El rostre d'una Europa més aviat
lletgeta i incòmoda, escèptica, que apareixerà en els nous
bitllets de cinc euros, m'estimula a llegir la història de la
princesa. És curiós com es poden imaginar al·legories a partir de
les velles històries clàssiques. Qui s'amaga actualment sota
l'aparença d'un toro blanc? Realment no sabia la bella princesa
fenícia el perill a què s'exposava? I tantes altres preguntes de
les quals, desgraciadament, sabem les respostes; i tot i així,
continuem acaronant el raptor, potser l'admirem, potser voldríem ser
ell. Mentrestant, llegirem les històries antigues com si només
fossin coses del passat.
... cap a la platja se'n va, on la
filla del rei, com solia,
per les donzells de Tir acompanyada es
distreia.
No s'avenen del tot ni tenen un bon
veïnatge
la majestat i l'amor: deixant el poder
del seu ceptre
el governant i pare dels déus, que
pren amb la dreta
els llampecs de tres puntes, i fa que
la terra tremoli,
ara enmig dels vedells barrejat i en
forma de toro
va mugint i, formós, sobre el tendre
herbei es passeja.
És del color de la neu que no ha
sentit les petjades
ni la duresa dels peus, ni la fos de
l'Austre la pluja;
mostra el coll musculós, la papada li
cau entre els braços,
té les banyes petites, ben cert, però
semblen una obra
d'artesania, i són me´s lluents que
una perla ben pura;
no amenaça de front ni espanta amb la
seva mirada;
té un esperit pacífic. En veure'l la
filla d'Agènor
es meravella amb la seva bellesa, que
no presagia
cap envestida; però al principi no
gosa tocar-lo
fins que acostant-se li allarga unes
flors a la boca tan neta.
L'enamorat en frueix i, mentre no
arriba a la joia,
va a besar-li les mans; però ja no
aguanta l'espera:
ara salta i damunt la verda gespa
s'estira
i ara amb el flanc nevat a la sorra
vermella s'ajoca,
i a poc a poc, sense por, permet que la
mà de la noia
ja li acaroni el pit, i ja enllaçant-li
les banyes
el coroni de flors. La reial donzella,
que ignora
amb qui tracta, ha gosat de seure a
l'esquena del toro;
ara el déu, lentament, de la terra i
l'eixuta ribera
va allunyant-se i, posant dels seus
peus la petja enganyosa
dins les ones, s'enduu per la immensa
plana marina
el seu botí. Ella tem quan veu que
abandonen la platja;
amb la mà dreta s'agafa a les banyes i
amb l'altra a l'esquena
del raptor, i els vestits pel buf de
l'oreig li tremolen.
Ovidi: Les metamorfosis, final del
llibre segon, (traducció de Jordi Parramon)
Un dia recordarem el destí
d'Europa, i dels seus fills.
