la lluna i la primavera

Abans d'ahir de matinada, la lluna que ja es ponia darrere dels edificis de l'oest va entrar per la finestra i em va desvetllar d'un son encara no encetat. Ahir, lluna plena que ens deien que no havíem vist tan brillant i tan propera des de feia 18 anys -on serem d'aquí a 18 anys?-, em va fer l'efecte de ser més o menys com sempre que és plena -una mica més brillant?-, al menys en aquesta illa de l'Eixample. El que restaven desperts -poques finestres en deixaven constància- continuaven fent la seva via interior i no vaig veure ningú mentre mirava la lluna i anava aclarint, a base de segons, l'espai que compartim. Avui, a les 00:21, just en el moment que apareixerà aquest post, comença la primavera. Diu Jofre Janué:
La propera mitjanit comença la primavera, concretament a les 00:21h. Aquesta primavera serà la segona estació més llarga de l’any amb una durada de 92 dies, 17 hores i 56 minuts, pràcticament un dia de diferència amb l’estació més llarga, que a l’hemisferi nord és l’estiu. L’arribada de l’equinocci de primavera com, ja sabeu, implica que la durada de la nit sigui la mateixa que la del dia i que a partir d’ara el dia es vagi fent més llarg que no pas les nit. De moment els pronòstics climàtics indiquen una primavera amb poques alteracions respecte els valors de promig, potser amb una tendència a ser més aviat humida.

Demà ens llevarem com sempre -una nova primavera, la lluna que minva-, però sabent que la crisi, una més de les crisis, té solució:

¿Cuándo se acabará la crisis?
Cuando tengamos un crecimiento por encima del 2% y creemos empleo.
¿Alguien sabe lo que hay que hacer para crear empleo?
Yo sí. Que en la negociación colectiva se refuerza la flexibilidad interna de las empresas...




ISO 2000 - 18mm - 1s - F/3,5

 


ISO 2000 -18mm - 3s - F/3,5




















ISO 2000 - 18mm - 4s - F/3,5




















ISO 200 - 270mm - 1/2000s - F/6,3



3+4

les orenetes de Josep Pla

Les lectores i els lectors es deuen haver adonat que darrerament he al·ludit diverses vegades les orenetes. Una insistència que a mi mateix em sorprèn i que atribueixo més a les ganes que m'arribi la primavera -i faig també una lectura subliminal i impossible del mot- i l'estiu que al retorn físic dels ocells. Com que encara no he tingut la sort, com en Joan o la A., de veure-les en directe, recorro a la literatura i deixo de banda Sagarra, tant llegit i tan poètic en l'aspecte ornitològic, per tornar a Pla, a qui després d'alguns mesos d'oblit vaig recuperar amb motiu de la meua visita a Sant Quirze de Colera i amb qui he anat continuant a través del seu viatge de l'Empordanet a Barcelona, de 1942. Som al Maresme:


Avui a la tarda la menuda de la fonda en què em trobo ha fet un gran crit.
-Mare! -ha dit-. Han arribat les orenetes.
I en efecte, avui, dia de sant Josep, dinou de març, han arribat les orenetes. Hem sortit tots a veure-les i les hem saludades afectuosament. Primer han volat fent dues o tres corbes meravelloses al voltant de la casa. En el su curs han passat a tocar els nius que l'any passat construïren sota del teulat. Sens dubte han volgut veure si encara podien ésser d'alguna utilitat. Després, s'han acostat al safareig de l'hort per veure. I llavors hem presenciat aquest fet: la menuda de la fonda, que és una nena morena, d'ulls grisos, ha descobert que les orenetes estaven molt cansades i que no es podien aguantar dretes.
-Mare! -ha dit-. Les orenetes no es poden tenir dretes. Totes cauen. No estan pas gaire bones les orenetes.
I en efecte: les cames no les poden portar. Estan afamades, assedegades i la seva fatiga deu ser immensa. Per veure un petit glop del safareig han de posar el seu tòrax escanyolit sobre la pedra de rentar. Algunes no poden alçar el cap per engolir la gota d'aigua i beuen passant el seu bec per la superfície de l'aigua llisa. Per arribar fins aquí deuen haver fet un nombre d'hores de vol, sobre el mar, considerable. Han arribat desfetes. L'oroneta és un ocell que vola: vola a través de les seves llargues migracions anuals, però a més es guanya la vida volant, perquè s'alimenta principalment de mosques i mosquits. Quan l'oreneta descobreix, en l'aire, una mosca (o un mosquit) obre desmesuradament la boca i accelera la velocitat. L'insecte entra en l'embut bucal i és devorat ràpidament. A aquestes orenetes tan fatigades, que no es poden aguantar dretes, els convindria una cura de mosques i mosquits. Cadascú per allà on l'enfila.


[...]


Però els poetes, que tenen l’obligació d’ignorar l’existència de mosques i mosquits, han lligat les gràcils corbes descrites per les orenetes i els seus esgarips i xisclets romàntics (que no són més que crits ferotges de cacera) amb l’encant de les velles pedres. Així arribarem a tenir el prestigi literari que tenen. Giovanni Pascoli les cantà amb elevació i sensibilitat, i aquella poesia que comença dient:


Dunque, rondini, rondini, addio... *


És una bella poesia. Santiago Rusiñol em digué a Girona (on n’hi ha moltes) un dia que un dels complements ambientals més lligats amb la degustació de l’absenta és el vol i els xisclets de les orenetes. Devers 1890, Rusiñol i els seus amics anomenaven l’hora de l’absenta i de les orenetes l’hora trista. És bonic. De tota manera, no es pot pas negar, em sembla, que en aquests últims anys les orenetes han perdut prestigi. La joventut no en fa gens de cas. De què fa cas la joventut d’avui? Jo sospito que aquesta tropa passarà per la vida sense adonar-se de les petites, amables, si voleu insignificants, però úniques coses, que la vida conté. I això és molt més trist que l’hora trista a que Rusiñol al·ludia.


*
Dunque, rondini rondini, addio!

Dunque andate, dunque ci lasciate
per paesi tanto a noi lontani.
E` finita qui la rossa estate.
Appassisce l'orto: i miei gerani
più non hanno che i becchi di gru.

Dunque, rondini rondini, addio!

Il rosaio qui non fa più rose.
Lungo il Nilo voi le rivedrete.
Volerete sopra le mimose
della Khala, dentro le ulivete
del solingo Achilleo di Corfù.

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

Voi cantate forse morti eroi,
su quest'albe, dalle vostre altane,
quando ascolto voi parlar tra voi
nella vostra lingua di gitane,
una lingua che più non si sa.

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

O son forse gli ultimi consigli
ai piccini per il lungo volo.
Rampicati stanno al muro i figli
che al lor nido con un grido solo
si rivolgono a dire: Si va?

Dunque, rondini rondini, addio!

Non saranno quelle che le case
han murato questo marzo scorso,
che a rifarne forse le cimase
strisceranno sopra il Rio dell'Orso,
che rugliava, e non mormora più.

Dunque, rondini rondini, addio!

Ma saranno pur gli stessi voli;
ma saranno pur gli stessi gridi;
quella gioia, per gli stessi soli;
quell'amore, negli stessi nidi;
risarà tutto quello che fu.

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

io li avessi quattro rondinotti
dentro questo nido mio di sassi!
ch'io vegliassi nelle dolci notti,
che in un mesto giorno abbandonassi
alla libera serenità!

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

rivolando su le vite loro,
ritrovando l'alba del mio giorno,
rimurassi sempre il mio lavoro,
ricantassi sempre il mio ritorno,
mio ritorno dal mondo di là!

sant Josep

La Joana és la tercera de quatre germans, tres noies i un noi, que és el petit i es diu Josep. Quan la Joana era petita, i en Josep encara més, se'ls va morir el pare i va ser la mare qui va anar pujant la família mentre anava mantenint un negoci d'aquells que no deixen gaires hores lliures. Les dues germanes més grans, per rigorós ordre d'edat, es van casar amb dos nois que es deien Josep amb qui encara conviuen. Així doncs, a la família de la Teresa hi havia tres Joseps que, com es comprensible, rarament anomenaven pel seu nom, excepte en la relació més directa, i encara, sinó pels cognoms o pel motiu de la casa. Més tard, la Joana i en Josep van triar parelles que no celebraven el sant el 19 de març, tot i que una d'elles també tenia un Josep que no feia servir en el seu nom compost.

La Teresa era una dona treballadora, discreta, seriosa, amable que de tant en tant reunia al seu voltant filles i fill, gendres i nora, néts i neta i, més tard, besnéta i besnét. I la vida anava passant.

La Teresa des de feia uns quants anys que acabava la diada de sant Josep anant a visitar el fill petit i la seva família. Els portava algun present, una coca que havia fet o potser alguns brunyols, xerraven una estona, bevien una mica -ella un culet de la copa- de xampany , que els altres ja anomenaven cava. En fi, totes aquestes coses que es fan en les celebracions dels sants. Després, se'n tornava a casa. A vegades ens trobava a la Joana i a mi, però sovint acabava el dia ella sola.

Ara fa set anys, la Teresa va fer com sempre, i mentre menjaven -ella poca cosa, perquè era molt disciplinada a causa d'una salut que no anava com volia-, bevien -ella només un tastet, que no fos dit- i xerraven, la Teresa va perdre el món de vista i no és va recuperar. La Joana i jo ja la vam veure morta al llit de l'hospital.

Avui serà una jornada agredolça. Intercanviarem felicitacions, ens preguntarem que com estem, riurem una mica per telèfon i no parlarem de la Teresa, però la recordarem una mica més del que fem els altres dies i algunes o alguns ploraran per dintre. Algú fins i tot parlarà d'ella amb els estranys sense dir gaire res, sense saber ben bé perquè en parla, i procurarà que la Joana no se n'assabenti, perquè a la Joana no li agrada que comentem aquestes coses.

Ja ho veus Teresa, per aquí més o menys com sempre. I disculpa que parli, encara que sigui poc, de tu. Una abraçada.

cadascú per on l'enfili

Em passo una bona estona escoltant i tornat a escoltar les cançons de 10 milles per veure una bona armadura, de Manel. Feia temps que no m'interessava tant per un conjunt de cançons. Trobo en les músiques un ja sentit reinterpretat pel grup i, en algunes lletres, retalls de situacions i pensaments que em són propis o que puc imaginar. Potser és també això, el reconeixement en la novetat, la manca d'esforç que he de fer i la complicitat, el que em fa escoltar atentament i em causa plaer. Després de les primeres sensacions, hi ha el convenciment d'un conjunt magnífic en el qual trobo les meves preferides: Benvinguts i Deixa-la, Toni, deixa-la.

Se m'acut compartir ara, avui, Criticarem les noves modes de pentinats, una cançó en què entro fàcilment i que respon a un estat d'ànim que, si no recurrent encara, se'm presenta en els moments més inesperats, suggerit per una cara, per un cos o per la mateixa edat. I aquesta música lenta, interminable, de ballar agafat sense moure's del lloc...

Les imatges incloses en el vídeo no tenen cap importància -les crestes m'agraden, poden ser sublims, però les mitges crestes d'una anarquia de baixa volada no les acabo d'entendre, em semblen més aviat ridículs intents de gallejar-, són per no deixar un fons sense res. He pensat, però, que podria fer un vídeo nou amb aportacions dels lectors i lectores: cares, pentinats, imatges suggerides per la cançó; millor si són de fotos pròpies, no necessàriament d'un mateix. La nit comporta aquestes propostes agosarades que el matí a vegades descompon. Què us sembla, però, us hi animeu? Us recordo el destí amb qualsevol suggeriment afegit: provisionalsarrobagmail.com.



P. S. A través de totxanes, arribo aquí.

I un altre regalet provisional:

o aquí.

vaques magres, llengua i immigració

O no he llegit bé la notícia o no l'he entesa prou. Sembla que el govern de la Generalitat considerarà requisit determinant el coneixement del català per part dels immigrants a l'hora de certificar el seu nivell d'integració. Fins aquí molt bé, ho entenc.

El que em crida l'atenció és que el portaveu del govern diu, o deixa entendre, que aquest requisit tindrà importància en els expedients d'arrelament, reagrupament familiar i renovació del permís de residència. Que se sàpiga, fins ara són els ajuntaments els que envien informes per ajudar a prendre decisions en els tres casos; sí ara vol afegir-se la Generalitat, em sembla molt bé, però... Però qui tramita i decideix actualment arrelaments, reagrupaments familiars i permisos és el govern central, a través de les seves delegacions territorials, que crec que té una normativa general per al conjunt de l'Estat i que segurament té uns procediments interns de resolució dels expedients que es volen uniformes per a tot el territori espanyol, tot i que crec que la dispersió conceptual i resolutiva segons les províncies és notable. No sé si a partir d'aquest pronunciament de la Generalitat, el ministre del ram dirà des de Madrid que sí, que és tingui en compte el coneixement de la llengua catalana no només en els arrelaments sinó en els altres dos casos. Tampoc conec fins quin punt Generalitat i ajuntaments es repartiran els papers i si ja ho han pactat. Suposo que algun periodista dels que investiga i relaciona ens dirà qualsevol dia l'eficàcia d'aquest desig del nostre govern, però, mentrestant, em temo que la Generalitat haurà d'esperar a tenir competències clares i definitives en els tres casos esmentats. Potser quan governi el PP?

Per cert, no estic al cas si als governants se'ls ha acudit si es pot fer res per certificar el nivell de català que tenen els immigrants interiors, alguns dels quals porten lustres al país sense dir ni ase ni bèstia en català. És clar que en aquest cas l'arrelament és evident i, a més, tots els indígenes sabem castellà.


Mentrestant, llegeixo que a Gran Bretanya, on no sé com porten la relació llengua-immigració ni si cal que la portin de cap manera, les empreses no podran contractar immigrants de fora de la UE per treballar en establiments de menjar ràpid ni per fer de pastors, talladors de carn (?), tenir cura d'ancians... Si els immigrants volen fer de cuiners hauran de demostrar qualificacions universitàries i cinc anys d'experiència. Li ho diré al pakistanès que em fa les pizzes del divendres, a veure que li sembla.

jazz, i una mica de blues

Ha anat plovent amb totes les intensitats possibles. A l'aula, petita, irregular, cortines verdes i vistes al carrer, avui falten dues alumnes; una, perquè falta sovint, i ho deixarem així; l'altra, perquè -ningú no sap els motius precisos- ha tornat a l'Equador, encara que la seva mare, el seu padrastre i la seva germana s'han quedat aquí. A la reixeta de la seua cadira queda el llibre d'una llengua que encara no havia fet seva.

Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.

Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.

per què els notaris fan servir Meisterstücks?

Arribo al Passeig de Gràcia des del carrer Provença. Pujo en l'ascensor fins al tercer pis. Un moment amb un dels passants del notari, que llegeix el document, i de seguida arriba el notari (té una retirada al cronista Permanyer). Llegeix encara més de pressa el mateix document i, amb els ulls més que amb la paraula, demana confirmació d'intel·ligibilitat. Mentre recita, juga amb una sola mà amb un bolígraf i una ploma Meisterstück (per què la majoria de notaris fan servir Meisterstücks?) L'actuació ha estat ràpida. Em passa el bolígraf per firmar mentre ell es reserva la ploma. Ens donem la mà, també amb el passant. Demà tornaré a recollir els papers.

Baixo a peu -els ascensors sempre amaguen informació- i llegeixo sense aturar-me la placa daurada de la porta del primer: Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Just al costat del vidre de la porteria, quan encara queda un petit tram d'escales per arribar a peu pla, un rètol bilingüe, primer en català i a sota en castellà, adverteix: Si us plau: no agafar els diaris dels veïns. Gràcies.

El porter m'obre la porta de ferro pintat de negre del carrer. Ens saludem sense donar-nos la mà: no tenim cap relació comercial.

Tinc els elements necessaris per una narració de misteri -blanca o negra, segons em convingui o em vingui- i els guardo aquí. Deixo la combinatòria per més endavant. Mentrestant, començo a documentar-me en aquest bloc elitista, sintètic i asèptic.

primer diumenge de la setmana

Hi ha qui proposa que es canviï el nom del diumenge, que d'ara en endavant es digui dissabte. Em sembla una pensada inconsistent, absolutament rebutjable: passar de dissabte a dilluns suposaria un trauma difícilment superable. És clar que amb les constants retallades que ens imposen, aquesta minva no m'estranyaria gaire en un futur immediat. En canvi, no em semblaria gens malament batejar tots els dies de la setmana amb el nom de diumenge, i que em perdoni divendres. Ja trobaríem maneres de diferenciar un diumenge d'un altre, n'estic segur.

apunt inacabat

Creia, quan era adolescent i cada dia aprenia coses noves i tenia ganes d'aprendre'n, que a mesura que la humanitat, és a dir, les dones i els homes, anessin avançant en el temps, el progrés material, social i individual seria un fet inqüestionable que jo mateix podria anar observant. Creia -temps era temps- que cada nova generació tindria uns individus més savis, més feliços i fins i tot més guapos. Els llibres d'història, més aviat sintètics, i quatre observacions de camp, semblaven avalar la meva creença, malgrat que altres llibres i altres observacions, a les quals no feia gaire cas perquè jo era savi, parlaven de moviments circulars.

Ara, que només recordo vagament l'adolescència, crec que l'únic canvi consistent que he vist és el dels pentinats, els vestits i altres externalitats, i encara, que la resta és qüestió de percentatges. Ara em sembla entendre que cada vida és, com sempre, un procés d'aprenentatge que comença des del zero més absolut i que no serveixen de gaire els aprenentatges, èxits i fracassos, dels qui han viscut abans. Quant a la matèria, continua interessant-me relativament.

Pluja persistent durant tot el dia. A l'estació el metro del passeig de Gràcia de la línia groga hi ha filtracions...

Massa pluja en aquest país. Una apagada de la llum em deixa ara mateix l'apunt a mitges (afegeixo els punts suspensius al paràgraf inacabat). No el refaré, no continuaré. Entenc que és un senyal de la natura o de la companyia elèctrica que em demanen contenció i rigor. Sigui.

la perfecció: Pla, Shakespeare, Cervantes i Iniesta

Diversos diaris han publicat la notícia que Andrés Iniesta diu a Facebook que a partir d'ara escriurà i parlarà també en català i en anglès. El fet ofereix una àmplia possibilitat de comentaris, i tant en els mitjans com a Facebook apareixen opinions variades, previsibles o no tant, i en alguns casos sucoses. Jo no entraré en el tema.

El que m'esborrona és la falta d'ofici d'algun periodista que, vull ser benèvol, pot atribuir-se a la pressa a ser el primer a donar la bona nova : “El jugador del Barça escribe a la perfección en el idioma de Pla y Shakespeare pero falla en el de Cervantes “ (si voleu saber per què falla en l'idioma de Cervantes, ho haureu de llegir aquí). No ens ens barallarem per una manca de conjuncions, determinants o preposicions, però que se sàpiga que Pla i Shakespeare escrivien en dues llengües diferents. Tampoc no cal primfilar sobre la literalitat de l'esment de la llengua de Pla, de Shakespeare o de Cervantes, que són llengües, sobretot les dues darreres, ja inexistents en la parla i l'escriptura actuals. El que sempre em fa posar els pèls de punta és que algú digui d'un altre -si ho diu de si mateix, l'afirmació ja és de tribunal superior- que parla o escriu una llengua perfectament. En primer lloc, qui diu això sol tenir una idea molt vaga de la llengua; en segon lloc, aquesta afirmació se sol referir a gent que després d'anys de viure en un país parlen d'una manera més o menys intel·ligible la llengua d'aquest país i el que fa l'afirmació vol donar-li ànims -actitud molt respectable i encomiable- per perseverar en el seu ús; en tercer lloc, i definitiu, la perfecció, que se sàpiga, en l'ús d'una llengua no existeix, és, en tot cas, un desig, una quimera, un objectiu que una vegada aconseguit suposaria la fi d'aquesta llengua: què queda quan s'ha aconseguit la perfecció?

passeig amb matisos de verd

Una part de l'Alt Empordà m'acosta a la meva terra, no només per l'orografia i el vent, sinó també pels conreus d'oliveres i de vinya, cada cop més presents i amb més qualitat final. Entre migdia i la tarda fem la ruta dels poblets del vi de més amunt de Peralada: Garriguella, Masarac, Mollet... Dinem a Rabós, a Can Tomàs, restaurant petit i amable, on tenen diversos plats de caragols, però se'ls ha acabat l'espatlla de xai que, com a mínim, volíem tastar tres comensals. Davant del restaurant, un hortet que imagino que subministra verdures i llegums -les faves estan a punt- al cuiner. A la plaça de més avall, una formigonera va descarregant el material que escampen tres nois joves que no semblen del país. Els pobles de l'interior de l'Alt Empordà són més tranquils, encara sense el turisme omnipresent de la ruralia de l'Empordanet.


Pugem fins a la part meridional del Parc de l'Albera. Un cartell en tres llengües ens informa que en aquest paratge es troben exemplars de la tortuga mediterrània. No en veiem -les tortugues són animals misteriosos, savis i discrets, d'aquí la seva supervivència secular-, però, en canvi, posturegen les vaques en els prats que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera. Fa un dia preprimaveral; la tramuntana, que imagino violenta en altres moments, bufa suau i intermitent, i els animals van a la seva sense fixar-se gaire en els pocs intrusos que hem pujat a fer un passeig i, si s'escau, a prendre alguna cosa en el restaurant d'uns metre més amunt del monestir i de l'església de Santa Maria. No veig cap informació sobre l'església o el monestir, ara en procés de reconstrucció i que fa poc que va passar de ser propietat particular a pertànyer a l'ajuntament de Rabós. No sé si es pot visitar, tot i que llegeixo que des de fa uns anys s'hi celebren a concerts a l'estiu-la saturació musical dels estius empordanesos és espectacular- que els organitzadors valoren molt positivament.

Del monestir, Pla escriu el següent:

Els comtes d'Empúries tingueren dominis -com els tingueren els bisbes de Girona- en l'espai geogràfic del Rosselló. Observi el lector que els tres grans monestirs benedictins empordanesos (Sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses i Sant Pere de Roda) estigueren enclavats dintre el comtat.

Josep Pla: El meu país.


Ara bé: el monestir de Sant Quirze de Colera fou consagrat pel bisbe de Girona l'any 935.


[...]


Com que és corrent la confusió entre Sant Miquel de Colera, que és un vilatge gairebé marítim, i Sant Quirze de Colera, que és un veïnat molt solitari de l'interior que forma part del terme municipal de Rabós d'Empordà i s'hi va per una carretera que passa per Vilamaniscle i té el coll de Banyuls al nord, convé no equivocar-se de camí. El monestir de Sant Quirze és probablement el més antic d'aquest país. Avui és propietat particular i les seves despulles constitueixen una masia -una de les deu o dotze masies que formen el llogarret, d'accidentada i aspra geografia. Sant Quirze, com sant Pere de Roda (en molt petit), fou a la vegada monestir i fortalesa senyorial: d'una cosa i l'altra només n'hi ha rastres. L'església, avui pallissa, és un temple romànic de creu llatina de tres naus, d'aspecte pobre i sever. L'absis està relativament conservat; de la façana, a penes en queda res; del claustre, en queden dretes dues arcades. S'hi veuen alguns enterraments i algunes làpides. Tot plegat, ben poca cosa. Seria totalment hiperbòlic de creure que aquest monestir és comparable, en qualitat i expansió, al de Sant Pere de Roda. No. És purament marginal i feréstec. Fou protegit amb possessions valuoses, sobretot per part dels comtes d'Empúries, i tingué el senyoriu jurisdiccional d'alguns llocs de l'Empordà. El senyor Botet i Sisó diu (“Geografia” - Girona) que amb el transcurs dels anys “i sobretot amb la introducció dels abats comandataris s'hi relaxà quelcom la disciplina eclesiàstica en el segle XV”. El 1592, en tot cas, quedà incorporat al de Sant Pere de Besalú.

Josep Pla: El meu país.

Que murri, en Pla; fins i tot en els textos informatius introdueix algun element que va més enllà, que suggereix i provoca. La cita del senyor Botet sobre la relaxació eclesiàstica del segle XV podria ser l'origen d'una novel·la pseudohistòrica escrita per algun dels alumnes avantatjats de l'Ateneu. Dels tres monestirs que esmenta, em queda Santa Maria de Roses.

Abans de la posta encara fem una visita a Espolla, on se'ns recorda que és terra de dólmens i de menhirs. Quan passem per Sant Climent -excel·lent vedella amb bolets en altres temps- estic a punt d'intentar l'entrada al campament militar on vaig viure quatre mesos fent de sergent, però suposo que ja no té gaire interès recordar in situ i que, per altra banda, els que pertanyem a la reserva segurament hem de demanar hora amb una certa anticipació.

El dia s'apaga, la lluna creix. En tornar a casa m'adono que encara no he vist cap oroneta.

solitud?

A vegades em pregunto si les solituds rurals ho són tant com les solituds urbanes. No ho sé. Solituds soles, solituds acompanyades , solituds certes, solituds aparents, pensaments, buidor. No ho sé. La llum s'apaga.

Demano disculpes a l'arati per les imatges; no me n'he pogut estar.

terra, mar i aire

Avui volia parlar de paperines, de les omnipresents paperines de les botigues d'abans, de les manufacturades i de les encara més modestes fetes amb diaris, però he decidit que és un tema amb poc futur malgrat tanta història amb les bosses i bossetes de plàstic que no acaben de desaparèixer. Per cert, ara no se m'acut com es deuen dir en castellà les paperines que es feien servir per posar farina o fideus o algun altre producte semblant.

La veritat és que també em fa una mica de mandra començar a embolicar-me amb el tema, perquè just fa un moment que he acabat d'enllestir una feinada que no ha estat tan llarga com podia ser, gràcies a jDownloader, un programa ben pràctic que tothom deu fer servir. He ficat unes quantes pel·lícules en un disc dur portàtil per endur-me-les aquests quatre o cinc dies que marxaré de Barcelona per a respirar un altre aire, veure un altre cel, olorar, potser, la mar, i trepitjar una mica de terra.

En definitiva, s'ha fet tard. Procuraré anar a dormir sense fer gaire soroll. Bona nit.

com tothom

Els dies laborables dormo una mitjana de cinc hores que comencen a comptar cap a les dues de la matinada. Durant aquestes hores tardanes, procuro no fer soroll, per principis i perquè la veïna que té el dormitori just sota el meu... L'altre dia ens van trobar a l'escala i em va dir que sempre em sentia quan jo anava a dormir. M'ho va dir somrient, però al darrere del somriure s'endevinava el retret d'altres vegades. Després, com si el meu horari la sorprengués, em va preguntar què feia durant aquelles hores en què ella ja dormia.

-Com tothom, llegeixo, alguna vegada miro una pel·lícula, escric, m'estic una estona a l'ordinador, escolto música, preparo alguna classe, corregeixo exàmens, parlo de tu...

un brindis de llimona i ginebra per Gimlet

Joan de Sagarra ens recordava a La Vanguàrdia (aviat en català: oh, ah, ha! Jo ja escric l'accent), el trentè aniversari de l'aparició de la revista Gimlet i es queixava, també, del poc ressò en els mitjans especialitzats, encara que he vist que alguns aficionats n'han parlat.

Gimlet és una de les poques revistes que ha resistit les diverses purgues que han sofert a casa els papers que al llarg dels anys he decidit fer desaparèixer per un o altre motiu, sobretot per qüestions d'espai. És difícil, però, de  dir per què et desprens d'unes revistes, per exemple, una quantitat important d'exemplars de Serra d'Or, i en conserves d'altres. A banda de consideracions sentimentals -inclosa la del Gimlet del Born- i d'un interès per la novel·la policíaca anterior a l'aparició de la revista, que durant uns anys vaig compartir amb el meu inseparable J., amic d'des de la infantesa i company de pisos i pensions, i que després ha anat fluctuant, suposo que un dels motius de la pervivència de la revista ha estat que només en conservava sis exemplars.

Ahir vaig buscar les revistes i em va sorprendre comprovar que tinc repetit el primer número (si algú el vol, només cal que m'ho digui). No tinc resposta per aquesta repetició, potser me'n devien regalar un després d'haver-me comprat jo l'altre? La revista , dirigida per Vázquez Montalbán, un dels meus personatges favorits en aquella època, més enllà de la seva faceta d'escriptor, va aparèixer el mes de març de 1981 -just dos anys abans, camp de l'arpa (1972-1982), revista també dirigida per Vázquez Montalbán, havia publicat un extraordinari titulat “Dossier serie negra”. Eren bons temps per al gènere- va durar fins a l'abril de l'any següent; en total, doncs, 14 números. No sé si en el darrer, o posteriorment, es justificava la seva desaparició, habitualment lligada a una manca d'interès del públic, perquè imaginar el cansament prematur dels seus redactors em semblaria agosarat.

Mentiria si digues que Gimlet em resultava molt atractiva, si esperava amb delit la seva aparició mensual, si compartia en aquell moment els gustos dels seus articulistes, si em va disgustar el seu tancament... No ho sé, no me'n recordo. Ara, des de la distància del temps i breument fullejada, la revista em resulta atractiva, portada inclosa. Ignoro si en l'actualitat hi ha una publicació similar, però tenint en compte el meu renovat interès pel gènere, m'agradaria saber-ho.

No parlaré del contingut general de la revista, que podeu trobar complet en aquest bloc, un dels que tracta més l'actualitat i el passat del gènere policíac, que pot donar una idea força precisa de la seva trajectòria, però voldria acabar amb dos esments concrets. És curiós que entre els col·laboradors habituals hi constés Eduardo Mendoza, en aquesta època habitant de Nova York i que apareixia a tots els números com “Escribe desde Nueva York: Eduardo Mendóza”. Que jo sàpiga, Mendoza només va publicar una història, i em sap greu no tenir, amb un títol que asseguro que no m'invento: Ensopegando en Nueva York, una paròdia policíaca protagonitzada per Nick Punyeflas. L'altre col·laborador que m'ha fet gràcia retrobar és en Jaume Perich, amic i col·laborador en moltes empreses de Vázquez Montalbán, mort avui fa 16 anys i 1 mes, que en molts números va dibuixar un acudit protagonitzat per un personatge de novel·la negra. Amb l'acudit del primer número com a recordatori, amb un dels meus detectius preferits, tanco per avui.

P. S.: Em sap greu que cap dels dos participants fins al moment -qui sap si antics lectors de Gimlet- en el joc del dimarts de sang hagi encertat autor i novel·la (ho dic per si passen per aquí); miraré d'afegir alguna pista.

de la informació sobre la formació

Veig i escolto la meva consellera a TV3. Com passa massa sovint, m'assabento de resolucions, algunes esperades i d'altres inesperades, que m'afecten a través dels mitjans i no em pregunto el motiu perquè ja el sé, però em fot. És clar que si ho diu a través de “la nostra”... O "la nostra" era “La Caixa”? Després, quan els vagui, ens escriuran una carta de reconeixement o d'ànims d'aquelles que no diuen res que no sapiguem. És el que hi havia, el que hi ha i el que hi haurà.

Em fa gràcia la consellera quan repeteix un tòpic que diu que s'aprèn llengua llegint, i es refereix al pla per acabar amb les faltes (no recordo si especifica l'ortografia) que fan fins i tot els alumnes d'edat provecta. Penso que no, que llegint s'aprèn a llegir i que un bon lector pot arribar a escriure bé, però s'aprèn a escriure escrivint; de la mateixa manera que es pot adquirir un bon domini de la llengua oral parlant, cosa que a secundària no em sembla que entri gaire en la pràctica habitual de les diferents matèries, no només les llengües, és clar.

Per cert, vaig llegir no fa gaire això: Rigau ha suggerit que un vuit en llengua seria una bona qualificació prèvia d'entrada a la docència, una idea que s'emmarca en el Pla contra el fracàs escolar llançat per la Conselleria que se centra, sobretot, en les competències de lectoescriptura dels alumnes. Ja sé que de vegades els mitjans tendeixen a simplificar, però em crec que la idea bàsica és aquesta, i el primer que se'm va ocórrer és que per què no es demanava la mateixa nota per entrar en les altres carreres. Ara que ho penso, em sembla que menteixo, que el primer que vaig pensar és que calia donar una oportunitat a tothom, que per què no demanar un vuit de llengua en acabar la carrera.

esperança de vida

Em miro l'any de naixement i de mort d'alguns escriptors catalans, que no necessàriament de literatura catalana, del segle XVI: Joan Lluís Vives, Joan Boscà, Pere Serafí i Cristòfor Despuig. Excepte en el cas de Boscà, que va nàixer l'any del descobriment d'Amèrica i va morir als 50 anys, els altres van viure 60 o poc més. Quina esperança de vida hi havia al segle XVI? No ho sé, però si fos la d'aquests autors, extrapolo que amb l'edat de jubilació actual -i la que va venint- tots haurien mort sense cobrar cap pensió d'un Estat que no en devia donar. En l'actualitat, com argument per allargar l'edat de jubilació, es diu que l'esperança de vida ha crescut molt respecte a altres èpoques. Cert, però el que no diuen és que ja hi ha sistemes basats en la genètica i tantes altres variables que no sé que poden afinar l'edat que tindrà cadascú quan mori. Crec que si l'Estat volgués ser realment equànime en aquest assumpte ho hauria de tenir en compte a l'hora de concretar edats; caldria una jubilació personalitzada, segons l'esperança de vida de cadascú. Trobo que seria de justícia, però vés a explicar-los-ho i que et facin cas.

En la resta del món animal, el més evolucionat, el tema de l'esperança de vida tampoc no em sembla gaire clar. Fa uns dies, el propietari del celler que freqüento tenia al seu càrrec un gosset d'una clienta mentre ella feia diverses compres en altres botigues. Vam encetar una conversa sobre gossos i, en un moment determinat, en C. es va posar a calcular l'edat del seu pupil: 14 anys, igual a més de 100 anys humans! No sé quin mètode va seguir, encara que normalment se sol dir que un any d'un gos equival a set anys humans, generalització que sembla força incerta perquè cal tenir en compte la raça i el pes de l'animal. Així, per exemple, segons unes taules que es poden consultar a Internet -en deuen córrer moltes- un gos de 14 anys i menys de 9 quilos té una equivalència humana de 72 anys, mentre que si pesa més de 45 quilos, se li atribueixen 108 anys; una diferència notable, que en el segon cas arriba a una edat que és poc freqüent d'assolir pels humans. No sé si en el cas dels gossos, l'esperança de vida ha augmentat amb el temps. I ja posats, a reafirmar-me en la meva ignorància, no sé si algú s'ha dedicat a fer taules comparatives del regne animal en general: el cuc de seda, per exemple.


Ahir, el propietari d'un bloc dels que tinc apuntats en el meu, a la dreta, va escriure un post comunicant-nos que celebra el primer aniversari del seu bloc. Com és de rigor, el vaig felicitar de cor i li vaig desitjar llarga vida. Després m'he preguntat quina és l'esperança de vida dels blocs i quina és la seva equivalència amb altres mitjans de comunicació. Segur que algú ja ha fet estudis sobre el tema, cosa que trobo precipitada perquè considero que la perspectiva que es pot tenir encara és insuficient i, sobretot, perquè no hi ha manera de saber quants blocs corren pel món. El que sí que sé és que al llarg de la meva vida blocaire he assistit a alguns enterraments de blocs amics, i això pesa. La gràcia dels blocs és, però, que la mort gairebé sempre és desitjada i sempre poden ressuscitar.

dies de cinema

Al Club Coliseum devia haver-hi, entre monàrquics i republicans, un terç de les butaques ocupades per a veure El discurso del rey. Vam entrar ja amb els llums apagats, mentre feien el tràiler d'una de les pel·lícules que estrenaran properament, Bienvenidos als sur, un remake de Bienvenidos al norte, un film fresc, encara recent i d'un notable èxit de taquilla, que narra l'aclimatació del cap d'una oficina de correus francesa traslladat en contra la seva voluntat a Nord-Pas-de Calais i el descobriment de les bondats de la seva gent i del territori; en la nova producció la història se situa a Itàlia i el joc és nord-sud. Si el cinema espanyol va llest, suposo que aviat veurem Bienvenidos al este, i se'ns presentarà un director d'oficina de correus traslladat, per exemple, de Segovia a Blanes.

L'experiència d'El discurso del rey va ser doblement gratificant. Per una banda, perquè a la sala, de files de butaques prou amples i pantalla gran, no vaig sentir ni olorar crispetes i, sobretot, perquè la pel·lícula em va semblar impecable des del punt de vista del desenvolupament de l'anècdota, de l'ambientació i del treball dels actors (el tour de force entre rei i logopeda, i quin Churchill més lleig, tot s'ha de dir). Fins i tot considero un encert el que alguns poden creure un defecte: el poc aprofundiment en el marc històric.

Avui a la tarde, Si la cosa funciona, de Woody Allen. El carpe diem directe, gairebé despullat d'ornamentacions, que connecta perfectament amb el meu pensament, amb una misantropia que no resisteix les proves reals.

A la nit, repàs d'un clàssic que l'any passat va complir 75 anys: La Kermesse héroïque en versió espanyola. La pel·lícula, una de els meues preferides, explica l'arribada de les tropes espanyoles comandades pel comte-duc d'Olivares, de nefast record a Catalunya, a una petita població de Flandes. Una obra mestra estrenada just quan comença la història d'El discurso del rey, és a dir l'any 1935. Una pel·lícula que encara ara es conserva perfectament i que és de visió obligada per a qualsevol cinèfil. Feminista? Col·laboracionista? Pacifista? Anticlerical? Avançada al seu temps, amb les tropes espanyoles marxant amb els canons dels mosquetons plens de flors, malgrat estar ambientada al XVII? I les reproduccions en moviment de les pintures de Jan Brueghel el jove... A Espanya no ens la van deixar veure fins l'any 1968, quin país! I quin plaer reveure-la! Algú s'atrevirà a fer un remake en color? Esperem que no.

diàlegs municipals

En aquella hora de sol que arriba a la finestra de què parlava l'altre dia, miro el plenari de l'ajuntament que retransmet BTV. Arribo a veure aproximadament l'hora final de les set hores que ha durat -déu meu, set hores! Si tothom sap que al cap dels tres quarts tothom va a la seva- i comprovo, en un exercici de resistència que qualsevol ciutadà ho hauria de fer al menys un cop a l'any, que el diàleg públic entre partits continua sent inexistent, temps inútil: tothom va a la seva, i interpel·lacions i respostes segueixen camins divergents o, dit d'una altra manera, els representants dels ciutadans monologuen sense cap pudor davant de les càmeres que els graven per acostar el govern de la ciutat als seus votants, donant per suposat que el que vol el votant de cada partit és sentir únicament la veu del seu votat. I si fos així? I si aquests diàlegs inexistents reflectissin la societat?

Vist el que he vist i escoltat, sento una admiració incommensurable pels periodistes capaços de treure l'entrellat de les intervencions i explicar-lo, sobretot explicar-lo sense un somriure escèptic. En aquest moment, jo seria incapaç de resumir el que segurament he sentit més que escoltat. Curiosament només puc recordar els moments feliços, aquells en què tots els participants en el ple estaven d'acord:

1. Concessió de la medalla d'or al mèrit cívic per a la botiga Santa Eulàlia , de Passeig de Gràcia, per haver aguantat durant força més de cent anys el seu establiment. Algun dia hi hauré d'entrar, encara que no sé si la meva curiositat serà ben atesa. Lloen els representants de tots els grups. Al galliner escolta el matrimoni propietari gairebé en solitari.

2. Suport institucional -lectura curta i poc compromesa- als pobles del nord d'Àfrica, amb esment especial a Líbia, que ara ha passat per davant d'Egipte en el rànquing de novetats.

3. L'ajuntament de Barcelona també “insta” les Generalitats catalana i valenciana a arribar a un acord de reciprocitat en l'assumpte de les seves televisions.

4. Emocionat comiat -sense límit de temps, que tothom és molt sensible als comiats- d'una regidora del PP que després de no sé quants anys d'aprenentatge municipal -regraciaments diversos, però sobretot a Fernández- es reconverteix en síndica de comptes, cosa que tothom augura que farà excel·lentment.

Ei, que consti que també he pescat a mitges algun dels diàlegs impossibles, com el que ha mantingut la representant d'ERC amb el representant del PSC per tal d'aclarir què es el que es considera mig nu a les ordenances municipals. Com que resultava impossible concretar el concepte, la representant d'esquerra acaba insinuant més o menys si és que els socialistes s'avergonyeixen de la nuditat dels cossos (que no és vegi cap segona intenció envers els cossos municipals). En fi, una intervenció que recordava la subtilesa d'algun diàleg de Plató que ara no sabria precisar. Ara mateix vaig a veure si localitzo la font d'inspiració; segur que els diaris ja en parlen.

pintada nocturna amb llum esmorteïda

Porto una setmana llarga, potser més, amb una passivitat lectora – a penes els llibres imprescindibles i una fullejada en diagonal a diaris i blocs- que em preocupa perquè no puc atribuir-ne la causa a un excés de feina ni a una desorganització material, sinó més aviat a una deixadesa mental i a un ritme vital que a les hores bones es transforma en badoqueria i en lentitud extrema, com si els meus components sensitius i racionals es trobessin en un estat d'abúlia propi d'un període de prehivernació.

Em passa el mateix amb l'escriptura. Res a dir, i encara la insatisfacció de dir-ho malament, com si les paraules notessin que el pensament no va a l'hora i es rebel·lessin en vulgaritats lèxiques i combinacions anàrquiques en un puzle impossible. Només de tant en tant alguna frase curta, algun lema de dubtosa utilitat, com la pintada d'aquesta nit, amb falta d'ortografia inclosa per desmentir-ne -o confirmar- l'autoria, i que demà o demà passat desapareixerà de la capçalera del bloc de la mateixa manera que la brigada de l'ajuntament la traurà de la paret del metro d'aquesta Barcelona de parets inintel·ligibles, prosaiques i avorrides amb vianants apressats amb horaris fixos, fins i tot els de lleure.

hedonisme d'hora incerta

Aquesta hora màgica incerta, immòbil, de dinar solitari i tardà i de sol que entra per la finestra i arriba a la taula, i que ara s'amaga perquè l'edifici de davant és massa alt o perquè uns núvols d'aquesta primavera avançada li fan nosa un moment que no se sap si durarà fins a la posta.

Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.

Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.




I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.

la classe

Sabia que aquesta nit passarien per la tele La clase, una pel·lícula de Laurent Cantet de l'any 2008, sobre una obra de François Bégaudeau, que n'és el protagonista; i com que també sabia que no podria gravar-la o veure-la sencera, se m'ha acudit demanar-li a un company que sol tenir els mitjans i la disposició si me la podia gravar. M'ha dit que tenia problemes tècnics, però també que no era una pel·lícula per passar als alumnes, que no els interessaria. Ell mateix havia volgut veure-la dues vegades i no va resistir gaire, no li interessava i al final la va esborrar. Li remarco que de moment només m'interessa veure-la a mi -no solc passar pelis als alumnes, encara que, excepcionalment el divendres passat vam començar a veure Good Bye Lenini!- perquè m'atreuen les poques referències que en tinc. El company insisteix que ell sap què agrada als alumnes; jo no insisteixo.

Aquesta nit he vist una bona part de La clase. M'ha semblat sensacional, però m'abstindré de qualsevol anàlisi. No em veig capaç de condensar el meu pensament, que encara va donant voltes a alguns aspectes del material. Un dels mèrits de la pel·lícula és que presenta i no jutja, i presenta, tot i que les tries de situacions sempre responen a una visió i una intenció personal, amb un rigor que poques vegades he vist en material fílmic sobre el món de l'ensenyament, de l'educació, de les institucions. Res a veure amb temes semblants presentats anteriorment a la pantalla.

La pel·lícula explica el que hi ha, el que és, en una aula concreta, amb uns alumnes determinats i en un país especificat. Presenta, em sembla, amb honradesa, amb una barreja de duresa i patetisme, i, crec, amb amor i desesperança, amb desig de futur i amb neguit d'un futur incert, amb certesa i amb desconcert, també.

Voldria remarcar, per si algú pensa que el que es veu es localista i se situa en un marc tancat, que l'interès de la història, del que gairebé és un documental, és el seu universalisme, al menys en la mesura que la meva experiència m'ho confirma. L'acció no transcorre en una aula d'un centre d'ensenyament francès amb alumnes procedents de la immigració, la història és la dels nostres centres, els d'aquí i ara, en les proporcions -de més o de menys- que es vulgui i el canvi d'anècdotes que cada lloc o cada cas tingui. De fet és una síntesi parcial de la nostra societat actual.

Aquesta història que no sé si pot interessar els meus alumnes, però sé que hauria d'interessar els professors molt especialment, també els pares, els organitzadors i els organitzats, i la societat en general. Dic la societat perquè els protagonistes no fan més que reproduir en petita escala la societat que ens és més propera en algunes de les seves contradiccions i de la seva complexitat. Hauríem de poder anar desgranat les escenes d'aquesta història i anar reflexionant i discutint i..., però crec que no tenim temps i jo acabo aquí sense dir ben bé res, perquè, la veritat, no se m'acut què dir sobre un funcionament cultural i social que coneixem prou bé, que hem creat i que no crec que canviï en un futur immediat. Què més podríem dir? ës clar, que hi ha moltes altres coses i moltes altres visions.

llum i tenebres

Hi ha hagut periodistes i gent de professions diverses o sense professió que han vist en les primàries del PSC a l'ajuntament de Barcelona un símptoma o una conseqüència d'una situació de desconcert, de mala planificació o fins i tot de caos en el partit -el que diguin els representants dels altres partits té, com se sap, poca importància i menys credibilitat-, i jo no ho discutiré. Gairebé estic segur, però, que la constant aparició d'Hereu i Tura als mitjans suposarà un increment del vot socialista en les municipals que no sabria -ho sap algú?- quantificar. En política, com en altres aspectes de la vida, l'important és que es parli d'un, que es recordi una cara, un nom. Només uns quants recorden detalladament que hi ha darrere d'aquesta cara o d'aquest nom. Si no fos pel meu escepticisme, diria que aquestes primàries han estat una jugada mestra del PSC, potser massa allunyada, això sí, del dia de les eleccions; o potser no, potser aquesta és la distància precisa per a alguns oblits.

una estupidesa de Beethoven?

L'embòlia cerebral de l'ordinador -a partir d'ara l'anomenarem M.- el va portar a un coma profund que vaig considerar que podria acabar amb el seu traspàs, però una nit i un matí en una unitat de recuperació especialitzada el van tornar a la vida. Això sí, la seva pèrdua de memòria em van dir que seria irreversible, i amb la seva memòria va desaparèixer una part de la meva, la que li havia confiat perquè ell la tenia molt més precisa.

Al principi em vaig amoïnar molt: tants anys oblidats dels quals M. no en sap res i jo guardo detalls boirosos. A ell, vital i juganer com si fos un adolescent no li importava, i jo vaig acabar pensant que tampoc no calia plorar pel passat, que no tots els dies tenim l'oportunitat de recomençar, encara que al principi l'esforç sigui feixuc. Quanta gent voldria trencar amb el passat i fer-se una vida nova? Quants camins nous, i alguns de vells, no ens esperen?

Durant els darrers dies he anat explicat a M. mecanismes i tècniques per memoritzar i relacionar els nous coneixements que ha anat acceptant de bon grat. Després, li he anat subministrant dades que es convertiran en records que ell assimila perfectament i detalladament, molt millor que jo, amb l'avidesa del nen o del jove que veu en tota novetat un punt d'interès que en la maduresa es convertiran en una tria.

Hem parlat una mica, encara no gaire, de literatura, de coses quotidianes, d'imatges i, sobretot, de música. En aquest moment, el seu cervell és ple de música, des d'antigues cançons dels trobadors a la discografia completa de Sinatra, des d'Amalia, que em sembla que m'agrada més a mi que a ell, a Llach, des de... I encara queden els més actuals. Potser li exigeixo massa coneixements de música que jo no tinc, no ho sé.

Avui el seu cervell ha memoritzat en pocs minuts hores i hores de música de Beethoven. En acabar, com si es tractés d'un examen, m'ha reproduït una mostra del que sabia, sobretot peces menors, curtes: danses i contradances, minuets, escoceses... M'ha volgut repetir (o potser he estat jo qui li he fet repetir) una petita peça simfònica que diu (m'ho confirma que a través de la wiquipèdia) que Beethoven considerava una estupidesa, però que li ha agradat molt (o potser m'agrada a mi, que ja no sé on acaba ell i començo jo). M'explica que és una música per encàrrec de Johann Nepomuk amb motiu de la victòria a Vitòria, l'any 1813, de les tropes angleses, portugueses i espanyoles, comandades per Wellington contra les franceses. Em convenç que és una música amb inclusions musicals molt divertides, sobretot la interpretada per l'Academy of St Martin in the Fields chamber orchestra, dirigida per Neville Marriner

Al final, no sé si és ell o sóc jo qui insisteix més, acordem fer un petit muntatge amb una part de la música i aprofitant un vídeo de Waterloo, de Sergei Bondarchuk. I ja posats -em diu-, per què no ho compartim amb els amics i amigues de cap de setmana encara que so i imatges no acabin de lligar. Doncs això:

el temps que passa

La lluna, blanc, o potser plata, sobre negre, ara que ja minva, s'escola entre la claraboia i la paret: relleus de vidre. Demà -a la matinada mai se sap si som avui o demà-, el sol a peixos. Les orquídies, vermells i grocs, floreixen mirant l'oest. El temps que passa.

Ja tenim senyal, s'ha acabat l'eclipsi. Vilaweb enllaça els blocs de Vilaweb. I avui -demà, despús-demà- , qui, què, com, on, més enllà dels twitters del dia?

La lluna, de minva a penes perceptible, arriba a la façana i ja declina. Als auriculars, un fado. El temps que passa.

negror

Sense senyal -m'adono una mica tard- i sense comentaris, sense facebook i sense twitter, només el bloc. I demà, qui, què, com, on, més enllà de la virtualitat del dia?

la misteriosa i sobtada desaparició d'un vídeo de YouTube

Juan Carlos Moreno Cabrera és un professor de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid nascut a Madrid. El penúltim llibre que va publicar es titula El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). No l'he llegit, però intueixo que és una obra on es deixa clar, entre altres coses, el que ja sabem i diem d'una manera normal i repetida fa molt temps a Catalunya sobre els aspectes extralingüístics dels idiomes.

Fa dos dies, vaig veure un vídeo d'aquest senyor al bloc de l'Iris en què davant d'un auditori divers anava desgranant una sèrie de conceptes que aclarien, entre altres coses, la consideració de llengua comuna que s'autoapliquen determinats idiomes, i ho feia d'una manera clara i divertida. Ahir, un company em va enviar per correu l'enllaç a aquest mateix vídeo; em deia: “mira't el vídeo, que val la pena”. Avui, aquest vídeo ha desaparegut de Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=lJGcRE7ouDg .

He volgut investigar el motiu de la desaparició i no he pogut arribar a cap conclusió. Per què qui el va pujar ara l'ha suprimit? Qui el va pujar? Les meves pistes m'han conduit a una sèrie de blocs i fins i tot a un vídeo invisible de l'UOC, però segueixo sense resposta a les meves preguntes. Hi ha hagut algun tipus de pressió? No ho descarto. En fi, de moment només puc recórrer a una entrevista a Catalunya Ràdio que dóna una idea del contingut del vídeo desaparegut.

És possible que continuï la meva investigació, o potser algun confident anònim em donarà alguna informació sobre el cas. Ja es veurà.

Mentrestant, si voleu escoltar l'entrevista:

relliscada botànica

Jo que li dic:

-Perquè has vingut han florit els lilàs...

-Va, home, va, això són orquídies!

I ja no hi va haver res a fer.

Liu Zhongyuan: un poema, i una mica més

El dibuix d'ahir és sobre un poema de Liu Zhongyuan. L'origen de tot és la darrera novel·la policíaca que he llegit, de la qual encara no puc dir el títol ni el nom de l'autor (xinès, però resident als Estats Units) perquè està en joc a dimarts de sang. No cal insistir que això dels gèneres no té cap importància i un llegeix, o ho intenta, el que li va bé en cada moment. En el cas d'aquesta novel·la, tinc la impressió que la intriga és el menys important i el que manté l'atenció i incita a la reflexió és la descripció de la Xina que es mou entre el comunisme i el capitalisme i les tensions que aquesta transició provoca. Sobretot, però, la novel·la se centra en la corrupció que afecta una part important de la societat xinesa.

El protagonista és un inspector de la policia de Shanghai que és també poeta (molt interessant la narració de l'estada als Estats Units en viatge oficial de la delegació d'escriptors que encapçala; però no em vull desviar del tema). De tant en tant el policia-poeta, recorda o recita composicions d'escriptors xinesos antics o moderns, de manera que el llibre es converteix en una petita antologia, imagino que eclèctica, de la poesia d'aquell país. A continuació us deixo la poesia de Liu Zhongyuan al·ludida:

No se ve un solo pájaro en cientos de montañas
ni se observa una huella en miles de sendas,
sólo una barca solitaria,
el sombrero de juncos con que se toca un anciano que pesca solo.
La nieve ha caído en el río frío.
 Liu Zhongyuan (773-819), dinastia Tang (del segle VII al X)



Em costa a vegades entrar en aquesta poesia aparentment tan senzilla i al mateix temps tan efectiva. Per altra banda, no sé si és fàcil de traduir, de recollir no només l'esperit sinó la textualitat, la sintaxi. Evidentment, no tinc cap noció de xinès, de manera que qualsevol possible consulta de l'original no tindria cap sentit. Però en el cas de la poesia de més amunt, traduïda del xinès a l'anglès i després al castellà, no m'acabava de convèncer el quart vers, així que vaig buscar una altra versió. Es tracta del mateix poema, però observeu els canvis, més dels que a primera vista ens poden semblar:


Un centenar de colinas
y ningún pájaro;
un millar de sendas
sin una huella;
una barca solitaria;
una cobertura de bambú;
En el frío rio nevado
un viejecito pescando.

Encara vaig investigar més, fins arribar a trobar, em sembla, el poema desestructurat (o no), que podria permetre l'intent d'una altra construcció:

I encara una representació recitada del poema.:



Prou per avui. Hi ha novel·les que es fan llargues, però no necessàriament, és clar, poc interessants. Suposo que depèn del lector i del seu moment.

poesia xinesa

Algú escriuria un poema a partir d'aquesta imatge? Potser caldria començar pel poema i després convertir-lo en imatge?

el pa de cada dia

M'he passat una bona estona mirant el lliurament dels premis Goya. Cal que sigui tan llarg això dels premis? Encara no sé qui deu ser el millor director i la millor pel·lícula, però veig que Pa negre s'ha anat emportant força caps de l'aragonès, en una repetició de la nit gaudiniana. Quant de pes (per a Catalunya)! Qui sap si finalment hauré de llegir-me el llibre i veure la peli. La Joana, que ja l'ha vista, s'ha quedat mirant la tele, i em diu que també l'han considerada la millor pel·lícula i en Villaronga s'ha convertit en el millor director. Moltes al·lusions i premis a Catalunya aquest any, inclòs el documental protagonitzat per Pasqual Maragall que mentre recollia el premi anava rebent trucades al mòbil. Calia el català amb barretina desautoritzat per Buenafuente? Quina se'n prepara? Els guionistes devien ser també catalans, és clar, o això és el que deuen pensar a Espanya.

Interessant discurs del dimissionari d'Álex de la Iglesia -que poc premiat avui!- que no sé on buscar en aquest moment per pujar-lo aquí. Diu que el món del cinema ha de tenir en compte Internet, és a dir, els nous espectadors de pantalla d'ordinador. Com s'ho farà? No se sap, però em sembla que la solució no serà oficialment gaire imaginativa: simplement pagant, com sempre. Mariscal, que puja a buscar el premi amb Trueba, li dóna, o això li sembla a ell, el contrapunt: pantalla panoràmica, dolby, etc., i crispetes. La primera part del seu desig, que comparteixo, comença a ser difícil; la segona, continua sent repugnant.

Em continua fascinat el cinema, més que el teatre. Jo mateix, modèstia a part, he produït (saragatona films), dirigit, escrit o improvisat -sobretot- el guió, afegit efectes especials, distribuït (gràcies YouTube!)... més de 100 pel·lícules en els darrers anys, gairebé totes documentals, micrometratges documentals que fins al moment no han obtingut cap premi, ni tan sols de la comunitat de veïns de la meva escala, cosa que atribueixo a l'escassetat de recursos econòmics i tècnics amb què he hagut de treballar i, cal dir-ho, a una manca d'imaginació notable, com queda palès en la meva darrera producció que deixo aquí simplement amb l'esperança que algú em demandi per haver-lo inclòs sense permís.

el meu Egipte inexistent

El regne etern comença en aquest dia:
la lluita s'ha resolt en pau i amor.

Novalis: Enric d'Ofterdingen


He anat veient i llegint les notícies, les cròniques, els reportatges i els comentaris sobre l'Egipte que ara és i , el que era i el que, segons diuen, que serà, i he pensat que conec tan poques coses sobre Egipte... Sinuhé, l'egipci, una novel·la de Mika Waltari, publicada per primera vegada en finès, que no sé quan devia llegir; una mica de Terenci del Nil; les nits de Kara ben Nemsi, el personatge que em sembla que no era egipci, però ho podia ser, de Karl May, llegit en matinades de vacances al poble; Cleopatra, d'Elisabeth Taylor, Richard Burton i Rex Harrison; documentals diversos; Omar Sharif, que va nàixer a Alexandria i que es diu Michael Demitri Shalhoub, que he escolat aquests dies, però que recordaré sempre de Doctor Zhivago; un egipci de Torroella amb qui a penes he creuat quatre paraules; les impressions del viatge al Nil, l'any passat, de la Joana, desencís i admiració...

Devia ser a principis dels 60 o finals dels 50, quan encara no coneixíem els Beatles, que una colla d'amics, al poble, van decidir formar un grup musical. Els seus coneixements musicals eren nuls, però la seva voluntat no tenia límits, així que cadascú va comprar l'instrument que li feia més gràcia i van assistir a unes classes de solfeig. Al cap de poc temps, el conjunt ja funcionava, tots havien reeixit en l'intent excepte el que havia comprat el trombó de bares, que va haver de conformar-se a participar com a espectador i a privar a la banda de la música més genuïna de Glenn Miller.

El grup, que durant el dia tenia diverses professions, tocava alguns caps de setmana a la plaça del poble, i en altres pobles. Jo, que encara era un nen que començava a creure'm un adolescent, anava les nits dels dissabtes d'estiu a voltar per la plaça i a imaginar una parella que no tenia. Nits llarguíssimes d'estiu en què recordo en J., quatre o cinc anys més gran que jo, que arribava tot vestit de blanc, sabates brillants, i amb el cabell pentinat cap enrere i tenia una balladora fixa que després es va casar amb un altre; i en J., al cap d'una anys, quan ja no ballava ni es vestia de blanc, va desaparèixer definitivament. Abans que s'acabés el ball, jo anava carrer amunt cap a casa, i al llit, mentre llegia Karl May, escoltava, llunyà, un dels èxits del moment popularitzada per un libanès que alguns creien egipci. I, mentrestant, continuaven les converses indesxifrables dels que a la cantonada de dalt, al cafè, feien temps a la fresca, entre cigarretes i begudes, abans de tornar a casa.



Imagino, equivocadament, els egipcis d'ara -si no fos per la televisió i per internet- semblants a la gent de la meva infantesa -gairebé adolescència- d'una postguerra inacabable i sòrdida, però que a la meva edat era de descobriments i estímuls, de carrer, de ganes de viure, de desitjos possibles i pèrdues irreparables, de portes de les cases obertes, d'horitzons optimistes, d'hiverns duríssims i d'estius inabastables. Tant de bo l'alegria que tenen ara els egipcis no sigui en el futur només un record. És clar que actualment els individus i els pobles són ben poca cosa.

Per a l'Aicard

Ei, Aicard!

Estic segur que ara ja saps si la lluna creix o es fa petita aquests dies. No cal passar-se hores i hores observant si fa algun canvi, només cal mirar-la i llegir la inicial que ens ensenya als qui la veiem des d'aquí baix. Però s'ha d'anar en compte, perquè la lluna, que és una mica inconstant (per què canvia tant, si no?) i molt de la broma, a vegades podríem imaginar que ens vol fer equivocar. Per exemple, quan té forma de C sembla que ens vol dir que està creixent, perquè la C és la primera lletra de créixer; doncs no, resulta que està minvant; i quan la mirem i llegim una D, no vol dir que està decreixent, és a dir, disminuint de mida, sinó que és just quan va fent-se més i més gran, fins que queda del tot rodona.

He pensat que els que vivim a la Terra tenim molta sort de tenir el Sol i la Lluna, perquè si no sabem què fer, podem fer una mirada al cel i ens distraiem una mica. És clar que al Sol, que és com una espècie de senyor molt seriós, no li agrada gaire que el mirin i per això ens enlluerna cada vegada que alcem la vista per veure on és. De tota manera, el Sol ens alegra la vida -no trobes que són una mica tristos els dies que els núvols l'amaguen?- i, sobretot ara, a l'hivern, ens dóna una caloreta que és molt d'agrair. I és sempre tan puntual: cada dia surt i es pon amb pocs minuts de diferència d'un dia a l'altre; encara que a l'estiu, com que fa calor, li agrada passar-se més hores al cel; en canvi, a l'hivern, ja et deus haver fixat que marxa més aviat, i això que se suposa que és ell l'amo de la calor.

Jo, ja t'ho dic, Aicard, trobo que la Lluna és més divertida i estimulant que el Sol; i potser ha de ser així, perquè sobretot es veu a la nit, que és quan la gent dorm, i ens ha de cridar l'atenció d'alguna manera. Per començar, al contrari del Sol, és molt poc puntual a l'hora de presentar-se. D'un dia a l'altre pot aparèixer amb una diferència de com a mínim mitja hora, i sovint ve una hora més tard que el dia abans. Ja veus, no li agrada gens la rutina i, a més, vol comprovar si realment tenim paciència per esperar-la, per allò que dèiem, que vol que tothom la contempli. I t'has fixat que a la seua superfície hi ha uns dibuixos que sembla que representin alguna cosa, però que en realitat són les seves muntanyes i els seus cràters? I has vist que algun matí, molt de tant en tant, sent enveja del sol i se li posa davant perquè des de la Terra no el puguem veure? Fa tantes coses la lluna mentre volta pel cel que una vegada al mes desapareix durant una setmana per recuperar forces. Llavors és quan ens deixa veure, millor que mai, tantes estrelles que no som capaços de comptar-les, i alguns planetes, com ara Júpiter i Venus,i, si mirem bé, alguna nebulosa, com la d'Orió.

Ostres, Aicard, ja sé que m'he allargat massa -i encara podria escriure molt més-, però és que la Lluna i el Sol i les estrelles m'agraden molt, i a vegades penso que com viuríem si no tinguéssim el cel i tot el que hi ha. Ja sé que t'havia de respondre la pregunta de l'altre dia, la que no sabia perquè hi ha moltes coses que no sé o que no recordo. Potser en aquest moment ja saps la resposta, però per si de cas et diré el que m'ha explicat un amic que sap com van aquestes coses. No sé si per casualitat hi haurà algú més que llegirà el que et diré i pensarà que tot això ho hauríem de parlar entre nosaltres, però com que no ho sabrem mai, tant me fa.

Anem al gra. Sembla que és molt fàcil d'entendre que els aliments sòlids i líquids que prenem per la boca fan cap a l'estómac i allí, després d'un tractament que anomenem digestió, van baixant pels budells fins que finalment deixen sortir les restes, allò que el cos no necessita, a l'exterior. I la pregunta que em vas fer tu era que molt bé, però a més de l'anus, també tenim el penis, que és per on surten els líquids; què passa amb els líquids? Doncs resulta que els líquids que bevem directament o els que porten els diversos aliments que mengem també ens baixen cap a l'estómac, però uns conductes molt menuts i molt abundants, que no sé si podríem veure a simple vista, els van recollint i els porten a la sang, que ja saps que no para de córrer per tot el cos. En un moment determinat, aquesta sang va a parar als ronyons, que s'encarreguen del procés de depuració, és a dir, de selecció, i el líquid que el cos no necessita l'envien a la bufeta , finalment, quan la bufeta comença a trobar-se plena és quan ens agafen ganes de fer pipí, i, apa, tot a fora. Més o menys va així, no sé si m'he explicat prou bé, per això et deixo aquest enllaç que espero que et vagi bé.

Ja acabo, Aicard, que quan començo a escriure, com que m'agrada, mai no trobo el moment de parar. Espero que algun altre dia, quan ens veiem, continuem amb més calma les nostres xerrades, que fins ara sempre han estat anant d'un lloc a un altre, com si fóssim la lluna o el sol o les estrelles.

Bona nit, Aicard i companyia.

de Boris Vian a Artur Mas, passant per qui més convingui

Ce qui m´intéresse, ce n´est pas le bonheur de tous les hommes c´est celui de chacun.


Boris Vian


Escolto i torno a escoltar xifres. No ho sé ben bé, però sembla que el nombre d'aturats a Catalunya, segons fonts oficials, deu estar en aquest moment entre els mig milió llarg i les sis-centes mil persones (ara mateix ja hi deuen ser). Hi podria afegir pensionistes que viuen de la misèria i miserables de totes les edats que viuen de sous vergonyosos i amb futur econòmic incert: els privilegiats d'entre els pobres.

Escolto i torno a escoltar remeis: cal afavorir la petita i mitjana empresa, ens convé investigació i desenvolupament..., podrem competir amb...

Com que sóc un ignorant, em pregunto si algú ha fet càlculs i sap en què (en aquest país de l'extotxo i el turisme -també el cultural, que no sigui dit- , dels serveis diversos i d'altres fonts de riquesa similars) s'ocuparan dintre d'un any, dos tres, quatre... cada un dels aturats del recompte oficial. Recordo que fa uns anys alguns s'atrevien a donar xifres aproximades, magnituds espectaculars que se sabia que eren fum d'encenalls. Ara ni això. Em moc entre la innocència i l'escepticisme: ¿un sobtat brot d'honradesa entre els polítics i els economistes, etc., l'acceptació de la ignorància del futur o una pausa en el camí de l'engany que ja no es creu ningú, ni els que mantenen la fe?

I tan pobres com som (ei, són!), no iniciarem cap revolució d'aquelles que comencen en els països pobres perquè nosaltres vivim en un país democràtic, en el millor dels mons possibles, en una societat del benestar que no té per sobre cap món millor al qual pugui aspirar. És clar que aquí sempre ens queda l'esperança de la independència, de la política (?), vull dir, que ja és. I als de la resta d'Espanya els queda l'esperança que no l'aconseguim, que també déu n'hi do.


Ben mirat, però, sempre ens quedarà parlar dels amors i els desamors i els pans de cada dia, cadascú els seus.

els somriures de la Rambla

M'he queixat moltes vegades de la transformació de la meua Rambla -quina era la meua Rambla?- i he assenyalat fets i culpables, però encara li continuo fidel i ella -densitat inabastable, trencaclosques indesxifrable- em continua enamorant.

Espero la Joana prop de la Boqueria. Una noia, jove, estrangera, rossa, d'ulls blaus, somriure als llavis i als ulls, posat innocent, mostra la carta -negre sobre blanc- d'un restaurant. La gent passa indiferent, a penes una mirada, més a la noia que a les lletres que no es distingeixen. La noia, qui sap què l'ha dut a Barcelona i quins eren els seus desitjos, no perd el somriure. Un noi -podríem dir que és magrebí?- ,que s'ajuda amb una crossa, s'atura, fa una llambregada a la carta, que no li diu res, i mira amb avidesa els ulls de la noia. Passa potser un minut abans que la noia, potser incomoda, potser esperançada, es decideixi a parlar:

-Quiere comer?

El noi, que no deixa de mirar els ulls de la noia durant un instant que sembla inacabable, aixeca la mà dreta i frega repetidament l'índex i el polze:

-No hay pasta.

La noia, que per un moment sembla desconcertada, repassa la carta i assenyala la línia precisa.

-Claro que hay pasta.

El noi, cinc o sis anys més gran que la noia, no insisteix, mou el cap i li fa un somriure de comiat abans de continuar Rambla amunt buscant uns altres ulls, un altre somriure. La Joana i jo marxem Rambla avall. La noia, que ha recuperat el seu somriure, continua esperant algú que tingui pasta i es fixi en la seua carta, o potser en el seu somriure sense fronteres, aliè als idiomes i als gestos.

doble joc

En J. ha acabat de tallar-me el cabell i la barba a tres quarts de set. Pujo a casa i fico tres llibres en una bossa de plàstic cortesia d'un celler. Línia groga fins al Passeig de Gràcia. Faig la part central de la Rambla -ziga-zagues- i creuo davant de la pastisseria Escribà; des de l'aparador m'adono que no tenen cremadets ni xuixos. Tombo pel carrer de l'Hospital. M'han dit que el Pla del Romea està força bé.

Entro a La Capella, on uns operaris estan desmuntant el material de la sala que aquesta setmana ha acollit BCNegra. Al vestíbul, una noia s'encarrega de la taula d'intercanvi de llibres: 1x1. Deixo una novel·la de Simenon, una de Kellerman i una altra de James M. Cain. Comento a la noia que té cura de la parada que no hi ha gaire material per triar (ei, dos Pedrolo i quatre Simenon, incloent el meu), però, amablement, em recorda que és el darrer dia i la darrera hora; potser seré l'últim visitant, que és el que m'agrada: sempre he preferit les clausures, les conclusions, a les inauguracions. Tots dos concloem que aquest horari de botiga que s'acaba a les vuit del vespre és criminal i no s'adiu gaire amb les preferències més aviat nocturnes de la majoria dels amants del gènere negre; però aquest món ja no és el que era. M'emporto tres llibres, dos clàssics i un que no sabria com definir, dels qual no escric el títol per si me'ls llegeixo i em serveixen per omplir un dimarts de sang.

Al Portal de l'Àngel trobo la C. Comencem parlant de teatre i de novel·les -ella no és lectora de policíaques- i m'acaba, com sempre, explicant les darreres notícies de la política municipal i nacional, que coneix de primera mà, un seguit de noms i situacions que acabaré oblidant al cap de poca estona. Es posa nostàlgica i em recomana un llibre de la Mercè Font, potser oblidant que no sóc gaire amant de la novel·la històrica.

Demà, a partir de la una, Paco Camarasa, clourà la Setmana amb fotos, musclos i signatures a la seva llibreria Negra y Criminal. Haguéssim pogut organitzar una trobada amb els amants del gènere que passen de tant en tant per Dimarts de sang i amb qualsevol amant de qualsevol cosa, però ara ja és massa tard per a una convocatòria seriosa. Qui sap si m'hi allargaré. La Barceloneta és un bon lloc per perdre's i retrobar-se, ni que sigui amb el blau del mar i del cel de cada dia.

passeig per la vida i la mort

Pedra de Tartera, a la Sala petita del Nacional. Entre la calor excessiva i que la processó anava per dins, he de sortir una estona al vestíbul -aquestes desercions públiques queden fatal- poc després que s'hagi proclamat la República i que el marit de la Conxa hagi dit als espectadors de primera fila que a veure si es comporten (després m'han assegurat que feia estona que anaven menjant pipes).

Torno a la sala al cap d'uns deu minuts, quan ja havia mort en Jaume i l'amargor i la desesperança conduiran Conxa a un intent de suïcidi i, finalment, a la no-vida de Barcelona. Em miro aquesta darrera mitja hora des de dalt, assegut a la vora d'una acomodadora (es diuen així encara?) que m'ha fet lloc al principi d'una fila lateral. El públic, majoritàriament molt jove, aplaudeix amb entusiasme, però no l'estona suficient com per propiciar una segona aparició dels actors.

Pedra de tartera -la novel·la (ja en vaig parlar una mica en una altra ocasió)- és sobretot la història d'una persona, del seu atzar, de la seva sensibilitat, de la seva duresa, de la seva visió d'una vida i d'un món geogràficament limitats, però il·limitats en la mesura que transmeten uns sentiments elementals i universals a través d'un procés d'empatia amb el lector que costa força d'aconseguir a alguns escriptors. Si cal destacar especialment alguna cosa de l'adaptació teatral, és que s'ha fet una bona lectura de la novel·la -alguns diran que massa textualitat- i s'ha aconseguit una fidelitat remarcable no només als aspectes més externs sinó a les sensacions i a les reflexions que el llibre pot provocar. Tot hi contribueix, des de l'adaptació del text a l'escenografia (també, des del meu punt de vista, les imatges externes que es projecten al fons de l'escenari), però, sobretot, la tria d'una actriu, Àurea Màrquez, perquè la novel·la és, per sobre de tot, una veu i uns silencis, i la seva actuació m'ha semblat esplèndida, més enllà que parlés o no pallarès.

De retorn a casa, m'imagino sentir una lleu olor d'herba seca, i això que considero que Barcelona encara no és per a mi “l'ultim graó abans del cementiri”, per molt que els meves finestres tampoc no donen ben bé al carrer.

la denúncia

Miro “Torneu-me el fill!”, el programa d'avui de “Sense ficció”, de TV3. Abandonaments forçats de nadons, enganys, enriquiments, complicitats, misèria material i moral, impotència, desesperació, dolor...

Memòria històrica de ben a la vora, dels anys seixanta i setanta. El programa identifica els culpables o presumptes culpables sobretot entre les monges en el cas dels col·lectius; es parla també d'algun capellà, d'algun personatge ben relacionat amb l'església o amb un poder sense noms propis, d'algun metge... Molts protagonistes, tant entre els innocents com entre els culpables són vius: de tot això fa quatre dies, potser fa menys temps del focalitzat en el reportatge.

La denúncia dels fets té, no només per TV3 sinó per altres mitjants, té també la intenció que s'investiguin els fets per la justícia. Es farà? S'ha de fer? Apareixeran tots els implicats? Actuaran els polítics o els governs? Interessarà el tràfic de vides? S'acabarà tot amb la condemna moral o, excepcionalment, material d'uns quants caps de turc?

Em temo que tot plegat pot tenir encara massa personatges implicats directament o indirectament ben situats socialment o políticament.

Del reportatge, m'ha molestat una excessiva insistència en la paraula franquisme, com si l'assumpte fos cosa d'un passat condemnable però remot, de crims abominables que ja han prescrit . O potser ni tan sol van ser crims, sinó fets que ara ens poden suscitar indignació, patètiques irregularitats. Molt bé, d'acord, però esperem que no sigui una coartada, una cortina de fum. Ja es veurà.

carta de compromís

Els mitjans parlen cíclicament de l'educació -no tant de l'ensenyament, malgrat el canvi de nom del Departament-, sense que es vagi gaire més enllà de les estadístiques i de consideracions excessivament genèriques o enormement particulars. Avui mateix hem tornat a llegir les estadístiques sobre el fracàs escolar -continua sense quedar clar qui és que fracassa, i en quin percentatge, entre tots els implicats en el procés educatiu- amb les comparatives pertinents i els senyals d'alerta. També he llegit un article molt enginyós i irònic, no recordo en quin diari, sobre el possible dilema entre educació i ensenyament.

No auguro gaires canvis durant aquest curs -és clar que si volem, i tenint en compte la crisi, es posa un notable general i s'ha acabat la polèmica-, tot i els diversos intents de treball del conjunt de la comunitat educativa, un dels quals s'està posant en marxa aquest any, l'anomenada “Carta de compromís educatiu”, que han de redactar centres i pares i que començarà a funcionar, m'imagino, el curs vinent. Copio del Departament (en la pàgina que consulto avui encara és el Departament d'Educació -la carta és una iniciativa del govern anterior-) i podeu veure la totalitat de la proposta aquí:


El Departament d'Educació ha elaborat el document d'orientacions que guiarà l'elaboració de la carta de compromís educatiu. L'objectiu del document és incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i filles i aconseguir determinats compromisos per part dels centres a favor d’un entorn de convivència i respecte que faciliti les activitats educatives.
El document d'orientacions estableix que els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària o ESO hauran d'elaborar la carta de compromís educatiu abans d’acabar el curs 2010-2011. Per a la resta d'etapes educatives, en canvi, serà voluntària.
Els pares, mares o tutors i els responsables dels centres hauran de signar el document un cop s'hagi aprovat, mentre que en cursos posteriors se signarà en el moment en què l'alumnat es matriculi per primera vegada a l'escola o institut.


El Departament, facilita un model amb diversos ítems de compromís (veure sencer aquí) que poden servir de referència en el moment que cada centre elabori la seva pròpia carta. Copio els tres primers punts del possible compromís del centre:

1. Facilitar una formació que contribueixi al desenvolupament integral de la personalitat de l’alumne o alumna.
2. Vetllar per fer efectius els drets de l’alumne o alumna en l’àmbit escolar.
3. Respectar les conviccions religioses, morals i ideològiques de la família i de l’alumne o alumna.

No sé si és cosa fàcil aconseguir una formació que aconsegueixi el desenvolupament de la personalitat dels alumnes. Tampoc sé si es desitjable, sobretot segons quines personalitats; però suposo que més o menys ja s'entén. Sigui com sigui, tenint en compte que en relativament pocs anys les classes de llengua i literatura catalanes han passat de quatre a dos al batxillerat, no sembla que s'esperi que jo – i els meus companys- m'impliqui gaire en el procés; més aviat devem ser una rèmora.

Quant al segon punt, és una obvietat que segurament s'ha de posar.

Compte amb el tercer punt, perquè al menys jo m'ho pensaria força abans de firmar-lo. No tinc clar que hagi de respectar les conviccions religioses, morals (o amorals) i sobretot ideològiques de ningú. I aquí entraríem en el debat sobre la funció de l'ensenyament o l'educació en aquests tres camps tan estretament lligats que a vegades són un de sol. I també podríem parlar de les simplificacions dels enunciats.

Si teniu temps, feu una mirada al paper virtual. Mentrestant, papers i realitat aniran convivint i difícilment arribarem a esbrinar si els papers canvien la realitat o és la realitat que produeix una ingent quantitat de papers nous. O, potser encara, papers i realitat no s'arribaran a trobar mai del tot.

Se'n parlarà.