el lector desmemoriat

En la seva darrera anotació, que potser ja no ho és, la Mireia fa una síntesi del balanç de les seves lectures de l’any 2010. M’hagués agradat deixar-li un comentari opinant sobre el seus llibres, però pràcticament no hem compartit cap lectura; també hagués pogut dir-li alguna cosa sobre els meus llibres del 2010, però tret d’alguna obra ben present, sóc incapaç de saber, sense fer una cerca per prestatges, taules i tauletes, què he llegit aquest any o què és de l’any passat o de qualsevol altre moment no gaire remot. Just a tocar la mà esquerra, al costat del teclat (sóc força desordenat), tinc lectures i relectures que són de l’any, cito títols: L’art d’ensenyar Barcelona, Huye rápido, vete lejos, Verd aigua, Del llum de gas al llum elèctric. Àngels e dimonis, Tres prosistes... Un conjunt heterogeni i em temo que heterodox que he fet servir en algun post. Just al darrere... No cal continuar, perquè no es tracta d’anar citant sinó de reprendre consciència de la meva desmemòria.

Sóc, des de l’adolescència –segurament de molt abans, però no ho recordo-, un individu amb una memòria escassa. No només pel que fa a les lectures sinó respecte qualsevol experiència de la meva vida, encara que no abundaré en aquest darrer camp, que té els seus pros i els seus contres. Quant a les lectures, m’adono que he estat un lector atent sobretot a les històries i molt menys, possiblement per incapacitat, als arguments. I tot i així, sovint em resulta impossible recordar històries, és a dir, l’element primari d’una novel·la, al cap de poc d’haver-les llegit. A diferència d’alguns que no han llegit algun llibre però fa l’efecte que en dominen tots els secrets, jo dec fer la impressió que no he passat de la primera pàgina i d’algun fulleig ràpid a l’atzar. Bé, les coses són com són i ara ja hi puc fer ben poc per canviar-les. De la meva desmemòria, no em preocupa tant l’oblit d’algun personatge, d’un passatge transcendent, d’una finalitat evident, d’un ritme sensacional..., sinó el fet d’haver estat, durant el propi acte de la lectura, un mal lector, un lector primitiu, poc intel·ligent, que s’ha quedat únicament amb el més elemental, el més extern, el més evident.

Vull dir que potser he estat una mena de lector troglodita. Em sembla que val més que en lloc d’explicar amb més detall el que pretenc dir ho faci a través d’unes paraules de Forster, autor, crec recordar, que ja he citat en altres moments i que té l’avantatge sobre altres teòrics de posar-se en la pell del lector, de parlar com a lector.

Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la causalidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico.... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria. Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria.




Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.

E. M. Forster. Aspectos de la novela.

Estic segur que si heu arribat fins aquí haureu entès –el text és diàfan-, el que volia expressar (i ja no parlo d’intel·ligència), tot i que alguns aspectes del discurs de Forster els podria discutir jo mateix, però no canviarien substancialment el meu discurs. Ah, com admiro el lector intel·ligent i amb bona memòria que sap anar més enllà de les històries!

l'acompanyant

Tarda i vespre de compres -poques- i d'intents de compres -més- que ens porten des del Passeig de Gràcia fins a la Rambla i carrers adjacents. Com en qualsevol època de crisi, és a dir, d'anunci de la fi del món, la gent surt de casa disposada a morir matant en la mesura de les seves possibilitats i es fa difícil circular, fins i tot a peu.

Com que és el dia -ahir va ser el meu, sense resultats- de la Joana -per a ella mateixa i per complir amb els encàrrecs que li han fet-, aprofito les pauses d'emprovadors, de provatures i de preguntes per jugar amb la càmera, tot i que en algun lloc em criden l'atenció i em diuen que està prohibit fer fotos.
-...?
-Són les normes.
-Ah!

En un local del Bulevard Rosa (tampoc no es poden fer fotos al Bulevard) trobo una dependenta, no sé si uruguaina o argentina -potser del Paraguai, que mai no he sabut quin accent tenen- que, mentre la Joana va mirant bosses de mà, em demana la meva opinió sobre quin objectiu es podria comprar per a la seva Nikon. Li deixo fer unes fotos amb el meu i comentem detalls. Aprofito un moment de reflexió per fotografiar un gos, i la noia diu a una companya seva que l'acarona que s'aparti, que el que interessa és l'animal i no la seva mà. Jo no n'estic tant segur, la primera foto, amb l'element humà descontextualitzat, em resulta més inquietant, com si de sobte hagués aparegut una cosina de... com se diu aquell personatge de la família Addams? I encara neguiteja més quan, amb la pressa, la dependenta al·ludida s’oblida la mà sobre el cap del quisso. La tercera foto, que faig per complaure la dependenta fotògrafa, té poc interès, tret del que en pugui trobar l’amo del gos, que em somriu amb una complicitat que no voldria compartir.

Fem un intermedi a la plaça de sant Jaume per seguir la corrua circular sense principi ni fi que mira el pessebre de l'ajuntament. Com cada any, el pessebre és objecte de polèmica. Hi ha qui diu que què fa un caçador amb escopeta entre les figures de fa dos mil·lennis, que vaja badada amb aquest anacronisme. La gent parla per parlar, sense fixar-se que el que es pretén és reproduir aquelles posades en escena familiars en què els nens aprofitaven tot el material que tenien –molts clicks desmembrats en els darrers temps- per muntar una escenografia impossible però entranyable. Trobo que l'ajuntament ho ha aconseguit: el pessebre és, a escala gran, horriblement casola, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat.

Ja a les acaballes del tour, entrem a Massimo Dutti del Portal de l’Àngel. M’assec en la que deu ser l´única butaca de la botiga, just al costat de la caixa, i em distrec contemplant les anades i vingudes dels clients, més aviat clientes acompanyades, i decidint mentalment si acabaran comprant. Perdo força apostes. Ja amb la persiana abaixada, focalitzo l’anar i venir de les cinc o sis dependentes i els dos dependents que van col·locant amb diligència la roba dispersa i acaben de preparar la botiga per l’endemà. No crec que cap passi gaire de la trentena. Continuaran treballant a la mateixa botiga quan arribin als cinquanta? En fi, tampoc no em queda gaire temps per pensar en aquests assumptes perquè a través dels auriculars vaig seguint el partit. Quan sortim –som els darrers- van un a tres. Abans d’arribar a casa els del Barça hauran fet dos gols més. Tant de gol ja comença a avorrir.

Joan

La nit s’apropa,
dolçor de tarongina amarga,
i salabror del port:
Parc de la Ciutadella.

Parlàvem de silencis
i tastàvem tots els mots
al Palau del Governador.

Retorn de l’aroma del mar,
regust amargant de taronges,
la nit que comença
i ja es queda.

esbossos del temps per a un mural intemporal

Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.

Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...

Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.

Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?

I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?

Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.

de sonores sordeses: els Mont[s]ó

Diguin el que diguin, m’agrada com escriuen els Mon[s]ó. Llegir-los al diari és un plaer, i encara més quan escriuen en tàndem de manera perfectament sincronitzada. A la seva columna del dissabte, es queixava –moderadament i sense esperança d’esmena- l’Imma Monsó, nascuda a Lleida, de la pronunciació incorrecta que sovint es fa del seu cognom quan s’articula un so de essa sonora inexistent (em sap greu no poder enllaçar momentàniament l’article); ella atribuïa, en part, l’error fonètic a la confusió del seu cognom amb el de Quim Monzó, nascut a Barcelona uns quants anys abans, amb qui algunes persones deuen pensar que té algun parentiu. En la seva columna d’avui (que em sembla que es pot llegir aquí), Monzó responia a l’article de Monsó i explicava que la gent també pronunciava el seu cognom de forma incorrecta, però en el seu cas no era per cap confusió amb cap altra persona, sinó perquè malgrat la zeta, a la qual s’atribueix un so sonor, la seva tradició familiar marca un so de essa sorda. En resum –que bo Monzó, com gira subtilment la truita-, ens ve a dir que la diferència fonètica entre els dos Mon[s]ó hauria de ser inexistent i, per dir-ho d’alguna manera, a favor de la Monsó. La confessió genealògica i fonètica de Monzó m’ha trasbalsat una mica. Jo, fidel complidor de la normativa des que la conec i en la mesura de les meves possibilitats, sempre havia cregut que pronunciava bé el seu nom, però el fet em demostra que mai no ets pots fiar de la paraula escrita ni dels gramàtics, que el que compta, el que hauríem de tenir en compte, és la paraula efímera que s’emporta el vent, la lelngua oral que, desgraciadament, a la fi és la que compta menys, com demostra l’assumpte que ens ocupa.

Sembla innecessari que hagi escrit els llocs de naixement dels dos escriptors, però se m’ha acudit que a més de l’heterodòxia, en un cas clara i induïda i en l’altre explicada, dels sons de les esses, els so de les os dels seus cognoms tampoc deu ser el que pronunciarien els habitants del seu lloc d’origen, pròxim o remot segons el cas. Però aquesta és una altra història que té menys a veure amb la fama. I a més, les vocals sempre són assumptes menors per bé que nuclears.


P S: No té cap importància, però aprofito l’ocasió per reclamar modestament precisió en el meu segon cognom, que no sé si ha aparegut mai en aquestes anotacions. Sóc Marqués amb accent tancat, que reivindico, i sense vocal neutra, encara que cadascú és lliure d’obrir i tancar segons la seva voluntat i de neutralitzar el que li vingui de gust. De fet el que em fot més és la dèria que tenen alguns de convertir la essa en una zeta i de fer tònica la primera síl·laba. Aquesta confusió va agafar proporcions preocupants en l’època en què governava Felipe González Márquez, a qui, tot sigui dit, mai no vaig votar.

a vegades també m'agrada escoltar flamenco

Què hi puc afegir?

a la recerca de la biblioteca digital

Finalment havia de sucumbir a la temptació, i encara que sé que la tecnologia no s’atura, vaig decidir que ja era el moment de comprar el meu e-reader, altrament dit lector de llibres electrònics. La passejada en línia gairebé recta em va dur a les portes que Sony té gairebé al final de la Rambla de Catalunya, un espai magnífic, ampli, amb el material ben distribuït; aquí i allà, els dos models estrella dels seus lectors d’aquest any; parlo amb una venedora que m’explica característiques que ja sé i finalment em diu que el model que m’agrada no el tenen, però que el pot demanar per internet. I jo, noia, jo també sé comprar per internet. En fi, que baixo fins a la plaça de Catalunya i compro l’aparell.

I ara, què? Perquè cal incorporar-hi llibres, que a penes en ve una mostra per indicar simplement que funciona la pantalla. En l'aspecte de la venda, no veig que s’hagi fet gaire publicitat. Més ben dit, jo he vist molts lectors anunciats en periòdics diversos, però la propaganda de llibres és quasi inexistent, i sóc generós amb el quasi. Molt bé, es tracta, suposo, d’entrar en webs de llibreries i editorials. I, és clar, veure quins llibres ofereix la xarxa que siguin gratuïts, és a dir, alguns clàssics descatalogats.

Sorpresa, sorpresa: amb una mica de paciència i explorant viaranys secundaris, resulta que es poden trobar obres que just acaben d’arribar a les llibreries, com la darrera novel·la d’Umberto Eco, o et pots baixar el darrer premi Planeta, el de Mendoza, o la darrera publicació de Mankell. He dit sorpresa perquè totes les baixades són gratuïtes, cosa que, com sabem, contravé les lleis vigents i, com s’encarreguen de recordar les primeres pàgines dels llibres, queda rigorosament prohibida la reproducció, etc. Per cert, potser perquè no he sabut buscar prou bé, és pràcticament impossible trobar originals o traduccions en català, i se’n poden fer diverses interpretacions del cas, evidentment.

Què cal fer davant de la possibilitat de poder llegir un llibre comprat legalment o baixat a través d’una descàrrega gratuïta? Una altra vegada un dilema que en la música fa anys que funciona i ha fet córrer moltes veus i molta tinta i ha dut a algunes solucions acceptables i que en el cas dels llibres encara és nou i planteja discussions que ja s’han començat a produir però que segurament agafaran volada pública si arriba el moment en què els llibres es trobin en la mateixa situació que es van trobar els CD. De moment editors, distribuïdors i llibreries van dient alguna cosa, però no sembla que tinguin gaires iniciatives realment noves.

Tornat al meu reader, crec que ja tinc incorporat material suficient –entre altres el magnífic poemari sense ànim de lucre que ens ha deixat l’amic Josep Lluís, en què ha tingut la gentilesa, que li agraeixo, de dedicar-me un poema- per a la resta de l’any i una mica més, sempre compaginant amb el paper, tot i que he de dir que la lectura en pantalla, en contra del que alguns diuen, em resulta força agradable i pràctica. Solucionarà a la llarga la meva biblioteca virtual els problemes de falta d’espai de la biblioteca real? Sincerament, ho dubto

en les teues mans

Deuen ser les tres tocades i ens anem creuant els per dinar i els dinats. Seriosos, solitaris, absents, en els nostres refugis de metall, plàstic i vidre, darrer reducte d’una privacitat aparent. Miro cares i gestos que s’esvaeixen en un segon, temps d’enregistrar-los en la memòria.

Il mondo gira, il tempo vola...

I si tots estem escoltant a través de la ràdio o reproduint mentalment la mateixa cançó?

Torno enrere, repasso les cares memoritzades, algunes em resulten borroses, no puc acabar de reproduir-les. Ajunto com puc. Escolto fins a l’estrofa final, sense versos, sense pauses:

... ti troverai fra tanta gente che non ti guarda non guarda niente e in mezzo a tutti capirai che il tuo domani é qualcosa che sta soltanto in te nelle tue mani

posta de lluna

Havia pensat d’anar uns dies a Islàndia, però l’assumpte dels controladors em va ben fotre, encara que, ben pensat, el fred i jo som enemics irreconciliables i ja m’ha anat bé fer uns quants quilòmetres menys. Total, la intenció era fer vida contemplativa, o més aviat badoquejar sense cap pla preestablert, seguint l’atzar del curs dels dies. Cap llibre llegit, més que unes pàgines del que, no sé per què, intento inútilment continuar des de fa més d’un any, menjar i fer el menjar, passejar vora el riu i vora el mar, fotografiar, xerrar de tant en tant, patir pels conflictes dels altres que des de fora semblen fàcils de resoldre i ja són massa llargs, no saber què és internet, deixar el diari sense llegir, dormir, llevar-se tard, observar com el sol de la tarda canvia les ombres del gerani i el seu color fins que es confon amb la foscor, veure com es pon la lluna que a penes comença a ser i que per Nadal ja minvarà... Escriure no res:

Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se

I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.

de la complexa simplicitat

Un senyor turc que es diu Kemal Dervis acaba dient sobre Espanya, i qui diu Espanya diu Catalunya:

Pero Irlanda sufre un crac bancario y, en cambio, en España el gran lastre de todo el sistema ha sido el excessivo peso de la construcción y sus repercusiones.
Estamos purgando los excesos.
Bien, pero no servirá de nada ahorrar y recortar si ustedes no crecen. Tienen que esforzarse hasta encontrar otro modelo para seguir creciendo. Sólo si lo hallan, mejoraran las cifras de paro y con ellas la foto española en los mercados.

("La contra" d'ahir)

És molt fàcil de dir des de fora, però aquí no hi ha manera que ningú concreti cap nou model de creixement que no sigui marginal, anecdòtic, de riure. Estalviar i retallar és fàcil, sobretot retallar (i vendre per estalviar no té mèrit; com deia la meva mare: vendre és de pobres). De construir aquí ja ningú en sap res. No, jo tampoc –ni el senyor Kemal Dervis-, com no sigui de construir literatura, que és l’únic que podem fer quan no sabem fer res més.

el padrí

Parlàvem ahir sobre conservar o no els llibres i alguns no arribàvem a conclusions definitives. Des d’un punt de vista pràctic, entenc que una vegada llegits la majoria de llibres no tenen cap interès si no tenim una remota idea de tornar-los a llegir totalment o parcialment. Podem afegir entre els llibres a guardar aquells que per raons sentimentals –un regal del primer amor, el que vam guanyar en el nostre primer premi literari, el que ens va firmar amb una dedicatòria personalitzada aquella autora que admiràvem tant...- han adquirit un valor extra. En definitiva, crec que no m’equivoco si dic que amb menys d’una quarta part –i em sembla que tiro molt llarg- dels llibres que tenim, ja faríem.

Entre els llibres que tenim tendència a conservar potser també hi ha primeres edicions raríssimes o llibres que actualment són introbables i que en el seu moment van ser essencials, però que obres posteriors han superat àmpliament. Quin interès, fora de la dèria col·leccionista –un altre misteri dels humans- poden tenir aquestes obres, el contingut de les quals ens interessa molt relativament?

Ahir, Xavier Caballé ens informava que l’Ateneu Barcelonès iniciarà la campanya "Apadrina un llibre!", que tindrà per finalitat que tot aquell que ho vulgui ajudi a la conservació o restauració d’algun llibre de la biblioteca de l’entitat. El protector haurà de pagar un mínim de 35 euros i a canvi el seu nom aparixerà en diversos llocs de l’Ateneu i tindrà dret a participar en una rifa de llibres; a més, el 40% de la donació es podrà deduir en la declaració de renda. Com a llibres a preservar cita Los seis libros de la Republica de Iuan Bodino (Jean Bodin), Aristotelis Logica (Aristòtil), Coronica vniuersal del principat de Cathalunya (Jeroni Pujades) o Politica de Dios, govierno de Christo, tyrania de Satanas (Francisco de Quevedo). Qualsevol insensat podria pensar que en els temps de crisi que vivim i viurem, aquesta és una iniciativa poc solidària, excessivament onerosa, que alguns dels llibres ja tenen edicions modernes i fins i tot comentades, que d’altres no tenen cap interès per al lector mitjà modern, que se’n podrien fer edicions facsímils que costarien menys que la restauració dels originals... I aquí és on entrem en el valor del llibre com a obra d’art, com a element insubstituïble de la història de la cultura i, per tant, de la humanitat. Aquí és on cal dir que a vegades el que menys importa per valorar els llibres és que el seu contingut tingui cap interès.

Jo no descarto contribuir a la campanya de l’Ateneu, però no aspiro que en contrapartida el meu nom figuri enlloc, tan sols desitjaria que si alguna tarda d’estiu se m’acut pujar al primer pis de la institució a prendre una cervesa, em deixin via lliure. Ja m’imagino la noia de baix preguntant-me el meu dret a gaudir del jardinet romàntic abans de deixar-me passar, i, després d’explicar-li la meva relació amb la casa, la veig dient, sense gaire estridència, amb admiració:
-Deixeu-lo passar! És en Pere Palau! És el padrí!

I jo que pujaré l’escala lentament, amb un mig somriure, a beure’m la cervesa, a fullejar el diari i a contemplar, si s’escau, les evolucions de les tortugues entre la gespa, mentre la gent anirà xiuxiuejant amb respecte: és el padrí, és el padrí, és el padrí...

temptacions i secrets ignorats

Encara em queda una caixa de llibres per col·locar i d’altres s’estan en petites piles verticals o esparsos en llocs que no els corresponen. Cada setmana se n’afegeix algun que va voltant sense trobar un descans definitiu, un espai idoni que sigui només seu. Em miro els prestatges on hi ha la GEC i el DCVB. Ja es troben a la xarxa i me’n podria desfer o portar-los al cementiri definitiu de la planta baixa del poble, on ha anat a parar tanta història antiga que algun dia s’oblidarà definitivament. Què em reté? Potser els volum de la GEC sí que poden desaparèixer, però mai l’Alcover-Moll, encara que no l’obri més, encara que només miri de tant en tant els lloms. I també podria ignorar molts altres llibres que sé que no tornaré a llegir o que, fins i tot, sé que ara ja no m’interessen ni tampoc en el futur. I em torno a preguntar què em reté.

Cíclicament em vaig repetint la pregunta i torna la temptació, i penso que qualsevol dia, però no sé quan. I sé que, en darrer terme, no és el contingut me’ls fa conservar, però no resulta fàcil arribar a concretar-ne el motiu, o potser no vull fer-ho.

Potser si em comprés un lector de llibres... Me n’he mirat uns quants. Sé que m’enganyo, que els llibres continuarien entrant i que fer-los fora em costaria tant...

I així anem. Fins que un dia, abans que els llibres, desapareixeré jo. Aleshores sí, aleshores es dispersaran per sempre més.

I dintre d’algun temps tornaré a escriure un apunt semblant a aquest. I si no ho faig, és que ja hauré descobert per què em costa tant netejar la casa de llibres i no voldré compartir el secret, o potser perquè llibres i jo ja ens haurem dispersat.

condicionants i condicionats

Revisar exàmens, sobretot si són de mecànica senzilla i respostes tancades, és feina feixuga i sobretot avorrida. A vegades, però, en les proves en què els alumnes tenen més llibertat per expressar el seu pensament, la tasca pot esdevenir interessant, gratificant i, fins i tot, un privilegi en el moment de la lectura i en les intervencions posteriors. Assistir al procés de formació de nens o d’adolescents, veure la seva evolució, mirar d’entendre els estímuls que reben, intentar mostrar-los, sense judicis excessivament rigorosos, el món, guiar-los (?), si s’escau, en la presa de decisions a partir dels pensaments que expressen... Tot plegat pot ser apassionant i al mateix temps delicat.

En la formació dels nens i dels joves cada vegada intervenen més factors. Quin és el percentatge que correspon a les persones (pares, família en general, amics, professors, etc.) o a altres elements en el seu procés de formació, de presa de decisions? No ho sabria dir. Fins a quin punt qualsevol que s’ho proposi pot ser determinant en l’evolució del pensament dels joves? Ho ignoro, tan sols tinc pistes lleugeres. Com intervé la societat de cada moment i l’atzar en la vida de cadascú? Ho trobo un misteri.

Escric tot això a partir de les respostes a una pregunta en una de les darreres proves que vaig fer a alumnes de tretze anys. Havien de recordar i valorar per què determinat personatge entra en el món de les drogues i, posteriorment, imaginar la seva reacció en una situació semblant. El personatge, una mica més gran que ells, es fa venedor de drogues perquè “necessita” més diners que els que li proporcionen els seus pares, encara que el pas definitiu d’entrada el fa quan uns amics, entre els quals hi ha la noia que li agrada, planegen un cap de setmana a la costa i ell no hi pot anar per manca de diners.

Pràcticament tots els alumnes estan convençuts que en la mateixa situació del protagonista ells no optarien per vendre droga. Evidentment, la qüestió no és aquesta, sinó justificar el rebuig a actuar com ell. Us passo algunes respostes que d’una manera o altra es repeteixen força. No valoro, em limito a mostrar i a recordar la notable sinceritat de la gent de tretze anys quan no tenen cap condicionant que els pugui fer ser cauts. Afegeixo que el concepte de transgressió... No, no diré res més.

Jo no seria capaç de ficar-me en aquest negoci, perquè encara que guanyis molts diners tens que tenir una agilitat molt gran per poguer evitar la policia, no tenir problemes amb els altres traficants i coses així.

Jo no faria això de vendre drogues perquè hi ha moltes noies en el món, i si t’enxampen amb drogues pots tenir molts problemes.

Jo en el mateix cas no ho hauria fet, perquè és molt perillós i si t’agafa la policia et cauen tres anys de presó o pitjor.

No, no crec que arribés a fer el mateix, és molt perillós, i t’ho arrisques tot; pots caure en mans de la policia o et pot matar un noi o una noia d’un altre grup per invadir el seu territori de venta. Sí, és veritat que en treus molts beneficis, però jo crec que en treus més perjudicis. És massa perillós.

M’encanten les alternatives -una mica lentes- per fer diners d’aquesta alumna i evitar així entrar en el món de les drogues:

Cangur de nens i nenes petits.
Professor de nens que no entenen alguna cosa.
Passejar gossos d’amos que no volen treure’ls a passejar per mandra o perquè no poden.

un, dos, tres, quatre, cinc. La fi del món resumida en cinc minuts i trenta-tres segons a ritme de narració hispanoamericana

Em sap greu haver perdut la miniporra. Havia pronosticat un quatre a dos.

una jornada particular

Com que em ronda un refredat que va ser nasalment espectacular el divendres a la tarda i que encara em té privat del sentit del gust, aquest matí m’he llevat tard, he deixat mig preparat el dinar i he anat a votar vora quarts de tres. A la meua seu electoral, el col·legi de Nostra Senyora del Roser, de les dominiques, acaben de fer una remodelació que ja m’agradaria per al meu institut, però em sembla que els temps que vénen tampoc ens seran propicis; en fi, no cal donar-li voltes, que el que importa és el contingut. Cosa insòlita per l’hora: sóc el sisè d’una fila que s’espera per dipositar la seva papereta en una taula on hi ha com a vocal el propietari (fill) de l’establiment de menjar fet que em proporciona el dinar els dies que em falta temps per cuinar; em pregunta si vull un dels plats que sap que agafo habitualment, però aquesta vegada el nostre intercanvi serà gratuït, encara que ja veurem si els resultats ho són realment.

M’allargo a l’Open a buscar una barra de pa per a la nit i amb la intenció de comprar l”Ara”. No veig el diari i penso que la gent s’ha interessat per la novetat o que els han arribat pocs exemplars o que no els n’ha arribat cap; llàstima. Quan vaig a pagar, demano al caixer si han tingut el diari; no només l’han tingut, sinó que me’n pot vendre un perquè no els han posat a l’expositor, però no acabo d’entendre la raó que em dóna perquè m’ho explica amb una veu furtiva i apressada i jo no insisteixo. “Ara” em fa molt bona impressió des del punt de vista extern i fullejat ràpidament. Caldrà que passin uns quants dies per veure fins quin punt em pot interessar i pot ser una alternativa seriosa als diaris del país, tant als que s’escriuen en català (trigarà molt “La Vanguardia” a treure la seva edició catalana?) com als que es fan en castellà. En l’aspecte anecdòtic, em fa gràcia que dos dels blocs que segueixo hagin migrat a les pàgines de l’edició digital (excel·lent): Centpeus, de Daniel Closa, i Do de llengua!, d’Anna Pineda.

A la nit, segueixo els resultats de les eleccions. No cal que vagi gaire lluny perquè al mateix bloc m’he posat un widget que es va actualitzant i em permet anar fent alguna ullada mentre continuo treballant, fins que a l’hora de sopar pugui fer un seguiment a través de la tele. Durant un moment (40 % dels vots escrutats?) em preocupa que Plataforma per Catalunya pugui obtenir diputats; és clar que si en l’anterior legislatura van obtenir-ne Ciutadans, no sé per què m’hauria de sorprendre.

Vistos els resultats, em faig unes quantes consideracions, algunes de les quals resumeixo:

-Cap sorpresa pel triomf de CIU ni per la derrota del PSC i d’ERC. En el cas del PSC, haurà de canviar molt no només el programa, que sempre importa relativament, sinó la gent i la seva manera de comunicar perquè puguin aspirar a millors resultats. En el cas d’ERC, exactament el mateix, a més de problemes interns que crec que continuen.

-Intel·lectualment sempre em costa d’acceptar que el PP obtingui tants vots a Catalunya. Després, recordo que Catalunya no és el que vull sinó el que és i que sovint oblido. Com oblido que la llengua és una arma electoral important que dóna molts dels seus vots a Ciutadans; de la mateixa manera que la por dona vots a Plataforma.

-Estic content pels quatre diputats de SI, encara que un d’ells el canviaria ara mateix. Si algú ha vist l’actitud i la resposta que donava a Cuní quan li ha preguntat per la possibilitat de sumar-se al govern en mesures anticrisi, sabrà al menys un dels motius pels quals ho dic.

-Em sap greu que els partits independentistes no hagin aconseguit formar una plataforma única. És veritat que el seu pes en el govern hagués estat nul, però una veu mínimament unitària no fa cap mal.

-D’un dels partits amb representació parlamentària no se m’acut què puc dir, el seu destí continuarà durant molt de temps sent el mateix que fins ara, no sobresaltar ningú.

-Diguin el que diguin els professionals, l’abstenció continua sent la no-força majoritària.

-Dubto que professionalment, socialment, individualment, el nou govern afavoreixi cap dels meus interessos. Institucionalment, de cara al conjunt del país, no sabria que dir, suposo que hi haurà de tot.

-Una enquesta que crec que ningú ha fet ni es farà és on han anat els vots (i l’índex d’abstenció) dels immigrants que durant els quatre darrers anys (quants són?) han adquirit la nacionalitat espanyola. No té cap importància, però em sento encuriosit. També m’agradaria conèixer les estadístiques de tots aquells que tenien per primera vegada edat per votar.

mots propis

No he reflexionat gaire sobre el meu vot de demà (que ja és avui), de manera que encara no sé qui votaré, cosa que més aviat em satisfà perquè em sento deslligat de vells lligams i moderadament escèptic envers veus noves.

No sé per què, avui m’ha vingut bé de llegir una estoneta Papasseit, i fullejant endavant i endarrere he anat a parar aquí:

Els polítics diuen: “El poble ho vol”, o bé: “El poble no ho vol. El poble és sobirà”. El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre...

Joan Salvat-Papasseit: Mots propis.

M’han fet riure aquests mots: he pensat que són paraules, les primeres, apropiades en boca dels partits que no governen, perquè els partits en el govern ho tenen (i ho tindran) difícil per afirmar que moltes de les mesures que duen (i duran) a terme en aquesta època de crisi són voluntat popular. Com a màxim, diran que és pel bé del poble; i alguns encara s’ho creuran. Que el poble és un bon instrument, no crec que ho dubti ningú.

Que quedi clar que no pretenc afirmar que el pensament polític de Salvat-Papasseit sigui gaire interessant; el meu, tampoc.

Joan Solà, ja fa gairebé un mes (algú ho havia de dir)

El “Quadern” d’”El País” d’avui comença amb dos articles sobre Joan Solà –el dissabte farà un mes de la seva mort-, i una bibliografia bàsica. El primer article, d’Albert Branchadell, aporta, a més de la seva pròpia, unes quantes opinions “d’experts del món universitari”, sobre la persona i l’obra del lingüista. Suposo que el podeu llegir aquí si el temps no corre a la contra. Em sembla un article força interessant pel que diu –necessàriament sintetitzat- , però sobretot per la possibilitat de discussions diverses que es poden encetar, sobretot en els aspectes sociolingüístics. Per exemple, a partir d’aquest fragment del propi Branchadell :

Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.


He començat un comentari sobre la modernitat i la seva liquiditat, la visió clàsssica (encara que romàntica) i la visió moderna (encara que romàntica, multiculturalista (sic) i plurilingüe), la hipotètica solidificació dels líquids, una aposta entre que serà primer, si les quimeres de l’exclusivitat del català o les de la independència de Catalunya, els patumistes i els patumats... Massa llarg, massa inútil.

rareses

Fa anys que només m’avorreixo quan l’avorriment me’l gestionen els altres.

bestiari: l'escolopendra

Es considera que les escolopendres adquireixen la majoria d’edat a partir del seu primer contacte íntim amb els humans. Els resultats del contacte són imprevisibles i diversos i marquen definitivament el futur de l’individu.

De la Wikianimàlia



L’escolopendra va enfrontar el repte amb valentia. S’havia passat el dia amagada sota un test de geranis de l’ampit de la finestra del dormitori i just quan tocaven les dotze va desentumir les seves quaranta-dues potes a base d’ondulacions rítmiques del cos: primer les de l’esquerra, en una onada suau; després, les de la dreta. Marcant silenciosament el pas: un dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nous, deu, onze..., va baixar la paret i va arribar al parquet de fusta clara. Sigil·losa en la foscor, va enfilar-se per la pota del llit més propera a la tauleta de nit fins que va trobar el llençol, després el coixí i, finalment, el cap. Sense gaire dificultat, va anar penetrant per l’orella i de seguida es va dirigir al lòbul temporal esquerre i hi va clavar les forcípules, per si de cas. Els moviments circulars de la part anterior del cos li permetien anar menjant aquella matèria grisa, flonja i fins aleshores desconeguda i deixar enrere com una mena de túnel en forma de mitja lluna. Al cap de vint minuts, quan ja havia arribat al lòbul frontal i s’havia cruspit una part important de l’hemisferi, li va venir un mareig sobtat i una mena d’al·lucinacions seguides d’una buidor desoladora, i, com va poder, va sortir pel nas de l’humà encara amb restes d’aquella massa encefàlica enganxosa que li havia semblat tan desagradable adherides al cos. Va tornar tentinejant, amb els peus totalment descoordinats, a l’aixopluc de la finestra i va començar a vomitar una bona part de la menja indigesta.

L’endemà, quan les seves companyes adultes la van trobar, l’escolopendra mostrava símptomes inequívocs d’haver perdut definitivament tot enteniment i el seu cos es caragolava sobre si mateix en una dansa inútil, preludi d’una mort imminent. Finalment, els miriàpodes es van anar allunyant mentre comentaven que ja era mala sort que la pobra jove hagués anat a parar a un dels pocs cervells prohibits en els ritus iniciàtics. Van atribuir la desgràcia a la manca de consells d’una mare que havia mort prematurament i al desinterès d’un pare pels assumptes domèstics.

L’endemà, l’home, mentre ocupava el seu escó, va sentir-se si fa no fa com sempre. El seu discurs va ser tan monòton i inintel·ligible com sempre, i, com sempre, va ser aplaudit per uns i criticat pels altres. Aquell dia, però, va pensar una idea nova, brillant, genial: la propera sessió, encara no sabia com, faria tot el possible per seure a la banda esquerra de l’hemicicle. No podia avenir-se que hagués pogut passar-se tants anys en un lloc des d’on es veia tan malament la presidència de la cambra.

espai gratuït de propaganda electoral

Jo vaig veure una part del debat dels candidats a TV3. Jo, potser, veure una part del debat del president sortint i del president entrant a TV3. Jo llegeixo a la premsa material de periodistes especialitzats i especialment habilitats per a la campanya electoral. Per què? Resposta difícil que no resoldré abans del diumenge.

M’he proposat votar, però quin serà el meu vot? I si passés dels mitjans de comunicació, que no fan més que mostrar-nos, campanya rere campanya el que ja sabem, tot afegint nimietats que serveixen de res a l’hora de decidir un vot que la majoria dels ciutadans ja té decidit aquesta setmana? Quina mena de periodistes són aquests que no ens informen de les novetats, de les opcions que encara no tenen representació parlamentària? Ah, els periodistes imaginatius, aguts, rigorosos i frívols que fan filigranes amb la llengua, però que tenen una temàtica cent vegades repetida...

Qui s’ocupa de parlar dels partits o de els agrupacions petites? Que no trauran cap diputat? I què? S’han de discriminar per aquesta raó? O per raó de seguidors, ideologia, de mitjans econòmics, de temps, d’un hipotètic vot inútil...?

Per què no puc votar una de les més de trenta candidatures que es presenten al país? Si, fet i fet, ja sé qui governarà i les possibles combinacions. Cal, per altra banda, que afegeixi el meu vot a una veu sense possibilitat de decisió?

Em miro alternatives. El Partit Gai, Lèsbic, Bisexual, Transsexual i Heteretosexual (jo em sento identificat amb un dels col·lectius de la coalició), m’ofereix en el seu programa aspectes gens menyspreables, en destaco dos, gairebé a l’atzar:

Pujar un 2500% d’inversió en I+D en investigació científica sanitària i creació d’empreses conjuntes amb capital privat que siguin rentables, per auto finançar la pròpia Generalitat, tot gestionat i amb majoria de la Generalitat, però amb gestió privada.


Reduir a tres els cotxes oficials de la Generalitat. El del President el Vicepresident i el President del Parlament. La resta de Consellers o portaveus de Grups Politics que vagin si volem directament amb cotxes dels mossos d’esquadra ja que, si tenen que anar escoltats doncs ja estant escoltats i si no, que agafi’m el transport públic que els hi donarem gratuït.


El lema del vídeo també em sembla encertat: “Si t’han de donar pel cul, com a minín que siguem professionals”. Però hi ha dos aspectes que em preocupen. El primer, per qüestions professionals, és el de la llengua que fan servir, em refereixo a la llengua del vídeo i del programa, que caldria que fos més acurada; l’altra raó, és que més professionals experts en donar pel cul que els dels partits parlamentaris dubto que siguin fàcils de trobar.




Busco un altre partit: Pagesos per la Dignitat Rural Catalana (a Vilaweb diuen que es presenten només per Lleida, però en realitat es presenten només per Girona). No sóc pagès, però m’agrada el camp, trobo que el seu col·lectiu és un dels més importants i, al mateix temps, més perjudicats del país, i encara que es presentin només per Girona sempre puc fer un empadronament llampec. El seu vídeo, a més, amb aquesta musiqueta de fons, la barretina, la tramuntana, el paisatge (un pèl borrosos, això sí; però queden les coses clares) que es contempla des del santuari (ostres, recordo com es diu el santuari, ajudeu-me)... és original i incitador.



Només em fa enrere aquesta insistència amb els porcs. Si parlessin més de la vinya , les oliveres, les pomeres... Però dels porcs, potser perquè porto massa anys a la ciutat, només n’aprecio l’olor dels pernils. Això sí, mentre m’ho penso m’he fet admirador del seu bloc.


M’he mirat també Els Pirates, de programa clar i sintètic.




I tinc clissades algunes altres possibilitats que ara no especificaré per raó d’espai i temps. Si algú vol continuar pel seu compte, aquí trobarà totes les opcions amb els enllaços corresponents. Jo continuaré buscant i reflexionant, però votaré, segur. I ho faré a consciència, encara que el govern de Catalunya no depengui de mi.

el pensament polític de Gabriel Ferrater

Acabo de llegir Tres prosistes, una transcripció de conferències dels anys 66 i 67 dels segle passat de Gabriel Ferrater –i tant material de Ferrater que no ens arribarà mai!-, publicada per Empúries.

Els tres prosistes són Joaquim Ruyra, el de “La parada”, però també, amb gairebé només insinuacions, el de la resta de l’obra; Victor Català, més ben dit, Caterina Albert, la de Solitud, que és la novel·la sobre la qual Ferrater aplica la psicoanàlisi freudiana, malgrat la seva reticència a emprar aquest mètode d’explicació de la realitat i de la ficció; Josep Pla, de qui destaca el Quadern gris, però també l’excel·lència de la seva prosa i el seu funcionament. Per suposat, en els tres casos descriu els mecanismes de creació de la seva prosa. Dels dos primers, Ferrater afirma que difícilment hagués pogut conrear la seva amistat perquè pertanyien a móns diferents, mentre que està segur que no li costaria gens tenir llargues converses amb Pla, al qual reivindica no només com a escriptor sinó que comprèn en la seva trajectòria vital.

No diré res sobre el desenvolupament de les conferències en l’aspecte estrictament de crítica literària, de la intel·ligència analítica de Ferrater, del goig de llegir una veu independent i precisa, de la quantitat de propostes suggerides. Llegiu el llibre o, si voleu, feu un primer tast sobre les impressions aquí (un novíssim en el món blocaire) i aquí. A mi, m’han interessat, en ordre invers a la seva lectura al llibre de Ferrater: Pla, Víctor Català (vull dir Caterina Albert) i Ruyra (com que estic segur que gairebé tothom a llegit els dos primers autors, però Ruyra és un prosista força ignorat actualment, i si m’equivoco, millor, aquí deixo “La parada”).

Com que no vull acabar sense deixar una mostra del funcionament de les conferències, més enllà de la crítica estrictament literària, deixo un tast de dos fragments que em semblen adients –i encara amb aspectes força actuals- en aquest moment en què ens trobem, a punt de triar els nostres governants. Bé, alguns dels nostres governants, perquè tots tenim clar que als que anem a peu ens governaran des de Catalunya, però també des de Madrid, des d’Europa i encara des de més lluny. Mai no havíem estat tan ordenadament –o desordenadament-governats.

De la conferència sobre Ruyra:

Doncs bé, a Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se’n i, sobretot –aquí ve el més greu-, ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana sinó que (i ara caiem un altre cop en el que jo quasi diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme) podien interpretar les discòrdies socials intracatalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d’Espanya. És a dir, que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de construir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d’Espanya. De fet, la cosa –ja he fet tantes al·lusions en aquestes conferències que no cal que hi insisteixi més, em penso- no va anar mai així. Sempre, per exemple, des del fet que la Dictadura de Primo de Rivera vingués mitjançant un cop d’estat a Barcelona finançat pels burgesos de la Lliga, etcètera, fins al fet que la Restauració dels Borbons (o sigui, el cop d’estat de Martínez Campos, l’any 74) fos finançat també per banquers catalans. Eren, per tant, conflictes interiors a Catalunya. Però això és el que precisament els escriptors catalans es negaven a admetre.

De la conferència sobre Pla:

En política, Pla té una intel·ligència teòrica enorme, però té ingenuïtat pràctica. Cap a 1924 va escriure uns articles realment admirables per la seva lucidesa. ¿Per què pocs mesos després va posar-se al servei de Cambó?
Cambó era una de els promeses de la política espanyola. Però era molt curt de gambals i de perspectiva com a polític. Era quasi illetrat. Va escriure dos o tres llibres, però molt dolents.
[...]
Com els he dit, Pla és intel·ligent en política teòricament, és ingenu en la pràctica. La seva generació va contemplar el terrorisme envilit d’aquella època; al Lyon d’Or, els pistolers de les dues bandes hi prenien cafè junts i, després, anaven a assassinar. S’ho comentaven: “Avui assassinem en Tal”. A la gent de la generació de Pla, la idea de l’ordre se’ls feia obsessiva.

Per cert, cada vegada em costa més decidir el meu vot. Avui he mirat i escoltat una estona el debat dels candidats parlamentaris i he arribat a la conclusió que més que llistes obertes, jo necessito un partit a la carta.

P. S. Del títol de l’apunt, no en feu cas, és que se m’encomanen els tics de les mitges veritats de les campanyes electorals.

dol

Ahir va morir la J., sisena de set germans, tots morts. Tenia set nebots, vuit besnebots i cap rebesnebot, encara; no és gaire cosa. Tenia amics i amigues. L’enterren a les dotze. No s’emporta res. Ens deixa tristor i tants records que el temps, si existeix, endolcirà amb malenconia.

Tants adéus al novembre, J... Maleït novembre!

literatura i política

Continuo com ahir, amb menys feina, però amb poca voluntat de fer res, de pensar res, d’escriure res. Es podria dir que es astènia tardoral o prehivernal, però em temo que deu ser alguna altra cosa.

Ahir, la Clidice tenia l’amabilitat de deixar-me un comentari en l’apunt, que en part il·lustra el que es deu considerar un estirabot: “a què toca això dels gramàtics?”. Doncs no té cap finalitat concreta més que copiar el que estic llegint, a poc a poc, això sí. És curiós que aquest escriptor, prohom important de la Catalunya del seu temps –i ara imito l’Oliva- que tingué un fill gramàtic (bé, més aviat filòleg), important i va ser tot un personatge de l’IEC, tingués un contenciós amb els gramàtics.

Continuo llegint els seus textos, a poc a poc, i avui en trio dos, que, vés per on, em suggereixen aspectes de la realitat present.


LA BOCA DE TEODOR


La boca i el cul et puden igual, Teodor, talment que cal ésser metge per discernir la diferència. Hauries de posar-te rètols: aquí tinc la boca, aquí tinc el cul. Perquè altrament, quan parles no sé si obres la boca o si petes. La serp, també, Teodor, alena per dalt i per baix.

NIKARKHOS
Epi. Com. 241.



CONTRA SÈRVIUS


Mai has fet res de franc i pretens ésser un patriota integral perquè vius integralment del comú. Introduint la llengua pels engonals del teu patró, mossegant les cames dels seus enemics, t’has fet construir un cubícul, i vas ben menjat, ben vestit i ben paixit. Però això no fa patriota, fa macarró.

SICOFANTA


I parlant de política i de sexe electoral, aterro casualment en una taula rodona , debat o entrevista presidit per la secretària del PP que mentre disculpa l’error del vídeo català, s’escandalitza i desqualifica aquests dos. El que és pitjor és que em sembla que molta gent de bona i mala voluntat també ho farà amb arguments diversos.

En fi, ja em disculpareu que avui tampoc no tingui el dia..., i encara hi haurà algú que m'acusarà de no respectar la quota dels partits.

gramàtics?

Abans d’anar a dormir, després d’un dia prou atrafegat, volta ràpida per alguns blocs i lectura d’uns quants versos, pocs, en un intent de tenir somnis agradables.


IMPROPERI ALS GRAMÀTICS


O gasiva menjança, gramàtics que en lloc de les roses
Rosegueu les arrels com imbècil pugó que s’enfila
Per canoques amunt, i dels mestres les obres desdenya
Mentre enfront s’extasia d’Erinna: bulldogs de Cal·límac!
Feréstecs i magres, rebecs lladradors; que a l’Escola
De la infància lleveu polseguera; mosquits porfidiosos
Que dels versos millors feu pastura, aneu a la porra!


No tinc esma d’escriure el nom de l’autor, que són lletres d’un altre alfabet.

mimetisme

És possible que aquest cap de setmana anem a Valladolid. M'agrada Valladolid... i Salamanca i Palència... Burgos, no tant. En fi, que m'agrada Castella.

La Joana em diu que, tal com estan les coses, la meva fonètica catalana -i pensar que de petit m'acostava al bilingüisme fonètic perfecte-, que no el meu vocabulari, més aviat ric i precís en llengua espanyola, em delataran, i que ja veurem si podrem resistir retrets diversos, per no parlar de mals majors. Li responc que no passi ànsia, que d'aquí a divendres faré pràctiques d'andalús, que si resulta una mica exòtic sempre puc dir que és d'un poblet ignorat de muntanya, que, de tota manera, després de les paraules de Puigcercós, parlar andalús amb qualsevol accent, fins i tot del Baix Ebre, ens obrirà moltes portes i potser, qui sap?, ho tindrem tot pagat. La Joana, dubta, mou el cap escèptica, desconfiada, em blasma.

quan el temps de la foscor s'allarga...

Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo els seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.

I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.

I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.

el pensament polític de Maragall (un detall)

No segueixo gaire de prop, ni ho faré, la campanya que es clourà el 28. De fet, de les campanyes dels darrers anys només m’han interessat alguns aspectes marginals, anecdòtics, perquè crec que qualsevol cosa que volia saber dels candidats ja la coneixia abans de la carrera final, sovint més aviat penosa. Si de cas es produeix un fet espectacular, o simplement que presenti novetats, estic segur que se’m comunicarà. Quant als partits polítics que tenen possibilitats d’obtenir parlamentaris, crec que ja els conec prou i poc o molt han tingut responsabilitats de govern, i els que encara no n’han tingut a Catalunya, ja es pot suposar que no tenen res a veure amb el meu pensament.

I els partits que es presenten, nous o vells i que encara no han obtingut mai cap representant? Bé, dels nous ja en faré una mirada, encara que segur que ho tenen difícil.

És curiós com en la política pràctica, la dels fet i la dels resultats, les intervencions poden anar canviant segons les necessitats reals o fictícies de la societat, en canvi, molts aspectes ideològics de fons semblen immutables, tot i que no sé si actualment gaires partits estarien disposats a subscriure alguns detalls de les paraules de Maragall d’ara fa cent anys:

Penseu que som molts pels qui a gran qüestió prèvia és aquesta: Catalunya. Procureu que no hàgim de plorar tots massa tard l’oblit d’aquest fet viu de part dels directors de la mecànica política, massa preocupats potser per passions personals amb les que Catalunya no té res a veure.

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (8 de març de 1910)

Deixeu, doncs, que cadascú faci sa via com li inspiri son amor a Catalunya; i en quant an aquest, vigili’l cadascú en si mateix i no en els altres, que cadascú ne donarà compte: no us llenceu tan fàcilment l’anatema, que en aquesta iglésia no hi ha més Póntifex que el poble de Catalunya: ell és l’únic que pot dir en definitiva quins són els seus i quins han deixat d’ésser-ho. Allà on hi hagi lloc per combatre-us, combateu-se enhorabona els principis, mai les persones; que prou falta li fan a Catalunya els seus prestigis personals en cada una de les tendències polítiques; i cada un que ensorreu l’ensorrareu per Catalunya, i us privareu vosaltres mateixos d’un company en l’obra comuna d’exaltació de la pàtria.
I per això mateix us dic que així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fora vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista se presenti contra Catalunya en batalla.

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (23 d’abril de 1910)

les cançons dels candidats

Ja hi som, ja ha començat oficialment la cursa de les nacionals. Si hem de fer cas a les enquestes del CIS, tot està dat i beneït: com sempre, guanyarà CIU, però no obtindrà la majoria absoluta. Si hem de fer cas a l’enquesta de “La Vanguardia”, que no sé si ja està tancada, un 94 % de persones que la responen ja tenen decidit el seu vot i un 4 % se’l pensaran, dependrà de la campanya que facin els partits i els candidats. Vistes les dues enquestes, em pregunto si cal gastar-se tants diners en les campanyes i també si cal que els mitjans de comunicació –blocs inclosos- muntin un enrenou electoral considerable. Em responc jo mateix que un 5% -potser una mica més o una mica menys- de gent que encara no té clar el seu vot o la seva abstenció és un percentatge que tot i semblar minso no és menyspreable i que pot canviar substancialment el resultat final. Per altra banda, les campanyes, més enllà de la publicitat dels propis partits, ens acosten als detalls dels candidats, cosa que, per morbo o per interès real, sempre anima una mica la vida rutinària dels ciutadans.

Confesso que jo no tinc decidit el meu vot, ni tan sols sé si serà en blanc o m’abstindré, tot i que segurament no m’influirà cap factor publicitari sinó que, com algunes vegades –no sempre-, em guiaré per una decisió de darrera hora el mateix matí del diumenge electoral. Ja voldria, ja, que algú em convencés amb al menys una setmana d’anticipació.

Tornant als aspectes marginals de la publicitat electoral –cal que els presidenciables surtin a tants programes horripilants, o no tant, de la televisió, la ràdio i altres mitjans a fer els seus stripteases (s’escriu així una de les poques paraules amb essa líquida que té el nostre diccionari?)- que no aporten cap garantia de bon govern, és veritat que als electors els distreuen els petits detalls dels candidats i, en darrer terme, sempre és possible que una nimietat del polític sumi o resti un vot imprescindible a l’hora de tenir una majoria o de fer un pacte.

Un curt de l’agència EFE, per exemple, m’assabenta que els candidats (els sis que se suposa que obtindran escons) han triat per a BTV la cançó de la seva vida: sis cançons que em plau de presentar-vos a continuació (disculpeu que no modifiqui les mides dels vídeos perquè quedin bé, però és una feinada) en l’ordre en què apareixen en la notícia. La veritat és que el curt d’EFE es queda curt i els candidats han triat altres cançons que es podran escoltar a BTV a partir del 18 de novembre, però aquesta no és la qüestió, i ara no comentaré les tries, ni tan sols en l’aspecte de la seva catalanitat, que ja se sap que la música és universal. La qüestió és si el fet que determinat candidat es decanti per una cançó decidirà algun vot o en restarà algun altre. Desgraciadament, em temo que tot és possible. Jo mateix –aficionat com sóc a l’astronomia- admeto certa simpatia per la tria de “La lluna, la pruna” per part d’Artur Mas, cançó que, per cert, no apareix en el rànquing de l’agència EFE.


Artur Mas



José Montilla



Joan Puigcercós



Alicia Sánchez-Camacho



Joan Herrera




Albert Rivera

el tunel

Vaig arribar un pèl tard a l'aula, potser cinc minuts, però encara no havia començat la classe. Una parella de companys es van encarregar de connectar l'ordinador a la pissarra digital mentre el professor escrivia unes paraules clau a la pissarra tradicional. Com que si t'has emportat l'ordinador a casa i l'has fet servir cal tornar a configurar-lo, vaig buscar el paper (alguns tenen una memòria prodigiosa): 192.168.130.183 / 255.255... Bé, no escric res més perquè sembla que són xifres altament secretes que només jo posseïa en aquell moment (el meu proveïdor no assistia a classe). Vaig facilitar les claus a algun altre que havia gosat connectar-se a l'exterior i aproximadament al cap de vint minuts de resoldre problemes menors ja estàvem a punt d'iniciar l'antepenúltima sessió presencial de tres hores.

El professor ens va dir que treballaríem amb GIMP, un programa de tractament d'imatges amb finestres flotants que ja teníem carregat (oi?) als ordinadors. Ens va parlar d'altres programes que feien les mateixes funcions i que alguns ja devíem conèixer. Al cap d'una bona estona va preguntar si algú li volia deixar el seu pendrive (els deures de la classe anterior consistien a portar alguns arxius d'imatges) i una voluntària de primera fila, potser una mica forçada, va dir-li que podia utilitzar determinada imatge d'un restaurant. Sorpresa, la imatge omplia tota la pissarra i més. El professor ens va explicar els passos a seguir per escalar-la, és a dir, reduir-ne la mida, perquè les imatges tan grans l'únic que fan és ocupar espai innecessàriament. A continuació, cadascú havia de triar una fotografia i (des de GIMP, recordeu?) i reduir-la a 320 píxels d'amplada, etc. Finalment, calia pujar la foto al bloc (encara no sé si el professor pronuncia bloc o blog). Jo, com que estava a la darrera fila i el professor no em controlava la pantalla, vaig fer una mica de trampa i vaig fer servir el programa PHOTO-PAINT, de COREL, que és el meu preferit, per transformar la foto abans de pujar-la al bloc (jo pronuncio bloc). En total, crec que tot el procés em devia durar set o vuit minuts perquè em vaig distreure amb alguns detalls que no vénen al cas.

Algú pot pensar que no em calia tantes línies per explicar una activitat tan senzilla. De senzilla, res. Ara ho pot semblar, però si realment ho fos, el professor no s'hagués passat més de dues hores explicant-nos-la. La veritat és que li envejo la capacitat pedagògic. Si jo fos capaç, per exemple, d'explicar un tema aparentment senzill -alguns diuen que obsolet- com el de l'accentuació gràfica en només dues hores de manera que tots els alumnes acabassin accentuat com cal, em sentiria l'home més feliç del món; imagino que com el nostre professor quan va veure que gairebé tothom havia aconseguit fer un post construït únicament amb una foto.

La propera setmana, el professor ens ha assegurat que dominarem l'art de fer núvols d'etiquetes i que ens parlarà dels marcadors socials. Ja voldria que fos dimecres, que estic segur que això dels núvols m'apassionara; el tema dels marcadors socials, no tant, que ja sabeu que tinc tendència a la misantropia.

Per cert, la foto que vaig penjar al bloc va ser una part d'una instantània feta fa dues setmanes, en aquell moment del dia que la llum natural desapareix per deixar pas a l'artificial i es crea una mena de tunel il·luminat al final. La Joana diu que li agrada; jo, després, vaig pensar que potser era una metàfora del curset (m'he de mirar què diu el full d'inscripció per si vaig posar una creu en el lloc equivocat): al final de tot, els professor ens explicarà com funciona la pissarra digita, cosa que tampoc no deu ser tan important o segur que és força més senzilla i intuïtiva que la construcció d'un bloc. Hi ha algú que no es vegi amb cor de fer servir una pissarra digital després de set o vuit minuts de tenir el punter a la mà?



el tunel



en record de l'hospitalitat

Em costa d’entendre que en parlar dels blocs, més que en altres productes d’internet, es faci referència a món virtual. Els blocs no són més que paraules i imatges, i tot el que comporten, d’un pensament i una mirada que es manté en la distància física –en les altres, depèn de cadascú- i que es deixen entreveure en la mesura que vol, pot o sap cadascú. Salvat l’inconvenient físic, o potser no cal, el funcionament és el mateix que en la vida en què posem tots els sentits: ens trobem amb més o menys assiduïtat, tenim incontinència verbal o propensió a ser lacònics –alguns només es contemplen-, ens cansem de les trobades o ens apassionem cada vegada més, ens distanciem, fem el salt o ens mantenim fidels, busquem comprensió o complicitats o frescor o saviesa o diversió, ens tanquem a casa i no volem veure ningú o ens passem hores deambulant amunt i avall... En fi, fem el que ens ve bé de fer.

Com en la vida de davant –o és darrere?- de la pantalla, a vegades alguns decideixen desaparèixer i deixen una nota de comiat explicant el motiu, mentre altres es fonen sense deixar rastre. Quan passa això amb algun dels meus amics o coneguts tinc una sensació d’intranquil·litat: li deu haver passat alguna cosa? A vegades em sento traït: ei, que no érem amics? Per què no m’has dit res?

Podria parlar d’unes quantes cases que he freqüentat i que s’han buidat o de pisets que tenen tots els mobles però que ja no habita ningú. En aquests darrers, de tant en tant, algú deixa una nota per si torna el propietari; en alguns, fins i tot algun desaprensiu hi deixa escombraries.

Una d’aquestes cases fa temps silencioses és La casa inhòspita, al barri de Vilaweb, on vivia el que es feia dir Manel Pegagrega. L’havia bastit sobretot per encabir-hi els papers de Bleak House que anava traduint, però també hi anava afegint altres mobles i ornaments. Jo, aquesta casa, l’anava visitant i quan em semblava parlava una estoneta amb en Manel i m’interessava pel que feia; de vegades ell venia a casa meva a dir-me qualsevol cosa. Sempre eren unes visites plaents. Fins que va arribar una època en que la casa es mantenia sense canvis, sense cap senyal de la presència de Manel. Vaig deduir que com que a les llibreries havia aparegut la traducció de Bleak House, de Pàmies, en Manel havia pensat que aquella llar ja no li servia, malgrat la conversa breu que havíem mantingut :

-Només faltaria que haguessis pensat d’aturar-te. Més aviat pot ser un estímul la traducció d'en Pàmies.

-aturar-me, aturar-me, no; però sí que la notícia de la traducció avalada per Destino, Columna, Grup 62 i Planeta em va deixar parat. A més, Xavier Pàmies és un traductor professional, experimentat, de força prestigi i premiat.
L’acarament, objectiu i lluny de qualsevol prejudici, que has fet de les dues traduccions t’asseguro que m’ha salvat el dia. És com si m’haguessis endevinat el pensament, quan proposava, mig acollonit mig que-hi-farem això-és-el-que-hi-ha, triar i remenar.

Això era pel maig de 2008. Aquell any encara va anar deixant material, fins al 30 de desembre. Després, res. Ets un traïdor, Manel, vaig pensar. Te’n vas d’una casa encara per acabar.

Ahir, gairebé dos anys després de la que jo considerava una deserció, l’Allau deixar anar que en Manel, el que jo no vaig conèixer en persona, fa temps que és mort. Que la casa que jo coneixia romandrà per sempre més com va quedar aquell desembre, mentre en alguna de les seves finestres s’aniran actualitzant inútilment les cases dels que el coneixíem, fins que, amb el temps, tot desaparegui.

Avui, he tornat a buscar l’hospitalitat de la casa de Manel i de les seves velles paraules i en vull deixar aquí constància i agrair-li les estones que vaig passar en companyia seva. Em sap molt de greu que en Manel ja no hi sigui.

vida i literatura, i viceversa (minidiàlegs per a tots els gustos)

-Entre la vida i la literatura, trio la literatura.
-Quina vida?

-Entre la literatura i la vida, trio la vida.
-Quina literatura?

temps!

Aetas volat

Cireró


Aquests dies vaig curt de temps (Déu, curt de temps! Què deu voler dir curt de temps?), de manera que seré breu.

Penso –poc- en el temps de la infantesa no per la seva durada, no amb nostàlgia dels moments, els llocs i la gent, sinó pel seu ritme, pel seu tempo.

I no em consola Sèneca quan diu: “non exiguum temporis habemus, sed multa perdimus”. No és veritat, el temps no s’ha perdut mai, si de cas hem errat la drecera o el meandre.

I no continuo perquè com diu Ovidi: “dum loquor, hora fugit”. Prefereixo buscar el temps en la lectura o potser en els somnis.

la fruita madura a vegades es podreix

Em llegia el suplement “Dinero” de “La Vanguardia” del diumenge. Un article: Barcelona, ciudad madura, escrit per Aintzane Gastesi. Un paràgraf:

“A nivel comercial, Barcelona ha sufrido una auténtica revolución en los últimos cinco años centrada en el paseo de Gràcia ”, asegura Eduardo Rivero, socio director de Ascana, empresario responsable de la entrada en la ciudad de marcas como Tiffany’s, Apple o Nike. Según Rivero, las marcas internacionales consideran paseo de Gràcia “el bulevar comercial más emblemático de Europa”. El cambio de la arteria comercial de la ciudad se ha plasmado en un gran número de nuevas aperturas (hasta treinta en los últimos tres años) y en un salto cualitativo que ha supuesto también un elevado nivel de inversión. Aunque no hay cifras exactas, desde Ascana calculan que en los últimos años se habrán invertido más de 1.000 millones de euros solamente en el paseo de Gràcia.

No tinc manera d’enllaçar la resta de l’article on apareixen altres marques que només conec de nom: Hotel W, Mandarin Oriental, la consultora hotelera BricGlobal, Novotel. No sé com han anat els èxits de les campanyes de turisme d'auesta Barcelona madura: la gastronomia, el 2006 (continuo freqüentant els restaurants de sempre i algun altre que cau de tant en tant), la platja, el 2007 (no em banyo a Barcelona), la cinematografia (no sé de què parlen, hi ha menys cines que quan vaig arribar a la ciutat), el 2008, el luxe el 2009 (no sabria dir quins són els meus luxes, però possiblement no els de la campanya), aquest any, oci i cultura (parlen de l’Arc de Berà?).

Bé, prou. M’acompanyeu? Baixem pel passeig de Gràcia i passem per davant del Corte Inglés, continuem pel portal de l’Àngel, si no us importa, obrim-nos pas pel carrer Cucurulla fins arribar a Portaferrissa. Amb quatre passes arribarem a les Galeries Maldà, on la meva mare, quan era jove, va fer un temps de brodadora per a una botiga. Abans m’agradava molt passar-hi per arribar a la plaça del Pi. Va, entrem-hi. Recordeu la màquina d’ahir? És d’una botiga, on jo -potser també vosaltres- havia comprat, que ha plegat. Dues portes més amunt es lloga una botiga; enfront, una altra líquida el gènere. I encara un altre establiment amb l’aparador buit, i un altre i un altre. Fa temps que no passàveu per les Galeries Maldà? Oh, sí, s’està morint una de les galeries més emblemàtiques de la ciutat, llàstima que el baró de Maldà no sigui viu per deixar-ne constància; però res mor en aquesta ciutat, tot acaba ressuscitant. Com? A quin preu? No importa, la qüestió és que per ressuscitar abans s’ha de morir. És clar que una cosa és morir i l’altra que t’assassinin o que t’arribi l’eutanàsia sense demanar-la.

Barcelona, ciutat fragmentada, diuen. Barcelona, ciutat trencada. Barcelona, disneylàndia per a ús i abús de forasters i d’inversors que ens proporcionen el pa de cada dia. Barcelona cosmopolita i oberta. Barcelona diversa. Barcelona nostra de cada dia que cada dia intenten que sigui menys nostra. Bé, no crec que ni tan sols ho pensin. Ah, la Barcelona de tots... Que bonica és Barcelona!

la màquina

Veig la màquina de sumar. A l’esquerra, una altra màquina igual o molt semblant. La resta de l’aparador, buida d’objectes a la venda, només amb prestatges sense gènere i una foto publicitària qui sap si oblidada o deixada expressament. Penso que la màquina és com la que tenia el meu pare; potser a la dècada dels 60 o dels 70? Cric-crac, cric-crac, cric-crac... la maneta amunt i avall i el paper que s’anava caragolant amb pessetes i cèntims.




Per què se la venen realment? O més que vendre-se-la, la venen?

pregària

Qui ho hauria dit que la visita papal em donaria material per a tres posts. Certament, no és el Papa ni la moguda política o dels mitjans de comunicació, tot més o menys previsible, el que m’ha interessat més (del Papa, trobo intolerable la impunitat de la seva declaració de la laïcitat espanyola comparable a la dels anys 30. Un suggeriment d’una nova creuada?), sinó les diverses manifestacions populars, les banderes posades i contraposades als balcons, el Virolai a la plaça de la Catedral, seguit d’una arenga espanyolista, la pantalla gegant de l’altar de l’església de la Concepció, les converses públiques i privades de la gent... El que m’interessa, el que em crida l’atenció, són sempre els petits fets quotidians, assumibles, de vegades sorprenents. La massa m’esborrona, però entenc –ho procuro- l’individu i busco el discurs singular, la manifestació personal, encara que es pugui correspondre a la de centenars d’individus.

D’avui, i n’he escoltat molts, singularitzo un discurs, un cant, un poema. Potser alguns barcelonins la coneixeu perquè sovint l’heu vist a la Rambla, però, com jo, no sabeu qui és. Potser esperpèntica, potser patètica, potser contradictòria, potser entranyable. Una mica la representació d’aquest circ papal.

la Sagrada Família, una desgràcia de família

Durant aquests dies, inevitablement, els mitjans, sobretot la televisió, no els blocaires, han parlat de la Sagrada Família des de perspectives diverses i complementàries. De fet, el temple és més important que la visita papal; a la fi, mentre el temple perdurarà, la visita del papa serà únicament una anècdota. A diferència de les informacions sobre papistes i antipapistes, en aquest cas no han aparegut notícies –o jo no les he vistes ni sentides- sobre els detractors del temple, i em consta que existeixen. Per tal d’equilibrar una mica l’assumpte, he recuperat un fragment d’un llibret de Carles Soldevila, publicat sota el pseudònim de Myself, amb motiu de l’exposició de 1929 i titulat L’art d’ensenyar Barcelona. En aquestes pàgines, Soldevila fa aparèixer un senyor de Barcelona, que podria ser ell mateix, que rep una família alemanya, els Kaufmann (matrimoni i una filla), a la qual passeja per la ciutat durant uns dies. Es tracta d’una obra deliciosament inútil. Inútil perquè, a part dels edificis i monuments, els restaurants, els cafès, els teatres, els llocs d’esbarjo... que esmenta, han desaparegut. Deliciosa perquè encara continuen les pedres, i la prosa amb que les descriu i valora, clara, elegant, civilitzada, amb el punt d’ironia precís, és un goig. I els barcelonins tampoc han canviat gaire.

Ja en parlaré més un altre dia de l’obra. Convindreu amb mi que és molt més interessant anar directament a la seva lectura.

En passar per davant de la Pedrera, somrieu amb aire resignat i assenyaleu.

-Què és això? -exclamaran els Kaufmann a cor.

-Encara no ho sabem ben bé -els podeu dir-. L'edifici té més de vint anys d'existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què diantre és...

-Però... algun objecte deu tenir?

-Naturalment, és destinat a habitació...

Hi viu gent, s'hi lloguen pisos... Vol ésser, realment, una casa de lloguer... Però, ho és?

-És estrambòtic...

-És l'obra d'un arquitecte indiscutible genial, però d'un gust lamentable. Ara, si us sembla, ens arribarem a veure una altra obra seva... La sagrada Família, catedral en construcció... I donarem per acabat aquest capítol tan enutjós com indispensable.

I l'automòbil us hi duu. Tot anant-hi, sota l'interrogatori dels Kaufmann, haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc. i va embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això ben dit, sense gens de pedanteria, sense cap ombra de menyspreu per a les generacions anteriors. Talment com qui deplora una desgràcia de família.

I de cop i volta es dreçaran els campanars de la Seu nova. Baixeu de l'automòbil i volteu una mica, fins a la portalada del Naixement. Els Kaufmann, alemanys a la fi, tal vegada trobaran alguna gràcia en aquella magma templativa de fluïdificar la pedra. No els aproveu, però tampoc no els contradieu obertament; deixeu-los lliscar sols pel pendent de l'expressionisme arquitectònic... Si acompanyéssiu un francès, és segur que no s'estaria de revoltar-se contra l'estil gaudinià. Aleshores faríeu santament de dir-li que les generacions actuals tampoc s'hi adeliten gens.

a l'excel·lència per la digitalització

Continuo els dimecres fent un curset de no sé quantes hores que em permetrà ser un expert en l’ús de la pissarra digital. Ahir, durant les tres hores, vam aprofundir una mica més en el procés d’elaboració d’un bloc. Fa unes quantes setmanes ja vam ser capaços de crear-ne un, dels de la XTEC (22.562 blocs ja), de posar el títol (el meu és giravolt) i teníem com a deures deixar un comentari al bloc del professor i escriure un post relacionat amb un possible projecte per als alumnes. Ahir vam editar el post, vam veure com es feia per incloure hipervincles i vam haver d’enviar un comentari al bloc del nostre veí de taula. La setmana que ve, a part dels deures, veurem com es poden posar imatges al bloc i alguna cosa més que ara no recordo.

La sorpresa de la sessió va ser que a alguns, als que fem classe a 1r d’ESO, ens van donar un ordinador, imagino que en custòdia, perquè se suposa que aviat començarà la digitalització d’aquest grups i hem de ser hàbils en el maneig del mateix ordinador que tindran els alumnes, un Toshiba mini NB250, d’1 GB de memòria, sistema operatiu Windows 7. No sé si ho podia fer, però de moment li ha afegit uns quants programes, entre altres l’Open i el GoldWave, aquest darrer d’edició musical, força complet.

Entre el temps que vam trigar a configurar els ordinadors, petits problemes tècnics, una connexió excessivament lenta que hem de canviar, antics ordinadors que es van quedar sense bateria (els nous tenen aproximadament una autonomia de vuit hores) i dubtes diversos, la classe va alentir-se força. La situació em va servir per imaginar les primeres classes digitals amb els alumnes; ep, només les primeres, que sóc optimista i estic convençut que quan tinguem una mica de rodatge, l’aprenentatge de llengua serà espectacular, sense comparació amb els mètodes antics.

Sobre la pissarra digital, no puc dir gran cosa, encara no sé si en aquest moment sabria connectar-hi l’ordinador, perquè cada sessió ho fan dos companys i a mi, de moment, no m’ha tocat. El que és segur és que la setmana vinent dominaré l’art de pujar imatges al bloc i segurament també vídeos. En l’aspecte blocaire, progresso força, fins i tot diria que sóc, modèstia a part, un dels millors alumnes.