camí per a dir-ho era el més adequat (i sobretot no haver llegit determinats tractats de poesia). Potser el que cal es deixar-se portar per la música de les paraules, per la melodia del vers, per la subjectivitat del poeta vista a través de la meva subjectivitat, per la complicitat d’un concepte, per la sorpresa d’una imatge... A la fi, cada lector refà el text que llegeix. Però jo en vull més; aspiració sovint inútil, ho sé. Agafo un poema curtet, per exemple aquest:

DISCIPLINA

Mentre per la finestra
entra la fresca alba
una follia dolcíssima
l’impregna d’ira.
Val la pena tanta calma?
Val la pena tanta ombra?

Hèctor B. Moret: Camp clos.

Molt bé, crec que hi he entrat. M’he deixat portar per les paraules, pel ritme, pels contrastos. Gaudeixo, entenc, ¿entenc? Sigui com sigui, l'estímul ha arribat al meu cervell. És un poema que puc arribar a fer meu, cosa que tampoc calia. Però, quant de temps m’ha acostat adonar-me que és un poema que de la mateixa manera que es pot llegir en català es pot llegir també en italià, amb significats diferents, evidentment. Quan i com m’he adonat finalment que parla de Cesare Pavese, potser del dia 27 d’agost de 1950 –aviat farà seixanta anys justos- que és quan va decidir suïcidar-se, potser mentre per la finestra de l’hotel l’aire de la matinada aconseguia refrescar una nit càlida en aquella habitació de l’hotel de Torí. Era fàcil adonar-se de tot això? Calia? Potser no, però es troba en el poema. I després d’aquesta relectura, em vénen ganes de llegir Pavese?

-La poesia és un moment.
-Home, no sé què dir-te. En el meu cas ja ho veus, porto més de mitja hora escrivint i a penes he parlat de les voltes que li he donat al poema. Però, sí, jo sempre tinc algun moment per llegir poemes, encara que després pensi que hauria d’haver estat fent alguna altra cosa, llegint, per exemple, tres o quatre pàgines d’una novel·la, o un microconte (uf!). També hi ha dies que prefereixo escriure sobre poesia.

barça, barça... barça...!

Gairebé són les set i les taules comencen a omplir-se. A les residències se sopa en horari europeu –deu ser dels pocs llocs del país-, imagino que més per comoditat de l’empresa i dels seus treballadors que per conveniència dels usuaris, que fa poc que han berenat. De tota manera, haver arribat a vell implica un alt grau d’adaptabilitat.

Habitualment parlen poc entre ells, alguns perquè ja no en tenen la capacitat, uns quants perquè ningú els pregunta res, d’altres perquè ja no tenen res a dir, tres o quatre perquè s’ocupen únicament de les seves coses i dels seus records. Entre els que parlen, hi ha els que rarament obtenen respostes i aquells que no sé sap què diuen o què volen dir. Hi ha, no obstant, parelles estables i inestables que tenen en la conversa la seva única distracció.

Avui, però, és un dia especial. En P., encara d’aparença forta, però darrerament d’una sordesa notable i enganxat a l’oxigen d’ampolla, que havia estat l’encarregat d’una petita empresa metal·lúrgica, demana si saben a quina hora és el partit. La seva companya actual, que passa el temps cosint a la galeria en hores de sol, no li sap respondre, però dues taules més enllà, pren la paraula la G., antiga treballadora del tèxtil que té una germana amb Alzheimer en una altra residència a la qual visita un cop per setmana. Li diu que el partit és a les nou i que no el televisen. L’A. , companya d’en P., amplifica la veu de la G. En P. somriu i prediu un 1 a 2. S’afegeix a la conversa la B., petita i nerviosa, en altres temps cantant d’òpera d’un cert èxit, però que no va aconseguir que el seu nom figurés en cap enciclopèdia, per dir que ella no veu clar que l’equip guanyi, que el contrari té moltes possibilitats. En R., que es guia amb un bastó blanc des que fa set anys va acabar perdent la vista i que ningú sap a què es dedicava abans, manifesta el seu convenciment en la victòria i la seva fe en els més petits de l’equip i en el seu entrenador. En R. va sempre amb l’auricular de la ràdio a l’orella i ningú no sap quina emissora escolta. En J., que duu unes camises llampants i un escut d’Espanya a la solapa, creu en la victòria final dels blans. La S., que aviat farà els 77 i que va passar els darrers anys a l'Àfrica i que ara llegeix novel·les d'aventures, diu que els partits comencen massa tard. Diverses veus s’afegeixen a la conversa al mateix temps que algunes mirades continuen, com sempre, aparentment absents al que es diu. Alguns planyen que no es televisi el partit. Tothom parla amb tothom i qui no ho fa sembla que escolta, fins i tot si mira, com sempre, les rajoles o el sostre. El petit menjador és una festa.

De sobte, la B., en altres temps mestra, que seu al costat d’en R., comença a plorar. És un plor silenciós, de llàgrimes a penes perceptibles. Quan algú li pregunta per què plora, la B., perdut tot pudor, amb prou feines és capaç d’articular que ella no sap res de futbol, que no pot dir res. Ningú no és veu capaç de consolar-la, ningú no li sap dir que de futbol no n’entén ningú, que el futbol no importa, i si li ho diguessin, és probable que no s’ho cregués.

històries de la diputació

M’allargo a “Modernització i catalanisme”, a la seu de la Diputació de la Rambla de Catalunya. M’agrada visitar les exposicions de la Diputació en aquest espai tan reduït. Són mostres molt ben muntades que no intenten aclaparar amb una profusió de textos, que tenen uns objectius clars i uns visitants escassos.

En aquest cas es tracta d’explicar sobretot l’obra de Prat de la Riba (Diputació, Mancomunitat, i una mica abans) o, si es vol, del noucentisme en un passeig didàctic apte i comprensible per a tots els públics. A partir d’aquí, l’espectador ha de decidir si vol aprofundir més en el tema.

En sortir, passo per davant de la llibreria de la institució, que aquests dies té un aparador monotemàtic: Joan Maragall: Carnets de viatge, amb unes il·lustracions que em semblen molt atractives, i no puc dir res més fins que me’l fullegi.

Continuant amb la Diputació, fa uns dies que vaig agafar del meu mercat els fullets d’un concurs de receptes: “Del mercat a la taula. Segona edició. Receptes de baix cost". Vaig pensar en la possibilitat de concursar amb algun plat que fos prou atractiu per merèixer el reconeixement d’un jurat que no s’especifica, però finalment crec que no hi participaré. M’emprenya la presa de pèl dels premis que, com en alguns concursos d’altres modalitats, per exemple alguns de literaris, juga amb l’ego dels participants, que ja es consideren ben pagats si el seu nom apareix en lletres d’impremta i poca cosa més. En aquest cas, els guanyadors: “rebran un trofeu exclusiu (?) lliurat per l’Oficina de Mercats i Fires Locals i una subscripció per una any a la revista CUINA.” Sisplau, quanta gasiveria! Ni un premi en metàl·lic ni un circuit pels millors restaurants de Catalunya, ja no dic del món, ni una subscripció eterna. Apa, home! I per acabar-ho d’adobar: “Les sis persones finalistes cedeixen a la Diputació de Barcelona tots els drets de propietat intel·lectual... durant un període de temps il·limitat...” O és la plena modernitat o és de jutjat de guàrdia. De tota manera, si algú de vosaltres vol enviar la seva recepta, li recordo que el termini s’acaba el 29 de maig.

Em pregunto que és la Diputació actualment, quines són les seves funcions i si encara té sentit. Francament, no en tinc ni una idea aproximada. Però fa bonic i dóna feina.

serrells: del roig al verd

Ja em disculpareu, barcelonins i forasters, si insisteixo en una tema tan poc atractiu com el de la mobilitat. Concreto uns antecedents: Pel que sé, en molts centres educatius del país està prohibit l’ús del mòbil –en alguns fins i tot que es porti als centres-; en cas que soni –o es vegi- un mòbil, el més habitual és que acabi en mans de la direcció o una altra autoritat i la mare o el pare de l’alumne hagi de passar a recollir-lo. Bé, ara no discutirem –ei, feu-ho si voleu- la bondat o maldat de la mesura i les seves conseqüències, només constato un fet. Bé, doncs resulta que un o una amable comunicant m’ha deixat un comentari que diu que el gerent del Consorci d’Educació de Barcelona, un ens que s’encarrega de la gestió de l’ensenyament a la nostra ciutat, ha enviat un comunicat a les direccions dels instituts, copio textualment: “demanant que siguin tolerants amb l'ús del telèfon mòbil la setmana de les votacions.” Quedo de pedra, no tinc paraules. Després resulta que tinc tantes paraules que penso que sobrepassaran el bon gust d’un post apte per a tots els públics. En resum, que mitja humanitat s’ha tornat ximple i ens acabaran xiulant a la resta.

Finalment he aconseguit trobar el programa de Barcelona Poesia i també un bloc (o potser blog, sóc un ignorant), amb comentaris oberts, que sembla que s’encarregarà o s'encarrega de explicar com va i com és la cosa. Trobo a faltar més poesia en espais oberts, en places, en carrers, en barris, a part de la que ja tenen cada dia. I per no allargar-me més, demano una consulta popular per a la pròxima edició en què, a més dels llocs, es pugui opinar sobre la tria d’organitzadors, poetes i poesia. Queda dit.

Finalment, l’èxit relatiu de les meves paraules sobre el caragol, o cargol, Carlitus, (bonic post i bonica foto, A.), m’animen a deixar una imatge seva potser no tan poètica com la del Tirant –som tan antropocèntrics!- però igualment científica. Diu Tirant, al capítol XXIX:

...menjaven en una taula los tres, e vertaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats.

El règim alimentari d’en Carlitus Caragol, com el de tots els seus parents, és més aviat monòton i dubto que se’l pugui considerar un príncep o una princesa (o les dues coses al mateix temps), però la seva pell, d’aparença rugosa i morenor contrastada, té també una translucidesa que em deixa admirat quan per la gola se li veu passar la verdor de la col, com si fos un poema de la Barcelona poètica d'enguany.

de la ràdula i altres intimitats

Potser ja és hora que el caragol desaparegui de l’encapçalament. No sé si algú, durant aquest temps, s’ha preguntat què feia aquí. Doncs aquesta és la història:

I érem a la cuina, i quan traguérem la verdura de la bossa, un caragol sortí d’una col, i manàrem que no tocaren la col fins que el cargol se’n fos anat en lloc més segur, pus en nostra fe era vengut.

Com que jo no sóc el rei Jaume ni les meves gestes tenen cap reconeixement –ni el cargol sol ser un animal especialment poètic-, ja podeu imaginar que les meves ordres rarament fan efecte en uns súbdits que no tinc. De tota manera, vaig disposar de temps sobrat per immortalitzar-lo i deixar-lo en aquesta virtualitat que només a mi em pertany i de la qual sóc, amb el vostre permís i el de blogger, l’únic senyor. Després...

barcelona poesia

Visc a escassos cent metres de la Diagonal i la creuo, cap a la mar, i la segueixo, més aviat de pujada, amb freqüència. La majoria de vegades els meus desplaçaments són a peu; força menys, en autobús; unes quantes vegades a l’any, en cotxe. De cotxe, no en condueixo; ni tampoc bicicleta, ni patins, ni moto – a Barcelona-, ni qualsevol altre vehicle. Visito poques botigues de la Diagonal, i en faig algunes de les meves compres. No compro llibres, no compro material fotogràfic, no compro roba, però sí alguns altres materials que no detallaré. No sé que més podria incloure en la meva autobiografia territorial i cinètica, però de moment em sembla suficient per deixar constància que és un dels meus carrers.

A partir del dia 10, i durant una setmana, els barcelonins d’un cens que firmaria el mateix Carretero i no l’Anglada podrem votar com volem aquest carrer, un dels més importants de la ciutat, segons ens diuen. Podrem decidir entre dues opcions –la tercera és l’immobilisme- a partir d’una iniciativa de l’alcalde Hereu que vol que siguin els ciutadans els qui participin directament en l’urbanisme de la seva ciutat. No cal dir que trobo molt interessant aquesta proposta innovadora de democràcia directa que mai abans no s’havia fet a la ciutat, ni per les exposicions universals, ni per les olimpíades, ni pel fòrum, ni per tants altres canvis que tenien com a principal finalitat fer progressar la ciutat.

Dit tot això, i en un ordre dispers i aleatori deixo algunes consideracions, que podria respondre més endavant, o em faig algunes preguntes.

Per què no aprofitem l’ocasió per reformar també la Gran Via, un carrer que té característiques urbanístiques i circulatòries molt similars a les de la Diagonal.

La comparació entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia o la Rambla de Catalunya només la poden fer els ignorants. La diferència definitiva, per començar, és la llargada d’aquests carrers. Passejar-se TOTA la Diagonal per anar de botigues, per exemple, és impossible en persones assenyades sense recórrer a una cursa per etapes.

Suposem que fem una reforma sense incloure el tramvia i afegint un transport subterrani. Per què no?

Per què ningú no ens ha dit on van tots aquests cotxes que passen actualment per la Diagonal? Quants fan trajectes interns? Quants externs? Quines vies els absorbiran i com quedarà la circulació per aquestes vies? S’han calculat les alternatives a aquests conductors i aquests desplaçaments?

Al meu diari del diumenge incloïen un especial Diagonal de 20 pàgines (òndia!) encapçalat per un titular a mitja pàgina que deia: “Una avenida con futuro”. A la part superior, la foto d’una “comerciant” i un títol: “Coincidencia. El comercio saldrá ganando”. Ja hi som. Qui paga aquestes pàgines? Quin interès té el diari en aquesta reforma? Quantes promeses (o realitats) econòmiques s’han repartit i entre qui abans de realitzar el projecte? Què guanyaré jo? Que guanyaran els que són ciutadans com jo?

Quants diners s’han gastat en aquesta campanya? I si els ciutadans –els censats des de principis de 2010, sàpiguen o no on para la Diagonal- se’n desentenen de les dues opcions?

Quins criteris prevaldran a l’hora de votar: els tècnics, els ideològics, els utilitaristes...?
Per què els polítics de no importa la tendència (hi ha tendències en aquests assumptes?) no parlen sobre la legalitat o no de la consulta? Ja és constitucional?

I, sisplau, menys demagògia com la de les quatre fotos que copio al final de tot amb la intenció de constatar que el cotxe és la bèstia negra de la Diagonal: “Quien tema que con la reforma se ira al colapso ha podido ver que es el coche el único que crea problemas”, diu un senyor de la plataforma “Diagonal per a Tothom”. Ja es veu que el col·lapse el protagonitzaran els vianants, en aquest moment més aviat escassos en el tram on es van fer les fotos (passeig de Sant Joan-València).

Si la reforma de la Diagonal no costa com a mínim el doble de 70 milions d’euros, em faig caputxí, cosa que a la meva edat pot tenir la seva gràcia.

I ja m’ha tornat a passar. Jo el que volia és parlar sobre la Setmana de la Poesia que començarà el dijous vinent, just a la meitat de les votacions sobre la Diagonal. Al web de l’Ajuntament no trobo res: és tan etèria la poesia! Estant tan enfeinats a l’Ajuntament! Resumeixo: Quan farem una consulta popular per decidir en quins espais s’han de fer els actes poètics? Quan podrem decidir els ciutadans de Barcelona quins poetes i quin tipus de poesia hem de veure i escoltar a la nostra ciutat? Com a usuari de la poesia exigeixo informació, JA!

la Castella de Delibes: algun detall

Un apunt (annex) de la comtessa, una altra vegada al nord, tan fred i segurament tan càlid, em retorna a Delibes. Entenc que potser no és el moment perquè ja fa setmanes que va morir, etc. i perquè altres coses ens preocupen, etc., però no puc estar-me de recordar un llibre seu poc llegit i, al mateix temps, molt llegit pels que alguna vegada s‘han entretingut amb les seves obres.

Sembla ser que Rafael Borràs, director literari en aquell moment de l’editorial Planeta, va proposar a l’escriptor, devia ser poc després de la mort de Franco, un llibre sobre Castella, és a dir, una cos com la que va fer Pla sobre Catalunya. Delibes va declinar la invitació al·legant que ell no era un home d’idees, un home que aprofundeix des de posicions ideològiques, teòriques, que ell parlava de terres i de gent. Bé, no m’allargo en detalls; al final Delibes va accedir a escriure una obra sobre Castella, però a través de fragments de les obres que havia escrit fins aquell moment que li servirien per il·lustrar diversos aspectes castellans: El paisatge castellà, dependència del cel, Religiositat, Submissió... i així fins a 12 temes més. Cada capítol, encapçalat per una reflexió sobre el tema. En resum una condensació del seu pensament de manera directa i novel·lada -o no- (El disputado voto del senyor Cayo, Las ratas, El camino, Siesta con viento del sur, Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo, La Hoja Roja, Diario de un cazador...)

De Castilla, lo castellano y los castellanos, que actualment és fàcil de trobar a Austral, avui en copio un fragment de reflexió personal just del principi. No sé que escriuria ara Delibes, però en aquell moment deia això:


Contrasta esta realidad social castellana con la imagen que durante los últimos lustros ha circulado por la periferia dels país, aceptandose como buena la torpe ecuación Administración = Madrid y Madrid = Castilla, luego Administración = Castilla. Se daba así una imagen de Castilla centralista y dominadora, más propia de una retórica tonante y vacía que de un hecho real, fácilmente constatable. Castilla, región agraria, pese a los incipientes brotes de industrialización en algunas de sus ciudades, sobre su ya viejo, impenitente abandono, se ha visto sometida a lo largo de casi medio siglo a la presión del precio político, eficaz invento para mantener inalterable el precio de la cesta de la compra y, con él, el orden social de los más a costa del sacrificio económico de los menos.
[...]
A pesar de lo dicho, no creo que exista hoy en Castilla un arraigado sentimiento regionalista, una conciencia histórica y cultural profunda. El castellano, de ordinario, no se siente especialmente castellano, sino vaga, inconscientemente español. Villalar no es tanto la expresión espontánea de un sentimiento autonomista como una resuelta tentativa de crearlo. Pero, por el momento, el castellano, me parece a mí, no siente eso. Para que un sentimiento localista reivindicativo despierte o se afiance basta un solo golpe bajo, contundente y despiadado, como el propinado a Cataluña en abril de 1939 (Señores: a partir de hoy hay que hablar cristiano). A Castilla no le ha faltado el golpe bajo, le ha faltado la contundencia. A Castilla se le ha ido desangrando, humillando, desarbolando poco a poco, pulatina, gradualmente, aunque a conciencia.
[...]
Aunque planteada de manera esquemática, creo que esta es la situación actual de Castilla. Mas esta mansedumbre, esta pasividad, esta especie de fatalismo que de siempre acompaña al castellano, no excluye la existencia de un idioma -que por extendido hemos dejador de considerar nuestro-, unas costumbres, una cultura, un paisaje, una forma de vivir. A rescatarlos, a subyugarlos va encaminado este libro, que, repito, no es un libro de ideas, sino un libro sobre hombres y cosas humildes que nos hablan de una Castilla maltratada pero que, pese a los últimos y pocos optimistas avatares, no ha enajenado aún su personalidad.

Doncs això, i moltes altres coses.

l'amor és una habilitat

M’he passat la darrera part de la tarda llegint papers, adormit entre miralls. El sopar del diumenge: pa amb tomata i pernil i el que hi ha a mà. Mig miro la pel·lícula de la 1, d’aquelles de sobretaula de la tarda. N’extrac dos possibles títols per no sé quina obra: una novel·la? un assaig? un llibre de poemes? un bloc? només un post? L’assassí de l’amor i L’amor és una habilitat. Em quedo amb el segon títol, però amb el primer també faria. Penso en possibles continguts: idees vagues. Imagino, però, que amb qualsevol dels dos títols, potser més el segon, es vendrien molts llibres sempre que estiguessin ben col·locats a les llibreries.

Acabo de llegir alguns posts de col·legues blocaires i em resulta curiós pensar com qualsevol dels dos títols s’adiu al seu post; els el regalo potser massa tard; en to cas, me’l trio per avui, encara que tingui poc a veure amb el que escric perquè, a la fi, què importa el títol?

A fora plou amb insistència, sense treva, des de fa una estona. M’agrada. Demà al matí ja no em farà tanta gràcia. Torno als papers.

de l'esclat -amb retard- de les oclusives en matinada de diumenge

La Rosa m’envia a través de la B. el poemari de la Rosa. Evito el verb, diu el títol. Abans d’obrir-lo jugo a imaginar quin verb evitarà la Rosa en els seus versos, ¿el substantiu que obre l’evangeli de Joan?: “Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai." No, la Rosa, com qualsevol altre poeta , no pot renunciar a aquest verb, encara que sigui per buscar la pròpia llum. Potser la intenció és renunciar al verb que es conjuga, al que indica acció? És possible, però queda el verb que indica procés, estat, situació.

Passo amb el polze de la mà dreta, del principi al final, les pàgines del llibre, com si fos un d’aquells en què hi ha imatges en moviment que conten una història: D O S I V E R I T A T. Faig l’acció contrària, amb el polze de la mà esquerra: T A T I R... Se m’encalla una pàgina i llegeixo el poema:

Estic eixorca de certesa
i narració, eixuta de sentits
i veritat, els porus em transpiren
solitud. Sordeses inconnexes
i oclusives primitives dintre meu,
evidències d’aquest buit que s’obre
al meu voltant, d’aquesta esfera
transparent. Sóc incapaç de trobar
un mot, de fer la suma de vocal
i consonant davant d’això:
revelació certa i incerta,
cantonada perfilada del mirall.
No puc apamar el buit,
prendre l’amplada de l’abisme
fastigós. M’ofego mentre ho faig.

Encara no sóc a la meitat dels poemes que més tard llegiré. Em quedo amb les oclusives. Les oclusives són unes consonants molt curioses que, com el seu nom indica, comencen amb un tancament, sembla que l’aire pugna per sortir de la boca, però els llavis, les dents, el paladar, li ho impedeixen; finalment, però, l’aire retingut supera els obstacles i es produeix una petita explosió, el pensament s’expandeix en el verb i l’alè enterboleix el mirall que servia per comprovar si ens quedava vida. Finalment, el mirall ens reflecteix i només ens queda acceptar el que veiem o tornar a emmirallar-nos.

Continuo el fil dels poemes, durs, consistents, oclusius. Continuo la cerca en el mirall: el reflex, la lluita, la renúncia, encara més lluita, el retrobament:

...
la veritat d’aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.

Ara espero que, retrobada, passant de l'u al dos (i al tres) i una altra vegada a la pròpia essència, la Rosa retorni al tot del seu bloc en què fa temps que busquem nou reflexos en va. Ja és el temps.

del nomadisme i la sensació de culpa

Mentre la Joana busca Cinc cèntims d’òpera –que no trobarà-, jo, més pràctic, m’acosto a una de les caixes (Corte Inglés del Portal de l’Àngel, un quart de deu de la nit) i pregunto per Arrels nòmades. El senyor, a qui fa anys que tinc localitzat a la secció de llibres, no em sap donar raó i recorre a l’ordinador. Escriu el que ell diu la paraula clau: “nomadas”. No li surt el llibre. Li suggereixo que escrigui un plural en “es”, que és com jo, encara incapaç de normalitzar-me amb la vocal neutra, he pronunciat en l títol. Res. Com que no recordo el nom de l’autor –fa temps que em preocupa la meva memòria- dic el que sé: que és un escriptor iraquià (em sembla), de vora 50 anys, llicenciat en filologia anglesa, que la seva llengua materna és (em sembla) l’arameu, que té un restaurant a Gràcia que es diu Mesopotamia (no hi he anat mai i no sé si porta o no accent), que al principi d’arribar a Barcelona feia classes d’anglès i al mateix temps exportava roba interior femenina... Res, em mira com si jo fos esperitat: tanta insistència per un llibre que vés a saber si existeix. No em rendeixo; vaig a les novetats en català (déu, per què algunes llibreries s’enderien a canviar el lloc de les seccions?) i no em costa gens localitzar la biografia novel·lada. A la caixa del meu caixer em precedeixen dos lectors que tornen un llibre (no veig els títols). Quan em toca, brandeixo el llibre amb suficiència i li dic que potser haguéssim (faig servir el plural perquè em sento corresponsable de la cerca anterior) hagut de posar l’accent a “nòmades”. Em diu que ni pensar-ho, que els petits detalls ortogràfics a vegades tornen bojos els ordinadors.

Mentre la Joana puja a la planta setena del Corte Inglés de la plaça de Catalunya a buscar una funda protectora per al seu Ipod, jo baixo al supermercat a buscar unes llaunes de Löwenbräu I aprofito per agafar unes croquetes de bacallà, una mica de formatge “Barret de copa” sec I quatre coses més de primera necessitat. El total no arriba a quinze euros. Espero dos o tres minuts la Joana a la porta de les bosses de mà.

En arribar a casa i treure les compres, m’adono que m’ha desaparegut el llibre. Repasso els trajectes mentalment i estic segur que l’he oblidat en el moment de ficar les compres a la bossa del supermercat. Em molesta la badada: pel preu, per la falta d’atenció un pèl preocupant, perquè tenia ganes de començar la lectura aquesta nit. El dilluns trucaré al magatzem, encara que dubto que recuperi el llibre. Per altra banda, em consola pensar que la pèrdua és fruit del destí i que potser algú agrairà a l’atzar una lectura imprevista i espero que satisfactòria. A més, un llibre amb aquest títol per força ha de tenir una tendència al nomadisme que jo no m’atreveixo a qüestionar en aquest moment. De tota manera, espero que al segon intent recordi que el sedentarisme també és una forma de vida digna i que una segona desaparició la trobaria excessivament preocupant.