15.2.15

aquest diumenge, ball de disfresses


Entro un moment al mercat a comprar els llegums de dinar. M'explico amb els dits: n'aixeco quatre i assenyalo els cigrons. Feta la pesada, els mateixos quatre dits i indico les llenties. Ni una paraula, només somriures compartits perquè la música ens impedeix qualsevol altra comunicació. En un petit clar entre parades ballen dues de les meues verduleres, la pollera, altres paradistes reconegudes però no freqüentades i alguns no identificats. S'acaba el ball i és la diàspora. Suposo que de tant en tant es tornaran a trobar en una dansa ancestral que per un moment dissiparà qualsevol pensament que no sigui el de la pertinença al clan.

Ah, els mercats! L'últim reducte genuí del comerç tradicional on conviuen tots els aliments. Un clos que, pràcticament desaparegudes les petites botigues de barri -sí, cert, algunes reconvertides per gent d'altres països il·luminen un tall de carrer fins a altes hores- els compradors van substituint pels supermercats, per les grans superfícies, per les complicitats escasses, pels silencis que només es trenquen en arribar a la caixa.

Llarga vida als mercats!




P. S. Aquesta nit, just abans que a la tele entrevistessin l'impassible, sensible i impacient Junqueras, tornava a casa i just davant meu anava una parella disfressada. Ell, tot vestit de blanc, amb unes ales esteses més aviat curtes i amb alguna ploma despenjada; ella, amb vestit llarg, de negre absolut, portava una dalla. Les mans agafades. M'ha semblat una composició entendridora que segur que algú devia batejar com L'àngel de la mort.

13.2.15

trending topic


El que succeeix és que els del Madrid...
Dit, també, per un periodista esportiu.

D'un temps ençà que tinc la sensació que el verb succeir s'ha convertit, en una de les seues accepcions, en un mot comodí que ha eclipsat els seus sinònims. Radios i televisions, periòdics, professionals i aficionats... Ja passen poques coses, encara són més escasses les que ocorren, pràcticament res no s'esdevé, tot succeeix. Un verb que gairebé només tenia en català presència literària o escrita sense pretensions -o amb pretensions- ara ens inunda les orelles des de les boques dels qui marquen tendències...

M'aturo, perquè sento algú que em crida:
-Succeeix, tiu! No ens ratllis!

Sóc pàcific i, abans de callar, xiuxiuejo:
-Passa res, col·lega.


12.2.15

dotze anys abans...


Les anotacions de la llibreta grega em fan venir ganes de repassar les dues úniques agendes-dietaris que conservo. Ja les he esmentat alguna vegada. Són agendes escolars de poc més de mig pam dels anys 66 i 67. A cada pàgina hi ha tres o quatre dies omplerts amb lletra petita i atapeïda. Per què no tinc altres dietaris d'aquella època? Misteri.

El primer que em va sobtar quan les vaig obrir, després de recuperar-les, és que tot estava escrit en castellà. Era el normal, esclar. Al llarg dels dies es repeteixen unes pautes de contingut. Un dels aspectes és obvi: assumptes acadèmics, és a dir, dates d'exàmens, deures, consideracions sobre les classes. Després, hi ha dos temes recurrents que no recordava: totes les pel·lícules que anava veient i els programes de televisió; l'altre -i jo mai he jugat a futbol amb gaire devoció-, els resultats dels partits del Barça i algun altre equip, competicions europees incloses. La resta, un calaix de sastre amb pràcticament cap anotació íntima. Cal tenir en compte que les agendes podien ser llegides per molta gent i no era qüestió de deixar segons quins pensaments.

Transcric alguns dies:

Jueves 13. Sta. Verónica (gener) (monotonia després de tornar de les vacances de Nadal)
Todo transcurre normal: estudio, clase, estudio, clase...

Sabado 12. Sta. Eulalia (tal dia com avui de l'any 66)
Hoy han ido y vuelto los de 1º i 6º de excursión. Ha venido mi hermanita a verme. Por la tarde, después de la clase de Historia, vemos “Mister Piper”. Barcelona-Español: 4-2. “Noche de Sábado”. Ha salido Enio Sanjusto (sic), Les frères Jacques, etc.

Martes 21. S. Luis Gonzaga (aquesta i la següent anotació són les darreres de l'agenda; coincideixen amb un tema del qual parlava fa poc: el monument que va inaugurar Franco a Tortosa.).
Igual que los días precedentes. Carta de casa. Por la tarde hemos ido a ver a Franco, que ha venido con varios ministros. Había una multitud inmensa. Gente de Castellón, Teruel, Barcelona, Lérida, Gerona. He visto algunos de mi pueblo. Mañana tenemos exámenes de reválida.

Miercoles 22. S. Paulino
Exámenes a las 8,30, me han salido regular, ya veremos mañana el grupo más difícil, de Ciencias.
La R. me ha presentado algunas amigas, pero ya no me acuerdo de ningún nombre. Franco ha salido hoy por la tele, han televisado todo su discurso, el del obispo y el del gobernador civil.

M'adono que el meu dietari no pot competir amb els de Pla, però cal dir en descàrrec meu que tenia 14 o 15 anys i cap pretensió literària, tot i que ja m'encaminava més aviat a les lletres. En definitiva, material de consum intern que comparteixo a efectes sentimentals i històrics. Afegeixo com a il·lustració una imatge del cim del Caro amb alguns companys de curs i un capellà.

11.2.15

exercici de memòria (algunes concrecions)


La veritat és que si bé encara continua la sensació agradable d'haver trobat vestigis materials i escrits ignorats del viatge a Grècia i a Venècia (i una mica d'Itàlia), el material manuscrit és un pèl decebedor, no només per la seua escassetat sinó també per la manca de..., podríem dir lirisme.

En pàgines esparses apareixen dos petits nuclis. Un, el més abundant i dispers en la llibreta, sembla més aviat resums comptables. L'altre, escàs, es limita a constatacions immediates i, com deia ahir i repeteixo avui, totalment prosaiques, superficials.

Concreto a través d'alguns exemples:

2000 pts. X 0,47 = 940 dr.
50 $ x 35,856 = 1793 dr.

En conclusió, que el dòlar, com és sabut, era més fort que la pesseta; també el dracma. Per cert, encara conservo 5 dòlars del viatge, cosa que indica, en el seu moment, una bona administració, una riquesa relativa o bé certa gasiveria.

Algunes despeses del dia 20:

fons comú: 1500
mussol: 140
anell: 90
collaret: 690
tabac: 50
llibre:100
diari: 25

El collaret era molt bonic, de plata trenada, mat; acabava en dos caps de moltó amb les banyes caragolades. Va desaparèixer la primera vegada que ens van entrar a robar a casa.

 

26-8-78:

El recorregut des del Pireu va ser força tranquil, vam dormir en el bar de dalt, al costat de la piscina [...] Encara estava força cansat i no havia menjat més que un ou dur i una pastanaga a les 12 [...] Vam passejar, vaig fer alguna fotografia i vam decidir anar a dinar en un restaurant mig amagat en un carreró: lasanya i 1/4 de pollastre, excepte J., que no es trobava gaire bé i va acabar menjant només el pollastre. Total 15.000 lires. El menú turístic ronda les 4.700 lires. [...]

Sant Marc m'ha agradat molt. És curiós que a la M. no la volguessin deixar entrar perquè anava massa escotada i en canvi dintre del temple s'havia de pagar per veure una cosa i una altra fins a l'exageració; semblava un mercat, com és tan freqüent en les esglésies actuals més visitades; els conceptes de moralitat són estranys. Etc.



P. S.: Una curiositat dels dies venecians és que van coincidir amb l'elecció del Patriarca de Venècia com a Papa: Joan Pau I. Segurament tothom recorda que el seu papat va ser brevíssim; va morir sobtadament i continua corrent la teoria d'una conspiració per eliminar-lo.

10.2.15

exercici de memòria (esquema)


Endreça interminable, sobretot de llibres i papers. Els llibres han quedat col·locats als prestatges, encara que cal reorganitzar-los. Repasso una llibreta d'espiral d'interior de paper quadriculat. Es nota que hi vaig arrencar alguns fulls. En passar ràpidament les pàgines, cauen dos segells grecs enganxats entre ells. Miro més a poc a poc, full a full. Hi ha poca cosa escrita. A la primera pàgina, uns números que no em diuen res, però, de seguida, un calendari parcial del mes d'agost de 1978 dibuixat a mà. Va del dia 7, dilluns, al 31.  Toponímia:

7: sortida de Barcelona
8: Gènova. Nàpols (ens hi devíem quedar a dormir)
9: Nàpols. Brindisi (devíem embarcar a la tarda)
10: Corfú
11: Corfú
12. Corfú-Patres. Vaixell
13: Nàuplia. Epidaure (ja som al Peloponès)
14.: Micenes
15: Mistràs
16: Olímpia
17: Delfos
18: Delfos
19: Delfos. Atenes
20: Atenes. Osios Loukas
21: Atenes
22: Sunion
23: Sortida del Pireu. 11 nit
24: mar
25: Venècia
26: Venècia
27: (res)
28: (res)
29: Sortida de Gènova. 1 de migdia

Records, alguns molt vius, altres boirosos, alguns segurament inventats. Diapositives que fa anys que no miro.

Després de dotze fulls sense anotacions, dues pàgines que parlen de l'arribada a Venècia, de les primeres impressions, algun detalls. Per què només vaig escriure aquest primer dia a Venècia? I tot tan prosaic...

Més endavant, un foli plegat que conté unes columnes on vaig anotar el que m'havia d'endur. ¿Em vaig emportar, tal com consta, la Sintaxí de Solà i la poesia de Ferrater? Curiosa parella.


9.2.15

expansionar-se, amb moderació


El verb jubilar és, aparentment, un dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:

1. Eximir del servei per raó d'edat o impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina) assenyalant-li una pensió vitalícia.
2. Experimentar una alegria viva, expansiva.

És evident que cal actualitzar el diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia, ja en parlarem.

Jo, quan em vaig jubilar, em vaig acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.

De tota manera, passat ja un cert temps des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat. Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar; tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal boirós.

Però, vet aquí, que la setmana passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai, el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria, m'agradaria, l'ofici del protagonista:

1. Feina individual, per bé que es pugui compartir.
2. Horari nocturn, fins i tot de matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la gent.

Podria afegir altres ítems que em resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un problema.


8.2.15

aquest diumenge, música de moros i cristians


Aquesta nit dubtava a l'hora de fer la tria dominical. La veritat és que estava musicalment desganat, però no volia renunciar a aquest costum que fa mesos que dura. De sobte, he vist que Allau havia titulat el seu post Paquito el chocolatero, un dels meus passodobles preferits i un dels més interpretats, potser el que més, els darrers anys. El primer pensament en llegir el títol del post ha estat de remetre el meu post al d'Allau, segur que la seua interpretació seria plena de saviesa i de matisos interessants. Però el post es dedica a Paquito el papa en una versió no musicada. Vaja!

Res, una mica més de feina a fer. Tria de versions, una de canònica i dues d'alternatives. És curiós com aquesta peça circumstancial que Gustau Pascual Falcó va dedicar al seu cunyat Francisco Pérez Molina s'ha convertit en un himne que satisfà tothom, per molt oposades que siguin les seues ideologies: dretes extremes, esquerres irreductibles. No totes les músiques tenen aquesta facilitat de ser assumides i assimilades.






7.2.15

entre l'ètica i l'estètica


Queden ja pocs dies de l'exposició -l'única ara al Palau Robert- Dones a l'Afganistan, amb fotografies de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé. Em sembla una mostra molt ben narrada -textos generals breus i precisos, textos específics al costat de les imatges, fotografies excel·lents, ordre ben trobat- de la situació de les dones a l'Afganistan: casaments concertats i realitzats sovint encara amb la núvia en la infantesa amb homes més grans, massa fills per poder-los criar bé, maltractaments físics i psicològics, desesperació, suïcidis, també esperança, algunes llums.

Què pensem els espectadors occidentals després de veure l'exposició? Prenem consciència d'una situació terrible, esclar, potser voldríem fer alguna cosa per canviar-la. És suficient? Podem anar més enllà? Com? Què queda després del sotrac dels textos i les imatges? Que pretenien els autors de textos i imatges, que s'han passat tant temps per arribar als resultats exposats? No ho sabria dir.

A mi, que m'agrada la fotografia, algunes imatges m'han semblat bellíssimes, absolutament ben resoltes: composició, colors, llum... Fins i tot la imatge de la mort, amb tant de sofriment previ i tanta desolació captada per la càmera- pel fotògraf-, m'ha semblat extraordinàriament poètica, com si fossin uns versos de Maragall. Per un moment he tingut un sentiment de culpa, de certa perversió que és difícil de comunicar.

Mentre estava fent fotos d'alguna foto, ha entrat una parella d'homes agafats del braç. El més jove anava llegint a l'altre, cec, els textos de l'exposició, els generals; de les fotos no en deia gaire res, no descrivia, no interpretava. Què ha vist el cec que no hagi vist jo? O a l'inrevés. Què ha pensat que jo no he pensat? No ho sabré mai.









6.2.15

pluja d'idees


Vaig seguint amb interès el .Cat d'aquesta nit titulat Santi Vidal, víctima o heroi (quina familiaritat: Santi). El títol, per molt que alguns el trobin adient, no es correspon a la realitat, perquè segur que els qui pensen que és una víctima -víctima de qui o de què?- tendiran a considerar-lo també heroi o màrtir; els qui no el consideren víctima, pensaran altres coses.

Com que segur que sobre el que s'ha parlat al programa hi haurà opinions més agudes i autoritzades que la meua, no faré comentaris sobre el contingut, tot i que em sembla exagerat, encara que comprensible des de l'òptica de qui jutja, que s'aparti el jutge Vidal de la carrera simplement per haver col·laborat en el que podríem anomenar una pluja d'idees per arribar a fer un document definitiu quan arribi el moment. En canvi, diré alguna cosa sobre aspectes tangencials del programa:

1. En el debat posterior a l'entrevista al jutge, els quatre intervinents eren homes.
2. Només un havia estudiat dret, em sembla.
3. Tres, incloent l'advocat, eren periodistes
4. Només un tertulià estava per sota dels quaranta anys.

Constatacions sense importància, com la que se m'acudia mentre mirava els rètols que apareixien sota els personatges quan començaven a parlar:

Sardà: periodista
Aira: periodista
Fernàndez Deu: advocat i periodista
Carod: filòleg.

He entès que es triessin tres periodistes per opinar sobre els tema, perquè els periodistes poden opinar sobre el que vulguin i a més, les constitucions parlen sobre tot; però, havien triat Carod en qualitat de filòleg? És veritat que ell mateix ha al·ludit la seua titulació en parlar del tema de la llengua a l'esborrany de la constitució del jutge Vidal, però també ha opinat sobre altres temes. Podia fer-ho com a filòleg?

M'imagino jo mateix participant en la tertúlia -o debat-. Què diria el meu rètol? Filòleg o jubilat? És cert que tinc un títol de la UCB que m'acredita com a filòleg, però actualment no exerceixo aquesta professió; de fet, no sé si podria assegurar que mai l'hagi exercida. Durant trenta anys llargs vaig fer classes de llengua i literatura, és veritat, però les podia haver fet d'història, o podria haver fet de comercial d'una editorial, o de... Si un dels tertulians hagués estat Joan Margarit, quin retol li hagués tocat: arquitecte o poeta? Les dues coses? I si hagués participat Trias? Alcalde i metge? I si hagués participat un senyor que era fuster i ara és president d'una associació ciutadana?

Llegia fa uns dies a diversos llocs que en aquest país qui més qui menys és filòleg i que potser ja seria hora de deixar les opinions filològiques en boca i mans dels filòlegs titulats. Per què? Perquè una universitat li ha donat un títol després de cinc anys a les aules -afegim, si volem, algun doctorat. Conec, com tothom, professionals titulats molt bons, bons, mediocres i pèssims. Els títols, sobretot en algunes carreres i universitats no garanteixen gaire cosa i, en molts casos, són el principi, amb un cert rigor, amb un cert mètode, d'un llarg aprenentatge posterior. Al mateix temps, hi ha autodidactes que em semblen respectabilíssims, absolutament competents, davant dels quals em trauria el barret que em compraré si continua aquest fred. Se m'acut, per exemple, Pompeu Fabra, que, si no m'equivoco, però no em feu gaire cas perquè la meua formació universitària té llacunes importants, mai no va acabar la cerrera de filòleg, encara que segur que li devia faltar poc.



4.2.15

pluriversitat


Sí als graus de tres anys, pràcticament un ensenyament obligatori, que el que cal és arribar al més aviat possible als postgraus i als màsters i fer-los ben llaaaaargs. Diuen els rectors de les universitats catalanes que ells no començaran a aplicar el sistema, de bondats tan contrastades en altres països modèlics fins al curs 2016-2017. Quin desafiament!

Sobtadament recordo una informació en un telenotícies que feia una comparativa dels diners que costa la universitat als alumnes, o als pares, a diversos països. Comparava Catalunya amb França, Alemanya, etc. El preu català estava força per sobre; excepte dels països anglosaxons que, per altra banda, tenen recursos per facilitar els estudis als qui en tenen ganes. De tota manera, no vaig entendre per què la comparativa no incloïa les universitats espanyoles. Quant costa estudiar la mateixa carrera que a Barcelona o Vic a Sevilla, Salamanca, Saragossa, Alcalà...? Aquest, de moment, seria un debat interessant, encara que, com sempre, no en trauríem l'aigua clara.

Sí a la proposta d'obligatorietat de les matèries de plàstica i música a l'ensenyament primari i secundari, que a la resta de l'estat seran optatives. Encara no ho he llegit, però estic segur que, com a mínim, tindran tantes hores com les matemàtiques i l'anglès.

2.2.15

llepadetes


La llengua, a més d'una funció gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o desentendre's. Poso dos exemples.

Diu ell o ella:

-He constatat que d'un temps ençà tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat, m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures, entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota l'extensió).

Diu ella o ell, que sí que ha escoltat educadament tot el monòleg, o gairebé:

-A pastar fang!

Diu un altre ell o ella (acompanyant-se de la gestualitat i la tactilitat adient):

-T'estimo!

Diu ella o ell (amb semblant gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):

-Mmmmm! T'estimo!

La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En molts territoris, la llengua té també una funció identitària, reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal, ja es té molt de guanyat:

-Dos quarts de dues – o ha de ser de dugues, o de dos?- (de la matinada).

-Tres quarts i mig de tres (de la matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)

Tant se val que després la resta de la seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.

La llengua, que a vegades sembla anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil, evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca. Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la llengua viu**.

A mi, una de les funcions de la llengua que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia, que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).



* Antigament la llengua s'havia fet servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta funció pràcticament ha desaparegut.
 
** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.

1.2.15

aquest diumenge, matins (o tardes, o nits) de vellut


A la xerrada de la tarda, un tertulià de la casa, no sé si massa ignorant, cregut o simplement jove, malgrat que ja té una edat, llegia en un paperet part de la lletra de Velvet Mornings mentre somreia i creia que demostrava... Què volia demostrar? Que era la primera vegada que havia sentit parlar de Demis Roussos? Que les lletres...? Uns seients a la seua dreta, un tertulià més vell el mirava circumspecte, massa assenyat per tallar el triki triki dels momentàniament ximple, sense atrevir-se encara a dir la seua, i no calia.

Mmmm... Demis Roussos... un dels grans! I nits de vellut a les discoteques dels 70; després, ja no ho sé tant.








30.1.15

tic tac tic tac tic tac...


Em meravella escoltar tertulians periodistes i tertulians polítics que aquests dies mostren uns coneixements profunds sobre Grècia. Em meravella, i per això els escolto, i m'avorreix, perquè el que diuen no deixa de ser especulació genèrica que demà mateix pot ser invalidada per la realitat, tot i que en política -també l'econòmica- la realitat és etèria i sovint acaba guanyant qui té el do de la paraula i les realitats dels fets només les saben els qui les viuen, i encara.

A penes conec res sobre Grècia, i ara no ho concretaré, però com que durant uns dies -setmanes, mesos... més d'un any?- estarà de moda, em complau compartir des d'aquí una de les meues fonts d'informació durant els darrers anys. D'una manera subtil, a vegades no tant, subjectiva, parcial, Petros Màrkaris, a través del deambular del protagonista de les seues novel·les policials ens passeja per la intrahistòria de Grècia durant algunes dècades. Algú pot dir que Màrkaris no és fiable, que va nàixer a Turquia, que els seus estudis d'economia a Grècia, Turquia, Alemanya i Àustria abans d'especialitzar-se en cultura alemanya no són garantia de res. És veritat, ningú no és perfecte, però... No vull ofendre cap tertulià més pendent del metrònom que de la música que marca.

29.1.15

el que no es greixa ni s'engreixa mor?


Parlo i escric un català justet i a mesura que passa el temps oblido molts aspectes -bé, alguns, que molts em sembla petulant- relacionats amb la llengua que abans pensava que coneixia. Per exemple, ja no sé què vol dir bilingüisme i la definició del diccionari no em resulta prou aclaridora. De fet, sempre m'ha semblat que hi ha poca gent, poquíssima, que tingui el català com a llengua materna i sigui bilingüe; trobo que més aviat són -som?- diglòssics. Però potser ni un terme ni l'altre defineixen prou bé l'actitud i els usos lingüístics dels catalanoparlans i haríem de trobar un mot nou, clar, perfectament intel·ligible, sense possibilitats d'ambigüitat. Quin mot? No ho sé, però hauria de partir d'un estudi aprofundit dels costums lingüístics dels catalans actuals, de les interferències amb les altres llengües, la universal, l'anglès, però sobretot l'espanyol, etc.

Se m'acut aquesta breu anotació després de llegir a Vilaweb l'entrevista a Pau Vidal. Vidal ha publicat El bilingüisme mata, un llibre que segur que és molt interessant i aclaridor, i les respostes a l'entrevistador són molt estimulants. Que el català es va empobrint en els aspectes fonètics, lèxics -per cert, l'empobriment lèxic crec que és el més fàcil de solucionar-, sintàctics, em sembla evident. Que aquest fet importa a poca gent crec que també és evident, fins i tot es detecta en alguns que viuen de parlar o escriure en català. Que aquest procés d'empobriment vagi avançant en el moment que fa més temps continuat que l'aprenentatge de la llengua es fa també en escoles i instituts i arriba a més individus podria semblar paradoxal si no fos perquè hi ha factors, a part de les actituds personals, que tenen efectes contraris poderosos. Com evolucionarà -o involucionarà- el català? Jo no sé res sobre això. Tampoc no sé si la llengua serà cada vegada més uniforme, de manera que arribi un moment que ja no es detectaran les variants dialectals; podria ser. En aquest món tot és possible i algunes coses, probables.

Per cert, amb una afirmació, de les petites, de l'entrevistat no estic d'acord. Diu: En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. A la meua família fa generacions que ningú deia dos quarts de vuit, però els qui quedem encara diem tres quarts de vuit: ximpleries del sud.

27.1.15

maleïda memòria


Alguna vegada, entre estona i estona fent alguna cosa a l'ordinador, escric al buscador el nom d'antics companys o amics. Tinc curiositat per saber què se n'ha fet, on paren, veure, si surt una foto seua, si els reconeixeria.

No hagués reconegut en Pere, crec. És veritat que els ulls, la boca, el nas..., eren els mateixos a la imatge, però havia desaparegut aquella barba hochiminhesca que deia que no es tallaria fins que Catalunya fos independent. Se'n devia cansar, d'esperar. Ja no portava barba algun dels cops que el vaig veure?

Vaig conèixer en Pere l'any 71 o 72 a la universitat. No recordo d'on va sortir, qui el va portar o qui em va portar al grup. Era un personatge singular, no només d'aspecte, sinó també de pensament amb qui m'era molt fàcil comunicar-me. Vaig pensant en aquella època i només tinc imatges soltes, algunes molt intenses, molt vives, d'altres més boiroses, potser mig imaginades:
Les trobades al bar.
Les anades a la seua casa de la Floresta.
Les festes a altres cases.
El viatge a Alginet, tots dormint a la planta superior de casa de V., la paella, el ball a la tarda...
Els seus amors de curta durada, com la majoria en aquella edat

De les classes compartides a penes en tinc memòria, però sí dels seus interessos pel dialectes catalans, més tard, per l'occità. En el seu intent de fer la volta als països de parla catalana en carro, mai no va tenir èxit, potser perquè la gent estàvem més per la velocitat i una empresa tan llarga ens exigia una constància que no teníem o... no ho sé.

Pocs anys després d'acabar a la universitat ens vam perdre de vista, però el vaig retrobar a principis dels 80. Me'n vaig alegrar. Ell va venir a treballar a l'institut on jo portava dos o tres anys. Vam compartir Seminari i classes, i dinars i alguna sortida i alguna confidència. Quan es va presentar a les oposicions, el vaig acompanyar. Estava nerviós, inusualment nerviós. Des de fora de l'aula, escoltava com desenvolupava el tema que havia triat; en Pere era un contador d'històries excel·lent, no importava la qualitat del material, tenia el do d'anar lligant, de fer les pauses adequades, de mantenir viu l'interès dels qui l'escoltaven; em va dir que mentre anava parlant, el tranquil·litzava escoltar el soroll metàl·lic del meu encenedor cada vegada que encenia un cigarret.

Potser una de les darreres vegades que vaig veure en Pere va ser a la vora de casa. Em buscava, però no recordava exactament la meua adreça i anava preguntant a la gent que trobava si coneixien en Miquel, i m'anava descrivint tan físicament com concretant les meues titulacions o altres detalls. Si jo no hagués baixat casualment, no ser si m'hagués arribat a trobar aquell dia; potser sí, perquè era un bon investigador.

Després, van passar els anys i va arribar un nou mil·lenni. La setmana passada, en posar el seu nom al buscador, vaig adonar-me que havia oblidat el segon cognom: Saumell. No és que el recordés de sobte, sinó que vaig anar a parar al post d'un antic alumne seu que en feia una semblança, en part acadèmica, en part personal, en part vivencial, molt emotiva amb motiu de la mort d'en Pere a causa d'un càncer l'any 2012, el 31 de desembre. Quina tristor! A part de la mort, em commou especialment una insinuació al final del post que diu que potser va fer la darrera etapa un pèl sol. Em commou també imaginar en Pere fent testament el dia 7 de desembre, en el qual deixa a l'ajuntament uns baixos que tenia a Can Sitjà. Tants anys sense veure'l i potser no l'hagués vist més, però la seua desaparició em fa sentir una mica més sol; vull dir, també físicament més sol. Estranya sensació. En la memòria, Pere Manau; la teua era més precisa i s'expressava millor.

26.1.15

la veritat


La veritat és que avui dubtava entre escriure alguna bagatel·la sobre el futbol o sobre les eleccions gregues. Sobre les eleccions, ja tenia una frase de Σαμαράς en conèixer els resultats, però referint-se a la seua etapa: Hem tornat el prestigi a Grècia... Sobre els futbolistes, les citacions eren pràcticament infinites. Mentrestant, però, he vist El convidat d'avui. Al final, sortia un llibre que llegia Jaume Marsé: Cuentos, de Rubén Darío, de la mítica Austral. Qui llegeix encara Rubén Darío? I encara menys els seus contes... I no és en els seus contes, i els seus poemes, on també es pot trobar la veritat de les mil cares i les músiques inacabables?

¡Amigo! El cielo está opaco, el aire frío, el día triste. Un cuento alegre... así como para distraer las brumosas y grises melancolías, helo aquí: ...

Rubén Darío: "El rey burgués. Cuento alegre."

Avui, ara, em sembla innecessari buscar altres veritats. Imagino que encara estic tocat per la tramuntana.


22.1.15

fosa en negre


Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar
en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,
o si valdria més
que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

20.1.15

plugim de gener


Cau una pluja tan fina que el paraigua no sembla haver-la notat. El deixo a l'entrada, just abans de baixar les escales, a terra, perquè la paperera habilitada ja és plena. A la planta baixa no hi ha moviment. Pujo al pis. A l'esquerra, tot de gent escolta no sé qui que diu, crec, que, amb tots els respectes, la novel·la del XIX no li interessa, que ell està més per Cervantes. Imagino que desenvoluparà uns arguments convincents i subtils, enginyosos. La veu, potent amb l'ajuda del micro, m'acompanya mentre miro portades de còmics; la sento però no l'escolto, tampoc no sembla fer-li gaire cas Miquel de Palol, que parla al meu costat amb la seua acompanyant. M'allunyo de la veu, entro a la secció d'estudis literaris, miro, fullejo. A l'altra banda, vaig repassant ràpid els clàssics exposats damunt les taules. Baixo, la veu es va esvaint. Miro, fullejo agafo, vaig a la caixa, pago. Ningú m'ha agafat el paraigua. A l'entradeta, ja traspassada la porta de vidre, una dona acaba de botonar l'abric a la seua parella. Surten, surto. No estic segur si plou o són les gotetes que regalimen de les fulles dels arbres. Són agradablement fredes, però jo enyoro la pluja més càlida de l'abril.


No cal que toquem res.
Vine a poc a poc fins a mi:
tota la passió una teranyina
de saliva. Posa'm la veu ronca
sota el cap, el sexe al coixí,
els peus als dits, els ulls damunt el dia.
Posa'm la llengua cendrosa
on la llum es fa delit.
Ara vindrà l'hivern
però jo et penso tèbia com la lluna,
benvinguda com les gotes que parpellegen
dins la pluja dolça d'abril.

Francesc Parcerisas: Seixanta-un poemes. 2014.

19.1.15

entusiasmes nocturns


Sessió contínua a TV3: Joan Massagué, al Convidat, i Joan Francesc Mira, a (S)avis. Alenada d'aire fresc davant la monotonia d'uns personatges televisius reiterats i reiteratius, efervescència mental engrescadora que contrasta amb les bombolles insípides dels contertulians de cada dia. Més lleugerament entrevist l'un i més densament explicat l'altre, per raó dels programes on han aparegut, tots dos tenen els dons de l'entusiasme, de la vitalitat, de l'optimisme, de la constància, de la capacitat. Humanistes malgrat la seua originalitat, clàssics en la modernitat. Un plaer escoltar-los i reconèixer trets semblants en la seua diversitat.

Més tard, llegeixo l'entusiasme d'Allau per Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Em pregunto com ell per què no podem llegir més Jordi Lara. Sigui com sigui, si un es concentra i focalitza, hi ha diumenges que acaben bé, que fins i tot es presten a ballar una sardana de Garreta. Si no fos que la veïna de sota és susceptible als sorolls, i més de matinada... I és que ballar amb els auriculars i sense moure els peus no és ballar.


18.1.15

aquest diumenge, obro amb obertures i no sé si tancaré


Aquest any sí, aquest any m'he proposat escoltar música clàssica amb un cert rigor i des del principi. Com que no tinc cap formació musical, no sé ben bé per on començar, de manera que de bon començament deixo fora el rigor. Tampoc no tinc clar què vol dir començar pel principi. Seguir un ordre cronològic? A partir de quan? He pensat que en el meu cas, donades les meues limitacions, el principi podria ser començar amb obertures, que no només són el començament -perdó per les redundàncies actuals i les que vindran-, sinó que tenen un ritme que podríem dir comercial, apte per als llecs. La primera obertura que m'ha vingut al cap és la del Mikado, cosa que demostra que tampoc tinc gaire clar el concepte de música clàssica, però no és qüestió de fer-se el llepafils i començar a filar prim, que no acabaria de començar mai. Tinc l'opereta en un CD, però he preferit buscar a You Tube... Déu, a la xarxa es troba tot, però... com es troba! Començo amb un enregistrament en dos temps que em sembla força digne; i els altres dos, perquè ningú els ha censurat? On anirem a parar?
 







No, no sóc capaç de compartir el visionat del Mikado per a clarinet, però m'enganxo a aquesta representació que sense motiu em recorda una de les pel·lícules que opten als Oscars d'enguany:






BONUS TRACK:







BONUS 2:

17.1.15

i els animals


Sempre tinc una lleugera nostàlgia quan comença la setmana dels barbuts. Fa anys i anys que no vaig a la festa major del poble, però em vénen al cap els actes tradicionals, els que no deuen haver variat gaire segons m'expliquen els qui encara hi assisteixen i que jo confirmo a través de la lectura del programa de festes que ara, esclar, es pot consultar per internet: la cercavila, el vermut, el calmant, el concert de la tarda, la cursa ciclista (ja en la 73a edició!), la darrera, el ball de la nit... El fred és aleatori.

No sé com deu anar ara la benedicció dels animals. Vull dir, quins són els animals estrella actualment. Fa molts anys eren els matxos, paraula que molts moderns deuen pensar que vol dir mascle, però que és sinònim de mul. Els matxos van anar desapareixen gairebé d'una manera imperceptible a mesura que el camp es motoritzava, i si és que en queden al poble, segur que es poden comptar amb els dits d'una mà. És curiós, malgrat que a casa sempre va haver gats o gossos, jo no recordo haver participat mai en la benedicció de Sant Antoni més que com a espectador que admirava i valorava els animals i els seus guarniments. Demà, si no fos que sóc mandrós i no tinc cap animal a mà, excepte alguns àcars que no es deixen veure i algun peixet de plata que treu el cap cap rarament, m'allargaria a l'església de la Concepció a reviure la festa; suposo que no deuen presentar-se tots els veïns que tenen gossos, perquè l'acte podria ser interminable.

Per cert, he llegit que avui es començarà a parlar de la reforma del Codi Penal, entre altres temes pel que fa referència a castigar les conductes inadequades amb els animals (amb alguns animals i algunes conductes). El titular del diari deia: “Vía libre a la penalización de la zoofilia”. Aquesta paraula, zoofília, no té en el DIEC la definició equivalent a la castellana en el sentit de mantenir relacions sexuals les persones amb els animals, pràctica que ignoro si està molt estesa a la geografia peninsular i si hi ha estudis seriosos sobre el tema. En català, el diccionari parla simplement d'afecció exagerada als animals. M'atreviria a afirmar que aquesta afecció excessiva -no sé fins a quins extrems- sí que es troba força estesa, però em guardaré prou de fer cap comentari perquè es tracta d'un tema perillós -dic perillós, no vull dir delicat-  de tocar que actualment provoca enfrontaments aferrissats i malentesos sense retorn; ara bé, si algú em vol provocar...


14.1.15

misteriosa desaparició d'Angela Merkel i altres polítiques europees


En aquest món, poques coses que passen als altres ens sorprenen i encara menys ens alteren més que momentàniament. Un minut, una hora, una setmana... Un mes és una exageració, no s'ho creuria ningú. Els trasbalsats permanents són poc creïbles o... no m'atreveixo a dir-ho.

Avui, durant una estona, la suficient per compartir-ho aquí, m'ha sorprès la possibilitat de desinformació pública i imagino que no punible en un periòdic d'Israel, una democràcia consolidada com la nostra. És veritat que estem acostumats a tot tipus d'engany, desinformació, tergiversació i parcialitat a la premsa, però veure una fotografia d'informació política trucada és molt poc habitual i ens porta directament a pensar en aquelles supressions de personatges tan freqüents en els règims totalitaris -o no tant- d'abans i d'ara. A més, quan es tracta d'una imatge que es pot consultar mostrant la realitat sense censura a molts altres mitjans de comunicació, la supressió no sembla tenir gaire sentit. Es pot permetre que en un estat en què la dona té els mateixos drets i obligacions que els homes hi hagi un grup religiós que la discrimina? Compte, el periòdic on apareix la foto pot ser minoritari, però va ser fundat per un parlamentari, es a dir, que la seua marginalitat és relativa. Ben pensat, però, no conec cap territori on no es discrimini la dona d'una manera o una altra, encara que sigui subtilment i en determinats casos.

 


13.1.15

en el 76è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Tortosa


Per enèsima vegada hi ha una proposta de retirar el monument a los Caidos erigit sobre una columna de l'antic pont que creuava l'Ebre al seu pas per Tortosa. El monument fou inaugurat el 21 de juny de 1966 pel dictador. Recordo que jo vaig assistir a l'acte amb els altres alumnes del col·legi des de la vora del pont, a la part de Ferreries. No estic segur de gaires detalls, però sí de la meua admiració per les Harley que conduïa la guàrdia de Franco, una de les quals va aparcar al meu costat i es van necessitar dos motoristes per fixar-la...

Evocacions a banda, aquesta vegada ha estat una moció presentada per ICV la que ha reobert el debat sobre si cal conservar o no el monument franquista més gran que queda a Catalunya. Convergència, per boca del seu alcalde no té cap interès a dinamitar el monument del qual, per altra banda, es van treure els símbols franquistes més evidents, i retreu a ICV que no actués durant els vuit anys que va governar amb el PSC i, a més, el van catalogar com a bé d'interès cultural. Suposo que els altres partits també diuen la seua amb raons més o menys ben argumentades. I la gent? Què diu la gent de Tortosa? No es tenen dades concretes i per això es demana un referèndum. Doncs molt bé, que es faci. O potser s'hauria de fer a tots els catalans? Àvids com estem de democràcia directa, no seria una mala idea, i potser alguns veurien en aquesta consulta un símbol definitiu de no se sap què.

A mi, ja m'està bé que la baluerna es quedi com està i on està. Sóc de l'opinió que, no diré tots, esclar, alguns monuments que recorden la història, la pròpia o dels enemics, és bo que es conservin, que el record quedi no només en els fulls dels llibres d'història sinó a la vista de tothom. Que tothom pugui parlar, en contemplar el monument, de la barbàrie, de la megalomania, de la injustícia...; en fi, que pugui parlar del que vulgui. Algú pot argumentar que la conservació del monument és una burla permanent a les víctimes del franquisme; ho podríem discutir, però jo no ho veig així. Per altra banda, sempre va bé concentrar la ràbia en algun objecte. Els qui ho necessitin poden escopir al riu cada vegada que passin prop del monument, això sí, sempre que ho permetin les ordenances municipals.

Aquesta història em recorda que no fa gaire que es torna a proposar la creació d'un museu militar a Barcelona. Evidentment, jo hi estic a favor i torno a escriure que s'hagués hagut de conservar el de Montjuic. En aquest cas, he llegit que alguns partits o institucions es mostren obertament favorables, altres són contraris i alguns estarien d'acord sempre que es donessin determinades condicions. És curiós com els qui posen condicions són els qui estan al costat del poble, però sempre creuen que el poble mai no és prou madur, que sempre necessita el seu guiatge. En fi, un altre referèndum a la vista.





P. S.: Una amable lectora, que coneix la meua edat provecta, m'ha advertit que jo no podia veure La dolce vita en la meua adolescència, que la pel·li es va estrenar molt tard aquí per raons de censura. Certament és com diu, el film no es va estrenar a Espanya fins el mes de maig de 1981. Increïble! No se m'acut amb quina pel·lícula -o amb quin somni- confonia La dolce vita en la meua evocació d'ahir. Tota la resta, deu ser, si fa no fa, com vaig dir.

12.1.15

sessions dobles


Intento, en va, recordar quan devia veure la pel·lícula. Només m'apareixen escenes sense data: una sinopsi enganxada a la paret amb la classificació de 4 (gravemente peligrosa -quina promesa!-), els seients, més o menys anatòmics, de fusta, algun tall mentre a la pantalla es veia la imatge calidoscòpica del cel·luloide que s'encenia, les parelles -jo encara era petit- ben arrambades, la mitja part, abans de començar la segona pel·lícula, amb un llonguet amb dos filets d'anxova de llauna i una mica d'oli -quin gust d'esgarrifança aquell oli!-, el fred terrible a l'hivern, en sortir del cinema i fer els poc més de cent metres que em separaven de casa amb el coll de l'abric aixecat i el cap cot, o potser era un d'aquells estius càlids, tan interminables com l'hivern, o encara més, amb les terrasses dels bars plenes i la gent a la porta de casa prenent la fresca, alguns dels més petits amb un polo duríssim de gust indescriptible a la mà... Diumenges de cinema en blanc i negre o en color, algun dia, rarament, grisos; alguns preferien escoltar el futbol a la ràdio. L'endemà, l'escola, a les aules de baix, que les de dalt eren les de les xiquetes... Escenes amb data vaga, nebulosa temporal. Encara que avui no tocaria, m'és impossible no evocar l'adéu final, tan evocador i aleatori, com tot a la vida.
 
 
 


11.1.15

aquest diumenge, amb ritme reial


Excepte per als descreguts recalcitrants, la nit de Reis té una estranya màgia. Fins i tot els discursos surrealistes tan abundants aquest dia són acollits amb alegria, i la gent sembla adquirir, momentàniament i misteriosament, un do de llengües i una innocència que desapareixen, tan misteriosament com han arribat, la resta de l'any.

Això sí, prou de pintar cares de negre, que de patges i de reis de colors ara n'hi ha per donar i per vendre.



8.1.15

les coartades


A les nits, passades les deu, o encara abans, pels carrers del poble camina poca gent, no perquè ara sigui hivern i fa fred, que també, sinó perquè els costums han canviat i tothom té coses a fer a casa seua o en altres interiors. Pels carrers corren africans, del nord o del mig, potser del sud, sols o acompanyats. Alguns s'aturen en una cantonada i fan tertúlia en llengües exòtiques, alguns riuen. Hi ha joves i grans, vestits com aquí o com allà. Els seus fills petits o adolescents no es veuen en aquestes hores, ja fan com els d'aquí: el mòbil, l'ordinador...

No sé si avui, que ja sóc a casa i no els veig, també s'han trobat al carrer, s'han saludat i han parlat de tot una mica. Potser han parlat de Charlie? Tenen por? Una por diferent a la d'aquí, més assumida, però igualment trasbalsadora? La mateixa desconfiança?

Tots tan iguals i tots tan diferents. I les coartades culturals i religioses... Déu meu, les coartades religioses! Que terribles! Les altres també, esclar, però són més subtils i, a la fi, estem a casa nostra. I tantes altres coses.

4.1.15

aquest diumenge, música per a sords


Sento per casualitat un senyor estranger a la tele que diu que el futur de Catalunya s'hauria de resoldre a través del diàleg i que la independència li seria econòmicament perjudicial. No em sembla, encara que he pescat part del seu discurs al vol, que el seu discurs respongui a cap posicionament polític sinó a simples qüestions pràctiques. Si té més o menys raó és un aspecte secundari en la meua dispersió immediata que m'ha portat al refranyer: No hay peor sordo que el que no quiere oir. Entre els polítics, l'aparença -compte, remarco aparença- de sordesa és el pa de cada dia. La sordesa real dels polítics envers els seus governats és una evidència, o al menys el retard a l'hora de sentir el que diuen. Esclar que tots tenim més tendència a escoltar-nos que a escoltar.

Dit això, és curiós com l'adagi que he pensat m'ha sortit en castellà. Encara que els refranyers pertanyen a la cultura popular, per tant a la part de la llengua que teòricament va rebre menys durant els anys del franquisme, estic segur que una part important de la població encara tenim moltes carències en aquest aspecte. Quin deu ser l'equivalent català del refrany de més amunt? Podria ser: Ja pots xiular, si l'ase no vol beure? M'agrada això de l'ase.

Ja se'm perdonarà que sigui incapaç de trobar cap música adequada per als sords; no en sóc especialista. Si hi ha algun suggeriment... Res de Beethoven, eh.

2.1.15

l'últim tomista


Llegeixo un article de Vila-Sanjuán que esmenta el doctor Canals, catedràtic de metafísica a la UB. L'article no m'interessa especialment, però em fa recordar el catedràtic. No vaig assistir a les seus classes i a penes el vaig veure algun cop. Els meus amics i coneguts de l'època eren més aviat marxistes, com jo mateix, i les classes del doctor Canals ens eren alienes; a més, es deia que era un os. Curiosament, malgrat totes les distàncies, més d'un cop he pensat en el doctor Canals, que l'article de Vila-Sanjuán em recorda que va morir l'any 2009.

A principis dels 70, un grupet d'amics i coneguts -set, vuit?- vam passar una setmana de primavera a Eivissa. Érem més nois que noies; alguns procedents de la Facultat i altres de fora. Una de les noies era filla del doctor Canals. Ara, després de tant temps, no recordo quina relació tenia amb el grup. Era amable i oberta, i la tinc físicament present en la memòria fins al punt de poder descriure la roba que portava durant aquells dies en què teníem el centre d'operacions a Sant Antoni. Després, la vida va continuar i mai no vaig saber res més d'ella. Alguna vegada he pensat a què es va dedicar la M. Com li va anar. Com li va. També, ja de gran, he pensat que m'hagués agradat assistir a les classes del seu pare, sense cap compromís, esclar.


Un altre misteri irresoluble és saber perquè escric això, una evocació vaga, i, a més, en deixo constància pública. Deuen ser aquestes dates. O potser és desig de primavera.

1.1.15

pausa i tanko


M'agafa el canvi d'any mig despistat, cinc minuts endarrerit -o cinc minuts avançat, que la inconsistència del temps encara em supera-, mentre miro de tancar el vell i d'entrar en el nou. Faig provatures d'aspirant a poeta casolà:

Un any que passa,
ja som al 2015:
corre la vida. (així és la vida)
Agafa cada dia
i fes teues les hores (i omple'l de desitjos)


Decididament, els dos darrers versos m'han sortit un pèl eròtics, o potser només el darrer, amb certa tendència a la promiscuïtat. La meua relació amb el temps, en qualsevol de les seues manifestacions, no és senzilla. Continuo la pausa.


23.12.14

endarreriment


Sensació d'endarreriment, de temps que fuig abans que arribi el temps lent de les tardes que a poc a poc porten una mica més de llum. A hores d'ara ja hauria de saber quins llibres m'emporto per llegir o rellegir. Durant aquests dies m'agrada passar pàgines d'alguna novel·la ambientada a Nadal, o unes narracions. No tinc res de nou i no sé si tinc ganes de llegir res vell. Darrerament m'ha vingut el desig de tornar a El misteri de Nadal, de Gaarder, però tinc els prestatges tan desordenats que sóc incapaç de trobar-lo, potser el vaig regalar; de tota manera, aquesta novel·la s'ha de començar a llegir el primer dia d'advent. Una altra vegada les rondalles de Jesús Infant, de Carner? Nooo, aquest any no. El conte de Dickens? Me'l sé massa. El conte de nadal de l'Auggie Wren, d'Auster? Massa curt i també ben present. The Stupidest Angel: A Heartwarming Tale of Christmas Terror, del toledà Moore? Ni pensar-ho.

En fi, ja trobaré alguna cosa, encara que sigui prenadalenca o psotnadalenca, vella o nova.

Bones lectures -o qualsevol altra cosa bona- a tothom durant aquestes festes.


22.12.14

l'art de mostrar i amagar


Interessant reposició de la conversa que Josep Puigbó va mantenir amb Antoni Vila Casas, farmacèutic, empresari i filantrop, que no mecenes. Les subvencions públiques alenteixen i mediatitzen. Alguns les necessiten? Segur, segur. Som encara un país de poca filantropia privada, potser perquè les administracions -els administradors- tenen tendència a les medalles i a la necessitat de ser figuratius i els empresaris tornen a ser petits, de curta volada. L'art que col·lecciona i exposa Vila Casas entra pels ulls, que és una manera com una altra de presentar l'art; a mi m'agrada que sigui així, i ja se sap que tot el que entra pels sentits acaba impregnant el cervell, que tria o rebutja. En algun moment potser m'entretindré a recordar el seu excel·lent museu de fotografia a Torroella.

De tota manera, potser el que m'ha impactat més ha estat un moment curt del diàleg, com de passada, aquell en què explicava que hi ha cura contrastada, efectiva, per a la leucèmia. El tractament costa un milió al mes... Dotze mesos a l'any, etc. Qui se'l pot permetre? Perquè no arriba a tothom? Què s'ha de fer per tal que tothom arribi a la cura? Són tan complicades les respostes que no les arribaríem a entendre i per això no se'n parla? O just és tot el contrari, la obvietat de les respostes fa que ningú tingui interès a airejar-les. I suposo que on es diu leucèmia es podria escriure el nom de moltes altres malalties. Quin món!

21.12.14

aquest diumenge, la cançó de la meua vida


Aquesta nit, mentre mirava la final de Oh happy day -quasi ofegat entre tanta mel com sobreeixia de les boques d'uns i altres-, he pensat en allò de la cançó de la meua vida que diuen alguns. De fet ho he pensat en un moment molt concret, mentre un dels cors interpretava la seua versió de Noia de porcellana.

La nostra cançó? La meua cançó? Jo no en tinc cap de singular, d'única, de preferida. Alguna vegada, mentre n'escolto alguna, penso que si n'hagués de triar una de sola em decidiria per aquella, però un altre dia em passa el mateix amb una altra, i més endavant amb una altra que no sé com havia pogut oblidar... I així passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys, fins arribar a la conclusió que l'únic que puc triar és la banda sonora de la meua vida on cada música té un moment i un lloc que a vegades, esclar, poden ser recurrents. Una banda sonora que a vegades perd i recupera cançons amb els estímuls més inesperats del present i que, estic segur, sempre n'afegira de noves, potser ja no gaires.

Res, no m'atreveixo a escriure títols ni a concretar versions. Aquest diumenge només música en el pensament.

20.12.14

vicis ancestrals


Sobtadament m'he adonat que amb les botigues de queviures dels barris ha passat com amb el llatí, que d'una manera lenta -potser no tant-, progressiva i imperceptible -exagero?- s'han anat convertint en una altra cosa, per no dir que han desaparegut. On han anat a parar els dos botiguers, el de dalt i el de baix? No els he vist mai més, ni tan sols ens vam acomiadar. Això sí, els locals no van quedar buits gaire temps.

Per sort, jo conservo uns vicis que encara em permeten fer xarradetes sense pressa amb botiguers de tota la vida. L'altre dia, m'explicava el propietari de la bodega -el celler-, font de novetats nacionalistes del barri, que li va passar un inspector i li va preguntar on deixava les tres o quatre caixes de cartró de les ampolles de vi que venia cada dia. Sembla que el lloc apropiat no és el contenidor de paper, sinó que cal deixar-les convenientment plegades a la vora de l'establiment. El cellerer, que com tothom, ja sap que el cartró anirà a parar al mateix lloc, va afegir que l'inspector, o el que fos, aquesta vegada només li va posar un senyal al seu expedient, una mena de creueta. Ara, l'home ha col·locat tres taules d'aquelles de marbre blanc amb potes de ferro a sota de les bótes; algunes vegades hi ha clients grans prenent un got de vi i una mica de pernil; altres cops hi veig turistes que s'entretenen mirant les transaccions dels clients antics, observant com el rajolí de vi va omplint les garrafes. No sé si aquesta funció de bar la té legalitzada, segur que el seu inspector li sabrà aclarir, amb creueta o no.

Ho hauria de deixar, però continuo fumant. La setmana passada, l'estanquera em va demanar disculpes per no incloure'm a la bossa un encenedor juntament amb el cartró de tabac que vaig comprar. Em va dir que ja no en podien regalar, que des del gremi li havien dit que havien posat una multa de tres mil euros a un altre estanc i que la segona multa havia estat de sis mil euros. La pròxima, em va dir, diuen que serà de deu mil. La història em va semblar pura fantasia sense sentit. Una multa per regalar un encenedor? Tothom regala el que vol, fins i tot els bancs, als seus clients. A més, un encenedor és una bagatel·la. Sí, si, però diuen que d'aquesta manera es fomenta el consum de tabac. Ho vaig entendre, però continuo al·lucinat. No és l'estat qui fomenta el consum i se n'emporta un bon pessic de la venda? Ei, i per molts anys, o al menys fins que jo trobi un altre vici.

19.12.14

Barcelona, 19 de desembre de 2014


Com et deu haver dit la N., aquesta tarda hem tingut una xarradeta en què ho hem repassat tot una mica per posar-nos al dia: família, darrers esdeveniments personals -poca cosa nova, més per part d'ella-, algun detall del poble, amistats -M. no acaba de trobar-se, em sembla- alguna lectura -m'ha passat un títol que buscaré-, pel·lícules -no m'he pogut estar de recordar-li la nostra complicitat australiana-, records del meu sud que és el teu nord... Segur que ens hem deixat temes: no hem parlat, crec, de menjars; però tampoc és qüestió d'exhaurir el material en una sola trucada. A més, si haguéssim parlat de menjars hauríem tocat els interminables àpats de les festes i hauríem acabat embafats. Ah, sí, hem parlat de vinagres..., qüestió complicada.

M'ha dit la N. que li vas dir que estaves preocupat perquè feia tres o quatre dies que no sabies de mi; i és que us tinc mal acostumats amb la meua rutina blogaire. La veritat és que a part dels dies que esmentava, en què estava virtualment força incomunicat, trobo que darrerament estic mandrós, com si fos un onso que està a punt d'hivernar i no acaba de trobar el moment per molt que de tant en tant tingui una certa somnolència. Potser és cosa d'aquesta època prenadalenca que alenteix la vitalitat -quines tardes tan curtes!-, per molta lluminària i cançonetes que ens posin per recordar-nos que cals moure'ns, si no és per nosaltres, pels altres. En fi...

De tant en tant estic a punt d'escriure alguna nimietat sobre lectures, passejades, actualitat... Però si no ho faig immediatament, després perdo l'interès o se me'n va el plaer de teclejar o penso que tinc poca cosa a afegir al que diuen els altres. Per exemple, què podria escriure sobre les hipòtesis de les noves relacions entre Cuba i USA ? o sobre el bolero de Ravel de la política catalana que comença a semblar el dia de la marmota. Per cert, aquesta nit he vist i escoltat a la tele Toni Cantó, que no sé si segueixes gaire, i he trobat que feia un discurs en el més pur estil comunista: propugnava la igualtat de tots els espanyols amb gran vehemència; encara el faran president d'alguna cosa. Torno a Cuba: fa uns dies em va arribar una informació força interessant que finalment vaig descartar perquè venia avalada per la TIA i vaig pensar que aquesta agència és poc fiable; de totes maneres, ja t'ho explicaré.

Va, acabo, que ja veus que em disperso i divago. Una abraçada. Parlem aviat.


P S: Ja em diràs que vas anar a fer realment a Liechtenstein, o eren les Caiman?

16.12.14

vibracions internes mentre miro la tele


Aquesta nit vaig amb pressa, però m'apunto dos temes per desenvolupar.

Suposo que en moltes poblacions no deu ser fàcil comprar vibradors directament, de manera que l'anunci que van repetint a la televisió sobre vibradors de la marca Durex deu ser força efectiu, tot i que desconec el nivell de demanda de l'aparell en terres catalanes. De tota manera, em fa l'efecte que l'espot publicitari no acaba de funcionar. Asseguren discreció total, però es veu que el noi que truca a la porta de casa per lliurar el paquet -sempre embolicat igual?- crida l'atenció d'una hora lluny. Esclar que, per altra banda, potser la gent no té cap interès en la discreció pregonada, ans al contrari, potser els destinataris volen que se sàpiga que fan servir o regalen vibradors de la marca Durex i no un substitut qualsevol. Preguntaré.

Fent zàping arribo a una tertúlia en què em sembla que tots els participants són de dretes, sense moderació. Passen una enquesta als televidents de resultats curiosos: un 61% aproximadament creu que la situació econòmica d'Espanya millora. Qui deu respondre aquesta enquesta? Bé això només és un detall sense importància; el que em preocupa es detectar-me una mena de deformació no sé si cultural o filològica: la gent de dretes sempre em sembla més sinistra que la gent d'esquerres, fins i tot quan diuen que són de centre o no diuen res.

15.12.14

element temporal


Llegeixo tots els diumenges l'article de Sagarra fill a “La Vanguardia”. M'agrada. A ell, el veig sovint sovint al barri que compartim, caminant o, la majoria de vegades, assegut a la terrassa d'algun dels bars. No li he parlat mai perquè ningú ens ha presentat, però el conec com es pot conèixer els escriptors, és a dir, d'aquella manera que coneixes la gent que no saps si són realitat o ficció.

Darrerament, la conversa que li conec, amb totes les variacions que facin al cas, té uns eixos temàtics reiteratius: una mica de França, una mica del que pensa ell i la gent que coneix sobre el procés català, una mica de l'actualitat barcelonina que freqüenta, unes quantes coses del present en clau de passat, amb amics inclosos, uns mossets, unes copetes i uns purets. Tot amb la ironia que calgui.

Darrerament tinc la sensació que el que escric se sembla al que escriu Sagarra junior, amb les distàncies siderals que s'hi vulguin establir i sense traspassar la frontera -existeix?- francesa. No podria assegurar si m'agrada o no.

14.12.14

aquest diumenge, música de marató


Deixant de banda possibles consideracions de tipus social, polític etc., he de confessar que als qui tenim tendència a la hipocondria, la Marató de TV3 ens és un programa tabú. El seu visionat, any rere any no faria sinó augmentar les malalties que hem anat acumulant al llarg de la vida, moltes de les quals hem anat descartant sense total convenciment. Podem col·laborar o no a les causes proposades, però res de veure entrevistes de morts, curacions i simptomatologies detallades. En canvi, podem escoltar tranquil·lament el disc que s'edita cada any; encara més, en el meu cas, era una música que inicialment era reticent a escoltar i que posteriorment m'ha semblat que tenia interès des de diferents perspectives, amb troballes singulars.

M'ha semblat que avui era un bon dia per compartir una cançó del darrer disc. Com que aquest any va del cor, he trobat que podia triar un dels clàssics del cor més versionats de la història de la cançó en català: Rosó. S'escolta encara? Es canta? Alguna cosa deu tenir aquesta cançó quan les noves generacions de músics s'hi fixen, encara que sigui per versionar-la amb un altre esperit. A mi, la interpretació d'Obeses em sembla molt aconseguida, amb força, sense el ploriqueig excessiu d'altres intèrprets.


12.12.14

finestres


Fa una estona he sortit un moment a la terrassa. Just enfront, a la casa de l'altra banda, he vist com gairebé cada nit, asseguda al llit del costat de la finestra, la dona gran de la residència, que no conec i algunes nits vetlla tant com jo. Res a veure, esclar, però he pensat en aquest poema:

Vespre fosc, bloc de pisos vell i gris,
un gat blanc en una finestra,
un vell sopant en una altra.
Tota l'altra gent fora de la vista,

com la dona que espera que la banyera

s'ompli d'aigua calenta
mentre es despulla davant d'un mirall
que ja es comença a entelar.

La imaginació, sempre al servei del dimoni,
m'ha fet entreveure-li els pits
quan hi passava per davant a corre-cuita amb el coll alçat
perquè el vent era tallant.

Charles Simic: "L'invisible, 6", a  Mestre de disfresses. Cafè Central / Eumo Editorial. Traducció de Marta Pera.

11.12.14

buscadors de tresors


A vegades costa trobar la forma per explicar de manera que susciti algun interès allò que penses que en pot tenir. He imaginat mentalment variacions més o menys literàries per fixar l'estranyesa que em va produir veure la gent que un matí de desembre corria per la platja gairebé intransitable de la vora de la desembocadura del Ter. Què feien caminant en ziga-zagues, aturant-se de tant en tant per mirar de prop alguna cosa que jo no sabia identificar? El Ter, que havia crescut moltíssim durant les últimes pluges, havia arrossegat cap a la mar tot el que havia trobat, sobretot vegetació, i la mar ho havia anat dipositant a la platja, de manera que en alguns punts tapava l'arena, fet molt interessant en dies de tramuntana, perquè era pràcticament impossible que el vent aixequés la sorra que és tan molesta aquests dies. Bé, jo havia anat a comprovar els canvis de trajecte a la part baixa del riu (desaparegut el meandre final) i em vaig trobar enigmàtics passejadors solitaris, en parella o en petit grup amb comportaments estranys. Quan ja marxava vaig descobrir a què es dedicaven. Buscaven branques, soques, despulles dels arbres, polides per l'aigua i la sorra que vaig imaginar que després, acabades de tractar, servirien per adornar casa seua, un local o fins i tot per realitzar una obra artística que acabarien venent. Alguns fins i tot havien afegit un petit remolc al cotxe que anaven carregant amb les voluminoses formes que l'atzar havia (i el riu i les ones) els havia proporcionat...

No, no, definitivament no és qüestió de trobar la forma, és que tot plegat no té cap importància, no té cap interès. Una vegada escrit i repassat, fins i tot em fa vergonya compartir-ho, però com que ja ho tinc i feia dies que no escrivia res... Esclar que sempre em podria inventar una història que... i unes descripcions més o menys pintoresques. un petit diàleg. O una comparació amb...O una sàtira de... Res.


 
 

4.12.14

3/12/2014


Surto a fer una volta curta. Xim-xim molest o estimulant, segons els gustos. Per què va la gent sense paraigua?

M'acosto al fons de la llibreria. L'espai és insuficient per tanta gent com ha vingut. Encara no estic ben situat, quan surt del grup, tossint, una cara coneguda. Feia molt temps que no veia la P., més de vint anys. Posada al dia en tres o quatre minuts, inclosa anècdota de la M. M., amb qui compartia escrits que després anaven a parar a publicacions polítiques diferents. Surten alguns noms antics. Petons de comiat.

No veig ben bé qui llegeix els fragments del dietari. Després parla l'Heura, que ha traduït al català les cartes que la seua mare va escriure en francès a Goujon. L'escolto, la fotografio amb dificultat (aquí en deixo constància), mentre busco en la seua cara, que recordo en blanc i negre, algun tret conegut. Més lectura del llibre, ara les cartes. Ja me les conec. M'allunyo entre les taules, les paraules es van fonent a mesura que em concentro en un altre dietari de dies curts, tallats. En llegeixo tres pàgines. Se m'encomana l'estil. Penso que em falta la pasta per la sopa d'aquesta nit. En sortir, passaré pel supermercat: galets petits. Afegiré unes fulles d'api. M'agrada trobar la sentor, no massa intensa, de l'api.

3.12.14

cal·ligrafia


Ahir vaig tornar a tenir intensament el pensament recurrent que tinc abandonada l'escriptura a mà, amb llapis, amb boli, amb ploma. Després de moltíssims dies d'escriure únicament notes domèstiques ocasionals, faig agafar un full per anar traduint el poema d'Strand. La meua cal·ligrafia em semblava més infame que mai, però era ben bé jo, l'artista únic, inimitable, potser incomprès que havia anat evolucionant (o involucionant) per arribar al moment actual. Jo dominava absolutament el paper, feia línies rectes o tortes, ratllava paraules, n'escrivia d'altres entre les línies, deixava un marge que s'anava inclinat cap a la dreta, unia i tallava... Era un plaer tornar a recuperar el ritme sobre el paper. El simple fet d'escriure, més enllà del contingut, de les idees i el seu desenvolupament, era un plaer. Poc més de mig full i gairebé un orgasme de tant de temps com no practicava seguit.

Més tard, en una llibreria, mentre esperava a la cua per informar-me d'un títol, les dues persones que em precedien van consultar en el mòbil les dades del llibre què volien. Eren joves. Havien perdut ja el gust per l'escriptura? Sabien escriure encara sense teclat? Algú veuria algun cop la seua lletra singular? Mentre anava mirant-los, pensava com m'agrada també veure la lletra dels altres, la lletra acurada de les cartes antigues i la nova que demana cambrers amb experiència. Hi ha lletres que m'enamoren i altres que m'horroritzen, però els plaers són també perversos a vegades. M'agrada endevinar si la lletra correspon a un dretà o està escrita amb la mà esquerra. M'agrada deduir -sembla fàcil- si és lletra d'home o de dona. I després, tants i tants detalls que pugen i baixen, se separen o s'entrecreuen! Tot un món! Milions de mons!

Arribarà un dia que ja només es faran servir els teclats o directament el pensament per escriure? Milions de persones deixaran de ser artistes elogiats o blasmats?

Avui el diari explicava que a Finlàndia s'ha decidit que no s'ensenyara cal·ligrafia, sinó a fer servir les lletres dels teclats, a més de la lletra d'impremta, la lletra de pal, cosa que no és novetat. No tothom ho veu clar al mateix país, i els experts d'aquí opinaven des de diverses perspectives. Se'n parlarà, segur, al menys uns dies. Jo, així a primer pensament, no tinc una opinió clara sobre l'aprenentatge de la lletra d'impremta; a la fi, vaig fer desenes de quaderns de cal·ligrafia i he acabat com es pot veure, irrepetible:


2.12.14

Mark Strand (i 3)


Sempre una mica tard, algunes notícies que arriben de l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta tarda he llegit que el dissabte va morir Mark Strand a Brooklyn, a casa de la seua filla. A la primavera havia deixat Madrid, on vivia des del 2011, per anar a Nova York a tractar-se un liposarcoma. Encara fan estralls els càncers.

He volgut traduir un altre poema seu. El problema no són les paraules, que també -cal trobar entre els sinònims el que s'adeqüi al to (habitació, cambra, dormitori?)-, sinó el ritme, la cadència, el batec interior de mots i d'intenció. Traduir de la traducció, una feina doblement ingrata. No me n'he sortit, esclar, però he acabat l'esborrany. Feia dies que no escrivia a mà més que la llista de la compra.



El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera

de breus i atzaroses trobades, estaven

ajaguts

a les habitacions. Les patates eren dures, les mongetes toves,

la carn-

no hi havia carn. El sol de l'hivern havia daurat els oms

i les cases;

com els refugiats, els cérvols fugien per la carretera; i en el

camí d'entrada, els gats

s'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors

un home es va girar

i em va dir: “Encara que m'enamora el passat,

la seua foscor, el seu pes que no ens ensenya res

i res ens demana, m'estimo més el segle

vint-i-u,

perquè hi veig algú amb bata i sabatilles,

d'ulls marrons i humils

que camina a través de la neu i no deixa darrere

més que les petjades”.

“Oh”, vaig dir, posant-me el barret, “Oh”.


Mark Strand: I WILL LOVE THE TWENTY-FIRST CENTURY
 
 

1.12.14

i una copeta


Plovia a fora mentre s'anaven omplint les dues piscines del Gran Recapte al Bon Preu. Hi ha qui diu que si el govern -els governs- fes bé la feina, no caldria promocionar cap recapte entre els particulars. Deixem per un moment el tema de la societat ideal o perfecta, a la qual hauríem de tendir, però que no arribarà.

Com deia, plovia mentre s'anaven omplint les piscines quadrades interiors. Dos voluntaris anaven col·locant i ordenant les menges de llarg recorregut que els generosos, o no tant, anaven aportant: pasta, llegums, oli, fruita en almívar, llaunes, galetes... Durant la poca estona que vaig seguir el moviment, feia goig veure la rapidesa amb què s'omplien els recipients que vindrien a recollir els camions. Dos mesos de menjar en dos dies! Després, tot més a poc a poc, continuaria el recapte.

Al mateix temps que celebrava mentalment la solidaritat de tants, em neguitejava una mica la monotonia dels aliments, tot i que entenia que la carn, la fruita, les verdures fresques, etc., arribarien per altres mitjans. Després de pagar a caixa, quan va arribar el meu torn, vaig anar deixant en mans de la voluntària, somrient i amable, la meua aportació que no divergia gaire del que ja hi havia, però em va semblar que qui fos que rebés la meua aportació potser també tenia els mateixos gustos que jo, de manera que vaig afegir una ampolla de Jim Beam i una altra d'Onix. Em va semblar que la voluntària feia una cara de certa sorpresa, però no em va dir res.

Ja sé que és poca cosa, però si un no pot fer un gotet d'un vi passable de tant en tant i invitar els amics a un didalet de bourbon després d'unes postres ensucrades... I si arriben temps millors, millor.