passa bou per bèstia grossa

A vegades un sol element és suficient per detectar una situació. Que el periodisme peninsular, reflex de la societat en general, va a la baixa ho confirma l'ús continuat i creixent del mot genèric migrant. No tinc clar si és mandra, irreflexió, moda (dubto que siguin els correctors lingüístics del mitjà, o sí?) o simplement ignorància el fet que periodistes i redactors tinguin dificultats per distingir entre emigrants i immigrants. En tot cas, és un menyspreu a la precisió lèxica i conceptual, una simplificació inconcebible, i, sobretot, una desconsideració als migrants, tot i que alguns em podrien dir que distingir entre uns i altres fomenta una divisió innecessària i classista. No et fot!

Per cert, crec que en català, no sé si en castellà (en altres llengües, com l'alemanya, sí), no existeixen dues precisions més, la del remigrant, és a dir l'emigrant que torna al país d'origen, ric o pobre, no importa; i la del transmigrant, l'emigrant que simplement transita per un país, per un territori, fins aconseguir instal·lar-se en aquell que desitja. Que després el desig no concordi amb la realitat esperada és una altra història habitual que sobrepassa el concepte geogràfic de migració i els seus derivats actuals, encara que en un futur pròxim acabi de tenir una paraula que inclogui la decepció d'aquest nòmada voluntari o forçat.

Rellegits els dos paràgrafs anteriors, em pregunto si no és una frivolitat aquesta convers filològica i concloc que no més que els monòlegs dels mitjans que parlen alegrement amb to patètic dels migrants.

 

blues de Nadal amb contrapunt

Quin blau al cel aquests dies! Divendres de la setmana passada plovia, com rellisca el terra ple de fulles humides; la Joana es va trencar el canell de la mà dreta. Ens quedarem a casa. El dia abans va tenir un infart la R., col·lega  i amiga; ahir la van desconnectar, Demà -avui ja- l'enterren. Aquest matí he vist la meua fornera davant del bar; també el canell dret: li van voler robar la bossa -20 euros i monedes- però només la van fer caure; l'esquinç al peu és la propina; els plors són perquè encara no sap com s'ho farà per tenir cura de la mare. El xino del bar també porta el braç enguixat... Diuen que la R. escrivia quan se li va parar el cor. Diuen que els blaus al cel encara duraran uns dies. I les nits... Heu vist com avança Orió de matinada?

Tinc temps. Rellegeixo les rondalles nadalenques del Carner de vint anys. Són una delícia, encara que només els joves poden pensar que s'ha de castigar la falta d'esperança.

Una vegada era un ibis.

Vivia prop d'un bassol voltat de joncs. Amic dels lotus i dels nenúfars, de les granotes i de les reinetes, havia passat sempre una existència regalada. És veritat que ningú no tenia més encert que ell per a enfonsar el bec en el llot i trobar-hi els verms més deliciosos i sonrosats. A penes coneixia els homes. No lluny del bassol hi havia una caseta mig en ruïnes que ell mateix no havia vist habitada més que per l'heura i la molsa.

Una vegada, l'ibis hagué de marxar Egipte endins per qüestions de família. Tenia una germana casada amb un perdut ue tot s'ho gastava al joc, i que havia arribat a malversar la fortuna dels seus nebodets en disbauxes, amb gran desconsol de la pobra muller, persona púdica i estalviadora, que acabà per escriure a son germà, esperant que l'ajudaria una mica per allò que la sang sempre tira.

L'ibis es va posar en camí molt malhumorat. Quan fou a casa sa germana tot ho trobà malament. Sos nebodets li semblaren bruts, mal educats; sa germana, cridallera; son cunyat, presumptuós i insuportable. Anà a cops de bec amb tothom i tornà a son bassol.

Quan arribà a son bassol ja era al capvespre.

L'ibis encara no havia sopat; tenia una gana que se l'enduia.

En posar-se en son lloc de costum, una granota que es gratava la panxa blanca li donà la benvinguda.

-Què tal? Com li ha provat el viatge?

-Ja ho pot veure! -digué l'ibis, espolsant-se la ploma-. Brut i cansat.

-Jo em pensava que s'hi estaria més temps, amb la seva germana. Només tres dies! Amb tot, ja hi trobarà grans diferències aquí.

-Diferències? Què ha succeït?

-Que hi ha gent a la casa.

-Gent a la casa! Quan ha vingut?

-Ahir, a punta de dia. Són un Fuster, la seua Dona i un Noi.

-¿Doncs encra deuen estar endreçant els mobles?

-Ca! I que en va d'errat! Si es veu ue no tenen una malla. Només duen algunes eines i un farcell de roba.

-M'amoïna això. Jo que estava tan bé, haver d'anar-me'n a les meves velleses.

-No hi pensi pas! Són gent de casa, incapaços de fer mal a ningú, amb una cara de bonassos. La meva veïna, quan va saber que venia gent, també es va espantar, tant ue vaig haver de donar-li una miqueta d'aiguanaf. Peruà ella deia: “Hi ha persones que troben gust a menjar les nostres anques. Nostre Senyor les ha de castigar! I una té por de caure a les seves mans.” “Veurà -vaig dir-li jo-, no s'hi embranqui i no plori; massa que les reinetes li diuen la granota dels ulls molls. Jo sé conèixer les fesomies, i des d'ara li dic que no hi ha por.” I la pobra se'n va anar tota alleujada.

-Millor, però de totes maneres em desagrada que vingui gent per aqueixos volts. Encara que si és pobrissalla ordinària...

-No tan ordinària! N'han passat dues que m'han fet tremolar de cap a potes! Dues que no sé com explicar-me.

-Vejam, conti.

-Sembla que, abans d'arribar a la caseta, el Fuster, la Dona i el Noi passaren pel poble veí, és a dir, pel poblet que hi ha menys lluny. Sembla que els nois d'aqueix poblet s'entretenen fent volar l'estel i jugant a la rutlla. Doncs, com que el Noi no té cap joguina i el Fuster prou feines deu tenir per a comprar-se els llonguets, la Dona estava trista. Per què badalla? Que té son?

-No senyora, no; tinc gana. Però acabi, acabi de contar.

-Doncs el Noi sembla que va dir a sa Mare: “Per això no cal que pateixis.” Precisament era a la mateixa hora d'avui... Em sembla que era a la mateixa hora. Sí, sí; justa. Doncs vet aquí que el Noi estengué el braç i tot seguit va baixar una estrella: ell li va lligar un cordill i digué a sa Mare: “Ja tinc estel!” I va jugar-hi una estona.

-Granota amiga, permeti'm un escepticisme racional.

--Doncs, sí senyor, sí; tan cert com que m'haig de morir. I no para aquí la cosa. Quan hagué jugat prou amb l'estel, estengué de nou el braç i digué: “Vull una rutlla”. I va caure la lluna. Afiguri's quina rutlla! I que, de l'empenta que ell li donava, feia uns rodolons que donaven goig de veure. Fins que a l'últim talà el cordill de l'estrella, i l'estrella volà cap al cel; i donà una puntada de peu a la lluna amb son peu rosat, i la lluna va tornar al seu lloc.

-Aquestes fantasies són causades per un desequilibri morbós de l'organisme.

-Encara em farà agafar una excitació nerviosa!

-Veu? Això no és natural. Cregui'm que la compadeixo.

-Doncs jo li juro i perjuro que el que li he dit és la pura veritat.

-Bah, bah, bah! Me'n vaig a menjar, però sàpiga que, amb tan bona gorja com tinc, el que m'ha dit no m'ho empasso.

I l'ibis se n'anà a enfonsar el bec en el llot.

Però en aquell moment sortí l'Infant de la caseta i estengué el braç.

I tots els cucs del bassol es tornaren papallones i es posaren a volar.

I aquell vspre l'ibis, per la seva falta de fe, se n'hagué d'anar al llit sense sopar.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

consideracions prenadalenques

Tinc la impressió que aquest any aquí, a Barcelona, hi ha menys llums nadalencs, tant institucionals com en el comerços. No em queixo ni aprovo, no valoro, constato. També ha desaparegut l'arbre de can Jorba, que darrerament era una gentilesa de Tous. Tot i aquestes mancances que es poden atribuir a una voluntat de sostenibilitat o a causes semblants, escolto als mitjans que les despeses en menjar ja han començat a augmentar, en competició directa amb l'augment de preu d'uns quants aliments propis d'aquestes festes.

El tronc de Nadal continua ben viu a les fires, tot i que no m'he fixat si té gaires compradors, suposo que sí, perquè en cas contrari no hi hauria l'oferta extensa que veig, encara que és possible que molt tió tingui actualment una funció més ornamental que efectiva (aquests tronquets de la mida d'un dit dubto que puguin cagar res de profit, ni el carbó els deu passar pel cul). Esclar que els troncs de parada, els que es compren i que es van fent omnipresents a tota la geografia del país, ignoro per on deuen cagar; cilindres d'una regularitat fora de tota naturalitat de la natura i amb una cara ominosa, de perversió onírica, l'absència de forats fa impossible qualsevol deposició, excepte si es creu en els miracles nadalencs, que ja pot ser. On han anat a parar aquells troncs d'olivera o de garrofer amb buidors anals calculades que arribaven a les cases després d'una curosa selecció? En fi, potser els nens d'ara, malgrat l'escepticisme general, creuen més en els miracles o estan més allunyats de la natura, que tot és un.

comprensions

Avui m'ha tornat a passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys llibertat.

Tres o quatre –, potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?- exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català, només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.

metonímies i sinècdoques

Amb motiu de la mort de Fidel Castro he escoltat repetidament com diuen que ell mateix deia que la història el jutjaria o com alguns dels tertulians habituals diuen, amb més escepticisme o potser no que el comandante, la mateixa frase.

A veure, no ens equivoquem, la història és una entelèquia per bé que les seues concrecions sovint vagin a missa segons qui les escolta i les fa seues; recordem però, que qui construeix la història són els historiadors (potser cada vegada més els periodistes?), de la mateixa manera que els qui imparteixen justícia són els jutges (?) sense els quals la justícia continuaria sent una paraula etèria, un ideal. Com en tants altres camps en què les paraules tendents a l'abstracció depenen dels seus servidors oficials o aficionats, la imperfecció del terme, del seu concepte pràctic,aplicat, pot arribar a agafar dimensions colossals.

Gairebé al mateix temps que Castro, moria a París el fotògraf David Hamilton. Les seus fotos, a la dècada dels 70 i 80, quan seguia una mica el que es feia en fotografia, m'interessaven força, però..., deixem-ho estar. No sé si la la història -la justícia ja no- serà complaent amb Hamilton, el periodisme no. Jo sempre m'he esforçat, encara que a vegades no sigui fàcil, de separar autor i obra i continuo pensant que si no hagués estat així..., què us he de dir, què em podria dir?

P. S. Aquest vespre he passat per davant del consolat de Cuba a Barcelona. Molt poques mostres de condol o d'alegria- La parquedat m'ha cridat l'atenció.

calaix de sastre de tardor avançada

Temes a desenvolupar (sense valoració d'importància):

1. Ahir vaig veure una estona -curtíssima- de les preguntes i respostes al Senat. Diàleg impossible: no importa què diuen els senadors, Rajoy respon el que li interessa i que està mínimament relacionat amb les qüestions presentades per les senyories. Acabo pensant que a part de Punset, potser Rajoy també serà immortal, al menys el seu cicle vital cada dia que passa el trobo més semblant al de les tortugues.

2. Els del govern -no importa quin govern- asseguren que tenen solucions per a les pensions dignes (la dignitat és una abstracció no mesurable i opinable) a mig i llarg termini, no cal dir per a l'any que ve. Deixant de banda la inconcreció dels termes mig i llarg, tothom sap que la cosa va a la baixa, m'ho confirmava una passant de notari dilluns, i ja se sap que si hi ha algú que pugui preveure el futur són els notaris i els seus ajudants. Evidentment, no m'atreveixo a temporalitzar.

3. Tinc la sensació que els governs tal com els coneixem tenen els lustres comptats. Com s'organitzarà la societat després? Ei, sóc un simple mortal amb una incultura notable.

4. L'Ajuntament de Barcelona penalitzarà els cotxes més contaminants (veure premis i càstigs al diari pertinent) . Els fabricants i els venedors d'automòbils es freguen les mans. El transport public municipal, comarcal, regional, estatal, europeu i mundial aviat serà una cosa sensacional, just poc temps abans que s'inventi la teletransportació.

5. Es mor una dona i tothom parla de pobresa energètica. Es mor un nen i tothom parla de pobresa infantil. Bé, gairebé tothom. Grans declaracions, manifestacions, etc. Adjectivar la pobresa és cosa d'imbècils o de rics. Que parin de parlar de pobresa, que parlin de riquesa, que es distribueixi abans no s'enfonsi el món.

6. A Portugal, gran desconegut, sembla que volen apujar fins un 20 % les cases amb més hores de sol. És un exemple paradigmàtic del funcionament dels governs (compte, el sol no opina). Que cadascú busqui en el seu propi govern (municipal, autonòmic, estatal, europeu, mundial) disbarats semblants. No seria més lògic subvencionar els constructors que proporcionen més sol (i persianes) i penalitzar els qui fan habitatges en eterna penombra?

7. Les morts sobtades, inesperades, sempre produeixen reaccions precipitades, sovint altruistes. Continuar parlant del tema seria precipitar-me. Descansi en pau Rita Barberà, tot i que sóc del parer que els morts no reposen ni deixen de reposar excepte en les paraules i el pensament dels vius.

Temes desenvolupats:

1. Quina mandra! Plou, ha baixat el termòmetre (a la terrassa de casa, 6 graus). Continuo tenint tan poques ganes d'escriure... Al final perdré la pràctica.

el triomf de Trump

Escolto de matinada (què volen aquesta gent?) Catalunya Informació. Trump guanya en tres estats, però l'esperança dels entrevistats encara sembla viva. Evidentment els periodistes i els entrevistats són partidaris de Clinton, no se sap si en concepte de mal menor o per les virtuts de la candidata, que aquesta és una de les característiques de pràcticament totes les eleccions. Per omplir el temps, mentre es van coneixent els resultats, el periodista que es troba als Estats Units va fent preguntes a seguidors de un i altre candidat. Li toca el torn a una noia de trenta-tres anys d'un país centro-americà que en porta disset a Nord-Amèrica. Ha votat Trump. La primera raó que dóna per justificar la seua elecció és que el candidat assegura que els particulars podran continuar tenint armes de foc. La resposta m'esvera, però què sé jo del que passa allà? Com en qualsevol resultat electoral, la primera pregunta que em faig és quanta gent ha exercit el seu dret de vot. No ho sé. Però segur que, com sempre, els qui no han votat cap dels dos candidats són majoria. No importa, el vot, malgrat les reflexions a vegades subtils i argumentades dels participants no deixar de ser un xec en blanc, tant com l'abstenció; bé potser no tant. Tant de bo que el cost no sigui excessivament alt.

No m'interessen gens les anàlisis que es van fent una vegada conegut el guanyador, tinc més curiositat a saber com es desenvoluparà el mandat presidencial. Entenc que mai com ara les decisions presidencials afectaran no només els USA sinó tot el món, i si m'equivoco, millor. Confesso que la meua curiositat té un alt component de morbo, encara que em temo que a la fi tot serà més o menys com sempre, al menys per a mi.

La Maria i la mare

Cal fer una prèvia -podria ser un post escriptum -per recordar que una mateix plat pot tenir conclusions seràfiques o finals aberrants. Un arròs de marisc o una paella-paella, poden ser sublims -exagerar una mica no costa gaire- o produir una sensació de vergonya aliena.

Resulta que 120.000 persones han respost a la pregunta que feia la revista Cuina sobre quin és el plat preferit dels catalans. No m'embrancaré ara en consideracions sobre si es considerà catalans els qui viuen i treballes a Catalunya ni si una mostra que inclou menys gent que els assistents a un partit del Barça és gaire representativa; la qüestió, com se sap, és distreure el personal i que cadascú digui la seua, alguns cobrant uns calerons directament o indirectament. En definitiva, els finalistes eren el pa amb tomata (tomàquet) i l'escudella i carn d'olla. Finalment, per un marge insignificant, ha guanyat l'escudella, resultat que s'adiu amb el meu vot no emès.

De tota manera, en això dels menjars -la gastronomia?- jo trobo que el més important no és el plat en si mateix, que cal que tingui els atractius objectius suficients, sinó, sobretot i com en tantes altres coses de la vida, les connotacions sentimentals. Què hagués triat jo?

Quan era jovenet, ni tan sols un adolescent, vaig passar uns quants estius en un un mas en època de recollida, pelat i assecat de les ametlles. Al matí, quan el sol a penes començava a acariciar la mar (en primer terme l'Ametlla, a l'esquerra, en dies clars, podies imaginar Tarragona), m'asseia en una taula jo sol, sota l'emparrat, els altres ja havien esmorzat. La Maria m'havia preparat el pa, sucat per les dues bandes, oliat, salat... Recordo el pa i la tomata, però ara sóc incapaç de saber si anava acompanya de de pernil, de fuet, de llonganissa seca... Que gloriós començar un dia sempre segur d'aventures noves contemplant el cel, la mar, les vinyes, les oliveres, amb la fresca encara de primera hora. Fa molts anys que no visito el mas, no sé si encara hi ha el raïm madurant; la mar i el cel deuen ser si fa no fa com sempre.

Ja sabeu com són les mares. Mare que demà vindre a l'hora de dinar, que... Jo ja era gran i només anava de tant en tant al poble. No importava que fos un estiu d'una calor asfixiant ni que la mare em recordés que potser aniria més bé una altra menja; a l'hora de dinar -a casa sempre menjàvem tard- hi havia escudella i card d'olla. Sempre sobraven pilotes i botifarres de ceba (a les carnisseries del poble no feien botifarra negra) que jo em podia sofregir a la nit o l'endemà, amb la mica de patata i el que fos que hagués quedat. Continuo pensant que els plats calents i calòrics són un bon remei contra la calor de l'estiu, però ja no practico, són altres temps i la mare ja no hi és.

s/n

Acabo de llegir que l'ajuntament retirarà l'estàtua eqüestre de Franco decapitat. La barbàrie torna a guanyar. I jo que no en volia parlar.

tot i sense cap

Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.

 

sobre els humors

No val la pena dir-ho, però ho faré: els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a la llibreria és trobar una obra humorística.

A vegades m'he preguntat el motiu d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic, tallant, curt.

Dit tot això, cal desconfiar del llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre automòbils o a entrar en política.

Compte, jo continuo pensant que somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu me'n guard de demanar als llibreters que riguin.

P.S. Em fan riure totes aquestes manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda, dels protagonistes.

tres noms

Per fi han concedit el Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons, del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació (de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un contrapunt.

Avui també conec la notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut abans de la concessió del premi. Denúncia social i política, inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.

Fa pocs dies va morir Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970), vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què, jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.

La tria de la memòria continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot anys 70 del segle passat.

tarda de pluja molla

Vaig sopar molla*, cosa que no té res a veure que en anar a dormir trobés una molla de pa molla i molla en una molla del somier. Entenc que al text anterior li falta enginy, brillantor, i que ningú diu aquestes coses, però els dies molls ja comporten aquesta desídia mental. Tot i així, desafio qui hi vulgui participar a concretar si el concepte que designa el tercer molla és sinònim de blana o de xopa..., va, que no sigui dit, si encerteu el significat del quart molla tindreu premi igualment. Recordo que molla, mai no ha portat diacrític en cap de les seues accepcions, ni falta que li ha fet fins ara, però potser a partir d'aquest moment els reivindicatius exigiran algun distintiu. Un altre repte que s'argumenta ara és que els accents permeten saber si les os o les es són tancades o obertes als qui tenen dubtes. Segon desafiament amb premi gros: la molla del somier és tancada o oberta? I la del pa? Compte, que són preguntes que van amb trampa. Una pista: els dialectes.

Em continua admirant que encara cuegi un tema tan insubstancial -d'altres propostes tenen més suc- que només té motiu de rebuig en el cas dels qui ja havíem après a escriure determinats accents i ara, molts ja grans, haurem de recordar les simplificacions. Per altra banda, m'il·lusiona que al país es discuteixi sobre temes absolutament intranscendents i que la majoria mostri la seua irreductibilitat de pensament i s'interessi ben poc pels arguments dels altres. El territori funciona com en els millors temps.

Finalment, demano disculpes per les reiteracions, suposo que es tracta de concordar amb la monotonia de la pluja que ara em té confinat a casa. Prometo no reincidir a curt termini.

* Ah, sí, molla; jo en dic mòllera. Ja coneixeu la varietat dels noms dels mateixos peixos en la nostra i altres llengües.

la vida virtual

Els mitjans de comunicació n'han parlat abastament i suposo que qui més qui menys entre els no usuaris tenen una vaga idea de pokemon go, el joc de Nintendo (Niantic) per a mòbils que va aparèixer el mes de juliol i es va convertir en un boom sobretot entre els més joves. No entraré en la mecànica del joc ni en la literatura sobre el tema, inclosos els guanys econòmics de l'empresa, que es poden consultar fàcilment a Internet amb informació poc o més rigorosa. Sembla que al cap d'un temps, el nombre d'usuaris, després de baixar, s'ha estabilitzat, cosa que és normal i no m'interessa ni molt ni poc; en canvi, si les meues fonts informatives són certes, hi ha un efecte col·lateral del joc que trobo interessantíssim, singular, perquè sobrepassa la virtualitat, que sovint, i cada vegada més, té una frontera tènue amb la realitat, i en aquest cas trobo que mereix una investigació que encara no he vist a la premsa o a la televisió.

Sembla ser que a Barcelona -suposo que deu passar el mateix a altres llocs- es comença a pagar més sobre el valor de mercat, de moment entre un 5 i un 15 per cent, en la compra o el lloguer de pisos i cases des de les quals, és a dir, sense moure's, sense sortir al carrer, es pot accedir a una pokeparada i a un gimnàs del joc (remeto una altra vegada a internet als qui no dominin aquests dos conceptes). El fet, si és cert, i tinc força indicadors i contactes que el confirmen, seria un dels primers casos en què la virtualitat afecta econòmicament la realitat quotidiana d'una manera directa. Ja no només és el pis més alt, la proximitat a la mar o a la muntanya, un jardí, un barri concret, la facilitat de comunicacions, etc., el que dóna valor afegit a una residència, sinó la vida virtual.

El fenomen em sembla tan interessant que m'he proposat d'arribar a esbrinar més detalls per tal de satisfer la meua curiositat.

discurs erràtic sobre la intel·ligència i altres derivacions animals

Camino per Gràcia. Sobtadament sento un cop lleuger a la cama. És una branca que porta a la boca un gos juganer. La mestressa em somriu, no sé si amb complicitat o com a disculpa. Més endavant, a la vista de més gossos i gosses (difícil distingir en nits escassament il·luminades), penso fugaçment (el cervell és un òrgan misteriós, alguns dirien un orgue de grills) si són més intel·ligents els gossos o els porcs (obvio marques de gènere, si fos de la CUP diria gosses i truges). Desconec la resposta, no puc argumentar, ni tan sols seria capaç de definir el terme intel·ligència amb prou convenciment.

Ja a casa miro de recordar poemes sobre el tema. A la fi són els poetes els qui donen respostes. La memòria em flaqueja. No trobo res substancial sobre els gossos, cosa que m'indica que no estic al dia. Sobre porcs és fàcil. Pere Quart o Carner avui? Deixem el Sant Martí per un altre dia.

-Dos subjectes molt tronats

que badallaven de gana
em trobaren ple d'ufana
i se'm van quedar parats.

Deia l'un: -Quin fàstic, bah!

L'altre feia amb veu neulida:
- Quina vida, quina vida!
Només per menjar i roncar!

I ja el primer va tornar-hi:

-Jo he vist aquest tarannà...
Guaita! La cara que fa
és de multimilionari.

I vaig respondre al moment:

-Calleu parella insolvent:
que aneu d'espardenya i brusa!
Ésser jo porc no és excusa
per tractar-me porcament.

Josep Carner.

Crec que m'he equivocat, millor Pere Quart, però no sóc rancorós.

pantalles

Despús-ahir feia zàping sense cap finalitat concreta, o potser per confirmar que la majoria de programes de les televisions -no conec les de pagament- són enormement fluixets (un altre dia podem concretar l'eufemeisme), quan em vaig trobar amb una road movie que em va fascinar. Ja coneixia Catalunya Experience i m'agrada l'empatia de la seua presentadora-conductora, la Ivana Miño, però vaig trobar que el de dimecres era un programa modèlic i d'un ritme ideal per entendre, a través de l'anècdota un episodi tan extensament tractat en paper i en imatges com la batalla de l'Ebre i també (una altra vegada l'anècdota convertida en categoria) les motivacions dels estrangers que van lluitar al costat de la República... Impagable l'apoteosi final al mateix temps grandiloqüent i intimista a l'església de Corbera d'Ebre amb els quatre violoncels interpretant Casals, tot i que jo prefereixo la melodia anterior.

Avui, a la televisió, he mirat Gravity, que no vaig veure en el seu moment. Cal agrair que duri 90 minuts, que és el temps ideal d'una pel·lícula en pantalla gran.

no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

el Deu de Mora (Mora?)

-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?

- Perdoni Mora, però no l'acabo d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?

Reprodueixo un fragment de la conversa que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla que les modificacions en els accents diacrítics -la seua simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.

En definitiva... No se m'acut quina pot ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen, o no, allò de qui no té feina el gat pentina.

*El cognom Deu és més abundant a Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.

temps de gats

Quin és l'antònim de cert? Possiblement el primer que ens passaria pel cap a molts és respondre: fals. Que hi ha altres mots alternatius? I tant, per exemple, equivocat, erroni, dubtós, fortuït... I incert? Esclar, sembla una obvietat, només cal afegir el prefix de negació, més fàcil no pot ser. Tot i que quan fem servir incert crec que no volem dir taxativament que no sigui cert, sinó que és dubtós, imprecís.

Busco incert al diccionari, al DIEC. Diu així:

Que no té la certitud, que està en un estat de dubte sobre el que farà. Estic incert: no sé si haig d’assistir a l’acte. (Quin exemple!)
De què no es té la certitud, no sabut d’una manera certa. El fet és incert.
Imprecís, no ben determinat.

Miro ara en castellà, al DRAE:

No cierto o no verdadero.
Inconstante, no seguro, no fijo.
Desconocido, no sabido, ignorado.

Observo que sobretot en la primera accepció del castellà l'adjectiu és considera sinònim perfecte de fals, cosa que no passa en cap de les accepcions del català. Esclar que els diccionaris es limiten a fixar l'ús comunament acceptat i documentat dels mots, alguns ja en desús, i és possible, jo ho desconec, que uns quants catalans ja comencin a fer servir incert com a no cert; potser dintre d'uns anys, quan el percentatge de persones que ho diguin en aquest sentit – per què ho diran?- siguin majoria absoluta, el DIEC recollirà l'accepció i d'una manera subtil s'introduirà un matís que de moment crec que no té la llengua.

Com és que parlo de tot això? Doncs perquè fa res vaig llegir al diari una notícia que contenia aquest paràgraf: El arrestado estafó supuestamente unos 9.000 euros en total durante tres meses asegurando que trabajaba para la cadena de televisión 13TV, algo que era incierto. I vaig pensar: Quina manera d'escriure! Els qui heu arribat fins aquí en la vostra lectura deveu pensar: Qui no té feina els gats pentina. Tindreu raó.

seguiment parcial

He seguit una mica -una miqueta- les festes de la Mercè, en part directament i força més, però a l'atzar, a través dels mitjans de comunicació. Aquestes festes d'inici de tardor em semblen molt bé i si no hi participo gaire és únicament... En fi, no té cap importància.

Em vaig llegir el discurs inaugural de Pérez Andujar que em va despertar complicitats i, inevitablement, nostàlgies. No vaig tenir cap interès a informar-me del pregó alternatiu de Toni Albà: on s'és vist que es proposi una alternativa a allò que no es coneix? Em vaig llegir la salutació de l'alcaldessa que ja em sembla bé; el millor per als discursos de presentació dels actes és no ser gaire original, potser per això em va sobrar, copio textualment: ... sense cap agressió masclista ni cap discriminació envers cap col·lectiu. L'alcaldessa m'ofèn i si li perdono les especificacions és perquè és nova en el càrrec o..., m'abstindré d'adjectivacions que podrien semblar ofensives.

Mentrestant, el piromusical coincideix amb els resultats de les autonòmiques de Galícia i el País Basc. Res a dir, fa anys que els gallecs, els bascos i els piromusicals barcelonins presenten poques sorpreses.

a les fosques

No acabo d'entendre la història del dia sense cotxes. El muntatge té tantes implicacions i contradiccions que intentar enumerar-les -festetes veïnals incloses-, ja no dic valorar-les, és una tasca que supera la meua paciència i, segurament, la meua capacitat. Com que la cosa ja no té aturador (dubte: es pot circular en cotxe elèctric?) i continuarà evolucionant fins a no sé quin resultat final, em permeto fer dues propostes de del dia sense... Sense bicicletes (ofereixo el meu barri com a camp d'experimentació en primera instància) i sense turistes.

Com que no he seguit de prop l'evolució intel·lectual i religiosa de Carod-Rovira, ignoro com és que se li ha acudit escriure, i publicar, una història dels protestants als Països Catalans. Sovint em sorprèn la capacitat de la gent per empescar-se originalitats. Bé, sigui com sigui, estic segur que la presència de Carod serà sol·licitada per les múltiples i discretes congregacions protestants escampades pel territori de parla catalana i potser de més enllà... Se m'acaba de fer la llum?

egolatries

Segurament l'única distracció compartida d'aquest estiu han estat les fotos d'Instagram, pujades amb una regularitat preocupant. Instagram, com totes les xarxes socials, té una varietat de registres important i segurament algun dia algú en farà un estudi parcial més o menys interessant; dic parcial perquè un intent total em sembla agosarat o, com a mínim, necessàriament reduccionista.

Per als qui encara no ho sàpiguen, la mecànica és molt senzilla: els usuaris pengem fotos i solem mirar fotos d'altres usuaris als quals a vegades els diem que ens agrada la seua imatge amb un cor, i fins i tot podem afegir un comentari. La finalitat de compartir fotos, textos explicatius o reflexius -alguns dels quals fan pensar en la frase de Nicholson a Mejor imposible: ¿Quién le enseñó a hablar así? Algun marinero del bar Mete y saca de Panamá City, o es que es su día de escapada y ha vaciado la bodega [...] Vaya a vender sus neuras a otra parte, aquí ya estamos servidos...

Em perden les introduccions. Tot això per dir que acabo de descobrir gràcies a la premsa un usuari d'Instagram que es diu associacioserviol_jordipujol. Textos de Jordi Pujol. Al primer lliurament (7-7-2016), imatge de mossèn Ballarín amb l'afegit dels mots convenients. Etc. Entreu-hi. El que m'ha cridat l'atenció de tot plegat és que l'instagramer té 55 seguidors (fa poc que ha començat), però no segueix ningú. Ben reflexionat, cap sorpresa.

La irrenunciable temptació dels llibres

Tornada a Barcelona a passar uns quants dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines que s'allarguen.

Setembre és també aquí, a Barcelona, el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.

La Setmana del Llibre, malgrat que cada any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants, m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc per llegir? Per què encara en compro?

El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns) i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la meua memòria no respon. Ja s'ho faran.

principi de desolació i contraproposta

Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

es fa tard

Uns quants titulars acabats de llegir en la pàgina principal de l'edició digital d'un diari de tota la vida:

Los dos pilotos fallecidos en Cuatro Vientos acumulaban horas de vuelo. Què volen dir, que no eren minuts, la mesura immediatament inferior? Que no eren dies, la mesura immediatament superior?

La operación Térmyca salpica a Carles Puigdemont. Breu: com el “salpica”?

Mata a puñaladas a la directora de un banco... La directora d'un banc? No devia ser una sucursal bancària?

Avui tinc poca paciència, no acabo de llegir els titulars, i segur que els d'esports són sucosos.

filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

equilibri

Queda entès que els governants del temps de Llull havien de ser cavallers, de l'emperador cap avall. Avui el concepte de cavaller és una cosa obsoleta i difusa que et poden aplicar amb total impunitat a la cua d'un supermercat, per posar un cas absolutament inapropiat. De governants, però, en continuen havent, molts dels quals provenen d'un dels oficis que Llull blasma amb més contundència, els advocats, o similars.

Anem al gra, encara que bona part dels governats es trobin a les antípodes dels ideals de Llull, és bo recordar que els segles fan evolucionar els conceptes i algunes de les qualitats abans imprescindibles per a un líder ara són cosa de riure, no passa res; per exemple, l'equilibri entre cos i esperit, entre l'exercici físic i les qualitats morals. Il·lustro amb un fragment del capítol segon del Llibre de l'Orde de Cavalleria:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria. On, menysprear la costuma e la usança de ço per què cavaller és pus aparellat a usar de son ofici, és menysprear l'orde de cavalleria.

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima; e per ço lo cavaller qui usa d'aquestes coses que pertanyen a l'orde de cavalleria quant al cors, e no usa quant a l'ànima d'aquelles virtuts qui pertanyen a cavalleria, no és amic de l'orde de cavalleria; car si ho era, seguir s'hia que lo cors e cavalleria fossen ensems contraris a l'ànima e a ses virtuts, e açó no és ver.

Penso en Rajoy mentre repasso el text i només tinc present la cursa lenta i ridícula però triomfant del personatge. Al menys el rei caçava elefants i el del bigotet jugava a pàdel... Quant a l'ànima, cap coincidència. Les propostes de Llull són arqueologia i actualment tothom s'especialitza.

món oníric

La nit passada em va despertar un malson. Com és normal, només recordava els fragments finals i no sé com ha començat la història ni per què (potser per la inquietud davant un altre govern el PP?), però abans de tornar a intentar adormir-me he volgut memoritzar el desenllaç perquè un aspecte m'ha semblat singular. L'argument no tenia cap originalitat, es tractava d'una persecució i m'he despertat just en el moment que un dels dos perseguidors m'enganxa perquè topo amb una paret que m'impedeix el pas. Suposo que fins aquí tot normal, dins de la vulgaritat onírica més absoluta. La qüestió era que em perseguien dos animals que no formen part del meu bestiari habitual; el primer era un kiwi -remarco, l'animal, no la fruita-, que no em feia gaire por i que de seguida he deixat enrere; el segon era un diable de Tasmània, d'una ferocitat terrible, que ha estat qui finalment m'ha posat les urpes a sobre. Què feien aquestes bèsties exòtiques en el meu somni, d'on havien sortit? Però el que realment m'estranya és que fos capaç d'identificar dos animals que estic segur que hagués estat incapaç de dibuixar de manera lleugerament aproximada ben despert. És que el meu món oníric és m'és savi que el de la vigília? I que em perseguís un diable encara, però des de quan els kiwis persegueixen els óssos?

addenda breu

Sabia que ahir em deixava alguna cosa i no recordava què. Doncs el Senat. Molts votants podrien parlar aproximadament dels resultats al Congreso, almenys qui ha quedat en els quatre primers llocs, però, i si preguntéssim pels Senat? Una de les teories més estúpides que corren és que el Senat no té cap importància, que és cosa de velles glòries retirades vestits amb togues blanques; de fet, segurament ni corre aquesta teoria (o axioma o cosa emblant). No et fot! És normal que els polítics parlin poc del Senat, uns perquè obtenen una misèria de senadors, d'altres perquè n'obtenen tants que... Quines són les funcions del Senat actualment? Apa, que cadascú s'espavili. Només recordaré el següent: majoria aclaparadora del PP, 130; el PSOE, 43; Podemos, 16; en quart lloc, ERC, amb 10 (la resta de partits a Catalunya han tret 6 senadors)

Que el Senat no serveix per a res? Pacti qui pacti ja ho anirem veient quan arribi el material dels diputats.

la qüestió és girar

Si jo fos..., què podria ser jo?, diria que molt soroll per no res, però això ja se sabia. Mariano bota els vots al carrer Gènova, gran afluència de públic-, Sánchez diu que està content, Iglesias, no... No he sentit el líder -com em molesta el mot líder- de Ciudadanos abans de retirar-me dels mitjans, però també deu justificar els resultats en clau esotèrica que se'ns escapa al comú dels mortals. Per cert, he sentit l'Ada Colau que també ha mentit: deia que han superat els pronòstics de les enquestes; bé potser tenia raó, els han superat a la baixa, cosa que no m'alegra.

Mal m'està dir-ho, però ja vaig suggerir que la cosa aniria així i que l'assumpte Fernández Díaz sumaria més que restaria a la resta d'Espanya -i aquest gentilhome que cada espanyol porta a dintre- , tot i que no sé per què també ho ha fet a Lleida. Tampoc no tinc clar fins quin punt el Brexit ha sumat vots al PP. Curiós això de Gran Bretanya, a la Borsa, qui m'és se'n va ressentir van ser els bancs, és a dir, aquells que no produeixen res, que no fan res tangible, mentre que no va afectar el gran intangible del nostre temps, els que es guanyen la vida a través d'internet: Google, Microsoft, etc. Per una persona com jo, procedent del món rural on tot era -remarco el passat-  més o menys diàfan, costa d'entendre i acceptar els nous paràmetres econòmics.

Ara és el moment de fer una altra predicció que tinc poquíssimes possibilitats d'encertar -a les cases d'apostes de la City es pagaria un milió a un-, però la deixo anar. Imaginem les converses del rei amb els líders dels partits: Rajoy, a veure-les venir; Sánchez, convençut que pot, però no compta amb Podemos; Iglesias, cap aquí i cap allà, però amb els dos anteriors res de res; Rivera... anecdòtic. Arriba el moment de parlar amb Rufian. Rufian accepta. Per què no el primer president xarnego de la història d'Espanya? I d'aquí a la República catalana...

divagació de Sant Joan

I al foc ningú faria espeternec més gai!

Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.

PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

converses filo...

Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.

PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

les rebaixes o tot el que baixa puja

Negat com sóc pels números i necessitat d'ajuda, avui he anat a omplir els fulls de la declaració de renda a una gestoria horripilant -algú s'ofereix a fer-me la declaració?- triada pel fet de trobar-se a cent trenta metres de casa. El resultat ha estat que em toca pagar una quantitat que em sembla exorbitant, i ja sé que tot és relatiu. El que em deprimeix més, però, és la gairebé seguretat que el pròxim exercici fiscal -uf! Exercici!- em demanaran més diners.

Em subleva quan hi ha qui diu -gran benefici!-que ha abaixat l'IRPF - i altres també ho volen fer. Pensionista de comptabilitat diàfana, la meua contribució creixent a les arques estatals depèn en bona part -o en tota, que no n'entenc prou de números- de les rebaixes de l'IRPF. Però quasi callo i accepto; altres en circumstàncies patètiques es deuen beneficiar del meu superàvit. Llàstima que jo no tingui gaire joc, amb el que m'agrada jugar!

del refranyer

Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

intangible i mesurable

Aquesta nit, mentre entrava una música estiuenca per les portes i finestres obertes de casa, preludi, encara sense petards, de la revetlla de sant Joan, he pensat que tot i que ja fa temps que no tinc cap feina d'horari fix i condició remunerada, encara continuo tenint els meus dies preferits. És curiós com el cervell -al menys el meu- conserva sensacions del passat i els dóna sortida regularment. Els divendres em transmet uns inefables components d'adrenalina que em produeixen una excitació limitada però evident. Els divendres pot passar de tot, s'obre un ventall de perspectives inconcretes i vagament estimulants que sovint la realitat desmenteix; però no hi fa res, la realitat sensorial s'imposa a la rutina racional, a la monotonia dels dies més o menys iguals. I els dissabtes són dies de plenitud imaginària, una mica terra de ningú, mentre que els diumenges tendeixen a la nirvana corporal i espiritual, això sí, sense el neguit d'un endemà de retorn a la feina, d'enllestir a darrera hora la preparació d'almenys els primers dies de la setmana.

Fins i tot els diumenges, continuo preparant dinars més elaborats, més de diumenge, de temps alentit, amb postres de pastisseria; com si el setè dia de la setmana tingués alguna cosa especial. Esclar que ben pensat ja la té: la majoria de botigues han tancat i la vida externa del barri entra en una letargia suau, un pèl incòmoda...

Tot plegat, aquesta sensació estranya en un escèptic com jo de les mesures del temps: que continua funcionant un rellotge intern imprecís lligat al passat i a l'entorn proper.

currículum

És cosa sabuda que els partits polítics presenten currículums durant tot l'any, encara que amb més insistència durant els períodes electorals. Com en qualsevol demanda de treball, la documentació segueix l'eix temporal comunament acceptat: passat, present i futur. Mèrits d'abans i d'ara i promeses d'exercir la feina d'una manera òptima, idònia. Evidentment es destaquen els suposats elements positius i es negligeixen o es disfressen aquells que poden ser considerats negatius. Fins aquí normal, el contractant decidirà si en té prou amb els mèrits al·legats o investigarà pel seu compte els fracassos no explicitats; també, en un pla ideal, tindrà en compte si la superació dels fracassos no especificats és un plus.

Fins aquí tot més o menys normal; ara bé, en el cas dels partits polítics hi ha un gruix important del currículum dedicat a blasmar els altres demandants de feina: la seua incompetència passada i present i una projecció previsible de la incompetència futura. Sovint en aquestes demandes de treball s'insisteix més en els demèrits aliens que en els mèrits propis, cosa que no sembla gaire intel·ligent de cara als possibles contractants, si més no, sembla lletja.

Finalment, el curiós del cas -meravella de meravelles- és que aquestes estratègies, segons em consta, tenen un índex d'èxit notable. Afegir exemples em semblaria un exercici capciós i inútil, fins i tot de mal gust.

generalitats, també

Imagino i escolto propostes dels partits que es presenten a les eleccions espanyoles. Completament d'acord amb el líder (?) que diu que suprimiran el Senat (no sé si és fàcil de fer o no, em refereixo a la qüestió de tenir prou percentatge de vots per tirar endavant la proposta)... Ai, el que diu això és el mateix que en el debat a quatre d'aquesta nit ha deixat anar que Espanya és la quarta economia mundial -ha, ha, ha!- i cap dels altres tres l'ha esmenat.

De Rajoy, el més previsible i aparentment nerviós dels candidats, m'ha fet gràcia una frase que resumeix el seu discurs habitual, el seu tarannà. Ha parlat del milions de turistes que vénen a la península i ha reblat dient: por algo serà. Rajoy és així, les coses passen i ell no acaba de saber per què, Rajoy és immutable, és una roca molt menys erosionada del que alguns voldrien. La seua ineptitud és la seua grandesa, tornarà a triomfar; relativament, sí.

No sé si encara més anacrònic és Sánchez, campió exaequo del generalisme. Profeta del canvi que no canviarà res, insisteix en la mutabilitat que promet tornar al passat.

Que dolent és Iglesias, que murri! Quantes vegades li deu haver fet a Sánchez durant el debat la proposta de formar govern amb ell? I quin somriure silenciós del socialista, collat pels seus -per ell mateix?- al vell i sempre relativament efectiu discurs.

En fi, deixem-ho estar. Generalitzo, parcialitzo, faig anecdotari com ells. L'única sorpresa que m'estimula la ment és imaginar quina combinatòria s'inventaran per formar govern – per què ara sí, no?- i com la justificaran. Esclar que tots són artistes en l'art de justificar, de manera que només tinc curiositat pel resultat final, cosa que és ben poca cosa, ho sé; de la resta, no espero gaire res, a la meua edat, m'ho puc permetre una mica.

remembrament

Llegia les consideracions de Llull sobre el planeta Mercuri i gairebé al final, quan parla de la influència de l'astre sobre les persones diu: membren i desmembren. M'ha cridat l'atenció el verb membrar, del llatí memorare, que ja fa segles que no deu dir, ni tampoc escriuré, ningú. Com és que aquest mot va desaparèixer de la parla i l'escriptura en benefici de recordar -o del remembrar, que suposo exclusivament literari? Hi va haver una lluita entre els dos fins a la mort del primer conservat com a relíquia al diccionari normatiu? Com? Per què? M'agrada membrar i, jo que sóc discret en la parla, em plantejo si l'hauria de recuperar fins a tornar-lo a posar de moda. M'agrada també el seu contrari: desmembrar; en el sentit, evidentment, d'oblidar, no en el de partir un cos a trossos. Imagineu els possibles equívocs, com per exemple, i que sigui tard: Potser hi haurà un temps que, a poc a poc, desmembraré tots els meus amics. Ai... Ei!

I així, sense motiu, o potser perquè sonava una musica suau que tot just calla i els desmenteix, o no, -qui posa I Remembre You de matinada?-, uns versos de la Quima Jaume:

Enmig de tanta freda gosadia,
deixeu les claus que tancaran per sempre
aquest dolç clos de somnis compartits.
Amb glaç nocturn remembrareu els mots
que com llampecs varen eixir d’un núvol.

La percepció del temps

Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

el vianat atípic

Llegeixo el titular – El vianant, rei de la superilla de l'Eixample- a primera pàgina i el principi de l'article. Segurament hauria d'haver continuat la lectura i sabria que no només s'habilitaran més zones verdes i circularan menys cotxes, sinó que les voreres estaran lliures d'aparcaments de motos que no fumejaran cap al vianant quan les engeguin i esperin el moment oportú per afegir-se al trànsit -escàs-, també desapareixeran les bicicletes... i els patinets i els ... -com es diuen aquestes planxes lleugerament corbades amb quatre rodes?- i els gossos lligats o no i les terrasses de mitja vorera amb cartell anunciador de menús a l'altra banda i els semàfors estaran sempre en verd, és a dir, com si no hi fossin... i ..., potser m'hauria de llegir l'article.

Esclar que tot això -o el que sigui- passarà, segons diuen, a l'esquerra de l'Eixample, que les millores van per parts. Ho anirem a veure i esperarem que ampliïn la zona.

P. S: A mi, que no condueixo i cada dia faig alguns quilòmetres a peu, soroll i fum a part, el que menys em molesta són els cotxes, sóc un inconscient.

llengua erràtica

Per canvi d'itinerari no em vaig trobar la manifestació que ahir va recórrer el passeig de Gràcia a la cerca sense captura de l'actual propietari de l'exexbanc exexpropiat. En deuen haver parlat al telenotícies, però no l'he vist. En un diari he llegit que han fet pintades, que demà hauran desaparegut, en parets i botigues de l'avorridíssim passeig que, malgrat tot, jo transito. Diuen que en una aparador han pintat PIJOS en vermell esclatant. Em pensava que aquest mot ja s'havia oblidat o, com a mínim, estava en desús metamorfitzat per les noves modernitats; deu ser que no. Em queda el dubte de saber si el mot fa referència directament, o inclou, als dependents o dependentes de la botiga o és la firma dels manifestants. Tot podria ser.

urnes, arnes...?

Un comentari de pons007 m'ha fet reflexionar. Diu ell: A veure si ara es posa de moda començar a fer cas als resultats referèndums. No, sabem que a vegades es fa cas i a vegades no; i no entrem en l'omnipresent pregunta de tantes votacions: és vinculant o no? A Barcelona tenim un cas relativament recent que potser no es pot anomenar referèndum sinó consulta ciutadana -uf, això dels noms-, Hereu ens diu si cal fer reformes a la Diagonal i li diem que no, Trias, el seu successor, no consulta la ciutadania i ens eixampla les voreres, i tots tan contents, i a veure quan Colau es decideix a continuar la reforma fins al passeig de Sant Joan, que la necessita amb urgència. A Tortosa, que era l'origen del comentari, pot passar el mateix, vindrà un nou consistori municipal i decidiran pel seu compte desmuntar el monument franquista reinterpretat del mig del riu i no passarà gaire cosa, crec.

Els referèndums -o les consultes- oficials són molt curiosos. Quan i per què els representants democràticament elegits pel poble -és veritat que quan votem a penes coneixem (i conèixer és un dir) els primers de la llista, i encara- senten la necessitat de demanar als ciutadans que opinin sobre determinada qüestió? És un misteri. De fet els referèndums sempre fan una mica de pudor: o bé indiquen que el governant es vol rentar les mans sobre un tema controvertit o bé indiquen que si fos per ells la cosa no es tocaria o, en altres casos, volen que se'ls digui: sí teníeu raó (a vegades no calculen bé la seua raó); també, davant de veus polítiques discordants, esperen una confirmació de la seua política fent veure – i a vegades pots ser veritat- que emana de la voluntat popular, sovint prèviament mediatitzada. Em deixo alguna variant? I tant!

Com em passa cada cop més, m'he deixat emportar per les divagacions, perquè no volia parlar de referèndums sinó d'eleccions. Ara em toca abreviar. La qüestió és aquesta: per què és obligatori, si l'atzar et crida, presentar-te com a president o vocal en les meses electorals? Hi ha algun detall en aquesta obligatorietat que se m'escapa, i mira que la deuen haver justificat vegades. Hauria de sr un orgull participar en un dels moments nuclears de la democràcia? Però aquesta història necessita un nou començament; un altre dia.

actualització

Llegeixo que a Tortosa han decidit mantenir el monument d'origen franquista que hi ha al mig del riu. Com sol passar en aquesta casos, no ha arribat a votar la meitat de la població que hi tenia dret segons les bases de l'ajuntament; ja sol passar. De tota manera, aquestes decisions sovint són volàtils, amb consulta o sense un altre ajuntament pot decidir portar la contrària i no passa res, tret d'algunes indignacions o satisfaccions públiques o privades que fan pujar l'adrenalina per continuar vivint més enllà de les petites rutines quotidianes. Jo, com se sap perquè ho he manifestat aquí mateix algun cop i no és cosa de tornar-ho a argumentar, sóc partidari de la continuïtat del conjunt escultòric amb les modificacions que calgui i que facin feliç al màxim de gent possible, i si algú s'instal·la en la infelicitat, també està bé, la infelicitat és creativa.

Que curiós, mentre repassava aquest assumpte, he pensat en els versos de Verdaguer:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Possiblement avui Verdaguer escriuria any -lustre?- en lloc de segle; o potser mes o setmana tal com van les coses. Quant a la comparació que se m'ha acudit entre el Canigó i l'Ebre, no tinc clar que el riu aguanti tant. Déu, per suposat, el deixo tranquil, només faltaria ampliar la discussió.

del Raval a Gràcia

Ravalejo fins arribar a Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.

Abans d'arribar al monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de l'escriptor.

El Raval, el Barri Xino, és actualment una barreja multicultural estable que difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils de la ciutat.

Fent ziga-zagues, arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.

Una mica més amunt, una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals. Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica, limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.

Ja prop de casa sento el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que és a la nit quan el carrer s'exalta.

P. S. Aquesta tarda he vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.

Al vespre, als Verdi, pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta, pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els altres.