El verb jubilar és, aparentment, un
dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:
1. Eximir del servei per raó d'edat o
impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina)
assenyalant-li una pensió vitalícia.
2. Experimentar una alegria viva,
expansiva.
És evident que cal actualitzar el
diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que
moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que
no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la
qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia,
ja en parlarem.
Jo, quan em vaig jubilar, em vaig
acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani
o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em
preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què
dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica
de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en
aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no
cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com
distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.
De tota manera, passat ja un cert temps
des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament
expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat.
Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un
treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar;
tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la
meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o
menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua
limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i
companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no
cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als
jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser
m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués
als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de
dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de
manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal
boirós.
Però, vet aquí, que la setmana
passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai,
el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria,
m'agradaria, l'ofici del protagonista:
1. Feina individual, per bé que es
pugui compartir.
2. Horari nocturn, fins i tot de
matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o
cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o
de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia
amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la
gent.
Podria afegir altres ítems que em
resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors
ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo
com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del
protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de
conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un
problema.
