crisi musical, i joc, en un juliol ennuvolat (ara plou a bots i barrals)

El marit de la meva cunyada, que se'n recorda molt bé, em guia per la geografia musical de la vila, pels carrers, les cases i els noms dels intèrprets i els compositors que ell recorda de la seva infantesa i la seva joventut: Aquí, en aquesta cantonada del carrer dels Dolors, vivien els Vallespir; més amunt... No hi havia carrer que no tingués un o més músics, dels que guanyaven diners o dels que tocaven per afició a hores perdudes que eren hores guanyades. No hi havia carrer del qual no sortís una melodia a l'hora de la migdiada o abans o després de sopar. Notes diàfanes als estius de finestres i balcons oberts; notes més amagades durant l'hivern. Torroella, terra de músics.

Jo, relativament nouvingut al nord, encara he escoltat als estius les músiques i les veus que sortien de les cases. Violins, contrabaixos, pianos, acordions... dels alumnes que assistien a les classes de música clàssica o popular que impartien professors d'arreu. Veus que participaven en el concurs de cant Jaume Aragall. Després, aquestes músiques i veus, i d'altres que no formaven part de la quotidianitat de l'estiu, les podia escoltar a la plaça de la Vila, a l'església -dins o a davant de la porta-, a la Sala, a la muralla, al convent dels agustins, al palau Solterra, a can Quintana, a la plaça de Pere Rigau, al cine Petit...

Aquest estiu -i potser l'anterior ja va ser així- no sento músiques ni veus que surtin de les cases ni sé que es faci res a part de can Quintana o de l'església. Si tot va bé, potser l'any que ve s'haurà acabat l'Auditori polivalent de foravila on es podran escoltar els concerts d'un dels festivals de música més antics -ja va per la trenta-unena edició- d'aquestes terres de festivals.

Em sembla fantàstic que, quan les subvencions ho permetin, es pugui assistir en un espai per fi idoni, als concerts dels noms importants: de Sokolov, de Achúcarro, de María Bayo... Em sabrà greu -ja me'n sap-, però, no sentir la música i les veus que surten de les cases que abans tenien melodies a mitja tarda ni observar les passes o veure les cares i els instruments dels joves que abans es passejaven pels carrers de la vila; d'aquest joves desconeguts que potser un dia, quan ja siguin famosos, anirem a escoltar a l'Auditori que ja s'haurà fet vell.

En fi, tot plegat deuen ser coses dels temps i de l'economia. I d'economia, ho confesso, en sé ben poca cosa. De música, com es veu, tampoc no en sé gaire.


Canvio de tema. Continuo amb unes quantes fotos de l'enigma que vaig proposar. Ara, en aquest lloc, que està format per un conjunt d'edificis, patis, etc., ja no sonen regularment les músiques -crec-, però no fa gaires anys cada toc tenia la seva hora. Quant a les fotos, la més curiosa correspon a una troballa inesperada: què fan aquests animals en captivitat fora d'un zoològic? Parlant d'animals, les cavallerisses, avui tètriques i fantasmals -una ISO alta fa miracles amb les llums escasses- i en altres temps amb centenars de bèsties, són impressionants. I aquest escut? Què representa exactament el que s'hi veu? I més d'una església -o ermita- dintre del recinte? No crec que sigui cap pista el fet d'afegir que fa anys, de tant en tant, jo em presentava a primera hora del matí en aquestes instal·lacions i marxava aproximadament a la mateixa hora de l'endemà.

el joc d'un juliol ennuvolat

No és que el temps se m'escapi, sinó que corre a un altre ritme. Matins -amb sol que ja ha fet bona part del seu viatge- de platja amb cel ennuvolat i aigua freda que no m'atreveixo a pertorbar. Abans, una estona de diari i una mica de lectura d'altres ficcions. Dinar, a casa o fora, i, si s'escau, exercici de bicicleta a través dels ciclistes del Tour que ja s'acaba. Tardes aquí o allà que semblen curtes malgrat que el dia encara és llarg. Nits -no hi ha vespres perquè són tardes que s'allargassen- que passen volant amb el sopar una mica a deshora, una mica més de lectura, una mica de contemplació, potser una pel·lícula, quatre ratlles mal escrites, les fotografies del dia -si ha estat dia de fotos-, una conversa o mitja... o dos o tres, plans per l'endemà o deixem-m'ho a l'atzar...

Connexió matutina i limitada a Internet que a penes em permet repassar títols dels posts dels blocaires, amics o coneguts, i llegir el correu -avui m'ha arribat l'horari dels primers dies de setembre. Ganes de deixar alguna cosa al bloc i gairebé certesa que no val la pena perquè serà una improvisació ràpida i innecessària, insatisfactòria. I malgrat tot, la seguretat que demà -escric això a la nit mentre bufa una tramuntaneta que només fa soroll i no neteja el cel de núvols- pujaré el que escric i continuaré amb el joc, que preveig onanista, que ara plantejaré. Quan acabi d'escriure aquests paràgrafs, llegiré una estoneta un llibre sobre ocells i dinosaures d'una escriptora danesa.

Anem al joc, estiuenc, lleugeret, sense pretensions. Avui he visitat un edifici on vaig passar... No, no continuo així. A veure, he pensat que potser us faria gràcia -mai se sap- endevinar a quin lloc em refereixo a partir de les fotos que us aniré deixant i de les pistes que se m'aniran acudint.

La primera foto, que espero que sigui insuficient per resoldre l'enigma, em sembla prou clara, tot i que l'aigua és més aviat bruta. Quant a la pista, afegiré que és una foto que podria haver fet exactament igual -crec- en els quatre angles del pati.

la clau

A la vora de casa, al xamfrà de més avall, hi ha una d'aquestes botigues que alguns anomenarien serralleria però que es dedica gairebé exclusivament a la reproducció de claus -les més antigues i pesades i les més modernes, i les que obren a distancia simplement prement un piu-, també fan còpies de matrícules de vehicles i potser alguna altra feina que ignoro. És una botiga amb un gran aparador on sovint s'aturen els vianants atrets per la diversitat de mostres que s'hi exposen i que farien les delícies d'un col•leccionista exigent. Regenta l'establiment un senyor, que deu anar per la cinquantena, de posat imponent i cos massis i quadrat procedent d'ultramar al qual és impossible que se li escapi un somriure; la seva dona -cos també consistent, posat ferreny i loquacitat escassa- l'acompanya en els quefers comercials.
L'altre dia vaig entrar a la botiga amb la intenció que em fessin una còpia de la clau del terrat. Mentre m'atenia la dona, un altre client, un home ja gran d'aquells que no sé sap per què tenen tendència a un somriure permanent que semblaria estúpid si no fos perquè expressa una bonhomia genuïna, pretenia que el marit li fes una clau que anava més enllà dels encàrrecs habituals.

El manyà deia i insistia que no li podia fer cap clau sense tenir l'original o, com a mínim, saber quin pany havia d'obrir. L'home, però, s'entestava que ell volia la clau, que no li importava el preu, que la qüestió és que fos un dels millors models de la botiga i que deixava en mans de l'operari -a la fi era ell qui tenia més experiència en l'assumpte- el nombre i la distribució de les dents. Segurament l'estira-i-arronsa hagués durat una bona estona, però els clients semblaven impacientar-se i, al cap i a la fi, el propietari és un d'aquells representants de la vella escola que creuen que els clients sempre tenen la raó encara que sigui forassenyada, de manera que finalment va obrir la porta de l'aparador i va agafar una clau fosca, gran, vella i ben conservada, d'aquelles que acaben en unes misterioses ondulacions i la hi va presentar a l'home assegurant-li que aquella clau no li faria cap servei i que, per tant, no li cobraria res. L'home, radiant d'alegria, li va donar les gràcies i li va respondre que no es preocupés, que estava convençut que per trobar una bona porta només necessitava una bona clau.

El serraller es va quedar mirant l'home fins que va tancar la porta mentre amb el cap feia un moviment d'esquerra a dreta. A mi, no obstant, en aquell moment, em va semblar que potser el client tenia raó, però em vaig conformar a pagar el duplicat de la clau del terrat: divuit metres quadrats compartits, nominalment, amb dotze veïns.

jo també tinc un passat

L'apunt d'ahir em va fer treure del calaix un carnet recuperat en una de les darreres incursions al material oblidat en la casa del poble. Malgrat la plastificació, el document té oxidacions en algunes vores, però manté perfectament els escrits (alguns eliminats aquí) i les imatges.

A partir d'aquesta afiliació no obligatòria, peró si multitudinària dels nens del meu poble en una organització falangista que a mi, pel que recordo, em va servir essencialment per formar part d'un grup titellaire que va tenir el seu moment de glòria a Tarragona a través d'un petit espectacle amb efectes especials inclosos que va ser molt celebrat, volia parlar, en clau d'humor, amb una certa ironia, del fet que tots tenim un passat, circumstancial o triat, i que sovint, quan el personatge és important, se li retrau negativament la seva participació o pertinença en el que des de la perspectiva actual es considera punible sense saber absolutament res -o ben poca cosa- dels detalls d'aquest passat individual. Em sembla que no cal que esmenti noms i retrets o desqualificacions a personatges famosos dels darrers temps.

Bé, l'apunt que volia fer no serà perquè buscant informació a Internet he descobert que no parlaria del meu passat sinó del meu present, ja que l'OJE encara existeix i conserva exactament els mateixos punts bàsics -els del meu carnet- en el seu ideari. Si ara anés a alguna de les seus de l'organització a Barcelona, estic segur que no em farien posar pantalons curts, però m'acollirien, després d'una confessió de fe, com un veterà que té moltes coses a dir a les noves generacions. Moltes coses velles que, pel que m'ha semblat en entrar a la seva pàgina, continuen plenament vigents, molt més vigents, per exemple, que el monument a la batalla de l'Ebre de Tortosa i, a més, amb el vistiplau de l'Administració espanyola i catalana, tot i que no he pogut llegir cap declaració de l'organització en llengua catalana..

Què fa exactament l'OJE actualment? No ho sé, més enllà de les manifestacions externes que he pogut trobar. Quants afiliats té? Ho ignoro. Qui la dirigeix? Únicament em sonen alguns noms del passat. Per què no he llegit cap article periodístic sobre l'organització? Suposo que perquè es deu considerar marginal, perquè no és notícia el que no ha canviat en més de 50 anys. ? ? ?

Continuaré esbrinat més detalls de l'organització? Ho dubto. A la fi, no voldria que, conscient que els meus apunts sobre aquestes matèries no interessen els meus lectors i amics actuals, els que tenen passat i els que no en tenen, els únics comentaris fossin com aquest. No val la pena. Però no em puc estar de dir que m'agradaria llegir un bon reportatge sobre el tema d'algun periodista becari, encara que no li fos prou meritori per entrar en plantilla.

memòria històrica: la Harley

En Francesc, recentment per les terres de l'Ebre, ha triat una imatge per convidar-nos a participar a través d'un haiku en allò que ens suggereix la fotografia.

El 21 de juny de 1966, entre la infantesa i l'adolescència, em van portar, amb tots els meus companys, a la inauguració del monument a la batalla de l'Ebre. Érem molts a Tortosa, moltíssims, en una època en què no hi havia discrepància de números entre organitzadors i guàrdia urbana perquè tot era u, i el que no ho era callava, era empresonat o desapareixia. Encara puc reproduir les paraules del discurs, indelebles en la meua memòria:

Al pasar por estas riberas del Ebro camino de Tortosa y recorrer las tierras de Gandesa, con su disputado vértice Gaeta; las sierras de Pandols y de Caballs, y sus viñedos y olivares, regados por la sangre de tantos españoles, reviví la emoción de aquellos días en los que libramos la batalla más trascendente de nuestra guerra, ya que en ella se decidió para siempre la unidad entre las tierras y los hombres de España.
No constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la Nación; representó el término de una larga etapa de decadencia, el cambio completo a una nueva era de resurgimiento de la Patria, lo que en la razón o en el error todos los españoles ansiaban. Sobre ella se levantaron estos veintisiete años de paz y de resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta con este grandioso monumento al heroísmo de tantos españoles que con el sacrificio de sus vidas rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos.
Yo pido a todos los españoles que mediten ante este monumento sobre las causas que nos condujeron a parecidas batallas interiores al correr de la Historia. Las consignas extranjeras de dividimos, de enfrentar españoles contra españoles, han sido durante el siglo XIX y parte del XX esgrimidas por los enemigos de nuestra Patria y a las que tan bien se prestaron los sistemas políticos que nos precedieron.
De aquí la necesidad imperiosa de que estos heroicos sacrificios estén siempre presentes en nuestros afanes y que sus frutos no puedan jamás esterilizarse. Nuestro Régimen tiene bien probada su eficacia. Comparemos la España actual con la que recibimos; los años prolongados y fecundos de nuestra paz interna, la elevación general del nivel de vida, de renacimiento de nuestros valores morales y espirituales, de justicia social, de resurgimiento industrial y agrícola, de extensión de la cultura, de proyección y prestigio hacia el exterior, de transformación en todos los órdenes de la Patria y de despertar general de la Nación. España, después de dos siglos.. se ha encontrado a si misma.

No, no mentiré. La veritat és que el record d'aquell dia és absolutament vague, inconcret, incert. No sé quins companys tenia al meu costat, no sé qui va parlar, no sé l'hora, ni el dia anterior ni el posterior. Únicament he conservat una imatge: la d'una Harley Davidson negra, potent, enlluernadora, que aparcaven dos servidors del Senyor de la Mort. Després, a poc a poc, vaig comprendre -o això em sembla- els gestos, les paraules, les pors, els silencis, les raons, els símbols, les pèrdues, la barbàrie, eks enganys, el temps que encara dura...

D'aquell dia només puc deixar això, trista memòria més imaginada que real, i poca cosa més:

Recordo del dia,
la seua veu de tiple
i sons de Harley

llibreria Ona

Aquest matí he passat casualment per davant del lloc que ocupava la llibreria Ona. Encara no fa un any que va tancar i, tot i la proximitat en el temps, he dubtat per un moment si estava a la dreta o a l'esquerra del número 654 de l'edifici simètric que l'allotjava. M'he fustigat mentalment pel que m'ha semblat una desafecció, una infidelitat o una falta de respecte. Després, de forma involuntària, així com diuen que passen per la memòria en el moment de morir els instants importants de la vida, he vist algunes imatges: la Conxita, petita, morena i sàvia, com ho són els bons llibreters i les bones llibreteres (Ona va ser sempre una llibreria marcadament femenina), la Maria, la dona de l'August, que només hi devia estar una temporada curta, els medievals de l'altell, al costat de la literatura infantil, el soterrani de les firmes de sant Jordi, amb Ferran Torrent, mentre a dalt, sempre a darrera hora, hi havia el president Pujol, les darreres firmes de Moncada, i a l'interior, al fons, Espar Ticó assegut, contemplant amb un somriure un negoci que no ho era perquè també era una altra cosa, i la seva dona que anava i venia i li deia això o allò... Tants anys de visites, esporàdiques perquè hi havia altres llibreries que també m'agradaven i on trobava altres autors i participava d'altres litúrgies, encara que la d'Ona fos la principal, l'única que quedava després de la desaparició de la Públia de Ballester, la del retrobament en la fe primigènia. Tantes imatges clares i difuminades...

Avui, en el que havia estat Ona, feien remodelacions que conclouran en una botiga de roba, en un restaurant... sense cap placa commemorativa d'inici i final. Demà, de la llibreria no en quedarà cap història oficial i a penes un record particular, un apunt precipitat en un bloc difícilment intel·ligible o comprés, una intrashistòria que es quedarà oblidada pel pes del present que busca futurs i negligeix passats sense importància que no duen enlloc. Sigui així.

A la tarda, a La Central del carrer Mallorca, demano a la noia seriosa que abans treballava a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, si em pot trobar La tesi doctoral i la mort. Cap resultat.. La precipitació m'ha fet confondre-la amb Las alas del dinosaurio, que és el que realment volia. El temps que passa. Espero que no m'ho tingui en compte i prometo que recordaré el seu nom, que no sé, quan torni a fer balanç de llibreries des de la parcialitat i la desmemòria, de passes perdudes i de passes retrobades.

ell no ho faria

-Ell mai no ho faria.
-Bé, parlem-ne, potser és que...

el vici de llegir (II)

Acabo el post d'ahir. Les meues paraules només eren -i són- una excusa per presentar les de Fuster en un dels articles que, insisteixo, el de Sueca ara, juliol de 2011, estic segur que canviaria en alguns plantejaments i conclusions. Sobre la facècia d'ahir referida al mot oci, dues observacions. La primera, que caldria modificar el significat d'oci i derivats en el diccionari; la segona, que és evident que Fuster parteix de l'equivalència d'oci i lleure, però que, com tots nosaltres, no troba el derivat adequat de la paraula lleure (lleuristes?) i ha de recórrer a ociosos, en un sentit que tots entenem però que el diccionari ens nega.

Podria anar desgranant comentaris sobre els paràgraf del text de Fuster en un interminable joc de matisos, acords i desacords, però simplement el deixaré verge d'interferències, com una mostra més d'una reflexió sobre la lectura, sobre aquesta passió o passatemps, o el que calgui, que tots compartim. En tot cas, si he de dir la meva, confirmaré que, com Fuster, penso que llegir és seguir vivint i que les formes de viure -i malviure- són infinites. Que hi hagi gent que segueix vivint a mitges no és cosa meua.


LECTURA (2)

Intentem, també ací, comprendre, primer que res. I l’observació més superficial ens assabenta que no tots demanem les mateixes coses a la literatura. Fonamentalment, es podrien distingir dos tipus bàsics de lector —bàsics i extrems—: el que busca en el llibre —en el llibre de creació, és clar: poesia, conte, novel·la— un viatge al món de las grans fantasies humanes, i el que pretén, a través d’ell, i a través de l’escriptor, acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que l’envolta.


Existeix, també, el lector professional: el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres, que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani del lector corrent.


M’apresso a dir que, tant el qui desitja l’evasió o el tècnic, com el qui ànsia una millor visió de la realitat, tenen alguna cosa prèvia en comú: alguna cosa que, sens dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això es diferencien, sobretot, del lector que hem adjectivat de «professional». I aquesta «alguna cosa» és l’índole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de l’acte de llegir. Hom llegeix, efectivament, per «distreure’s», per «divertir-se». La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs.


Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos peculiars, els atributs usuals del gaudi estètic. Però la literatura s’aparta, en aquest aspecte, de les anomenades Belles Arts, en posseir, sempre, un contingut lògic —si se’m permet el terme, que empro amb tota reserva— i una referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldre’s en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, diuen, és un art «abstracte» —una arquitectura de sons —; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendre’s de tota significació.


Però la poesia i la novel·la viuen de l’home, es lliguen a ell, l’han de cantar o narrar: cantar o narrar les seves il·lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic en si, s’embolica i es compromet amb el fragment d’humanitat que el llibre li ofereix.


És en aquest punt que entra en joc el sistema de preferències al·ludit per fer la distinció inicial. Perquè, donat que la lectura és un solaç —el vici impune de Larbaud—, cada lector l’orientarà segons les seves necessitats morals o psicològiques. Els uns —i torno a la simplificació— tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora, d’aquesta mateixa vida. Convé, però, fer encara un altre aclariment. Tots dos lectors, tots dos tipus de lectors, al meu veure, pel sol fet de ser-ho, de ser lectors, ja suposen una distància entre ells i la vida. L’home que viu, que viu intensament —o que es pensa que viu intensament— no sent el desig de llegir.


Teòricament, l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa: ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.


De tota manera, per paradoxal que sembli, el suplement de somni i el suplement de vida, adés esmentats, no es corresponen amb els respectius mancaments. Seria natural que l’home de realitats acudís, com a lector, als llibres d’evasió, i que l’home abstret o poruc de la realitat anés als llibres que li’n donessin notícia. Però, per regla general, la compensació no es dóna, en aquest punt.


Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust de lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos.

el vici de llegir (I)

Se suposa que durant les vacances es tenen força moment d'oci, és a dir, de temps lliure del qual un pot disposar segons vulgui o li convingui. De la persona que es troba en aquestes circumstàncies, les de disposar lliurement del temps per fer allò que més li plagui, en podríem dir ociosa. Sensacional, fantàstic, espaterrant! Ara bé, si consultem el mot oci al DIEC en la seva primera accepció, aquesta sensació de ser els amos del temps, de poder disposar de minuts, hores, dies i setmanes (en alguns casos envejats, mesos) segons l'albir del moment, queda eclipsada per una definició que comporta, entre els més sensibles, un sentiment de culpa o de desconcert: Fet d'estar sense fer res. Així, l'ociós, també segons el diccionari, és aquella persona: que està en oci, sense fer res, o encara: que és inútil que no treu cap a res. Si anem una mica més enllà, el diccionari ens continua informant d'altres derivats, fins arribar a ociositat: Vici d'estar ociós, de no treballar. Déu meu, algú hauria de revisar el diccionari! Des de quan no treballar, la legítima aspiració a no treballar i a tenir-ho tot pagat és un vici? I a quin treball es refereix el diccionari, al remunerat o al que no espera compensació econòmica (aquest és escàs actualment, ho sé)?

Joan Fuster, quan titulava un dels seus llibres Diccionari per a ociosos, pensava que l'ociositat era un vici? Pensava que el seu diccionari l'havien de llegir únicament aquells que no treballaven per convenciment, per possibilitats econòmiques o simplement per trobar-se a l'atur? Pensava Fuster que llegir és un vici? Creia que llegir és no fer res? En podem parlar més endavant. Mentrestant, em sembla interessant repassar el que diu sobre la lectura en el seu diccionari. És gairebé segur que avui, dia 11 de juliol de 2011, Fuster revisaria la seva llarga definició, però aquí queda la primera part -ho pujaré en dos lliuraments  perquè entenc que els ociosos que llegiran això tenen moltes coses a fer a part de perdre el temps aquí- del que va escriure:

LECTURA

Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi —d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria.


Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.


Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.


I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori «ars longa, vita brevis» entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir...


Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.


Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a l’anatema.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos: 'Lectura'.

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

addenda competencial

Ja sé que la ela geminada no té gaire predicament i hi hauria molta gent -alguns experts i molts profans- que aplaudirien la seva desaparició. Uns i altres -els primers malgrat els seus desitjos, els segons si la saben-, encara no gosen fer-la desaparèixer dels seus escrits i quant al seu ús en la llengua oral, va com va.

A mi l'assumpte no em fa ni fred ni calor, puc sobreviure perfectament amb el dígraf o sense, canvis més grossos s'han vist i acceptat, o no. En canvi, tinc entès que hi ha qui defensa aferrissadament no només la supervivència d'aquesta geminació, sinó que fins i tot la vol fer més visible per diversos mitjans. M'han dit, per exemple, que l'IEC vol aconseguir que en els teclats, almenys en els catalans, s'inclogui una tecla amb aquest dígraf. Si la proposta encara no ha prosperat és perquè no han solucionat la partició del dígraf a final de ratlla. En el camp oposat hi ha el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (no sé si té sigles) que en el seu darrer carnet per als associats (fet conjuntament amb la Caixa d'Enginyers, que diuen que és una bona opció per mantenir els estalvis) ha fet caure el punt volat de la paraula col·legiat a nivell de terra, com si fos un simple punt i a part; d'aquí a la seva desaparició definitiva no hi ha ni mig interlineat. La veritat és que no tinc del tot clar si la voluntat del Col·legi és l'eliminació de la ela geminada o es tracta d'una qüestió més aviat d'incompetència, perquè en la targeta que em van enviar, el meu nom l'han escrit en castellà i el meu segon cognom no porta l'accent prescriptiu.

Espero que em disculpareu la feixuguesa de l'apunt d'avui, sens dubte influït pel curset a què al·ludia ahir, en el qual, per cert, no es parla d'ortografia. I demà m'espera un tema complicat sobre el qual confesso la meva absoluta incompetència, encara més perquè no podré dir que al meu poble ho diuen així o aixà, sinó que em caldrà repassar la normativa i les solucions de gramàtics diversos. Em refereixo als usos de ser i estar.

competència lingüística

Aquesta setmana, de sis a nou, assisteixo a un curset d'aquests d'estiu organitzat pel Col·legi de Llicenciats que es diu “Correcció, normativa i ús del català” (aula 219 de la Facultat de Geografia i Història de la UB, per si voleu esperar-me per fer una cervesa a la sortida). Es tracta d'unes sessions pràctiques en què anem repassant, a través de textos llargs, però sobretot curts, la normativa, la genuïnitat, les possibles solucions, els dubtes, etc., que planteja la llengua en els seus diferents registres i en determinats aspectes. A l'aula hi ha traductors, correctors, professors i què sé jo qui interessats pel tema. Tot a un bon ritme que podria semblar feixuc o monòton als qui no estan per l'assumpte.

La llàstima de tot plegat és que la intensitat i la programació del curs, basat, com deia abans, en unes frases o fragments preestablerts no permeti afegir els dubtes seculars -és un dir- o de darrera hora dels alumnes -parlo per mi, és clar (esclar).

Per exemple, en el meu cas em martiritza des de fa uns dies un aspecte insignificant de la traducció d'una novel·la de Laura Mancinelli. Un incís per dir que Laura Mancinelli és una autora italiana, alumna d'Umberto Eco en altres temps, que va publicar una novel·la titulada I dodici abati di Challant (l'heu llegida?) un any després que Eco publiqués El nom de la rosa; hi ha qui diu que el professor es va inspirar en el llibre, que ja coneixia, de l'alumna; el fet va provocar una certa polèmica en el seu moment. Bé, ara Mancinelli publica novel·les policíaques que, com vaig dir a dimarts de sang, no em semblen gaire reeixides, tot i que aparegui Eco com a personatge, però aquest no és el cas, sinó una frase concreta que no puc contrastar amb l'original. En un moment determinat, un personatge amic del protagonista, un capità retirat que ha tornat al seu poble, li diu: “No pot ser, capità meu...”. Al principi em vaig quedar esparverat perquè va ser una revelació inesperada, res no m'ho feia pensar, que entre els dos hi hagués aquesta familiaritat que anava més enllà del tractament que es dóna habitualment als militats i que exigeix el possessiu davant del substantiu. Tot i la primera impressió, vaig pensar que els italians, que ja sabeu com són, potser utilitzaven aquesta fórmula que a mi em semblava pròpia d'una complicitat amorosa, i no especificaré situacions que imagino.

Ja sé que el meu dubte -possessiu més nom o nom més possessiu- és intranscendent, però ja veieu que continua donant-me voltes. No m'atreveixo a plantejar-lo al curset ni crec que em facin cas els mossos si els pregunto com resolen el tractament. Posar-me en contacte amb els “carabinieri” encara em sembla més desproporcionat. En fi, que en algun moment m'oblidaré de l'assumpte.

P S: Espero que els companys i professor del curset no llegeixen aquest apunt, perquè em crucificarien: no paro de veure errades O qui sap si es compadirien de la meua incompetència lingüística i m'il·lustrarien com cal.

de la tragèdia a la comèdia o la qüestió es distreure's

Ja ho sabem, vivim en un món de distraccions. Hi ha qui es distreu fent versos i d'altres llegint-los. Hi ha l'aplaudit, el qui aplaudeix, el qui voldria aplaudir i el qui espera l'aplaudiment Hi ha qui aixeca parets i d'altres decoren els interiors. Hi ha qui es capfica en les bosses de plàstic d'un sol ús i d'altres que se'n foten del cas. Hi ha qui mata toros i molts més que mengen caragols. Hi ha qui opta pel virtuosisme conceptual i alguns pel virtuosisme vital, mentre alguns ignoren qualsevol virtut. Hi ha qui es capfica en 24 megapíxels mentre d'altres demanen que els surti la foto. Hi ha pàgines i pàgines dedicades al cogombre espanyol i oblits a no se sap què alemany. Hi ha qui es desviu per fill superdotats, els qui no confessen -o sí- que no saben què fer amb els fills i els qui no tenen fills. Hi ha qui no canviaria la muntanya pel mar i els qui no sabrien què fer sense veure les onades. Hi ha qui estalvia i hi ha qui gasta, i encara qui no pot fer una o altra cosa. Hi ha qui s'indigna i qui està fart de paraules. Hi ha qui toca la guitarra i els qui toquen la gralla, a més dels qui ho toquen tot. Hi ha qui té un Renault i voldria un Ferrari i hi ha qui té un Ferrari i li costa saber què voldria. Hi ha qui està a l'atur i qui està aturat. Hi ha qui paga impostos, qui no en paga i qui voldria saber com pot fer-s'ho per no pagar-ne o per pagar-ne. Hi ha qui viu permanentment o esporàdicament una tragèdia, o un drama (alguns, una comèdia)... Hi ha tantes distraccions com grans de sorra a la platja de l'Estartit o de la Marquesa. És bo que hi hagi distraccions.

Hi ha qui aquesta nit ha mirat què deia en Puig i hi ha qui ha mirat José García-Montalbo i Albert Closas (quan aparegui el vídeo el pujaré, l'altre és pura distracció). Tant se val, però, la qüestió es mantenir-se distret. La vida, de moment, continua (que cadascú hi posi la seua música).

Catalunya serà grallera o no serà

Viatge ràpid al mar del nord. Sorra plena de canyes i altres noses i curses de gossos de totes les mides i races. El ventet aixeca grans de sorra que atura el meu cos com faria un gegantí Gulliver amb els projectils inofensius dels diminuts captors. L'aigua, que no deixo anar més amunt del genoll, és tonificant, benvinguda, però no prou càlida com per permetre-li que em cobreixiel cos... potser al sud, sempre més externament apassionat... La desembocadura del Ter continua amb les seves frivolitats i es va acostant a poc a poc a les platges de Pals.

A la tarda, després de dinar, assagen diversos grups a tocar de casa: percussió -molta percussió- saxo -algunes notes de jazz-, gralles, més gralles. A la nit, a partir de les 11, celebraran els quinzè aniversari de la creació dels grallers -i dels Ducs, els dels correfocs.

A la nit, la música entra a casa i no li ho impedim. No sé si comencen els “Batakes Braves” o “Acció Festiva”. De fet comença la percussió que retruny sense treva anunciant l'arribada dels grallers. Encara des de casa i amb la taula sense desparar, sonen les gralles, agudes, entremaliades i alegres. Porten melodies diverses que la gent fa més corals. Quan sonen les notes que sempre confonc amb Sacco i Vanzetti baixem al pati i ens barregem en l'ambient de festa. Hi ha força gent i avui els petits aniran a dormir més tard, però, què fan tots els que no hi són? Escolten les havaneres de Calella? No volen estridències? Es preparen per anar a dormir? Llegeixen solitaris? Contemplen una lluna que no és veu? Comparteixen paraules i petons? Escriuen en un bloc? Fan o desfan plans de futur?

És que no sap tothom que quan sona una gralla s'ha de seguir la seua melodia? És que encara hi ha algú que no porta música de gralla al seu interior? A despertar, que comença la festa!

ha arribat el 2000 ... i continuen els màrtirs a la Xina

Sense adonar-me'n, amb aquest he arribat al 2000. Dos mil posts en aquest bloc, i què? Tot plegat no té cap importància. No ha estat més que un divertiment, una manera de passar el temps, un assaig de comunicar i comunicar-me, un espai de complicitats trobades o buscades, sovint un batibull de pensaments, imatges, vídeos meus i d'altres gent.

Vaig començar a escriure el mes de setembre de l'any 2004, una tarda, just abans de començar el curs, en què no devia tenir gaire cosa a fer i ja som a les acaballes del curs del 2011. En l'entremig he anat obrint i tancat algun altre bloc, sol o acompanyat, amb més o menys fortuna. A vegades he tingut temptacions de plegar i altres cops he reprimit la intenció d'escriure amb més freqüència. Si ara em preguntessin que és un bloc, dubto que pogués donar una resposta satisfàctoria, no només perquè honradament no podria opinar a partir dels pocs que conec entre els milers que es deuen publicar, sinó perquè, deixant de banda altres matisos, el bloc ha estat per a mi sobretot un lloc on escriure i on, gairebé sempre m'he divertit escrivint i llegint els altres, tota la resta ha estat, diguem-ho així, valor afegit.

Fa dies que penso que potser em convindria un canvi d'aires, començar una altra etapa en un altre lloc. Aquest 2000 podria ser el final d'un altre principi. No ho sé, ja es veurà.

Ara seria el moment d'acabar el post, però abans voldria agrair la seva companyia als lectors, als que m'han llegit gairebé des del principi -uns quants-, als més nous -pocs-, als que han entrat i han sortit, als amics, als coneguts i als desconeguts, als que m'han dit i em diuen alguna cosa i als que han restat silenciosos. Demano també disculpes per haver-me allargat massa en un mitjà en què la lectura no és fàcil i, sobretot, per fer-los llegir, si han volgut,  material que segurament ja havien llegit, cosa inevitable quan un escriu, no es rellegeix i té poca memòria.

Tot i aquesta darrera disculpa, la justifico al·legant que si el meu admirat Pla es repetia, ell que repassava tant el que escrivia, jo, modestament i sense intenció, també m'ho puc permetre. A la fi, quan repetim sempre afegim algun matís nou; a vegades, fins i tot una nova perspectiva de l'assumpte, com és pot veure aquí:



Unamuno em va contar un conte, tot passejant per Salamanca, que em va dir que havia llegit en no sé quin llibre sud-americà.
-Vostè ja sap que els jesuïtes es creuen els homes més intel·ligents del planeta. Bé. Sembla que l'autor del llibre visitava un noviciat de jesuïtes. El rector caminava al seu costat. El rector li deia:
-Fixi-s'hi, en la cara dels novicis. Que en són de fins i d'intel·ligents!
Efectivament, molts novicis semblaven intel·ligents. Altres no tant. Amb tot, n'hi havia un que feia una cara de beneit complet.
-¿Vol dir, pare rector, que això és un home intel·ligent -va dir l'autor del llibre assenyalant el que feia cara de ximple.
-Certament -va dir el pare rector-, certament. És molt ruc. Però, aquest el dediquem a màrtir de la Xina.
L'autor del llibre va fer una lleu reverència i van prosseguir la visita.

Publicat a “La Publicitat” (1928? 1929?) i recollit a Caps-i-puntes, 1983.



Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ­Què finura, què raza, què inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

Homenots. Primera sèrie, 1969

P S: Que apareguin xinesos en dos posts consecutius és simple casualitat, però ja sé sap que els xinesos, ara més que abans, són a tot arreu.

Evast i els xinesos

Miro una estona “Banda ampla”, avui dedicat a la Xina no sé ben bé amb quina finalitat. No diré res més a part que la meva impressió simplista és que parlem dues llengües diferents, malgrat que força xineses del programa -més que els xinesos-, parlin en català.

En un moment determinat, la intervenció d'una noia xinesa em fa pensar en Evast, acabat de casar amb Aloma i més tard pare de Blanquerna. El fragment diu així: e ell volgué usar de mercaderia, per tal que s'humiliàs a haver algun ofici, e que no estigués ociós, e que els béns temporals poguessen conservar per a mantenir sa casa; car per ociositat ve hom a ésser pobre, superb e pereós, i per burgesia e riquea, moltes vegades, confiant massa de si, són alguns hòmens de ciutat en declinament i pobrea e altres vicis.

En un procés de relació que no explicaré per no ofendre ningú, he pensat que potser Evast podria haver fet bons negocis amb els xinesos, malgrat que a la seva època -ningú no tria quan neix- l'intercanvi comercial amb els xinesos encara no s'havia iniciat, em sembla.

Sobtadament m'han vingut ganes de llegir el Llibre d'Evast i d'Aloma e de Blanquerna son fill, però em sembla que tinc tantes lectures pendents una mica més actuals, i vergonyosament endarrerides, que deixaré que em passi aquest desig que tampoc no és tan intens.

el mirall i la dansa

Vaig cap al centre sense cap rumb preestablert, només per fugir de la calor de casa. En girar la cantonada em trobo caminant tres o quatre metres darrere d'una noia que deu tenir uns disset anys. És morena, més aviat baixeta, un pèl grassoneta. Duu una faldilla blanca un pam per sobre dels genolls i una samarreta fosca de màniga curta sense cap inscripció. En girar cap al passeig de Sant Joan ben just ens separa un metre. De sobte, al xamfrà, gira el cap a la dreta i es veu emmirallada a la vidriera de La Caixa. S'atura. S'aïlla del món i s'alça de puntetes, un peu en diagonal i més endarrerit que l'altre; el seu cos, tens, agafa una esveltesa que no s'endevinava. Aixeca lentament els braços per sobre el cap i enfronta les mans lleugerament corbades a punt d'iniciar, potser, un pas de ball que reflectirà el mirall imperfecte de la porta. M'avergonyeixo del meu Bravo! que trenca la màgia del moment. No he pogut contenir-me.

Ja de tornada, dues hores més tard i dues portes més amunt, dos infermers trauen una llitera. Sota la roba blanca creuada per dues tires de cuir fosc s'endevina un cos petit, encongit, sense sexe. Ningú no l'acompanya i no sembla que ningú s'hi fixi. Em pregunto si el dec haver vist alguna vegada assegut al llit en una de les finestres de la residència de davant de casa. El pugen a l'ambulància aparcada a la vora de La Caixa. El cos invisible no es reflecteix enlloc. No dic res, a penes miro. Penso en la imatge de la noia d'abans, en els seus peus a punt d'iniciar uns passos de dansa.

perversions endormiscades

Em miro, perquè m'ajuda a regular l'ensopiment de la sobretaula i perquè algú ho ha de fer, el debat de la nació, que aquí diríem de l'estat. És el torn de Rajoy de després de la intervenció al matí de Zapatero. Escolto la resposta de Zapatero i plego en el segon torn de Rajoy. Si no coneguéssim la situació real podríem pensar que un i altre tenen raó en les seves raons, però es tracta d'un joc dialèctic, retòric, repetit fins a la sacietat, cada cop més allunyat de la realitat i les necessitats socials i reproduït pels mitjans i per polítics de tots colors amb les variacions adients. Cap dels dos concreta -com ho podrien fer?- el que interessa o hauria d'interessar tot el territori, els passos que cal fer per crear llocs de treball -molts llocs de treball- i previsions temporals en aquest aspecte. No ho poden fer. A curt termini no hi ha cap solució i poquíssimes perspectives. I quan comenci a disminuir l'atur serà fonamentalment, no ens enganyem, a partir de feines escombraries en el sector serveis. Aquí, i també em refereixo a Catalunya, es fabrica ben poca cosa, es produeix ben poc; i aquesta productivitat encara minvarà en termes absoluts els propers mesos. I tenim sort que el nord d'Àfrica s'estigui reestructurant i no ens prengui el turisme, una de les fonts de “riquesa” que encara ens permet anar fent la viu-viu. En fi, què puc dir que no sàpiga tothom?

Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.

segons on, els gossos també burnen

Parlant de gossos, i com que no confio en mi mateix a causa del temps que porto fora de la meva terra d'origen, li vaig preguntar a la meua germana com en dèiem del so que fan aquests animals i que aquí en solen dir lladruc. Vam convenir que nosaltres en dèiem burnit, que ve del vern burnar. També vam acordar que malgrat que nosaltres distingim perfectament el so de les us i de les os en síl·laba àtona, potser per ser fidels a l'escriptura actual hauríem d'escriure bornit i bornar, tot i que això violentés la nostra parla i que l'origen remot del mot (fixeu-vos en les us) sembla que pot ser el germànic BIHURDAN, que a la vegada prové de HURD 'tanca de brancam entreteixit'.

El verb bornar ja es troba en el nostre primer escriptor, Ramon Llull (cavaller deu córrer a cavall, bornar... Llibre de l'orde de cavalleria, càp. II). En aquest cas, i posteriorment, és un verb que es fa servir en el sentit de justar, combatre a cavall , en torneig, donant voltes. Coromines, que parla abastament del verb bornar en el Diccionari Etimològic, diu també: “El verb bornar en el sentit d''abordar', parlant dels gossos, s'usa a l'Ebre: “... al gos que rastreja... quan veu les perdius s'atura... aleshores el caçador, també molt tibat, es planta, engalta, i diu entre dents: borna! El gos salta. Les perdius surten”, A, Bladé i Desumvila, Benissanet, p. 178 (p. 135 a l'edició de Cossetània). Ara bé, això es diu abornar en les comarques del Migjorn amb aquest mateix sentit i amb d'altres de semblants. D'ací es dedueix que bordar i abordar 'aquissar', 'lladrar'..."

No sé si a les terres de l'Ebre encara es fa servir bornar en el sentit que sembla desprendre's del text de Bladé, jo no tinc present aquesta accepció, però quan hi vagi miraré de preguntar-ho als més vells d'entre els qui tenien gossos i anaven a caçar perdius, o els que es presentés.

Ara m'adono que he escrit tres paràgraf parlant d'una particularitat lingüística que amb prou feines pot interessar ningú, però, per altra banda, crec que de tant en tant està bé reivindicar la riquesa de la llengua i fer conèixer paraules que ja no tenen vida per a la majoria dels parlants i que qui sap si jo mateix acabaré oblidant per falta d'ús i de gos ebrenc que m'acompanyi.

Per cert, i citant una altra vegada Coromines, la primera documentació en què apareix el mot gos és del Perelló, al Baix Ebre: “Tot porc o truja o gos que entrarà en les eres ... que pac...” (1342). Ja ho veieu, en aquells temps ja proposaven sancions (que pac) als amos que no tenien prou cura dels seus gossos. Segurament, com ara, les multes eren escasses perquè altres prioritats recaptadores devien tenir els municipals.

els gossos que borden per encàrrec?

És veritat que la seva abundància fa que els gossos se les hagin de pensar totes si volen tenir futur en una societat tan competitiva com la nostra. En les ciutats grans, com Barcelona, ja no és suficient ser un un simple animal de companyia, cal ser, cal saber fer, alguna cosa més. Al menys això és el que jo vaig pensar en veure aquest anunci en la porta d'una botiga del barri:

El que em va descol·locar una mica és que el gos (o gossos) s'oferissin per lladrar amenaçadorament en punt de creu, que és una art que fins ara només sabia lligada als brodats; potser es vol dir que el bordar dels animals és una filigrana. En canvi, no em va sorprendre tant l'oferiment de bordar a màquina, tenint en compte que no hi ha ofici o afició, fins i tot els artesans, en què la tecnologia no jugui un paper important.

També se'm va ocórrer que bordar tingués el sentit d'abordar, és a dir, envestir o aturar algú per parlar-hi o per demanar li alguna  cosa. En aquest cas ja veig més sentit a l'oferta, perquè és sabut que en la societat actual cada dia es necessiten més mitjancers o si no ens calen, ens volen convèncer que sí. De tota manera, en aquest segon cas, continuo intrigat pel punt de creu i no tant per la màquina.

Si m'atrevís, obriria la porta de la botiga i preguntaria a qui correspongués què volen dir exactament; però no sé si ho faré, perquè potser la resposta seria decebedora: un anunciant que pateix dislèxia o un botiguer lector de Màrius Serra que ha estat incapaç d'anar més enllà de la simple transposició per estimulr els clients. En tot cas, no crec de cap manera que es tracti d'una simple errada lingüística per influència del castellà.

Maria Teresa Furest

Molts dissabtes a la tarda, quan ja queda poc perquè toquin les darreres, fem cap a la catedral. Som pocs i la majoria repetim, excepte els turistes que amb càmera o sense es deixen emportar per la música i, alguns, intenten imitar, amb resultats diversos, els passos. La Joana se sol quedar al costat d'una anella i va seguint la melodia dels instruments puntjant-la amb els seus peus -de vegades amb un murmuri de llavis- que no es mouen de lloc. Jo, que fa anys i anys que no ballo i mai no ho vaig fer gaire bé, vaig amunt i avall, mirant els ritmes i les cares i de sempre i intento descobrir-ne alguna de nova.

Avui, mentre la cobla Maricel interpretava la darrera sardana, m'he quedat mirant l'elegància i la flexibilitat d'uns peus calçats amb espardenyes de beta blanca (m'agafen ganes de recollir la burilla, metàfora de mi mateix). No ha servit de res que les espardenyes blanques de beta negra, amb saltirons més audaços, volguessin fer-me perdre la concentració.

Després... Ara no importa el després i els moviments arbitraris del temps ni qui és Maria Teresa Furest.

la mare dels ous

Em fascina el foc i l'aigua, la seua mobilitat, la seua força. Dies enrere pensava que aquest any m'havia passat desapercebut el Corpus, que habitualment se celebra el mes de maig, però no recordava que la festivitat va lligada a les llunes i que, com la Setmana Santa, enguany necessàriament havia de venir tardana.

Ahir, ja amb el sol baix, vaig saber que era Corpus i, com cada anys que em quedo a Barcelona vaig voler fer la ruta dels ous. Ben tocades les set, només vaig poder seguir els misteriosos moviments de dos ous, el de la casa de l'Ardiaca i el de l'Ateneu.

No sé si m'havia fixat mai que un bust de Josep Pla presideix -és un parlar- el pati de l'Ateneu. Un Pla amb boina que mirava de reüll la gent que en dia de portes relativament obertes s'anava barrejant a mitges amb els socis de l'entitat, transeünts arribats al primer pis només per mirar els malabarismes que l'aigua fa fer a l'ou, per veure els moviments sinuosos dels peixos de l'estanyol i per fer les gravacions i les fotos que després potser apareixeran a Internet.



La Joana em va dir que podria fer-me soci de l'Ateneu: 60 euros d'entrada i 27,80 euros al mes (desgravació d'un 40% de la quota en la declaració de renda). Vaig pensar que a la meva edat ja costa canviar de costums. Què faria a l'Ateneu? Assistir als actes que organitzen? Cada dia sóc més mandrós i més selectiu en les tries. Jugar alguna partida d'escacs? Mai no he jugat gaire bé i fa temps que no practico. Passar-me algunes estones a la biblioteca? No dono abast amb els llibres de casa. Potser sí que en tardes d'estiu podria anar a fer una cerveseta a la vora d'una finestra sota la displicent mirada del bust de Sagarra mentre alguns tertulians, en una taula de la vora, parlarien com sempre,de temes intranscendents amb paraules i èmfasi que m'arribarien distants, com l'airet suau que de tant en tant em deixondiria de l'ensopiment provocat per la calor i m'animaria a deixar anar alguna paraula en una conversa en què no m'haurien invitat, com ara aquesta:

A la penya de l'Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:
-Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació, indecent, intolerable.
-Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d'una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d'un criteri més aviat enraonat.
Sagarra no hi està conforme. S'indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tractat de convèncer-lo; però, com que al cap d'una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar.Josep Pla: Notes disperses.

Jo sóc més fabrià que sagarrista, però no hi ficaria cullerada, en aquest diàleg; en primer lloc, perquè enraonar amb els indignats, i més sense invitació, sol ser perillós, en segon lloc, perquè ja no tindria l'oportunitat d'encendre el meu tabac en aquella tauleta de cara al carrer Canuda que hauria triat. Definitivament, no acabo de veure clar que podria fer jo a l'Ateneu per 27,80 euros al mes més consumició a càrrec meu.

la nit de sant Joan

Era Joaquim (Joaquín?)  Rubió i Ors o Lo Gayté (Gayter, Gaiter?) del Llobregat? Qui era aquest personatge que escrivia versos romàntics i es va convertir en rector de la universitat de Barcelona? Què en pensaven els seus contemporanis del pròleg de l'any 41 que després hem considerat el manifest de la Renaixença? Era cristià o pagà? Què l'atreia de la seva cosina Elisenda amb qui es va casar després de demanar la corresponent dispensa papal? Per què va deixar d'estiuejar a Cornellà per anar a Sant Boi? Per què les seues biografies són tan incompletes? Per què els seus poemes -d'acord: la llengua, la retòrica..., però Verdaguer els va aprofitar- són pràcticament desconeguts? Qui coneix Rubió? Qui reivindica Rubió?

Ah, la nit de sant Joan! Nit de foc, d'ambigüitats, d'aparences, de transformacions, de mort i de naixença, de verges, bruixes i fades. La nit més curta i, a vegades, la nit més llarga. Nit d'acció i nit de recança. Nit de somnis i nit de realitats. I les fogueres que gairebé ja no es salten i que ens volen regular per acabar fent-les desaparèixer.

 Vet aquí un romancet seu  llarg i estret que avui cremarà aquí:

Ja que les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons
amb llengües de bronze
la posta del sol;
ja que ses estrelles
encén lo Senyor,
brillants lluminàries
de son palau d'or,
joiells que engalanen
lo cel lluminós,
mantó amb que la terra
cobrí el Criador;
enceneu ninetes,
de Sant Joan los focs
perquè Déu vos done
gentils amadors.

Cremeu altes piles
de palla i rostoll,
i en ampla rodona
del foc a l'entorn,
guirlanda de verges
del Llobregat roig,
balleu balls airosos
als cants dels moixons,
dels tords vius i alegres,
del trist rossinyol,
que ocults en les rames,
glonxant cor a cor,
adorem amb himnes
d'amor al Senyor.

Balleu-ne, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
pus l'astre ja pàl·lid,
com un escut d'or
penjat en la tenda
coberta de dol
d'un rei que en l'arena
caigué valorós,
del blau sostre penja
del cel amb tristor,
ratllant-ne les ones
amb sos resplendors
de mòbils estrelels
i espurnes de foc.

¿Què importa que miri
amb ulls de terrors
saltar vostres ombres
lo tímid patró,
rogenques i llargues
davant dels tions,
com sombres de bruixes
entorn dels carbons?
¿Què importa que us prengui
de lluny lo pastor
per un eixam d'hades
que, en carros de foc,
veniu entre núvols
a córrer pel bosc,
de nit en les hores
en què tot, tot dorm,
la mar en la platja,
la boira en los monts,
lo vent sobre els arbres,
l'aucell entre flors
i en l'herba mullada
les ombres dels troncs?

Balleu doncs, ninetes,
del foc a l'entorn,
com cèrcol de bruixes
entorn dels carbons,
pus mai més hermosos
de nit los monts són
com quan se dibuixen
del cel en lo fosc,
amb s'adusta cresta
i amb son front verdós
cenyit d'immens cèrcol
de flames i focs;
de flames que ondegen
com roigs gamfanons
dels focs d'un exèrcit
al trist resplendor;
del foc que les ombres
dels campanars roigs
dibuixen estranyes
fent mil contorsions,
sobre el fondo negre
del lluny horisont;
dels focs que desperten
les ombres des troncs
que en llits d'herba humida
dormien tantost.
Balleu doncs, ninetes,
de ma gaita al so
i al so melancòlic
del trist flubiol,
que ja les campanes
amb gais saltirons,
com noies que juguen
saltant entre flors,
saluden alegres
des de llurs balcons,
amb llengües de bronze
la posta del sol.

les flors

Porten un ram de part d'alguns veïns de sempre, dels de la vorera dreta. No se m'havia acudit, però ara penso que és curiós que el carrer talli el veïnatge més proper: els de la dreta i els de l'altra banda. A vegades travessar el carrer és una aventura, però no era tant això sinó la confiança de les portes del costat, de més amunt i de més avall, les veus i els sorolls que no s'arribaven a diluir del tot entre les gruixudes parets de pedra, i les nits d'estiu de cadires a la fresca i de passejades fins a les altres cadires, fins que tocaven les dotze, o una mica més tard, segons el tema o la calor.

D'aquests veïns de sempre, dels que eren grans quan jo era petit, encara en queden uns quants, però em diuen que ja no surten a la fresca. La R., que era la meua veïna més propera i ha tornat al poble, la germana d'un dels amics d'infantesa que encara ho és, es posa a plorar quan retiren la mare per endur-se-la a l'església. Diu entre sanglots que ella també se'n va una mica. Se'n van hiverns durs i transparents de plegar olives i olor de fusta cremada, primaveres prometedores de cireres primerenques, estius dolços de serrellets de síndria i “frigos” entre neules, tardors de colors de gínjol madur. Se'n van paraules oblidades i cares que costen de recordar tal com eren si no és en blanc i negre.

La R. té la mare, que a penes els coneix, asseguda en una cadira del primer pis . Té un any menys que la mare i a l'estiu ens portaven a la platja. El pare, que es va trencar un maluc en la darrera caiguda i no saben si tornarà a caminar, també s'està al primer pis. Diuen que fa setmanes que ja no llegeix el diari. El pare de la R. Té un any més que la mare.

La R., i tots nosaltres també, sap que aquesta setmana algú recollirà les flors pansides i les deixarà al cubell d'escombraries i només quedaran els noms sobre el marbre blanc, com en la làpida dels dos germans del principi del carrer, als quals no ens vam recordar de portar flors noves, però que encara viuen en les nostres converses, cada vegada menys.

les hores tranquil·les

La darrera entrada del familiars és a mitjanit. Comunicats, esperances, consciència i inconsciència. Sorolls de converses a penes escoltades. Ajusto la porta corredora del box (mot encara només per a automòbils i motocicletes al DIEC). En el monitor corren regulars les línies de la paràbola del cor i, cada hora, apareix la màxima i la mínima, i poca cosa més.

Torna la calma. Des del llit del passadís, la dona mira per l'escletxa la meva lectura intermitent. La doctora li pregunta una altra vegada símptomes i circumstàncies; comenten la darrera analítica. Una mica més tard, surto i m'hi acosto, li parlo. Ella voldria dormir, però no pot, malgrat que ja li ha passat el dolor. Una hora més tard se l'emportaran els parents.

Són les dues. M'acabo de menjar l'entrepà del sopar. El monitor continua amb les mateixes constants. Surto. Els dos vigilants, l'uniformat i el de blanc, descansen. El de blanc llegeix un llibre que deu haver passat per moltes mans; voldria preguntar-li el títol, però no m'atreveixo, a la fi, entre nosaltres només hi ha un reconeixement físic, un encreuament de mirades cada vegada que surto al carrer a fumar un cigarret. Passejo amunt i avall. Dos taxistes parlen, potser com cada nit, de tot i de res. La dona de la petita maleta de rodes que s'ha passejat pels passadissos interiors ara s'està asseguda a les escales de l'entrada; al seu costat una parella jove es fa petons mentre espera que algú els doni notícies dels seu familiar.

Cap a les quatre -el monitor no presenta novetats- torno a sortir. La mateixa mirada de reconeixement dels dos guàrdies -em sembla que el de blanc llegeix molt lentament. Com abans, la sala d'espera continua buida. El carrer -aquest també el deuen reivindicar els indignats- està silenciós, desert, tot i que una mica més avall, els conductors de dues ambulàncies s'han assegut en un banc atrotinat de l'antic hospital a fer una mica de tertúlia mentre esperen que algú els cridi. Quan estic a punt d'entrar, s'atura un taxi. Surt una mare amb el seu fill sense sabates. Durant la matinada he vist arribar únicament nens i mares (a vegades els porta algun pare) i vells i velles en ambulància; la resta no tenen el son lleuger i aprofitaran el dia per venir.

Quarts de sis. La mare respira pausadament. Al costat de la màquina de cafè -més barat que el de la sala d'espera- dues dones amb escombres fan una pausa. Al box, per segona vegada, tenen cura de la mare. Ja clareja. Una part de la ciutat desperta. Un home amb vestit i corbata, amb un maletí a la mà, baixa per l'altra vorera. El conductor d'una camioneta s'atura davant del restaurant, aixeca la persiana metàl·lica i deixa una capsa d'alguna cosa. El del quiosc deu estar a punt d'arribar. Vaig al lavabo i en sortir em compro -quina frivolitat!- un Kit Kat que serà el meu esmorzar. El vigilant de blanc avança amb exasperant lentitud la seva lectura. La mare, aliena a tot, continua dormint. Té les galtes enceses i el front fred.

la mare

El dimecres, després d'una agonia silenciosa i discreta, la mare va morir al Sant Pau. Tenia 92 anys i onze mesos. Només la força de la seva mà que es debilitava en les nostres i un alè suau ens la feia present aquests dies. La mare, a qui sovint agradava anar contracorrent, va decidir no seguir les tradicions familiars que prescriuen que cal deixar aquest món a la tardor, si pot ser al novembre, i va marxar ara que tota vida torna a bategar.

Una mica més tard, mentre la Joana, la meva germana, la meva fillola i jo baixàvem cap a la Sagrada Família, la Terra va decidir interposar-se per un moment entre el Sol i la Lluna. Li agraeixo el seu gest públic de dol.

La mare ara descansa amb el seu marit, la seva germana, la seva mare i tants altres que ja no sé. Mentre tornava a la terra d'oliveres i vinyes, de garrofers i ametllers, de mel i de fel on va nàixer, el moixons buscaven l'aixopluc dels xiprers centenaris per passar la nit i es contaven les intranscendències del dia. Per un moment vaig tenir ganes de quedar-me en aquella pau clara.

La mare em va educar en un sentiment de pudor que avui m'he permès transgredir una mica. Espero que ella i vosaltres em disculpeu. Continuo, encara, cansat, desconcertat, desolat.

bestiari: l'aranya

A punt d'arribar a la darrera de les tres parades de metro, una nena que devia tenir entre sis i set anys i estava asseguda just davant meu ha assenyalat el meu cap al seu pare. Una aranya minúscula penjada d'un únic fil feia via de dreta a esquerra a un pam de la meua cara. He caragolat el seu fil invisible amb l'índex per accelerar el seu camí. En obrir-se les portes del metro, la nena encara seguia amb la mirada un fil de teranyina que jo no sabia trobar.

He tingut un mal pressentiment. He pensat que l'aranya, que teixeix el laberint de la vida i la mort i mai no para de filar, avui m'indicava un final.

versemblança

Deu faltar una hora per tancar. Som a la secció de perfumeria. Davant meu un senyor d'uns 70 anys amb barba d'uns quants dies i una gavardina que potser el protegeix de la pluja. És el seu torn i la dependenta fa el gest d'agafar-li l'ampolla de plàstic per passar-la pel lector del codi de barres. L'home no cedeix:
- Un moment, senyoreta. Aquí posa que és un gel de bany; serveix també per a la dutxa?
- Sí senyor, també el pot fer servir.

La dependenta fica el gel de bany en una bossa, cobra i li dóna el tiquet. Tant ella com jo restem absolutament impertèrrits, ni una mirada de complicitat. Ella també devia pensar en una història que mai no sabrem.

La Joana em diu que aquest diàleg seria absolutament inversemblant en una novel·la realista.

si em sobreviviu...

No, no, no intento que el títol comporti cap mal averany; és només que se m'ha acudit així. Estic segur que gairebé tots em sobreviureu.

Aquesta nit m'he mirat una estona la pel·lícula de TV3 -m'agrada Hilary Swank, potser a partir d'Eastwood- i el funeral del pub del principi m'ha fet pensar en la tristor augmentada i induïda i no sempre sentida de les llargues vetlles dels difunts al poble. He recordat quan va morir el pare just a l'edat que jo tindré dintre d'uns mesos i no vaig saber la seva mort fins que vaig arribar a casa: “Hauries de venir perquè el teu pare es troba més malament”. I les hores de la matinada en què la gent entrava i sortia de casa i s'asseien en el sofà o en les cadires amb els respatllers contra la paret, com en una sala d'espera en què no s'espera res si no és algun plor de dolor o de cansament. I els xiuxiuejos, i els silencis, i el sol que surt no saps per què...

La festa al pub de la pel·lícula m'ha recordat que no em fa cap gràcia un funeral com els d'aquí, encara que em posin música de Llach que jo no sé si triaria o d'algun altre que sí que triaria però que no em posarien per respecte al mort. La festa m'ha fet pensar com m'agradaria el meu funeral.

Així, de sobte, crec que no voldria que la gent m'acompanyes en un bar amb la meva urna col·locada en el taulell de marbre. Comprenc que estaria bé per la beguda, però darrerament vaig tan poc als bars...

La primera idea ha estat de fer la celebració en un cinema. He pensat en algun local de reestrena, amb sessió doble -no he decidit quines pel·lícules es podrien veure-, però crec que ja no en queden i, a més, en un funeral s'ha de parlar, i em semblaria un sacrilegi que la gent es distragués mentre mira una de les meves pelis preferides: To be or no not to be, per exemple. A més, em rebentaria que els vius mengessin crispetes davant meu, ni que fos d'amagat.

He pensat també, en una llibreria, per exemple La Central del carrer Mallorca. Amb la gent trepitjant la fusta que cruix i pujant i baixant, anant al bar: res de refrescos, només alcohol, encara que sigui en forma de cervesa. I llegint un fragment no massa llarg d'un llibre agafat d'aquí o d'allà, tots ben diferents, fins i tot algun que em sorprendria i em recaria no haver-lo descobert jo.

Potser també estaria bé anar a una botiga de fotografia. Ara, sense repassar totes les possibilitats, penso que podria ser Casanova, a la Ronda Universitat, que té força cabuda. Caldria portar la beguda de fora, però això no seria problema. Després, caldria agafar les càmeres -compactes o reflex, i les marques segons els gustos- i immobilitzar els instants dels primers plans i les panoràmiques i tot l'entremig. I fer uns focs artificials de flaixos. I al final, de cada foto una història.

Tot això m'ha passat pel cap com en un flaix i sé que si m'hi poso una mica em sortiran opcions millors i més elaborades, però no val la pena. Al final, si fa no fa, serà com sempre, ho sé.

Si em sobreviviu i sabeu alguna cosa de mi, recordeu que m'hagués agradat. Mentre arriba el moment, continuarem parlant d'altres coses.

percudir

Potser m'asseuria a veure l'anar i venir i, potser, m'adormiria. Sense cap música, sense cap paraula, sense cap somni.

el vot de l'estampeta

Tothom sap que ERC, després dels recursos pertinents, s'ha quedat a un vot d'aconseguir un representant a l'ajuntament de Girona. No sé si l'assumpte queda tancat o tindrà continuïtat. De fet, el vot el tenia, però en el mateix sobre s'havia inclòs una estampeta de sant Josemaría Escrivá de Balaguer i la Junta Electoral Central ha decidit declarar nul·la la papereta del vot perquè "un voto que incluya una estampa religiosa no puede considerarse válido ya que la introducción de un elemento de estas características es completamente ajeno al proceso electoral y es muy cuestionable su inserción no voluntaria". Al mateix temps, la mateixa Junta ha declarat vàlids dos vots que incloïen propaganda electoral de la mateixa ERC perquè “la propaganda electoral, al ser de la misma entidad política, no pone en duda la voluntad del elector, sino por el contrario reforzarla".

Entenc que el fet es presta a comentaris des d'angles molt diversos, la majoria graciosos i escèptics, però me'ls estalviaré. A mi, la veritat, em sembla que la Junta s'equivoca -i no acabo d'entendre la qüestió de la voluntarietat- perquè és precisament en una situació de desfeta previsible quan els votants recorren a qualsevol mitjà que els sembli que pot reforçar l'elecció dels seus candidats. Vistes les enquestes prèvies, tothom sabia que incloure propaganda electoral en el sobre era un gest inútil; en canvi, en situacions límits cal recórrer a gestos nous a l'espera que es produeixi un miracle. Que la tria d'Escrivá sigui idònia pot ser discutible i ara no entraré en arguments a favor i en contra, però no deixa de mostrar la desesperació del moment i una voluntat obnubilada que, si convé, prescindeix de qualsevol consideració ideològica i realista per tal d'aconseguir per als seus un dels pocs llocs celestials que queden a la terra: una regidoria en un ajuntament.

a vegades...

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble...
Salvador Espriu

Poc després de tenir notícia de l'acampada se'm va ocórrer què hauria passat si en lloc d'anar tanta gent a la plaça de Catalunya s'hi hagués instal·lat un home sol, en un raconet, en una tenda insignificant. La seva intenció seria anar escrivint en papers modestos -els homes que s'instal·len en tendes de campanya no tenen gaires mitjans- propostes i pensaments diversos com els dels anomenats indignats. Etc.

La resposta, amb matisos varis, és evident. La pregunta no calia.

degoteig

Aquest és un país d'idees -i de paraules. Jo mateix, sense anar més lluny, aquesta setmana calculo que, entre noves i reciclades, he tingut més de 66 idees, xifra que els més idealistes potser consideraran un pèl escassa, però que a mi em sembla acceptable.

Preveig que la setmana que comença avui tindré poques idees i encara menys paraules, però no ho puc assegurar, perquè una de les tendències del territori és que rarament es compleixen les previsions. És clar que preveure també sol ser una raresa entre nosaltres.

narinant

Em trobo amb la manifestació encapçalada per una pancarta que demana la dimissió de Felip Puig. Els participants fan gestos amb els braços als espectadors amb la intenció que ens hi unim, però, simpaties o antipaties a banda, la gent s'ho mira, fa fotos i continua el seu deambular pel passeig de Gràcia i la Gran Via, tots dos carrers provisionalment tallats. Una corrua de turistes amb maletes de rodes -més noies que nois, i quin soroll!- apressen la marxa quan la guàrdia urbana -a un li cau la porra i el fet provoca ja vells eslògans- encén els llums intermitents dels cotxes.

A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.

Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.

Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.

La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.

metafotografia

Fa anys que vaig començar amb la fotografia amateur i encara hi continuo, en la fotografia i en l'amateurisme. Entremig, només un parèntesi per al vídeo fins que em vaig convèncer que només la imatge fixa em permetia, a mi, captar l'instant i a partir de l'instant imaginar una història, una realitat subjectiva, un poema, també d'aficionat, un món a mida: el post anterior n'és un exemple de tot això.

A vegades, en aquest bloc, que també és un bloc de fotografia, la capçalera que conté el “provisionals” és un complement de les paraules del dia; altre cops és una història, oberta o tancada, sense paraules, de la qual segurament només jo tinc la clau. Avui, per exemple, hagués pogut deixar la nova capçalera sense cap mot que s'hi referís perquè no té cap importància més que per a mi i podria haver escrit sobre qualsevol altre tema. Què es veuria? Doncs els que hi ha: uns pintors que fan filigranes sobre una paret blanca. La foto en si mateixa podria ser més o menys interessant -no gaire-, i l'hipotètic post podria parlar de literatura o dels indignats que encara cuegen o ... quines notícies de primera pàgina encara són vàlides?

Faré una excepció. Avui donaré pistes sobre una fotografia que només té importància per a mi i que, repeteixo, no mereix un post. Els dos pintors -quina enveja saber treballar amb les mans!- estan fent un esgrafiat. Fa setmanes que fan reformes al palau Macaya, edifici de Puig i Cadafalch situat al passeig de Sant Joan, una mica més amunt del monument a Verdaguer. El palau Macaya és propietat de “La Caixa”, però fa temps que no tenia cap funció i anava criant pols i amenaçava de convertir-se en una obra morta. S'havia especulat que l'ocuparia la Casa Amèrica, però finalment es convertirà en la seu de l'ISGlobal_Barcelona (Institut de Salut Global). No se sap si als veïns els fa gaire gràcia la novetat, no els he sentit dir res. Els veïns anem a a nostra.

Jo, que no sé ben bé en què consisteix o consistira la tasca de l'ISGlobal, em miro de tant en tant com avancen les tasques de rehabilitació del palau i aquests dies he anat observant com els operaris han anat pintant de blanc la façana interior i després han pintat uns rectangles marrons -no sóc gaire bo pels matisos dels colors-, després, una altra vegada el blanc. Finalment, sobre el blanc, han posat una plantilla i han anat gratant fins a fer sortir les corbes del marró amagat. Calculo que no trigaran gaire a deixar les parets tal com les va concebre Puig i Cadafalch. De l'interior, no en sé res, però segur que els canvis seran substancials.

I aquesta és una part de la història de la capçalera d'avui que, evidentment, no mereixeria cap paraula d'explicació i que d'aquí uns dies, quan desaparegui la foto, convertirà aquest post en un escrit incomplet.

Ara m'intriga saber que faran amb la piràmide de vidre invertida que van col·locar fa uns anys. M'imagino que, després de rentar-la, la deixaran igual: ningú no és perfecte.

la bella dama

Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Josep Carner


I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... 

Joan Salvat-Pappaseit




Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.

Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.

Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.

cogombres rima amb ombres

Sembla que malgrat que alguns cogombres procedents de la península (i també un d'holandès) i distribuïts pels hamburguesos no estaven tal com calia (encara no se sap el lloc on van perdre la puresa), no han estat els causants de les morts dels darrers dies, sinó que es tracta d'un altre bacteri més virulent del qual encara s'ha d'esbrinar l'origen. Mentrestant, el mal als productors d'aquí, diguin el que diguin on sigui, ja és considerable. Avui he escoltat com un productor del Delta es queixava de la paràlisi dels productes hortícoles de la zona. A més, allà on hi ha un cogombre, ja se sap, hi ha una coliflor, i si hi ha una coliflor, hi ha un porro, i a la vora del porro hi sol haver tomates... I així continua la cadena de productes susceptibles de contaminació i d'horror.

No insistiré en tot el que s'ha dit des del moment que una senyora alemanya va parlar públicament dels cogombres espanyols i amb totes les conseqüències que anem veient, només constato com una vegada més a la rapidesa de les tecnologies i de les comunicacions actuals s'hi oposa la lentitud dels canvis en la mentalitat humana, una desconfiança tel·lúrica que segurament té alguna base protectora. En definitiva, els cogombres poden ser declarats oficialment innocents -o culpables d'un delicte menor- i tothom se n'assabenta immediatament, però l'ombra de la sospita continuarà indefinidament entre algunes persones, i contra la presumpció de culpabilitat es pot fer ben poca cosa. Menjar més cogombres?

I com sempre, malbaratament d'aliments i de diners, i això que diuen que són escassos.